La seu del CADCI, una altra ferida oberta de la història

L'edifici, situat a la Rambla, va ser defensat per afiliats del sindicat catalanista el 6 d'octubre del 1934
Confiscat pel feixisme, des del 1985 l'immoble està gestionat per la UGT

El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria en reclama la propietat
La CUP fa costat a la petició i demana en solitari a l'Ajuntament de Barcelona la seva compra per convertir-lo en Espai Memorial de la República

Jordi Palmer | 07/11/2015 a les 22:00h


Façana de la seu del CADCI a la Rambla de Barcelona | Adrià Costa

La convulsa història de Barcelona al llarg del segle XX inclou ferides obertes com el cas de la seu del CADCI, un immoble situat a la Rambla que encara viu immers en un litigi per la seva propietat després de ser testimoni de fets cabdals de la història barcelonina. Va ser l'any 1903, en un ambient d'efervescència de l'obrerisme i el catalanisme, que va ser creat el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, Entitat Obrera, conegut popularment per les seves sigles, CADCI. El seu objectiu era el d'agrupar en un mateix sindicat els dependents del comerç i de la indústria per aconseguir el millorament moral, cultural, físic i material dels associats d'acord amb principis autonomistes i catalanistes. Deu anys més tard instal·là la seu a l'edifici de la Rambla de Santa Mònica, 10, després de comprar l'immoble a l'anterior propietari, el Real Circulo Ecuestre.

El sindicat estava estructurat en cinc seccions: Organització i Treball; Educació i Instrucció; Socors Mutus; Esports i Excursions; i Propaganda Autonomista. Fidel als principis de millorament dels coneixements, l'ensenyament es va convertir en un dels eixos de l'entitat, de manera que la secció d'Educació i Instrucció mantenia les Escoles Mercantils Catalanes, on es donaven classes de Comptabilitat, Taquigrafia, Llengua i d’altres assignatures, amb el català com a llengua vehicular. Per la seva banda, la secció d'Esports i Excursions facilitava la pràctica de gimnàstica, tenis, futbol, patinatge, rem i natació entre d'altres. La seva influència política va ser desenvolupada per la secció de Propaganda, que a partir del 1914 va prendre clarament partit per la independència de Catalunya.

La nova seu va viure la seva història en paral·lel a les vicissituds de la capital catalana. Adquirida pel sindicat el 16 de novembre del 1913, el CADCI s'hi traslladà efectivament el 19 d’abril de 1914, coincidint amb la inauguració del Club de Mar del CADCI, celebrant-se l’acte d’inauguració l’11 de maig d’aquell any. En aquell moment el centre comptava amb més de 3.000 socis i 966 alumnes matriculats a les Escoles Mercantils.

Testimoni dels fets del 6 d'octubre

L'edifici va viure en primera persona els fets del 6 d'octubre del 1934, quan poc després que el president Companys proclamés l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola, l'exèrcit espanyol es va desplegar per la ciutat per sufocar l'acció del govern català. Un dels pocs punts de resistència va ser precisament la seu del CADCI, on es va penjar la consigna "Visca la República Catalana" i diversos afiliats van provar de fer-se forts a l'interior del recinte. Cap a les deu de la nit del mateix dia 6, els militars, pujant per la Rambla, canonejaren l'edifici, provocant la mort de tres dels seus defensors, Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina, a més de la destrucció parcial de l'edifici i la clausura de l'entitat. Actualment una placa recorda els morts d'aquell dia.


Placa en record als afiliats del CADCI morts durant els fets del 6 d'octubre del 1934. Foto: Adrià Costa

El febrer del 1936, amb l'arribada del Front Popular al govern de la Segona República Espanyola, el CADCI va ser novament legalitzat –al mateix temps que la Generalitat va ser restituïda i Lluís Companys va poder recuperar la presidència- i el 19 de juliol els afiliats es van mobilitzar en contra de l'aixecament feixista. Uns 5.000 membres van combatre amb l'Exèrcit Popular, al temps que la seva seu –situada ara en la rebatejada Rambla de Jaume Compte, en honor d'un dels caiguts el 6 d'octubre-, esdevenia nucli d'activitat a la rereguarda i acollia una oficina del Socors Roig Internacional i es creava un punt d’allistament de voluntaris al front. Durant la guerra l'entitat va coordinar tot tipus d'accions, com ara l'establiment de la colònia infantil Ferrer Álvarez, i alhora mantenia l'activitat ordinària de les seccions.

Escorcoll feixista

El 26 de gener, l'entrada de les tropes feixistes interromp tota activitat del CADCI i aquell mateix dia la seu es ocupada per Falange Tradicionalista y de la JONS. Entre els dies 17 i el 23 de febrer de 1939 l'edifici és minuciosament escorcollat per la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos (DERD), organisme de l'aparell repressiu franquista, que va dur a terme un important espoli documental amb destí a la seva central a Salamanca. La documentació del CADCI formaria part de l'immens fitxer d'antecedents polític-socials que incloïa més de tres milions de fitxes personals. Part d'aquells documents espoliats van ser retornats recentment i estan dipositats a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Altres documents de l'entitat continuen a Salamanca.

Després de cinc anys funcionant com a seu falangista, el 31 de gener de 1944 la propietat de l'edifici es transfereix al Ministeri de l'Exèrcit, per passar posteriorment al Ministeri d'Obres Públiques, és a dir, l'actual Ministeri de Treball. L'any 1985, en el marc dels acords entre aquest ministeri i els sindicats majoritaris, UGT i CCOO, per restablir el patrimoni sindical acumulat durant el franquisme, la seu del CADCI va passar a mans de l'UGT en règim d'usdefruit, una decisió no compartida per un renovat CADCI, que després de passar anys en la clandestinitat i l'exili va ser reconstituït durant la transició amb la voluntat de reclamar els seus drets històrics i també els seus béns materials, entre els quals, precisament, l'immoble de la Rambla.

