Forero Bloqueado
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
|
//*// Bon Cop de Falç //*//
Cita:
La força incontestable del SÍ
per Víctor Alexandre4 d' Octubre 2015
Em sembla que no és cap secret que l'independentisme s'ha sentit infinitament més còmode que l'espanyolisme en la defensa del seu vot en aquestes eleccions catalanes. Hi ha diverses raons que ho expliquen, però voldria remarcar-ne dues. La primera és la immensa força psicològica que té un SÍ per damunt d'un NO.
El SÍ transmet un munt de sensacions positives relacionades amb l'acord, amb l'harmonia, amb l'avinença, amb la complaença, amb l'amabilitat, amb la receptivitat, amb el moviment, amb el progrés, amb l'acció, amb l'evolució... El NO, en canvi, és esquerp i transmet aspror, rigidesa, tancament, conflicte, hostilitat, autoritarisme, immobilisme, obstrucció, col·lisió, involució... No és estrany que es publiquin tants llibres d'autoajuda per aprendre a dir NO en situacions de la vida diària. La càrrega negativa del NO és tan elevada, que són milions les persones que tot sovint no gosen verbalitzar-lo i que opten pel SÍ per tal de transmetre una imatge receptiva, empàtica i afectuosa de si mateixes.
Els partits espanyolistes, per tant, s'han vist obligats a tastar la seva pròpia medecina, aquella medecina que consisteix a titllar l'independentisme de reaccionari, de radical, d'extremista, de nacionalista, d'involucionista i altres perles amb la intenció que el calumniat es vegi obligat a negar-les. I és que negar una calúmnia sempre és molt més feixuc que llançar-la. Bàsicament, perquè el calumniador, que té molts menys escrúpols ètics que el calumniat, necessita dissimular la seva manca d'arguments recorrent a la desqualificació del qui el posa en evidència.
La segona raó que explica la confortabilitat del SÍ en aquestes eleccions és que es tractava de l'afirmació més positiva que pot pronunciar una col·lectivitat: el SÍ a la llibertat. Qui, que no vulgui passar per absolutista o supremacista, pot negar el dret d'un poble a la seva llibertat? Qui, que es tingui per demòcrata conseqüent, pot negar el dret d'un poble a decidir lliurement el seu destí? És tan incontestable la demanda catalana, tan justa i noble, que no hi ha cap argument racional que pugui impedir-la. Hi ha, això sí, l'argument de la força, l'argument de la repressió, l'argument d'una legalitat feta pel segrestador que diu que l'alliberament està prohibit. El segrestador és la llei, ell la redacta i ell la fa complir amb el fuet a la mà.
De la mateixa manera que Richard Widmark, en el paper d'aquell enginyer encegat per l'ambició que dirigia la construcció del ferrocarril i destruïa l'hàbitat dels indis a La conquesta de l'Oest, estava convençut que el ferrocarril era ell -"Jo sóc el ferrocarril", deia-, també els partits espanyolistes estan convençuts que la llei són ells. Una llei segons la qual, seguint l'esperit del 1716, tothom s'ha de sotmetre als principis absolutistes de Castella. Castella és la llei i ells en són els zeladors. Això és el que ens diuen: "No hi ha legalitat catalana, perquè Catalunya no és ningú. I si Catalunya no és ningú, vosaltres tampoc no sou ningú. Només Espanya permet que els catalans siguin alguna cosa en aquesta vida".
El problema del front del NO, a banda de la càrrega negativa del mot, és que som al segle XXI, no pas al segle XVIII, i cal alguna cosa més que amenaces per aturar un poble que sap qui és i que sap què vol. I com que no han trobat cap argument ètic, cap ni un, per negar la independència de Catalunya, no els ha quedat més remei que recórrer a l'insult, a la desqualificació, a la burla, a la mentida i a la por. No s'adonen que al segle XXI les paraules ja no se les emporta el vent, com al XVIII.
