En primer lugar, el Sr. Ganorabako, siempre serà bien venido por mi, tanto en el foro con sus valiosisimas aportacions, como en el Estat Catala, y creo poder hablar en mi nombre de otros tantos compañer@s forer@s.
:

Se'n va, però es queda

"De Mas es dirà que va ser ell qui va saber posar el país per davant del seu partit i de la seva persona, entenent pel país, la gent que l'habita"

per Ramón Cotarelo 9 de Gener 2016 a les 20.29 h

Un pas al costat és un pas endavant. Un president en funcions és un president permanent. Un expresident és un president que es fa a ell mateix. D'ell es dirà que va posar el procés en marxa, ho va sostenir contra els atacs, va ser processat per aquest procés i el va salvar quan ho necessitava sabent que fent renúncia a allò formal salvaguardava allò material i essencial. Es dirà que, arribat el moment de fer realitat el que es diu, hi ha qui ho fa i qui no. Que la prioritat retòrica es converteixi en realitat. Es dirà que va ser ell qui va saber posar el país per davant del seu partit i de la seva persona, entenent pel país, la gent que l'habita. Tota la gent.


I sobretot es dirà que va saber convertir una retirada i una derrota fàctica a curt termini en una victòria política i moral a llarg termini, una victòria que no està a l'abast de qualsevol, sinó només dels grans. Amb la seva decisió, Artur Mas ha deixat de ser el president en funcions de l'Autonomia catalana per passar a ser el president in pectore de la propera República catalana, el seu fundador. Això pel que fa als aspectes morals de la decisió. Però aquesta dimensió moral està encaixada en un marc pragmàtic que assegura que tanta intel·ligència i tant sacrifici, tanta tenacitat i tanta paciència no es perdin després en les contingències capritxoses de la política pràctica.

Aquest marc pragmàtic consta dels següents elements: El president, Carles Puigdemont, proposat pel mateix Mas, gaudeix de la seva confiança abans de sol·licitar la del Parlament. Dos diputad@s de la CUP passen a integrar-se al grup parlamentari de Junts pel Sí i, actuant a la manera dels antics ostatges en les guerres del passat, garanteixen l'estabilitat del govern de la Generalitat per als propers 18 mesos. En assumpció dels seus errors, dos diputad@s de la CUP causaran baixa i seran substituïts per altres dos com a garantia suplementària de l'aquesta estabilitat de govern.

El grup parlamentari de la CUP es compromet a donar suport sempre al govern de JxS i a no votar mai en cap cas amb els grups contraris al dret a decidir. Els tres mesos de negociacions fins ara han mostrat com de disfuncionals poden ser les sorpreses i alts i baixos en la realització d'un projecte col·lectiu de tot el país, que no pot estar a mercè d'allò que decideixin grups moguts per lleialtats parcials. El govern portarà endavant el full de ruta en els 18 mesos fins a preparar el nou escenari que, a través d'unes eleccions, pugui il·luminar el camí a la República catalana.

Òbviament, aquesta decisió -d'una complexitat, subtilesa i intel·ligència notables- allunya el perill d'eleccions noves que, com va dir Mas, només podrien portar caos a Catalunya. Igualment tranquil·litza la població, especialment els votants independentistes, que veuen compensades les seves tribulacions últimes amb un acord que, sobre la seva altura moral, afegeix una seguretat pragmàtica que garanteix el compliment del programa previst. En cap moment s'ha esmentat que aquest acord es fa en un context d'especial debilitat de l'Estat que no té govern; el que té en funcions està absolutament desprestigiat a l'interior i l'exterior i no sembla que hagi de resoldre aquest desconcert a curt termini, per l'evident incompetència dels polítics espanyols que, sumats tots ells, no donen un Mas.

Perquè en tot conflicte -i el de Catalunya- Espanya ho és- no n'hi ha prou amb que les pròpies forces estiguin preparades i tinguin un comandament aclarit. Si, a més, l'adversari no té preparació ni comandament, la tasca es facilita. Tot l'anterior es refereix al passat i sobretot al present. Però la compareixença de Mas ha afegit a la seva dimensió de polític la d'estadista que indubtablement té i perfilarà també en el futur. Ha parlat dels costos i els beneficis de la decisió, tant personals com institucionals que, per descomptat, estan barrejats. I aquest parlament ha estat més important encara que el mateix acord que glossava, perquè va acabar sent la veritable garantia del procés, la qual tothom va entendre encara que no es formula: ell se'n va, però es queda.

