Rajoy ensopega amb la casset alcorànica

Per: Vicent Partal
Dimecres 23.09.2015 06:00

Supose que tots els qui teniu edat de recordar-ho ho recordeu bé. Parle d’aquells terribles dies després de l’11-M, quan el Partit Popular, amb Rajoy de candidat a la presidència del govern, va provar d’enganyar tothom amb la tesi que els atemptats de Madrid havien estat obra d’ETA. Aquella maniobra cínica se’n va anar en orri només unes hores abans de les eleccions, quan el ministre Acebes, forçat al límit, va haver d’eixir en una conferència de premsa a dir que dins la furgoneta dels autors de l’atemptat s’havia trobat una casset amb versos de l’Alcorà. Després de tants dies mentint i amenaçant tothom qui intentàs escatir la veritat o, si més no, dubtar de la versió oficial, el simple fet que Acebes parlàs de ‘versos de l’Alcorà’ va ser prou i massa perquè la gent s’abocàs al carrer. L’Alcorà, un llibre religiós, no tenia res a veure amb els atemptats, però evidentment era el primer reconeixement que els autors de l’atemptat no eren bascs. El gran dic que Aznar havia bastit, fins i tot cridant els directors dels diaris en persona, s’havia esbotzat i l’aigua ja no va parar de córrer fins diumenge, quan el PP perdé les eleccions contra tots els pronòstics.

El PP, amb el suport entusiàstic del PSOE i d’alguns altres, ara intenta un nou 11-M. Sobre la Catalunya independent. Intenten que la mentida aguante fins dilluns, fins després d’haver votat.

Ells saben perfectament que tot això que diuen és mentida. Ni ens farà marxar ningú de la UE, ni se n’anirà cap banc ni hi haurà ‘corralito’ ni res que s’hi assemble. Tot és una immensa manipulació que s’aguantava, potser s’aguanta encara en algun lloc, per la pressió mediàtica que l’apuntalava i maldava per fer-la creïble; i també pels favors polítics d’alguns. Però a les mentides més grosses sempre els passa igual: una simple pregunta encertada, en el moment encertat, les desmunta completament. Després de dies fent pinya desesperadament i sobrepassant tots els límits que la decència i l’ètica recomanen –i no parle només dels polítics–, Rajoy ahir se la va haver d’empassar davant els micròfons d’una ràdio de Madrid. De la manera més ridícula possible, a més a més —i si encara no heu vist el vídeo us el recomane.

En vista del desastre causat pel primer ministre espanyol, tota la claca unionista s’ha mobilitzat per a recompondre el gerro fet miquetes. Però aquest desastre ja no l’adoba ningú. Les preguntes del periodista d’Onda Cero pesaran com una llosa sobre la campanya, sobretot perquè són les pertinents i perquè demostren que Rajoy sembla que ni tan sols coneix la legislació espanyola. A mi em costa molt de creure, però em comence a retre a l’evidència: el president del govern espanyol ni tan sols coneix la llei pròpia. I no sap ni què respondre quan li recorden, amb la llei a la mà, que la constitució espanyola impedeix de retirar la ciutadania espanyola a ningú que ja la tinga de naixement, i que la ciutadania europea la tens perquè tens l’espanyola. És a dir, que fins i tot en la pitjor situació imaginable per a nosaltres serà completament impossible que ens expulsen de la Unió Europea.

No sé com reaccionarà la gent aquestes pròximes hores ni sé –encara menys– què farà el govern espanyol; de moment fa la impressió que va detenir la cúpula d’ETA a corre-cuita per tal de tapar la notícia. Però em sembla que això d’ahir, aquest immens error de Rajoy, canviarà el to de la campanya. Per bé. Vull dir per bé per a nosaltres. Qui ens ho havia de dir, que el president del govern espanyol seria el nostre aliat més inesperat!

La Comissió Europea investiga una manipulació en la traducció d’una resposta sobre la independència de Catalunya

En la resposta signada per Juncker, a la versió en espanyol es pronunciava contra la independència de Catalunya i l'anglesa diu que la CE no opina sobre afers interns

Dimecres 23.09.2015 17:29
Jean Claude Juncker, president de la Comissió Europea.

La Comissió Europea investiga si el text en espanyol d’una resposta del president Juncker a una pregunta del PP sobre la independència de Catalunya va ser manipulat. Ho ha explicat la portaveu de la CE, Natasha Bertaud, que ha dit que la versió vàlida era l’anglesa, responent a una pregunta del periodista Albert Segura. La versió original en anglès de la resposta del president de la Comissió a l’eurodiputat del Partit Popular Santiago Fisas deia que no pertocava a l’organisme europeu de comentar qüestions internes dels estats membres. En canvi, la versió en espanyol que es va penjar a la web de la Comissió tenia un paràgraf afegit amb unes consideracions contràries a la independència de Catalunya.

Fisas va fer una pregunta escrita a la Comissió sobre la independència de Catalunya el 21 de juliol. Demanava si la Comissió reconeixeria un estat català independent creat per una declaració que no respectaria la constitució espanyola, que ‘pretén trencar la integritat territorial d’Espanya i no seria reconeguda pel govern espanyol’. La resposta de la Comissió, signada pel president Jean Claude Juncker, va arribar abans-d’ahir. Però amb texts diferents en la versió anglesa i la versió espanyola. Després que la polèmica esclatés als mitjans i a les xarxes, la Comissió ha decidit retirar les dues respostes de la web i ara investiga el cas per si es tracta d’un error o d’una manipulació.

Concretament, el text en anglès es limita a dir que a la Comissió Europea no li correspon d’opinar sobre qüestions d’organització interna dels estats membres. En canvi, el text en espanyol incorporava un paràgraf en què sí que hi ha un pronunciament contrari a la independència de Catalunya. Els assistents de l’eurodiputat de CDC Ramon Tremosa, Aleix Sarri i Marga Payola, ho han denunciat a Twitter, i han assenyalat que algú havia manipulat les respostes oficials de la Comissió.

La hipotètica versió espanyola diu que la Comissió ‘respectarà les funcions essencials de l’estat, especialment les que tenen per objecte garantir-ne la integritat territorial’. I afegeix: ‘La determinació del territori d’un estat membre és establerta tan sols pel dret constitucional nacional, i no per una decisió d’un parlament autonòmic contrària a la constitució d’aquell estat.’

El diari ABC ha utilitzat aquesta versió en espanyol per a la portada d’avui, com es pot veure en aquesta imatge:

Portada ABC



El govern català ha demanat a la Comissió Europea que investigui ‘la presumpta manipulació’ . ‘No és un incident menor, tenint en compte sobretot que estem en la recta final de la campanya electoral a Catalunya’, ha lamentat el representant permanent de la Generalitat a Brussel·les, Amadeu Altafaj. ‘Error o manipulació, són les institucions europees les que ho han d’aclarir, la seva reputació està en joc’, ha advertit Altafaj.’No estem parlant d’unes poques paraules o d’unes comes que han saltat, estem parlant d’un paràgraf sencer afegit a la versió en castellà que té un impacte polític molt important’, s’ha queixat.