Ara en queda constància filmada i enregistrada i tothom podrà veure les barbaritats que han arribat a dir sense el més mínim sentit del ridícul. Tanmateix, tot té una explicació: no es pot demanar a algú acostumat a imposar la seva voluntat per la força que, tot d'una, s'assegui, escolti i respecti l'interlocutor que té al davant. Quin diàleg hi pot haver amb algú que et diu que no ets ningú? En arribar a aquest extrem, només hi ha una solució. I és dedicar l'energia no pas a caure en el parany de discutir, sinó a saltar el mur i fugir.
|
http://www.mon.cat/cat/notices/2015/10/la_forca_incontestable_del_si_151652.php
Bump:
Cita:
La mort de Mas
per Vicent Sanchis
30 de Setembre 2015
Hi ha dos fronts que anhelen de fa anys la mort -política, encara que no sempre queda del tot clar- d'Artur Mas. Les comparacions són odioses i injustes, però el desig -ai!- és compartit. D'un costat, els poders de l'Estat. Tots. Es consideren traïts pel líder d'un partit que sempre havia acceptat la submissió a canvi de magres cessions. No entenen, no assimilen, no accepten "el desafiament" -com ells mateixos en diuen- d'algú que sempre havia acatat l'ordre. L'ordre d'ells. Saben, a més, que Convergència Democràtica és la baula feble del procés sobiranista. Els seus dirigents, els seus militants i els seus votants són carn tendra per a la pressió de l'Estat. De la fiscalia, de l'agència tributària, dels inspectors de treball, dels profetes que canten la fi de les pensions... Sense ells, a més, l'anhel independentista es podria convertir en un problema d'ordre públic, d'esquerra rupturista, que sempre es pot doblegar a colps o amb la intermediació de l'altra esquerra, gens rupturista: la d'ells.
De l'altre costat, anhela la mort d'Artur Mas la part més afectada i escaldada de l'esquerra catalana. Espanyolista o independentista. No poden suportar que un dirigent "de dretes" sigui el president de la Generalitat en temps "d'emergència social". Tot i que la Generalitat no té un cèntim, malgrat que no té capacitat legislativa real, encara que cada vegada que aprova una mesura que ells exigeixen o comparteixen el Tribunal Constitucional la suspèn a instàncies del govern de l'Estat, Mas continua sent el culpable de totes les retallades, totes les privatitzacions i totes les corrupcions inimaginables. Perquè és de dretes i perquè ho porta en l'ànima. Escrit al front: "Neoliberal".Aquesta esquerra, sigui ara el PSC, sigui Iniciativa o Podemos, o sigui la CUP, desitja la mort política d'Artur Mas amb la mateixa radicalitat que la volen el govern de l'Estat o la premsa neofalangista.
Aquesta és la nova pinça. La peça de la dreta s'ha mogut amb una querella infame. La de l'esquerra proclama que no li facilitarà la investidura com a president de l'Estat. La de la dreta era previsible. La de l'esquerra, també, però fa més mal.
Artur Mas ha de resistir la doble pressió. La primera és dura. La segona, també, tot i que prem més. I ho ha de fer perquè és el candidat d'una força política que ha obtingut més d'1.600.000 vots i perquè representa una sensibilitat social que no pot quedar exclosa del procés sobiranista sense alterar-lo i desarticular-lo. No es tracta de "salvar el soldat Mas" una vegada més. Es tracta de salvar el procés, que només té sentit si és inclusiu, transversal i interclassista. Un procés que ha d'estar obert a tanta sensibilitat social com calgui, però que no es pot combinar amb una ruptura social que no comparteixen molts dels seus impulsors.
|
http://www.mon.cat/cat/notices/2015/09/la_mort_de_mas_151487.php
Bump:
Cita:
Per què la unilateral és l'única via
per Odei A.-Etxearte
30 de Setembre 2015
¿La interdependència de Junts pel Sí i la CUP rebentarà el procés? No. Però és imprescindible desterrar la ingenuïtat per analitzar el futur. El resultat de l'independentisme del 27-S ha estat extraordinari i, tanmateix, vindran temps difícils. La unilateral continua sent l'única via per avançar. Aquí van un seguit de reflexions al marge d'apriorismes ideològics i partidistes i, també, de la síndrome d'Estocolm que consisteix a haver de justificar contínuament cada passa davant dels partits unionistes, democràticament desacreditats pel pecat original de prohibir que la ciutadania voti i d'haver promogut o parapetat l'encausament del president de la Generalitat pel 9-N.
