Mentides i tremolor de cames

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-La imatge de la setmana, la síntesi perfecta del desgavell absolut de la campanya del no, va tenir lloc amb motiu de l’entrevista de Mariano Rajoy a Onda Cero. El llenguatge corporal, molt interessant: no només la cara de descol·locat que resumeix el desconcert que omple el dependentisme ara mateix, sinó també les cames que es mouen nervioses en el moment mític de la pregunta “¿y la europea?”. I és que han descobert (convulsionats per les enquestes), a falta d’una setmana, quins són els termes del debat que els cal abordar. Serà massa tard? Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.


Bassets, Lluís(director d’”El País” Catalunya).
Mutació d’arguments.
El dependentisme corre a boxes. Cal recanvi urgent d’arguments. Primer feia falta una posició clara sobre la independència. Després, una victòria nítida en escons. Més tard va passar a ser en vots, però sense que pogués ser un referèndum (curiós). I ara, la darrera que s’ha empescat el dependentisme més imaginatiu és que els votants independentistes en realitat no volen la independència. Sí, és veritat, votaran majoritàriament, segon sembla, un programa que estableix la DUI immediata (CUP) o un procés de divuit mesos (Junts pel Sí), però en realitat volen encara pactar una sortida negociada dins Espanya. Hauran votat per la secessió, però en Bassets té una enquesta a la qual, a la seva sí, caldrà donar sentit plebiscitari. És l’estafa permanent convertida en art.

Fainé, Isidre (president de la Caixa).
Coacció inaudita.
Encara que és a nosaltres a qui, suposadament, ens hauria d’ocórrer, el cert és que és a ells als qui el nacionalisme emboira la vista. Les espanyoles, tot per la pàtria, són les primeres entitats financeres del món que, a canvi d’obtenir per als seus dirigents, encarnació gairebé suprema de l’establishment, una satisfacció sentimental ineficient i passatgera, han estat capaces d’especular amb la seva hipotètica insolvència futura. Bancs alertant que potser no podran fer front a un escenari i hi hauran de marxar. És absolutament inaudit. Més encara quan sabem quines són les dimensions del mercat català i les dificultats de tota mena que provocaria a la zona euro una situació com la que dibuixen, que només podria derivar-se d’una decisió espanyola de castigar-nos, tot acceptant posar-se ella mateixa en situació de fallida. “Spain is different”.

García-Margallo, José Manuel (ministre espanyol d’afers exteriors).
Conclusions colonials.
El primer representant de la política exterior espanyola ha estat notícia pel seu debat públic amb Oriol Junqueras a la televisió comtal. L’home que ha fet més quilòmetres i ha gastat (amb permís de Jorge Fernández Díaz) més recursos per obstruir el nostre camí cap a la llibertat va venir per dir-nos que ens ha anat bé dins Espanya. En el marc d’un debat plebiscitari en el qual la meitat d’un país diu que vol marxar (un cas gairebé únic al món occidental) és realment curiós. Abans i després del debat, la seva insistència en comparar el cas català amb els països llatinoamericans i Algèria va deixar ben a les clares dues idees que hem d’agrair i que, de fet, ja teníem prou assumides: que ens veuen com a una colònia i que quan convingui es passaran la seva sagrada i intocable constitució per l’arc de triomf.

Granados, Carlos (president de la Junta Electoral Central).
Èxit d’audiència sense precedents.
Quan els partits dependentistes van decidir boicotejar el darrer intent de crear una junta electoral catalana sabien perfectament perquè ho feien. El procés ha portat a trencar les costures d’un estat tan feblement democràtic com l’espanyol, sortit sota tutela de la negra nit del franquisme. Amb una part important del personal polític i administratiu heretat del règim anterior, per llinatge i per mentalitat. L’espectacle que ens està oferint la Junta Electoral Central aquests dies és antològic: capaços fins i tot d’indicar als professional dels mitjans públics què han d’oferir i què no, quin dia i a quina hora. Resultat: el 0,9% i 18.000 espectadors de “share” dels minuts dedicats al míting de Rajoy de diumenge passat. Molt probablement són els de menys audiència de tota la història de TV3. Patètic.

Hernández, Enric(director d’”El Periódico”).
Estratègies de perdedors.
És ben bé increïble de quina manera els masovers estan executant la missió de lluitar per preservar el patrimoni de poder de l’establishment, encara que sigui al preu de fer volar pels aires els mitjans en paper més sòlids del país. Embogit, el director del diari del Grup Zeta insulta milers i milers dels seus conciutadans: fa mesos, citant en relació a Catalunya l’experiència dantesca del nazisme; darrerament, insinuant que tots els independentistes tenim compte a Andorra. Quan, com és lògic, alguns usuaris li retreuen aprofita per victimitzar-se. Naturalment que hi ha excessos verbals injustificables en una part dels seus crítics, però el director d’un mitjà com el seu, tan amant del diàleg i la moderació, hauria de tenir el llistó més alt. Certament, el periodisme no sortirà reforçat d’aquestes eleccions.

