Crees que todos los medios proclives a la independencia son objetivos y justos, y que los que no son partidarios de la misma estan adulterados y partidistas? me refiero a los catalanes y a los españoles...

23/2: El cop del 23-F va triomfar

Vicenç Villatoro22/02/2016 18:10

Segueix-me

Cada any, en aquesta data, algú ens recorda com, miraculosament i per intervenció reial, va fracassar el cop d’estat del 23-F. Personalment, sempre he pensat que va triomfar. Més ben dit, tinc la sensació que en el 23-F hi havia diversos cops d’estat simultanis. Els més folklòrics, els més impossibles, els del tricorni i metralleta o el dels tancs al carrer van fracassar. O van ser utilitzats, conscientment o no, perquè triomfés el de veritat: el que posava els límits de la Transició en allò que més importava, en allò que ara hem sabut que Franco va demanar al seu successor en el llit de mort, el manteniment de la unitat d’Espanya. Hi ha un abans i un després del 23-F. Fins aquell moment el procés estava obert i encara explorava fins on es podia arribar Constitució en mà. A partir d’aquell moment es tanca, marca els límits, i comença fins i tot a recular: neix la Loapa i la sistemàtica jurisprudència del Constitucional per limitar a la baixa el procés autonòmic. L’exhibició de força va servir per fer-nos creure que salvàvem la democràcia a canvi de transigir amb la contrareforma autonòmica. De fet, és ara que el 23-F està començant a fracassar. És ara que es pot tornar a obrir el que es va tancar. Trenta-cinc anys després.

23 F se sabrá alguna vez la verdadera historia y el comportamiento de muchos personas entre ellos Armada y la corona y la frase " Tranquil Jordi tranquil" ¿estaba todo atado y bien atado

L’Estat contra la línia 9

Albert Carreras
23/02/2016 20:43

Segueix-me

En ocasió de la inauguració del tram 1 de la línia 9, que va de Zona Universitària a l’aeroport de Barcelona passant per la Fira (on ara se celebra el MWC), es va suscitar la polèmica de la no invitació de la ministra de Foment. Per part de la Generalitat, l’explicació era simple: l’Estat no havia pagat res de la línia 9. Es podria dir que tampoc ho havien fet les alcaldesses de Barcelona i l’Hospitalet o l’alcalde del Prat, però la diferència que significava creuar els seus municipis era òbvia, així com ho ha estat la seva constant petició de completar el tram de la línia 9 que finalment s’ha inaugurat. És un bon moment, doncs, per recordar la relació de la línia 9 amb l’Estat.

La disposició addicional 3a (d’ara endavant, DA 3a) de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (EAC) havia de garantir un compromís mínim de l’Estat amb les inversions a Catalunya. La DA 3a, que és una part ferma de l’EAC, no rectificada pel Tribunal Constitucional (TC), determinava que l’Estat havia d’invertir en infraestructures a Catalunya durant set anys (del 2007 al 2013) una proporció de la seves inversions totals equivalent al pes de Catalunya en el PIB espanyol. L’import que no es cobrís amb inversió directa de l’Estat s’havia de compensar amb una transferència a la Generalitat. No era un procés ni automàtic ni ràpid. Per exemple, la inversió que l’Estat fes a Catalunya i a tot Espanya el 2007 (i el PIB català i espanyol) es mesuraria l’any 2008 o a primers del 2009. La tardor del 2009 s’inscriuria en el projecte de pressupostos generals de l’Estat per al 2010. El 2010 es transferiria a la Generalitat de Catalunya contra presentació de certificacions d’obra realitzada.

El govern del president Montilla va programar que la DA 3a es dediqués, en una elevada proporció, a finançar la construcció de la línia 9, i hi va comptar per accelerar-ne la construcció. L’any 2010 va poder cobrar la DA 3a de l’exercici 2007. Però el 2011 la vicepresidenta Elena Salgado va suspendre el pagament de la corresponent a l’exercici 2008. La suspensió de la DA 3a va ser justificada, pel govern socialista, estrictament per falta de recursos pressupostaris. En canvi, el govern del PP que el va substituir es va oposar a la DA 3a per principis. Des del primer pressupost presentat pel PP l’any 2012, la DA 3a va quedar esborrada del mapa.