¿N'hi ha prou amb 72 diputats i el 47,7% dels vots per engegar un procés unilateral? Sí. Les forces independentistes freguen els dos milions de vots. Les constitucionalistes, superen els 1,5.En un referèndum sobre l'estat català, de resposta afirmativa o negativa, no hi hauria cap dubte sobre el resultat si s'analitza en nombres absoluts. El fet que hi hagi 460.000 vots (els de Catalunya sí que es pot i Unió) impossibles d'imputar en cap dels dos fronts, complica la lectura refrendària de les eleccions i, sobretot, fa baixar el percentatge global dels partidaris del sí i del no, però en cap cas invalida la victòria clara l'independentisme, encara que no superi la barrera del 50% del vot global en recompte en què l'aparent neutralitat de l'11,4% deixa el futur bastant obert. L'única manera de saber les proporcions reals d'uns i altres seria en un referèndum de debò que forcés els votants de Lluís Rabell i Ramon Espadaler a pronunciar-se.
¿Els resultats del 27-S són suficients per proclamar la independència? Amb la majoria absoluta de 72 escons, JxSí i la CUP estan legitimats per les urnes per aplicar el seu programa electoral. És a dir, per intentar construir l'estat català amb un procés de ruptura progressiu amb l'estat espanyol. La proclamació o declaració definitiva, que la CUP ja ha ajornat, deixa aquest pas per al final del mandat. Però és lògic pensar que la comunitat internacional exigirà en algun moment un altre pronunciament de les urnes clar i homologable. Avançar unilateralment pot ser l'única manera de forçar les institucions europees a mediar amb el govern espanyol per la celebració d'un referèndum com l'escocès. No hi haurà mai un referèndum si no es força l'Estat a acceptar-lo. Un cop descartat que la minoria parlamentària pugui paralitzar el que la majoria dels catalans ha avalat a les urnes, la JxSí i la CUP han de procedir com ho han promès: avançar en l'exercici de la sobirania de les institucions catalanes i de la construcció d'una legalitat pròpia.L'inici d'un procés constituent de base participativa, a més, s'albira com l'única via per ampliar el suport social a la independència a partir del propi projecte, superant les barreres de difusió mediàtica i d'implantació territorial metropolitana dels partits independentistes.
També seria un frau democràtic que l'intent d'obrir una negociació amb el govern espanyol que surti de les eleccions del desembre se centri en algun encaix alternatiu de Catalunya dins d'Espanya i no en els termes de la separació. No seria coherent que les forces que s'han autoproclamat independentistes negociïn una tercera via. Aquest és el compromís del PSC i de Catalunya sí que es pot, en cap cas de JxSí o la CUP, encara que algunes veus, com la de l'economista Oriol Amat, hagin apuntat aquesta possibilitat com a escenari plausible. Els comicis estatals, tanmateix, poden ajudar a legitimar encara més el resultat del 27-S si els partits sobiranistes s'imposen amb claredat. La millor prova: l'SNP a Escòcia. No presentar-s'hi implicaria cedir la representativitat de l'electorat català al Congrés a partits com C's o Unió, en un context en què tota presència institucional fa visible el conflicte polític.
¿Mas ha de ser el president? Aquest era el compromís de JxSí, tot i la maniobra de situar Raül Romeva com a candidat. ¿Pot condicionar la CUP, amb 10 diputats, el nom del president de la Generalitat? No ho van fer ERC o ICV amb Montilla o Maragall, abans de formar el govern de coalició. ¿Es pot permetre ERC que sigui la CUP qui forci la retirada, anunciada per d'aquí 18 mesos, del líder de CDC? És evident que no. ¿Pot fer Mas un pas enrere abans de fer el congrés en què s'haurà de consensuar el seu relleu a CDC? La demanda de la CUP perquè Mas s'aparti desencadenaria una crisi interna a CDC que la direcció no permetrà. ¿Confon la CUP el parer de la militància amb la del seu nou electorat? ¿La promesa de Baños de no investir-lo era presonera d'un escenari amb què la CUP pogués permetre's una abstenció continuada i ara impossible? Sembla que l'única manera de desencallar un acord entre JxSí i la CUP és amb el projecte: la desobediència, un pla de xoc social i un procés constituent participatiu. Si JxSí s'hi avé, ¿la CUP podrà justificar el seu rebuig a investir Mas i, per tant, la convocatòria d'unes noves eleccions amb què amenaça CDC? ¿I si només ho fan dos dels seus diputats? El rebuig de la CUP cap a Mas, ¿ho és també cap als convergents? ¿És que Mas, erigit per la CUP com a símbol de les retallades, aplicava mesures d'austeritat tot sol des del govern? ¿És l'independentista un projecte plural i interclassista? ¿Qui construeix els símbols i els reforça?
