http://m.ara.cat/firmes/carles_capdevila/Apartem-nos-no-demana-Mai-perdo_0_1456054427.html

Catalunya tindrà des d’avui un parlament amb majoria independentista

26.10.2015 02:00

Avui és un dia de transcendència històrica per a Catalunya. Perquè per primera vegada hi haurà un parlament amb una majoria independentista, tant al plenari com a la mesa. I presidirà la cambra l’ex-presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell, que ara fa tan sols tres anys, després de la gran manifestació de la Diada del 2012, demanava als diputats que comencessin un procés de secessió. Des d’avui serà ella que presidirà la cambra, en una legislatura que, si les forces independentistes s’entenen, hauria de ser de transició cap a la república catalana.

La mesa serà integrada per quatre representants de Junts pel Sí, inclosa la presidenta, Carme Forcadell, i un vice-president, Lluís Corominas. L’altra vice-presidència és per a Ciutadans, José María Espejo-Saavedra; una secretaria per al PSC, David Pérez, i una altra per a Catalunya Sí que es Pot, Joan Josep Nuet. La CUP finalment ha optat per no formar part de la mesa i no ha acceptat la secretaria que li oferia Junts pel Sí; ha dit que sí que donaria suport a la composició prevista i a la presidència de Forcadell, que vol garantir una majoria independentista a la mesa perquè pugui ‘tramitar lleis i disposicions rupturistes’.

Carme Forcadell, proposada per ERC per presidir el parlament, ha assegurat a Ciutadans, PSC i Catalunya Sí que es Pot que volia que la cambra fos plural: ‘Intentaré que sigui el parlament de tots, perquè representa el poble de Catalunya.’

Els 135 diputats sorgits de les eleccions del 27 de setembre es reparteixen així: 62 de Junts pel Sí, 25 de Ciutadans, 16 del PSC, 11 de Catalunya Sí que es Pot, 11 del PP i 10 de la CUP. Avui ocuparan per primera vegada els escons en aquesta sessió: els diputats de Junts pel Sí i la CUP s’asseuran a la bancada esquerra de l’hemicicle i la resta de forces seran a la dreta. Serà, això sí, una distribució temporal.

La sessió d’avui
La sessió constitutiva s’obrirà amb la lectura del decret de convocatòria a càrrec del lletrat major, Antoni Bayona, que convidarà els membres de la mesa d’edat a ocupar els seus llocs a la mesa de la sala de sessions.

A continuació, el president de la mesa d’edat declararà oberta la sessió; després, els secretaris llegiran els noms dels diputats electes proclamats per les juntes electorals, i tot seguit es faran les votacions per elegir els set membres de la mesa.

Les votacions
Per elegir els membres de la mesa es fan tres votacions: la primera, per a la presidència; la segona, per a les dues vice-presidències; i la tercera, per a les quatre secretaries. Les votacions es fan amb paperetes que els diputats dipositen en una urna. En cadascuna de les tres votacions, els membres de la mesa d’edat van llegint els noms dels diputats per ordre alfabètic perquè emetin el seu vot, i els membres del govern en funcions i els tres diputats de la mesa d’edat són els últims a votar.

Per elegir el president de la cambra, cada diputat ha d’escriure un sol nom a la papereta, i surt elegit el que obté la majoria absoluta, és a dir, un mínim de 68 vots favorables entre els 135 diputats. Si cap diputat no assoleix aquesta majoria, la votació s’ha de repetir entre els dos que han aconseguit més suport i, aleshores, és elegit el que obté més vots.

Per elegir les dues vice-presidències, cada diputat ha d’escriure també un sol nom a la papereta, i surten elegits els que, per ordre correlatiu, obtenen més vots. Aquesta fórmula s’aplica també en l’elecció de les quatre secretaries.

En cas d’empat en qualsevol d’aquestes votacions, s’ha de repetir, i si la paritat persisteix després de quatre votacions es considera elegit el candidat del grup parlamentari amb més diputats.

Abans d’acabar la sessió, els elegits han d’ocupar el seu lloc a la mesa, i a continuació el nou president s’adreça a la cambra i declara constituït el parlament.

El president ha de comunicar per escrit la constitució de la cambra al president de la Generalitat en funcions, al cap de l’estat espanyol i als presidents del congrés i el senat espanyols.