‘Una anècdota’

La Moncloa considera una ‘anècdota’ la polèmica per les dues versions. Fonts del govern espanyol han assegurat a Brussel·les que no demanaran cap investigació sobre per què s’han publicat dues versions contradictòries de la resposta de Jean-Claude Juncker, i consideren que ‘no cal donar-hi més importància’. Segons la Moncloa, la CE ‘treballava amb dos textos’ i un document ‘es va traspaperar’.



Podeu llegir els texts en totes dues versions a continuació:

Anglès:

«EN E-011776/2015 Answer given by President Juncker on behalf of the Commission (21.9.2015)

It is not for the Commission to express a position on questions of internal organisation related to the constitutional arrangements of a particular Member State.

The Commission would refer the Honourable Member to its answer to written question P-009058/2014.»

Espanyol:

«ES E-011776/2015 Respuesta del presidente Juncker en nombre de la Comisión (21.9.2015)

La Comisión remite a Su Señoría a la respuesta dada a la pregunta escrita P-009058/2014.

No le corresponde a la Comisión manifestar su opinión sobre cuestiones de organización interna relacionadas con las disposiciones constitucionales de un Estado miembro en particular.

La Comisión recuerda en este contexto que, de conformidad con lo dispuesto en el artículo 4, apartado 2, del TUE, la Unión debe respetar la «identidad nacional [de los Estados miembros], inherente a las estructuras fundamentales políticas y constitucionales de éstos, también en lo referente a la autonomía local y regional. Respetará las funciones esenciales del Estado, especialmente las que tienen por objeto garantizar su integridad territorial». La determinación del territorio de un Estado miembro está únicamente establecida por el Derecho constitucional nacional, y no por una decisión de un Parlamento autonómico contraria a la constitución de dicho Estado.»

Comencem?

23.09.2015 06:00Josep Albinyana

Diuen que el parlament espanyol va debatre la setmana passada la reforma de l’estatut d’autonomia valencià, un paper legislatiu escàs que acabà la sessió amb una miqueta més de maquillatge, però amb el mateix vestit de butxaques buides. Res de nou. La sort és que la societat valenciana comença a veure que tant d’ofrenar glòries a Espanya és un mal negoci i que això dels diners ho tenim molt mal arreglat.

Sembla que ara que ja hem fet fora del govern els beneficiaris –directes o per delegació– de tanta ofrena suïcida, les reclamacions deixaran de ser només de boqueta. La vice-presidenta del Consell, Mónica Oltra, parla de mobilitzacions al País Valencià en reivindicació d’un ‘finançament just’, i diu que una de les accions a mamprendre podria ser l’elaboració d’un manifest a què s’adherís la societat. Em sembla una bona mesura, sempre que vaja acompanyada d’una àmplia campanya de divulgació de l’ofec econòmic a què som sotmesos però que a hores d’ara encara no acaba de ser plenament percebut per la població com la causa de la ruïna econòmica en què ens trobem. La tàctica de convertir els valencians en els reis de la corrupció ha funcionat a l’hora de desviar l’atenció de l’autèntic forat negre per a les nostres finances.

És una bona idea, dic, això del manifest, possiblement vinculat a més mesures de protesta, i caldrà apuntar-s’hi perquè hi hem de ser tots. Però, immediatament després de firmar-lo –i fins i tot abans–, ja hem d’anar pensant què més fem, perquè quan arribe allà on s’ha d’enviar el llegiran amb desgana, respondran amb romanços i continuaran prenent-nos el pèl. I no podrem dir que no ens ho esperàvem, perquè això ho han fet sempre.

Fem manifestos. Si voleu, seguim els tràmits més o menys establerts allà perquè ningú no puga dir que no ho hem intentat; però tinguem clar que a la llarga només ens deixaran un camí. L’11 de setembre ens l’assenyalava una gran fletxa a la Meridiana. Comencem el procés?

Sobre això tan miserable de les pensions

CARLES CAPDEVILA23/09/2015 19:43

Segueix-me

PERDONEU que em contradigui. Diumenge anunciava que la setmana seria llarga i dura i reclamava la màxima calma i alegria, però amb això de les pensions he decidit que o buido el pap o rebento.

Els que envien cartes a jubilats dient que a la Catalunya independent “els diners de la teva pensió perillen”, i sobretot els que els financen, han creuat la ratlla de la misèria moral, de la indignitat. No els accepto cap lliçó de realisme ni els pressuposo cap bona voluntat. Què s’han cregut? Les pensions no són una propina que els poders fàctics administren, com probablement voldrien creure. Són diners cotitzats per gent treballadora, que té tot el dret a cobrar-la, és el seu esforç, i el que és irresponsable és gastar-se’n la guardiola, com està fent el govern Rajoy.

Detesto els que abusen dels dèbils. Aquest despotisme presumptament il·lustrat i carregat de cinisme que consisteix a voler espantar gent humil carregada de dubtes. Esgarrapar vots com aquell que abusa dels avis per robar-los les joies, o col·locar-los estafes com les preferents. Vergonya.

No pateixo pels vots que obtindran, que segur que n’obtenen, m’irrita molt més la immoralitat, la manca de respecte a persones honrades que han deixat la pell per pagar-se una jubilació digna i han de suportar aquestes cartetes, aquest patiment innecessari, aquest insult.

Als jubilats que trobem aquests dies no només els hem de garantir que si Catalunya es converteix en un estat pagarà pensions dignes, sinó que procurarem que mai més ningú cometi la indecència d’aterrir la gent gran, humil i treballadora al servei dels despatxos més foscos.

Indústria post-27-S

23.09.2015 06:00
Jaume Cabaní

Aquest setembre ens convida a imaginar-nos com serem quan el Parlament de Catalunya iniciï el procés de secessió. A mesura que ens acostem a la data de tenir un estat propi, una república, aquesta visió guanya precisió.

Ja fa temps que les empreses catalanes i la indústria en general –patronals incloses– tenen un discurs allunyat de l’unionisme. Fins i tot, algunes patronals com la CECOT han exercit un paper valent per a defensar, també, la secessió des del món empresarial.

L’economia catalana, primer el comerç i després la indústria, ha tingut una tradició internacional. El port i la ciutat de Barcelona han fet de node des de fa segles perquè tot el rerepaís tingués una passarel·la al Mediterrani i al món. Durant el segle XX, amb les exportacions de manufactura tèxtil de la Primera Guerra Mundial, Catalunya va fer un salt tecnològic que li permet de ser avui dia a primera divisió. A més a més de les indústries tradicionals tèxtils i metal·lúrgiques, s’hi han afegit al tombant de segle les indústries farmacèutica i biomèdica amb tots els serveis associats.

D’una altra banda, la internacionalització ha anat acompanyada d’una expansió important dels programes d’intercanvi Erasmus, primer a les universitats però també ara a la formació professional superior. Gran part de l’èxit i la facilitat d’implementació d’aquests programes es deu a la capacitat d’atracció de la ciutat de Barcelona. No passem per alt que es basen en l’intercanvi bilateral i Barcelona continua essent una destinació preferent de joves de tot el món.

