President, institucions i ciutadans, un cop més junts

Un bany de masses espectacular. Això és el que ha aconseguit l’Estat espanyol fent declarar Artur Mas com a imputat a un tribunal per haver posat les urnes el 9N. La d’aquest 15 d’octubre serà una altra d’aquestes jornades assenyalades que el procés independentista deixarà a la memòria històrica. És una altra de les fotografies d’aquest àlbum col·lectiu que pretén enderrocar el mur que el Principat té davant, però no és qualsevol altra. La postal d’aquest dijous és especial, perquè és de les poques en què el president, càrrecs electes a tots els nivells institucionals del país i ciutadans han tornat a anar de la mà.

La unitat de tots els estaments de la societat es manté intacta, i aquest dijous s’ha plasmat d’una manera èpica. Quarts de deu del matí, un dia laborable... i el passeig Lluís Companys de Barcelona ha quedat petit per aplegar les prop de 6.000 persones que han acompanyat el president de Catalunya a la porta del TSJC. “Mas president, Catalunya independent”, “tots som Mas” i “fora, fora, fora la justícia espanyola” han estat els càntics que s’han fet sentir més en una jornada en què el cap de l’executiu català ha estat tractat indiscutiblement d’heroi.

El bany de masses ha vingut dels ciutadans, però també de més de 400 alcaldes, i centenars de regidors, diputats electes, exdiputats, personalitats de la societat civil i cares conegudes de tot tipus que han desfilat des del Parlament al Palau de Justícia creuant tot el Parc de la Ciutadella a partir de quarts de nou. La imatge d’una multitud de batlles amb les vares ha recordat la trobada de suport al 9N de fa tot just un any.

I és que la clau de volta de tot plegat encara és el 9N. Artur Mas ha hagut d’anar a la justícia espanyola per defensar la democràcia a Catalunya, el mateix motiu que va portar Lluís Companys també a la justícia i el posterior afusellament fa exactament 75 anys. El motiu, doncs, és el que fa la jornada encara més especial, ja que no hi havia res a celebrar, aquest dijous no hi havia cap festa, sinó una declaració d’un imputat davant un magistrat. Un imputat que precisament no s’ha arronsat.

Artur Mas ha explicat alguns dels arguments amb què s’ha defensat en una conferència de premsa a Palau i serà difícil justificar una potencial condemna. Ha recordat que el gran error de l’Estat va ser deixar passar 15 dies entre el plantejament del procés participatiu alternatiu i la segona suspensió del TC. En aquells dies, “la Generalitat va fer tota la feina” i després, tot va quedar a les mans dels voluntaris, segons Mas, i no hi va haver ordres del govern pel mig.

El jutge li ha dit que alguns voluntaris eren treballadors, cosa que el president ha respòs de manera contundent: “En el seu temps lliure poden fer de voluntaris, oi?”. D’altra banda, el president també ha estat qüestionat per la intervenció que ell i Joana Ortega van fer la nit del 9N, cosa que podria dur a pensar que la Generalitat estava darrere de la consulta els últims dies també. Però de nou, la defensa ha estat implacable: “El president del país no pot sortir a fer una valoració d’una cosa que ha passat al seu país?”. Inapel·lable. Serà capaç el jutge ara de portar-lo a judici i signar una sentència condemnatòria? Serà, de facto i de manera automàtica, la rúbrica de la declaració d’independència de Catalunya.

Mas, Companys i l'unça d'or

per Odei A.-Etxearte
14 d' Octubre 2015

L'èpica ve de fàbrica. 75 anys de l'assassinat de Lluís Companys. Artur Mas declara al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Un tribunal que se sent pressionat per les manifestacions democràtiques al carrer i emet comunicats perquè la ciutadania calli. Una fiscalia catalana que va presentar la querella contra el president de la Generalitat, Joana Ortega i Irene Rigau, forçada per un fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, que va dimitir dos mesos després. Un president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que ha optat per immolar les institucions espanyoles, per desacreditar-les i deslegitimar-les davant de l'opinió pública. No té valentia per abordar un conflicte polític com el català amb la negociació, i s'estima més usar els tribunals i la Constitució espanyola d'escuts, cada cop més vells i gastats. 

Avui Madrid envia un missatge al món amb la gran metàfora de Mas al Palau de Justícia, reforçada per l'aniversari de l'afusellament presidencial al fossar de Santa Eulàlia. D'això se'n diu sentit d'estat. Potser el desplaçament dels membres del govern i dels partits proconsulta a l'escalinata del TSJC anticipen el que ha de venir. L'entrada en una nova fase del procés, la del xoc amb la legalitat injusta. Mas, Ortega i Rigau han insistit que no van desobeir la llei. Però durant set dies de novembre de l'any passat van caminar pels marges de la legalitat com un funàmbul sobre la corda. Rajoy, que no va poder amb la lliçó de democràcia que 2,4 milions de catalans li van fer el 9-N, pretén ara que la justícia els empenyi al buit sense embrutar-se les mans. 

Hi ha qui diu que, no havent guanyat en vots, no es pot començar un procés d'independència unilateral i caldria tornar a la casella de sortida de la consulta. Però el referèndum és un impossible a Madrid, i això difícilment canviarà després del 20-D. Em temo que quan ja has llançat els daus i t'han sortit dos sis seguits, només et queda avançar, llençar-los un altre cop i creuar els dits perquè no te'n surti un altre que et faci perdre la partida. Junts pel Sí i la CUP estan remenant els daus per tercer cop.Tant important com no treure el sis és que l'acord se sustenti en un projecte d'ampliació de la majoria social independentista. 

L'únic camí per aconseguir-ho pot ser prioritzar el desafiament a la legalitat espanyola sobre mesures d'impacte social. Si és així Ada Colau, Lluís Rabell i Ramon Espadaler hauran de tancar files amb els independentistes com aquests dies. Algú se'ls imagina defensant que les elèctriques tallin la llum a les famílies més pobres en ple hivern? Fins i tot a Xavier García Albiol li costarà d'argumentar. Amb el focus sobre les desigualtats que genera l'autonomisme, en contrast amb la concreció d'un procés constituent que dibuixi un país més just i sensible a la misèria veïnal, a la llarga les promeses d'Albert Rivera al cinturó taronja no hi tindran res a fer. 

La reivindicació d'un referèndum pactat és perenne, però no pot monopolitzar-ho tot. No sé què en pensen vostès, però el que farà viable la independència no és obtenir l'eina de decisió, com sap molt bé Alex Salmond, sinó la fortalesa i la cohesió de la base social que força el canvi polític més enllà del que estableixen les lleis. I si arriba el moment anhelat del referèndum, guanyar-lo per golejada. I si no, avançar definitivament pel dret amb una massa popular tan majoritària que cap líder de partit espanyol, ni cap editorial de qualsevol mitjà internacional entestat en la tercera via, ni cap comentarista d'argumentari i pa sucat amb oli, pugui qüestionar-la aferrant-se a un percentatge com si fos una unça d'or. Només si el país és per a tots el voldrà lliure tothom, o gairebé.

El punt de transgressió

Vicent Sanchis

Hi ha algunes veus, impacients o tramposes, que han retret a Artur Mas que no s'hagi plantat davant del Tribunal Superior de Justícia. “Ha arribat el moment de dir prou!”, proclamen. Al seu parer, el president s'hauria d'haver negat a acudir-hi per respondre de la querella que li han interposat la fiscalia i allò de les Manos Limpias. O hauria d'haver-se inculpat en la declaració de manera encara més contundent: “Sí, sóc jo qui va desobeir el Constitucional.” Això voldrien que hagués passat. Els segons, els de la trampa, potser el que més desitgen és la inhabilitació d'un president que no han pogut derrotar a les urnes. Els primers, els impacients, poden tenir una certa raó. És una qüestió d'estratègies. Ells en tenen una i Mas en té una altra. Per ara, totes les “desobediències” han estat apamades i limitades. Ni el govern de la Generalitat, ni el seu president, ni el Parlament han “desobeït” encara el marc legal general espanyol o l'han intentat substituir per un marc propi. Ara mateix potser un dels punts que debaten la CUP i Junts pel Sí és exactament la definició del punt de transgressió democràtic necessari per començar a “desconnectar-se” de l'Estat. Artur Mas podria haver aprofitat la citació davant del Tribunal Superior per concretar-lo. Però hauria estat una decisió personal que alguns haurien vist com una maniobra en profit propi. Per pressionar la CUP, per exemple. Potser sí, potser cal esperar per fer el pas decisiu amb el màxim consens polític i social possible.

Cap a Washington

Vicent Partal

Tots recordem que fa anys Iberia va afirmar que no era negoci volar des de Barcelona fins a Amèrica. Abans Iberia volava des de Barcelona a diverses ciutats americanes però un dia va decidir concentrar tots els seus vols intercontinentals a l'aeroport de Madrid. I l'excusa que va donar per fer-ho és que no eixia a compte volar a Amèrica des de Barcelona.
El capitalisme trucat espanyol funciona així

Aquesta setmana, però, United Airlines ha anunciat un nou vol entre Barcelona i Washington que començarà el pròxim mes de maig. El vol s'afegirà al que aquesta companyia ja fa a Nova York. Amb això eixiran regularment del Prat setze avions cap a Amèrica. Tres a Nova York. Dos en cada cas a Toronto, Montreal i São Paulo, i un a Filadèlfia, Washington, Charlotte, Atlanta, Miami, Bogotà i Buenos Aires. D'aquests setze vols intercontinentals cap a Amèrica, cap ni un, ni un de sol, és d'Iberia. La companyia espanyola ni tan sols s'ha plantejat el mercat de Nova York, ciutat on hi ha tres companyies americanes que volen cada dia des de Barcelona.