Així les coses, l'entitat interposa una demanda judicial contra l’Estat i l’UGT per ocupació dels seus espais que culmina el 1991 amb una sentència on es rebutgen les pretensions del CADCI i es reconeixen les lleis franquistes que justifiquen la liquidació de l'entitat i l'espoli del seu patrimoni. Així i tot, el 1997 el CADCI aconsegueix que l'UGT, usufructuaria de l'edifici, en cedeixi una part per instal·lar-hi les oficines de la històrica entitat.

El 2007 però, la Llei de memòria històrica del govern Zapatero del PSOE torna a obrir una escletxa per a la recuperació del patrimoni del CADCI, en reconèixer la legitimitat de la personalitat jurídica del centre i de les seves reivindicacions, tant pel que fa a la restitució de tota la documentació confiscada el 1939 com pel que fa a la demanda de recuperar la propietat de la seu.

La CUP defensa en solitari la compra de l'immoble per l'Ajuntament

És en aquest context que en el darrer ple el grup municipal de la CUP Capgirem Barcelona va proposar al ple de l'Ajuntament una proposta per a que el consistori negociï amb el ministeri la compra de l'edifici per a destinar-lo a la creació d'un Espai Memorial de la República i alhora s'estudiï una fórmula de partenariat amb el CADCI per a la gestió de l'espai. La proposta però, no va prosperar, ja que els grups de CiU, Bcomú i ERC es van abstenir en la votació, mentre que PSC, PP i C's van votar-hi en contra.

Ara bé, tot i que la CUP va votar en solitari a favor de la proposta, els grups que van optar per l'abstenció ho van fer amb el compromís de no donar per tancada la qüestió, treballar per fer possible que l'edifici passi a propietat municipal i defensar la necessitat de fer un reconeixement a la tasca històrica del CADCI. Així les coses, el futur de la seu continua obert, com una ferida més de la història pendent de tancar.


Una imatge històrica de militants del CADCI

8/11: Demà pot ser un gran dia. O no tant

VICENÇ VILLATORO
08/11/2015 00:00

Segueix-me

Demà, amb tota probabilitat, al matí, una majoria suficient del Parlament de Catalunya proclamarà la voluntat d’obrir un camí cap a la creació d’un estat propi. Per tant, per als sobiranistes, pot ser un gran dia, un dia molt important. Certament aquest camí està marcat per les circumstàncies, i en moltes coses no és el millor dels possibles, però en general quan no s’ha fet millor no és perquè no s’ha volgut, sinó perquè no s’ha pogut. La via d’un referèndum pactat i vinculant era millor, de ben segur, però no ha estat el sobiranisme qui l’ha descartat, sinó el govern espanyol. Ara, de la mateixa manera que per a un sobiranista dilluns pot ser un dia molt important, pot ser també un dia més agredolç. Per entendre’ns, si al matí el Parlament proclama el camí cap a la independència i a la tarda comença el camí cap a unes eleccions anticipades al març, ens sentirem a dir -i amb una certa raó- que com volem aconseguir la independència si no som capaços ni de formar el govern que ens hi hauria de portar (i que cal per arribar-hi). Deia molt bé la Pilar Rahola que estem en un punt en què tant podem anar cap a la glòria com cap al ridícul. Segons com, podem anar cap a les dues direccions en un sol dia. O no.

5/11: Em meravella la humilitat dels mitjans públics espanyols

VICENÇ VILLATORO
04/11/2015 18:02

Segueix-me

Venia escoltant una tertúlia de Ràdio Nacional d’Espanya. Després d’entrevistar Carme Chacón, que demanava suspendre l’autonomia, els quatre contertulians i el presentador (impossible distingir-los) es dedicaven unànimement a destil·lar doctrina contra les maldats del sobiranisme, l’estupidesa congènita dels catalans i el totalitarisme rampant que ens domina, tot dient que “la culpa és de l’adoctrinament que han fet els mitjans públics nacionalistes”. Deixant de banda que en aquella tertúlia no he sentit mai ningú partidari de la independència, mentre que als terribles mitjans públics catalans no he sentit mai una tertúlia on no n’hi hagi com a mínim un de contrari, posem que tinguessin raó. Quin exercici d’humilitat franciscana, de modèstia! Un ciutadà català pot escoltar l’adoctrinament monolític de la ràdio pública espanyola pel mateix preu que el d’una ràdio suposadament independentista. Quina confessió d’inutilitat, d’incompetència, d’impotència, reconèixer que els catalans prefereixen ser adoctrinats per la independentista que per la ràdio nacional d’Espanya! Que difícil per a un adoctrinador professional pensar que n’hi ha un altre que adoctrina millor que ell!

Una explicació extraordinària a la premsa francesa del que està passant a Catalunya

El text qüestiona si no són els unionistes els qui intenten un 'cop d'estat' contra la voluntat democràtica dels catalans

Dissabte 7.11.2015 10:00

La tribune

Aquests dies l’atenció de la premsa internacional torna a estar centrada a Catalunya, arran sobretot del ple del parlament de dilluns i les amenaces del Tribunal Constitucional.

D’entre els molts articles publicats se’n destaca un de particularment lúcid, aquest signat a La Tribune pel periodista Romaric Godin, que és el cap de redacció adjunt. La Tribune és un diari econòmic de París, que fins al 2002 sortia cada dia en paper i que ha adoptat una estratègia digital agressiva. Ara només surt un cop per setmana en paper i té una web molt potent que fa informació les 24 hores del dia.

