ADVERTENCIAS

Baliga-balaga · 21/03/2016, 15:18

//*//Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena!!!//*//

Cita:

Espanya es retrata sola (ens donen per perduts)

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Què més podíem demanar. Els partits que estan a favor de parlar de les coses que realment importen a la gent han decidit dedicar el primer ple ordinari del “Congreso de los diputados” a votar sobre la unitat d’Espanya. Després diran que Catalunya és absent del debat. De manera incomprensible van oferir la possibilitat de visualitzar que ja som un altre país: 29 dels 47 diputats catalans hi van votar en contra de la unitat d’Espanya que ofereix la Gran Coalició: demà també direm no a la seva reforma constitucional (si és que mai s’atreveixen a posar-nos-la al davant). Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

INSPECCIÓ. Els números són espectaculars. Si durant el segle XVIII la Catalunya ocupada pels Borbons va ser el territori d’Europa amb una proporció més espectacular de soldats damunt del terreny (més que a tot l’Imperi colonial americà!), ara el signe de la dominació són els inspectors d’hisenda. Catalunya ja era un país tradicionalment ple de bars a cada cantonada, però ara també ho és de forns i de funcionaris de l’administració perseguint el frau fiscal. Aquesta setmana s’ha fet públic que les inspeccions a Catalunya han augmentat el darrer any d’un 45%, per un 8% en el cas d’Espanya. El diputat Oriol Amat hi afegia a les xarxes socials una dada encara més interessant: amb l’augment d’un 45% d’inspeccions a Catalunya s’ha detectat un 7% més de frau; amb el l’increment d’un 8% a Espanya, un 27%. I tot i així, cada any que passem de dependència, el rasclet que aniran passant serà més punxegut.

INVERSIONS. Si hi ha una oportunitat en la qual el dependentisme es posa patètic és quan nega la capacitat econòmica d’una Catalunya independent. És de bojos: el motor clau en la creació de riquesa i desenvolupament a la Península durant els darrers dos segles i mig, diuen que no podria sobreviure a la secessió. Per desmentir-ho una vegada més, mentre altres mitjans anglosaxons reconeixien l’assetjament permanent de l’Estat al sanejament de la hisenda del país, el “Financial Times” ha assenyalat Catalunya aquests dies com el destí més cobejable del sud d’Europa per a invertir durant els propers dos anys. Recordeu, però, la vella màxima dels mitjans atrinxerats en el dependentisme: si noves inversions no paren d’arribar a Catalunya és perquè al món ningú creu que el procés vagi de debò; ara bé, si s’anuncia una desinversió. No ho dubteu, la culpa és de la nostra decisió d’emprendre el vol.

PROBLEMA. Gotes en un oceà d’espanyolisme. Núria Parlón ha tornat a defensar el dret a decidir en un acte d’Òmnium, escortada pel regidor barceloní Gerardo Pisarello i l’alcaldessa de Badalona Dolors Sabaté. Ho ha fet invocant el referèndum acordat del qual ha parlat també aquests dies el socialista basc Odón Elorza. Són l’excepció. Per això no té sentit que l’alcaldessa de Santa Coloma parli de discrepància entre socialistes espanyols i catalans al voltant del referèndum. Pràcticament, ja no n’hi ha cap de descripància. Comparteixen anàlisi (això és una crisi de convivència), “solució” (promesa d’una reforma constitucional que saben que no es farà mai) i negativa (votar en referèndum què és allò que volem sobre la independència). L’únic problema real dels socialistes catalans, a hores d’ara, és el seu procés de convergència amb l’extrema dreta espanyolista i colonial a Catalunya.

PROCÉS. Dimecres, la CUP presentava la proposta del seu grup per a l’organització del procés constituent. Amb petites variants, diverses organitzacions de la societat civil van perfilant també les seves. El camí està marcat i ara cal que tots hi juguem a fons per engrescar. Encara que del debat no hauria de sortir un projecte constitucional excessivament encotillat. Els cupaires proposen un Fòrum Social que avanci en set àmbits i proposi per a cadascun d’ells dues qüestions clau que siguin portades a referèndum abans d’acabar aquesta legislatura, a fi que serveixin de grans fites del text constitucional de la nova República. A continuació, unes eleccions constituents en les quals, s’entén, els partits independentistes haurien de superar el 50% dels vots i que donarien peu a una declaració d’independència i a l’entrada en vigor de les lleis de desconnexió que prepararem durant els proper any i mig. Fem-ho.

UNILATERAL. Una comissió d’estudi del Congrés dels Estats Units ha abordat els processos d’autodeterminació en marxa, parant una atenció especial al cas català i criticant durament l’immobilisme legalista de la posició espanyola i europea al respecte. No busqueu cap crònica o anàlisi a “La Vanguardia” o “El Periódico”: la mateixa nit dedicaven zero caràcters a parlar-ne. Des de la distància, els experts acadèmics cridats a la comissió recordaven el precedent kosovar per a establir que cap norma de dret internacional prohibeix una declaració unilateral d’independència i que si els catalans optem per aquesta via la resposta de la comunitat internacional haurà de tenir en compte en primer lloc la voluntat democràtica dels ciutadans de Catalunya i no pas l’ordenament constitucional espanyol. Com ha passat en gairebé totes les independències. Una veritable puntada de peu al cul del ministre García-Margallo.

VIRATGE. És el partit que més poder ha acumulat, amb el PSC, en els més de trenta-cinc anys d’autonomisme, tocat arran de les convulsions provocades pel procés. Mentre els socialistes continuen la seva deriva cap a la fusió amb el neo-lerrouxisme, els convergents, amb Artur Mas fent de gran pare del partit, donen pals de cec amb la intenció d’encertar la fórmula exacta (en l’àmbit ideològic i sobiranista) que els permeti agafar aire. L’èxit dels comuns a les eleccions espanyoles amb un discurs referumdista (volem votar sobre la independència però no sabem si volem o no la independència) ha obert un miratge en l’estratègia convergent. La voluntat d’eixamplar el camp, però, pot fer perdre confiança en l’objectiu i escolar-se els vots dels convençuts. Ves per on, els principals beneficiaris dels dubtes que podria transmetre ara mateix CDC podrien ser els Demòcrates de Toni Castellà.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

http://www.directe.cat/noticia/486435/espanya-es-retrata-sola-ens-donen-per-perduts

-------------------

España se retrata sola (nos dan por perdidos)

Cataluña en tiempo de sedición: resumen de siete días entre la agresión y la resistencia.

¿Qué más podíamos pedir. Los partidos que están a favor de hablar de las cosas que realmente importan a la gente han decidido dedicar el primer pleno ordinario del "Congreso de los Diputados" a votar sobre la unidad de España. Después dirán que Cataluña está ausente del debate. De manera incomprensible ofrecieron la posibilidad de visualizar que ya somos otro país: 29 de los 47 diputados catalanes votaron en contra de la unidad de España que ofrece la Gran Coalición: mañana también diremos no a su reforma constitucional (si es que nunca se atreven a ponernos al frente). Estos son algunos de los grandes temas de la semana.

INSPECCIÓN. Los números son espectaculares. Si durante el siglo XVIII la Cataluña ocupada por los Borbones fue el territorio de Europa con una proporción más espectacular de soldados sobre el terreno (más que en todo el Imperio colonial americano!), Ahora el signo de la dominación son los inspectores de hacienda. Cataluña ya era un país tradicionalmente lleno de bares en cada esquina, pero ahora también lo es de hornos y de funcionarios del administración persiguiendo el fraude fiscal. Esta semana se ha hecho público que las inspecciones en Cataluña han aumentado en el último año de un 45%, por un 8% en el caso de España. El diputado Oriol Amat añadía en las redes sociales un dato aún más interesante: con el aumento de un 45% de inspecciones en Cataluña se ha detectado un 7% más de fraude; con el incremento de un 8% en España, un 27%. Y aún así, cada año que pasamos de dependencia, el rastrillo que irán pasando será más puntiagudo.

INVERSIONES. Si hay una oportunidad en la que el dependentismo se pone patético es cuando niega la capacidad económica de una Cataluña independiente. Es de locos: el motor clave en la creación de riqueza y desarrollo en la Península durante los últimos dos siglos y medio, dicen que no podría sobrevivir a la secesión. Para desmentirlo una vez más, mientras otros medios anglosajones reconocían el acoso permanente del Estado al saneamiento de la hacienda del país, el "Financial Times" señaló Cataluña estos días como el destino más codiciable del sur de Europa para a invertir durante los próximos dos años. Recuerde, sin embargo, la vieja máxima de los medios atrincherados en el dependentismo: si nuevas inversiones no paran de llegar a Cataluña es porque el mundo nadie cree que el proceso vaya en serio; ahora bien, si se anuncia una desinversión. No lo dude, la culpa es de nuestra decisión de emprender el vuelo.

PROBLEMA. Gotas en un océano de españolismo. Núria Parlón ha vuelto a defender el derecho a decidir en un acto de Òmnium, escoltada por el concejal barcelonés Gerardo Pisarello y la alcaldesa de Badalona Dolores Sabaté. Lo ha hecho invocando el referéndum acordado del que ha hablado también estos días el socialista vasco Odón Elorza. Son la excepción. Por eso no tiene sentido que la alcaldesa de Santa Coloma hable de discrepancia entre socialistas españoles y catalanes alrededor del referéndum. Prácticamente, ya no hay ninguno de descripància. Comparten análisis (esto es una crisis de convivencia), "solución" (promesa de una reforma constitucional que saben que no se hará nunca) y negativa (votar en referéndum qué es lo que queremos sobre la independencia). El único problema real de los socialistas catalanes, a estas alturas, es su proceso de convergencia con la extrema derecha españolista y colonial en Cataluña.

PROCESO. El miércoles, la CUP presentaba la propuesta de su grupo para la organización del proceso constituyente. Con pequeñas variantes, varias organizaciones de la sociedad civil van perfilando también las suyas. El camino está marcado y ahora es necesario que todos jugamos a fondo para animar. Aunque el debate no debería salir un proyecto constitucional excesivamente encorsetado. Los cupaires proponen un Foro Social que avance en siete ámbitos y proponga para cada uno de ellos dos cuestiones clave que sean llevadas a referéndum antes de acabar esta legislatura, a fin de que sirvan de grandes hitos del texto constitucional de la nueva República. A continuación, unas elecciones constituyentes en las que, se entiende, los partidos independentistas deberían superar el 50% de los votos y que darían pie a una declaración de independencia ya la entrada en vigor de las leyes de desconexión que preparamos durante los próximo año y medio. Hagámoslo.

UNILATERAL. Una comisión de estudio del Congreso de Estados Unidos ha abordado los procesos de autodeterminación en marcha, prestando especial atención al caso catalán y criticando duramente el inmovilismo legalista de la posición española y europea al respecto. No busquéis ninguna crónica o análisis en "La Vanguardia" o "El Periódico": la misma noche dedicaban cero caracteres a hablar. Desde la distancia, los expertos académicos llamados a la comisión recordaban el precedente kosovar para establecer que ninguna norma de derecho internacional prohíbe una declaración unilateral de independencia y que si los catalanes optamos por esta vía la respuesta de la comunidad internacional deberá tener en cuenta en primer lugar la voluntad democrática de los ciudadanos de Cataluña y no el ordenamiento constitucional español. Como ha ocurrido en casi todas las independencias. Una verdadera patada en el culo del ministro García-Margallo.

VIRAJE. Es el partido que más poder ha acumulado, con el PSC, en los más de treinta y cinco años de autonomismo, tocado raíz de las convulsiones provocadas por el proceso. Mientras los socialistas continúan su deriva hacia la fusión con el neo-lerrouxismo, los convergentes, con Artur Mas haciendo de gran padre del partido, dan palos de ciego con la intención de acertar la fórmula exacta (en el ámbito ideológico y soberanista) que les permita tomar aire. El éxito de los comunes a las elecciones españolas con un discurso referumdista (queremos votar sobre la independencia pero no sabemos si queremos o no la independencia) ha abierto un espejismo en la estrategia convergente. La voluntad de ensanchar el campo, sin embargo, puede hacer perder confianza en el objetivo y escolar a los votos de los convencidos. Mira por donde, los principales beneficiarios de las dudas que podría transmitir ahora mismo CDC podrían ser los Demócratas de Toni Castellà.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), archivero, historiador y bloguero.

Bump:

Cita:

L'absolutisme cínic de l'Estat espanyol

"És prodigiosa la facilitat amb què l'independentisme ha deixat orfe d'arguments el nacionalisme espanyol

per Víctor Alexandre 20 de Març 2016 a les 20.22 h

No sé si ens hem aturat a reflexionar-hi, però és prodigiosa la facilitat amb què l'independentisme ha deixat orfe d'arguments el nacionalisme espanyol. Mentre Catalunya era un poble amb la consciència adormida -estabornida, n'hauríem de dir-, els col·lectius que defensaven el país actuaven per reacció a les constants agressions que arribaven de Madrid. Era sistemàtic: acció-reacció, acció-reacció, acció-reacció... Era un bucle pervers, perquè no sols feia que els col·lectius esmentats tinguessin una falsa sensació d'avenç, sinó que els neutralitzava mantenint-los entretinguts elaborant reaccions i respostes. Per entendre'ns: si cada cop que surts de casa per anar a un lloc caus en el parany d'aturar-te a discutir amb qui no vol que hi vagis, és obvi que se't farà de nit sense que hagis avançat ni un pam, i l'endemà, i l'altre, i l'altre hauràs de tornar a començar infructuosament fins que et moris.

Tanmateix, això s'ha acabat. Catalunya ha despertat i la seva presa de consciència ha desmuntat el parany. Ara és Madrid qui va a remolc de Catalunya, ara és el nacionalisme espanyol qui viu atrapat en el bucle de l'acció-reacció. I el més divertit és que no se'n pot sortir, perquè un Estat amb principis absolutistes se sent testosterònicament obligat a respondre enfurit davant cada acció assertiva dels catalans. És el viu retrat del caçador caçat. Per això, d'un temps ençà, el nacionalisme espanyol insisteix i insisteix a titllar els catalans de tot allò que és el viu retrat de si mateix. Talment com si un lladre es defensés titllant de lladre la víctima, o un franquista titllés de franquista un llibertari, o un totalitari titllés de totalitari un demòcrata. És ridícul i estèril, és clar, però d'allà on no n'hi ha, no en pot rajar.

Observem què diu el Partit Popular, amb el suport del PSOE i de Ciudadanos: "El procés català és contrari a la Constitució, a les lleis, al sentir majoritari dels catalans i a la voluntat democràtica de tots els espanyols. [...] El Procés prefigura un règim antidemocràtic i pròxim al model dels estats totalitaris" ja que "rebutja la separació de poders, incompleix la llei, ignora els òrgans jurisdiccionals i les seves decisions i es posiciona al marge de l'Estat de dret." I hi afegeix que "el denominat procés pretén trencar amb la Constitució del 1978 i l'Estatut de Catalunya, dos textos que garanteixen els drets i les llibertats dels catalans i l'exercici del seu autogovern."