Arran de la darrera crisi, les empreses del país han fet un esforç extraordinari en molts sentits: productivitat, innovació en producte, accés a nous mercats; però sobretot en l’obertura a mercats exteriors, amb la dificultat de localització i homologació de productes que implica. Avui ja no parlem d’exportació. La paraula clau per a la competitivitat és internacionalització. Ens referim a internacionalització quan tenim una visió més àmplia que la de les vendes estrictes i també hi incloem l’aprovisionament de matèries, components i molt especialment de mà d’obra. En aquest sentit, estem molt ben situats i les empreses catalanes ho han sabut aprofitar.

En alguns sectors –especialment els més avançats– el nostre mercat més important ja no és l’espanyol, sinó la resta del món. En el moment que els indicadors internacionals reconeguin el nou estat, podrem comprovar com juguem la lliga dels guanyadors. Les dades de l’Idescat dels darrers anys només poden comptabilitzar una exportació del 30%. En la llista d’exportació industrial som al costat de països com ara Anglaterra o França. Ara, en el moment de la secessió i del reconeixement internacional, el tant per cent d’exportació es dispara al 70. Aquest indicador és molt alt, més que el d’Alemanya. Som al costat de països petits, moderns, avançats i especialitzats com els Països Baixos.

La consecució d’un nou estat té molta càrrega simbòlica per a tots nosaltres i a curt termini la realitat industrial serà molt semblant a l’actual, però la confiança i el prestigi industrials també depenen del país on s’opera. No és igual exportar un 30% que un 70% als ulls del món. De la mateixa manera que no és igual vendre ‘made in Spain’ que a través de marques que haurem de treballar, com ara ‘catalan industry’ o ‘made in Catalonia-Barcelona’.

Així que tinguem l’estat, hem de ser prou hàbils per a aprofitar el posicionament global de la capital. Manuel Castells ja ens explicava que el fenomen de la internacionalització, a banda d’anat lligat als estats, és molt afectat per la xarxa nodal de grans metròpolis. Quan apareguem amb tota la nostra potència a les llistes d’indicadors internacionals –on avui som transparents– tindrem l’oportunitat de fer de Barcelona alguna cosa més que una destinació turística i convertir-la en una gran marca per als nostres productes industrials i tecnològics.

Tenim tota una indústria metal·lúrgica, alimentària i farmacèutica que a termini mitjà pot fer d’aquest procés d’internacionalització el gran motor de l’economia al país i de l’expansió de la societat del benestar. Aviat tindrem els instruments i la visibilitat internacional per a fer-ho amb plenitud. Ja només dependrà de nosaltres.

la versión en castellano incorporaba la referencia en la que Juncker decía que a su juicio el parlamento autonómico de Catalunya no tiene potestad para declarar la independencia.

L'espiral unionista dels despropòsits

«Tot se'n va anar en orris, però, quan una enquesta interna dels bancs va predir una victòria en escons i en vots del "sí"»

Germà Capdevila | 24/09/2015 a les 00:00h
8 comentaris

S'ha d'admetre que la campanya unionista pel "no" havia fet fins ara una bona tasca. Havia aconseguir declaracions d'Angela Merkel, David Cameron i Barack Obama, havia semblat el dubte amb temes com la corrupció o les pensions i es preparava per pitjar l'accelerador els dies finals de la campanya amb alguna "bomba" informativa semblant a la dels comptes falsos d'Artur Mas de la campanya de 2012.

Tot se'n va anar en orris, però, quan una enquesta interna dels bancs va predir una victòria en escons i en vots del "sí". Un sondeig que les entitats fan per cada elecció i que acostuma a apropar-se força als resultats finals. Aleshores es van disparar les alarmes i la histèria va fer entrar la campanya unionista en un espiral dels despropòsits. La seqüència és ben coneguda, i no estem segurs que s'hagi acabat. Primer acte, el comunicat de la banca amenaçant amb fer les maletes i marxar. El primer a menjar-se el document amb patates va ser el BBVA, quan el Col·legi de Metges (que té 12.000 comptes a l'entitat) va posar-los contra les cordes. "No pensem marxar, passi el que passi a Catalunya". Pobret.

Segon acte, el governador del Banc d'Espanya dinamita la confiança en el sistema bancari espanyol –exactament el contrari del que s'espera d'un supervisor financer– en parlar d'un corralito que ningú no havia esmentat. M'explica un ocellet que la trucada des de la seu del Banc Central Europeu, a Frankfurt, va fer tremolar les parets del despatx de Linde. A continuació va embeinar-se-la com un samurai: "Un corralito és altament improbable, gairebé impossible".

Tercer acte, Mariano Rajoy fulmina un dels arguments més destacats de la propaganda electoral unionista (fins i tot s'inclou en els díptics que el PP ha enviat a les llars catalanes): la independència faria perdre la nacionalitat espanyola i la ciutadania europea. L'escena final del clip de l'entrevista a Onda Cero, quan arrufa el front, és senzillament sublim.

Quart acte, l'eurodiputat del PP Santi Fisas presenta una pregunta a la Comissió Europea per tal que es mulli per escrit sobre el futur polític d'una Catalunya independent. Apareix una versió castellana de la resposta (que acaba sent portada de la premsa de Madrid) que ens condemna a l'infern etern. L'endemà se sap que és una manipulació i que la resposta oficial és, com és habitual, "no comment".

Cinquè acte, el fantasma de les pensions. Després d'amenaçar de totes les formes possibles la gent gran de Catalunya amb que no es podrien pagar les pensions en cas d'esdevenir independents (falques publicitàries amb la veu de Garcia Albiol incloses), ahir en una entrevista a TV Girona Rajoy es va veure obligat a admetre que en cas de secessió l'Estat espanyol continuaria pagant les pensions d'aquells que han cotitzat al sistema espanyol, perquè "el govern sempre compleix les seves obligacions". S'agafa abans un mentider que un coix.

Podríem pensar que l'espiral no pot créixer més, que ja no poden fer-la més grossa, però en aquesta campanya única i irrepetible, 48 hores és tot el temps del món.

Rajoy, Pronovias, tancs i maniobres

«I Rajoy (i la direcció del Partit Popular) ha fracassat. Fa olor d’Alfons XIII abans de fugir després de les eleccions municipals de 1931»

Joan Foguet | 23/09/2015 a les 00:02h
3 comentaris

Entre la picada d’ullet d’Albiol a Arrimadas i l’alegre ignorància de Rajoy sobre la nacionalitat espanyola dels catalans no sé encara a qui votar el 27-S. Just ahir Mariano Rajoy va perpetrar un dels ridículs més gloriosos que recordo a la política espanyola. La seqüència d’humor absurd és magistral: va ser incapaç de respondre al periodista Carlos Alsina sobre com es retiraria la ciutadania espanyola i europea als catalans quan siguem independents. El periodista d’Onda Cero (que no és precisament una emissora independentista) va tirar de Constitució i va recordar que la sagrada carta magna impedeix retirar la nacionalitat espanyola a tots els “espanyols d'origen”. I aquí el drama. Rajoy no contesta, silenci, i replica preguntant: “i la [nacionalitat] europea què?” Llavors, cruel, Alsina va reblar el clau i va recordar que la nacionalitat europea s'adquireix pel simple fet de tenir l'espanyola. I a partir d’aquí hilaritat i vergonya.

