La llei i la democràcia

SEBASTIÀ ALZAMORA
11/11/2015 21:00

Segueix-me

El meu avi Sebastià, que era el pare del meu pare i per qui faig el nom, va desobeir una vegada la llei, concretament, una llei franquista. El meu avi, per concretar més, era analfabet. De manera que el meu avi no va poder ni anar a costura, perquè a quatre o cinc anys ja l’havien posat a guardar ovelles, i prou greu que li sabia. Es va dedicar, per tant, a fer de pagès, que era l’entorn dins el qual havia nascut, i com a pagès va criar vuit fills, perquè l’Església s’ocupava de recordar-los, a ell i a la meva àvia Isabel, la seva esposa, que havien de tenir els fills que els enviés Déu. El franquisme tenia lleis contra aquells matrimonis que fessin planificació familiar, i els meus avis obeïen la llei.

Una altra llei franquista proveïa una modesta subvenció per als pagesos, quatre duros de merda (amb perdó) que es cobraven a través del que se’n deia Sindicato Vertical i que constituïen una almoina gairebé insultant, però que per al meu avi, com per a tants altres, suposava uns dinerons que els permetien arrodonir la mesada. Torno a dir que era un emolument miserable, però era el que estipulava la llei aleshores vigent, i els meus avis obeïen la llei.

Fins que el meu avi va descobrir que la llei l’estafava. Resulta que el responsable que li pertocava del Sindicato Vertical havia adquirit el vici de retenir els diners de la subvenció dels pagesos per especular-hi ni que fos un parell o tres de setmanes, interessos i tal. Però, per als pagesos, cobrar dia cinc o dia vint significava una diferència molt important. Ja he dit que el meu avi era analfabet, però no tonto. Al contrari, posseïa una intel·ligència privilegiada. I, a més, convé dir que, tot i ser un home encantador, era el que ara en diem un armari. Fort i quadrat, amb una veuassa de tro, la seva presència imposava.

Total, que es va plantar davant la finestreta de l’insecte del Sindicato Vertical i va fer una cosa que anava contra la llei. Va ficar la mà sota el forat de la finestreta, va engrapar l’especulador per les solapes i el va estirar fins a estampar-lo contra el vidre. I li va dir: “Demà vindré a cobrar el que em toca, i si no hi ha els diners et faré passar per sota de la finestreta”. No cal dir que mai més, ni ell ni els altres pagesos del poble, van patir cap retard en el pagament de la seva subvenció. I és que amenaçar un funcionari de l’Estat era il·legal, sens dubte, però estafar una colla de pagesos era immoral.

Penso en aquesta vella historieta familiar cada vegada que escolto Mariano Rajoy, Rafael Catalá, Fernández Díaz o García-Margallo parlant com si res del “imperio de la ley” com a garantia democràtica. La democràcia no és la llei: al contrari, tots els governs dictatorials s’apressen a blindar-se en lleis fetes a mida, com feia el mateix Franco quan prohibia l’oposició o signava execucions de mort o dictaminava que una dona sola no podia obrir un compte al banc. Tot, per llei. La democràcia no és la llei; la democràcia precisament consisteix en un equilibri de poders (legislatiu, executiu i judicial) que l’actual govern d’Espanya no ha respectat ni un sol moment.

Per això, de vegades és necessari ficar la mà sota la finestreta i proferir algun exabrupte, ni que pugui semblar il·legal. No sé si m’entenen l’exemple.