Mas no abandona la política, queda com a expresident i, per si algú dubta de l'abast de les seves paraules, ha aclarit que les competències de l'expresident les decidiria ell mateix. El model del dualisme Putin-Medveded quedava esbossat. L'expresident tutelarà el rumb a la República amb totes les conseqüències, incloses, clar és, les amenaces judicials espanyoles. A més dedicarà els 18 mesos en qüestió a refundar CDC, molt probablement al llarg de la línia d'un moviment amb cert ressò gaullista i, al final, deixa oberta la porta a la possibilitat de presentar-se a les properes eleccions com a legítim aspirant a ser el primer president de la República catalana, de la qual ja ho és in pectore des d'avui.


http://www.mon.cat/cat/notices/2016/01/se_n_va_pero_es_queda_156467.php

------------------------------------------------

Se va, pero se queda

"De Mas se dirá que fue él quien supo poner el país por delante de su partido y de su persona, entendiendo por el país, la gente que lo habita"

por Ramón Cotarelo 9 de Enero 2016 a las 20:29 h

Un paso al costado es un paso adelante. Un presidente en funciones es un presidente permanente. Un ex es un presidente que se hace a sí mismo. De él se dirá que puso el proceso en marcha, lo sostuvo contra los ataques, fue procesado por este proceso y lo salvó cuando lo necesitaba sabiendo que haciendo renuncia a lo formal salvaguardaba lo material y esencial. Se dirá que, llegado el momento de hacer realidad lo que se dice, hay quien lo hace y quién no. Que la prioridad retórica se convierta en realidad. Se dirá que fue él quien supo poner el país por delante de su partido y de su persona, entendiendo por el país, la gente que lo habita. Toda la gente.


Y sobre todo se dirá que supo convertir una retirada y una derrota fáctica a corto plazo en una victoria política y moral a largo plazo, una victoria que no está al alcance de cualquiera, sino sólo de los grandes. Con su decisión, Mas ha dejado de ser el presidente en funciones de la Autonomía catalana para pasar a ser el presidente in pectore de la próxima República catalana, su fundador. Esto en cuanto a los aspectos morales de la decisión. Pero esta dimensión moral está encajada en un marco pragmático que asegura que tanta inteligencia y tanto sacrificio, tanta tenacidad y tanta paciencia no se pierdan después en las contingencias caprichosas de la política práctica.

Este marco pragmático consta de los siguientes elementos: El presidente, Carles Puigdemont, propuesto por el propio Mas, disfruta de su confianza antes de solicitar la del Parlamento. Dos diputadas @ s de la CUP pasan a integrarse en el grupo parlamentario de Juntos el Sí y, actuando a la manera de los antiguos rehenes en las guerras del pasado, garantizan la estabilidad del gobierno de la Generalitat para los próximos 18 meses. En asunción de sus errores, dos diputadas @ s de la CUP causarán baja y serán sustituidos por otros dos como garantía suplementaria de la dicha estabilidad de gobierno.

El grupo parlamentario de la CUP se compromete a apoyar siempre al gobierno de JxS ya no votar nunca en ningún caso con los grupos contrarios al derecho a decidir. Los tres meses de negociaciones hasta ahora han mostrado como de disfuncionales pueden ser las sorpresas y altibajos en la realización de un proyecto colectivo de todo el país, que no puede estar a merced de lo que decidan grupos movidos por lealtades parciales. El gobierno llevará adelante la hoja de ruta en los 18 meses hasta preparar el nuevo escenario que, a través de unas elecciones, pueda iluminar el camino a la República catalana.

Obviamente, esta decisión -de una complejidad, sutileza e inteligencia notables- aleja el peligro de elecciones nuevas que, como dijo Mas, sólo podrían llevar caos en Cataluña. Igualmente tranquiliza la población, especialmente los votantes independentistas, que ven compensadas sus tribulaciones últimas con un acuerdo que, sobre su altura moral, añade una seguridad pragmática que garantiza el cumplimiento del programa previsto. En ningún momento se ha mencionado que este acuerdo se hace en un contexto de especial debilidad del Estado que no tiene gobierno; lo que tiene en funciones está absolutamente desprestigiado en el interior y el exterior y no parece que vaya a resolver este desconcierto a corto plazo, por la evidente incompetencia de los políticos españoles que, sumados todos ellos, no dan un Mas.

