El poder

per Eduard Voltas

1 d' Octubre 2015

Cal aixecar la vista i observar el camp de batalla: vivim una duríssima pugna pel poder. Pugna pel poder entre Catalunya i Espanya com a subjectes de sobirania. Pugna pel poder dins de Catalunya entre les elits tradicionals i les classes mitjanes i populars. I pugna pel poder, molt dura també, dins de cada bloc ideològic. Estem decidint qui mana aquí. 

Les hostilitats van començar fa quatre o cinc anys (gran manifestació contra el TC al 2010, moviment dels indignats al 2011) i de moment les forces del canvi -del canvi històric, no de l'alternança- van guanyant. Guanyen la batalla ideològica perquè marquen l'agenda política, i guanyen la batalla política perquè estan conquerint les institucions.Simplificant molt (però no tant): els acampats de la plaça Catalunya van conquerir l'ajuntament de Barcelona al maig, i els manifestants de la Meridiana van conquerir el Parlament de Catalunya diumenge passat. 

Els que tradicionalment han tingut el monopoli del poder estan desconcertats. Encara són poderosos, però les tècniques tradicionals no funcionen. Un nombre creixent de ciutadans sembla haver perdut la por. Insinues una intervenció de l'exèrcit i la gent se'n fot. Amenaces amb la volatilització dels estalvis i la gent obre compte als bancs que no amenacen. El gran diari de Catalunya fa campanya massiva per un partit i aquest partit queda fora del Parlament. La gent, simplement, ja no obeeix. 

Aquella cosa sense forma definida que va començar fa cinc anys ha pres cos a les institucions. Les mobilitzacions populars, totes, han aconseguit alterar significativament la relació de forces. Som en el clímax de la pugna amb el poder establert i lògicament les forces del canvi viuen tensions internes. Però han arribat fins aquí precisament perquè són complexes i representen molta gent molt diferent. S'equivocaran greument si no entenen que, malgrat les diferències, es necessiten imperiosament. I l'establishment està esperant aquest error.

OK el local está a la Rambla i no va ser retornar com atres locals ara está la UGT

Homenatge al Companys del 6 d'Octubre

L'historiador Arnau González Vilalta: “Companys va fer el 1934 un acte d’afirmació federalista. Les coses han canviat” L'actor Jordi Boixaderas farà a l'Ateneu Barcelonès una lectura dramatitzada de l’interrogatori a Companys davant del Tribunal de Garanties Constitucionals el 1935 El Memorial Democràtic demana la nul·litat del judici contra Lluís Companys

Pep Martí | 05/10/2015 a les 19:30h

Arxivat a: Política, Arnau González Vilalta, Ateneu Barcelonès, Sis d'Octubre, Lluís Companys

Lluís Companys, empresonat després del Sis d'Octubre.

Demà, 6 d’octubre, l’Ateneu Barcelonès, entitat emblemàtica del catalanisme cívic, acollirà un acte d’homenatge al president Lluís Companys, qui el Sis d’Octubre de 1934 va proclamar “l’Estat català dins de la República Federal Espanyola”. Es tracta d’una iniciativa del responsable de la secció d’Història de l’entitat, Joan Solé Camardons, i estarà conduït per l’historiador Arnau González Villata.

L’actor Jordi Boixaderas farà una lectura dramatitzada de l’interrogatori a Companys davant del Tribunal de Garanties Constitucionals el 1935. Les circumstàncies han volgut que aquest homenatge precedeixi només uns dies a la compareixença del president Artur Mas davant el TSJC per haver posat les urnes el 9 de novembre passat.
 
Arnau González Vilalta creu que “el cas Companys assenyala com ha evolucionat el conflicte entre Catalunya i l’Estat. De fet, el Sis d’Octubre, Companys fa un acte d’afirmació federalista. Aleshores, els independentistes, com Josep Dencàs, són pocs. Companys actua com a reacció a l’entrada al govern de Madrid de la CEDA, que era una dreta que no acceptava la República. I ofereix Barcelona com a capital de la República”. L’historiador recorda que quan Companys va sortir de la presó després del triomf del Front Popular el febrer de 1936 “era un mite de les esquerres espanyoles, admirat per Azaña, els socialistes i la UGT. El seu tren des de la presó del Puerto de Santa María fins a Catalunya era saludat per la gent al crit de ‘Viva Cataluña!’”.
 
Ara, tot és diferent. Per González Vilalta, “finalment, el nacionalisme català és conseqüent i, com qualsevol altre nacionalisme, reclama un estat propi”. Però hi ha coses que, en un context sortosament diferent, no canvien. I el president de Catalunya haurà de respondre en pocs dies davant d’un tribunal per suposats delictes contra la legalitat espanyola.

