Les entitats sobiranistes repartiran 30.000 estelades al Camp Nou en protesta a la sanció de la UEFA
ANC, Òmnium, Drets i la Plataforma ProSeleccions Catalanes exigeixen a la UEFA que es respecti la llibertat d'expressió

Per: Redacció
Dimarts 3.11.2015 13:02
Els presidents de les quatre entitats, Xavier Vinyals (Plataforma ProSeleccions), Jordi Sànchez (ANC), Sergi Blàzquez (Drets) i Quim Torra (Òmnium)
Els presidents de les quatre entitats, Xavier Vinyals (Plataforma ProSeleccions), Jordi Sànchez (ANC), Sergi Blàzquez (Drets) i Quim Torra (Òmnium)

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural, Drets i la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes portaran a terme un conjunt d’accions per demanar a la UEFA que respecti la llibertat d’expressió dels aficionats del Barça. L’objectiu és protestar contra la sanció que es va imposar contra el club català per les estelades i els crits d’independència en el partit contra el Bayer Leverkusen. Per aquest motiu, demà, tres-cents voluntaris repartiran 30.000 estelades a les hores prèvies al partit que enfrontarà el Barça amb el BATE Borisov.

Els presidents de les quatre entitats, Jordi Sànchez (ANC), Quim Torra (Òmnium), Sergi Blàzquez (Drets) i Xavier Vinyals (Plataforma ProSeleccions), han volgut exemplificar en conferència de premsa el suport de la societat civil a les estelades, un símbol que no hi ha cap llei que prohibeixi i al que fins i tot el Parlament de Catalunya ha donat suport en una resolució.

Com a part de la protesta, s’enviarà a més de tres mil periodistes internacionals informació sobre la sanció que ha patit el Barça, una breu història de l’estelada i un recull d’imatges que demostren que és un símbol molt arrelat al món de l’esport i al carrer.

Drets, per la seva banda, ha informat que com a entitat que defensa els drets i la dignitat dels catalans presentarà una demanda judicial en nom de diversos socis del Barça per vulneració flagrant dels seus drets fonamentals i constitucionals. Aquesta demanda s’interposarà davant la jurisdicció ordinària, als jutjats de Barcelona, en entendre que són els competents per emparar la defensa dels drets dels ciutadans d’aquest país.

Així mateix, s’està estudiant acudir a instàncies internacionals com poden ser elevar una queixa al Consell d’Europa i portar la denúncia al Tribunal Europeu dels Drets Humans quan sigui possible. La queixa també es tramitarà davant del Parlament Europeu a través dels diferents euro grups parlamentaris en els quals són representats CDC i ERC.

BONA TARDA, COMPANYS,

AVUI HI HAGUT UNA PERSONA QUE ACONSEGUIT FER-ME POSAR NERVIÓS, PER SER MOLT MALA PERSONA.
FITXEU-VOS BE, AMB LA CARA DEL PAIO DE LA FOTO QUE ADJUNTO, DONCS SI AL VEIEU PEL CARRER, AL MÍNIM QUE PODEU FER ES GIRAR-LI LA CARA U NO MIRAR-LO


AVUI SE A SENTIT UNA PERSONA IMPORTANT, JA QUE EL PRESIDENT DEL PAÍS VEÍ, LI HA CONSULTAT SOBRE EL TEMA DE CATALUNYA, I AIXÓ ES EL QUE HA DIT,

UPyD demana a Rajoy que posi en marxa la via penal contra Catalunya
Andrés Herzog vol que el govern deixi de finançar l'independentisme
Andrés Herzog [...]

No sentiu aquesta veu?

per Lluís Bou
3 de Novembre 2015 a les 20.00 h

El ple de la desconnexió que se celebrarà previsiblement dilluns tindrà una gran transcendència política. Serà una passa molt important del procés d'independència precisament perquè és el primer gest rupturista de veritat. Fins ara només hi havia hagut declaracions. Que el ple del Parlament aprovi que el procés de desconnexió no se supeditarà a les institucions de l'Estat espanyol, en particular del TC, situa Catalunya a un estadi del qual encara no copsem tota la transcendència. El que succeirà dilluns al matí a Catalunya canvia tots els paràmetres polítics.