El capitalisme trucat espanyol funciona així. I alerta a la dada complementària: des de Madrid, comptant amb un suport increïble de part d'Aena i l'Estat, Iberia vola a vint-i-cinc ciutats americanes. Vint-i-cinc. La xifra corprèn. Des de Madrid Iberia sembla que veu que hi ha negoci en volar a Medellín o a Guatemala però en canvi no veu cap oportunitat de negoci des de Barcelona, ni després que les companyies americanes i asiàtiques s'estiguen fent un tip d'ocupar l'espai que ells mateixos absurdament deixen buit. I que seguiran deixant buit malgrat que ja s'anuncien operacions des de Barcelona fins a Mèxic, la costa oest dels Estats Units i Xile.

Però això a ells no els impressiona. No oblidem que el mercat, la racionalitat econòmica, la competència i totes eixes coses que qualsevol humà tindria en compte, per als del palco del Bernabéu només són una molèstia…

16/10: El 15-O ha estat el dia de la ruptura democràtica

VICENÇ VILLATORO15/10/2015 19:40

Segueix-me

La Transició es va fer sota el lema proposat per Torcuato Fernández Miranda “ De la ley a la ley ”. De la llei franquista a la nova llei constitucional. Sense ruptura. El 15 d’octubre es planteja una lògica del tot diferent. Per tant, és una ruptura democràtica com la que llavors reclamaven alguns. Hi ha un debat polític legítim sobre el futur de Catalunya. Tant se val si estàs a favor o en contra de la independència. Mentre que el govern espanyol vol convertir-lo en un procediment jurídic, a Catalunya es planteja com un debat polític. És a dir, un debat que s’arbitra i es resol amb els mecanismes polítics: el vot, la negociació, el pacte. No als tribunals. Quan aquest 15 d’octubre hi ha una manifestació institucional i popular a la porta dels jutjats no és contra la independència del poder judicial, és contra la improcedència de fer passar pel terreny de joc dels tribunals una qüestió que pertany al terreny de joc de la política democràtica. És el que diu el president Mas: si ha de donar explicacions pel 9-N ho ha de fer al Parlament, no al jutjat. Per primera vegada es planteja, democràticament, una ruptura de la lògica jurídica a favor de la lògica política. A veure quina serà la resposta.

Avisos per a navegants

per Mònica Sabata
15 d' Octubre 2015

Catalunya s'ha convertint en un emissor —continuat i reiterat— d'avisos per a navegants. Tots els esdeveniments històrics que el nostre país ha viscut durant els darrers anys poden ser considerats tocs d'alerta a un Estat, l'espanyol, que ni escolta ni vol escoltar. Un Estat que s'ha tancat en banda i que està tan obsessionat a no dialogar que és a punt de fer el ridícul polític.

Les alertes catalanes també s'han fet sentir al món. I és que tant les manifestacions dels darrers 11-S, com el 9-N, com les eleccions del 27-S, han estat mostrant a qui ho ha volgut veure que gairebé un 50 % de la població catalana vol exercir el dret de secessió i que està tossudament convençuda que aquest trencament s'ha de fer democràticament. I una cosa és clara: mentre que el món ha entès el missatge, a l'Estat espanyol no ha entès res de res. I tanmateix, cal insistir perquè admetin aquesta realitat incontestable.

Ahir va ser el torn del president Mas. Després de la seva declaració al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el president va fer —en roda de premsa—almenys tres avisos.

Primer avís. El procés català és polític i és per això que l'intent de judicialitzar-lo és una estratègia que no condueix enlloc. La democràcia només s'exerceix a les urnes i els palaus de justícia no són el lloc on dirimir la voluntat de la ciutadania. Mas ho deia clar: l'únic que provoca les querelles és l'èxit del 9-N i el ressò internacional que va tenir. Jo afegiria que també incideix el resultat del 27-S, amb més d'un 48% dels votants a favor de la independència. I és que vostès es pensen que amb una victòria unionista la imputació del president Artur Mas, l'exvicepresidenta Joana Ortega i la consellera d'Educació en funcions, Irene Rigau, hauria estat tan ràpida? Jo, francament, sóc del parer que no. En aquest cas les querelles haurien tingut un recorregut molt més lent i silenciós.

Segon avís. L'estratègia de la defensa és intel·ligent. Separar en el temps el període de preparació de la consulta i el del procés participatiu és un càlcul mil·limetrat que dóna com a resultat el fet que esdevinguin claus els quinze dies en què no existia cap prohibició per part de la justícia espanyola. Així doncs, aquests dies seran claus per demostrar que no s'ha produït cap vulneració de la llei i, per tant, que no ha existit cap delicte. Ja es veurà.

Tercer avís, adreçat, especialment, als partits que tenen la responsabilitat de constituir un Parlament i designar un President. Ahir Mas va va actuar com un líder rotund, disposat a tirar endavant i a no arronsar-se. Expressat en termes col·loquials, el president ja està curtit. Els que dubtaven de si CDC es mantindria ferma quan sorgissin les primeres dificultats, ara ja no tenen dret a dubtar. A més, Junts Pel Sí ha fet una campanya electoral clarament independentista sense fissures i respon a una lògica radicalment diferent a la dels partits clàssics. Així doncs, no hi ha cap motiu per dubtar del compromís de Mas i de CDC amb la independència de Catalunya i amb el progrés social del nostre país.La decisió és tan ferma que fins i tot el president diu que està disposat a no fer cas d'una potencial inhabilitació.

Ahir vàrem viure un episodi extraordinari de la nostra història. Mai abans no s'havia vist a tot un govern i a quatre-cents alcaldes manifestant-se davant un tribunal de justícia. Ni mai abans tanta gent no havia acudit a donar-los suport. Ara la pilota és a la teulada del jutge i, també, a la de l'Estat espanyol, que de moment es manté ferm a torpedinar un procés que des de Catalunya volem immaculadament democràtic. Com que ja coneixem els ritmes de la justícia, no ens podem aturar. Per això, la part de la partida que es juga a casa ha d'avançar en la constitució del Parlament i la investidura del President per complir el mandat democràtic de les urnes, que no és altre que avançar cap a la independència. I això, amics i amigues, em temo que és un altre avís per a navegants.

Dotze jutges d'un jutjat...
Me la mengen de costat!

Cartes creuades: sobre els jutges que protesten

17.10.2015 20:41

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

No estan molt contents els jutges del Tribunal Superior de Catalunya, o alguns d’ells, a causa que el dia en què anaven a prestar declaració els qui havien estat considerats responsables penals de la consulta del 9-N, es va concentrar molta gent a les portes del tribunal, i també representants de les principals entitats públiques de Catalunya.
Sempre cal escriure amb compte sobre qüestions referents als jutges, ja que mai se sap si  te’ls vas a topar cara a cara en un judici.
Alguns jutges són molt donats a portar a judici qüestions que mai no s’haurien de treure a la llum. Al nostre país ja hi ha constància d’alguns casos, però n’hi ha un que va ser emblemàtic. Un jutge del Tribunal de Justícia de la Comunitat Autònoma Basca va enjudiciar al president Ibarretxe, i a Patxi Lopez i Rodolfo Ares del PSE-EE, per fer reunions amb una delegació de Batasuna per poder trobar una solució al conflicte.
També va enjudiciar a cinc membres de Batasuna; Arnaldo Otegi, entre d’altres. Van ser reunions públiques i publicitades: Ibarretxe va rebre a la seu presidencial a la gent de l’esquerra abertzale, i la reunió entre la gent socialista i la de Batasuna la van celebrar en un hotel de Donostia. Al final, després de fer-los seure a la banqueta d’acusats, el jurat va anul·lar el judici, aplicant la doctrina Botín. En qualsevol altre país, aquestes persones jutjades haurien estat guardonades per esforçar-se a aconseguir la pau; però, al nostre país, el jutge espanyol va perseguir, per naturalesa i de fet, un càstig.
I una altra cosa: per ventura va realitzar alguna protesta la judicatura del Tribunal Suprem d’Espanya quan Felipe González es va presentar davant la presó de Guadalajara a demostrar la seva solidaritat envers els delinqüents condemnats Barrionuevo i Vera, desafiant així al poder?
¿No deu ser que aquests jutges de Catalunya es veuen fora de la carrera judicial en el marc d’una Catalunya independent?

 

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

El conflicte català creix i ho fa a cop de dies que quedaran en la memòria. L’últim ha estat aquest dijous quan el president dels catalans va ser obligat a declarar davant un tribunal acusat de posar les urnes del 9 de novembre.

Mas no va respondre a les preguntes del fiscal ni a les de l’acusació particular i va assumir en primera persona la responsabilitat del referèndum. Mentre ho feia milers de persones l’esperaven a les portes del tribunal, entre ells més de quatre-cents alcaldes i una nodrida delegació de partits polítics i societat civil. El enjuciamiento del president i de les conselleres Rigau i Ortega ha ampliat de nou el cercle de la protesta i així es va veure a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, llegint el manifest en suport seu, es van pronunciar a favor seu i es van manifestar Unió i Catalunya Sí que és Pot i fins i tot el PSC va qualificar d’error la reclamació de responsabilitats penals.

Hi va haver un detall, potser anecdòtic però sensible, que va afegir una càrrega doble al dia. El mateix dijous que Mas declarava es complien 75 anys de l’assassinat per un escamot d’execució franquista del president de Catalunya Lluís Companys, un assassinat per la participació en el qual França i Alemanya han demanat oficialment perdó a la Generalitat però que Espanya segueix considerant legal. Per això molts dels concentrats a les portes del jutjat portaven cartells amb la cara del president màrtir.