Us oferim la traducció al català del seu text.

Catalunya: els independentistes fan un cop d’estat?

La crisi separatista catalana arribarà en els pròxims dies a una fase aguda. Els tres partits unionistes al Parlament català (PSC socialista, PP conservador i Ciutadans) van decidir recórrer al Tribunal Constitucional (TC) contra la resolució pro-independència que demana d’iniciar un procés de “desconnexió” de Catalunya respecte a l’estat espanyol. Aquesta decisió podria portar els partits sobiranistes a entrar en la “desobediència” contra Madrid que aquest mateixa resolució demana.

El que veurem a Catalunya ara és una lluita entre dues formes de legitimitat. La primera és la dels partits catalans separatistes que reclamen la legitimitat democràtica per implementar el seu programa de “desconnexió”, ja que tenen una majoria parlamentària. Al davant, els partits unionistes confien en la legitimitat constitucional i la il·legalitat del procés d’independència. Per tant ells responen als vots de la majoria parlamentària catalanexecutorsd’execució de les decisions dels tribunals espanyols, com ara l’aplicació de l’article 155 de la Constitució permet la suspensió de la autonomia català.

Els arguments dels unionistes contra el “cop d’estat català”

En aquesta lluita, la idea dels partits unionistes és presentar els catalans com a “rebels” i “fora de la llei’. Diversos polítics espanyols, sobretot de dretes, han afirmat que la declaració d’independència és un” cop d’estat “en tant i en quant trenca l’ordre constitucional espanyol. A més els unionistes no paren d’assenyalar la manca de legitimitat de la majoria parlamentària per la independència. Les dues llistes favorables a la secessió, Junts Pel Sí, que inclou el centre-dreta, l’esquerra republicana i associacions separatistes i CUP, partit secessionista de l’esquerra radical, de fet tenen el 47,8% dels vots. Per tant els faltarien 80.000 vots a favor de la independència per ser majoritàries. Per això diuen que ja que el president de la Generalitat (Govern català), Artur Mas, va dir que les eleccions regionals del 27 de setembre eren “plebiscitàries” al voltant de la qüestió de la independència, les llistes separatistes, fins i tot si són la majoria en escons, no tindria un mandat suficient per trencar la llei espanyola. I per tant estaríem en presència d’un “cop d’Estat“.

Una criminalització de l’independentisme

Aquests arguments, però, tenen debilitats. La primera és que la lluita judicial contra un programa defensat per una majoria parlamentària que tracta d’aplicar-lo equival a criminalitzar les idees separatistes. L’independentisme seria una opinió permesa però només si no guanyava. Si aquesta idea en canvi es convertia en una majoria en una assemblea parlamentària aleshores immediatament esdevindria il·legal. Aquest seria, de fet, el propòsit dels partits unionistes que busquen demostrar la naturalesa “impossible” del moviment d’independència per tal de desqualificar el secessionisme a les pròximes eleccions. El problema és que això mateix podria desqualificar també l’unionisme en el seu desig d’eludir l’elecció democràtica català. L’elogi del “cop d’Estat” podria tornar-se així contra els unionistes, demostrant l’estancament d’aquesta estratègia.

El fracàs de l’estratègia legal

Aquesta “judicialització” de la qüestió català la porta a terme des de 2010 el govern espanyol que en particular va prohibir el referèndum del 9 de novembre de 2014. No obstant això, aquesta estratègia no ha donat fruits. Tot i la prohibició d’aquell referèndum, els partits independentistes van guanyar 27 de setembre 95.595 vots més que no vots sí va haver-hi el 9 de novembre. Per tant, aquesta estratègia no funciona políticament. I en realitat, reforça la idea que el govern espanyol segueix negant-se a escoltar el missatge i la voluntat dels catalans. Això alimenta el sentiment de menyspreu d’Espanya cap al “poble català” que, al seu torn, és, òbviament, una oportunitat per als independentistes.

La majoria parlamentària és suficient per actuar

Pel que fa a la manca de majoria de vots per la independència, l’argument tampoc és admissible. En primer lloc, perquè els unionistes no van reconèixer el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27 de setembre. Per tant, és estrany veure com utilitzen aquest argument avui. Però també perquè els governs que tenen la majoria d’escons sense tenir la majoria de vots a Europa són legió i ningú no qüestiona la seva legitimitat. Fins i tot ara el president portuguès està tractant d’imposar un govern de minoria en vots i escons. D’una altra banda, un cop més, l’argument es pot girar en contra dels partits unionistes. Perquè si els separatistes no tenen una majoria de vots, els tres partits unionistes van obtenir el 27 de setembre el 39,17% dels vots, menys dels que va obtenir sola la llista de Junts Pel Sí (39,55%) . El fet que aquestes tres llistes minoritàries clarament tractin d’impedir el funcionament del Parlament català i criminalitzar les seves decisions podria considerar-se també un “cop d’Estat. “

Un resultat de 27 de setembre poc clar

Però, sobretot, si aquestes eleccions van ser plebiscitàries, va ser precisament perquè l’Estat espanyol havia prohibit el referèndum sobre la independència amb el Tribunal Constitucional. Aquesta era doncs la “solució menys dolenta” per donar veu als votants, però era una solució imperfecta, en el sentit que el resultat d’aquestes eleccions no podia ser clar per dues raons. La primera és que, en aquest tipus de votació, subjectes no relacionats amb l’independentisme podien jugar un paper important en l’elecció dels electors. Un independentista podia, per exemple, optar per votar per un partit d’esquerra no independentista per no donar suport a les polítiques d’austeritat d’Artur Mas, però qui sap el que hauria votat en un referèndum? No obstant això, la diferència amb la majoria absoluta és tan baixa que no es pot excloure aquí una desviació. El segon element és que diversos partits es van negar pronunciar-se sobre la independència com a tal o estaven a favor d’una consulta legal. Aquest seria el cas de l’aliança de l’esquerra i els demòcrates cristians, que en conjunt haurien rebut més de 11% dels vots. De nou, d’aquest 11% d’electors quants haurien votat sí en un referèndum sobre la independència o s’haurien abstingut? Impossible de dir. Per tant, és impossible dir també que tots els que no van votar en contra de les llistes de partidaris de la independència van votar en contra de la independència.

