L’escàndol i el frau del vot exterior: Junts pel Sí hagués obtingut dos escons més


Avui ha acabat l’escrutini del vot exterior. Si l’Estat no hagués posat traves per votar, Junts pel Sí hagués obtingut dos diputats més

Ho ha denunciat la Federació Internacional d’Entitats Catalanes. La proporció entre el Sí i el No en relació a l’exterior és molt més favorable a l’independentisme que el propi vot del principat.


65%-35%

Entre Junts pel Sí i la CUP, l’independentisme recull el 65% del vot exterior per a les eleccions al Parlament de Catalunya del darrer diumenge. Les dades de la demarcació de Barcelona i les de la de Tarragona ho deixen molt clar. Junts pel Sí s’ha endut 5.676 vots, Ciudadanos 1.157, CUP 1.151, CSQEP 1.016, PSC 815 i, finalment, el PP tanca la llista amb 655 vots.

A la província de Tarragona, la relació de vots és la següent: Junts pel Sí té 511 vots, Ciudadanos 101, la CUP 83, el PSC 80, el PP 70, i CSQEP tanca el còmput amb 63 vots. El vot a l’exterior està força més decidit que el vot d’aquí, que pateix les intoxicacions diàries que ens arriben des de Madrid.

El resultat final del vot dels catalans a l'exterior ha estat el següent: Junts pel Sí 7.894 vots totals, CUP 1.526, Ciudadanos 1.429, CSQEP 1.231, PSC 1.025, PP 853 i tancant la llista, Unió amb 425 vots. La proporció és de 7 vots cap a Junts pel Sí per 1 de cada partit de la oposició (7 a 1). El plebiscit queda de la següent manera: 'Sí' a la independència: 1.966.768, 'No' 1.608.870, i ni 'Sí' ni 'No' 471.020 vots. Si la resta de vots que no s'han pogut materialitzar haguessin seguit la mateixa tendència, la Declaració Unilateral queda totalment justificada.

El vot hagués estat decisiu

L’Estat espanyol se n’ha cuidat prou d’evitar que la gent a l’exterior voti de manera que aquests vots fossin transcendents de cara al resultat final. Espanya sap que qualsevol vot podia sumar un escó més per les candidatures independentistes, perquè tradicionalment el vot dels catalans a l’exterior, com dèiem abans, acostuma a decantar-se més pel sobiranisme.

Junts pel Sí podria haver guanyat un escó més a Barcelona a costa del PPC i un altre a Girona a costa de Cat Sí que es pot

A la província de Barcelona, Junts pel Sí necessitava uns 15.000 vots més que el PPC per guanyar un escó més. El vot dels catalans a l’exterior n’ha aportat uns 5.000 més per Junts pel Sí que al PPC, en una participació d’un 10% de la possible. Si el vot exterior hagués estat del 35%, s’haguessin pogut recuperar els 15.000 vots necessaris. A Girona calia que Junys pel Sí obtingués uns 4500 vots més que CSQEP, la poca participació ho ha impedit

Per què CSQEP no ha denunciat el frau majúscul?

S’estima que les proporcions en condicions normals, haguessin restat un diputat a una candidatura que ja de per si n’ha sortit minvada a Girona, on va aconseguir la representació in extremis als darrers moments a costa de la candidatura independentista. El Partit Popular hagués perdut l’altre diputat a la demarcació de Barcelona.

Per què el vot dels catalans a l’exterior és més sobiranista?

Els catalans que tenen l’oportunitat de viatjar a l’exterior, ja sigui per feina o per programes d’estudis com ara l’Erasmus, tenen l’oportunitat de veure, en la major part dels casos com funcionen països de tradició molt més democràtica que Espanya. A països com Alemanya, els Estats Units, l’Europa del Nord, etcètera, és impensable que es permetin fundacions amb el nom d’un dictador, o bé manifestacions feixistes.

Barcelona, el Barça i també Messi, són símbols internacionals que han ajudat a difondre una marca que avui s’identifica amb Catalunya. El procés i la feina dels propis catalans a l’estranger han ajudat poc a poc a fer que el cas català es comprengui i, sobretot, es divulgui. A l’exterior és difícil trobar reaccions gaire punyents quan hom explica el dèficit fiscal, o les agressions a la llengua i a l’economia. El propis catalans que viuen a l’exterior no reben tampoc la pressió de les cadenes ni els diaris espanyols, l’enyor i el sentiment de pertinença fan que la causa independentista guanyi adeptes.

Un estat

Gabriel Rufian


Un estat que empara Martín Villa després de signar sentències de mort i imputa Artur Mas després de signar referèndums és un estat menyspreable. Un estat en el qual es persegueix presidents electes que van posar urnes de cartró davant de la gent i protegeix jerarques franquistes que van posar armes davant de la gent és un estat miserable. Un estat que clama davant de cues de gent enfront d'urnes i calla davant cues de gent enfront de menjadors socials és un estat canalla. Un estat que, just el dia que es compleixen 75 anys de l'afusellament d'un president català per haver-se oposat a una dictadura feixista, obliga un altre president a declarar per oposar-se a una decisió antidemocràtica és un estat monstruós. Un estat que davant d'un anhel polític utilitza jutjats i jutges parcials és un estat trampós. Un estat que amenaça amb la presó polítics no afins i allibera de la presó corruptes afins és un estat injust. Un estat que considera un “desafiament” o una “amenaça” un mandat popular expressat a les urnes és un estat antidemocràtic. Un estat que mobilitza la més enorme de les campanyes de la por i les mentides davant d'unes eleccions és un estat roí. Un estat que ignora el clam d'un poble vingut del carrer i atén a ulls clucs els xantatges vinguts d'alguns despatxos és un estat infame. Un estat que recorda només l'article 155 de la Constitució davant d'una urna i ignora el 47 davant d'un desnonament és un estat indigne. Un estat que dóna respostes judicials a preguntes polítiques és un estat sord. Un estat que personalitza els anhels de llibertat de centenars de milers de ciutadans en un partit o un polític és un estat cec. Un estat en el qual l'“esquerra” s'alinea amb la dreta en l'amenaça a anhels absolutament democràtics és un estat dramàtic. Un estat que 80 anys després és incapaç de reconèixer i respectar les diferents identitats i cultures que conviuen al seu territori és un estat que simplement no les mereix. Un estat que l'endemà passat que l'independentisme guanyi incontestablement unes eleccions obtenint gairebé 2.000.000 de vots (un 48%, sense comptar amb l'ambigüitat de CSQEP) cita a declarar un dels seus líders és un estat del qual cal autodeterminar-se. I en un estat així, creguin-me, el problema no el té l'independentisme.

Un estat sense vot per correu i contra les urnes

ANTONI BASSAS29/09/2015 20:39

Segueix-me

En trobarem exemples a grapats. Un estat on algú sigui responsable del vot per correu i hagi de retre comptes a la justícia per impedir el sufragi de milers de persones, cada vegada. Un estat on posar les urnes per eixamplar les llibertats i que s’hi pronunciïn 2,3 milions de ciutadans no costi quatre delictes. Un estat que no manipuli documents de la Comissió Europea. On el governador del banc supervisor no posi en risc el sistema financer amb declaracions irresponsables. I que no pressioni el Parlament Europeu perquè premiï una entitat presidida per algú que ha hagut de dimitir entre disculpes per una querella per insults i amenaces anònims a Facebook. Un premi per mostrar “un compromís excepcional” amb la “comprensió mútua”.

No hi ha dret ni decència

L'Estat espanyol ha demostrat un cop més, i de manera taxativa, que ja fa temps que ha donat per conclosa la via política per resoldre el conflicte amb Catalunya. La imputació del president del país, Artur Mas, i de les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau pel 9-N no només ha deixat de banda la via política, sinó fins i tot la democràtica amb una actuació judicial que vulnera obscenament tots els paràmetres de la separació de poders en un estat de dret.
El cas va començar com a resultat de les pressions injustificables del poder executiu sobre la fiscalia, en resposta a una consulta democràtica impulsada des del govern català en compliment d'un mandat democràtic. Si les sospites sobre la contaminació de la separació de poders no eren prou clares, ahir mateix el ministre de Justícia, Rafael Catalá, es va posar de peus a la galleda insinuant una cosa que en teoria no havia de saber: que el TSJC va retardar les imputacions per no interferir en la campanya. Un exemple de manual d'un estat que regula a pler les interferències judicials en el calendari polític català.
Aquesta és la resposta de l'Estat espanyol a la victòria de l'independentisme en les eleccions del 27 de setembre. Menys democràcia, cap negociació, més repressió. Mentrestant, a Europa no només s'està fent la lectura apropiada d'un procés que avança amb el suport de les urnes, sinó que aquest nou esperpent judicial serà difícil de pair allà on la democràcia i el diàleg són exercits sense la potineria d'un Estat espanyol que comet fins i tot la indecència de citar el president de la Generalitat en el 75è aniversari de l'afusellament de Companys. No hi ha dret, ni hi ha decència.

