ADVERTENCIAS

hotmail2866 · 11/03/2016, 20:01

Garcia Albiol

El sr garcia Albiol ha retirat un tuit pero el efecte que ell vulia era que la gent u cunissenxa

Baliga-balaga · 12/03/2016, 02:16

//*// La nostra sentència: INDEPENDÈNCIA!!! //*//

Cita:

L'Espanya que decideix i que no deixa decidir

per Mònica Sabata
10 de Març 2016 a les 17.00 h

Si parlem del dret a decidir, és evident que Espanya està dividida en dues posicions molt concretes. Hi ha una Espanya que defensa que s'ha de poder exercir el dret de decidir i n'hi ha una altra que es nega -rotundament- a facilitar que Catalunya pugui decidir res. Aquests darrers guanyen per golejada i em temo que no canviarà res ni ara, ni en els propers dies, ni mai. L'Espanya que decideix i no deixa decidir a ningú més controla els màxims estaments de l'estat i controla també les instàncies que generen relat. És evident que no té cap intenció d'assumir una reforma territorial que no passi, si de cas, per una nova centralització del poder a la capital.

L'Espanya que decideix i que no deixa decidir està ben representada als dos principals partits clàssics espanyols. El bipartidisme, malgrat que hi hagi qui vulgui esborrar-lo del mapa, controla a la perfecció el discurs de l'statu quo que defensa a cor què vols la unitat d'Espanya. Encara que al primer i al segon debat d'investidura de Pedro Sánchez la qüestió del referèndum a Catalunya sobrevolés la cambra en cada intervenció, el PSOE i el PP van coincidir a negar aquesta possibilitat. Malgrat els escarafalls de Podemos, la majoria, diguem-ne, constitucionalista, nega l'exercici de la democràcia que el 80% de la ciutadania catalana reclama. Per tant, esperar res d'Espanya és, senzillament, un miratge.

Però l'Espanya que decideix i no deixa decidir té bons aliats en l'anomenada societat civil. Cándido Méndez, per exemple, que ha estat secretari general de la UGT durant més de vint anys, va afirmar no fa gaire que "cal escapar de polítiques populistes que busquen separar perquè no és el moment de crear murs ni a Espanya ni a Europa ni enlloc". És una afirmació extreta del seu comiat. La crida a la unitat d'Espanya és un dard enverinat a la candidatura de Josep Maria Álvarez, un català que lluny de ser un maulet ha sabut entendre que els països moderns només es poden governar per la via del respecte del dret de les persones a decidir el seu futur. Així doncs, sembla que l'elecció del futur secretari general de la UGT també estarà condicionada a la posició que es tingui sobre el dret de decidir.

Aquesta Espanya que decideix i no deixa decidir no podrà evitar, però, que Catalunya continuï essent el gran problema dels polítics espanyols. La reivindicació del referèndum per part d'aquells que l'utilitzen en les seves negociacions partidistes no podrà aturar ni la desconnexió ni la recerca de la llibertat que ha endegat el govern català. Si ho féssim, ens equivocaríem. I és que l'Espanya que decideix és petita i en aquests moments és dèbil i nosaltres no tenim gaire temps per perdre

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/03/l_espanya_que_decideix_i_que_no_deixa_decidir_160539.php

Baliga-balaga · 13/03/2016, 10:01

//*// Som i serem //*//

Cita:

El ‘botó del pànic’ de l’Estat s’ha premut 48 cops en cinc mesos

Ferran Casas
Madrid 13/03/2016 00:00

Segueix-me

El 20 de novembre del 2015, només uns dies després que el Parlament de Catalunya aprovés la declaració d’inici del procés cap a l’estat propi, l’Estat va optar per collar de manera extraordinària el Govern i intervenir-ne encara més les finances. Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda, va posar en marxa diverses mesures. Una d’elles afectava directament els funcionaris catalans. A la seva web, el ministeri d’Hisenda va instal·lar-hi un botó del pànic. Es tracta d’una bústia en què es poden denunciar de manera anònima i directa suposades irregularitats o incompliments en l’ús o administració de crèdits del Fons de Liquiditat Autonòmic o altres qüestions.

Cinc mesos després els portaveus del ministeri d’Hisenda expliquen que “entre denúncies i consultes” els han arribat 48 comunicacions de funcionaris catalans. Els responsables de funció pública de la Generalitat ja tenien la impressió que la polèmica iniciativa del govern espanyol tindria poc ressò. El ministeri no aclareix, però, quines de les 48 “entrades” són consultes i quines denúncies. Tampoc quina ha sigut la temàtica abordada, si hi ha funcionaris reincidents a l’hora de recórrer a l’administració de l’Estat i si, de tot plegat, se n’han derivat actuacions concretes.

En tot cas l’Estat no pensa, per ara, deshabilitar el botó del pànic. Les mesures extraordinàries del novembre van fer enfadar molt l’aleshores conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, que va assegurar que ja tenia un “exèrcit de funcionaris” dedicat a satisfer les demandes d’informació i mecanismes de control de Montoro, i advertia que les noves mesures podien causar un col·lapse administratiu al govern català.

No hi ha hagut col·lapse però des d’aleshores la interventora de la Generalitat, la funcionària Mireia Vidal, ha fet informes mensuals de totes les despeses (si no ho fes seria responsable directa del que pogués passar, avisa el ministeri), el Govern s’ha hagut de connectar al sistema telemàtic de factures del govern central, i qualsevol emissió de deute que es fes hauria de ser aprovada individualment per l’Estat.

http://m.ara.cat/politica/panic-lEstat-premut-cops-mesos_0_1539446111.html

Baliga-balaga · 14/03/2016, 08:23

//*// Bon Cop de Falç //*//

Cita:

El dia del lèmming

Sebastià Alzamora
13/03/2016 23:08

Segueix-me

Goso proposar una nova metàfora animal per substituir la del dia de la marmota. Es tractaria del dia del lèmming, que és el que sembla que estan vivint els dos grans partits espanyols tradicionals, PP i PSOE, a més d’un altre que passava per allà en quarta posició al Congrés de Diputats però que mira de treure’n tallada. Com deuen saber vostès, el lèmming és un petit rosegador que viu a les zones àrtiques i que es caracteritzaria per cometre suïcidis en massa, saltant col·lectivament pels penya-segats. És dubtós que això sigui així, però també ho és que la marmota sigui capaç d’endevinar la durada de l’hivern, i mira si ha triomfat.

Total, que cadascun dels tres partits tria la seva manera d’autodestruir-se. Per exemple, Pedro Sánchez i el seu PSOE han triat enverinar-se amb una proposta d’investidura absurda i contra natura, com es va comprovar en els dos debats que es van celebrar fa uns dies al susdit Congrés. I Albert Rivera i els seus Ciutadans han escollit col·locar-se una bomba de rellotgeria a l’esquena convertint-se en els grans abanderats d’un govern entre PP i PSOE només amb la condició que, sisplau per força, els inclogui també a ells, després d’haver-se passat uns anyets predicant solemnement sobre la vella i la nova política i sobre la fi del bipartidisme. No era la fi del bipartidisme el que demanaven exactament, sinó que el bipartidisme els concedís un racó calentet i confortable.

Però el gran kamikaze continua sent Mariano Rajoy i el seu PP, que fan l’efecte de no poder resistir l’impuls d’estimbar-se. Rajoy ha aconseguit ser declarat persona a la seva pròpia terra, un honor que no tots els dirigents poden ostentar, i en resposta a tal circumstància ahir mateix es va presentar a Pontevedra. Però no ho va fer en so de pau, sinó més inflat que mai. Sense pantalla de plasma, va tornar a exigir una gran coalició de govern entre PP i PSOE, mentre tornava a dir el nom del porc als socialistes. Home, és una curiosa manera de dialogar, que d’entrada sembla més aviat estèril. Rajoy va afirmar que l’únic que volen els de Pedro Sánchez és desmuntar “l’obra” del seu govern. I es preguntava, irat: “Però quina broma és aquesta?”

Això ens preguntem nosaltres també. Quina broma és que Don Mariano presumeixi d’haver dut a terme una obra de govern? A què es refereix? ¿A la llei Wert, a la llei mordassa, al finançament del seu partit amb el tresorer Luis Bárcenas al capdavant, al rescat de Bankia i a l’entrevista de Rodrigo Rato amb el seu ministre d’Interior, a l’enviament setmanal (cada divendres) de les lleis aprovades pel Parlament català al Tribunal Constitucional, a la manca absoluta de diàleg amb el govern de Catalunya, a les tanques amb ganivets a Ceuta o als més de cinc milions d’aturats que hi ha actualment a Espanya? Amb una obra de govern com aquesta, acompanyada pel rol institucional d’una reina d’Espanya que opina que tots els seus súbdits som una “merde ”, és indubtable que ens trobem en el dia del lèmming.

http://m.ara.cat/opinio/dia-del-lemming_0_1540046022.html

Baliga-balaga · 14/03/2016, 10:35

//*//

Cita:

Bourbon's Black Label
Casa de los Borbones -'Bourbons', en francés de origen-
Casa de los Borbones -'Bourbons', en francés de origen-

Semana intensa. Y van muchas. Cuando la monarquía española de los Borbones intentaba salir de la UVI en la que el rey emérito Juan Carlos I la había postrado, con la sucesión de escándalos en el reino últimamente se mantiene gracias al boca a boca. Una conversación filtrada entre los actuales reyes de España y uno de los banqueros de Caja Madrid que hacía uso de una tarjeta "black' ha sido la penúltima.

El amigo de la pareja real, el empresario Javier López Madrid, es uno de los mejores amigos de Don Felipe VI. Está casado con una hija de Villar Mir (exministro de Franco) y su esposa es también íntima de la Reina Letizia. Compañero de colegio del Rey, fue cómplice de sus romances de soltero tal como indicaba El Mundo hará cosa de un año. Figurando en la polémica lista de poseedores de las tarjetas de crédito “negro”, que le permitió hacer infinidad de compras sin coste personal y sin declarar las operaciones a la Hacienda española.

Hay que recordar que Caja Madrid se derrumbó y fue reflotada en el rescate más costoso de España en el año 2012, con 23.465 millones de euros aportados por el Estado o lo que es lo mismo costeados por el contribuyente de a pie. Esto permitió a López Madrid cargar como mínimo 34.800 euros en la tarjeta, sin olvidar que era parte del rescate concedido por la administración española. El Tribunal Supremo sigue investigando si los más de 15 millones de euros de las tarjetas de los 83 consejeros y directivos de dicha entidad fueron desviados para sus gastos personales.

Entre los citados mensajes destaca por su efusividad uno recibido en el teléfono móvil del empresario y que envía la persona a la que él identifica como “Ltzia” el 15 de octubre de 2014, a las 17.08: “Te escribí cuando salió el artículo de lo de las tarjetas en la mierda de LOC y ya sabes lo que pienso Javier. Sabemos quién eres, sabes quiénes somos. Nos conocemos, nos queremos, nos respetamos. Lo demás, merde. Un beso compi yogui (miss you!!!)”.

Con esta filtración sobre el tema de de los mensajes revelada por el diario.es y las "negras", prácticamente silenciada por los medios españoles, pero difundida por infinidad de medios alrededor del mundo, se demuestra una vez más que en España todo lo que envuelve a la Realeza de los Borbones es "Black Label" de 'marca' o de "Ralea Oscura" como 'Marca', igual que las tarjetas de Caja Madrid/Bankia. La Real Historia de siempre…

J L Herrera Vega
Ciències de la Informació i de la Comunicació
El Comunicado

http://in.directe.cat/el-comunicado/blog/15547/black-borbon-no-es-una-marca-de-bourbon

Bump:

Cita:

Félix de Azúa va marxar de Catalunya “per banyes” i no per l’asfixia “independentista”

L’escriptor omple les portades dels mitjans de comunicació catalans amb insults i mentides, però no li recorden els veritables antecedents que el van fer fugir de Catalunya

La Reial Acadèmia Espanyola de la llengua lliura la cadira “H” a un personatge com Félix de Azúa, li diuen intel·lectual espanyol i com agraïment per la fita aconseguida es despenja amb declaracions com aquesta: "L'educació a Catalunya està en mans de talibans". Unes paraules que en una país amb qualitat democràtica li significarien la no entrada a una institució científica.

Félix de Azúa, un vividor del nacionalisme espanyol

Un presumpte intel·lectual espanyol que té com a mèrit ser un dels pares de Ciudadanos i explicar mentides sobre el procés independentista a Catalunya, no mereix un reconeixement d’una institució científica, però a Espanya tot val i les mentides tenen premi doble. Aquestes són algunes de les barbaritats que ha dit hores abans de prendre possessió de la plaça a la Reial Acadèmia Espanyola RAE de la mà de Vargas Llosa, després que el juny passat fos escollit per ocupar la vacant de la lletra H:

"L'educació a Catalunya està en mans de talibans. Consisteix a ensenyar odi a Espanya i al que és espanyol".
"Em sembla que el fet de callar és el que ha conduït a llocs com Catalunya i el País Basc a carrerons sense sortida. És molt difícil viure-hi si tens una certa ètica, una certa dignitat, perquè estàs envoltat o bé per canalles o bé per gent que simula no veure els canalles".
"Jo vaig parlar català fins que aquesta llengua es va convertir en una imposició legal. A partir d'aquí, va deixar d'existir per a mi".

