¡Ja,ja,ja! Querido paisano yo sí soy independentista...y a tope! pero no pasa nada, cada cual que piense como quiera. Lo que sí es "infernal" es el¨circuito del sexo que ofreces a los visitantes." El cinturón de fuego", cualquiera de esos lugares, incluido el de los travelos (TANIA), no tiene desperdicio.

Una corrección. La Diosa Valeska no está en Colón de Larreategi, si no en Pablo Picasso, junto a la plaza de toros, dónde tienes un magnífico parking, además del que hay en Zabalburu.

Catalunya rica i plena?

Jordi Angusto

06/03/2016 19:16

Segueix-me

Indicadors com el PIB per càpita o les exportacions descriuen Catalunya com un país ric; dels que més a Espanya i entre els més rics d’Europa. En conseqüència, les nostres queixes pel dèficit fiscal passen per reivindicacions egoistes i insolidàries, tant a Espanya com a Europa. Les coses canvien força si en lloc d’agafar el PIB, un indicador tan groller que l’any passat va augmentar en incloure la prostitució, agafem indicadors més sòlids. Per exemple, l’índex regional de desenvolupament social que la UE acaba de publicar, i on Catalunya se situa a la banda baixa del rànquing espanyol i europeu, per sota de l’Aragó, la Rioja, Navarra, el País Basc, Madrid, Astúries i Castella i Lleó.

Per confegir aquest índex s’han tingut en compte tres grans pilars: la cobertura de necessitats bàsiques, les bases de benestar social i les oportunitats de desenvolupament personal. Com a necessitats bàsiques: nutrició, sanitat, habitatge, seguretat, aigua i residus. Com a bases del benestar social: educació, salut, informació, comunicació i medi ambient. I com a oportunitats de desenvolupament: drets individuals, llibertat d’elecció, tolerància, inclusió i educació avançada. No sorprenentment, un conjunt de factors altament relacionats amb el volum i el destí de la despesa pública.

Que Catalunya sigui la tercera comunitat autònoma que més recursos fiscals aporta a Espanya, després de Madrid i les Balears, i la que fa deu a l’hora de rebre’n, explicaria prou bé el nostre baix nivell relatiu de desenvolupament social. I si hi afegim que aquests baixos recursos rebuts afronten un molt més alt cost de la vida a Catalunya (+8,5%) encara s’explica millor i fa més entenedor per què les reivindicacions catalanes tenen més suport entre treballadors i petits empresaris que entre l’alta burgesia.

Al capdavall, qui paga més impostos i, per tant, fa més transferències és el col·lectiu de professionals i treballadors, via IRPF i IVA, i el de petits empresaris, via impost de societats. Per contra, grans empreses i grans fortunes contribueixen molt menys en termes relatius i tampoc veuen afectades les seves possibilitats de desenvolupament personal per la manca de finançament públic. L’exemple més palmari és el de la seguretat social, alimentat per les cotitzacions socials dels treballadors, amb un topall per a sous superiors als 35.000 euros; és a dir, com passa amb les caixes de resistència sindicals, uns treballadors donen suport a uns altres i el capital s’ho mira; pitjor encara: ho administra.

No estranyament, a la UE el mecanisme de transferències fiscals més madur —com a estudi de possible implementació— és el del subsidi d’atur. Una mena d’assegurança per als països amb més atur, que pagarien els treballadors dels que en tenen menys. Solidaritat entre treballadors que molt fàcilment pot acabar amb enemistats si uns pensen que els aturats d’aquí o d’allí ho són per voluntat pròpia. En canvi, ni es parla d’acabar amb l’elusió fiscal de multinacionals o d’implantar un impost a les grans fortunes i amb tot això posar en marxa un veritable pla d’inversions que acabi amb l’atur i serveixi per accelerar la transició energètica.

Tornant ara a Catalunya: a l’alta burgesia ni li va ni li ve res amb el dèficit fiscal i ja li està bé que el superàvit comercial català, que ella fa amb Espanya, es més que compensi amb un dèficit fiscal que ella no paga, per molt que una i altra cosa siguin figues de diferents paners i per molt que Catalunya acabi amb un índex de desenvolupament social inferior al de regions receptores de l’esmentat dèficit fiscal.

També les colònies solen ser netament exportadores i arriben a tenir un gens menyspreable PIB, si bé en benefici de la metròpoli. Malauradament, l’estat espanyol no lliura les dades que ens permetrien conèixer la nostra renda nacional —quina part d’aquest PIB és nostre—, però en tot cas ja sabem que el PIB queda minorat en un 8% pel dèficit fiscal; una minoració, però, que la UE no té en compte a l’hora de distribuir els fons estructurals en funció del... PIB. Tant de bo, doncs, que la confecció d’aquest nou índex regional de desenvolupament social serveixi per modificar aquest criteri de distribució i per fer pensar a qui encara no entén per què Catalunya està fent les maletes.

El PP, anticonstitucional

Sebastià Alzamora
06/03/2016 21:06

Segueix-me

Doncs ja ho tenim. Després del doble debat d’investidura de Pedro Sánchez, doblement fracassat com ja sabia fins i tot el meu gat, s’obre un nou període dins la política espanyola que no tan sols no convida a cap il·lusió sinó que més aviat fa pensar en aquella frase de Groucho Marx: “Vàrem sortir del no-res per arribar a la més profunda de les misèries”.

Ara bé, fins i tot dins de la misèria hi ha matisos. Pedro Sánchez i el PSOE s’han tirat de cap a un intent d’investidura sense cap ni peus, sense suport suficient i amb un acord ni més ni menys que amb els Ciutadans d’Albert Rivera, que no ens cansarem de repetir que són l’extrema dreta reencarnada, un nou episodi de lerrouxisme molts d’anys després de Lerroux. En fi, un despropòsit total i complet que només podia acabar com ha acabat, amb dos tios fent-se un petó dins el Congrés de Diputats a la salut dels que no han sabut fer la seva feina. L’esquerra, per molt tradicional i de centre que sigui, no pot formar acords de govern amb la dreta més demagògica i passada de voltes que hem conegut en molts anys. L’excusa que Ciutadans s’ha reinventat per presentar-se davant de la ciutadania espanyola com una força de canvi no serveix per a res, perquè a Catalunya fa una colla d’anys que ens els coneixem de memòria i sabem de sobres que no són el canvi, sinó la involució pura i dura.