Juncker, Jean-Claude (president de la Comissió Europea).
Lògica abassegadora.
L’ABC li va dedicar fins i tot una portada. I García-Margallo va vantar-se de la suposada resposta de la Comissió Europea al diputat del PP Santiago Fisas en la qual, amb intel·ligència suprema, s’afirmava que un parlament autonòmic no pot fer una DUI; vaja, que només pot declarar la independència un estat independent. Tot molt coherent. Al poc, a sobre, vàrem saber que el document exhibit era fals i que, molt probablement, havia estat fabricat per algun funcionari espanyol al voltant de la Comissió. Que, després, per no trepitjar els ous, el govern europeu ho hagi justificat, simplement, com a “error humà” és ben sorprenent. De fet, la manca de professionalitat que denota és per repensar, una altra vegada, si ens interessa formar part o no d’un club tan poc seriós com és l’actual Unió Europea.

27S Nada va a ser lo mismo


Decía Napoleón Bonaparte que, “el primer bien de las naciones reside en su independencia y en su existencia política.” Estamos ante las decisivas elecciones del 27S, si no hay unas próximas con referéndum explicito, algo que se intuye imposible, las de este domingo van a ser las que determinen el futuro devenir de Catalunya. Y el presente, porque a partir del día 27 nada va a ser lo mismo, ocurra lo que ocurra en las urnas. Estos días hemos sido testigos del desorden por no llamarlo caos, proveniente de Madrid o desde sus interesados compinches político-económicos de cualquier lado. Hemos visto y oído de todo en contra del proceso soberanista catalán, desde la mentira dicha mil veces que por eso no va a convertirse en verdad, que Catalunya se abocaría a salir fuera de Europa, a corralitos, a bancos que se irían, a más paro, a catástrofe económica, a no poderse cobrar las pensiones, etc., etc., etc. Este tipo de manifestaciones producían hace unos años solemnidad al analizarlas, hace meses ya empecé a ver que los argumentos eran vacios y siempre los mismos. Hoy provocan alguna sonrisa que otra, he intento plasmar esa ironía aquí. Solo hay que ver la postrera entrevista a Rajoy donde el periodista Carlos Alsina de Onda Cero le preguntaba sobre la inmediata pérdida de la nacionalidad española o europea para los catalanes de una Cataluña independiente. Volveremos a recordarla: Alsina: Pero la nacionalidad española no la perderían los ciudadanos de Cataluña. R: ¡Ah!, no lo sé, es decir, ¿por qué no la perderían? ¿Y la europea tampoco? A: Porque la ley dice que el ciudadano nacido en España no pierde la nacionalidad aunque resida en un país extranjero si manifiesta su voluntad de conservarla. R: Pues... eh... ¿Y la europea? A: Y la europea la tiene porque tiene la nacionalidad española. R: Me parece que estamos en una disquisición que no conduce a parte alguna. Surrealista, ¿verdad? Es lo que tiene la campaña del miedo. Que tarde o temprano se desmorona y puede caer en el ridículo. Solo quedaba por ver a Rajoy y Santamaría hablando en catalán. Ahora que han percibido que esto va en serio. Y ese es el principal dilema sobre la reivindicación de Catalunya. Desde Madrid o los unionistas españoles nunca se han tomado las demandas catalanas con seriedad. Nunca. La ‘élite española’ (tanto gobernantes como medios) nunca han creído que las reivindicaciones catalanas sean realmente para tomarlas en serio. Su actitud ante las reclamaciones de la periferia es que estas son o bien una pataleta sentimental basada en un excesivo aprecio al terruño o la tradicional reivindicación caciquil de pedir más dinero disfrazada de forma creativa. La respuesta desde el centro a las protestas catalanas siempre se han movido entre el forofismo sarcástico como si fuera una extensión de la rivalidad deportiva de un Barça-Madrid cualquiera o montar otra subasta de patronazgo autonómico, dando más dinero a quien más llora. La cuestión es, que el “soberanismo catalán” no es ninguna de las dos cosas. Es una demanda y necesidad real, basada en hechos si no objetivos, que llegan para su resolución al punto álgido en este 27 de septiembre. Y le compete a todos los catalanes. No es una cuestión sobre cuáles son sus procedencias, el idioma que utilizan principalmente para comunicarse o sus ideologías, es una cuestión de sentido común, de alcanzar la soberanía de una Catalunya, más libre y mejor para todos. Para que todo empiece a cambiar, serena pero segura, a partir del lunes de forma democrática. Ya nada va a ser lo mismo, hagamos que sea distinto. Las futuras generaciones hablaran sobre este día…