La reacció del tribunal va ser insòlita: acusar els manifestants de voler incidir en la decisió del tribunal -com si mai ningú es manifestés davant un jutjat. A la porta a més Manos Limpias va anunciar que la següent passa serà demanar la il·legalització de la CUP. Dues reaccions que combinades indiquen que clarament hem entrat ja en la fase dura del conflicte.

18 d’octubre: "Ens estan dient que no tenim dret a res"

VICENÇ VILLATORO17/10/2015 20:42

Segueix-me

Quan membres del govern espanyol amenacen amb la suspensió de l’autonomia i de les institucions catalanes d’autogovern ens estan dient que de fet no tenim dret a res. Amenaçar amb la inhabilitació del president és una barbaritat. Però amenaçar amb la suspensió de l’autonomia és encara més: és recordar-nos que els catalans tenim institucions d’autogovern no pas perquè hi tinguem dret, sinó com a conseqüència d’una concessió d’Espanya: Espanya t’ho dóna, Espanya t’ho pot prendre. I no tenim dret a res perquè no som res, perquè no som un subjecte polític. El poble català no existeix, a aquests efectes. Per tant, no és subjecte de drets (i que no ens diguin que els drets són individuals, no col·lectius, perquè el poble espanyol sí que n’és subjecte). Aquest és el veritable tema de fons, abans fins i tot que la qüestió de la independència. Només si ets alguna cosa, si existeixes, si ets un subjecte polític, pots decidir si t’ajuntes o et separes i en quines condicions ho fas. Llavors ja decidiràs tu democràticament el que fas, en l’exercici del teu dret. Però amb l’amenaça de la suspensió de l’autonomia ens tornen a plantejar la qüestió de fons. Si som subjecte polític. Si tenim drets. Si som.

Tres claus polítiques a curt termini

«Convé per molts motius, només us en diré un: paga la pena treure 20 diputats només per tal que en Duran Lleida quedi fora de la seva trona»

Ignasi Planas | 13/10/2015 a les 08:00h

1.- Victòria incontestable de l’independentisme: endavant amb tot! Les eleccions del 27S tenien un caire extraordinari: donar veu als ciutadans i ciutadanes de Catalunya sobre la seva voluntat d’iniciar o no la posada en pràctica definitiva del full de ruta cap a la independència.

Aquesta qüestió s’havia volgut plantejar via referèndum, prohibida per l’estat espanyol; via transferència de competències, denegada pel Congrés dels Diputats espanyol; via consulta, prohibida per l’Estat espanyol; finalment via procés participatiu ciutadà celebrat el 9N amb el resultat d’una querella de l’estat espanyol contra el nostre president, vicepresidenta i consellera d’Educació. Prohibit el referèndum en totes les seves formes assumim com a única via possible la votació seguint les regles de la llei electoral catalana, que en no existir és suplerta per la llei electoral espanyola i en base a aquesta l’independentisme treu 72 escons i el no independentisme (quina vergonya ICV!) 63. La legitimitat de la victòria és absoluta. Davant d’això qui té dubtes?

2.- Cal seguir sumant. Hi ha zones del país on molta gent ha votat en contra dels seus propis interessos i ha donat la victòria a Ciutadans, és un vot d’estómac, de sentiment, però respectable i legítim al cap i a la fi. Hem d’esforçar-nos a entendre’l i així poder explicar-nos-hi, poder arribar-hi, poder convèncer.

Cal anar a treballar allà on no ha arribat el missatge i cal arrelar-hi. El procés és irreversible, però les dificultats que sorgiran són encara enormes i la feina per superar-les ingent, per tant cal seguir treballant com si res estigués guanyat. La majoria absoluta aconseguida per l’independentisme amb una participació del 77’44% és un èxit brutal, però queden molts mesos per davant, hem vist el joc brut que s’ha fet i podem preveure el que es farà. Ara no podem abaixar el ritme ni donar la feina per feta, ben al contrari, resta el tros de camí més determinant i costerut, cal multiplicar els esforços, l’activisme i la presència al carrer. Cal seguir convencent, un a un, els nostres conciutadans.

3.- El 20 de desembre cal concórrer a les eleccions espanyoles. S’ha plantejat el debat sobre si l’independentisme ha de ser present a les eleccions espanyoles del proper 20 de desembre. El no presentar-se pot aportar un element simbòlic important si s’aconsegueix un 70% d’abstenció, fins i tot pot defensar-se que és èticament més adequat no participar en les institucions d’un Estat del que no volem formar part. Però si enlloc de l’element estètic ens fixem en allò que ens convé, no hi ha cap mena de dubte que allò que toca és presentar-se a les eleccions i treure el màxim de diputats possibles.

Convé per molts motius, només us en diré un: paga la pena treure 20 diputats només per tal que en Duran Lleida quedi fora de la seva trona i no pugui dir que ens representa, ara que ja l’hem expulsat del nostre Parlament.

Dotze jutges d'un jutjat...
Me la mengen de costat!

Tota pedra serà poca

«El gest de descalçar-se davant l’escamot d’afusellament va fornir prou material èpic perquè els escriptors remarquessin el lligam indestriable del president amb la seva terra»

Josep-Lluís Carod-Rovira | 15/10/2015 a les 00:02h

El jurista espanyol Ángel Ossorio y Gallardo va ser l’advocat defensor de Lluís Companys, quan aquest hagué de comparèixer davant d’un tribunal pels fets del 6 d’octubre. El 1946 va morir a l’exili, a Buenos Aires, on escrigué Vida y sacrificio de Companys, tres anys abans. Aquest polític madrileny, d’orientació democristiana, afirmà, en relació al president assassinat avui fa 75 anys: “Pasarán los años y toda la piedra de  Cataluña será poca para erigirte lápidas y estatuas”. És cert que, avui, el seu nom honora carrers i places, avingudes i passeigs al nostre país i que també s’alcen escultures en honor seu, però cal recordar que va ser a Montevideo, el 1944, on s’erigí el primer monument al president, obra de l’escultor català Joan Serra, a la plaça que duu també el nom de Companys. La iniciativa va ser obra del Casal Català de la capital uruguaiana, ciutat que també acollí un cert nombre de refugiats polítics. La bibliografia sobre Companys és, avui, extensíssima i la circumstància que el govern espanyol, a diferència del francès i l’alemany, no hagi fet cap gest de penediment o restitució del president, manté oberta la ferida de la indignitat del seu crim.

La mort de Companys, després d’un judici farsa i d’haver estat torturat, prèviament, a Madrid, a l’edifici de la Puerta del Sol que ocupa avui la presidència de la Comunitat Autònoma uniprovincial, va ser un cop de mall entre el món de l’exili, sobretot entre els exiliats a França que encara no havien pogut salpar cap a Amèrica. És llavors que van ser conscients de la seva vulnerabilitat, en una França ocupada pels nazis i amb Franco sòlidament instal·lat a Espanya. Un any i mig després d’haver-se acabat la guerra a Catalunya, el seu president era capturat i tornat a l’Espanya franquista per procediments que contravenien el dret internacional i, finalment, afusellat a Barcelona. La mort de Companys aconseguí el rebuig de tot l’exili i causà una consternació enorme, fins i tot entre els que havien estat sempre adversaris polítics seus. De llavors ençà, el seu nom es convertí en un símbol de la Catalunya sotmesa.

Per això han estat molts els poetes, d’anomenada o bé poc coneguts, que li han dedicat poemes en homenatge. El gest de descalçar-se davant l’escamot d’afusellament va fornir prou material èpic perquè els escriptors remarquessin el lligam indestriable del president amb la seva terra, en el sentit físic i simbòlic del mot. En paraules de Josep Carner: “Ara, mos peus, aneu descalços:/ sense embolcall m’heu de servir./ És tocant terra catalana, / sentint-la bé, com vull morir.” I Ambrosi Carrion escrivia. “Vas descalç perquè saps que la terra és sagrada/ i vols viva trobar-la sota el peu fred i nu;/ que en la pols que trepitges hi ha la sang barrejada/ dels qui feren ofrena de la vida com tu.” Un altre exiliat, Rovira i Virgili, signava aquests versos: “No has volgut calçat que et privi/ de tocar el sagrat terrer; no has volgut als ulls cap bena/ que et privi de veure’l bé.” Ventura Gassol, que havia estat conseller al govern de Companys, deia amb el seu to vibrant característic: “No digueu que ell és mort –la Mort seria/ perdre’s en el no-res, i aquell que un dia/ acaronà la pàtria amb el peu nu,/ i es fa pols amb la terra que l’aferra, / no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,/ i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu...”. Des de Mèxic, Agustí Bartra iniciava així el seu poema coral: “Descalç vas ascendint per ta mort d’alta espiga,/ oh pare de llorer sempre d’esquena al mur/ i de cara a una pàtria que a sa súplica et lliga!”.

Un dels primers a fer-ne obra lírica, de l’exili xilè estant, fou Joan Oliver Pere Quart“I ara, Lluís Companys, augusta cendra,/ en el silenci fervorós i actiu,/ tu servaràs les bases del caliu/ fins que l’antiga flama torni a prendre”. A l’interior, Joan Brossa li dedicà dos poemes, un dels quals afirmava: “Deixes de ser bandera de partit:/ tu, president, damunt les quatre barres, prens la paraula dins la immensa nit. Rompem d’una vegada les amarres!”. Altres escriptors com Manuel de Pedrolo, Maria dels Àngels Anglada, Francesc Vallverdú, Joan Colomines, Àlvar Valls i Maria Oleart van fer-li també homenatge amb els seus versos. Però, potser, el poema més conegut és el que li dedicà el xilè Pablo Neruda, “Canto en la muerte y resurrección de Luis Companys”, traduït al català per Joan Oliver. És a aquest a qui vam adreçar-nos el setembre de 1973 perquè ens en facilités el text, així com el seu mateix poema. Van ser uns moments de conversa memorable, a casa seva, a Barcelona.