Ara bé. Que al PSOE se’ls n’hagi anat la pinça i que Pedro Sánchez i Meritxell Batet no n’encertin ni una, però ni una, no és encara comparable amb l’espectacle penós que ha donat el senyor Mariano Rajoy durant els últims dies. Un home que ve de ser president del govern d’Espanya, que en principi no és qualsevol cosa, no es pot asseure al seu escó i dedicar dues sessions d’investidura a fer bromes barates i a insultar de mala manera el líder de l’única formació amb la qual podria arribar a formar govern, encara que aquesta sigui una possibilitat extraordinàriament improbable. Però, sobretot, el que no pot fer el qui s’ha erigit durant anys i panys com a gran defensor de la Constitució, és rebre directament del rei l’encàrrec de formar govern i respondre que no, que no té els suports suficients i que passa de tot perquè li fa mandra perdre. Pedro Sánchez com a mínim ho ha intentat, tristament però ho ha intentat. Mariano Rajoy, en canvi, ha optat per no posar-se a la feina, burlar-se de l’autoritat del rei i explicar acudits al Congrés de Diputats. En una clara omissió dels deures i les pautes que la Constitució imposa al règim institucional espanyol.

Que Don Mariano és un incompetent manifest i el seu partit una colla de presumptes delinqüents (he dit presumptes) són coses que ja sabíem, però desconeixíem encara la seva faceta anticonstitucional. Si ets tan espanyol i tan patriota, i el rei (es digui Felip o es digui com es digui) t’encarrega formar govern perquè has guanyat les eleccions i tu declines la proposta, aquí hi ha un problema francament seriós. A veure si el Tribunal Constitucional tindrà alguna cosa a dir-hi, tan loquaç com és quan convé.

¿Qué Cataluña para Las Kellys?

Miquel Puig
04/03/2016 18:33

A través de Twitter recibo un mensaje de @LAS_KELLYS que dice lo siguiente: "He sido camarero de piso 3 años, he sufrido subcontratación... La última oferta que me enviaron podéis publicarla". Y adjunta la siguiente carta: "Buenas tardes. Adecco Outsourcing requiere la incorporación de varios camareros/as para uno de nuestros hoteles de 4* ubicado en la zona de Ciudad Lineal. Se ofrece un salario bruto mensual de 574,47 € por la limpieza diaria de 12 habitaciones, percibiendo 2,5 euros por cada habitación extra que se realice. Si estás interesada/o por favor manda tu cv a xxxx@adecco.com. Muchas gracias. Un saludo".


Deduzco que la oferta corresponde a un hotel en Madrid y consulto el convenio colectivo de hostelería de esa comunidad. Especifica que los camareros de habitación de los hoteles de 4 estrellas percibirán un salario bruto de 17.824 €/año. ¿Qué relación hay entre esta cifra y la oferta de Adecco? Es posible hacer de media 20 habitaciones al día, pero a costa de condenarse a frecuentar el CAP y consumir crónicamente antiinflamatorios y analgésicos. Suponiendo que el trabajador consiga esa media y que no sufra ninguna baja a lo largo del año, la oferta de Adecco permite unos ingresos anuales inferiores en un 30% a lo estipulado por el convenio. Suponiendo una improbable media de 22 habitaciones/día, la rebaja sería del 23%.


El lector puede preguntarse si la oferta de Adecco es legal. Después de todo, la Constitución española dice literalmente: "La ley garantizará el derecho a la negociación colectiva laboral entre los representantes de los trabajadores y los empresarios, y la fuerza vinculante de los convenios" (artículo 37.1). La fuerza vinculante de los convenios. Sólo podemos concluir que la oferta de Adecco debería ser ilegal.


Pero no lo es, porque el mismo gobierno que ha aprobado el convenio colectivo de hostelería ha aprobado el convenio colectivo de Adecco Outsorcing SAU, el cual estipula que los trabajadores que desarrollen "operaciones de limpieza" (que incluye dentro del "Grupo profesional 1") percibirán 9.260 €/año. O sea que la Constitución dice que los convenios colectivos serán vinculantes, pero eso no impide que un gobierno pueda convertir uno en papel mojado a base de aprobar otro con un salario un 48% más bajo por hacer exactamente el mismo trabajo.


Es obvio que la aplicación del convenio de Adecco a los camareros de habitación viola al menos el espíritu de la ley, pero no es así como lo interpretan nuestras autoridades. En Madrid y en Cataluña, donde se reproduce exactamente la misma situación.


Dejando de lado consideraciones de orden ético, nos podemos hacer varias preguntas.
La primera, ¿es necesaria esta devaluación salarial para la salud de nuestro sector hotelero? Nos puede ayudar a responder calcular cuánto permite reducir el coste de una pernoctación el salario ofrecido por Adecco respecto del de convenio: 1,17 €.


La segunda, ¿se dan situaciones similares en el norte de los Pirineos? En absoluto. En los países del centro y el norte de Europa, porque los gobiernos se toman en serio la protección de los convenios. En el resto de países, porque el salario mínimo interprofesional es, en términos relativos, mucho más elevado que los que establece el convenio de Adecco.


En tercer lugar, ¿cómo prevé la situación de estos trabajadores el acuerdo solemnemente suscrito entre el PSOE y Ciudadanos? De ninguna manera. No hay nada en este acuerdo que lleve a pensar que la investidura de Pedro Sánchez con el apoyo de Ciudadanos hubiera llevado alguna modificación a la situación que hemos descrito.


Las Kellys es una agrupación informal de camareras de piso del sector hotelero. Toman su nombre de un artículo aparecido en El País en 2014 (Ernest Cañada, "Las que limpian los hoteles", 30-7-14), un artículo que dio lugar a su movilización. Aunque en mi libro La gran estafa menciono precisamente esta situación y, hasta recibir el tuit, desconocía su existencia. Sin embargo, no dudo que oiremos hablar de ello, aunque sólo sea por el carisma de su líder, Loli Corralero, de Lloret de Mar.


Las Kellys, ya lo hemos visto, pueden esperar muy poco de España, un país cuya clase política está obsesionada desde hace veinte años en reducir los salarios. ¿Y de Cataluña qué pueden esperar Las Kellys? Si Cataluña pudiera gobernarse de verdad, ¿las seguiría tratando como ahora o como las tratan Austria o Dinamarca? La pregunta es muy relevante. En primer lugar porque la valía de un país se mide por cómo trata a la gente más desvalida. En segundo lugar, porque Cataluña no tiene ninguna opción de autogobernarse de verdad mientras no ofrezca de manera convincente un futuro mejor a la gente como Las Kellys.

Ningú no parlava de la teua pàtria, Pablo…

06.03.2016 22:00

Dissabte, a l’acte d’Anoeta, Arnaldo Otegi es va adreçar unes quantes voltes a Podem i als seus dirigents. Podem s’ha convertit en un competidor terrible de l’esquerra abertzale i la primera missió d’Otegi no serà pas d’aspirar a ser president basc, sinó d’aspirar a passar davant de Podem. D’un Podem –alerta amb això– que a Euskadi no té ni tan sols direcció. Ningú no sap gaire bé qui és el seu candidat ni què representa políticament parlant. I, així i tot, a les passades eleccions espanyoles va arrabassar la gran majoria de l’electorat a l’esquerra abertzale, que deixà amb el pitjor resultat de dècades.

