M'envien MP per insultar-me, per catalana.
Em truquen per quedar i depres em deixen tirada, i m'envien sms del pal 'mañana más', per catalana.

Com més curt ens lliguin, més perill tindran

08.10.2015 02:00
Pere Cardús Cardellach

Deia Aristòtil que el pitjor efecte de les lleis dolentes és que contribueixen a formar homes, pitjors que aquestes lleis, encarregats d’executar-les. Si no pensava en Rajoy i tota la trepa de governants i magistrats espanyols encarregats d’obeir i fer complir la constitució, poc li devia faltar. De bona fe, alguns havíem arribat a pensar que Espanya havia dedicat els últims quaranta anys a construir una democràcia i ens hem adonat que els ha dedicats a construir un estat. Ja fa uns quants anys que ens n’hem adonat, d’això. Però la constatació més gran de totes ha arribat quan s’ha produït aquest fet tan esgarrifós: han encausat i jutjaran un president per haver posat urnes amb el propòsit que els ciutadans expressessin una opinió.

Abocats com estem al frec a frec diari, potser no ens hem adonat com n’és de greu, aquest encausament del president Mas, Irene Rigau i Joana Ortega. I potser per aquesta frenesia que acompanya el procés no hem fet l’exercici de comptar quins polítics han expressat un rebuig enèrgic al processament judicial i quins han callat vergonyosament. Ho dic amb la contundència que ho penso: no crec que cap dels qui han callat pugui ser considerat demòcrata. Perquè ser demòcrata és defensar els valors del vot, de la paraula i de l’exercici de la lliure decisió sempre, encara que un fet concret vagi contra els teus objectius, desigs o esperances.

Amb la tristesa de descobrir que al nostre paisatge polític hi ha menys demòcrates que no ens pensàvem, hem de decidir com continuem avançant. I per fer-ho cal ser conscients de la jugada de l’adversari. I la jugada és doble: d’una banda, la promesa d’una Espanya diferent; d’una altra, l’asfíxia calculada, premeditada i sistemàtica. Projecció d’una esperança de canvi i esforç constant d’anihilació. Pastanaga i bastó. Un clàssic. No era Cánovas del Castillo, promotor de la constitució espanyola del 1876, qui va dir que tan sols hi havia dues maneres de governar els pobles: per la força o per la farsa? Per desgràcia, ha tingut bons seguidors.

Nosaltres hem decidit, tanmateix, de fer cas d’aquell consell del grec Anaxàgores que diu: ‘Si m’enganyes un cop, la culpa és teva; i si m’enganyes dos cops, la culpa és meva.’ Hem decidit de no tornar a caure en el parany de la política i la història espanyoles. Bé, potser hi ha un 11% dels que van votar el 27-S que encara no han llegit Anaxàgores. Però aviat el llegiran.

I nosaltres què hem de fer d’ara endavant? Primer de tot, eixir d’aquest compàs d’espera que ha obert el resultat del 27-S. No tinc cap dubte que uns i altres trobaran la millor manera de sortir-ne, com ja han fet amb tots els esculls que hem trobat pel camí. Una mostra d’aquesta capacitat de sortir-se’n ha estat el silenci que s’han imposat tots plegats des de divendres. Escoltarem amb atenció la proposta que faci aquest vespre la CUP. Seguirem amb esperança els passos que prengui Junts pel Sí.

Una vegada superada la situació actual, els passos següents seran decisius per a l’avenç a bon ritme de tot allò que vindrà. No ens vam cansar de repetir que això que vindria després del 27-S seria més dur que tot allò que havíem passat. L’encausament de Mas amb voluntat d’inhabilitació n’és un primer exemple. I l’anunci de suspensions cautelars pel Tribunal Constitucional d’algunes lleis i decrets de fort caràcter social és un avís que no pot passar-nos per alt. L’estat espanyol desplega tots els tentacles que té per aturar allò que alguns creiem que és inevitable.

No crec que els freni res. Però hi ha una cosa que els cervells de l’estratègia espanyola també haurien de calcular. Si en la repressió de la voluntat de llibertat dels catalans en fan un gra massa, poden fer miques la seva estratègia de pastanaga i bastó. Aprofitant que demà és el Nou d’Octubre i que el País Valencià avança decidit, en tindrien prou d’escoltar la veu del poeta de Burjassot: ‘Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot.’ O, si ho volen fer més passador i els fa mandra de llegir, poden escoltar una cançó que ja és himne i avisa: ‘Quant més curt ens lliguen, més perill tindran.’

Pere Cardús (@perecardus), periodista

El fals problema «territorial»

«Parlem de factors prou sòlids com perquè ningú no continuï pensant en l’independentisme minoritari, a cops romàntic o prepolític de temps enrere»

Josep-Lluís Carod-Rovira | 08/10/2015 a les 00:01h
5 comentaris

De fet, no som pocs els que mai no hem pensat en Espanya com una solució als nostres problemes, sinó com el primer d’aquests. La batalla de les paraules és molt important i, a força d’anar-les repetint, s’acaben instal·lant al cervell de la gent i la mentida esdevé veritat, el dubte certesa i la insinuació es converteix en dogma. És el que continua passant, ara mateix, després de la inqüestionable majoria parlamentària de signe independentista, obtinguda a Catalunya el 27 de setembre.

La premsa espanyola i, curiosament, també la basca, es refereix un cop i un altre a allò que anomenen la qüestió territorial o el problema territorial. En realitat, el debat sobre el falsament anomenat model territorial és més viu que mai. I és així perquè no es tracta d’una qüestió purament tècnica –de quina manera s’ordena el territori en un espai geogràfic determinat, de forma que aquesta planificació hi sigui respectuosa amb l’entorn, la natura, la flora, la fauna, etc- talment com si es tractés d’un tema purament ecològic o conservacionista.

L’eufemisme model territorial acull, amaga o desdibuixa, segons la intensitat de la intencionalitat ideològica de qui n’empra l’expressió, una realitat que no té res a veure amb la geografia, l’enginyeria tècnica o la planificació territorial i sí, contràriament, amb la política: la realitat o composició plurinacional de l’estat espanyol actual. Plurinacional, és a dir, també pluricultural i plurilingüístic. “En España existe un estado y hay varias naciones”, va afirmar ja fa un segle l’escriptor monover José Martínez Ruiz, més conegut com Azorín, en un article al diari espanyol ABC. Però cent anys no semblen ser gaires per a prendre’s seriosament l’afirmació del prosista valencià, ni tan sols per a proposar-se anar una mica més enllà de les tres primeres lletres de l’alfabet, pel que fa a la comprensió i acceptació de la realitat plurinacional de l’estat.

L’eclosió del moviment independentista a Catalunya i la seva diversificació ideològica democràtica, des de la dreta fins a l’esquerra antisistema, comprèn tot l’arc parlamentari, de progressista a conservador. Però hi ha encara més: d’una banda, el seu eixamplament cap a tots els sectors de la societat catalana, de l’altra la incorporació a la idea independentista de ciutadans de les diverses onades migratòries arribades al país, al llarg de les darreres dècades, procedents dels més variats orígens geogràfics, nacionals, culturals, religiosos i lingüístics. Parlem de factors prou sòlids com perquè ningú no continuï pensant en l’independentisme minoritari, a cops romàntic o prepolític de temps enrere, sinó de quelcom de nou, mereixedor d’anàlisis acurades i no el fotimer habitual de tòpics, com ara les desqualificacions de la mena sectors radicals, si no és que la radicalitat pugui abastar milions de persones de tota edat i condició i a tota una majoria parlamentària, guanyada netament a les urnes. Amb una simple passejada per qualsevol ciutat o poble del Principat n’hi ha prou per adonar-se de la vitalitat, actualitat i importància de l’independentisme català, expressat, de forma espontània, amb milers de banderes estelades que ciutadans anònims exhibeixen a balcons i finestres i fan voleiar per terrats. I que tornen a substituir, pacientment, quan la força persistent de tots els vents les ha malmeses. Catalunya ha canviat, però Espanya continua negant la realitat, menyspreant les evidències, ignorant els sentiments de la gent. Espanya continua fent com sempre, immutable, contrària a reconèixer la diversitat i a valorar-la positivament. Per aquest camí, poden acabar passant d’un territori “donde nunca se ponía el sol”, a un altre de tan minúscul que feina rai perquè hi arribi a sortir.

No ens alimenten les molles

09.10.2015 02:00

Un dia qualsevol, fa més de vint anys, un home ja major, mestre jubilat d’escola catòlica, va entrar enfurismat al modest negoci familiar que regentaven els meus pares. D’una revolada, ens abocà a crits: ‘Jo diré lo que me done la gana! Adiós!‘ I va marxar sense més ni més. Ens va costar una bona estona entendre que responia amb l’estómac regirat la provocació d’un adhesiu penjat a la porta amb la frase ‘Diga bon dia’, un intent de la Generalitat per normalitzar el més bàsic: l’educació.

Han passat els anys i han passat moltes coses. Aquell mestre amb altes dosis d’autoodi va morir (en tots els sentits) i de les aules han eixit noves generacions que s’estimen un País que encara no ha deixat de ser Comunitat. El canvi que s’ha produït al govern valencià ha despertat una consciència, encara dèbil, de ser poble. Enderrocat el decorat de cartó-pedra que ens emmirallava, els valencians tornem a la realitat amb una política de gestos que supleix les mancances evidents d’uns calaixos buits fruit del balafiament i el saqueig, però també d’un sistema de finançament que ens empobreix irremissiblement. El canvi d’actitud i el tarannà general d’uns governants pròxims i humanitzats ens fan percebre el règim anterior com una cosa llunyana i caduca. Incomprensible, ja.

Però alerta.

Aquest és el primer Nou d’Octubre del canvi, d’un canvi inajornable que ha estat possible gràcies a moltes petites batalles quotidianes, individuals i col·lectives, d’una part de la societat invisibilitzada per les autoritats que ens omnigovernaven. Tota aquesta gent que remava contra corrent va aconseguir salvar el Botànic i bona part de l’Horta; es va manifestar durant anys per la dignitat de les víctimes del metro; o contra els desnonaments; o en favor de l’educació pública i en valencià; o contra la privatització de la sanitat; o simplement creant (música, teatre, literatura) al marge de les institucions i en una llengua que feia nosa als polítics que manaven.