La negativa espanyola al referèndum

Així, la majoria parlamentària catalana pot pretendre tenir el dret d’aplicar el seu programa de desconnexió. Sobretot perquè l’objectiu de la desobediència a Madrid té un objectiu principal: poder organitzar un referèndum legal sobre la independència a Catalunya, malgrat la seva il·legalitat a Catalunya. Un referèndum que pot ser l’únic acte que pot justificar una independència o enterrar-la. En aquest sentit la determinació dels unionistes a negar el referèndum és bastant sospitosa. Un cop més, es posa de manifest la negativa a escoltar la voluntat dels catalans i sobretot, i això és molt greu, remarca la negativa dels partidaris de la unitat a defensar aquesta unitat en un marc democràtic clar, tenint en compte que existeix arguments sobrers per a defensar la permanència de Catalunya a Espanya.

Crida l’atenció que els principals partits espanyols rebutgen aquesta opció del referèndum que ha servit al Regne Unit i el Canadà, per desfer els moviments separatistes del Quebec i Escòcia. La negativa a fer un procés democràtic per a discutir la qüestió catalana no pot fer res més que eixamplar la bretxa entre Catalunya i Espanya, i a Catalunya, entre els catalans. Aquesta és una estratègia molt perillosa per al futur d’Espanya que podria ser identificada per un nombre creixent de catalans com una “presó” promovent així encara més la radicalització del moviment d’independència.

La responsabilitat de la comunitat internacional

Des d’aquest punt de vista, la responsabilitat de tots dos actors sembla enorme. El primer és el PSOE, el Partit Socialista espanyol, que va estar d’acord amb la posició dels dos partits de dreta unionistes, PP i Ciutadans. En negar-se al principi del referèndum d’autodeterminació, igual que la resta de l’esquerra espanyola, el PSOE justifica aquesta posició del “cop d’Estat” català. I per tant, ajuda a fer la situació més difícil.

La segona responsabilitat és la d’Europa i la resta del món que donen suport a la posició unionista amb l’esperança que els independentistes abandonaran els seus projectes a causa de la manca de suport extern. Fins i tot el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, recentment va negar el dret dels catalans, seguint així els passos de la UE i la majoria dels països grans. Però, de nou, aquesta maniobra sembla condemnada al fracàs davant la legitimitat democràtica dels partits independentistes.

Sobretot perquè és un argument jurídicament feble: Ban Ki-moon, va dir que Catalunya no forma part dels “territoris reconeguts per les autoritats com”a no-autònoms.“ Però aquest va ser també el cas d’Escòcia, Quebec. i Montenegro, que eren regions d’un estat membre de l’ONU i on es va celebrar un referèndum d’autodeterminació. I, en el cas de Montenegro, malgrat un referèndum impugnat per alguns, l’ONU va reconèixer el nou estat sense dificultats després.

En resum, tot això semblen maniobres d’intimidació que en última instància són contraproduents. Mentre que l’estratègia legal de la criminalització de la independència de Catalunya sembla un carreró sense sortida, l’actitud de la comunitat internacional d’”enganxar-se” només posa de relleu la seva inconsciència.

Sobre el CADCI en vam parlar no fa gaire.

El Millo aquest és un cas evident d'algú sense la menor ideologia que no sigui forrar-se, el Pp en va ple d'aquests, com el Pzoe, a banda de fatxes, esclar.

Avui em quedo amb les paraules de Romeva: això ja no té aturador, hem pres una determinació i no ens faran tirar enrrera.

Sobre el CADCi solament era di a on militaban els tres patriotes que es parlaba anteriorment

Lligar curt el gos

EMPAR MOLINER
09/11/2015 17:26

Segueix-me

“Un referèndum? No”, diuen. Però sí. Perquè som un subjecte polític i no pas un objecte. Hauríem de poder expressar si volem seguir formant part d’Espanya, perquè no som “una part d’Espanya”. I si algú no ens considera subjecte polític (i ens considera “una part del cos”, com diu Belén Esteban) ens està, doncs, donant la raó. Mantenim una relació tòxica.

I com a membre del subjecte polític que és Catalunya, penso, per un moment, que s’estigués fent al revés. Que el referèndum que volíem fer s’hagués plantejat així: “Vol seguir sent espanyol?” Apa, a contestar. Perquè no és exactament el mateix contestar això que contestar: “Vol deixar de formar part de l’estat espanyol?” Et pregunten si vols seguir formant part d’Espanya i és molt difícil dir “sí”, perquè estàs afirmant que vols seguir formant part de la guingueta. I la guingueta inclou monarquia, esclar, perquè cap partit, cap!, la vol abolir. Com a molt n’hi ha que la volen “modernitzar”, com si “modernitzar” la monarquia es pogués fer sense declarar la república. ¿Vols continuar formant part d’Espanya? Si dius que sí, pensa que la centralització, a partir d’ara, serà encara més paorosa, perquè hi hagi qui hi hagi al poder la qüestió prioritària serà que “això” no torni a passar. I perquè no torni a passar hem de lligar curt els mestres, les AMPA, TV3 i fins i tot l’Institut Ramon Llull.