Des del restabliment del parlament, el 1980, n’han estat presidents Heribert Barrera (1980-1984), Miquel Coll i Alentorn (1984-1988), Joaquim Xicoy (1988-1995), Joan Reventós (1995-1999), Joan Rigol (1999-2003), Ernest Benach (2003-2010) i Núria de Gispert (2010-2015).

Consultes i investidura
El president del parlament, un cop constituïda la cambra, haurà de convocar els representants dels partits i grups polítics amb representació parlamentària per obrir consultes amb l’objectiu de proposar un candidat a ser investit president de la Generalitat. El ple d’investidura, l’ha de convocar el president de la cambra i s’ha de fer en el termini dels deu dies hàbils següents a la sessió constitutiva, és a dir, que el termini s’acaba el 9 de novembre.

No ens imputen a tots perquè no poden

"L'Estat espanyol no pot esperar el blat de l'harmonia perquè mai no ha sembrat la llavor de la democràcia"

per Víctor Alexandre 25 d' Octubre 2015 a les 20.12 h

La història de l'Estat espanyol és la d'un territori obligat a tenir sempre un enemic exterior per tal de no haver d'abordar el patològic i permanent conflicte que pateix amb si mateix. Absolutament incapacitat per al diàleg i per entendre el dret dels altres a decidir per si mateixos, ha persistit dia rere dia en la dèria enfollida de sotmetre'ls per la força i imposar-los les seves lleis absolutistes. "No esperem el blat sense haver sembrat", diu la cançó de Lluís Llach. Però l'Estat espanyol no pot esperar el blat de l'harmonia perquè mai no ha sembrat la llavor de la democràcia. N'ha sentit campanes, naturalment, però les ha interpretat com una amenaça. Talment com si percebés que la democràcia és incompatible amb la seva naturalesa. I és comprensible que la rebutgi, per bé que lamentable, perquè si no es pot demanar a un veritable demòcrata que sigui absolutista, tampoc no es pot demanar a un veritable absolutista que sigui demòcrata.

Ja dèiem dies enrere, a propòsit del 12 d'octubre, que un Estat que celebra l'aniversari d'un genocidi com a festa nacional, i que ho fa, a més, amb desfilada militar i exhibició de fusells, tancs, canons i avions de guerra, només pot fer venir basques. El brau, aquesta pobre bèstia que l'Estat espanyol alimenta per poder-la torturar i gaudir amb el seu patiment i amb la seva sang, és mil vegades més noble. L'Estat, però, l'ensarrona en una plaça perquè no pugui fugir. La bèstia, és clar, va d'una banda a l'altra enfollida cercant la porta per on l'han fet sortir, però no la troba. Està tancada. No hi ha escapatòria possible. Uns covards asseguts a la graderia han pagat per veure-la sotmesa als peus d'un individu trampós i vestit estrafolàriament que marca paquet convençut que la seva espasa, més les orelles i la cua que tallarà i exhibirà, són una prolongació de la pelleringa que li penja entre les cames.

La Constitució espanyola és un altre parany, una altra plaça tancada destinada a impedir que els pobles sotmesos puguin fugir. Els covards, en aquest cas, estan asseguts als escons del Congrés de Madrid protegits per una majoria perpètua que els garanteix que tot allò que el poble sotmès pugui dir o fer quedi reduït a la pura gesticulació, a un simple minut de glòria en un faristol. L'espectacle, per tant, allò que els diverteix de debò i que utilitzen per intentar compensar el seu complex d'inferioritat, consisteix a tombar una vegada i una altra les cíviques demandes de llibertat del poble sotmès. I com que la supèrbia és inherent a la feblesa, insulten, desqualifiquen i amenacen les autoritats d'aquell poble. Un poble que en aquest cas és Catalunya els representants imputats del qual són el president Mas, l'exvicepresidenta Ortega i la consellera Rigau. Se'ls acusa d'un delicte molt greu. El delicte d'haver posat les urnes per tal que el poble pogués votar. Això, segons l'Estat espanyol, és un "cop d'Estat". Permetre que els catalans votin i que s'expressin lliurement dipositant una papereta en una urna és un acte d'insubmissió, de rebel·lió, d'insubordinació que no pot ser permès en la mateixa mesura que l'amo blanc tampoc no permetia que el criat negre qüestionés la seva autoritat.

