L'estat espanyol boicoteja una missió comercial catalana a la Xina

El conseller d’Agricultura denuncia que el govern espanyol ha “obstaculitzat” a través de l’ambaixada l’èxit d’una missió que afecta molt negativament diferents empreses i els seus treballadors

Segons informa l’ACN, el conseller d'Agricultura, Jordi Ciuraneta, ha acusat l'estat espanyol ''d'obstaculitzar'' la missió comercial que s'està fent a la Xina amb una vintena d'empreses catalanes dels sectors de la carn, els cítrics i el peix. El conseller ha assegurat que a través de l'ambaixada espanyola s'ha interferit per ''anul·lar'' dues reunions importants previstes per aquest dimecres entre els empresaris, el Govern i organismes xinesos que homologuen les empreses que volen exportar cap al país asiàtic. El conseller ha qualificat aquesta actitud ''d'agressió institucional'' i ha lamentat que d'aquesta manera s'han vist perjudicades les empreses que han tingut uns costos per participar en la missió comercial.


El programa de la missió comercial a la Xina liderada pel Departament d'Agricultura preveia aquest dimecres dues reunions que han estat anul·lades a darrera hora. La primera era amb el subdirector del Food Safety Buereu (SSB-AQSIQ), Bie Kexing, i el director del Departament de Carns i productes carnis del FSB, Wang Ning. La segona s'havia de fer entre la vintena d'empresaris que s'han desplaçat fins al país asiàtic i la China Certifications and Acreditation Administration (CNCA), l'organisme que s'ocupa de donar les homologacions per poder exportar, i també amb el responsable de la China Inspection and Quarentine Association (CNCA).

Segons Ciuraneta, l'obstaculització d'aquestes reunions que estaven concertades ha perjudicat les empreses, per la despesa que els ha suposat participar-hi, però també als seus treballadors i als ''ciutadans de Catalunya en general''. El conseller ha dit que aquesta acció ''s'ha fet sense una base ajustada'' i per motius polítics que han acabat ''discriminant la base social dels treballadors, que va més enllà d'un ideari polític''.

En aquest sentit, Ciuraneta s'ha mostrat sorprès però a la vegada indignat per les dificultats que s'han posat en la missió comercial i ha lamentat que s'hagin ''malbaratat'' uns recursos que havien de servir perquè les reunions poguessin sortir bé. El conseller ha recordat que ahir dimarts es van trobar amb l'ambaixador espanyol a la Xina, Manuel Valencia, i que davant dels empresaris es van oferir a acompanyar-los en aquestes reunions però finalment aquest dimecres no han fet acte de presència. Segons fonts consultades per l'ACN, els estaments xinesos han rebut indicacions de l'ambaixada espanyola on se'ls ha demanat que les trobades i reunions amb el conseller i els empresaris no tinguessin ''contingut''.

Per tot plegat, Ciuraneta considera que l'Estat ''ha posat totes les traves possibles perquè avui una reunió molt important per unes empreses que s'havien desplaçat fins aquí no s'hagi acabat produint''. Així ha reiterat que l'Estat ''ha posat per davant el tema polític d'agressió a Catalunya i ha acabat fent mal a les empreses i tots els treballadors que tenen al darrera''.

Sobre el paper

Per: Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
Divendres 27.11.2015 02:00

El sistema d’immersió lingüística fou dissenyat com una eina de cohesió social, alhora que cercava l’extensió del coneixement i de la presència social del català. L’hem defensat i l’hem de defensar aferrissadament dels qui, amb arguments fal·laços, volen evitar que aquests objectius es puguin assolir. Per això mateix no hauríem d’enganyar-nos a nosaltres mateixos ni defugir l’autocrítica. Si es tracta d’un element central del model de convivència a Catalunya, potser ens l’hauríem de prendre més seriosament, i fer balanç dels resultats de manera honesta i estricta.