Tots junts formaven una massa creixent i imparable que aconseguí mantenir viva la flama de tot un poble aleshores subterrani però en moviment. Són nombrosos els lluitadors anònims que dalt d’un escenari, darrere d’una pancarta o a peu de carrer han marcat el camí que ens ha guiat a la bona senda. El perill, ara, és que tot aquest actiu social de resistència i rebel·lia, en part pròxim al poder (o en el poder mateix), s’institucionalitze, i que perdem les veus crítiques que ens ajuden a millorar com a poble. Perquè el que aconseguim durant els anys que han de venir ha de construir les bases sobre les quals assentarem el futur. I, com deia l’Ovidi, ja volem el pa sencer.

El dia que aquell mestre jubilat es va molestar per un simple adhesiu vam saber que l’havíem de conservar per sempre. I ho vam fer fins que es va descolorir tant que ja no deia res en absolut. Aleshores ja no feia falta: l’objectiu s’havia assolit, i noves proclames havien pres el relleu.

La Constitució irreformable i el referèndum impossible

«Distreure's del mandat clar que les urnes han donat a la majoria parlamentària seria incomplir un compromís amb l'electorat»

Carles Mundó | 09/10/2015 a les 00:03h
1 comentari

El 27-S ha donat una victòria històrica de l'independentisme a Catalunya. Amb una participació de rècord i després de la campanya de la por que ha mobilitzat tots els poders de l'Estat, dos milions de vots, el 48% del total, han conformat un majoria absoluta de diputats independentistes al Parlament de Catalunya i un futur govern independentista amb un mandat molt clar: posar en marxa les estructures per fer la desconnexió amb Espanya i constituir-se en un nou Estat independent.

Davant d'aquest compromís electoral avalat per la ciutadania, per distreure l'atenció, alguns han recuperat solucions impossibles com la reforma de la Constitució o el referèndum acordat amb l'Estat. Cap demòcrata pot defugir que la solució més idònia per saber què volen els ciutadans de Catalunya és votar, i així ho hem fet el 27-S, però cap demòcrata pot resignar-se a acceptar com a vàlides solucions màgiques que no tenen calendari i que segurament no arribaran mai.

La reforma de la Constitució espanyola per donar resposta a la voluntat de la majoria dels ciutadans de Catalunya és inviable. A Espanya no hi ha consens polític ni social per assumir una veritable transformació de l'Estat. Calen, entre altres exigències, el vot a favor dos terços del Congrés (234 diputats de 350) i un referèndum a tot l'Estat. És un fet que en l’horitzó polític present i futur, l'únic consens possible on es poden trobar els grans partits espanyols és per recentralitzar i uniformitzar encara més l'Estat.

El referèndum acordat, a la manera com es va fer entre el govern britànic i l'escocès és pura fantasia a Espanya. N'hi ha prou de recordar que no s'ha reconegut ni tant sols la condició de nació. Els partits que tenen opcions de governar Espanya a partir del desembre, PP, PSOE i C's, neguen que Catalunya sigui una nació i només en el preàmbul de l'Estatut d'Autonomia retallat es diu que nosaltres diem que som una nació, però sense cap valor jurídic.

Els discursos basats en esperar una oferta de l'Estat, en fiar-ho tot a un referèndum acordat que mai no es produirà o en confiar en reformar una Constitució que es va fer perquè fos irreformable són, com va dir-li Oriol Junqueras a Miquel Iceta aquest estiu, un conte de fades. Distreure's del mandat clar que les urnes han donat a la majoria parlamentària seria incomplir un compromís amb l'electorat i viure instal·lats permanentment en el dia de la marmota.

La ruptura democràtica és la clau que buscàvem

09.10.2015 02:00
Vicent Partal

Enmig del silenci espès que envolta la negociació entre Junts pel Sí i la CUP, l’acte d’ahir va fer evident que hi havia un factor que reunia les condicions per a ser la clau de l’acord: portar a terme una autèntica ruptura democràtica.

Curiosament, aquest concepte és vell i molts el consideraven caducat. Però ara es pot revifar amb més força que mai. Al final del franquisme els grups opositors parlaven tots de fer aquesta ‘ruptura democràtica’ amb les institucions del règim. Començant per la monarquia. Dissortadament, però, quasi tots van caure en la trampa de la famosa ‘reforma democràtica’. Una reforma que al final significava el pacte amb un règim encara fort i enquistat en les institucions. Quaranta anys després, tots sabem quin preu tan car que ha costat aquell error i quin esguerro d’estat que ha acabat creant aquell pacte. Un estat encara avui impregnat de les formes, de l’estil i la manera de fer del franquisme sociològic, i ben sovint polític i tot.

Que ara, al Principat, es recupere el concepte i que una nova generació es presente disposada a rematar la feina a mi em sembla la millor de les notícies possibles.

M’ho sembla perquè obre el focus de la independència i perquè posa al mateix temps el dit en la nafra. Obre el focus de la independència en una línia que molta gent insinuava, sentia, però no concretava: una revolució democràtica que vol posar fi a un model autoritari i supremacista de relació amb els ciutadans. I amb les nacions.

El retorn a les essències que va encapçalar José Maria Aznar, i d’ací ve tot, engega un pèndol històric que només pot portar a un altre retorn, en aquest cas al projecte radicalment democràtic que consisteix a desmuntar les estructures de l’estat nascut el 1939 i fer-ne unes de completament noves. I he dit les de l’estat del 1939, posant el dit a la nafra, perquè al final aquesta és la ‘legitimat’ que empara les institucions que ens governen, començant per la monarquia mateix.

Si durant dècades molts catalans van pensar que això es podia fer a poc a poc i dins Espanya, ara una majoria més que suficient ha optat per fer el camí ràpidament i fora d’Espanya. Això, que és el que passa, supera el nacionalisme i acosta al procés gent de procedències, sensibilitats i emocions diverses. Que necessàriament han d’anar unides si volen que una operació tan ambiciosa tinga èxit.

I, com molt bé va aclarir ahir la CUP, aquesta ruptura demana la desobediència a les institucions espanyoles i a les seues ordres.

Aquesta, efectivament, és la clau de tot. I segurament aquesta és també la ròtula que unirà Junts pel Sí i la CUP, que posarà en comú l’acció de sensibilitats tan extenses que van des de la democràcia cristiana a l’anarquisme. Sensibilitats, totes, necessàries per a fer un procés com el que volem. No hi ha cap manera millor d’explicar a Europa que aquesta revolució és per a la democràcia que ensenyant que per això mateix tothom camina junt, fins i tot ‘la gent d’ordre’, fins i tot els ‘revolucionaris’ més extrems.

Si assumim que aquesta tasca de desobediència i ruptura institucional l’ha de fer el conjunt del país (com la podia haver feta el 1976 guiada per l’Assemblea de Catalunya i, en menor mesura, pels organismes paral·lels al País Valencià i a les Illes), la conseqüència gairebé ineludible és una crida a la unitat d’acció democràtica, que simplement obliga a l’acord, si més no entre la CUP i Junts pel Sí.

Tinc la sensació, i alguna cosa més que la sensació, que ahir es van ensenyar les bases –unes bases molt i molt sòlides– dels mesos vinents. I si no mireu com s’han posat de nerviosos alguns. I com estaven de tranquils i contents, satisfets, uns altres.

El ‘misteri silenciós’ dels votants de Ciutadans o per què hem fracassat tant amb 735.000 vots

06.10.2015 09:25
Francesc Abad

Una de les moltes coses que han passat aquest 27-S ha estat l’extraordinari increment de vot de Ciutadans, que dels 275.000 vots que va obtenir el 2012 ha passat a la tremenda xifra de 735.000 votants. És una dada sobre la qual haurem de reflexionar, i molt, per saber què hi ha al darrere d’un fenomen d’aquesta naturalesa i de l’impacte i les conseqüències que pot tenir, no únicament en el nostre panorama polític, sinó també en la nostra societat.

Aquests dies hi he pensat bastant, per mirar d’entendre un fet que d’entrada em resulta altament incomprensible, s’escapa de les meves coordenades racionals d’anàlisi. I és que potser el fenomen Ciutadans té molt poc de racional i molt d’unes altres coses. Però això podria ser un apriorisme meu desencertat i que m’impedís d’observar el fenomen d’una manera més global, més integral.

Què sabem de Ciutadans i dels seus votants?
Ciutadans sorgeix com una aposta de laboratori per mobilitzar i radicalitzar el vot unionista. Fins que no apareix, el vot unionista no havia tingut una actitud centrada exclusivament en l’espanyolisme, en l’espanyolisme radical i desacomplexat com a única proposta. La gran força política espanyolista era el PP, però tenia també un fort component ideològic, a partir de propostes polítiques que vertebraven l’espai conservador. El PP era i és un partit espanyolista, però era i és també un partit conservador, d’ordre i de govern. A més, el PP havia estat en alguns consensos inicials criminalitzats després per Ciutadans, com ara la immersió lingüística, que finalment també ha acabat combatent. El PP, a més, com a partit de govern, havia participat en pactes amb CiU (a Madrid i a Catalunya) i amb el PSC (en les grans ‘qüestions d’estat’ que ells en diuen).

L’objectiu de Ciutadans, des del seu naixement, és articular, captar, mobilitzar un segment de votant molt determinat, molt concret: el dels ciutadans de Catalunya nascuts fora de Catalunya i el dels seus descendents.

Dic que és una proposta de laboratori perquè és la primera que s’atreveix a explotar sense contemplacions una realitat de la societat catalana: l’origen dels seus ciutadans. Tots sabem que les grans onades migratòries cap a Catalunya del segle XX van provenir d’Espanya: d’Andalusia, d’Extremadura, de Galícia, de les Castelles, de Múrcia… Segons algunes dades que circulen, el 70% de la població de Catalunya o ha nascut fora, o hi ha nascut algun dels seus pares o algun dels seus quatre avis.

La societat catalana ha tingut històricament –o això pensàvem– una gran capacitat d’integració. El fet que la catalanitat, el fet de considerar-se català, es vinculés històricament a la voluntat de ser-ho n’és l’exemple més clar, com ho aquella frase tan cèlebre que diu que ‘és català qui viu i treballa a Catalunya’.