Hi ha, tanmateix, un parell de detalls que passen desapercebuts a l'Estat espanyol malgrat que són a la vista de tothom. El primer és la incongruència de criminalitzar només tres dels 2.344.828 votants del 9-N. Si no es podia votar, si votar era un delicte, com s'entén que tots els qui van delinquir no estiguin imputats? Quina mena de tribunal és aquest, que fa els ulls grossos a l'acció delictiva tot i tenir el nom de tots els delinqüents? No s'adona, aquest tribunal, que enjudiciar només tres dels prop de dos milions i mig de catalans que van delinquir converteix el tribunal en còmplice del delicte? Ens dirà, potser, que els tres escollits ho són pel fet d'haver afavorit l'execució del delicte. Molt bé. I què? En quin lloc diu que el culpable d'un delicte és únicament aquell que el fa viable i que els executors són innocents? Jo, per exemple, vaig votar i, per tant, d'acord amb les lleis espanyoles, vaig executar el delicte. Com és que no rebo el tracte que em correspon de la justícia espanyola? No serà, potser, que el tribunal no és res més que un òrgan polític al servei dels principis absolutistes que emmordassen la nació catalana? O potser és que el tribunal i el govern espanyols són tan covards que no es veuen amb cor d'imputar davant de tot el món els dos milions i mig de catalans esmentats?

El segon detall, finalment, el trobem en la declaració del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, qualificant d'inadmissible que la gent acompanyés el president Mas fins a la porta del jutjat, i la reacció de la Fiscalia General de l'Estat dient que prendrà mesures contra la lliure expressió d'aquest suport. Déu meu, quina esperpèntica demostració de manca de la més elemental cultura democràtica. Jo no sóc espanyol, però planyo la bona gent espanyola veritablement demòcrata que no veu solució per a un Estat regit per principis tan absolutistes. Amb tot, el moll de l'os del segon detall inadvertit no és aquest. El moll de l'os es troba en la gegantina inseguretat que traspuen un tribunal i un Estat que no suporten la visió de sis mil persones blasmant pacíficament unes lleis contraries als drets humans. No, no ho suporten. I encara suporten menys que hi hagi un testimoni gràfic que ho mostri arreu del món. És prou sabut que l'absolutisme, per definició, és al·lèrgic a la llibertat d'expressió. Per això la criminalitza, perquè li té pànic. Veritable pànic. Sap que en la llibertat d'expressió hi ha el germen de la seva destrucció.

Adif suspèn la licitació per a la construcció de la Sagrera

L'administrador d'infraestructures ferroviàries ha informat en el BOE que les noves dates relatives a la licitació d'aquest procediment de contractació "es publicaran oportunament"

per Agències 26 d' Octubre 2015 a les 12.27 h

Adif ha suspès el procediment de contractació del projecte d'arquitectura i instal·lacions de l'Estació de la Sagrera després d'una resolució del Tribunal Administratiu Central de Recursos Contractuals datada el 16 d'octubre, segons ha publicat el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE). Per tant, queden sense efecte les dates límit de presentació d'ofertes prevista per al dia 6 de novembre, així com la data d'obertura d'ofertes econòmiques, prevista per al dia 26 de novembre.

L'administrador d'infraestructures ferroviàries, dependent del Ministeri de Foment, ha informat en el BOE que les noves dates relatives a la licitació d'aquest procediment de contractació "es publicaran oportunament". La ministra de Foment, Ana Pastor, es va comprometre a principis de setembre amb l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, al fet que aquesta estació de l'AVE estigui acabada l'any 2020, i el dia 17, Adif va publicar al seu web l'anunci de licitació del projecte arquitectònic.

Les seves bases prenien com a referència el protocol d'intencions signat el 10 de juliol de 2013 entre Foment, la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona.

Terminis i inversions

La setmana passada, la tinent d'alcalde d'Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de Barcelona, Janet Sanz, va avisar que no es podrà acabar l'estació abans del termini marcat el 2020 si el Govern espanyol no accelera les inversions i si Adif no mobilitza 140 milions d'euros.

En la comissió d'Ecologia, Urbanisme i Mobilitat dimecres passat, va destacar que Adif va rebre 225 milions d'euros per a l'estació, i que només n'ha executat 85 d'ells, i i va insistir: "Tal com va el ritme de desenvolupament de les obres, no som a temps d'arribar a 2020 si no hi ha un canvi radical".