Quina és la realitat, més enllà de les proves PISA o dels resultats de la selectivitat? Tots sabem que una part dels joves catalans, especialment en algunes zones del territori, tenen una competència limitada en català, i alguns, a més, no el fan servir habitualment. N’hi ha prou de sortir a comprar un tarda al centre de Barcelona, de Tarragona o de Martorell, per posar alguns exemples. Són joves provinents de barris i ciutats on el català no té cap presència, o gairebé, més enllà de l’escola. Amb sort, deuen haver fet l’educació infantil i la primària en català, però en canvi és molt probable que el castellà hagi esdevingut majoritari, si no exclusiu, a secundària. Aquests joves viuen en castellà: família, amics, lleure, feina… Si llegeixen, ho fan en castellà; rarament miren TV3 o consumeixen productes culturals en català. Parlem de generacions que, sobre el paper, han viscut de ple la immersió.

Joves amb aquest perfil arriben a les facultats d’Educació perquè volen ser mestres. Hi tenen tot el dret. Però quin futur té la immersió en aquestes circumstàncies? Podem esperar que la universitat resolgui les mancances que arrosseguen? Més aviat no, perquè encara hi ha una altra realitat sorprenent: a tots els estudiants de Catalunya que superen l’ESO se’ls reconeix un nivell equivalent al C de català. Amb aquesta situació aparentment idíl·lica, de nou sobre el paper, ja es veu que no cal incloure gaires assignatures de català als graus d’educació. Així, a la Universitat de Barcelona trobem una única assignatura quadrimestral obligatòria de llengua catalana en el primer curs, el mateix nombre d’assignatures que es dediquen a la llengua castellana i a l’anglesa. I això és tot. Sobre el paper no hi ha mancances. Per tant, fóra contradictori impulsar mesures per pal·liar una situació que no existeix. Sobre el paper.

Què es pot fer amb tot just quatre mesos de classe? Tots els esforços resulten insuficients. Sobretot si tenim en compte que, molts d’aquests estudiants, que han superat el batxillerat i la selectivitat, tenen mancances greus en l’ús del llenguatge, i per tant en català, en castellà o en qualsevol llengua. Molt sovint no són capaços de redactar textos coherents i ben estructurats; escriuen amb moltes incorreccions; tenen un vocabulari limitat; els costa llegir en veu alta… En català la cosa s’agreuja, és clar. Tot i haver estudiat la normativa durant anys, no han arribat a consolidar-la. El seu català és farcit de castellanismes lèxics, sintàctics i expressius, i tenen problemes seriosos amb els sons del català. Pel que fa als catalanoparlants, la situació general és força semblant: d’una banda, presenten les mateixes mancances quant a la lectura i l’escriptura, i al coneixement de la normativa; d’una altra, si viuen a Barcelona o a l’àrea metropolitana, tenen també dificultats amb alguns sons propis de la llengua catalana. En relació amb aquest segon aspecte, si més no en aquesta zona del país (però també en d’altres), ja es pot considerar en procés d’extinció la vocal neutra, la palatal lateral (ll) i la pronúncia àtona de la conjunció ‘que’. Davant de trets fonètics com aquests mostren una clara incomoditat: els consideren poc naturals, antiquats, ‘molt catalans’ o de comarques. Aquest és ja, de fet, el model que es difon sovint des de les sèries de TV3 adreçades a un públic jove.

És evident que no podem atribuir tota la responsabilitat d’aquesta situació al sistema educatiu. Les circumstàncies socials i sociolingüístiques hi tenen un pes molt important. En el lleure, i en el món de les extraescolars, un altre àmbit important per als infants i els joves, el català hi té una presència escassa, molt singularment en les activitats de caire esportiu. No cal fer ara un repàs de la presència del català al carrer o als mitjans de comunicació, ni parlar de la norma de convergència. Però, sigui com sigui, podem constatar que, amb la immersió tal com s’ha aplicat (o com, en ocasions, no s’ha aplicat), no n’hi ha hagut prou per a assegurar la competència de tots els alumnes en llengua catalana. El forat negre que representa l’educació secundària pel que fa al català acaba de reblar el clau. És evident que no s’hi ha vetllat prou pel compliment de la llei en relació amb la llengua vehicular d’ensenyament, probablement per un excés de prudència. Aquesta realitat, el predomini del castellà a l’educació secundària, ha esdevingut tan habitual que ja no ens sorprenem quan apareixen a TV3 professors d’institut fent la classe en castellà. Potser s’han evitat conflictes (en una actitud ben diferent de la que adopten els contraris a la immersió), però amb aquesta dinàmica hem arribat fins a la situació actual.