S’ha anat acumulant des del 2011 un immens deute històric de l’Estat amb la Generalitat i amb tot Catalunya. Des de la Generalitat s’ha valorat el conjunt d’incompliments de la DA 3a en prop de quatre mil milions d’euros. Però l’Estat no ha volgut respectar el seu compromís institucional. Ben al contrari, ha volgut denigrar-lo i garantir, mitjançant sentència del TC, que no estava obligat a pagar la DA 3a. Com en tantes altres ocasions, el PP s’ha saltat els compromisos i els pactes i ha imposat la seva voluntat amb subterfugis jurídics. La seva hostilitat amb la DA 3a es va estendre a tot allò que la Generalitat volia finançar amb aquests fons. No ha volgut atendre cap de les constants peticions que la Generalitat li va fer per ajudar a acabar la línia 9, ni que fos amb la Generalitat cedint protagonisme a l’Estat i així aconseguir els fons necessaris per completar la gran obra que havia quedat interrompuda per la crisi pressupostària i tresorera de la Generalitat, o ajudar a resoldre la massa de finançament pendent i rebaixar els costos financers. L’hostilitat de l’Estat ha estat sostinguda. Ni un euro, ni una facilitat, ni un gest.

Completar el tram de Zona Universitària a l’aeroport ha costat menys de 300 M€. Completar el tram 2 de la línia 9 (el que es coneix com a línia 10), que passa per sota del passeig de la Zona Franca, tindrà un cost semblant. Completar el tram 3, que és el central —de Zona Universitària a la Sagrera—, s’acosta als 1.000 M€. No era una bogeria comptar amb la DA 3a per acabar la línia 9. Es tractava d’una infraestructura que el govern d’Espanya hauria d’haver reconegut com d’interès comú. Però el seu “sentit d’estat” s’ha expressat amb la ja coneguda barreja d’hostilitat i enveja a la Generalitat i a Catalunya. No veig com es pot estranyar la ministra de Foment que no se la convidi, en primera instància, a la inauguració d’una obra contra la qual ella i el seu govern han lluitat amb tots els mitjans al seu abast i que podem dir que s’ha fet contra l’estat espanyol. Tan fàcil que hauria estat col·laborar-hi! Fa anys que ja estaria tota acabada.

El ministre que no creu en les casualitats

Carles Capdevila
22/02/2016 23:40

Segueix-me

EL PP DIU que la corrupció són casos aïllats, i té raó. Hi ha algun cas aïllat, molt aïllat, en què no tenen cap cas de corrupció. Tots els grans partits que han governat, des de CiU i el PSC fins al PP i PSOE, tenen prou escàndols, i alguns vinculats al finançament, per pensar que tot pugui ser només la iniciativa d’una poma podrida.

Però, en el cas dels d’Aznar i Rajoy, l’escàndol és tan sistèmic, tan a prop dels alts càrrecs, tan descarat, tan massiu, que només pot acabar amb l’enfonsament del partit .

El final s’acosta i Jorge Fernández Díaz, l’home a qui més cops he demanat la dimissió, s’està entendrint. Conscient que els queden tres telediarios d’aquests tan arregladets que fa la seva TVE, ahir el ministre va fer una confessió transcendent, que no voldria que passés desapercebuda. És un gest que l’honora. Va dir, referint-se als escàndols de corrupció, que ell “no creu en les casualitats”: que surten quan a algú li interessa políticament.

Ja és curiós que un home tan creient, que condecora Verges, es mostri agnòstic i no cregui en una cosa tan sagrada com la separació de poders. Perquè si el ministre de l’Interior admet que no hi ha casualitats, té tots els números per ser responsable directe d’algunes coincidències sospitoses des que mana.

La tendra confessió de Fernández Díaz és gairebé una autoinculpació. Tothom que hagi aprovat P-4 sospitava que aquells informes falsos contra Trias o Mas, barroers i apareguts en plena campanya, eren un muntatge indecent, un abús de poder, una infàmia vergonyosa.

Ara, per fi, el ministre ho ha admès, en una frase que posa a la seva carrera el final que mereix.

