Es curiós no voler reunirse amb Pablo Iglesias i donar llicons de democràcia a partits catalanes. Rajoy, una vegada més: ets cavernari.

El procés i el Triangle de les Bermudes

CARLES CAPDEVILA
28/10/2015 22:56

Segueix-me

LA GENT NORMAL tendeix a pensar que es fan coincidir escorcolls un pèl sobreactuats en dies assenyalats del procés per empastifar-lo. Però ments més brillants i sofisticades, com la del ministre Fernández Díaz, diuen tot el contrari. Que el procés està pensat com a cortina de fum per treure importància al cas Pujol, o a les comissions del 3%. Al principi fa riure, perquè costa imaginar que més d’un milió de persones sortissin el juliol del 2010 a manifestar-se calculant que cinc anys després s’investigaria els fills de Pujol. Però és perquè som gent normal. Si recordes les conspiracions del Triangle de les Bermudes, assumeixes que l’11-S no va existir, que Elvis Presley és viu i que mai hem arribat a la Lluna, tot es veu més clar. La CUP va néixer com a tapadora de les comissions del 3%. No ho sembla, però aquesta és la gràcia. Han anat teixint des de la base una plataforma que sembla radical i molt d’esquerres, però tot estava pensat per obtenir 10 diputats i empènyer la declaració del Parlament de manera que l’escorcoll a can Jordi Pujol i Soley no tingués tanta importància. Se’ls veia espavilats, en Fernández i companyia, però són uns genis. Han enganyat els seus, amb cops d’efecte com ensenyar la sandàlia al Rato, al servei de la corrupció. I què me’n dieu de la Via Catalana? Prop de dos milions de persones ensinistrades per encobrir comissionistes.

Si tingués la ment brillant de Fernández Díaz estaria preocupat. Si els del procés han sigut capaços de muntar tota la parafernàlia i endevinar quins dies faria escorcolls la policia per contraprogramar-los, el dia que es proposin un objectiu més simple, com aconseguir la independència, no hi haurà qui els aturi.

El colp d’estat i la responsabilitat dels diputats

Per: Vicent Partal
Dijous 29.10.2015 02:00

En democràcia hi ha un seguit de regles que en marquen els límits del funcionament. Una, la més sagrada, és que cada persona té un sol vot i el pot fer servir com vulga per a crear un govern i un parlament que responga a les seues aspiracions. El complement evident d’aquesta regla és que la minoria accepta sempre que el govern i el parlament el conformen la majoria.

En una democràcia normal, hi ha ocasions en què les regles es compliquen i no hi ha manera, per exemple, d’arribar a cap acord per a formar un govern i una majoria estables. Això implica només que cal anar fent eleccions fins que es troben les condicions adequades.

Però en una democràcia hi ha una cosa que no passa mai: que l’estat es dedique a impedir o dificultar el vot dels ciutadans, a delimitar què poden votar i què no poden votar i sobretot a fer servir les eines que té a l’abast per a sabotar la decisió de les urnes.

El 27-S els ciutadans de Catalunya vam decidir. Vam adjudicar 72 escons a dues forces polítiques que es presentaven a les eleccions amb un programa de proclamació d’una república catalana independent a curt termini. Guanyades les eleccions, per complir aquest programa només cal formar un govern que l’execute. I aquest govern només pot constituir-se, tal com ha quedat l’aritmètica parlamentària, si tots dos grups es posen d’acord.

Aquest és el punt exacte on ens trobem perduts ara mateix i aquest és, per tant, el lloc on hem d’entendre què passa.

Només hi ha dues possibilitats. O Junts pel Sí i la CUP es posen d’acord i hi ha govern i suport parlamentari per a acomplir allò que va votar la població o no es posen d’acord i no n’hi ha. Si no es posen d’acord no és cap drama, però sí una gran frustració: oportunitat perduda, fracàs polític, noves eleccions el 6 de març. No és la millor opció, però en tot cas permetrà que els ciutadans tinguem l’oportunitat de reconfigurar la partida, i canviar els escons que té ara cada grup.

Ara, abans d’acceptar aquesta opció com una opció inevitable crec, respectuosament, que tenim el dret de fer-nos una altra pregunta: Junts pel Sí i la CUP no es posen d’acord perquè entre ells no poden posar-s’hi amb plena llibertat i sense cap pressió exterior o bé cedeixen, l’un o tots dos, a les pressions antidemocràtiques que l’estat ha activat? Al colp d’estat planificat que es va engegar la nit del 27-S mateix?

