La violència dels intolerants

21.10.2015 02:00

Mon pare em va explicar una anècdota de joventut molt empipadora. Esperava la xicota assegut a la Lambretta quan quatre joves que passaven es van aturar i el van increpar, insultar i escarnir fins que en van tenir prou. No hi va haver violència física perquè ell era l’home més pacífic del món, que és la manera que tenim en català de dir escarmentat. Quan m’ho explicava jo em sollevava per dins, però si m’hi trobés segur que reaccionaria igual. El motiu de l’escomesa era la barba de progre catalanista, motiu més que suficient, segons la cosmovisió fatxa de primers dels setanta, per agredir-lo.

Arran del procés, ens estem tornant a trobar dalt d’una Lambretta exposats a l’agressivitat i la violència dels intolerants. La cosmovisió quixotesca del món, sigui a l’època que sigui, sempre ha fet ús de la força bruta per sotmetre el discrepant. ‘Violència’ ve de vis, ‘força’, també traduïble per ‘masculinitat’ (d’on ‘virilitat’). I ja sabem que a mascles no els guanya ningú. La pega és que ara ja no és com en temps de la conquista, que podies anar tallant colls d’indígenes al teu gust. Ara la violència física està mal vista, però la verbal corre desenfrenada. Als supremacistes castellans els sembla normal que en una manifestació patriòtica s’ofengui l’enemic i s’amenaci públicament un periodista; que la festa d’exaltació nacional la protagonitzi el màxim símbol de la força, l’exèrcit; que s’empastifin amb pintura monuments dedicats als màrtirs de l’altre bàndol o fins i tot cases de regidors municipals; que es condemni un club esportiu per exhibir estelades però un grup ultra amb assassins confessos sigui absolt perquè la guardiacivil ha perdut les proves; que se subvencioni una fundació dedicada a la figura d’un dictador; que s’orquestri una campanya d’encalç a un esportista per tenir una visió diferent; que… i així seguiríem, canviant els exemples cada setmana perquè, per desgràcia, cada setmana en tenim noves proves, no fos cas que ens n’oblidéssim.

L’amenaça i la paraula gruixuda formen part del vocabulari bàsic del bon masclot que considera que té dret a la intimidació perquè sí. És un ressort automàtic, un impuls que necessita ben poc per saltar. Que l’altre et sembla que t’observa més del compte? “¿Qué coño miras, maricón?” Que l’altre no es comporta com a tu et sembla que s’hauria de comportar? “Me voy a cagar en tu puta madre!”. D’altra banda, com hauria de reaccionar algú a qui de ben petit ja li etziben, per poc que marranegi, “Nene, cállate que te parto la boca”?

Amb el temps i els estudis la gent aprèn a comportar-se (més o menys), o si més no a inhibir determinats instints i impulsos apresos. Però genetistes i psicòlegs ens han ensenyat que hi ha rastres que perviuen, i en el cas que ens ocupa el menyspreu envers els diferents en deu ser un. Si no, com s’explica que alguns dels exemplars teòricament més evolucionats de l’espècie, els intel·lectuals, considerin legítima l’ofensa verbal en forma d’insult? Escriptors i dramaturgs exiliats expliquen als seus congèneres que el problema català es deu a l’adoctrinament del poble, que hem esdevingut una massa d’encefalogrames plans, però no se’ls acut rumiar sobre quin adoctrinament han rebut ells que els empeny a dir-nos el nom de porc des d’una columna de diari. Quina mena d’esperit lliure es deu pensar que és un individu que, amb prosa de marquès, insulta els catalans amb epítets de plebeu? Si la intolerància supremacista arriba a ofuscar la ment dels més il·lustrats, qui és realment l’adoctrinat?