Vols marxar d’Espanya? Marxar. És un verb actiu, que fa por als que ja estan “situats”, que deia el personatge del Porcel. Vols deixar-me? Costa dir que sí. Però vols seguir vivint amb mi? Ah, mareta meva. Quina condemna és dir que sí, que sí, que vull seguir amb tu i amb tot el que tu ets, que no canviarà, perquè no t’ho pots permetre. Vols seguir formant part d’Espanya? Sí, sí, però d’una Espanya diferent. Diferent? En què? Què canviaràs que no hagis volgut canviar fins ara, perquè no ho necessitaves?

Vetllant armes

per Ramón Cotarelo
7 de Novembre 2015 a les 19.20 h

Dos projectes de molt diferent signe marquen la vigília del cap de setmana, mentre es prepara la confrontació de dilluns, quan el Parlament debati i aprovi l'inici formal del camí a la independència. Dues declaracions d'intencions que mostren la distància que separa, ja de fet, la política catalana de l'espanyola.Crida l'atenció el contrast entre l'èxit del procés català en el seu plantejament i desenvolupament (malgrat els inconvenients i contradiccions) i la fabulosa ineptitud del govern central, que passarà a la història com el pitjor i més corrupte d'Espanya i el responsable de la seva ruptura. 



D'una banda, les forces independentistes han acordat un seguit de mesures clarament sobiranes i socials, que afecten a la pobresa energètica, l'habitatge, la sanitat, l'educació, les llibertats públiques, el règim local, les refugiades, el dret a l'avortament i la renegociació del deute. Són complementàries amb la declaració d'independència. Aquest és un acte revolucionari en ell mateix, adoptat en assumpció d'un poder constituent originari que no es reconeix depenent de cap legalitat aliena a ell mateix. 

D'altra banda, el govern d'Espanya s'empara en la vigència de la llei i oculta el fet que, en canviar-la quan i com li convé pels seus interessos i sense consens, la seva conducta és arbitrària i, per tant, tirànica. No reconeix al Parlament català el seu poder constituent i, coronant la seva bogeria, amenaça de responsabilitzar de les possibles conseqüències jurídiques (en via civil i penal) i polítiques Carme Forcadell, presidenta de la cambra, i portar-la davant els tribunals de justícia de l'Estat espanyol. 

En dotar la independència de contingut democràtic, emancipador i progressista Junts pel Sí i la CUP resolen una vella disputa entre l'alliberament nacional i l'emancipació social, en postular l'assoliment d'un Estat propi, una República catalana, com a instrument imprescindible per a les dues finalitats. Perquè sense Estat propi la nació estarà indefensa i l'emancipació social serà una quimera. És la revolució dins la revolució. Que la independència s'orienti en pro de la igualtat entre homes i dones, de l'augment de la llibertats públiques, la justícia social i el benestar de la col·lectivitat, començant pels més febles i que ho faci pacífica i democràticament, és el que dóna a la revolució catalana la seva inqüestionable originalitat, que per cert, les esquerres espanyoles són incapaços d'entendre. 

Davant d'aquesta vetlla de les armes del bloc independentista, el govern central es disposa a fer l'única cosa que per tradició i peculiar incompetència sap fer: prohibir, impedir i reprimir. En quatre anys no ha tingut cap iniciativa per abordar el problema, no ha acceptat diàleg ni negociació. S'ha limitat a dir que no a totes les propostes des de la realització d'un referèndum fins a la d'una consulta popular no referendària. L'esperit franquista de la dreta governant la porta a rebutjar tota entesa amb Catalunya que no sigui la humiliació d'aquesta. I en la seva estúpida ceguesa no s'adona que ja no pot recórrer a la violència com va fer el seu cabdill i que l'ocupació dels tribunals com a guàrdia pretoriana únicament agreujarà la seva situació i l'ha de presentar amb les pitjors llums possibles a ulls de la comunitat internacional, especialment l'europea. 

Perseguir judicialment la presidenta del Parlament, pretendre empresonar o processar el president de la Generalitat, si arriba el cas, és una cosa molt coherent amb l'obtusa mentalitat de la dreta. Incapaç d'entendre la força de les idees, dels projectes col·lectius, dels moviments socials, creu fer-los front atacant a les persones, criminalitzant, reprimint. Van afusellar Companys fa 75 anys i avui es troben el seu esperit reencarnat en una dona amb un enorme suport social. La seva concepció bàsica de l'acció social, reduïda a l'egoisme dels privilegiats, els incapacita per entendre la força de l'altruisme, la solidaritat, la lluita per una causa col·lectiva. La dreta espanyola, retrograda i nacionalcatòlica, parla de sacrificar-se per la Pàtria i, com el Borbó que va posar Franco al tron, fa els sacrificis en un apartament de Suïssa a 7.000 euros al dia. 

En els seus preparatius per a reprimir, el govern compta amb el suport de la dreta emergent de Ciutadans 'primorriverans' i de l'altre partit dinàstic, el vell PSOE,que fa causa comuna amb la dreta neofranquista sense qüestionar en absolut desastre organitzat, invocant el suprem interès de la unitat d'Espanya que, com es veu, passa per sobre dels drets dels pobles que la componen. Aquesta unió sagrada per la qual l'oposició fa pinya amb un govern deslegitimat recorda molt la famosa "unitat antiterrorista" dels anomenats partits constitucionalistes en les anys de la violència al País Basc. La terminologia justificativa (defensa de la Constitució, de la llei, de la democràcia) és la mateixa i desmenteix per fi el famós discurs antiterrorista segons el qual era erroni (i criminal) recórrer a les armes per lluitar per reivindicacions que podien defensar pacíficament en democràcia. 