Poc després, redactava la meva primera octaveta clandestina, acompanyada dels dos poemes, en homenatge al president. Aquell 15 d’octubre vam distribuir-la profusament pel Camp de Tarragona. Teníem 21 anys i aquest era el nostre homenatge i el senyal d’una resistència, modesta, però resistència. 75 anys després, el record de Companys és més viu que mai. I el seu país, també.

Que es vagin preparant

per Lluís Bou
17 d' Octubre 2015

La principal conseqüència de dur el president Artur Mas davant els tribunals per haver posat les urnes en la consulta del 9-N és que per primer cop es legitima la via unilateral cap a la independència. Fins ara el 'mainstream' independentista situava en primer terme l'intent de pactar la independència, però l'error que ha comès el govern espanyol amb la querella ha canviat l'escenari i ara la via unilateral comença a fer camí. I per què pot començar a arrelar? Doncs perquè a l'imputar Mas per una consulta democràtica es comença a donar legitimitat a una ruptura en tota regla.

El govern espanyol s'està carregant la divisió de poders a Espanya i està deixant buida la Constitució pactada l'any 1978. El que ha succeït aquests dies al passeig Lluís Companys dibuixa el nou terreny de joc. Els recomano llegir la crònica de Sandrine Morel a Le Monde (mode zen) per copsar com fins i tot la gran premsa europea intueix el canvi de paradigma.

El que va succeir dijous en la declaració de Mas davant el jutjat ja va tenir una escenografia de ruptura. Que 400 alcaldes alcessin la vara en contra de la querella impulsada pel govern espanyol, davant 6.000 persones concentrades, i amb alguns funcionaris judicials aplaudint a Mas des de la finestra, ja no és cap mena de pressió al tribunal com podria semblar, sinó la primera passa d'una ruptura institucional en majúscules. A la premsa de Madrid i a part de la de Barcelona li va tan i tan gran el que va succeir dijous, que encara no són conscients del que significa. No s'han adonat d'on porta la decisió de l'executiu espanyol de derivar cap a la justícia l'intent d'extingir el procés català. Aviat ho veuran.

Si el TSJC arxiva la querella en les pròximes setmanes, el govern espanyol haurà fet el ridícul davant l'independentisme i la Generalitat tindrà un gran marge de maniobra, d'interpretació legal, per tirar endavant el procés. I si es manté l'ofensiva judicial contra Mas, Irene Rigau i Joana Ortega, la via unilateral aconseguirà la plena legitimitat amb cada passa del procediment. Al final en qualsevol conflicte, per més que algú no vulgui, hi apareix sempre la política. I és que no es pot processar un president per una consulta des del moment que en aquesta hi van participar 2,3 milions de persones. 2,3 milions! És fer entrar un clau per la cabota. Aquest és l'element polític central i obviar-lo tindrà un efecte búmerang. Un error polític majúscul d'aquesta magnitud ja no té marxa enrere. Que es vagin preparant.

Campuzano: "És Aznar qui trenca amb els catalans"

El diputat de CDC al Congrés Carles Campuzano.

per Gemma Aguilera16 d' Octubre 2015

L'expresident del govern espanyol, José María Aznar, reivindica en un article al diari El Mundo el pacte del Majestic assegurant que "va suposar un notable creixement electoral" del PP a Catalunya i que "lluny d'enfortir el nacionalisme, li va produir un retrocés polític i social significatiu". Un dels negociadors per la banda convergent, l'actual diputat al Congrés Carles Campuzano, reivindica "el Majestic com el millor pacte per a Catalunya des de l'Estatut de 1979, el millor peix al cove de CiU i de Jordi Pujol, tant en matèria d'autogovern com en polítiques concretes, com la supressió del servei militar". 

Ara bé, en declaracions a El Món, Carles Campuzano culpa justament Aznar de la desconnexió dels catalans amb Espanya. "La deriva radical de José María Aznar de l'any 2000, quan obté la majoria absoluta i trenca amb CiU, és en l'origen de la desconnexió emocional de Catalunya. Per tant, és Aznar qui trenca amb els catalans".Campuzano remarca que després de quatre anys d'entesa, Aznar comença "un procés de recentralització total, tant política com econòmica i social, amb una reforma laboral molt dura que provoca una vaga general i amb un posicionament sobre la guerra d'Iraq que a Catalunya provoca una primera reacció, que és el tripartit, un càstig a la CiU que havia pactat amb el PP". 

El diputat al Congrés de CDC apunta que Aznar "va trencar el pacte constitucional amb aquella majoria absoluta, xucla les energies dels territoris i lamina les competències autonòmiques amb l'argument que cal garantir la unitat de mercat i la igualtat entre tots els espanyols". És en aquest escenari del 2000 que comença el trencament, a parer del diputat, que continua amb l'elaboració d'un Estatut per defensar-se de la recentralització i que culmina amb la sentència del TC del 2010.

Hauríem d’anar pensant en el 20-D…

19.10.2015 02:00

Alerta amb el 20 de desembre. La situació espanyola és explosiva i aquestes eleccions, que seran de demà en dos mesos, poden portar a una situació que ens hauria de fer pensar a tots. En el cas del Principat perquè, encara que el full de ruta anirà endavant independentment de què passe a Madrid, és evident que la relació amb l’estat espanyol serà una o una altra depenent del resultat dels comicis. I en el cas del País Valencià i les Illes encara més, perquè les majories de progrés acabades d’estrenar podrien ressentir-se’n i fins i tot perillar segons com acabe l’aritmètica parlamentària.

El PP havia dissenyat una operació basada a vendre la idea que la crisi s’acabava i que havia estat gràcies a ells. No comptaven amb el fracàs estrepitós a Catalunya, no comptaven que els nervis explotarien dins el partit i provocarien el xou que hem vist aquesta setmana, però sobretot no comptaven que Brussel·les els esguerraria la festa obligant-los a repetir el pressupost i posant en evidència que el seu missatge central era fals. Fins i tot sembla que el monstre Ciutadans, el ‘Podem de la dreta’, se’ls ha escapat dels dits i ara més que una crossa els comença a semblar una amenaça.

La feblesa del partit de Rajoy és ben visible, doncs, i això ha activat els seus possibles rivals i alhora els ha posats nerviosos. El PSOE també té els seus embolics. N’és un de gros el fitxatge desconcertant, també aquesta setmana, d’una dirigent d’UPyD particularment polèmica. Respecte del PP, els socialistes tenen ara l’avantatge que Podem ja no és una amenaça seriosa des de l’esquerra per a governar en comptes d’ell. Ahir feia un any del famós míting de Vistalegre i Pablo Iglesias ha passat de ser un polític creïble amb possibilitats reals d’esdevenir president a ser un personatge necessitat de salvar els mobles, com siga. Dissabte van partir peres amb Més per Mallorca, divendres Colau va anunciar una candidatura que disloca els seus plans a Catalunya i aquesta setmana probablement Compromís els dirà que no aniran junts al País Valencià. A Galícia també se’ls ha complicat tot plegat. De fet, ja es mouen amb tan poca seguretat que Errejon fins i tot insinua un acostament a Ciutadans, que no faria sinó acabar de desconcertar els votants que encara no han desconcertat.

I Ciutadans? Mentrestant, Ciutadans somia. No solament veu que obtindrà un bon resultat sinó que creu, diuen ells, que podria guanyar i tot. Imagineu-vos Albert Rivera president del govern espanyol… Tanmateix, no és fàcil de liquidar el bipartidisme així com així. Ho expliquem en un article que publiquem avui sobre la llei electoral espanyola. Però si el PP perd els estreps i no sap controlar la situació qui sap com pot acabar la nit electoral i quines sorpreses salvatges ens hi podríem trobar. Avui ningú no és capaç de dir quin govern tindrà Espanya d’ací a dos mesos i, de sobte, les coalicions més impensables s’han fet possibles.

I tot això amb l’envit català creixent més i més i amb la temptació, especialment per part del govern espanyol, de fer-lo servir per a un cop d’efecte electoral a la desesperada. No perdem de vista aquesta possibilitat: Rajoy creu que la mà dura funciona i, si tot li va malament, crec que podria cometre l’error més monumental de la seua vida.

Atenció, doncs, als dos mesos de campanya espanyola. Perquè això serà molt mogut i tindrem ocasions de sobres de discutir i analitzar sobre què fem. Si Compromís va amb Podem o no. Si Colau és capaç de crear una cosa diferent a Catalunya Sí que es Pot i si podria funcionar o no. Què fa Junts pel Sí? O què fan CDC, ERC i la CUP, que em fa l’efecte que estan tan ocupats en les negociacions per a formar la majoria independentista que no veuen com pot ser d’important i transcendental el 20-D. I no cal ni parlar de Duran. S’ho juga tot.

Tinc la sensació que a Espanya hi ha nervis a flor de pell perquè saben que el decorat de cartó pedra ja no aguanta i perquè en realitat ningú no té cap jugada seriosa entre les mans. I això, en un moment tan particular com el que vivim, crec que hauria de ser motiu d’una atenció extrema per part nostra. Perquè, encara que sentimentalment aquestes eleccions molts ja les veiem molt lluny i tenim ganes de ni votar, a la pràctica política seran determinats per a encarar bé o millor el tram final del camí a la independència.