D'això, se'n diu 'absolutisme cínic'. És a dir, la prohibició de la llibertat per mitjà de la criminalització dels qui volen exercir-la. Per idèntica raó, el Parlament europeu deu ser també un Parlament "antidemocràtic i pròxim al model dels estats totalitaris", ja que pren decisions que són contràries a la Constitució espanyola, com ara la defensa de l'autonomia portuària per evitar que els ports de Barcelona i València siguin espoliats i obligats a mantenir els ports deficitaris d'Espanya. I és que el fanatisme religiós de l'Estat espanyol, amb relació a la seva Constitució, arriba al grau de paroxisme i de creure que la llibertat són les seves cadenes, i que tot el qui vulgui desencadenar-se és un foll o un criminal. "La libertad soy yo", diuen les seves taules de la llei, i fora d'aquella llei tot són tenebres, cataclismes i malvestats.

Però tot és una gran mentida, començant pel fet que Espanya sigui una nació. Espanya no és una nació ni ho ha estat mai. Mai. També és rotundament fals que el Procés vagi en contra "del sentir majoritari dels catalans". L'única dada que podria avalar aital afirmació seria un referèndum com el d'Escòcia, i aquest referèndum no s'ha fet. I no s'ha fet precisament perquè l'Estat no vol córrer el risc d'haver-se d'empassar un resultat que li anul·li la cantarella actual. De prohibir que la gent voti, PP, PSOE i Ciudadanos en diuen 'democràcia'. Consegüentment: qui vol votar és un totalitari. I com que és internacionalment sabut que a l'Estat espanyol no hi ha separació de poders -raó que el fa aparèixer en un número escandalosament baix del rànquing de democràcies- i que l'anomenat Tribunal Constitucional no és res més que una delegació del Partit Popular i del Partit Socialista, la reacció immediata és acusar el procés català "d'ignorar els òrgans jurisdiccionals i les seves decisions". El cert, però, és que davant d'un Estat absolutista, amb òrgans judicials al servei del poder, tot demòcrata té el deure ètic de la insubmissió com a única via per a defensar justament l'Estat de dret.

Finalment, resulta còmic que ens diguin que la Constitució del 1978 i l'Estatut de Catalunya "garanteixen els drets i les llibertats dels catalans i l'exercici del seu autogovern." Ah, sí?! Aleshores, de quina llibertat i de quin autogovern estem parlant? Quina mena de llibertat i d'autogovern són aquests, que no permeten que el poble català pugui decidir per si mateix? Com pot autogovernar-se un poble, si no és lliure i independent? Com pot tenir garantides les llibertats una nació sotmesa a la voluntat d'un Estat que se li declara superior? La resposta a aquestes preguntes és força diàfana: les llibertats i l'autogovern de Catalunya només estaran garantits amb els atributs propis d'un Estat independent. L'Estat català.

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/03/l_absolutisme_cinic_de_l_estat_espanyol_161034.php

--------------------

El absolutismo cínico de España

"Es prodigiosa la facilidad con que el independentismo ha dejado huérfano de argumentos el nacionalismo español

por Víctor Alexandre 20 de Marzo 2016 a las 20:22 h

No sé si nos hemos detenido a reflexionar, pero es prodigiosa la facilidad con que el independentismo ha dejado huérfano de argumentos el nacionalismo español. Mientras Cataluña era un pueblo con la conciencia dormida -estabornida, deberíamos decir-, los colectivos que defendían el país actuaban por reacción a las constantes agresiones que llegaban de Madrid. Era sistemático: acción-reacción, acción-reacción, acción-reacción ... Era un bucle perverso, pues no sólo hacía que los colectivos mencionados tuvieran una falsa sensación de avance, sino que los neutralizaba manteniéndolos entretenidos elaborando reacciones y respuestas. Para entendernos: si cada vez que sales de casa para ir a un lugar caes en la trampa de detenerte a discutir con quien no quiere que vayas, es obvio que te hará de noche sin que hayas avanzado ni un palmo, y al día siguiente, y el otro, y el otro tendrás que volver a empezar infructuosamente hasta que te mueras.

Sin embargo, esto se ha acabado. Cataluña ha despertado y su toma de conciencia ha desmontado la trampa. Ahora es Madrid quien va a remolque de Cataluña, ahora es el nacionalismo español que vive atrapado en el bucle de la acción-reacción. Y lo más divertido es que no se puede salir, porque un Estado con principios absolutistas se siente testosterònicament obligado a responder enfurecido ante cada acción asertiva de los catalanes. Es el vivo retrato del cazador cazado. Por ello, desde hace un tiempo, el nacionalismo español insiste e insiste en tachar los catalanes de todo lo que es el vivo retrato de sí mismo. Como si un ladrón se defendiera tachando de ladrón la víctima, o un franquista tildara de franquista un libertario, o un totalitario tildara de totalitario un demócrata. Es ridículo y estéril, claro, pero de donde no hay, no puede manar.

Observamos que dice el PP, con el apoyo del PSOE y de Ciudadanos: "El proceso catalán es contrario a la Constitución, a las leyes, al sentir mayoritario de los catalanes ya la voluntad democrática de todos los españoles. [...] El proceso prefigura un régimen antidemocrático y próximo al modelo de los estados totalitarios "ya que" rechaza la separación de poderes, incumple la ley, ignora los órganos jurisdiccionales y sus decisiones y se posiciona al margen del Estado de derecho. " Y añade que "el denominado proceso pretende romper con la Constitución de 1978 y el Estatuto de Cataluña, dos textos que garantizan los derechos y las libertades de los catalanes y el ejercicio de su autogobierno."

A esto se llama absolutismo cínico '. Es decir, la prohibición de la libertad por medio de la criminalización de quienes quieren ejercerla. Por idéntica razón, el Parlamento Europeo debe ser también un Parlamento "antidemocrático y próximo al modelo de los estados totalitarios", ya que toma decisiones que son contrarias a la Constitución española, como la defensa de la autonomía portuaria para evitar que los puertos de Barcelona y Valencia sean expoliados y obligados a mantener los puertos deficitarios de España. Y es que el fanatismo religioso de España, con relación a su Constitución, llega al grado de paroxismo y de creer que la libertad son sus cadenas, y que todo el que quiera desencadenarse es un loco o un criminal . "La libertad soy yo", dicen sus tablas de la ley, y fuera de aquella ley todo son tinieblas, cataclismos y maldades.

Pero todo es una gran mentira, empezando por el hecho de que España sea una nación. España no es una nación ni lo ha sido nunca. Nunca. También es rotundamente falso que el Proceso vaya en contra "del sentir mayoritario de los catalanes". El único dato que podría avalar así afirmación sería un referéndum como el de Escocia, y este referéndum no se ha hecho. Y no se ha hecho precisamente porque el Estado no quiere correr el riesgo de tener que tragar un resultado que le anule la cantinela actual. De prohibir que la gente vote, PP, PSOE y Ciudadanos llaman 'democracia'. Consiguientemente: quien quiere votar es un totalitario. Y como es internacionalmente conocido que en España no hay separación de poderes -razón que lo hace aparecer en un número escandalosamente bajo del ranking de democracias- y que el llamado Tribunal Constitucional no es más que una delegación del Partido popular y del Partido Socialista, la reacción inmediata es acusar el proceso catalán "ignorar los órganos jurisdiccionales y sus decisiones". Lo cierto, sin embargo, es que ante un Estado absolutista, con órganos judiciales al servicio del poder, todo demócrata tiene el deber ético de la insumisión como única vía para defender justamente el Estado de derecho.

Finalmente, resulta cómico que nos digan que la Constitución de 1978 y el Estatuto de Cataluña "garantizan los derechos y las libertades de los catalanes y el ejercicio de su autogobierno." Ah, sí ?! Entonces, ¿de qué libertad y de qué autogobierno estamos hablando? ¿Qué clase de libertad y de autogobierno son estos, que no permiten que el pueblo catalán pueda decidir por sí mismo? Como puede autogobernarse un pueblo, si no es libre e independiente? Como puede tener garantizadas las libertades una nación sometida a la voluntad de un Estado que se le declara superior? La respuesta a estas preguntas es bastante diáfana: las libertades y el autogobierno de Cataluña sólo estarán garantizados con los atributos propios de un Estado independiente. El Estado catalán.

Baliga-balaga · 22/03/2016, 09:17

//*// Ara és l'hora //*//

Cita:

A Montoro le interesa la Hacienda catalana

Gerard Padró
21/03/2016 17:00

Las finanzas públicas de Cataluña hace tiempo que no son motivo de orgullo. Las casas de ratings continúan reduciendo la calificación de la deuda de la Generalitat, que ya hace tiempo que se encuentra a nivel de basura. Esto sería motivo de preocupación si la Generalitat tuviera la intención de emitir deuda nueva para cubrir la diferencia permanente que tenemos entre gastos e ingresos. Pero es irrelevante porque no puede crear nueva deuda en el mercado abierto.

La Generalitat, como cualquier otro agente económico, tiene que endeudarse si gasta más de lo que ingresa. Como no puede ir directamente al mercado financiero, lo que hace es pedir dinero al gobierno central. Y este dinero llega a través del Fondo de Liquidez Autonómica (FLA). Esto crea una situación de incentivos dudosos y absurdos que quisiera discutir brevemente.

La mayor parte de los ingresos ordinarios de la Generalitat llegan a través del sistema de financiación regional. Este sistema centraliza la mayor parte de la recaudación de impuestos en el conjunto de España, y a través de una complicada y opaca fórmula reparte el dinero recaudado a las administraciones autonómicas. Esta fórmula se ha ido modificando cada vez que tocaba una reforma del sistema, tal como que se tenía que hacer en 2013 y que Montoro ilegalmente se negó a plantear.

En Cataluña (así como en Valencia y en muchos otros lugares) existe la certeza de que este sistema nos maltrata. Hay razones objetivas para quejarse, pero permitidme obviarlas en este artículo. El hecho es que por el lado de los ingresos presupuestarios ordinarios la Generalitat recibe unas cantidades arbitrarias con las que ha de construir una acción de gobierno.

Pese a esfuerzos en recortes, la Generalitat sigue gastando cada año más de lo que tiene, creando un déficit que no se acaba de secar. Y resulta que este déficit acaba siendo financiado por el gobierno central a través del FLA. Es decir, que el gobierno de la Generalitat tiene dos vías de ingresos: el gobierno central (a través del sistema de financiación) y el gobierno central (gracias al FLA). ¿Qué diferencia hay entre las dos vías? A nivel contable no podrían ser más diferentes: una vía es ingreso ordinario, mientras que la otra es deuda que lleva asociado un interés y que se acumula y se tiene que devolver.

¿Quién ha dicho que el dinero del FLA se acabarán devolviendo? Ya hay quien defiende la condonación generalizada

A nivel político, sin embargo, la diferencia es muy escasa. ¿Quién ha dicho que el dinero del FLA se acabarán devolviendo? Ya hay quien defiende la condonación generalizada porque es complicado para muchas comunidades autónomas hacer frente a los pagos. ¿Cómo puede de manera creíble el gobierno central imponer el retorno de esta deuda? La única manera sería dejar que la primera comunidad que no pueda pagar caiga en suspensión de pagos. Pero todo el mundo sabe que el gobierno central es la única fuente de financiación de las comunidades. Es decir, que si una comunidad no paga tiene que ser porque el gobierno central no quiere o no puede pagar. Si tanto De Guindos como Montoro prometen sonoramente que no dejarán caer a nadie es porque saben que este hecho indefectiblemente crearía serias dudas sobre la capacidad financiera del gobierno central.

Pero si no dejan caer a nadie, hay poca diferencia entre el dinero del FLA y el ordinario. El FLA sólo termina siendo una complicación más del sistema de financiación que acaba llegando a un nivel de irracionalidad tan grande que desdibuja la diferencia entre ingresos y déficit. Dada la injusticia de los ingresos, aquí hacemospresupuestos poco realistas, con partidas que supuestamente nos corresponden y que no se acaban respetando al cabo del año. Y el déficit final, se lo reclamamos al FLA. El gobierno central se enfada, amenaza y fiscaliza, pero termina pagando a última hora con gran escenificación, como las reuniones de Montoro con Albiol y Junqueras. Una vergüenza en términos de corresponsabilidad fiscal.

Sin responsabilidad fiscal, y dada la poca confianza en la relación estado-autonomías, no es extraño que no se respeten nunca los límites de déficit impuestos. Para recuperar incentivos, hace falta un sistema con la máxima claridad y restricciones presupuestarias sólidas. Atribuciones bien definidas con vías separadas de financiación para cada administración. Por ejemplo, un sistema como el de EEUU donde cada estado tiene su propia hacienda y el ciudadano llena una declaración de renta a nivel federal y otra separada a nivel del estado. Si Montoro quiere evitar el sainete anual del déficit catalán, debería ser el primero en querer una hacienda catalana propia que funcione.

Pero eso ni se plantea, no sea que la centralización se resintiera. Parece, pues, que el nacionalismo evita soluciones económicas eficientes. ¿Dónde hemos oído antes eso?

http://m.ara.cat/es/Montoro-le-interesa-Hacienda-catalana_0_1544245728.html

hotmail2866 · 22/03/2016, 16:49

Rajoy

RAJOY
Un gran politic i millor persona es el president que mereix el veí
No truca a Puigdemont perdonar-li el condol per el acdident del autocar (ni falta) Si entre atres el REi , Pedro Sanchez ;Ximo Puig, etc

Bump: El jutge envia l'expresident se SCC al banc dels acusats per injuriesi amenaces contra independentistes

Baliga-balaga · 23/03/2016, 01:19

//*//Som i serem!//*//

Cita:

La veritat

«Ens trobem per tant davant d’un Estat que entén només una relació amb el poder: la força. I per contra un país com el nostre, tant poc avesat a aquesta actitud i que fa bandera exactament del contrari: el seny»

Ignasi Planas | 22/03/2016 a les 18:02h

La veritat hauria de formar part del comportament de les persones. Segurament aquesta afirmació no serà gaire rebatuda, però el fet cert és que no a tot arreu és creu en la veritat de la mateixa manera.

A la tradició política castellana, per exemple, no importa la veritat i allò únic que es valora és guanyar, una conducta molt i molt diferent de la que podem trobar en els governs d’arrels anglosaxones o del nord d’Europa, on dir la veritat és un valor que els ciutadans exigeixen als seus governants.

Aquesta tebior davant la mentida dóna explicació a la conducta disciplinada de totes les institucions de poder espanyoles en el sentit de defensar per damunt de tot, fins i tot de la democràcia, un concepte unitari, centralista, tancat i exclusivista de l’Estat, una manera de ser i de fer que s’ha demostrat del tot ineficient en aquests últims segles d’història hispànica a l’hora de generar benestar a les persones, d’incentivar el progrés cultural, social i econòmic, la innovació, la modernitat, de fonamentar una ciutadania oberta, plural, responsable. Més aviat tot el contrari.

És un fet cultural doncs, arrelat a la seva manera de ser i alhora transversal en els partits majoritaris, que no dubten a copar les institucions, entre elles per exemple el Tribunal Constitucional, aconseguint ells solets deslegitimar aquest Tribunal fins al punt que els catalans ens hem decidit a prescindir-ne.

Ens trobem per tant davant d’un Estat que entén només una relació amb el poder: la força. I per contra un país com el nostre, tant poc avesat a aquesta actitud i que fa bandera exactament del contrari: el seny. Fugim per tant de la polèmica, un àmbit en que tant be es belluguen ells i el que nosaltres ens sentim tant incòmodes, un concepte que prové del grec “pólemos” que significa guerra. I els encanta.