Porque en todo conflicto -y el de Cataluña- España lo es- no basta con que las propias fuerzas estén preparadas y tengan un mando aclarado. Si, además, el adversario no tiene preparación ni mando, la tarea se facilita. Todo lo anterior se refiere al pasado y sobre todo al presente. Pero la comparecencia de Mas ha añadido a su dimensión de político la de estadista que indudablemente tiene y perfilará también en el futuro. Ha hablado de los costes y los beneficios de la decisión, tanto personales como institucionales que, por supuesto, están mezclados. Y este parlamento ha sido más importante aún que el mismo acuerdo que glosaba, porque terminó siendo la verdadera garantía del proceso, la cual todo el mundo entendió aunque no se formula: él se va, pero se queda.

Pero no abandona la política, queda como presidente y, por si alguien duda del alcance de sus palabras, aclaró que las competencias del ex las decidiría él mismo. El modelo del dualismo Putin-Medveded quedaba esbozado. El ex tutelará el rumbo a la República con todas las consecuencias, incluidas, claro es, las amenazas judiciales españolas. Además dedicará los 18 meses en cuestión a refundar CDC, muy probablemente a lo largo de la línea de un movimiento con cierto eco gaullista y, al final, deja abierta la puerta a la posibilidad de presentarse a las próximas elecciones como legítimo aspirante a ser el primer presidente de la República catalana, de la que ya lo es in pectore desde hoy.

Pla Hidrològic: Torna el malson de l’Ebre

El govern espanyol aprova per decret el Pla Hidrològic sense escoltar la veu de la Generalitat ni del territori. El document preveu 465.000 hectàrees més de regadiu pels pròxims cinc anys

ARA Barcelona Actualitzada el 08/01/2016 21:21

La primera protesta per l'aprovació del Pla Hidrològic per decret, ahir a Tortosa / TJERK VAN DER MEULEN

El consell de Ministres va aprovar ahir el Pla Hidrològic de l’Ebre, per reial decret i en el temps de descompte d’una majoria absoluta en funcions. A més, sense incorporar cap de les propostes de cabals consensuades a Catalunya. Unes formes que inevitablement recorden a la famosa frase del ministre d’ Arias Cañete durant el govern d’ Aznar, que l’any 2000 assegurava que el Pla Hidrològic s’aprovaria “per collons”.

"Hi ha criteris tècnics que asseguren que manca aigua al tram final del riu, esperem que la Unió Europea els faci rectificar"

Xavier Pallarès Delegat del Govern a les Terres de l’Ebre

L’estil del govern va provocar, un cop més, indignació a les Terres de l’Ebre. El delegat de la Generalitat, Xavier Pallarès, manifestava la seva “decepció absoluta” i titllava el document d’ "aberració". Des de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, la portaveu Susanna Abella, apuntava que “se’ls acabava el temps pels terminis que va donar la Unió Europea, i no ho van fer abans perquè els podia perjudicar de cara a les eleccions generals”.

Segons la ministra de Medi Ambient, Isabel García Tejerina, el pla compleix les directives europees. “Hem fet un esforç per recuperar els retards que portàvem i ser un país complidor amb Europa també en matèria d’aigua”, afirmava. Uns arguments que contrasten amb els del bàndol català, que precisament confien en la Unió Europea per frenar-lo. Pallarès afirmava ahir que “hi ha criteris tècnics que asseguren que manca aigua al tram final del riu, esperem que la Unió Europea els faci rectificar”.

"Ho havien de fer ja perquè la majoria se’ls acaba, i si no ho han fet abans deu ser perquè no els interessava fer-ho abans de les eleccions generals"

Susanna Abella Portaveu de la Plataforma en Defensa de l'Ebre

En la mateixa línia, la portaveu de la PDE, Susanna Abella creu que “ Europa farà complir les seves directives, més després que la UE ja hagués plantejat unes sèrie de recomanacions que no s’han tingut en compte”. Abella recorda que el document aprovat avui “és el mateix pla que es va aprovar fa 2 anys en la segona etapa d’Arias Cañete com a ministre de Medi Ambient, i llavors ja es va posar de relleu que presentava greus incompliments de la directiva europea de l’aigua”. La portaveu de la PDE concreta: “No tenen en compte una quarantena de recomanacions de la Unió Europea, entre les que hi ha revisar els cabals ambientals, el programa de regadius i la política de fer nous embassaments”.