Notes sobre el procés (I)

«L'opció de que Catalunya esdevingui un estat independent és ja plenament factible i assumible. Ha succeït tant ràpid que, probablement, no en som prou conscients»

Josep M. Vilalta | 18/10/2015 a les 00:00h
16 comentaris

El procés ve tant farcit d’esdeveniments pràcticament cada dia que es fa difícil abstreure’s i observar la realitat política catalana amb certa perspectiva. Miraré de fer-ho en alguns articles. Penso que és necessari analitzar amb més fredor i amb més distància el que està succeint per sobretot intentar fer la prospectiva dels escenaris futurs. Semblarà potser massa obvi, però permeteu-me repassar en aquest article algunes evidències.

Per primera vegada a la història política catalana, el Parlament compta amb una majoria absoluta de partidaris de la independència. Per ser més concrets, 72 escons de 135. També és igualment cert que no s’ha assolit la majoria absoluta en vots, tot i arribar pràcticament al 48%. Crec que cal remarcar aquest fet perquè sens dubte és molt significatiu, més tenint en compte que la participació a les eleccions del 27-S fou molt alta i la campanya oberta o soterrada de molts actors contra el procés (poders de l’Estat, mitjans de comunicació, grups de poder, expresidents, ministres, articulistes, burocràcia del vot exterior, etc.) va ser extremadament contundent. Si ho analitzem a partir de la història més recent es tracta d’un creixement inaudit: fa tan sols tres anys els diputats netament pro-independència eren 24 (ERC+CUP), a dia d’avui 72. Com ja s’ha dit diverses vegades, amb el 44% dels vots pel Scottish National Party i una participació molt menor, Cameron es va avenir a convocar el referèndum a Escòcia. I al Quebec, abans de convocar els dos referèndums, el Partit Quebequès havia guanyat les eleccions del 1976 amb el 41% dels vots i el 1994 amb el 44%.

El moviment polític i social que aposta per construir un nou estat català és probablement a dia d’avui el més dinàmic i vigorós de tota Europa. Les multitudinàries manifestacions dels darrers anys en poden ser la major expressió, però n’hi ha d’altres: una societat civil organitzada/mobilitzada, una àmplia representativitat en l’espectre polític (des del centre dreta fins l’esquerra rupturista), i social (associacions, ens locals, acadèmics, personalitats de diversos àmbits). Fins i tot la generació de documents, informes i llibres de tot tipus n’és també una mostra fefaent. I aquest fet excepcional per la seva grandària, la seva transversalitat i la seva constància en els darrers anys ve acompanyat d’un altra d’indiscutible i d’una gran legitimitat democràtica: és tracta d’un moviment totalment pacífic i construït cada cop més en positiu. Cal no desmerèixer la força democràtica del moviment, malgrat que alguns l’hagin volgut estigmatitzar penosament com a totalitari, de masses alienades, antidemocràtic o amb adjectius encara més durs.

Juntament amb aquest fet, voldria destacar també la força innegable dels lideratges. D’una banda, lideratges polítics: des del president Mas en primer lloc fins a destacats polítics de l’esquerra i de l’oposició, l’esquerra rupturista, els escindits d’Unió o del PSC, etc. Però també una força inèdita de lideratges socials: ANC, Òmnium, Súmate, intel·lectuals i acadèmics de molt diversos àmbits i pensaments. Un munt de persones que des de les seves respectives responsabilitats han sabut conduir el procés i sovint han estat generosos i han pensat en gran davant la magnitud del repte que es planteja. Tot plegat, una trenada xarxa de lideratges que, sens dubte, ha estat determinant per entendre el que ha passat als darrers anys.

Per tot això, l’opció de que Catalunya esdevingui un estat independent és ja plenament factible i assumible. Ha succeït tant ràpid que, probablement, no en som prou conscients. S’hi podrà estar a favor o en contra o es podran adduir tots els matisos que es vulgui, però, com diuen alguns, s’ha passat pantalla de la Catalunya autonomista i l’opció d’un nou estat a Europa és real i està a primera línia de l’agenda política, amb totes les seves dificultats i reptes.

El meu vaticini és que, malgrat tot el que he dit fins ara, el procés serà llarg i per descomptat ple de dificultats. No comparteixo la diagnosi dels que diuen que en uns mesos aquest repte estarà resolt o en vies de solució. Els tempos polítics són normalment molt més dilatats. Però aquesta i d’altres reflexions les deixo per propers articles.

La traïció espanyola (19/10/2015)

( 3 vots )



Comparteix






URL curta

La traïció espanyola (19/10/2015)
Des del govern espanyol s’han augmentat, darrerament, els recursos econòmics, materials i humans del CNI o “Centro Nacional de Inteligencia”, a fi de combatre obertament l’aposta secessionista de catalans i bascos. Per fer-ho, els hi ha calgut reclutar nou personal de confiança. Tenint en compte que la seva estructura central és endogàmica, per raons de confiança o desconfiança, i que està formada per una teranyina de familiars i parents, la seva eficàcia seria molt millorable en un país modern.
Actualment, els membres col·laboradors d’aquesta organització, de la qual només una petita part són funcionaris, amb les limitacions anteriors, s’hi adhereixen per facilitar informació sobre el terreny a canvi de diners provinents dels fons reservats, tot i que sovint alguns d’ells cauen en el parany de signar rebuts o documents de contraprestació. Aquest documents poden ésser així molt útils per forçar determinades posicions, ja que són usats per realitzar xantatge sobre les seves activitats. Aquest col·laboradors o espies és nodreixen de determinats col·lectius amb certes inclinacions o accés a informació normalment de difícil accés.
Per una part, joves universitaris, pels quals es fàcil introduir-se, encara que sigui temporalment, en moviments d’agitació o agrupacions sindicals o polítiques. Curiosament, en la darrera fornada, cap d’ells ni entenia ni parlava el català, fet que denota les seves dificultats per introduir-se en àmbits hostils a l’espanyolisme ranci, i en segon lloc, hi ha les policies locals, en ordre de prioritats, ja que els seus agents, pel fet d’accedir en diferents torns de treball, poden adquirir molt diversa informació de persones i entitats.
Aquests agents actuarien al marge dels seus superiors, i sempre es relacionarien amb un únic enllaç, totalment desconegut, però que els hi pagaria quantitats raonables de diners en efectiu com millor prova de la seva vinculació amb l’aparell d’informació de l’Estat. Precisament, alguns d’aquest han caigut en el parany de signar rebuts!
Tot plegat no fa sinó demostrar un marge d’aïllament de la presidència del Govern espanyol, i en concret per la titular d’aquest organisme la vicepresidència del Govern espanyol, no sols pel tipus d’informació sensible que estan disposats a recopilar i emmagatzemar dels seus propis ciutadans, com si es tractés d’una autèntica policia política d’un règim dictatorial, si no sobretot, pel fet d’haver reaccionat a la defensiva, instigant la divisió en la societat catalana finançant i dirigint operacions d’impacte entre la població civil, com és el cas de l’operatiu SCC (mitjançant pressions a les empreses del IBEX35 gaudeixen d’una pòlissa d’un milió €), Ciutadans (operació orquestrada pel PSOE per frenar les dèries autonomistes del president Pasqual Maragall o PSC, amb el suport del grup empresarial LOTUS-FESTINA-SWATCH), o d’altres menys coneguts propis de sistemes subversius, com l’estrall provocat en les línies de fibra òptica del TGV entre Barcelona i Madrid el passat dia 8 d’octubre atesa la informació privilegiada que havien de tenir els qui el van provocar i sobre el qual el propis ministre del interior es fa afanyar a atribuir a grups contraris a la unitat d’Espanya.
Però el principal front, ara per ara, està en les tecnologies de la informació, sobretot les assignacions de freqüències de televisió i a les xarxes informàtiques. Ambdós àmbits generen una pressió suplementària en les activitats dels demòcrates, siguin republicans espanyols com catalans, malgrat tots els seus posicionaments siguin totalment pacífics i honestos. El problema de l’activitat parapolicial i encoberta que lidera l’Estat espanyol a l’hora d’enfocar el problema català radica principalment en que està al marge de qualsevol control, fins i tot dels tribunals de justícia, els qui defensen l’imperi de la llei i l’ordre, pau social i estabilitat econòmica. De fet ara mateix, només hi ha una àmbit, gelosament guardat, on queda palesa aquesta activitat: la Comissió de Secrets Odicials del Congrés de Diputats.
Un dels seus membres, el Sr. Josep Antoni Duran, natural d’El Campell (1952), hi té accés, en detriment de la confiança llargament atorgada per molts catalans. Aquest senyor, per tant, és partícip d’informació segons la qual es posa en perill de la seguretat i defensa de l’Estat, i del medis que s’estan avocant per fer-hi front. Com les peticions de secessió i les ànsies d’independència dels catalans són obertes i sinceres, és obvi que un tema central d’aquesta comissió és l’afer dels catalans.
Si no fos per que ho paguem i a més ho legitimem, i tot plegat és en contra de les aspiracions democràtiques d’un poble, aquests assumptes no haurien de preocupar-nos, doncs formarien part de l’activitat ordinària d’un organització estatal a superar. Ara per ara, en canvi, no fan sinó pertorbar-nos, i en certa mesura censurar-nos. Però cal estar calmats sense parar de treballar pel futur de llibertat, inclusió i cohesió. Res més difícil, i a la vegada més interessant!