No és estrany, doncs, que Otegi es preocupàs de furgar en les contradiccions d’un competidor directe. El dirigent de Bildu es va adreçar a Pablo Iglesias i els seus dient-los que els independentistes bascs respecten la seua voluntat de fer un procés constituent a Espanya, però que al mateix temps esperen que quan la gent de Podem s’adonen que és impossible se sumen al procés constituent en marxa a Catalunya i al que volen començar ells al País Basc. Perquè aquesta és la manera –va dir Otegi– com ajudaran a fer canvis reals, però també perquè fins i tot és possible, només possible, que la independència de Catalunya i el País Basc siga el revulsiu necessari per a acabar democratitzant Espanya.

L’argument és tan discutible com qualsevol altre, però m’ha cridat molt l’atenció la reacció de Pablo Iglesias. El líder de Podem ha respost Otegi dient-li: ‘Estic orgullós de ser espanyol i és evident que la meua pàtria es pot democratitzar.’

Ja ho sabem, que Iglesias quan no vol parlar d’un tema parla d’un altre, però aquesta declaració sorprèn molt. En primer lloc, perquè ningú no qüestionava el fet de ser espanyol. Ell n’està orgullós: i què? Què hi té a veure, això, amb l’activació d’un procés constituent? Otegi parlava d’un problema de funcionament i ell respon amb les essències. I més: la frase següent és d’antologia: ‘És evident que la meua pàtria es pot democratitzar.’ Tornem-hi: qui caram ho discuteix això? Totes les pàtries del món es poden democratitzar. El problema no és aquest i ningú no l’ha enfocat així. Parlem d’una altra cosa. Parlem d’obrir un procés constituent per canviar el funcionament de l’estat o per fer diversos estats que puguen fer realitat el canvi en favor de la gent.

La resposta de Pablo Iglesias a Otegi, per això, és realment sorprenent, però més que res preocupant. Molt d’orgull nacionalista espanyol i molt poca resposta política a una demanda concreta. Una ziga-zaga més –i tantes que n’acumula ja– en el seu discurs. Al setembre, abans de les eleccions catalanes, cridava ridículament a la insurrecció dels fills dels extremenys contra el nacionalisme català. Després, a les del desembre, es va apropiar la idea de la plurinacionalitat. I ara fa l’ofès en nom de la pàtria espanyola.

La pregunta és quin és el Pablo Iglesias de veritat. O potser la pregunta més real és si Pablo Iglesias ens diu què pensa o si cada vegada diu què pensa que li convé i prou. Sense fons, sense veritat, sense sinceritat.

La nosa

Joan B. Culla
05/03/2016 18:16

Des de fa cent trenta o cent cinquanta anys, la qüestió catalana —l’especificitat econòmico-social, cultural i política de Catalunya, i les reivindicacions que se’n deriven— ha estat, en la política espanyola, moltes coses: un maldecap (el comte de Romanones va escriure que, si cadascuna de les províncies hagués plantejat a Madrid les preocupacions que suscitava constantment Barcelona, Espanya hauria estat ingovernable); un problema (que, segons digué Ortega y Gasset a les Corts Constituents republicanes, “no se puede resolver, sólo se puede conllevar”); un enemic a doblegar i abatre per la força militar (“la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán” que evocava el decret de Franco d’abril de 1938); o, en el millor dels casos, una realitat de formes difícils a la qual calia trobar-li “l’encaix”.

Aquests darrers dies de negociacions i debats d’investidura d’un eventual president del govern d’Espanya, la qüestió catalana ha assolit una nova condició: la de nosa (estorbo, en castellà). Dit d’una altra manera: si Catalunya no existís, ja faria setmanes que l’estat espanyol tindria un nou govern estable i poc o molt coherent.

Fixin-s’hi: si Catalunya no existís —vaja, si no existís la qüestió catalana— Podem no tindria en el seu programa el compromís de convocar-hi un referèndum d’autodeterminació; i, absent aquesta “línia vermella”, els de Pablo Iglesias haurien pogut pactar amb el PSOE un programa d’esquerres sense més dificultat que graduar l’esquerranisme (és a dir, què fer amb la pressió fiscal, amb les consignes d’austeritat provinents del nord, amb la reforma laboral...). Molt probablement s’haurien posat d’acord, sense al·lusions a la cal viva.

Si Catalunya no existís —com a realitat política que reivindica la seva sobirania—, Ciutadans seria tan sols un jove partit centrista i reformista espanyol, desitjós de despolititzar la justícia, de suprimir el Senat i els aforaments, de carregar-se les diputacions, etcètera, però sense l’obsessió que avui el caracteritza de preservar la soberanía nacional, de rebutjar qualsevol forma de consulta autodeterminista, de combatre la immersió lingüística en nom d’un macarrònic trilingüisme. Per tant, els d’Albert Rivera no tan sols podrien pactar amb el PSOE —això ja ho han fet— i conviure amb el PSC sense els grinyols que aquell acord suscita, sinó que també tindrien un cert espai de coincidència amb Podem.

Si Catalunya no existís —o fos com Extremadura, Castella i Lleó o l’Aragó— el PSOE no se sentiria moralment captiu del PP en totes les matèries i tots els debats relacionats amb la defensa de launidad nacional; ni s’hauria vist obligat a donar suport al govern de Rajoy en les respostes judicials i els recursos d’aquest davant del Tribunal Constitucional contra iniciatives polítiques del sobiranisme català; ni hauria forçat el PSC a esborrar del seu programa la defensa d’una consulta pactada sobre el futur estatus polític de Catalunya... En definitiva, si la qüestió catalana no existís, el PSOE podria ser una veritable alternativa de govern al Partit Popular, no —com és — una variantlight diferenciada amb prou feines peltalante, per l’estil menys agressiu, per la retòrica més vellutada.

Si Catalunya no existís com a identitat política forta amb una poderosa pulsió independentista, aleshores al Congrés de Diputats els actuals grups parlamentaris d’Esquerra Republicana i de Democràcia i Llibertat vindrien a ser com els de Coalició Canària o —en el passat— el Partit Socialista d’Andalusia, o el Partit Aragonès Regionalista, si bé més nombrosos. En aquesta hipòtesi els disset diputats d’ERC o de DL serien, junts o per separat, sumands perfectament acceptables pel PSOE —i àdhuc pel PP— de cara a articular una majoria d’investidura o una majoria de govern i no una mena d’empestats polítics aïllats darrere un cordó sanitari, el suport i fins l’abstenció dels quals a la frustrada investidura de Pedro Sánchez havien de ser rebutjats emfàticament per tal que el líder socialista no quedés estigmatitzat com un traïdor capaç de ignorar la unidad de la patria.