No és estrany que a Madrid regni la preocupació i que apareguin reaccions que freguen l'histerisme. Els Estats occidentals tenen capacitat de maniobra, de pressió i de sanció, però són dèbils davant una voluntat ferma de desconnexió. Quan aquesta fa una primera passa, ja queda encarrilada i és molt més difícil d'aturar. La situació del govern espanyol és complicadíssima, a causa de la seva negativa a negociar una sortida dialogada. Ara ja no li queda cap solució bona. Si deixa celebrar el ple de la desconnexió, aquesta s'aprovarà. I si intenta prohibir que el Parlament debati la resolució a través d'una suspensió del Constitucional, s'arrisca a que no li facin cas, que primi el mandat dels electors catalans, i que la ruptura s'acceleri en un ple secessionista davant la mirada atenta de la comunitat internacional.

El que està passant aquests dies va molt més enllà del soroll anecdòtic.Avui una simple reunió de la junta de portaveus del que encara és un parlament autonòmic hi era present la televisió francesa, i ha obligat a reaccionar la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría. L'escenari polític està canviant de forma accelerada, més que mai, i això s'acabarà veient finalment en les negociacions de Junts pel Sí amb la CUP. L'acord no era condició prèvia sinó la conseqüència. Anem pas a pas.

A partir de dilluns les coses hauran canviat molt a Catalunya. Que ningú es posi neguitós. El president Artur Mas, Oriol Junqueras i la presidenta Carme Forcadell estan fent el que toca. El procés avança amb la força d'un trencaglaç rus i posarà tothom a lloc en els pròxims dies. No sentiu el remor de fons?. No sentiu com s'esquerda el mur?. Com diria Victor Hugo, No sentiu aquesta veu?

Per què és tan important el ple de dilluns?

04.11.2015 02:00

La reacció desproporcionada de l’estat espanyol i dels partits unionistes a la convocatòria del ple de dilluns, en què s’ha de votar la declaració sobre la desconnexió, indica que aquesta convocatòria concreta té la màxima importància. Però crec que en general no som conscients de l’abast del que hi passarà, i de fins a quin punt serà fonamental. Per això m’agradaria referir-m’hi amb detall.

Espanya ha situat el debat sobre la independència de Catalunya –si més no, l’hi ha volgut empènyer– en el terreny de la legalitat. Però Espanya sap que, al món, el principi que impera en els processos d’independència no és mai el de la legalitat, sinó el de l’efectivitat. Quan hi ha fets consumats, ningú no es pregunta quina legislació hi ha portat, sinó com adaptar-se a la nova realitat. Quan els espanyols, amb l’habitual manca de coherència, afirmen rotundament que cap constitució no reconeix el principi d’autodeterminació, en el fons deixen clar quin és el principi rector de la societat internacional. Si cap constitució no reconeix el principi d’autodeterminació, però, en canvi, constantment apareixen nous estats que tothom reconeix, això només pot voler dir que la legalitat prèvia té un paper secundari i que allò que compta és el principi d’efectivitat. És a dir: aquest nou estat existeix o no? Controla el seu territori o no? Em convé entendre-m’hi o no?

Legalment, a l’hora de reconèixer un estat, la definició que preval és aquella de Jean Bodin, que diu que és un ens jurídic capaç d’imposar en tot moment les seues lleis a tot el seu territori. De manera que si combinem aquests dos elements hem d’entendre que la votació de dilluns és escac i mat. I per això van de bòlit mirant d’evitar-la com siga.

Dilluns el Parlament de Catalunya votarà i aprovarà que vol crear en un termini breu una república independent. Però sobretot, i aquesta és la clau, declararà il·legal el Tribunal Constitucional espanyol. Internacionalment, és evident que aquesta mesura ens deixa de ple en una situació nova, que difícilment pot tenir marxa enrere. Perquè Espanya ja no podrà invocar que Catalunya en forma part, mentre que Catalunya podrà demostrar, a la comunitat internacional, que ja no forma part d’Espanya. Com? Menystenint les sentències del Constitucional a partir de la nova legalitat que dilluns haurà començat a bastir.