12/11: Un Parlament votant no és la imatge d’un cop d’estat

VICENÇ VILLATORO
11/11/2015 18:11

Segueix-me

La iconografia és molt important. Per exemple, l’Europa democràtica no hauria pogut entendre la fotografia d’unes persones amb uniforme retirant urnes o impedint una sessió parlamentària. Per això l’estat espanyol ha evitat aquestes imatges. Ara el govern de Madrid — i no tan sols el govern — ha volgut presentar la resolució del Parlament sobre la independència com una mena de cop d’estat, d’acte violent i sediciós que cal sufocar. Però per a l’Europa democràtica la imatge d’un Parlament votant no pertany a la iconografia del cop d’estat. Per entendre’ns, el més exòtic i insòlit de la imatge de la votació al Parlament, el que més s’escapava de la iconografia de la normalitat democràtica, eren uns senyors i senyores dins de l’hemicicle amb tot de banderes: això és iconografia d’estadi de futbol. I això de les imatges, repeteixo, és molt important. Precisament perquè, en el cas del procés català, el que pensi el món no és irrellevant. Diria que aquest procés l’acabarà perdent aquell que surti d’una manera més flagrant de la iconografia de la democràcia, aquell que generi d’ell mateix una imatge, una fotografia, que la iconografia de les democràcies no pugui assumir ni validar.

Muy estimados amigos catalans: no he participado en este foro pues creo que la cosa esta llena de guiños y recobecos que quizás yo no llego a comprender del todo y no quisiera meter la pata, pero sigo vuestra apasionante galopada que no dudo terminará más tarde o temprano en el nacimiento de la Republica catalana. Hay una cosa que quisiera decir con todo mis repeto, aunque simpatizo más con la postura de CUP creo que no conviene tirar demasiado de la cuerda, no vaya a romperse. A veces es necesario sumar, acordaros de lo sucedido en Nafarroa o en el Ayuntamiento de Gasteiz, donde los [...]

Raimon, Xàtiva i el franquisme latent

ANTONI BASSAS
12/11/2015 21:00

Segueix-me

La deliciosa columna de l’Albert Om ens està marcant el compte enrere fins divendres de la setmana que ve, en què farà 40 anys que va morir Franco. Però el franquisme no ha mort. La cultura democràtica d’un país no es recupera en 40 anys. Un dels millors exemples és del cantant Raimon. El mes que ve complirà 75 anys. Doncs bé, fins aquest dijous no ha rebut el títol de fill predilecte de la seva ciutat, Xàtiva. Han hagut de passar 40 anys i ha hagut de perdre Alfonso Rus (el que comptava feixos de bitllets, alcalde de Xàtiva entre el 1995 i el 2015) perquè Xàtiva pogués reconèixer Raimon. Per cert, un dels regidors que s’hi oposava va justificar-ho així: “És que aquest senyor ha fet la seva carrera fora de Xàtiva tota la vida”. Textual.

Ferrmed denuncia la planificación “bajo mínimos” del Corredor Mediterráneo

EL VIGÍA

21 septiembre, 2015

La asociación critica el “retraso continuo” de las obras, tras la reunión mantenida con responsables de Fomento


El presidente de Ferrmed, Joan Amorós, ha señalado que en el Corredor Mediterráneo “todo se está planificando bajo mínimos”. Es la conclusión que ha extraído la delegación de esta entidad, que se reunió el pasado 16 de septiembre con Manuel Niño, secretario general de Infraestructuras, y diferentes altos cargos del ministerio de Fomento para analizar la situación del desarrollo de Corredor Mediterráneo de mercancías, y, en particular, las actuaciones a corto plazo en el tramo comprendido entre la frontera francesa y Almería.

Amorós ha explicado que la ejecución de Corredor Mediterráneo sufre un “retraso continuo”. En este sentido, recuerda que los Presupuestos de Fomento para 2016 aportan 1.343 millones de euros. “Más o menos los que ya se habían programado para 2014 y 2015, y que se ha pospuesto año tras año”, lamentan desde Ferrmed. Además, explican que en el ancho internacional se prevé una vía mixta desde Martorell hasta Valencia, que, en su opinión, limita la capacidad de los trenes de mercancías de ancho internacional hasta un máximo teórico de 10 a 12 trenes al día.

Desde Ferrmed lamentan que las ejecuciones del plan a corto plazo por fases limitará sustancialmente la capacidad del corredor. Detallan que la primera fase entre Martorell y Valencia, sólo admitirá un máximo teórico de 10 a 12 trenzas diarios de mercancías en ancho internacional, “que es totalmente insuficiente”, consideran.

Por otra parte, critican que “no se piensa en la segunda fase hasta 2020 o más allá”. Ferrmed insta, en este sentido, a que esta segunda fase, con ancho internacional y mixto en las dos vías de la línea convencional, se haga de inmediato, a continuación de la primera.