Nosaltres i ells

07.10.2015 02:00

Aquest dia un conegut periodista del país s’escandalitzava perquè en el combat quotidià a Twitter es practica la distinció entre ells i nosaltres. La queixa coincidia amb un dels mantres del catalanisme polític, la idea que els catalans som un sol poble, idea que per cert durant aquesta campanya ha atès categoria de veritat absoluta, a jutjar per un eslògan molt corejat en alguns mítings que pregona (o potser demana, vés a saber) ‘un sol poble, un sol poble!’

Servidor, igual que tots vosaltres, vaig assistir a la metamorfosi lingüística de la candidata Arrimadas tan bon punt es va acabar el vespre electoral: en ser davant dels seus va fer servir la llengua dels seus, que és el castellà. Ciutadans és el partit que fa un ús més instrumental de la llengua, tal com tots vam descobrir el primer dia que en Rivera va prendre la paraula al parlament: la utilització capriciosa dels dos idiomes oficials, amb la intenció declarada de reproduir el que se suposa que passa al carrer, té alguna cosa d’esquizofrènic, i no en va en aquest país malalt de llengua és un comportament lingüístic en augment. Un dels punts clau del programa d’aquests neolerrouxistes és la substitució del model d’immersió escolar per un aparentment modern trilingüisme que demostra que per a ells la sociolingüística és una opinió, tal com corroboren les firmes dels, ehem, especialistes que els fan d’altaveu als mitjans. No vull ni pensar com deuen ser les seves propostes en altres àmbits si apliquen el mateix criteri a l’hora de triar assessors.

Ciutadans fan bandera del bilingüisme per demostrar que aquí tothom bla bla bla, però només en públic. Per això en la prosa opinativa encara gasten aquell recurs tan tronat de referir-se a això que parlem tu i jo com “la llengua de Verdaguer, Pla i Rodoreda”, perquè per a ells evidentment és una cosa arcaica i naftalinosa, d’èpoques passades. No diuen mai ‘la llengua de la Moliner’ o ‘d’en Marc Márquez’. Ells tenen un altre univers al cap, i en aquest univers no s’hi parlen llengües aldeanes i carrinclones. El seu món mental de referències és l’àmbit espanyol (és molt il·lustratiu repassar el nom de pila dels membres de la candidatura) i, coherentment, s’expressa per norma en castellà. Però sovint amb un deix jordicanyista, amb aquell to altiu i provocador, aquell posat torero que et fa pensar ‘aquest és un inadaptat. És aquí però és com si s’estimés més no ser-hi’.

Una de les qüestions que la famosa Enquesta d’Usos Lingüístics no ha pogut aclarir del tot és el percentatge de residents al país que exerceixen el monolingüisme, però la del 2013 s’hi ha acostat molt, i el xifra al voltant del 35%. No cal ser gaire viu per endevinar que la majoria de votants del partit surten d’aquesta franja. Que, traslladada a l’eix del consum mediàtic, es correspon amb una altra d’igualment monolítica, la dels que consumeixen mitjans exclusivament espanyols.

Però a diferència del castellanoparlant que es mira la llengua del país com un trampolí per a l’ascens social, i per tant la reclama per als fills, el ‘ciutadà’ la rebutja, tal com podreu comprovar si feu un tomb per webs com la de l’Assemblea per una Escola Bilingüe. Aquest esperit de tirar la llengua (en privat) i amagar la mà (en públic) se sintetitza en la frase que em va adreçar una noia molt salada un dia que exposava la tesi que el bilingüisme mata la més feble: ‘Vosotros sí que matáis, payasos absolutistas. En España se habla español’ (sempre, com es pot veure, en aplicació del ‘bilingüismo bien entendido’).

És català tothom qui viu i treballa a Catalunya, i té ganes de ser-ho, deia l’afegitó. Però quan algú no en té gens, de ganes, perquè la seva identitat és una altra, i per demostrar-ho està disposat a no aprendre la llengua del país, està disposat fins i tot a combatre-la, qui som nosaltres per obligar-lo a ser dels nostres? Si no vol formar part del nosaltres, vols dir que realment no deu ser d’ells?

Si s'hagués reeixit, aquests 3 serien herois i els coneixeria tothom i tindrien carrers amb el seu nom... però són pràcticament desconeguts. En canvi, l'altre dia, voltant per Sant Vicenç de Montalt o Llavaneres, em vaig trobar el carrer Milans del Bosch!!! Gairebé res, una família dedicada a alzamientos, cops militars, cops d'Estat... rebent aquest honor. Com és possible aquesta ignonimia en ple 2015???