Imaginem-nos la situació. El parlament vota i aprova la resolució. El govern espanyol reacciona decretant la inhabilitació de la presidenta del parlament. Però aquesta –el parlament, de fet– fa cas omís de la sentència i simplement continua presidint les sessions i dirigint el dia a dia de la cambra. Quina explicació possible té això als ulls de qualsevol govern estranger? Només una: que Espanya, a la pràctica, és incapaç de controlar Catalunya i que Catalunya, de fet, comença a ser l’estat independent que ha anunciat al món que vol ser.

La votació d’aquesta resolució, doncs, serà un salt monumental per al procés, i la gran notícia és que això passarà dilluns. Perquè, per més nervis i tensions que vulguen crear els qui s’oposen a la independència, la realitat és tossuda i tenim l’aritmètica democràtica al nostre costat. I això, al final de tot, és l’única cosa que compta en realitat.

4/11: A mig camí entre democràcia i dictadura hi ha la democràcia autoritària

VICENÇ VILLATORO
03/11/2015 19:16

Segueix-me

La diferència entre dictadura i democràcia sembla clara. En les democràcies hi ha eleccions lliures, pluralisme polític i respecte a les llibertats. En les dictadures, no. Però s’estan generant alguns règims al món amb característiques democràtiques —eleccions aparentment lliures, sistemes plurals de partits— però també amb elements propis dels autoritarismes. En podríem dir democràcies de baixa qualitat o autoritàries, sent conscients de la contradicció. La característica principal és que hi ha diverses forces polítiques en joc, però l’estat i els aparells de l’estat no són neutrals entre totes elles, sinó que són utilitzats per unes en contra de les altres. Aparells mediàtics, policials, judicials. I aproven lleis democràtiques en el procediment però d’escàs esperit democràtic de fons. Deixant de banda els populismes de l’Amèrica Llatina, en tenim altres exemples més pròxims. Amb els governs d’Erdogan, Turquia sembla instal·lada en aquesta via del mig. La Rússia de Putin també. No són dictadures, és obvi. Però costa dir que són democràcies. A Espanya la temptació de la democràcia autoritària és present. I no tan sols (però sobretot) per la qüestió catalana.

L’alcalde de Granollers demana explicacions a l’ambaixada d’Itàlia per l’homenatge als feixistes

05.11.2015 00:00

L’alcalde de Granollers, Josep Mayoral, ha rebutjat l’acte d’homenatge als feixistes italians celebrat aquest 4 de novembre a Madrid, organitzat per l’ambaixada d’Itàlia en motiu de les forces armades d’aquest país. A través d’un comunicat, Mayoral ha demanat explicacions a l’ambaixada per aquest “acte immoral i sense cap mena de sensibilitat a la memòria històrica. S’ha homenatjat a qui va bombardejar Granollers el 31 de maig de 1938”. Aquell dia, cinc avions italians van llençar 60 bombes i 750 kg de metralla sobre el centre de Granollers. L’atac va durar un minut i va causar 224 víctimes mortals i 165 ferits.

Unionistes i independentistes: cadascú al seu lloc

«S'han acabat els temps de les mitges paraules i les seduccions. Cadascú és a la seva trinxera perquè l'escaramussa final és a punt de començar»

Germà Capdevila | 05/11/2015 a les 00:00h
10 comentaris

A Catalunya els dies semblen setmanes, les setmanes, mesos i els mesos, anys. No fa gaire, CDC somiava en canviar l'Estat, ERC havia desat l'independentisme en un calaix, el PP assegurava ser catalanista, el PSC defensava el dret a decidir, C's eren 4 espanyolistes eixelebrats, ICV manava a la Generalitat i a Barcelona i la CUP només feia feina en l'àmbit municipal. No fa gaire, de tot això, només cal consultar les hemeroteques.