Per tot plegat, Abella creu que “aquest pla hidrològic neix mort, perquè entra en conflicte amb la directiva de l’aigua, la d’hàbitats i la d’aus, un tema molt delicat perquè el Delta de l’Ebre és un dels llocs estratègics en els moviments migratoris de les aus europees”. Segons la PDE, la resposta de la UE podria arribar abans de l’estiu. La plataforma podrà intensificar la pressió sobre la UE gràcies a una visita d’una delegació d’eurodiputats a les Terres de l’Ebre el proper mes de febrer, arran de la denúncia que la mateixa plataforma va presentar el 2012.

El nou pla de l’Ebre preveu abastir 465.000 hectàrees més de regadiu en el període 2016-2021. A més, contempla també 52 embassaments més, sumats als 20 que hi ha. Les diferències entre els cabals que preveu el document aprovat pel govern i les consensuades a Catalunya en el marc de la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre són grans. Mentre que el document aprovat preveu un cabal ecològic pel riu Ebre de 3.000 hectòmetres cúbics l’any, les xifres consensuades a Catalunya estableixen una forquilla que va des dels 5.871 hectòmetres cúbics als 9.907, segons la pluviometria de cada any.


http://www.ara.cat/societat/govern-espanyol-aprova-Pla-Hidrologic-Ebre-decret_0_1500450057.html

-----------------------------------------

Plan Hidrológico: Vuelve la pesadilla del Ebro

El gobierno español aprueba por decreto el Plan Hidrológico sin escuchar la voz de la Generalitat ni del territorio. El documento prevé 465.000 hectáreas más de regadío para los próximos cinco años

AHORA Barcelona Actualizada el 01/08/2016 21:21

La primera protesta por la aprobación del Plan Hidrológico por decreto, ayer en Tortosa / Tjerk VAN DER Meulen

El consejo de Ministros aprobó ayer el Plan Hidrológico del Ebro, por real decreto y en el tiempo de descuento de una mayoría absoluta en funciones. Además, sin incorporar ninguna de las propuestas de caudales consensuadas en Cataluña. Unas formas que inevitablemente recuerdan a la famosa frase del ministro de Arias Cañete durante el gobierno de Aznar, que en 2000 aseguraba que el Plan Hidrológico se aprobaría "por cojones". "Hay criterios técnicos que aseguran que falta agua en el tramo final del río, esperamos que la Unión Europea les haga rectificar" Xavier Pallarès Delegado del Gobierno en las Tierras del Ebro
El estilo del gobierno provocó, una vez más, indignación en las Tierras del Ebro. El delegado de la Generalitat, Xavier Pallarès, manifestaba su "decepción absoluta" y tildaba el documento de "aberración". Desde la Plataforma en Defensa del Ebro, la portavoz Susanna Abella, apuntaba que "se les acababa el tiempo por los plazos que dio la Unión Europea, y no lo hicieron antes que los podía perjudicar de cara a las elecciones generales ".
Según la ministra de Medio Ambiente, Isabel García Tejerina, el plan cumple las directivas europeas. "Hemos hecho un esfuerzo para recuperar los retrasos que llevábamos y ser un país cumplidor con Europa también en materia de agua", afirmaba. Unos argumentos que contrastan con los del bando catalán, que precisamente confían en la Unión Europea para frenarlo. Pallarès afirmaba ayer que "hay criterios técnicos que aseguran que falta agua en el tramo final del río, esperamos que la Unión Europea les haga rectificar". "Lo tenían que hacer ya que la mayoría se les acaba, y si no lo han hecho antes será porque no les interesaba hacerlo antes de las elecciones generales" Susanna Abella Portavoz de la Plataforma en Defensa del Ebro
En la misma línea, la portavoz de la PDE, Susanna Abella cree que "Europa hará cumplir sus directivas, más después de que la UE ya hubiera planteado unas serie de recomendaciones que no se han tenido en cuenta". Abeja recuerda que el documento aprobado hoy "es el mismo plan que se aprobó hace dos años en la segunda etapa de Arias Cañete como ministro de Medio Ambiente, y entonces ya se puso de relieve que presentaba graves incumplimientos de la directiva europea del agua ". La portavoz de la PDE concreta: "No tienen en cuenta una cuarentena de recomendaciones de la Unión Europea, entre las que hay que revisar los caudales ambientales, el programa de regadíos y la política de hacer nuevos embalses".
Por todo ello, Abeja cree que "este plan hidrológico nace muerto, porque entra en conflicto con la directiva del agua, la de hábitats y la de aves, un tema muy delicado porque el Delta del Ebro es uno de los lugares estratégicos en los movimientos migratorios de las aves europeas ". Según la PDE, la respuesta de la UE podría llegar antes del verano. La plataforma podrá intensificar la presión sobre la UE gracias a una visita de una delegación de eurodiputados a las Tierras del Ebro el próximo mes de febrero, a raíz de la denuncia que la misma plataforma presentó en 2012.
El nuevo plan del Ebro prevé abastecer 465.000 hectáreas más de regadío en el periodo 2016-2021. Además, contempla también 52 embalses más, sumados a los 20 que hay. Las diferencias entre los caudales que prevé el documento aprobado por el gobierno y las consensuadas en Cataluña en el marco de la Comisión para la Sostenibilidad de las Tierras del Ebro son grandes. Mientras que el documento aprobado prevé un caudal ecológico por el río Ebro de 3.000 hectómetros cúbicos al año, las cifras consensuadas en Cataluña establecen una horquilla que va desde los 5.871 hectómetros cúbicos a 9.907, según la pluviometría de cada año.