No podem continuar assumint acríticament, o interessadament, que els nostres joves acaben l’ensenyament obligatori dominant el català, el castellà (i aviat sentirem que l’anglès), ni tampoc que som davant de les generacions més ben preparades de la història. Tenir títols no és sinònim d’haver assolit competències o d’haver adquirit coneixements; tot plegat s’ha convertit en una ficció. És una realitat idíl·lica sobre el paper. Però estem estafant els nostres fills i ens estem estafant a nosaltres mateixos. Si continuem mentint-nos o mirant cap a una altra banda, hipotecarem el futur de la llengua i del país. I arribarà un punt que no hi haurà cap paper capaç d’amagar-ho.

Comparacions perverses

Vicent Sanchis

Qualsevol ànima que no sigui excessivament càndida o malvada s'ha d'alterar amb segons quines comparacions. La primera, la més vella i també la més perversa, és aquella que parla de “xoc de trens” entre el govern de Catalunya i el de l'Estat. Que l'oposició –l'oposició al PP o a Junts pel Sí– se n'aprofiti és lògic. L'oposició aspira a governar sobre la base de proclamar “ni els uns ni els altres” i “tots són iguals”. Que algú s'ho cregui és una altra cosa. Molt més incomprensible. L'Estat és, en efecte, una locomotora amb tots els vagons que arrossega. I la Generalitat?

Un tricicle? Un patinet? Una bicicleta? Com s'atreveix a comparar algú la potència, les competències, els recursos i el poder de l'un i de l'altra? S'ha de tenir mala fe. I mala bava. Això no és un xoc. És un atropellament! En la mateixa línia, i arran de la intervenció de les finances del govern català i del rebuig del ministre Montoro a prestar la quantitat del fons de liquiditat autonòmic que li demana la Generalitat, ahir alguns caricaturistes van fer l'agost al desembre. D'un costat, van dibuixar Mariano Rajoy. De l'altre, Artur Mas. Tots dos tibant una corda que feia cara de farmacèutic o de pacient. Els dos “polítics” s'enfronten i ho paga “el poble”. Però resulta que Rajoy no és un “polític”, sinó un abusananos. Què passa si l'Estat decideix
no pagar? Res. Què li pot fer la Generalitat? Res. Què pot patir la Generalitat? Tot. Com un contribuent que no pagui. Algunes comparacions clamen al cel i esmussen.

Defensar els nostres drets

Marc Bataller

Madrid no paga i no ens podem doblegar. Si cal s'ha de sortir al carrer dia sí, dia també

Ningú deia que la independència seria fàcil i qui ho pensés era un il·lús. Espero que ningú cregués que per assolir l'estat propi n'hi havia prou de muntar grans mobilitzacions durant les Diades. Amb això no n'hi ha prou i malauradament tampoc és suficient que dos milions de persones hagin votat a favor de la secessió. L'ofec financer a què ens està sotmetent el Ministeri d'Hisenda demostra que tenim unes institucions febles, molt febles. I no és cap crítica. Al contrari. Estem tan intervinguts i collats que el govern, la Generalitat o el Parlament poca cosa hi poden fer. Només poden queixar-se –hi tenen tot el dret– i interposar recursos judicials, que tots sabem que no tindran recorregut. Ahir, el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, no va tenir més remei que suplicar a l'executiu espanyol que ens pagui. Surrealista. Que ens paguin uns diners que són nostres i que, per més inri, ens han deixat els últims anys amb uns interessos que vorejaven el 5% –fins ara el Departament d'Economia ha pagat 1.900 milions d'euros en interessos–. Entenc la posició de Mas-Colell, però crec que no ens hauríem de doblegar davant d'aquesta injustícia. I recupero la idea que exposava a l'inici de l'article. Cal fer un pas endavant. Però com ho podem fer si tenim unes institucions més que debilitades? Doncs, tard o d'hora, arribarà el moment de la societat civil. Ens haurem de coordinar per defensar els nostres drets i si cal sortir al carrer dia sí, dia també. Fixeu-vos-hi bé. No parlo només de mobilitzar-nos a favor de la independència, sinó també pels nostres drets. És un detall important, perquè la maquiavèl·lica estratègia de Montoro i els homes de negres no només afecta els independentistes, sinó tots els ciutadans, hagin votat PP, Ciutadans, PSOE o CUP. En aquests moments ja hi ha algun malalt que té problemes per trobar determinats medicaments molt cars perquè les farmàcies no poden comprar-los. Estem davant d'una situació gravíssima per més que alguns vulguin amagar-ho.