L’evidència és molt difícil de rebatre. Vista la derrota a les urnes i arran de la imminència del trencament del marc legal, a l’estat només li queda el recurs de fer sabotatge a qualsevol possible acord entre Junts pel Sí i la CUP i alterar compulsivament la normalitat política. A veure si poden impedir que hi haja govern. Avui detinc els Pujol, demà els anarquistes, demà passat faré allò altre, ara acuse Forcadell de ser la presidenta de l’odi o amenace d’eliminar l’autonomia a la força. Per exemple.

I si unes negociacions per a formar govern sempre són complexes, imagineu-vos-les en un context com aquest. En un context en què l’estat ha decidit que no hi hauria ni una sola reunió, ni un sol pas endavant dels independentistes, que no vaja acompanyat, precedit o seguit d’un escàndol. Ahir, per exemple, molta gent es preguntava per què contra els anarquistes el jutge enviava mossos i no guàrdies civils, com havia enviat als Pujol. Doncs la resposta, de tan evident que és, no caldria ni dir-la…

Res no és fàcil i tots hem d’entendre les complicacions de tots, però l’anècdota és una demostració més del punt on som. Els 72 diputats de Junts pel Sí i la CUP són els qui tenen la clau de tot i ells haurien de saber si encaren aquesta negociació de manera immaculada, com si negociassen un govern normal, sense la interferència de ningú, amb plena llibertat de moviments i amb un estat neutral que té l’única preocupació de complir el deure expressat pels ciutadans a les urnes, o bé si l’encaren conscients que hi ha un colp d’estat en curs per a impedir la formació del govern que ha de portar Catalunya a la independència.

Si creuen realment la primera cosa, o siga que l’estat no fa cap trampa per a originar la situació i que les detencions d’ahir no tenen res a veure amb un intent de provocar això que ha passat, aleshores ho entenc i no hi tinc res a dir. Accepte completament la seua indignació i m’hi sume. Seria gravíssim que el govern hagués fet això. Però si creuen, tenen pistes o sospiten que això que passa és la segona cosa i que algú mou a posta els fils més delicats per fer encallar el diàleg, aleshores crec que som nosaltres els qui tenim el dret de preguntar-nos què caram fa la CUP dificultant la possibilitat de formar el govern de la independència per culpa d’un incident programat precisament per aconseguir que facen això.



(PS. Evidentment que no serà fàcil de saber què ha passat de debò i en concret si els mossos han actuat perquè han volgut o a les ordres de l’Audiència espanyola. A VilaWeb intentem i intentarem saber-ho de totes passades. Però de moment sabem que el govern afirma que el mossos han actuat sota el comandament del jutge, com a policia judicial, i això mateix —i aquesta dada és molt important— afirma el primer comunicat de la CUP. A banda que, com és molt fàcil d’entendre, no és senzill de trobar cap lògica política que explique quina raó tindria el govern per a fer això.

Si ara la CUP té proves que això no ha estat així i pot afirmar amb rotunditat que el govern ha fet aquesta operació només perquè ha volgut, de manera insensata i sense valorar que això feia perillar les negociacions, aleshores crec que seria molt convenient per a tots que aquestes proves es fessen tan públiques com fos possible i raonable. A causa de la importància dels fets i per tal que tots puguem situar-nos equànimement en la realitat política del país, reclamant així les responsabilitats del cas i les explicacions a qui corresponga realment.)

Desnonament al Palace

per Gemma Aguilera
30 de Novembre -0001 a les 00.00 h

A en Duran Lleida, això de les suites a l'Hotel Palace i els àpats amb copa i puro en un reservat d'un restaurant madrileny en nom del catalanisme moderat se li ha acabat. En el millor dels casos, si obté un, dos o tres escons, seguirà vivint de la política com ha fet tota la vida. Però la feina de lobbista català als passadissos del Congrési en les altes esferes polítiques i econòmiques en nom de Catalunyaja no dóna ni per a un mini job.Així ho van decidir el 77% dels catalans que van votar el 27S.