La lliçó catalana

SUSO DE TORO
10/01/2016 19:05

Segueix-me

La societat catalana ja no se sorprèn amb cada nova volta de cargol: viu en la sorpresa des de fa cinc anys, i es queda atònita quan es mira al mirall. Aquella imatge impostada de tranquil·litat, aquell temps i aquell país no tornaran. Catalunya ja no és ni tornarà a ser mai la que era fa cinc anys, ni per a ella mateixa ni per als espanyols. La imatge de sentit comú, astúcia i mansuetud ha mudat a la de rebel·lia caòtica i audaç.

Els poders madrilenys, que van desencadenar irresponsablement fa uns anys una fúria inesperada, s’han quedat amb la boca oberta. No saben el que poden esperar-se d’aquests catalans, és obvi que són capaços de qualsevol cosa -fins i tot de coses que ni ells mateixos s’havien atrevit a somiar-. A hores d’ara, que ridículs els fingiments de la política i els mitjans espanyols: els que han demonitzat i menyspreat Mas tots aquests anys, els que abans ridiculitzaven la CUP però fa dos dies celebraven que no investís Mas, critiquen ara el seu suport a Puigdemont com si fossin votants defraudats. Un torrent de queixes i laments des de l’esquerra i des de la dreta espanyoles que revela com els cou aquest acord. Mostren la impotència i el desconcert d’una política que, davant la intrepidesa de la catalana, resulta, tota ella, “vella política”.

La societat catalana no està presa de la por, com ho està el conjunt de l’espanyola, atrapada en l’ansietat de “la unitat d’Espanya” amb el seu correlat de monarquia obligatòria i l’exèrcit de cua d’ull. I el que acaben de pactar aquestes dues candidatures pot semblar raonable o no, i es pot compartir els seus objectius o no, però la feina dels polítics és buscar solucions i sortides per aconseguir els seus objectius. I ho han fet. ¿La política espanyola serà capaç d’aprendre la lliçó? ¿Serà capaç de formar un govern progressista sobre aliances? ¿O quedarà atrapada en els límits imposats, les pors, les pressions? L’audàcia i l’ambició de la política catalana són un desafiament a la imaginació de l’espanyola, incapaç d’una alternativa que no siguin negatives.

La decisió de Junts pel Sí i la CUP retorna al sobiranisme la iniciativa política que havia perdut des que Podem va prometre que defensaria un referèndum. El moviment cívic i polític català s’aixeca sobre la reclamació del “dret a decidir”; l’acceptació d’un referèndum per part d’un partit estatal va prendre força a l’argument polític del sobiranisme, que es justifica en el fet que l’Estat i la política espanyola no reconeixen la ciutadania catalana. Impedir votar a una persona és negar-li un dret particular com a ciutadà, però negar-ho a tots els habitants d’un territori és una coacció a tot un país i crea un problema nacional. Que un partit amb direcció a Madrid prometés defensar aquest dret va debilitar el marc nacional català del problema i, de fet, el triomf electoral d’En Comú Podem va reinserir Catalunya, que semblava un espai polític independent i sobirà, dins dels paràmetres de la política espanyola.

