VÍDEO «Justícia pels crims del franquisme», 40 anys de la mort del dictador a la presó Model

Òmnium Cultural aprofita la commemoració dels 40 anys de la mort de Francisco Franco per demanar justícia pels represaliats

Un 20-N per denunciar els crims del franquisme
Jordi Palmer, Barcelona | 20/11/2015 a les 10:20h
Afegeix un comentari

Especial: 20-N: 40 anys de la mort de Francisco Franco
Arxivat a: Política, Francisco Franco, Franco, 20-N, Quim Torra, Òmnium Cultural, franquisme, història, memòria històrica

Aquest divendres 20 de novembre es commemoren els quaranta anys de la mort, al llit, del dictador espanyol Francisco Franco. Òmnium Cultural ho aprofita per celebrar un acte de condemna dels crims del franquisme i en defensa de la justícia històrica. L'acte tindrà lloc a la confluència dels carrers Nicaragua i Rosselló, just davant de la presó Model de Barcelona i començarà a les set del vespre. Es tracta d'un esdeveniment politicomusical que comptarà amb parlaments de víctimes del franquisme i de representants de la societat civil que tancarà la campanya "Justícia pels crims del franquisme".

L'acte comptarà amb parlaments de la mateixa Oranich, que va passar per la Model tant en condició de detinguda com de jurista, i d'altres víctimes del franquisme, així com familiars, entre els quals Raimon Carrasco, fill de Carrasco i Formiguera i les germanes de Salvador Puig Antich. Quant a la part musical, anirà a càrrec del grup Verdcel, amb un espectacle especial per a l'ocasió amb temes de Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Joan Isaac i Quico Pi de la Serra, que comptarà amb les veus de Cerk Freixas, Juanjo Bosk i Montse Castellà. Entre d'altres s'interpretaran clàssics de la resistència antifranquista com "Què volen aquesta gent", "A Margalida i L'Estaca". L'acte començarà a les 19h i serà d'accés lliure.

Suport de la societat civil

Tot i que l'organització recau en Òmnium Cultural, hi col·laboren tot un seguit d'entitats de la societat civil, entre les quals ANC, Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme, Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme, Comissió de la Dignitat, CCOO, Drets i Hereus UDC 1931, a més del suport de Memorial Democràtic i l'Ajuntament de Barcelona.

La campanya "Justícia pels crims del franquisme" té com a objectius condemnar públicament des de la societat civil, el franquisme i els seus crims; denunciar la impunitat de què han gaudit els seus responsables i la vigència d'elements del franquisme; recordar i homenatjar les víctimes de la repressió franquista i arrencar el compromís de les forces polítiques perquè, en un futur Estat català, s'obri un procés judicial i polític contra els crims del franquisme i els seus responsables.


El president d'Òmnium Cultural, Quim Torra, el músic Alfons Olmo, el president de la Comissió per la Dignitat, Pep Cruanyes, l'advocada Magda Oranich, i el periodista Antoni Batista, aquest dimecres Foto: ACN

Òmnium recorda les víctimes del franquisme i demana justícia pels crims de la dictadura

21.11.2015 02:00

Més d’un miler de persones van demanar ahir justícia pels crims del franquisme en un emotiu acte organitzat per Òmnium Cultural davant de la presó Model, escenari, per exemple, de l’execució de Salvador Puig Antich.

Amb el suport de desenes d’entitats, de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, músics, víctimes i familiars d’aquells que van patir la repressió van commemorar el 40è aniversari de la mort de Franco i van lamentar que l’estat espanyol encara no hagi demanat perdó pel franquisme i ‘no s’hagi fet justícia’ amb les víctimes, els familiars de les quals encara no saben ni on estan enterrades. ‘

Fins ara el 20-N només sortien els feixistes en acte de nostàlgia. Avui hem pres el carrer els demòcrates en acte de reivindicació i homenatge’, va apuntar el president d’Òmnium, Quim Torra.

Música per retre homenatge a les víctimes

A ritme de ‘Què volen aquesta gent’ (Maria del Pau Bonet), ‘Jo vinc d’un silenci’ (Raimon) i ‘L’estaca (Lluís Llach), aquesta última corejada pel públic, centenars de persones van reclamar justícia per a les víctimes del franquisme. A l’acte van assistir-hi autoritats polítiques com la presidenta del parlament, Carme Forcadell, el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Gerardo Pisarello, i els consellers en funcions Ferran Mascarell i Meritxell Borràs.

Víctimes que van patir la repressió franquista van intervenir mitjançant vídeos que es van projectar en una pantalla gegant, on van explicar les tortures que van patir en aquells anys i van denunciar que l’estat espanyol encara no hagi demanat perdó. Neus Català, Jordi Carbonell o Raimon Carrasco, fill de Manuel Carrasco i Formiguera, van posar la pell de gallina als assistents amb els seus testimonis. Un grup de persones i de nens van pujar a l’escenari i van mostrar fotografies de víctimes del règim.