27/10: S’ha constituït el Parlament que els catalans han triat

VICENÇ VILLATORO
26/10/2015 17:15

Segueix-me

Un Parlament que surt d’unes eleccions fetes seguint escrupolosament les regles del joc, a través de la llei electoral vigent —perfectible, però una llei amb què s’han fet totes les eleccions fins ara i amb no més problemes que la llei electoral espanyola—, i on les candidatures es van presentar explicitant clarament el seu programa. És una obvietat, però s’ha de recordar, perquè hi ha qui nega a aquest Parlament la representativitat que reconeix a d’altres i qui s’escandalitza perquè els qui van ser escollits hi defensen allò que ja van dir que defensarien. Al Parlament li hem de demanar que respecti la lògica parlamentària, però no pas que renunciï a representar els catalans, a complir allò que s’ha promès i a aplicar les majories que van sortir de les votacions. A partir d’aquí, m’agradaria que aquesta fos una legislatura en què hi hagués una majoria parlamentària i de govern sòlida. Però, en qualsevol cas, menystenir, no escoltar, ignorar aquest Parlament, deslegitimar-lo, negar-li representativitat, és menystenir la decisió lliure i democràtica dels catalans. I posar en qüestió la democràcia representativa com a sistema. Per tant, d’entrada, respecte. I, després, esperança i exigència.

Corruptes, friquis, terroristes, feixistes tots

«Tot l'aparell de l’Estat s’hi ha abocat. La prioritat absoluta és demostrar que Artur Mas és un lladre. Tant com el seu partit»

Vicent Sanchis | 26/10/2015 a les 00:01h
17 comentaris

Tot l’aparell de l’Estat s’hi ha abocat. La prioritat absoluta és demostrar que Artur Mas és un lladre. Tant com el seu partit. Federico Jiménez Losantos omplia l’altre dia la pantalla soferta de la televisió repetint la paraula follament: “Lladre!, lladre!, lladre!”. La ràbia se’l menjava. L’odi es ven aquests dies per barcelles a Madrid. Pren cos teòric en els editorials d’El País i arriba al ridícul en les portades de l’ABC o La Razón. Encara belluga, l’odi, xata!

Si Mas és Ali Babà i Convergència, la cova dels quaranta lladres, la resta de la història ve rodada. Tots ells s’han passat a l’independentisme –proclamen els qui s’omplen la boca amb l’insult– per tapar-se amb l’estelada les vergonyes delinqüents. Una teoria una mica estrambòtica. Perquè, si realment són tant lladres –Mas, Pujol, família i partit–, potser hauria estat molt més sensat mantenir-se dins el sistema i no enfrontar-s’hi. Si eren tant lladres i no són idiotes, sense desafiar totes les institucions de l’Estat els hauria anat millor. Però tant se val, la ràbia no sap de contradiccions.

Decapitat el president Mas i devastada Convergència, els sectors més moderats del catalanisme abandonaran el procés, i la independència quedarà en mans d’Esquerra i la CUP. En aquell moment què farà l’Estat? Què diran els editorials de la premsa neofalangista i què bramaran llavors els dirigents del PP o de Ciutadans? És ben fàcil avançar-ho. Per la gent d’ordre espanyola, de la dictadura constitucional, Esquerra és el partit dels friquis. Del boig Bosch, del tarat Tardà i del pertorbat Junqueras. El descrèdit arribarà en forma de fitxa mèdica.

I la CUP? La CUP per a l’estat espanyol és només un problema d’ordre públic. Els amics de Batasuna es poden neutralitzar amb la legislació vigent. Antiterrorista, no cal dir-ho. No serà gens difícil relacionar-los amb fets violents i inculpar-los per no condemnar-los amb prou contundència. Si David Fernández, Anna Gabriel o Antonio Baños tenen cap dubte, només han de preguntar a Aranaldo Otegi què fa a la presó?

Per si la comunitat internacional necessita algun aclariment més, els poders de l’Estat –els quatre poders– aplegaran totes aquestes deformitats –lladres, friquis i terroristes tots– en una categoria que els unifica: el feixisme. Ja fa temps que ho denuncien. Només els feixistes són capaços de perpetrar un colp d’Estat “civil” a un Estat democràtic i constitucional. Com fan ara Convergència, Esquerra i la CUP.