Si parlo d’aquestes qüestions tan desagradables, de la miserable humiliació que va haver d’aguantar mon pare com a exemple de les que van aguantar els pares de molts de vosaltres, i de les que hem aguantat nosaltres mateixos, és per tranquil·litzar-nos. Sovint ens diem o ens sentim dir que no hem de fer com ells, que no caiguem en provocacions, que no baixem al seu nivell. Però no cal patir, perquè això no pot passar. És genèticament, culturalment, impossible. Ells no podran fer mai cap revolució del somriure. M’ho ha reblat un fet de què m’ha fet memòria casualment un amic molt futbolero. Un doble fet, més ben dit. Primer: es juga l’últim partit de lliga 2013-2014, l’Atlètic de Madrid empata al Camp Nou i li pispa la lliga al Barça a l’últim minut. El públic, malgrat la derrota cruel, aplaudeix de peu dret el nou campió. El segon: un any després, la jugada es repeteix si fa no fa al contrari. El Barça guanya al Calderón i li pispa així la lliga al Reial Madrid. Què fa el públic? Aplaudeix esportivament el nou campió? Aplaudeix no esportivament però si més no agraït perquè han deixat l’etern rival (el Reial Madrid) amb un pam de nas? Doncs no. Hi ha empremtes culturals que amb el temps esdevenen adeena: el públic esbronca el nou campió, perquè el señorío es el señorío.

FP en tauromàquia

21.10.2015 02:00
Anna Mates

Fa menys d’una setmana que el govern espanyol ha anunciat una nova titulació de formació professional bàsica en tauromàquia. Les xarxes socials, també espanyoles, s’han encès. Queda retratat quin és l’ús i quina és la visió que té Espanya de la formació professional.

Podem veure l’FP com un instrument d’inserció laboral, el que anomenaríem una visió ‘push’, o bé podem veure l’FP com un instrument per a la creació de riquesa. El model que funciona és el que és útil a la societat, el que contribueix als diferents sistemes, industrial, comercial, cultural i sòcio-sanitari.

Quan hi ha demanda d’un sector i el sistema d’ensenyament hi dóna resposta, les empreses poden crear riquesa i els agents prestar més bons serveis. Aquesta seria la visió ‘pull’. El sistema s’alinea, es retroalimenta, els agents veuen com les sinergies entre docents, empreses, alumnes afloren i el finançament del sector privat opera en forma d’inversió a mitjà i llarg termini. És una visió sòlida que no drena recursos públics, sinó que els complementa des del món privat.

No nego que algú pugui fer negoci d’un espectacle cruel amb els animals. De fet, a Espanya encara és legal. Però vull remarcar que el sistema d’ensenyament en general, i el de la Formació Professional en particular, tenen recursos limitats. No assignar-los correctament és una irresponsabilitat.

Falten professionals amb coneixements actualitzats, falten recursos per a acció comercial d’apropament a les empreses, falten infrastructures digitals i del coneixement, falten professors amb capacitats d’internacionalització, falten moltes coses. I, en vista de l’escassetat de recursos, ens proposen de crear un cicle formatiu en tauromàquia.

El Departament d’Ensenyament ha fet un desplegament de la formació dual en el pitjor moment de les retallades. Ho ha fet amb prou èxit i un compromís exemplar de part del professorat. L’allunyament del ministeri de la realitat industrial i de comerç que genera la part més important del PIB és humiliant per a la comunitat de professionals que dedica més hores de les retribuïdes al bon funcionament de l’FP. Professionals que com més va més conscients són no únicament del paper d’inserció laboral, sinó del paper que té l’FP a la creació de riquesa, millora de competitivitat de les empreses i de la societat del benestar al país.

Desgraciadament, més enllà dels grups de pressió del món de la tauromàquia, hi ha un component del model cultural i del turisme. Els arguments de millora de la qualitat a través de cicles formatius en la tauromàquia quan el món de les arts escèniques, música i gràfiques és tan mancat de finançament ens hauria de fer pensar en quina mena de projecció internacional i de turisme atreuen. Un turisme que vingui pels nostres valors culturals, gastronòmics o un turisme que vingui per veure que sanguinaris que són. Definitivament, aquesta no és la nostra cultura, el nostre model educatiu ni el nostre model de país.