A pesar de la crisi del bipartidisme espanyol, i de la complicada aritmètica parlamentària resultant del passat 20-D, i de l’esgotament del lideratge de Mariano Rajoy, i de les fragilitats del lideratge de Pedro Sánchez, i de les il·limitades ambicions d’Albert Rivera, i de l’aspiració de Pablo Iglesias i Podem a fagocitar l’espai que el PSOE ha ocupat des del 1977..., a pesar de tot això, insisteixo: sense el destorb català, la Moncloa ja tindria un inquilí nou —o revalidat— des de finals de gener, màxim principis de febrer. És una de les grans paradoxes d’aquests darrers dies: absent dels 66 folis del pacte PSOE-C’s, esmentat elusivament en el debat d’aquesta setmana, el desafío catalánés el principal entrebanc a la formació d’un nou govern espanyol.

El 1993, quan —caigut el comunisme— els txecs van creure que els eslovacs els eren una rèmora i una nosa, promogueren un divorci de mutu acord. Però Madrid no s’assembla gens a Praga.

Foragitar l'invasor

Marta Lasalas
Barcelona
Dissabte, 5 març de 2016
3 minuts

“Els invasors seran foragitats de Catalunya”. Aquesta frase de Carles Rahola publicada a la portada deL’Autonomista el 6 d’agost de 1938, i que Carles Puigdemont havia utilitzat en un acte públic, es va convertir en un dels retrets que el candidat va haver d'escoltar de l’oposició durant el ple d’investidura el passat 9 de gener. Puigdemont va recordar a la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, que Rahola era un periodista i intel·lectual –“una bona persona que no va agafar mai una arma”- que va morir afusellat set mesos després d’escriure aquell article. Va ser precisament en un acte per commemorar la mort de Rahola, que Puigdemont havia parafrasejat el text. “Ho feia per uns valors que espero que vostè comparteixi, que aquest tipus d’invasions, és a dir, la grapa del feixisme sobre les nostres vides, no la volem mai”, va reblar.

Foto: Sergi Alcàzar

En escoltar el candidat, als escons de JxSí es va estendre una sensació d'alleugeriment. En aquell torn de rèplica el candidat acabava de demostrar al seu propi grup i a la resta de diputats que si la seva presidència patia algun problema, segurament, no seria per falta d’habilitat parlamentària.

Aquesta setmana farà dos mesos d’aquell sorprenent ple. Puigdemont ha tingut ja un temps per fer-se amb les mides del vestit de president. També per sentir on tiben les costures. Mentre accepta disciplinat la sessió fotogràfica de Sergi Alcàzar, es mou amb paciència i desimboltura. És capvespre. Al pati dels tarongers, les flors blanques dels arbres escanyolits escampen una olor suau de tarongina i la llum que declina impregna el palau d’un aire irreal. El president confessa que a vegades encara se sorprèn de la situació en què es troba des d’aquell dissabte que va rebre la trucada d’Artur Mas, que li concedia quinze minuts per decidir si estava disposat a donar un tomb a la seva carrera política. Les fotografies, però, ja no mostren l’expressió de perplexitat dels primers dies.

Posa per la càmera al saló Torres Garcia que tot just acaba de recuperar l’obra que s’ha exposat durant uns mesos al MoMa de Nova York. “Lo temporal no és més que símbol”, adverteix la pintura fent-se ressò d’una frase del Faust de Goethe mentre les figures ballen dominades per la flauta d’un immens déu Pan. Allò que és essencial i allò que és transitori. Puigdemont s’ho mira desenfadat. Ni el temps, ni la complexitat del full de ruta semblen inquietar-lo de manera especial. Insisteix que en aquesta legislatura els terminis estan més clars que mai. Un cop transcorreguts els divuit mesos que l’han portat fins aquí tot haurà caducat. Tot serà diferent.

Al despatx del president s’hi accedeix des de l'esplèndida galeria gòtica i després de travessar el Saló Montserrat. És el mateix despatx que han utilitzat els presidents que l’han precedit. Un despatx petit i auster, que sorprèn i contrasta amb la magnificència del palau, i que a aquesta hora del vespre té una llum molt matisada. Trista.

Puigdemont s’asseu davant d’una taula atapeïda. Carpetes apilades, premsa internacional, papers manuscrits, llibres, CDs... Hi ha cert aire de desordre. “Recorda molt la taula d’un alcalde –explica-. Sempre amb diversos fronts oberts”. Al palau s’hi treballa bé, assegura, tot i que encara no ha aconseguit controlar la regulació de la temperatura. També s'hi dorm bé. Malgrat que cada dia es desplaça des de Girona, ha hagut de passar dues nits a la Casa dels Canonges, la residència oficial del president. El silenci que durant la nit envaeix el palau és el que més l'ha sorprès.

Es treu les ulleres per treballar amb l'ordinador. A la paret de l’esquerra del despatx hi ha l’original del cartell d’Antoni Tàpies Catalunya endavant. Un crit en lletres negres. Contundent i enèrgic. A la paret de la dreta, no hi ha res. Només dos claus encastats. Són els que sostenien el timó amb què va arribar Artur Mas a aquell despatx. “Cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra”, deia la inscripció del timó que després de viure tempestes que mai hauria sospitat ha tornat cap al Maresme.

Per ocupar l'espai d'aquesta paret ara buida, Puigdemont té previst portar la reproducció de la portada de la L’Autonomista amb un dels articles de Carles Rahola que van ser utilitzats com a prova de càrrec per condemnar-lo a mort poques setmanes després de l’entrada de les tropes franquistes a Girona. Un altre el cop el periodista de Cadaqués afusellat la matinada d'un 15 de març de 1939. Finalment, i després d'irrompre junts al ple d'investidura, sembla que Puigdemont no serà l'únic gironí que s'instal·larà al despatx del president la resta de la legislatura.

8/3: El linxament mediàtic de Rufián és ‘racialista’

Vicenç Villatoro
07/03/2016 18:42

Segueix-me

En el ric debat polític francès s’ha posat en circulació el terme racialisme. Contra el sentiment actual que no té sentit ni és decent parlar de races en el debat polític, hi ha qui creu que els cognoms, els orígens, la raça, són i han de ser dades polítiques rellevants. Els racialistes, a l’extrema dreta i a l’extrema esquerra de l’espectre polític francès, practiquen una mena de determinisme racial i cultural que vindria a dir que no votem i pensem amb el cap, sinó amb la sang. Que som presoners en els comportaments polítics i ideològics de la nostra pertinença prèvia, inevitable i eterna a un grup ètnic. Si Rufián és xarnego no pot ser independentista i, si ho és, deu ser per alguna síndrome d’Estocolm. Aquesta seria la lectura racialista. Llegir la política a partir dels cognoms. Proclamar, com fan alguns a França, que les races existeixen i que hi ha races culpables, amb una mena de culpa històrica. Personalment, el racialisme em sembla un fenomen enormement inquietant, que cal combatre. Perquè nega l’individu: ens redueix a una etiqueta que no et pots treure mai de sobre, com si només fossis allò. I perquè, en definitiva, entre el racialisme i el racisme només hi ha tres lletres de diferència.