|
http://www.mon.cat/cat/notices/2015/09/per_que_la_unilateral_es_l_uni_151509.php
Bump:
Cita:
Realitats incòmodes de les eleccions
per Marc Gafarot
4 d' Octubre 2015
Si a les eleccions nordamericanes només votessin els ciutadans de raça blanca, encara majoritaris en aquell país, Obama no hagués guanyat ni la presidència el 2008 ni la seva reelecció quatre anys després. Com a dada recordar que un 55% d'americans blancs feren confiança pels dos candidats republicans, mentre que un 45% per l'actual inquilí de la Casa Blanca. Vol dir això que aquest fet resta legitimitat i credibilitat al primer president afroamericà? En cap cas, però si explica un decalatge significatiu entre les preferències públiques de la majoria blanca i el de les minories ètniques, negres i d'altres, que han decantat positivament amb el seu vot l'elecció de Barack Obama. Els estrategues del president demòcrata ho tenien clar i explotaren aquest fet al seu favor i finalment s'emportaren el gat a l'aigua. I ben fet que feren, diríem.Aquí el sobiranisme n'hauria de prendre bona nota. I practicar-ho, per cert.
Probablement, per molts, una comparança no podria ser més odiosa, però alguna cosa de semblant presenten les nostre eleccions catalanes del 2015 que ens hauria de fer reflexionar sobre quin país tenim, si alguns el coneixen prou i què més es pot fer per fer arribar, amb més eficàcia i convenciment, un missatge independentista a un públic castellanoparlant encara, majoritàriament, reticent a acceptar "les bondats" de la independència. El resultat de les darreres eleccions palesa que queda molt encara per fer i molts per seduir o convèncer. Pregar, com a l'època de Pujol es feia, que no vagin a votar ja no és la solució.
Així, una obvietat, que per altra banda també pot resultar incòmoda rau en el fet que si només votessin catalanoparlants, amb tota probabilitat, les candidatures de Junts pel Si i de la CUP serien clarament majoritàriesa les darreres eleccions catalanes. Tal vegada, com diu un bon amic meu, caldria maquillar els resultats no fos cas que els mitjans internacionals pensessin que es tractés d'una tupinada electoral en tota regla, per ser resultats més propis de certes democràcies africanes ( o referèndums franquistes si més s'ho estimen) que no pas de referents occidentals. D'altra banda si només haguessin estat els castellanoparlants els que s'haguessin atansat a les urnes, ben lògicament, el resultat hagués diferit significativament de l'escenari anterior, per bé que la golejada electoral aquí es tornaria victòria còmoda sense arribar, ni de bon tros, a la contundència anterior.
Contràriament al que es pot deduir del fins ara aquí escrit, no és només l'element lingüístic el que importa alhora de la tria del vot; també juga un pes important l'element socioeconòmic i, amb creixent importància, l'opinió que té la ciutadania sobre la conducta dels diferents partits en tres eixos avui indissolublement units: crisi econòmica, corrupció i regeneració democràtica. Per una part molt important de l'electorat castellanoparlant ningú ha representat millor que Ciutadans/Ciudadanos la vindicació d'aquesta trilogia. Com sabem el partit de Rivera i ara d'Arrimadas no ha governat enlloc i, en conseqüència, no pot ser acusat de casos de corrupció, de cap mena de protagonisme en l'erupció de la crisi o de responsabilitat amb crisis de bancs, bombolles constructores, xarxes clientelars i llarg etc. No és poca cosa pel moment que vivim i amb tot el que ha caigut, presentar-se a unes eleccions catalanes amb el doble argument: defensem l'espanyolitat a Catalunya i som políticament nets com una patena.
Algú altre, a banda d'ells, podria dir el mateix? Aquest clar avantatge estratègic per a Ciutadans els ha estalviat d'haver de parlar de qüestions espinoses per a aquest partit, ideològicament contradictori, com la política econòmica, l'estat del benestar o la moral, on la seva posició és molt menys clara i, sobretot, on el seu electorat es troba molt dividit. D'aquesta manera, i amb gran cautela en aquests àmbits, ciutadans ha pogut pescar amb eficàcia similar a dreta i esquerra de l'anomenat bloc del no.