Les veritables raons que van fer marxar Azúa de Catalunya són a la bragueta

Azúa va traslladar la seva residència a Madrid a mitjans del 2011 al costat de la seva dona, l'arquitecta Eva Fidalgo, i la seva filla d’un mes de vida perquè, segons ell, no volia que la nena “fos escolaritzada en l’odi a Espanya”. Però segons explicava el tuitaire @KimAulet l’any 2014, en un conjunt de piulades molt clarificadores del personatge, les raons de la fugida d’Azúa no són precisament l’asfíxia independentista.

Per què va marxar #FelixLaGanzua de Catalunya? Pel nacionalisme asfixiant com afirma al darrer vídeo de Libres e Iguales?

#FelixLaGanzua era Catedràtic d’Estètica a la @ETSABarcelona (Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona). Ara ja està jubilat.
Després d'anys de fer vida de Sr vinagre, va aconseguir casar-se amb una jove arquitecte asturiana. Alumna, clar. #FelixLaGanzua

El sistema que va emprar amb ella era el de sempre, però no va saber parar. I què passar llavors? #FelixLaGanzua

Va mantenir relacions amb una becària; ella, molt agraciada, era coneguda a l'ETSAB com "La Diosa". #FelixLaGanzua

Va escriure un poema d’amor a una doctoranda italiana. Poema que es conserva i es podria trobar, si calgués. #FelixLaGanzua

Però el que va fer explotar tot va ser quan va enllitar-se amb la dona d'un altre professor de la mateixa ETSAB. #FelixLaGanzua

El professor enganyat, durant un Claustre, va tornar a #FelixLaGanzua el rellotge. Se l’havia deixat a la SEVA tauleta de nit
No cal dir que tota la resta de professors van al•lucinar molt fort. Però molt. Encara ho expliquen. #FelixLaGanzua

Això va ocórrer mentre la seva (jove) dona estava embarassada. I què va fer aquesta? Farta, se'l va endur a Madrid. #FelixLaGanzua
Va marxar per banyes. Per fer-les. http://www.laopinioncoruna.es/contraportada/2012/01/20/felix-azua-he-ido-cataluna-hija-sea-escolarizada-odio-espanoles/571717.html … #FelizLaGanzua

I per això ha marxat de Barcelona. Si fas servir la vida privada per política, aquesta deixa de ser privada. #FelizLaGanzua #plateret #fi

http://www.directe.cat/noticia/484690/felix-de-azua-va-marxar-de-catalunya-per-banyes-i-no-per-lasfixia-independentista

Bump:

Cita:

La síndrome Félix de Azúa

«El que el deu treure de polleguera és que la llengua i la cultura catalana no hagin quedat arraconades en un reducte folklòric»

Pere Gendrau | 14/03/2016 a les 00:00h

Aquest cap de setmana, l'escriptor barceloní Félix de Azúa ens ha fet un favor. Ens ha recordat com d'important era, en el procés d'emancipació nacional, desprendre'ns dels complexos. En una entrevista, el nou membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua explicava que se n'ha anat a viure a Madrid, entre d'altres motius, perquè "l'educació a Catalunya està en mans de talibans i consisteix a ensenyar l'odi a Espanya". Fa pensar.

Què porta Félix de Azúa a fer una afirmació com aquesta? És difícil de saber si realment es creu el que diu, però sembla que hi ha un fet inqüestionable. Hi ha coses que han canviat. Segurament, anys enrere, l'escriptor no s'hauria pronunciat en aquests termes. I ni llavors hi havia ni ara hi ha talibans a les escoles. El que deu haver canviat, des del seu punt de vista, és una mentalitat col·lectiva que ha passat de baixar el cap a defensar un futur diferent per al seu país.

A les escoles catalanes hi ha bona convivència i un bon nivell d'aprenentatge, en general. El que potser nota Félix de Azúa, i l'irrita profundament, no és cap anomalia als centres educatius, sinó un canvi en la manera de fer i de pensar. El que el deu treure de polleguera és que la llengua i la cultura catalana no hagin quedat arraconades en un reducte folklòric. El que se li deu fer insuportable és que encara es llegeixi a Joan Fuster, i se li faci cas. Anar fent.

http://www.naciodigital.cat/opinio/12767/sindrome/lix/azua

Bump:

Cita:

La catalanofòbia punxa

Pepa Masó - pmaso@elpuntavui.cat @ppamaso

La secretaria general de la UGT estarà ocupada en els pròxims anys per Josep Maria Àlvarez, defensor del dret a decidir. Així serà malgrat la dura campanya de descrèdit que es va posar en marxa contra el veterà sindicalista en el moment que es va tenir l'evidència que el català partia com a favorit per aconseguir la direcció. El que havia de ser una campanya en què es confrontessin els programes dels diferents candidats va derivar en una de molt diferent, encetada per sectors del sindicat i amplificada amb titulars de premsa i tertúlies, que anteposava qüestions polítiques i presentava Àlvarez poc més que com el promotor de la independència de Catalunya, evidenciant un desconeixement del personatge que els hauria de fer pujar els colors. [A tots aquests els recomanaria la intervenció que va fer el novembre del 2013 al Moment Zero organitzat pel nostre diari: “El dia que siguem convocats a les urnes per decidir quina relació volem establir amb Espanya serà el moment
exacte en què estarem exercint la nostra sobirania com a poble.”]
“Un cop més s'ha jugat brut, encara que aquesta vegada han fracassat

La maquinària de la catalanofòbia ha demostrat un cop més que no descansa, i no només fora de Catalunya. Un exemple és Societat Civil Catalana, que s'ha dedicat a fer piulades, amb vídeos inclosos, acusant Àlvarez de “fer el joc al nacionalisme identitari oblidant-se de la classe obrera”. De nou s'ha jugat brut, encara que aquesta vegada han fracassat.

Àlvarez, en saber-se els resultats de les votacions, manifestava la seva satisfacció pel fet que no havia triomfat la catalanofòbia. Deia que això era bo a Catalunya i també per a Espanya. Bons desitjos i bones paraules per a una realitat que, lluny d'apaivagar-se, cada cop anirà a més. Han atacat i desqualificat Àlvarez pel fet de defensar el dret a decidir, opció majoritària al Parlament i també entre els diputats catalans al Congrés. Però això no compta per a res. La catalanofòbia no vol entendre, ni ho pretén, de majories democràtiques. El nou secretari general ho sap, com també sap que no li ho posaran gens fàcil, però ja ha avisat que qui torni a anar per aquí pot prendre mal. Ja no estem en campanya.

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/949559-la-catalanofobia-punxa.html

Bump:

Cita:

Internet va matar el rei d'Espanya

"De l'actitud de Felip VI i la seva esposa se'n desprèn que la Casa Reial és una peça clau que se situa al vèrtex de tot l'entramat opac de tractes de favor, immunitat i comissions que ha convertit l'estat espanyol en un fangar ètic i un desastre econòmic i financer"

per Salvador Cot 13 de Març 2016 a les 21.24 h

Els missatges de suport de la parella reial espanyola a l'empresari López Madrid, acusat en diversos casos de corrupció, han elevat a evidència la sospita què la monarquia espanyola comparteix la conducta i el codi ètic de les elits depredadores de Madrid. No només això, de l'actitud de Felip VI i la seva esposa se'n desprèn que la Casa Reial és una peça clau que se situa al vèrtex de tot l'entramat opac de tractes de favor, immunitat i comissions que ha convertit l'estat espanyol en un fangar ètic i un desastre econòmic i financer.

Les arrels de tot això arriben molt lluny. Al capdavall, Felip VI no se situa en un magma cortesà gaire diferent al de Joan Carles I o Alfons XIII, per no anar més enllà. El fet és que la impunitat que els Borbons van heretar de Franco s'ha estès a tot el seu cercle d'influències, permetent fer tota mena de negocis fàcils a l'ombra protectora de l'estat. Sempre sense normes, sempre sense competència.

Aquesta actitud borbònica és la que els ha generat caigudes periòdiques, cada vegada que la censura ha estat desbordada per la realitat. Però ara internet escurça els temps. La fotografia d'un elefant mort va acabar amb el regnat de Joan Carles I i, ara, l'afer #CompiYogui ha deixat molt tocat un Felip VI que, tot i així, ha reaccionat exactament igual que tots els seus avantpassats. "Merde", deia la reina. I té raó, estem de merda fins dalt. La diferència és que ara twitter n'escampa la pudor fins fer-la insuportable.

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/03/l_alcaldessa_va_de_cara_160665.php

hotmail2866 · 14/03/2016, 16:02

Catalanofia

La catalanofobia ara a punxat amb la UGT
Un cop més s'ha jugat brut encara que aquesta vegada han fracassat i no solament desde el pais veí

Aquí mateix SCC ha fet piulades i videos acusant a Alvarez de fer joc al nacionalisme i olvidar la clase obrera

Baliga-balaga · 15/03/2016, 08:13

//*// La nostra sentència: INDEPENDÈNCIA!!! //*//

Cita:

Independents aquí, residuals allà

Salvador Cardús
14/03/2016 21:32

Segueix-me

Aquestes darreres setmanes, i arran de les dificultats que tenen a Espanya per fer govern, s’ha retret als partits catalans sobiranistes la seva irrellevància política en l’àmbit espanyol. Si no és per menystenir-los, o per insultar-los, ningú no hi compta, ningú no els fa cas. I com que l’unionisme a Catalunya no perd passada, ràpidament ha atribuït aquesta residualitat al fet que defensaven la independència de Catalunya, com qui denuncia un greu error estratègic.

NO CAL SER gaire astut per adonar-se que la irrellevància d’ERC i Democràcia i Llibertat a les Corts espanyoles no té tant a veure amb el seu independentisme com amb el fet que els seus hipotètics suports a uns o altres no determinen cap majoria per fer govern. És la fragmentació de l’espai polític espanyol la que no els permet actuar com a frontissa. I, en aquest sentit, que exigeixin la celebració d’un referèndum per pactar un vot favorable o una abstenció, és insignificant per al debat espanyol. És a dir, no és que el “problema catalán” no sigui un os difícil de rosegar a Espanya, sinó que en el joc d’equilibris actual no decanta res. Seria tota una altra cosa si realment depengués d’aquests disset diputats que algú aconseguís o no tenir govern.

A AQUESTA CIRCUMSTÀNCIA, però, s’hi ha afegit un canvi d’estratègia. Si bé fins al 27-S l’exacerbació verbal en contra de la independència havia dominat l’escena política espanyola, des de la campanya electoral del 20-D s’ha abandonat la lògica de la provocació. Animats pels resultats escassos del plebiscit català, deuen haver cregut que la indiferència —sense deixar d’escanyar-nos pressupostàriament i d’amenaçar-nos als tribunals- era la millor manera d’erosionar, descoratjar i vèncer l’independentisme. I, en un cert sentit, aquesta absència de bel·ligerància retòrica és la que ha creat la sensació que el procés, si no encallat, no avança al ritme esperat. El mal és haver parlat massa de “desconnexió” mentre, en el fons, l’independentisme creixia reactivament, hiperconnectat a les provocacions. I la veritable prova de foc que caldrà superar, doncs, serà la contrària: créixer sense provocacions, mentre es convenç que unes futures bones relacions entre els dos estats lliures és el millor escenari per a una connexió satisfactòria entre nacions iguals.

RETROCEDIM, PERÒ, CINC ANYS. A finals de març del 2011 l’expresident Jordi Pujol feia unes reflexions amb el títol Residuals o independents?, publicades aquell mateix any a Pòrtic. Després d’haver combatut explícitament la independència de Catalunya durant molts anys, ara confessava que s’havia quedat sense arguments per rebatre-la. I establia aquest dilema: o ens arriscàvem a la independència, o acabaríem sent un país residual. Mai no sabrem si només va ser aquest canvi radical de posició el que va fer destapar l’escàndol que, lamentablement, el faria residual a ell mateix just en un període tan decisiu de la història de la nació que havia ajudat a construir, o si hauria caigut de totes maneres com, afortunadament, van caient arreu totes les males pràctiques i formes de corrupció.

PUJOL, PERÒ, apuntava bé. L’elecció era entre la residualitat aquí o allà. Prou que sabia que la irrellevància nacional dels catalans sempre havia estat premiada, com quan el 1984 l’Abc el feia Español del Año, o quan s’havia de desmarcar de gestos més agosarats com la xiulada al rei a l’Estadi de Montjuïc o l’aprovació de la proposició no de llei sobre l’autodeterminació, del 1989. Sí: amb tota la lògica del món, la independència ens farà políticament irrellevants a Espanya. Els que en fan un retret, què no han entès de la paraula independència?

http://m.ara.cat/opinio/Independents-aqui-residuals-alla_0_1540645944.html

Bump:

Cita:

Ports: Europa derrota la gran coalició PP + PSOE + C’s

Ramon Tremosa
14/03/2016 18:36

Segueix-me

El 8 de març el Parlament Europeu (PE) va aprovar un reglament de ports que imposa l’autonomia portuària a Espanya, i va fer costat així a una reivindicació històrica dels ports catalans. Aquest reglament, norma europea d’obligat compliment i de literal transposició a la legislació de cada país de la UE, va ser aprovat per 451 vots a favor, 243 en contra i 18 abstencions, tot i el vot contrari del PP, el PSOE i C’s i els esforços de la diplomàcia espanyola.

Espanya i Itàlia són els únics països europeus on els ports no tenen autonomia per fixar les seves tarifes portuàries (que són fixades pel govern central iguals per a tots, cosa que impedeix la competència a través dels preus dins del país) i on els ports amb beneficis estan obligats a transferir-ne una part als ports deficitaris del país (subsidis creuats entre els ports d’un país que són contraris a la normativa d’ajuts d’estat europea).