Franquisme i justícia

Quim Torra

Josep Fontana, parlant del llibre de Paul Preston sobre l'Holocaust espanyol, deia: “No es pot restar indiferent davant de tanta crueltat, de tant sofriment i de tant heroisme.” A tots aquells a qui la història –per la guerra, l'odi, les dictadures– ha col·locat al marge d'una societat, pobles sense drets, ciutadans sense paraules, innocents represaliats, han hagut de lluitar contra tota mena de manipulacions per conquerir la memòria històrica. Perquè un poble sense memòria és un poble sense accés a la veritat.
Fins ara el 20-N només sortien els feixistes en acte de nostàlgia. A partir d'enguany els demòcrates hem pres el carrer en acte de reivindicació i homenatge

Divendres passat, 20-N, vam commemorar un acte unitari sota el lema “Justícia pels crims del franquisme”. Ens hi vam aplegar per a exercir el dret del reconeixement d'un poble de la història de la seva opressió. Per acompanyar les famílies de les víctimes amb tot el nostre suport i solidaritat. Per reclamar la veritat per damunt de tot. I per demanar que es faci justícia.

Antoni Batista acostuma a recordar que el darrer missatge polític de Josep Benet va ser que calia impulsar una campanya per declarar Franco culpable de crims de guerra. 40 anys després de la seva mort, el dictador i els seus crims segueixen sense ser condemnats.

Fins ara el 20-N només sortien els feixistes en acte de nostàlgia. A partir d'enguany els demòcrates hem pres el carrer en acte de reivindicació i homenatge.

Tantes persones que ens han deixat sense poder veure com es feia justícia. 40 anys i encara ningú no ha demanat perdó, encara no s'ha condemnat el franquisme, ni s'han anul·lat els judicis que van servir per assassinar el nostre president, els nostres joves, els nostres alcaldes, els nostres veïns, els nostres intel·lectuals, els nostres fills. Considerem una vergonya que Espanya no hagi estat capaç de passar comptes amb el seu passat totalitari.

I davant de la presó model, un dels símbols de la repressió, els qui ens hi vam aplegar vam explicitar tres clars missatges:

El primer: un missatge d'escalf i d'agraïment als lluitadors. El país, la cultura, la llengua segueixen existint perquè no es van rendir mai. Som deutors de la seva valentia i coratge.

El segon missatge, adreçat a l'Estat: exigim justícia. Acumulem una transició imposada, amb una llei d'amnistia tramposa i, més recentment, una llei de memòria històrica que ha arribat tard i malament i no ha servit ni per condemnar el franquisme ni per reparar el dolor de les víctimes. Denunciem la impunitat de què han gaudit els seus responsables i la vigència, encara, d'elements del franquisme (ideologia, legislació, aparells de l'estat...). I vam recordar que la legislació internacional no empara la llei d'amnistia de l'Estat espanyol com una llei vàlida de punt final.

