Els poderosos vincles polítics i econòmics de Marta Silva, acusació de Messi

L'advocada general de l'estat, filla de franquista, ha estat directiva del Madrid i de Sacyr i ha fet els ulls grossos en el cas Bárcenas

Per: Júlia Tercero i Josep Casulleras Nualart
Diumenge 11.10.2015 02:00


Marta Silva a la llotja del Bernabéu, al costat de Florentino Pérez i José María Aznar, entre més.

El jugador del Barça Leo Messi haurà d’anar a judici per presumpte frau fiscal, per als quals l’advocat de l’estat demana divuit vint-i-dos mesos i mig de presó. La imatge de Messi al banc dels acusats serà possible justament perquè l’advocacia de l’estat va mantenir l’acusació contra Messi, contra l’opinió de la fiscalia, que va retirar la querella i només la va mantenir per al pare del jugador. La persona que ha aconseguit portar a judici Leo Messi ha estat l’advocada de l’estat Marta Silva de Lapuerta, actual directora del servei jurídic de l’estat espanyol. Es dóna la circumstància que Silva de Lapuerta va formar part de la directiva del Reial Madrid durant la primera etepa de Florentino Pérez, entre el 2000 i el 2006. I no només això: Silva de Lapuerta és una de les persones que representa millor les influències entre el poder polític i el poder econòmic espanyol, i la continuïtat entre el poder del règim franquista i el de la transició, fins al dia d’avui. Ella també és membre de ‘La Gloriosa’.


Marta Silva de Lapuerta.

N’hi ha prou fent un cop d’ull al seu currículum professional. Però comencem amb un apunt biogràfic, personal: Marta Silva de Lapuerta, nascuda el 1969, és filla del ministre franquista d’Obres Públiques Federico Silva Muñoz, que va tenir el càrrec entre el 1965 i el 1970. Després, va ser president de CAMPSA i va ser un dels anomenats ‘siete magníficos’ que van participar en la fundació d’Alianza Popular, partit precursor del PP.

Formada a la Universitat CEU San Pablo, Silva forma part de la promoció d’advocats de l’estat de 1996, que es coneix com ‘La Gloriosa’, que pren aquest nom perquè la majoria dels seus integrants ocupen alts càrrecs a l’administració pública o en grans empreses privades espanyoles. És el cas d’Iván Rosa, per exemple, que és un dels grans assessors de Telefónica. Rosa és el marit de l’actual vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, a qui s’ha relacionat molt amb ‘La Gloriosa’ tant pel fet de ser la muller d’un dels seus membres com pel fet de ser també advocada de l’estat en la promoció del 1999.

‘La Gloriosa’, casta política i empresarial espanyola

Una part important dels integrants de ‘La Gloriosa’ (els trenta-cinc membres van aprovar les oposicions quatre dies abans que Aznar guanyés les seves primeres eleccions) han estat o són ara en llocs rellevants del govern de Mariano Rajoy. Per exemple, Jaime Pérez Renovales ha estat el número tres de la Moncloa, com a sots-secretari de Presidència, fins que el mes de juny fou nomenat secretari general del consell del Banc Santander, un banc on ja havia tingut un càrrec directiu abans d’entrar a formar part del govern espanyol.

Un altre nom: Miguel Temboury, sots-secretari d’Economia i Competitivitat. És nét del falangista Onésimo Redondo i fill de comtes espanyols. Va ser director del gabinet del ministeri d’Interior espanyol amb Ángel Acebes quan hi va haver l’atemptat de l’11-M, l’any 2004.

Més: Leopoldo-González Echenique, president de RTVE entre el 2012 i el 2014, va ser abans secretari general de NH Hoteles. Està casat amb Mónica López-Monis, advocada de l’estat de la mateixa promoció, de ‘La Gloriosa’, secretària general de Bankinter, abans amb càrrecs directius a Banesto i al Santander.

Hi ha molts més noms, dels quals destaquem un més, el de Severo Bueno de Sitjar, responsable de l’advocacia de l’estat a Barcelona. Va presentar una demanda contra la Generalitat per danys i perjudicis perquè la seva filla no podia estudiar en espanyol en una escola concertada. El Tribunal Suprem es va pronunciar en favor seu.

Neboda de l’ex-tresorer del PP Álvaro Lapuerta

Marta Silva de Lapuerta és la número vint-i-sis de la promoció. Abans de ser la cap de l’advocacia general de l’estat va tenir càrrecs importants al Reial Madrid i també a Sacyr Vallehermoso, on va ser secretària general entre 2003 i 2009, sota la presidència de Luis del Rivero, també ex-directiu del Reial Madrid, i encausat en el cas de la comptabilitat secreta del PP. En aquest mateix cas s’encausava també Álvaro Lapuerta, ex-tresorer del PP i oncle justament de Marta Silva de Lapuerta, l’advocada general de l’estat. Cal recordar, a més, que durant els anys que Silva de Lapuerta va ser a Sacyr aquesta empresa va fer suposadament aportacions en diner negre a la caixa B del PP, de 480.000 euros, segons consta en els anomenats ‘papers de Bárcenas’.

Però sota la direcció de Silva de Lapuerta, l’advocacia de l’estat no es va personar com a part de l’acusació en el cas de la comptabilitat B del PP. Qui sí que exercia d’acusació, l’Observatori Desc, va denunciar que l’advocacia de l’estat no havia actuat amb independència en aquest cas.

En el seu currículum recent d’actuacions cal destacar també que, com a màxima representant de l’Agència Tributària, va ser responsable de l’acusació i el judici del cas contra el Barça pel fitxatge de Neymar.

I això no és tot. També va ser ella, com a advocada general de l’estat, qui va registrar personalment els recursos contra la llei de consultes i contra el 9-N al Tribunal Constitucional. Uns recursos que, uns temps després, han derivat en la causa contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau.

La judicialització del cas català evidencia la feblesa d’Espanya

Per: Vicent Partal
Dimarts 13.10.2015 02:00

Quan una persona és forta no té gens de por d’encarar cap problema, per difícil que siga. I a l’inrevés: quan una persona és molt feble tot allò que siga un problema l’espanta. Així mateix les nacions.

En el món democràtic, qualsevol problema polític es pot posar sobre la taula. Quan apareix i es manifesta, es debat, hom mira de trobar-hi formes de solució tan acordades com siga possible i, en tot cas, el marc legal s’adequa a allò que la realitat evidencia. I en últim extrem es vota, que és com es resolen els problemes a occident.

En el nostre entorn més immediat tothom ha trobat solucions a problemes encara molt més delicats i difícils que el que ens ocupa ací. Recordem les tremendes tensions de la unificació alemanya, recordem que difícil que fou d’acceptar que Dinamarca quedaria fora de l’euro o que la Gran Bretanya no formaria part de Schengen, recordem com va costar la independència de països com ara Eslovènia, Txèquia o Lituània…

En cap dels casos la solució no va ser judicial ni legal, sinó política. A dret t’ho ensenyen el primer dia i a la primera classe: la justícia va sempre darrere de la societat, sanciona allò que la societat ja ha assumit i aporta solucions per evitar conflictes majors. Espanya no ho entén així, com és evident i, actuant com actua, a banda de projectar una ombra de dubte sobre la seua democràcia, demostra una gran feblesa institucional. I nacional.