Rajoy no és cap oligofrènic. Fou el registrador de la propietat més jove d’Espanya, amb 23 anys. El més curiós del tema és que el segon és el seu germà Enrique. I ho ha estat tot al Partit Popular, a l’ombra de Manuel Fraga i de José María Aznar. Per cert, té una germana que també és registradora de la propietat. Curiositats familiars. Això sí, la seva tàctica ha estat sempre la de no respondre, la de deixar podrir els conflictes i aparèixer al final com l'única opció, l'única solució. Però amb Catalunya això no ha servit i no servirà. No es tracta de Gürtel ni de l’espionatge de Madrid o el Palma Arena. No. Es tracta de democràcia, d’arguments, de xoc de sobiranies, de política en definitiva. I Rajoy (i la direcció del Partit Popular) ha fracassat. Fa olor d’Alfons XIII abans de fugir després de les eleccions municipals de 1931, les que al final van servir per proclamar la Segona República espanyola.

Alfons XIII era també la punta de l’iceberg d’un sistema espanyol de cacics. Avui no és així. Avui ningú actuaria usant la seva posició econòmica i laboral sobre ningú per suggerir el sentit del vot dels seus treballadors. O sí? Doncs sí, en ple 2015 empreses com Pronovias i Almirall (mai podrem agrair prou l’existència d’Almax) "recomanen" als seus treballadors que no es posin gaire en això de la independència, que potser marxarien de Catalunya. Ai las! Que marxin, vindran molts d’altres i portaran molta feina. L’efecte capital que tindrà Barcelona serà brutal i caldrà saber vehicular l’energia del nou estat a tot el país.

I els bancs? Ai els bancs. Perquè són bona gent, però si no Caixa d’Enginyers hauria de publicar anuncis als diaris donant les gràcies a bancs catalans. Un cop segrestades i violades les caixes catalanes tensar la relació dels catalans amb les entitats financeres no ha estat una bona idea. La coerció no ha servit mai amb els catalans que sempre hem estat més conformistes que mesells.

Però tot està controlat. L'exèrcit espanyol es traslladarà a Cubelles per fer maniobres militars a mitjans d'octubre. El Ministeri de Defensa ha anunciat que desplegarà més de 70 soldats i una desena de vehicles en una propietat privada, que no concreta. Com diria Rajoy “és una disquisició que no duu enlloc”, però per si de cas ja tenim les tropes apuntant. Gràcies per tot Mariano.

Están pasando cosas muy "raras".

El presidente de la CE da dos versiones distintas, una en inglés y otra en castellano. Qué ha pasado?? Error informático, como diría Ana Rosa Quintana.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/comision-europea-dos-versiones-distintas-respuesta-juncker-sobre-dui-4532035

Esto es lo que aparece en la versión en castellano y que ha sido desmentido:



Pa flipar.

La Banca entra en campaña. Flaco favor han hecho al discurso de que el independentismo es de derechas. [...]

#27S Poseu vosaltres la papereta a dins!!!

Nous casos de sobres tancats amb propaganda de Junts pel Sí amb el vot al PP a dins, detectats a Manresa, Manlleu i Vic

Tal i com vam explicar ara fa uns dies, el cap de setmana passat al Vendrell (Baix Penedès) algunes persones que es feien passar per candidats de Junts Pel Sí, i que exhibien díptics i paperetes de la candidatura independentista per generar confiança, van repartit sobres tancats a diferents persones convidant-los a fer-los servir el 27-S per votar a favor de la candidatura que encapçala Raül Romeva, però en realitat dins dels sobres hi havia paperetes del PP. Avui diverses persones com l’exconseller Josep Huguet ho han denunciat al twitter i altres si han afegit amb més casos d’intent de tupinada política.


El vot de la teva vida en mans del PP, per tant una crida clara: Poseu vosaltres la papereta a dins!!!

La desesperació del PP i d’altres forces unionistes és més que evident, el joc brut unionista ho omple tot, falses respostes contra el procés, inversions milionàries de Societat Civil Catalana per explicar mentides, amenaces de “corralitos” i de les mil i una plagues, totes mentida. Un joc brut que es vol aprofitar de la confiança de la gent. El proper 27S caldrà estar molt atents i abans de dipositar la papereta a l’urna comprovar que sigui la correcta i també caldrà mirar que el sobre on dipositem el nostre vot no conté cap altra cosa dins que pugui comportar que el vot sigui considerat nul.

La independència en el "Imperio donde no se ponía el Sol"


1: Flandes (1581-1648); 2: Portugal (1640); 3: Colòmbia (1810-1824); 4: Paraguai (1811); 5: Veneçuela (1810-1823); 6: Argentina (1816); 7: Xile (1818); 8: Perú (1821); 9: Costa Rica (1808-1821); 10: El Salvador (1808-1821); 11: Guatemala (1808-1821); 12: Hondures (1808-1821); 13: Nicaragua (1808-1821); 14: Panamà (1821); 15: República Dominicana (1821-1865); 16: Mèxic (1810-1821); 17: Equador (1809-1830); 18: Bolívia (1810-1826); 19: Cuba (1895-1899); 20: Marroc (1956); 21: Guinea Equatorial (1968); 22: Ifni i el Rif (1969); 23: Sàhara Occidental (1975); 24: CATALUNYA (2015- )....

“Voteu en Gran"


És imminent l'instant en què milions de ciutadans d'aquest país, individualment davant l'urna, hauran de respondre a un emplaçament col·lectiu. D'aquesta jornada pot emergir, o no, un procés d'emancipació nacional basat en l'exercici democràtic, una superació del marc que deriva de la transició política de finals dels anys setanta del segle passat. Algun dia els historiadors fixaran l'inici del procés en el qual estem immersos com a societat però, avui, volem cridar l'atenció sobre els símptomes preocupants que s'han aguditzat al llarg d'aquests dies de campanya electoral.

És intolerable la pressió que s'ha exercit sobre els mitjans de comunicació públics d'aquest país. Una manifestació massiva, coberta informativament per mitjans dels cinc continents, ha estat equiparada per la Junta Electoral Central a un simple espai de propaganda. TV3 ha estat obligada, via blocs electorals, a cedir espais suposadament informatius a voluntat dels partits que no van participar a la manifestació, sense cap mena de justificació periodística. Aquestes arbitrarietats, combinades amb una actitud agressivament propagandística dels mitjans de Madrid, ha fet irrespirable el clima informatiu d'una campanya que hauria d'haver estat un espai de debat entre projectes polítics, tots igualment legítims.

Tots els mecanismes de l'estat s'han orientat a la intimidació dels electors catalans, que han estat bombardejats amb tota mena de mentides, exageracions i distorsions de la realitat. Contra la il·lusió d'un projecte d'emancipació s'hi ha contraposat l'amenaça d'una suposada venjança orquestrada per l'estat espanyol a nivell internacional. Contra l'acció d'un sí, la immobilitat d'un no.