El que fa guanyar guerres... els més criminals passen per prohoms.

Quan siguem independents caldrà netejar de xusma feixista els nomenclàtors dels carrers dels nostres pobles [...]

Una nova geopolítica per als Països Catalans

Per: Vicent Partal
Dimecres 7.10.2015 02:00
Vicent Partal

Ahir dos dels parlaments del nostre país van agafar una alta volada, símbol del nou temps que vivim. A les Illes la derogació de la polèmica llei de símbols impulsada per Bauzá va esdevenir una celebració popular amb diputats, consellers i ciutadans ballant junts a la porta de la cambra. El mal perdre dels diputats del PP es va fer palès quan abandonaren el ple, pensant-se que així aturarien la votació. Però això no va passar, i la persecució de la senyera i dels llaços ja és història.

A les Corts Valencianes, mentrestant, un tens debat va servir perquè la cambra reclamàs per consens al govern espanyol un ‘espai fiscal propi’ per al País Valencià i el reconeixement i el pagament dels més de dotze mil milions d’euros que no han arribat durant anys i que haurien d’haver arribat. Encara que finalment el PP s’afegí a la demanda, cal parar esment al discurs, increïble, de la nova líder del partit. La tesi que va defensar era que el País Valencià tenia problemes perquè havia volgut ser un país i no una regió i, doncs, havia volgut assumir competències que no hauria de tenir. La cara del president Puig era un autèntic poema, en vista de la deriva antiautonomista del PP. Una versió competencial del tristament famós ‘aldeanos’ de la líder valenciana de Ciutadans.

En l’un parlament i en l’altre ahir es van viure moments importants. Moments que simbolitzen un canvi de discurs i de polítiques que no afectarà únicament valencians i illencs, per bé que evidentment en siga la principal conseqüència. I que expliquen clar i net que el Partit Popular ja només jugarà la carta de l’Espanya més tancada i regressiva, pre-autonòmica i tot.

Particularment, vull cridar avui l’atenció sobre el president Puig. En aquests cents dies de govern hem vist créixer la seua figura amb un to, unes formes i unes maneres que recorden molt les del president Maragall. Com Maragall, Puig parla des de la preeminència del país sobre el partit –i la recent picabaralla amb Pedro Sánchez n’és simptomàtica. Com Maragall, Puig parla des de la necessitat de servir els ciutadans i constatant que hi ha un topall, a Madrid, que fa inviable l’autonomia i per tant fa més difícil la vida de tots. Com Maragall, Puig no calla i assenteix, sinó que reclama i fa política.

No vull dir pas que les situacions siguen un calc i que això que ha passat al Principat haja de passar al País Valencià i a les Illes. No serà així necessàriament, però el canvi que s’hi viu pot menar a situacions impensables. Tan impensables com era fa cinc any això que ara es viu al Principat.

No vull dir pas que les situacions siguen un calc i que això que ha passat al Principat haja de passar al País Valencià i a les Illes.

Sobretot perquè hi ha una constant incisiva que és el vector principal de la situació política a Espanya: la intransigència autoritària del PP. El PP, i per la seua mà l’estat, farà el sord a tota reivindicació d’autogovern que puga formular qualsevol territori, especialment aquells que sempre ha considerat ‘sospitosos’. I ‘sospitosos’ som els valencians, malgrat la utilització folklòrica que durant decennis ells mateixos n’han fet. Fixeu-vos, si no, amb quina poca habilitat Maria Dolores de Cospedal, ahir mateix, va vincular la situació de Catalunya amb això que comença a passar al País Valencià.

El pas endavant fet pel Principat el 27-S i aquesta nova presa de posició del País Valencià i les Illes que comença a prendre cos, tot junt, significa per a Espanya un terratrèmol geopolític molt difícil de pair. Estic segur que la manifestació de divendres a València pot ser un indicador important tant de la força de la nova realitat política valenciana com dels nervis i la por que desperta en el govern espanyol.

Cada territori –el Principat, el País Valencià i les Illes– porta els seus ritmes i cada un decidirà el seu camí, sense subordinacions de ningú a ningú.

Cada territori –el Principat, el País Valencià i les Illes– porta els seus ritmes i cada un decidirà el seu camí, sense subordinacions de ningú a ningú. Però cal donar el valor que té al tomb històric que vivim perquè és evident que els interessos particulars de cadascú eixiran reforçats de la batalla comuna de tots. Que al final el problema és aquest model d’Espanya que Espanya no vol fer res per canviar i que tots nosaltres, separats o units, ja sabem del cert que ens duu al desastre.

M'envien MP per insultar-me, per catalana.
Em truquen per quedar i depres em deixen tirada, i m'envien sms del pal 'mañana más', per catalana.