Des de ja fa cinc anys, la reivindicació de la independència és central en la vida pública catalana. Estic disposat fins i tot a rebaixar l’enunciat: des de ja fa cinc anys la voluntat de canviar les relacions amb l’estat és al centre de la vida pública catalana. I en tots aquests anys, quina ha estat la reacció de Madrid? Cap. Negar l’evidència i tancar-se en banda fins i tot a parlar-ne. El contrari del que fan els estats forts. Li ha servit de res, això? Hi ha ningú que crega que avui ells estan en més bona posició que el 2010?

Quan l’SNP, en unes eleccions, va aconseguir el 44% dels vots, la Gran Bretanya va oferir immediatament un referèndum d’independència. Quan el Partit Quebequès va aconseguir el 41% dels vots, va passar això mateix al Canadà. Ací, a les eleccions recents, els independentistes hem obtingut –trampes amb el vot exterior a banda– el 48% dels vots, quatre punts més que a Escòcia i set punts més que al Quebec. I l’única reacció visible del govern de Madrid ha estat la judicialització de la vida pública: l’intent absurd de confrontar les lleis amb la democràcia, com si les lleis emanassen d’algun lloc que no fos la decisió popular.

Avui la consellera Rigau i l’ex-vice-presidenta Ortega declararan en el judici contra el 9-N. I despús-demà ho farà el president Mas. Hi insistesc: això és una mostra de feblesa extrema i de por. No tenen ni el valor ni la capacitat d’entomar el debat democràtic que la societat catalana exigeix i es pensen que amb amenaces i duresa ens faran callar. Però com el 9-N va demostrar, per aquesta via no aconseguiran pas res. El 10-N la vida va continuar igual per a la gent d’aquest país. I el 9-N va existir, la gent va votar, les cues es van veure a tot el món i durant aquells dies, si de cas, es va fer evident que Espanya era incapaç d’impedir el referèndum, incapaç d’imposar aquestes lleis de les quals tant es vanta i en les quals sembla confiar mentre tremola.

Jordi Borràs s’encara a Nacho Martín Blanco per la relació de Societat Civil Catalana amb la ultradreta

Han coincidit a la tertúlia de 'Els matins' de TV3

Dimarts 13.10.2015 12:21

Nacho Martín Blanco i Jordi Borràs

TV3 ha convidat a la tertúlia de ‘Els matins’ el fotoperiodista Jordi Borràs, perquè parlés de les amenaces que va rebre ahir de la ultradreta als actes del 12 d’octubre. La tertúlia ha estat força crispada per la presència del tertulià unionista Nacho Martín Blanco, que defensa l’actuació de Societat Civil Catalana contra el procés d’independència. Borràs ha explicat les seves investigacions sobre les relacions de Societat Civil Catalana amb grupuscles feixistes i d’ultradreta. Martín Blanco li ha demanat que no vinculés SCC amb la ultradreta i Borràs li ha posat uns quants exemples de la seva investigació.

El moment del xoc entre Borràs i Martín Blanco comença al minut 10 d’aquest vídeo:


http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/tertulia-del-131015-part-3-amb-jordi-borras/video/5556911/

Ja estic a la plaça de l'Ajuntament amb l'estelada com a capa!

http://www.vilaweb.cat/noticies/els-poderosos-vincles-politics-i-economics-de-marta-silva-acusacio-de-messi/

Bump:

http://www.vilaweb.cat/noticies/la-judicialitzacio-del-cas-catala-evidencia-la-feblesa-despanya/

Bump:

http://www.vilaweb.cat/noticies/jordi-borras-sencara-a-nacho-martin-blanco-per-la-relacio-de-societat-civil-catalana-amb-lultradreta/

Molt interessant la tertúlia.


El que deiem l'altre dia, Marmesor, la impunitat del feixisme a l'estat espanyol... previsible per desgràcia. Només ens desempallegarem d'aquestes miserables mostres de [...]

Del 47'74 al 59'19

per Salvador Cot
30 de Novembre

L'estupidesa política i la supèrbia nacional del règim de Madrid ha convertit l'extraordinari 47'74 per cent de l'independentisme de les eleccions del 27-S en un aclaparador 59'19 per cent del conjunt del sobiranisme. A les places dels ajuntaments catalans s'hi ha aplegat des del que significa Ada Colau fins al que representa Ramon Espadaler, passant pel suport explícit dels dos grans sindicats. Fora de la majoria només hi queden uns envellidíssims PP i PSC amb el seu lifting mediàtic: Albert Rivera.

El resultat és que el sistema del 78 ja no pot ocultar que s'hi oposa un seixanta per cent de la població catalana. Una majoria que s'expressa a través de les urnes, però també a partir d'una fortíssima mobilització al carrer.L'immobilisme de Madrid ha expulsat la majoria de les forces polítiques i socials d'aquest país, en una estratègia de resistència orientada, exclusivament, a la contenció.

A hores d'ara ja l'únic dubte és quant de temps resistirà la carcassa buida del règim de la transició a Catalunya. La Sexta no arregla l'estupidesa.

La hipocresia i el cinisme del TSJC

14.10.2015 02:00

Ahir vam viure unes escenes desconegudes en qualsevol règim democràtic. Dues conselleres de govern pujaven les escales d’un tribunal per a declarar com a encausades, sota l’acusació d’haver posat urnes. Atesa la gravetat de l’afer, Irene Rigau i Joana Ortega van ser acompanyades per tot de personalitats polítiques de tendències diverses i per un grup de ciutadans nombrós.

A la vesprada, la sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va emetre un comunicat vergonyós en què blasmava la concentració i deia que atemptava contra la independència del tribunal. De manera completament desvergonyida, la sala de govern afirmava que l’objectiu de la concentració era qüestionar la legitimitat dels jutges i influir en la presa de decisions, i criticava de manera especial que això respongués a una ‘estratègia afavorida, dissenyada i encapçalada per representants públics, alguns amb funcions de govern’. El comunicat és un autèntic insult als ciutadans i als seus drets polítics i una burla política, si tenim en compte els antecedents del cas.

Quan va començar l’afer de les declaracions, jo em vaig manifestar públicament contrari a acudir a la porta del tribunal. No em semblava un mètode adequat. Crec que hauria estat millor de fer la concentració en un altre lloc. Ho pensava i ho continue pensant, però crec, alhora, que aquesta posició expressada per la junta de govern del TSJC no és una opinió comparable, sinó una autèntica ensarronada. Perquè si el TSJC volia defensar de veritat la independència del poder judicial ha tingut oportunitats de sobres per a fer-ho, en relació amb aquest judici, i ningú no li ha sentit alçar la veu.

Si més no, jo encara recorde amb vergonya i estupor com fou Alícia Sánchez-Camacho qui va anunciar en públic la presentació d’aquesta querella contra Mas, Rigau i Ortega, abans que la fiscalia digués ni una sola paraula –en qualitat de què ho feia i on havia anat a parar la separació de poders? Encara recorde com Torres-Dulce va acabar imposant als fiscals del TSJC la presentació d’una querella que ells no volien presentar perquè pensaven que no hi havia base per a fer-ho –i supose que, malgrat haver-la presentada, ho deuen continuar pensant, no? Encara recorde que Torres-Dulce, fiscal general de l’estat, dependent per tant del govern espanyol, va impulsar el procés contra l’opinió de la fiscalia de Catalunya –teledirigint la justícia catalana des de Madrid. Encara recorde com l’ex-fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, va haver de dimitir després d’afirmar en públic que el dret de decidir era legítim –cosa que va valer un comunicat de la sala i prou. Encara recorde el síndic de greuges, Rafael Ribó, afirmant que aquella dimissió, la de Rodríguez Sol, li feia sentir que tornàvem a viure sota el franquisme…

Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver fet alguna cosa quan la senyora Sánchez-Camacho –i no el fiscal– va anunciar la querella. Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver defensat quan tocava el fiscal general de Catalunya i el seu dret d’opinar jurídicament sobre una matèria d’alt interès ciutadà. Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver-se oposat a les maniobres del PP i al seu braç executor, el fiscal Torres-Dulce. Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver ofert el suport al fiscal general de Catalunya quan aquest es va manifestar en contra de processar Mas, Rigau i Ortega. I, ahir mateix, si la sala de govern volia defensar la independència de la justícia s’hauria hagut de queixar que per ordres expresses de Madrid, en una altra clara ingerència, el fiscal superior Romero de Tejada assumís una feina que no li corresponia.