Amb els noms de milers de persones que van morir a mans del règim de fons, l’advocada Magda Oranich, que va defensar l’última persona afusellada pel franquisme, el militant d’ETA Txiki, va lamentar que l’estat espanyol encara no hagi condemnat un règim que va assassinar el president de la Generalitat només pel fet de ser-ho. També es va queixar que els familiars de les víctimes encara no sàpiguen on estan enterrats els morts. ‘Han volgut que oblidéssim però no oblidem, ens han volgut amagar la història però aquí estem. No volem venjança, volem justícia’, va exclamar.

Torra va dir que és una ‘vergonya’ que Espanya ‘no hagi estat capaç de passar comptes amb el seu passat totalitari’. ‘Acumulem una transició vergonyosa, amb una llei d’amnistia tramposa i, més recentment, una llei de memòria històrica que ha arribat tard i malament i que no ha servit ni per condemnar el franquisme ni per reparar el dolor de les víctimes’, es va queixar, que va denunciar la ‘impunitat de què han gaudit els seus responsables i la vigència, encara, d’elements del franquisme’ en matèria d’ideologia, legislació i aparells de l’estat espanyol.

L’acte va acabar amb totes les autoritats dalt de l’escenari corejant L’estaca i amb crits d’independència.

Vegeu el piulet d’Òmnium Cultural amb el vídeo del cant de L’estaca:

Magnific acte devant de la "MODEL"
40 anys mort Franco i 40 anys sense justicia dels crims franqustes
Alemania e Italia si que foren jutgtas el crimens del nacisme i fascites
"España es diferent"

Joc brut en tots els fronts

"La responsabilitat del bloc independentista de forjar un acord per fer públic el 21 de desembre, no abans, és històrica"

per Ramón Cotarelo 21 de Novembre 2015 a les 20.05 h

El passat 20-N, en les estones lliures entre misses a Franco i homenatges a la seva memòria, els seus seguidors avui al govern d'Espanya van decidir passar als fets i estrangular financerament la Generalitat. Mas-Colell explica que els controls d'accés al Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) equivalen a una intervenció via l'article 155. Ho confirma Artur Mas, per a qui està clar que l'Estat castiga Catalunya per la seva actitud política. Diuen Montoro i Sáenz de Santamaría que la major vigilància tracta de garantir una correcta administració dels fons autonòmics i d'assegurar la legalitat de la despesa. Són els que en quatre anys han saquejat els fons de la Seguretat Social, que és de tots i també de Catalunya, deixant-nos en el 50% del que van rebre. Els que porten vint anys pagant i cobrant sobresous en negre, tramant Gürtels i Púnicas, volen eliminar les subvencions a la dependència dels demés però les paguen amb escreix al pare del president del govern i no creuen que hagin de donar cap mena d'explicació per tal mesquinesa. Els que privatitzen allò que toquen i s'ho queden. Els que han arruïnat el país.


La guerra bruta (o sigui, la guerra a seques perquè tota guerra és bruta) contra l'independentisme català va començar fa molt de temps. Es va voler sepultar amb la voladura controlada de la immundícia del clan Pujol. Es va pretendre seguir administrant dossiers més o menys falsos contra Mas i els convergents, filtrant operacions policials i escenificant registres a les seus de Convergència amb grans escenificacions mediàtiques.

La col·laboració dels mitjans de comunicació unionistes en l'atac a l'independentisme és essencial. Als pasquins "La Razón" o "ABC" s'hi han sumat "El País" i un front tancat de xiringuitos digitals finançats amb els fons rèptils. Les escombraries impreses vénen acompanyades del soroll de fons dels galliners tertulians de ràdios i televisions privades i públiques en què uns indocumentats a sou deixen anar verí catalanòfob fins i tot per les orelles. Els audiovisuals privats semblen menys sectaris perquè toleren una mica més opcions no estrictament neofranquistes o neofalangistes, però sempre que no donin corda a l'independentisme. Fins i tot "El Intermedio" sembla haver arribat a la censura encoberta, i la millor prova és que el propi programa ha cregut convenient fer un acudit sobre això mateix. Un acudit amb poca gràcia.

A la bateria mediàtica s'hi suma ara un nou pamflet, anomenat "El Español", que obre una nova via de joc brut escampant mentides sobre suposades activitats il·legals i violentes de la gent de la CUP. Preocupant, l'assumpte, no per allò que hi hagi de cert, que serà pura invenció, sinó perquè són els mateixos que porten més de deu anys deixant anar la immundícia de l'autoria d'ETA en l'atemptat d'Atocha amb l'objectiu d'exonerar els islamistes. O sigui, allò problemàtic no és la falsedat de la invenció, sinó que estigui en mans d'autèntic bòvids que puguin passar-se lustres repetint les seves mentides i escampant escombraries.