Davant aquest panorama devastador no s’entenen gens tantes punyetes. Cap persona sensata pot justificar les reticències, els recels, les diferències, les desconfiances i els enfrontaments que separen encara el moviment independentista. No tenen en prou amb la pluja àcida de l’Estat?

La mentida i el seu moment

27.10.2015 02:00

Mentre ahir al Parlament de Catalunya s’escenificava amb rotunditat la majoria independentista eixida de les eleccions, arreu del món la gent es feia creus d’aquesta entrevista concedida a la CNN per l’ex-primer ministre britànic Tony Blair.

És una entrevista impressionant. El dirigent laborista hi afirma que l’atac a l’Irac es va basar en informació falsa i que, per tant, portar el món a aquell conflicte va ser un desastre. Fins i tot arriba a mig admetre que el caos en què es troba ara l’Orient Mitjà és conseqüència directa de les barbaritats que la coalició va fer aquells anys. És la primera volta que un dels quatre de les Açores reconeix allò que tothom ja sabia: que es van fabricar proves falses contra l’Irac per provocar una guerra que no tenia res a veure amb allò que havia passat l’11 de setembre de 2001 a Nova York.

La confessió de Blair no resol res. Segurament encara ens indigna més, als qui vam dir una vegada i una altra que allò era una barbaritat que tindria conseqüències terribles. Saddam Hussein encapçalava un règim tirànic, això no ho discutia ningú. Però el debat en aquell moment no era si Hussein era un més dels dictadors del món. A Washington uns polítics i uns empresaris havien decidit que calia envair l’Irac i per aconseguir-ho van fabricar un èmul de Hitler que simplement no existia. Ens van arribar a parlar de la Tercera Guerra Mundial i del perill universal. Van usar totes les mesures de pressió al seu abast per a fer-nos creure que aquella era una guerra necessària. Però tot era pel petroli, pel negoci i pels interessos, ben concrets, d’algunes famílies i també d’alguns governs. Vint anys després, a qui importa això fora d’una regió que ha quedat destrossada per a sempr? El negoci l’han fet ells, segurament ja no se n’hi pot fer més, i els morts els hi han posats els altres. El remordiment intel·lectual de Blair és, a hores d’ara, un luxe insultant i poca cosa més. Els fets ja no els canviarà ningú, perquè la mentida va ser eficaç en el moment que ho havia de ser: aquells dies i aquelles hores.

Va ser una derrota amarga per al món. Però almenys deixeu-me dir que el drama d’aleshores, aquell gol que ens van fer a tots, pot tenir un cert interès avui, si pensem en això que passa ara mateix a Catalunya. Perquè serveix per a recordar, ni que siga com un precedent, que les mentides i manipulacions més grans tenen sempre una raó temporal d’existir, una finestra d’oportunitat que les fa útils. Les mentides importants no naixen del no-res ni habiten permanent en l’espai. Les mentides important, aquelles que es creen per a canviar la història d’un país, es basteixen pensades per a fer impacte precisament uns dies i unes hores determinades, per a aconseguir certerament l’efecte que han d’aconseguir –un efecte que normalment, tot siga dit, no té res a veure amb la mentida.

I després, amb el pas dels anys, ja pots relaxar-te i fins i tot assumir amb tanta hipocresia com pugues una culpabilitat que no farà ni fred ni calor a ningú. Perquè la feina ja és feta; allò que la mentida volia originar ja ha passat i no tornarà a passar amb facilitat allò que la mentida va impedir que passàs. El moment ho és tot. Ho torne a dir per si algú vol pensar-hi: el moment ho és tot.

I és per això que, després de passar-me tota una vida, com a ciutadà i com a periodista, observant com funciona aquest mecanisme particular no em crec ni em creuré mai a la primera, i encara menys de forma acrítica, aquelles revelacions sobtadament espectaculars que arriben en els moments clau de la història. Aquelles que són l’instrument perfecte per a fer una cosa o per a deixar de fer una cosa que altrament s’hauria fet. No em fie de la grans notícies que no arribaven mai i que apareixen de sobte just a temps de provocar l’impacte polític que interessa a alguns i només en el moment exacte que interessa a alguns.