Però ara resulta que, malgrat tot això, els mateixos que s’han empassat mansament totes les pressions de Mariano Rajoy i han acceptat totes les irregularitats d’aquest procés tenen la indecència moral de protestar per la presència d’uns quants centenars de manifestants a la porta. Els qui no han estat capaços de defensar la seua independència ara s’embolcallen en la consigna?

PS1. Sense voler contradir-me a mi mateix: si el TSJC nega les autoinculpacions dels qui vam ser partícips del 9-N i ara fins i tot prohibeix als ciutadans de lliura cartes de suport en mà (cosa completament il·legal), em pot aclarir quina altra manera queda de mostrar la solidaritat amb els encausats si no anant a la porta del tribunal?

PS2. Quan García Albiol fou jutjat per racista, a la porta dels jutjats hi havia tot de seguidors del PP cridant i manifestant-se. En molts judicis de sindicalistes hi ha botzines i xiulets. Fa només un any, un grup de feixistes va atacar a la porta de l’Audiència els qui acudien al judici dit ‘de Ruben i Sergi’. Hi ha judicis sorollosos i accidentats constantment. I el comunicat només apareix ara?

PS3. Els recomane especialment que es miren en detall el primer dels comentaris dels subscriptors, que trobaran més avall, de l’advocat Amadeu Abril.

La ruptura, finalment

per Agustí Colomines
13 d' Octubre 2015

Iñaki Gabilondo deu ser dels pocs periodistes espanyols que observen l'evolució del procés sobiranista català amb una mica d'intel·ligència. Des de la finestra del seu videoblog ha anat advertint tothom que ha volgut escoltar-lo que la política catalana estava canviant a tot drap. Ahir dimarts, per exemple, va dir que "la independència de Catalunya és molt difícil; la independència és lluny, però la ruptura és a prop". Si, com diu ell, l'actitud de la CUP "dramatitza el procés, el porta a l'extrem, el radicalitza i el fa més inviable", també és cert que aquesta dramatització "no desvia els plans i objectius independentistes". Al contrari. I és que per a Gabilondo, l'acord entre la CUP i Junts pel Sí, que no dubta que arribarà, provocarà que "el camí cap a la independència quedi confirmat i consagrat". 

Ahir, al passeig Lluís Companys hi havia Antonio Baños, de la CUP, per donar suport a la consellera Rigau. Els congregats li reclamaven unitat a crits i ell els va respondre amb un missatge de calma típicament "cupaire": "Tranquils, tots som independentistes, això és cosa de tots". Si és cosa de tots, se suposa que és una extravagància pretendre excloure l'actual president de la Generalitat per dèries ideològiques. La coherència val per a tothom. I en primer lloc per a la coalició guanyadora, que es va presentar a les eleccions amb uns acords que una minoria, per molt coherent que vulgui dir-se, no pot intentar violentar. Si la independència és cosa de tots, potser que ens comencen a suportar els uns als altres, com han sabut fer ERC, CDC, MES, Avancem, DC i un munt d'independents. L'important és el camí irreversible, com assenyala Gabilondo, i aquest camí només es podrà transitar amb èxit amb el concurs de qui representa la majoria, sobretot si, a més, la minoria no es vol comprometre en la governabilitat del país. Qui no s'arrisca no pisca, oi? 

Encara hi ha més gent que no ha sabut llegir bé què va passar el 27-S. Miquel Iceta, per exemple, que va voler marcar distàncies amb els imputats del 9-N en mostrar-se "contrari a les manifestacions convocades davant del jutjat [perquè] en un Estat de dret cal deixar que els poders facin el seu treball", com si el PSC i el PSOE no haguessin convocat mai unes ignominioses manifestacions a favor dels condemnats per la justícia espanyola bé per corrupció, Josep M. Sala, o bé per terrorisme d'Estat, José Barrionuevo i Rafael Vera. Els socialistes van salvar els mobles el 27-S, però continuen sense veure quina és la tendència dominant. Raonen com si a les darreres eleccions no hagués passat res per por a molestar el PSOE. És el que han fet durant 30 anys fins esdevenir un petit partit, arraconat a una cantonada. 

Les fotografies d'ahir davant el Palau de Justícia demostren, en canvi, que hi ha qui sí que ha entès alguna cosa. Ada Colau, per exemple, qui, de cop, ha rectificat el distanciament que va exhibir l'Onze de Setembre respecte de la gran manifestació popular i ara es posa del cantó de Mas i de les conselleres imputades. Llums llargues després d'una època de tacticisme, que és el que va matar Lluís Rabell. Rabell també va acudir a la concentració d'ahir malgrat que durant la campanya electoral es va afartar de comparar Mas amb Rajoy i va explotar fins a l'absurd l'odi "podemita" contra Mas. També hi eren els secretaris generals de CCOO i UGT, que últimament no es deixen veure gaire enlloc, en un exercici de nedar i guardar la roba propi del sindicalisme actual, menys compromès que mai. En fi, que l'esquerra "alternativa" comença a veure on és l'alternativa. 

El que Iñaki Gabilondo divisa -i segurament tem— és que el procés sobiranista és irreversible malgrat l'actitud de menyspreu espanyol i el pit espanyolista que exhibeixen tots els líders unionistes davant la nova convocatòria electoral. ¿S'han adonat que el govern espanyol ha canviat de ministre per enfrontar-se al sobiranisme? Ara ja no és el Ministre d'Afers Exteriors, derrotat en tota regla per Oriol Junqueras en un debat televisiu suïcida per la part espanyola, sinó que és el Ministre de Justícia, seguint la lògica judicialitzadora que es defensa des de C's. ¿Es van adonar que C's ja no va assistir a la manifestació espanyolista del 12-O a Barcelona? El seu anticatalanisme és de la mateixa naturalesa que el "blaverisme", una mera excusa per arribar a un altre lloc. C's és una partit buit ideològicament, el lerrouxisme del qual és el mitjà per assegurar que els de sempre puguin continuar remenant les cireres. Els del Pont Aeri saben, però, que a C's els manquen les àmplies bases pojulistes i per això dubten. 

A Catalunya es poden viure realitats paral·leles, com es va constatar ahir mateix, perquè la majoria de la classe política i un bon gruix de gent era davant del TSJC per donar suport a la consellera Irene Rigau, mentre que el president Mas estava obligat a assistir a la inauguració a Barcelona del XVI Fòrum Iberoamericà amb el rei Felip VI i de la delegada del govern espanyol, María de los Llanos de Luna —cada dia més virreina—, l'expresident Felipe González, el president de La Caixa, Isidre Fainé, i el d'Abertis, Salvador Alemany, entre altres. Aquesta realitat paral·lela, oficialista espanyola, autonomista, és lluny, molt lluny, del que passava una mica més enllà, on els ciutadans s'alçaven per reclamar justícia i independència. La desvinculació d'una gran majoria de catalans del que representen els que estaven reunits a l'Hotel Majèstic —que on se celebrava aquest Fòrum— hauria de preocupar-los, com els recomana en veu alta Gabilondo, perquè com ja ha quedat clar, C's no els servirà per aturar l'avenç sobiranista. 