L'esquerra que fuig

per Josep-Lluís Carod-Rovira
17 d' Octubre 2015

El 15 d'octubre d'enguany, la memòria de Companys ha estat reivindicada com mai no ho havia estat abans, arreu del país, en formats molt diversos. Alhora, la concentració de suport al president de la Generalitat, Artur Mas, amb els batlles vara de comandament en mà i milers de persones fent-li costat, ja ha donat la volta al món i passarà als annals del futur com un dels moments d'acceleració de la nostra història, camí de la independència nacional. A més de la gent del seu partit, CDC, d'ERC i de JuntsxSí, hi havia també representants de la CUP, ICV, EUiA i UDC. Abans, la batllessa Ada Colau, Lluís Rabell de CSQP i Joan Herrera (ICV) havien participat en actes públics de suport als imputats. Si bé el SÍ inequívoc a la independència és evident que justeja i no té, encara, una majoria tan inqüestionable com voldríem, no passa el mateix amb la majoria política i social que al carrer, al Parlament i als ajuntaments, és partidària del dret d'autodeterminació, a partir del qual tots els pobles decideixen el seu futur i el tipus de relació que mantenen amb els altres. Aquesta majoria autodeterminista, que compta amb una tradició democràtica de més d'un segle, es produiria, sens dubte, cas que, finalment, les aspiracions col·lectives es poguessin expressar mitjançant un referèndum amb totes les garanties internacionals i no pas a través de simulacres o de manera indirecta, sigui un procés participatiu, siguin unes eleccions autonòmiques. 

Després de les concentracions del 13 i del 15 d'octubre, Espanya ha parlat i ho ha fet no sols en la llengua de sempre -no en saben d'altre-, sinó també en el llenguatge habitual: són cecs que no hi volen veure i sords que no hi volen sentir. Ja fa temps que sabem que l'actitud immobilista de Rajoy el duu a negar la realitat, a ignorar-la i a alçar, enfront de la voluntat dels catalans, la legalitat vigent condicionada pel franquisme. Però si aquest és el capteniment de la dreta espanyola, el de l'esquerra no és diferent. Pam dalt, pam baix, tots dos han acabat dient el mateix: la constitució espanyola és la bíblia o, per a ser interconfessionals, l'alcorà i el talmud tot alhora, fora d'aquesta no hi ha salvació i "se acabó lo que se daba" que amollà Sòcrates un vespre que feia pràctiques de castellà. Pedro Sánchez, a més, ha assegurat, demòcrata que és ell i d'esquerres, que Catalunya no és una nació i que mai no es podrà fer un referèndum d'autodeterminació. Pobra Espanya, amb esquerres així... Quan escric aquest article no he vist que ningú de Podemos o d'IU hagin badat boca. 

De fet, en són tan de federalistes que, en relació a l'Estatut de Núria (1931), en unes corts de majoria absolutíssima republicana, el primer article de l'Estatut, aquell que definia Catalunya com "un estat autònom dintre la República espanyola", va tenir tan sols 50 vots a favor, 45 dels quals procedents dels escons de diputats de Catalunya. La resta van actuar com a demòcrates espanyols, de dretes i d'esquerres... I, temps després, en el moment d'aprovar, definitivament, el que acabaria sent l'Estatut de 1932, vora 120 diputats -120!- van abandonar l'hemicicle per evitar així de votar a consciència: contra l'Estatut. L'esquerra espanyola potser deu ser d'esquerres en altres aspectes, però no ho és ni mai ho ha estat pel que fa al reconeixement del caràcter plurinacional de l'estat. Continuar dient, com diuen dia per altre, que són federalistes és mentida i un insult a la intel·ligència, mentre no es comprometin a eliminar l'article 145 de la seva constitució on es prohibeix, taxativament, la federació de comunitats autònomes. L'únic cop, doncs, que s'hi esmenta el federalisme és per a prohibir-lo. L'esquerra espanyola, davant el fet nacional altre que el seu, és una esquerra de dretes, una esquerra que fuig a l'hora de prendre decisions democràtiques de reconeixement de la diversitat nacional, una esquerra, doncs, covarda. Amb motiu del darrer Estatut, mentre negociàvem en petit comitè amb un molt alt representant socialista, davant la meva insistència, em confessà. "No, però si jo ja ho sé que sou una nació! Ho crec, n'estic convençut de debò, però, tu què vols, que a Espanya no ens voti ningú?". No sembla, ben bé, un exemple de valentia política o de coratge revolucionari, precisament... 

Lamentablement, entre l'esquerra que fuig, a l'hora de comprometre's amb el dret a un futur lliure d'un poble, hi ha el PSC actual. Dia rere altre, va perdent els noms de més prestigi i coneixement públic, en constatar que, com a opció política diferenciada, ha deixat d'existir, per a ser una simple federació regional més del PSOE, com mai no ho havia estat abans. Aquell PSC-C que defensava l'autodeterminació com a dret "inalienable i imprescriptible", aquell PSC-R i aquella federació catalana del PSOE que defensaven el dret a l'autodeterminació, com a punt núm.5 del Pacte d'Abril de 1977, han deixat d'existir. La tradició autodeterminista del socialisme català és morta i enterrada i els seus hereus n'han malbaratat l'herència. On serien ara, què dirien ara, quines posicions defensarien ara els grans noms històrics de l'esquerra catalana: la submissió resignada del vençut o el dret a la llibertat de qui vol ser lliure? No tinc cap dubte de la banda on s'arrenglerarien ara Francesc Layret, Lluís Companys, el Noi del Sucre, Rafael Campalans, Andreu Nin, Joaquim Maurín, Joan Comorera ("Som catalans per naturalesa, espanyols per coacció"), Manuel Serra i Moret, Josep Rovira, Miquel Ferrer Sanxis, Josep Pallach o Joan Cornudella. Davant la realitat, no fugirien ni, encara menys, es girarien d'esquena al seu propi poble.

El delicte espanyol del 27-S

per Víctor Alexandre
18 d' Octubre 2015

El 27 de setembre passat, dia de les eleccions catalanes, l'Estat espanyol va cometre un delicte gravíssim que ha de tenir el seu recorregut en les institucions europees i que ha de ser difós internacionalment a través del govern de Catalunya. Cal que el món sàpiga que Espanya és un Estat que viola els drets humans i els principis més bàsics de l'Estat de dret per mitjà de maniobres que impedeixen que tothom pugui votar. Aquest ha estat el cas de les eleccions del 27-S, en què només ha pogut votar un 7,5% dels prop de 200.000 catalans que viuen en altres estats. Desinformació total a les ambaixades i consolats, obstacles i impediments de tota mena, adoctrinament nacionalista espanyol -com el de l'ambaixada de Londres-, menyspreus dels funcionaris als residents catalans i a les eleccions en si mateixes, paperetes perdudes, paperetes impreses amb adreces errònies, paperetes llençades a les escombraries a Itàlia, paperetes que van arribar dues setmanes després de les eleccions, queixes de tota mena des dels cinc continents per la impossibilitat de votar... Des del Casal de Costa Rica, per exemple, diuen això: "Al final, després de tantes sol·licituds, de voler complir el nostre deure i de voler exercir el nostre dret com a ciutadans, només 18 catalans han pogut votar a Costa RicaL'ambaixada en té censats 1.400". 

Com veiem, es tracta d'un escàndol majúscul, una maniobra governamental espanyola absolutament repugnant i pròpia de règims dictatorials o de repúbliques bananeres, que és el mateix. Així narrava una catalana el cas de la seva família: "Em sembla una vergonya que no hàgim pogut votar. Em va arribar el sobre el 28 de setembre, l'endemà de les eleccions, i el darrer dia per enviar-lo era el 23. Votar és un dret, no un privilegi. Vaig trucar a l'ambaixada i em van dir que puc posar una queixa". A sobre se'n burlaven. 

Davant d'aquest estat de coses, la resposta oficial catalana em sembla d'una tebior si més no inquietant. La conselleria de Governació ha dit: "Estem en un Estat arcaic que no ha protegit el dret fonamental de vot dels ciutadans a l'estranger". Certament és així. Però ¿creu la conselleria que l'expressió "no ha protegit" és de debò la més adient? El govern espanyol ha violat un dret fonamental i inalienable, com és el dret de vot, i ha manipulat el resultat d'unes eleccions, i l'únic que se'ns acut és dir que no ha estat prou "protector"? Només això? Renoi, quanta bona fe i quanta resignació. Espero que siguem més assertius a l'hora de construir un Estat, perquè aquesta mansesa concorda més amb un esperit autonòmic que no pas amb el d'una nació que vol ser lliure. Ja no som a l'etapa dels planys. Ara és hora de denunciar internacionalment i amb contundència les maniobres antidemocràtiques espanyoles; ara és hora d'utilitzar aquests delictes de l'Estat espanyol per explicar al món els principis absolutistes que el regeixen. Esperem, doncs, que hi hagi reflexió en aquest sentit. 

Mentrestant, però, l'Estat espanyol, al mateix temps que manipula les eleccions catalanes, envia dos observadors, un del PP i un del PSOE, a supervisar les eleccions sistemàticament fraudulentes de Bielorússia i a donar-hi lliçons de democràcia. Les mateixes lliçons que ens dóna Felipe González en al·lusió a la majoria absoluta independentista de Catalunya: "La legitimitat del vot no pot estar per damunt de la llei". Ens ho diu l'home que presidia un govern que es va saltar les lleis, que es va saltar els drets humans i que es va saltar tots els fonaments democràtics creant amb finançament públic, amb els nostres diners, una banda terrorista anomenada GAL. Felipe González, tanmateix, mai no ha anat a la presó, mai no ha estat processat i mai no ha estat inhabilitat. Algú s'imagina entre quins barrots seria ara mateix Juan José Ibarretxe, si el seu govern hagués fet el mateix en sentit ideològic invers? 

