Forero Bloqueado
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
|
//*// Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes! //*//
Cita:
¿Qué Cataluña para Las Kellys?
Miquel Puig
04/03/2016 18:33
A través de Twitter recibo un mensaje de @LAS_KELLYS que dice lo siguiente: "He sido camarero de piso 3 años, he sufrido subcontratación... La última oferta que me enviaron podéis publicarla". Y adjunta la siguiente carta: "Buenas tardes. Adecco Outsourcing requiere la incorporación de varios camareros/as para uno de nuestros hoteles de 4* ubicado en la zona de Ciudad Lineal. Se ofrece un salario bruto mensual de 574,47 € por la limpieza diaria de 12 habitaciones, percibiendo 2,5 euros por cada habitación extra que se realice. Si estás interesada/o por favor manda tu cv a xxxx@adecco.com. Muchas gracias. Un saludo".
Deduzco que la oferta corresponde a un hotel en Madrid y consulto el convenio colectivo de hostelería de esa comunidad. Especifica que los camareros de habitación de los hoteles de 4 estrellas percibirán un salario bruto de 17.824 €/año. ¿Qué relación hay entre esta cifra y la oferta de Adecco? Es posible hacer de media 20 habitaciones al día, pero a costa de condenarse a frecuentar el CAP y consumir crónicamente antiinflamatorios y analgésicos. Suponiendo que el trabajador consiga esa media y que no sufra ninguna baja a lo largo del año, la oferta de Adecco permite unos ingresos anuales inferiores en un 30% a lo estipulado por el convenio. Suponiendo una improbable media de 22 habitaciones/día, la rebaja sería del 23%.
El lector puede preguntarse si la oferta de Adecco es legal. Después de todo, la Constitución española dice literalmente: "La ley garantizará el derecho a la negociación colectiva laboral entre los representantes de los trabajadores y los empresarios, y la fuerza vinculante de los convenios" (artículo 37.1). La fuerza vinculante de los convenios. Sólo podemos concluir que la oferta de Adecco debería ser ilegal.
Pero no lo es, porque el mismo gobierno que ha aprobado el convenio colectivo de hostelería ha aprobado el convenio colectivo de Adecco Outsorcing SAU, el cual estipula que los trabajadores que desarrollen "operaciones de limpieza" (que incluye dentro del "Grupo profesional 1") percibirán 9.260 €/año. O sea que la Constitución dice que los convenios colectivos serán vinculantes, pero eso no impide que un gobierno pueda convertir uno en papel mojado a base de aprobar otro con un salario un 48% más bajo por hacer exactamente el mismo trabajo.
Es obvio que la aplicación del convenio de Adecco a los camareros de habitación viola al menos el espíritu de la ley, pero no es así como lo interpretan nuestras autoridades. En Madrid y en Cataluña, donde se reproduce exactamente la misma situación.
Dejando de lado consideraciones de orden ético, nos podemos hacer varias preguntas.
La primera, ¿es necesaria esta devaluación salarial para la salud de nuestro sector hotelero? Nos puede ayudar a responder calcular cuánto permite reducir el coste de una pernoctación el salario ofrecido por Adecco respecto del de convenio: 1,17 €.
La segunda, ¿se dan situaciones similares en el norte de los Pirineos? En absoluto. En los países del centro y el norte de Europa, porque los gobiernos se toman en serio la protección de los convenios. En el resto de países, porque el salario mínimo interprofesional es, en términos relativos, mucho más elevado que los que establece el convenio de Adecco.
En tercer lugar, ¿cómo prevé la situación de estos trabajadores el acuerdo solemnemente suscrito entre el PSOE y Ciudadanos? De ninguna manera. No hay nada en este acuerdo que lleve a pensar que la investidura de Pedro Sánchez con el apoyo de Ciudadanos hubiera llevado alguna modificación a la situación que hemos descrito.
Las Kellys es una agrupación informal de camareras de piso del sector hotelero. Toman su nombre de un artículo aparecido en El País en 2014 (Ernest Cañada, "Las que limpian los hoteles", 30-7-14), un artículo que dio lugar a su movilización. Aunque en mi libro La gran estafa menciono precisamente esta situación y, hasta recibir el tuit, desconocía su existencia. Sin embargo, no dudo que oiremos hablar de ello, aunque sólo sea por el carisma de su líder, Loli Corralero, de Lloret de Mar.