El mitjà espiritual per excel·lència, l'església catòlica, també ha rebut ordres de sumar-se al front catalanòfob. Els bisbes espanyols avisen que les simpaties independentistes son simpaties pel diable, i que els que anhelen una República catalana atempten contra el dogma, l'Esperit Sant, la fe i qui sap si la virginitat de Maria. Per sort, els bisbes catalans mantenen a ratlla l'horda de creuats tridentins perquè, si no, ja s'hauria proclamat la guerra santa a l'altre costat de l'Ebre.

El govern, els mitjans, l'església i, per descomptat, l'exèrcit i part de la banca i l'empresa formen el front compacte de la guerra bruta contra Catalunya. Fa temps que no s'esgrimeixen raons (mai no hi van ser), ni es recorden tradicions (són inventades), ni s'addueixen sentiments (sempre van ser simulats). Ara són els "desplantes", els exabruptes, els insults, les amenaces i les mentides. Tot s'hi val per trencar la voluntat d'emancipació d'un poble. Els indepes estan sols, i només compten amb les seves pròpies forces. Per això és important que puguin confiar en elles.

Perquè el front contrari, el de la guerra bruta, és compacte. No només el conformen els elements citats. També s'hi inclouen els partits polítics de fora i de dins del parlament espanyol. Tots donen suport a l'hostilitat del govern central envers Catalunya, inspirada en la tradició franquista. No la qüestionen. En allò referent als assumptes catalans, l'oposició no existeix. Tampoc en la resta, però aquest és un altre assumpte. El menys compromès amb allò més brut de la guerra bruta contra Catalunya, Podemos, també deixa fer, ja que sap que un mínim de comprensió el desplomarà de vots i, a Catalunya, la seva organització de confluència, CSQP, no només deixa fer sinó que és part activa en obstaculitzar l'acord entre JxSí i la CUP.

Davant l'allau de la guerra bruta, la responsabilitat del bloc independentista de forjar un acord per fer públic el 21 de desembre, no abans, és històrica.

23/11: Rajoy s’ha carregat l’autogovern de Catalunya

VICENÇ VILLATORO22/11/2015 18:47

Segueix-me

Ho ha fet per un procediment més subtil, però igualment eficaç, que la suspensió de l’autonomia a través de l’article 155: la intervenció de les seves finances. Si no pots decidir en què et gastes els diners, no governes. L’operació és segurament molt profitosa en termes de campanya electoral, per a Rajoy, però, té alguns riscos. Un, que et carregues l’autogovern, però es manté l’estructura política i l’autonomia, que continua podent fer política. L’altre, que Rajoy renuncia a ser i a presentar-se com el defensor de l’ statu quo, de deixar les coses tal com estaven. Fins ara, davant de l’exterior i davant dels catalans, Rajoy podia dir que ell era el defensor del que teníem, mentre que els sobiranistes s’ho volien carregar. A hores d’ara, el que teníem ja no té cap defensor operatiu. Ningú ja no defensa en la pràctica quedar-nos com estàvem. Els sobiranistes proposen un salt endavant, Rajoy aplica un salt cap enrere. I els qui a Catalunya eren partidaris de quedar-se quiets, de l’ statu quo, del que em quedi com estic, ara hauran de triar. O algun salt endavant, amb tots els seus riscos, o un salt endarrere com el que ha fet Rajoy, amb tots els seus perjudicis. No al govern català, als catalans.

I en diuen actuar amb proporcionalitat

ANTONI BASSAS22/11/2015 22:35

Segueix-me

Bona part de la migració dels catalans al sobiranisme s’ha degut a l’encertada conclusió de les classes mitjanes que el seu esforç fiscal no tenia un adequat retorn de l’Estat. I va començar la reclamació. Del pacte fiscal no se’n va poder parlar, però és que Rajoy ni tan sols ha renovat el sistema de finançament del règim comú. El FLA ha sigut l’única resposta, o sigui, els diners dels nostres impostos prestats amb interessos i presentats com la mà caritativa que s’ha de besar. Per imprudent i contraproduent que hagi resultat la declaració de sobirania del 9-N, considerar que la intervenció dels comptes de la Generalitat és una resposta política “proporcionada” és un greuge per a una societat que ha formulat un plantejament democràtic i n’esperava una resposta a l’altura.

‘Tome, pero no se lo gaste en vino’

SEBASTIÀ ALZAMORA
22/11/2015 22:35

Segueix-me

La del títol era la frase amb què no fa tants d’anys es donava almoina a l’Espanya dels “veinticinco años de paz”. Vostè sigui pobre, jo li dono uns centimets, a condició que aquests diners no vagin a sufragar mals vicis. Era una mentalitat molt franquista, ara que hem celebrat els quaranta anys de la mort del sàtrapa.

Al govern de Catalunya, el ministre Montoro li fa un plantejament força semblant amb el finançament autonòmic, que passa per aquesta figura més o menys tenebrosa que es diu FLA, altrament dit fons de liquiditat autonòmic. Creat el 2012, la funció del FLA (regulat principalment per l’ICO, Institut de Crèdit Oficial, una altra entitat tan fidedigna en les seves resolucions com el Tribunal Constitucional, i ja no hi afegirem res més) és dir què pot i què no pot gastar cada comunitat autònoma.