Perquè quede clar hores abans de l’espectacle final que s’acosta tan ben cronometrat: o les proves són irrefutables, impossibles de discutir, de tant demostrades  o amb mi que no hi compten. Amb mi que no hi compten per a afegir-me al xou només perquè la cridòria és enorme, les portades són tremendes i les amenaces les presenten com impossibles d’aguantar ni un dia més. A fets extraordinaris explicacions extraordinàries. I si no les hi ha simplement preferisc no posar-me en risc descobrint d’ací vint anys, quan ja no puga fer res, que em van aixecar la camisa perquè nosaltres mateixos no vam ser capaços de desconfiar sistemàticament de qui tots sabíem que no és en cap cas digne de confiança.

Es veu que es un dia de alegria. Jo també estic força content per la declaració que s'ha registrat avui al Parlament.

Junts pel Sí: ‘La declaració és un acte d’obediència al poble de Catalunya’

27.10.2015 13:34

Junts pel Sí, amb Raül Romeva, Marta Rovira i Josep Rull al capdavant, ha explicat els detalls de la proposta de l’inici de la declaració d’inici del procésque ha pactat avui amb la CUP. Han dit que l’acord és un acte de determinació però també, una crida al diàleg i a la negociació. Rull ha volgut defugir la paraula desobediència i ha remarcat que la declaració no és altra cosa que un acte d’obediència al poble de Catalunya. ‘Cap institució el pot esmenar. No és aturable’, ha afegit.

El coordinador general de CDC ha remarcat la importància del poble i que aquest s’empoderi del procés: ‘Empoderar el poble per desconnectar’. També ha  dit que no s’entretindran amb impugnacions. Marta Rovira, al seu torn, ha dit que la voluntat és que sigui l’última legislatura autonòmica per poder assolir un estat propi. ‘Iniciarem un procés constituent en el qual els ciutadans debatran com volen que sigui el nou país’.

També han dit que la voluntat és obrir aquest procés a altres formacions polítiques. Això coincideix amb els propòsits de la CUP, que uns minuts abans, en conferència de premsa, ha explicat que confia que Catalunya Sí que es Pot se sumi a la declaració d’inici del procés.

Dues tasses cap a Madrid

"Els diputats catalans seran aïllats políticament i ignorats parlamentàriament, o sigui que, en justa correspondència, han de fer el possible per entorpir les maniobres d'uns partits que neguen el projecte polític majoritari al Parlament de Catalunya"

per Salvador Cot 26 d' Octubre 2015 a les 21.50 h

El catalanisme polític, sota les sigles que sigui, ja no hi té res a fer al Congrés dels Diputats. El peix al cove fa anys que es va acabar i no hi ha símptomes de cap tipus de negociació que tingui a veure ni tan sols amb el dret a decidir. Si el resultat del 20 de desembre és una majoria PP-Ciutadans, el blindatge polític del règim del 78 es reforçarà encara més, que ja és dir. I una hipotètica coalició PSOE-Ciutadans deixaria el dossier català en mans de Carme Chacón i Albert Rivera, amb la pressió, des de l'estructura del PSOE, de Susana Díaz. Cap enquesta li dóna a Podemos la força necessària per derrotar quaranta anys de transició.

Tot plegat, fa que els partits independentistes busquin l'opció més pragmàtica possible per eixamplar els resultats. Es tracta d'ocupar la màxima quantitat d'escons per posar difícil la constitució d'una majoria estable a Madrid. Els diputats catalans seran aïllats políticament i ignorats parlamentàriament, o sigui que, en justa correspondència, han de fer el possible per entorpir les maniobres d'uns partits que neguen el projecte polític majoritari al Parlament de Catalunya.