Per tot plegat, els mitjans que som més arran de carrer i que la defensa del país i de la seva gent, forma part del nostre ADN, volem deixar clar que aquesta és una societat madura, que confia en si mateixa per a la construcció del propi futur. No hi ha res que no es pugui decidir a través de les urnes. Així que, voteu el que voteu, voteu en gran.

EL GRAN FAROL (en castellano)

Esta mañana, y sin querer, Rajoy ha puesto de manifiesto la punta del iceberg. Todas las amenazas del nacionalismo español, en los últimos días con intensidad, y durante mucho tiempo, son falsas. Se sustentan en grandes mentiras y no tienen ninguna base real.

1. Perderemos la nacionalidad española. De ninguna manera, porque la Constitución española blindó en un artículo que el estado nunca podría obligar a nadie a perder la nacionalidad. Y en el caso de la adopción de otra nacionalidad, tiene tres años para renovar la española.

2. Dejaréis de ser europeos. Cataluña siempre ha sido en Europa y hay muchas maneras de serlo; hay países Schengen o no, que están en el euro o no etc.. Pero en cualquier caso, ya que no dejaremos de ser españoles, si no queremos, Tampoco dejaremos de ser europeos, en tanto que ciudadanos.

3. No estaréis en las instituciones europeas. Peor estamos ahora. No estamos en ninguna de ellas y el estado que dice representarnos, defiende intereses contrarios a los catalanes, como saben nuestros agricultores, nuestros trabajadores industriales o los transportistas o los del sector turístico. ¿Dicho esto, la UE puede dejar mucho tiempo en el limbo legal indefinido, a 7 millones de ciudadanos europeos como se ha visto antes? No.

4. Vais a salir del euro. Mientras que España no nos reconoce, estamos en España y, por consiguiente, homologados también en moneda. Si España reconoce el gobierno independiente, Cataluña, decidirá que puede continuar en el euro. Como lo hizo Andorra o algún país balcánico.

5. Usted tendrá que obtener un pasaporte para ir a ver a su familia andaluza. Mientras que no nos reconocen, España no puede exigir pasaportes a sus ciudadanos. Cuando nos reconozcan, Catalunya va a adoptar la cláusula de libre circulación para todos los europeos. Por nuestra parte, no habrá ningún problema.

6. Se eliminarán las pensiones. Las pensiones se han ganado mediante el pago de una gran parte de nuestro sueldo al estado. Este es un contrato legal y bilateral con cada uno de nosotros. Si por casualidad hubiera una negativa del gobierno a pagar, su representante acabaría en la cárcel por delincuente. Por cierto, una vez más como España no nos reconoce, tiene todos los deberes con nosotros, también para pagar las pensiones. Cuando nos reconozca, seguirá teniendo una deuda, pero además, la aportación catalana de nuestros trabajadores, mucho más alta que en el estado, y con mejores salarios, permite elevar las pensiones a todos los pensionistas

7. Perderéis las cuentas bancarias. Las cuentas de los bancos estuvieron en riesgo de perderse por la desastrosa gestión del Banco de España; que ahora nos quiere dar miedo. Este Banco que permitió el desalojo con las hipotecas incobrables y la estafa de las participaciones preferentes. Cataluña, con 19% del PIB, es muy rica; por lo que si hay cualquier banco que se va, vendrá otro. El día en que se declarará la independencia, España quizás tendrá el corralito, porque perderá una quinta parte de su riqueza en muchas áreas. Mientras que Catalunya recuperará a la vez cerca del 10% del PIB. De momento lo único que sucede es que muchos catalanes están cambiando cuentas bancarias que tenían los bancos que actúan como matones de barrio, a los bancos que no se mezclan en la política

8. Las empresas nos dejarán. El Señor de Pronovias que tiene más del 80% del negocio en el exterior, que trabaja sobre todo con mano de obra barata del tercer mundo, que recibe subvenciones de los abundantes cada año para participar en la Bridal Week, es un ejemplo de empresario sin responsabilidad social. Como Almirall del sector farmacéutico que sólo se han internacionalizados cuando terminó el chollo del mercado cautivo de salud pública regulado por el estado. Y Bonet de Freixenet, que ya entonces lloró por el boicot del cava, cuando a él no le afectaba, porque estaba vendiendo cava del Penedès con las etiquetas de otros territorios de España; y porque con su versión escondía la disminución de ventas internacionales de la marca. Solamente éstos son los industriales amenazantes. Todas las grandes multinacionales y PYMES están al lado de lo que digan los electores, como los demócratas. Por cierto, Cataluña lidera las regiones europeas que han recibido mayor inversión este último semestre y lidera en gran medida el turismo y las exportaciones españolas.

9. La casta y la tribuna del Bernabéu con la gente de la CEOE, Telefónica, Endesa también amenazan. Aquellos que ya tienen su sede fuera de Cataluña y controlan un mercado oligopólico que nos hace pagar la energía y la telefonía más caras en Europa, tienen el morro de levantar la voz. Muchos ciudadanos ya hace tiempo que están migrando hacia otras empresas que dan mejor servicio y generan más empleos.

10. Por último, policía, amenazas legales, militares y eclesiásticas. Suspensión de la autonomía, el encarcelamiento de los líderes, el papel del ejército y la bendición eclesiástica aon argumentos propios de la España que se fundó a manos de la Inquisición y de las armas, hace 500 años, aunque el último episodio violento tiene sólo 80. Ahora, dentro de Europa y la OTAN, cualquier violentación de los derechos democráticos y políticos, por más que se justifique por los artículos de la Constitución, escritos por la clase militar; o por tribunales politizados como el TC, obtendrá un rechazo internacional y nos dará la razón. De hecho, Margallo, el único Ministro que se ha atrevido a reconocer varias veces que el problema también lo tienen ellos, describe la posible suspensión de la autonomía, como la bomba atómica. Y sabéis que en la guerra fría como la que han comenzado las élites españolas oligárquicas, la bomba es una amenaza, pero nunca se utiliza.

MUY BUENAS NOCHES. FALTAN SÓLO CUATRO DÍAS Y QUISIERA QUE ESTOS ARGUMENTOS LES SIRVAN LOS PARA AQUELLOS A LOS QUE SEA NECESARIO CONVENCER. MUÉVANSE, POR DIGNIDAD!

El President del govern espanyol garanteix que pagarà les pensions de la Catalunya independent

Entrevistat per Televisió de Girona ahir, el President del govern espanyol, Mariano Rajoy ha tornat a donar garanties per a la independència de Catalunya. Aquesta vegada ha assegurat que Espanya pagarà les pensions dels catalans una vegada proclamada la independència


Rajoy “la lia"

Mariano Rajoy, sens dubte, passarà a la història com una de les persones que més va contribuir a fer possible la independència de Catalunya. Després de ser en si mateix una de les majors fàbriques d’independentistes, durant aquesta darrera setmana de campanya està contribuint a l’èxit del sí amb les seves declaracions. I és que el Partit Popular ha decidit treure’l a passejar en la recta final de la cursa electoral amb la intenció de donar un cop de força al discurs d’Albiol, però tot el que està aconseguint és que els unionistes quedin ben retratats.
Les pensions garantides

Després de deixar clar involuntàriament que Catalunya no quedarà fora de la UE, Rajoy ha esvaït una de les altres grans pors que tenen els qui encara dubten: el pagament de les pensions. Quan el periodista de Girona TV li va preguntar sobre si, en el cas que el parlament català proclamés unilateralment la independència, el govern espanyol continuaria acomplint amb les seves obligacions amb els pensionistes – que han cotitzat sota les condicions de l’Estat espanyol-, el President d’Espanya va contestar que “el Govern espanyol sempre compleix amb les seves obligacions”.