Està clar que defensar el dret d'autodeterminació dels catalans de manera pacífica i democràtica també és criminal. I aquest criteri el sostenen la dreta i l'esquerra espanyoles, part d'aquestes últimes (el PSOE) palesament, i una altra part vergonyosament.

De l'"apoyaré" a l'"apoyamos"

per Salvador Cot
9 de Novembre 2015 a les 20.58 h

La resposta de Madrid al Parlament ha estat una reacció de règim, més que no pas d'estat.Coordinadament, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez han utilitzat el mateix to i el mateix llenguatge per desqualificar la decisió dels 72 diputats catalans. L'un i l'altre han coincidit en la descripció del problema però, sobretot, s'han esfoçat en llançar un missatge coincident: No importa qui guanyi les eleccions del mes que ve perquè la resposta serà sempre repressiva. El bipartit és un sol partit. L'"apoyamos al Gobierno" de Pedro Sánchez és bastant més sincer que l'apoyaré lo que decida el Parlament" de Zapatero.



Així doncs, l'aposta del règim del 78 és negar-se, rotundament, a la reforma. Probablement, perquè el sistema de repartiment del poder espanyol no resistiria un nivell més elevat de democràcia i transparència. Negociar amb Catalunya crearia un precedents que equivaldria a reconèixer que hi ha possibilitats reals de qüestionar la legitimitat dels que controlen el sistema econòmic i financer de Madrid, un grup pràcticament intacte almenys des de finals del franquisme.

Anem a l'enfrontament, al xoc institucional. De fet, ja hi som. És veritat que l'estat espanyol és una realitat fortíssima, però encara és més cert que la base social de les institucions catalanes és molt àmplia i que està per veure quins són els límits reals de la legitimitat popular -a Espanya i a Catalunya- del sistema polític que deriva de la transició.

Aquesta victòria és vostra

Per: Vicent Partal
Dimarts 10.11.2015 02:00

No tinc més remei que dir que ahir va ser un dia històric. Ho diré amb la boca petita, perquè l’adjectiu comença a estar gastat, però és així perquè de fet, tots plegats, aquest dies anem escrivint la història. L’escrivim des de fa cinc anys i l’escrivim, com se sol escriure quan és veritat i no un recurs literari, a batzegades. Però al mateix temps l’escrivim amb una fermesa i un èxit difícil de discutir. Quan ahir el PP va desplegar les banderes al parlament no vaig poder evitar de pensar que era el símbol perfecte de tot això que passa. Abans érem nosaltres que desplegàvem banderes i ells que escrivien lleis. Ara tot s’ha girat i són ells que han de dedicar-se a la propaganda mentre nosaltres, pas a pas, anem bastint el país que volem. Ara des del poder.

Sempre és difícil de mirar més enllà del dia a dia. Però aquest segon 9-N després del primer 9-N exigeix i reclama una mirada ampla. De record i d’agraïment. De record i agraïment a aquells pocs que a Arenys de Munt van decidir que havia arribat l’hora de votar. A la gent del MAPA, Josep Manuel Ximenis, Jordi Bilbeny, Carles Mora, entre més… De record i agraïment als qui van impulsar les onades de consultes arreu del Principat: Alfons López Tena, Uriel Bertran, Alfred Bosch a Barcelona i tanta i tanta gent de tots els colors polítics en cada poble i a cada vila. De record i agraïment als qui van fundar l’ANC convençuts que el país trobaria la manera de tirar endavant: Enric Aïnsa, Pere Pugès, Miquel Sellarès i Miquel Strubell, els quatre primers. Amb la quarantena d’activistes que de seguida els van agombolar. I amb els set mil que es van ajuntar al Palau Sant Jordi el març del 2012. Avui és un dia per a recordar també els esbojarrats que van creure possible el 2013 d’ocupar 400 quilòmetres de carreteres i tota la gent que va fer possible la manifestació més impressionant de la història moderna del nostre país. Amb Carles Santos i Lluís Llach unint Vinaròs amb Alcanar, amb Xavier Rubert de Ventós al Pertús i Marina Comas a Amposta, amb Carme Forcadell agafant les darreres mans, les de Muriel Casals i Josep Maria Vila d’Abadal, sobre l’escenari de la plaça de Catalunya. Avui, un any després, és el dia per a recordar el 9 de novembre de 2014 que marcarà per sempre un abans i un després a Catalunya. Per a recordar els milers i milers de voluntaris que el van fer possible. Per a recordar la gent que va creure-hi quan tot semblava perdut. I també, amb els seus errors però sobretot amb els seus encerts, per a reconèixer i agrair que Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez van negociar i treballar fins a no poder més perquè tinguéssem urnes i poguéssem expressar-nos en llibertat.

I d’aquell 9 de novembre a aquest que vam viure ahir. Un altre 9 de novembre al qual hem arribat després de la campanya electoral més fantàstica de les nostres vides, és cert. Amb gent de tota mena i condició que ha fet un pas endavant que mai no sabrem agrair prou, d’Oriol Amat a Julià de Jodar, de Ferran Civit a Anna Caula, Carmina Castellví i tots els altres que amb el seu vot ens van representar dignament.