La asociación considera, además, que los planes de las conexiones con las terminales multimodales “carecen en gran parte de definición y fechas concretas”, lo que dificulta la generación de tráficos para el Corredor. Lo mismo sucede, explican, con la revisión de los gálibos, por lo que Ferrmed “exige la posibilidad de autopista ferroviaria en todo el recorrido de Corredor”.

En relación a la planificación a medio y largo plazo, Ferrmed reitera “la necesidad de iniciar los estudios pertinentes y efectuar una planificación adecuada a las necesitadas de uno de los corredores más importantes de la Península”. La posición de esta asociación es que el ramal costero de Corredor Mediterráneo “debe tener, como mínimo, las mismas prestaciones que el ramal que pasa por Madrid con doble línea en todo su recorrido”.

El comunicado emitido desde Ferrmed sí agradece la concreción en relación a los temas tratados en la reunión “y la buena predisposición del ministerio de Fomento en abordar asuntos específicos de forma monográfica”. En este sentido, ya han avanzado que se han acordado tres nuevas sesiones de trabajo en relación al desarrollo de las conexiones con las terminales intermodales, puertos y zonas industriales; gálibos de carga; y planes de acción a medio y largo plazo.

Atenció al Banc Central Europeu

Per: Vicent Partal
Divendres 13.11.2015 02:00

Aquesta muntanya russa, de moment molt trista, que és el procés d’investidura del govern ha deixat a segon terme durant unes quantes hores totes les altres notícies, incloses algunes de ben significatives i importants.

Vull cridar l’atenció, per això, sobre una seqüència de fets que, com sempre, alguns voldran presentar com una pura coincidència i prou, però que té molta substància, econòmica i política. Fets sobre el Banc Central Europeu i Catalunya.

Com tots els lectors saben, el dia 4 el ministre Montoro va dir en públic que estava disposat a tancar el FLA per a Catalunya, en represàlia pel procés independentista. El FLA és un fons finalista per a pagar bàsicament proveïdors de la Generalitat, gestionat pel govern espanyol. L’escàndol de la maniobra ha estat expressat en públic moltes vegades: el govern espanyol es queda els imposts catalans, ofega la Generalitat, tanca l’accés al crèdit exterior i amb els diners que rep del crèdit exterior atorga els diners que vol a la Generalitat, amb les condicions que vol.

Tornem-hi: el dia 4 el ministre Montoro va dir que el govern espanyol estudiava si deixar de pagar els diners del FLA. Òbviament, era una amenaça sense sentit, però que va motivar els nervis previsibles als mercats, sempre tan poc pacients.

Al govern espanyol li va arribar la resposta despús-ahir. El vice-president del Banc Central Europeu, Vítor Constâncio, va triar Madrid per a declarar en públic que el procés independentista català no creava tensions econòmiques ni a l’euro ni a la zona euro. Al seu costat, el responsable del Banc d’Espanya, Luis Maria Linde, es va mantenir ben calladet i no el va contradir en cap moment. Una actitud lloable, si tenim en compte que fou Linde mateix qui, durant la campanya electoral, havia dit que en una Catalunya independent hi hauria, de segur, un ‘corralito’.

La notícia, tota sola, ja és prou sucosa. Però no s’acaba pas ací. També despús-ahir, l’agència britànica Reuters va publicar una notícia prou important. Segons l’agència, que esmentava fonts del Banc Central, a partir del 3 de desembre ciutats i regions es podrien acollir al pla de compra de deute que fins ara la Unió Europea reservava només als estats. No explicava en quines condicions ni com, però les implicacions són òbvies. Podria passar –ja veurem si passa, però podria passar– que la Generalitat emetés deute, que el compraria directament el Banc Central Europeu, igual que fa ara amb Espanya. I amb això és evident que les coses canviarien de la nit al dia.