Fixeu-vos en el model de com Canadà o Anglaterra han abordat la qüestió del Quebec o Escòcia: res a veure! En un costat parlem de democràcies modernes, per contra aquí patim una estructura institucional del poder que ens permet afirmar que a Espanya la democràcia és una gran mentida.

http://www.naciodigital.cat/opinio/12827/veritat

-------------

La verdad

«Nos encontramos por tanto ante un Estado que entiende sólo una relación con el poder: la fuerza. Y por el contrario un país como el nuestro, tan poco acostumbrado a esta actitud y que hace bandera exactamente lo contrario: la cordura »

Ignasi Planas | 03/22/2016 a las 18: 02h

La verdad debería formar parte del comportamiento de las personas. Seguramente esta afirmación no será muy rebatida, pero lo cierto es que no en todas partes se cree en la verdad de la misma manera.

En la tradición política castellana, por ejemplo, no importa la verdad y lo único que se valora es ganar, una conducta muy, muy diferente de la que podemos encontrar en los gobiernos de raíces anglosajonas o del norte de Europa, donde decir la verdad es un valor que los ciudadanos exigen a sus gobernantes.

Esta tibieza ante la mentira da explicación a la conducta disciplinada de todas las instituciones de poder españolas en el sentido de defender por encima de todo, incluso de la democracia, un concepto unitario, centralista, cerrado y exclusivista del Estado, una manera de ser y de hacer que se ha demostrado del todo ineficiente en estos últimos siglos de historia hispánica a la hora de generar bienestar a las personas, de incentivar el progreso cultural, social y económico, la innovación, la modernidad, fundamentar una ciudadanía abierta, plural, responsable. Más bien todo lo contrario.

Es un hecho cultural pues, arraigado en su manera de ser y al mismo tiempo transversal en los partidos mayoritarios, que no dudan en copar las instituciones, entre ellas por ejemplo el TC, consiguiendo ellos solitos deslegitimar este Tribunal hasta el punto de que los catalanes nos hemos decidido a prescindir de él.

Nos encontramos por tanto ante un Estado que entiende sólo una relación con el poder: la fuerza. Y por el contrario un país como el nuestro, tan poco acostumbrado a esta actitud y que hace bandera exactamente lo contrario: la cordura. Huimos por tanto de la polémica, un ámbito en que tan bien se mueven ellos y lo que nosotros nos sentimos tanto incómodos, un concepto que proviene del griego "pólemos" que significa guerra. Y les encanta.

Fíjese en el modelo de como Canadá o Inglaterra han abordado la cuestión de Quebec o Escocia: nada que ver! En un lado hablamos de democracias modernas, en cambio aquí sufrimos una estructura institucional del poder que nos permite afirmar que en España la democracia es una gran mentira.

Bump:

Cita:

Una trampa jurídica al servei de l'estat espanyol

«Un executiu "en funcions" que només funciona per generar i fer créixer la pobresa i la desigualtat, que governa d'esquenes als més vulnerables»

Josep Lluís Cleries | 21/03/2016 a les 00:00h

A la fi el Govern del PP complirà una sentència sobre el repartiment dels fons provinents del 0,7% de l’IRPF per a fins socials! La pena és que complirà la decisió judicial número 14 sobre aquest litigi entre l’executiu espanyol i la Generalitat. Les 13 restants les seguirà ignorant, com han fet des de la primera resolució dels alts tribunals espanyols, als quals tant veneren, quan els convé.

Què haguessin fet des de la seu del carrer Gènova de Madrid si el nostre Govern hagués ignorat 13 decisions judicials? Amb l'actual modificació de la Llei del Tribunal Constitucional podien promoure multes o la inhabilitació del responsable de l'incompliment. S'autoaplicaran les sancions i inhabilitacions d'aquesta legislació per als ministres que han incomplert les sentències? No, perquè els damnificats són Catalunya, el seu Govern i les entitats socials.

I el que és molt pitjor, els autèntics damnificats són persones en diferents situacions de greu vulnerabilitat atesos per organitzacions socials no governamentals d'àmbit nacional català, que deixaran de rebre aquestes subvencions. Aquest és el greu problema pel Govern de l'Estat espanyol, que són entitats socials catalanes! Una vegada més el Govern espanyol demostra la seva insensibilitat social. Prefereix no subvencionar aquests programes socials que atenen persones en situació de vulnerabilitat si ho ha de fer a través de la gestió de la Generalitat de Catalunya que és qui té la competència exclusiva en atenció social.

No és un antull dels jutges donar ara la raó al govern espanyol, ni que els caigui més bé Alfonso Alonso que la resta de ministres que havien reptat la Generalitat. No, el que ha fet ara l’executiu del PP és una trampa jurídica a mida que permetés al tribunal argumentar una sentència favorable a ell. Els jutges no s’inventen res, sinó es recorre i punt. El que fa molt bé el PP és emprar el seu govern per anar sempre contra Catalunya, en aquest cas afectant la seva gent més vulnerable i les entitats socials.

El darrer decret que s’analitzava en aquest cas, el ministeri es va “oblidar” concretar que les subvencions es destinen al Tercer Sector Social que col·laboraven amb la Secretaria d’Estat de Serveis Socials perquè, d’aquesta manera voldria dir –com reconeix el Suprem- que “incidiria en la matèria d’assistència social i, conseqüentment, en una competència de titularitat autonòmica".

En aquest famós decret, en el text legislatiu, es curen en salut i especifiquen que les subvencions es donen a "programes de necessitats educatives, integració laboral, seguretat ciutadana o prevenció de la delinqüència". Sí, ja sé que en aquest cas també parlem de competències que tracten temàtiques transferides, però què va fer el ministeri? Aquí ve la trampa, va especificar que aquests ajuts es rebrien per part de l'Estat quan “la matèria contemplada en el programa sigui en si mateixa competència executiva de l’Estat o existeixi un element de supraterritorialitat”.

Malgrat que tot aquest enfilall de matisos tramposos fossin vàlids, podem seguir afirmant -com torna a reconèixer el Suprem- que la resta de sentències s’han emès sota criteris diferents. Així que, el govern de l’Estat segueix sense complir la llei. Un executiu "en funcions" que només funciona per generar i fer créixer la pobresa i la desigualtat, que governa d'esquenes als més vulnerables. I que busca la sortida jurídica que sigui, si és per impedir que la Generalitat de Catalunya pugui gestionar uns recursos per atendre millor les persones i pel sosteniment de l'Estat del benestar.

Aquesta situació provocada és un frau als contribuents que, quan posem la creueta "per altres finalitats d'interès socials", ho fem per dotar de més recursos econòmics les entitats socials de proximitat i que puguin atendre més i millor les persones en situació de necessitat. Ara aniran a finançar estructures administratives que allunyen els recursos econòmics de l'IRPF de l'atenció social de trinxera: la més necessària en tots els sentits! Però ja sabem que en el PP de Rajoy tot val per fer-se la seva voluntat. Cada legislatura porta un segell, la del seu Govern, que no acaba mai, passarà a la història com “La piconadora recentralitzadora”.

http://www.naciodigital.cat/opinio/12807/trampa/juridica/al/servei/estat/espanyol

-----------

Una trampa jurídica al servicio de España

«Un ejecutivo" en funciones "que sólo funciona para generar y hacer crecer la pobreza y la desigualdad, que gobierna de espaldas a los más vulnerables»

Josep Lluís Cleries | 03/21/2016 a las 00: 00h

A finales el Gobierno del PP cumplirá una sentencia sobre el reparto de los fondos provenientes del 0,7% del IRPF para fines sociales! La pena es que cumplirá la decisión judicial número 14 sobre este litigio entre el Ejecutivo español y la Generalitat. Las 13 restantes las seguirá ignorando, como han hecho desde la primera resolución de los altos tribunales españoles, a los que tanto veneran, cuando les conviene.

¿Qué hubieran hecho desde la sede de la calle Génova de Madrid si nuestro Gobierno hubiera ignorado 13 decisiones judiciales? Con la actual modificación de la Ley del Tribunal Constitucional podían promover multas o la inhabilitación del responsable del incumplimiento. S'autoaplicaran las sanciones e inhabilitaciones de esta legislación para los ministros que han incumplido las sentencias? No, porque los damnificados son Cataluña, su Gobierno y las entidades sociales.

Y lo que es mucho peor, los auténticos damnificados son personas en diferentes situaciones de grave vulnerabilidad atendidos por organizaciones sociales no gubernamentales de ámbito nacional catalán, que dejarán de recibir estas subvenciones. Este es el grave problema por el Gobierno de España, que son entidades sociales catalanas! Una vez más el Gobierno demuestra su insensibilidad social. Prefiere no subvencionar estos programas sociales que atienden a personas en situación de vulnerabilidad si lo tiene que hacer a través de la gestión de la Generalidad de Cataluña que es quien tiene la competencia exclusiva en atención social.

No es un antojo de los jueces dar ahora la razón al gobierno español, ni que les caiga más bien Alfonso Alonso que el resto de ministros que habían retado la Generalidad. No, lo que ha hecho ahora el Ejecutivo del PP es una trampa jurídica a medida que permitiera al tribunal argumentar una sentencia favorable a él. Los jueces no inventan nada, sino se recurre y punto. Lo que hace muy bien el PP es emplear su gobierno para ir siempre contra Cataluña, en este caso afectando su gente más vulnerable y las entidades sociales.

El último decreto que se analizaba en este caso, el ministerio se "olvidó" concretar que las subvenciones se destinan al Tercer Sector Social que colaboraban con la Secretaría de Estado de Servicios Sociales para que, de este modo querría decir - como reconoce el Supremo- que "incidiría en la materia de asistencia social y, consecuentemente, en una competencia de titularidad autonómica".

En este famoso decreto, en el texto legislativo, se curan en salud y especifican que las subvenciones se dan a "programas de necesidades educativas, integración laboral, seguridad ciudadana o prevención de la delincuencia". Sí, ya sé que en este caso también hablamos de competencias que tratan temáticas transferidas, pero que hizo el ministerio? Aquí viene la trampa, especificó que estas ayudas se recibirían por parte del Estado cuando "la materia contemplada en el programa sea en sí misma competencia ejecutiva del Estado o exista un elemento de supraterritorialidad".

A pesar de que todo este sarta de matices tramposos fueran válidos, podemos seguir afirmando -como vuelve a reconocer el Supremo- que el resto de sentencias se han emitido bajo criterios diferentes. Así que, el gobierno del Estado sigue sin cumplir la ley. Un ejecutivo "en funciones" que sólo funciona para generar y hacer crecer la pobreza y la desigualdad, que gobierna de espaldas a los más vulnerables. Y que busca la salida jurídica que sea, si es para impedir que la Generalidad de Cataluña pueda gestionar unos recursos para atender mejor a las personas y por el sostenimiento del Estado del bienestar.

Esta situación provocada es un fraude a los contribuyentes que, cuando ponemos la cruceta "para otros fines de interés sociales", lo hacemos para dotar de más recursos económicos las entidades sociales de proximidad y que puedan atender más y mejor a las personas en situación de necesidad . Ahora irán a financiar estructuras administrativas que alejan los recursos económicos del IRPF de la atención social de trinchera: la más necesaria en todos los sentidos! Pero ya sabemos que en el PP de Rajoy todo vale para hacerse su voluntad. Cada legislatura lleva un sello, la de su Gobierno, que no termina nunca, pasará a la historia como "La apisonadora recentralizadora".

Bump:

Cita:

400.000 llatinocatalans per ajudar a eixamplar la base

«Fins que no passa un fet extraordinàriament senzill: començo la conversació parlant en “uruguaià” i la situació canvia. Molts es paren, escolten, somriuen, fins i tot generem complicitats»

Gabriel Fernàndez | 20/03/2016 a les 01:29h

Fa uns dies vaig llegir un encertat article de l’Antonio Baños, on feia una sèrie d’afirmacions molt interessants i provocatives, animant-nos a pensar en aquells espais socials existents on l’independentisme encara cal que interpel·li seriosament. Immediatament vaig pensar en nosaltres, és dir en els aproximadament 400.000 llatinocatalans que vivim a Catalunya (amb nacionalitat europea o sense, amb permís de residència regular o sense). Sigui com sigui som molts, i és una evidència que trenca els ulls que dins d’uns mesos, quan toqui fer el referèndum per aprovar la Constitució catalana, la nostra participació o no i l’opció escollida seran determinants per la fundació de la República Catalana.

També s’afirmava en aquest article que per eixamplar la base, potser, el que cal fer és moure-la. Certament, però perquè això passi cal que hi hagi una clara “motivació”, paraula que ve del llatí (motivus o motus) i que significa “causa del moviment”. I perquè aquestes causes es donin i l’independentisme ens interpel·li de veritat als nouvinguts en general i als llatinocatalans en particular, semblaria sensat pensar que algunes circumstàncies haurien de canviar. La clau, potser, serà trobar aquells referents del col·lectiu que connectin directament amb la nostra forma de ser, fer i viure en relació al procés d’independència del nostre nou país i la política en general.

Deixeu-me que comparteixi una constatació inicial, fruit de l’experiència personal i de camp a la meva ciutat, Sabadell. Quan sortim al carrer i fem paradetes informatives en general els llatinocatalans s’interessen poc i els costa molt aturar-se i parlar-ne. Fins que no passa un fet extraordinàriament senzill: començo la conversació parlant en “uruguaià” i la situació canvia. Molts es paren, escolten, somriuen, fins i tot generem complicitats, i el més important: comencen a interessar-se en el tema en qüestió, a preguntar-me coses. És clau! És del tot lògic i molt humà que així sigui. Visualitzen que algú com ells “fa política” activa i que està involucrat, és a dir, que ells també podrien involucrar-se de la mateixa manera.

També sovint coincidim en evidenciar que la República catalana podria ser un dels grans laboratoris socials al sud d’Europa, i que segurament seria reconeguda pel seu avançat model democràtic. I no poques vegades, acabem parlant que aquesta república perquè tingui sentit jugar-nos-la nosaltres per ella ha d’assegurar la universalització dels drets bàsics: sanitat, educació, serveis socials, justícia i treball digne, per a tots els seus ciutadans. Em diuen de forma general: “Pero Gabriel, la república que usted quiere tiene sentido si está al servicio de los de abajo, ha de ser un país más justo con nosotros y con trabajo para todos”. Certament, i justament per això és que alguns sí tenim pressa.

--------------------

400.000 latinoamericanos catalanes para ayudar a ensanchar la base

Hace unos días leía un acertado artículo escrito por Antonio Baños, donde se hacían una serie de afirmaciones muy interesantes y provocativas, animando a pensar en aquellos espacios sociales existentes donde el independentismo aún tiene que interpelar seriamente. Inmediatamente pensé en nosotros, es decir en los aproximadamente 400.000 latinoamericanos catalanes que vivimos en Cataluña (con nacionalidad europea o sin ella, con permiso de residencia regular o sin él). Sea como sea somos muchos, y es una evidencia que rompe los ojos que dentro de unos meses, cuando se realice el referéndum para aprobar la Constitución catalana, nuestra participación o no y la opción escogida serán determinantes para la fundación de la República catalana.