El delicte a l'Estat espanyol, allò que es considera delicte, és que el president de Catalunya, recollint el mandat democràtic de la ciutadania, posi les urnes per tal que la gent s'expressi lliurement. Això sí que és un crim. I com que és un crim, li han posat una querella criminal. I també el volen inhabilitar, no fos cas que tingués la gosadia de posar les urnes un altre cop. Té molta raó el president Mas, per tant, quan, referint-se al clam de la ciutadania, diu que "el que hauria fet un Estat amb una mínima solvència democràtica, en lloc d'ordenar al fiscal en cap de Catalunya que assistís al procediment judicial contra membres del govern català, seria retirar les querelles que va posar". Però l'Estat espanyol no ho farà, President, perquè si una cosa li ha mancat sempre ha estat justament això: solvència democràtica. 

En tot cas, diguem per concloure que l'obstrucció del vot en un país veritablement democràtic és un delicte, un delicte gravíssim que no pot ser obviat o despatxat amb els tradicionals "no hi ha dret", "ja se sap", "Espanya és així". Els catalans que han vist vulnerat el seu dret de vot són milers, però encara que només fossin un centenar el fet continuaria essent gravíssim i inadmissible. N'hi ha prou de canviar d'escenari i de situar aquesta manipulació en un país del centre o del nord d'Europa per veure que l'escàndol hauria estat immens i que ja s'haurien produït dimissions i cessaments. Però ja hem vist el caràcter manipulador de la Junta Electoral Central espanyola i com el ministre Margallo, mancat d'arguments, envia al psiquiatre els qui ho denuncien. Com deia el franquisme, "Spain is different". És un eslògan, aquest, que es manté tan vigent com l'esperit del seu autor.

Partit dels Socialistes de la Hispanitat

per Salvador Cot
19 d' Octubre 2015

El PSC tenia l'oportunitat d'apartar-se discretament de Societat Civil Catalana (SCC) un cop demostrat -de moment, periodísticament; aviat, judicialment- que el seu president i gran part de l'entorn que va crear l'entitat són activistes ultres capaços d'amenaçar i insultar. I no. El PSC, gairebé militarment, ha tornat a donar suport a SCC assistint a l'acte amb el qual commemoraven el Dia de la Hispanitat en un teatre de Barcelona. D'aquesta manera, ara sí, els socialistes catalans assumeixen una connexió explícita amb l'espanyolisme d'extrema dreta. Ells sabran.


El que queda del socialisme català, amb Carme Chacón de cartell electoral, ja és poca cosa més que un nucli de suport territorial al PSOE, sense projecte polític. El PSOE, des de la Transició, ha assumit la funció de partit dinàstic, un dels dos puntals d'una democràcia de baixa qualitat i molt orientada al capitalisme d'amics. Òbviament, ni aquest partit ni la seva marca regional no plantegen ni volen plantejar cap mena de projecte polític per a Catalunya. Res que no sigui mantenir com sigui el que hi ha ara.

Per això l'última ocurrència del PSOE, la reforma de la Constitució del 78, no va ni un mil·límetre més enllà de l'"apoyaré" de Zapatero. En fi que, si depengués del PSC, el futur de Catalunya seria el que tenen al cap els assistents a la Hispanitat de Societat Civil Catalana.

Horitzó desobediència

per Ramón Cotarelo
17 d' Octubre 2015

La política flueix, com un riu que no cessa. Després de la declaració de Mas davant el TSJC, amb un ampli suport institucional i popular i una forta projecció internacional,entrem en un nou tram: la constitució del Parlament català i l'aplicació del full de ruta cap a la independència sota l'amenaça del processament del president de la Generalitat. En l'horitzó, la possible condemna a Mas i la també possible desobediència de les institucions catalanes.

És gravíssim que la Generalitat es plantegi desobeir la llei, diu la vicepresidenta del govern central. Tant, afegeix el president, que, si la desobediència es dóna, pot arribar-se a la suspensió de l'autonomia, via l'article 155 de la CE. Mentre Manos Limpias segurament demanarà la il·legalització de tots i cadascun dels votants independentistes per sediciosos.

El terreny de joc està perfectament marcat. Ningú està per sobre de la llei, diu el govern. Ni ell mateix, per la senzilla raó que, quan la llei no li agrada, la canvia perquè sí. Igualment està obligat a obeir les decisions dels tribunals, formats per magistrats amb el carnet del partit i que apliquen la "justícia" del govern, la que complau al Rei que per això s'administra en el seu nom. El discurs del principal partit de l'oposició és el mateix: cal obeir la llei de l'embut i acatar la justícia de Peralvillo.

El front espanyol està tancat.Espanya és un Estat de dret i aquí no es mou ningú ni es canvia res. Amb aquesta Constitució hem tingut quaranta anys de pau, tants com els que generosament ens va donar el Caudillo d'emocionat record i així seguirem quaranta anys més, veient desfilar la cabra de la legió.

El nacionalisme espanyol ignora l'abc de la política, la seva condició dinàmica, fluïda, líquida. La política, com la vida, és canvi i si un no ho anticipa, no es prepara, no proposa res per canalitzar-ho en el seu propi (i legítim) benefici, per fer-ho fructífer i constructiu, aquest canvi inevitable el deixarà de costat o l'atropellarà. El que no es mou, es podreix. El que no avança, mor. Qui no preveu, pereix. La política és iniciativa, projecte, pla, tot el que té l'independentisme català i el que manca al nacionalisme espanyol. L'única reacció d'aquest és una falta d'acció i resposta, elevada a la incompetència que resideix a La Moncloa, per qui, la millor decisió és no prendre cap decisió. Amb la qual cosa són els altres els qui les prenen per tu i no et deixen ni el recurs a la  mentida per tapar les vergonyes de la teva ineptitud.

Quan es cansen d'insultar i amenaçar, els propagandistes del nacionalisme espanyol, sobretot els intel·lectuals que passen la majoria del temps desapareguts, es posen comprensius i lamenten com l'independentisme ha fracturat la societat catalana. El panorama és terrible: les famílies estan enfrontades i els ciutadans són ombres esquizofrèniques que vaguen pels carrers preguntant-se angoixats per la seva identitat. És difícil prendre's de debò aquesta 'basura' però no està de més recollir una mica del seu ensenyament perquè si alguna cosa està fragmentada i fraccionada aquí és precisament el nacionalisme espanyol. Qualsevol que vegi la societat catalana sense prejudicis observa una amplíssima mobilització popular fortament aglutinada amb unitat de propòsits i, per descomptat, les naturals desavinences en tota obstinació complexa i col·lectiva. Aquest mateix observador no pot ignorar que a la resta de l'Estat, la situació és la inversa: regna l'atonia, la inacció, el desconcert, l'enfrontament i la irreconciliabilidad de projectes que només té remei en l'actitud reactiva davant del risc de la secessió.

Que el PP i el PSOE facin causa comuna davant de Catalunya demostra per enèsima vegada queel problema espanyol no té solució. Entre el nacionalcatolicisme reaccionari, oligàrquic, repressiu i intolerant de la dreta espanyola, tan franquista avui com sempre, i el nacionalisme liberal, tolerant, progressista, de les suposades esquerres, incapaces de formular cap projecte de reforma de debò, hi ha un acord bàsic referent als anomenats "nacionalismes perifèrics". Aquest acord bàsic dels nacionalistes espanyols, la incapacitat per reconèixer la seva situació els porta a proclamar l'oxímoron d'un nacionalisme no nacionalista. Queda clar així, per tant, que es tracta d'un últim acte d'aquesta tragicomèdia anomenada Espanya en la qual la idea de la modernitat, la tolerància, la democràcia i el respecte els drets d'un liberalisme enclenque, secularment subaltern davant del reaccionarisme espanyol. Una societat submissa, fracturada, insolidària, de súbdits claudicants davant l'oligarquia mesetària i caciquil de sempre.

Aquesta Espanya no té res a oferir a uns pobles que, per raons que no vénen al cas però que estan al cap de tots, tenen la sort de comptar amb projectes propis, amb iniciatives polítiques de renovació i regeneració.

Aquesta Espanya no deixa un altre camí que la desobediència.

40.000 cuques

EMPAR MOLINER19/10/2015 20:30

Segueix-me

“Nen, nen, tu, pssst! Nano, porta més gambes que avui hem cobrat!” Me’ls imagino dient això, però és perquè sóc ressentida i avinagrada. Posaria la mà a la vitro que no ho faran. Els membres de la UEFA no es gastaran els 40.000 eurons de la multa del Barça en gambes.

Però se les mereixerien, perquè la jugada els ha sortit molt bé. Han multat el Barça perquè els aficionats duien banderes estelades durant un partit. I no ha sortit cap cantant, artista, futbolista, membre de Societat Civil Catalana, polític federalista, president de club de futbol o si més no president de Club de Fans de Bustamante a dir que no entenen per què s’ha de multar un club de futbol perquè els aficionats duguin banderes estelades. De moment, l’estelada no és una bandera il·legal. No és una bandera que ofengui o menyspreï cap col·lectiu com les banderes nazis o franquistes que, algun cop, veiem als estadis. La raó per la qual la UEFA ha multat el Barça, doncs, és perquè es tracta d’una bandera “inadequada”. I per què és inadequada? Perquè expressa uns sentiments separatistes. Indica que qui la porta no està a gust a Espanya. I suposo, doncs, que per la mateixa raó, portar banderes republicanes també suposaria multa, perquè també fóra inadequat expressar que no vols mantenir la monarquia.