Deu anys després del nou Estatut de Catalunya, que va fracassar en l’intent de guanyar l’autonomia portuària, la UE (Comissió, Parlament i Consell) vol estendre les millors pràctiques portuàries a tots els estats membres i vol establir i garantir un terreny de joc anivellat (“level playing field”) que estimuli la competència i la complementarietat entre els ports atlàntics i mediterranis en benefici de tot Europa (avui els ports mediterranis només són ports locals, serveixen només el seu hinterland local per falta de connexió ferroviària amb els mercats europeus: només els ports del nord són portes de comerç europeu). A tot el món desenvolupat, gràcies a la gestió individual ja sigui pública, privada o mixta, els ports obtenen beneficis i són autèntiques locomotores de l’economia local.

La independència financera dels ports és la que va permetre a Alemanya trencar, ara fa 40 anys, el monopoli ferroviari que Deutsche Bahn tenia en el tràfic de mercaderies, que resultava molt ineficient. Gràcies a la capacitat inversora que els donava poder gestionar en exclusiva els seus beneficis, els ports d’Hamburg i Bremen van ajudar a crear companyies alternatives per competir amb Deutsche Bahn.

Avui a Alemanya, i gràcies als ports, entre altres agents, hi ha 250 operadors ferroviaris. És el país on la gestió de la xarxa ferroviària aporta més competitivitat a l’economia. Així ho va explicar al Parlament Europeu el professor Kay Mitusch (Universitat Baden-Württemberg) en una conferència sobre ports i aeroports que vaig organitzar el 2013, aprofitant que llavors era el diputat ponent del Parlament de l’informe anual de Competència.

Aquest reglament de ports europeu és molt important perquè el corredor mediterrani pugui desplegar tot el seu potencial de creixement: si els ports catalans no poden fixar tarifes autònomament, com podran guanyar tràfics asiàtics o sud-americans a Rotterdam o Hamburg? I si no poden disposar de tots els seus beneficis i reinvertir-los, ¿com s’ho faran per deixar de dependre de la discrecionalitat dels governs de torn per a les inversions de futur que necessiten?

Potser per això el govern espanyol està privatitzant Aena: més tard o més d’hora un reglament europeu prohibirà també els subsidis creuats entre aeroports a Espanya i n’imposarà la gestió individual. Aquesta privatització va ser criticada fa un mes per Michael O’Leary, CEO de Ryanair, al Parlament Europeu: quan li vaig preguntar què li semblava, va dir que “malament: un monopoli privat serà pitjor que l’actual monopoli públic”, i va recomanar-ne la gestió individual.

L’actual presidència holandesa, un dels països impulsors del reglament de ports, vol cloure les negociacions finals abans del juliol. L’esmena que obliga Madrid a descentralitzar la gestió portuària (la 110, article 14.3: “Les tarifes portuàries seran [“shall be”] fixades de manera autònoma pel mateix port”) va obtenir més de 500 vots, ja que els Verds i algunes fraccions del grup ECR hi van votar també a favor (es van oposar al text final per altres raons), i van deixar Espanya i Itàlia soles amb els grups eurofòbics i derrotant clarament la gran coalició PP + PSOE + C’s. Això farà difícil que Espanya pugui articular una minoria de bloqueig en la negociació final, tal com la gran coalició ja va anunciar. Cal tenir present que la potent Organització Europea de Ports (ESPO) dóna suport unànime al nou reglament.

Aquesta norma europea portuària serà la prova del cotó fluix del federalisme i la tercera via: si una demanda majoritària catalana, aquesta vegada amb un suport massiu de les institucions europees, és avortada “ porque va en contra de la Constitución ” (Luis de Grandes, eurodiputat del PP, ho va dir en el debat al PE el dia abans de la votació), serà la prova més evident que, sense la independència, Catalunya no tindrà un futur de primera divisió al segle XXI: a Madrid prefereixen una Espanya pobra a una Espanya pròspera si la seva prosperitat ha d’entrar pels ports catalans.

http://m.ara.cat/opinio/Ports-Europa-PP-PSOE-Cs_0_1540645928.html

Baliga-balaga · 15/03/2016, 23:29

//*//

Cita:

Junqueras posa sobre la taula la voluntat de l’Estat d’escanyar l’economia catalana

El vicepresident de la Generalitat diu que el ministeri d'Hisenda infla per 16 el preu del diner que rep Catalunya

Oriol Junqueras ha explicat aquest matí les males arts de l’Estat que porten a escanyar l’economia catalana. En una entrevista a RAC1, ha evitat posicionar-se sobre la intencionalitat de l’Estat, però sí que ha revelat que només els interessos dels diners del FLA des de l’any 2012 sumen uns 380 milions d’euros, cent més que el cost del pla de xoc que té previst el Govern. Segons Junqueras, quan els diners surten del Banc Central Europeu costaven fins ahir un 0,05% i a partir d’avui un 0%, però quan la Generalitat per obtenir-los ha de pagar un 0,834%. És a dir que el ministeri d’Hisenda infla el preu per 16.

L'Estat acumula un deute de 1.400 milions per un "càlcul a la baixa"

D’altra banda, el vicepresident del govern català ha explicat que el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ha reconegut que l’Estat deu 1.400 milions d’euros a la Generalitat pendents des de gener de 2014 i que corresponen a impostos pagats pels catalans que van a parar a l’Estat però s’han de retornar al Principat. Una quantitat que queda pendent, segons Junqueras, perquè el 2014 el govern espanyol va fer un “càlcul a la baixa” dels ingressos fiscals que generarien els catalans aquell any.

Montoro no té intenció de pagar el deute que deu fins el juliol

En aquest cas, el ministeri preveu retornar el que resta dos anys després, però el president d’ERC ha fet notar que aquest termini ja ha transcorregut. Amb tot, ha afirmat que Montoro no té cap intenció de pagar aquest deute fins el juliol d’enguany. Un altre greuge que, tot i que Junqueras s'ha estalviat denunciar, endarrereix els ingressos que Catalunya ja hauria de tenir fa dos anys.

http://www.directe.cat/noticia/484262/junqueras-posa-sobre-la-taula-la-voluntat-de-lestat-descanyar-leconomia-catalana

-------------------------------

Junqueras pone sobre la mesa la voluntad del Estado de estrangular la economía catalana

El vicepresidente de la Generalitat dice que el ministerio de Hacienda hincha por 16 el precio del dinero que recibe Cataluña

Oriol Junqueras ha explicado esta mañana las malas artes del Estado que llevan a estrangular la economía catalana. En una entrevista en RAC1, ha evitado posicionarse sobre la intencionalidad del Estado, pero sí ha revelado que sólo los intereses del dinero del FLA desde el año 2012 suman unos 380 millones de euros, cien más que el coste del plan de choque que tiene previsto el Gobierno. Según Junqueras, cuando el dinero sale del Banco Central Europeo costaban hasta ayer un 0,05% y a partir de hoy un 0%, pero cuando la Generalidad para obtenerlos debe pagar un 0,834%. Es decir que el ministerio de Hacienda hincha el precio por 16.

El Estado acumula una deuda de 1.400 millones por un "cálculo a la baja"

Por otra parte, el vicepresidente del gobierno catalán ha explicado que el ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro, ha reconocido que el Estado debe 1.400 millones de euros a la Generalitat pendientes desde enero de 2014 y que corresponden a impuestos pagados por los catalanes que van a parar al Estado pero se deben devolver en el Principado. Una cantidad que queda pendiente, según Junqueras, porque en 2014 el gobierno español hizo un "cálculo a la baja" de los ingresos fiscales que generarían los catalanes aquel año.

Montoro no tiene intención de pagar la deuda que debe hasta julio

En este caso, el ministerio prevé devolver lo que resta dos años después, pero el presidente de ERC ha hecho notar que este plazo ya ha transcurrido. Con todo, ha afirmado que Montoro no tiene ninguna intención de pagar esta deuda hasta julio de este año. Otro agravio que, aunque Junqueras ha ahorrado denunciar, retrasa los ingresos que Cataluña ya debería tener hace dos años.

Baliga-balaga · 16/03/2016, 08:30

//*// Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes! //*//

Cita:

Avui, talibans

Empar Moliner
14/03/2016 20:49

Segueix-me

Félix de Azúa, que ara és acadèmic de la llengua espanyola (una institució que pago amb immens plaer) ha dit unes paraules que val la pena que em tatuï a la natja. La llengua catalana per ell “ha deixat d’existir” des que és “una llengua d’imposició”. I això és perquè l’educació de les escoles “consisteix a ensenyar odi a Espanya” i els mestres fan servir el català per “segregar” i per “acabar amb l’espanyol”. Ha fet servir la paraula “talibans” per denominar-los.

Que l’home hagi decidit no parlar el català i vagi tan tranquil per la vida demostra fins a quin punt és una llengua d’imposició. Si vas a Alemanya i decideixes no fer servir l’alemany perquè és una llengua d’imposició -te l’imposen des del moment en què és llengua oficial-, no pots demanar ni una trista cervesa a la festa de l’ídem. Esclar que, si tens molta set, pots fer servir l’anglès, però és que l’anglès també és una llengua d’imposició a Anglaterra. I així a tot arreu del món. Menys a Catalunya, on la llengua pròpia conviu amb l’espanyola. A l’escola es fan més hores de català per una raó que entendrà molt bé amb un símil. Si tens dos fills i un d’ells està malalt, li dedicaràs més cura perquè no es mori. L’altre, que està sa, podrà passar sense atencions extres. I així fins que tots dos visquin en igualtat de condicions.

La llengua d’un territori, si aquest territori té estat, és una “llengua d’imposició”. Hi vas a viure i te la imposen. L’has d’aprendre. Si el territori no és estat, com en el nostre cas talibà, la cosa és diferent. Pots fer com en Félix de Azúa i no parlar-la mai. I llavors el que fas és parlar en la llengua que sí que és obligatòria de veritat: el castellà. Que el castellà hagi sigut una llengua d’imposició a Catalunya -i que per aquesta raó estiguem encara recuperant el català-és un detall que segurament no li impedeix, com hem comprovat, la bellíssima i fluïda parla.

http://m.ara.cat/opinio/Avui-talibans_0_1540645943.html

Bump:

Cita:

Certament Espanya és un país estrany…

15.03.2016 22:00

L’obsessió nacionalista espanyola, com totes les obsessions humanes, no s’entén de raons. Ni de lògica. A qualsevol país normal, amb polítics assenyats, un debat com el que hi hagué ahir a Madrid simplement l’haurien evitat. Per prudència, ni que fos. Perquè convindreu amb mi que la conseqüència del vot que el PP va forçar ahir ens regala un titular fantàstic. ‘Prop de dues terceres parts dels diputats catalans a Madrid voten contra una moció que defensa la unitat d’Espanya.’ Aquestes són les xifres: 29 voten contra la moció i només 18 a favor.

En un país sensat, en un país on la política no fos una simple cacera del contrari i on el nacionalisme d’estat fos alguna cosa més que una eina de coacció violenta a mans del partidisme, ningú no tindria l’acudit de forçar una votació que donàs aquest resultat. Perquè, objectivament, els perjudica. Qualsevol ambaixador, periodista, acadèmic o persona mínimament interessada en la qüestió, quan li expliquen que al congrés espanyol s’ha presentat una moció contra el procés independentista català, demanant el suport a la unitat d’Espanya, preguntarà de seguida: ‘I què han votat els diputats catalans?’ I la resposta serà que han votat que no. En massa. Què hagen votat els diputats murcians, extremenys o madrilenys, amb tot el respecte, ací no compta. La cosa és què han votat els catalans. I ahir –encara no m’ho crec– Ciutadans i el PP van decidir de regalar-nos una victòria històrica.

Certament Espanya és un país ben estrany. Ho he dit moltes vegades, perquè és l’única explicació que trobe a un comportament tan insòlit: al final no és la unitat d’Espanya que els importa sinó l’aniquilació de l’enemic polític, la instrumentalització barroera que fan amb aquesta finalitat. No pretenen pas aturar l’independentisme, sinó fer pressió damunt el PSOE, damunt Podem o qui siga. O el PP damunt Ciutadans i Ciutadans damunt el PP, que –com dirien ells– ‘tanto monta, monta tanto’. Si una cosa sorprèn, però, és que siguen tan inconscients de pensar-se que tot s’hi val i que, a més a més, les coses no tenen preu. 29 a 18: qui ho hauria dit fa tan solament tres anys?

http://m.vilaweb.cat/article.html?section=vilaweb.rss&article=http://www.vilaweb.cat/noticies/certament-espanya-es-un-pais-estrany/

Bump:

Cita:

Els reis (i l'amic) d'una democràcia malalta

"A Espanya, la mala broma dels Borbons els dura des del 1700 amb Felip V. Si a la majoria els va bé és el seu problema. Però que deixi, aviat, de ser el nostre"

per Francesc de Dalmases 15 de Març 2016 a les 19.20 h

El dia que eldiaro.es va filtrar el xat entre el Borbó, l'esposa i l'empresari madrileny López Madrid, el periodista Nicolás Valle feia memòria d'un recull del 4 de gener -amb informació dels periodistes Eduardo Suárez, Fernando Lázaro, Ana Sánchez i Miguel Ángel Pérez- que explica la trama d'assetjament orquestrada per López Madrid contra una dona a qui perseguia: Elisa Pinto Romero.

Aquesta dona havia denunciat l'any 2013 que des de juliol de 2012 era víctima d'assetjament per part de López Madrid. En la seva denúncia, Pinto feia constar que l'assetjador posava sovint de manifest la seva amistat amb el Borbó i bons contactes al si de la policia espanyola per evitar ser denunciat. Quan va fer públic l'assetjament a què la sotmetia López Madrid, Elisa Pinto va començar a rebre missatges amenaçadors i violents per part de l'empresari; fins i tot li va fer saber que els seus amics policies havien rebut ordres de dissuadir-la de continuar explicant la seva situació.