Les Annes i els Felips haurien de fixar-se en el Quebec…

21.10.2015 02:00

Ahir el Canadà i el Quebec van votar en unes de les eleccions més sorprenents d’aquests darrers anys. Hi havia moltes coses a mirar, però una és especialment atractiva des del nostre país: la situació del Quebec.

Al Quebec els independentistes es presenten des de fa dècades agrupats en el Bloc Quebequès. Entre el 1993 i el 2011 els independentistes del Bloc van guanyar sempre la majoria dels 75 seients que el Quebec triava al parlament federal. Era el segon partit del Canadà i l’oposició oficial. Però, de sobte, a les eleccions de 2011 el Bloc Quebequès només va obtenir dos seients i, encara que ara n’ha recuperats vuit més, és evident que és molt lluny d’on era fa anys. Al Canadà les circumscripcions són uninominals i qui hi guanya se n’emporta l’escó, cosa que fa que la desfeta siga molt espectacular. Però la realitat és que a les eleccions del 1993 el Bloc va aconseguir el 49,3% dels vots i el 2011 la xifra s’havia reduït al 23,4%. Ahir encara va caure més: al 20,3%.

El 1993, dos anys abans del segon referèndum, aquell que van perdre per uns quants milers de vots i les trampes del govern canadenc, els independentistes quebequesos tenien el 49% dels vots, més o menys el percentatge que tenim ara nosaltres. Però van perdre l’oportunitat i mireu on són: al 20%, i van baixant.

Encara pitjor. Ahir els independentistes van veure com el fill de Pierre Trudeau, Justin, no únicament triomfava al Canadà, d’una manera sorprenent, sinó també al Quebec, amb una victòria esclatant del federalisme. I humiliant per als independentistes.

Si no es coneix la història del Quebec es fa difícil entendre l’abast d’aquesta desfeta amb detall, perquè té molta càrrega simbòlica. Trudeau pare va ser la bèstia negra de l’independentisme quan l’independentisme era més fort, però no ho va ser a l’estil Aznar. Més aviat era una espècie de Pasqual Maragall amb èxit, que va ofegar l’independentisme, però va convertir el Canadà en una societat realment binacional. Trudeau va fer perdre el moment històric per als independentistes quebequesos, el moment en què podien guanyar, i de fet fa tres dècades que no saben com eixir de l’atzucac on són, un atzucac que ahir, gràcies justament al seu fill, quebequès i francòfon, es va fer més i més gran encara.

Per a guanyar la independència calen tres coses. Primer, tenir la població decidida a fer-ho. Això ho tenim. Segon, tenir un estat insensible al davant que no pare de cometre errors. Això ho tenim, de moment i esperem que dure. I tercer, tenir uns polítics que encerten què han de fer. Que, d’això, ja no n’estic tan segur.

Ha passat prop d’un any del 9-N. Hem fet grans coses, enormes. Mas i Junqueras han sabut treballar i superar les diferències i, gràcies a l’impuls de tots dos, els independentistes han guanyat les eleccions, cosa inimaginable no fa pas tant. La CUP ha fet també un salt enorme endavant, emparada en el seu comportament sensat i alhora radical durant la legislatura passada, que havia fet concebre esperances. Tot és enllestit i en fila… Però aleshores per què no ho rematem?

Tenim l’envit de formar un govern i una majoria parlamentària i de fer-ho bé. I tenim l’envit de decidir com fem servir a favor nostre, si és que això ens convé, unes eleccions espanyoles que ben usades podrien ser una palanca magnífica per a explotar totes les contradiccions del règim. Però ara va i resulta que la CUP aparentment vol fer valer els seus deu diputats molt més que no és raonable. I amb el seu comportament, i jo crec que sobretot amb unes maneres superbes i prepotents que irresponsablement està permetent créixer en persones com Anna Gabriel, ja tiba tant la corda com perquè a l’altre extrem puga fins i tot haver-hi espai per a ressuscitar Felip Puig intentant, aparentment també, que el seu partit i el país retornen al passat més gris que puguem imaginar.