Algú li sorprèn que vagi de la mà amb els de Ciudadanos?

Javier Tebas, l'home que somia amb Le Pen

per Víctor Alexandre
6 de Març 2016 a les 20.00 h

Les recents declaracions de Javier Tebas, president de la Lliga de Futbol Professional espanyola (LFP), sobre la necessitat d'un Le Pen a l'Estat espanyol són d'una gravetat extrema. Tebas ha dit exactament això: "Trobo a faltar un Le Pen a l'espanyola. Sobretot per la identitat nacional d'Espanya, que no es veu prou defensada pels partits polítics". Són paraules impròpies d'un càrrec com l'esmentat, que en altres estats de la Unió Europea ja haurien provocat el seu cessament immediat. En el marc de l'Estat espanyol, però, no hi ha cap reacció oficial. Tenen un individu d'ultradreta i ultranacionalista espanyol, antic membre de Fuerza Nueva, al capdavant d'una entitat de la magnitud de la LFP, i es fan l'orni. Però algú s'imagina la mateixa actitud en cas que el president de la LFP, en lloc d'exhibir una ideologia feixista, s'hagués declarat favorable a la independència de Catalunya i del dret d'aquest país a votar el seu futur en un referèndum d'acord amb els principis democràtics i amb els drets humans més elementals? En el millor dels casos, després d'una polseguera gegantina, ja faria dies que hauria estat fulminat.



Però no passa res, perquè som en un Estat en què equips com el Cornellà, o futbolistes com Gerard Piqué, o tennistes com Tommy Robredo, o periodistes de TV3 com Sebas Guim, o entrenadors com Raül Agné o Enric Aparicio, poden ser blasmats per parlar en català en una roda de premsa o en el decurs d'un partit sense que cap Comitè d'Antiviolència prengui mesures. Som en un Estat en què portar una estelada pot comportar ser agredit per la policia espanyola o en què un reporter gràfic pot ser amenaçat de mort públicament sense que el ministeri d'Interior -aquell ministeri dirigit per Jorge Fernández Díaz, demòcrata de tota la vida-, faci absolutament res.

No és estrany, doncs, que Javier Tebas, en el marc d'aquesta democràcia totalitària anomenada Espanya, se senti protegit i legitimat per reblar el clau defensant els 'valors' de la ultradreta. La dreta, per a ell, és massa tova. La troba "covarda". Fins i tot es permet una exhibició d'homofòbia titllant els dretans de "maricomplejines". És el mateix dirigent que no fa gaire va dir que les estelades haurien de ser prohibides en els estadis, perquè mostrar-les "és polititzar el futbol". Però què són, si no polítiques, les seves declaracions? Com és que es criminalitza una bandera perfectament legal i defensora de les llibertats, com l'estelada, i es permet l'exhibició de símbols franquistes i nazis? Si l'esport no és política, com és que es permet l'exhibició de banderes espanyoles i s'imposa al públic l'audició d'himnes nacionals? Si l'esport no és política, per què hi ha un campionat que es diu Copa del Rei en lloc de dir-se Copa de la Federació Espanyola? O, per ser més precisos, per què el veritable nom de la Copa del Rei és Copa de Su Majestad el Rey de Fútbol? Nom força hilarant i ridícul, per cert, ja que fa entendre que el rei d'Espanya -rei de copes, rei d'espases...- és el rei del futbol. Per pal·liar l'equívoc, si més no, jo els suggeriria aquest petit canvi: "Copa de Fútbol de Su Majestad el Rey". Pel que fa als 'principis' de la Lliga de Futbol Professional espanyola no cal suggerir res. L'aquiescència d'aquest organisme amb el seu president ja ho diu tot.

Ahir Europa va votar contra la gran coalició espanyolista

08.03.2016 22:00

Ahir al Parlament Europeu es votava una d’aquestes qüestions que aparentment tenen poca importància, però que en realitat ho canvien tot.  Els eurodiputats van votar el nou reglament de ports, que si tot va bé ha d’entrar en vigor definitivament cap a l’estiu, després de l’acord amb el Consell i la Comissió. La conseqüència serà definitiva: l’estat espanyol restarà obligat a canviar totes les seues lleis per incorporar els principis i les normes d’aquest nou reglament europeu.

Us deveu preguntar: i això per què és important? A tot Europa, per raons ben diverses, però al nostre país també, perquè posarà fi a l’espoliació que practica l’estat espanyol sobre els beneficis dels ports de València i Barcelona. Ara per ara, gràcies a un decret llei del PP, la meitat dels beneficis d’aquests ports se’ls enduu l’estat automàticament, que els espolia per finançar, diuen, els ports deficitaris. En canvi, a partir de l’entrada en vigor del nou reglament, això ja no es podrà fer. I què passarà aleshores? Doncs que els ports de València i Barcelona, i el de Tarragona i els altres, podran decidir què en fan, dels seus beneficis, i on els inverteixen per millorar encara més les capacitats pròpies. Per exemple, podrien estudiar de crear una companyia ferroviària pròpia i desfer-se del monopoli de Renfe, com van fer temps enrere els ports alemanys.

No és l’únic punt important aquest. El reglament també aprova la llibertat de tarifes portuàries, un element clau per tal que els ports del mediterrani puguen competir de forma eficaç amb els atlàntics en la captació del trànsit mundial. Fins ara Puertos del Estado, des de Madrid, fixava què pot cobrar un port, igual que fa Aena amb els aeroports. I ho fa no en funció de les possibilitats i els interessos de cada port en concret sinó en funció de les seues pròpies necessitats, de les de l’estat de terra endins.

Tanmateix, el debat i la votació d’ahir, encara són més interessants si els mirem des del punt de vista polític. El Parlament Europeu, la Comissió Europea i el Consell Europeu, tots, van a favor de la proposta amb majories àmplies. I qui s’hi oposa? Bàsicament Espanya i Itàlia i, dins aquests estats, com un front monolític, PP-Ciutadans-PSOE. La gran coalició espanyolista que acabarem veient a la Moncloa ja opera a Brussel·les. I ja és derrotada.