Un bon dia, un nombre creixent de ciutadans van arribar a la conclusió que la broma ja havia durat prou, que no hi havia lloc a una entesa duradora entre Catalunya i Espanya, que calia fer un pensament, i que si era avui, molt millor que no pas demà. Aquesta gent -que no pas a l'inrevés, com moltes vegades se'ns vol fer creure- va empènyer tots els partits, tots, cap a territoris inconeguts. Tothom s'ha hagut de ressituar al voltant d'un eix que ho defineix tot: la independència de Catalunya. Alguns van intentar estirar la broma tot el que van poder, sense haver-se de definir. Són els que encara avui ens parlen de "recuperar el consens al voltant del dret a decidir", com si encara fóssim al 2010, com si no ens l'haguéssim guanyat al carrer i com si no l'haguéssim exercit el 27-S.

Avui no hi ha lloc per tebis. O ets independentista o ets unionista. I no passa res si ets una cosa o una altra, amb tots els matisos que es vulguin. Pots ser independentista socialdemòcrata o independentista anarquista. Pots ser unionista de dretes, unionista federalista o unionista somiatruites, tant se val. Ara toca definir-se, perquè els tempos s'acceleren. Ara anem per feina. Per això veiem fotos tan demolidores com la d'ahir, amb Iceta, Arrimadas i Albiol amb el paperot a la mà davant de les càmeres. O més ben dit, fent el paperot. És el que toca, tothom a la seva trinxera, perquè aquest cop anem de debò. No us distragueu amb detalls que vistos amb perspectiva són insignificants. Anem a construir una nova república, i -per més que ho intentin- no ens aturarà ningú.

Hermenèutica de l’estelada pels voltants del Camp Nou*05.11.2015 02:00

El correu de ‘Ara és l’hora’ que em diu que he estat admès per repartir estelades al Camp Nou em convoca a les sis de la tarda a la confluència del carrer de Martí i Franquès amb l’avinguda de Joan XXIII.

Hi arribo un quart abans i el primer cop d’ull m’inquieta: veig un grup d’unes trenta persones que envolta una pila bastant voluminosa de paquets d’estelades escampats damunt d’un marge amb gespa… i amb el mur del cementiri de les Corts de teló de fons a vuit o deu metres.

Faig un parell de fotografies aprofitant encara la llum del dia i les penjo a Twitter. A l’hora prevista algú de l’organització comença a passar llista i ens reparteix per grups previ subministrament de l’armilla de color verd clar que ens identifica com a voluntaris. Aquí m’enfronto amb un problema: grassonet de mena i equipat amb la caçadora de motorista tinc serioses dificultats per a entrar dintre de l’armilla. Sort d’una senyora i la seva filla que, compadides, m’ajusten el tancament de Velcro.

De tota manera, l’armilla se m’enrosca a la panxa i em fa sentir com un botifarró. Penso en la meva néta i en la sort que no em vegi amb aquella pinta. A la meva edat hi ha pedestals als quals es molt difícil de tornar a enfilar-se.

Com que la vida és dura, resulta que la zona que ens han destinat és a l’altra banda de l’estadi, a la Travessera. Les estelades, però, es queden on eren. Arran de cementiri. Paciència, doncs, i a seguir el responsable de l’armilla blava. Ara que m’hi fixo, veig que no ens estem de res: entre la gent que acompanya el nostre grup distingeixo un recent guanyador del premi Sant Jordi de novel·la. Si m’avorreixo ja tindré conversa, penso.

Finalment arribem a la zona que ens ha estat assignada, l’accés 18. Allí trobem damunt de la vorera una altra pila d’estelades que, ara sí, hem de carretejar fins al nostre lloc de repartiment. Veig que n’hi ha de grogues i de blaves. Trio les primeres, que són les que gastem a casa. Som del morro fort, nosaltres…

A un quart de 8 en punt el personal de can Barça obre les portes i la gent comença a moure’s. És quan comença de debò la feina. Em faig un tip de repartir estelades a gent d’ètnies ben variades. De primer desconfien, però quan veuen que esquitxem el material de franc corre la veu i se’ls acaben les manies. Pel que fa al personal autòcton, és just reconèixer que en bona part ja ve estelat des de casa seva.