La declaració aprovada ahir pel Parlament de Catalunya és la conseqüència de tot l’esforç d’aquesta gent. De molta més gent que ells, evidentment, i de dècades de feina d’encara molta gent que va aguantar durant els anys més difícils, quan la independència era cosa de bojos, el somni de quatre extremistes. L’èxit d’ahir, però, és sobretot el fruit del treball incansable de centenars de milers de persones que hi han posat el coll dia a dia d’ençà que la sentència contra l’estatut va deixar clar que la via espanyola era una via morta per a Catalunya. Ho dic perquè els he vists a cada poble i a cada ciutat, aquests anys, cada setmana en un acte, en una conferència, en un debat, en una concentració. Els he vists quan les coses anaven bé i l’eufòria ens arrossegava a tots, però també quan les coses anaven malament i semblava que el procés s’empantanegava. I és aleshores quan m’han impressionat més. Quan els promotors dels referèndums populars es barallaven per coses incomprensibles encara avui i als pobles la gent va decidir de tirar endavant, a totes. Quan els partits polítics estaven a mata-degolla i la gent els passava per damunt recordant-los els versos del Grandola Vila Morena (‘És el poble que governa…’). Quan a l’ANC alguns es pensaven que era més important fer carrera que no alçar el país. Quan Mas i Junqueras no s’entenien i la gent els insistia que s’havien d’entendre, com finalment ha passat gràcies també a la seua gran generositat. Quan el 9-N penjava d’un fil però de sobte van aparèixer quaranta mil voluntaris que li donaren vida i el van fer realitat.

Això que fem és una revolució democràtica. Ho sabeu tots. Com tots sabeu també que les revolucions són complicades i difícils de menar. Avui mateix ho comprovarem, jo amb molta pena, quan, hores després de fer el pas més important que ens podíem imaginar, nosaltres mateixos i nosaltres sols no serem capaços de formar el govern que hauria d’aprofitar aquesta conjuntura història única.

No patiu, però. En aquests cinc anys sempre hem crescut, sempre hem anat amunt. Sovint ens hem embolicat més que no hauria calgut raonablement, però sempre, al final, ha aparegut una fórmula inesperada que ha fet possible allò que hores abans semblava impossible. No tinc cap bola de cristall i per tant no tinc ni idea de quina serà ara la fórmula ni de com arribarà, ni quan —si arribarà ara o haurem d’anar al març a trobar-la. Supose que , tal com estan les coses, serà una fórmula recargolada i difícil. Inesperada. I és ben possible que, com ha passat tantes vegades ja, siga dolorosa i castigue aquella gent que sembla no adonar-se d’on és ni què hi ha en joc. Però hi serà, de segur. Perquè un país no canvia d’avui per demà, no pas després de tanta i tanta feina, no pas després de tanta i tanta generositat. I perquè centenars de milers de persones simplement no deixarem que uns pocs ho engeguen tot a rodar ara que nosaltres ja fem les lleis i ells només poden traure banderes.

L’avi d’Aznar, Madame Dolly i Ciutat Badia

ALBERT OM
10/11/2015 20:31

Segueix-me

11 DE NOVEMBRE DE 1975. Una necrològica obre la portada de La Vanguardia. Franco apareix a la fotografia, però no és ell qui s’ha mort. És una imatge d’arxiu d’una de les audiències que el dictador va concedir a l’home que ens ha deixat, Manuel Aznar Zubigaray, 81 anys, periodista i diplomàtic. Exdirector deLa Vanguardia en dues etapes. Una de molt breu, l’any 1939, en què es va afegir l’adjectiu Española a la capçalera, i una altra de més llarga, el 1960, quan va substituir Luis de Galinsoga. “Obró con el tacto, la moderación y la clarividencia que correspondía a su gran talento”, destaca el Conde de Godó en l’article que li dedica. A ningú li sembla important subratllar que Manuel Aznar té un nét de 22 anys que es diu José María.

Entre els mèrits de l’exdirector de La Vanguardia, haver guanyat la primera edició del premi periodístic Francisco Franco, el 1938, amb una crònica sobre la guerra. Al mateix diari, unes pàgines més enllà, veig que el 15 de novembre acaba el termini de recepció d’originals per a un altre guardó de periodisme. Aquest ja porta el nom de Manuel Fraga Iribarne. Hi ha un degoteig de morts que no apareix mai a portada: les víctimes d’accidents de trànsit. Una topada a la N-II, al terme municipal de Pont de Molins, entre un cotxe matrícula de Melilla i un altre de Perpinyà, deixa un balanç de set morts. Al barri d’Horta de Barcelona, un home de 45 anys i el seu fill de 10 moren en xocar contra un Seat 1430 robat, conduït per un noi de 15 anys.

Ha nascut un nou país africà, aquesta matinada passada. “Angola arría la bandera portuguesa”, titula el Diario de Barcelona. El govern portuguès abandona Angola, després de cinc segles de dominació,  sin ningún sentido de culpabilidad”. A Catalunya neix una nova ciutat, que no és ni municipi. Es diu Ciudad Badía. Els prínceps Joan Carles i Sofia la van inaugurar el 14 de juliol i ara ja hi han començat a anar a viure les primeres 300 famílies. Blocs de pisos impulsats pel Ministerio de la Vivienda per acollir l’última onada d’immigració del sud. Les edificacions estan ordenades de manera que, totes juntes, formin el mapa d’Espanya. De moment, hi ha 2.973 habitatges construïts, però es preveu arribar fins a 12.000.

Competència ferotge, als diaris, entre Madame Dolly i Madame Angelina pel negoci de buscar parella a qui no en troba. Madame Dolly “ofrece su propia agencia matrimonial para atender todavía mejor”. L’anunci no indica cap telèfon. Només una adreça (Balmes 16, principal). “Consultas serias y solventes. Madame Dolly no tiene sucursales”. Madame Angelina es presenta com a directora general de “La Felicidad y el Porvenir. Dos agencias matrimoniales unidas para solucionar el triste problema de la soledad”. L’estat de salut de Franco el resumeix un titular d’El Correo Catalán : “El Caudillo descansa”. Però encara no en pau.