I ens quedarem quiets?
Xevi Xirgo

A vegades em penso que, quan siguem del tot independents, trobarem a faltar el govern espanyol. Perquè no falla. Mai. Cada cop que al nostre país hi ha el perill, cert o inventat, que alguna cosa no surti bé, a Madrid surt algú que ens acaba esvaint els dubtes. Un dia Margallo ens diu que voltarem per l'espai sideral, un altre Wert diu que cal espanyolitzar els nostres alumnes, surt el ministre de l'Interior i ens amenaça amb “la llei del més fort” o surten alguns militars jubilats a dir-nos que ens portaran els tancs... i així anar fent. Jo estic convençut que, si diumenge vam arribar al 77% de participació i tot i això va guanyar el sí, és perquè l'Estat ens hi ha ajudat molt. Molt més del que ens pensem, i molt més del que es pensen ells mateixos. I que molta gent ha vist clar que amb un estat com l'espanyol no es pot anar gaire lluny. Ahir, el dia que un diari per a gent compromesa encara reclamava ingènuament a portada algun moviment de l'Estat, aquest, efectivament, el va fer. I ara ja sabem que el president Mas, Irene Rigau i Joana Ortega hauran de declarar com a imputats per la querella del 9-N. I que Mas ho farà justament el dia 15 d'octubre, quina casualitat, el dia del 75è aniversari de l'afusellament del president Companys. Un gest brillant i tota una declaració d'intencions. No han deixat ni passar quaranta-vuit hores i la setmana vinent veurem Mas, Ortega i Rigau al jutjat declarant pels presumptes delictes de prevaricació, desobediència, malversació i usurpació d'atribucions. Per haver-nos deixat votar el 9-N! Volen més oferta de l'Estat? Volen una declaració d'intencions més clara? Entre tres i sis anys de presó i deu anys d'inhabilitació. Això és el que s'hi juguen. I nosaltres, mentrestant, discutint si aquest m'agrada o no, o si me n'agradaria més un altre. Potser que anem per feina, que ara ja no són simples declaracions. L'Estat les ha deixat clares, les seves intencions. Tot un ministre de Justícia admet que van endarrerir la imputació a Mas perquè no guanyés les eleccions, i no passa res. Ho troben normal. I jo em pregunto: i nosaltres, ens quedarem quiets?

Fora de la llei

«Aquest 15 d’octubre sí que pot ser, si les coses es preparen bé, “la gran festa de la democràcia”»
Josep-Lluís Carod-Rovira | 01/10/2015 a les 00:01h
6 comentaris

La fanàtica deriva nacionalista de Mariano Rajoy no sembla tenir límits. Ha decidit que tot està fora de la llei, excepte ell, el PP i el govern d’Espanya. Tot allò que no encaixa, segons el seu criteri, amb el marc constitucional, no tan sols no existeix, sinó que no té dret a existir. El curiós és que cinc diputats d’Alianza Popular van votar en contra de la constitució i, durant uns dies, tot el grup parlamentari popular es va retirar de la comissió constitucional. Ara, com acostuma a passar, es passa tot el dia amb la bandera constitucional alçada com a arma amenaçant, amb la mateixa fermesa que els creients extremistes de totes les religions branden el seu llibre sagrat. Rajoy ha decidit que, a Catalunya, no hi passa res i des d’un marginal 8,5% dels vots al Principat i 11 escons, neguen l’evidència del seu fracàs estrepitós i el seu paper irrellevant a la política catalana, alhora que no reconeixen i la victòria de l’independentisme, expressat per Junts pel Sí i la CUP, amb 72 escons.

Aquesta barreja insuportable de decisions polítiques i aparentment judicials que caracteritza la feblíssima divisió de poders a Espanya, acaba de superar-se, quan això semblava ja impossible, amb la citació per a declarar al president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau. Ningú no es creu que aquestes citacions s’haguessin arribar a produir, sense la majoria independentista al Parlament, obtinguda netament a les urnes, en ple bombardeig d’intoxicació i manipulació informatives, amenaces i mentides, per terra, mar i aire. Probablement, sense els 72 escons independentistes, cap dels tres mandataris catalans no hauria estat cridat a declarar. Ara, sí, però. És el càstig de la victòria. I la venjança per la seva derrota. Però, avesats a tancar els ulls a la realitat, amb l’antifaç constitucional que els impedeix de veure allò que passa, l’han tornada a vessar. S’ha d’haver fet una colla de màsters en poca traça –i haver-los superat amb nota alta- per a citar a declarar tot un president de la Generalitat un 15 d’octubre, més encara el mateix dia que farà 75 anys de l’afusellament del president Companys per part de l’exèrcit del mateix estat que, ara, el ministre de Defensa assegura que no creu que hagi d’intervenir. I per què hauria de fer-ho, si ja té els tribunals, els diaris, les ràdios, les televisions per a condemnar tothom que no pensi com ells? La seva ignorància és tan gran, el seu desconeixement de Catalunya (la seva història, la cultura, la llengua, els sentiments, els símbols) és de dimensions tan oceàniques que, n’estic segur, no els veig prou einsteins com per haver triat la data expressament. No en podien escollir una de pitjor per a ells, ni una de millor per a nosaltres. Clar que, ben mirat, potser hi tenim algun funcionari independentista infiltrat que ens ha donat un cop de mà, tot pensant. “va, que ara ho acabarem d’arrodonir”...

S’ha de ser coix de front per a no adonar-se que fer comparèixer el president aquest 15 d’octubre no fa altra cosa que reforçar-lo, a ell, a Catalunya i a les seves aspiracions nacionals. I, al mateix temps, la decisió és vista amb sorpresa per una comunitat internacional que no ho pot entendre d’altra forma que no sigui una acció desesperada de revenja davant l’avenç independentista per vies democràtiques. Vaja, que això del dia 15 és tot un regal. Perquè: de què l’acusen a ell i a les altres dues imputades? De desobediència. Doncs, no. L’acusació està mal formulada. Se’ls hauria d’acusar, en tot cas, d’obediència, d’escoltar allò que els ciutadans demanaven i fer-ne cas, prenent la decisió de convocar els catalans a les urnes. Si Mas, Ortega i Rigau són condemnats, no hi haurà presons en tot Europa per encabir els dos milions de persones que vam anar a votar el 9N. La nostra solidaritat amb els encausats ha de ser absoluta, sense ni una sola esquerda. Per damunt de les legítimes diferències ideològiques que puguin existir, és evident que no se’ls jutja per liberals o democristians, sinó per catalans que s’han posat al costat del seu poble perquè poguessin fer allò que els que els acusen els neguen: votar.

Aquest 15 d’octubre sí que pot ser, si les coses es preparen bé, “la gran festa de la democràcia”. Veure tot un president, la candidatura del qual ha estat la més votada, comparèixer davant un jutjat per haver fet possible que els ciutadans votessin, és una imatge que donarà la volta al món. No podien fer a Mas i a Catalunya, un regal millor que aquest. Si el 15 s’enfoca amb intel·ligència, el ressò internacional pot ser extraordinari i la declaració de Mas, així com la d’Ortega i Rigau, defensant la democràcia i el dret dels catalans a expressar-se a les urnes, esdevindrà la nostra millor targeta de presentació, enfront d’una Espanya cada cop més atrinxerada en la seva ceguesa. Sentir el ministre de l’Interior dient que si a Mas se l’ha d’inhabilitar és pels seus resultats electorals, ens suggereix un ampli ventall de possibilitats d’allò que caldria fer amb un PP residual a Catalunya que acaba de fotre’s una trompada sense precedents. Per a Rajoy, tot allò que no diu la constitució espanyola, no existeix. Que vagi fent així i no sé si val la pena que santa Llúcia li augmenti la vista. Millor que no. Que continuï dient que, allò que pensa el poble que ha donat 72 diputats sobre 135, està fora de la llei, perquè, per aquest camí, ens ajuda i molt. Més aviat del que ell es pensa, serà la constitució espanyola, Espanya i totes les seves lleis, allò que estarà fora de la llei a Catalunya

El fill del policia que va detenir Lluís Companys: "Espanya va cap a una dictadura"

Juan Luis Urraca, amb Mas i Mascarell a la Generalitat el 2012.   |   ACN


per Gemma Aguilera30 de Setembre 2015

"Espanya va cap a una dictadura. És massa greu i increïble que portin el president de la Generalitat davant d'un tribunal per haver posat unes urnes, i encara em sembla més feridor per als catalans que justament triïn la data del 15 d'octubre". Així s'expressa a El Món Juan Luis Urraca, el fill del policia que va detenir el president Companys i el va entregar al franquisme l'estiu de 1940. 

El 15 d'octubre del 2013, va fer una donació a l'Arxiu Nacional de Catalunya de tota la documentació personal i professional que conservava del seu pare, Pedro Urraca Rendueles -triple agent del franquisme, el règim de Vichy i la Gestapo a París i encarregat de coordinar la xarxa de repressió de republicans a l'exili-, assegurant que "el seu pare havia fet molt de mal a Catalunya i era just que aquesta documentació pertanyi als catalans". 

El gest simbòlic, que es va fer efectiu en un acte privat al Palau de la Generalitat amb Artur Mas recollint la documentació, exemplifica un fet que el mateixJuan Luis no es veu "capaç d'entendre", i és que "Espanya no hagi demanat perdó pels crims del franquisme, com sí que han fet països que han patit dictadures". "És una falta de respecte, que denota ganes de provocar, de fer mal i de crear una tensió innecessària i impròpia d'una democràcia, se'm fa molt difícil imaginar-me aquest assetjament a França, on jo hi vaig créixer i on hi he treballat durant molts anys.Espanya està prenent una deriva molt perillosa", conclou Juan Luis Urraca.

La comunitat internacional ja intervé

per Lluís Bou
30 de Setembre 2015

El govern espanyol està dedicant els principals esforços contra el procés sobiranista a la diplomàcia. Ha mogut molts recursos per intentar impermeabilitzar el terreny internacional, com es va veure amb les declaracions d'Angela Merkel i David Cameron en plena campanya. Però precisament el 27-S està demostrant que l'Estat no controla totes les regnes, i que la qüestió catalana comença a ser considerada com un afer europeu.La comunitat internacional ja intervé, i això ens permet jugar cartes molt favorables.