Entre l’armilla que (ja ho he dit) m’oprimeix i la pila d’estelades que distribueixo vaig un pèl atabalat (jo ja no sóc com era, es veu) i no m’adono d’un grup d’unes vint persones –equipades amb estelada– que tinc al darrere fins que es posen a bramar tots alhora. Alternen els visques a Tunísia amb visques a Catalunya mentre es fan fotografies els uns als altres. Enmig de l’algaravia em sembla distingir que uns quants criden ‘Munir, Munir’ i penso que en aquest món hi ha gent per a tot.

Una mica abans de les vuit se m’acosta un matrimoni de mitjana edat amb dos adolescents. Entre ells parlen alemany i l’home, que tragina una estelada blava, ve directe cap a mi assenyalant amb el dit les meves estelades grogues. Li’n dono una i em pregunta, en anglès, quina diferència de significat hi ha entre les dues. Penso que a aquestes hores ja no estic per formulacions simbòlico-metafísiques i li dic que la cosa seria molt llarga d’explicar (‘a very long explanation’) i que la millor cosa que pot fer és buscar-ho amb calma a internet (‘Starred flag in Google’, li dic. I ‘Wikipedia too’), que allí hi és tot. Fa cara de memoritzar les meves instruccions i s’endinsa en el santuari culer. Són molt educats, els teutons…

Porto tot just una hora, que m’ha passat volant, i se m’acaben les existències. M’adreço al company de l’armilla blava i m’adono que la situació és generalitzada: en cinquanta-cinc minuts ens hem polit trenta mil banderes a la salut de la UEFA. Feina feta, doncs. Torno l’armilla, expandeixo panxa i cap a casa, que encara podré seguir el partit amb el Puyal.

Camí de la moto, per la banda de la Maternitat em creuo amb tres individus amb aspecte de tertulià fatxa. Vull dir que fan cara de mala llet i amollen una xerrera cridaire i molt gesticulada. No m’equivoco gens: ‘Con lo que han costado todas estas banderas se pagaba lo que se debe a las farmacias’, sento que diu el del mig. Com que no estic per gaires hòsties li etzibo un ‘¡Vaya por Dios!’ que em capta de seguida perquè m’alça la veu i em diu no sé què dels militars i de la policia.

Quan arribo a la moto miro l’ambient al voltant del Camp Nou i m’adono que hem fet una bona feina. I que l’èxit s’ha d’atribuir en gran part a la manera com la bona gent de ‘Ara és l’Hora’ han organitzat tot el dispositiu: amb una eficiència gairebé alemanya. Només els faria un suggeriment, ja que surt la cosa germànica: una vegada ens haurien de facilitar un petit díptic en diverses llengües explicant per què dimonis unes estelades són de color blau i unes altres de color groc.

A veure si, de cara als de fora, podem dissimular una mica com som de complicats a casa nostra, Déu meu…

Un altre Front popular el trio contra Catalunya
Jorge Fernadez Díaz " No enviarem la Guardia Civil a desfilar per la Diagonal com voldrien els independistes no som tan ximples" El de'Educació " la societat catala està conduida per fanàtics vocacionals"

Carmen Chacón recordant els seus temps de minietra de les forces armadas "Combataremper terra,mar i aire la ruptura"
Xavier García Albiol "Xula ella xulos nosaltres"
Joaquín Leguina " La diferencia és que ETA matava i els independistes ancara NO" i atres Com Alfonso Guerra etc etc
Aixo es una petita mostra de com volen [...]