‘Wonderful, wonderful life’

Empar Moliner
24/02/2016 21:28

Segueix-me

Siguem sincers, nens i nenes. No es nota gaire, la veritat. Les coses no van pitjor que abans. Millor no, però pitjor tampoc. Van com sempre, a rodolons, pel pedregar. Al Regne d’Espanya no hi ha govern, hi ha “govern en funcions”, però la diferència jo no la sé veure. I sí, sí, també hi ha el rei, esclar, perquè el rei sempre hi és, encara que caigui un bòlid (diu que dimecres al matí en van veure algun) al sostre del palau aquell des d’on va cometre el discurs de Cap d’Any. Però que hi hagi rei només es nota en el pressupost, perquè, com tothom sap, és un rei “preparao”. En res més. A Espanya no hi ha govern i jo no me’n sento.

Admetem-ho. Les coses no van pas més malament que si n’hi hagués, de govern. Si hi ha pasta, fins i tot en un govern inútil com el d’Espanya les coses van una mica bé. I quan no hi ha pasta, com ara, amb el millor dels governs no anirien bé. Per tant, ara que no hi ha ni un ral, no passa res si tampoc no hi ha govern. En Rajoy no fa lleis noves. Potser millor. I els altres tampoc no s’hi oposen i potser també millor. Diu en Pedro Sánchez que no pensa pactar amb un partit que accepti el referèndum per a Catalunya, perquè atemptaria contra la unitat d’Espanya. Llavors, si les coses van així, a Espanya és igual que hi hagi un govern de dretes o d’esquerres. És exactament el mateix. Votar Sánchez, Rajoy, Rivera, Iglesias significa tenir rei, exèrcit, catalans escanyats i unitat d’Espanya. Doncs llavors potser és millor estar així, sense govern. Així ens estalviem la Soraya a El hormiguero. Si és que no es nota. Què ha aportat el govern del PP a Espanya? La llei Wert? I què aportaran ara Pedro Sánchez i Albert Rivera? Desplegar-la. Val més que triguin a posar-se d’acord. S’hi respira millor.

Cifuentes vol la joguina de Barcelona

Antoni Bassas
25/02/2016 00:00

Segueix-me

LA RIVALITAT MADRID-BARCELONA és ben curiosa. Madrid goleja en obra pública, tant si parlem de Barajas, com del TGV, Rodalies, les rondes o les autovies lliures de peatge. El 2003 Maragall va escriure “Madrid se ha ido”. I, tot i així, no deixa de mirar Barcelona de cua d’ull, com si no fos prou feliç. Ara Cristina Cifuentes ha dit que vol el Mobile a Madrid. Res de nou, és un vell truc electoralista: el 1983 un candidat del PP (aleshores AP) a l’alcaldia de Madrid va buscar el seu minut de glòria reivindicant els Jocs del 92 per a la capital de l’Estat. Només faltaven els fracassos olímpics de Madrid, la golejada turística catalana i ja no diguem res de l’acomplexant Barça de Messi. De petits, comptàvem matrícules de cotxes. Cifuentes encara està en això.

Un procurador del Jutjat de Badalona refusa un recurs per haver estat escrit ‘en llengua estranya’

27.02.2016 14:52

L’advocat Pere Ramells ha denunciat a Twitter que el Jutjat de Badalona, en una instància signada pel procurador Angel Quemada, li ha comunicat que el seu recurs presentat no pot prosperar perquè està escrit en ‘una llengua estranya’, en referència a la catalana. El document que ha penjat Ramells diu que l’escrit presentat ‘està redactat en un idioma que ni el meu mandant ni el lletrat coneixen, no tenint tampoc cap obligació de de conèixer, essent el primer escrit que des que es va iniciar la causa, fa més de set anys, es presenta en aquesta llengua estranya, per mitjà del present escrit se sol·licita del Jutjat es requereixi a la contrapart que procedeixi a la presentació del mencionat escrit de recurs en IDIOMA CASTELLÀ [en majúscules en el text original]…’

Vegeu el document a continuació:

Escrit presentat al Jutjat de Badalona, que se m'ha comunicat avui, per presentar-ne jo un en "llengua estranya"pic.twitter.com/QNLKEt422S