És clar que res no passarà immediatament. Les coses, per sort, no canvien mai d’avui per demà i l’independentisme ara mateix té la mida ben presa al país i la tindrà per una bona temporada. Però no siguem tan frívols. I sobretot que no siguen tan frívoles les Annes i tant frívols els Felips. Que no s’encanten amb el seu sobtat protagonisme, imaginant-se capaços de crear a cops de micro miraculosos futurs hiperrevolucionaris o sòrdis escenaris megareaccionaris que no vam votar el 27-S i que tots estàvem d’acord en que eren impossibles de portar a terme mentre fórem una autonomia. Que potser sí ells s’estan divertint molt però nosaltres, perquè diria que no sóc jo sol, no ens divertim gens ni mica veient-los fer el que fan.

Tot el camp serà un clam (i farà bé). L'editorial d'Antoni Bassas

Vídeo

Antoni Bassas20/10/2015 14:00

Segueix-me

Donant per descomptat que tenim problemes més greus que el de les estelades que porten els seguidors del Barça, aquesta sanció de la UEFA no es pot menystenir i és més significativa del que sembla.

Per comparativa: en l’última jornada de Champions, aficionats del Benfica de Lisboa van entrar bengales al camp de l’Atlètic de Madrid. Error de la seguretat de l’Atlètic de Madrid. Fracàs clamorós de les policies portuguesa i espanyola que vigilen els desplaçaments. Espectadors portuguesos van llançar una bengala que va caure sobre un nen i no el va matar de miracle. Un nen horroritzat que no vol tornar al futbol. A l’Atlètic de Madrid, la UEFA l’ha sancionat amb 11.000 euros, i el Benfica, amb 20.000. El Barça, per les estelades, amb 40.000.

Recordem que aquesta és la segona sanció en cinc mesos de la UEFA al Barça per estelades. La primera va ser a la final de la Champions, a Berlín. Aquell cop, de 30.000 euros. Portar 60.000 aficionats de dos equips a un altre país sempre té riscos, però el comportament de les aficions del Barça i la Juve va ser cívic. En un primer moment, semblava que la UEFA no diria res de les estelades, perquè el delegat desplaçat a Berlín va redactar un informe positiu, però després, a instàncies d’un directiu, integrant del comitè d’ètica, que va veure el partit per la tele, va venir la proposta de sanció. No costa gens veure-hi la mà del govern espanyol al darrere. El president del Consell Superior d’Esports va dir: “La sanció de la UEFA és una crida d’atenció a Catalunya perquè deixi d’utilitzar políticament l’esport". És normal que hagin sancionat el FC Barcelona".

L’afer és greu. No es pot castigar amb més severitat l’exhibició d’una bandera que expressa una aspiració política pacífica que el llançament d’una bengala.

No es poden ignorar les circumstàncies polítiques i socials d’un país, la meitat del qual vota independència, sobretot quan l’expressió dels aficionats és pacífica i d’una contenció escandinava. El Barça, que va abaixar el cap en la primera sanció, diu que va anar a fer pedagogia. No ha servit de res, pel que sembla. No li serveix de res, al Barça, el millor equip d’Europa els darrers deu anys, l’equip que ha fet possible el millor jugador de tots els temps en el temps de les audiències globals. Dit d’una altra manera: castiguen l’equip que més deu haver ajudat la UEFA a guanyar diners.

És intolerable una sanció per dur estelades provinent d’un integrant d’un comitè d’ètica de la UEFA. Primer, perquè ètica i UEFA són dos conceptes que no sempre han anat junts. I segon, pel que té de menyspreu, de criminalització d’una opció política neta i molt estesa. Què tenen a veure l’ètica i les estelades?