Rajoy preocupat per com pagarà el deute sense els catalans

Tanmateix al President d’Espanya se li ha vist el llautó quan s’ha mostrat indignat quan ha dit que no es pot demanar que es paguin les pensions si no es pretén pagar el deute. El fet dóna a entendre que el govern comença a veure que la falta de diàleg l’ha portat a un atzucac on qui té més a perdre és el propi govern espanyol. I en aquest sentit Rajoy, que potser comença a comprendre que si no s’asseu a negociar pot perdre-hi molt, s’ha mostrat angoixat i ha dit que el diàleg no pot ser “lo tomas o lo dejas”. No obstant això, Rajoy en cap moment ha fet ni un sol segon d’autocrítica i s’ha mostrat orgullós d’haver dit contínuament no a les peticions que se li han fet des de Catalunya.

Les pensions, garantides a la Catalunya independent

Per: Elisenda Paluzie
Divendres 25.09.2015 06:00

Davant la campanya de la por plena de falsedats respecte al pagament de les pensions en una Catalunya independent, cal contestar amb rigor i dades, oferint seguretat a la ciutadania de Catalunya. El Power Point que us adjunto en aquesta entrada al bloc us ofereix en un format entenedor les dades que expliquen que:

—Les pensions són més garantides en una Catalunya independent que no pas dins de l’estat espanyol.

—En un sistema de repartiment, la seguretat social catalana recaptarà totes les cotitzacions a càrrec d’empreses i treballadors i pagarà automàticament les pensions i els subsidis de desocupació. Ho podrà fer amb més garanties que la Seguretat Social espanyola perquè a Catalunya hi ha més població activa i menys atur que a Espanya, i una taxa d’envelliment lleugerament inferior.

—Fins que el sistema no sigui actiu i plenament operatiu, l’estat espanyol té l’obligació legal, pels tractats internacionals, a pagar les pensions dels ciutadans catalans.

Podeu descarregar aquesta presentació amb totes les dades i gràfics i fer-la circular:

Pensions i Independencia

Elisenda Paluzie, economista

(Article escrit al bloc de l’autora.)

Vull ser independent... per no ser dependent



Jo vull ser independent, però no per barallar-me amb ningú, ni per trencar res. Qui es el meu amic o parent ho seguira sent en la mateixa distancia i nivell d,afecte que com fins ara, faltaria més. I amb qui m,entenc en castellà tindré la sort de que m,hi podré seguir entenent com fins ara, o sigui, sense cap tipus de problema. Pels vinguts de fora tampoc representaria cap mena d,obstacle. Catalunya i els catalans mai hem negat acollida als que han fet cap al nostre país per intentar viure una vida millor i amb mes futur, tan si aquest desplaçament es va fer amb altres objectius, com si ha anat sent per elecció pròpia. Sempre a tothom se li ha obert la porta i sempre se li ha facilitat la integració, si la ha desitjat, però sense que aixo hagi representat mai motiu de discriminació. Per exemple, aquí hi viu exactament igual qui ha tingut interès en aprendre el català que qui ha cregut que no li feia cap falta per comunicar-se. Oi que és així ?. Perquè hi ha d.haver babosos que escampen altres discursos ?.
Jo vull ser independent, únicament, per no ser dependent de qui m,explota i m,ofega, no a mi particularment perquè això es més complicat de valorar, si no al meu país que es on visc i on rebo els serveis bàsics i necessaris. I vull ser independent per poder demanar i exigir responsabilitats si aquests serveis els considero insuficients o mal atesos... Però, clar, ho vull fer a qui tingui el poder, la responsabilitat, la administració, en definitiva, la clau de la caixa.
Iambe vull ser independent per deixar-me de sentir insultat per qui ajudo amb els meus impostos perquè finalment visqui millor que jo. A aquests, per suposat, no cal que els hi preguntin sobre l,elemental , simple i democràtic dret decidir dels catalans ... Perquè ?. Per posar en perill , o perquè se'ls hi acabi l,status esgarrapat gràcies al "café para todos" que, com que ja començava a fer mal a orelles pròpies i estranyes , ara li diuen "plan de solidaridad", que és el mateix, però queda mes fi.
Ens odien, no ens poden veure, en el fons ens envegen, però mentre depengui d,ells mai no ens deixaran ni intentar marxar.
El carpetobetónic Estat que ens acull també és conscient d'això. Ja sap que hi ha dues o tres comunitats revolucionades al màxim, però calcula que la resta és més o menys dominable, això si, mantenint el sistema actual, sense tocar-hi ni una coma. A més, casualitat, coincideix en que aquests tocacollons i discòrdies és d,on treuen mes d,una quarta part del pib estatal, llavors, l,únic problema que te és evitar, sigui com sigui, obrir una porta, estendre la ma, o asseure,s a una taula, perquè hi ha una cadira que esta coixa... I resulta que és la seva.
Jo vull ser independent d,un lloc molt gran i no sentir-me barrejat amb qui no m,estima pel que i com soc.
Vull ser independent per viure en un lloc fet a ma, petit però entranyable, més consistent, i no en un de forjat a base de travetes, colçades, patades, conquestes per la força , drets de victòria militar, amenaces, prohibicions de negar veu i vot a qui gosi pensar diferent o qüestionar el que, per ells, està gravat a foc pels temps dels temps.

Pensions, l'últim escull del 27-S

«S'ha de fer un esforç majúscul, l'última embranzida. S'ha de parlar amb l'avi, amb l'àvia i amb tots els seus amics de la llar de jubilats»

Pere Gendrau | 25/09/2015 a les 00:00h
10 comentaris

Quan la Pilar Rahola va utilitzar l'exemple de la seva mare amb la pensió, em va empipar. No només perquè la presència d'estrelletes va entorpir el debat de 8tv. També per l'excessiu protagonisme que massa sovint té el nostre star system. Però s'ha d'admetre que la dona té bon nas, sap on hi ha el punt d'interès. I la va clavar. Perquè és precisament aquest element, el de les pensions, el que pot jugar un paper importantíssim durant les hores que queden fins la data clau del 27 de setembre.

Les pensions, la por que han intentat estendre els sectors unionistes, és l'últim escull que li queda per salvar a l'independentisme. S'ha fet una molt bona campanya. Junts pel Sí ha entusiasmat un gruix importantíssim de l'electorat. Es va veure clar a Girona, quan el públic embogia veient Artur Mas i Oriol Junqueras saludant plegats, responent al missatge que els adreçava Raül Romeva. La CUP també ha fet el paper que li tocava. I, lluny de minvar aquest front, els missatges del Banc d'Espanya, el nyap de la Comissió Europea i la resta de l'ofensiva han aconseguit l'efecte contrari: esperonar la gent.