— Pere Ramells (@PRamells) February 26, 2016

28/2: No és una victòria contra l’independentisme

Vicenç Villatoro
27/02/2016 18:38

Segueix-me

Alguns mitjans han presentat, en els textos i en les fotos, l’anul·lació per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya d’unes recomanacions favorables a l’ús del català en l’administració com un triomf contra el procés sobiranista. No hi té res a veure. Segons com, és tot el contrari. Aquestes recomanacions són anteriors al procés. No pertanyen al debat sobre la sobirania de Catalunya, sinó al debat sobre quines polítiques de protecció de la llengua catalana permet i quines impedeix la llei espanyola. Quina oferta fa Espanya, a través de les seves lleis, per garantir la presència del català en l’espai públic. El que ens diu aquesta anul·lació és que la llei espanyola permet un paper públic per al català fins i tot inferior al que té a hores d’ara. Obliga el català a recular. Això no té res a veure amb la independència. O sí, però per l’altra banda: bona part dels independentistes catalans ho són perquè estan convençuts que la llei espanyola no permet ni el ple reconeixement de la llengua catalana ni la defensa dels propis interessos econòmics, sinó que els va en contra parlant de llengua i parlant de diners. En aquest sentit, l’anul·lació del TSJC no fa altra cosa que donar-los una mica més la raó.

L’altre dia, a Madrid

JOAN FUSTER 1976 Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús
29/02/2016 00:00

Vaig anar a Madrid, l’altre dia: el 5, exactament. [...] En Raimon cantava allí, i valia la pena d’observar què passava, què podia succeir o no succeir. [...] En arribant a la Villa y Cortevaig observar múltiples compareixences: “periodistes” de -pel cap baix- una quarta part del món, enviats expressament per informar de la “reaparició” del nostre cantant. No n’hi havia ni un del País Valencià. ¿He de confessar que em vaig avergonyir? Doncs, sí. Perquè, carat!, en Raimon és de Xàtiva. Mentre no es demostri el contrari, i el divertit búnker de la catalanofòbia local -i de les altres fòbies- no ho sabrà demostrar. L’acte, d’entrada, era impressionant: de sis o set mil assistents és, si no m’erro, el còmput de la Dirección General de Seguridad. La majoria eren xicots i xicotes. Vociferaven i aplaudien amb un entusiasme entendridor. La “democràcia” promesa, si no consisteix, com a mínim, que un bocí de multitud vociferi i aplaudeixi ¿què serà? [...] En Raimon es va esgargamellar aquella nit. [...] Algú, algun dia, recollirà, en fer història, l’insòlit, increïble episodi d’uns quants milers de goles carpetovetòniques acompanyant “Al vent” i multiplicant el “Diguem no!” Semblava l’enunciat d’una esperança. ¿Ho és? [...] En Raimon cantava en català, i hi obtingué un eco. ¿Era un eco “conscient”? Eliseu Climent, que era unes quantes butaques més enllà del meu seient, va encreuar una paraules amb no sé quina eminència de l’“oposició” de Madrid. “Muy bien este chico, Raimon, tiene garra... Ya os concederemos la autonomía a los catalanes...” En Climent assegura que va ser una cosa així: quatre paraules pròpies d’un dèspota il·lustrat en boca d’un imbècil que es creu socialista. “Os concederemos...” Abans de la petardada, i les espurnes ja ens han socarrat. “Però en Raimon és valencià -puntualitzà Climent-, i els valencians... Jo...” “Hombre, no; más líos de esa especie, no... Con una Cataluña tenemos de sobra...” Amb aquesta “oposición”, Dios nos coja confesados. En Raimon podia cantar dos i tres dies més. Li’n van negar el permís... Era massa perillós per a tots...

El dia es el sábado 5 de marzo a las 12.00 h. y el lugar sera el Salón de Actos de EZKERRA BERDEAK en la calle Fernandez del Campo, 24. Bilbao. Si venís teneis todo el cotarro lumeril cerca, Madame Julie en General Concha, Yoko en Estrada de Mala, Valeska en Colón de Larreategi, Bilbao Escorts en Mazarredo, Tania en Carmelo gil... Yo que no soy independentista ni nacionalista ni na de na igual me acerco a ver que cuentan los de la CUP. Tiene que ser interesante oirlos, eso si como me hablen en catalán y me lo subtitulen en euskera va a ser que no