En els anys de la transició es va parlar molt de si allò era una reforma o una ruptura pactades. És evident que va ser una cosa i l'altra, segons com ens ho mirem. I d'aquí l'exaltació del consens que inunda les tertúlies on hi ha dos o tres partidaris de la tercera via, que ara per ara són els grans derrotats del 27-S. L'únic punt d'intersecció entre el món fictici espanyol i la realitat catalana al carrer és, precisament, el president Mas, que s'ha convertit en la ròtula de la "revolució dels somriures". És per això que la justícia espanyola, empesa pel govern de Mariano Rajoy, vol inhabilitar-lo. Encara creuen que mort el gos, morta la ràbia. La ruptura és aquí, com la independència, i evolucionarà d'una manera o d'una altra segons com actuïn els poders públics amb Mas. Dependrà d'això que l'ambient es caldegi més o menys. Però, sigui com sigui, la ruptura ja és un fet. 

Em va fer gràcia veure Miquel Roca i Junyent colze a colze amb Irene Rigau, encara que ho fes per motius professionals, ja n'és el seu advocat. I si em va fer gràcia és perquè Roca ha estat sempre un dels millors prestidigitadors de Catalunya i és condiment de moltes salses i, també, perquè és l'emblema d'un món que s'esllangueix però que encara cueja. Abans de les eleccions, Roca es va deixar "utilitzar" per UDC i en breu haurà d'acompanyar al jutjat la Infanta Cristina i sortirà a les fotografies amb el mateix posat elegant i circumspecte que tenia ahir al costat de Rigau en sortir del TSJC. La qüestió és, però, que la consellera —con també la vicepresidenta Ortega i el president Mas— és convocada als jutjats com a imputada per donar veu a la democràcia mentre que la infanta hi acudirà per un delicte econòmic, colofó d'una manera de fer imperdonable. Les dues imatges —idèntiques— seran la gran metàfora del debat actual entre la nova i la vella política que té com a testimonis aquells que diuen anar pel camí del mig. El joc de mans que tan bé ha sabut fer Roca s'està acabant perquè, finalment, calia que algú, un algú que fos tan moderat com ell, encarés la ruptura que no va poder fer la generació de la transició. I en això estem.

Òmnium convida a encendre espelmes als balcons per recordar Lluís Companys

Òmnium convida els ciutadans a recordar aquest vespre la figura del president assassinat pel franquisme

Dimecres 14.10.2015 02:00

2015-10-13 a les 17.18.54



El 15 d’octubre de 1940 a la matinada, el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover va ser afusellat per les tropes franquistes al castell de Montjuic de Barcelona. Amb motiu d’aquesta efemèride, Òmnium Cultural, amb el suport de la Comissió de la Dignitat, proposa dues accions per a recordar la figura de Companys i denunciar que l’estat espanyol no hagi demanat disculpes per aquest crim ni hagi volgut anul·lar el procés militar que el va fer possible. Per una banda, una encesa d’espelmes als balcons de tot el país. Per una altra, activitats a les escoles i instituts per recordar la figura de Companys.

Òmnium fa una crida a encendre una espelma i deixar-la als balcons o finestres de totes les llars de Catalunya el 14 d’octubre a les deu del vespre. Amb aquest gest, es vol mantenir viu el record del president afusellat i, alhora, reclamar simbòlicament l’anul·lació de la seva sentència de mort.

També convida les escoles i instituts de Catalunya a recordar el president Companys, dijous en horari lectiu, i a reflexionar amb els alumnes sobre les circumstàncies del seu afusellament pel règim franquista. Per fer-ho, ofereix un recull de recursos pedagògics adequats a cada etapa escolar: films, llibres, documentaris, auques, còmics i telefilms, entre més.

Aquestes accions formen part d’un conjunt d’actes programats per Òmnium i més entitats, amb el títol ‘Justícia pels crims del franquisme‘.

No estan per romanços

«En aquestes condicions, és inviable qualsevol negociació amb l'Estat que no sigui d'igual a igual, sense cap subordinació legal»

Germà Capdevila | 15/10/2015 a les 00:00h
Afegeix un comentari

Els resultats del 27-S ens han situat a tots a les trinxeres. Els independentistes són a la sala de mapes preparant l'ofensiva final. Els unionistes i els poders de l'Estat, van a totes i fan i faran servir sense cap recança tots els instruments al seu abast per impedir una secessió que –ara sí- ja veuen a l'horitzó.

El govern espanyol ha transformat el poder judicial en un brigada antidisturbis, saltant-se les disposicions legals que haurien de governar la seva actuació. El comunicat del TSJC on recriminava les manifestacions de consellers i membres del govern davant dels tribunals és una violació en tota regla de la Llei orgànica del poder judicial. L'article 418.3 disposa que els jutges cometen una falta greu quan dirigeixen "als poders, autoritats o funcionaris públics o corporacions oficials felicitacions o censures pel seus actes, invocant la condició de jutge, o servint-se d'aquesta condició". Llegiu el comunicat i digueu-me si no s'enquadra en aquesta disposició legal.

No estan per romanços, però. Des del punt de vista de l'Estat amenaçat en la seva unitat, la situació és tan greu que no es poden detenir en una ximpleria com és complir la llei. La conseqüència principal és que la justícia, que podria jugar un paper d'arbitratge en el procés català, s'autoexclou en esdevenir un instrument polític del govern de l'Estat. En aquestes condicions, és inviable qualsevol negociació amb l'Estat que no sigui d'igual a igual, sense subordinació legal alguna. I això vol dir fer efectiva la desconnexió.

Execució del president Companys(15-10-2007)


Article publicat el 15-10-2007

Intenteu imaginar la matinada del 15 d’octubre de 1940. Esteu presoners en una cel•la. Fa poca estona que heu redactat el vostre testament. A l’exterior del calabós, unes passes s’acosten pel passadís. S’aturen. Ara són els forrellats els que trenquen el silenci de la nit. S’obre la porta. Us venen a buscar. D’aquí una estona, us afusellaran. Sou el president Lluís Companys.

En sortir del Castell de Montjuïc, arrossega els peus a causa dels maltractaments soferts durant els interrogatoris a Madrid. El condueixen cap al fossar de Santa Eulàlia, on l’assassinaran. I, mentre avança pel camí de ronda exterior de la fortalesa, veu per darrera vegada la capital del seu país. El país que havia presidit i que havia fet tot el possible per salvar. Un país envaït per un exèrcit que arreu de l’Estat espanyol –des de les Canàries fins a Euskadi i des de Galícia fins a Melilla– s’havia autoanomenat Ejército Nacional; fins que, en entrar al Principat de Catalunya, passa a designar-se en els seus propis documents com a Ejército de Ocupación de Cataluña. Un exèrcit que, en haver entrat al primer poble del Principat, la Pobla de Massaluca, havia reunit els seus habitants a la Plaça de la Vila, i l’oficial que el comanava havia començat el seu discurs dient: “Catalanes, no sois dignos del Sol que os alumbra”. Oficials com el general Solchaga, que –en veure Barcelona des de dalt del Tibidabo– havia exclamat: “¡Dios mío! ¿Quién ha permitido esto? ¡Tantos rojos juntos!”. Aquest era l’exèrcit que està a punt d’executar Lluís Companys. El president de Catalunya que, durant la guerra, havia salvat la vida d’alguns dels membres del tribunal, que ara l’havia condemnat a mort. El mateix home que tot just fa uns instants ha conclòs el seu testament polític amb aquestes darreres paraules: “A tots els qui m’han agreujat perdono; a tots els qui hagi pogut agreujar demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí, i li dec encara la gratitud d’aquesta placidesa i serenitat que m’omple en pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya i tot el que representa de Pau, Justícia i Amor”. Uns minuts després, amb l’esquena contra la paret, mirant fit a fit els ulls de la mort, es descalça per trepitjar la Terra i respon a l’ordre de “Fuego!” dels seus botxins, tot cridant “Per Catalunya!”.