I, tot i que el lerrouxisme ha estat sempre l’eina que ha fet servir l’estat per intentar dinamitar aquest procés d’integració i les conseqüències que se’n deriven (l’assumpció d’una realitat social i política amb unes demandes i plantejaments propis), el fet cert és que sempre ha estat més fort el treball de la majoria de forces polítiques, sindicats i societat civil per fer realitat allò de ‘un sol poble’. En aquest sentit, no em cansaré mai de reivindicar l’enorme feina del PSUC, que va fer anar de bracet la qüestió social i nacional i que va donar un marc d’integració a moltíssima gent, com el meu pare, murcià i del PSUC.

La transició i la recuperació de l’autogovern a Catalunya van anar acompanyades d’uns consensos molt grans i molt importants, en els quals inicialment també hi havia el món actualment del PP, llavors UCD i Alianza Popular. L’impuls de la normalització lingüística i de la immersió lingüística a l’escola són dues fites d’aquell moment.

Malgrat el consens polític, el fet és que ràpidament els sectors més ferotgement espanyolistes i anticatalans es van mobilitzar i van superar els partits que podien recollir el seu vot.

El seu gran objectiu sempre ha estat –i continua essent– la immersió lingüística. En aquells primers anys de l’autogovern recuperat es va produir la virulenta reacció que es va concretar en el ‘Manifiesto de los 2.300’, contra la immersió lingüística i en general la normalització lingüística. Tots els partits i tots els sindicats de l’ensenyament hi van reaccionar amb una gran unitat. Recordo que mon pare, que va ser fundador de la USTEC, el sindicat de mestres majoritari, d’un fort component esquerranista i catalanista, va anar, amb molts altres companys de sindicats com ara Comissions, al Palau Blau-grana, on feien un aquelarre anticatalanista els d’aquest ‘manifiesto’, per plantar-los cara. Ho recordo com si fos avui. I parlem de començament dels vuitanta…

Socialment es va aturar i no va tenir cap repercussió. I, sense suport social, la batalla la van traslladar –i encara hi és– a l’àmbit judicial.

Durant els anys noranta es va reprendre ‘la guerra de la llengua’, per fer servir l’expressió tan precisa d’Eduard Voltas que va donar nom a un llibre magnífic i indispensable per a saber tot allò que va passar llavors i els seus actors. Un cop més l’escola i la immersió lingüística al centre d’aquesta guerra.

La victòria sense majoria absoluta del PP d’Aznar en l’àmbit espanyol i els pactes del Majestic amb CiU per garantir la governabilitat a Espanya van desactivar aquesta guerra. Va ser una de les condicions de CiU. De retruc, això va implicar que el PP hagués d’apartar un dels màxims líders d’aquella guerra de la llengua, Alejo Vidal Quadras. I aquest relleu va acabar d’embogir aquest personatge tan sinistre.

En un context en què CiU havia pactat amb el PP a Madrid i el PP havia acabat falcant els últims governs Pujol, quan va perdre la majoria absoluta, sorgeix Ciutadans.

Ciutadans es presentà davant la societat amb un únic objectiu i proposta política: convertir en un fet polític l’origen de les persones, mobilitzar les persones i el seu vot simplement per l’origen. Ciutadans esdevé així una atroç proposta política de caràcter únicament identitari, que podríem considerar també etnicista: l’origen ha de determinar el sentit del vot. I ho ha de fer no amb cap voluntat inclusiva socialment, sinó divisiva.

Si l’origen de la majoria de catalans és a Espanya, cal mobilitzar aquest origen, transformar-lo en vot, i així imposar un projecte polític inequívocament colonialista, que combati, fins a liquidar-lo, qualsevol rastre o manifestació de la catalanitat. Fins en aquell moment, les expressions de la catalanitat, el fet de la catalanitat s’havia combatut sempre militarment.

En un context d’eleccions democràtiques, si els ciutadans voten segons el seu origen, és possible d’articular majories des de les quals es pugui imposar un projecte radicalment espanyolista que liquidi qualsevol manifestació o expressió de la catalanitat, de la llengua, de la cultura, del sentiment, i així posar fi no tan sols al fet diferencial, sinó també a l’atàvica ‘qüestió catalana’, expressió política amb què es defineix la resposta a un greuge i saqueig a la societat catalana ininterromput i salvatge.

En aquesta estratègia, des de sempre, el gran objectiu ha estat liquidar la immersió lingüística. Una escola que formi i tracti igualment tots els nens, que en garanteixi les competències lingüístiques en català i en castellà i que ho faci sense distinció d’origen era i és la gran amenaça per al projecte identitari i etnicista de l’unionisme que es condensa en Ciutadans. La divisió segons l’origen s’ha d’establir des de la primera aula, perquè és això que acabarà conformant dues societats, la dels ‘catalans’, ‘guetitzats’, i la de la resta, que, menats pel seu origen, creixeran com a societat paral·lela. I com que estatísticament se sap que som majoria els nascuts fora o amb origen forà dels nostres progenitors, així es farà realitat el seu projecte polític.

Després d’una presència política poc més que testimonial, el 2012, en un moment en què el procés ja avançava amb intensitat, van saltar del grup mixt a aquests 275.000 vots que van rebre.

I ara, aquest 2015, el 27-S, en unes eleccions de caràcter plebiscitari, és quan el seu projecte identitari i etnicista de vehicular un vot a partir de l’origen ha assolit el seu gran èxit, amb 735.000 vots.

Tot i que el creixement de Ciutadans ha anat radicalitzant el Partit Popular a Catalunya, el PP no ha deixat mai de fer propostes polítiques alineades amb la seva ideologia conservadora. Igualment, el PSC-PSOE, que és l’altre vot refugi de l’unionisme, no tan sols presenta propostes ideològiques alineades amb la socialdemocràcia europea, sinó que també, a diferència de PP i, no cal dir-ho, de Ciutadans, manté un compromís amb els elements centrals que configuren els consensos per a ser o continuar essent ‘un sol poble’.

Una primera resposta, per tant, al creixement de Ciutadans la trobem directament vinculada al creixement del projecte independentista. Aquest 27-S, amb caràcter plebiscitari, és la màxima tensió independentista que ha tingut mai Catalunya. En vista d’aquesta tensió evident, la reacció d’una part de la societat no ha estat donar suport a unes altres propostes polítiques amb propostes diferents per a les problemàtiques socials diverses que tenim a Catalunya, sinó convertir el seu origen en el motor del vot, que és la proposta que els feia de fa tants anys Ciutadans.

‘¿Tu o tus padres no habéis nacido fuera de Catalunya? Pues a ti lo que te toca es votar contra los catalanistas, votar contra la independencia, porque esto es una cosa de los de aquí, y tu no lo eres, tu eres ESPAÑOL’

Fa uns anys l’inefable Jordi Cañas bramava en un míting a Cornellà: ‘¡Cómo le voy a decir a mi padre [o al seu avi, no ho recordo] que no está enterrado en España! ¡Cómo le voy a decir que ahora está enterrado en un país extranjero! ¡Nunca! ¡Esto es España!’

Fixeu-vos l’abisme que va d’aquell PSUC que treballava incansablement per millorar les condicions de vida de tots els treballadors, a les fàbriques, als barris, a les escoles, i que ho feia sempre sense distingir origen, fent realitat allò de ‘un sol poble’, a aquest discurs de Ciutadans, en què no importa res d’allò que passa a la societat; simplement importa que som espanyols i, per damunt de totes les coses, hem de continuar essent [...]

La Generalitat denunciarà als tribunals europeus els problemes i retards amb el vot exterior

10.10.2015 12:54

La consellera de Governació en funcions, Meritxell Borràs, ha dit que recorreran al Suprem i també als tribunals europeus els problemes i retards que hi va haver amb el vot exterior a les eleccions del 27-S. Un de cada tres sol·licitants de vot a l’estranger finalment no van poder votar perquè en alguns països les paperetes no van arribar a temps. Per Borràs, ‘s’ha vulnerat el dret fonamental de poder votar’, i per això el govern no ‘s’estarà de braços creuats’ i anirà fins al final amb totes les conseqüències, ha explicat la consellera al programa El Suplement de Catalunya Ràdio.

Borràs ha comparat aquesta actitud de la junta Electoral Central amb la qual va tenir a les eleccions europees, en què va donar una ‘resposta positiva’ als votants a l’estranger. En canvi en les eleccions del 27-S els va arribar ‘centenars de demandes i queixes’ de persones que no van poder votar.

Borràs també ha carregat contra el Tribunal Constitucional, que ha qualificat de ‘totalment polititzat’ i hi ha argumentat recordant que 19 de les 47 lleis aprovades al Parlament de Catalunya s’han portat al TC.
Pel que fa a les negociacions entre la CUP i Junts pel Sí de cara a formar govern, Meritxell Borràs veu bé que s’exerceixi la sobirania que emana del Parlament. La titular en funcions de Governació creu que ‘la majoria dels ciutadans volen un marc de legalitat que doni resposta a les seves necessitats’, i per ella, aquest marc de legalitat ha de ser el català.

Finalment, Meritxell Borràs ha dit que Neus Munté seria una bona candidata a presidir la Generalitat.

10/10: Ser víctima ajuda molt a ser victimista

VICENÇ VILLATORO09/10/2015 18:16

Segueix-me

Ben sovint s’ha acusat el catalanisme de ser victimista. No és l’únic cas. En la banda dramàtica, s’ha acusat de victimista el poble jueu, després de l’Holocaust. En la banda frívola, el Barça quan s’ha queixat d’arbitratges tipus Guruceta. Ara està de moda fer servir aquesta paraula referida al president Mas, davant de la seva declaració als jutjats el 15 d’octubre, l’aniversari de l’afusellament del president Companys. Quan sento el terme, aplicat a algunes situacions, m’enrecordo d’un diàleg en una pel·lícula (o potser en més d’una). Un psicòleg detecta mania persecutòria en un pacient. I el pacient respon: és possible que tingui mania persecutòria; però és que a més a més em persegueixen. I, en el guió de la pel·lícula, és cert. Vull dir que si et persegueixen és més fàcil que tinguis mania persecutòria. Jo no sé el grau de felicitat que provoca en els catalanistes exhibir els atacs que reben (el més clàssic, l’acusació de nazisme o de totalitarisme). Però els atacs existeixen. No sé l’efecte polític que pot tenir la declaració del president Mas. Però en qualsevol cas no és ell qui ha decidit anar a declarar ni qui ha triat la data. Per acusar algú de victimisme és millor assegurar-se que no és víctima.