Es comprenen les insistents crítiques a Mas, a la política de Convergència i a la corrupció dels Pujol, i les lloances a la coherència esquerrana de la CUP, perquè aquest procés de caràcter fonamentalment nacional s’atura en passar a un eix social o de classe que accepti l’actual marc estatal.

L’acord per investir un president és un triomf polític del sobiranisme perquè recupera el control del joc. Pot ser que la política espanyola ofereixi un referèndum o no, ja ho veurem, però no n’hi haurà prou que la ciutadania pugui acudir a les urnes un dia: l’empoderament de la societat catalana no té marxa enrere. M’és impossible imaginar una Catalunya com la de fa cinc anys, una comunitat autònoma espanyola i prou.

El sobiranisme no té prou base social per concloure el seu projecte, però sí que té base legal i, en aquest moment, iniciativa política per seguir conduint-lo. En algun moment hi haurà d’haver un diàleg i una negociació amb algun govern espanyol i s’establirà algun acord que reconegui alguna forma de sobirania política a Catalunya. I això és desitjable per a una societat catalana que mereix recollir algun fruit i no ha d’acabar frustrada i vençuda, però també per a una Espanya que no tindrà més remei que afrontar que està sotmesa a poders centralistes que utilitzen la seva por, la seva falta de sentit cívic, el seu nacionalisme paralitzant i la seva falta d’amor per la llibertat.

Algun dia els espanyols comprendran que “la unitat d’Espanya” no només és una presó de països sinó també un parany per a les aspiracions de justícia i llibertat.

La lliçó catalana

SUSO DE TORO
10/01/2016 19:05

Segueix-me

La societat catalana ja no se sorprèn amb cada nova volta de cargol: viu en la sorpresa des de fa cinc anys, i es queda atònita quan es mira al mirall. Aquella imatge impostada de tranquil·litat, aquell temps i aquell país no tornaran. Catalunya ja no és ni tornarà a ser mai la que era fa cinc anys, ni per a ella mateixa ni per als espanyols. La imatge de sentit comú, astúcia i mansuetud ha mudat a la de rebel·lia caòtica i audaç.

Els poders madrilenys, que van desencadenar irresponsablement fa uns anys una fúria inesperada, s’han quedat amb la boca oberta. No saben el que poden esperar-se d’aquests catalans, és obvi que són capaços de qualsevol cosa -fins i tot de coses que ni ells mateixos s’havien atrevit a somiar-. A hores d’ara, que ridículs els fingiments de la política i els mitjans espanyols: els que han demonitzat i menyspreat Mas tots aquests anys, els que abans ridiculitzaven la CUP però fa dos dies celebraven que no investís Mas, critiquen ara el seu suport a Puigdemont com si fossin votants defraudats. Un torrent de queixes i laments des de l’esquerra i des de la dreta espanyoles que revela com els cou aquest acord. Mostren la impotència i el desconcert d’una política que, davant la intrepidesa de la catalana, resulta, tota ella, “vella política”.

La societat catalana no està presa de la por, com ho està el conjunt de l’espanyola, atrapada en l’ansietat de “la unitat d’Espanya” amb el seu correlat de monarquia obligatòria i l’exèrcit de cua d’ull. I el que acaben de pactar aquestes dues candidatures pot semblar raonable o no, i es pot compartir els seus objectius o no, però la feina dels polítics és buscar solucions i sortides per aconseguir els seus objectius. I ho han fet. ¿La política espanyola serà capaç d’aprendre la lliçó? ¿Serà capaç de formar un govern progressista sobre aliances? ¿O quedarà atrapada en els límits imposats, les pors, les pressions? L’audàcia i l’ambició de la política catalana són un desafiament a la imaginació de l’espanyola, incapaç d’una alternativa que no siguin negatives.