En aquell instant funest de l’alba del 15 d’octubre de 1940, quan gairebé tota Europa estava ocupada pels nazis i pels seus còmplices (incloent-hi en aquell moment Stalin), on era l’esperança de llibertat, de pau, de justícia i d’amor? La resposta és infinitament cruel: no hi havia esperança. I, sense esperança, una generació de catalans va viure –literalment desesperada– per fer viure els seus fills. I, així, fer-nos viure a tots nosaltres. Aquesta és la generació de Salvador Espriu, que en versos del poeta se’ns adreça en aquests termes: “(...) hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí / d’accés al ple domini de la terra”. I que ens demana que ens mantinguem “per sempre fidels al servei d’aquest poble”.

Nosaltres hem de saber recollir el testimoni dels que ens han precedit en la lluita. En cada un dels nostres gestos, hem d’honorar la memòria d’aquells que van morir per Catalunya, esperant que Catalunya no morís amb ells. En arribar a Barcelona l’1 de març de 1936, després d’un any i mig de presó, el president Companys ja ens va indicar el camí que hauríem de seguir: “Venim per servir els ideals. Portem l’ànima amarada de sentiment. Res de venjances, però si un nou esperit de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l’experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer!”. I, per tant, arengats per Joan Salvat Papasseit, nosaltres hem de formar “l’escamot del soldats de la llibertat, / dels qui mai no reculen, / i sols un bes els pot fer presoners; / l’escamot dels que trenquen les reixes, / i res els pot fer caure sinó un altre bes; / l’escamot dels soldats d’avantguarda, / perquè el primer bes se’ns doni als primers”.

Per què els jutges no es queixen davant altres manifestacions? L'editorial d'Antoni Bassas

Antoni Bassas14/10/2015 14:00

Segueix-me

Dijous de la setmana passada vaig dir-los, en l’editorial: “Als jutges no els agradaran les manifestacions a les portes dels jutjats i les concentracions a les portes dels ajuntaments aquell dia –el dia que Mas, Rigau i Ortega vagin a declarar– perquè ho entenen com una pressió”.

O sigui, que la protesta enfadada del Tribunal de Justícia de Catalunya estava cantada.

I un, que és partidari del principi de la contenció, que vol dir “vés amb compte amb els gestos i les paraules, perquè a tu et pot semblar que et quedes curt, però el que rep el teu missatge potser el rep com una bufetada” –això passa, a la vida–, pensa que tot un govern i diputats electes a les escales del jutjat protestant per un judici és un fet insòlit, greu, greu en el sentit de seriós. No estic dient que ahir em semblés malament, dic que és seriós. Que si volem donar-li la importància que es mereix no podem posar la manifestació d’ahir al mateix sac que les mil manifestacions que hi ha hagut durant el procés.

Però un, que és partidari del principi de la contenció, troba que durant aquests anys de procés, la societat catalana ha estat d’una contenció escandinava.

I troba que cal preguntar als jutges: i què esperaven? ¿Esperaven que més de dos milions de persones anessin a votar el 9-N i ahir no protestessin per la vergonya que significa que vagin a judici com presumptes delinqüents els responsables d’haver posat unes urnes? ¿Entenen els jutges l’alarma social que causa que es persegueixi penalment la celebració d’una consulta sobre un tema crucial, com ho demostra que el 27-S va anar a votar el 77,5% del cens electoral?

I un, que és partidari de la contenció, pregunta als jutges: vostès diuen que les manifestacions d’ahir, amb membres del govern inclosos, són un atac directe i sense pal·liatius” a la seva independència i a la “negació de les bases de la convivència política”.

¿De debò que no es van sentir atacats en la seva independència davant el fet que una diputada del PP va anar a la tele, dos dies després del 9-N, a explicar els tipus delictius que vostès farien servir per jutjar Mas, Ortega i Rigau? ¿I que ‘La Razón’ publiqués la setmana del 27-S que vostès els cridarien a declarar tots tres en aquestes dates? ¿I no tenen res a dir del fet que la Fiscalia General de l’Estat, pressionada pel govern de Rajoy, ordenés a la Fiscalia de Catalunya que presentés la querella? ¿No són això una altra mena d’atacs directes i sense pal·liatius a la seva independència? I deixin-me dir-ho així: no creuen que el que ataca les bases de la convivència política és no poder votar?

I escoltin, senyories, amb tot el respecte: cada dia veiem entrar als judicis gent enmig d’una manifestació: els Pujol, la infanta, Rodrigo Rato... Mai no hem sentit que vostès es queixen amb aquesta duresa. Per què es queixen ara? ¿No deu ser perquè el cas que jutgen té a veure amb la independència de Catalunya? Diguin-me una cosa més: ¿aquesta nota la varen fer vostès espontàniament o van rebre alguna pressió del Consell General del Poder Judicial des de Madrid, que és el que a mi em sembla que deu haver passat?

Acabo. Més enllà del judici i la protesta judicial, el dia d’ahir va permetre tornar a veure junts polítics que el 9-N va unir (Herrera, Espadaler) i que la independència va separar. Va ser una bona notícia.

Els errors definitius

«El nacionalisme espanyol haurà consumat un nou error històric: la imatge d'un altre president de Catalunya entrant a declarar davant un jutge acusat de desobeir»

Dídac Boza | 14/10/2015 a les 00:02h
11 comentaris

"Inadmissible". De sobte, un adjectiu, col·locat en un comunicat insòlit de la sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, adquireix una dimensió fins ara desconeguda. Efectivament, hem arribat a un punt gens admissible ni imaginable a qualsevol país que tingui el nivell de qualitat democràtica que s'espera d'un estat de la Unió Europea. No són les "manifestacions i concentracions a la porta del Palau de Justícia" que tant inflamen la nota del TSJC les que representen "un atac directe i sense pal·liatius a la independència judicial". El veritable atemptat contra la separació de poders és la utilització política dels tribunals.

L'estat espanyol, que es defineix constitucionalment com a "democràtic i de dret", s'està disparant un gol en pròpia porteria quan intenta gestionar un problema polític, enquistat des de fa tres segles, utilitzant les sales de justícia i el Tribunal Constitucional com havia utilitzat les casernes, els canons i els tancs en temps passats. La pèssima gestió del conflicte català no fa més que empitjorar la malmesa salut del sistema judicial espanyol, agreuja la degradació institucional del règim nascut l'any 1978 i deixa tocada la imatge internacional de l'estat. Redreçar tot això serà un dels grans reptes que haurà d'abordar l'estat espanyol en un futur proper, afegit al de superar la pèrdua política i econòmica de Catalunya.