También se afirmaba en aquel artículo que para ensanchar la base, tal vez, lo que hay que hacer es moverla. Ciertamente, pero para que esto suceda es necesario que haya una clara "motivación", palabra que proviene del latín (motivus o motus) y que significa "causa del movimiento". Y para que estas causas se den y el independentismo nos interpele de verdad a los “nouvinguts” en general y a los latinoamericanos catalanes en particular, parecería sensato pensar que algunas circunstancias tendrían que cambiar. La clave, seguramente estará en encontrar aquellos referentes que conecten directamente con nuestra forma de ser, hacer y vivir, en relación al proceso de independencia de nuestro nuevo país y la política en general.

Permitirme que comparta una constatación inicial, fruto de la experiencia personal y de campo en mi ciudad, Sabadell. Cuando salimos a la calle y hacemos paradas informativas por lo general los latinoamericanos se interesan poco y les cuesta mucho detenerse y hablar. Hasta que no pasa un hecho extraordinariamente sencillo: inicio la conversación hablando en "uruguayo" y la situación cambia. Muchos se paran, escuchan, sonríen, incluso generamos complicidades, y lo más importante: comienzan a interesarse en el tema en cuestión, a preguntarme cosas. Está clavado! Es del todo lógico y muy humano que así sea. Visualizan que un igual "hace política" activa y está involucrado, es decir, que ellos también podrían involucrarse de la misma manera.

También solemos coincidir en evidenciar que la República catalana podría ser uno de los grandes laboratorios sociales del sur de Europa, y que seguramente sería reconocida por su avanzado modelo democrático. Y no pocas veces acabamos hablando de que esta república para que tenga sentido jugárnosla nosotros por ella debe asegurar la universalización de los derechos básicos: sanidad, educación, servicios sociales, justicia y trabajo digno, para todos sus ciudadanos. Me dicen de forma general: "Pero Gabriel, la república que usted quiere tiene sentido si está al servicio de los de abajo, ha de ser un país más justo con nosotros y con trabajo para todos". Ciertamente, y justamente por eso es que algunos sí tenemos prisa.

http://www.naciodigital.cat/opinio/12809/400000/llatinocatalans/ajudar/eixamplar/base

Baliga-balaga · 23/03/2016, 08:45

//*// La nostra sentència: INDEPENDÈNCIA!!! //*//

Cita:

Són catalans, els que menteixen

Xavier Roig
22/03/2016 19:08

Els mitjans de comunicació i partits polítics espanyols continuen obviant la discussió de fons: avui no hi ha govern a Espanya perquè no es reconeix el dret a fer un referèndum a Catalunya. Van discutint sobre el posicionament més o menys dretà, o esquerrà, dels partits que han de pactar. L’entorn antireferèndum ha decidit que el problema català (que ja no cal posar en espanyol i entre cometes perquè, ara sí, és el problema central d’Espanya) es limita a una crisi de convivència. I, instal·lats sobre aquesta malèvola il·lusió, es queden tan tranquils. Lògicament, aquí tots sorpresos.

Aquest columnista té gairebé tants coneguts i amics independentistes com unionistes. En parlem sovint i, que jo sàpiga, continuem sent amics i coneguts. I dinem plegats. I d’una bona part del que passa, no els he d’enganyar, en fem befa. I les discussions mai arriben a fer sang perquè, al capdavall, tots coincidim: la millor manera de dilucidar què convé fer és anar a votar en un referèndum. Per això no em sorprèn que les enquestes diguin que el 80% dels catalans estan a favor d’anar a votar en una consulta. Em permetran, doncs, que per al que queda d’article parteixi d’aquest axioma: a Catalunya no hi ha crisi de convivència provocada pel dret a l’autodeterminació. No n’hi havia quan els independentistes érem minoria, i no n’hi ha ara que som, aproximadament, la meitat de la població. Posades així les coses, voldria fer alguns comentaris sobre per què els líders polítics espanyols, i els mitjans afins, insisteixen a dir que a Catalunya hi ha una crisi de convivència.

Originàriament, aquesta asseveració és fruit de l’interès.

Els líders espanyols voldrien que existís una crisi de convivència a Catalunya. I pensen que, a força de repetir-ho, s’acabarà produint

Antes rota, y destruida, que independiente”. Però, esclar, un pensa, ¿com és possible que, malgrat que aquest sigui el seu desig, els líders espanyols continuïn, encegats, insistint a negar una evidència: la perfecta convivència dels catalans demòcrates; és a dir, de la majoria? Doncs perquè, en part, algú els explica que aquesta crisi pot existir. O, més ben dit, ningú dels que ells escolten els ho desmenteix radicalment. I és que sempre hi ha la por d’aquell que pensa que, quan li digui la veritat a l’amo, aquest el defenestrarà. Suposo que ja s’ho deuen imaginar: la majoria de líders polítics espanyols, de demòcrates, no en tenen res. En el fons, són tots una colla de tardofranquistes. Simples Mussolinis de Carnestoltes.

Ja veiem, doncs, que aquests catalans que no expliquen la realitat a l’amo de Madrid són uns covardots. Ep, compte, que el gallina és l’espècie de mamífer més nociva! Les grans tragèdies de la humanitat han tingut lloc perquè massa covards les han deixat passar. Si, a sobre, hi afegeixen la característica del botifler, la cosa fa fàstic. Que és on som.

Un amic va assistir, fa un temps -abans dels governs Mas-, a un sopar a Madrid amb un dirigent del PP. En un determinat moment l’home va preguntar si a Catalunya hi havia problemes de convivència. Un dels comensals, conegut militant català del partit, ho va aprofitar per posar-li el cap com una perola: que si es prohibia parlar castellà als col·legis, que si es discriminava qui no era catalanista, etc. El meu amic va quedar garratibat. Si el punxen no li treuen sang. I és que aquesta sembla l’estratègia. Abans era la senyora Sánchez (la Camacho, la de La Camarga, vull dir) la que manipulava els missatges convenientment. Ara ho fa el senyor Albiol -“La espada más limpia de Badalona”-. Als de Ciutadans no els calen missatgers. Dir que a Catalunya no es pot viure forma part dels estatuts fundacionals del partit. Per què pensen que ells, sent originàriament d’aquí, han tret tants vots a Espanya i, per contra, l’operació Roca va fracassar? I després tenim el cap visible de la granrenovació del PSOE català: el senyor Iceta. Jo no he sentit que li digui al senyor Sánchez que això de la manca de convivència és fals. Potser l’hi explica quan balla i l’altre no hi para atenció, al·lucinat com està per tan grotesques contorsions.

Res del que té lloc a Espanya ens és aliè. Res del que passa és per casualitat. Si els líders espanyols creuen -perquè ho creuen, perquè no poden ser tan curts- que aquesta crisi de convivència veritablement pot arribar a existir a base de martellejar és perquè algú, des de Catalunya, els ho diu. O cosa que és igual de lamentable: no els ho desmenteix. Es tracta de catalans als quals poc els importa si, mentint, fan mal al país. És el que passa quan un està disposat a fer piruetes a canvi d’un terròs de sucre. La nostra dissortada història ja els té catalogats.

http://m.ara.cat/opinio/Son-catalans-que-menteixen_0_1545445451.html

-----

Son catalanes, los que mienten

Xavier Roig
03/22/2016 19:08

Los medios de comunicación y partidos políticos españoles siguen obviando la discusión de fondo: hoy no hay gobierno en España porque no se reconoce el derecho a hacer un referéndum en Cataluña. Van discutiendo sobre el posicionamiento más o menos diestro, o zurdo, de los partidos que tienen que pactar. El entorno antireferèndum ha decidido que el problema catalán (que ya no es necesario poner en español y entre comillas porque, ahora sí, es el problema central de España) se limita a una crisis de convivencia. Y, instalados sobre esta malévola ilusión, se quedan tan tranquilos. Lógicamente, aquí todos sorprendidos.

Este columnista tiene casi tantos conocidos y amigos independentistas como unionistas. Hablamos a menudo y, que yo sepa, seguimos siendo amigos y conocidos. Y comemos juntos. Y de una buena parte de lo que pasa, no los he de engañar, hacemos burla. Y las discusiones nunca llegan a hacer sangre porque, al final, todos coincidimos: la mejor manera de dilucidar qué conviene hacer es ir a votar en un referéndum. Por eso no me sorprende que las encuestas digan que el 80% de los catalanes están a favor de ir a votar en una consulta. Me permitirán, pues, que para lo que queda de artículo parta de este axioma: en Cataluña no hay crisis de convivencia provocada por el derecho a la autodeterminación. No era cuando los independentistas éramos minoría, y no hay ahora que somos, aproximadamente, la mitad de la población. Puestas así las cosas, quisiera hacer algunos comentarios sobre por qué los líderes políticos españoles, y los medios afines, insisten en que en Cataluña hay una crisis de convivencia.

Originariamente, esta aseveración es fruto del interés.

Los líderes españoles querrían que existiera una crisis de convivencia en Cataluña. Y piensan que, a fuerza de repetirlo, se acabará produciendo

Antes carretera, y destruida, que independiente ". Pero, claro, uno piensa, ¿cómo es posible que, a pesar de que éste sea su deseo, los líderes españoles continúen, cegados, insistiendo en negar una evidencia: la perfecta convivencia de los catalanes demócratas; es decir, de la mayoría? Pues porque, en parte, alguien les explica que esta crisis puede existir. O, mejor dicho, nadie de los que ellos escuchan los lo desmiente radicalmente. Y es que siempre hay el miedo de aquel que piensa que, cuando le diga la verdad al dueño, éste el defenestrarà. Supongo que ya lo deben imaginar: la mayoría de líderes políticos españoles, de demócratas, no tienen nada. En el fondo, son todos una panda de tardofranquistas. Simples muselina de Carnaval.

Ya vemos, pues, que estos catalanes que no explican la realidad al dueño de Madrid son unos covardots. Eh, cuidado, que el gallina es la especie de mamífero más nociva! Las grandes tragedias de la humanidad han tenido lugar porque demasiado cobardes las han dejado pasar. Si, encima, añaden la característica del botifler, la cual hace asco. Que es donde estamos.

Un amigo asistió, hace un tiempo -antes de los gobiernos Mas-, a una cena en Madrid con un dirigente del PP. En un determinado momento el hombre preguntó si en Cataluña había problemas de convivencia. Uno de los comensales, conocido militante catalán del partido, lo aprovechó para ponerle la cabeza como una perola: que si se prohibía hablar castellano en los colegios, que si se discriminaba quien no era catalanista, etc. Mi amigo quedó tieso. Si el pinchan no le sacan sangre. Y es que esta parece la estrategia. Antes era la señora Sánchez (la Camacho, la de La Camarga, quiero decir) la que manipulaba los mensajes convenientemente. Ahora lo hace el señor Albiol - "La espada más limpia de Badalona" -. A los de Ciudadanos no necesitan mensajeros. Decir que en Cataluña no se puede vivir forma parte de los estatutos fundacionales del partido. ¿Por qué piensan que ellos, siendo originariamente de aquí, han sacado tantos votos en España y, por el contrario, la operación Roca fracasó? Y luego tenemos la cabeza visible de la granrenovació del PSOE catalán: el señor Iceta. Yo no he oído que le diga al señor Sánchez que lo de la falta de convivencia es falso. Quizás lo cuenta cuando baila y el otro no presta atención, alucinado como está por tan grotescas contorsiones.

Nada de lo que tiene lugar en España nos es ajeno. Nada de lo que ocurre es por casualidad. Si los líderes españoles creen -porque lo creen, porque no pueden ser tan cortos- que esta crisis de convivencia verdaderamente puede llegar a existir a base de martillear es porque alguien, desde Cataluña, se lo dice. O lo que es igual de lamentable: no se lo desmiente. Se trata de catalanes a los que poco les importa si, mintiendo, hacen daño al país. Es lo que ocurre cuando uno está dispuesto a hacer piruetas a cambio de un terrón de azúcar. Nuestra desgraciada historia ya los tiene catalogados.

hotmail2866 · 23/03/2016, 14:09

Rajoy

El president espanyol en funcions no esta a l'alturaI encara mes a Catalunya ni escdesplaça al lloc del accident ni truca ni res El sectarisme es cada vegada mes evident
Confio que els nostres veins tinguint aviat un nou president millor per molt dolent que sigui sera algo millor
Catalunya a la nostra

Baliga-balaga · 23/03/2016, 15:17

//*// Ara és l'hora //*//

Cita:

Iniciado por hotmail2866

El president espanyol en funcions no esta a l'alturaI encara mes a Catalunya ni escdesplaça al lloc del accident ni truca ni res El sectarisme es cada vegada mes evident
Confio que els nostres veins tinguint aviat un nou president millor per molt dolent que sigui sera algo millor
Catalunya a la nostra

És una altra demostració de com l'Estat Espanyol també es va desconnectant de Catalunya.

hotmail2866 · 23/03/2016, 15:54

Ok

Cita:

Iniciado por Baliga-balaga

És una altra demostració de com l'Estat Espanyol també es va desconnectant de Catalunya.

Completament d'acord ells matexos ens van indican el camí

Stylxxx · 23/03/2016, 21:23

Quines ganas de desconnectar de la colla de misserables que administra l'Estat Espanyoll.

aplaudir

Crec que el temps ens recompensara, anims i endavant Republica de Catalunya

hotmail2866 · 24/03/2016, 12:35

Mes i mes i mes

La Moncloa va ordenar a Puigdemont que no acomnyes a Renzi
Ciudadanos no vol que la llei d 'acció exterior parli de Catalunya com a pais

Baliga-balaga · 25/03/2016, 12:59

//*// Descansi en pau, Johan Cruyff //*//

Cita:

[VÍDEO] El dia que Johan Cruyff es va negar a posar al seu fill 'Jorge'

El mite holandès explicava que les autoritats espanyoles no el deixaven

titol_de_la_imatge_

per Redacció 24 de Març 2016 a les 16.16 h

Johan Cruyff explicava en el documental "L'últim partit: 40 anys de Johan Cruyff a Catalunya" una anècdota que deixava molt clar tant el seu tarannà com la seva defensa de la llibertat i la singularitat de Catalunya. Quan va néixer el seu darrer fill, l'exjugador i entrenador del Barça va decidir amb la seva dona posar-li Jordi, perquè aleshores ja vivien a Catalunya.

Com que va ser un nen, es van decidir per Jordi. Primer van fer el registre a Holanda, on no van tenir cap problema amb el nom. Quan van arribar a l'Estat es va trobar amb una situació que per ell va ser totalment nova. Ara a principis de 1974, amb Franco ben viu. Al registre espanyol li van dir que no es podia dir Jordi, sinó que "aquí se tiene que decir Jorge". La reposta de Cruyff va ser taxativa: "No, se llama Jordi i se escribe así". El funcionari li va respondre que no ho podien fer i Cruyff no va dubtar ni un moment: "Si no quieres hacerlo no lo hagas, es tu problema, no el mío. Pero si escribes algo y yo lo tengo que firmar, entonces lo escribes como yo quiero".

Finalment, Johan Cruyff ho va aconseguir i va ser un dels primers ciutadans que va poder inscriure el seu fill amb un nom en català.