Pep Cruanyes: "Si l'estat espanyol no reconeix l'assassinat de Companys el denunciarem a Europa"

Entrevista al president de la Comissió de la Dignitat
Per Josep Rexach Fumanya
Diumenge 11.10.2015 02:00

Fa exactament setanta-cinc anys el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, es trobava reclòs al Castell de Montjuïc a punt de ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals. Sis dies més tard seria afusellat a dos quarts de set de la matinada al fossar de Santa Eulàlia. "Per Catalunya!", va cridar en el seu últim sospir de vida.
Dijous se celebraran setanta-cinc anys exactes d'aquell fatídic dia i per commemorar-lo, la Comissió de la Dignitat celebra avui un acte especial. Un acte d'exigència que tindrà lloc a la Sala Oval del MNAC a les 12 del migdia i que estarà obert als ciutadans que s'hi acostin. Pep Crunayes, president de la Comissió de la Dignitat, ens explica que aquest any es vol donar una dimensió més gran a l'homenatge, tenint en compte la xifra de l'aniversari: "La intenció és fer un crit de reivindicació davant l'estat espanyol". I és que s'ha requerit al govern que condemni l'assassinat d'una vegada per totes i es declari nul el judici al qual va ser sotmès Companys. Crunayes és clar: "Si abans del dia 15 no ens han dit res, els denunciarem a Europa".

—Heu demanat al govern espanyol i al Tinent General Ricardo Álvarez Espejo, màxima autoritat militar de Catalunya, que condemnin l’assassinat de Lluís Companys. Heu rebut resposta?
—De moment no. Vàrem enviar una carta el dia 5 d’octubre i de moment no hem rebut resposta. Al govern li demanem que facin aquest acte de reconeixement, homenatge i restitució. Com han fet França i Alemanya, que demanin perdó per la implicació en aquest crim i que anul·lin el procés de Companys. A la màxima autoritat militar de Catalunya, li demanem que el dia quinze tingui una participació activa d’homenatge al president Companys perquè va ser afusellat a Barcelona i sotmès a un consell de guerra.
—Confieu a rebre resposta?
—A veure, si nosaltres ho hem fet, és perquè pensem que és just fer-ho. I perquè que com a institucions democràtiques que són, i per tant, que condemnen d’una manera clara, franca i sense dubtes aquest crim, ja és hora que facin aquest gest. I que sigui definitiu. Creiem que és el normal i que es faria en qualsevol país. De tota manera, si l’estat espanyol no respon, la Comissió de la Dignitat el denunciarà davant del Parlament Europeu i del Consell d’Europa.
—Les Nacions Unides ja han requerit a l’estat espanyol que repari les víctimes del franquisme i anul·li els processos injustos. Què més es pot fer per denunciar aquest greuge?
—El que s’ha de fer és denunciar i fer conèixer al món quina és l’actitud de l’estat espanyol. Quan els relators de l’ONU venien aquí, desconeixien el tracte rebut per les víctimes del franquisme. I se’n feien creus. Si ja se sorprenien els relators, que estan especialitzats amb la qüestió dels drets humans i de l’incompliment, més ho desconeixerà la resta del món. Per tant, el que hem de fer, és donar-ho a conèixer i posar en evidència que Espanya incompleix els requisits mínims i les exigències que les Nacions Unides els requereix amb el compliment dels tractats que el mateix estat espanyol ha signat, i en concret, de respecte dels drets humans. Recordo que va ser ratificat l’any 1976, fins i tot, abans que s’aprovés la constitució espanyola de 1978.
—En lloc de requerir, les Nacions Unides no poden exigir a Espanya el compliment dels drets humans?
—Les Nacions Unides malauradament no tenen una força coercitiva, sinó que només tenen la força de posar en evidència els incompliments en informes periòdics davant del món. De manera que l’estat espanyol figura des de fa molts anys, com a mínim des del 2009, en diverses comissions de les Nacions Unides on se’l requereix a fer una sèrie d’actes en compliment dels drets humans. I hi consta com a constant incomplidor.
L'estat espanyol figura des de fa molts anys en diverses comissions de les Nacions Unides, com a constant incomplidor dels drets humans

—Això és molt greu.
—És més, en la presentació a Ginebra de l’informe dels relators, l’ambaixador espanyol va dir que no ho pensaven complir. Que no pensaven fer cap política de memòria i que el que volien era una política d’amnèsia per fer oblidar a la població el que havia estat el franquisme. Això, davant dels relators i de tots els representants de les Nacions Unides.
—Teniu constància que aquest greuge es produeixi en algun altre país?
—Vejam. Al món trobaríem estats que incompleixen els drets humans. Recentment es parla de països del Golf Pèrsic i d’altres països. Doncs bé, l’estat Espanyol està dins d’aquest, diguem-ne, deshonorable grup de països que vulneren els drets humans d’una manera directa o referent a les obligacions de reparació de les víctimes de la repressió franquista.
—Aquesta actitud és inimaginable que, per exemple, la protagonitzi un país com Alemanya.
—Exactament. Per exemple, en un acte que va fer la Comissió de la Dignitat amb els cònsols alemany i francès el 2008 al Palau de la Generalitat de Catalunya, aquests dos països van condemnar l’assassinat del president Companys i van assumir la responsabilitat que havien tingut en la seva detenció i deportació. La cònsol alemanya va ser claríssima dient que ells tenien com a deure i com a obligació reconèixer els crims que havien comès els seus estats, reconèixer-los, reparar-los i demanar perdó tantes vegades com calgués perquè el que volien és que quedés ben clar davant dels seus ciutadans i sobretot dels joves, els crims que havien comès. I que allò no havia de tornar a passar mai més. Doncs bé, sembla que l’estat espanyol fa justament tot el contrari, amagar-ho i propiciar que hi hagi equívocs i situacions com les que avui s’estan produint de veus que banalitzen el franquisme i tot el que va ser la seva repressió.
França i Alemanya van condemnar l’assassinat del president Companys i van assumir la seva responsabilitat

—Com és que una llei com la de la memòria històrica no ha permès anul·lar el judici?
—Perquè els partits que hi van donar suport no van voler que aquesta llei possibilités un sistema per anul·lar d’aquests processos, simplement va ser així. És a dir, en el procés de discussió de la llei, concretament el diputat Joan Tardà, va defensar un sistema que permetés l’anulació d’aquests processos, però la majoria de partits que van votar aquesta llei van excloure això. Per tant, va ser una decisió política; no casual, sinó intencionada.
—Confieu que un canvi de govern espanyol pugui reparar aquest greuge?
—Tenim poca esperança des d’aquest punt de vista perquè hem vist que aquesta actitud s’ha compartit per part dels governs del PP i del PSOE que hi ha hagut aquests anys. Per tant, si aquests dos partits són els que s’han d’anar alternant en el poder en futurs governs, realment la situació és descoratjadora. De tota manera, nosaltres el que pensem és que la solució definitiva arribarà en el moment en el qual Catalunya sigui sobirana com un estat. Esperem que un dels deures o prioritats que tingui sigui un compliment estricte dels drets humans i dels tractats internacionals, i per tant, en conseqüència, el compliment dels requeriments de les Nacions Unides que l’estat espanyol no n’ha fet cas.
—També exigiu que el govern de l’estat espanyol retorni a la Generalitat la part de l’arxiu institucional que va ser dut a París. Què hi ha en aquests documents?
—En aquests documents s’hi trobaria l’arxiu més reservat de la Generalitat. És a dir, la Generalitat quan se’n va anar a l’exili es va endur tota una sèrie de documentació, i aquesta serien els documents de presidència. Per tant, l’arxiu reservat i secret de documents interns de la Generalitat es van portar a París perquè no caiguessin en mans del franquisme. Entre altres coses donen fe de l’actuació del govern de la Generalitat en fets importants que van ocórrer durant la guerra. Per exemple, tots els esforços que va fer el govern per acabar amb els excessos de violència de l’inici de la guerra. També, altres coses rellevants com la documentació de la relació tensa i dura que va haver-hi entre el govern de la Generalitat i el govern de la República de Negrín en els darrers temps de guerra.
—I tot això està immobilitzat a Àvila.
—Sí, a l’arxiu militar d’Àvila. Nosaltres el què plantegem no té res a veure amb la documentació que els franquistes van confiscar a Catalunya i que Espanya ha de retornar pel que coneixem com els papers de Salamanca. Sinó que és la documentació que va prendre la policia alemanya quan les seves tropes van entrar a París i van clausurar les dependències de la Generalitat. La documentació es va posar a disposició dels franquistes. I una part d’aquesta documentació ara s’ha localitzat en aquest arxiu, on hi ha documentació requisada del govern català i basc.
—Creieu que fer coincidir la declaració de Mas amb aquest aniversari està fet amb mala fe?
—Vejam, si s’ha fet volgudament, és molt greu; molt greu. I si no s’ha fet volgudament hauria d’haver estat rectificat perquè evidentment és un dia significatiu. Planteja una qüestió que és que precisament el dia que va ser afusellat el president Lluís Companys es crida a declarar un president de la Generalitat, evidentment, en una situació diferent però també, sobre un suposat delicte polític com és el de promoure unes eleccions; unes votacions democràtiques.
—Avui homenatgeu el 75è aniversari de la mort de Companys. Heu preparat un concert carregat de simbolisme.
—És una data significativa i per això hem volgut organitzar un acte de participació popular a la Sala Oval del MNAC en el qual farem un gran concert. Aquest concert s’ha pensat perquè s’hi interpretin dues peces que tenen un significat especial. ‘Egmon’ de Beethoven i la ‘Marxa Fúnebre de Sigfried’ de Wagner, són dues peces que l’orquestra Pau Casals, dirigida pel mestre, va tocar al Liceu el desembre del 1936 en homenatge als soldats que lluitaven per la República. Després, s’interpretaran dues peces de dos músics catalans represaliats. Ricard Lamote de Grignon, que fou represaliat pel franquisme i que va ser sotmès a un consell de guerra. I una altra de Jaume Pahissa, que es va haver d’exiliar i va patir el silenci de la seva música.