Dos dels diaris més influents del món, Le Monde i The New York Times, han fet editorials sobre les eleccions catalanes, i això és molt positiu per al país perquè posa de manifest que el procés ja no és una qüestió interna espanyola sinó internacional. És una tendència que anirà a més en els pròxims mesos, si no és que s'esguerra des de la mateixa Catalunya.

Tant Le Monde com The New York Times reconeixen la victòria independentista a les eleccions, però alhora compren la tesi del govern espanyol en el sentit que el sobiranisme ha perdut el plebiscit en vots. Aquesta és una asseveració incerta, perquè depèn de com es facin anar els números, però els serveix per reforçar la seva tesi que cal que el govern espanyol es mogui i cerqui un nou encaix per a Catalunya, i que alhora l'independentisme descarti una acció unilateral. Tant el diari francès com el nord-americà propugnen una tercera via, recollint el parer de fons que aquests dies té la comunitat internacional.

Però evidentment l'Estat espanyol no és reformable, com ja va quedar confirmat amb l'Estatut i s'ha tornat a veure aquests dies quan ha reaccionat al 27-S amb la imputació del president Artur Mas per haver posat les urnes el 9-N. Els catalans ja estan desencantats totalment de la tercera via, com s'ha vist en els comicis amb la forta davallada del PSC i la derrota d'Unió, a causa de l'immobilisme espanyol. I el següent pas, que ara ja tenim ben encarrilat després del 27-S, és que també vegi la comunitat internacional que l'única via realista per als catalans és un Estat propi. Caurà com la fruita madura.

Algú creu que Artur Mas no ha esdevingut imprescindible com a president en aquesta fase definitiva que ara inicia el procés?

01/10: Hi ha una Espanya que s’està suïcidant per aturar el procés català

VICENÇ VILLATORO30/09/2015 18:48

Segueix-me

La impresentable imputació del president Mas per posar les urnes és la culminació esperpèntica d’una llista massa llarga. Les declaracions del ministre de Justícia dient que s’havia deixat per després de les eleccions per no interferir-hi (després que Sáenz de Santamaría digués amb motiu de l’escorcoll de la seu de Convergència que els temps de la justícia no entenien ni d’eleccions ni de política!). La tupinada amb els vots a l’exterior. La manipulació del comunicat de Juncker. Les alcaldades de la Junta Electoral sobre TV3. Espanya ha tret per enfrontar-se al procés català la seva pitjor cara, agra, tancada, allunyada d’una cultura democràtica de qualitat. Hi havia una Espanya possible, regenerada, moderna, democràtica, oberta, comprensiva, que molts ens hauríem estimat, que s’està suïcidant per tal d’aturar el procés. I el que més dol és que s’està suïcidant no tan sols amb el silenci còmplice dels sectors que es proclamen hereus dels il·lustrats, de la tradició republicana, de l’antifranquisme, sinó amb la seva participació entusiasta. Entenc que no estiguin a favor de la independència. El que no puc entendre és que no estiguin contra les males arts per combatre-la.

Frau electoral de l'Estat contra l'independentisme


La intoxicació de la premsa espanyola a Catalunya i la campanya de la por té el seu efecte entre l'electorat. I, en canvi, aquells que diuen que l'independentisme es cuida viatjant, s'equivoquen. Al contrari, els qui viatgen tenen una mentalitat més oberta i pragmàtica i no tan provinciana. Això és el que s'extreu del vot ja escrutat dels catalans que viuen a l'estranger. Un 65% ha votat les forces independentistes deixant Junts pel Sí com a primera força i les CUP en segona posició.

Possiblement és per això que el Govern espanyol ha fet un frau electoral no permeten que els catalans a l'estranger votessin a la majoria d'ambaixades i consulats. De fet, fins i tot i va haver algun Consulat que va enviar malament la seva adreça per votar a la gent que ho havia sol·licitat i el cúmul va ser a Roma on el Consulat va arribar a perdre les paperetes dels catalans quan ja havia exercit el seu dret a vot, segons fonts espanyoles, aquests vots es conten el el bàndol del 'no', perquè en no poder-se escrutar només saben quanta gent va votar, però no la seva opció i tots aquells vots que no es poden contar com a 'sí' a la independència, segons ells, són vots del 'no'.

Segons explica avui el directe.cat, Junts pel Sí hauria tret un diputat més a la circumscripció de Barcelona i un més a la de Girona si haguéssim pogut votar tots els catalans a l'estranger que ho havien demanat. I és que, per exemple, a Barcelona el vot dels catalans a l’exterior n’ha aportat uns 5.000 més per Junts pel Sí que al PPC, en una participació d’un 10% de la possible. Si el vot exterior hagués estat del 35%, extrapolant els càlculs, s’haguessin pogut recuperar els 15.000 vots necessaris. A Girona calia que Junys pel Sí obtingués uns 4500 vots més que CSQEP, la poca participació ho ha impedit però altra vegada si tots aquells catalans a l'exterior que volien votar haguéssim pogut exercir el seu dret a vot i extrapolant uns resultats similars dels que ho van fer, Junts pel Sí hauria obtingut un diputat més.

Aquest frau electoral i democràtic que només és present a l'Estat Espanyol és un escàndol. Tots els països del món avançats i no tant avançats vetllen i molt pel vot dels seus ciutadans que treballen, estudien o viuen fora del país. I és que el dret a vot és un dret molt essencial, bàsic i fonamental. L'Estat espanyol s'havia el que s'hi jugava en aquestes eleccions i ha fet el que més sap, una oda al seu passat que alguns tan enyoren.

www.ericbertran.cat

Ciudadanos i PP segueixen avalant el franquisme

Ni el partit del ministre franquista Fraga, ni el la ‘regeneració’ democràtica de C’s avalen un document que pretén anul·lar el sumaríssim

S’acosta el 15 d’octubre, el dia què el president Artur Mas ha estat citat a declarar per haver posat les urnes el 9 de novembre. 75 anys abans, l’Estat espanyol portava al paredón un altre president de la Generalitat, Lluís Companys.

Cartes creuades: ara toca consensuar com s’arriba a la independència

04.10.2015 00:06

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Tal com ja era previt les dues opcions independentistes no podien aconseguir uns (molt) bons resultats en les eleccions de l’últim diumenge, totes dues. Per efecte de la teoria dels vasos comunicants, si Junts Pel Si hagués obtingut uns molt bons resultats (66-67) la CUP no els podria haver obtingut també (10-12), ja que a Catalunya no hi ha, ara mateix, tanta gent que vulgui la independència; no, almenys, sense més garanties.

Finalment, els resultats (JPS 62, CUP 10), tal i com s’havia explicat durant la campanya milers de vegades perquè ningú no tingués cap dubte, permeten que es constitueixi un interessant Parlament a favor de la independència. Es necessiten els vots de la CUP per determinar qui va a liderar el govern i quines seran les principals polítiques del nou govern. A primera vista, això pot dificultar la situació, però estic segur que perquè es consolidi i aglutini el procés, perquè no es deixi fora a ningú, aquest resultat serà molt beneficiós, sempre i quan els principals instigadors actuïn amb la suficient parsimònia.

Al costat d’això deixam destacar l’efecte clarificador d’aquestes eleccions. Fa molt que sabem que el procés és una màquina trituradora de carn. O t’adaptes o les circumstàncies et passen per damunt i no deixen espai als qui dubten i no saben com posicionar-se

És el que va passar a principis del procés amb el PSC, quan els partidaris de Maragall, els sobiranistes, van abandonar el partit i és el que ha passat aquest diumenge amb Unió i Iniciativa. La realitat sempre s’imposa encara que alguns facin grans esforços per tapar-la. No oblidem que fa poc que van expulsar al director del diari que més es ven a Catalunya, però no per ser independentista, sinó només per haver reflectit en les pàgines del seu diari que passava als carrers.

Us esperen unes setmanes intenses i interessants a Catalunya, Vicent, que estic segur que us serviran per consensuar, les bases de l’estratègia a seguir els pròxims anys.

 

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

L’objectiu era aconseguir els 68 diputats independentistes. Objectiu aconseguit doncs. Sumant Junts pel Sí i les CUP, les dues candidatures independentistes, el parlament català comptarà en aquesta la seua última legislatura amb 72 diputats, 62 de la candidatura creada al voltant de CDC i ERC, guanyadora de les eleccions i 10 de la CUP, el moviment anticapitalista que ha protagonitzat un salt espectacular de vots i escons.

És cert que les enquestes i els sondejos a peu d’urna eren una mica millors del que va acabar passant. En una eleccions la sort també juga i Junts pel Sí que s’ha quedat a la porta de sumar dos diputats, un per Barcelona i un altre per Girona. Li han faltat poquíssims vots per quedar-se a 64 en comptes de 62 però això, em sembla a mi, que té també els seus avantatges. Amb un sol diputat més Junts pel Sí ja no dependria de la CUP per formar govern. Però tal com han quedat o s’entenen els dos o no hi ha procés d’independència.

I encara que no serà senzill ni ràpid arribar a aquest acord a mi em sembla una magnífica obligació. Perquè preferisc un govern de tots els independentistes junts i una acció parlamentària de tots, junts també, abans que una coexistència entre les dues formacions. Parlem d’un procés que hauria de durar com a molt 18 mesos i que s’ha d’executar amb una potència enorme. D’un procés que rebrà pressions i atacs monumentals als quals caldrà respondre sense fissures. Així que com més d’acord estiguen els 72 diputats independentistes molt millor per a tots serà.