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/03/_video_el_dia_que_johan_cruyff_es_va_negar_a_posar_al_seu_fill_jorge_161400.php

----------------

[VIDEO] El día que Johan Cruyff se negó a poner a su hijo 'Jorge'

El mito holandés explicaba que las autoridades españolas no lo dejaban

por Redacción 24 de Marzo 2016 a las 16:16 h

Johan Cruyff explicaba en el documental "El último partido: 40 años de Johan Cruyff en Cataluña" una anécdota que dejaba muy claro tanto su talante como su defensa de la libertad y la singularidad de Cataluña. Cuando nació su último hijo, el ex jugador y entrenador del Barça decidió con su mujer ponerle Jordi, porque entonces ya vivían en Cataluña.

Como fue un niño, se decidieron por Jordi. Primero hicieron el registro en Holanda, donde no tuvieron ningún problema con el nombre. Cuando llegaron al Estado se encontró con una situación que para él fué totalmente nueva. Ahora a principios de 1974, con Franco bien vivo. En el registro español le dijeron que no se podía decir Jordi, sino que "aquí se tiene que decir Jorge". La repuesta de Cruyff fue tajante: "No, se llama Jordi y se escribe así". El funcionario le respondió que no lo podían hacer y Cruyff no dudó ni un momento: "Si no quieres hacerlo no lo hagas, es tu problema, no el mío. Pero si escribes algo y yo lo tengo que firmar, entonces lo escribes como yo quiero ".

Finalmente, Johan Cruyff lo consiguió y fue uno de los primeros ciudadanos que pudo inscribir a su hijo con un nombre en catalán.

Baliga-balaga · 25/03/2016, 15:08

//*// Descansi en pau, Johan Cruyff //*//

Cita:

La lliçó de Cruyff: si nosaltres tenim la pilota ells no poden marcar

El Barça d’avui ni tremola ni s’empetiteix davant res ni ningú

Per: Vicent Partal
Divendres 25.03.2016 02:00

Captura-de-pantalla----a-les-

S’ha mort Johan Cruyff, un esportista que va revolucionar el futbol, que va fer gaudir als espectadors com poca gent ho ha fet, que va explorar camins que ningú no s’havia atrevit a trepitjar i que va canviar la mentalitat i la manera de concebre l’esport i la la vida al barcelonisme. I també al país.

Vivim una època estranya en la qual sembla que no pugues dir les coses com són. Cruyff no era cap intel·lectual en el sentit tradicional del terme, ni pretenia ser-ho. La seua influència en aquest sentit no és igual de reconeixible. Però Cruyff tenia una forma d’entendre la vida, una forma d’encarar els problemes que creava escola, que obria els ulls, que ensenyava a través de l’exemple. I per això molta gent vam aprendre d’ell moltes coses. La societat va aprendre d’ell moltes coses. La seua influència entre els seguidors del FC Barcelona i entre els afeccionats al futbol arreu del món ha estat immensa, molt difícil de comparar amb la de ningú més. Si avui es juga al futbol com es juga, amb l’alegria que es juga, és sobretot per ell. Pel que ell va aprendre de Michels i va transmetre a Guardiola, per dir-ho d’una manera gràfica, amb traç gruixut.

Però la seua influència i el seu ascendent sobre bona part de la societat catalana supera fins i tot això. L’equip al qual ell va arribar en els foscos anys setanta i el d’avui no tenen res a veure. Aquell Barça era una Barça poruc sociològicament. Sempre tremolós. Empetitit. Secundari i dependent. Era un Barça que no sabia dibuixar les ambicions en l’horitzó, conformista, terriblement conformista. Un Barça de vol gallinaci on guanyar un partit al Madrid justificava una temporada més sense guanyar la lliga i on per a molts dels seus seguidors rebolcar-se en les injustícies arbitrals i la malastrugança era molt més apassionant, divertit i reconfortant que veure jugar a l’equip.

Encara queden restes d’això en la tribuna de l’estadi, perquè les mentalitats no es canvien de la nit al dia. Però aquell Barça és avui bàsicament una altra cosa. Avui el Barça és un equip ambiciós, enormement optimista, segur d’ell mateix. És, des de Barcelona i sense subordinacions, el gran referent del futbol mundial, un equip que no té prou amb guanyar sinó que vol guanyar de la millor manera possible i que ho fa aportant tanta bellesa i qualitat com sap. El Barça d’avui ni tremola ni s’empetiteix davant res ni ningú. No demana permís a ningú per a ser el que és, no reconeix cap més frontera que el món i fa bandera de les seues arrels, de la seua manera de fer.

Tot això no ha fet Cruyff, és clar que no. Però res d’això no s’hauria pogut fer sense Cruyff. Sense el Cruyff que a Wembley, quan la grada tremola pensant que perdrem una altra Copa d’Europa com aquella de Sevilla, reuneix als jugadors i els diu, deixant-los estupefactes, que isquen al camp a gaudir. Sense aquell Cruyff que quan Zubizarreta li explica que té por de jugar avançat per si li fan un gol des del mig del camp li diu que si el fan es pose a aplaudir perquè segur que haurà estat bonic. D’aquell Cruyff que recorda que tu guanyes si els altres fan quatre gols però tu en fas cinc i que resumeix en una sola frase com cal anar pel món: ‘si nosaltres tenim la pilota ells no poden marcar’.

Els resultats d’aquesta manera d’entendre el món són a la vista de tothom, de tothom qui vulga mirar-s’ho sense apriorismes. I és la meua opinió que la seua mirada sobre les coses s’ha escampat de forma clara més enllà dels camps de futbol, ha contagiat el país. Per això crec que puc dir amb tota la tranquil·litat del món que aquest home, a través del seu exemple, ha canviat la mentalitat dels catalans com a societat. No la de tots i cadascun dels catalans individualment però sí la dels catalans com a societat. Que alguns no ho vegen així ho entenc i ho respecte, només faltaria. Que alguns no ho sàpiguen veure té la seua lògica. Que hi haja qui considera que els catalans no som ni una societat i es pose nerviós si ho dius, això és ben sabut. Com és més que comprensible que avui alguns, fins i tot dels considerats amics, se senten incòmodes amb les alabances o les crítiques perquè saben que Cruyff no era cap sant infalible, així com també que una part del club no l’ha volgut entendre mai.

Tot això és cert. Però jo preferisc no oblidar que, al remat, Cruyff el que ens va explicar és que el factor fonamental en la vida és un mateix i que hi ha coses senzilles que tanmateix et fan molt millor. Com ara no córrer com un boig darrere la pilota que fan circular els altres. Aquest és el canvi profund que ens proposava Cruyff. Això és el que ens va ensenyar.

http://www.vilaweb.cat/noticies/la-llico-de-cruyff-si-nosaltres-tenim-la-pilota-ells-no-poden-marcar/

------------------------

La lección de Cruyff: si nosotros tenemos el balón ellos no pueden marcar

El Barça de hoy ni tiembla ni se empequeñece ante nada ni nadie

Por: Vicent Partal
Viernes 03/25/2016 2:00

Se ha muerto Johan Cruyff, un deportista que revolucionó el fútbol, que hizo disfrutar a los espectadores como poca gente lo ha hecho, que exploró caminos que nadie se había atrevido a pisar y que cambió la mentalidad y la manera de concebir el deporte y la vida en el barcelonismo. Y también en el país.

Vivimos una época extraña en la que parece que no puede decir las cosas como son. Cruyff no era ningún intelectual en el sentido tradicional del término, ni pretendía serlo. Su influencia en este sentido no es igual de reconocible. Pero Cruyff tenía una forma de entender la vida, una forma de encarar los problemas que creaba escuela, que abría los ojos, que enseñaba a través del ejemplo. Y por eso mucha gente aprendimos de él muchas cosas. La sociedad aprendió de él muchas cosas. Su influencia entre los seguidores del FC Barcelona y entre los aficionados al fútbol en todo el mundo ha sido inmensa, muy difícil de comparar con la de nadie más. Si hoy se juega al fútbol como se juega, con la alegría que se juega, es todo para él. Con él aprendió de Michels y transmitió a Guardiola, por decirlo de una manera gráfica, con trazo grueso.

Pero su influencia y su ascendiente sobre buena parte de la sociedad catalana supera incluso eso. El equipo al que él llegó en los oscuros años setenta y el de hoy no tienen nada que ver. Aquel Barça era una Barça miedoso sociológicamente. Siempre tembloroso. Empequeñecido. Secundario y dependiente. Era un Barça que no sabía dibujar las ambiciones en el horizonte, conformista, terriblemente conformista. Un Barça de vuelo gallináceo donde ganar un partido en Madrid justificaba una temporada más sin ganar la liga y donde para muchos de sus seguidores revolcarse en las injusticias arbitrales y la mala suerte era mucho más apasionante, divertido y reconfortante que ver jugar al equipo.

Aún quedan restos de ello en la tribuna del estadio, porque las mentalidades no se cambian de la noche a la mañana. Pero aquel Barça es hoy básicamente otra cosa. Hoy el Barça es un equipo ambicioso, enormemente optimista, seguro de sí mismo. Es, desde Barcelona y sin subordinaciones, el gran referente del fútbol mundial, un equipo que no tiene suficiente con ganar sino que quiere ganar de la mejor manera posible y que lo hace aportando tanta belleza y calidad como sabe. El Barça de hoy ni tiembla ni se empequeñece ante nada ni nadie. No pide permiso a nadie para ser lo que es, no reconoce más frontera que el mundo y hace bandera de sus raíces, de su manera de hacer.

Todo esto no ha hecho Cruyff, claro que no. Pero nada de esto se hubiera podido hacer sin Cruyff. Sin el Cruyff que en Wembley, cuando la grada tiembla pensando que vamos a perder otra Copa de Europa como aquella de Sevilla, reúne a los jugadores y les dice, dejándolos estupefactos, que salgan al campo a disfrutar. Sin aquel Cruyff que cuando Zubizarreta le explica que tiene miedo de jugar adelantado por si le hacen un gol desde el centro del campo le dice que si lo hacen se ponga a aplaudir porque seguro que habrá sido bonito. De aquel Cruyff que recuerda que tú ganas si los demás hacen cuatro goles pero tú haces cinco y que resume en una sola frase como hay que ir por el mundo: 'si nosotros tenemos el balón ellos no pueden marcar'.

Los resultados de esta forma de entender el mundo están a la vista de todos, de todo el que quiera mirarlo sin apriorismos. Y es mi opinión que su mirada sobre las cosas se ha esparcido de forma clara más allá de los campos de fútbol, ha contagiado el país. Por eso creo que puedo decir con toda la tranquilidad del mundo que este hombre, a través de su ejemplo, ha cambiado la mentalidad de los catalanes como sociedad. No la de todos y cada uno de los catalanes individualmente pero sí la de los catalanes como sociedad. Algunos no lo vean así lo entiendo y lo respeto, faltaría más. Algunos no lo sepan ver tiene su lógica. Que haya quien considera que los catalanes no somos ni una sociedad y se ponga nervioso si lo dices, esto es bien sabido. Como es más que comprensible que hoy algunos, incluso los considerados amigos, se sienten incómodos con las alabanzas o críticas porque saben que Cruyff no era ningún santo infalible, así como también que una parte del club no lo ha querido entender nunca .

Todo esto es cierto. Pero yo prefiero que olvidar que, al final, Cruyff lo que nos contó es que el factor fundamental en la vida es uno mismo y que hay cosas sencillas que sin embargo te hacen mucho mejor. Como ahora no correr como un loco detrás del balón que hacen circular los demás. Este es el cambio profundo que nos proponía Cruyff. Esto es lo que nos enseñó.

Baliga-balaga · 25/03/2016, 17:49

//*// Descansi en pau, Johan Cruyff //*//

Cita:

10 cares sobiranistes de Johan Cruyff

Mor l'exblaugrana i exentrenador de la selecció catalana

Avui ha mort Johan Cruyff després de no superar un càncer. La família ha demanat intimitat durant el procés de dol. La xarxa i els mitjans ja omplen portades sobre un personatge que va significar un abans i un després del futbol català. De personalitat inquietant, Cruyff va enamorar-se de Catalunya tot i que mai es va atrevir a parlar en català en públic o als mitjans. Malgrat algunes sortides de to, fruit del seu tarannà fatxenda, directe!cat us ofereix un recull amb 10 cares, potser no tan conegudes de Cruyff, en defensa de Catalunya i la seva llibertat.

1- Defensar el fet català als anys 70

Johan Cruyff va arribar al Barça quan encara l'estat espanyol era la dictadura de Franco, de seguida, però, va entendre on es trobava i en diferents entrevistes, durant els anys 70, va defensar el fet diferencial català, també exercint d'ambaixador català al seu país, Holanda.

2- Un conflicte real

Més recentment, quan ha hagut de contestar preguntes de periodistes espanyols sobre el procés català, Cruyff va defensar que l'anhel de llibertat català no era res nou ni un deliri d'Artur Mas, arribant a afirmar que quan ell va arribar, fent enrabiar als periodistes de la Meseta, que el conflicte entre Catalunya i Espanya ja existia.

3- El seu fill es diu Jordi

L'exemple més clar de la 'catalanitat' adoptiva de Cruyff va ser l'any 1974, quan va anar al registre per inscriure el seu fill com a 'Jordi', però el funcionari franquista de torn li ho va impedir al·legant que no era un nom espanyol. En aquella ocasió Cruyff va patir en la seva pell la intolerància espanyola cap al fet català, i l'odissea per aconseguir que finalment el seu fill pogués ser inscrit com a Jordi va agermanar per sempre Cruyff amb la nostra identitat.

4- La valentia contra el règim

Cruyff va entendre la situació de submissió que patien el poble basc i català. En aquell moment, l'efervescència independentista era més activa a Euskadi que aquí (just al revés d'ara) i l'holandès ho va tenir clar. Recentment en una entrevista amb Risto Mejide explicava que a la seva etapa com a entrenador va fitxar 4 jugadors bascos perquè en aquell temps "els jugadors catalans no eren prou valents. Ara ja és diferent".

5- Jugar amb la selecció catalana en ple franquisme

Abans de ser-ne el seleccionador, tot i ser holandès, Cruyff va demostrar el seu sentiment de catalanitat quan va jugar dues vegades amb la nostra selecció. La primera va ser l'any 1973, en un partit que enfrontava Catalunya contra estrelles de la Lliga per recaptar fons contra unes inundacions a Múrcia. La segona vegada fou l'any 1976, quan va participar en un Catalunya-Rússia al Camp Nou.

6- Entrenar la selecció sense cobrar

El fet que Cruyff entrenés la selecció catalana la va situar en el punt de mira europeu. A més, ho va fer “sense cobrar ni un euro”, tal com va expressar el president de la Federació Catalana del moment, Jordi Casals.

7- A favor del dret a decidir

Cruyff va donar suport al dret a decidir de Catalunya explícitament en un documental que va emetre TV3. L'exjugador i exentrenador del Barça i el president Mas van assistir a la presentació de la pel·lícula 'L'últim partit', dirigida per Jordi Marcos, que narra els 40 anys de Cruyff a Catalunya. Va mostrar-se, conseqüentment, a favor del 9N.

8- Amb l'esport català

Johan Cruyff es va sumar, entre altres personatges del món de l'esport, a la plataforma 'Guanyarem' en defensa de l'esport català. Una plataforma que entre altres objectius, pretén la internacionalització de la marca 'Catalonia' fer oficials les seleccions catalanes i construir un esport referent al món.