La decisió de Junts pel Sí i la CUP retorna al sobiranisme la iniciativa política que havia perdut des que Podem va prometre que defensaria un referèndum. El moviment cívic i polític català s’aixeca sobre la reclamació del “dret a decidir”; l’acceptació d’un referèndum per part d’un partit estatal va prendre força a l’argument polític del sobiranisme, que es justifica en el fet que l’Estat i la política espanyola no reconeixen la ciutadania catalana. Impedir votar a una persona és negar-li un dret particular com a ciutadà, però negar-ho a tots els habitants d’un territori és una coacció a tot un país i crea un problema nacional. Que un partit amb direcció a Madrid prometés defensar aquest dret va debilitar el marc nacional català del problema i, de fet, el triomf electoral d’En Comú Podem va reinserir Catalunya, que semblava un espai polític independent i sobirà, dins dels paràmetres de la política espanyola.

Es comprenen les insistents crítiques a Mas, a la política de Convergència i a la corrupció dels Pujol, i les lloances a la coherència esquerrana de la CUP, perquè aquest procés de caràcter fonamentalment nacional s’atura en passar a un eix social o de classe que accepti l’actual marc estatal.

L’acord per investir un president és un triomf polític del sobiranisme perquè recupera el control del joc. Pot ser que la política espanyola ofereixi un referèndum o no, ja ho veurem, però no n’hi haurà prou que la ciutadania pugui acudir a les urnes un dia: l’empoderament de la societat catalana no té marxa enrere. M’és impossible imaginar una Catalunya com la de fa cinc anys, una comunitat autònoma espanyola i prou.

El sobiranisme no té prou base social per concloure el seu projecte, però sí que té base legal i, en aquest moment, iniciativa política per seguir conduint-lo. En algun moment hi haurà d’haver un diàleg i una negociació amb algun govern espanyol i s’establirà algun acord que reconegui alguna forma de sobirania política a Catalunya. I això és desitjable per a una societat catalana que mereix recollir algun fruit i no ha d’acabar frustrada i vençuda, però també per a una Espanya que no tindrà més remei que afrontar que està sotmesa a poders centralistes que utilitzen la seva por, la seva falta de sentit cívic, el seu nacionalisme paralitzant i la seva falta d’amor per la llibertat.

Algun dia els espanyols comprendran que “la unitat d’Espanya” no només és una presó de països sinó també un parany per a les aspiracions de justícia i llibertat.

Avui casi no he dormit res!
No se si estic contenta o estic trista...jo sóc dona d'un sol home! M'han tret el meu Mas de les mans...així de ràpid! El millor president de la meva vida

L'últim president de la Generalitat afronta la Història

"L'acord entre Junts pel Sí i la CUP és la materialització política d'una aspiració popular que ve de tres segles, la consecució pràctica del que quinze generacions de catalans han considerat una utopia per la què valia la pena lluitar"

per Salvador Cot 10 de Gener 2016 a les 22.21 h

Carles Puigdemont serà l'últim president de la Generalitat... O fracassarà. Aquest és l'objectiu -titànic- de la majoria que es va activar un diumenge a la nit al Parlament de Catalunya: Crear un nou estat a Europa Occidental, una república amb un cap d'estat democràtic que respongui, únicament, davant del poble català. L'acord entre Junts pel Sí i la CUP és la materialització política d'una aspiració popular que ve de tres segles, la consecució pràctica del que quinze generacions de catalans han considerat una utopia per la què valia la pena lluitar. Puigdemont farà Història o desapareixerà d'ella.


Per tot això, el president Puigdemont complirà amb alguns rituals per última vegada -serà nomenat pel rei d'Espanya, per exemple-, però amb la voluntat d'utilitzar aquesta legalitat per crear-ne una de nova, la que emanarà del Parlament de Catalunya. Puigdemont haurà de sortir-se'n amb el que no han afrontat els seus 129 antecessors, Mas inclòs.

I un apunt de justícia. Aquests dies hem vist com marxaven dos expresidents. Un, Artur Mas, amb el que potser és el major capital polític de la història d'aquest país. I l'altre, José Montilla, anant a buscar a Madrid un escó de senador. A aquestes dues imatges no s'hi pot afegir res.

Martina quina sort ser el unic home teu
Ara en seriu crec que Mas ha fet i va ser un bon president pero ara es hora de no mirar enrera i cap líndependencia yo léspero desde als anys 1968 i fins ra no la veia tan aprot
Molts petons per tu que tés mereixas

Serà un somni fet realitat.
Dits creuats!