A Madrid, mentrestant, segueixen sense reaccionar. O reaccionen de la pitjor manera possible que és citant a declarar pel 9-N al president Mas ia les ministres Ortega i Rigau. Són tan prepotents, de fet, que a sobre han cridat a declarar a Mas el dia que farà 75 anys exactes de l’afusellament per Franco del president Companys. I mira que hi ha dies en l’any.

Necessitem un DURI

«Si volem ser la Dinamarca del sud d’Europa només ho farem amb un treball tossut, tenaç, amb polítiques estables de llarg abast»

Josep M. Vilalta | 04/10/2015 a les 00:00h

Més enllà de la Política catalana en majúscula, més enllà dels debats apassionants sobre el futur polític de Catalunya caldrà, en poques setmanes, formar un nou Govern. Serà necessari desplegar d’immediat un seguit de polítiques públiques que afrontin els reptes quotidians i de futur als que ens enfrontem. En aquestes pàgines voldria anar desgranant alguns d’aquests reptes i com, des del Govern i d’altres institucions i administracions del país caldria treballar. Avui em referiré a un àmbit que entenc que ha de ser absolutament prioritari. Es tracta de la necessitat de situar la innovació al centre del model econòmic i social del país; per tant, que la política d’innovació constitueixi una prioritat estratègica de l’acció de govern.    

Us avanço que el meu concepte d’innovació és un punt eclèctic. Inclou per descomptat la vessant de la innovació tecnològica, és a dir, tot allò que permet al nostre teixit econòmic i industrial generar avantatges competitius i crear valor afegit a productes i serveis en uns mercats cada cop més globals. Però des de la meva perspectiva, política d’innovació també té  molt a veure amb la capacitació professional i la formació de tots nosaltres, també en valors i referents culturals: aquí podem esmentar des de la formació professional fins l’educació superior universitària, des de la formació ocupacional a la formació permanent al llarg de les nostres vides. I també té molt a veure amb el desenvolupament social: lluita contra la pobresa, reducció de les desigualtats socials (som un dels països europeus amb major desigualtat, atenent al coeficient de Gini), reducció de les taxes d’atur i major qualificació dels lloc de treball, suport en definitiva a la innovació social i al tercer sector. En aquesta línia, ens cal alinear les polítiques de formació en un sentit ampli amb el model de recerca i innovació. Només així serem capaços, amb tenacitat i constància, de “sortir del laberint” com molt bé ens explica Miquel Puig, el d’un mercat de treball excessivament basat en llocs de treball de baixa qualificació.

La recerca científica al nostre país ha estat, en els darrers quinze anys, una història d’èxit. No us atabalaré amb xifres, però en menys de dues dècades hem passat de ser un país on no es feia recerca (calia marxar a les grans universitats i centres estrangers per poder fer-ne) a situar-nos a la primera divisió europea; en alguns indicadors i àrees científiques fins i tot capdavanters. Això no ha estat fruit de l’atzar, sinó d’una política pública ben orientada, amb recursos i incentius, amb estabilitat més enllà dels canvis de govern; també, per descomptat, per una feina destacada dels propis investigadors i professors universitaris. L’altra cara de la moneda ha estat la política d’innovació, una mena de Ventafocs que no ha acabat de constituir-se com un àmbit estratègic de la política catalana ni de les organitzacions empresarials. Malgrat la nostra història industrial i emprenedora, es detecten signes d’esgotament. Sense anar més lluny, a l’Innovation Union Scoreboard, Catalunya ha passat d’ocupar el lloc 103 l’any 2010 a situar-se al lloc 142 l’any 2013 (d’un total de 262 regions europees). Les ajudes públiques a la innovació a les empreses ha sofert un alarmant estancament, quan no una davallada. En inversió pública en educació, Catalunya segueix alarmantment a la cua d’Europa, fins i tot per sota de la mitjana espanyola. No disposem d’un pla ni d’estratègies estables d’innovació.

Revertir aquesta situació preocupant no serà gens fàcil, però no hi ha alternativa. Si volem ser la Dinamarca del sud d’Europa només ho farem amb un treball tossut, tenaç, amb polítiques estables de llarg abast. Amb grans pactes d’estat entre els diferents actors implicats. I un dels factors crucials és el de que la recerca, la innovació i la formació siguin prioritats estratègiques del nou Govern. Per això necessitem un Departament d’Universitats, Rcerca i Innovació de la Generalitat: un DURI que, com fa anys ja manifestava Andreu Mas-Colell, duri i sigui capaç d’ajudar a construir un país més pròsper, tant econòmicament com socialment.

Tened en cuenta que tarde o temprano Catalunya será independent. peti qui peti

Bump: Tened en cuenta que tarde o temprano Catalunya será independent. peti qui peti

Vots des de l’estranger: un escàndol romà

02.10.2015 06:00

L’escàndol més gros del 27-S és la maniobra de l’estat per a impedir o dificultar en extrem el vot dels catalans a l’exterior. Per la senzilla raó, sabuda de tothom, que aquest vot és més sobiranista que no el de l’interior, cosa que s’ha confirmat en el recompte d’aquestes eleccions: Junts pel Sí i la CUP han obtingut el 64,11% dels vots.

El problema no són els vots rebuts, sinó els milers de vots que no s’han pogut efectuar. Insistesc que, segons que sembla, per un boicot sistemàtic del govern espanyol. La Generalitat ha obert una web per a denunciar aquesta situació, i fa ben fet. Els tribunals europeus, ni que siga d’ací a anys, posaran a lloc el govern de Madrid per aquesta violació dels drets bàsics de ciutadania.

El cas més escandalós ha estat el de Roma. Com és sabut, un error burocràtic ben oportú va fer que els votants que havien d’enviar el seu vot al consolat espanyol en realitat l’enviassen a una adreça inexistent. I la polèmica sobre la intencionalitat del fet ha esclatat. Perquè sí? No. Perquè no és la primera vegada que passa, però sobretot perquè el servei diplomàtic espanyol desperta recels més que justificats.

El servei exterior espanyol és un desastre monumental. De totes les funcions i departaments de l’estat espanyol, aquesta, l’assistència a l’estranger, és la pitjor de totes. De llarg. Entre més motius, perquè és a les mans d’una casta limitada que, si és que representa res, representa la pitjor Espanya imaginable.

Mirem Roma. L’ambaixador –per tant, qui en última instància hauria de donar explicacions sobre l’episodi– es diu Francisco Javier Elorza Cavengt. A la majoria, potser això no us diu res. Però potser començareu a entendre alguna cosa quan us explique que també és això que en diuen el marquès de Nerva. Que és marquès, vaja. I tal vegada ho entendreu del tot si us explique qui era son pare. Son pare era Francisco Javier Elorza y Echániz, marquès de Nerva per matrimoni. Un home que va tenir responsabilitats molt altes en l’àmbit diplomàtic de l’estat espanyol des de l’any 1960. Quan l’estat espanyol, com tots deveu recordar, era una dictadura. Més tard, arribada la democràcia, naturalment que va continuar tenint càrrecs. I va tenir quatre fills, tres dels quals són alts càrrecs de l’estat o ho han estat. Tres de quatre.

El lector pot opinar que això són aspectes intranscendents en què no m’hauria d’aturar: tothom té un pare i una mare. És cert, però és que una de les característiques del servei exterior espanyol és l’enorme quantitat de fills que, per dir-ho d’alguna manera i no és literal, hereten els càrrecs del pare. Esborrona repassar-ne la llista i comprovar sobretot quins pares eren: la flor i nata del franquisme. Tots els diplomàtics de la república foren depurats al final de la guerra però cap diplomàtic de la dictadura, ni un, no fou depurat quan arribà el règim actual.

Accepte la queixa, però. Que el senyor ambaixador a Roma siga marquès i hereu de son pare descriu en tot cas com arriba a ser d’endogàmic el servei exterior espanyol, però no hauria de predisposar a res. Cert. Tanmateix, el problema és que el senyor marquès, a més, parla i escriu.

Tots deveu recordar, per exemple, quan el Corriere della Sera va publicar una llarga entrevista amb el president Mas i l’ambaixador, fill de manaire franquista i marquès va irrompre en la premsa italiana afirmant a tort i dret que el president de la Generalitat falsejava la realitat. I supose que algú li devia fer notar que el president de la Generalitat és una alta autoritat de l’estat que ell representa a Roma…

Amb poc efecte, però. Perquè mentrestant, ell es dedicava a explicar coses tan insòlites com ara que Catalunya no havia existit mai com a entitat independent, que Espanya és el país més antic d’Europa o que el dèficit fiscal no és únicament inexistent, sinó que Catalunya en realitat, atenció!, té un superàvit fiscal del 2,1% anual. Afirmació, per cert, desmentida pel Ministeri d’Hisenda espanyol, que ha reconegut un dèficit del 3,75%. Molt lluny del dèficit real que han calculat els economistes, que és del 8%, però dèficit al capdavall.

Bé, doncs és a les mans d’aquest que hi ha els nostres vots. Cosa que explica que a ningú no li sorprenga gaire què ha passat.