El catalanisme autonòmic que fins fa quatre dies oferia CiU i que el 27S publicitava Duran Lleida amb la figura interposada de Ramon Espadaler i les sigles històriquesd'Unió, ha quedat reduït a una força tan extraparlamentària com el Partit Pirata i el Partit Animalista. Però sentint Duran Lleida prodigant-se pels mitjans de comunicació assegurant que molts votants de Junts pel Sí no són independentistes i es llançaran als seus braços el 20D, sembla evident que, per primera vegada, el Duran polític està totalment desorientat.No ha entès que la política a Catalunya mai no tornarà a ser com abans. Els catalans no volen un negociador: L'independentisme no té cap interès a ser influent a Espanya, i l'unionisme no considera que Catalunya hagi d'influir a Espanya, perquè és Espanya.

Però és que a Madrid tampoc no en volen, de negociadors catalans. A Duran Lleida ja fa temps que l'han canviat per Albert Rivera, el Podemos de dretes que reclamava un banquer català. Un home que, com han estat Duran i CiU a Madrid, només serà un complement del bipartidisme, però amb l'avantatge que s'asseurà sempre davant de Catalunya i no al costat. I com que Duran no ha entès aquest canvi de cromos, ha corregut a demanar-li a Rajoy que el rebi a Moncloa per oferir-se com a mediador en el conflicte. 

Albert Rivera, a diferència de Duran, ha llegit correctament la realitat política: El catalanisme clàssic està mort i enterrat, ara és l'hora d'ensenyar la cara més agressiva del nacionalisme espanyol i s'ha d'ensenyar des de Madrid. La tercera via de Podemos ja l'esclafaran el mateix Rivera i els lobbies econòmics des de qualsevol reservat de restaurant.

Cadascú s'ho pot mirar com vulgui. Jo penso que la contundència expressada per Pablo Iglesias no té marxa enrrera i és valorable.

I m'ha agradat comparar-lo amb un personatge i un partit ple de odi com Rivera i Ciutadans. El gran enemic present i futur de Catalunya.

I no cal afegir res més. Sóc tant independentista com el qui més.

Bona nit companys del foro,
En primer lloc vull agrair a un “forero” que me a animat a escriure en aquest “hilo”. Ell ja sap qui és, moltes gràcies per els teus ànims.
Vull deixar clares algunes coses i crec que el millor que puc fer es dir-les una vegada i ja serà suficient.
• Al llarg de la meva vida, sempre he estat una persona CATALANA.
• Al meu País a estat CATALUNYA, a partir d’ara sempre que digui al meu país, es única i exclusivament Catalunya.
• Quant parli del país veí, sempre serà al país que tenim més avall del Ebre, en el qual, per sort, no en [...]

Gibraltar del nord

TONI SOLER
31/10/2015 18:55

REVULSIU.*Es podria afirmar -amb alegria o amb pena, segons els casos- que l’estat espanyol ha renunciat a seduir el catalanisme majoritari, a incorporar-lo a un projecte basat en el respecte mutu i la pluralitat. Però dient això faríem curt; l’Estat, o el sistema, o el règim (com es vulgui dir), va encara més enllà: ha decidit utilitzar Catalunya com a arma electoral i com a revulsiu patriòtic. No importa la ferocitat i la constància amb què es proclami l’espanyolitat dels catalans: a la pràctica, dins de l’organisme hispànic, som un factor extern, una tumoració; també una màcula en l’orgull ferit d’un vell imperi. Un Gibraltar del nord. Per això el 27-S no s’interpreta a Madrid com una votació, sinó com un afront que no pot quedar impune. No s’hi val el diàleg, sinó la unitat nacional i el sentit d’estat (que inclou la tolerància envers certs mètodes que democràticament no passen la prova del cotó fluix). És trist haver-ho d’afirmar, però la majoria sobiranista catalana rep de l’Estat la mateixa consideració que rebia ETA.

MONCLOA.*Així veiem Mariano Rajoy afrontant el*desafío secesionista*(per dir-ho com diu la premsa del règim, la d’aquí i la d’allà) amb totes les forces polítiques catalanes i espanyoles, excepte els guanyadors del 27-S, que estan cridats a formar govern! (si mai se’n surten). Albert Rivera, que com és natural necessita mostrar una dosi extra de patriotisme, ha comparegut davant dels seus aduladors i mecenes dient que “España no se toca*”, la frase que més repeteixen els legionaris a les tavernes de Ceuta. El PSOE s’ha afegit a aquesta mena de*Junts pel No*sense cap recança, perquè davant del bé suprem no hi ha diferències que valguin. Chacón i Fernández Díaz, de cara al 20-D, són candidats intercanviables. A Catalunya d’això se’n diria*pensamiento único*i cortina de fum contra la corrupció. Allà és sentit d’estat. Per cert, Duran i Lleida també passarà per la Moncloa, en representació d’ell mateix. Pel que sembla, qualsevol pot parlar del que passa a Catalunya, excepte els legítims representants de la majoria.