7/11: Quan parlen de diàleg volen dir parlar-s’ho entre ells

VICENÇ VILLATORO
06/11/2015 19:12

Segueix-me

Vaig sentir, amb esperança i sorpresa, diversos dirigents polítics espanyols — des de Carmen Chacón fins al president Rajoy — dient que el problema català s’havia d’enfocar i resoldre a través del diàleg. Ho vaig trobar fantàstic. Finalment! Fins que vaig acabar entenent el que volien dir: diàleg entre ells, no pas amb les institucions catalanes o amb els sectors sobiranistes. Tractar la qüestió catalana amb diàleg volia dir cridar a la Moncloa Pedro Sánchez o Rivera — potser també d’altres, però en cap cas el president Mas, posem per cas — per consensuar com enfrontar-se a les pretensions sobiranistes. Diria que quan Ban Ki-moon parlava de resoldre el conflicte català amb diàleg no es referia a això. I per a qualsevol que no comparteixi els axiomes ideològics d’on neix la frase, diàleg vol dir una altra cosa: dialogar amb l’altre, escoltar-lo, negociar, no pas compartir estratègies dins del mateix bàndol. Quins són els axiomes? El menysteniment absolut de l’altre, la renúncia al concepte de negociació i considerar que hi ha una política de primera (nacional, en diuen) i una de tercera (regional o autonòmica). Diàleg entre els de primera per veure què han d’imposar als de tercera.

La perversió del llenguatge

per Jofre Llombart
6 de Novembre 2015 a les 21.20 h

Aquell que aconsegueix colar una etiqueta i que aquesta arreli té bona part del marc mental guanyat. Als partits unionistes els continuem dient així per bé que en contraposició als independentistes haurien de ser dits dependentistes. A la inversa sí que és més comú: en contraposició a l'unionisme sí que llegim que hi ha partits "separatistas".



A vegades hi ha coses que s'expliquen només canviant les paraules de lloc. Fixeu-vos que per parlar del procés independentista la majoria de mitjans de comunicació editats a Madrid (i alguns a Barcelona) han sucumbit a l'ús de la paraula "desafío", perquè té aquest component de batre's en duel amb el poder establert: les coses són com són i qui les vulgui canviar, encara que sigui només amb les urnes, és un desafiament. Curiosament ningú ha dit "desafiament espanyolista" quan tres formacions que ningú ha gosat a titllar de minoritàries -C'S, PSC i PP- han intentat alterar l'ordre establert per la majoria parlamentària. S'imaginen quins adjectius rebrien el PSOE, Esquerra Unida i Convergència i Unió si intentessin frenar al constitucional una votació al Congrés?

Més exemples: Avui, a la seva carta setmanal, Josep Antoni Duran i Lleida es refereix a les intencions de Junts pel Sí i de la CUP com a "aventura" sobiranista. Novament, hi ha un biaix semàntic en l'ús de la paraula que, per cert, ja havia estat prèviament utilitzada per altres polítics i editorialistes. Quan Unió va decidir no anar més amb Convergència perquè no volia seguir l'estela independentista a ningú se li va ocòrrer definir la decisió com a "aventura" terceraviista. I certament, ho va ser.

I com aquests molts més: tot el que tingui veure amb l'independentisme ve acompanyat per paraules amb un deix pejoratiu: trencament, ruptura, radicals, divisió. Intentar muntar una república catalana amb 72 diputats és dividir el país, però impedir-ho amb 63 és unir-lo. Una presidenta del Parlament votada amb 77 diputats (el 57% de la cambra) no representa tots els catalans perquè és una radical independentista. Però ai las, a Jesús Posada el van votar 202 diputats del Congrés (també el 57% del congrés dels diputats) i ningú va considerar que el president de la cambra baixa només respresentava als votants del PP.

I en realitat, la consolidació de les etiquetes semàntiques no és més que un reflex de qui té la majoria mediàtica i per tant el poder d'establir aquests marcs mentals.És per això que a vegades resulta estèril lluitar contra el tsunami. És un país on els Pujol són un clan i no una família quan vint anys enrera ningú es va atrevir a parlar del clan dels Guerra. Les retallades han fet fortuna a Catalunya però se sent menys la paraula "recortes" quan els van impulsar el PP i el PSOE. Clar que, quan et decideixes a escriure coses així, fins i tot els teus mateixos companys de professió t'acusen de (un altre hit del procés) adoctrinar. Ells, pobrets, que mai ho fan perquè el seu periodisme a favor de la Constitució és pura objectivitat.