La tardor de 2013, la víctima es desdiu i comunica al seu advocat que retiri denuncia contra López Madrid si amb això posa fi a l'estat de setge que pateix. Però l'assetjament continua i Pinto acaba fent efectiva una nova denúncia el gener 2014. A partir d'aquell moment les amenaces inclouen els fills de la víctima i dues agressions amb arma blanca que tenen lloc el mateix mes de gener i el mes d'abril d'aquell any.

Malgrat les proves aportades per la víctima -que identifica un comissari de policia com a autor de la segona ganivetada- i gràcies a la sorprenent feina defensiva de la fiscalia (us sona, oi?), el proppassat 11 de març vam saber que la magistrada Belén Sánchez Hernández havia dictat el sobreseïment del cas.

Aquest episodi el podríem considerar un més de la crònica negra espanyola si no fos perquè López Madrid és un dels amics íntims del monarca espanyol; si no fos perquè és la persona a qui la dona del Borbó mostra la seva simpatia, suport i solidaritat; si no fos perquè tu, jo i tots els soferts titulars de passaport espanyol, li paguem el sou a la parella coronada i el mateix mòbil i connexió amb què escriuen els seus impúdics i classistes missatges de solidaritat amb un presumpte maltractador; si no fos perquè aquest lent i miop sistema judicial és el mateix que té pressa quan es tracta de perseguir alcaldes, regidors, diputats, consellers i presidents quan defensen la democràcia i la llibertat de pensament.

I a l'ínclit López Madrid també li paguem la festa. De fet, li hem pagat -que se sàpiga- els 34.800 euros que va gastar amb la seva targeta negra de Caja Madrid, aquella entitat que va ser rescatada amb 23.465 milions d'euros públics (és a dir, nostres).

La cançoneta monàrquica explica que la història de les repúbliques demostra que els seus presidents poden ser tan perdularis i corruptes com qualsevol rei. I tenen raó. La diferència és que les repúbliques no creuen en la transmissió del poder per via sexual i que a cada nova elecció els poden canviar. A Espanya, la mala broma dels Borbons els dura des del 1700 amb Felip V. Si a la majoria els va bé és el seu problema. Però que deixi, aviat, de ser el nostre.

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/03/els_reis_i_l_amic_d_una_democracia_malalta_160791.php

-------------------

Los reyes (y el amigo) de una democracia enferma

"En España, la mala broma de los Borbones les dura desde el 1.700 con Felipe V. Si a la mayoría les va bien es su problema. Pero que deje, bien, de ser nuestro"

por Francesc de Dalmases 15 de Marzo 2016 a las 19.20 h

El día que eldiaro.es filtró el chat entre el Borbón, la esposa y el empresario madrileño López Madrid, el periodista Nicolás Valle hacía memoria de una recopilación del 4 de enero -con información de los periodistas Eduardo Suárez, Fernando Lázaro, Ana Sánchez y Miguel Ángel Pérez que explica la trama de acoso orquestada por López Madrid contra una mujer a la que perseguía: Elisa Pinto Romero.

Esta mujer había denunciado en 2013 que desde julio de 2012 era víctima de acoso por parte de López Madrid. En su denuncia, Pinto hacía constar que el acosador ponía a menudo de manifiesto su amistad con el Borbón y buenos contactos en el seno de la policía española para evitar ser denunciado. Cuando hizo público el acoso al que la sometía López Madrid, Elisa Pinto comenzó a recibir mensajes amenazantes y violentos por parte del empresario; incluso le hizo saber que sus amigos policías habían recibido órdenes de disuadirla de continuar explicando su situación.

En otoño de 2013, la víctima se desdice y comunica a su abogado que retire denuncia contra López Madrid si con ello pone fin al estado de sitio que sufre. Pero el acoso continúa y Pinto acaba haciendo efectiva una nueva denuncia en enero 2014. A partir de ese momento las amenazas incluyen los hijos de la víctima y dos agresiones con arma blanca que tienen lugar en el mismo mes de enero y el mes de abril de ese año.

A pesar de las pruebas aportadas por la víctima -que identifica un comisario de policía como autor de la segunda ganivetada- y gracias a la sorprendente trabajo defensivo de la fiscalía (os suena, ¿verdad?), El pasado 11 de marzo supimos que la magistrada Belén Sánchez Hernández había dictado el sobreseimiento del caso.

Este episodio lo podríamos considerar uno más de la crónica negra española si no fuera porque López Madrid es uno de los amigos íntimos del monarca español; si no fuera porque es la persona a la que la mujer del Borbón muestra su simpatía, apoyo y solidaridad; si no fuera porque tú, yo y todos los sufridos titulares de pasaporte español, le pagamos el sueldo a la pareja coronada y el mismo móvil y conexión con la que escriben sus impúdicos y clasistas mensajes de solidaridad con un presunto maltratador; si no fuera porque este lento y miope sistema judicial es el mismo que tiene prisa cuando se trata de perseguir alcaldes, concejales, diputados, consejeros y presidentes cuando defienden la democracia y la libertad de pensamiento.

Y al ínclito López Madrid también le pagamos la fiesta. De hecho, le hemos pagado -que se sepa- los 34.800 euros que gastó con su tarjeta negra de Caja Madrid, aquella entidad que fue rescatada con 23.465 millones de euros públicos (es decir, nuestras).

La cancioncilla monárquica explica que la historia de las repúblicas demuestra que sus presidentes pueden ser tan golfos y corruptos como cualquier rey. Y tienen razón. La diferencia es que las repúblicas no creen en la transmisión del poder por vía sexual y que en cada nueva elección los pueden cambiar. En España, la mala broma de los Borbones les dura desde el 1700 con Felipe V. Si a la mayoría les va bien es su problema. Pero que deje, pronto, de ser el nuestro.

Baliga-balaga · 16/03/2016, 15:13

//*// Ara és l'hora //*//

Cita:

16/3: Pressionen Àlvarez perquè se’n desdigui

Vicenç Villatoro
15/03/2016 21:10

Segueix-me

Des que va sortir escollit per dirigir la UGT espanyola, hi ha un esforç per aconseguir que es desdigui del seu suport al dret de decidir. I com que Àlvarez no se’n pot desdir, per coherència personal i per no perdre la credibilitat, es busca que matisi per rebaixar el potencial transformador del seu posicionament. En aquest sentit, Àlvarez ha recordat una cosa evident: estar a favor del dret a decidir no és estar a favor de la independència. Es pot creure en el dret a decidir i votar no en el referèndum. Més ens en calen, dels que pensen això. Però, per les ganes de reblar el matís, li han tret un titular a Àlvarez, en una entrevista, que ja no funciona: “El dret a decidir no és el dret a la independència”. Ha de vigilar amb titulars com aquest, perquè el situen en una posició contradictòria. El dret a decidir inclou el dret a la independència, de la mateixa manera que inclou el dret a la no independència. Una altra cosa és que no la desitgis. Si no, entre què tries? El dret a decidir ha d’incloure per nassos el dret que siguin possibles totes les opcions entre les quals decideixes. I inclou una obligació: respectar la decisió de la majoria, encara que no sigui la teva. Hagis votat que sí o hagis votat que no.

http://m.ara.cat/opinio/marc-Pressionen-Alvarez-perque-desdigui_0_1541245902.html

Carboneras · 16/03/2016, 16:01

Hotmail

Cita:

Iniciado por hotmail2866

La catalanofobia ara a punxat amb la UGT
Un cop més s'ha jugat brut encara que aquesta vegada han fracassat i no solament desde el pais veí

Aquí mateix SCC ha fet piulades i videos acusant a Alvarez de fer joc al nacionalisme i olvidar la clase obrera

No te equivoques, la catalánofobia es un invento, a los catalanes nos admira el pueblo español.
Otra cosa es los políticos, de allá y de aquí. Por eso ganó Álvarez, porque no existe tal cosa.
Mira el Albert Rivera, 40 diputados nacionales en toda Espanya un partido nacido en Barcelona.

Bump:

Cita:

Iniciado por Baliga-balaga

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/03/l_espanya_que_decideix_i_que_no_deixa_decidir_160539.php

No te lo creas, eso no tiene nada de cierto, estamos si gobierno y funciona mejor que nunca. Jsjaja....y cobramos las pensiones y no nos suben los impuestos.
Si lo dices por otra cosa, te recuerdo que nunca en la vida Espanya tuvo un ejército han experimentado en guerrillas y muchas en el extranjero. Y la tecnología de barcos y aviones son la misma que el ejército americano.
100.000 hombres profesionales armados y súper entrenados , 75.000 guardias civiles y 60.000 policías nacionales.
Si esto es ser débil, aquí alguien se equivoca .

Baliga-balaga · 17/03/2016, 00:10

//*// Ara és l'hora! //*//

Cita:

Barcelona capital Madrid

«A Madrid pensen que volem poder, quan el que volem és llibertat. Els costa acceptar que volem mirar el món pel nostre compte»

Jose Rodríguez «Trinitro» | 16/03/2016 a les 00:01h

Hi ha articles que són reveladors de la mentalitat, cosmovisions i valors polítics de l’autor. Aquest article d’El Español sobre Catalunya n’és un exemple. Expressa molt bé el pensament d’una nova fornada de progressistes hispans que es mouen prop de l’òrbita del PSOE i de Ciutadans. Aquest pensament no és nou i no es diferencia gens en l'essencial del que pensa una part important de la intel·lectualitat espanyola sobre Catalunya. Els elements que transmet sorprenen qualsevol català que no comparteixi els valors del nacionalisme banal espanyol, sigui independentista, federalista o netament internacionalista.

Des de Madrid (com a símbol d’aquesta intel·lectualitat hispana) no s’entén que es pugui veure el món sense necessitat de passar per la capital del regne. Creuen que el repte sobiranista català se soluciona oferint més quota de poder de l’estat espanyol, com si fos una negociació del peix al cove que ja hem superat. No arriben a imaginar que allò que uneix un federalista i un independentista és que tots dos volen debilitar la capacitat de l’estat espanyol d’exercir el seu poder a Catalunya. Tant els federalistes com els independentistes volen allunyar el poder de Madrid del nostre autogovern, que sempre ha frenat la nostra capacitat de generar activitat econòmica i que ens inhabilita les nostres lleis.

A Madrid pensen que volem poder, quan el que volem és llibertat. Els costa acceptar que volem mirar el món pel nostre compte, que els nostres interessos regionals passen per l’eix de l’Ebre, la conca mediterrània i el Pirineu. Ens interessen molt més els ports de València, Algesires, Gènova o Marsella que una nova pista a l’aeroport de Barajas o teixir una xarxa d’AVE al voltant de la capital de l’estat; fem molts més negocis amb el midi francès que amb la Meseta. D’Espanya ens interessa molt més Saragossa o València que Madrid o Lleó. Aquesta realitat és la que es neguen ni tan sols a plantejar-se.

L’internacionalisme de Barcelona i Catalunya passa pel Pirineu, pel sud de França, per l’Ebre, pel Mediterrani i pels seus ports, per la capacitat d’exportar més enllà de la península i ser la porta dels que des de la península volen exportar. Mirem al Mediterrani i cap a Europa, i el nostre internacionalisme no necessita mirar contínuament Madrid més del que ens interessa mirar París, Londres, Roma o Berlín.

A Madrid els costa entendre que no els necessitem per viure al món, que no volem passar necessàriament per ells, que de fet ens interessa ben poc gestionar el poder d’un país en què ni creiem, perquè aquest país ni ens entén. Que l’únic que demanem és que ens respectin, ens deixin existir i ens deixin decidir pel nostre compte. Creuen que ens poden comprar amb poder, quan el que reclamem és llibertat. Al final ens obliguen a adonar-nos que l'única forma de no haver de pagar el peatge de passar per Madrid per a tot és tenir un estat propi.

http://www.naciodigital.cat/opinio/12782/barcelona/capital/madrid

---------------

Barcelona capital Madrid

«En Madrid piensan que queremos poder, cuando lo que queremos es libertad. Les cuesta aceptar que queremos mirar el mundo por nuestra cuenta »

Jose Rodríguez «trinitrato» | 03/16/2016 a las 00: 01h

Hay artículos que son reveladores de la mentalidad, cosmovisiones y valores políticos del autor. Este artículo de El Español sobre Cataluña es un ejemplo. Expresa muy bien el pensamiento de una nueva hornada de progresistas hispanos que se mueven cerca de la órbita del PSOE y de Ciudadanos. Este pensamiento no es nuevo y no se diferencia nada en lo esencial de lo que piensa una parte importante de la intelectualidad española sobre Cataluña. Los elementos que transmite sorprenden cualquier catalán que no comparta los valores del nacionalismo banal español, sea independentista, federalista o netamente internacionalista.

Desde Madrid (como símbolo de esta intelectualidad hispana) no se entiende que se pueda ver el mundo sin necesidad de pasar por la capital del reino. Creen que el reto soberanista catalán se soluciona ofreciendo más cuota de poder de España, como si fuera una negociación del pájaro en mano que ya hemos superado. No llegan a imaginar que lo que une un federalista y un independentista es que ambos quieren debilitar la capacidad de España de ejercer su poder en Cataluña. Tanto los federalistas como los independentistas quieren alejar el poder de Madrid de nuestro autogobierno, que siempre ha frenado nuestra capacidad de generar actividad económica y que nos inhabilita nuestras leyes.