9- La família a Catalunya

Des de la seva arribada al Barça, Cruyff es va enamorar de Catalunya i de la ciutat de Barcelona. Ell i la seva família viuen a la capital catalana 1973, amb un període d'interrupció de sis anys des de desembre de 1981 fins a gener de 1988. Els seus néts, com el seu últim fill, són catalans.

10- Creu de Sant Jordi

Per la seva tasca a l'esport català, la internacionalització del procés i per haver estat un referent del futbol mundial, el 2006 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi pel Govern de la Generalitat de Catalunya.

http://www.directe.cat/noticia/487397/10-cares-sobiranistes-de-johan-cruyff

--------------------

10 caras soberanistas de Johan Cruyff

Muerte del ex azulgrana y ex entrenador de la selección catalana

Hoy ha muerto Johan Cruyff tras no superar un cáncer. La familia ha pedido intimidad durante el proceso de duelo. La red y los medios ya llenan portadas sobre un personaje que significó un antes y un después del fútbol catalán. De personalidad inquietante, Cruyff enamorarse de Cataluña aunque nunca se atrevió a hablar en catalán en público o en los medios. A pesar de algunas salidas de tono, fruto de su talante pijo, directe! Cat ofrece una recopilación con 10 caras, quizás no tan conocidas de Cruyff, en defensa de Cataluña y su libertad.

1- Defender el hecho catalán en los años 70

Johan Cruyff llegó al Barça cuando aún el estado español era la dictadura de Franco, enseguida, sin embargo, entender dónde se encontraba y en diferentes entrevistas, durante los años 70, defendió el hecho diferencial catalán, también ejerciendo de embajador catalán en su país, Holanda.

2- Un conflicto real

Más recientemente, cuando ha tenido que contestar preguntas de periodistas españoles sobre el proceso catalán, Cruyff defendió que el anhelo de libertad catalán no era nada nuevo ni un delirio de Artur Mas, llegando a afirmar que cuando él llegó, haciendo rabiar los periodistas de la Meseta, que el conflicto entre Cataluña y España ya existía.

3- Su hijo se llama Jordi

El ejemplo más claro de la 'catalanidad' adoptiva de Cruyff fue en 1974, cuando fue al registro para inscribir a su hijo como 'Jordi', pero el funcionario franquista de turno se lo impidió alegando que no era un nombre español. En aquella ocasión Cruyff sufrió en su piel la intolerancia española hacia el hecho catalán, y la odisea para conseguir que finalmente su hijo pudiera ser inscrito como Jordi hermanó para siempre Cruyff con nuestra identidad.

4- La valentía contra el régimen

Cruyff entender la situación de sumisión que padecían el pueblo vasco y catalán. En ese momento, la efervescencia independentista era más activa en Euskadi que aquí (justo al revés de ahora) y el holandés lo tuvo claro. Recientemente en una entrevista con Risto Mejide explicaba que en su etapa como entrenador fichó 4 jugadores vascos porque en aquel tiempo "los jugadores catalanes no eran lo suficientemente valientes. Ahora ya es diferente".

5- Jugar con la selección catalana en pleno franquismo

Antes de ser el seleccionador, a pesar de ser holandés, Cruyff demostró su sentimiento de catalanidad cuando jugó dos veces con nuestra selección. La primera fue en 1973, en un partido que enfrentaba Cataluña contra estrellas de la Liga para recaudar fondos contra unas inundaciones en Murcia. La segunda vez fue en 1976, cuando participó en un Cataluña-Rusia en el Camp Nou.

6- Entrenar la selección sin cobrar

El hecho de que Cruyff entrenara la selección catalana la situó en el punto de mira europeo. Además, lo hizo "sin cobrar un euro", tal como expresó el presidente de la Federación Catalana del momento, Jordi Casals.

7- A favor del derecho a decidir

Cruyff apoyar el derecho a decidir de Cataluña explícitamente en un documental que emitió TV3. El ex jugador y ex entrenador del Barça y el presidente Mas asistieron a la presentación de la película 'El último partido', dirigida por Jordi Marcos, que narra los 40 años de Cruyff en Cataluña. Se mostró, consecuentemente, a favor del 9N.

8- Con el deporte catalán

Johan Cruyff se sumó, entre otros personajes del mundo del deporte, en la plataforma 'Ganaremos' en defensa del deporte catalán. Una plataforma que entre otros objetivos, pretende la internacionalización de la marca 'Catalonia' hacer oficiales las selecciones catalanas y construir un deporte referente en el mundo.

9- La familia en Cataluña

Desde su llegada al Barça, Cruyff se enamoró de Cataluña y de la ciudad de Barcelona. Él y su familia viven en la capital catalana 1973, con un período de interrupción de seis años desde diciembre de 1981 hasta enero de 1988. Sus nietos, como su último hijo, son catalanes.

10- Creu de Sant Jordi

Por su labor en el deporte catalán, la internacionalización del proceso y por haber sido un referente del fútbol mundial, en 2006 le fue concedida la Creu de Sant Jordi por el Govern de la Generalitat de Catalunya.

Baliga-balaga · 26/03/2016, 21:40

//*// Descansi en pau, Johan Cruyff //*//

Cita:

Cruyff contra el sistema

«Va demostrar que política i futbol han d'anar junts, per una qüestió d'higiene social i per autoexigència col·lectiva»

Esteve Plantada | 26/03/2016 a les 00:01h

El manual de la frustració més acomplexada no es cansa de proclamar que futbol i política no poden barrejar-se. A Cruyff devem l'esmicolament d'aquesta màxima, perquè ell va demostrar que política i futbol han d'anar junts, per una qüestió d'higiene social i per autoexigència col·lectiva. Potser per això els mediocres el van fustigar en vida, els mateixos que també fustiguen Guardiola i que fustigaran tots aquells qui segueixin desafiant el sistema, la convenció i la cultura establerta, i que ho facin des del món "frívol" de l'esport. Però ja se sap: l'home lliurepensador i intel·ligent sempre crea desafeccions extremes.

Els llibres d'història diran que l'arribada a de Cruyff l'any 1973 va fer que el futbol deixés de ser en blanc i negre. De cop i volta, s'acabaven les dècades tenebroses del "pa i circ", quan pensar o ser diferent era perseguit, denunciat i castigat. Ningú no podia entendre com aquell holandès modern, jove, ric, esprimatxat i rebel podia declamar la seva catalanitat en un castellà macarrònic –quina lliçó, companys– i gosava desafiar l'aberració dictatorial sempre que en tenia una oportunitat. Molt més que un simple jugador en un club que és molt més que un club.

Cruyff va ser el representant de la contracultura, de l'enginy i del cop contra el sistema. Des d'inscriure el seu fill com a Jordi quan era prohibit l'ús oficial del català, passant per la negativa a jugar el Mundial'78 de l'Argentina en un gest de solidaritat amb les víctimes del règim de Videla, fins al suport explícit al dret a decidir. I tot sense fer-ne cap gesta de màxima atenció, entenent la democràcia i la lluita com a part de la normalitat de sentir-se viu i responsable.

Cruyff és l'autoestima en temps de febleses i en un país acostumat a perdre. Ell va contagiar-nos les ànsies de victòria, sense témer el poder i els tentacles dels poderosos. Ell, que ens deixa un llegat que reivindica la felicitat i també l'esperit de la fona que va directe a l'ull del gegant. Cruyff com a mite fundacional d'un joc que sobrepassa el resultat, que afecta estats d'ànim, que ens fa sentir vius. La millor resposta a tots aquells qui, en plena frustració, sempre diran que el futbol no pot barrejar-se amb la política. Deixeu-los dir, pobres Salieris que mai no podran arribar a gosar ser genis.

http://www.naciodigital.cat/opinio/12853/cruyff/contra/sistema

---------------------

Cruyff contra el sistema

«Demostró que política y fútbol deben ir juntos, por una cuestión de higiene social y para autoexigencia colectiva»

Esteve Plantada | 03/26/2016 a las 00: 01h

El manual de la frustración más acomplejada no se cansa de proclamar que fútbol y política no pueden mezclarse. A Cruyff debemos el desmenuzamiento de esta máxima, porque él demostró que política y fútbol deben ir juntos, por una cuestión de higiene social y para autoexigencia colectiva. Tal vez por eso los mediocres el fustigaron en vida, los mismos que también fustigan Guardiola y que fustiga todos los que sigan desafiando el sistema, la convención y la cultura establecida, y que lo hagan desde el mundo "frívolo" del deporte. Pero ya se sabe: el hombre librepensador e inteligente siempre crea desafecciones extremas.

Los libros de historia dirán que la alcanzada de Cruyff en 1973 hizo que el fútbol dejara de ser en blanco y negro. De repente, se acababan las décadas tenebrosas del "pan y circo", cuando pensar o ser diferente era perseguido, denunciado y castigado. Nadie podía entender como aquel holandés moderno, joven, rico, delgaducho y rebelde podía declamar su catalanidad en un castellano macarrónico -qué lección, compañeros- y osaba desafiar la aberración dictatorial siempre que tenía una oportunidad. Mucho más que un simple jugador en un club que es mucho más que un club.

Cruyff fue el representante de la contracultura, del ingenio y del golpe contra el sistema. Desde inscribir a su hijo como Jordi cuando era prohibido el uso oficial del catalán, pasando por la negativa a jugar el Mundial'78 de la Argentina en un gesto de solidaridad con las víctimas del régimen de Videla, hasta el apoyo explícito al derecho a decidir. Y todo sin hacer ningún hazaña de máxima atención, entendiendo la democracia y la lucha como parte de la normalidad de sentirse vivo y responsable.

Cruyff es la autoestima en tiempos de debilidades y en un país acostumbrado a perder. Él contagiarnos las ansias de victoria, sin temer el poder y los tentáculos de los poderosos. Él, que nos deja un legado que reivindica la felicidad y también el espíritu de la honda que va directo al ojo del gigante. Cruyff como mito fundacional de un juego que sobrepasa el resultado, que afecta estados de ánimo, que nos hace sentir vivos. La mejor respuesta a todos aquellos que, en plena frustración, siempre dirán que el fútbol no puede mezclarse con la política. Dejar decir, pobres Salieri que nunca podrán llegar a osar ser genios.

Baliga-balaga · 27/03/2016, 01:55

//*//Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena!!!//*//

Cita:

Un poble de sedicios@s

"A hores d'ara, el govern de Madrid no serveix per a res excepte per posar pals a les rodes al català, i tampoc amb molt d'èxit

per Ramón Cotarelo 26 de Març 2016 a les 19.10 h

Un incident diplomàtic aquesta setmana revela la idea que el govern espanyol es fa de les seves relacions amb el de la Generalitat, les seves veritables intencions i la seva indissimulada hostilitat. L'episodi, com sempre, deixa en ridícul al govern d'Espanya, el seu ministeri d'Exteriors, en mans d'un veritable incompetent, i la representació de l'Estat a Catalunya. Amb motiu de l'accident de Freginals, el primer ministre italià, Matteo Renzi, va aterrar en viatge privat a Reus. Vagi per endavant que, amb això, ja va fer més del que acostumen a fer els polítics del PP quan ocorren aquestes desgràcies, que no només no van al lloc dels fets, sinó que poden anar-se'n a un spa.

I no només no hi van, sinó que tracten d'impedir que hi vagin els altres. El govern va avisar la seva delegada a Catalunya perquè rebés Renzi a Reus, però no va fer el mateix amb el president de la Generalitat. Però Puigdemont, informat a temps, va acudir a l'aeroport en contra del desig de la Moncloa, que el va acusar de fer un "ús polític" de la visita de Renzi. Al marge de l'estupidesa que implica qualificar de "polítics" els usos d'un polític, com si fossin una cosa vergonyosa o impròpia, el fet és que si la visita era privada en sentit estricte, la primera que no pintava res allà era la delegada del govern.

I la prova és que, en adonar-se que la presència de Puigdemont l'eclipsava, es va esfumar remugant la seva disconformitat. El ridícul quedava servit: el govern de l'Estat no mana a Catalunya i, quan mana alguna cosa, es desmunta i ha de torar a posar-se en ordre a ell mateix. Però la seva intenció és òbvia: imposar-se sobre el govern de la Generalitat, arraconar-lo, no deixar-li prendre decisions en el seu propi àmbit de competències. Perquè si la visita de Renzi era privada i no d'Estat, la reacció davant de la visita no és cosa del govern central sinó de la Generalitat.

Aquest episodi il·lustra una clara tendència d'acció-reacció molt curiosa. En aquest moment han d'interaccionar un govern català legítim, en ple ús de les seves competències i acabat d'estrenar amb majoria parlamentària absoluta, i un govern central en funcions, sense majoria parlamentària ni expectativa d'aconseguir-la, deslegitimat, incapaç i que, a més a més, s'ha declarat fora de la llei en negar-se a acatar les decisions del Parlament. Un govern que no serveix per a res excepte per posar pals a les rodes al català, i tampoc amb molt d'èxit.

Un d'aquests pals ja l'ha posat la fiscalia de l'Estat i la judicatura espanyola que, en sospitosa coincidència amb les orientacions polítiques del govern, ha imputat un presumpte delicte de sedició a un regidor de la CUP de Vic. L'acusació és que el regidor va donar suport a la declaració d'independència del Parlament català el 9 de novembre de 2015 i que va cridar a desobeir les decisions de les autoritats espanyoles.

Cal suposar que tant el fiscal com el jutge de l'Audiència Nacional actuaran amb professionalitat i amb prou base jurídica. Els empara el principi de presumpció de legalitat en les seves actuacions. El que no els empara és el principi de la lògica i, quan les actuacions jurídiques no coincideixen amb les regles de la lògica, qui en surt mal parada és la justícia. Perquè, a tots els efectes, si donar suport a una declaració d'independència del Parlament és un acte de sedició, a qui correspondria imputar i processar seria a aquest mateix Parlament o, si més no, als diputats que van votar a favor seu. Això seria el més lògic i el que faria -i sempre es mostra favorable a fer-ho- el diputat Albiol. Segons la seva opinió, el Parlament i el govern de la Generalitat han anat més enllà de les seves atribucions i han incorregut en un abús de poder. Per això el combatiu exalcalde de Badalona aconsella suspendre l'autonomia catalana.

Però això, òbviament, són paraules majors que no correspon pronunciar al fiscal ni a un jutge de l'Audiència Nacional, sinó que ja intervenen instàncies més altes, com el Tribunal Constitucional, el govern de l'Estat o, fins i tot, el propi Congrés dels Diputats. Paraules grans que no s'atreveixen a pronunciar perquè saben que això portaria el procés a un perillós punt de ruptura de conseqüències imprevisibles.

Per això actuen més enganxats a la terra i, seguint una tendència a la repressió de la dreta militant, tracten de sufocar actituds col·lectives, moviments d'opinió i tendències socials compartides atemorint les persones concretes, denunciant, portant-les davant els tribunals, encara que per això hagin de ignorar drets com la llibertat d'expressió i convertir en delictes les opinions polítiques, com en temps del franquisme. Al jutge de l'Audiència Nacional que ha imputat el regidor, antic policia, li sonarà aquesta melodia.