Hay que salir por piernas

Decía Miguel de Unamuno que, “Se viaja no tanto para buscar el destino, sino para huir de donde se parte"

Se agotan los adjetivos para calificar la postura que el Estado español está, (nunca ha dejado de hacerlo) exhibiendo, en el devenir del “procés”. Cada semana se superan y ahora tras el 27S, aún peor. Este pasado miércoles el discurso de su altísima majestad feudal en su primer discurso en el Parlamento Europeo de Estrasburgo, en el que ha instado a los eurodiputados a contar con una España "unida y orgullosa de su diversidad". Ni una cosa ni la otra. Más falso que un billete de siete Euros. Ese mismo miércoles el presidente socialista de la Generalitat valenciana Ximo Puig reclamaba nueva financiación para su territorio. Un día después el presidente socialista de Aragón, Javier Lambán, ha aprovechado su intervención durante la inauguración del embalse de San Salvador, en la provincia de Huesca, para reclamar al presidente del Ejecutivo de España, Mariano Rajoy, un cambio en el modelo de financiación autonómica.

Ante tanta ‘unión” española de concordia y diversificación y bajo la sospecha de que el PSOE o el PP puedan llegar a cuestionar el sistema de financiación singular del País Vasco llevó este mismo miércoles el Gobierno del peneuvista Iñigo Urkullu ha advertido de que el modelo de Concierto y Cupo supone para él y su partido una línea roja infranqueable. Esta agitación nace de las alusiones de algunos dirigentes socialistas que, aunque matizadas, han alarmado al PNV. Pedro Sánchez, secretario general del PSOE, no permitirá que la especie cobre fuerza: “el programa socialista no cuestionará la singularidad de financiación vasca y navarra”. ¿Pero estos no eran los que le iban a dar a catalunya una financiación especial por su “tret diferencial” si se permanecía en España? O se sale por piernas de este estado de cuento y mendacidad, o no hay más futuro que el peor de los pasados. Porque si no, hasta los 16.000 millones anuales expropiados, van a sonar irrisorios.

Y ahí siguen las respuestas a las falacias sobre el cambio del modelo de financiación que habían estado prometiendo para Catalunya. No es solo el que algunos inocentes creyeran en ella sino que ahora toca el turno del oportunismo y señalar a Euskalerría como otro de los infieles. A los comentarios del presidente del País Vasco, la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana y portavoz del Consell, Mònica Oltra, ha afirmado este jueves sobre la revisión del modelo de financiación y el cupo vasco que "la línea roja es que todas las comunidades tienen derecho a tener la misma financiación", por lo que ha asegurado que, a partir de ahí, "todo es revisable". Nada es lo que se promete y se vuelve al bucle político. Eso suelo pasar como tradición hispana y norma, aunque su monarca se encargue una vez más desde el discurso, del miente que algo queda y no podrán quejarse, aseverando que su reino es un pozo de tranquilidad y ejemplaridad europea, "unido y orgulloso de su diversidad” ¿...?

J L Herrera Vega
Ciències de la Informació i de la Comunicació
El Comunicado

Objectiu: doblegar Catalunya

per Ramón Cotarelo
10 d' Octubre 2015

Fa uns dies un sabotatge va paralitzar l'AVE Madrid-Barcelona.Va ser la policia qui així ho va anomenar. Clar i rotund: sabotatge. Ara només falta saber qui el va perpetrar però són pocs els dubtes, oi? Hi ha algú interessat en sabotejar la independència catalana, el procés català, tot allò català. I no fa falta indagar gaire per saber qui i calibrar els recursos dels quals se'n disposa, que són ingents, doncs són els de tots, inclosos els dels propis catalans. Els sabotejadors tradicionals de l'Estat espanyol són especialistes en esmicolar els seus adversaris amb els recursos de les seves víctimes.

Segons 'El País', verdader 'Alcázar' d'aquest nou i ridícul Moviment Nacional compost d'exrojos xacrosos i penedits, els plans econòmics de la Generalitat "alarmen l'empresariat", ens mitològic tan evanescent com "els mercats". Quan aquest empresariat demana acomiadament lliure, eliminar el salari base, suprimir les cotitzacions, acabar amb les vacances pagades o que els treballadors acomiadats retornin els salaris cobrats, els seus servidors, els intel·lectuals orgànics del capital i El Escorial, no alcen la veu per damunt del nivell de la seva covardia. Al cap i a la fi, es tracta del que pugui caure a Catalunya si els catalans s'obstinen en ser lliure i trencar l'atziac destí d'Espanya: incorreran en les ires dels empresaris, els mecenes d'aquests plumillascomplaents!

La consigna a Madrid és diàfana: cal trencar l'espinada a Catalunya, trencar la resistència dels catalans. Què s'han cregut aquests? Que hom es pot alliberar de la pesada i estúpida càrrega del nacionalisme espanyol dels parracs i la fanfarroneria? La consigna d'esporuguir, espantar, amenaçar, insultar, i arribat al cas, sabotejar o alguna cosa pitjor circula per les seus dels partits, les tertúlies audiovisuals plenes d'esbirros, les redaccions de la premsa falangista, les fundacions, les sagristies, les dependències administratives d'un govern tan buit de dignitat com ple de lladres i d'un consell de ministres compost per franquistes d'estricta obediència.

L'erari no està per a administrar-lo prudentment en benefici general sinó per a robar a mans plenes i, amb el que sobri, finançar campanyes de la por, subornar voluntats i pagar actes de sabotatge. Una o dues d'aquestes agències de rating, quiosquets derobaperes per a jugar amb el crèdit de les institucions segons els seus propis interessos i els dels seus clients, ha pujat la nota dels títols espanyols i baixat la dels catalans. Amb la mateixa justificació amb la qual haguessin fet el contrari si haguessin estat els catalans els que haguessin pagat en comptes dels espanyols.

El cas és esmicolar Catalunya, augurar-li les penes de l'infern, vilipendiar l'independentisme i amenaçar en portar Mas carregat de cadenes a aquesta cort de pandereta i programes cutres enprime time com van fer els romans de Vercingétorix. El mateix diari que fa molts anys presumia de ser independent sense ser-ho pas mai, 'El País', publica un editorial en contra d'una opció que ha guanyat netament unes eleccions i d'un home, al qui ja només li falta demanar que el linxin, o més caritativament, que el tanquin en un frenopàtic. Qui hagi perpetrat aquesta vergonyosa peça emparat en l'anonimat és un pobre home a qui no li queda ni ànima que vendre al diable.

I això és el nacionalisme espanyol suposadament civilitzat, el que diu respectar els drets dels catalans a la diferenciació, sempre que no exagerin, està clar. Del que bramen els altres, aquella màniga d'analfabets bramant en les ones i pagats opíparament amb els nostres impostos no mereix la pena ni parlar.

El proper dimarts 13 el Rei espanyol visitarà Catalunya. És el dia que comencen les declaracions dels tres imputats/ades de la Generalitat davant el TSJC, Rigau, Ortega i Mas. Caldria dir que a Espanya la política va per una banda i allò judicial per una altra, però seria mentida. En un país on el ministre de Justícia administra els temps processals i, a més, presumeix d'això a la premsa, aquesta aparent separació és tan falsa com un discurs d'aquest mateix Rei o les estadístiques del govern que defensa. Felip VI va a Catalunya a donar-se un bany de glòria mentre el president electe dels catalans és forçat a comparèixer davant els jutges per haver permès que el seu poble expressarà la seva opinió. És un intent més d'humiliació i és d'esperar i desitjar que siguin molts més els catalans que acompanyin a Mas que els que vagin a aplaudir al Borbó, per molts autobusos que noliegin en el ministeri de l'Interior i més entrepans que reparteixin entre els jubilats.

Motius per presentar-se a les eleccions espanyoles

per Gabriel Rufián
7 d' Octubre 2015

1) No regalar-li el relat polític i mediàtic del que passa a Catalunya a l'unionisme més reaccionari i al nou felipisme, encarnat en Ciudadanos i Podemos. 

2) No regalar-li la imatge de Catalunya a Albert Rivera. 

3) Visualitzar una de les eines més poderoses de l'independentisme:l'independentisme inequívocament castellà. 

4) Aprofitar l'oportunitat històrica de conformar una candidatura que acabi sent una delegació diplomàtica de bon veinatge al Congrés, que expliqui diària i exclusivament el procés d'autodeterminació català. 

5) Ocupar plenament un espai mediàtic fins ara vetat en les televisions generalistes de l'estat español i poder arriar més lluny i a més gent. 

6) Interpel·lar directament, a casa seva i amb claredat diàfana a PPSOE, màxims responsables de la regressió democràtica, econòmica i social existent. 

7) Passats els mesos establerts dins del full de ruta independentista (en plena legislatura espanyola) i una vegada declarada la independència,visualitzar la imatge d'uns escons buits, abandonats per una delegació que ja haurà complert amb la seva funció. 

8) Contrarestar mitjançant un discurs inequívocament social i més valent que mai, el missatge ambigu i tebi de Podemos que voldrà ocupar l'espai del PSC. 

9) Tornar a reflectir un país en una llista política i no fer una llista política de país. 

10) Conformar una candidatura d'unitat popular real, un grup de gent de tots i per a tots, que des de l'esquerra aglutini a l'activisme social, al socialisme, al sindicalisme, a la socialdemocracia i fins i tot a la democraciacristiana més social, i que comparteixi un eix comú: la decència. 

11) Reforçar nous lideratges, nous discursos i noves hegemonies. 

12) Visualitzar mitjançant suports puntuals a l'esquerra de l'estat espanyol i independentistes de la resta de nacions de l'estat, que des de Catalunya, com sempre ha succeït, es vol el millor per als pobles que conformen aquest estat. 

13) Liderar quan sigui necessari des de les institucions del país veí, mitjançant coratge i gosadia, un procés que serà complicat però enormement il·lusionant. 

14) Amb tota la humilitat de la qual siguem capaces però amb tota la determinació també, intentar inspirar a la resta de pobles del món que se sentin nació. 

15) Dir a tot hora i a tot arreu, queCatalunya és i serà una República independent.