A Europa els estats han modernitzat profundament el servei exterior, tot incorporant-hi professionals de prestigi, joves, amb noves idees. A Europa a cap ambaixador no se li acudiria mai d’atacar un ciutadà del país que representa, per més que hi estiga en desacord. Per un principi elemental de la diplomàcia: el servei diplomàtic d’un estat no és al servei de les polítiques del govern sinó al servei de les necessitats de tots els ciutadans, que són els qui el mantenen. En un país normal, per als treballadors de l’estat que coneixem amb el nom de diplomàtics, no hi ha ciutadans bons a qui protegir i ciutadans dolents a qui perseguir i dificultar els drets. Però no queda més remei que convenir que les coses que passen al servei exterior espanyol són les que són i fan molt més que difícil d’opinar que aquests senyors treballen ‘també’ per a nosaltres.

Sembla que ens acostem a Brioni

05.10.2015 06:00

Fa una setmana de les eleccions del 27-S i, tot i l’estancament en la negociació per a formar govern, hi ha moviments clars que comencen a intuir-se, sobretot a l’àmbit internacional. No hi ha cap més remei. L’establiment d’un període màxim de divuit mesos per a proclamar la independència obliga els actors internacionals, principalment Europa, a prendre’s el cas català amb un altre aire. Ara el rellotge ja compta cap arrere i no hi ha temps a perdre.

A tot el món la lectura més generalitzada de les eleccions és doble. Per una banda, excepte els partits i els mitjans espanyols, tothom reconeix que és una victòria impressionant de l’independentisme català. Però, per una altra, el fet de no haver arribat al 50% del vot popular és una raó per a argumentar que cal un referèndum vinculant i acordat que definitivament aclaresca què pensa la població. Ens pot agradar o no, però és això que més se sent arreu. Fins i tot Alex Salmond, que durant la campanya del seu referèndum ens va tractar gairebé d’empestats, ara va i s’apunta a donar-nos lliçons en aquest aspecte.

Avís: que la comunitat internacional propose o impose un referèndum vinculat és una hipòtesi que no ens hauria d’espantar gens i que no és cap renúncia a res. Si ve de fora i sobretot si la implementació del resultat la garanteix la Unió Europea seria una magnífica notícia perquè, encara que ens puga fer mandra fer-ne un altre, aquest ens garantiria una eixida ràpida i senzilla com a estat independent. Dit això nosaltres no hem de fer cap pas per demanar-lo. Només hem de pensar què faríem si ens el demanen.

Que és probablement el que passarà. La demanda internacional d’un referèndum oficial i vinculant creixerà i serà una constant aquests mesos vinents, especialment quan s’acoste el final del període transitori. Té una lògica molt evident i per explicar-la repetiré una dada que ha de quedar marcada en el cap de tothom: el referèndum d’Escòcia es va convocar perquè l’SNP havia guanyat amb el 44% dels vots i el primer referèndum quebequès perquè el Partit Quebequès havia guanyat amb el 41%. Ací hem obtingut el 48%. I no hi ha cap altre cas comparable. En el món democràtic hi ha, doncs, uns precedents molt clars sobre què cal fer en un cas com aquest i com cal reaccionar a un vot com el nostre. I això significa que hi haurà pressió intensa sobre Espanya perquè accepte fer el que van fer el Regne Unit i el Canadà, perquè els estats que ens envolten volen evitar un conflicte diplomàtic i constitucional, per damunt de tot.

Cosa que nosaltres també la volem, amb la sola diferència que ja no farem qualsevol cosa per evitar-lo. Tothom sap que si fos possible de proclamar la república catalana d’acord amb Espanya seria molt millor que una declaració unilateral. Però la qüestió és si hi ha cap possibilitat que Espanya accepte fer un referèndum com aquest: clar, legal i vinculant siga quin siga el resultat. I ací és on el moviment internacional en favor del referèndum comença a posar-se interessant.

Perquè la pressió, de sobte, ha canviat de bàndol. Declaracions de polítics i juristes, editorials de diaris tan influents i diversos com els de Le Figaro o The New York Times, presa de posició de partits polítics d’uns quants països… Hi ha una gran coincidència: arreu la novetat és que l’acusat d’impedir una solució negociada al tema català és l’estat espanyol.

Madrid confia en un argument que s’esmicola: que la constitució no ho permet. Però això és un argument incomprensible en l’escena internacional perquè posa la llei per davant de la democràcia. Per això si el nou govern i parlament catalans no afluixen, i no ho haurien de fer de cap manera, la pressió creixerà més i més sobre l’estat espanyol. I ens trobarem en una situació que té també un precedent molt important: Brijuni.

Brijuni (més conegut com Brioni en italià) és un conjunt d’illes d’Ístria que són un gran reflex del que ha estat Europa. Van ser venecianes i austro-hongareses, van passar a les mans d’Itàlia i després a la Iugoslàvia de Tito, que hi va instal·lar el seu paradís d’estiu. Avui són part de Croàcia i feren un paper determinant en el procés d’independència, un paper que ens convé de saber perquè pot ser un precedent remarcable.

Eslovènia i Croàcia van proclamar unilateralment la independència de Iugoslàvia el 25 de juny de 1991, una independència que la Comunitat Europea es va negar en rodó a reconèixer. Pocs dies després, el 7 de juliol, i a fi d’evitar-la, la Comunitat Europea es va reunir a Brijuni amb els governs d’Eslovènia, Croàcia i Iugoslàvia per mirar de trobar una solució al conflicte. El resultat va ser un acord que preveia que els dos nous estats congelaven la independència temporalment i, en canvi, la Comunitat Europea es comprometia a forçar Iugoslàvia a cercar un nou acord federal que inclogués algunes de les demandes que presentaven Eslovènia i Croàcia des de feia anys. Vosaltres no us feu independents i nosaltres farem que Iugoslàvia abandone la seua posició de dir no a tot.

Per no fer-ho llarg m’estalvie les peripècies, molt interessants, que van passar aquelles dies i vaig a la conclusió. El 15 de gener de 1992, set mesos després, la Comunitat Europea va decidir de reconèixer definitivament la independència d’Eslovènia i Croàcia. Fou després de constatar que el govern iugoslau no tenia intenció de trobar cap solució negociada al conflicte i que totes les propostes que feien les dues noves repúbliques i la comunitat internacional topaven amb el mateix mur: la constitució iugoslava no ho permet. Allò que Europa no volia al juny de cap manera va ser l’opció triada al gener. Impressionada, Europa, per la decisió i la fermesa en favor de la independència dels eslovens i croats i enutjats, tots, per la intransigència del govern iugoslau.

Doncs bé, tinc la sensació que, després del 27-S, el perfil de Brijuni ha aparegut en l’horitzó i que la inquietud internacional per l’actitud espanyola ha pujat molts graus. Creixen de forma molt clara els partidaris d’exigir a Espanya que convoque un referèndum vinculant a Catalunya, com el d’Escòcia i Quebec i aquesta és una bona notícia per a nosaltres. Perquè Espanya no ho farà això, no ho acceptarà per més pressió internacional que tinga, i si nosaltres continuem el camí marcat dels divuit mesos hi haurà un moment en el qual la pregunta estarà sobre la taula de la comunitat internacional: qui és qui fa impossible una solució lògica i democràtica al problema català? Una pregunta que, com en el cas d’Eslovènia i Croàcia serà impossible que no tinga conseqüències favorables per a nosaltres.

PS. Per cert que no em puc estalviar una anècdota geogràfica: Brijuni obre per dalt una mar Adriàtica que per baix la tanquen Lèucada, Cefalònia …i Ítaca. Ep! només és una casualitat.

Un fins aviat ple d’esperança

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador. Han estat vuitanta setmanes (menys dues, de vacances d’estiu) d’anàlisi a fons dels protagonistes, a favor i a la contra, d’aquesta nostra històrica revolta catalana que va començar a Arenys de Munt. Per part meva, acaben en forma de “Bestiari” aquí i avui. Confio que els lectors habituals m’ho sabreu disculpar. No és definitiu: s’apropen temps d’alta tensió, que intentaré tornar a comentar amb regularitat des del directe!cat a partir del mes desembre. Encara, gairebé segur, els anys més trepidants de la nostra vida. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.


Gabriel, Anna(diputada de la CUP al Parlament de Catalunya).
Temps de reflexió.
La majoria independentista que hem conformat és extraordinàriament transversal. I ha de continuar essent-ho. Aquesta és, des del principi, la raó de la seva grandesa, però també el principal maldecap que genera als qui volen cavalcar-lo. Un llençol molt gran, majoritari, però amb risc permanent de deixar descobert, ara el cap, ara els peus. Com evitar no despenjar ningú i continuar guanyant per a la causa els cent mil vots que arriben any rere any? Aquest és el gran repte. Si segueix Mas, com enganxar al procés els seus refractaris? Si el desplacem, com mantenir dins la causa els qui confien sobretot en ell. Aquest principi, el de no despenjar ningú en aquests divuit mesos claus, ha de ser el gran element rector d’unes negociacions que hem de deixar que avancin sense pressions.

Hernández, Enric(director d’El Periódico de Catalunya).
Amagar l’ou.
Oriol Soler, cap de la campanya de Junts pel Sí, ha expressat públicament la seva denúncia sobre el “hooliganisme” extrem de l’encarregat del Grup Planeta a la premsa catalana. Lara continua volent decidir per nosaltres, fins i tot des de l’altre món. La seva valoració del resultat electoral, com no podia ser d’una altra manera, contenia les mateixes dosis de manipulació de la resta dels seus articles de campanya, dedicats a alertar dels desastres derivats de disposar d’un estat propi. Tal i com el dependentisme està entestat a defensar, per comptes de considerar l’èxit brutal de Junts pel Sí, que passa dels 57 diputats amb qui comptaven CDC i ERC al Parlament sortint, als 62 actuals. I, encara més, el de la CUP (de 3 a 10) i en conjunt el de l’independentisme programàtic, que passa dels 24 de 2012 als 72 actuals. Es tracta de continuar emboirant la realitat.