Demà, 15 d'octubre, el nacionalisme espanyol haurà consumat un nou error històric. La imatge d'un president de Catalunya entrant a declarar davant un jutge, en mig dels aplaudiments i els crits d'independència de milers de ciutadans, no s'hauria produït mai si la Fiscalia General de l'Estat, obeint el govern de qui depèn jeràrquicament, no hagués presentat una querella per desobediència, prevaricació, malversació i usurpació. És l'estat qui alimenta l'èpica del procés català. Contràriament al que preveia la maledicció aznariana, l'hostilitat del nacionalisme espanyol resulta ser un dels majors factors de cohesió política a Catalunya. Ho simbolitza perfectament la veu de l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, llegint a la plaça de Sant Jaume el manifest contra la imputació d'Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau.

L'èxit de la revolta cívica del 9-N va provocar a la Moncloa un doble sentiment de ràbia i por. És la pitjor de les combinacions emocionals, la que sovint desemboca en les reaccions més perilloses o les més equivocades. Ja veurem fins a on és capaç de portar l'estat espanyol el procés polític del 9N. Una eventual sentència d'inhabilitació del president de la Generalitat, Artur Mas, podria tenir justament l'efecte contrari al caràcter exemplificant que pretenia el govern espanyol quan va forçar l'acció de la Fiscalia. Ja li va passar al franquisme amb l'execució del president Lluis Companys ara fa 75 anys. Es probable que ara, en un context i amb uns instruments ben diferents, el Regne d'Espanya estigui cometent amb Catalunya els seus errors definitius.

Companys, 75 anys d'honor

"Des dels anys trenta, Espanya només ha tingut tres caps d'estat: Francisco Franco, Joan Carles de Borbó i Felip de Borbó, cap d'ells elegit a les urnes"

per Salvador Cot 14 d' Octubre 2015

No hi ha cap figura que defineixi millor l'essència política de Catalunya -i la d'Espanya- com Lluís Companys. El 123è president de la Generalitat és l'antecessor directe i legítim dels seus successors fins l'actual, tots ells elegits democràticament. Per contra, l'actual cap de l'estat espanyol és l'hereu polític del dictador que, precisament, va ordenar la captura i execució de Lluís Companys. Quan es troben Artur Mas i Felip VI es confronten dues legitimitats diferents, la que prové de les eleccions de febrer del 36 i la que té origen amb el cop militar de juliol del mateix any.

Francesc Macià va patir presó i exili, Lluís Companys va ser deportat i executat, Josep Irla va morir exiliat, Josep Tarradellas va passar la major part de la seva vida sota amenaça i lluny del seu país, Jordi Pujol va ser torturat i empresonat per la dictadura... Pasqual Maragall i José Montilla han estat un simple parèntesi perquè Artur Mas torna a estar imputat a causa de l'exercici de les seves funcions. Això, des dels anys trenta. A l'altra banda, només tres caps d'estat: Francisco Franco, Joan Carles de Borbó i Felip de Borbó, cap d'ells elegit a les urnes.

Les dues tradicions han conviscut durant un temps, però ara són impossibles d'enllaçar, perquè l'una deriva de les urnes i l'altra de la força. Lluís Companys sabia que havia de morir perquè Catalunya sobrevisqués.

Sento discrepar amb tu Tarradellas no va pasar malament al exili
Inclús es comenta que va ser ell qui va donar fistas ala Gestapo sobre Companys
y altornar va ser compesat en un marquesado sino estic equivocat
Salut company

Bump: I una més
El sindicat Manos Limpias
Ha promugut accions legals perqué es declari il-legal a la CUP

Bump: I una més
El sindicat Manos Limpias
Ha promugut accions legals perqué es declari il-legal a la CUP

Una marxa de torxes multitudinària a Montjuïc recorda l’execució de Lluís Companys

Dijous 15.10.2015 07:00





Una marxa de torxes molt més nombrosa que no els últims anys ha servit aquesta matinada per a commemorar el setanta-cinquè aniversari de l’afusellament del president de la Generalitat Lluís Companys a mans de l’exèrcit franquista. La marxa ha sortit a les sis del glacis de Santa Elena del castell en direcció a l’indret on fou executat el president de la Generalitat.
A l’acte, organitzat pel partit de Companys, Esquerra Republicana de Catalunya, s’han sentit discursos de dirigents d’aquest partit, com ara el president del grup municipal a Barcelona, Alfred Bosch:
Bosch ha començat recordant les últimes paraules de Companys adreçades a la seva muller, Carme Ballester: ‘No admetis plors ni condols. Aixeca’t i lluita. Aquest mort et dignifica.’ I ha afegit: ‘Aquestes són les últimes paraules del president Lluís Companys a la seva estimada Carme Ballester, la seva muller. Però estic segur que són extensibles al conjunt de persones que ell estimava: a la seva família, als més desvalguts, a la gent que patia i al seu país, a la seva Catalunya, que també va patir una tragèdia enorme. Avui som aquí per a commemorar una mort que dignifica. Les últimes paraules de Companys també les fem nostres. Va ser per damunt de tot un lluitador.’
Vegeu fotografies d’aquesta marxa de torxes tan impressionant:
Més tard, a dos quarts de nou, es faran ofrenes florals a la tomba de Lluís Companys, situada al fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc. La primera serà la d’ERC, amb una intervenció d’Oriol Junqueras.
També hi passarà el president de la Generalitat, Artur Mas, just abans d’anar a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya com a encausat per la consulta del 9 de novembre passat.
Diada en memòria de les víctimes de la guerra i la repressió franquista
Enguany, el govern ha proclamat el 15 d’octubre Dia Nacional en Memòria de les Víctimes de la Guerra i de la Repressió Franquista, arran de l’única execució al segle XX d’un president elegit democràticament a l’Europa occidental.
La diada compleix la llei 13/2007, de 31 d’octubre, del Memorial Democràtic, sobre el reconeixement memorial necessari a totes les víctimes, com també a les nombroses resolucions del Parlament de Catalunya en relació amb la guerra del 1936-1939 i la dictadura feixista.
En el context d’aquest dia nacional, la Generalitat organitza un acte d’homenatge obert a la ciutadania al Palau de la Generalitat, que començarà a les set del vespre amb un minut de silenci en record de les víctimes.

El passeig Companys es fa èpic

La declaració d'Artur Mas al TSJC com a imputat genera un munt d’escenes emotives
Barcelona i Madrid ofereixen aquests dies un contrast enorme

Imputats 9-N: declaració d'Artur Mas i concentració de suport
Artur Mas: «Mai l'èxit de la democràcia hauria d'acabar als tribunals de justícia»
Pep Martí, Barcelona | 15/10/2015 a les 15:00h
4 comentaris
Especial: Judici al 9-N
Arxivat a: Política, 9-N, imputació Artur Mas, Artur Mas, TSJC


Artur Mas, amb el suport del Govern, arribant al Palau de Justícia | Adrià Costa

La imatge de Mas avançant pel passeig de Lluís Companys des de la Ciutadella, no pas sol, sinó envoltat pel seu Govern i principals col·laboradors, així com per dirigents polítics i parlamentaris, ha estat un quadre èpic. Un dels molts que el dia d’avui ha generat. Una ciutadania entusiasta i orgullosa dels seus governants és un factor que encara no s’ha analitzat prou.