La pregunta és: i això ho fan per ajudar-nos? I la resposta és òbvia: no, però sí. I m’explique, perquè tot això és una lliçó. El senyor Constâncio i tots els membres del BCE tenen una obligació suprema, que és de mantenir a qualsevol preu l’estabilitat de la zona euro. I actuen en conseqüència. La independència de Catalunya amenaça l’estabilitat de la zona euro? No. Només l’amenaça si Espanya fa barbaritats. Però no amb un acord de transició net. I no pel que fa a la Generalitat de Catalunya. Així doncs, si Espanya tesa la corda dels mercats i de manera irresponsable juga amb l’estabilitat de tots, aleshores el vice-president del Banc Central Europeu fa allò que el càrrec l’obliga a fer, que és anar a Madrid i punxar el globus. Aquesta vegada, amb Linde fent mutis al seu costat perquè no hi haja dubtes de qui mana.

I la lliçó: quan Espanya agafa pit dient això que diu que el món sencer li fa costat i va contra nosaltres, sap perfectament que és una escenificació sense gens ni mica de credibilitat. I ho fa per un motiu ben elemental que nosaltres no hauríem de perdre mai de vista: hi ha interessos superiors als interessos d’Espanya. I per sort poden coincidir –i coincideixen, de fet– amb els nostres. Tan senzill com això, tan important com això.

Bona nit Companys,
Crec que tots els que ens sentim Catalans i volem la independència, estem una miqueta molestos per que no es posen d’acord i van ELS JUNTS PEL SI I LA CUP tots junts; però també crec que tenim que ser molt respectuosos amb el comportament de la CUP, doncs estan essent coherents amb als seus principis i amb el que han estat dient durant la campanya.
Al Senyor Artur Mas, mai ha estat un Sant de la meva devoció. Comprenc que per a una persona que podria ser el President de la Generalitat que aconseguit la independència de Catalunya i La historia parli d’ell com a [...]

17/11: No hi haurà independència sense les capes mitjanes

VICENÇ VILLATORO
16/11/2015 18:16

Segueix-me

No parlo de partits, sinó de sectors socials. L’independentisme va créixer en els últims anys fins a situar-se a uns mil·límetres de la majoria social (si és que no la té) gràcies a la sobtada incorporació d’amplis sectors de les capes mitjanes. Hi havia un independentisme de sempre. El salt es va produir quan aquestes capes mitjanes, emprenyades o decebudes per l’Estat, s’hi van incorporar. No és una teoria abstracta. Recordem les manifestacions de l’Onze de Setembre. Mirem les votacions del 9-N i de les últimes eleccions. Tots els independentistes volen aconseguir més penetració entre els sectors populars que han estat més impermeables al procés. I hi ha qui creu que la presència visible i amb pes de les capes mitjanes és un fre per a aquest creixement. Potser sí. O potser no. Però és absurd —excepte que l’enderiament ideològic sigui més gran que el desig d’independència— amputar-te, o menystenir el que tens per tal d’aconseguir la hipotètica incorporació d’una part del que no tens. Renunciar al que t’ha donat la força real per optar (sense cap garantia) pel que et complauria més tenir, per raons ideològiques. Si les capes mitjanes són expulsades o marginades del procés, adéu procés.

Felip VI, bel·ligerant

"Felip VI s'ha situat del costat del PP, amb discursos que podrien haver escrit García-Margallo o un empleat de la FAES"

per Marçal Sintes 16 de Novembre 2015 a les 20.33 h

12 de novembre de 2015. Felip VI, aprofitant un acte de la Marca Espanya, adverteix seriós: "La Constitució prevaldrà. Que ningú no ho dubti". Indica que "el poble espanyol no està disposat que es posi en qüestió la seva unitat" i que "la sobirania recau en el poble espanyol, del qual emanen tots els poders de l'Estat". També envia un missatge de "unitat" i "continuïtat del nostre projecte de convivència democràtica". Tres dies abans, dilluns, el Parlament de Catalunya havia aprovat la moció anunciant que farà passos cap a la independència.


11 de novembre de 2015. El rei rep de forma extraordinària Rajoy, que l'informa de la situació a Catalunya. Per després hi ha convocat un consell de ministres extraordinari per portar al Constitucional la moció aprovada a Catalunya. El monarca espanyol suspèn els compromisos que té aquell matí. El missatge és clar. Considera molt greu el que està passant.