Las Kellys, ya lo hemos visto, pueden esperar muy poco de España, un país cuya clase política está obsesionada desde hace veinte años en reducir los salarios. ¿Y de Cataluña qué pueden esperar Las Kellys? Si Cataluña pudiera gobernarse de verdad, ¿las seguiría tratando como ahora o como las tratan Austria o Dinamarca? La pregunta es muy relevante. En primer lugar porque la valía de un país se mide por cómo trata a la gente más desvalida. En segundo lugar, porque Cataluña no tiene ninguna opción de autogobernarse de verdad mientras no ofrezca de manera convincente un futuro mejor a la gente como Las Kellys.
|
http://m.ara.cat/es/Que-Cataluna-para-Las-Kellys_0_1534046759.html
Bump:
Cita:
Ningú no parlava de la teua pàtria, Pablo…
06.03.2016 22:00
Dissabte, a l’acte d’Anoeta, Arnaldo Otegi es va adreçar unes quantes voltes a Podem i als seus dirigents. Podem s’ha convertit en un competidor terrible de l’esquerra abertzale i la primera missió d’Otegi no serà pas d’aspirar a ser president basc, sinó d’aspirar a passar davant de Podem. D’un Podem –alerta amb això– que a Euskadi no té ni tan sols direcció. Ningú no sap gaire bé qui és el seu candidat ni què representa políticament parlant. I, així i tot, a les passades eleccions espanyoles va arrabassar la gran majoria de l’electorat a l’esquerra abertzale, que deixà amb el pitjor resultat de dècades.
No és estrany, doncs, que Otegi es preocupàs de furgar en les contradiccions d’un competidor directe. El dirigent de Bildu es va adreçar a Pablo Iglesias i els seus dient-los que els independentistes bascs respecten la seua voluntat de fer un procés constituent a Espanya, però que al mateix temps esperen que quan la gent de Podem s’adonen que és impossible se sumen al procés constituent en marxa a Catalunya i al que volen començar ells al País Basc. Perquè aquesta és la manera –va dir Otegi– com ajudaran a fer canvis reals, però també perquè fins i tot és possible, només possible, que la independència de Catalunya i el País Basc siga el revulsiu necessari per a acabar democratitzant Espanya.
L’argument és tan discutible com qualsevol altre, però m’ha cridat molt l’atenció la reacció de Pablo Iglesias. El líder de Podem ha respost Otegi dient-li: ‘Estic orgullós de ser espanyol i és evident que la meua pàtria es pot democratitzar.’
Ja ho sabem, que Iglesias quan no vol parlar d’un tema parla d’un altre, però aquesta declaració sorprèn molt. En primer lloc, perquè ningú no qüestionava el fet de ser espanyol. Ell n’està orgullós: i què? Què hi té a veure, això, amb l’activació d’un procés constituent? Otegi parlava d’un problema de funcionament i ell respon amb les essències. I més: la frase següent és d’antologia: ‘És evident que la meua pàtria es pot democratitzar.’ Tornem-hi: qui caram ho discuteix això? Totes les pàtries del món es poden democratitzar. El problema no és aquest i ningú no l’ha enfocat així. Parlem d’una altra cosa. Parlem d’obrir un procés constituent per canviar el funcionament de l’estat o per fer diversos estats que puguen fer realitat el canvi en favor de la gent.
La resposta de Pablo Iglesias a Otegi, per això, és realment sorprenent, però més que res preocupant. Molt d’orgull nacionalista espanyol i molt poca resposta política a una demanda concreta. Una ziga-zaga més –i tantes que n’acumula ja– en el seu discurs. Al setembre, abans de les eleccions catalanes, cridava ridículament a la insurrecció dels fills dels extremenys contra el nacionalisme català. Després, a les del desembre, es va apropiar la idea de la plurinacionalitat. I ara fa l’ofès en nom de la pàtria espanyola.
La pregunta és quin és el Pablo Iglesias de veritat. O potser la pregunta més real és si Pablo Iglesias ens diu què pensa o si cada vegada diu què pensa que li convé i prou. Sense fons, sense veritat, sense sinceritat.
|
http://m.vilaweb.cat/article.html?section=vilaweb.rss&article=http://www.vilaweb.cat/noticies/ningu-no-parlava-de-la-teua-patria-pablo/
Bump:
Cita:
La nosa
Joan B. Culla
05/03/2016 18:16
Des de fa cent trenta o cent cinquanta anys, la qüestió catalana —l’especificitat econòmico-social, cultural i política de Catalunya, i les reivindicacions que se’n deriven— ha estat, en la política espanyola, moltes coses: un maldecap (el comte de Romanones va escriure que, si cadascuna de les províncies hagués plantejat a Madrid les preocupacions que suscitava constantment Barcelona, Espanya hauria estat ingovernable); un problema (que, segons digué Ortega y Gasset a les Corts Constituents republicanes, “no se puede resolver, sólo se puede conllevar”); un enemic a doblegar i abatre per la força militar (“la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán” que evocava el decret de Franco d’abril de 1938); o, en el millor dels casos, una realitat de formes difícils a la qual calia trobar-li “l’encaix”.