En el cas de Catalunya, han decidit que no ens gastem els diners en vicis identitaris, que són lletjos. Serveis socials, mira, d’acord, perquè no sigui dit. Però ni una pesseta (perquè em temo que tornem a comptar en pessetes) en actes identitaris, d’aquests que amenacen la unitat d’Espanya. És una llàstima que no especifiquin quins són exactament aquests actes ni la seva tipificació, ja que tenim notícia que un acte públic tan políticament neutre com el passat 12 d’octubre, Dia de la Hispanitat, va costar només vuit-cents mil euros. Es veu que això no és malbaratar diner públic. En canvi, celebrar l’Onze de Setembre sí que ho és.

Però tranquils, que per alguna cosa tenim ministres com Montoro o De Guindos. Si s’han de fiscalitzar les despeses del govern de la Generalitat, doncs es fiscalitzen, a fi que no es gastin les almoines en vi. Potser cal recordar que el FLA no és més que un sistema de redistribució fiscal que a Catalunya no li surt gens a compte: vostè posi’n catorze, que jo n’hi torno vuit i encara doni gràcies. Potser cal subratllar que intervenir els comptes de la Generalitat d’aquesta manera és absolutament impropi no tan sols d’una democràcia normal, sinó fins i tot de la democràcia espanyola.

Potser caldria tenir en compte també que ens trobem en ple període preelectoral (una vegada més), i que el PP no tan sols fa temps que ha descobert que la humiliació sistemàtica de l’autogovern de Catalunya li és necessària, sinó que ara, qui els hi havia de dir, s’han de disputar aquest terreny no tan sols amb el PSOE, com sempre, sinó també amb Ciutadans. Mentrestant, restem a l’espera de saber exactament en què ha gastat els diners públics el PP en indrets com el País Valencià, les Balears o la sempre fabulosa Comunitat de Madrid, que és comunitat, capital del regne i tot el que calgui als efectes que calgui. Per curiositat.

Per curiositat, ni que sigui per tenir una mínima idea de com és que el que algun cronista especialment perspicaç ha arribat a anomenar el partit alfa d’Espanya es pensa que encara pot dictar (reitero el verb dictar ) als seus administrats i contribuents en què i com es poden gastar els diners, mentre l’aeroport de Castelló continua generant despeses de centenars de milers d’euros.

Borbó pare, Borbó fill

ALBERT OM
23/11/2015 17:58

Segueix-me

24 DE NOVEMBRE DE 1975. Amb Franco enterrat, la setmana política comença calenta. Entra en escena el pare del rei, el gran absent, l’home que havia estat callat les últimes setmanes, el monarca que hauria de regnar legítimament a Espanya, si Franco no hagués triat el seu fill. Aquest dilluns al matí es fa públic el missatge que Joan de Borbó escriu des de París. De moment, ni torna a Espanya ni abdica. Tampoc no es mossega la llengua. Hi ha una distància abismal entre el seu discurs i el de Joan Carles I: “ La monarquía, para ser útil a España, debe ser un poder arbitral independiente que facilite la superación de la Guerra Civil, el establecimiento de una profunda justicia social que elimine la corrupción, la consolidación de unaverdadera democracia pluralista, nu estra plena integración en la comunidad europea y el pacífico acceso del pueblo español a la soberanía nacional para que tengan auténtica representatividad las instituciones políticas hoy emanadas de la voluntad del general Franco”. Eliminar la corrupció, democràcia i Europa. Tres bombes al cor del búnquer, que treballa perquè tot canviï sense que canviï res.

Des de Londres, el Financial Times també posa pressió al nou rei. Diu que el seu discurs ha estat acollit favorablement, però sense gaire entusiasme i li demana “una certa rapidesa” en les accions per establir un sistema més democràtic del que ha heretat. Per dijous s’ha previst a Madrid una missa d’acció de gràcies per la proclamació de Joan Carles I i una recepció reial, a la qual assistiran personalitats europees que no han volgut venir als funerals de Franco. Ja han confirmat Walter Schell, president de l’Alemanya Federal, i Valery Giscard d’Estaing, el primer president francès que visitaria Espanya en 45 anys. Un obstacle per a les democràcies europees hauria sigut la presència encara a Madrid de Pinochet. Però la diplomàcia ha funcionat -abans d’entrar, deixin sortir- i el dictador xilè va agafar l’últim avió d’ahir a la nit. A la seva roda de premsa de comiat, un recordatori del seu ideari: “ Yo soy enemigo de los comunistas y donde puedo los destruyo ”.