En Madrid piensan que queremos poder, cuando lo que queremos es libertad. Les cuesta aceptar que queremos mirar el mundo por nuestra cuenta, que nuestros intereses regionales pasan por el eje del Ebro, la cuenca mediterránea y el Pirineo. Nos interesan mucho más los puertos de Valencia, Algeciras, Génova o Marsella que una nueva pista en el aeropuerto de Barajas o tejer una red de AVE en torno a la capital del estado; hacemos muchos más negocios con el midi francés que con la Meseta. De España nos interesa mucho más Zaragoza o Valencia que Madrid o León. Esta realidad es la que se niegan siquiera a plantearse.

El internacionalismo de Barcelona y Cataluña pasa por el Pirineo, por el sur de Francia, por el Ebro, por el Mediterráneo y por sus puertos, por la capacidad de exportar más allá de la península y ser la puerta de los que desde la península quieren exportar. Miramos al Mediterráneo y hacia Europa, y nuestro internacionalismo no necesita mirar continuamente Madrid más de lo que nos interesa mirar París, Londres, Roma o Berlín.

En Madrid les cuesta entender que no los necesitamos para vivir en el mundo, que no queremos pasar necesariamente por ellos, que de hecho nos interesa bien poco gestionar el poder de un país en el que ni creemos, porque este país ni nos entiende. Que lo único que pedimos es que nos respeten, nos dejen existir y nos dejen decidir por nuestra cuenta. Creen que nos pueden comprar con poder, cuando lo que reclamamos es libertad. Al final nos obligan a darnos cuenta de que la única forma de no tener que pagar el peaje de pasar por Madrid para todo es tener un estado propio.

Bump:

Cita:

Iniciado por Carboneras

No te lo creas, eso no tiene nada de cierto, estamos si gobierno y funciona mejor que nunca. Jsjaja....y cobramos las pensiones y no nos suben los impuestos.
Si lo dices por otra cosa, te recuerdo que nunca en la vida Espanya tuvo un ejército han experimentado en guerrillas y muchas en el extranjero. Y la tecnología de barcos y aviones son la misma que el ejército americano.
100.000 hombres profesionales armados y súper entrenados , 75.000 guardias civiles y 60.000 policías nacionales.
Si esto es ser débil, aquí alguien se equivoca .

Aquest comentari teu és revelador i clarificador.

España va molt bé, sí, sí. Com tu diguis...

Tot això que comentes de l'exèrcit espanyol no m'impressiona gens ni mica. Tot això no podrà aturar mai les meves ganes d'assolir la llibertat. Mai.

Qui s'equivoca ets tu, l'article no es refereix en cap moment a res militar, està parlant de política. I és una obvietat la debilitat en què es troba la política espanyolista. Si creus que manu militari podràs aturar això, doncs tu mateix, pensa que després de 400 anys i una pila de guerres, els catalans seguim aquí, i seguim aquí drets i dempeus amb la mateixa voluntat de ser catalans, simplement. Sense tuteles.

Salut i Visca Catalunya Lliure!!! aplaudir

Bump:

Cita:

Mallorca, 300 anys

«Parlar de Nova Planta pensant només en Catalunya significa un desconeixement deplorable dels fets històrics»

Josep-Lluís Carod-Rovira | 17/03/2016 a les 00:01h

Ahir, 16 de març, va fer 300 anys de l’establiment de la “Nueva planta de la Real Audiencia del Reyno de Mallorca” per Felip de Borbó, el mateix dia i mes de l’any 1716. Aquest fet tingué unes conseqüències devastadores en tots els àmbits, tant a l’illa gran com a Eivissa i Formentera. I si, inicialment, no afectà Menorca, era perquè en aquells moments l’illa formava part de l’imperi britànic. A la balear septentrional, aquesta va ser una etapa que es va caracteritzar per la supressió de la Inquisició, la convivència de quatre confessions religioses en un marc de llibertat de cultes (catòlics, protestants, jueus i ortodoxos), una florida cultural molt notable i la producció en català d’obres d’alt nivell, tant de caràcter filològic com de creació literària. Per aquest motiu, mentre la resta del territori nacional patia tota la fúria destructora del braç potent de la corona de Castella, Menorca vivia un parèntesi de prosperitat, de manera que aquests anys són coneguts com “el període menorquí de la literatura catalana”, en expressió feliç de Jordi Carbonell, el primer que estudià, amb rigor, aquesta etapa.

Avesats a creure’ns, del Principat estant, el centre del món català, per no dir alhora el centre i la pròpia perifèria geogràfica, el nacionalregionalisme ha estat capaç de crear un cert imaginari col·lectiu al voltant de l’11 de setembre, la caiguda de Barcelona, Rafael Casanova i el Decret de Nova Planta relatiu a Catalunya. Però això s’ha fet, llevat d’excepcions ben escasses, sense tenir en compte que aquells fets luctuosos que van abatre un sistema polític, administratiu, judicial, cultural i lingüístic propi, no van reduir-se a la Catalunya estricta, sinó que van afectar amb una violència física i legal no menor, els altres territoris de la mateixa nació. Com assegurava Rovira i Virgili, tenir consciència històrica és imprescindible per a tenir consciència nacional. I quan algú posa límits geogràfics a la pròpia història, limita també la pròpia consciència nacional que passa a ser, ras i curt, només consciència regional o, si es vol, nacionalregionalista.

Parlar de Nova Planta pensant només en Catalunya significa, a més, un desconeixement deplorable dels fets històrics, ja que abans que les mesures anorreadores de la identitat nacional s’apliquessin al Principat, ja havien entrat en vigor al País Valencià, el 1707, any també de la derrota d’Almansa que ha deixat, per al record col·lectiu i no per a l’oblit de tots, una dita ben il·lustrativa de les seves conseqüències: “Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”. Aquella Nova Planta contra els valencians, va fer-se, sense embuts, gràcies al “just dret de conquesta, l’atribut de la sobirania règia i (...) la conveniència de reduir tots els regnes d’Espanya a la uniformitat d’unes mateixes lleis, usos, costums, tribunals (...) que hauran d’ésser els de Castella, tan lloables en tot l’univers”. I, més de 300 anys després, la broma, el saqueig i el mal ocasionat encara duren.

Però menystenir la repressió patida pels altres territoris no és tan sols un oblit històric o un gest inofensiu d’ignorància. És més que això: és una injusta manifestació d’insolidaritat, un senyal d’ingratitud i un no reconeixement del suport que tants valencians i mallorquins van donar als catalans del Principat, sovint arriscant la vida i perdent-la, en defensa de la mateixa causa, cosa que els comportà presó o exili en el millor dels casos. És el cas del general Joan Baptista Besset, valencià d’Alboraia, cap militar dels maulets en la seva lluita contra els botiflers, i de tants soldats anònims, fusellers, artillers, mariners de Mallorca i de les terres valencianes que van combatre tots junts, en una lluita que era la mateixa. Les seves despulles reposen avui en fosses comunes, alguns com Besset van morir a la presó fora del país, d’altres a l’exili austríac i són enterrats en cementiris llunyans, on cap senyal no manté viu el seu origen. Són els morts anònims, soldats sense nom, però que haurien de mantenir-se vius en el nostre record col·lectiu, fossin d’Alboraia, de Llucmajor o de Sant Boi de Llobregat. Si l’exèrcit ocupant no va fer distincions en la seva repressió, pel lloc de naixença o l’accent de les seves víctimes, tampoc no n’hauríem de fer nosaltres en la nostra memòria com a poble.

http://www.naciodigital.cat/opinio/12789/mallorca/300/anys

---------------------------

Mallorca, 300 años

«Hablar de Nueva Planta pensando sólo en Cataluña significa un desconocimiento deplorable de los hechos históricos»

Josep Lluís Carod-Rovira | 03/17/2016 a las 00: 01h

Ayer, 16 de marzo, hizo 300 años del establecimiento de la "Nueva planta de la Real Audiencia del Reyno de Mallorca" por Felipe de Borbón, el mismo día y mes del año 1716. Este hecho tuvo unas consecuencias devastadoras en todos los ámbitos, tanto en la isla grande como en Ibiza y Formentera. Y si, inicialmente, no afectó Menorca, era porque en aquellos momentos la isla formaba parte del imperio británico. En la balear septentrional, esta fue una etapa que se caracterizó por la supresión de la Inquisición, la convivencia de cuatro confesiones religiosas en un marco de libertad de cultos (católicos, protestantes, judíos y ortodoxos), un florecimiento cultural muy notable y la producción en catalán de obras de alto nivel, tanto de carácter filológico como de creación literaria. Por este motivo, mientras el resto del territorio nacional sufría toda la furia destructora del brazo potente de la corona de Castilla, Menorca vivía un paréntesis de prosperidad, de modo que estos años son conocidos como "el periodo menorquín de la literatura catalana", en expresión feliz de Jordi Carbonell, el primero que estudió, con rigor, esta etapa.

Acostumbrados a creernos, del Principado estando, el centro del mundo catalán, por no decir a la vez el centro y la propia periferia geográfica, el nacionalregionalisme ha sido capaz de crear un cierto imaginario colectivo alrededor del 11 de septiembre, la caída de Barcelona, Rafael Casanova y el Decreto de Nueva Planta relativo a Cataluña. Pero esto se ha hecho, salvo excepciones muy escasas, sin tener en cuenta que aquellos hechos luctuosos que abatieron un sistema político, administrativo, judicial, cultural y lingüístico propio, no reducirse a la Cataluña estricta, sino que afectaron con una violencia física y legal no menor, los otros territorios de la misma nación. Como aseguraba Rovira y Virgili, tener conciencia histórica es imprescindible para tener conciencia nacional. Y cuando alguien pone límites geográficos en la propia historia, limita también la propia conciencia nacional que pasa a ser, en suma, sólo conciencia regional o, si se quiere, nacionalregionalista.

Hablar de Nueva Planta pensando sólo en Cataluña significa, además, un desconocimiento deplorable de los hechos históricos, ya que antes de que las medidas aniquiladora de la identidad nacional se aplicaran en el Principado, ya habían entrado en vigor en Valencia, en 1707, año también de la derrota de Almansa que ha dejado para el recuerdo colectivo y no para el olvido de todos, un dicho bien ilustrativa de sus consecuencias: "Cuando el mal viene de Almansa, a todos alcanza ". Aquella Nueva Planta contra los valencianos, se hizo, sin rodeos, gracias al "justo derecho de conquista, el atributo de la soberanía regia y (...) la conveniencia de reducir todos los reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres, tribunales (...) que deberán ser los de Castilla, tan loables en todo el universo ". Y, más de 300 años después, la broma, el saqueo y el mal ocasionado todavía duran.

Pero menospreciar la represión sufrida por los otros territorios no es sólo un olvido histórico o un gesto inofensivo de ignorancia. Es más que eso: es una injusta manifestación de insolidaridad, una señal de ingratitud y un no reconocimiento del apoyo que tantos valencianos y mallorquines dieron a los catalanes del Principado, a menudo arriesgando la vida y perdiéndola, en defensa de la misma causa, lo que les supuso prisión o exilio en el mejor de los casos. Es el caso del general Juan Bautista Besset, valenciano de Alboraya, jefe militar de los maulets en su lucha contra los traidores, y de tantos soldados anónimos, fusileros, artilleros, marineros de Mallorca y de las tierras valencianas que combatir todos juntos, en una lucha que era la misma. Sus restos reposan hoy en fosas comunes, algunos como Besset murieron en prisión fuera del país, otros al exilio austriaco y son enterrados en cementerios lejanos, donde ninguna señal no mantiene vivo su origen. Son los muertos anónimos, soldados sin nombre, pero que deberían mantenerse vivos en nuestro recuerdo colectivo, fueran de Alboraya, de Llucmajor o de Sant Boi de Llobregat. Si el ejército ocupante no hizo distinciones en su represión, por el lugar de nacimiento o el acento de sus víctimas, tampoco deberíamos hacer nosotros en nuestra memoria como pueblo.

Joan 1944 · 17/03/2016, 02:15

Cita:

Iniciado por Carboneras

No te equivoques, la catalánofobia es un invento, a los catalanes nos admira el pueblo español.
Otra cosa es los políticos, de allá y de aquí. Por eso ganó Álvarez, porque no existe tal cosa.
Mira el Albert Rivera, 40 diputados nacionales en toda Espanya un partido nacido en Barcelona.

Bump:

No te lo creas, eso no tiene nada de cierto, estamos si gobierno y funciona mejor que nunca. Jsjaja....y cobramos las pensiones y no nos suben los impuestos.
Si lo dices por otra cosa, te recuerdo que nunca en la vida Espanya tuvo un ejército han experimentado en guerrillas y [...]

Amic, el exercit espanyol, esta manat per la otan, o sigui el pentàgon, EEUU.

També busca la quantitat de militars argentins amb passaport espanyol com recompensa per voler ser un mercenari.

Salutacions,

Baliga-balaga · 17/03/2016, 15:17

//*// Donec Perficiam //*//

Cita:

La unitat indissoluble

Sebastià Alzamora
15/03/2016 22:18

Segueix-me

“La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”.

Aquest és el redactat literal de l’article segon de la Constitució espanyola, configurat per prohoms de tanta prosàpia com Manuel Fraga Iribarne, al cel sia, o Miquel Roca i Junyent, que últimament es dedica a defensar així com pot alguna infanta en problemes. En tot cas, el concepte queda molt clar: Espanya és un fet indissoluble i indivisible, no fos cas que ens en quedés cap dubte.