El problema, per descomptat, és si els comportaments investigats es generalitzen i els actes (o no actes) individuals, objecte d'acusació com a presumpta sedició es repeteixen en situacions semblants. Si els centenars de càrrecs electes de la CUP fan seves les paraules del regidor de Vic, els tribunals els processaran a tots? I si, com és fàcil de conjecturar, el presumpte comportament sediciós i el suport a la declaració d'independència s'estenen a milers de regidors i càrrecs electes d'ERC i CDC, què faran les autoritats? Una causa general contra l'independentisme català? Si la gent del carrer també es solidaritza i signa i dóna suport a la declaració d'independència, també els processaran? Tractaran de sediciosa la meitat de la població?

Hi ha una vella i coneguda dita que diu: "Que es faci la justícia i fineixi el món", però la veritat és que quan veritablement fineix el món, és quan es fa la injustícia.

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/03/un_poble_de_sedicios_s_161477.php

----------------

Un pueblo de sedicios@s

"A estas alturas, el gobierno de Madrid no sirve para nada excepto para poner palos en las ruedas al catalán, y tampoco con mucho éxito

por Ramón Cotarelo 26 de Marzo 2016 a las 19.10 h

Un incidente diplomático esta semana revela la idea de que el gobierno español se hace de sus relaciones con el de la Generalidad, sus verdaderas intenciones y su indisimulada hostilidad. El episodio, como siempre, deja en ridículo al gobierno de España, su ministerio de Exteriores, en manos de un verdadero incompetente, y la representación del Estado en Cataluña. Con motivo del accidente de Freginals, el primer ministro italiano, Matteo Renzi, aterrizó en viaje privado a Reus. Vaya por delante que, con ello, ya hizo más de lo que suelen hacer los políticos del PP cuando ocurren estas desgracias, que no sólo no van al lugar de los hechos, sino que pueden irse a un spa.

Y no sólo no van, sino que tratan de impedir que vayan los demás. El gobierno avisó su delegada en Cataluña para que recibiera Renzi en Reus, pero no hizo lo mismo con el presidente de la Generalidad. Pero Puigdemont, informado a tiempo, acudió al aeropuerto en contra del deseo de la Moncloa, que le acusó de hacer un "uso político" de la visita de Renzi. Al margen de la estupidez que implica calificó de "políticos" los usos de un político, como si fueran algo vergonzoso o impropia, el hecho es que si la visita era privada en sentido estricto, la primera que no pintaba nada allí era la delegada del gobierno.

Y la prueba es que, al darse cuenta de que la presencia de Puigdemont la eclipsaba, se esfumó rumiante su disconformidad. El ridículo quedaba servido: el gobierno del Estado no manda en Cataluña y, cuando manda algo, se desmonta y debe torar a ponerse en orden a sí mismo. Pero su intención es obvia: imponerse sobre el gobierno de la Generalitat, arrinconarlo, no dejarle tomar decisiones en su propio ámbito de competencias. Porque si la visita de Renzi era privada y no de Estado, la reacción ante la visita no es cosa del gobierno central sino de la Generalidad.

Este episodio ilustra una clara tendencia de acción-reacción muy curiosa. En este momento deben interaccionar un gobierno catalán legítimo, en pleno uso de sus competencias y recién estrenado con mayoría parlamentaria absoluta, y un gobierno central en funciones, sin mayoría parlamentaria ni expectativa de conseguirla, deslegitimado, incapaz y que, además, se ha declarado fuera de la ley al negarse a acatar las decisiones del Parlamento. Un gobierno que no sirve para nada excepto para poner palos en las ruedas al catalán, y tampoco con mucho éxito.

Uno de estos postes ya la ha puesto la fiscalía del Estado y la judicatura española que, en sospechosa coincidencia con las orientaciones políticas del gobierno, ha imputado un presunto delito de sedición a un concejal de la CUP de Vic. La acusación es que el concejal apoyó la declaración de independencia del Parlamento catalán el 9 de noviembre de 2015 y que llamó a desobedecer las decisiones de las autoridades españolas.

Es de suponer que tanto el fiscal como el juez de la Audiencia Nacional actuarán con profesionalidad y con suficiente base jurídica. Los ampara el principio de presunción de legalidad en sus actuaciones. Lo que no les ampara es el principio de la lógica y, cuando las actuaciones jurídicas no coinciden con las reglas de la lógica, quien sale mal parada es la justicia. Porque, a todos los efectos, si apoyar una declaración de independencia del Parlamento es un acto de sedición, al que correspondería imputar y procesar sería en este mismo Parlamento o, al menos, a los diputados que votaron a favor. Eso sería lo lógico y lo que haría -y siempre se muestra favorable a hacerlo- el diputado Albiol. En su opinión, el Parlamento y el gobierno de la Generalitat han ido más allá de sus atribuciones y han incurrido en un abuso de poder. Por eso el combativo ex alcalde de Badalona aconseja suspender la autonomía catalana.

Pero esto, obviamente, son palabras mayores que no corresponde pronunciarse al fiscal ni a un juez de la Audiencia Nacional, sino que ya intervienen instancias más altas, como el Tribunal Constitucional, el gobierno del Estado o, incluso, el propio Congreso. Palabras mayores que no se atreven a pronunciar porque saben que esto llevaría el proceso a un peligroso punto de ruptura de consecuencias imprevisibles.

Por eso actúan más pegados a la tierra y, siguiendo una tendencia a la represión de la derecha militante, tratan de sofocar actitudes colectivas, movimientos de opinión y tendencias sociales compartidas atemorizando las personas concretas, denunciando, llevándolas ante los tribunales , aunque para ello tengan que ignorar derechos como la libertad de expresión y convertirse en delitos las opiniones políticas, como en tiempos del franquismo. Al juez de la Audiencia Nacional que ha imputado el concejal, antiguo policía, le sonará esta melodía.

El problema, por supuesto, es si los comportamientos investigados se generalizan y los actos (o no actos) individuales, objeto de acusación como presunta sedición se repiten en situaciones semejantes. Si los cientos de cargos electos de la CUP hacen suyas las palabras del concejal de Vic, los tribunales los procesarán todos? Y si, como es fácil de conjeturar, el presunto comportamiento sedicioso y el apoyo a la declaración de independencia se extienden a miles de concejales y cargos electos de ERC y CDC, que harán las autoridades? Una causa general contra el independentismo catalán? Si la gente de la calle también se solidariza y firma y apoya la declaración de independencia, también los procesarán? Tratarán de sediciosa la mitad de la población?

Hay una vieja y conocida dicho que dice: "Que se haga la justicia y termine el mundo", pero la verdad es que cuando verdaderamente finaliza el mundo, es cuando se hace la injusticia.

Baliga-balaga · 28/03/2016, 00:39

//*//Donec Perficiam//*//

Cita:

Qui recorda l'Estatut?

Jordi Grau

El van destruir entre tots, amb el Constitucional i Guerra de primeres espases, i van possibilitar que una majoria optés clarament
per l'estat lliure

Inés Arrimadas va escriure, amb aquell to que fan servir quan parlen de coses que els semblen que haurien d'estar superades, que fins i tot en la mort de Johan Cruyff no podíem evitar fer política. Parlava de TV3, però de fet parlava de tot el món sobiranista, o independentista, com vostès vulguin. Se n'ha parlat molt, de Johan Cruyff, i jo crec que merescudament. Futbolísticament va representar-ho tot per al Barça pel canvi de mentalitat del club, però per al país, tot i no parlar mai en català, va fer també moltes coses. Se n'havia de parlar perquè era un dels grans de la història del futbol, dels cinc escollits, però també pel que havia representat per al Barcelona com a institució i per a Catalunya com a país. En el seu castellà macarrònic també ens va indicar el camí, com ho havia fet de jugador, no deixant-se acoquinar per la Policía Armada al camp, ni per la dictadura ben viva quan va dir que Jordi era Jordi, o quan tantes vegades havia dit allò que els catalans serien el que volguessin ser. O sigui, que hi tenim dret. Doncs miri, senyora Arrimadas, sí que l'hem fet servir, el Cruyff, per la causa, encara que parlés en castellà, perquè va marcar camins. El que els delata, als que no ho suporten, és que es queden tan tranquils quan passa el mateix quan moren mites d'equips espanyolíssims, o quan tenen la barra de deixar per escrit a TVE que Cruyff va estimar tant Espanya que va posar de nom Jordi al seu fill. Doncs mirin, no. Tocava parlar de Cruyff com a futbolista i entrenador, i tocava fer-ho com a personatge públic que va decidir viure a casa nostra i ser dels nostres encara que parlés en castellà. Hi ha molts independentistes que parlen en castellà perquè volen i per demostrar que una cosa no treu l'altra. Han passat deu anys d'aquell Estatut que van destruir entre tots, amb el Constitucional i Guerra de primeres espasses. Doncs mirin, amb l'estocada a aquell Estatut, el 2010, van possibilitar que una majoria optés per l'estat lliure. I en això estem...

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/953172-qui-recorda-lestatut.html

-----------------

Quien recuerda el Estatut?

Jordi Grau

El destruyeron entre todos, con el Constitucional y Guerra de primeras espadas, y posibilitaron que una mayoría optara claramente
por el estado libre

Inés Arrimadas escribió, con ese tono que usan cuando hablan de cosas que les parecen que deberían estar superadas, que incluso en la muerte de Johan Cruyff no podíamos evitar hacer política. Hablaba de TV3, pero de hecho hablaba de todo el mundo soberanista, o independentista, como ustedes quieran. Se ha hablado mucho, de Johan Cruyff, y yo creo que merecidamente. Futbolísticamente representó todo para el Barça por el cambio de mentalidad del club, pero para el país, a pesar de no hablar nunca en catalán, hizo también muchas cosas. Se había de hablar porque era uno de los grandes de la historia del fútbol, de los cinco elegidos, pero también por lo que había representado para el Barcelona como institución y para Cataluña como país. En su castellano macarrónico también nos indicó el camino, como lo había hecho de jugador, no dejándose amedrentar por la Policía Armada en el campo, ni por la dictadura viva cuando dijo que Jorge era Jorge, o cuando tantas veces había dicho lo que los catalanes serían lo que quisieran ser. O sea, que tenemos derecho. Pues mire, señora Arrimadas, sí la hemos utilizado, el Cruyff, por la causa, aunque hablara en castellano, porque marcó caminos. Lo que los delata, a los que no lo soportan, es que se quedan tan tranquilos cuando ocurre lo mismo cuando mueren mitos de equipos españolísima, o cuando tienen la barra de dejar por escrito a TVE que Cruyff quiso tanto España que puso de nombre Jordi a su hijo. Pues miren, no. Tocaba hablar de Cruyff como futbolista y entrenador, y tocaba hacerlo como personaje público que decidió vivir en nuestra casa y ser de los nuestros aunque hablara en castellano. Hay muchos independentistas que hablan en castellano porque quieren y para demostrar que una cosa no quita la otra. Han pasado diez años de aquel Estatuto que destruyeron entre todos, con el Constitucional y Guerra de primeras espadas. Pues miren, con la estocada a aquel Estatuto, en 2010, posibilitaron que una mayoría optara por el estado libre. Y en eso estamos ...

Baliga-balaga · 28/03/2016, 02:49

//*// Ara és l'hora! //*//

Cita:

No som el problema

Pius Pujades

Que no ens vinguin amb punyetes. Sabem perfectament quin és el problema. No cal que fem cada dia sumes i restes. Ens volen perquè paguem les seves factures. Tenen una màquina que consumeix molt més del que poden produir. Una màquina política basada en uns quants milions de vots captius que els asseguren –els asseguraven fins ara– la majoria a totes les institucions. Vots pagats amb subvencions indiscriminades, primes sense justificació, PER i rendes agràries assumits amb generositat, ERO fraudulents, injeccions comunitàries aplicades directament a la butxaca de les grans fortunes, obres faraòniques només explicables per les comissions que se'n deriven, targetes negres, crèdits amigables, rescats bancaris, càrrecs ben remunerats a totes les institucions...
“Diuen que inverteixen perquè no es creuen el procés; jo crec que aposten pel seu èxit

Una màquina electoral que ha mantingut en el poder els dos grans partits espanyols, fins que la indignació popular els ho ha posat difícil. Ja es veurà com desencallen el mal pas de les darreres eleccions. Però entenguem que l'amic Rivera sembla prou disposat a falcar el sistema amb el seu partit joseantoniano. Però la màquina demana diners per funcionar, sempre més diners. D'on han de sortir les misses? No ho dic jo. Ho diuen tots els estudis publicats: a l'Estat espanyol només hi ha quatre comunitats autònomes que hi aporten més del que en reben.
Casualment, ves per on, són, a més de Madrid –que juga amb els avantatges distorsionadors de la capitalitat–, Catalunya, València i les Balears. De manera que el greix necessari per tenir ben untada l'estructura bàsica del sistema polític espanyol el paguem nosaltres. I quan dic nosaltres vull dir els que parlem català. Enteneu que es posin com feres cada vegada que senten parlar d'independència? Ni referèndum, ni consultes, ni ofertes alternatives. No ho heu entès? Podem demanar el que vulgueu, la lluna i el cove. Però pagar, el que se'n diu pagar, ho hem de fer. Ens necessiten. Formem part indestriable del sistema. Només per protestar ja esdevenim problema.

Mentrestant, coincidint amb els mals averanys que ens envien els grans gurus espanyols, el capital internacional, que ja ha fet els seus càlculs, es dedica a invertir en la indústria i en el sector immobiliari del futur nou estat català. L'any 2015 van aportar 4.783 milions d'euros, un 57% més que l'anterior. Els analistes de la caverna i els polítics que presumeixen de ser els més “constitucionals” diuen que inverteixen perquè no es creuen el procés. Potser tinguin raó. Però jo diria que és ben al contrari, que aposten pel seu èxit. En tot cas, decideixen sabent que farem les coses bé, com les estem fent fins ara. Pacíficament, democràticament. Amb seny. Si ens en sortim prou bé, malgrat el feixuc handicap que ens imposa la màquina política espanyola!

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/952464-no-som-el-problema.html

------------

No somos el problema

Pius Pujades

Que no nos vengan con puñetas. Sabemos perfectamente cuál es el problema. No hace falta que hacemos cada día sumas y restas. Nos quieren porque pagamos sus facturas. Tienen una máquina que consume mucho más de lo que pueden producir. Una máquina política basada en unos cuantos millones de votos cautivos que les aseguran -los aseguraban hasta ahora- la mayoría en todas las instituciones. Votos pagados con subvenciones indiscriminadas, primas sin justificación, PER y rentas agrarias asumidos con generosidad, ERE fraudulentos, inyecciones comunitarias aplicadas directamente en el bolsillo de las grandes fortunas, obras faraónicas sólo explicables por las comisiones que se derivan, tarjetas negras, créditos amigables, rescates bancarios, cargos bien remunerados a todas las instituciones ...
"Dicen que invierten para que no se creen el proceso; yo creo que apuestan por su éxito

Una máquina electoral que ha mantenido en el poder los dos grandes partidos españoles, hasta que la indignación popular se lo ha puesto difícil. Ya se verá cómo desencallan el mal paso de las últimas elecciones. Pero entendamos que el amigo Rivera parece bastante dispuesto a calzar el sistema con su partido joseantonianas. Pero la máquina pide dinero para funcionar, siempre más dinero. De dónde deben salir las misas? No lo digo yo. Lo dicen todos los estudios publicados: en España sólo hay cuatro comunidades autónomas que aportan más de lo que reciben.
Casualmente, mira por dónde, son, además de Madrid -que juega con las ventajas distorsionadores de la capitalitat-, Cataluña, Valencia y Baleares. De modo que la grasa necesaria para tener bien untada la estructura básica del sistema político español lo pagamos nosotros. Y cuando digo nosotros quiero decir los que hablamos catalán. Entendéis que se pongan como fieras cada vez que oyen hablar de independencia? Ni referéndum, ni consultas, ni ofertas alternativas. No lo ha entendido? Podemos pedir lo que quiera, la luna y el olmo. Pero pagar, lo que se dice pagar, lo tenemos que hacer. Nos necesitan. Formamos parte inseparable del sistema. Sólo para protestar ya convertimos problema.