Mentrestant -política de gestos- Joan Carles I concedeix la seva primera audiència a la Zarzuela. És per a una comissió d’excombatents, al capdavant dels quals hi ha el secretari general del Movimiento, José Solís Ruiz, i el conseller del Regne, José Antonio Girón de Velasco. Precisament Girón va ser un dels tres membres de les Corts que van trencar, dissabte, el protocol en l’acte de jurament del rei. S’havia demanat als procuradors que vestissin jaqué o l’uniforme militar. Ell s’hi va presentar amb la camisa blava falangista. A l’audiència amb el rei, pren la paraula Girón: “ Venimos de enterrar a quien nos condujo a la victoria y nos llevó a la paz ”. Joan Carles I hi respon que el seu objectiu serà regnar “ perfeccionando y completando la obra que Franco realizó ”.

No és el finançament, és la democràcia

Per: Vicent Partal
Dilluns 23.11.2015 02:00


Quan els ciutadans voten per tenir un govern, amb el seu vot decideixen que aquest govern tinga unes característiques determinades. Això passa en totes les eleccions democràtiques del món. Ningú no vota un president, un batlle o uns diputats perquè apliquen de manera mecànica un pressupost, i encara menys perquè es limiten a fer de gestors. Els votes perquè tenen unes idees que a tu et semblen interessants o millors que no les dels altres i que vols que les apliquen en la gestió del dia a dia.

La política es fa sobretot amb els pressuposts: dediques més diners a això que a allò, prioritzes aquest aspecte sobre aquell altre, poses l’èmfasi en tal projecte i no en tal altre. Sense pressupost no hi ha política. Sense poder de decisió no hi ha govern. Els ciutadans votem un govern perquè, amb el pressupost, millore la nostra vida en la línia que creguem oportuna.

En qualsevol país democràtic del món, en qualsevol, aquesta és la regla d’or de la política. Els valors, les idees, els projectes, queden reflectits en el pressupost. Un pressupost és un esborrany del futur que vas votar i llegir-lo és desxifrar la veritat, o la mentida, d’un projecte polític. Sense pressupost, simplement, no hi ha política.

Per això el govern espanyol ha travessat una línia molt gruixuda i greu quan ha decidit que la Generalitat de Catalunya no podrà decidir què fa amb els diners del FLA. Molta gent ha denunciat que la mesura, de fet, posa fi a l’autonomia, però la cosa és molt pitjor que això, perquè la decisió del govern espanyol invalida de fet la democràcia a Catalunya.

Mirem-ho d’aquesta manera: els ciutadans el 27-S voten un govern i una majoria parlamentària perquè volen que s’aplique un programa que porta a la independència, i la reacció de l’estat és intervenir els comptes públics per evitar que el govern faça servir els diners que li corresponen en la línia que els ciutadans li han demanat. Per a les coses que els ciutadans li han reclamat que faça. De què serveix, doncs, votar?

La gravetat de l’actuació del govern espanyol és enorme. El PP no únicament liquida l’autonomia, sinó que liquida la democràcia. La base real de la democràcia. Perquè, en definitiva, amb aquesta mesura es tracta d’aconseguir que el vot dels ciutadans no tinga cap valor. Que quede anul·lat de fet i que no tinga cap conseqüència pràctica possible. O pitjor encara: es tracta que prevalga per vies antidemocràtiques el vot de la minoria sobre el de la majoria.

La gran qüestió, però, és si l’independentisme serà capaç de reaccionar de pressa o no. Perquè la solució per a tornar a tenir democràcia i tornar a tenir autonomia no pot ser ni més evident ni més senzilla: una república pròpia ara mateix. I tenir-la en divuit mesos o perdre-la només depèn, encara, de nosaltres. Sobretot dels 72 diputats. O dels 62+10.

No perdem, a sobre, la lluita pel relat

ANTONI BASSAS
23/11/2015 23:11

Segueix-me

La Generalitat està intervinguda des de divendres i encara no hem sentit el president més que en un acte de partit. I ahir, quan Jordi Basté va preguntar al número dos d’Economia quan cobraran els farmacèutics, va fer aquest titular: “Cadascú que posi una espelma”. ¿Aquesta és la resposta que mereix un col·lectiu que fa anys que ha d’avançar els diners? El moment és molt greu i no m’explico aquesta pobra resposta. No estem davant d’una picabaralla més. I ja sabem que el Govern no té capacitat política ni econòmica de respondre com voldria en defensa de l’interès general, però almenys ha d’argumentar bé les seves raons i evidenciar la humiliació. Fer costat, almenys, més clarament. Explicar què pensa fer. Tot menys posar una espelma.

La bogeria catalana

DAVID MIRÓ24/11/2015 19:56

Segueix-me

Els periodistes sabem que qui controla el llenguatge té les de guanyar, perquè serà capaç de crear un marc conceptual propici als seus interessos. Per això intentem ser curosos amb la tria de les paraules i tenim debats apassionats sobre la intersecció entre semàntica (el que volen dir els mots) i semiòtica (com són interpretats pel lector). De forma potser inconscient, com un virus que es transmet per l’aire i s’inocula en silenci, s’ha instal·lat darrerament entre la periodística espanyola el costum de titllar l’independentisme català de bogeria. Així, tal com raja. Les expressions crossa que més s’utilitzen van des de la simple “locura ” al “ desvarío ”, passant per la “demencia colectiva ” de què parlava Manuel Vicent en un article a El Paísdiumenge passat. És un fenomen semblant al que, en els anys de plom d’ETA, obligava a fer servir sempre la construcció “barbàrie terrorista” en qualsevol context i circumstància.