Tot i així, al cap d’unes quantes dècades, es veu que el mandat constitucional no queda igual de clar ni per a les formacions polítiques que figura que el defensen a peu i a cavall. En efecte, PP, PSOE i Ciutadans (uns que passaven per allà) discrepen entre ells sobre com d’indissoluble i d’indivisible ha de ser Espanya, que du camí de convertir-se en un moble difícil d’exhibir (surt massa car) però també difícil d’ocultar (és massa voluminós).

Què podem fer amb Espanya? Es veu que aquest dimarts en varen parlar llargament el president Carles Puigdemont i el sempitern aspirant a la presidència espanyola Pedro Sánchez, i es veu també que varen arribar a la conclusió que uns discuteixen la famosa indissolubilitat d’Espanya, mentre que d’altres n’estan plenament convençuts, fins al punt de comprometre en aquest punt possibles pactes de govern que ara mateix serien necessaris per tirar endavant. És a dir, o desencallem el tema o no ens en sortim de cap manera.

I per desencallar el tema, la condició seria un referèndum que, precisament, per la seva pròpia proposta, posa en qüestió l’article segon de la Constitució espanyola. Una cosa és el dret a decidir, així en general, i una altra de molt diferent una votació que pugui suggerir una autoexpulsió de Catalunya de la indissoluble i indivisible Espanya.

Espanya, Espanya, mil vegades Espanya. Sembla que la política espanyola s’ha encallat en una qüestió, i és a veure quin partit defensa més i millor l’article segon de la Constitució.

Humilment, jo no en tinc cap dubte: el defensor més granític de la indivisible unitat de la Nació espanyola és el PP, llàstima que sigui un partit corcat per la corrupció de dalt a baix. Pedro Sánchez, després de trobar-se amb el president Puigdemont, assevera que no pot compartir el projecte d’un referèndum d’autodeterminació perquè és il·legal i unilateral. En efecte, les posicions polítiques són unilaterals, però mai es poden considerar il·legals. Excepte que siguis ciutadà d’una Nació (en majúscules) indissoluble i indivisible. Potser és que el PSOE (amb el PSC al darrere) s’assembla massa al PP i a Ciutadans. Indivisibles i indissolubles tots ells.

http://m.ara.cat/opinio/unitat-indissoluble_0_1541245927.html

Bump:

Cita:

Que jo recordi, diu Rato

Sebastià Alzamora
16/03/2016 22:50

Segueix-me

Keith Richards, mal que li pesi a Mick Jagger, és el líder natural dels Rolling Stones, i això li dóna dret a fer veure que ha caigut de dalt d’un cocoter o a declarar que ha esnifat les cendres del cos del seu pare. Són coses escandaloses que a alguns els semblen totalment inoportunes, però Keith Richards és un divo del rock i des d’aquesta condició té dret a dir el que li roti, encara que després ho hagi de desmentir per no regirar massa el personal. Al cap i a la fi, digui el que digui ara ja no vindrà d’un pam.

No és el cas, en canvi, de Rodrigo Rato, que ha estat vicepresident primer i ministre d’Economia del govern espanyol, a més de director general del Fons Monetari Internacional, i que, a pesar d’haver ocupat aquestes altes responsabilitats, declara ara davant de la justícia pel cas Nóos i se li qüestiona la seva relació amb Iñaki Urdangarin. No nega que es reunissin, diu en tot cas que no se’n recorda. És esmentar-li el nom del gendre i cunyat de dos reis d’Espanya, i marit d’una infanta, i a Rodrigo Rato li sobrevé un atac d’amnèsia. Ves quines coses.

En la seva qualitat de vicepresident i de ministre d’Economia, el senyor Rato devia tenir necessàriament una agenda, que per força no devia portar ell personalment sinó algun secretari o secretària. És a dir, que si al senyor Rato la memòria li falla bé hi ha d’haver algun paper, oficial o extraoficial, que doni fe de les reunions que mantenia durant l’exercici del seu càrrec. Dit d’una altra manera, cantin papers i mentin barbes.

Jo mateix vaig ser dels que varen creure en una altra època que Rato representava una dreta espanyola mínimament explicable i raonable, en contraposició amb un Mariano Rajoy que venia de l’episodi dels hilillos de plastilina, però que tanmateix es va endur la successió de José María Aznar a canvi de ser un inútil rematat. Rodrigo Rato no era cap inútil, sinó només un canalla, i això el va descartar com a candidat a la presidència.

A Espanya no es pot ser intel·ligent i mala persona a la vegada. Si es reuneixen les dues condicions, acabes davant d’un tribunal afirmant si recordes o no recordes haver-te reunit amb un membre destacat de la Corona, de la mateixa manera que tampoc no recordes haver-te trobat amb el ministre d’Interior, altrament dit Jorge Fernández Díaz, per si et podia espolsar alguna culpa.

Torno a Keith Richards. Si el veterà guitarrista dels Rolling Stones pot ser vist com un personatge difícil, que algú m’expliqui què hem de fer amb l’exministre i exvicepresident Rodrigo Rato, que pel que es veu no s’enrecorda del que no li interessa i que mostra una predisposició absoluta a prendre’ns el pèl a tots, amb la benedicció en funcions del govern que sufraguem vostè i jo. No és rock exactament, i no m’agrada. Que jo recordi, esclar.

http://m.ara.cat/opinio/Que-recordi-diu-Rato_0_1541845881.html

Bump:

Cita:

‘Les fronteres només es podran moure amb signatures o amb urnes’

«Aquella època en què Espanya afirmava que si proclamàvem unilateralment la independència no ens faria cas ningú ja és molt lluny.»

Per: Vicent Partal
Dijous 17.03.2016 02:00

Congrés dels Estats Units

Apunteu la frase, que és important. La va pronunciar la setmana passada el ministre d’Afers Estrangers de Dinamarca, Kristian Jensen, a Washington, en una conferència internacional sobre Crimea. Parlava de Crimea, però es va encarregar de deixar ben clar que parlava de les fronteres en general. I es va referir explícitament a Catalunya. Cal recordar que el parlament del seu país va emetre una històrica declaració demanant diàleg entre Catalunya i Espanya sobre la independència. I a Washington, com a cap d’una de les diplomàcies més avançades del món, va fer el pas de teoritzar: ‘Les fronteres només es podran moure amb signatures o amb urnes.’ En realitat, va dir això, en anglès: ‘Borders can only be moved by pen and ballot.’ M’he permès la llicència de traduir ‘ploma’ per ‘signatura’, perquè es tracta d’això.

De la definició, en remarque dues implicacions. La primera és òbvia: les fronteres es poden moure. I la segona emfasitza el mètode: o per un acord bilateral –signatura o ploma– o per una votació democràtica. No s’hi val res per a moure-les ni tampoc per a mantenir-les, contra la voluntat expressada a les urnes.

Despús-ahir també al Congrés dels Estats Units hi va haver un intens debat sobre aquesta qüestió i, novament, Catalunya en va ser la protagonista destacada. Ho dic perquè siguem conscients tots plegats de la importància d’això que passa ací. D’això que protagonitzem.

El problema de l’autodeterminació és un problema que no s’ha tancat per més que alguns ho vulguen així. No hi ha un ‘numerus clausus’ d’estats. I, si bé la societat internacional encara té dubtes sobre com aplicar aquest principi, aquests darrers deu anys s’han fet passos endavant molt notables. Ara fa vuit anys la Cort Internacional de Justícia va dictar la històrica sentència sobre Kossove, que determina finalment que no hi ha res en la llei internacional que puga oposar-se a una declaració unilateral d’independència. Vist això, els estats més avançats han començat a formular condicions. Com en el cas danès: ‘signatures o urnes’. Com en el cas americà, en què s’ha posat de moda parlar de la independència com un procés que es conquereix per etapes i a través de sobiranies temporals ‘guanyades’ i compartides.

Espanya, en aquest sentit, és fora del corrent contemporani. Obsedida en una primacia de la llei sobre la democràcia que poca gent accepta ja. Signatures o urnes. Nosaltres, en canvi, som a la boca de tothom. Aquella època en què Espanya afirmava que si proclamàvem unilateralment la independència no ens faria cas ningú ja és molt lluny.

Les evidències que això no serà així són tan notables que ja ni tan sols Margallo fa acudits. Espanya sap, perquè ho constata cada dia, que la seua posició no aguantarà el contrast amb la realitat. Només falta que nosaltres fem allò que hem de fer. Sense més excuses ni ajornaments innecessaris, però sense errar-la. Executant-ho bé, amb consciència plena del pas que fem, evitant improvisacions, actuant amb serenitat i sentit d’estat i sense perdre els nervis, que a voltes em sembla que alguna gent perd. El món de les signatures i les urnes ens espera, i ens espera com a protagonistes d’excepció d’una nova etapa de la política internacional. Supose que puc dir que, d’alguna manera, s’han conjurat els astres…

http://www.vilaweb.cat/noticies/les-fronteres-nomes-es-podran-moure-amb-signatures-o-amb-urnes/

---------------------------

'Las fronteras sólo se pueden mover con firmas o con urnas'

«Aquella época en que España afirmaba que si proclamábamos unilateralmente la independencia no nos haría caso nadie ya es muy lejos.»

Por: Vicent Partal
Jueves 03/17/2016 2:00
Congreso de Estados Unidos

Apunte la frase, que es importante. La pronunció la semana pasada el ministro de Asuntos Exteriores de Dinamarca, Kristian Jensen, en Washington, en una conferencia internacional sobre Crimea. Hablaba de Crimea, pero se encargó de dejar bien claro que hablaba de las fronteras en general. Y se refirió explícitamente a Cataluña. Cabe recordar que el parlamento de su país emitió una histórica declaración pidiendo diálogo entre Cataluña y España sobre la independencia. Y en Washington, como jefe de una de las diplomacias más avanzadas del mundo, dio el paso de teorizar: 'Las fronteras sólo se podrán mover con firmas o con urnas.' En realidad, dijo esto, en inglés: ' Borders can only be moved by pen and ballot. 'Me he permitido la licencia de traducir' pluma 'por' firma ', porque se trata de eso.

De la definición, en remarco dos implicaciones. La primera es obvia: las fronteras se pueden mover. Y la segunda enfatiza el método: o por un acuerdo bilateral -firma o pluma- o por una votación democrática. No vale nada para moverlas ni tampoco para mantenerlas, contra la voluntad expresada en las urnas.

Anteayer también el Congreso de los Estados Unidos hubo un intenso debate sobre esta cuestión y, nuevamente, Cataluña fue la protagonista destacada. Lo digo para que seamos conscientes todos de la importancia de esto que pasa aquí. De allí que protagonizamos.

El problema de la autodeterminación es un problema que no se ha cerrado por más que algunos lo quieran así. No hay un 'numerus clausus' de estados. Y, si bien la sociedad internacional todavía tiene dudas sobre cómo aplicar este principio, estos últimos diez años se han dado pasos adelante muy notables. Hace ocho años la Corte Internacional de Justicia dictó la histórica sentencia sobre Kossove, que determina finalmente que no hay nada en la ley internacional que pueda oponerse a una declaración unilateral de independencia. Visto esto, los estados más avanzados han empezado a formular condiciones. Como en el caso danés: 'firmas o urnas'. Como en el caso americano, en el que se ha puesto de moda hablar de la independencia como un proceso que se conquista por etapas y a través de soberanías temporales 'ganadas' y compartidas.

España, en este sentido, está fuera de la corriente contemporáneo. Obsesionada en una primacía de la ley sobre la democracia que poca gente acepta ya. Firmas o urnas. Nosotros, en cambio, estamos en la boca de todos. Aquella época en que España afirmaba que si proclamábamos unilateralmente la independencia no nos haría caso nadie ya es muy lejos.

Las evidencias de que esto no será así son tan notables que ya ni siquiera Margallo hace chistes. España sabe, porque lo constata cada día, que su posición no aguantará el contraste con la realidad. Sólo falta que nosotros hacemos lo que tenemos que hacer. Sin más excusas ni aplazamientos innecesarios, pero sin errar-la. Ejecutando bien, con conciencia plena del paso que damos, evitando improvisaciones, actuando con serenidad y sentido de estado y sin perder los nervios, que a veces me parece que alguna gente pierde. El mundo de las firmas y las urnas nos espera, y nos espera como protagonistas de excepción de una nueva etapa de la política internacional. Supongo que puedo decir que, de alguna manera, se han conjurado los astros...

hotmail2866 · 17/03/2016, 16:47

Felix azua

Nomenant nou membre de RCE
AMB un discurs sobre el Titanic
Entre atre frasesdel discurs
La educación en Cataluñaestá en manos de los talibanes
Me he ido de Cataluña para que mi hija nosea escolarizada con el odio a los españoles La educacioón consiste en enseñar odiar a España y los españoles En los patios de las escuelas los maestros prohiben hablar en castellano
Tot aixo diu un senyor que entre atres cosses
Manifiesto FORO BABEL 1997
Manifiesto por la lengua comuna2088
Fundacio de Ciudadanos 2005

Baliga-balaga · 18/03/2016, 00:46

//*//Donec Perficiam//*//

Cita:

Iniciado por Carboneras

No te equivoques, la catalánofobia es un invento, a los catalanes nos admira el pueblo español.
Otra cosa es los políticos, de allá y de aquí. Por eso ganó Álvarez, porque no existe tal cosa.
Mira el Albert Rivera, 40 diputados nacionales en toda Espanya un partido nacido en Barcelona.