MENTIDES

Els principals diaris internacionals van titular: Victòria independentista a Catalunya. Alguns dels diaris econòmics com Financial Times, Wall Street Journal o La Tribune han advertit al govern espanyol de la necessitat de donar una sortida a aquest repte sobiranista. I alguns d'ells acusen a Rajoy d'haver obert a Europa una escletxa de desestabilització en la Mediterrània Occidental. 

Les persones que es volen informar amb un mínim d'imparcialitat, com en l'etapa de Franco amb la BBC o Ràdio París, han d'optar pels mitjans internacionals. "Pro independence parties won in 912 municipalities (96%) and 36 districts (86%)" diuen alguns titulars. Llavors, quines són les falses informacions o les no informacions de la premsa espanyola? Primer no s'explica la triple tupinada (pucherazo) electoral. La Societat Civil Catalana, amb el seu president dimitit per denúncia per amenaces feixistes a través de la xarxa, rep l'anunci el mateix dia de les eleccions que ha de suspendre per interferència electoral, la massiva campanya de terror psicològic que arriba a totes les llars de jubilats de Catalunya. D'on va treure els diners una entitat sense socis per fer una campanya que ha estat declarada il·legal quan el mal ja estava fet?/

La junta electoral com a braç partidista del govern central permet una pròrroga pel vot per correu només als militars, no així a la població civil. La mateixa junta no denuncia el govern espanyol per l'obstrucció sistematitzada que ambaixades i consolats fan del vot exterior. D'un cens de 196.000 només va votar 14.700. Almenys un terç de votants que havien mostrat voluntat de fer-ho no van poder. Resultats del vot exterior: dos a u a favor de la independència./ Descomptem totes aquestes cacicades que previsiblement haurien fet pujar dos o tres diputats més a Junts pel sí, i centrem-nos en els resulats finals. Segons la premsa espanyolista: 52,5% de no i només 47,5% de sí. Posats a fer trampes al solitari també podríem dir que el no explícit només rep el 39,5% dels vots. I tots els altres: 60,5%./

Però afinem més. Descomptem, blancs i nuls, els més de 400.000 vots sumats de Catalunya sí que es pot i d'Unió democràtica no s'han pronunciat. I així ho defensen els seus dirigents en rodes de premsa i davant del Parlemnt europeu. Demanen que no els comptin a cap bàndol: "Please do not count us in the block of antiindependence", avisen. / Llavors el resultat global és: 47,74% de sí, 39,17% de No, i 11,45% ni sí ni no. Per tant en termes estrictament referendaris de blanc o negre 55,88% a favor de la independència i 44,12% en contra./

Fem més aritmètica i juguem a empresa demoscòpica, atribuint votants neutres. En cap enquesta del CEO donava una xifra inferior al 40% dels votants de CSQEP i UDC a favor de la indepednència. Però juguem: només en el cas que sols un 12% aproximat dels votants de Podemos i d'Unió democràtica optessin pel sí en un referèndum, el resultat seria de 50% i 50% equilibrat./

Joan Maragall ja ho digué a Ortega y Gasset el 1909: "Cien veces cantaréis victoria sobre el catalanismo, y otras tantas tocaréis a rebato contra él". Mentrestant, les condicions objectives de la revolta continuen. Niño Becerra reconeix aquesta setmana que "Catalunya ha donat 220.000 milions d'euros de més des del 1980". El virus de la protesta econòmica s'extén: "El 9 d'octubre a València manifestació per un nou finançament en un nou País Valencià". /

Finalment, es posa en evidència la desastrosa gestió de Monago: Extremadura encapçala el ranking del déficit de les comunitats el 2015./

http://www.economiadigital.es/cat/notices/2015/10/mentides-79630.php

L` autonomia catalana és morta

A hores d’ara, l’autonomia de Catalunya és completament morta. L’Estatut del 2006, tot i les retallades inicials, és paper mullat : ha esdevingut una eina rovellada que no serveix per a res. Un exemple clar d’això el tenim en què, darrerament, el Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha suspès la llei de mesures contra la pobresa energètica i els deutes hipotecaris, així com la llei de comerç que regula les grans superfícies comercials.

Catalunya és una nació sense estat que pateix un tracte discriminatori total. Actualment sofrim una relació de colonialisme econòmic totalment esfereïdor, ja que a banda de patir les invasions de competències per part del govern central i les interferència/ prohibicions polítiques del TC, és un país que no està normalitzat; en aquest sentit, no s’entén que la política social que es debat, s’acorda i s’aprova en el seu parlament, immediatament, a iniciativa del govern espanyol, sigui anul•lada i suspesa per un alt tribunal que es troba a molts quilometres de distància de casa nostra. A més, aquest és un tribunal d’excepció; és a dir, que té un caràcter eminentment polític. Els seus dotze membres són elegits de la següent manera : 4 pel Congrés, 4 pel Senat, 2 pel govern espanyol i 2 pel CGPJ. Això representa que el govern català, l’administració de la Generalitat, es troba totalment intervinguda, de facto, sense cap necessitat que Madrid ens hagi d’aplicar l`article 155 de CE. I el pitjor de tot és que aquesta situació implica un deteriorament molt important de la qualitat de vida del 100% dels catalans.

En síntesi, l’Autonomia catalana està desapareguda i no hi ha cap projecte clar, de tercera vida ni de reforma de la CE, que ens pugui permetre viure en dignitat. La independència ha esdevingut una veritable necessitat, política, econòmica i, sobretot, social.

L’independentisme hauria superat de molt el 50% si no fos estat per l’obstrucció espanyola

Cada dia que passa em fa estar més convençut que la victòria que hagués obtingut l’independentisme català seria escandalosa, antològica. A tots els obstacles que es varen haver de superar abans de les eleccions s’hi han d’afegir els que es van descobrint diàriament. Com que sabien que els vots de l’exterior podrien esser decisius per a poder-se declarar independents en el moment que fos estat més oportú, es varen posar tots els obstacles possibles perquè la gent que viu a fora de Catalunya, a Europa o als altres continents, topàs amb totes les dificultats possibles per poder votar. Això es va denunciar durant el període en què ho podien fer. Ara continuen les denúncies per centenars, i se suposa que han estat milers les persones que no han pogut votar, quan les que ho han fet han votat independentisme en un 64,11%. Un exemple vergonyós i escandalós ha estat el de Roma, que demostra que s’ha efectuat un boicot espanyol contra les votacions. Resulta que es va donar una adreça errònia i inexistent a tots els votants que volien enviar els seus vots al consolat espanyol. Una vegada perduts aquests vots s’ha dit que havia estat un error. Qui s’ho creu? Massa responsables d’ascendència franquista ocupant els càrrecs decisius a l’exterior. L’ambaixador de Roma s’havia dedicat a mentir sobre la història de Catalunya, dient que Catalunya no havia estat mai independent i altres invents maliciosos, oblidant que el seu càrrec també hauria de servir per representar Catalunya.

Qualsevol declaració que faci un representant del Govern central no fa més que refermar la decisió d’independitzar-se, si en quedaven alguns de dubtosos. En lloc de moderar el seu vocabulari no fan més que atiar les brases i la llenya perquè augmenti l’incendi que solament ells han provocat. Les darreres mostres del que afirm les ha provocat el president Rajoy, que quan ha sabut que la prima de risc ha pujat, que el nivell d’endeutament a Catalunya per als inversors ha baixat, no ha fet res més que assegurar que això era culpa del procés independentista, que no es podia provocar la por, perquè les empreses després no volien invertir. Però si els que han provocat la por són ells. No deien que el que es realitzava eren unes eleccions autonòmiques i res més? Idò per què no fan més que comportar-se de tal manera que sembla que s’ha fet el referèndum independentista? Igualment el ministre d’Interior, el català Jorge Fernández, quan ha parlat del que sembla un atemptat, o un robatori de coure i de la fibra de vidre, a l’AVE, diu que a Catalunya no s’ha invertit suficient en seguretat com a la resta d’Espanya i vol culpar del fet la Generalitat, quan els que ofeguen econòmicament Catalunya són ells, el Govern central, que de cada dia tornen menys doblers dels que reben dels catalans. La culpa que no es pugui invertir més en seguretat és per mor de l’espoli al qual està sotmesa Catalunya. Quan deixaran de mentir? Que no s’aturin de fer-ho i veuran com augmenta en progressió geomètrica l’existència de l’independentisme.

Si tornam al que dèiem en el primer paràgraf sobre els obstacles per poder votar i al que deim en el segon sobre el fet que si aquestes darreres eleccions es poden considerar plebiscitàries, és perquè el Govern central així ho ha validat, quan ha repetit que no havien arribat al 50% els votants i han oblidat que amb els votants d’Unió, molts dels quals són independentistes, s’hauria superat amb escreix el 50%. Es veu que ni els que han fet càlculs matemàtics del Govern o els de la caverna mediàtica no superarien les proves de l’Informe Pisa. De què es queixen si els fills i néts tampoc no ho aconsegueixen? Una altra vegada han posat en marxa el Tribunal Constitucional i s’han posat a tombar lleis progressistes i socials que s’havien aprovat al Parlament català, una altra vegada més actuen contra natura i no tenen en compte que el fet d’haver impedit votar a molts catalans, encara que no es pugui demostrar, ja que només ho poden fer els que s’han trobat amb aquests obstacles és un fet molt greu, és l’atac pitjor que pot patir la democràcia, quan s’està demostrant que a massa llocs, el PP pagava les despeses de les eleccions de manera il·legal.

El perquè de Ciutadans

"Ara arriba el moment de la veritat. Juguen el que per ells és el gran partit"

per Joan Ramon Armadàs
11 d' Octubre 2015

Hi ha molta gent que no ho entén. Molts es pregunten com és possible. Altres prefereixen mirar cap a una altra banda i fer veure que no n'hi ha per tant. Sigui com sigui Ciutadans (C's) és la segona força al Parlament Català amb 25 diputats i tot apunta a que el 20 de desembre aquesta "nova" força pot tenir la clau del proper govern espanyol. Aquest partit que va començar a tenir el seu espai defensant el bilingüisme i una Catalunya inclusiva amb el castellà (sic) és ara el principal partit de l'oposició i segons el veredicte ciutadà encarna millor que ningú la defensa del no a la independència.