El mecanisme opera en el cervell tant de l’articulista com del lector com una mena de segell de garantia. Un cop feta la desqualificació genèrica de l’independentisme i, per tant, fixat el marc conceptual en què es desenvoluparà el text, ja podem continuar la lectura amb la tranquil·litat que dóna saber que estem tots dos en el mateix cantó. És una marca que utilitzen sobretot aquells que poden ser sospitosos, tant pel seu origen (Vicent és valencià i no castellano viejo ) com per la ideologia. És un salconduit contra la Inquisició.

Però, més enllà dels motius psicològics i d’interessos de part (¿qui gosarà qüestionar el relat oficial del mitjà que l’alimenta?), m’interessa cridar l’atenció sobre les conseqüències, terribles, d’aquest estratagema. Perquè, ¿què significa atribuir la condició de boig a algú, sigui Artur Mas o, sobretot, els dos milions de persones que van votar a favor de la independència el passat 27-S? En primer lloc, comporta la negació de qualsevol diàleg possible. Amb els bojos no s’hi parla i encara menys s’hi negocia. Si de cas, se’ls tanca o, en el millor dels casos, se’ls medica i se’ls aplica un tractament de xoc que els faci tornar al món del seny, de la gent normal, com li agrada dir a Mariano Rajoy. La conseqüència immediata és la deshumanització del col·lectiu independentista. Deixen de ser persones adultes amb capacitat de raciocini, individus a qui s’ha de tenir en compte, per passar a ser algú de qui es pot prescindir en el debat públic. D’aquí que, en les seves declaracions, els màxims dirigents espanyols, a excepció potser de Pablo Iglesias, no creguin convenient dirigir algun missatge a aquest col·lectiu més enllà d’alguna reprimenda en termes infantiloides, com el pare que es nega a acceptar la condició gai del seu fill i el castiga amb la incomunicació. I, per contra, només la meitat que es considera normal i acceptable mereix la seva atenció: “Ningú us convertirà en estrangers a la vostra pròpia terra!”

Però això no és el pitjor. Qualificar l’opció política de la meitat de la població catalana de “bogeria” és el primer pas per desconnectar realment Catalunya d’Espanya, d’instal·lar-se en un esquema neocolonial entre blancs (sensats/superiors) i negres (inferiors/dements). En definitiva, de convertir en irresoluble un conflicte que s’hauria d’abordar en una taula de negociació. Perquè ¿quin govern espanyol podrà justificar mai una negociació seriosa amb algú a qui s’ha caracteritzat com un desequilibrat, manipulador, corrupte, il·luminat i autoritari? La campanya denigratòria d’avui és la llavor de la fractura de demà. ¿Algú a Madrid hi ha pensat, en això?

I a l’arrel del problema hi trobem la mandra intel·lectual còsmica que provoca la qüestió catalana entre les ments preclares peninsulars. Ningú sembla capaç de fer l’esforç per entendre quins són els motius de fons d’aquesta “bogeria”. Perquè hi deu haver algun motiu, no? O tot és producte d’un fantàstic exercici d’hipnosi col·lectiva? Si Manuel Vicent, que llegeix i escriu en català, s’hagués preocupat de llegir per exemple Josep Fontana i el seu canònic La identitat catalana, hauria descobert que Artur Mas sí que pateix una dolència, concretament una anomenada catalanisme, que compta amb molts antecedents històrics i que es caracteritza no per una obsessió identitària romàntica, sinó per una persistent resistència al domini exterior, que vol dir una indestructible voluntat d’autogovern; una concepció del dret en què la justícia preval sobre la llei, és a dir, sobre el sobirà, i un respecte gairebé reverencial pel que s’ha pactat. I és aquest el punt crucial. El motor principal del procés sobiranista no és tant l’“Espanya ens roba” com l’“Espanya ens enganya”. Però això... uf, quina mandra haver de llegir articles com aquest!

Marxar corrents

EMPAR MOLINER
24/11/2015 19:48

Segueix-me

Xavier Domènech, el candidat d’En Comú Podem, li va dir al Bassas aquestes paraules, quan ell li va preguntar què havia votat el 9-N: “No vaig votar per un tema administratiu. Hauria votat sí-sí. No sóc independentista però crec que Catalunya ha de ser reconeguda com a subjecte plenament sobirà”.