Vols comentar alguna cosa sobre això?:

Cita:

Les 5 perles: El nou vídeoclip de Manel i la catalanofòbia patida per un locutor
Un recull de les notícies més destacades de la jornada d'avui
Dijous 17.03.2016 21:50

1. Atacs catalanòfobs contra el locutor del Bayern-Juventus per haver parlat en català

Captura de pantalla 2016-03-17 a les 10.39.13

‘Això que no deixa de ser una anècdota causa reaccions que em deixen estupefacte’, deia el periodista Axel Torres en una piulet aquesta nit passada. Parlava de les reaccions que va veure a la xarxa per part d’uns quants usuaris quan el locutor de la cadena Bein Sports Miguel Ángel Roman va parlar en català amb el control tècnic pensant que ja no era en directe durant la retransmissió del Bayern-Juventus de Champions. D’aquest cas, n’ha parlat avui al matí RAC-1.

Torres explica que durant el partit, abans de la pròrroga, Román va parlar en català amb el control tècnic, pensant que ja no era en directe:

‎@AxelTorres

Lo que no deja de ser una anécdota provoca reacciones que a uno le dejan estupefacto. Retuiteo.

Segueix
Pedro Pérez ‎@pastorpe10

@AxelTorres será una anécdota, pero esta retrasmitiendo para toda España, esto es una vergüenza y no puede pasar, profesionalidad por favor
02:13 - 17 març 2016

101 101 retuits
7

http://www.vilaweb.cat/noticies/les-5-perles-el-nou-videoclip-de-manel-la-catalanofobia-patida-per-un-locutor/

hotmail2866 · 18/03/2016, 08:34

Ballarin

Ha mort Josep María Ballarín
Bona persona pero sobretot gran culé e indrpendentiste

Baliga-balaga · 18/03/2016, 17:47

//*//Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena!!!//*//

Cita:

La realitat esquerda el 78

"El sistema heretat de finals dels anys setanta no està -encara- en fallida, però mostra símptomes claríssims de descomposició"

per Salvador Cot 17 de Març 2016 a les 21.17 h

Aquesta setmana que s'acaba s'ha obert la primera esquerda per on ha començat a filtrar-se la realitat en la política espanyola. Pedro Sánchez ha demanat -i obtingut- una fotografia amb el president Puigdemont, reconeixent de forma explícita la legitimitat del programa polític que l'ha portat al Palau de la Generalitat. Una acció de realpolitik més que recomanable per a algú, com Sánchez, que ja no pot pretendre governar sense dialogar amb el catalanisme polític, hegemònic a les institucions i al carrer, a més de comptar amb dos grups estratègics al Congrés que sumen, en conjunt, la molt respectable xifra de disset diputats.

Però la segona escena encara ha estat més significativa. Els tres grups que encara sostenen el règim del 78 -PP, PSOE i Ciutadans- no han estat capaços de posar-se d'acord ni tan sols a l'hora de votar una moció per la unitat d'Espanya. Les dues que es van presentar van aprovar-se per majoria simple, amb més abstencions i posicionaments en contra que no pas vots afirmatius. El ridícul ha estat dels que passen a la història parlamentària.

El sistema heretat de finals dels anys setanta no està -encara- en fallida, però mostra símptomes claríssims de descomposició. No té projecte ni una base popular mobilitzable, només una forta resistència per dalt que no serà suficient. Com passa sempre que algun ancien régime es limita a confiar en el gruix dels murs dels palaus.

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/03/el_160968.php

------------------

La realidad agrieta el 78

"El sistema heredado de finales de los años setenta no está -todavía- en quiebra, pero muestra síntomas clarísimos de descomposición"

por Salvador Cot 17 de Marzo 2016 a las 21:17 h

Esta semana que termina se ha abierto la primera grieta por donde ha comenzado a filtrarse la realidad en la política española. Pedro Sánchez ha pedido -y obtingut- una fotografía con el presidente Puigdemont, reconociendo de forma explícita la legitimidad del programa político que le ha llevado al Palau de la Generalitat. Una acción de realpolitik más que recomendable para alguien, como Sánchez, que ya no puede pretender gobernar sin dialogar con el catalanismo político, hegemónico en las instituciones y en la calle, además de contar con dos grupos estratégicos en el Congreso que suman, en conjunto , la muy respetable cifra de diecisiete diputados.

Pero la segunda escena ha sido aún más significativa. Los tres grupos que todavía sostienen el régimen del 78 -PP, PSOE y Ciutadans no han sido capaces de ponerse de acuerdo ni siquiera a la hora de votar una moción por la unidad de España. Las dos que se presentaron aprobaron por mayoría simple, con más abstenciones y posicionamientos en contra que a votos afirmativos. El ridículo ha sido de los que pasan a la historia parlamentaria.

El sistema heredado de finales de los años setenta no está -todavía- en quiebra, pero muestra síntomas clarísimos de descomposición. No tiene proyecto ni una base popular movilizable, sólo una fuerte resistencia por arriba que no será suficiente. Como ocurre siempre que algún ancien régime se limita a confiar en el grueso de los muros de los palacios.

Baliga-balaga · 19/03/2016, 20:07

//*//La nostra sentència: INDEPENDÈNCIA!!!//*//

Cita:

Són ells qui ens han empès a la independència

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Això, encara que a voltes no ho sembli i ens ho faci menys èpic, això, no ho hem triat nosaltres. Contràriament a allò que sustenta Jordi Amat al seu darrer llibre, si l’encaix no ha estat possible no és per culpa nostra. Pere Miró, director general adjunt del COI explicava a la ràdio comtal aquests dies que la Carta Olímpica demana estats independents reconeguts per la comunitat internacional. Fins que Samaranch la va fer reformar, només calia ser un país esportiu. De país a Estat, és on ells, amb la seva intransigència, ens han portat. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

CATALANOFÒBIA. Com la setmana anterior, aquesta ha vingut carregada de noves mostres de supremacisme espanyol contra els catalanoparlants. Les xarxes de la caverna bramant contra Miguel Ángel Román un periodista de la cadena esportiva BeIN Sports per gosar parlar el català “en obert” quan pensava que no ho estava. Ja sé, pensareu que de cafres n’hi ha a totes bandes. Però per comprovar fins a quin punt està estesa la cultura del menyspreu de les autoritats i els representants polítics espanyols contra la nostra llengua només cal resseguir les intervencions dels seus diputats davant del comitè de Llibertats Civils, Justícia i Afers Interiors del Parlament Europeu, tot traient importància a la denúncia, per part de la Plataforma per la Llengua, de 37 casos de vulneració de drets fonamentals a diferents indrets dels Països Catalans (especialment, al País Valencià) per l’únic motiu d’atrevir-se a emprar amb normalitat la llengua catalana. Increïble.

CREDITORS. Després dels successius fiascos electorals del 27-S (amb l’espaterrant resultat de 0 escons, 102.870 vots i un 2,51%) i el 20-D (0 escons, 64.726 vots i un 1,73% del total) Unió han entrat definitivament en caiguda lliure. Trenta anys de lideratge de Josep Antoni Duran i Lleida acaben com el rosari de l’aurora. El pitjor de tot, de quina manera ha llançat a les escombraries gairebé un segle d’història d’un partit tan important. Conscient de les majories creixents dins el sobiranisme podia haver deixat pas a d’altres que poguessin entomar l’aproximació d’Unió a l’independentisme. Però no, ell tenia una missió, la d’erosionar fins al darrer minut la majoria del Sí. I ho va aconseguir: la victòria expressament independentista va quedar a 2,26 punts de l’anhelat 50%. Missió acomplerta i a fer voltar les portes giratòries: festes amb ZP i vacances pagades a molts altres Palace.

DEMONITZAR. Un dels quinze fundadors de Ciudadanos ha entrat a la Real Academia Española de la llengua, fundada en temps de l’altre Felip de Borbó, el cinquè de Castella. En substitució de Martí de Riquer. Coses. Sobta la capacitat de Félix de Azúa per a insultar col·lectius sencers. De fet, milions de catalans. Diu que eduquem els nostres fills en l’odi a Espanya. Un veritable improperi contra tot el col·lectiu de mestres i professors i centenars de milers de mares i pares que estem encantats amb la immersió lingüística (on n’hi ha), el sistema que fa uns mesos, el 27-S, van tornar a triar gairebé tres de cada quatre votants catalans. Es tracta de demonitzar l’enemic per justificar la repressió? No voler dependre del “Congreso de los diputados” (amb perdó) significa odiar els espanyols? Ell odia als portuguesos i els francesos per no voler que decideixin per ell?

DESCONNEXIÓ. L’Ana Pastor (la periodista) va visitar la ràdio pública del país i va reconèixer que, abans del 9-N, ja va notar que una part molt important de Catalunya ja ha desconnectat. La que es revela sòlidament enquesta rere enquesta del CEO, tan propera a la meitat del país. El repte institucional, l’engendrament de la República Catalana, després d’un trencament unilateral (l’únic possible) no serà gens-gens fàcil. Tampoc ho serà la desconnexió mental, tot i que la tinguem encara més a l’abast. Diumenge, la retransmissió de la Marató de Barcelona era un bon contra-exemple. Senyal produïda per la televisió del país i rètols que identificaven els corredors catalans amb una bandereta espanyola. Narradors que parlaven, una i altra vegada, de la carrera femenina més ràpida de la història a Barcelona i... en territori espanyol. Ai, els marcs de referència! Exemples de no desconnexió.

DESGLAÇ. Dimarts el president Puigdemont rebia al Palau de la Generalitat al líder socialista espanyol Pedro Sánchez. La cita va estar envoltada d’un aire de visita oficial d’Estat que ja ens va bé. Normalitat institucional. Dos països que volen mantenir bones relacions. Els de la tercera via, però, com de costum, tornaven a obrir tota mena d’expectatives tot i l’evident buit que les sustenta. Una de les incògnites més atractives de l’immediat futur rau a saber quan durarà aquesta pantomima del referèndum que tothom sap impossible, però a on tots fan veure que hem retornat. És discutible si cal arribar al 50% dels votants o si (com em sembla a mi) n’hi ha prou amb un 48 a 39% dels qui han acceptat el plebiscit. El que fa vergonya intel·lectual discutir és si hi haurà alguna vegada o no un referèndum legal i acordat mentre acceptem la legalitat espanyola.

INGRESSAR. Amb la histèria del PP i de la caverna mediàtica madrilenya desencadenada, la Diputació de Barcelona ha estat potser la primera institució important que ha fet el pas. La Hisenda de la Generalitat està fent les passes necessàries per exhaurir les seves competències legals de recaptació. A més, però, tal i com els sindicats menys proclius a la llibertat de Catalunya han admès, la liquidació dels impostos a l’administració tributària catalana és perfectament legal, sempre que aquella els traspassi en temps i forma a l’espanyola. Així que aquesta hauria de ser una prioritat dels propers mesos: que la major part possible d’institucions i empreses ho facin i que la informació de què disposi la nova Hisenda del país sigui el més àmplia possible. I que, per tant, arribat el moment precís és pugui fer el clic unilateral amb la màxima eficiència possible.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

http://www.directe.cat/noticia/486432/son-ells-qui-ens-han-empes-a-la-independencia

----------------------------

Son ellos quienes nos han empujado a la independencia

Cataluña en tiempo de sedición: resumen de siete días entre la agresión y la resistencia.

Esto, aunque a veces no lo parezca y nos lo haga menos épico, eso, no lo hemos elegido nosotros. Contrariamente a lo que sustenta Jordi Amat en su último libro, si el encaje no ha sido posible no es por culpa nuestra. Pere Miró, director general adjunto del COI explicaba en la radio condal estos días que la Carta Olímpica pide estados independientes reconocidos por la comunidad internacional. Hasta que Samaranch la hizo reformar, sólo había que ser un país deportivo. De país a Estado, es donde ellos, con su intransigencia, nos han llevado. Estos son algunos de los grandes temas de la semana.

Catalanofobia. Como la semana anterior, esta ha venido cargada de nuevas muestras de supremacisme español contra los catalanoparlantes. Las redes de la caverna bramando contra Miguel Ángel Román un periodista de la cadena deportiva Bein Sports para osar hablar el catalán "en abierto" cuando pensaba que no lo estaba. Ya sé, pensaréis que de cafres hay en todos lados. Pero para comprobar hasta qué punto está extendida la cultura del desprecio de las autoridades y los representantes políticos españoles contra nuestra lengua sólo hay que seguir las intervenciones de sus diputados ante el comité de Libertades Civiles, Justicia y Asuntos Interiores del Parlamento Europeo, sacando importancia a la denuncia, por parte de la Plataforma por la Lengua, de 37 casos de vulneración de derechos fundamentales en diferentes lugares de los Países Catalanes (especialmente, en Valencia) por el único motivo de atreverse a emplear con normalidad lengua catalana. Increíble.

ACREEDORES. Tras los sucesivos fiascos electorales del 27-S (con la despampanante resultado de 0 escaños, 102.870 votos y un 2,51%) y el 20-D (0 escaños, 64.726 votos y un 1,73% del total) Unión han entrado definitivamente en caída libre. Treinta años de liderazgo de Josep Antoni Duran Lleida acaban como el rosario de la aurora. Lo peor de todo, de qué manera ha lanzado a la basura casi un siglo de historia de un partido tan importante. Consciente de las mayorías crecientes dentro del soberanismo podía haber dejado paso a otros que pudieran asumir la aproximación de Unión al independentismo. Pero no, él tenía una misión, la de erosionar hasta el último minuto la mayoría del Sí. Y lo consiguió: la victoria expresamente independentista quedó a 2,26 puntos del ansiado 50%. Misión cumplida y hacer girar las puertas giratorias: fiestas con ZP y vacaciones pagadas a otros muchos Palace.