I el que ja és de traca és allò de “no es pot barrejar política amb esport”. L’esport s’organitza a partir de la política. Les seleccions nacionals, els equips olímpics. Els himnes nacionals, els reis i els presidents fent saltets a les llotges, les condecoracions civils als medallistes olímpics, els aficionats pintant-se la cara amb la bandera del país: què és això si no política? Quina és la diferència: que és política d’estat, o sigui, política de la normal, tan normal que no és política. És... normal. Surts al camp a jugar un partit, però abans s’interpreten uns himnes. Normal. Si ets un estat.

L’exclusió de la normalitat d’allò que és normal aquí però no allà és greu, perquè és una ofensa gratuïta sobre gent pacífica. Ens omplim la boca de respecte a la diversitat, però així que una expressió nacional no encaixa en els motllos prefabricats de la política, o sigui, els estats, la sancionem.

No cal ser un endeví per saber que d’aquí a dues setmanes, el 4 de novembre, quan la Champions torni al Camp Nou, tot el camp serà un clam d’estelades. És això el que espera la UEFA? Radicalitzar més la gent? Endavant. Ja sabem què passa amb els símbols de llibertat que es prohibeixen, que la gent encara els fa més seus. La diplomàcia del Barça va fracassar. Ara diu que és capaç d’arribar a la justícia ordinària. Farà bé. En nom del club i els seus socis, que en són els propietaris, en nom del país i en nom del respecte als drets més elementals, el Barça ha de jugar i ha de guanyar aquest partit.

Les estelades, la UEFA i el que és normal

ANTONI BASSAS20/10/2015 21:08

Segueix-me

Considero que Catalunya només té una bandera nacional, que és majoritàriament estimada, i que l’estelada és un símbol transitori i no imprescindible. I potser perquè recordo els temps en què estava prohibida, quan veig la bandera catalana onejant em sembla una victòria de la llibertat i no la trobo pas més tova que l’estelada. Fins que ha arribat la UEFA i ha convertit l’estelada en un símbol prohibit de la llibertat d’expressió. Els costos seran grans per al Barça, perquè la gent no afluixarà i ben bé que farà. Diuen: “No barregeu política i esport”. L’esport s’organitza a partir de la política. Les seleccions, els equips olímpics, els himnes, els reis a les llotges: això és política. Però política d’estat, o sigui, política de la normal, tan normal que no és política. És... normal. Si tens un estat.

Santamaría afirma que Forcadell no representa la majoria dels catalans
Posadas es veu que si representa la majoria dels espanyols

Albiol representaría la majoria dels catalans
Freixenet brinda per Espanya Josep Lluis Bonet ,president de Freixenet ha assegurat que "Catalunya forma part dËspanya i ho seguirà sent"
Aixo ho ha decidit ell i ja està?
El vicepresident de Societat Civil Catalana Jaquin Coll va asegurar que" el separatisme a es minoritari" Liindependentisme èstan minoritari qué te la majoria al Parlament de Catalunya ,i la seva associació no arriba ni al centenar [...]

Santamaría afirma que Forcadell no representa la majoria dels catalans
Posadas es veu que si representa la majoria dels espanyols

Albiol representaría la majoria dels catalans
Freixenet brinda per Espanya Josep Lluis Bonet ,president de Freixenet ha assegurat que "Catalunya forma part dËspanya i ho seguirà sent"
Aixo ho ha decidit ell i ja està?
El vicepresident de Societat Civil Catalana Jaquin Coll va asegurar que" el separatisme a es minoritari" Liindependentisme èstan minoritari qué te la majoria al Parlament de Catalunya ,i la seva associació no arriba ni al centenar [...]

PPE o quan l’extremista és l’altre

ANTONI BASSAS
21/10/2015 21:58

Segueix-me

El Partit Popular Europeu (PPE), reunit aquests dies a Madrid, firma una resolució sobre la integritat territorial dels estats on diu que “ningú està per sobre de la llei”. Els sona? El PP continua internacionalitzant el procés amb la intenció que abandonem tota esperança. El text lamenta que “Europa s’enfronta a l’extremisme, la intolerància i el nacionalisme”. ¿Ho diu per Viktor Orbán, el cap de govern hongarès, convidat a la trobada? O pels alemanys de Pegida? No, ho diu per una regió europea que proposa dirimir el seu conflicte votant i que ha canalitzat aquesta aspiració en pau. Són vells demòcrates europeus: podien haver firmat un text a favor del diàleg, però només parlen de llei. Qui és aquí l’extremista, l’intolerant i el nacionalista?