1. Què és Espanya?



“Mas será imputado tras el 27S”. Aquest ha estat el titular més escandalós que ha pogut treure La Razón per intentar distorsionar el procés durant el dia de reflexió. Demà serà bonic veure les portades dels diaris cridant al ‘No’. I La Razón no se n’ha sortit. La imputació per haver posat les urnes el 9 de novembre és l’acte més honrós pel qual algú pot ser assenyalat per la justícia. Això és el que farem demà, exercir la democràcia, després d’un periple que començava el desembre de 2012 amb l’exigència d’un referèndum d’autodeterminació que l’Estat, en el qual encara vivim, va bloquejar. Però... què és això que anomenem ‘Espanya’ –definició etimològica a banda? Un Estat? Una Nació? Si li preguntéssim a Mariano Rajoy segurament diria que "ETA es una gran nación".
Fa més de deu anys, el 2001, vam formular aquesta pregunta a un noi de la comarca de l’Anoia que va respondre: “Espanya és un invent feixista”. Així, tal com sona, ni més ni menys. I es va quedar tant ample. La resposta ens va quedar gravada per sempre més. Just en aquell moment, José María Aznar estava posant a bullir a foc lent una olla que esborraria el record vague de la lluita armada de Terra Lliure de l’imaginari col·lectiu del nou independentisme modern que poc a poc aniria fent xup-xup a l’olla. Avui, gairebé 14 anys després, aquella peculiar definició carregada d’ideologia, i segur que de ràbia continguda, ens segueix fent reflexionar després d’haver acostumat l’orella a sentir definicions similars per part de diputats de la CUP en referència a l’Estat espanyol’: “mafiosos”, “gàngsters”, “feixistes”, “franquistes”, “lladres”, “corruptes”... la llista és llarga i realista.
Com definirien vostès aquest Estat –que no bona part de la seva ciutadania-, que després d’aquests 14 anys de peticions, trucades i propostes només ha sabut respondre a cop de tribunals, amenaces i joc brut? Per què no ens han deixat votar? Per què no ens escolten ni ens comprenen? Avui estem en la jornada de reflexió més important de la història de la ‘democràcia’ recent espanyola. Avui decidirem –els que encara s’hagin de decidir- si demà volem que Catalunya surti d’aquest carreró sense sortida saltant el mur i donant la majoria absoluta a dues formacions que han apostat explícitament per la independència de Catalunya. El 27S és, com diu l’ANC, “On tot comença”.
El més sorprenent de tot és que en aquest procés d’independència hi hem trobat abans a Convergència –i sense UDC- que a Iniciativa. Els “camaradas” i els “compañeros”, malauradament segueixen ancorats en la idea de principis de segle XX de revolucionar Espanya. No els estranyi, segueixen confiant en els dirigents del país veí abans que en els companys d’aquí, o en el seu propi potencial. Abans es deixarien estavellar el cotxe amb 1.000 Pablo Iglesias, que emprendre la sortida cap a la llibertat amb un David Fernández. És tant lamentable com real. Encara no han entès que Espanya és un bucle sense fi del qual mig món s'ha independitzat. I ara és el torn que ho faci Catalunya, perquè som com aquell cotxe que vol córrer i sempre té el motor ofegat, perquè algú el frena. Som aquell poble obert a la mediterrània i obert al món que inhala llibertat. Hem patit molt, però ara és l’hora de deixar-ho de fer.
La reflexió d’avui ha de ser la victòria de demà. “Nosaltres som el vent” diuen des de Junts pel Sí. “Volem el pa sencer. Ho volem tot”, diuen des de la CUP. No hi ha poble que no vulgui ser si no és lliure, i nosaltres ho volem ser. Durant el darrer mes, la gent no parlava pràcticament de res més, la proximitat de les eleccions, el compte enrere, la Diada... El pas ferm de les candidatures independentistes cap a l’objectiu de l’Estat independent ha espantat un Estat espanyol que arriba absolutament despullat, vegin si no quins són els seus arguments, els de la por, les amenaces i els insults. Fixin-se què se n’ha fet d’aquell gloriós imperi que als segles XVI-XVII era el puto amo del món i, avui, en ple segle XXI, s’ha reduït a les animalades d’un sòmines sense gaire intel·lecte que a 600kms de distància dicta el nostre destí a través dels seus tribunals tot representant la Corona de Castella, el que avui molts anomenen ‘Estat espanyol’.
Ahir i sobretot avui molta gent ens ha dit que està nerviosa però alhora il·lusionada, d’altres ens diuen que tenen els petards a punt (s’imaginen que guanyem? Bé ho haurem d’anar a celebrar tots junts, oi?). La gent és moderadament optimista amb la possible victòria de JxSí i la CUP, però com a poble patidor que som, mai les acabem de tenir totes fins que no veiem el sondeig de TV3 i, després, els resultats. En el fons Catalunya manté aquell esperit “tribunero” forjat d’entre tantes derrotes patides. Però gràcies a totes aquestes derrotes, molt probablement demà guanyem. I ho hem de fer, Catalunya ho demana i la gent ho respira. La gent diu amb molt de convenciment que té el vot molt clar, l’ANC i el president de la Generalitat fa dies que apel·len a l’èpica del 9N, a la rebel·lió democràtica dels catalans. Demà segurament veurem molta gent anant a votar i fent-se una fotografia al costat de la urna. És el moment, per fi, de dipositar un vot per la independència de forma absolutament legal. No fallem als nostres avantpassats ni, sobretot, als fills de la terra que vindran.
Tant és el que sigui Espanya, el més important és què volem que sigui Catalunya, i des d’aquest punt de vista, no hi ha pas cap dubte que volem esdevenir independents, per estar un pas més a prop de la llibertat. Programem-nos per culminar demà la revolució amb el vot de la nostra vida, i fem-ho.