8 d'octubre de 2015. Al Parlament Europeu Felip VI llegeix cinc pàgines que du escrites. Dóna un bon titular: "Sóc europeu perquè sóc espanyol!". Afirma que "Europa s'ha construït de sumar i no de restar, d'unir i no de dividir, de saber compartir i de ser solidaris". També garanteix els eurodiputats que poden comptar amb una Espanya "unida i orgullosa de la seva diversitat". Uns dies abans, Junts pel Sí ha guanyat, amb 62 diputats, les eleccions a Catalunya.

Felip VI té 47 anys. Amb força menys edat, el seu pare havia estat protagonista de la Transició i havia aconseguit sortir reforçat del tèrbol 23-F. Abans que s'aprovés la Constitució del 1978 (aleshores ell en tenia 40 anys), havia autoritzat a Adolfo Suárez l'operació per al retorn que Tarradellas i la restitució de la Generalitat.

Quan es va convertir en rei en substitució del seu pare, el juny de l'any passat, els mitjans de comunicació van lloar la preparació de Felip i van subratllar la modernització que el canvi suposaria. També que un dels seus grans reptes seria Catalunya.

Si Felip VI se sent incòmode comparant-se amb el seu pare, podria estudiar el que va fer la reina Isabel II just l'any passat davant el referèndum escocès. Sabent molt bé quin havia de ser el seu paper institucional, i malgrat -segons va transcendir- estar molt amoïnada, va mantenir la neutralitat en tot moment. No va prendre partit (més de dos mesos després del referèndum, es limitaria a comentar que el resultat va ser "una gran decepció" par alguns i "un gran respir" per a d'altres).

En canvi, el que ha fet Felip VI ha estat situar-se del costat del PP, amb discursos que podrien haver escrit García-Margallo o un empleat de la FAES. No ha exercit un paper arbitral ni tampoc ha fet res, per exemple, per propiciar que el diàleg entre el govern espanyol i el català. Al contrari: ha estat bel·ligerant amb els governants catalans i amb aquells ciutadans que creuen que Catalunya ha de poder decidir el seu futur i amb els que volen la independència.

Res a veure amb l'actitud de la monarca anglesa.

És potser per això que els independentistes escocesos desitjaven que, tant si guanyaven com si perdien, Isabel II continués sent la seva reina.

Bona nit Companys,
Crec que tots els que ens sentim Catalans i volem la independència, estem una miqueta molestos per que no es posen d’acord i van ELS JUNTS PEL SI I LA CUP tots junts; però també crec que tenim que ser molt respectuosos amb el comportament de la CUP, doncs estan essent coherents amb als seus principis i amb el que han estat dient durant la campanya.
Al Senyor Artur Mas, mai ha estat un Sant de la meva devoció. Comprenc que per a una persona que podria ser el President de la Generalitat que aconseguit la independència de Catalunya i La historia parli d’ell com a [...]

Que no és el cognom

Per: Pau Vidal
Dimecres 18.11.2015 02:00

I da-li amb els cognoms. Abans, durant i després de les eleccions hem de continuar suportant aquella cantarella que acusa el sobiranisme d’excloent perquè a les llistes de JxSí no hi ha cognoms castellans. És fascinant la facilitat amb què els llocs comuns neixen, creixen i es reprodueixen. Al cinisme espanyolista s’hi afegeix el bonisme ‘multiculti’, que reclama llinatges àrabs (com a metàfora dels immigrants) entre les files independentistes.

El cognom o nom de família és una marca tribal, una mena de denominació d’origen que explica d’on procedim. Perquè això sigui així, cal que aquesta D.O. es mantingui immutable, i és precisament per això que molts sicilians se’l modificaven en arribar a Amèrica (Rossetti per Ross, per exemple), igual que alguns jueus: per fugir de l’estigma. Modificacions fetes de manera, diguem-ne, paralegal. Ara et pots corregir el cognom si demostres que no és escrit correctament, però durant segles l’única manera oficial de modificar-lo, ja veieu quina paradoxa, era per error del funcionari registral. El llinatge Esnáider descriu en un sol mot un periple vital de tot un segle. El cognom, doncs, retrata el passat.