El veritable pla de xoc

'Seria molt convenient que el govern que hi ha damunt la taula de negociació de Junts pel Sí i la CUP durés el mínim temps possible'

Per: Pere Cardús Cardellach
Dijous 22.10.2015 02:00


Espanya té Arnaldo Otegi a la presó per haver impulsat en l’esquerra abertzale l’estratègia de defensar exclusivament la via pacífica. Espanya ha il·legalitzat partits per poder frenar un procés d’independència i de pau al País Basc i, en canvi, els partits feixistes tenen tota la llibertat del món per fer allò que els doni la gana. Espanya no ha volgut anul·lar el judici sumaríssim contra el president Lluís Companys ni n’ha condemnat oficialment l’assassinat en nom de l’estat espanyol.

Espanya no ha derogat mai explícitament el decret de Nova Planta que Felipe V –el parent del Felipe actual– va imposar a mata-degolla contra els catalans. Espanya reivindica dia per altre Gibraltar però no ha pensat mai a reivindicar el Rosselló ni la liquidació del tractat dels Pirineus. Espanya és un dels estats de la UE que incompleix i desobeeix més normatives i directives comunitàries i, en canvi, amenaça amb greus conseqüències qui incompleixi la seva llei. Espanya transgredeix la pròpia constitució i el seu govern incompleix sentències del Tribunal Constitucional.

Realment, no es tracta de fer el millor govern del món. No es tracta de pactar els millors programes de governabilitat de la nostra història. Es tracta de fugir corrent d’Espanya sense perdre ni un segon més. Vull dir que m’agradaria molt i, a la vegada, seria molt convenient que el govern que hi ha damunt la taula de negociació de Junts pel Sí i la CUP durés el mínim temps possible.

És clar que s’ha de pensar ben pensada la manera de tocar el dos. Val la pena d’encertar-la perquè no en tindrem gaires més ocasions. Però convé fer una desconnexió ràpida i valenta. No hi ha plans de xoc contra la pobresa sense independència. No hi ha transformació democràtica dins la gàbia autonòmica. El veritable pla de xoc és aquest: desconnectar a tot drap. Aquesta és la clau que obre tots els panys.

Que a la CUP no li agrada Artur Mas? No ho discutiré. És legítim i tenen les seves raons. Però si és així, la millor cosa que poden fer és acordar el calendari més curt possible per a la desconnexió. Mas va dir que portaria el procés fins al final i plegaria. Si no volen Mas, que facilitin la fórmula que escurci més el període de desconnexió.

Com més va més convençut estic que el temps corre contra l’independentisme. Cal aprofitar el moment. I aquest compàs d’espera no beneficia ningú. Tan sols beneficia l’estat espanyol, que activa totes les armes a l’abast per mirar de crear desconfiança i desestabilitzar la majoria independentista. A qui pot interessar d’allargar aquesta situació?

L’objectiu del nou govern i de la nova legislatura ha de ser que durin tan poc com sigui possible. Si duren sis mesos, millor que no pas nou. No hi ha negociació possible. No pas abans de la ruptura legal amb l’estat espanyol. A Espanya i a Europa ningú no mourà ni un dit fins que la independència no sigui una realitat. Per tant, no ens entretinguem, que hi ha massa problemes i prou greus per a resoldre i necessitem les eines d’un estat propi.

Enllestim de pressa, que l’edifici on es fa la negociació cau a trossos, té goteres i s’acosta l’hivern. Un govern i una legislatura breus, una desconnexió a bon ritme, un poble alçat i disposat a combatre, i un futur per construir.