VERGONYES.*Aquesta mena de numerets poden ser útils en una campanya electoral, i potser atenuen alguns dèficits d’autoestima, però que ningú no s’enganyi: Espanya s’està despullant davant del món; el procés català està fent-li mostrar les seves vergonyes, la seva incapacitat per afrontar un problema polític amb les eines pròpies d’una democràcia consolidada. Combatre un resultat electoral apel·lant a la democràcia, com fan Rajoy i Rivera, és un exercici de cinisme que no s’aguanta per enlloc, i que a Europa resulta risible. Però el més rellevant és que la inflamació patriòtica afavoreix la nova majoria catalana: Junts pel Sí i la CUP estan en una situació molt precària, però es reforçaran moralment si Madrid no té cap idea millor que deixar el tema en mans de jutges i policies, anul·lar el sufragi popular i convertir Catalunya en un protectorat. En aquest cas, serà només qüestió de temps (massa temps, i massa desgast!) que la lluita per la dignitat, la democràcia i la sobirania s’alineïn al nostre cel com fan, molt de tant en tant, els planetes idonis.

Bona nit Companys,
Avui, després de llegir al que diuen els dos líders de uns partits espanyols que es varen entrevistar amb al President del Govern del País veí, he quedat molt sorprès amb al que diu l’Albert. No entenc que li pot haver fet Catalunya a aquest noi, No entenc el que li poden donar els Espanyols a aquest noi, No entenc qui li pot haver induït aquestes idees tan poc sanes que te. Resulta que fa que, el mal anomenat “coletes” no sigui tant dolent per Catalunya i digui que cal fer un referèndum i que votem els Catalans.
SALUT COMPANYS [...]

Els guardians del regne

SEBASTIÀ ALZAMORA
02/11/2015 00:06

Segueix-me

Tots prenem les nostres opcions en aquesta vida, generalment d’acord amb les nostres possibilitats. Succeeix amb les persones, amb les empreses, i fins i tot amb les mascotes. I ja no diguem amb els partits polítics, que assumeixen un paper o un altre a partir de la força que reben de les urnes.

La CUP és una formació que ha fet un creixement extraordinari en molt pocs anys, perquè ha sabut representar uns valors (fonamentalment, el de l’honestedat) que són difícils de trobar expressats amb una claredat tan manifesta, i fins i tot desafiadora, com la que han aportat els representants de la CUP en la seva encara curta, però intensa, trajectòria parlamentària. No tinc cap dubte que se’ls ha de felicitar per haver-ho sabut fet. I per haver-ho fet amb una sabata i una espardenya (i una sandàlia).

No tinc cap dubte, en definitiva, que la CUP fa un paper fins a un cert punt sanitós dins la política catalana. Tenen les idees clares, s’expressen més que bé i no deixen cap dubte sobre les seves opcions, que són radicalment democràtiques, independentistes i d’esquerres.

Tot això està molt bé. El que no s’entén tant és que al mateix temps, i amb un suport electoral suficient però no sobrat, la CUP decideixi erigir-se en àrbitre o guardià de la política catalana. Ara consideren necessari celebrar una assemblea oberta perquè les diputades (la dirigent Anna Gabriel parla sempre en femení, i molt bé i enhorabona) decideixin si voten o no a favor de la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat. Al mateix temps posen al punt de mira altres dirigents rellevants de l’executiu Mas, com ara els consellers Felip Puig o Boi Ruiz.

Aquest articulista no té cap simpatia particular pels consellers esmentats, ni tan sols pel president Mas, però sí que té una pregunta que m’agradaria formular als cupaires: si no vaig errat, ells s’han presentat a uns comicis per presidir la Generalitat. Si hagués estat el cas, com ho haurien fet? Amb retallades o sense? Com governes si des de Madrid et fan malbé totes les teves previsions pressupostàries? No ho sé, és una pregunta que em faig. Mentrestant el temps passa, i la discussió sobre Artur Mas comença a ser totalment artificial.