26/9: Per reflexionar, comencem apartant les mentides

VICENÇ VILLATORO25/09/2015 18:11

Segueix-me

Diu una sàvia màxima periodística que les opinions són lliures i els fets són sagrats. Aquest dissabte, dia de reflexió, escoltem totes les opinions, perquè totes són legítimes. Dues opinions poden dir exactament el contrari i cap és mentida. L’opinió és subjectiva i lliure. En canvi, els fets són sagrats. Els fets són o no són. I quan es vol presentar com un fet una cosa que no ho és, és una mentida. Per reflexionar, comencem esborrant les mentides. Era mentida que Juncker hagués negat la possibilitat de proclamar la independència (i Margallo encara ho repetia com si fos veritat). Era mentida la profecia sobre el corralito, i el seu propi autor se la va haver d’empassar. Era mentida la pèrdua automàtica de la nacionalitat espanyola per a tothom, i Rajoy va fer el ridícul quan la va mantenir. És mentida que no es pagaran les pensions. Tot això, esborrat. Prenguem la decisió que vulguem, sense escoltar les mentides. Escoltant totes les opinions. Sense por. Perquè diumenge no ens preguntaran què volen els bancs o Brussel·les o Obama o els diaris o la Constitució. Ens preguntaran què volem nosaltres. Perquè som nosaltres els que manem. Tots nosaltres. (I, en alguns països, els electors castiguen els mentiders.)

És avui, el dia que heu somiat

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.
Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Aquesta serà una jornada per assaborir lentament. Gairebé, diria, sigui quin sigui el resultat. Si no hi ha una sorpresa a hores d’ara imprevisible, l’independentisme guanyarà unes eleccions per primera vegada en la història de Catalunya. Aquesta és la gran notícia. Que no ens l’ennegreixin. Si anem encara un mica més enllà, potser fins i tot farem l’escac i mat amb una victòria definitiva, també en vots. Però si la majoria és només en escons tindrem un govern amb un mandat democràtic molt clar: iniciar la desconnexió eixamplant l’espai independentista. Sigui com sigui, mireu-vos-ho en perspectiva. On érem fa només deu anys i on som ara. Un salt endavant espaterrant. Tant de bo avui puguem culminar-lo. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Linde, Luis María (governador del Banc d’Espanya).
Solvència contrastada.
Un 3%. Al dia següent de les irresponsables declaracions del senyor Linde invocant la profecia autocomplerta d’un “corralito” la borsa espanyola patia una severa reculada. És igual que l’amenaça sigui risible. El Banc d’Espanya no seria precisament una institució de referència pel que fa a la seva credibilitat. Ni de gran solidesa preventiva, ni predictiva. És la institució que va avalar la gran estafa de Bankia, permetent la seva fraudulenta sortida a borsa. La que va facilitar la venda de participacions preferents a milers i milers de clients d’entitats financeres. Que ara es posi al servei del govern espanyol en campanya no és sinó una passa més en els seu descrèdit. Al dia següent, però, previsiblement, després d’una bona bronca telefònica des del Banc Central Europeu, Linde rectificava per qualificar el suposat “corralito” d’altament improbable, gairebé impossible. Marxa enrere.

Rajoy, Mariano(president del Govern espanyol).
Final de campanya espectacular.
Algun dia, a les facultats de ciències polítiques s’estudiarà el cas de les eleccions plebiscitàries del 27-S com el millor exemple d’allò que no cal fer si una metròpoli vol guanyar un referèndum. D’entrada, afirmar que no acceptaràs la victòria de l’altre, ni en escons, ni en vots. Després, llançar una allau d’amenaces de tota mena, amb el seu anvers i revers: aconseguir sembrar la por en alguns estrats d’edat, però decidir també d’altres a rebotar-se. En el tram final, tornar a perdre els esporuguits en fer decaure, una a una, totes les peces del castell de la por: la sortida de la UE, l’impagament de les pensions, la fugida dels bancs, el “corralito”. I entremig, per refermar-ho, una entrevista catastròfica per demostrar que desconeixes el més bàsic de la norma suprema que dius defensar. Fer-ho pitjor és impossible.

Sáenz de Santamaria, Soraya(vicepresidenta del Govern espanyol).
Matonisme histèric.
Més estràbica que mai, la segona de Rajoy mou els fils de l’estratègia més bruta, colze a colze amb el ministre Fernández Díaz. Tal i com hem sabut aquests dies, les indecents pressions d’uns quants importants empresaris als treballadors de grans corporacions presents a Catalunya, al més pur estil del pistolerisme del segle XIX, deriven sovint de l’ànim espanyolista dels seus dirigents, però també de pressions directes de la Moncloa. Un digital madrileny explicava dimarts, en una informació que ha passat sorprenentment desapercebuda, que “más de una veintena de agentes dedicados a tareas de inteligencia e investigación económica llevan una semana en Barcelona reuniéndose con grandes empresarios”. Pel que es veu, s’han trobat en un parell d’hotels amb empresaris de l’Ibex i de grans corporacions amb seu a Catalunya, com ara amb Alberto Palachi, president de Pronovias. Vés quina casualitat.

Sánchez, Pedro(secretari general del PSOE).
Rematar el PSc.
Els grans líder del socialisme espanyol han aterrat a Catalunya intensament en la darrera setmana de campanya. Susana Díaz, per afirmar que no podrem impedir que es digui “te amo” i t’estimo (mare meva quin nivell!), Felipe González per parlar-nos de “Josep” Stalin (ara ja som nazi-comunistes) com a únic avalador de l’autodeterminació al món, i finalment, Pedro Sánchez, per negar de manera radical el dret a decidir. “No puedo ser más claro”, ens ha dit: ni referèndum sobre la independència, ni reconeixement de la realitat nacional de Catalunya en la reforma constitucional que defensen. Tot plegat, la mateixa setmana que una enquesta situa novament els partits del bipartidisme més a prop del 60 que del 50% dels vots. Vaja, que la tercera via es veu a la volta de la cantonada. Un festival.