De moment, han transcendit els noms de Joan Tardà i Francesc Homs per encapçalar uns grups parlamentaris que, necessàriament, hauran d'actuar en coordinació. Dos polítics d'un independentisme explícit i inequívoc, dues declaracions d'intencions.

los que estan en la puerta jordi, que no te entereas :memondo

Bon cop de falç

"Qualsevol estranger hauria pogut veure que a Catalunya hi ha un problema nacional i no precisament gràcies a les forces partidàries del dret a Decidir"

per Enric Vila 26 d' Octubre 2015 a les 20.15 h

De vegades sento una certa compassió per Heràclit. Quan el filòsof grec deia que la naturalesa s'amaga la humanitat encara era tan primària que, pobre, no crec que pogués imaginar-se fins a quin punt seríem capaços de disfressar les mones. Hem arribat a un punt d'hipocresia tan fenomenal que avui els fenòmens que passen per més autèntics són sovint els més artificials i falsos. Això, naturalment també té a seva gràcia, com a mínim a Catalunya, on la política està despullant la història de'Espanya amb un desfici adolescent admirable. Quan les mentides envelleixen i deixen de servir a una veritat superior, la natura es converteix en un objecte de plaer eròtic juvenil molt perillós i inflamable.

Aquesta mateixa setmana Javier Cercas s'estranyava, en un article a El País, que l'independentisme hagués guanyat les eleccions del 27S. Cercas assegurava que fins a l'últim moment va estar convençut que "la cordura" s'imposaria i que els partits unionistes guanyarien els comicis autonòmics. Jo no sé qui pot pagar un analista tan dolent, però segons m'expliquen aquesta mateixa versió és la que l'Estat espanyol havia venut a la Unió Europea. Es veu que els defensors de la unitat d'Espanya estaven convençuts que si votava més del 70 per cent dels cens, els esforços que Franco va fer per repoblar Catalunya i folkloritzar i marginar la cultura catalana demostrarien la seva eficàcia.

Madrid creia que si Convergència es presentava demanant obertament la independència perdria bous i esquelles i ara resulta que a Brussel.les demanen explicacions i que alguns polítics de Madrid comencen a preguntar què passa a Catalunya. L'operació contra Convergència és l'última bomba de fum que li queda a l'Estat per distreure el conflicte polític de fons que fa quatre segle que va dessagnant Espanya. Era una operació que estava pensada per abans de les eleccions i que es va posposar veient que les campanyes unionistes no aconseguien ressucitar el franquisme sociològic. Després de set anys a l'oposició i cinc anys de procés públic d'autodestrucció en pro de la independència, processar convergència pel que va fer en el segle XX em sembla que no serà suficient per desviar el gran tema de discussió dels propers mesos.


Ahir mateix es va veure al Parlament. Vaig voler-hi anar per assistir en directe a la demolició de les darreres ruïnes de l'autonomisme. Vaig xalar quan la mesa del Parlament, presidida per Julià de Jòdar, va començar a cridar els diputats pel seu nom i cognoms. Qualsevol estranger hauria pogut veure que a Catalunya hi ha un problema nacional i no precisament gràcies a les forces partidàries del dret a Decidir. Va ser molt divertit de veure com la presència de cognoms catalans tradicionals a Ciutadans i al PP era practicament nula. Sí, sí, digueu-me ètnic. Vaig riure molt, constatant la homogeneïtat ètnica dels partits que acusen l'independentisme de tribal i de posar en perill la convivència. I encara vaig riure més quan va sonar l'himne dels Segadors.


L'únic espanyolista recalcitrant que vaig veure cantant el bon cop de falç, com a bon autonomista, va ser el socialista David Pérez. Parlo d'un diputat d'aquests que et defensa que Catalunya no tindria problemes de finançament si la burgesia del país pagués els seus impostos. El PSC era i és això, l'acceptació de la dualitat nacional de Catalunya, posada sota el paraigües de l'obediència espanyola. El nou unionisme hegemònic és una altra cosa i té d'autonomisme el que jo tinc de corredor de motos. El paisatge de cares incòmodes que es va fer en les files de Ciutadans i del PP era un poema. Jo no recordo haver vist una cosa igual des que el president Mas va fer aquell discurs la tardor del 2012 anunciant eleccions anticipades amb vistes a celebrar un referèndum d'autodeterminació.


La cara de consternació de Cañas i Rivera no l'oblidaré mai, igual que no oblidaré mai les cares que feien ahir els diputats de Ciutadans i del PP. Jo encara recordo quan l'Alicia Sánchez Camacho cantava els Segadors. Piqué també se sabia l'himne. Suposo que l'Enric Millo se'l sap, encara que deu mirar de dissimular-ho, i que per això el seu partit el va presentar de candidat a Girona. Heus aquí un bon reportatge que algú hauria de fer. Quants diputats de l'unionisme contraris al Dret a Decidir se sap l'himne? El president Montilla no havia llegit ni el Cavall Fort, ni el Massagran, ni el Zoo d'en Pitus, però ara parlem de diputats joves, nascuts aquí, que han viscut a Catalunya com si fos Cáceres, Salamanca o Melilla.