Aquests darrers dies de negociacions i debats d’investidura d’un eventual president del govern d’Espanya, la qüestió catalana ha assolit una nova condició: la de nosa (estorbo, en castellà). Dit d’una altra manera: si Catalunya no existís, ja faria setmanes que l’estat espanyol tindria un nou govern estable i poc o molt coherent.
Fixin-s’hi: si Catalunya no existís —vaja, si no existís la qüestió catalana— Podem no tindria en el seu programa el compromís de convocar-hi un referèndum d’autodeterminació; i, absent aquesta “línia vermella”, els de Pablo Iglesias haurien pogut pactar amb el PSOE un programa d’esquerres sense més dificultat que graduar l’esquerranisme (és a dir, què fer amb la pressió fiscal, amb les consignes d’austeritat provinents del nord, amb la reforma laboral...). Molt probablement s’haurien posat d’acord, sense al·lusions a la cal viva.
Si Catalunya no existís —com a realitat política que reivindica la seva sobirania—, Ciutadans seria tan sols un jove partit centrista i reformista espanyol, desitjós de despolititzar la justícia, de suprimir el Senat i els aforaments, de carregar-se les diputacions, etcètera, però sense l’obsessió que avui el caracteritza de preservar la soberanía nacional, de rebutjar qualsevol forma de consulta autodeterminista, de combatre la immersió lingüística en nom d’un macarrònic trilingüisme. Per tant, els d’Albert Rivera no tan sols podrien pactar amb el PSOE —això ja ho han fet— i conviure amb el PSC sense els grinyols que aquell acord suscita, sinó que també tindrien un cert espai de coincidència amb Podem.
Si Catalunya no existís —o fos com Extremadura, Castella i Lleó o l’Aragó— el PSOE no se sentiria moralment captiu del PP en totes les matèries i tots els debats relacionats amb la defensa de launidad nacional; ni s’hauria vist obligat a donar suport al govern de Rajoy en les respostes judicials i els recursos d’aquest davant del Tribunal Constitucional contra iniciatives polítiques del sobiranisme català; ni hauria forçat el PSC a esborrar del seu programa la defensa d’una consulta pactada sobre el futur estatus polític de Catalunya... En definitiva, si la qüestió catalana no existís, el PSOE podria ser una veritable alternativa de govern al Partit Popular, no —com és — una variantlight diferenciada amb prou feines peltalante, per l’estil menys agressiu, per la retòrica més vellutada.
Si Catalunya no existís com a identitat política forta amb una poderosa pulsió independentista, aleshores al Congrés de Diputats els actuals grups parlamentaris d’Esquerra Republicana i de Democràcia i Llibertat vindrien a ser com els de Coalició Canària o —en el passat— el Partit Socialista d’Andalusia, o el Partit Aragonès Regionalista, si bé més nombrosos. En aquesta hipòtesi els disset diputats d’ERC o de DL serien, junts o per separat, sumands perfectament acceptables pel PSOE —i àdhuc pel PP— de cara a articular una majoria d’investidura o una majoria de govern i no una mena d’empestats polítics aïllats darrere un cordó sanitari, el suport i fins l’abstenció dels quals a la frustrada investidura de Pedro Sánchez havien de ser rebutjats emfàticament per tal que el líder socialista no quedés estigmatitzat com un traïdor capaç de ignorar la unidad de la patria.
A pesar de la crisi del bipartidisme espanyol, i de la complicada aritmètica parlamentària resultant del passat 20-D, i de l’esgotament del lideratge de Mariano Rajoy, i de les fragilitats del lideratge de Pedro Sánchez, i de les il·limitades ambicions d’Albert Rivera, i de l’aspiració de Pablo Iglesias i Podem a fagocitar l’espai que el PSOE ha ocupat des del 1977..., a pesar de tot això, insisteixo: sense el destorb català, la Moncloa ja tindria un inquilí nou —o revalidat— des de finals de gener, màxim principis de febrer. És una de les grans paradoxes d’aquests darrers dies: absent dels 66 folis del pacte PSOE-C’s, esmentat elusivament en el debat d’aquesta setmana, el desafío catalánés el principal entrebanc a la formació d’un nou govern espanyol.