Herrera, Joan(co-coordinador general d’ICV).
Víctimes de la indefinició.
Finalment, Iniciativa ha confirmat els pronòstics d’abans de l’estiu i s’ha quedat amb tres diputats al Parlament. Per comptes de mantenir la identitat pròpia dels vells hereus del PSUC, però, ha consumat la seva venda amb armes i bagatges a un Podemos que s’enfila al precipici d’una gran castanya electoral el proper 20 de desembre, a les generals espanyoles on molts ja no votarem. Tot i que molts els feien a les llistes, Joan Herrera i Dolors Camats, avançant els terminis del proper congrés del partit, mig insinuen la seva desaparició de l’escena. Entretant, el col·lega Íñigo Errejón carrega contra la sopa de lletres i el candidat triat per al 27-S. Hi ha molts nervis per una opció errada i la possibilitat que l’única cosa que els importa realment, fer forat a les generals espanyoles, se’ls hagi escapat de les mans.

Juan, Jordi(director de continguts de La Vanguardia.com).
Fins i tot ells.
Entre les reaccions al diari comtal cal fer notar la seva. El títol, prou aclaridor: “La desconnexió creix”. Després de ponderar la “insuficiència” de la victòria independentista, que no ens permet encara, de moment, un escac i mat per la via ràpida, passa a afirmar que els independentistes creixem sense aturador i ja som majoria, evolució reflectida a la perfecció en el canvi copernicà experimentat per Convergència. La reflexió ve complementada per dues afirmacions més: que la tendència només podrà ser revertida per un canvi radical en l’opinió pública i els partits espanyols i que aquesta no sembla tenir cap possibilitat de reeixir. La frases final, del tot contundent: “un desierto de ideas que no puede frenar el independentismo”. I això que es tracta d’un alt càrrec del diari comtal. Imagineu-vos.

Junqueras, Oriol(president d’Esquerra Republicana de Catalunya).
Feliç com un anís.
Des de l’estiu del 2014, quan la tensió pel desacord entorn al 9-N es va fer ben visible, que al líder d’ERC no se’l veia tan desimbolt. Se sap en la centralitat. Lliure de càrregues. No és ell a qui cal investir president, encara que a cada entrevista l’insinuen la possibilitat. Ha tornat a aquella seguretat i brillantor en les respostes que el van convertir, abans de l’eclosió de David Fernández, en el polític més ben valorat de l’esfera pública catalana. L’abraçada a Mas, a la llotja del Camp Nou, en saber-se la imputació del president, tot un símbol del seu canvi de rol. Conseller en Cap, president del Parlament, cap del Grup Parlamentari de Junts pel Sí? Des d’on sigui, la seva funció serà la de relligar els dos extrems de l’equip independentista que ha de proclamar la plena sobirania del país.

Mas, Artur (president en funcions de la Generalitat de Catalunya).
TSJC al rescat.
Tens, nerviós en les compareixences davant dels mitjans, la seva investidura amenaça d’esdevenir el nou culebrot indepe. La possibilitat de repetir d’aquí a finals de 2015 els nou mesos de purgatori entre el novembre i el juliol d’aquest any, farcits de discussions, retrets, amenaces i insults en el camp sobiranista, només de pensar-hi, posa els cabells de punta. Confiem que no serà així. Entretant, Mas ha rebut una onada de solidaritat com a conseqüència de la seva imputació en quatre suposats delictes per l’organització del 9-N. I és que, en els moments de major caïnisme, afortunadament, Espanya sempre ens ajuda. Ara només cal que, en la intimitat, prengui la decisió que més convingui al país. No tinc ni idea de quina ha de ser, però caldrà tenir en compte que ha de ser assumida per ell, perquè si els qui ell ha acompanyat fins ara al vaixell del procés hi baixen ho tindrem pelut.

Europa i el fracàs de la diplomàcia espanyola


Des del meu punt de vista considero que l’eurodiputat flamenc de l’NVA (Nova Aliança Flamenca), Sander Loones, té tota la raó del món quan sosté que a Espanya hi ha molta gent amb por de la democràcia. Aquesta reflexió del representant flamenc al Parlament Europeu em recorda el llibre “la por a la llibertat” del conegut psicoanalista de l’Escola de Frankfurt, Erich Fromm .

És molt significatiu que dirigents i personatges polítics de totes les ideologies (conservadors, liberals, socialistes, verds, euroescèptics, unionistes britànics, nacionalistes escocesos) de països molt diferents d’arreu d’Europa –com, per exemple Anglaterra, Bèlgica, Alemanya o Lituània, entre d’altres; així com la jutgessa del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg, Renate Weber- no entenguin, i rebutgin totalment, l’actitud tancada, autoritària i poc democràtica del govern i la diplomàtica espanyola contra Catalunya. Aquesta variada gama de representants polítics europeus desaproven completament la imputació d’Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau pel procés participatiu del 9-N; la qual cosa posa de manifest que a l’Estat espanyol es viu en una democràcia de molt baixa qualitat.

No hi ha dubte que el model espanyol no té remei, malgrat les manipulacions de la diplomàcia espanyola per tal d’amagar una manera d’actuar gens democràtica; encara no sabem perquè tants catalans a l’estranger no han pogut votar el passar 27-S. Per altra banda, la politització de la justícia està arribant a uns límits insospitats: la separació de poders ha estat sacrificada, a preu de saldo, per afavorir uns, molt determinats, interessos d’una minoria de privilegiats. Europa està dient clarament, a l’executiu Rajoy i a tota la superestructura nacionalista espanyola, que deixar votar els catalans no és cap delicte; i que, en conseqüència, el contenciós català ha de tenir una solució política, amb tots els ets i uts.

La força incontestable del SÍ

per Víctor Alexandre4 d' Octubre 2015

Em sembla que no és cap secret que l'independentisme s'ha sentit infinitament més còmode que l'espanyolisme en la defensa del seu vot en aquestes eleccions catalanes. Hi ha diverses raons que ho expliquen, però voldria remarcar-ne dues. La primera és la immensa força psicològica que té un SÍ per damunt d'un NO. 

El SÍ transmet un munt de sensacions positives relacionades amb l'acord, amb l'harmonia, amb l'avinença, amb la complaença, amb l'amabilitat, amb la receptivitat, amb el moviment, amb el progrés, amb l'acció, amb l'evolució... El NO, en canvi, és esquerp i transmet aspror, rigidesa, tancament, conflicte, hostilitat, autoritarisme, immobilisme, obstrucció, col·lisió, involució... No és estrany que es publiquin tants llibres d'autoajuda per aprendre a dir NO en situacions de la vida diària. La càrrega negativa del NO és tan elevada, que són milions les persones que tot sovint no gosen verbalitzar-lo i que opten pel SÍ per tal de transmetre una imatge receptiva, empàtica i afectuosa de si mateixes. 

Els partits espanyolistes, per tant, s'han vist obligats a tastar la seva pròpia medecina, aquella medecina que consisteix a titllar l'independentisme de reaccionari, de radical, d'extremista, de nacionalista, d'involucionista i altres perles amb la intenció que el calumniat es vegi obligat a negar-les. I és que negar una calúmnia sempre és molt més feixuc que llançar-la. Bàsicament, perquè el calumniador, que té molts menys escrúpols ètics que el calumniat, necessita dissimular la seva manca d'arguments recorrent a la desqualificació del qui el posa en evidència. 

La segona raó que explica la confortabilitat del SÍ en aquestes eleccions és que es tractava de l'afirmació més positiva que pot pronunciar una col·lectivitat: el SÍ a la llibertat. Qui, que no vulgui passar per absolutista o supremacista, pot negar el dret d'un poble a la seva llibertat? Qui, que es tingui per demòcrata conseqüent, pot negar el dret d'un poble a decidir lliurement el seu destí? És tan incontestable la demanda catalana, tan justa i noble, que no hi ha cap argument racional que pugui impedir-la. Hi ha, això sí, l'argument de la força, l'argument de la repressió, l'argument d'una legalitat feta pel segrestador que diu que l'alliberament està prohibit. El segrestador és la llei, ell la redacta i ell la fa complir amb el fuet a la mà.

De la mateixa manera que Richard Widmark, en el paper d'aquell enginyer encegat per l'ambició que dirigia la construcció del ferrocarril i destruïa l'hàbitat dels indis a La conquesta de l'Oest, estava convençut que el ferrocarril era ell -"Jo sóc el ferrocarril", deia-, també els partits espanyolistes estan convençuts que la llei són ells. Una llei segons la qual, seguint l'esperit del 1716, tothom s'ha de sotmetre als principis absolutistes de Castella. Castella és la llei i ells en són els zeladors. Això és el que ens diuen: "No hi ha legalitat catalana, perquè Catalunya no és ningú. I si Catalunya no és ningú, vosaltres tampoc no sou ningú. Només Espanya permet que els catalans siguin alguna cosa en aquesta vida". 

El problema del front del NO, a banda de la càrrega negativa del mot, és que som al segle XXI, no pas al segle XVIII, i cal alguna cosa més que amenaces per aturar un poble que sap qui és i que sap què vol. I com que no han trobat cap argument ètic, cap ni un, per negar la independència de Catalunya, no els ha quedat més remei que recórrer a l'insult, a la desqualificació, a la burla, a la mentida i a la por. No s'adonen que al segle XXI les paraules ja no se les emporta el vent, com al XVIII. 