I el tercer missatge, adreçat als partits i institucions catalanes. Els vam demanar que en les bases de la política del futur Estat català en matèria de memòria històrica, es condemnin els crims contra la humanitat i es faci un reconeixement a les víctimes. Només podrem construir un país amb uns fonaments democràtics sòlids amb la veritat i la justícia.

Quaranta anys després seguim demanant justícia per les víctimes del franquisme.

Todo esta y seguira perdido.Teneis que comprar portaaviones autonomico, misiles,cazas y esas cosas modernas que son caras para vosotros acostumbrados a ir de superiores sin serlo, es la unica manera, pero hay que rascarse mucho el bolsillo y he odido que estais medio arruinados. Saliudos cordiales y hacedme caso.

Tinc un catalanofobic al meu fil. Dels últims comentaris.
Jo flipo.

Tinc un catalanofobic al meu fil. Dels últims comentaris.
Jo flipo.

hi ha catalans que guadeixen pagant els impostos a Madrid i desitjant secretament que els diners no tornin mai:no hi ha prou farmàcies per curar això

lluc Salellas ha escrit el llibre " El franquisme no marxa" Tots els noms i els cognoms de la dictadura que han mantigut els privilegis de la democràcia

Podries esforçar-te una miqueta noi, noia?, de fet escrius tant malament que no s´enten res del que dius, i fins tot poses una foto d´esquena : aixi m´agrada!! el "poderío" que no falte. Lamentable.

Potser t´ha sentat malament la beguda o el sopar, ets un clon dels molts que ja no saben que fer per fer-nos palés el teu menyspreu i el teu odi, menyspreu i odi que ni saps a qui dirigir-ho. No volen portaavions, ni cap cosa que soni a militar ja que la cosa militar la deixem per gent mes "preparada".

Ets, malauradament l´exemple de tants desorientats i/o inadaptats que son en una terra on es poden defensar les garrofes. No cal que m´entenguis, però deixa de maltractar l´idioma castellá, el que dius fa mal a la vista. Potser en una Catalunya independent aprendries a llegir i escriure correctament, pel que es veu a les espanynes no has après gran cosa. Llástima de planta que has escollit per nick que es molt bonica.......però es marceix ràpid, deu cosa del subconscient.
[/QUOTE

Encima de que os aconsejo bien y os alumbro el camino que teneis para conseguir vuestro anhelo legitimo, no me lo agradeceis y algunos tratais de ofender, incluso.Repito la unica via es adquirir ese material para poder ganar el conflicto y como soleis ser muy cobardes y poco dotados para esas labores hoy hay mercenarios que lo haran por vosotros, pero hay que rascarse el bolsillo y eso ya son palabras mayores para vosotros que ni teneis ni estais dispuestos a gastar nada.Saludos separatistas.

El TC anula la declaración independentista Esla sentencia més rápida de la historia d'aquesta institució

El TC anula la declaración independentista Esla sentencia més rápida de la historia d'aquesta institució

Fins ara el 20-n només sortien els feixistes en acte de nostàllgia
a partir d'enguany els demòcrates hem pres el carrer en actes de reivindicaci'o i homenatge
Tantes persones que ens han deixat sense poder veure com es feia justicia
40 anys i encara ningú no ha demanat perdó si a Italia i Alemania per el nacisme y el facisme i aquí encara no se'ha condemnat el franquisme, ni s'han anulat-lat els judicis que van servir per assassinarel president Companys i altres joves,alcaldes,veins,intel-lectuals,fills ,pares etc

Hi ha una diferencia abismal entre Alemanya, Itàlia i Espanya. Als dos primers casos van perdre la guerra. El Hitler es va suicidar i al Mussolini el van matar els partisans. En canvi el Pakitu es va morir de vell. Aquesta és la gran diferència. Ens marcarà per generacions. De fet només cal veure la llista dels subsecretaris i els alts funcionaris. La majoria són nets dels que van guanyar la guerra.

Sobre la indepèndencia, sóc molt pesimista. L'estat té molta força i l'està fent servir i més que ho ferà. El més trist és que aviat ni això li caldrà. Ja ens cuidem els independentistas de ensorrar-ho nosaltres solets.