Un general rapta a un duel a mort l'actor Villy Toledo per les declaracions del 12 ottubre

un duel a mort, retransmès per tele5 suposo.

la substància exacta que havia pres el general al dir això, la sabem?

Ainssss

un duel a mort, retransmès per tele5 suposo.

la substància exacta que havia pres el general al dir això, la sabem?

Ainssss

25/10: 'La confrontació entre les dues Espanyes continua ben viva'

VICENÇ VILLATORO24/10/2015 17:46

Segueix-me

Des del catalanisme, s’ha viscut de sempre amb sorpresa i una certa decepció que la dreta i l’esquerra espanyola tinguin la mateixa concepció uniformista i excloent d’Espanya. I s’ha citat moltes vegades la frase de Pla segons la qual no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dreta que un espanyol d’esquerra. La frase pot ser matisadament certa quan es parla de Catalunya i quan es parla d’alguns trets específics de la cultura política espanyola, diferenciada d’altres cultures polítiques europees, i que -sorprenentment- dreta i esquerra comparteixen força. Però no és obstacle perquè les dues Espanyes mantinguin entre elles una disposició al xoc frontal aspre. Només quan la qüestió catalana -que en el fons és la qüestió nacional espanyola- es posa en primer pla, les dues Espanyes signen una treva implícita i es pot arribar a imaginar una mena de gran coalició emocional. Però quan la qüestió nacional -catalana i espanyola alhora- surt del primer pla, les dues Espanyes tornen a confrontar-se amb la virulència de sempre. De cara a les eleccions del desembre, la pregunta és quina de les dues dinàmiques serà més poderosa. Catalunya els importa molt. Però la seva guerra, també.

Les estelades i la història del Barça

25/10/2015

L'Assamblea del FC Barcelona s'ha inaugurat amb un vídeo reivindicatiu en el qual es mostra el passat i el present del club, sempre amb Senyeres i estelades acompanyant les celebracions de l'afició. La UEFA no ha decidit imposar sancions fins ara, per la qual cosa el club es mostra sorprès.

Apartem-nos de qui no demana mai perdó

CARLES CAPDEVILA25/10/2015 22:36

Segueix-me

RESULTA QUE Tony Blair ha demanat perdó pels greus errors en la gestió de la Guerra de l’Iraq. I ens retornen a la memòria la foto de les Açores i Aznar amb els peus damunt la taula, amb el seu amic Bush, i els despropòsits d’una etapa tan negra i alhora tan vermella, de sang vessada mentre un president espanyol es creia que era algú perquè ens embarcava en una guerra injusta a canvi d’inflar el seu ego en quatre fotos lamentables. Basant-se en una informació falsa, les armes de destrucció massiva, es va iniciar un despropòsit que ha portat a la guerra civil de Síria, al creixement de l’Estat Islàmic i a moltes altres tragèdies. Blair no demana perdó per un penediment sobtat. Ho fa perquè al seu país s’està fent un informe sobre la seva gestió en aquella guerra, que està a punt de fer-se públic. I diverses filtracions l’esquitxen. Se sent acorralat per la veritat, que sempre sura.

Aznar no sap què és demanar perdó. I mira que en tindria ocasions. Les mentides de la Guerra de l’Iraq i la mentida de l’11-M. No cal esperar que en demani. En part perquè ell és així d’arrogant i egòlatra. I sobretot perquè a l’estat espanyol no hi ha investigacions en marxa per gestions nefastes i perjudicials. Encara no hem aconseguit justícia ni disculpes pels crims franquistes, imagina’t els de la democràcia.

Potser Blair ho fa per guanyar-se l’opinió pública, però demanar perdó és essencial a la vida. I a la democràcia. No hi pot haver convivència ni civisme sense que quan la vessem tinguem la humilitat d’admetre-ho. En aquest món de poders testosterònics el perdó sembla de covards. Si algú a prop vostre és d’aquells que mai no demanen perdó, allunyeu-vos-en, no se’n pot esperar res de bo.