A les vuit del matí, el passeig que duu el nom del president afusellat fa 75 anys ja es començava a omplir de ciutadans que volien manifestar el seu suport al president imputat. Malgrat això, els primers crits han trigat a escoltar-se, com si la gernació, conscient del seu protagonisme, estigués concentrada en la transcendència dels moments que vivim. El primer clam ha estat “In-inde-independència”. Un dels qui el corejava era Lluís de Carreras, patriota de la primera hora, membre d’una família emblemàtica de la burgesia catalana, fill d’un president del Barça, Narcís de Carreras. N’ha viscut de tots colors, des dels anys del franquisme. “La gent ja no té por”, ha sentenciat.

L’ambient s’anava fent elèctric, a mesura que el passeig s’omplia. Els crits anaven barrejant cants d’"Els Segadors", amb expressions com “Fora la justícia espanyola” i “Manos Limpias, feixistes espanyols”. A mesura que s’acostava el moment de l’arribada del president, els clams de la gent es personalitzaven més: “Mas president, Catalunya independent” i “Tots som Mas” i “No tenim por”.

Santiago Vidal amb Helena Rakosnik

El magistrat Santiago Vidal ha protagonitzat un dels gestos del dia al sortir al carrer per esperar allí Mas. S’ha abraçat amb Helena Rakosnik i ha estat saludat amb entusiasme per una multitud que demanava a crits, mai millor dit, escenes emotives per fondre’s en elles, per identificar-se. Aquesta és una de les claus del procés que a Madrid potser encara no han copsat: el procés sobiranista ha donat a la ciutadania uns referents on aplegar-se en moments de trasbals i crisi econòmica greu. Com altres vegades, avui la societat catalana es retroba amb ella mateixa en el patriotisme. La presència nombrosa d’alcaldes de tot el país davant el TSJC és també d’una alta càrrega simbòlica.

Entre el passeig i el carrer d’Almogàvers (fins els noms dels carrers ajuden a sentir-se part d’un quadre simbòlic), estava plantat un altre històric del catalanisme, Joan Granados, expresident de la Corporació de Mitjans Audiovisuals. Amb ironia afirmava: “No se sap prou el bé que ha fet el PP per Catalunya. Mai ho hem tingut tan a prop com ara”. L’actuació de la dreta espanyola amb Catalunya ha estat capaç fins i tot d’acostar el Mas del passeig Companys al De Gaulle dels Camps Elisis.

Mas ha arribat, ha pujat els esglaons del Palau, presidit a dalt de tot per un Moisès amb les taules de la llei, s’ha girat cap al poble, ha saludat fent les quatre barres amb la mà, se l’ha posat al cor i ha penetrat en l’edifici per declarar davant un tribunal. Quina metàfora dels temps que vivim!

Dins del Palau de Justícia, els periodistes han estat “reclosos” en els saló dels Passos Perduts. De fet, era una cosa un xic absurda, ja que no se’ls ha permès entrar abans de l’arribada del president, i després de la seva declaració, no s’ha fet cap trobada informativa. Els inhibidors impedien tota connexió.

Sortida també apoteòsica

La sortida d’Artur Mas ha estat igual d’apoteòsica que l’entrada, mentre una part de la premsa es traslladava precipitadament a l’altre Palau, el de la Generalitat, on el president faria la seva compareixença. Ho ha fet a la Sala Gòtica, un indret que encara contribueix més a vincular la història i el futur que la majoria de la societat catalana albira. Mas ha contestat en català, castellà, francès i anglès als periodistes, al costat d’un Pati dels Tarongers renaixentista on avui devia escoltar-lo, més atent que mai, l’escultura de Lluís Companys. Acostumats a polítics que no saben idiomes, la fluïdesa idiomàtica de Mas ha fet que, en acabar la roda de premsa, uns periodistes es rendissin: “És que és un crac”.

Aquests dies, per un observador atent que segueixi la política d’Ibèria, el contrast que ofereixen les escenes de Madrid i de Barcelona poden nodrir de conclusions. Les bronques del Congrés, l’actitud d’un Rajoy que s’amaga de la premsa, no fos cas!, les declaracions d’uns ministres contra els altres, contrasta amb les imatges d’unitat que mostra Catalunya, del president a l’alcaldessa, del centre burgès a la CUP assembleària. Un dels assistents al passeig Companys deia, entre rialles: “Sóc capaç de votar el PP a les generals!”.

Companys

«Ara recordem un màrtir de la democràcia, però de ben segur que haguéssim preferit recordar-lo com a primer president de la Catalunya independent»

Francesc Xavier Hernàndez Cardona | 15/10/2015 a les 00:07h
3 comentaris

Macià i Companys van fusionar les dues corrents del nacionalisme, la política de tradició francesa, i la cultural de tradició alemanya en un sol projecte. A partir del 1931 Catalunya rellançà la seva política cultural de manera espectacular i va poder començar a legislar, i fer acció política, per redreçar el país. Malhauradament les reformes democràtiques bàsiques impulsades per la República espanyola i la Generalitat de Catalunya: separació de l’església de l’estat, vot de la dona, potenciació d’un sistema educatiu laic, reforma agrària, redimensionament de l’exèrcit, autonomia per les nacions històriques... esdevingueren absolutament inassimilables per la crosta borbònica i els poderosos que van endegar un cop d’estat contra el progrés, i una guerra de la qual encara patim herències i seqüeles.

El 19 de juliol de 1936 la força pública de la Generalitat va derrotar els militars al carrer. L’exèrcit, el nervi de l’estat, va quedar destrossat com a institució i sense possibilitat de poder ser reaprofitat o reordenat. L’exèrcit va desaparèixer i això va afavorir la desaparició de l’Estat i les dinàmiques caòtiques. Companys, amb una força pública exigua, la guàrdia d’assalt que era al capdavall un cos civil (tot i el suport de la Guàrdia Civil), no va poder garantir l’ordre revolucionari. Companys va pagar la manca de política i d’ideari militar, els republicans d’ERC no tenien, al respecte, projecte, tot i que Macià l’havia acaronat en algun moment. Després del desastre del 34 Companys hagués hagut d’impulsar una política ferma de seguretat, i no ho va fer. Catalunya no comptava amb res que s’assemblés a l’IRA, i sense exèrcit l’Estat (es a dir el poder públic) gairebé va desaparèixer. Sense un exèrcit al darrera, sense pensament ni projecte militar el necessari Estat Català que tindria que haver sorgit del 19 de juliol, no va tenir cap oportunitat.

La barbàrie i la necessària revolució social es van emparar del carrer i en determinats moments semblaven la mateixa cosa. Tanmateix Companys encara va ser prou hàbil per reconduir la situació, mantenir la legitimitat de la Generalitat i garantir una acció de govern prou ferma. Tot i la destrucció de l’Estat les forces polítiques i sindicals de Catalunya van tenir capacitat per aixecar una força armada, les Milícies Antifeixistes, que en pocs dies van estabilitzar un front a l’Aragó i van enviar una expedició a Mallorca. Les institucions van organitzar una Escola de Guerra que va començar a formar oficials militars i en poques setmanes es va improvisar una eficient industria de guerra sostinguda per la disciplina sindical. I encara després vindria un sòlid programa de fortificació, de construcció de refugis antiaeris i d’organització de la defensa passiva-activa. I encara el 24 d’octubre de 1936 a Catalunya es dissolien les Milícies Antifeixistes i s’organitzava un exèrcit, militar, de debò, l’Exèrcit Popular de Catalunya.