No intentem endevinar la causa administrativa -potser tenia el carnet caducat- i diguem-li que no ser independentista, com ell, és la cosa més normal del món, de la mateixa manera que el que és normal és no ser feminista, no ser gay friendly, no ser animalista, no ser partidari del quilòmetre zero. Quan hem de reivindicar la independència, el feminisme, el gayfriendlyisme, l’animalisme o el quilometrisme zero, vol dir que les coses no són normals. En un planeta on no torturessin el Toro de la Vega no caldria que hi hagués animalistes, i n’hi hauria prou amb els amants dels animals. En un planeta on l’Estat Islàmic no violés nenes ni tragués sang a les velles per als seus soldats, no caldria ser feminista, només caldria estar orgullosa de tenir mugrons (dos). I en un estat independent, esclar, no caldria que hi hagués independentistes, perquè seria tan absurd com declarar-se vegetarià sent un conill. No ser independentista, doncs, però creure que Catalunya ha de ser reconeguda com a subjecte plenament sobirà és el que ens passa a la majoria. I ara, a més a més, ho trobem urgentíssim. Estem intervinguts. Hi ha una mena de Charles Montgomery Burns, l’amo de la central nuclear de Springfield, que en tant que ministre d’Hisenda d’Espanya ens diu que només ens tornarà l’escarransida part de la pasta que li enviem si li demostrem que no la gastem en “qüestions identitàries”. Com? No només no respecta el criteri dels representants de la majoria de catalans, sinó que fa veure que és almoina. Em fa pagar quatre drons per al seu exèrcit a preu d’or i em vigilarà les fotocòpies que faci a Catalunya Ràdio per si de cas són d’una estelada. Sí, Domènech, hem de marxar com més aviat millor.

25/11: No conec cap independentista que ho hagi deixat de ser

VICENÇ VILLATORO24/11/2015 19:45

En els últims quatre anys un nombre molt gran de ciutadans de Catalunya, fins a arribar potser a la majoria, s’han convençut que Espanya no és ni serà l’estat que els catalans necessiten per defensar els seus interessos, el seu benestar i la seva identitat. La major part d’aquests ciutadans creien fins fa un temps que Espanya no era aquest estat, en aquell moment, però que ho podia arribar a ser, després d’algunes reformes profundes. Ara s’han convençut que no ho serà perquè no ho vol ser. Doncs bé, d’aquests ciutadans no en conec ni un que s’ho hagi repensat. Que fa sis mesos cregués que la independència era una necessitat o una solució i que ho hagi deixat de creure. Entre altres coses perquè en aquest període el govern espanyol ha actuat més aviat per convèncer que no vol ser l’estat dels catalans que no pas per convèncer que ho podria arribar a ser. Per tant, avui conec independentistes desinflats, decebuts, emprenyats, crítics... Que no veuen clar el que s’està fent o que estan molestos amb alguns dels actors del procés. Però que continuen sent en tot cas independentistes. Latents. I la immensa majoria, disposats a tornar a ser actius tan aviat com vegin un horitzó abastable.

La Transició, l’autonomia i la democràcia

ANTONI BASSAS
24/11/2015 22:01

Segueix-me

La intervenció de les finances de la Generalitat per part de l’Estat és un pas més en la direcció equivocada. Fins i tot admetent que els ritmes del procés s’hagin accelerat exageradament, el govern espanyol, no content d’haver-se limitat a ignorar la naturalesa democràtica de la reclamació catalana, ara actua en represàlia. Inaudit. I perillós. El pacte de la Transició va descansar sobre un pragmatisme mutu que deia que, sense democràcia a Espanya, no hi hauria autonomia a Catalunya, però que, sense autonomia a Catalunya, no hi hauria democràcia a Espanya. Per això aquest menyspreu que exhibeix el ministre Montoro cada cop que parla i la fruïció legalista amb què aborda el cas català el govern espanyol ignoren la història que tant diuen defensar.

El FLA, via rectal

per Salvador Cot
23 de Novembre 2015 a les 21.04 h

Probablement el col·lectiu polític més desgraciat d'aquest país és el dels farmacèutics espanyolistes.Aquesta pobra gent ha descobert, de cop, què és el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) i com el fa servir com a xantatge el govern de Madrid. Cristóbal Montoro ha pres com a ostatges el conjunt dels farmacèutics catalans i els ha explicat el finançament autonòmic de manera pràctica i senzilla: El FLA vol dir que els diners dels medicaments els tenen ells i que els deixen anar quan els passa per allà. I a qui no li agradi aquest supositori fiscal que convenci els dos milions de separatistes que votin Albert Rivera, que és el més recomanat a la Sexta.



La prepotència de Montoro i Sáenz de Santamaría, per tant, s'ha convertit en la millor campanya de divulgació dels arguments de l'independentisme. Fins el punt que el sofert farmacèutic espanyolista deu estar a poques setmanes d'exigir que organitzin l'Agència Tributària Catalana amb urgència, abans que el banc li embargui les aspirines. 