Però si alguna cosa pot frenar l'onada sobiranista és la incertesa de la gent gran. Ho vaig veure clar fa pocs dies, en un moment de descans d'aquesta campanya frenètica, quan vaig anar a fer una botifarra -la del Mas no, la de cartes- i el primer que em va dir un dels contrincants, amb uns quants anys a l'esquena, va ser: "I com anirà això de les pensions? La gent està acollonida".

La conclusió és clara. S'ha de fer un esforç majúscul, l'última embranzida. S'ha de parlar amb l'avi, amb l'àvia i amb tots els seus amics de la llar de jubilats perquè no tinguin por. No es tracta només que pensin en els seus néts. Que pensin en ells mateixos si tenen la il·lusió de viure uns quants anys més. L'estat espanyol té un deute per sobre el 100% del seu PIB. Catalunya és aportadora neta a Espanya i ho seria a la Unió Europea. Qui pot garantir millor les pensions? La resposta és clara: la nova república catalana.

Deu anys després

«El 30 de setembre del 2005 hi havia una Catalunya, inclosa la que llavors ja era independentista, que estava disposada a votar afirmativament un estatut d’autonomia»

Jordi Bianciotto | 25/09/2015 a les 00:02h
5 comentaris

He hagut de regirar tota la casa i enfilar-me per les prestatgeries, però l’he trobat! Era allà dalt, entre l’Enciclopedia del gato, encertadament publicada per Acento Editorial, i un atles de quan feia vuitè d’EGB i encara existia la República Democràtica Alemanya, és a dir, a la zona dels llibres importants i vigents. Es titula “Així ha quedat l’Estatut que votarem el 18 de juny del 2006” i és un dossier amb enquadernació d’espiral i tapa de plàstic transparent, que algú va confeccionar, i distribuir, amb el text de l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 i les modificacions que s’hi van aplicar arran de la posterior tramitació a les Corts Generals, per tal que fos votat en aquell referèndum la participació del qual no va arribar al 50%.

Els mots, frases i paràgrafs que es van corregir estan en vermell i ratllats, i els afegitons són tots verds i subratllats. Queden, doncs, uns fulls que s’assemblen als apunts que feien els nens cursis de la classe amb aquells bolígrafs Bic de quatre colors. O a un treball de fi de curs severament esmenat pel mestre. Hi ha moltes pàgines on de lletra negra gairebé no n’hi ha, i hi dominen el vermell i el verd. Però no totes són així: n’hi ha d’altres on gairebé tot el text és en vermell. Els canvis cromàtics es fan notar ja a la primera pàgina, el preàmbul. Millor dit, a les tres primeres paraules de l’Estatut, ja que la frase que enceta amb solemnitat el text, “La nació catalana s’ha anat fent en el decurs del temps…”, està corregida i la nació catalana es converteix en, simplement, Catalunya. En altres punts del preàmbul, aquesta nació esdevé “poble de Catalunya”, una expressió, aquesta sí, acceptada.

Quan algú es pregunti com hem arribat fins aquí, a l’estat de les coses del setembre del 2015, que em truqui i molt amablement el convidaré a donar un cop d’ull a aquest dossier que, d’altra banda, només recull la primera de les retallades que va patir aquell Estatut tan carregat de bons propòsits, que havia de durar pel cap baix dues generacions, i que va ser votat no pel 51% del Parlament de Catalunya, ni per dos terços, sinó pel 88,9 de la cambra, 120 diputats de 135. Tots menys els del Partit Popular. Com sabem, una segona, definitiva allisada estava per arribar, el 2010, a través de la sentència del Tribunal Constitucional. I ara som on som.

Segur que molts, i no pas amb una voluntat perversa ni amb cinisme, voldrien poder tornar enrere, fer les coses d’una altra manera o, millor encara, fer unes altres coses. Potser estalviar-se algun “cepillo” com el del senyor Guerra, posar a debat determinats tabús col·lectius, mirar una mica més enllà dels seus interessos en la maquinària de l’Estat, repensar de debò, a fons, la idea d’Espanya o de les Espanyes. És massa tard? Una cosa és clara: el mecanisme de la història no funciona marxa enrere, està demostrat. Fa deu anys, el 30 de setembre del 2005, hi havia una Catalunya, inclosa la que llavors ja era independentista, encapçalada per ERC, que estava disposada a votar afirmativament un estatut d’autonomia, i ara, els que voldrien, segur que amb les millors intencions, viatjar en el temps es podrien trobar, potser, qui sap, tal vegada, amb què aquella Catalunya ja no existeix.

Les mentides de Rajoy

«Les mentides de Rajoy vénen de lluny. Va mentir amb l’autoria dels atemptats de l’11-M a Madrid, va mentir amb els efectes de l’enfonsament del Prestige...»

Carles Mundó | 25/09/2015 a les 00:01h
6 comentaris

Des del govern espanyol i les institucions de l’Estat van creure que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. Sortosament, aquesta setmana s’ha demostrat que repetir mil vegades una mentida et converteix en un mentider.

Un cop s’ha esgotat el discurs de la transició espanyola que durant dècades ha servit per justificar-ho tot i s’han vist les febleses d’un estat espanyol corcat per la corrupció i dominat per l’immobilisme, els grans partits espanyols no han estat capaços de forjar un projecte d’Espanya que il·lusioni. Lluny d’això, han deixat clar que només hi ha una manera de ser espanyol i que la diversitat és una anomalia que cal corregir.

En aquest context, els poders de l’Estat s'han limitat a fortificar una idea d’Espanya basada en la imposició i no pas en la proposta. I quan a Catalunya l’independentisme ha ocupat la centralitat política, la reacció que té l’Estat és desacreditar aquesta opció amb mentides, joc brut i imposicions.

La campanya de la por orquestrada en aquestes eleccions ha posat al descobert el pànic dels poders de l’Estat davant un possible resultat electoral que sigui indiscutible. Després de negar el caràcter plebiscitari de les eleccions d’aquest 27 de setembre, han desplegat tot el potencial diplomàtic per obtenir el rebuig de la comunitat internacional a la independència de Catalunya. Els resultats obtinguts han estat ben pobres: cap mandatari internacional ha dit que no reconeixeria el nou estat de Catalunya si es fa per vies inequívocament democràtiques.

Acabat el tour diplomàtic, i en una seqüència perfectament ordenada, han fet aparèixer el ministre de Defensa a recordar-nos que tenen un exèrcit, després ha sortit el president del Tribunal Suprem a dir que és irrellevant el resultat de les urnes, que per això hi són ells si els ciutadans s’equivoquen de vot. Tot seguit ha entrat en escena la banca per anunciar-nos que si votem malament se n’aniran de Catalunya i abandonaran els milions de clients que tenen aquí. La patronal espanyola també ha demanat a les empreses que prenguin partit i diguin els seus treballadors que votin bé; i els dos sindicats majoritaris a Espanya, UGT i CCOO, també s’han apuntat a la festa i s’han posicionat al costat de la patronal per alertar als treballadors de la independència. Però no s’acaba aquí. Ha sortit el governador del Banc d’Espanya parlant dels riscos d’un corralito, i el secretari d’Estat de la Seguretat Social dient que les pensions dels catalans estan en perill, i després ha sortit el president del Consejo Superior de Deportes a dir-nos que el Barça s’arruïnarà i haurà de jugar a tercera regional. I perquè no hi falti ningú, apareix el cardenal Cañizares a dir-nos que si votem malament ens quedarem cecs.