Sierra, Sonia(número cinc de Ciudadanos a Barcelona).
Engany massiu.
La campanya del no incorpora uns nivells d’indignitat moral difícilment superables. Es tracta de mentir i mentir, si cal, fins a fer el ridícul més estrepitós. Hi ha qui ho fa amb gràcia i un cert nivell, com el ministre García-Margallo i també qui arriba a l’absurd reiterant amb tota contundència arguments literalment falsos. Un dels casos de vergonya aliena va ser el de la compareixença de la regidora barcelonina i candidata de Ciudadanos, incapaç de donar raó d’un sol banc quebequès que hagués marxat del país com a conseqüència de la celebració dels referèndums, tot just després d’afirmar amb contundència que així ho havien fet fins a set. El duel amb Vicent Partal a El Punt Avui Televisió no podia ser més desigual: si voleu passar una mala estona mireu aquí, a partir del minut 7 i 50 segons.

Sopena, Enric (periodista).
Insults com a argument.
L’histerisme en el bàndol dependentista està superant tot allò que era previsible. El pànic encega. A les xarxes, és ben sabut, els brètols s’estomaquen. De personatges amb una llarga trajectòria professional hom espera un miqueta més que “hooliganisme”. No deixa de sorprendre que, aquesta setmana, veterans periodistes insultin genèricament milers de catalans tractant-los d’imbècils (Enric Sopena), lladres (Enric Hernández) o gossos (Lluís Bassets). La competició en el pendent de la degradació professional els està portant a esbotzar totes les portes i trencar tots els límits de la deontologia. En aquesta campanya, plena de notícies voluntàriament amagades i de mitges veritats elevades a la categoria de portada, certament, la ètica periodística ha estat una de les víctimes principals. I la credibilitat professional és una de les coses que més costa recuperar.

La majoria de Catalans, una vegada més, hem demostrat QUI SOM, QUE SOM, I QUE VOLEM,
ja portem unes manifestacions i un altre votació que uns dos milions de Catalans volem l'Independència.Aquesta vegada amb escons ha guanyat al SIIII i en percentatge, quasi que ha estat el 50%. Jo en pregunto, que més volen? Ara ja es el moment de posar-nos les piles i començar a caminar molt seriosament per l'independència..

VISÇA PER UNA CATALUÑA LLIURE!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Antes de nada, 'gràcies'!

SUSO DE TORO Escritor27/09/2015 23:59

Segueix-me

En los últimos días al fin hemos oído en España alabanzas a Catalunya y a los catalanes, ¡hasta la derecha española ha hablado catalán, y no era en la intimidad! Era algo tan falso, una añagaza tan evidente. Tan hueco eso de "Se os quiere mucho, se os respeta", y vosotros lo sabíais.

Pero el grueso de la población española tampoco supo hacer otra cosa que rumiar los titulares y los gritos que exhalaron los medios de comunicación madrileños, toda Catalunya y todos vosotros formabais un país ridículo que se resumía en un “3%” y vuestro sueño era imposible, nunca os lo permitirían. No os permitirían ser libres. Pero lo fuisteis, lo estabais siendo desde hace cinco años y lo volvisteis a ser. ¿Qué envidia dais a quien ame la libertad?

Ha ganado las elecciones la República Catalana. Mucha gente se ha pasado meses advirtiendo sobre las consecuencias para Catalunya de tomar ese camino, olvidaron interesadamente hacer recuento de las consecuencias de todo tipo para el Reino de España. Todos esos poderes han sido derrotados, ahora es momento de pensar también en las consecuencias de esa derrota.

¿Ya ha presentado su dimisión el presidente del gobierno? ¿Aún no lo ha hecho? Si queda algo de decencia en la política española, ¿queda?, alguien tendrá que pedir la dimisión del gobierno en pleno o en caso contrario quedará palmariamente demostrado que el sistema político español se levanta sobre partidos conchabados.

Esos políticos que viajaron desde la corte a hacer campaña a ese país como si fuesen meramente provincias de Madrid o una colonia, ¿se atreverían ahora a repetir esos comentarios ofensivos? ¿A volver a repartir carnets de catalanes o inmigrantes entre la ciudadanía? ¿A gritar ofensas a los gobernantes de los catalanes? Qué vergüenza. ¿No la sienten? ¿No pedirán disculpas? Qué ridículo. Aquellas teatralizaciones ocultaban lo que verdaderamente buscaban, la preparación de las elecciones legislativas españolas. Era un precalientamiento en provincias, la “parrilla de salida” de “las importantes”. Pero resultó que para muchos catalanes las importantes eran las suyas.

¿Y las empresas de comunicación de Madrid que han bombardeado a la población con todo tipo de propaganda más que antiindependentista contra esa mitad del censo con idea independentista todavía se van a seguir llamando “españoles”? Ellos mismos han situado fuera de España a la población que atacaron y no reconocieron. ¿No dimitirán o serán despedidos los directores de esos medios? ¿No pedirán disculpas los columnistas que han envenenado tanto la opinión que ahora es imposible un diálogo?