Mientras tanto, coincidiendo con los malos augurios que nos envían los grandes gurús españoles, el capital internacional, que ya ha hecho sus cálculos, se dedica a invertir en la industria y en el sector inmobiliario del futuro nuevo estado catalán. En 2015 aportaron 4.783 millones de euros, un 57% más que el anterior. Los analistas de la caverna y los políticos que presumen de ser los más "constitucionales" dicen que invierten para que no se creen el proceso. Quizá tengan razón. Pero yo diría que es todo lo contrario, que apuestan por su éxito. En todo caso, deciden sabiendo que haremos las cosas bien, como las estamos haciendo hasta ahora. Pacíficamente, democráticamente. Con sensatez. Si lo conseguimos bastante bien, a pesar del pesado handicap que nos impone la máquina política española!

Baliga-balaga · 28/03/2016, 11:06

//*// Bon Cop de Falç //*//

Cita:

El perquè del deute de la Generalitat

Núria Bosch
27/03/2016 19:12

Segueix-me

Freqüentment em trobo que la gent em pregunta per què la Generalitat és una de les autonomies més endeutades. Segons les dades del Banc d’Espanya de finals del 2015, Catalunya és la tercera comunitat amb un percentatge de deute respecte al PIB més alt, un 35,3%. La mitjana del deute autonòmic se situa al 24,2% del PIB.

Davant d’aquest fet, cal dir, en primer lloc, que la crisi econòmica ha afectat greument les finances de totes les autonomies. L’impost sobre transmissions patrimonials, que està cedit totalment a les comunitats autònomes, va caure en picat per la crisi del sector immobiliari, la qual cosa va afectar negativament les seves finances.

L’any 2000 la Generalitat tenia un endeutament del 8,3% del PIB, que va disminuir fins al 7,8% el 2007. Però a partir d’aquest any, l’últim de bonança econòmica, l’endeutament es dispara i quatre anys després, el 2011, ja assolia el 22% del PIB. Des d’aleshores ha anat creixent, però a una taxa inferior, fins a arribar al nivell actual, 35,3%. Aquest procés, amb més o menys intensitat, l’han experimentat totes les autonomies.

En segon lloc, el sistema de finançament autonòmic és molt deficient, i perjudica clarament Catalunya. Les dades de l’any 2013, les últimes oficials, mostren que aquest sistema va proporcionar a la Generalitat 2.075 euros per habitant, i la mitjana autonòmica és de 2.128 euros. El mateix sistema proporcionaria 2.298 euros per càpita si no hi hagués cap contribució a la solidaritat. En canvi, hi ha autonomies que disposen d’uns recursos per habitant molt per sobre de la mitjana, com ara Extremadura (2.572 euros), la qual només disposaria de 1.482 euros si no rebés recursos en concepte de solidaritat interterritorial. És obvi que hi ha d’haver solidaritat entre els territoris, però en el cas espanyol està mal dissenyada, és excessiva i arbitrària.

A més a més, l’Estat, que ha de transferir més del 80% dels recursos a la Generalitat, ja que és qui recapta els impostos, ho fa malament, amb bestretes que estan subestimades i liquidacions que arriben amb retard, fet que provoca més endeutament.

Es pot dir, doncs, que les deficiències del model de finançament autonòmic constitueixen un dels problemes estructurals de l’economia espanyola. Amb més de tres dècades d’estat autonòmic no s’ha dissenyat un bon model i que alhora sigui estable en el temps. L’estalvi de les autonomies (diferència entre els ingressos corrents i les despeses corrents) és negatiu, cosa que demostra que els recursos que reben no s’adeqüen a les seves necessitats de despesa, les quals incorporen els serveis essencials de l’estat del benestar, llevat del pagament de les pensions i de les prestacions d’atur.

Ara bé, es pot dir que la falta de recursos pot ser l’excusa que es dóna per amagar una mala gestió dels recursos públics. Aquesta no és una qüestió senzilla d’analitzar, però el que sí que es pot demostrar és que hi ha una clara correlació negativa entre les autonomies que històricament han tingut uns recursos per sota de la mitjana i les que estan més endeutades. És a dir, com menys recursos, més deute, i viceversa. El País Valencià, les Illes Balears i Múrcia, que, igual que Catalunya, sempre han estat castigades pel model de finançament autonòmic, són de les més endeutades. El País Valencià és la comunitat que té un deute més alt en relació al PIB, 41,3%, les Illes Balears ocupen la quarta posició, després de Catalunya, amb un deute del 30,4%, i Múrcia la cinquena, amb un 27,3%.

A la regla anterior hi ha dues excepcions clares. Una és Castella-la Manxa, que, amb uns recursos per sobre de la mitjana, és la segona comunitat més endeutada, 35,5%, i la Comunitat de Madrid, que, amb uns ingressos per sota de la mitjana, està relativament poc endeutada, 13,6%. S’hauria de fer una anàlisi més exhaustiva del cas d’aquestes dues comunitats, però en el de Madrid segur que la capitalitat en pot ser un factor explicatiu.

Tenint en compte aquest nivell d’endeutament, una altra pregunta que la gent fa és si el podrem assumir si Catalunya esdevé un estat independent, i també s’hagi de fer càrrec d’una part del deute de l’estat espanyol.

La resposta és que la situació no serà pas més negativa que l’actual. Hem de tenir en compte que actualment formem part d’un estat que ja està molt endeutat. El deute de tot el sector públic espanyol és de l’ordre del 99% del PIB, i el de l’administració central del 72,9% del PIB. Amb la independència, la Generalitat hauria d’assumir una part d’aquest últim, no pas del deute total del sector públic, que engloba el d’altres autonomies i corporacions locals. Però, d’aquest deute, ara ja també n’assumim una part, que financem anualment amb els nostres impostos. En concret, en suportem el 19,5%, que és el percentatge que representen els ingressos detrets de Catalunya sobre el total estatal.

Amb la independència hauríem de negociar quina part del deute espanyol ens quedem. Es podria repartir segons el nostre pes econòmic, en funció de la població, d’acord amb el pes de la inversió estatal a Catalunya, etc. El criteri més desfavorable seria el del pes del PIB català en relació al total estatal, 18,8%, però encara seria inferior al de la nostra contribució actual, 19,5%. No cal dir que la situació seria més favorable si es repartís segons la població, 16%, o en relació al pes relatiu de la inversió estatal, al voltant del 9%.

Per tant, la millor manera d’acabar amb l’increment del deute de la Generalitat és que Catalunya pugui tenir el seu propi estat, amb una Hisenda que està més que demostrat que li proporcionaria els ingressos suficients per finançar un nivell de serveis públics més alt i de més qualitat que actualment.

http://m.ara.cat/opinio/perque-del-deute-Generalitat_0_1548445151.html

-----

Baliga-balaga · 28/03/2016, 13:57

//*// Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes! //*//

Cita:

Zapatero i l’ànsia per tornar al lloc del crim

Carles Capdevila
27/03/2016 21:51

Segueix-me

TORNAR ENRERE és sempre molt mala idea, i per sort és impossible. No es pot tornar enrere perquè el camí recorregut existeix. La nostàlgia és tramposa i sempre hi ha qui creu que “ja no és com abans” i troba la solució màgica a recuperar els valors d’abans, l’escenari d’abans o la relació d’abans.

Sóc partidari d’actualitzar, de versionar, de recuperar solucions perdudes de temps passats. El quilòmetre zero em recorda molt el poble de quan jo era petit, on tot era de proximitat, però jo no vull tornar allà, només celebro que estiguem retrobant, i adaptant als nous temps, el que era més saludable d’aquella vida. Només allò.

I ja només ens faltava Zapatero, que ara diu que la solució de Catalunya és tornar a l’origen del 2006. “Cal tornar a l’Estatut anterior a la sentència”, afirma el pobre home, aquest perdedor amb pinta d’afortunat que es va complicar la vida i ens la va complicar a tots. No, senyor ZP, allà no s’hi pot ni s’hi vol tornar. Allò no era cap paradís, la prova és com va acabar. Entenc que busqui l’autoestima en el que potser li sembla que era una bona idea, però les bones idees que acaben fatal potser no eren tan bones. El millor i el pitjor d’aquell despropòsit retallat va ser que es va entendre el pes de la catalanofòbia, que Guerra i altres es van treure les caretes, que cadascú va quedar ben retratat i que allà va començar això que anomenem procés, que no sabem com acabarà però sabem què és irreversible, precisament perquè ve d’on ve. I la vida sempre va endavant.

Els assassins ansien tornar al lloc del crim, a veure què farien diferent, amb el desig impossible de reescriure la història. Però el mal ja està fet. Ara toca mirar endavant, senyor ZP. La política es renova: molta de la gent que empeny avui eren adolescents en temps del seu Estatut, i són aquí per escriure el futur, no per repassar el seu passat frustrat.

http://m.ara.cat/opinio/Zapatero-lansia-tornar-lloc-crim_0_1548445189.html

------

Baliga-balaga · 28/03/2016, 23:27

//*// Som i serem //*//

Cita:

Alguna cosa falla

Sebastià Alzamora
27/03/2016 21:57

Segueix-me

Alguna cosa falla a l’estat espanyol, efectivament, quan els governs del País Basc i de Catalunya reclamen una vegada i una altra diàleg amb el govern i l’únic que obtenen és silenci i, si de cas -sobretot en el cas de Catalunya-, una bateria de denúncies, requeriments i querelles en contra de la seva acció legislativa davant del Tribunal Constitucional, que no conviden exactament a cap mena d’optimisme. Si a això hi afegim la mòrbida inacció del president espanyol, Mariano Rajoy, el dirigent de la destrempada total (en castellà en diuen gatillazo ), doncs ens queda un panorama més aviat galdós.

El lehendakari Iñigo Urkullu, més aviat poc sospitós d’extremismes, es lamentava ahir, a la jornada de l’Aberri Eguna o Dia de la Pàtria Basca, de la manca d’interlocució amb el govern espanyol, ni que sigui en funcions. Bé, comparada amb la situació de la Lehendakaritza, governs com el català o el balear ja voldrien plorar amb els ulls d’Urkullu, que com a mínim té concert econòmic i no un espoli descarat com el que vivim en aquestes terres. La reclamació d’Urkullu ens recorda la vehemència d’aquell presoner que sortia aLa vida de Brian, dels Monty Python, i que s’exclamava perquè després de cinc anys de presidi feia només un dia que l’havien penjat dempeus, mentre que el protagonista havia tingut l’honor ni més ni menys que de rebre una escopinada a tota la cara.

Tant se val, ara no entrarem a fer l’enèsima i estèril comparació entre el País Basc i Catalunya, perquè la veritat és que al final no serveix per a res. Per si faltava algun ingredient, a les reclamacions basques s’hi va afegir ahir de matinada un comunicat d’ETA, aquesta colla de fracassats i de fanàtics i d’assassins que tant de bé han fet per al diàleg plurinacional a Espanya. Diuen que volen independència per al País Basc i respecte per als drets humans, paraules que en boca d’una organització amb un historial de nou-cents assassinats (incloent-hi el d’Ernest Lluch, que recordàvem fa pocs dies) sonen com una broma excessivament pesada, que a més té l’efecte absolutament contraproduent de donar ales a l’extrema dreta espanyolista. Senyors i senyores d’ETA, ningú els ha d’agrair que deixessin les armes, és que no les haurien d’haver agafat mai. Alguns ens en recordarem tota la vida, i per simple respecte cap a nosaltres, que també ens el mereixem, els hem de demanar que mai més se’ls acudeixi emetre cap mena de comunicat, perquè el que els vingui de gust de comentar sobre l’organització d’un estat de dret senzillament no ens interessa ni té cap raó de ser. Nou-cents morts, pensin en això. Carreguin amb els seus nou-cents morts i no insultin més la nostra intel·ligència.

Però no s’acaba aquí la cosa. Alguna cosa falla. I seguirà fallant a Espanya mentre els demòcrates, o els que se’n diuen, no puguin asseure’s a xerrar, amb l’excusa de qualsevol fanatisme. Com el que ara mateix ocupa la Moncloa, per exemple, ni que sigui en funcions.

http://m.ara.cat/opinio/cosa-falla_0_1548445187.html

-----

22/03/2016, 16:49	#4923
hotmail2866 Fecha Registro: abr 2013 Mensajes último año: 82 SmilePoints último año: 82 Reputación último año: 26 Expes publicadas: 42 Colaboración: 3	Rajoy RAJOY Un gran politic i millor persona es el president que mereix el veí No truca a Puigdemont perdonar-li el condol per el acdident del autocar (ni falta) Si entre atres el REi , Pedro Sanchez ;Ximo Puig, etc Bump: El jutge envia l'expresident se SCC al banc dels acusats per injuriesi amenaces contra independentistes
	Citar

23/03/2016, 14:09	#4926
hotmail2866 Fecha Registro: abr 2013 Mensajes último año: 82 SmilePoints último año: 82 Reputación último año: 26 Expes publicadas: 42 Colaboración: 3	Rajoy El president espanyol en funcions no esta a l'alturaI encara mes a Catalunya ni escdesplaça al lloc del accident ni truca ni res El sectarisme es cada vegada mes evident Confio que els nostres veins tinguint aviat un nou president millor per molt dolent que sigui sera algo millor Catalunya a la nostra
	Citar

23/03/2016, 21:23	#4929
Stylxxx Fecha Registro: ene 2013 Mensajes último año: 53 SmilePoints último año: 158 Reputación último año: 134 Expes publicadas: 213 Colaboración: 68	Quines ganas de desconnectar de la colla de misserables que administra l'Estat Espanyoll. Crec que el temps ens recompensara, anims i endavant Republica de Catalunya MONOGRAFIAS DE STYLXXX.: http://www.sexomercadobcn.com/viaje-puta-stylxxx-t319331.html Abandonar nunca,parar jamas!!! :silvido: Si tu cuerpo fuera carcel y tus labios cadena,que bonito lugar para pasar mi condena.
	Citar

24/03/2016, 12:35	#4930
hotmail2866 Fecha Registro: abr 2013 Mensajes último año: 82 SmilePoints último año: 82 Reputación último año: 26 Expes publicadas: 42 Colaboración: 3	Mes i mes i mes La Moncloa va ordenar a Puigdemont que no acomnyes a Renzi Ciudadanos no vol que la llei d 'acció exterior parli de Catalunya com a pais
	Citar