Derrotada en un context molt transcendental. Tot això, com us podeu imaginar, el Parlament Europeu no ho fa pas per afavorir València i Barcelona. Tot això passa perquè la Unió Europea té una visió no nacionalista de la realitat i no pot entendre, per tant, les obsessions irracionals d’alguns. Per a Europa és lògic d’estimular els grans ports mediterranis (València, Barcelona, Marsella, Gènova) a ser competitius com a porta d’entrada del comerç asiàtic. I alhora estimular-los a competir, en les millors condicions possibles, amb el gran pol atlàntic que representen avui Rotterdam, Anvers i Hamburg. Això va en benefici de tots.

Contra aquesta lògica, que coincideix amb la lògica imperant al nostre país, ahir va aparèixer despullat i descarat el nacionalisme espanyol, que al benefici de tots hi oposa la seua particularitat. Una particularitat amb l’únic propòsit d’apuntalar la ineficàcia històrica del seu model, al preu que siga. I que ho fa brandant –només faltaria!– la seua constitució. Per increïble que puga semblar, PP, PSOE i Ciutadans van provar d’oposar-se al reglament de ports fent servir la constitució espanyola d’escut. Junts i indistingibles en el vot. I van votar com allò que són: nacionalistes espanyols furibunds, units contra la lògica europea, contra la lògica que tothom veu i entén. I van perdre.

Ara passarà que l’estat espanyol gestionarà la derrota menystenint el reglament. Ja ho sabem, això. Xavier Sala i Martín no va tardar gens a dir-ho, responent a la justificada alegria que, després de sis anys de feina, expressava l’eurodiputat Ramon Tremosa. No el compliran, aquest reglament, ja ho sabem. Com fa tres anys que no compleixen les inversions obligatòries al corredor mediterrani. A Brussel·les ja els coneixen, per això, els espanyols. I s’ho apunten.

He parlat abans de les obsessions irracionals d’alguns. No és la primera volta que els eurodiputats i el govern espanyol defensen a Brussel·les posicions incomprensibles. Ni la segona, ni la tercera, ni la quarta. I les conseqüències de tanta irracionalitat durant tants anys ja es van fent evidents:a Brussel·les tothom sap ja que el compromís espanyol amb la Unió s’acaba allà on comencen els seus interessos i la seua irracionalitat nacionalista. I per això Espanya cada dia es troba més aïllada a Europa, en justa reciprocitat. I per això la Unió l’assenyala com l’estat que menys compleix les seues obligacions. I per això ja no hi ha espanyols als llocs de decisió ni Espanya participa en els grans debats, ni la tenen en compte. I per això perden votacions clau com la d’ahir. Amb la visió posada en el futur de conflicte obert que ens espera, aquesta marginalització d’Espanya té un valor incalculable.

(PS. Això dels ports té un corol·lari que ja s’endevina a l’horitzó: amb els aeroports acabarà passant igual que amb els ports. Només és qüestió de temps…)

Subnormal

Empar Moliner
08/03/2016 19:05

Segueix-me

Repasso els insults “oficials” al diputat d’ERC Gabriel Rufián (els extraoficials, com sempre, els trobem al bosc espès de David el Gnom). Refresquem-los. “Subnormal”, per part d’un cap d’informatius. “Semblava drogat com els de l’Estat Islàmic a punt de tallar el coll d’un ostatge”, per part d’un escriptor d’articles (que també li va dir Goebbels i Mussolini). O “anava vestit com per a un enterrament gitano” per part d’una periodista, cosa que em fa pensar que ella es deu vestir de colors ben virolats quan ha de sepultar.

Són insults preconcebuts, preparats a la recambra per quan toqui expulsar-los. Serveixen per a l’enemic en general. I l’enemic no podrà fer o dir res per evitar-los. Si Rufián s’hagués vestit de blanc haurien dit que s’assemblava a Hannibal Lecter. I ho veig ben clar. De la mateixa manera que hi ha persones que tenen un ressort amagat que fa que, invariablement, agafin algú de cap d’esquila (en tots els grups on són odien algú) hi ha persones que duen a dins el racisme. I el treuen quan i com poden. Ara no està ben vist odiar (en públic) els negres, els jueus, les dones, els gais, els gitanos, els discapacitats. Per això desplacen les ires cap a un altre grup que no es troba entre les espècies protegides. A la senyora que parla despectivament de l’enterrament gitano a l’ Abc se li veu una mica el llautó amb els gitanos. A l’Urdaci, quan diu “subnormal”, també amb els discapacitats. Qui sap què diuen en privat? El cas és que ara no diran en públic què pensen dels col·lectius que els inspiraven a l’època clàssica. I han desplaçat les ànsies d’odi, tan balsàmiques, cap als catalans. Cap als separatistes. No s’atrevirien a dir subnormal a una dona, a un gai, a un negre, a un gitano, a un discapacitat. L’hi diuen a un català perquè no passa res si ho fan. No passa res si ho fan. No passa res si ho fan.

10/3: A la UGT fan campanya contra Àlvarez per català

Vicenç Villatoro
09/03/2016 18:56

Segueix-me

Josep Maria Àlvarez, català nascut a Astúries, màxim dirigent de la UGT a Catalunya, es presenta per dirigir la UGT espanyola en substitució de Cándido Méndez. En la campanya per a aquesta elecció, hi ha qui des de dins de la UGT i des de fora considera que no seria bo que Àlvarez dirigís la UGT espanyola perquè ve d’on ve. De la UGT catalana, de Catalunya. Expliquen que Àlvarez s’ha mostrat favorable al dret a decidir. Com ho han fet el vuitanta per cent dels catalans, votants del sí o del no a la independència (l’altre dia es manifestaven en aquesta direcció els d’Estopa). Àlvarez no podria dirigir la UGT espanyola perquè està situat en el corrent central de l’opinió pública catalana. Ser català, estar situat en l’ampli espectre central de la normalitat política a Catalunya, t’inhabilita per ocupar un lloc dirigent a Espanya. No ara, des de fa dècades. Observem els governs espanyols de molts i molts anys. Per ser dirigent a Espanya, un català s’ha de convertir en excèntric a Catalunya. Espanya margina i expulsa a qui ve de les posicions centrals a Catalunya i després s’estranya que hi hagi tants independentistes. És difícil que et vulguis quedar allà on no et volen. O et volen només per a segons què.