Ara en queda constància filmada i enregistrada i tothom podrà veure les barbaritats que han arribat a dir sense el més mínim sentit del ridícul. Tanmateix, tot té una explicació: no es pot demanar a algú acostumat a imposar la seva voluntat per la força que, tot d'una, s'assegui, escolti i respecti l'interlocutor que té al davant. Quin diàleg hi pot haver amb algú que et diu que no ets ningú? En arribar a aquest extrem, només hi ha una solució. I és dedicar l'energia no pas a caure en el parany de discutir, sinó a saltar el mur i fugir.

La mort de Mas

per Vicent Sanchis

30 de Setembre 2015

Hi ha dos fronts que anhelen de fa anys la mort -política, encara que no sempre queda del tot clar- d'Artur Mas. Les comparacions són odioses i injustes, però el desig -ai!- és compartit. D'un costat, els poders de l'Estat. Tots. Es consideren traïts pel líder d'un partit que sempre havia acceptat la submissió a canvi de magres cessions. No entenen, no assimilen, no accepten "el desafiament" -com ells mateixos en diuen- d'algú que sempre havia acatat l'ordre. L'ordre d'ells. Saben, a més, que Convergència Democràtica és la baula feble del procés sobiranista. Els seus dirigents, els seus militants i els seus votants són carn tendra per a la pressió de l'Estat. De la fiscalia, de l'agència tributària, dels inspectors de treball, dels profetes que canten la fi de les pensions... Sense ells, a més, l'anhel independentista es podria convertir en un problema d'ordre públic, d'esquerra rupturista, que sempre es pot doblegar a colps o amb la intermediació de l'altra esquerra, gens rupturista: la d'ells. 

De l'altre costat, anhela la mort d'Artur Mas la part més afectada i escaldada de l'esquerra catalana. Espanyolista o independentista. No poden suportar que un dirigent "de dretes" sigui el president de la Generalitat en temps "d'emergència social". Tot i que la Generalitat no té un cèntim, malgrat que no té capacitat legislativa real, encara que cada vegada que aprova una mesura que ells exigeixen o comparteixen el Tribunal Constitucional la suspèn a instàncies del govern de l'Estat, Mas continua sent el culpable de totes les retallades, totes les privatitzacions i totes les corrupcions inimaginables. Perquè és de dretes i perquè ho porta en l'ànima. Escrit al front: "Neoliberal".Aquesta esquerra, sigui ara el PSC, sigui Iniciativa o Podemos, o sigui la CUP, desitja la mort política d'Artur Mas amb la mateixa radicalitat que la volen el govern de l'Estat o la premsa neofalangista. 

Aquesta és la nova pinça. La peça de la dreta s'ha mogut amb una querella infame. La de l'esquerra proclama que no li facilitarà la investidura com a president de l'Estat. La de la dreta era previsible. La de l'esquerra, també, però fa més mal. 

Artur Mas ha de resistir la doble pressió. La primera és dura. La segona, també, tot i que prem més. I ho ha de fer perquè és el candidat d'una força política que ha obtingut més d'1.600.000 vots i perquè representa una sensibilitat social que no pot quedar exclosa del procés sobiranista sense alterar-lo i desarticular-lo. No es tracta de "salvar el soldat Mas" una vegada més. Es tracta de salvar el procés, que només té sentit si és inclusiu, transversal i interclassista. Un procés que ha d'estar obert a tanta sensibilitat social com calgui, però que no es pot combinar amb una ruptura social que no comparteixen molts dels seus impulsors.

Per què la unilateral és l'única via

per Odei A.-Etxearte

30 de Setembre 2015

¿La interdependència de Junts pel Sí i la CUP rebentarà el procés? No. Però és imprescindible desterrar la ingenuïtat per analitzar el futur. El resultat de l'independentisme del 27-S ha estat extraordinari i, tanmateix, vindran temps difícils. La unilateral continua sent l'única via per avançar. Aquí van un seguit de reflexions al marge d'apriorismes ideològics i partidistes i, també, de la síndrome d'Estocolm que consisteix a haver de justificar contínuament cada passa davant dels partits unionistes, democràticament desacreditats pel pecat original de prohibir que la ciutadania voti i d'haver promogut o parapetat l'encausament del president de la Generalitat pel 9-N. 

¿N'hi ha prou amb 72 diputats i el 47,7% dels vots per engegar un procés unilateral? Sí. Les forces independentistes freguen els dos milions de vots. Les constitucionalistes, superen els 1,5.En un referèndum sobre l'estat català, de resposta afirmativa o negativa, no hi hauria cap dubte sobre el resultat si s'analitza en nombres absoluts. El fet que hi hagi 460.000 vots (els de Catalunya sí que es pot i Unió) impossibles d'imputar en cap dels dos fronts, complica la lectura refrendària de les eleccions i, sobretot, fa baixar el percentatge global dels partidaris del sí i del no, però en cap cas invalida la victòria clara l'independentisme, encara que no superi la barrera del 50% del vot global en recompte en què l'aparent neutralitat de l'11,4% deixa el futur bastant obert. L'única manera de saber les proporcions reals d'uns i altres seria en un referèndum de debò que forcés els votants de Lluís Rabell i Ramon Espadaler a pronunciar-se. 

¿Els resultats del 27-S són suficients per proclamar la independència? Amb la majoria absoluta de 72 escons, JxSí i la CUP estan legitimats per les urnes per aplicar el seu programa electoral. És a dir, per intentar construir l'estat català amb un procés de ruptura progressiu amb l'estat espanyol. La proclamació o declaració definitiva, que la CUP ja ha ajornat, deixa aquest pas per al final del mandat. Però és lògic pensar que la comunitat internacional exigirà en algun moment un altre pronunciament de les urnes clar i homologable. Avançar unilateralment pot ser l'única manera de forçar les institucions europees a mediar amb el govern espanyol per la celebració d'un referèndum com l'escocès. No hi haurà mai un referèndum si no es força l'Estat a acceptar-lo. Un cop descartat que la minoria parlamentària pugui paralitzar el que la majoria dels catalans ha avalat a les urnes, la JxSí i la CUP han de procedir com ho han promès: avançar en l'exercici de la sobirania de les institucions catalanes i de la construcció d'una legalitat pròpia.L'inici d'un procés constituent de base participativa, a més, s'albira com l'única via per ampliar el suport social a la independència a partir del propi projecte, superant les barreres de difusió mediàtica i d'implantació territorial metropolitana dels partits independentistes. 

També seria un frau democràtic que l'intent d'obrir una negociació amb el govern espanyol que surti de les eleccions del desembre se centri en algun encaix alternatiu de Catalunya dins d'Espanya i no en els termes de la separació. No seria coherent que les forces que s'han autoproclamat independentistes negociïn una tercera via. Aquest és el compromís del PSC i de Catalunya sí que es pot, en cap cas de JxSí o la CUP, encara que algunes veus, com la de l'economista Oriol Amat, hagin apuntat aquesta possibilitat com a escenari plausible. Els comicis estatals, tanmateix, poden ajudar a legitimar encara més el resultat del 27-S si els partits sobiranistes s'imposen amb claredat. La millor prova: l'SNP a Escòcia. No presentar-s'hi implicaria cedir la representativitat de l'electorat català al Congrés a partits com C's o Unió, en un context en què tota presència institucional fa visible el conflicte polític. 

¿Mas ha de ser el president? Aquest era el compromís de JxSí, tot i la maniobra de situar Raül Romeva com a candidat. ¿Pot condicionar la CUP, amb 10 diputats, el nom del president de la Generalitat? No ho van fer ERC o ICV amb Montilla o Maragall, abans de formar el govern de coalició. ¿Es pot permetre ERC que sigui la CUP qui forci la retirada, anunciada per d'aquí 18 mesos, del líder de CDC? És evident que no. ¿Pot fer Mas un pas enrere abans de fer el congrés en què s'haurà de consensuar el seu relleu a CDC? La demanda de la CUP perquè Mas s'aparti desencadenaria una crisi interna a CDC que la direcció no permetrà. ¿Confon la CUP el parer de la militància amb la del seu nou electorat? ¿La promesa de Baños de no investir-lo era presonera d'un escenari amb què la CUP pogués permetre's una abstenció continuada i ara impossible? Sembla que l'única manera de desencallar un acord entre JxSí i la CUP és amb el projecte: la desobediència, un pla de xoc social i un procés constituent participatiu. Si JxSí s'hi avé, ¿la CUP podrà justificar el seu rebuig a investir Mas i, per tant, la convocatòria d'unes noves eleccions amb què amenaça CDC? ¿I si només ho fan dos dels seus diputats? El rebuig de la CUP cap a Mas, ¿ho és també cap als convergents? ¿És que Mas, erigit per la CUP com a símbol de les retallades, aplicava mesures d'austeritat tot sol des del govern? ¿És l'independentista un projecte plural i interclassista? ¿Qui construeix els símbols i els reforça?

Realitats incòmodes de les eleccions

per Marc Gafarot

4 d' Octubre 2015

Si a les eleccions nordamericanes només votessin els ciutadans de raça blanca, encara majoritaris en aquell país, Obama no hagués guanyat ni la presidència el 2008 ni la seva reelecció quatre anys després. Com a dada recordar que un 55% d'americans blancs feren confiança pels dos candidats republicans, mentre que un 45% per l'actual inquilí de la Casa Blanca. Vol dir això que aquest fet resta legitimitat i credibilitat al primer president afroamericà? En cap cas, però si explica un decalatge significatiu entre les preferències públiques de la majoria blanca i el de les minories ètniques, negres i d'altres, que han decantat positivament amb el seu vot l'elecció de Barack Obama. Els estrategues del president demòcrata ho tenien clar i explotaren aquest fet al seu favor i finalment s'emportaren el gat a l'aigua. I ben fet que feren, diríem.Aquí el sobiranisme n'hauria de prendre bona nota. I practicar-ho, per cert.