Demonizado. Uno de los quince fundadores de Ciudadanos ha entrado en la Real Academia Española de la lengua, fundada en tiempos del otro Felipe de Borbón, el quinto de Castilla. En sustitución de Martín de Riquer. Cosas. Sorprende la capacidad de Félix de Azúa para insultar colectivos enteros. De hecho, millones de catalanes. Dice que educamos a nuestros hijos en el odio a España. Un verdadero improperio contra todo el colectivo de maestros y profesores y cientos de miles de madres y padres que estamos encantados con la inmersión lingüística (donde hay), el sistema que hace unos meses, el 27-S, volvieron a elegir casi tres de cada cuatro votantes catalanes. Se trata de demonizar al enemigo para justificar la represión? No querer depender del "Congreso de los Diputados" (con perdón) significa odiar a los españoles? Él odia a los portugueses y los franceses por no querer que decidan por él?

DESCONEXIÓN. Ana Pastor (la periodista) visitó la radio pública del país y reconoció que, antes del 9-N, ya notó que una parte muy importante de Cataluña ya ha desconectado. La que se revela sólidamente encuesta tras encuesta del CEO, tan cercana a la mitad del país. El reto institucional, el engendramiento de la República Catalana, después de una rotura unilateral (el único posible) no será nada-nada fácil. Tampoco lo será la desconexión mental, aunque la tengamos aún más al alcance. El domingo, la retransmisión de la Maratón de Barcelona era un buen contra-ejemplo. Señal producida por la televisión del país y letreros que identificaban los corredores catalanes con una banderita española. Narradores que hablaban, una y otra vez, de la carrera femenina más rápida de la historia en Barcelona y ... en territorio español. Ay, los marcos de referencia! Ejemplos de no desconexión.

DESHIELO. El martes el presidente Puigdemont recibía el Palau de la Generalitat al líder socialista español Pedro Sánchez. La cita estuvo rodeada de un aire de visita oficial de Estado que ya nos va bien. Normalidad institucional. Dos países que quieren mantener buenas relaciones. Los de la tercera vía, pero, como de costumbre, volvían a abrir todo tipo de expectativas a pesar de la evidente vacío que las sustenta. Una de las incógnitas más atractivas del inmediato futuro radica en saber cuándo durará esta pantomima del referéndum que todo el mundo sabe imposible, pero donde todos hacen ver que hemos devuelto. Es discutible si es necesario llegar al 50% de los votantes o si (como me parece a mí) es suficiente con un 48 a 39% de los que han aceptado el plebiscito. Lo que da vergüenza intelectual discutir es si habrá alguna vez o no un referéndum legal y acordado mientras aceptamos la legalidad española.

INGRESAR. Con la histeria del PP y de la caverna mediática madrileña desencadenada, la Diputación de Barcelona ha sido quizás la primera institución importante que ha dado el paso. La Hacienda de la Generalitat está dando los pasos necesarios para agotar sus competencias legales de recaudación. Además, pero, tal y como los sindicatos menos proclives a la libertad de Cataluña han admitido, la liquidación de los impuestos a la administración tributaria catalana es perfectamente legal, siempre que aquella les traspase en tiempo y forma a la española. Así que esta debería ser una prioridad de los próximos meses: que la mayor parte posible de instituciones y empresas lo hagan y que la información de que disponga la nueva Hacienda del país sea lo más amplia posible. Y que, por tanto, llegado el momento preciso se pueda hacer el clic unilateral con la máxima eficiencia posible.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), archivero, historiador y bloguero.
Puede seguir otras reflexiones del autor de Tiempo de Sedición en su blog Para buenos patricios.

Bump:

Cita:

L'espoli del 0,7

«Ara l’Estat determina que només rebran aportacions aquelles entitats que tinguin cobertura espanyola»

Patrícia Gabancho | 19/03/2016 a les 00:02h

El tema de l’adjudicació dels diners del 0,7% de l’IRPF va més enllà de la simple anècdota. Com tots els diners recaptats per impostos estatals, és l’Estat qui en fa la distribució posterior. Fins ara, Catalunya rebia entre un 7 i un 10% menys del que aportava, el cas habitual, que vol dir que les nostres entitats socials tenien menys recursos que el que els catalans pretenien. En temps de sequera pressupostària, la tasca de les entitats del tercer sector és bàsica per mantenir la cohesió social i per fer arribar un aixopluc a gent que ho necessita de debò. O sigui que fins ara estàvem treballant amb menys diners dels que pertocava, malgrat que el Tribunal Suprem i el Constitucional havien sentenciat, reiteradament, que la repartició havia de ser proporcional a l’aportació.

Doncs bé, una altra girada del cargol. Ara l’Estat determina que només rebran aportacions aquelles entitats que tinguin cobertura espanyola, és a dir, que no centrin l’activitat en una sola i específica comunitat. Això deixa fora de joc moltes entitats bàsiques de l’assistència social a Catalunya. No podran demanar diners dels diners que aporten els catalans. La justificació és que aquest fons serveix per la “vertebració social” dels espanyols i la sacrosanta igualtat. Treballar només a Catalunya no vertebra la societat espanyola; fer servir els diners dels catalans per assistir necessitats a altres comunitats, sí. Això suposarà una pèrdua d’uns 30 milions d’euros, just ara que les mancances són peremptòries.

Aquesta “igualtat” –defensada per tots els partits espanyols com un mantra- és discriminatòria, injusta i espoliadora. Respon a una concepció d’Espanya excloent i centralista. Jo recomanaria als partits sobiranistes que facin una ronda entre els partits del canvi, des de C’s a Podem passant pel PSOE, a veure qui dels tres farà una protesta parlamentària per aquesta interpretació bestial del terme “igualtat”. A veure la resposta, hi comparegui o no el govern Rajoy. Així sabrem el que ens espera. I, sincerament, no sé què haurem de marcar en la declaració de la renda.

http://www.naciodigital.cat/opinio/12801/espoli

-------------------------

El expolio del 0,7

«Ahora el Estado determina que sólo recibirán aportaciones aquellas entidades que tengan cobertura española»

Patrícia Gabancho | 03/19/2016 a las 00: 02h

El tema de la adjudicación del dinero del 0,7% del IRPF va más allá de la simple anécdota. Como todo el dinero recaudado por impuestos estatales, es el Estado quien hace la distribución posterior. Hasta ahora, Cataluña recibía entre un 7 y un 10% menos de lo que aportaba, el caso habitual, que quiere decir que nuestras entidades sociales tenían menos recursos que lo que los catalanes pretendían. En tiempos de sequía presupuestaria, la labor de las entidades del tercer sector es básica para mantener la cohesión social y para hacer llegar un cobijo a gente que lo necesita de verdad. O sea que hasta ahora estábamos trabajando con menos dinero del que correspondía, a pesar de que el Tribunal Supremo y el Constitucional habían sentenciado, reiteradamente, que la repartición debía ser proporcional a la aportación.

Pues bien, otra gira del tornillo. Ahora el Estado determina que sólo recibirán aportaciones aquellas entidades que tengan cobertura española, es decir, que no centren la actividad en una sola y específica comunidad. Esto deja fuera de juego muchas entidades básicas de la asistencia social en Cataluña. No podrán pedir dinero del dinero que aportan los catalanes. La justificación es que este fondo sirve para la "vertebración social" de los españoles y la sacrosanta igualdad. Trabajar sólo en Cataluña no vertebra la sociedad española; usar el dinero de los catalanes para asistir necesidades a otras comunidades, sí. Esto supondrá una pérdida de unos 30 millones de euros, justo ahora que las carencias son perentorias.

Esta "igualdad" -defendida por todos los partidos españoles como un mantra- es discriminatoria, injusta y expoliadora. Responde a una concepción de España excluyente y centralista. Yo recomendaría a los partidos soberanistas que hagan una ronda entre los partidos del cambio, desde C 's en Podemos pasando por el PSOE, a ver quién de los tres hará una protesta parlamentaria para esta interpretación ganado del término "igualdad". A ver la respuesta, comparezca o no el gobierno Rajoy. Así sabremos lo que nos espera. Y, sinceramente, no sé qué deberemos marcar en la declaración de la renta.

Baliga-balaga · 20/03/2016, 09:02

//*// Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes! //*//

Cita:

“I els catalanets de missa tornaran a marcar la casella de l’Església”

MARTA ROJALS
19/03/2016 19:35

-Què et sembla, nen?

-Què em sembla què, Conxita?

-La palma, que no la veus?

-Això tan mini és una palma?

-Fa com una agulla de pit, home! Oh, que és de debò, eh? Mira, mira quins detallets que té: les trenetes, el maneguet, tot! I ja veuràs, ja, quina olor que fa...

-Que fort, Conxita! Ara m’ha vingut al cap el palmó que em portaven els padrins quan era nano, que fèiem de mosqueters i ens fotíem cada burxada que no sé com no vam perdre els ulls... Com xalàvem... Llàstima que fos un rotllo de missa... Quin momentàs “magdalena de Proust”...

-Ara que dius magdalena... Posa’m aquesta d’aquí, la més grosseta.

-He! No se n’hi escapa ni una, quan vol, eh?... Ai, puc tornar a olorar la palma?

-Té, té, ja me la trec, ensuma-la tant com vulguis. I no et descuidis del cafè...

-Només serà un moment... Aquesta olor deu portar una droga o algo...

-Aiii, els de la teva corda molt dir penjaments de l’Església però mira que estovat que te m’has quedat...

-Eh, que jo dels capellans no en vull saber res, eh? És l’olor aquesta, que em transporta... Però els capellans ben lluny!

-Oh, ja ho vas veure, que divendres es va morir mossèn Ballarín?

-Hosti, sí, una pena...

-Ja t’he enganxat!!

-Collons, Conxita, però el Ballarín era diferent: fumava puros, era indepe, del Barça, anticlerical...

-Aiii, que n’has tractat pocs, tu, de capellans... Com que el jovent us penseu que tot és l’Opus i els lujus del Papa de Roma i els pocavergonyes que fan barbaritats i els que diuen disbarats de les dones i els bisbes que desbarren dels catalans...

-Continuï, continuï, no es talli... Perquè miri, justament aquí al diari... On era que ho he vist? Aquí: “La ‘X’ de l’Església a la declaració de la renda finança 13TV”!

-Oh, aquesta és aquella cadena que et surt la primera, que la Generalitat la va denunciar per fer odi contra els catalans!

-La mateixa! I així estem: mitjans catòlico-catalanòfobs finançats amb diner públic i res, com que encara no som independeeents, els catalanets de missa tornaran a marcar la casella de l’Església i apa!

-Oh, mira, aquí parlen del Mossèn Tronxo... Que m’ho havia passat bé, llegint-lo, nen... Que l’has llegit, tu?

-A vostè li sembla que faig cara d’haver llegit Mossèn Tronxo? Ja sé que quan no li interessa un tema vostè despista, però esperi, que encara no he acabat, perquè els que no vulguin marcar l’Església i marquin les ONG, aquí té l’altra notícia: “L’Estat es queda el 0,7% de les ONG catalanes”, apa, ni solidaris, podem ser, i per si no fos prou, aquí la traca final: “Soraya Sáenz carrega contra Puigdemont per oferir-se a acollir 4.500 refugiats”... Perquè som una “ región ”, diuen... Quina puta merda d’excusa és, això! Si dels 17.000 que havia d’acollir Espanya només n’ha acollit divuit! No tinc paraules... Als indepes ens tracten com a empestats, però qui ha de voler pertànyer a un estat tan indigne, hòstia, si és una puta vergonya...

-Home, nen, està clar que no volen que els catalans els facin quedar malament...

-Claríssim: abans de quedar malament s’estimen més quedar com a inhumans!

http://m.ara.cat/opinio/catalanets-tornaran-marcar-casella-lEsglesia_0_1543645663.html

-----

11/03/2016, 20:01	#4901
hotmail2866 Fecha Registro: abr 2013 Mensajes último año: 82 SmilePoints último año: 82 Reputación último año: 27 Expes publicadas: 42 Colaboración: 3	Garcia Albiol El sr garcia Albiol ha retirat un tuit pero el efecte que ell vulia era que la gent u cunissenxa
	Citar

14/03/2016, 16:02	#4906
hotmail2866 Fecha Registro: abr 2013 Mensajes último año: 82 SmilePoints último año: 82 Reputación último año: 27 Expes publicadas: 42 Colaboración: 3	Catalanofia La catalanofobia ara a punxat amb la UGT Un cop més s'ha jugat brut encara que aquesta vegada han fracassat i no solament desde el pais veí Aquí mateix SCC ha fet piulades i videos acusant a Alvarez de fer joc al nacionalisme i olvidar la clase obrera
	Citar

17/03/2016, 16:47	#4915
hotmail2866 Fecha Registro: abr 2013 Mensajes último año: 82 SmilePoints último año: 82 Reputación último año: 27 Expes publicadas: 42 Colaboración: 3	Felix azua Nomenant nou membre de RCE AMB un discurs sobre el Titanic Entre atre frasesdel discurs La educación en Cataluñaestá en manos de los talibanes Me he ido de Cataluña para que mi hija nosea escolarizada con el odio a los españoles La educacioón consiste en enseñar odiar a España y los españoles En los patios de las escuelas los maestros prohiben hablar en castellano Tot aixo diu un senyor que entre atres cosses Manifiesto FORO BABEL 1997 Manifiesto por la lengua comuna2088 Fundacio de Ciudadanos 2005
	Citar

18/03/2016, 08:34	#4917
hotmail2866 Fecha Registro: abr 2013 Mensajes último año: 82 SmilePoints último año: 82 Reputación último año: 27 Expes publicadas: 42 Colaboración: 3	Ballarin Ha mort Josep María Ballarín Bona persona pero sobretot gran culé e indrpendentiste
	Citar