Los catalanes nos habéis cambiado a España. España hoy ya no es la de ayer, todavía están por ver las consecuencias.

Se os observaba con prevención, con miedo también, y con asombro: ¿cómo se atrevían? ¡Si los estaban amenazando con el ejército, la policía, la Guardia Civil, los jueces! ¡Les iban a pegar, los iban a encerrar! Empezando por su presidente. Y todo eso resultaron ser espantapájaros para asustar a una ciudadanía infantilizada. Gracias, catalanes y catalanas, nos habéis demostrado que nuestros miedos eran un cuento para mantenernos asustados. A los que vivimos aquí del Ebro nos habéis cambiado, estamos desnudos ante un espejo nuevo, somos una ciudadanía raquítica y aterida, tendremos que espabilar.

Ahora os queda seguir con lo vuestro, no nos olvidéis porque miraremos hacia vosotros más que nunca. Nos importaréis más que nunca. En cuanto a vosotros, tendréis que respirar, recobrar resuello y calma. No aflojéis en ser quienes sois, pero tened calma para poder serlo. Sois una ciudadanía compacta y militante, una tropa de paz, un ejército verdaderamente hermoso. En el mismo día en que fusilaron hace cuarenta años a cuatro jóvenes que luchaban por la libertad al fin la vemos delante de nosotros, una libertad sin tutelas. 'Gràcies', en nombre de tanta gente. (¿Ya dimitió Rajoy? ¿Y qué dice el rey?)

Enhorabona, i ara no deixeu que ningú us robe ni l’alegria ni el triomf

Per: Vicent Partal
Dilluns 28.09.2015 05:42

Per començar, permeteu-me unes quantes dades i detalls que són molt importants:

–L’independentisme aconsegueix 72 escons i té la majoria absoluta del parlament.

–S’ha acabat l’ambigüitat: tindrem un govern plenament independentista, sense quintacolumnistes, i una majoria parlamentària que treballarà per la independència. Fa tres anys els diputats amb mandat explícitament independentista eren 24, els d’ERC i CUP. Avui són 72. Feu comptes.

–Per primera vegada a la història, un partit o coalició ha guanyat les eleccions a totes les comarques del Principat. No havia passat mai, i ho ha fet Junts pel Sí.

–Els independentistes guanyen a 907 municipis i els unionistes a 35. 907 contra 35, sí.

–Junts pel Sí i la CUP aconsegueixen el 48% dels vots. Cameron va convocar el referèndum perquè l’SNP havia guanyat les eleccions amb el 44% dels vots. Abans del primer referèndum que es va fer al Quebec, el Partit Quebequès havia guanyat les eleccions del 1976 amb el 41,37% dels vots. I abans del segon, el mateix partit havia guanyat, el 1994, amb el 44,75% dels vots. Veieu la diferència entre el 48% i el 41%?

–Una dada suplementària: Mariano Rajoy governa amb majoria absoluta a Espanya amb només el 44,63% dels vots. De res.

–Continuem: l’independentisme guanya a Barcelona amb el 47,24% dels vots emesos i la CUP hi supera Catalunya Sí que es Pot. Estiguem atents a veure què farà Ada Colau a partir d’avui, que això serà molt important i no únicament per a Barcelona.

–El mes de juny les enquestes donaven 33 diputats a CiU, 31 a Catalunya Sí que es Pot i 19 a ERC. D’això, hem passat, només en tres mesos, a un 62 a 11. L’independentisme ha sabut reaccionar de la millor manera imaginable.

–S’ha batut el rècord històric de participació en unes eleccions; més legitimitat democràtica que mai, doncs. I, contra el gran mite, resulta que no hi havia més unionistes amagats. La meitat dels nous vots han estat independentistes. Per cert: 1.952.482 votants ahir versus 1.861.753 el 9-N. Allò no era el sostre.

–Ja sabem quant valia el xantatge de Duran: zero escons. Que deixe d’embrutar el nom del partit de Carrasco i Formiguera.

–Catalunya Sí que es Pot ha estat un fracàs imponent i ICV es trobarà obligada a rectificar. Iniciativa sola va obtenir fa tres anys només cinc mil vots menys que ara amb Podem i ha perdut dos diputats. I la culpa del fracàs, ho sabem tots, és de Pablo Iglesias. Potser Catalunya ha estat la seua tomba política. Duran i ell fan dos.

–El PP és el primer partit d’Espanya i el cinquè de Catalunya. A la demarcació de Lleida i a la ciutat de Barcelona fins i tot el supera la CUP. Al conjunt de Catalunya la diferència entre la CUP i el PP és de poc més de deu mil vots. Ah!, i Albiol perd fins i tot a Badalona, on guanya Junts pel Sí .

–Les trampes que ha fet Espanya amb el vot exterior dels catalans són un autèntic escàndol democràtic i tots sabem que el resultat no hauria estat el mateix si tothom hagués pogut votar lliurement: el resultat seria encara més favorable a la independència.

–I una última dada, per a no cansar més: al Baix Llobregat, sí al Baix Llobregat, l’independentisme guanya amb Junts pel Sí.