Tant merde per ser batlle 45 dies solament per fer un pacte de Convergencia i PSOE
Salut e Independencia

Xarnegos

Francesc Canosa
09/03/2016 18:29

Segueix-me

Cal rellegir els clàssics. “Que la cultura es tortura, no nos vamos a engañar”, cantava el grup Kortatu. Un escamot de tèrmits amb serra elèctrica devien recórrer el cos immòbil d’Arturo Peréz-Reverte la setmana passada en sentir Gabriel Rufián (ERC) al Congrés. Malgrat el turment incessant —també s’hi van afegir taràntules fent vodú—, va poder demanar auxili a les xarxes socials: “ La España que sentó en el Parlamento a ese joven merece irse al carajo”. La cultura és dolor i plors. L’escriptor sanglotava: “Pero como español representado en ese Parlamento, me disgustan la zafiedad, la incoherencia, la mala sintaxis y la demagogia”. Tot i l’avanç desbocat de tèrmits i aranyes, ell assenyalava el problema nuclear d’Espanya: la cultura.

EL 1978 EL SENAT revisa la futura Constitució. Un senador fa esmenes a cada article. Quan en porta 54 s’asseu i calla. “S’ha cansat ja d’esmenar?”, li pregunten. “Estava cansat des del primer article”, diu el senador Camilo José Cela. L’escriptor està en mode explosió nuclear. Vol corregir, retocar, rectificar... cada capítol està mal redactat. Fa aigües radioactives la gramàtica, la sintaxi, el lèxic... tot. No ho suporta. No li importa el contingut. Ho analitza paraula per paraula. Esclaten debats d’entomòleg torturat per la presència de coleòpters assilvestrats. A l’article dos (“Espanya està composta per regions i nacionalitats”) es veu incapaç de definir què vol dir exactamentnacionalidades. Abandona. I per això ara no sabem ni llegir, ni escriure, ni parlar. Tenim una Constitució basada en la incultura.

A CELA SE’L MIRA un altre senador escriptor: Paco Candel (Entesa dels Catalans). A ell també li tomben esmenes. No són gramaticals: són de pura llei natural. En presenta una perquè els poders públics fomentin i patrocinin l’ensenyament del català. L’argument és que els immigrants puguin aprendre la llengua de Catalunya, ja que si vius en un lloc has de saber la seva llengua. Li diuen que això està molt bé, que fins i tot és un dret humà, però trinxen l’esmena al garrot vil i mor torturada. La cultura. Candel somia. Com tots els parlamentaris catalans. El somni: que Madrid retornés l’Estatut de 1932. El detall: el de 1932. Un Estatut torturat, retallat i esmicolat per l’Espanya republicana. El de veritat és el de 1931: votat per un 75% dels catalans amb un 99% a favor. En ple segle XXI encara sento a dir que les esquerres espanyoles ens van dur aquell Estatut. No es pot ser més necròfil. No es pot ser més ignorant. Però Candel somia: “Imagina si fos jo, el xarnego, qui portés l’Estatut de 1932”. Tot ho va recollir al llibre Un charnego en el Senado. Una tortura.

PER AIXÒ ES VA SENTIR torturat Pérez-Reverte. Rufián va dir: “Sóc xarnego i independentista: la vostra derrota, la nostra victòria”. I l’escriptor va xisclar des del ventre on habita el martiri: “A usted no le llaman charnego en España, sino en Cataluña. Y ése es el problema, creo. Su necesidad de que no se lo llamen”. Com explicava Paco Candel el 1979, la paraulaxarnego ja estava en desús al vocabulari de Catalunya. Però continua sent una tortura per a molta gent de l’estat espanyol. És un problema cultural. Ja ho van dir els clàssics Kortatu: “Uno cree que aprender es importante y se convierte en un jodido intelectual que trata de serlo más que los demás, uno se pasa años y años, con la nariz metida entre los libros. Mientras el mundo se escapa frente a uno”. Es creuen que Catalunya és una ficció de pel·lícula de 8 apellidos catalanesi Catalunya és xarnega. Atxantar, ful, mangui, menda, nanai, pasma, pillarpringar, xungo.... Les paraules que s’usaven fa més d’un segle a Catalunya. Originals i fruit de la barreja. Tot en català. Ens han pispat la llengua i també ser xarnegos. Aquesta és la seva tortura: que encara siguem una cultura.

http://m.ara.cat/opinio/UGT-campanya-contra-Alvarez-catala_0_1537646232.html

bona nit company
TAL COM VAIG DIR-TE D'UNA O ALTRE FORMA ESTAREM EN CONTACTE
VISCA Catalunya independent
VISCA LA República DE catalunya!!!!!

Tot plegat és una ‘merde’ (segons la reina d’Espanya)

Sebastià Alzamora
10/03/2016 21:47

Segueix-me

“Sabem qui ets, saps qui som. Ens coneixem, ens respectem i ens estimem. La resta, merde ”.

Són paraules que no necessiten explicació, perquè ja han fet història. Més que res, perquè les adreçava la reina d’Espanya a un presumpte delinqüent fiscal fa tot just un parell de mesos, tot i que ara oficialment ja no són amics. Ens entristeix que un intercanvi de missatges electrònics hagi malbaratat una amistat tan sòlida i tan bella, però hem d’admetre que el fet que la reina Letícia consideri que tots els seus súbdits, començant pels periodistes del suplement LOC del diari El Mundo, i acabant per vostè i per mi mateix, no tinguem més dignitat que un vulgar cagarro, ens resulta desconcertant. Es veu que, per tal de superar l’estadi merament fecal de l’existència, a ulls de la nostra estimada monarca és necessari que disposis d’una targeta opaca amb la qual t’hagi fos més de trenta-quatre mil euros. Això sí que infon respecte, i la resta és una tifa.

La vida d’un súbdit del Regne d’Espanya està plena de sorpreses, entre les quals s’inclou que una reina que no vols, regnant sobre un estat al qual no vols pertànyer, et digui que ets una merda, mentre tu li pagues (agònicament, amb els teus impostos) el seu salari i el tren de vida que porten ella i la seva distingida família, que per cert no tenen res de merdosos.

A fi de ser sincers, hem de dir que entenem la reina Letícia. Després d’una nit sense dormir, i sobretot si no tens assegurada la subsistència de la teva família i la teva pròpia, és lògic que sota la dutxa diguis allò de “collons, quina merda”. I si tens un sogre que es veu obligat a abdicar després de protagonitzar diversos escàndols amb elefants africans i fulanes aristòcrates europees, a més d’un cunyat i una cunyada asseguts davant de la barra de la justícia per un comportament que s’assembla curiosament a la delinqüència més descarada, a més d’un nebot capaç de disparar-se un tret de bala a un peu amb la mateixa mala sort que, segons diuen, al seu avi se li hauria escapat un altre tret de bala contra un seu germà; si es té en compte tot això, no deixa de ser explicable que acabis recalant en expressions escatològiques, com ara dir que els espanyols en general som identificables amb un excrement d’origen animal o humà, això no ho sabem.