Ja sé que aquesta actitud del govern del PP té rendiment electoral fora de Catalunya i que només volen conservar les poltrones quatre anys més, sense que els importin un rave els farmacèutics catalans, ni tan sols els més espanyolistes d'entre ells.Però, què volen que els digui, a mi em fa cosa que algú es faci independentista via rectal.

Per què diuen que les empreses fugen de Catalunya?

PERE TORRES
26/11/2015 19:50

Segueix-me

Començo a estar tip de la cantarella que les empreses marxen de Catalunya i que les inversions s’aturen. Tot per culpa, evidentment, del sobiranisme. Des del 2012 que es va repetint sense que les dades ho acompanyin, però és lògic que hi insisteixin: els rumors fan molta feina quan es pretén introduir una idea, sobretot si és falsa.

¿S’ha observat aquests últims anys una disminució de la inversió estrangera i de l’interès dels inversors per Catalunya? En absolut. ¿S’ha detectat una fugida d’empreses superior a l’habitual abans de l’eclosió sobiranista? Tampoc.

¿No s’ha produït cap canvi, doncs? Sí, algun n’hi ha hagut. Hem patit, per exemple, que destacats membres del govern central insinuïn a inversors que els aniria millor instal·lant-se fora de Catalunya. Hem rebut travetes de cert personal d’ambaixades i d’oficines de l’ICEX a la nostra tasca de suport a les empreses catalanes que s’internacionalitzen i de captació d’inversions (també cal dir que n’hi ha molts que actuen amb professionalitat i responsabilitat i cooperen de manera correcta i cordial). I ens consten moltes gestions diplomàtiques perquè representants econòmics d’altres governs no ens rebin. En definitiva, les dificultats que hagi pogut tenir el rol públic de suport a la internacionalització de l’economia catalana no han vingut ni d’un procés democràtic exemplar ni dels recels d’empresaris o governs estrangers; procedeixen de l’hostilitat dissimulada però activa del govern espanyol.

Tot això s’ha contrarestat gràcies a la tasca de la gent que treballa per a les oficines exteriors de comerç i inversions de la Generalitat, a l’ànim i la gosadia de les nostres empreses -sobretot, petites i mitjanes-, al suport de molts catalans ben posicionats arreu del món i a la simpatia de bona part dels que han rebut pressions inapropiades.

Ara ens toca contrarestar un altre front, l’indicat a l’inici de l’article: la presentació de fenòmens normals en l’economia de mercat com si fossin tràgiques conseqüències de la “deriva sobiranista”. S’agafa la dada de 1.000 empreses que van “marxar” de Catalunya el 2014 i, partint-ne, es pontifica l’apocalipsi. S’ignora voluntàriament que es parla de canvis de domicili fiscal i no pas d’empreses que tanquen i se’n van. S’ignora voluntàriament que en “marxen” més de Madrid; concretament, 1.400 l’any 2014. S’ignora voluntàriament que n’hi ha més de 600 que vénen d’altres comunitats autònomes. S’ignora que aquest fenomen és força més antic que el sobiranisme. Tota aquesta contextualització, procedent del mateix estudi que esgrimeixen, cal ocultar-la perquè aleshores la tesi no s’aguantaria per enlloc.

Aquests advertiments que ens fan no responen, doncs, a la preocupació sinó a la mala fe. Es distorsiona la realitat per crear dubtes sobre la reputació empresarial de Catalunya i provocar d’aquesta manera l’efecte pretès: que l’economia catalana vagi malament per poder justificar així la seva oposició a la independència.

Dues són les preguntes que em sorgeixen davant aquest panorama. La primera és per què hi ha gent i entitats que s’avenen a aquest joc brut. Vull creure que una part significativa dels casos respon a una credulitat excessiva davant qualsevol rumor, per mal fonamentat que estigui, que avala les pròpies temences. En altres casos, aquesta ingenuïtat és dubtosa i s’hi ha de buscar més aviat una militància activa contra el procés, un seguiment de consignes que vénen de determinats partits o un assegurament de les posicions particulars en l’ star system de l’empresariat espanyol. Tampoc no podem ignorar l’exagerada atenció mediàtica que reben determinades entitats sense base social representativa quan difonen aquest tipus de missatges, cosa que les incentiva a persistir en els disbarats.

I d’això últim sorgeix la segona pregunta: per què hi ha tants mitjans de comunicació que s’han plegat de braços i es limiten a propagar aquestes “notícies” sense contrastar la seva veracitat ni la solvència de qui les emet? Amb una mica més de rigor professional, ni els rumors ni les manipulacions de dades passarien els filtres de la noticiabilitat o, en tot cas, serien degudament confrontats a les fonts i, per tant, perdrien la seva espectacularitat. L’economia, la política i la qualitat periodística hi guanyarien.

En tot cas, la defensa de l’empresa catalana -de la seva capacitat de generar riquesa i de crear llocs de treball- passa avui, en molt bona mesura, per denunciar tots aquests grollers intents de desacreditar el país i la seva recuperació econòmica.