Ja ho sé, que els catalans tenim una tendència accentuada a espantar-nos per ben poca cosa. Som una mica més porucs d’allò que seria desitjable i quatre expressions d’alegria de Ciutadans combinades amb els titulars de diaris que ja podíem imaginar han creat en alguna gent la sensació que això no ha estat tan gros com esperàvem.

Doncs bé, obriu els ulls:

–Le Monde: Victoire des indépendantistes aux élections régionales

–The Washington Post (el diari que llegeix Obama): Spain: Pro-secession parties in Catalonia win landmark vote

–Al Jazeera: Catalonia separatists claim victory in regional polls

–Corriere della Sera: Catalogna: Mas: ‘Abbiamo vinto!’ Agli indipendentisti 72 seggi su 135

–Der Spiegel (la revista que llegeix Merkel): Separatisten gewinnen Mehrheit im Parlament

–Publico: Independentistas têm maioria absoluta no parlamento da Catalunha

Obriu els ulls per veure què ens diuen en totes les llengües mitjans de tot el món. La victòria de l’independentisme català avui obre les primeres pàgines dels diaris i les televisions internacionals i és això que importa, més que no la mesquinesa o la manipulació d’alguns mitjans més pròxims.

Perquè ara qualsevol ciutadà mitjanament informat del món sap tres coses. Primera, que hi ha una nació que es diu Catalunya, on hi ha Barcelona. Segona, que la majoria dels catalans han votat a favor de la independència. I tercera, que això és un gran problema per a Espanya i segurament també per a la Unió Europea.

I ací es on està la clau del futur immediat: ja som un problema inevitable a resoldre i per a Europa com més aviat millor. Els 72 diputats independentistes i el nou govern es posaran de seguida a la feina amb un full de ruta perfectament marcat. D’un màxim de divuit mesos. Amb la legitimitat de les urnes, reconeguda i entesa com a tal a tot el món. I Espanya què farà?

Des d’anit Espanya sap que ja no pot limitar-se a dir que això no és possible i a intentar frenar una reivindicació política tan majoritària només amb arguments legalistes. Malgrat això, ho intentarà. Però també sap que el parlament i el govern posaran la directa i faran camí, sense esperar a les eleccions del desembre. No pot fer res, però tampoc no pot quedar-se plegat de braços. El meu pronòstic? S’equivocaran i donaran més ales encara a la secessió, potser precipitaran fins i tot la proclamació de la independència. Per ventura no ha passat això fins ara?

Pel que fa als vint-i-cinc diputats de Ciutadans, deixeu-los gaudir amb allò que es pensen que és l’èxit de la seua vida, que ja es despertaran a la primera votació del parlament.

Perquè, no en tingueu cap dubte, ni un, que Junts pel Sí i la CUP s’entendran bé i duran endavant el procés d’independència. Com ho faran ni ho sé jo ni a hores d’ara ho saben ells. Però per agafar confiança només cal que penseu en tots els entrebancs increïbles que els nostres polítics i la nostra gent han superat fins avui. La nostra classe política ha demostrat una qualitat i una capacitat de trobar el camí inaudites, que, per cert, potser ja aniria essent hora que els reconeguéssem sense cap recança.

O no us en recordeu, ja, quan ens deien que la manifestació del 10 de juny de 2010 era una expansió emotiva que no menaria enlloc? L’endemà Espanya va guanyar la Copa del Món i perquè alguns ho van celebrar ens van dir que ja estava, que s’havia acabat tot. De la consulta d’Arenys de Munt en van dir ‘butireferèndum’, burlant-se de la capacitat popular de canviar les coses. Ni tan sols quan es va guanyar el referèndum de Barcelona no van acceptar que es movia alguna cosa. I el 2012, quan després d’enganyar la població amb una falsa noticia sobre Artur Mas, CiU va perdre diputats: ja no us en recordeu que alguns van decretar immediatament la fi del procés? Deien que tot era una trampa. Que Mas en realitat no volia la independència i que no faria res per aconseguir-la. No em digueu que no ho vau sentir dir mai, això. Jo recorde perfectament que quan Junqueras i Mas van signar l’acord de suport parlamentari que obria una nova era política a Catalunya alguns van afirmar que allò duraria poc i que no es convocaria cap referèndum. Es va convocar, però quan s’acostava el 9-N ens van dir que no votaríem, que tot era gesticulació. I després van dir que ja no hi hauria més independentistes a comptar, que aquells érem tots. Superada la sorpresa, aleshores van afirmar que seria impossible que Mas i Junqueras poguessen treballar mai junts. Que això no passaria. I es van alegrar d’allò més quan ens anunciaren que Podem posaria fi a la il·lusió creada per l’independentisme; i ensenyaven enquestes en què Pablo Iglesias gairebé ja era president de la Generalitat. I quan van veure que això anava de debò van tornar a la cançoneta del 3%, van organitzar un numeret amb guàrdies civils i van dir que els bancs tancarien avui les portes si votàvem això que hem votat (ho heu vist, que no han tancat?) i Merkel i Cameron i Obama, i que tomba i que gira, que ens expulsarien d’Europa avui i que si l’exèrcit hauria d’intervenir si fèiem exactament això que vam fer ahir. I… i… i…

En resum, i per a rematar-ho: aquest 27 de setembre heu aconseguit de fer una cosa molt i molt gran amb els vostres vots. Enhorabona, i gaudiu-ne com cal. I no deixeu que ningú us robe ni l’alegria ni el triomf.