Talment semblava que en Companys ho havia aconseguit, estabilitzar la revolució, harmonitzar l’acció de republicans i llibertaris, en un sentit constructiu i ordenar unes forces armades pròpies. Tanmateix altres variables van jugar a la contra. El PCE-PSUC disposat a guanyar l’hegemonia, i seguint els interessos de Moscou, es consagrà a destruir el POUM i minoritzar la CNT. La resultant va ser el tràgic enfrontament del maig de 1937. De manera càndida l’ERC va considerar positiu que els estalinistes limitessin el POUM i la CNT, atès que els consideraven responsables dels excessos paral·lels a la revolució. Res era el que semblava, però.

L’objectiu real de la provocació estalinista del Maig de 37 va ser la destrucció de la Generalitat. En els mesos que van seguir el govern de Negrín va liquidar el semi-estat català. L’Exèrcit Popular Català va ser dissolt i incorporat a l’Exèrcit Popular de la república. El seu màxim impulsor el coronel Vicenç Guarner i Vivancos, home de confiança de Companys, va ser enviat a Tànger. Els comandaments comunistes van passar a controlar l’exèrcit. A banda Negrin s’emparà del control de l’ordre públic, i les industries de guerra van passar a mans del govern central. La qualitat i quantitat de les produccions es van ressentir en negatiu. La Generalitat i Companys es van quedar sense competències.

La República va trair i apunyalar Catalunya i les conseqüències van ser desastroses. Amb l’enemic a les portes Companys solament va poder fer discursos per tal de defensar el país i organitzar un govern testimonial amb intel·lectuals. Altrament l’Exèrcit Popular organitzat a Catalunya no va tenir èxit, van haver bons comandaments com Tagüeña, altres com Lister o el Campesino van ser nul·litats que van propiciar la derrota. Tot i així els joves catalans van lluitar generosament i amb coratge a la batalla de l’Ebre en defensa de la democràcia i Catalunya. Tanmateix les decisions errònies, polítiques i militars del govern de la República, sumades a la força dels feixistes i la traïció de Munic van propiciar la derrota final.

La resta ja ho sabem. Companys un home lleial al país va fer el que va poder per ajudar a tothom. Al capdavall capturat pels nazis va ser entregat als franquistes i executat. Ara recordem un màrtir de la democràcia, però de ben segur que haguéssim preferit recordar-lo com a primer president de la Catalunya independent, i si això no va poder ser va ser a causa d’errors. Si l’ERC de 1936 hagués tingut una cultura de seguretat i defensa prou clara, com per fer front a dinàmiques caòtiques la història podria haver anat d’un altra manera.

Som nosaltres que hem travessat la ratlla…

16.10.2015 02:00

Les revolucions, totes, solen ser ràpides en el moment decisiu, quan es desencadenen. Però tenen sempre una cuina molt lenta, molt. Ningú no qüestiona la societat on viu d’avui per demà. Ningú no pretén, d’una manera natural i epidèrmica, d’enfrontar-se a tot l’ordre vigent que es desplega davant seu i que d’entrada hom veu impossible de derrotar. Allò que porta una societat a la rebel·lió és, primer, l’exemple dels qui ja són rebels, però després, sobretot, la percepció íntima dels ciutadans –no abstracta, sinó íntima i personal– que viuen una injustícia. Quan la gent interioritza que viu en una societat injusta, la rebel·lió és inevitable.

Ahir milions de catalans van tenir aquesta sensació íntima i personal quan eren davant el TSJC o quan en miraven les imatges. En l’interior, molts vam sentir que no jutjaven el president de Catalunya, sinó que ens jutjaven a tots. I això ens va encendre.

En vista de les imatges, algú em va dir que Espanya havia travessat la ratlla d’allò que es podia tolerar, i que això seria el seu final. Ho capgire: som nosaltres que hem travessat multitudinàriament, majoritàriament, la ratlla. I això serà, i és, transcendental.

Amb la perspectiva dels cinc anys passats, allò que em semblava més difícil d’aconseguir era que un nombre suficient de ciutadans assumissen el preu de la rebel·lió. Perquè si volíem arribar lluny no es tractava de cridar festivament ‘independència’ a les manifestacions. Només. Es tractava de saber si els ciutadans d’aquest país serien prou forts, d’un en un, per a rebel·lar-se contra el règim. Íntimament, personalment i en massa, tot ensems. Contra un règim que aleshores ja sabíem que no acceptaria el diàleg democràtic en cap moment.

I ho dic molt sincerament: ara tinc la sensació que el país finalment està preparat i disposat. Primer de tot, evidentment, perquè ja ha practicat la rebel·lió –això va ser el 9-N! Però després perquè és ben visible que, com més va, més gent entén que no hi ha cap solució possible dins el marc legal espanyol i que finalment se sent còmoda amb la perspectiva de trencar-lo.

En una revolució, si fas d’observador o d’analista, constates que tot és prest i endreçat no pas quan els revolucionaris criden més, sinó quan això que en diem ‘la gent d’ordre’ fa el pas i travessa la ratlla. I la ‘gent d’ordre’ ja l’ha fet, aquest pas, i en pose per testimoni les imatges d’ahir. Aquest és, diguem-ho clar, el gran valor d’Artur Mas, encara que alguns no el vulguen acceptar: ha acostat a la rebel·lió les capes moderades de la nostra societat. Ha sabut superar la por atàvica dels moderats a enfrontar-s’hi i l’ha convertit en energia col·lectiva. No ho ha fet tot sol, és clar. Però hi ha contribuït molt principalment.

I és per això que ahir molta gent va fer el pas de deixar de creure definitivament en Espanya i en cap solució que ens n’haja d’arribar. Homes i dones moderats, amb poca tirada a l’enfrontament, partidaris del diàleg i la concòrdia sempre. Però que es van veure reflectits en aquell home que és com ells, moderat, amb poca tirada a l’enfrontament, partidari del diàleg i la concòrdia, i que pel fet de ser com ells l’estat espanyol el porta a judici. Injustament. I es rebel·len.

Tot aquest gruix de gent que fa cinc anys difícilment podíem pensar que seria capaç d’unir-se amb totes les conseqüències a una rebel·lió democràtica contra les institucions espanyoles avui ja està preparada i a primera línia. I aquesta és la gran notícia. Perquè, com diu Sílvia Senz, ara es tracta de gestionar un ‘conflicte en ascens’, on les marxes enrere esdevindran simplement impossibles.

Imputació sumaríssima

per Salvador Cot
15 d' Octubre 2015

El passeig Lluís Companys -evocació reiterada- ha estat testimoni de la primera col·lisió frontal entre la legalitat de l'estat espanyol i la legitimitat que emana del Parlament de Catalunya. Una decisió política, derivada d'un compromís electoral clar i explícit, ha estat motiu de procediment penal contra la màxima autoritat de Catalunya. Un president sorgit de les urnes ha estat interrogat, justament, per posar les urnes al carrer. 

Han passat setanta-cinc anys, però el xoc entre legalitat espanyola i legitimitat catalana continua essent el mateix. Lluís Companys era el president legítim de Catalunya i va ser processat i afusellat per la legalitat espanyola. I aquest dijous, Artur Mas, successor legítim de Companys, ha estat cridat a declarar pels tribunals hereus d'aquella legalitat que va decretar l'execució del seu antecessor. Per a l'estat espanyol, Companys continua essent un delinqüent. Mas no està gaire lluny de ser-ho.

Són dos episodis d'una llarguíssima causa general contra Catalunya que va començar fa tres segles. No hi haurà justícia abans de la llibertat.