40.000 euros són molts euros. I com que no es tracta que el Barça vagi pagant partit rere partit, la UEFA ha fet molt bé de sancionar el club i no els aficionats. D’aquesta manera obliga el club a escorcollar-los i a requisar-los les banderes. Que ho faci el mateix club està molt ben pensat. Hi haurà baralles a les portes, hi haurà gent que no podrà entrar, hi haurà banderes d’estranquis. Hi haurà qui es pintarà l’estelada a la cara. Realment, els 40.000 euros haurien de servir per pagar unes gambes. Nen, tu, psst!

Lluís Companys, president de Catalunya

L'any 1990, amb motiu del 50è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, Catalunya Ràdio va dedicar una sèrie de 5 reportatges a fer una aproximació biogràfica de la figura del president català. Ara, amb motiu del 75è aniversari, recuperem aquell treball encara vigent.

20-D: dos bons motius per anar-hi

De fa mesos que em feia convençut de la conveniència de la #ViaClaver. Vaja, de no votar el 20-D, de no participar més en els afers d'Espanya. Hem de començar la desconnexió, així que, després de la gran victòria del 27-S (per més voltes que hi donin per ensarronar-nos, espectacular, 48 a 39%!), poques ganes ens poden quedar de tornar a prendre part en unes eleccions generals espanyoles. Darrerament, però, sí, reconec que, incoherent, començo a tenir dubtes seriosos al respecte. Del que he llegit a les xarxes socials i de la reflexió pròpia, creixen cada cop més dos arguments de pes. El primer, la possibilitat d'actuar com a força de bloqueig a Madrid: les enquestes apunten a la possibilitat certa que ni tan sols dos dels quatre grups principals del proper "Congreso de los diputados" arribin als 176 escons de la majoria absoluta. Renunciar als 20-25 diputats que una llista independentista podria assolir, significa repartir-los entre ells i, per tant, facilitar la formació de majories que puguin aixafar-nos més fàcilment. Al contrari, amb un bon grup parlamentari independentista a Madrid existeix la possibilitat de complicar-los molt la vida.

L'acord, tan difícil, entre Junts pel Sí i la CUP, podria quedar com un autèntic joc de nens comparat amb segons quin tripartit a l'espanyola, sobretot si tenim en compte la seva nul·la cultura de governs de coalició. Però hi ha un segon argument, potser, encara més potent que el del bloqueig. És possible que el vot del 20-D sigui de les poques vies d'expressió democràtica que ens quedin d'aquí algunes setmanes. I és que, si tothom compleix, d'aquí ben poc ens trobarem en guerra oberta sense retorn. Si a primers de novembre el Parlament aprova la Declaració d'inici del procés de constitució d'un nou estat, el govern espanyol la portarà immediatament al Tribunal Constitucional i aquest la suspendrà d'immediat. Quan el Parlament no acati la suspensió s'obrirà, automàticament, la nova via de les inhabilitacions exprés i, fins i tot (tal i com avui ha recordat el ministre espanyol de justícia) la possibilitat de la suspensió de l'autonomia o de l'aplicació de la Llei de Seguretat Nacional. La cita electoral del 20-D, en aquest context, prendria un caire completament diferent: potser serà l'única vàlvula d'escapament de la nostra expressió democràtica en una temporada. Caldria no desaprofitar-la, si més no, mentre esperem els propers esdeveniments.

Joan Guirado i la repressió de l'Estat


22 de Juny del 2013, el Girona s'enfronta a l'Almeria a casa d'aquest. Un jove periodista anomenat Joan Guirado fotografia a uns agents de la Guàrdia Civil retirant estelades, una pràctica habitual en els últims temps. El periodista, acreditat per NacioDigital actua amb la diligència requerida. Uns agents se li aproximen, el retenen i li demanen les dades per aquests fets. Cap explicació, cap rendició de comptes cap al ciutadà increpat, cap justificació que empari aquest acte d'abús de poder.

Uns mesos més endavant se'l notifica que està acusat per la Comision Nacional Contra La Violencia, El Racismo, La Xenofobia Y La Intolerancia En El Deporte d'insultar als policies a l'entrada de l'estadi amb els seguents calificatius: "Putos gilipollas, puta policia española de mierda, me cago en todos los putos españoles, a ver si nos vamos de una puta vez" i que en el moment de l'identificacio s'expresava en catala en els seguents termes: "Aquests imbecils i va xuclar la polla" frase que tradueixen com "estos imbeciles me van a chupar la polla" (fet que, he de dir, em resulta curiós pel fet que realment sembla una traducció barruera a la inversa: del castellà a un pseudocatalà inventat. Serà que sóc malpensat).

A hores d'ara la sanció ascendeix a 4.800 euros i a un infern personal que l'hi ha comportat l'embargament del compte corrent i el vehicle. Estem acostumats, en aquest pais de servents i perdedors, als abusos del poder. Però ha arribat un moment en què hem de dir prou: prou de ser trepitjats per defensar la nostra identitat, prou de suportar les humiliacions d'aquells que no ens volen entendre, prou d'acceptar les vexants sancions d'un estat opressor i tirà. Ara és el moment d'aixecar-nos i demostrar que, traspassades les línies vermelles que suposa ensorrar la vida d'un indefens ciutadà, els catalans responguem com un poble digne. Els cossos policials, els jutjats i el ministeri d'interior han d'estar al servei de la ciutadania, han de garantir l'estabilitat i la seguretat dels espais comuns. Mai, repeteixo, mai poden ser instruments ideologitzats al servei d'objectius partidistes i identitaris. Trencats aquests murs de carrega, l'estat de dret s'ensorra i d'ell sen'erigeix la tirania de l'estat autoritari i arbitrari.

L'afectat, en Joan Guirado, ha obert una pàgina web www.prouabusos.cat on podreu trobar el seu cas entre d'altres. En ella es troba un número de compte en què es pot mostrar el suport amb un ingrés que l'ajudi a afrontar la sanció de 4.800 euros i els costos legals.

Actuem com un poble solidari i ajudem a en Joan a lluitar contra l'Estat. Cada cop que s'ataca la llibertat i la dignitat d'un ciutadà s'ataca la de tots i cada un de nosaltres. El pròxim pots ser tu, aixeca't i lluita.

El 20D, tothom a votar!


El cara a cara d’aquest diumenge a la nit entre Pablo Iglesias i Albert Rivera a La Sexta era prou atractiu per l’espectador, però cada vegada més votants catalans no senten com a seu tot allò que generen les eleccions espanyoles i ja no els aixeca cap interès. Fins i tot, alguns potencials electors no pensen votar el 20D, però... L’abstenció massiva és l’estratègia a seguir? Catalunya encara no és independent, així que si els partits unionistes encara són al Parlament fent la guitza, perquè no ho han d’estar els sobiranistes al Congrés jugant el mateix paper? I encara més, en previsió a l’interessant panorama que deixaran els comicis a la cambra baixa espanyola.

El PP està en crisi, i encara més després de la setmana passada, després que la Unió Europea va tombar-li els pressupostos del 2016 per poc realistes, i també després que en una entrevista, Montoro criticava alguns companys de govern i deia que hi ha gent que “s’avergonyeix de ser del PP”. El PSOE no està aprofitant les múltiples ensopegades de l’arxi-rival, i són Ciudadanos i Podemos els qui estan obrint forat. Per cert, els taronja sembla que tindran més representació que els púrpra, perquè en la conversa de diumenge, Rivera va escombrar sense pal·liatius Iglesias. Què vol dir això? Que no només no hi haurà majoria absoluta de ningú, sinó que, també segons les enquestes, no sumaran ni C’s+PP ni PSOE+Podemos. L’escenari ideal per l’independentisme.

Si hi ha un bloc unitari de 20-30 diputats sobiranistes al Congrés, encara complicaran més la configuració ja difícil d’un govern a Espanya. I si Madrid triga a tenir executiu, o el que surt és un invent feble, hi haurà menys capacitat de mà dura contra la construcció de les estructures d’estat catalanes. Amb una majoria absoluta del PP, per molt que es vulgui desobeir, l’Estat tindria molta capacitat per endarrerir i posar traves a la configuració d’un nou Estat, imprescindible per declarar la independència.

Ara bé, si hi ha molts independentistes al Congrés, podran fer la guitza i contribuir a fer la cambra de representants encara més un trencaclosques. I com més fragmentació unionista, més fàcilment podrà avançar el procés –és per això que des del dia que les Corts Espanyoles es dissolguin, hi hauria d’haver ja govern català per anar avançant mentre la resta estan despistats, tècnica que va funcionar ja la segona quinzena d’octubre amb l’organització del 9N alternatiu abans que l’Estat no reaccionés de nou i el suspengués per segona vegada.

No presentar-se per deixar clar que a Catalunya ja no li interessa Espanya amb una històrica abstenció és temptador, però és molt més difícil dir-li a una massa de dos milions de persones que no votin, quan en tenen tot el dret, que fer campanya per una candidatura. Cridar a l’abstenció i perquè després alguns votin Podemos, una formació que pot resultar més simpàtica que les altres, farà que la iniciativa quedi diluïda.

A més, sense els 20-30 escons sobiranistes, PP-PSOE-C’s tindran més representants, però sobretot es veurà beneficiat Podemos i Duran i Lleida, que tindria molt més a l’abast aconseguir obtenir un seient quatre anys més. Mereix que li donem aquest privilegi de nou? Ara bé, si els independentistes no van de la mà, tot quedarà també diluït. No s’hauran maximitzat les opcions i, de rebot, poden sorgir tensions en el si de Junts pel Sí.