Bueno ja tenim la resolucio dels resultats del 77%, de participacio. No m,equivocat de gaire, si en escons pero la victoria amb majoria absoluta quant fa 3 anys teniem 24 escons. A la prensa internacional ja informan de uns resultats increibles de la independencia.

Ara, en vots no hem guanyat,pero aqui lo que comptava eren escons, i la victoria esta consolidada i validissima. (Ells no ens han deixat fer un referendum). La clau esta en l,aliança de juntspelsi amb las cup,s, que s,han d,alia per seguir amb la independencia, laquestio es que no volen a en Mas com a president, prioritzen la [...]

Estic molt satisfet: l'independentisme ha guanyat folgadament amb escons i quasi en vots. Gran resultat

Ara l'unionisme espera la trenquedissa Junts pel Sí-Cup. Caldrá seguir el procés amb imaginació. Com fins ara.

La majoria de Catalans, una vegada més, hem demostrat QUI SOM, QUE SOM, I QUE VOLEM,
ja portem unes manifestacions i un altre votació que uns dos milions de Catalans volem l'Independència.Aquesta vegada amb escons ha guanyat al SIIII i en percentatge, quasi que ha estat el 50%. Jo en pregunto, que més volen? Ara ja es el moment de posar-nos les piles i començar a caminar molt seriosament per l'independència..

VISÇA PER UNA CATALUÑA LLIURE!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Guapisima, ara comensa la feina real, i pensa que com a fet avui Ciutadans, replicant que no amb vots, solsament amb escons.

El fet, "avui a canviat tot" i tot el mon u sap, la participació ha sigut molt elevada, tal com ha dit Más es una doble victoria, Visca Catalunya i la pròxima Repuplica Catalana.

Bueno ja tenim la resolucio dels resultats del 77%, de participacio. No m,equivocat de gaire, si en escons pero la victoria amb majoria absoluta quant fa 3 anys teniem 24 escons. A la prensa internacional ja informan de uns resultats increibles de la independencia.

Ara, en vots no hem guanyat,pero aqui lo que comptava eren escons, i la victoria esta consolidada i validissima. (Ells no ens han deixat fer un referendum). La clau esta en l,aliança de juntspelsi amb las cup,s, que s,han d,alia per seguir amb la independencia, laquestio es que no volen a en Mas com a president, prioritzen la [...]

La majoria de Catalans, una vegada més, hem demostrat QUI SOM, QUE SOM, I QUE VOLEM,
ja portem unes manifestacions i un altre votació que uns dos milions de Catalans volem l'Independència.Aquesta vegada amb escons ha guanyat al SIIII i en percentatge, quasi que ha estat el 50%. Jo en pregunto, que més volen? Ara ja es el moment de posar-nos les piles i començar a caminar molt seriosament per l'independència..

VISÇA PER UNA CATALUÑA LLIURE!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

V

Perdona María, buenas noches,que hacemos con el 52,50 de catalanes que no quieren independencia, los ponemos en Can Barsa y los fumigamos . Tú que crees que se debería hacer con ellos , tú que eres demócrata de toda la vida

29/9: Han perdut, però no ho volen saber

VICENÇ VILLATORO28/09/2015 19:16

Segueix-me

Qui escriu les regles del joc no perd mai. Si guanyes les eleccions com es guanyen a tot el món, et diuen que havies de tenir la majoria dels vots; si els tinguessis, et dirien que calen els dos terços, com per modificar l’Estatut; si tinguessis els dos terços, et dirien que han de ser sobre el total d’electors, no de votants; si també ho tinguessis, et dirien que tant se val, que la unitat d’Espanya no es pot posar a votació... El nacionalisme espanyol està acostumat a fixar les regles del joc i per tant a guanyar sempre, sigui quin sigui el resultat. Però té un problema: les seves regles del joc no són les que fa servir tot el món. Per això la diferència entre les portades del diaris d’aquest dilluns. No són les regles del joc de la societat catalana. No són tampoc les del món democràtic. En les regles que fa servir tot el món, quan una proposta independentista guanya les eleccions, té majoria absoluta al Parlament, guanya a totes les comarques i a totes les capitals de comarca del país, no pots fer com si sentissis ploure. Amb resultats electorals de forces independentistes inferiors als de diumenge, la Gran Bretanya i el Canadà van acceptar referèndums d’autodeterminació pactats i vinculants. Són unes altres regles del joc.

Doncs jo no estic satisfet. El fet no opinable és que hi ha una majoría clara en escons independentista però no hi ha una majoría clara en vots independentistes. S´ha d´admetre, i no sé que s´havia pres el Jonqueres a la nit electoral per dir que el "sí" a la independència havia guanyat en escons i en vots. Es una victòria parlamentària, si, però m´haguès agradat que fos contundent i incontestable (ens l´haguéssin contestat, ridicul.litzat, invalidat, ilegal.litzat, etc igualment, però ens donaria el mateix.)

La nit electoral, per altra banda, força surrealista:

Els de [...]