No passa res, que cadascú faci el que vulgui. Però si algú vol saber perquè l'independentisme ha crescut tant, i perquè un referèndum d'autodeterminació és la solució més democràtica i menys traumàtica al conflicte polític amb Espanya, haurà de tenir-ho en molt compte.

Escorcolls per la tele

"Han desaparegut de l'actualitat, per exemple, els casos relacionats amb PSC o UDC, dos partits perfectament tolerats des de Madrid"

per Salvador Cot 20 d' Octubre 2015 a les 20.40 h

Al final, com sempre, hi haurà una veritat judicial sobre aquesta fúria escorcolladora de les seus de Convergència. I, a hores d'ara, és impossible fer projeccions sobre sentències encara molt llunyanes. Però algunes coses estan clares, si més no a nivell de context general. I els jutges variaran més aviat poc la percepció del que ha passat en aquest país.

Un fet és que els partits que han tocat poder institucional s'han finançat, almenys en part, de forma il·legal. Tant més com més poder han ocupat. Això vol dir que els líders planificaven i ordenaven les trames comissionistes? No, al contrari. Les persones que gestionaven l'aparell del partit s'ocupaven, justament, de què a partir d'un cert nivell ningú no s'hagués d'embrutar les mans. Quan els líders de CDC, UDC, PSC, PPC o els seus equivalents a Madrid asseguren que no saben res això és cert. Cosa que no vol dir, en absolut, que el finançament paral·lel sigui mentida.

La segona qüestió, més decisiva encara, és que aquest sistema de recaptació era generalitzat a tot l'estat i a tots els partits. Això vol dir que el fet que només s'escorcolli CDC es deu, inevitablemenmt, a què aquest partit és estratègic en l'actual procés polític. Han desaparegut de l'actualitat, per exemple, els casos relacionats amb PSC o UDC, dos partits perfectament tolerats des de Madrid.

De tota manera, a hores d'ara la corrupció ja només s'usa com a arma política per entorpir les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP. L'Estat ja no ha intentat distorsionar la campanya per derrotar l'independentisme, sinó que s'ha limitat a buscar un objectiu més modest: Intentar, escorcoll a escorcoll, el fracàs d'Artur Mas.

Quina part d’‘irreversible’ no han entès?

CARLES CAPDEVILA27/10/2015 18:07

Segueix-me

HI HA I NO HI HA novetats. Ho són la declaració del Parlament i també les noves amenaces de Rajoy dient que ell garantirà que no tingui cap efecte. Però no són novetats estrictes, que el procés avança ja fa temps que no és notícia. I que el govern espanyol continua enrocat en la intransigència i l’abús dels aparells de l’Estat, tampoc. És el que hi ha.

L’adjectiu que he fet servir més vegades per definir el procés independentista ésirreversible. Ho he recordat cada cop que hi havia un entrebanc i que alguns fins analistes de l’actualitat que confonen desitjos amb realitat dictaminaven que el procés havia mort. I, pobrets, quan es despertaven l’endemà el procés seguia allà. Ningú ha fet més el ridícul que els que han enterrat el procés deu cops de forma solemne i en lloc d’amagar-se de vergonya continuen fent el mateix pronòstic, a veure si sona la flauta per casualitat.

I tant que tindrà efecte la declaració del Parlament. Ningú pot evitar que dos milions de persones mobilitzades i una majoria parlamentària avancin de forma decidida.

Que el procés sigui irreversible no vol dir ni que sigui previsible ni que sigui fàcil ni que acabi com esperen els seus impulsors. És tan complex i topa contra tants murs que a cada entrebanc ha d’obrir una finestra nova, improvisada, per superar aquella pantalla. Finestres originals, sovint inesperades, que no es busquen per excessos de creativitat gratuïts sinó perquè Espanya té un sistema polític, econòmic i mediàtic, valgui la redundància, que prefereix viure en l’engany i anar dient que no passa res fins al punt que s’ho acaben creient. Un sistema arrogant que en lloc d’orelles té una tàpia sordíssima.