Això sí, si em permeten fer un moment de Jaime Peñafiel, adduiria només que a la reina (o exreina, que em faig un embolic) Sofia de Grècia no se li hauria escapat mai públicament un exabrupte d’aquesta categoria. No perquè no pensi que els espanyols i la vida en general siguem una merda (també deu tenir els seus motius per opinar tal cosa), sinó perquè, a més de fer la pinta de no saber engegar un mòbil ni de participar en cap xarxa social, l’esposa de Joan Carles també sembla mínimament responsable del seu paper institucional, que a ulls d’alguns és penosament masclista però que existeix, com també existeix el de la reina Letícia, que opina que vostè i jo som el testimoni d’una trista descomposició estomacal. Li diríem a la reina, amb tota cortesia, una dita força freqüent a Mallorca, on ja no existeix el títol dels ducs de Palma, quan algú precisament la caga: “Només xerra de merda qui en va ple”.

L'Estat embalsamat

per Ferran Mascarell
10 de Març 2016 a les 18.11 h

Vaig decidir no fixar-me en les reminiscències arcaiques de l'hemicicle. No m'importava l'estil o la vestimenta dels intervinents. Més enllà de la fullaraca, tractava d'esbrinar quina era la idea política bàsica, el relat de fons, en què encartaven cadascuna de les seves paraules, de les seves aparents certeses. Res de nou. La crisi espanyola es fonamenta en la permanència de les idees arcaiques sobre l'Estat que mantenen impertèrrits els líders de l'espanyolisme.



Transpiren tradicionalisme. Defensen l'Estat espanyol en la seva formulació heroica. Destil·len ideologia covada, depassada. Molt poca ciència política. La política espanyola, de dretes i d'esquerres, segueix encapsulada en el passat. No volen entendre que el futur immediat exigeix que els Estats siguin diferents. No semblen disposats a encarar-ho.

Deixo de banda, de moment, a Pablo Iglesias. Els altres -Rajoy/Soraya, Pedro i Alberto, com diuen per Madrid- estan enrocats en un motllo d'Estat exclusiu i excloent, autoritari i escassament democràtic, castellanitzat i homogeni. Arcaic i corporatiu. La seva idea de referència és que les bases funcionals de l'Estat espanyol són immodificables. No poden ser canviades i qui ho pretengui haurà de passar pels jutjats. Les seves filigranes conceptuals expressen sense pudor l'absurda idea que l'Estat espanyol és immutable pels segles dels segles. L'espanyolisme ha embalsamat l'Estat. Ha momificat l'instrument que els pobles hem inventat per donar resposta a les nostres necessitats col·lectives.

És extraordinari! Els humans estem a punt d'acceptar que el clima està canviant per molt que ho faci de manera aparentment imperceptible; però els polítics espanyols no estan disposats a acceptar que l'Estat pugui canviar. No volen entendre que justament la seva resistència als canvis -a la destrucció creativa de les velles estructures- és el que ha condicionat sistemàticament el progrés d'Espanya. És el que ha allunyat a Catalunya. I és el que impedeix la seva pròpia justificació davant els ciutadans catalans i també espanyols. Per dir-ho a la inversa: la defensa numantina que les elits estatals han fet de les envellides estructures estatals ha fet fracassar la seva España. I ha impedit un possible Estat integrador que en diversos moments de la història molts catalans han considerat.

Quan els escoltava, doncs, no veia només ineptitud, veia sobretot corporativisme. Veia la tancada defensa dels interessos creats, dels interessos d'unes elits estatals exclusives i excloents que de dretes o d'esquerres monopolitzen l'Estat, les seves institucions i les seves polítiques.

Rajoy/Soraya, Pedro i Alberto són l'expressió de l'immobilisme històric. Però encara més d'una classe política que es nega a acceptar que el món està canviant a marxes forçades. No volen entendre que representen maneres arcaiques de governar i de monopolitzar el poder polític. Estant encapsulats en el passat i no entenen el món que ve.

Els escoltava i pensava, doncs, com tot plegat repercuteix en la nostra realitat i en el nostre futur. Els representats del vell Estat ens volen atrapats en un cos a cos de baixa volada. A nosaltres en canvi ens convindria incardinar el debat de la independència amb el debat internacional sobre l'evolució previsible dels Estats. Es preveuen noves funcions, noves formes de governabilitat, se suposen noves interrelacions. S'hauran d'obrir a una distribució inèdita de sobiranies.

En el món civilitzat els experts assenyalen que un dels principals reptes polítics de la propera dècada passarà per considerar noves formes de govern i formes d'Estat més associatives, més federatives, més confederatives, més cooperatives i més col·laboratives.Els Estats no es justificaran per la seva història, menys encara per la seva grandària i quasi gens per la seva tradicional funció defensiva de fronteres. Hauran de ser més instrumentals, més eficients i més neutrals davant les necessitats i les demandes de les respectives societats civils. Hauran de ser menys amos i més servidors. Hauran de ser més sostenibles, afinats i encertats en les seves polítiques i en la seva capacitat de representació. Hauran de ser més democràtics.

Els països avançats parlen d'això. La política espanyola parla de la unitat ineludible. Els Estats avançats estan intentant entendre cap a on van les coses, la política espanyola tracta d'evitar que res canviï. Les nacions que abans aconsegueixin reparar-los, reformar-los, reformular-los o remasteritzar-los, més oportunitats tindran d'aconseguir posicions de lideratge en el món que ve, on les identitats seran més obertes, es plasmaran noves formes de pluralitat, majors exigències d´igualtat i d'equitat, caldran noves formes de participació i de codecisió política i social. S'haurà d'entendre d'una manera més dinàmica la relació entre el poder constituent i el poder constituït.

La idea d'Estat està canviant. La revolució està en l'aire. Mentrestant els líders de l'espanyolisme l'embalsamen en la sacrosanta unitat. El seu corporativisme sobretot ens col·loca a la cua del món. Ens neguen el dret democràtic a decidir però sobretot ens impedeixen afrontar de cara les coses importants que s'acosten.

Quan fora de l'hemicicle els parles d'aquestes coses i els dius que el seu Estat, per inadequat, té els dies comptats, s'alcen altius i afirmen que la unitat és indestructible i que a més la seva missió és evitar que la societat catalana visqui amb tensió per culpa dels secessionisme. Els respons que molts catalans ens exigim un Estat propi perquè l'Estat espanyol és una màquina de ralentització social i d'incompetència davant la complexitat. Et responen dient que els jutges decidiran. Que la secessió és inconstitucional.

Quan els escoltes et preguntes com pot ser que tants catalans dubtin encara del que ens convé. El sobiranisme català proposa forjar un Estat nou. El lloc on discutir-ne les característiques ha de ser, òbviament, el Parlament de Catalunya. I és en aquest debat on ens juguem construir un Estat del nostre temps o un dels temps passats