No passem per alt vàries dades, ara sí incontestables: Ciutadans ha obtingut el 72% dels seus vots a la comarca del Barcelonès i a les quatre comarques veïnes (el Baix Llobregat, els dos Vallès i el Maresme), on es concentra el 63% de la població del país. Si observem els resultats en aquestes cinc comarques, observarem que la pujada de Ciutadans s'explica sobretot per les pèrdues, d'una banda, dels dos partits d'esquerres no independentistes (el PSC i ICV) i, de l'altra, del PP. Posats a dir incomoditats és a l'espanyola, que ben poc occitana Vall d'Aran, on els independentistes han tret un pitjor resultat. Per sota del Baix Llobregat i del que vulguin. Dada també per prendre'n nota. I sort, afegeixo, que nosaltres férem un Estatut per l'Aran de gran volada nacional i lingüística i que els "retalladors", recordem-ho, foren els de sempre de Madrid, altrament no sé pas, i encara menys ho vull saber, el que hagués passat...
Si a França els antics votants comunistes de les zones urbanes amb més presència d'immigració no europea des de fa anys voten fidelment pel Front Nacional; aquí a casa nostra i de forma creixent els catalans de primera generació o no nascuts a Catalunya de llengua castellana, havent optat històricament pel PSOE i alguns per PSUC/ICV, opten ara pel partit unionista i, afegeixo jo, anticatalanista representat per Ciutadans. Alguns d'ells ho fan per anticatalanisme militant -ara ho descobrirem?-, d'altres per passotisme vers Catalunya -cosa que és un consol admetem-ho- i d'altres per participar d'alguns dels dos idearis anteriors i amanir-ho del discurs regeneracionista democràtic i anticorrupció.
Recordem que la candidatura liderada per Inés Arrimadas va ser la més votada en poblacions tan importants com l'Hospitalet de Llobregat, Sant Boi, Rubí, el Prat, Viladecans, Gavà, Esplugues, Sant Adrià del Besòs, Ripollet i Barberà del Vallès o al districte barceloní de Nou Barris, entre d'altres. No és per prendre-ho a broma i menys encara per fer judicis frívols o d'absurda, per inútil, autocomplaença política. Ahhhh!!! I d'aquestes eleccions, agradi o no és la realitat, ens quedem amb un tràgic fet: Junts pel Sí ha estat clarament incapaç de captar nou vot a l'àrea metropolitana. La llista única ha funcionat, com era obvi d'altra banda, a la Catalunya "profunda" on s´ìnclouen, per cert, molts barris de Barcelona, però ha punxat, com era d'esperar per inexistència de voluntat i d'obres, a la Catalunya castellanoparlant.
La pregunta per fer-se ara és: i si, a partir d'ara, voten els unionistes més, què passa? votaran més els independentistes, i així successivament, fins arribar a un empat tècnic ad aeternum, o el que seria igual acabar a un carreró sense sortida polític? Viktor Frankl al seu extraordinari llibre "L'home a la recerca del sentit" ens parla dels efectes positius de la voluntat i dels valors entre els homes. Cal examinar les dades acadèmiques, empíriques i estadístiques, per acte seguit, sortir-ne d'elles amb els deures fets i la lliçó degudament apresa, ja que els homes, agradi o no, no som màquines rutinàries com equívocament pensen els marxistes i alguns liberals i la persuasió o seducció és quelcom humana no tècnica.
Sense admetre les realitats incòmodes es pot quedar molt bé davant d'un auditori melindrós amb un discurs d'impecable correcció política però, no ens fem trampes al solitari, no es pot guanyar un veritable referèndum d'autodeterminació en un territori com el nostre de gran, i fins i tot creixent, heterogeneïtat.Comencem per concedir-nos un favor i a dir les coses pel seu vertader nom i acceptar la realitat en la seva justa i inequívoca mesura. Altrament no es podrà fer la independència i, menys encara, fer-la amb garanties plenes per tothom. O no és això el que volem? Especialment, cal dir-ho i refermar-ho, per tots aquells que ara, ben legítimament, s'hi oposen, i que forçosament alguns d'ells els caldrà canviar de bàndol per obtenir la majoria volguda que els sobiranistes anhelem. Ara és l'hora de començar a fer les coses ben fetes.
|
http://www.mon.cat/cat/notices/2015/10/realitats_incomodes_de_les_eleccions_151647.php
|