Com tot en aquest país últimament, aquest auge ha estat molt ràpid. L'any 2010 C's era poc més que un partit residual: 3 diputats i 100.000 vots. L'any 2012 van triplicar escons i van recollir 275.000 vots. Ara han tornat a triplicar la representació i ja són 734.000 catalans els que confien en C's. Al meu entendre la raó d'aquest últim boom (el del 2015) és l'abandonament a què els sectors unionistes han sotmès el PP. Mirem-ho en dades.

L'any 2012 el PP va aconseguir 19 escons, un més que les eleccions del 2010. En aquella ocasió doncs, la pujada de C's sembla que tenia molt més a veure amb la castanya socialista... Però des d'aquelles eleccions el PP ha tingut prou temps de governar Espanya amb tot el que això comporta. La bel·ligerància (per dir-ho suau) que el govern de Rajoy ha mostrat vers Catalunya sumada a la imatge de partit brut de corrupció ha relegat el PP català a ser gairebé anecdòtic. Ara bé, el seus votants no s'han passat a la independentisme. Han trobat en C's cares noves i joves. Un discurs "amable", enfocat en positiu. Amb la idea d'una nova Espanya que està tan neta de corrupció que fins i tot brilla. I, de passada, amb una idea clara que l'autonomisme no ha funcionat (cosa que tothom sap). Aquesta idea ve acompanyada d'un projecte que pretén aclarir el marc competencial, evitar duplicitats i simplificar l'administració. Com deia és un discurs "amable" darrere del qual s'amaga una clara involució en matèria de drets adquirits per a les Comunitats Autònomes. A més, no s'han de preocupar de què a Catalunya s'espantin amb aquest discurs perquè a Catalunya ja han guanyat la partida als seus rivals. En dues mitges legislatures s'han menjat la meitat del PSC i la meitat del PP. No es pot negar l'evidència. L'estratègia els ha sortit bé i la resta ho han fet els dos gran partits espanyols solets cavant-se la seva pròpia tomba.

Ara arriba el moment de la veritat. Juguen el que per ells és el gran partit. Tenen el repte de treure's de sobre l'etiqueta de marca blanca del PP i és per això que estic segur que per poc que puguin abans faran president a Pedro Sánchez que a Mariano Rajoy. Això els permetria seguir jugant a la seva particular puta i Ramoneta com ja han fet a Andalusia amb el PSOE i a Madrid amb el PP. Però a la vegada haurien fet possible "el canvi" i aquest és precisament el missatge que volen fer arribar. Els resultats diran fins quin punt C's pot tenir la paella pel mànec a les Corts Espanyoles. També veurem a quins desencisats arreplega Podemos. El que està clar és que les majories absolutes tardaran a tornar a Espanya i que la negociació amb noves forces, aquesta mal dita nova política, serà el pa de cada dia.

Guia per detectar els autèntics antisistema

CARLES CAPDEVILA Actualitzada el 09/10/2015 19:32 Contingut Premium
4K

86

La inversió de l’Estat a Catalunya cau a la meitat

CARLES CAPDEVILA

I AQUÍ
CARLES CAPDEVILA

Segueix-me

Veig, allà i aquí, intents de desacreditar la CUP com a antisistema. Van passar de 3 a 10 diputats, tenen una representació semblant a la del PP, són decisius en el procés, han sigut coherents. I això fa ràbia.

Trobo que antisistema són Bárcenas o Millet, dos lladres que minen la fe en el sistema. Antisistema és la comptabilitat sencera del PP, tots els seus casos de corrupció sistèmics. Antisistema és el TC, un tribunal injust per definició, perquè està al servei d’un partit. Antisistema és Jordi Pujol Ferrusola. Antisistema són els negocis de Florentino com el del Castor, blindats amb indemnitzacions indignes. Antisistema és haver estafat avis i àvies amb preferents. Antisistema és permetre que creixi la pobresa infantil. Antisistema és deixar gent sense casa mentre els bancs reben rescats públics milionaris. Antisistema és que bancs rescatats s’hagin venut les hipoteques a fons voltor. Antisistema és el control d’uns mitjans de comunicació escanyats per generar altaveus servils fins al patetisme. Antisistema és la taxa d’atur. Antisistema són les tanques de Melilla. Antisistema és el calvari que ha passat Ester Quintana. Antisistema són les comissions. Antisistema és mantenir uns CIES on no tenir papers és un delicte. Antisistema és la precarietat com a mètode. Antisistema és que els rics hagin doblat la fortuna en els anys de crisi. Antisistema és vetar que Catalunya pugui aplicar el decret de pobresa energètica.

I avui lamento que l’article sigui curt, perquè podria continuar un parell d’hores. Vull creure que en l’estat propi crearem les bases d’un nou sistema que garanteixi vides dignes des de la justícia social. Només així el viatge paga la pena.

12 d’octubre: la realitat

12.10.2015 02:00

Avui és dotze d’octubre, això que alguns en diuen la festa nacional espanyola o encara el ‘dia de la raça’, la rància expressió que l’espanyolisme més tronat es va inventar per a parlar d’un imperi que només existeix en el seu cervell.

Per primer vegada en uns quants anys avui l’espanyolisme no convoca cap manifestació a Barcelona —tret d’una concentració marginal del feixisme més recalcitrant. L’intent per part de l’unionisme de contrarestar les grans manifestacions independentistes s’ha apagat en només tres anys, val a dir que després de fracassos més que notables. Simplement ha arribat el moment en el qual la realitat s’ha imposat a la propaganda. L’unionisme, l’espanyolisme, dóna pel que dóna a la Catalunya d’avui i la seua absència als carrers avui parla per ella sola.

L’èxit electoral de Ciutadans, en aquest sentit, s’ha de posar al nivell que correspon. Ha absorbit i concentrat la major part del vot espanyolista i això li ha fet esdevenir la segona força política del parlament. Però està a una distància enorme de Junts pel Sí pel que fa al nombre de vots i escons. I pel que sembla, ells i tot l’espanyolisme, ho estan molt més encara a l’hora de mobilitzar la gent al carrer. Tant que renuncien a competir i tot. Avui.

12 d'octubre, Dia de la Vergonya

per Víctor Alexandre
11 d' Octubre 2015

Si l'Estat espanyol tingués un mínim de dignitat ja faria anys que hauria esborrat el 12 d'octubre com a data festiva del seu calendari. Fa venir basques que en ple segle XXI, un Estat es vanti d'haver envaït unes terres d'ultramar al segle XV i d'haver-hi imposat la seva llengua i les seves lleis a sang i foc, talment com si els homes i les dones que hi vivien no tinguessin la seva pròpia llengua i les seves pròpies lleis. "Eren salvatges", ens diuen. "Era gent que estava per civilitzar. Només eren indis. Només això. És a dir, com una mosca". 

I ves per on, Espanya va fer que els indis-mosca, per fi, poguessin comunicar-se com a éssers humans i sentir-se culpables dels terribles pecats de la carn que cometien. Va caldre mà de ferro, això sí, perquè eren desobedients com un dimoni i tossuts com una mula, i no entenien que les lleis de Castella i la paraula de Déu són una mateixa cosa. Això va fer necessari exterminar-ne uns quants milers, ves què hi farem, però ja hem dit que el fet és irrellevant perquè només eren indis-mosca. Tan fàcils d'esclafar com una mosca. Aquests indis-mosca, amb el pas del temps, serien coneguts també com a argentins, xilens, peruans, mexicans, bolivians, colombians, uruguaians, equatorians... i esdevindrien membres de ple dret de les Nacions Unides, però aquesta ja és una altra història. 

És així com, sense un bri de vergonya i amb tones de fatxenderia, l'Estat espanyol continua celebrant el 12 d'octubre -dia de la Hispanidad o dia de la Raza- com la seva Fiesta Nacional. I ben mirat no és estrany, atès que si de la tortura d'animals, a les places de braus, també en diuen Fiesta Nacional, per què haurien d'avergonyir-se d'haver massacrat mig continent americà i d'haver-hi anorreat pobles, cultures i llengües? Si en aquell cas es pretenia que els indis-mosca pensessin i parlessin com un ferrer de Toledo, en el cas de la tauromàquia es tracta de demostrar que un brau és un ésser inferior a un torero, cosa que crida l'atenció, ja que diu molt poc d'un Estat que mesura la seva intel·ligència a partir de la intel·ligència d'un brau, que és la mateixa que la d'un canari. 

Hom potser es preguntarà com és possible que, transcorreguts més de cinc segles, l'Estat espanyol encara no hagi demanat perdó per aquell carnatge. Però n'hi ha prou de recordar que estem parlant del mateix Estat que no ha demanat mai perdó per haver assassinat el president català Lluís Companys, que es nega a anul·lar el judici sumaríssim que se li va fer, que es nega a retornar a la família la documentació relacionada amb la seva persona i que es nega a condemnar el franquisme. I si a això hi afegim la condecoració de nazis, l'11 de maig de 2013, no hi ha motiu per a la sorpresa. 

Tot concorda. Si més no, s'ha de reconèixer que l'Estat espanyol,'impasible el ademán', és un Estat amb criteri. I fidel a aquest criteri, cada 12 d'octubre celebra un acte a la plaza de Colón, de Madrid, i una desfilada militar pel paseo de la Castellana tot festejant que l'anorreament de pobles, cultures i llengües a Amèrica va significar, en paraules textuals del govern espanyol i del seu ministeri de Defensa, la "configuració de l'Estat modern". S'entén, oi, que ho celebrin amb homes armats fins a les dents? Celebren la victòria militar sobre els indis-mosca. 

D'acord amb això, també s'entén que considerin una insubmissió que el president Mas permetés que el poble de Catalunya pogués votar el 9 de novembre passat i que, posant-li una querella criminal, l'hagin citat a declarar el 15 d'octubre, el mateix dia del 75è aniversari de l'afusellament del president Companys. Van assassinar Companys, perquè volien humiliar Catalunya, i ara volen jutjar Mas, perquè volen tornar-la a humiliar. Però no humilia pas qui vol. Ignoro si el president Mas llegirà aquest article, però li demano des d'aquí que es negui a declarar en cap altra llengua que no sigui la llengua catalana. És una qüestió de dignitat.