Probablement, per molts, una comparança no podria ser més odiosa, però alguna cosa de semblant presenten les nostre eleccions catalanes del 2015 que ens hauria de fer reflexionar sobre quin país tenim, si alguns el coneixen prou i què més es pot fer per fer arribar, amb més eficàcia i convenciment, un missatge independentista a un públic castellanoparlant encara, majoritàriament, reticent a acceptar "les bondats" de la independència. El resultat de les darreres eleccions palesa que queda molt encara per fer i molts per seduir o convèncer. Pregar, com a l'època de Pujol es feia, que no vagin a votar ja no és la solució.

Així, una obvietat, que per altra banda també pot resultar incòmoda rau en el fet que si només votessin catalanoparlants, amb tota probabilitat, les candidatures de Junts pel Si i de la CUP serien clarament majoritàriesa les darreres eleccions catalanes. Tal vegada, com diu un bon amic meu, caldria maquillar els resultats no fos cas que els mitjans internacionals pensessin que es tractés d'una tupinada electoral en tota regla, per ser resultats més propis de certes democràcies africanes ( o referèndums franquistes si més s'ho estimen) que no pas de referents occidentals. D'altra banda si només haguessin estat els castellanoparlants els que s'haguessin atansat a les urnes, ben lògicament, el resultat hagués diferit significativament de l'escenari anterior, per bé que la golejada electoral aquí es tornaria victòria còmoda sense arribar, ni de bon tros, a la contundència anterior.

Contràriament al que es pot deduir del fins ara aquí escrit, no és només l'element lingüístic el que importa alhora de la tria del vot; també juga un pes important l'element socioeconòmic i, amb creixent importància, l'opinió que té la ciutadania sobre la conducta dels diferents partits en tres eixos avui indissolublement units: crisi econòmica, corrupció i regeneració democràtica. Per una part molt important de l'electorat castellanoparlant ningú ha representat millor que Ciutadans/Ciudadanos la vindicació d'aquesta trilogia. Com sabem el partit de Rivera i ara d'Arrimadas no ha governat enlloc i, en conseqüència, no pot ser acusat de casos de corrupció, de cap mena de protagonisme en l'erupció de la crisi o de responsabilitat amb crisis de bancs, bombolles constructores, xarxes clientelars i llarg etc. No és poca cosa pel moment que vivim i amb tot el que ha caigut, presentar-se a unes eleccions catalanes amb el doble argument: defensem l'espanyolitat a Catalunya i som políticament nets com una patena. 


Algú altre, a banda d'ells, podria dir el mateix? Aquest clar avantatge estratègic per a Ciutadans els ha estalviat d'haver de parlar de qüestions espinoses per a aquest partit, ideològicament contradictori, com la política econòmica, l'estat del benestar o la moral, on la seva posició és molt menys clara i, sobretot, on el seu electorat es troba molt dividit. D'aquesta manera, i amb gran cautela en aquests àmbits, ciutadans ha pogut pescar amb eficàcia similar a dreta i esquerra de l'anomenat bloc del no.

No passem per alt vàries dades, ara sí incontestables: Ciutadans ha obtingut el 72% dels seus vots a la comarca del Barcelonès i a les quatre comarques veïnes (el Baix Llobregat, els dos Vallès i el Maresme), on es concentra el 63% de la població del país. Si observem els resultats en aquestes cinc comarques, observarem que la pujada de Ciutadans s'explica sobretot per les pèrdues, d'una banda, dels dos partits d'esquerres no independentistes (el PSC i ICV) i, de l'altra, del PP. Posats a dir incomoditats és a l'espanyola, que ben poc occitana Vall d'Aran, on els independentistes han tret un pitjor resultat. Per sota del Baix Llobregat i del que vulguin. Dada també per prendre'n nota. I sort, afegeixo, que nosaltres férem un Estatut per l'Aran de gran volada nacional i lingüística i que els "retalladors", recordem-ho, foren els de sempre de Madrid, altrament no sé pas, i encara menys ho vull saber, el que hagués passat...

Si a França els antics votants comunistes de les zones urbanes amb més presència d'immigració no europea des de fa anys voten fidelment pel Front Nacional; aquí a casa nostra i de forma creixent els catalans de primera generació o no nascuts a Catalunya de llengua castellana, havent optat històricament pel PSOE i alguns per PSUC/ICV, opten ara pel partit unionista i, afegeixo jo, anticatalanista representat per Ciutadans. Alguns d'ells ho fan per anticatalanisme militant -ara ho descobrirem?-, d'altres per passotisme vers Catalunya -cosa que és un consol admetem-ho- i d'altres per participar d'alguns dels dos idearis anteriors i amanir-ho del discurs regeneracionista democràtic i anticorrupció. 


Recordem que la candidatura liderada per Inés Arrimadas va ser la més votada en poblacions tan importants com l'Hospitalet de Llobregat, Sant Boi, Rubí, el Prat, Viladecans, Gavà, Esplugues, Sant Adrià del Besòs, Ripollet i Barberà del Vallès o al districte barceloní de Nou Barris, entre d'altres. No és per prendre-ho a broma i menys encara per fer judicis frívols o d'absurda, per inútil, autocomplaença política. Ahhhh!!! I d'aquestes eleccions, agradi o no és la realitat, ens quedem amb un tràgic fet: Junts pel Sí ha estat clarament incapaç de captar nou vot a l'àrea metropolitana. La llista única ha funcionat, com era obvi d'altra banda, a la Catalunya "profunda" on s´ìnclouen, per cert, molts barris de Barcelona, però ha punxat, com era d'esperar per inexistència de voluntat i d'obres, a la Catalunya castellanoparlant.

La pregunta per fer-se ara és: i si, a partir d'ara, voten els unionistes més, què passa? votaran més els independentistes, i així successivament, fins arribar a un empat tècnic ad aeternum, o el que seria igual acabar a un carreró sense sortida polític? Viktor Frankl al seu extraordinari llibre "L'home a la recerca del sentit" ens parla dels efectes positius de la voluntat i dels valors entre els homes. Cal examinar les dades acadèmiques, empíriques i estadístiques, per acte seguit, sortir-ne d'elles amb els deures fets i la lliçó degudament apresa, ja que els homes, agradi o no, no som màquines rutinàries com equívocament pensen els marxistes i alguns liberals i la persuasió o seducció és quelcom humana no tècnica.

Sense admetre les realitats incòmodes es pot quedar molt bé davant d'un auditori melindrós amb un discurs d'impecable correcció política però, no ens fem trampes al solitari, no es pot guanyar un veritable referèndum d'autodeterminació en un territori com el nostre de gran, i fins i tot creixent, heterogeneïtat.Comencem per concedir-nos un favor i a dir les coses pel seu vertader nom i acceptar la realitat en la seva justa i inequívoca mesura. Altrament no es podrà fer la independència i, menys encara, fer-la amb garanties plenes per tothom. O no és això el que volem? Especialment, cal dir-ho i refermar-ho, per tots aquells que ara, ben legítimament, s'hi oposen, i que forçosament alguns d'ells els caldrà canviar de bàndol per obtenir la majoria volguda que els sobiranistes anhelem. Ara és l'hora de començar a fer les coses ben fetes.

Dema 6 octubre
Al Cadci van caure Jaume Compte ,Gonzalez Alba y Amadeu Badrina

Les entitats sobiranistes organitzen actes per acompanyar Mas, Ortega i Rigau a la declaració pel 9-N

L’ANC, Òmnium, l’AMI i l'ACM convoquen una concentració davant dels ajuntaments el 13 d’octubre i una altra de càrrecs electes el dia 15 davant del TSJC

Dilluns 5.10.2015 15:08
ANC i Òmnium

L’ANC, Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l’Associació Catalana de Municipis (ACM) han organitzat actes la setmana vinent ’en defensa de la democràcia’, amb l’objectiu de donar suport al president de la Generalitat en funcions, Artur Mas, l’ex-vicepresidenta, Joana Ortega i la consellera Irene Rigau que han de declarar com imputats per la convocatòria del 9-N.

Concretament, les entitats sobiranistes han convocat un acte de suport a les institucions catalanes que tindrà lloc el 13 d’octubre vinent a les 19.30 hores davant dels ajuntaments de tots els municipis de Catalunya. També han fet una crida a acompanyar Mas, Ortega i Rigau que hauran de declarar els dies 13 i 15 d’octubre a les 10 hores al TSJC. El mateix dia 15 també està prevista una concentració de càrrecs electes davant del TSJC.

Les entitats sobiranistes criden a la mobilització en suport als imputats pel 9-N i reivindiquen l’èxit col·lectiu de la consulta sobre la independència. En aquest sentit, han recordat que ‘el passat 9 de novembre, 2,4 milions de catalans i catalanes van votar sobre el futur polític de Catalunya i ho van fer amb un somriure, desafiant la por, les amenaces i les traves de l’estat espanyol’.

‘El 9-N va ser un èxit col·lectiu, de país: d’aquells qui van votar, dels voluntaris, de les entitats i sindicats i d’una gran majoria parlamentària’, han afegit. Les organitzacions convocants consideren que ‘els atacs per respondre al mandat democràtic de la ciutadania i posar les urnes són també un atac a la mateixa democràcia’.