Espanya no és Suècia

«Des de Catalunya, mirem amb bons ulls aquella experiència exemplar de secessió pacífica, i tenim enveja sana de Noruega, perquè ens agradaria de poder ser com ells»

Josep-Lluís Carod-Rovira | 12/11/2015 a les 00:01h

Enguany fa ja 110 anys de la separació pacífica, amistosa i acordada entre Noruega i Suècia,separació per la qual el primer país es va desvincular del tot del segon, per a construir el seu propi estat nacional i sobirà. Això era el 1905 i a la vella Europa. L’antic regne de Noruega havia nascut el segle XI, com a resultat de la unió de diferents principats i, durant el període que va de 1380 a 1814, Noruega va formar una unió personal amb Dinamarca. Però el 1814, en el context de les guerres napoleòniques, Dinamarca va haver de cedir Noruega al rei de Suècia, moment aprofitat per Noruega per a proclamar unilateralment la seva independència, adoptar una constitució nacional i escollir com a cap del nou estat el príncep danès Cristià Frederic, el 17 de gener de 1814. Però sense aliats en l’àmbit internacional, el país entrà en guerra amb Suècia, com a conseqüència de la qual acabà admetent de formar una unió personal amb Suècia, si bé mantenint la seva pròpia constitució liberal i estructures independents d’estat com el parlament (Storting) i l’exèrcit, amb l’excepció de la diplomàcia i l’acció exterior.

Aquesta unió singular es va mantenir fins al 1905. El 7 de juny d’aquest any, el Storting acordà de dissoldre la unió amb Suècia, amb l’aprovació que el poder del rei havia deixat de ser funcional. Els noruecs van optar, en referèndum, per la forma monàrquica d’estat i no la republicana, i van oferir la corona de Noruega al príncep danès Carl. Aquest acceptà de convertir-se en el primer cap d’estat i adoptà el nom de Haakon VIII, com els reis medievals de la Noruega independent. Amb el suport unànime del Storting va esdevenir el primer rei de la Noruega independent en 586 anys. El 13 d'agost de 1905 va tenir lloc el referèndum d'autodeterminació, en el qual el NO a la independència va obtenir 184 vots (0,05% de l’electorat) i el SÍ 368.208 vots (99,95%). Fins a l’octubre, noruecs i suecs van reunir-se a Karlstad, municipi suec que va ser l’escenari de les negociacions que van culminar en l’acord de dissolució pacífica de la unió i on també hi hagué consens sobre els termes concrets de la separació acordada. El 26 d’octubre d’aquell any, el rei Òscar II de Suècia renunciava, oficialment, als seus drets dinàstics sobre Noruega, formalitzant-ne, així, la dissolució de la unió mantinguda des de 1814. La notícia va ser seguida amb interès a Catalunya i Antoni Rovira i Virgili, historiador i teòric de la qüestió nacional, va escriure un article sobre aquest tema gràcies al qual guanyà el premi periodístic convocat pel setmanari El Poble Català, consistent en una plaça de redactor en aquesta publicació: tenia 23 anys.

A partir de la seva independència, Noruega inicià un camí de prosperitat econòmica i qualitat de vida material, cultural i democràtica que ha arribat fins als nostres dies. El 14 de desembre de 1911, una expedició noruega, dirigida per Roald Amundsen, va ser la primera d’arribar al Pol Sud i el 1913, es convertí en el segon país europeu, després de Finlàndia, a reconèixer el vot femení. Actualment, la població estimada de Noruega és de 5,2 milions d'habitants, és un dels països més rics del món i la seva moneda, la corona noruega, està considerada una de les més sòlides a nivell internacional. El 1971 i el 1994, els noruecs van rebutjar en referèndum l’entrada a la Unió Europea, si bé hi mantenen lligams molt estrets. Avui Noruega és un dels contribuïdors més importants de l’ONU, organisme al qual pertany des de la seva fundació, el 1945. Amb el seu exèrcit participa en missions internacionals a l’Afganistan, Kosovo i el Sudan, va intervenir per tal de fer possible una treva entre el govern de Sri Lanka i els Tigres d'Alliberament de Tamil Eelam i la seva capital va ser l’escenari dels Acords de Pau d’Oslo, entre israelians i palestins, dintre la seva cultura de diàleg i negociació de conflictes, així com el seu compromís amb l’assistència humanitària. El país disposa d’un sistema complet de seguretat social, l’educació superior està subvencionada i, entre el 2001 i el 2006, va ser el primer país del món en desenvolupament humà i, el 2007, va encapçalar també la classificació de nació més pacífica del món.

Un monument al centre de Karlstad, a Suècia, recorda la separació pacífica de Suècia i Noruega el 1905, mentre que les ambaixades sueques, arreu del món, continuen fent-se ressò d’aquell esdeveniment, com a exemple de diàleg civil, maduresa política i democràcia real, any rere any. Les relacions entre els dos països són excel·lents i tenen molts interessos comuns, els quals són defensats des de la sobirania pròpia de cadascun d’aquests dos estats. Des de Catalunya, mirem amb bons ulls aquella experiència exemplar de secessió pacífica, i tenim enveja sana de Noruega, perquè ens agradaria de poder ser com ells, en tots els àmbits positius on han destacat, al llarg dels anys, un cop assolida la seva independència nacional. Catalunya, doncs, voldria ser com Noruega, però la realitat ens demostra, dia rere dia, que Espanya no és, ni voldria ser, com Suècia. A cadascú, doncs, el seu...