Del present, i sobretot del futur, se n’encarrega el nom. El nom de baptisme, no en va també anomenat nom propi. Els pares no són responsables dels cognoms de la prole (de l’ordre sí, però: la llei catalana et deixa ordenar-los com vulguis); l’única cosa que trien és el nom. I per què la tria és tan important, que fins i tot el ‘Diccionari dels noms de noi’ i el ‘Diccionari dels noms de noia’ són dos dels ‘longsellers’ d’Edicions 62? Doncs perquè un simple bateig ha de sintetitzar moltíssimes coses: la tradició, la moda, els referents culturals, la voluntat de ser, la relació amb la tribu… A l’Argentina, els Esnáider conviuen amb els Schneider, però es diuen Juan, Lorena o Eva, i no pas Wolfgang o Katharine. El pas dels Peres, Joans i Tereses a les Jèssiques, Kevins i Jonathans diu tant dels capgirells històrics que hem experimentat com un bon ’30 minuts’.

Segons l’Idescat, els cinc noms més posats a Catalunya l’any 2014 van ser Marc, Àlex, Pol, Èric i Martí per als nens i Martina, Júlia, Laia, Maria i Paula per a les nenes. Quan es treuen conclusions a partir d’aquests rànquings cal anar amb compte, perquè hi ha molts factors que n’expliquen el resultat final (començant per les excepcions: a totes les teories n’hi ha). Un de destacat és el notable nombre de parelles filles de la immigració (posem Sofía i Antonio, per exemple) que bategen els fills amb noms del país (Iu i Biel, posem per cas). El reflex exactament oposat del que va fer la burgesia franquista quan va omplir el registre de Pedros i Margaritas (i deixeu-me reproduir un cas deliciós publicat als obituaris de La Vanguardia ara al setembre. El finat es deia, ves per on, Bonet Godó. De nom, Javier. La vídua, Carbonell Torrens, María Luísa. I els fills? María Luísa, Javier, Victoria i Claudio. I atenció perquè ara apareix la Catalunya fracturada. Com es diuen els néts de don Javier i esposa? Doncs Jordi i Anna, un altre Jordi, i Víctor, Carlos, Miguel i Enrique. Si això no és una divisió en dos equips ja em direu què és. Només cal imaginar-se com deuen pronunciar el seu cognom els del segon grup per intuir a quina llista electoral segurament no aniran mai). Els cognoms queden, els noms s’adapten (i això passa a l’Argentina, a França, a l’Alguer, a Austràlia i a tot arreu on en algun moment de la història han rebut immigracions massives). El nom de pila, doncs, explica el present i anticipa el futur.

Per això és tan reveladora la llista de diputats electes de Ciudadanos al Parlament. De 25 noms, només un és inequívocament un antropònim català (Joan); 5 més són ambivalents (Laura, Noemí, Marina, David, Elisabeth) i un és francès (Jean Marie). Els altres 18 són estrictament castellans. Segurament això explica millor que cap altra cosa que no cantin ‘Els segadors’, perquè no se’n saben ni la lletra, que surtin a predicar al faristol en castellà, que no reconeguin la realitat plurinacional d’Espanya, que enredin Àngel Ros per instaurar el botiflerisme lingüístic a la Paeria, que presentin denúncies contra el Departament d’Ensenyament en ocasió del 9-N, com va fer la senyora Dolores Agenjo…

L’unionisme cínic i el multicultisme bonista fan mil escarafalls quan es parla d’aquestes coses i de seguida destapen el broc del lloc comú: etnicisme, racisme, fins i tot classisme… I ho amaneixen amb aquella presumpta gracieta irònica dels carnets de català: ‘Qui es pensen que són per repartir carnets de bon o de mal català?’ A mi, tanmateix, em sembla que el carnet de català se l’expedeix cadascú a casa seva, i que n’hi ha que n’estripen directament la sol·licitud. Si no, no existiria aquella distinció que ens solen demanar quan voltem per les Espanyes: ‘Ah, catalán. ¿Pero catalán catalán?’