El 1993, quan —caigut el comunisme— els txecs van creure que els eslovacs els eren una rèmora i una nosa, promogueren un divorci de mutu acord. Però Madrid no s’assembla gens a Praga.
|
http://m.ara.cat/opinio/nosa_0_1535246499.html
Bump:
Cita:
Foragitar l'invasor
Marta Lasalas
Barcelona
Dissabte, 5 març de 2016
3 minuts
“Els invasors seran foragitats de Catalunya”. Aquesta frase de Carles Rahola publicada a la portada deL’Autonomista el 6 d’agost de 1938, i que Carles Puigdemont havia utilitzat en un acte públic, es va convertir en un dels retrets que el candidat va haver d'escoltar de l’oposició durant el ple d’investidura el passat 9 de gener. Puigdemont va recordar a la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, que Rahola era un periodista i intel·lectual –“una bona persona que no va agafar mai una arma”- que va morir afusellat set mesos després d’escriure aquell article. Va ser precisament en un acte per commemorar la mort de Rahola, que Puigdemont havia parafrasejat el text. “Ho feia per uns valors que espero que vostè comparteixi, que aquest tipus d’invasions, és a dir, la grapa del feixisme sobre les nostres vides, no la volem mai”, va reblar.
Foto: Sergi Alcàzar
En escoltar el candidat, als escons de JxSí es va estendre una sensació d'alleugeriment. En aquell torn de rèplica el candidat acabava de demostrar al seu propi grup i a la resta de diputats que si la seva presidència patia algun problema, segurament, no seria per falta d’habilitat parlamentària.
Aquesta setmana farà dos mesos d’aquell sorprenent ple. Puigdemont ha tingut ja un temps per fer-se amb les mides del vestit de president. També per sentir on tiben les costures. Mentre accepta disciplinat la sessió fotogràfica de Sergi Alcàzar, es mou amb paciència i desimboltura. És capvespre. Al pati dels tarongers, les flors blanques dels arbres escanyolits escampen una olor suau de tarongina i la llum que declina impregna el palau d’un aire irreal. El president confessa que a vegades encara se sorprèn de la situació en què es troba des d’aquell dissabte que va rebre la trucada d’Artur Mas, que li concedia quinze minuts per decidir si estava disposat a donar un tomb a la seva carrera política. Les fotografies, però, ja no mostren l’expressió de perplexitat dels primers dies.
Posa per la càmera al saló Torres Garcia que tot just acaba de recuperar l’obra que s’ha exposat durant uns mesos al MoMa de Nova York. “Lo temporal no és més que símbol”, adverteix la pintura fent-se ressò d’una frase del Faust de Goethe mentre les figures ballen dominades per la flauta d’un immens déu Pan. Allò que és essencial i allò que és transitori. Puigdemont s’ho mira desenfadat. Ni el temps, ni la complexitat del full de ruta semblen inquietar-lo de manera especial. Insisteix que en aquesta legislatura els terminis estan més clars que mai. Un cop transcorreguts els divuit mesos que l’han portat fins aquí tot haurà caducat. Tot serà diferent.
Al despatx del president s’hi accedeix des de l'esplèndida galeria gòtica i després de travessar el Saló Montserrat. És el mateix despatx que han utilitzat els presidents que l’han precedit. Un despatx petit i auster, que sorprèn i contrasta amb la magnificència del palau, i que a aquesta hora del vespre té una llum molt matisada. Trista.
Puigdemont s’asseu davant d’una taula atapeïda. Carpetes apilades, premsa internacional, papers manuscrits, llibres, CDs... Hi ha cert aire de desordre. “Recorda molt la taula d’un alcalde –explica-. Sempre amb diversos fronts oberts”. Al palau s’hi treballa bé, assegura, tot i que encara no ha aconseguit controlar la regulació de la temperatura. També s'hi dorm bé. Malgrat que cada dia es desplaça des de Girona, ha hagut de passar dues nits a la Casa dels Canonges, la residència oficial del president. El silenci que durant la nit envaeix el palau és el que més l'ha sorprès.
Es treu les ulleres per treballar amb l'ordinador. A la paret de l’esquerra del despatx hi ha l’original del cartell d’Antoni Tàpies Catalunya endavant. Un crit en lletres negres. Contundent i enèrgic. A la paret de la dreta, no hi ha res. Només dos claus encastats. Són els que sostenien el timó amb què va arribar Artur Mas a aquell despatx. “Cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra”, deia la inscripció del timó que després de viure tempestes que mai hauria sospitat ha tornat cap al Maresme.
Per ocupar l'espai d'aquesta paret ara buida, Puigdemont té previst portar la reproducció de la portada de la L’Autonomista amb un dels articles de Carles Rahola que van ser utilitzats com a prova de càrrec per condemnar-lo a mort poques setmanes després de l’entrada de les tropes franquistes a Girona. Un altre el cop el periodista de Cadaqués afusellat la matinada d'un 15 de març de 1939. Finalment, i després d'irrompre junts al ple d'investidura, sembla que Puigdemont no serà l'únic gironí que s'instal·larà al despatx del president la resta de la legislatura.
|
http://www.elnacional.cat/ca/politica/foragitar-l-invasor_100096_102.html
Tenemos un nuevo medio digital indepe!
|