Després de mentides i més mentides torna a ser el torn de Rajoy i, sense voler, reconeix que amb la independència de Catalunya, els ciutadans no perdran la nacionalitat espanyola i també reconeix que el Regne d’Espanya tindrà l’obligació de pagar les pensions a totes aquelles persones que han cotitzat en el sistema espanyol, visquin on visquin i tinguin la nacionalitat que tinguin. Després ha hagut de sortir a rectificar el governador del Banc d’Espanya per desmentir que hi pugui haver un corralito, i alguns bancs han admès que no marxaran de Catalunya, i la Comissió Europea ha reconegut que no ha escrit que Catalunya quedaria automàticament fora de la Unió Europea, tal com s’afirmava en la traducció al castellà, que algun espavilat havia manipulat. I tot això, només en una setmana.

Les mentides de Rajoy vénen de lluny. Va mentir amb l’autoria dels atemptats de l’11-M a Madrid, va mentir amb els efectes de l’enfonsament del Prestige, ha mentit durant tota la legislatura fent exactament el contrari del que prometia el seu programa electoral –"no voy a subir el IVA", deia–. I ara també ha mentit amb Catalunya.

Aquest diumenge no podem fallar. Hem d’aconseguir un resultat incontestable a favor del "sí", que s’expliqui sol, que no calgui interpretar-lo. No és cap exageració dir que és el vot de la nostra vida. Està a les nostres mans.

El fred, la por i la gana

«El bloqueig del decret contra la pobresa energètica, l’incompliment amb els pagaments de la llei de dependència, l’impost bancari... »

Marc Viñolas | 22/09/2015 a les 11:35h
2 comentaris

Quan era petit i passava els estius a Roda de Ter, una de els coses que recordo que més m’agradava era parlar i escoltar històries dels avis, dels meus avis i dels avis dels altres. Les dones grans em deien que era un tret del caràcter que havia tret del meu avi pastisser.

El cas és que les històries que més em colpien eren aquelles en què els grans recordaven i parlaven d’una manera especial del fred, de la por i de la gana. D’ençà han passat 30 anys i del temps dels fets que m’explicaven n’han passat gairebé 70. I tot i així, avui i aquí llegeixo històries que em recorden que la por, el fred i la gana, en diferents formes i expressions, encara són aquí amb nosaltres. I hi és al bell mig de la societat, entre els mes vulnerables i també entre els que potser no ho semblen tant.

Mig ficat en política, segurament també heretat de l’avi, penso en les noves formes que han pres aquests tres mals aquí a Catalunya. Penso en la gent que passa por a l’espera d’un diagnòstic mèdic en una llista d’espera que és una condemna de vida, o aquells malalts que no saben si aquell fàrmac revolucionari el podran pagar o, fins i tot, si l’administració l’aprovarà pel seu ús. Penso en la canalla petita i jove que omplen la panxa a l’escola d’alguna cosa calenta perquè a casa, o els pares són a la feina fins a altes hores de la nit, o simplement hi ha poc a taula perquè abans paguen la por de la hipoteca i de perdre la casa que la por de no poder omplir l’estómac. Penso en aquella gent del meu barri que baixa a omplir la garrafa a la font de la plaça i que, segurament, són els mateixos que no poden pagar tenir la casa calenta o una dutxa amb l’aigua en condicions normals.

Quan cada dia recordo que la por, el fred i la gana encara son aquí i que Catalunya troba sistemàticament un mur infranquejable a l’Estat per fer polítiques socials que ho resolguin, la impotència m’envaeix. No aconsegueixo entendre perquè l’Estat s’entesta en no deixar-nos disposar d’unes eines que ens serveixin per a solucionar-ho. I no tan sols això, sinó que ens prohibeixi fer-les servir quan tirem pel dret. El bloqueig del decret contra la pobresa energètica, l’incompliment amb els pagaments de la llei de dependència, l’impost bancari... Mesures que haurien permès pagar llibres, beques menjador i medicaments a les capes socials més desafortunades.

El proper 27 de setembre estic segur que més de dos milions de persones prendrem una decisió important. Ens apropiarem de les regnes del nostre futur, amb el nostre propi estat, per decidir per nosaltres mateixos com fer que les històries de por, gana i fred siguin ja coses del passat.

27-S, the party is over

"El 27-S, Juncker, Merkel, Cameron, Obama i companyia decidiran sobiranament si legitimen les urnes o l'estratègia de la por"

per Gemma Aguilera 25 de Setembre 2015

Els poders fàctics de la Transició, bisbes, militars i banquers, han amenaçat de fer cremar a l'infern els catalans, entrar amb els tancs per la Diagonal i segrestar els nostres estalvis. PP i PSOE han passejat els seus espantalls de la Constitució per la colònia catalana, la diplomàcia espanyola ha creuat l'Atlàntic per aconseguir una declaració de deu segons d'Obama, i ha afegit un paràgraf a una resposta de la Comissió Europea. Tot, per por a la democràcia. La por ha canviat de bàndol, ha dit encertadament la CUP en campanya.

L'estat, els catalans, tant els del sí com els del no, i sobretot, Europa i el món, faran una interpretació exclusivament plebiscitària dels resultats. De fet, aquesta és la decisió que hem pres els catalans. Per bé i per mal. Si es guanya el plebiscit per vots, les institucions internacionals hauran de deixar de riure les gràcies de la diplomàcia espanyola. Juncker, Merkel, Cameron, Obama i companyia decidiran sobiranament si legitimen els resultats democràtics d'uns ciutadans europeus que han anat pacíficament a les urnes, o si per contra, legitimen l'estratègia de la por i la mentida que de ben segur que seguirà abanderant Madrid. No hi haurà més marge. Algun estat europeu tindrà nassos de sortir a proclamar la unitat d'Espanya? Ho hauria fet algun estat si a Escòcia hagués guanyat democràticament el sí? El 27-S serà un jornada de reflexió per al món.

Passi el que passi diumenge, Catalunya ja és un subjecte polític. L'estat ha assumit la possibilitat d'independència, ara o més endavant, com una alternativa real. Gran victòria de la societat civil, flanquejada, això sí, pels partits polítics. I la comunitat internacional haurà vist que els ciutadans poden sacsejar el tauler de joc i posar en qüestió l'estatus quo de l'Europa dels estats. Encoratjaran Madrid a defensar-se amb la seva Constitució, o els diran the party is over, és a dir, negocieu una separació pactada? Però la cosa, tristament, no va de valors democràtics, va de pasta. O una Catalunya contribuent neta que es quedi una part del deute d'Espanya, o una Espanya amb un deute descomunal que competeixi amb Grècia per ser l'estat més desestabilitzador del sud d'Europa.