El Dia de la Defragmentació de la Hispanitat

El ‘Doce de Octubre’ d’enguany estava cridat a ser, com cada any, un bany d’espanyolitat, però el fervor patriòtic per celebrar la primera pedra de l’imperio español ha demostrat que les èpoques on a l’Estat no es ponia el sol cada vegada queden més lluny. A més, lluny de ser una mostra de força per posar de manifest la fortalesa de la unitat d’Espanya, aquest Dia de la Hispanitat ha deixat clar que l’imperio encara podria ser molt més petit d’aquí a pocs anys.

Barcelona ha presenciat la manifestació unionista més escarransida de les quatre que s’han celebrat el 12O des que el 2012 alguns van intentar contrarestar la primera gran concentració la Diada d’aquell any. Aquest dilluns s’han aplegat 4.500 persones a Plaça Catalunya, lluny de les prop de 40.000 de fa dotze mesos. El fervor patriòtic va de baixa, i encara que un 39% de catalans van votar fa dues setmanes clarament per la unió, no ho fan amb la mateixa determinació que els gairebé dos milions independentistes, que estan disposats a demostrar-ho un cop l’any. La majoria sobiranista encara es pot eixamplar.

Un altre motiu pel descens en picat d’assistents a la manifestació ha estat la manca d’entesa per fer un acte unitari per part de les entitats unionistes catalanes. Això ha provocat que Ciudadanos i el PP s’hagin mantingut al marge de la marxa i, tot i que Xavier García Albiol hi ha acabat anant, la mobilització ha acabat sent residual. L’independentisme pot veure’s beneficiat de la debilitat que aquests mesos mostrarà l’espanyolisme ranci amb una convocatòria electoral el 20D i no un, sinó dos partits diferents –més el PSOE, que s’hi podria comptar també perfectament. Això pot provocar més complicacions a l’hora de fer un govern fort i unívoc. Catalunya ha de començar a desplegar la seva sobirania en aquest moment en què l’Estat pot trontollar. 

D’altra banda, la desfilada militar de Madrid en aquest ‘Doce de Octubre’ estava cridada a ser una altra posada en escena de la vigorositat de la integritat territorial. Fa uns dies, el president de Castella la-Manxa, Emiliano García-Page, deia que la presència dels presidents autonòmics a la desfilada aquest any “és més important que mai perquè es constatarà que la unitat d’Espanya no està en perill només 15 dies després de les eleccions catalanes”.

Ara bé, ha oblidat que per primera vegada a la història, fins a tres presidents autonòmics no han assistit a l’acte militar a la capital pel seu sobiranisme. No només Artur Mas (Catalunya) i Íñigo Urkullu (Euskadi) no hi han anat, sinó que la nova presidenta de Navarra, l’abertzale Uxue Barkos, tampoc. Ja són tres els territoris escèptics amb la idea actual d’Espanya, quan només fa cinc anys, el 2010, els presidents de Catalunya (José Montilla) i de Navarra (Miguel Sanz), i representants del govern basc hi van assistir. En només cinc anys, tres comunitats autònomes s’han allunyat progressivament d’un Estat que veu, en un 12 d’octubre, com l’imperio español es pot continuar defragmentant, com fa 200 anys que ja ho està fent.

Unionisme espanyol i de les JONS

"Queda clar que l'unionisme té un component falangista indiscutible, en especial quan es mostra al carrer"

per Salvador Cot 12 d' Octubre 2015

Exhibició de tota mena de símbols falangistes, feixistes i nazis; insults; amenaces; crides directes a l'agressió contra Jordi Borràs, fotògraf d'aquest diari; salutacions falangistes, àguiles de Sant Joan, consignes violentes, vandalisme contra el monument a Lluís Companys... I uns milers, pocs, de manifestants a la plaça de Catalunya. Aquest és el balanç del Dia de la Hispanitat -Dia de la Raça, com bé recordava l'ambaixada francesa- a Catalunya. Una projecció cap al passat més negre amb garantia d'impunitat total. Com sempre.

No cal dir que la immensa majoria del 39 per cent dels catalans que van donar suport a opcions unionistes el passat dia 27 no comparteixen ni la ideologia ni els mètodes dels espanyolistes que van sortir ahir al carrer. Però també és cert que PP, PSC i Ciutadans eviten sistemàticament desmarcar-se d'aquestes convocatòries falangistes i no se'ls ha sentit mai exigir responsabilitats per aquest tipus d'accions. Falange és un partit tan legal com la Fundació Francisco Franco, i això passa per voluntat de PSOE i PP, que són els partits que han gestionat la democràcia espanyola al llarg de les últimes dècades. Ells són la garantia, per exemple, de què els torturadors franquistes gaudeixin de les seves pensions sense que ningú no els pugui molestar.

Queda clar que l'unionisme té un component falangista indiscutible, en especial quan es mostra al carrer. I aquesta és una raó extra per oferir la República Catalana com a espai inclusiu, civil i democràtic. Exactament el revers de la Hispinitat.

Hispanitat i catalanitat

per Toni Aira
12 d' Octubre 2015

Apoteosi militar a La Castellana, i himnes i banderes i tota la parafernàlia típica de les diades nacionals de les nacions que són Estat i que són o van ser alguna cosa potent. I això hi ha molta gent que ho viu intensament o a qui emociona. Fins i tot gent que quan la reivindicació de la bandera o del sentiment nacional el fan els catalans amb la senyera o el catalanisme dibuixen una ganyota de desaprovació al seu rostre i diuen que això es cura viatjant i que no s'ha de ser tan localista ni sacralitzar "draps". És el que hi ha. Són gent acostumada a dir als altres com han de sentir i sentir-se.Són gent que ha expulsat la catalanitat de les seves vides i ben bé ja del tot del seu Estat. Ja veurem si això últim culmina, però de donar-se, en gran part haurà estat pel sentiment excloent que molts han aplicat al fet de ser o sentir-se espanyol. 

No hi ha un "Dia de la Catalanitat". A Catalunya hi ha una diada nacional, que és L'Onze de Setembre. Però la catalanitat cadascú la viu com pot o vol. No hi ha un concepte únic, immutable o ortodox de catalanitat. D'hispanitat ens han vingut a dir, amb fets i paraules, que sí. I això no integra, no suma. Expulsa, desconnecta. I ha passat. I està passant. Però aquest ja és cada dia més un problema que afecta o que mareja menys catalans. El procés sobiranista és això també, i els actors implicats cal que en siguin conscients també per conjurar dinàmiques semblants que bàsicament s'ha vist clar que resten. 

No hi ha una manera única de viure la catalanitat. Igual com no hi ha una única ruta, marcada i ja traçada, per enfilar decididament camí cap a la independència. No està escrit que tot el tram hagi de fer-se des de la dreta, l'esquerra o el centre. Igual com no està escrit que la Catalunya Estat que n'hagi de néixer sigui d'un color polític determinat. Seria absurd. Seria tant com dir que hi ha una única manera de viure la catalanitat, i això no seria de societat sana ni practicable. En una Catalunya així, monocolor, per exemple decantada només a l'extrema esquerra, molts no hi voldrien viure, igual com a l'Espanya que han conegut ja no ho volen fer pel seu discurs indistintament centrípet pel que fa la gestió política, ja la practiquin governs que es proclami de dretes, d'esquerres o de centre. Que ho tinguin present els qui han de fer possible un govern que construeixi les bases d'aquest nou estat. Per allò de començar bé o tot el contrari, amb ses conseqüències.

Ciutadans i la dreta moderna

per Enric Vila
12 d' Octubre 2015

Després d'haver viscut la febrada de Podemos i de Pablo Iglesias, resulta curiós de veure com ara es promociona Ciutadans. Era previsible que els nois d'Albert Rivera treurien uns bons resultats a Catalunya. En el món de la immigració i de Pedralbes s'hi troba el sector de l'electorat que té un sentit polític més cru i més pragmàtic del país. En les eleccions del 27S era tan difícil prendre's seriosament la campanya dels somriures de l'independentisme com la campanya de la por auspiciada pel govern central. Iceta va salvar els mobles ballant, però amb el PSC en hores baixes, Ciutadans va aplegar el vot de la gent que prefereix xutar la pilota endavant, abans d'embarcar-se en situacions que no veu clares.

Fins que l'independentisme va esclatar, Ciutadans era un partit marginal, d'electors que estaven indignats amb Catalunya perquè no tenien el coratge d'indignar-se amb el món o amb Espanya. Ara em fa l'efecte que, d'un temps ençà, els poders fàctics espanyols l'utilitzen per fer reaccionar el PP, igual que Pablo Iglesias ha servit per controlar i resituar el PSOE.Ciutadans agrada a Aznar perquè serveix per desgastar Rajoy i perquè té la mateixa barreja de cultura tardofranquista i nordamericana que ell va intentar promoure quan manava. Ciutadans és una versió actualitzada d'aquella escola del desarrollismo, tan explotada per Aznar, que advocava per la fi de les ideologies i el feliç adveniment de la tecnocràcia.


Alguns diaris presenten Ciutadans com el partit de la nova dreta. Però per modernitzar la dreta espanyola -que és la base de l'Estat- cal alguna cosa més que un vernís estètic. Caldria, per exemple, tenir prou gruix ideològic per promoure un referèndum a Catalunya, o per assumir la història sense excuses ni tants oblits interessats. També caldria un partit que tingués una implantació una mica homogènia en el territori. Per això em fa l'efecte que l'única cosa que aconseguiran els promotors de Ciutadans serà recalentar el nacionalisme espanyol. Rivera no modernitzarà la dreta igual que Zapatero no va modernitzar l'esquerra. Com a molt, Ciutadans allunyarà encara més, del projecte estatal, les classes mitjanes de cultura catalana, tant del Principat com del País Valencià.


De moment, el partit d'Albert Rivera ja ha demanat l'abolició del Cupo Basc. És una proposta que entra en la lògica del seu discurs, però que també podria haver demanat VOX, o qualsevol d'aquests partits minoritaris que viuen en la seva Espanya de cartró pedra. Ciutadans sembla que té un creixement més sòlid que el de Podemos perquè ha sigut més lent i perquè té una ideologia més ambigua i adaptable. Però si el PP no és capaç de trobar un equilibri entre tradició i modernitat, entre els interessos de les oligàrquies i la sensibilitat de les noves generacions, a mesura que el discurs teòric de Ciutadans vagi topant amb la realitat, Espanya s'anirà esquerdant com una galeta seca. Sense que l'independentisme faci res, la situació d'ara semblarà una broma.