Dit d’una altra manera, i si se’m permet ser clar, no hem arribat fins aquí per comprovar el grau de puresa ideològica de cadascú. Que la CUP i Convergència ocupen llocs perfectament i fins i tot diametralment allunyats en la seva manera d’organitzar el govern i la societat és un fet que sense ser gaire llestos havíem arribat a entendre. Però ho tornarem a dir. Es tracta de dues passes, i s’han de fer una darrere l’altra. Primer es decideix si es vol ser un país independent, i en cas que sigui així, a continuació es decideix quina configuració política ha de tenir aquest país. No és una discussió de noms, ni de persones. Primer una cosa i després l’altra, hauria de ser fàcil d’entendre. Però voler ocupar el lloc de guardians dels regne, tant a una banda com a l’altra, no serveix per a res. A veure si els haurem de fer un esquema en una pissarra.

Els dies de l'imperi estan comptats

per Lluís Bou
30 d' Octubre 2015 a les 20.00 h

Mariano Rajoy intenta aprofitar la votació que farà el Parlament obrint el procés d'independència per intentar guanyar les eleccions generals, i això pot ser la seva perdició política. L'Estat espanyol està cremant totes les naus per intentar frenar la secessió, i en pagarà un preu molt alt. S'ha carregat la presumpció d'innocència, l'executiu teledirigeix la justícia, el Tribunal Constitucional s'ha transformat en un matusser tribunal d'ordre públic, i els mitjans de comunicació públics han esdevingut ariets contra una regió díscola. El projecte espanyol cada dia és més i més rígid i agre. Per intentar combatre l'independentisme, Rajoy està enrocant l'Estat fins al punt que fins i tot els mateixos espanyols aviat sentiran claustrofòbia.

La ronda de líders polítics que ha convocat aquesta setmana Rajoy a la Moncloa per avaluar la situació política a Catalunya és el colofó d'aquesta decadència de l'Estat.Que Pedro Sánchez no sortís de la Moncloa reaccionant contra la contrareforma que prepara Rajoy, és una prova de la desorientació dels dirigents del PSOE. I que Albert Rivera li demanés encara més mesures coercitives, el desautoritza com a polític suposadament regeneracionista. L'únic que ha vist el que els ve a sobre als espanyols és Pablo Iglesias, cal reconèixer-ho, però també és conscient que no té força per evitar l'ensulsiada.

A les eleccions presidencials nord-americanes, que se celebren al novembre, són cèlebres els "october surprise", els fets inesperats que canvien la tònica electoral just un mes abans dels comicis. Rajoy ha interpetat amb mirada curta que la resolució acordada entre Junts pel Sí i la CUP és el seu 'october surprise', que pot consolidar el PP a les eleccions del 20-D si planta cara a la secessió. També Rivera ho veu de la mateixa manera, i competirà amb Rajoy. I encara hi podeu afegir Pedro Sánchez, que no vol quedar descavalcat de la cursa. Els dirigents dels tres partits estatals han entrat en una discussió que porta a enrocar més i més l'Estat, amb una lògica perversa.

Els imperis -sigui dit sense to pejoratiu-, les realitats institucionals complexes, sempre han fracassat per col·lapse, perquè s'han fet excessivament rígides.Quan els Estats s'enroquen, quan supediten la democràcia, quan s'encarcaren és quan són més fràgils. Espanya hauria estat realment forta si hagués concedit un referèndum a Catalunya. Fins i tot potser l'hauria guanyat gràcies a aquesta actitud oberta, com li va passar a David Cameron, i n'hauria sortit cohesionada. Però Rajoy i el PSOE no han volgut dialogar i han dinamitat els pactes de la transició. Ja no en queda res i han iniciat una contrareforma. Les decisions en la història no són mai innòcues i sempre acaben presentant alguna factura. Ja hem vist que els dirigents independentistes poden patir persecució judicial. Però Rajoy corre el risc que si la resposta que dóna a la pressió catalana és radical, l'Estat es col·lapsi. Hi està molt a prop, cada dia més.

"Mene mene tekel upharsin". Qualsevol dia a una paret de la Moncloa hi veuran la misteriosa maledicció en arameu que va aparèixer escrita al palau de Babilònia de l'antigor anunciant la imminent desfeta. Els dies de l'imperi estan comptats, deia. Doncs això.