M'envien MP per insultar-me, per catalana.
Em truquen per quedar i depres em deixen tirada, i m'envien sms del pal 'mañana más', per catalana.

M'envien MP per insultar-me, per catalana.
Em truquen per quedar i depres em deixen tirada, i m'envien sms del pal 'mañana más', per catalana.

Bump:

Es que desde l'iphone no em deixa pujar dos fotos a l'hora

Es que desde l'iphone no em deixa pujar dos fotos a l'hora

Ofensiva del govern espanyol al TC contra les polítiques socials del govern català

07.10.2015 17:55

L’autogovern de Catalunya torna a rebre les atzagaiades del govern espanyol a través del Tribunal Constitucional (TC). L’objectiu de la nova ofensiva jurídico-política de l’estat espanyol són les lleis i decrets de contingut més social del govern de la Generalitat de Catalunya. El TC ha suspès preventivament una part de la llei del codi de consum sobre protecció, desnonaments i pobresa energètica i el decret que impedia obrir nous centres comercials fora dels nuclis urbans. A més, el govern espanyol ha anunciat que portaria al TC l’impost de pisos buits i la ILP d’habitatge. És una nova ofensiva de l’estat espanyol contra les competències de l’autogovern català una setmana després de la victòria independentista a les eleccions del 27-S.

El TC ha admès a tràmit un recurs del govern espanyol contra uns quants articles la llei 20/2014 del Parlament de Catalunya per a la millora de la protecció dels consumidors en matèria de crèdits i préstecs hipotecaris, vulnerabilitat econòmica i relacions de consum. Els articles impugnats (3, 8, 13, 17, 18.2, 20 i la disposició addicional primera) de la norma queden en suspens automàticament perquè l’executiu de Rajoy ha demanat que s’apliqui l’article 161.2 de la constitució, que deixa temporalment sense efecte qualsevol norma autonòmica que impugna el govern de l’estat.

La llei segueix els mateixos passos que el decret de la pobresa energètica que desplegava aquesta norma i que també fou objecte de recurs pel govern espanyol i suspès pel TC.

Ara el Constitucional té cinc mesos per estudiar el recurs. Si no ha emès cap resolució, abans no expiri aquest termini haurà de dictaminar si manté la suspensió cautelar o no, i explicar per què.

També ha admès a tràmit el recurs que el govern espanyol va presentar contra el decret llei 7/2014 que derogava l’excepció que permetia d’obrir nous centres comercials fora dels nuclis urbans. El decret suspès derogava una excepció que constava en el decret d’equipaments comercials del 2009. Durant els anys en què havia estat en vigor, més de la meitat de les llicències aprovades havien estat sol·licitades aprofitant aquesta excepció, fet que segons la Generalitat desvirtuava el principi general previst a la norma perquè els establiments comercials s’instal·lin dins de la trama urbana.

El decret de la Generalitat justificava la derogació de l’excepció que havia originat ‘greus conseqüències’ al model comercial català, perquè propiciava l’aparició d’àrees comercials perifèriques fora de les ciutats, en perjudici de la cohesió social i la diversitat d’usos.

Anunci de més suspensions

El Ministeri d’Hisenda espanyol ha avisat el Departament de Territori i Sostenibilitat que presentaria un recurs si no es rectificava la llei sorgida de la ILP de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i contra la llei de l’impost que grava els pisos buits. El conseller Santi Vila ha advertit que el govern destinaria els esforços que calguessin a desactivar la decisió del govern espanyol de presentar aquests recursos davant el TC. Vila creu que aquesta decisió és inadmissible: ‘Ningú no entén que dues lleis tan importants per a promoure el dret social a l’habitatge puguin ser blocades pel govern espanyol.’

L’escandalosa entrevista de TVE a la néta de Franco

La televisió pública espanyola, TVE, va oferir ahir al vespre, en horari de màxima audiència, una entrevista a Carmen Martínez-Bordiu, néta de Francisco Franco. El programa, presentat per Bertín Osborne, va durar més d’una hora i s’hi va utilitzar un to desimbolt i informal per recordar el dictador. En alguns moments, fins i tot, se’n va transmetre una imatge familiar. En cap moment no es va qüestionar res que tingués a veure amb el franquisme, ni amb la repressió ni amb les víctimes que va causar.

La xarxa es va omplir de comentaris d’indignació pel fet que una televisió pública dediqués una entrevista a la néta d’un dictador. Alguns piulets de Twitter, amb l’etiqueta #BertinyBordiu, es demanaven, per exemple, què passaria si un mitjà públic alemany entrevistés la néta d’Adolf Hitler.

Heus ací el vídeo de l’entrevista: