Aviso sobre el contenido
Foro SexoMercadoBCN
    Búsqueda por Etiquetas
  
homex > Charla > El Bar de SexoMercadoBCN > Contenido de Internet - Música, Deportes, Política
Catalunya Independent?
Nirvana Anuncios
Grupo Haima
Responder
 
Visitas a este tema:   392.758
Añadir a FavoritosAñadir a Favoritos No estás suscrito a este tema Suscribirme
Antiguo 18/09/2015, 05:37   #4281
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Som i serem //*//

Cita:
Això sí que fa por

17.09.2015 06:00
Pere Cardús Cardellach

Dos trajectes de tren diaris de quaranta-cinc minuts poden fer molt profit. Com que la gent parla sense manies de les seves coses en veu alta i, en alguns casos, bramant, t’acabes assabentant de moltes coses sense voler-ho. Sóc dels qui es posen música per poder-se concentrar en la lectura quan hi ha algú que brama. Però aquell dia no vaig poder evitar d’empassar-me una conversa entre dues senyores que tenien els cinquanta anys al sarró.

L’una explicava a l’altra que les deu plagues d’Egipte caurien sense pietat damunt els catalans si s’aventuraven a tastar la llibertat. Que si ens quedaríem sense l’euro –’i tu has vist mai un país sense monedes?’, li deia–, que si ningú no cobraria pensions mai més –’l’única solució serà anar a viure en territori espanyol’–, que si molta gent es quedaria sense feina perquè ningú no voldria invertir a Catalunya, que si no podríem sortir a l’estranger perquè es tancarien les fronteres per manca d’acords amb altres estats… En va arribar a dir moltes i totes de memòria. Us puc assegurar que no llegia cap paper, aquella senyora tan simpàtica.

Vés a saber d’on ho havia tret, tot allò. Vaig acabar pensant que devia ser militant d’algun partit d’aquests que es preocupen tant per allò que realment interessa a la gent. Evidentment, no m’hi vaig ficar. No hauria gosat contradir-la, si ella ho veia tan clar. Però em va preocupar de comprovar el grau de penetració que poden tenir les mentides, els rumors i les intoxicacions. No deixaré mai de consultar l’extraordinari llibre de Marc Argemí, ‘Rumors en guerra‘ (Acontravent, 2013).

Fa poc algú m’explicava que la delegació local del PSC del seu poble feia visites constants als asils, casals d’avis i centres d’atenció a discapacitats per explicar algunes d’aquestes deu plagues que arribaran si no fem bondat. Les pensions! Atacar la baula més dèbil de la societat. Quin fàstic! Espantar els més vulnerables.

L’estratègia de la por pot tenir eficàcia. No la podem menystenir. Amb tot, vaig llegir fa poc que gairebé la meitat de la població de l’estat espanyol viuria en risc de pobresa quan s’hagués sortit de la crisi. I que actualment la meitat dels treballadors de l’estat cobren menys de mil euros mensuals; i que una de cada tres llars tenen moltes dificultats per a arribar a final de mes; i que quaranta mil famílies van ser desallotjades de casa seva per impagament de la hipoteca o del lloguer; i que en més de set-centes mil llars no hi entra ni un sol ingrés. I que són més de sis milions els ciutadans que ja viuen en situació de pobresa extrema.

I que el nombre de desocupats a l’estat espanyol és el 22,2%, mentre que a França és el 10,4% i a Itàlia és el 12%, a Alemanya el 4,8% i a Dinamarca el 6,2%. O que a Romania és del 6,8% i a Noruega el 4,5%. I si ens fixem en els joves, la desocupació és del 49,6% a l’estat espanyol. Res! Una miqueta més que a Alemanya (7,2%), Àustria i Dinamarca (10,1%). O a una certa distància de la mitjana de la Unió Europea (20,7%).

Caram! Quina por que fa això de marxar d’un estat amb aquestes perspectives de futur, oi? Qui caram voldria marxar d’un lloc tan acollidor? Però si és un estat que respecta i promou la diversitat cultural i lingüística, que preserva la més estricta separació de poders, que és el sentinella de la democràcia i de la participació dels ciutadans en la presa de decisions. Un estat que persegueix la corrupció fins a les últimes conseqüències i ple de polítics responsables i ben preparats. Un estat que no té una excessiva despesa militar, encara menys quan hi ha urgència social per una crisi econòmica devastadora.

Si es tracta d’avaluar què ens fa més por, aviat acabarem, amics unionistes. M’estimo mil vegades més la incertesa de l’aventura que no una mort segura per asfíxia. I deixeu-me corregir allò que alguns repeteixen tan sovint. No hem perdut la por. Sabem on és la foscor. I hem descobert la sortida de la cova.
http://m.vilaweb.cat/article.html?section=opinio.rss&article=http://www.vilaweb.cat/noticies/aixo-si-que-fa-por/
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 18/09/2015, 14:07   #4282
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Bon Cop de Falç //*//

Els que ens anomenen nazis... resulta que ho són ells!

http://www.mon.cat/cat/notices/2015/09/un_canal_de_youtube_d_apologia_nazifeixista_estaria_vinculat_al_president_de_soc ietat_civil_catalana_150576.php
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 18/09/2015, 14:19   #4283
Marmesor
avatar_
Fecha Registro: ene 2012
Mensajes último año: 20
SmilePoints último año: 87
Reputación último año: 28
Expes publicadas: 41
Colaboración: 1
icon

Fora de la UE?...potser si

Era de preveure que la por en forma de missatges apocalíptics anés entrant a a casa nostra, els autors de les proclames i dossiers son els de sempre, els destinataris suposo que son o haurien de ser aquells catalans que socialment mes poc es poden defensar. Es notori que ara com abans, els missatgers dels mals averanys no parin de visitar centres geriátrics, ancians, en fi la gent mes desprotegida per ainocular-los la por amb les mentides de sempre : pensions, sanitat....., ara l´independentisme es el gran dimoni, el que ens ha de portar al penyassegat. Als jubiltats s´els demana el vot en eleccions i s´els coacciona tant com poden, en aixó tant el PP com el PSOE en son especialistes, ho se de cert. Peró ara hi ha un tema nou?......us farán fora de la UE si us feu independents?, potser si o potser no.
En tot cas els qui estimem Catalunya i volem l´independència no haurien de defugir aquest debat, que a hores d´ara no s´afronta prou clarament, ahir a la tele del Conde de Godó (8tv) el sr. Cuní va reunir les primeres persones de les llistes, i vaig tenir la paciencia d´escoltar-los, i em ve de gust comentar-ho :
  1. Raül Romeva.- Posat digne de qui se sap amb arguments intentant exposar-los enmig del guirigall orquestrat contra ell per part de PP i C´s principalment. Em va semblar força didàctic però poc contundent amb els senglars. hauria estat be, des de la seva experiencia europea deixar anar mes dades que segur que te. Peró ell era l´objectiu primer del pim,pam,pum.
  2. Miquel Iceta.- Totalment superat pels avatars i les collonades que adornen el PSC, com que es intel.ligent ha navegat cap al territoti del federalisme que es el no res.
  3. Lluis Rabell.- El candidat de Catalunya si que es pot nomès m´ha resultat interessant quan li ha etzibat a la de C´s alló de "marca blanca del PP", ha dibuixat un territori espès mes enllá del dret a decidir que sembla que recolza, i també ha estat molt be quan a recordat a PP i C´s d´on venen i quina democràcia de pasterada practiquen.
  4. Anna Gabriel.- Per mi la mes interessant ja que al vol de la martellada "us faran fora de la UE!!!" ha plantejat que es debati si ens convé o no ser-hi, el to ha estat adequat, tranquil i amb criteri. Resulta molt mes intel.ligent rebatre la collonada del dins-fora des de la perspectiva del convé-no convé, un estat nou ha de ser valent pera poder triar.
  5. Ramon Espadaler.- Se li nota bastant que està defensant posicions que no son les seves, o el plantejament es equivocat, el Duran ho fa millor si no no li pagarien la suite del Palace a Madrid. també s´abona al catastrofisme i em sorpren de qui ha tingut responsabilitats de govern al.ludir al conte del llop.
  6. Javier Garcia Albiol.- Aquest home es un regal, deixant-lo que s´esbravi deien bajanades pre cuinades un s´adona que no s´equivoca d´estar lluny d´ell i la tropa neofranquista, deu ser que ja no fa de "netejador" a Badalona, i per un "derechón" no manar es un handicap. Brams mes que paraules, incitar la crispació, rondinar i demostrar un cop mes la seva nul.la capacitat de explicar res. Patètic.
  7. Inés Arrimadas.- L´he deixada pel final no per menyspreu ni res que s´assembli, ho faig perqué es la posició-intervenció que dona molt de si. Desconec els criteris dels Spin Doctors de C´s, però fiar tot el debat parlar de programes sense detallar-ne continguts (amb quins recursos, quines reformes...) deixa el seu paper en paperot, no se si per manca de recursos o be perquè el seu cap Rivera la deixa als peus dels cavalls. Politicament reiterativa, sense trempera, monocorde,........ufff, m´ha semblat per moments les venedores a domicili d´Avon. Tampoc sembla molt endreçat que aquesta gent parli tant de corrupció com si no en tinguessin a casa, que no s´en recorda del "fuet" Cañas?, la nova seu l´han pagada els militants? ells son els "Podemos de derechas" que reclamava el sr. Oliu del Banc Sabadell?...ummm, si aquests han de regenerar la política anem be. "Quitate tu para que ponga yo" diu la dita. Però el pitjor de tot es tenir primer la sospita i desprès la certesa d´estar assistint a un esperpent. Val a dir que queda molt be en les fotos i sempre somriu.
I he volgut deixar pel final aixó de sortir o no de la UE, be, a manca d´un debat a fons diré el que he experimentat des que som a la UE i després de l´entrada a l´euro. De la primera va ser l´alegria de semblar que sortiem de la nit franquista : va ser un miratge, va servir per engreixar les grans fortunes amb les "ajudes" en forma de diners per infraestructures o la subvenció a l´agricultura en forma no productiva que nomès va generar ganduls. Quan s´acabaren les ajudes començà la desfeta. I de quan entrarem al euro en conservo la memória de que tots els estalvis quedaren reduïts al 50% aprox del seu valor gracies a la "no acció" del corrupte Rato que deia "el mercado se regula solo"...i tant. Es cert que hi han mes facilitats per moures´n pero ens ha deixat mes pobres : crua realitat. Tampoc ha funcionat la cantarella de moneda enfrentada al dollar : ningú compra euros, i tot es limita al mercat europeu. Som tant si ens agrada com si no mers "consumidors" i prou.
No deu ser tant bo ser de la UE si els paissos nòrdics no hi son, o hi son quan els convé, tampoc resulta molt alliçonador que l´andrògen Cameron en doni lliçons d´europeisme, ells, els britànics que no son a l´euro i tenen tants euroescèptics que en volen sortir, però els calés que arriben de la UE tapen moltes boques britàniques o el que siguin......en fi, que potser fora millor veure com s´ho han fet els suïssos amb tantes diversitats internes per ser independents, de la UE, de l´amic americà que cobra la "protecció" militar a preu d´or, potser si que quan s´en parli a fons pot resultar millor estar-ne fora que a dins. Potser.

Dins o a fora del que no en tinc cap dubte es que la lluita per l´independència es la lluita per la llibertat com a poble i que això costa molt : abans, ara i sempre. Hem de ser decidits i valents per obtenir-la, i dignes per a desenvolupar-la. El que ens espera si ens quedem com ara ja ho sabem : la mort lenta com a poble per asfixia econòmica, cultural i social.
Aviso a Organizadores   Citar
10 foreros han dado SmilePoints a Marmesor por este mensaje
Arkadin (18/09/2015), Baja_243 (19/09/2015), Baja_62768 (19/09/2015), Baliga-balaga (18/09/2015), Ganorabako (19/09/2015), hotmail2866 (21/09/2015), Joan 1944 (18/09/2015), Stylxxx (18/09/2015), Tunel (18/09/2015), Xac (19/09/2015)
mi-mensajex Perfiles Destacados de Chicas - Publicidad
Antiguo 18/09/2015, 19:03   #4284
Arkadin
avatar_
Fecha Registro: abr 2009
Mensajes último año: 1
SmilePoints último año: 0
Reputación último año: 2
Expes publicadas: 1
icon

Feia temps que no entrava per aquí i em trobo un altra aportació excel·lent del amic Marmesor la qual subscric fil per randa.

Només afeixaria que, Catalunya, amb el potencial humà que té, amb la superfície territorial y la població, ambdues tan semblants a les de Dinamarca o Suïssa, amb el seu desenvolupament industrial, de investigació científica i també del turisme, amb tot això, s'ha de ser bastant ruc per pensar que no ens assortirem i, com pensem molts, millor fora de la UE, que no passa res.
Aviso a Organizadores   Citar
7 foreros han dado SmilePoints a Arkadin por este mensaje
Baliga-balaga (18/09/2015), Ganorabako (19/09/2015), hotmail2866 (21/09/2015), Joan 1944 (18/09/2015), Marmesor (21/09/2015), Stylxxx (18/09/2015), Tunel (18/09/2015)
Antiguo 18/09/2015, 19:40   #4285
Tunel
avatar_
Fecha Registro: oct 2009
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

Davant de la impossibilitat d'enviar els tancs, els poders fàctics espanyols toquen tots els ressorts, ara els bancs. És patètica la seva desesperació. No em creia que veuria (ben passats els cinquanta) quelcom semblant. Em sento feliç.
Aviso a Organizadores   Citar
5 foreros han dado SmilePoints a Tunel por este mensaje
Baliga-balaga (18/09/2015), Ganorabako (19/09/2015), hotmail2866 (21/09/2015), Joan 1944 (18/09/2015), Stylxxx (18/09/2015)
Antiguo 18/09/2015, 20:22   #4286
Joan 1944
avatar_
Fecha Registro: jul 2012
Mensajes último año: 10
SmilePoints último año: 40
Reputación último año: 2
Expes publicadas: 3
Colaboración: 1
icon

No amb tinc prou, vull mes, vull gaudir de la Rep. de Catalunya com a nou estat independent.

bon cop de falç
C.I.
Aviso a Organizadores   Citar
5 foreros han dado SmilePoints a Joan 1944 por este mensaje
Baja_243 (19/09/2015), Baliga-balaga (18/09/2015), Ganorabako (19/09/2015), hotmail2866 (21/09/2015), Stylxxx (18/09/2015)
Habitaciones Les Corts
Colabora en un libro sobre los clientes
Antiguo 18/09/2015, 23:56   #4287
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// L'autonomia que ens cal és la de Portugal //*//

ImageProxy

Bump:
Cita:
Votar és ser lliure. Estat: atrapada

Per: Anira Ruiz Sánchez
Dijous 17.09.2015 06:00

Indignació, ràbia, tristesa… No sabria trobar la paraula que millor podria definir el que sento. Sóc l’Anira Ruiz Sánchez, una noia de 22 anys, nascuda a Barcelona i de tota la vida de Badalona. Ara mateix estic a Gorinchem, una ciutat de la província de Zuid-Holand, als Països Baixos. Fa poc vaig començar un ‘internship’ en una empresa relacionada amb el sector alimentari, perquè el curs passat vaig acabar el meu grau en ciència i tecnologia dels aliments (UAB); perquè s’entengui, un Erasmus + pràctiques.

No sóc adscrita a cap partit polític, ni participativa en assemblees (tot i que alguna vegada m’ho he plantejat), però m’agrada la política. Perdó, rectifico, no m’agrada la política actual, la política que no és ni democràtica, ni igualitària, la que deixa impunes els culpables, la corrupta i que la gent amb proves no gosa desmuntar, no, no m’agrada. És per aquest motiu que m’agrada estar al dia del que passa, qui diu què, qui defensa o dóna suport a qui o què per poder decidir lliurement qui crec que em representa millor en aquest tipus d’organització que té actualment el país.

Crec de veritat que és realment bo que hi hagi diversitat d’opinions i partits polítics. Així tothom pot trobar amb què encaixa millor i en la varietat hi ha la intel·ligència. Que un país sigui durant dècades únicament governat per dos tipus de partits polítics és una aberració. Això denota la poca riquesa en el vessant governamental que té el poble; perquè no s’ha inculcat un pensament crític o perquè simplement no es vol que es tingui.

Abans de marxar sis mesos de casa sabia que seria fora durant les eleccions i durant la Diada. Em va saber molt greu no poder gaudir de la Meridiana plena i de l’ambient festiu, i més no poder estar al costat dels que més m’estimo, però ara puc afirmar, el dia 15-9-15, que ha estat la Diada que més m’ha fet sentir i m’ha remogut l’interior.

Estava convençuda que jo no seria el dia 27 a Catalunya, però el meu vot sí. La primera setmana del mes d’agost que era possible demanar el vot per correu, ho vaig fer, dos o tres dies després de l’inici (13-8-2015). Volia rebre aviat la carta a casa per retornar el sobre amb el meu vot dins. Sóc conscient que, estant a l’estranger, es pot demanar el vot a través del consolat, però els tràmits són més carregosos, t’hi posen més inconvenients, els horaris que fan aquests estaments tampoc no són prou extensos perquè tinguis facilitat d’anar-hi i ja m’havien alertat de possibles ‘pèrdues o retards’ i que, per tant, el vot no tindria validesa.

Vaig creure que el vot per correu era la millor opció. El vaig demanar, omplir l’adreça, fotocòpia del DNI i res més: ‘A partir de X dies es començaran a rebre les cartes certificades'; aquesta va ser tota la informació que em va donar l’home malcarat de l’oficina de Correus. Conscients que la carta anava adreçada al meu nom i per si sorgien imprevistos, a casa vam voler ser previsors i per quan arribés el correu tindrien una fotocòpia del meu DNI i una autorització escrita ‘del meu puny i lletra’ que donava via lliure al meu pare per recollir-la.

La tarda del 14-9-2015 cap a les 17.30 hores el carter va trucar a l’intèrfon del bloc de pisos de Badalona i va preguntar per Anira Ruiz. La meva mare, a través de l’aparell, va dir que jo no hi era, però que podien recollir la carta. L’home pujà fins al 10è pis, segons ell, amb l’única intenció d’explicar als meus pares per què no podia lliurar la carta (fet que va generar neguit en la meva mare i el meu pare).

El noi va dir que mentre pujava va trucar a la seva directora (devia pujar els deu pisos per les escales, perquè dono fe que dins l’ascensor no hi ha cobertura) i que li va comentar que a causa d’una ‘nova’ normativa la carta certificada de vot només es podia lliurar a aquell qui la sol·licités. Això va motivar una discussió entre ell i els meus familiars, que van parlar telefònicament amb l’esmentada ‘directora’ i li van demanar per escrit una còpia de la normativa. Després de tres hores la suposada normativa encara no havia aparegut i durant la discussió al noi se li va escapar que era una cosa nova del dia abans (quina casualitat!).

El meu pare va preguntar què passava si ell agafava la carta per poder votar i el carter li va explicar que llavors hauria de trucar als mossos d’esquadra i correus denunciaria el meu pare per furt i li seria imposada una falta.

Simplement, dos incisos respecte a les cartes certificades i el correu per a vot, per reflexionar:

–Personalment he recollit cartes certificades de la meva mare i el meu pare i quan he hagut de signar m’han demanat el número del DNI (ni veure’l), he dit que era la seva filla i he signat. Tan simple com això. Fins i tot, el meu germà que és menor d’edat, ha recollit cartes certificades dirigides al meu pare o mare. Com s’explica l’inconvenient que ha sorgit avui?

–Ahir a la tarda el meu pare i la meva mare van fer una visita a Correus i als Mossos d’Esquadra i vam revisar els papers del vot. Amb tot això hem après unes quantes coses:

1) Durant la petició del meu vot per correu no he fet res equivocat. Compleixo el primer requisit per poder votar d’aquesta manera: ‘Poden votar per correu electrònic els electors residents a Catalunya que prevegin que en la data de la votació no seran a la localitat on els correspon exercir el dret de vot o que no puguin personar-se en el lloc de votació’ (subratllo dret!).

2) La informació obtinguda de Correus, empresa pública que depèn de l’estat, va afirmar que tant el carter com la directora feia només deu dies que hi treballaven i només va aparèixer un senyor que feia vuit anys que hi treballava, que va poder explicar correctament que sempre s’havia fet així i va lliurar al meu pare una còpia de la normativa interna de Correus (nota: Pel que jo sé crec que és il·legal fer pública una normativa INTERNA d’una empresa), on deia que la persona sol·licitant havia d’acreditar-se i signar ‘PERSONALMENTE’ (sí, la normativa posa entre cometes la paraula). Aquesta frase també la diu als papers informatius de vot, però el que no s’especifica en cap moment és que sigui una carta certificada especial o doni la font de la llei o reglament pel qual això és així. Tinc el dret de saber quina és la normativa que em denega la possibilitat de votar i si sorgeix res nou, per part de Correus, tenen el deure d’informar (però si no ho saben ni els seus treballadors temporals…).

–A la comissaria el meu pare volia posar una denúncia a Correus per haver coartat el meu dret de vot. La resposta dels Mossos va ser que no es podia denunciar; que algú no et deixi votar o t’ho impedeixi no és un delicte estipulat al codi penal. Per tant, no s’hi pot fer res (el mosso que els va atendre també va haver de trucar al seu cap per preguntar-ho).

–A la constitució, segons Espanya l’axioma per excel·lència, unes bases que la majoria de la població actual del país no ha votat, diu a l’article 23 que tothom té el dret d’exercir el vot o col·laborar. («El artículo 23 de nuestra Constitución presenta un contenido complejo y en realidad recoge tres derechos autónomos: el derecho a la participación política directamente o a través de representantes (apartado 1); y el derecho de acceso a cargos públicos en condiciones de igualdad (apartado 2) que se desdobla, según la jurisprudencia del Tribunal Constitucional, en el derecho de acceso a cargos públicos representativos que incluye sufragio pasivo, pero no sólo, y el derecho de acceso a la función pública conforme a los principios de mérito y capacidad invocados en el artículo 103.3 CE.»)

Després de la mala gestió de la informació, la no-informació dels participants, etc., faig aquestes reflexions:

És una estupidesa que demanin que el destinatari de la carta sigui el que hagi de signar obligatòriament el resguard. En un dels pitjors casos suposem que una persona tetraplègica o malalta vol votar. Llavors què? En aquest cas cal autoritzar una persona que ho faci, per l’individu que no pot, de manera notarial o consular (és clar que de manera gratuïta, però com sempre fent les coses fàcils).

Si demano el dret de vot és perquè no hi seré el dia de la votació, però si a mi ningú no em notifica quin dia exacte arribarà la carta, com puc saber si hi seré o no. A més a més, les dates de lliurament depenen de les possibles impugnacions a la proclamació de candidats. Això vol dir que si demanes el vot per correu, un cop ho hagis fet queda’t tancat a casa perquè si arriba i no hi ets perdràs l’oportunitat. Deixa de treballar, deixa d’estudiar, no facis res fins que no tinguis la carta. És molt lògic!

Rumiant sobre l’embolic que han construït pregunto: La normativa/llei/ el que sigui que determina que només puc agafar la carta, d’on surt? Si algú ho sap necessito saber-ho. És idea/culpa de la junta electoral? De Correus i, per tant, del govern espanyol?

No ho puc denunciar, no és cap delicte, però se’m nega no únicament un dret constitucional, sinó un dret universal i, seguint el mateix cànon temàtic d’Espanya, quelcom que vagi en contra o negui la Constitució s’hauria d’anul·lar la normativa de manera cautelar fins que s’hi trobés una solució, no? No és el que s’ha fet des de fa força temps? Si, tot i que diguin els mil penjaments dels catalans i catalanes volen que siguem espanyols, perquè sinó l’aixeta es tanca, que m’apliquin a mi el mateix procediment que a la resta. No pots fer coses que només et beneficiïn a tu i que quan també beneficiïn la resta, però a tu no et convinguin, oblidar-les.

Votar és un deure que tots els ciutadans i ciutadanes haurien d’exercir i per sobre de tot és un dret que ningú no ens pot prendre. Votar ens fa lliures, ens implica amb el que passa al nostre voltant i poder tenir l’oportunitat de canviar les coses cap allà on creiem que poden ser millors o ens poden beneficiar. No vull que cap normativa de moment no existent o que la decisió de certes persones faci que no pugui dur a terme una cosa tan senzilla com votar, un verb, una acció que a tanta gent li cou i tot per por. A mi el que em fa por és que un país que diu ser democràtic permeti que les bases d’aquest pensament i la llibertat de les persones sigui coartada de manera tan fàcil i ràpida i segons la convicció de cadascú.

Faig públic aquest escrit per fer palesa la situació en què em trobo. Abans del dia 23 de setembre s’ha de lliurar el vot correu i ho vull fer. Ho faré, faré el que faci falta, vull decidir qui vull ser, on, com, amb qui i que NINGÚ no ho faci per mi, únicament JO.

Anira Ruiz Sánchez (15-9-2015), Gorinchem (Països Baixos)

http://www.vilaweb.cat/noticies/votar-es-ser-lliure-estat-atrapada/

Bump:
Cita:
Brussel·les viu una sessió en què s'admet el gal·lès i el cors però no el català, vetat per Espanya


La consellera catalana de CC.OO del CESE, Joana Agudo, li ha estat denegat dirigir-se en català perquè l'Estat no admet llengües cooficials

Redacció 17 de Setembre 2015

El representant permanent del govern davant la Unió Europea, Amadeu Altafaj, ha lamentat avui que a la consellera catalana de CC.OO del Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE), Joana Agudo, li hagi estat denegat l'ús del català durant la seva intervenció a la sessió plenària celebrada aquest matí a Brussel·les, malgrat haver-ho sol·licitat al secretariat.

Altafaj considera que, "tot i que l'acord administratiu entre el CESE i l'estat espanyol no admet l'ús de llengües cooficials en les plenàries, el cas és especialment injust perquè la seva intervenció ha estat precedida de la del propi president del CESE, Henri Malosse, en cors, i de la del conseller Tom Jones, en gal·lès". La Gran Bretanya admet que es parli en gal·lès, però França no admet el cors. Altafaj recorda que "la llengua catalana té molts més parlants que no pas el cors i el gal·lès". "Malgrat això, no s'ha permès a la consellera Agudo utilitzar-lo durant la seva presentació", ha afegit Altafaj. Durant la seva intervenció, la consellera Agudo ha protestat en castellà per aquesta prohibició i ha demanat a l'estat espanyol que revisi els acords amb el CESE per tal d'evitar que es perpetuï aquesta discriminació lingüística.

http://www.mon.cat/cat/notices/2015/09/espanya_es_nega_150597.php

Bump:
Cita:
Sóc un d'ells

"Em crida poderosament l'atenció és que en una situació tan límit per a ells -estem a fregar de la majoria en vots- continuïn amb la mateixa estratègia dels últims quatre anys"

per Eduard Voltas 18 de Setembre 2015

Van començar la precampanya dient-nos tramposos perquè ho volíem comptar en escons en comptes de vots. Fixeu-vos, però, que aquest tema ja quasi no el treuen, perquè les enquestes han començat a dir que estem molt i molt a prop de la majoria en vots. I esclar, ara se n'adonen que tota l'operació "volem comptar vots, no escons" pot estar a punt de convertir-se en un autogol antològic.

Toca treure un altre tema, doncs, i com que sembla que enviar la guàrdia civil a escorcollar seus en prime time tampoc no els ha funcionat, ara s'aferren a la cosa de l'expulsió de Catalunya de la UE. Bé, de la UE no, de tot arreu ens expulsaran. Del planeta també. L'apocalipsi. Fins i tot hi ha diaris que es pregunten en portada si en la Catalunya independent hi haurà trens i avions. Literal. Ja t'ho dic jo: no, no n'hi haurà, perquè quan estàs flotant per les galàxies els trens no et serveixen de res, i els avions no aguanten una pressió atmosfèrica tan alta. O sigui que res, ni trens ni avions.

Sincerament, no tinc ni idea de si aquest tipus d'amenaces ridícules fan canviar el vot d'algú. Potser sí, no ho descarto, hi ha gent per a tot. El que sí que em crida poderosament l'atenció és que en una situació tan límit per a ells (estem a fregar de la majoria en vots, insisteixo) continuïn amb la mateixa estratègia dels últims quatre anys. La que ens ha anat tan bé per fer cada dia més independentistes. La que també ha servit per construir la llista de candidats més multitudinària de la història: més de 100.000 homes i dones optant simbòlicament a ocupar un escó del parlament per proclamar la independència. Sóc un d'ells i, guanyem o perdem, n'estic molt orgullós.
http://www.mon.cat/cat/notices/2015/09/soc_un_d_ells_150669.php

Bump:
Cita:
9. No cometem el mateix error que els escocesos, si us plau!


Ja ha passat un any d'ençà del dia en què els escocesos van ser més sobirans que mai i van tenir un futur independent a les seves mans. Ja ha passat un any del referèndum escocès, que després d'una nit maratoniana tancava les portes a un canvi substancial al país. Ja ha passat un any de l'error escocès. Error reconegut pels mateixos habitants del nord de l'illa de la Gran Bretanya, perquè després de votar No per un 55% a 45% dels sufragis, l'última enquesta diu que la nació es decantaria pel Sí en un 53% a 44% amb un 3% d'indecisos. És per això que el SNP ha interpretat anunciant que es presentarà als comicis escocesos de l'any vinent amb un segon plebiscit al programa en uns supòsits concrets. Se'n penedeixen, però sobretot han obert els ulls a les mentides que el Regne Unit va proferir en la campanya. Massa tard, però. Que Catalunya no hagi de passar per l'amargor de veure que s'ha equivocat quan ja no hi ha marxa enrere.


Els líders dels tres partits grans del Regne Unit (Cameron, Miliband i Clegg representant conservadors, laboristes i liberals) prometien a una setmana del dia D que si guanyava el No donarien un autogovern a Escòcia màxim, i les tertúlies durant la nit electoral a Londres ja debatien, interpretant la promesa dels polítics, que l'estat caminava inevitablement cap al federalisme. Paper mullat. Un any després, no hi ha hagut canvis en les estructures bàsiques del regne anglo-saxó i els ciutadans ho saben. A més, ara més que mai molts votants veuen que els pronunciaments de líders internacionals contra la independència, com Margallo o Obama, eren orquestrats per David Cameron, i que mai han comprovat si les amenaces de quedar-se fora de la UE en cas de victòria del Sí es feien realitat. L'únic que han observat és que ara és Londres qui els vol arrencar de la Comunitat on ells sempre han volgut ser.


A algú li sona la música de la campanya electoral del plebiscit escocès? En efecte, és la mateixa que està sonant ara a Catalunya. Pedro Sánchez i Miquel Iceta prometen una reforma constitucional cap al federalisme, déjà-vu del "Apoyaré" de Zapatero fa dotze anys. Pablo Iglesias diu que podrem exercir el dret a decidir. Què entén ell per dret a decidir? Exministres espanyols com Bono, Zaplana o Martín Villa -que no tenen cap poder polític efectiu ara- fan un manifest dient que volen un canvi constitucional per incloure la singularitat de Catalunya. Quina credibilitat tenen a nou dies de les eleccions que ho poden canviar tot tenint en compte les seves trajectòries polítiques de dècades i dècades de provocacions? Però qui té més números de governar a partir de les eleccions al Congreso de finals d'any i qui ostenta el càrrec ara, Mariano Rajoy, ha promès res? Es dedica a seguir els passos del seu mestre, David Cameron, demanant favors arreu. Uns favors que ni mencionen Catalunya, a diferència del cas escocès, i que ja han estat apaivagats per la pròpia UE, que han dit que no volen influir en el 27-S.


La nit del 18 al 19 de setembre de 2014 va ser llarga, l'esperança s'esvaïa de manera progressiva. Va ser dura, perquè tota la feina feta per preparar una oportunitat única va ser debades. I ara ho és encara més, de dura, veient que el poble si hagués tingut una bola de vidre hauria optat per la independència, i copsant que una segona oportunitat serà molt difícil d'aconseguir. Catalans, no caiguem en la mateixa trampa en què va caure Escòcia. Aprenguem dels errors de qui ens ha obert camí.

http://in.directe.cat/dietari-2014/blog/14551/9-no-cometem-el-mateix-error-que-els-escocesos-si-us-plau

Bump:
Cita:
Van a perder aún más que en Cuba


És un tòpic referir-se a la coneguda frase de Georges Santayana de “els pobles que no coneixen la història, estan condemnats a repetir-la”. La història no es repeteix mai… tot i que sempre ens ofereix curioses coincidències. Del que no tinc cap dubte és que sempre resulta pedagògica, sempre i quan sapiguem extreure les seves lliçons.

Aquest estiu, amb la deliberada voluntat d’apartar-me una mica de la tensa atmosfera que es congria aquests dies en forma de campanya electoral, vaig començar a rellegir sobre l’oblidat procés de la independència cubana. El meu avi, el meu besavi, i uns quants avis i rebesavis dels nostres oients, van anar a Cuba. I allò, acabà com un desastre. Tant és així que, als mals físics que suposà la pèrdua de l’illa caribenya, els mals morals van acabar donant títol a tota una generació que es passà dècades en un bucle de lamentacions. Ara bé, els del 98 malgastaren el temps parlant més de les conseqüències que de les causes. De fet, Espanya, que sempre la trobem en els exàmens de recuperació de setembre en l’assignatura d’història, ha oblidat els errors que el van empènyer cap al desastre cubà.

Els espanyols del XIX ignoraven què sentien els habitants de l’illa caribenya: les dècades en què la incomprensió de Madrid, les discriminacions, els greuges, les humiliacions va anar convertint els cubans, per cert, fills i néts d’andalusos, castellans, gallecs, extremenys en independentistes malgrat els seus innegables lligams amb la metròpoli. Malgrat les peticions formals, malgrat el malestar acumulat, malgrat l’articulació dels moviments de resistència, malgrat el clamor antiesclavista (Espanya va ser el darrer estats europeu a abolir l’esclavitud, el 1886), malgrat les revoltes, tal vegada com Rajoy la resposta va ser… res! O, en tot cas, retòrics discursos sobre la “indissoluble unidad de la patria” i “hasta el último hombre y la última pesseta”, que es van traduir en una ceguesa suïcida sobre un món que canviava, i una resistència a copsar la magnitud de la tragèdia.

Un dels actors fonamentals en aquest drama, fou l’actuació de la premsa. Primer, focalitzaven sobre els líders insurrectes. Anhelaven matar a José Martí, líder de la rebel·lió independentista, i quan aquest fou abatut per l’exèrcit, els editorialistes madrilenys celebraven la fi de la revolta cubana, fet que no passà. Després, van matar el seu successor, Antonio Maceo. I malgrat l’eufòria periodística, els independentistes seguien. L’apoteosi arribà quan Estats Units entrà a la guerra. Malgrat que els propis polítics i militars espanyols sabien que allò era la fi, els editorialistes cridaven a prendre Nova York, en una espècie de patrioterisme surrealista. Fins que ja va ser massa tard per entendre la crua realitat.

La història no es repeteix mai, tot i que sovint hi ha processos que s’hi assemblen, i errors que es reiteren. L’opinió publicada espanyola ha renunciat a fer-se la pregunta clau: perquè. Per què Catalunya ha desconnectat d’Espanya? Què ha passat en aquests darrers anys? Com és que hi ha tanta gent, com jo mateix, que està treballant per proclamar una república catalana? Res: continuen pensant que acabant amb Mas, la broma s’acaba; que amb una constitució ens deixarem intimidar; que les amenaces o els menyspreus ens faran recular, que buscar “primos-de-zumosol” a l’exterior ens faran dubtar. L’opinió publicada ha pres vida pròpia, i fins i tot els polítics intel·ligents tenen por de les conseqüències de dir la veritat. I la veritat, la diré en anglès, tot recordant una cançó de Bob Dylan. “It’s too late, baby, it’s too late”. És massa tard. Más se perdió en Cuba. Em temo que la miopia de molts farà que molt més perdran a Catalunya.

http://in.directe.cat/com-els-llancers-polonesos/blog/14550/van-a-perder-aun-mas-que-en-cuba

Bump:
Cita:
Ara és l’Hora reacciona a la repressió informativa

La darrera decisió de la JEC, obligant TV3 i Catalunya Ràdio a emetre programes de propaganda unionista ha estat la gota que ha fet vessar el got

Jordi Sánchez parlava “d’estat d’excepció informatiu” aquesta tarda quan conjuntament amb Quim Torra (Òmnium), han cridat a boicotejar TV3 aquest diumenge mirant el 33, o “fent altres activitats”. L'ANC i Òmnium han acordadt “fer de pont entre les candidatures independentistes i la ciutadania”


Ara és l’Hora reacciona a la repressió informativa

ANC i Òmnium han decidit que faran de corretja de transmissió dels missatges de les candidatures independentistes (Junts pel Sí i CUP), via mail a la llista de distribució d’Ara és l’Hora, després de veure la imposició de la Junta Electoral Central a TV3, i la pràctica impossibilitat de veure l’independentisme representat als canals públics espanyols.

En una missiva titulada “A favor de la llibertat d'informació i d'expressió”, Ara és l’Hora fa referència als informes del Síndic de Greuges, del Col·legi de Periodistes de Catalunya i del col·lectiu Drets que demostren la falta de pluralitat política dels mitjans de comunicació estatals, que silencien les opcions independentistes.

Per tot això, ANC i Òmnium Cultural han acordat “fer de pont entre aquestes candidatures i la ciutadania perquè la informació circuli sense necessitat d’intermediaris”. Les entitats independentistes han afegit que “volem que tothom pugui decidir el seu vot disposant de tota la informació, no només la que hagi passat el filtre de la línia editorial dels grans mitjans de comunicació estatals”. Les entitats acaben advertint l’usuari que té tot el dret a renunciar a seguir rebent aquesta informació.
http://www.directe.cat/noticia/433192/ara-es-lhora-reacciona-a-la-repressio-informativa
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 19/09/2015, 19:57   #4288
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Ara és l'hora //*//

Cita:
Sobirania?

«Vénen els senyors que encapçalaran les eleccions espanyoles del desembre a explicar l’Espanya que ens acontentarà en el futur»

Patrícia Gabancho | 19/09/2015 a les 00:02h
8 comentaris

El que ens juguem en aquestes eleccions és, amb perdó per la redundància, el tauler de joc. On continuarà el procés, o el que resulti de les urnes, després del 27-S. I la resposta està en l’elenc de les candidatures. Dues ens diuen clarament que la iniciativa serà per als catalans: són les dues llistes independentistes, que comencen i acaben a casa. Quatre llistes, per contra, s’enduen la iniciativa a Espanya. Vénen els senyors que encapçalaran les eleccions espanyoles del desembre a explicar l’Espanya que ens acontentarà en el futur. I a la nostra campanya, la campanya decisiva dels catalans, prediquen sense vergonya Pablo Iglesias, Albert Rivera, Pedro Sánchez i Mariano Rajoy y sus ministros. Són ells, els senyors de Madriz, els qui ens donaran la solució que no podrem determinar nosaltres. Ah, perdoneu: hi ha una altra llista, la d’Unió, que no té ningú a l’altra banda per dur-se als mítings però que també diu que allò ens ho arreglarà Espanya quan tingui a bé endegar terceres vies.

Per tant, de manera fàctica, estem votant sobirania o no sobirania. El tema següent, derivat d’aquest, és el grau de coneixement que aquests candidats demostren tenir de Catalunya. Qui diu coneixement diu comprensió. Aquí és on Pablo Iglesias fracassa estrepitosament perquè ens aplica un model Vallecas que no té res a veure amb la realitat catalana. Però recordeu que va començar reconeixent que no sabia què significava el corredor mediterrani i, quan s’ho va mirar, va concloure que només era l’interès de les elits geogràficament implicades. Bravo! Ara parla d’extraradi i de vergonya d’orígens. Doble bravo. Però no estan millor aquells que diuen que ells, des d’allà lluny, faran una altra Espanya –una Espanya diferent, ara sí, i van…- i després ens deixaran votar si ens agrada poc o molt. Aquest és Pedro Sánchez. Dels altres dos més val no parlar, perquè el que volen és que ens deixem de molestar i comencem a construir allò que se’n diu “el projecte espanyol”, sense matisos propis, i pagant, és clar que pagant.

Tot molt vell, molt cansat. És la “unified Spain”, que ens recomana l’Obama. No pas unida, unificada; quin lapsus. Si no fos que el mètode és tot un altre, és allò d’una y grande… ¿remember?
http://www.naciodigital.cat/opinio/11519/sobirania

Bump:
Cita:
Les matusseres maniobres del govern espanyol al món

«Si “Espanya és la nació més antiga del planeta”, deu ser molt humiliant haver d’anar pel món pidolant fotos per sentir-se algú»

Víctor Alexandre | 19/09/2015 a les 00:01h

Una de les consignes que més han repetit últimament les llistes espanyolistes amb relació al 27-S ha estat la que diu que aquestes “només són unes eleccions autonòmiques”. Xavier García Albiol, per exemple, ho va dir el 24 de juliol passat, ho va repetir el 5 d’agost i, ves per on, el 17 de setembre, tot canviant de discurs davant el sector més reaccionari de l’empresariat, va dir que aquestes eleccions “no són una disjuntiva entre dretes i esquerres” i va reconèixer-ne el caràcter plebiscitari. I és que la realitat s’ha acabat imposant. Naturalment que són unes eleccions plebiscitàries. Ho són perquè en una democràcia totalitària com l’espanyola l’Estat és una presó dins la qual els referèndums estan criminalitzats. El seu problema és que no pot arribar a l’extrem d’impedir que els catalans surtin de casa i que organitzin les manifestacions més multitudinàries i espectaculars d’Europa en demanda de la independència nacional de Catalunya. En el decurs de la Via Lliure d’aquest Onze de Setembre n’hi havia de prou d’alçar la vista per comptar quatre helicòpters i dues avionetes que ho filmaven. La pregunta és: tot aquest desplegament només per a unes eleccions autonòmiques?

El nacionalisme espanyol està tan obsedit a tancar les múltiples esquerdes de l’atrotinada presó de pobles que és Espanya, que no s’adona de les galdoses contradiccions en què incorre dia rere dia en el seu desfici enfollit a remolc de les accions tan ben treballades de l’independentisme. Perquè, si només són unes eleccions autonòmiques, quin sentit té que vulguin implicar-hi Angela Merkel, David Cameron i Barack Obama? No deu ser que el govern espanyol està molt espantat davant la fermesa de la societat catalana? No deu ser que necessiten fer-nos creure que Merkel, Cameron i Obama parlen de Catalunya sense dir-ne el nom? I per què no el diuen, el nom, si tant subscriuen el totalitarisme del govern espanyol? Tan desesperat està aquest govern que necessita recórrer a un portaveu de Brussel·les, casat amb una militant del PP i cap de gabinet del president del Grup Popular europeu? Creuen que ningú no es va adonar que el discurset del senyor Margaritis Schinas, en forma de resposta a una “pregunta casual”, remarcant l’expulsió de la Unió Europea d’una nació que esdevingui independent, havia estat escrit abans –per la Moncloa, potser?– i que per això va ser llegit? Quin ridícul que vint-i-quatre hores després d’aquesta barbaritat el vicepresident de la Comissió Europea, Valdis Dombrovskis, es veiés obligat a esmenar les paraules del portaveu Schinas tot dient que Brussel·les “està preparada per treballar amb les autoritats escollides democràticament”.

Pel que fa a la famosa frase d’Obama, relativa a “mantenir la relació amb una Espanya forta i unida”, i l’intent espanyol de presentar-la com una al·lusió a Catalunya, és per petar-se de riure. El mateix Obama ho deu fer al seu despatx en veure’n la burda manipulació. Obama és l’estadista més important del món i la majoria dels caps d’estat i de govern volen fotografiar-se al seu costat per treure’n profit intern. Ell, però, es limita a dir frases buides que no el comprometen i que permeten cobrir l’expedient deixant content l’interlocutor. La frase, però, sempre és la mateixa. L’únic que canvia és el subjecte: “Volem mantenir la relació amb una Alemanya forta i unida”, “Volem mantenir la relació amb un Japó fort i unit”, “Volem mantenir la relació amb una Suècia forta i unida”, i així fins a l’infinit. Francament, si com diu García-Margallo sense el més mínim sentit del ridícul ni de vergonya, “Espanya és la nació més antiga del planeta”, deu ser molt humiliant haver d’anar pel món pidolant fotos per sentir-se algú.

http://www.naciodigital.cat/opinio/11517/matusseres/maniobres/govern/espanyol/al/mon

Bump:
Cita:
Excepcional: Junts pel Sí ja té 100.000 candidats!

La candidatura més gran d'Europa ha recollit més de 5.000 suports en l’últim dia, hi ha candidats a cada racó del país.

14:05.- Junts pel Sí acaba d’arribar als 100.000 candidats, la candidatura més gran d’Europa continua creixent nodrint-se de la il·lusió de gent d’arreu del país.Avui ja són 100.000 persones les que han fet un pas endavant i han fet manifesta aquesta implicació fent-se candidat de Junts pel Sí.


Una capacitat d’implicar extraordinària

Actes multitudinaris a arreu del país estan deixant clar el múscul i la potència de la candidatura de Junts pel Sí. Però el que és més espectacular és la seva capacitat de mobilització. El projecte encapçalat per Raül Romeva no només capta l’atenció d’espectadors, sinó que és capaç d’implicar a tothom d’una manera transversal.

La candidatura més gran d’Europa

Li diuen la revolució dels somriures, i és precisament això la que la fa inèdita. Mai abans a Catalunya havíem vist tanta gent no només donant suport públic a una candidatura electoral, sinó fent-ne de voluntària, repartint material, a les paradetes, fent d’apoderat, ajudant a posar cadires als actes,... tot plegat un fet d’allò més excepcional en un moment on la desafecció política està a l’ordre del dia de tots els països europeus.
http://www.directe.cat/noticia/432865/excepcional-junts-pel-si-ja-te-100.000-candidats

Bump:
Cita:
Lo que importa España fuera


“Estos son mis principios, pero si no le gustan, tengo otros” Grouxo Marx. Actor, humorista y escritor estadounidense (1890-1977)

Semana de declaraciones sobre la ya manida amenaza en la que Catalunya se va a quedar fuera de Europa, y hasta deportada del globo terrestre, si hace falta venderlo así. Todo debido la impotencia del estado ante la falta de argumentos que plantear. Según la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría recordando que en cuestión de semanas el presidente de la comisión europea, los primeros ministros de Gran Bretaña, Alemania y el presidente de los Estados Unidos le han dicho "alto y claro a Mas que no tiene sentido lo que está haciendo". Todo es una cuestión de principios diplomáticos. La comisión europea no puede hacer nada más que cumplir. Lo de Alemania y Gran Bretaña no deja de ser una mera anécdota de sobras conocida. A los británicos lo que España haga hacia Catalunya, ya lo comente aquí, les importa un bledo. Al contrario, todo lo que sea debilitar al reino español le favorece. Motivos y conflictos, hay. No voy a hablar de Gibraltar. Ni de la diferente manera de enfocar el referéndum que se celebró en Escocia. Lo de Alemania es aún más sensible para que se vanaglorien de ello. Con los intereses comerciales que tienen el país teuton aquí, véase Seat/Volkswagen, el turismo de sus ciudadanos, importaciones, etc. a la hora de la verdad Angela Merkel no se pondrá ni al teléfono, cuando le quieran recordar desde Madrid lo que se dijo de forma institucional..

Lo de nombrar a los Estados Unidos es ya de uno de los maestros de la ironía, de Grouxo Marx. El de "la próxima vez que lo vea, recuérdeme no saludarlo". El ridículo del ministerio de asuntos exteriores de España es insalvable. Mencionar a ese país en esto, es imperdonable. Porque la valoración para mesurar la importancia de España internacionalmente a nivel diplomático, con Europa y en este caso con los Estados Unidos, es nula. O si se prefiere, cero patatero. En estos siete años de mandato del presidente americano Barack Obama, según alcanzo a informarme, de los 89 viajes a otros países, 17 de ellos a estados europeos, a España la ha visitado en 00,00 ocasiones, oficialmente, (por si alguien recuerda el viaje en solitario de su esposa un par de días por la Costa del Sol degustando helados). Bien, de estos viajes al exterior, 17 han sido a Europa. ¿En cuántos ha venido al reino español? Pues lo dicho, cero (0). Ha visitado cinco veces Francia, cuatro Alemania, cuatro el Reino Unido, dos a la Republica Checa, como a Rusia, Irlanda, Italia, el Vaticano, Dinamarca, Países Bajos, Bélgica, Suecia, Noruega, Estonia o Polonia. Hasta a Turquía. Por no nombrar el resto de países alrededor del mundo.

Esa es la realidad con EEUU y esa es la importancia de España fuera. ¿Alguien cree ahora que cualquier voz alardeando de esos comentarios sobre ‘el sin sentido’ del que habla Cospedal en la futura independencia de Catalunya, importa algo tras ver el sin vivir que tiene el todopoderoso presidente del país americano con España? No se acercó ni cuando estuvo en Portugal, que está puerta con puerta. Debe ser porque este mandatario es del partido “demócrata”. Seamos serios. Que dejen de intentar confundir, enredar y soliviantar a los catalanes. Se preocupen del peso que realmente tienen internacionalmente. Y dejen de utilizar el ‘destierro’ de Catalunya con la inútil política del miedo. Pueden volver a enviar a Leticia y Felipe VI, para que Obama venga antes de finalizar su mandato allá por el 2017, y así los Estados Unidos acaben rindiéndose a tanta adulación e insistencia. Me abstengo de reflejar lo que hubiera opinado el americano Grouxo al respecto…
http://in.directe.cat/el-comunicado/blog/14552/lo-que-importa-espana-fuera

Bump:
Cita:
On són els nazis?

"És impossible que els serveis d'informació de l'estat desconeguessin aquesta activitat de Josep Ramon Bosch"


L'independentisme català porta anys cobert d'insults. L'últim ha estat Felipe González, però la llista dels que han acusat de nazi el catalanisme és notòria i inacabable. De vegades directament, de vegades utilitzant el circumloqui de "les ideologies a l'Europa dels anys trenta..." el fet és que el catalanisme polític ha estat víctima d'una campanya d'assetjament ideològic permanent i premeditada.

De nazis n'hi ha a Catalunya, és cert. Però estan tots a la barricada espanyolista, ben finançats i protegits pels aparells de l'Estat, com sempre. Tant és així que el president de Societat Civil Catalana és un ultra que es dedica a insultar i amenaçar des de l'anonimat de la xarxa. Això en el temps lliure que li deixa el munttage i difusió de propaganda nazi i falangista a Youtube. Vista la quantitat de material, és impossible que els serveis d'informació de l'Estat desconeguessin aquesta activitat de Josep Ramon Bosch. I encara ho és més que destacats dirigents del PSC ignoressin per complet el feixisme de Bosch, denunciat reiteradament a través dels mitjans de comunicació.

El silenci de la premsa de Madrid és total, en aquest cas. Ja s'ho faran. Des d'El Món volem deixar clar que distingim perfectament l'opció unionista del feixisme i que, ben al contrari, ens solidaritzem amb els demòcrates de bona fe que han dipositat la confiança en una organització corcada per l'extrema dreta com és Societat Civil Catalana.
http://www.mon.cat/cat/notices/2015/09/on_son_els_nazis_150612.php

Bump:
Cita:
8. Mas és un lladre, Botín era "majo" i 'la gent' uns "gilipolles"



Ahir, la patronal bancària (l’AEB i la CECA) va publicar un inusual comunicat en el que deien, feien un comentari tècnic sobre què passaria si Catalunya sortida de la moneda única. Tothom va entendre el que realment era allò, un posicionament polític en campanya electoral esperonat pel món econòmic espanyol per mirar de reforçar la campanya de la por contra Catalunya. La qüestió és que les darreres enquestes donen majoria absoluta a l’independentisme en escons, i una xifra propera també a la majoria en vots. Un resultat extraordinari. La banca, aquell organisme que sempre ha dit que no es ficaria en qüestions polítiques (perquè està acostumada a moure els fils per darrera, no s’enganyin), es veu obligada a sortir en defensa de l’Statu Quo. Molt mal dades deuen veure-les per veure’s obligats a publicar aquest comunicat.


Quan vam sentir la notícia, el primer que vam pensar va ser en les reaccions, com sempre, dels partits. El primer que ens va venir al cap va ser que la CUP se n’alegraria. Efectivament, Antonio Baños va ser molt eloqüent: “ja poden anar fent les maletes”. I va afegir que s’enduguessin les preferents amb ells. El qui ens va sorprendre més va ser, però Artur Mas. El president de la Generalitat, s’ha convertit en el fill bord de l’establishment, en l’ovella negra de la banca. Com pot ser? Mas ha entès perfectament que el vot per la independència ha esdevingut un vot per una revolució contra tots els poders fàctics que aquests dies estan apareixent per intentar frustrar el naixement d’un Estat català. "La força democràtica de Catalunya passa per sobre dels poders. Com més por intentin fer, més vots tindrà Junts pel Sí", va dir el president.


La reacció dels partits unionistes ha estat l’habitual. Duran i Lleida en un míting ha gosat fins i tot dir que “aquestes eleccions no són plebiscitàries”. Sembla que vagi amb el calendari endarrerit dues setmanes, ja cap partit unionista defensa aquest argument, la campanya ha fet evolucionar els discursos. Al final tothom ha reaccionat excepte un partit: Catalunya Sí que es Pot. Els del ‘QWERTY’ no han pogut reaccionar i la CUP els ha tornat a passar la mà per la cara, com ho va fer Anna Gabriel a Lluís Franco Rabell en el debat a 8TV.


En el darrer míting de la formació, amb Íñigo Errejón, de la Sexta, perdó de Podemos, tant ell com Franco Rabell es van passar el parlament vinculant Mas amb Jordi Pujol, i així amb la corrupció i Andorra. Embolica que fa fort, ho fotem tot a l’olla i a veure si la gent s’empassa el caldo. Mentrestant, Pablo Iglesias era a Atenes recolzant un fracassat Alexis Tsipras en el míting final de campanya. El grec està intentant vendre que Europa canviarà. Recorda molt als desitjos d’Unió o del PSC. Iceta deia abans-d’ahir que no sabia quan algú del PSOE reconeixeria per fi Catalunya com una Nació, però tampoc semblava importar-li massa. De fet mai li ha importat gens això, ell és un emissari del PSOE. Ahir Espadaler també reconeixia que no hi havia ningú a l’altra banda per dialogar, però que ells seguirien insistint. Clar, ambdós són tentacles del poder, quin interès hi tenen? La seva funció és allargar l’agonia catalana, fins l’any 2800 com a mínim, si pot ser.


No els passi per alt que mentre Iglesias recolza Syriza, l’escissió del partit grec, Unitat Popular, pren com a model la CUP. Entenen ara la diferència?


Però malauradament per ells, el 27S és d’aquí uns dies. Que el partit “anticasta” per antonomàsia no hagi dit res sobre la banca (més enllà d'una arenga d'Errejón), és absolutament demolidor. No només la CUP, fins i tot Artur Mas els ha avançat per l’esquerra. I per què? Perquè la imatge del seu candidat, i, sobretot, el seu discurs fa aigües per tot arreu. Iniciativa per Catalunya i EUiA tenen contret un deute bancari molt elevat, similar al d’UDC. Són els partits més endeutats de Catalunya. Per molt que menteixin dient que la seva campanya es paga amb microcrèdits (una altra forma d’entrar en deute, en aquest cas amb el ciutadà directament), la formació mare, Podemos s’ha situat repetidament més a prop dels Botín que del poble. I les declaracions de la banca, a aquesta formació i en aquesta ocasió ja els van bé, perquè la funció d’aquest partit no és cap altra que utilitzar les eleccions més importants de la història a Catalunya com a trampolí per catapultar Pablo Iglesias a la Moncloa. Però la gent no és idiota i ja se n’ha adonat d’aquest despropòsit. Anem a encerclar La Caixa?


La “gilipollas” enfonsa CSQEP


Avui ja em disculparan (o no, estan en el seu dret) que els sigui una mica brasas. No me’n puc estar de deixar constància, perquè segurament donarà moltes voltes, del que ha passat avui en un míting dels del ‘QWERTY’ a Lleida. La número dos de la formació, Meritxell Genao, ha respost a una intervenció del públic en un respir del seu discurs “gilipollas”. La 'Catalunya de la gent' serà tractada amb insults? Esperem que si arriba a obtenir escó (les enquestes no se’l donen), hi renunciï, per pura ètica. Si Franco Rabell ja té un posat agri, d'enfadós, com el té Joan herrera, imaginin-se quina classe de gent puja al darrere.

http://in.directe.cat/dietari-2014/blog/14555/8-mas-es-un-lladre-botin-era-majo-i-la-gent-uns-gilipolles
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 19/09/2015, 21:42   #4289
Calamar
avatar_
Fecha Registro: oct 2009
Mensajes último año: 94
SmilePoints último año: 314
Reputación último año: 19
Expes publicadas: 51
Colaboración: 41
icon

Analitzem la idea del PSC de renunciar a la independència i a canvi tractar de reformar la constitució:




Clarament és un engany oi? i perquè ens enganyen i es queden tant amples?

b--espana-cataluna-aburrida-cosntitucion-independencia
Si el río suena, buena sombra le cobija
Aviso a Organizadores   Citar
5 foreros han dado SmilePoints a Calamar por este mensaje
Baja_243 (19/09/2015), Baliga-balaga (20/09/2015), hotmail2866 (21/09/2015), Maria Catalana (22/09/2015), Tunel (20/09/2015)
mi-mensajex Perfiles Destacados de Chicas - Publicidad
Antiguo 20/09/2015, 01:40   #4290
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena! //*//

Això del fadaralisma d'aquesta gent és la roda del hamster...

Si realment fóssin federalistes haurien fet alguna cosa quan disposaven de tot el poder a Espanya i Catalunya. A mi ja anys que no m'enreden més, des de Zapatero concretament. A qui enganyion serà perque vol ser enganyat, no hi ha altra explicació.

Bump:
Cita:
Per a ells som una broma

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-L’axioma és: el vot dependentista de “l’extraradi” es mobilitzarà i aturarà tot això. Crec que no. La falta d’oferta concreta, el garbuix d’idees contradictòries del cantó espanyolista és tan confús, el nivell d’amenaça tan exagerat, que difícilment esperonarà el vot de les persones políticament menys interessades. De fet, s’ho mereixen. Amb l’omnipresència dels líders espanyols en campanya només demostren una cosa: per a ells Catalunya és una broma. Fins i tot, quan són a un pam de perdre-la. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.


Arrimadas, Inés(candidata de Ciudadanos al Parlament de Catalunya).
Elemental, estimada Watson.
Justeta. Molt Justeta. El contrast amb l’Anna Gabriel, al seu costat, durant el debat de candidats celebrat a 8aldia d’en Cuní no pot ser més sagnant. Solidesa contra tòpic polític. Deixant, a més, en un intent inversemblant de centrament, tot el camí lliure a la seva dreta a García Albiol. El moment culminant, quan afirma molt seriosa que una Catalunya independent sortiria d’Espanya. Benvinguda a Catalunya! Justament d’això es tracta. La decisió de prioritzar el creixement a Espanya, amb l’aposta d’Albert Rivera com a candidat, afegida a la pèrdua d’empenta que es detecta arreu, ha fet que les enquestes els facin recular clarament respecte al que apuntaven abans de l’estiu, aleshores, clarament per sobre dels vint diputats. Així que només juguen ja pel premi de consolació d’arribar segons a la meta.

Bonet, Neus(degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya).
Cecs i muts.
La panòplia d’arguments surrealistes al voltant de la Diada ha estat de traca. Que si ens apropiem la festa, que si la Via Lliure és un acte de campanya d’una de les candidatures. Incapaços de convocar la seva manifestació per evitar el ridícul de l’any passat, han decidit emprar l’estat en la seva lluita de partit. L’actitud surrealista de la Junta Electoral ha arribat al punt de dictaminar no només quin espai de temps compensatori pels “perjudicis provocats per l’emissió de la manifestació” (sic) correspon a altres partits (?) sinó també a deixar en les seves mans el mateix format de la informació. Envoltat en la polèmica de fa setmanes pels atacs a la CCMA, el Col·legi de Periodistes ha trigat un món a reaccionar. Afortunadament, al final, ho ha fet, amb una denúncia imprescindible a Estrasburg.

Bosch, Josep Ramon(president de Societat Civil Catalana).
Nivell de campanya.
Fa mesos que l’activitat de Societat Civil Catalana no és la que era. És com si el premi rebut del Parlament Europeu a instàncies del PP, ara en perill, hagués estat el seu punt culminant. El president es troba en una situació cada vegada més precària. La seva vinculació amb l’extrema dreta ha quedat al descobert des de fa mesos. Ara, per acabar-ho d’adobar, gràcies a la querella contra ell que ha impulsat l’associació Drets, hem sabut que Bosch fa tres anys que utilitza un perfil anònim de facebook per insultar com un covard els independentistes. En el capítol de l’amenaça l’havíem vist actuar a cara descoberta des del seu compte de twitter. Ara, a més, coneixem més detalls sobre un tipus de comportament que en qualsevol societat civilitzada hauria de portar-lo a abandonar qualsevol responsabilitat de relleu públic.

Carbonés, Esteve (guia de muntanya).
Nervis a flor de pell.
Travessar la frontera imposada i patir vexacions per utilitzar el català. Un cas entre tants, massa, als quals ens té acostumats la policia espanyola que emmordassa. Les notícies d’excessos de les “forces de l’ordre” de la metròpoli aniran a més a la colònia. Calma. Cal evitar per tots els mitjans fer-los el regal incaut de caure en les seves provocacions. Des de fa temps, però particularment darrerament, el ministre més ultra, Jorge Fernández Díaz, envia milers d’agents a Catalunya. Milers d’agents que constaten dia a dia com marxem. Milers d’agents la missió dels quals és fer-nos-ho difícil. Parlem clar, el govern espanyol vol incidents. Unes gotes pútrides de violència per aigualir el procés. No caiguem mai en el seu parany. Resistir i denunciar. Explicar-ho a tothom. No donar-los excuses i no acceptar cap abús.

Costas, Anton (president del Cercle d’Economia).
Arguments per votar sí.
Un dels cenacles més abocat a la lluita per la tercera via ha consensuat, després de molts dies de debat intern, un document que tomba en bona mesura la línia argumental de la proposta presentada inicialment pel seu president. Sí, rebutja l’aplicació de mesures unilaterals, discuteix la validesa plebiscitària de les eleccions i argumenta en favor de canvis a Espanya fins i tot en cas de derrota independentista el 27-S. Alhora, però, obra una esquerda important en l’argumentari federalista, que permet aproximar aquest segment a les llistes del Sí: si els independentistes guanyen caldrà que el Govern espanyol s’avingui a negociar un referèndum legal i vinculant sobre la qüestió. Així que aquells qui creuen honestament en un pacte amb Espanya, ja saben quina és l’única via real per aconseguir-lo: votar independència.

Fàbrega, Jordi(alcalde de Sant Pere de Torelló).
És l’hora dels valents.
El recordareu, a poc que en féu memòria, com un dels pioners de les Consultes de 2009-2010 a Osona. És un dels centenars de milers de catalans, potser milions, ho comprovarem el dia 27-S, que ha fet el trànsit des del federalisme a l’independentisme. Us recomano veure’l a 13tv defensant, contra cinc energúmens, el dret dels catalans a triar el seu propi destí. És un exemple del que hem de fer aquests set dies que ens queden. Fins al darrer alè. Potser sense triar objectius tan difícils, cada conversa amb la gent del nostre entorn, com diu l’Assemblea aquests dies, adreçada a explicar, a ajudar, a animar. Hem d’aprofitar totes les oportunitats, perquè no en tornarem a tenir una altra com aquesta. Ens ho hem posat molt difícil nosaltres mateixos, però mai l’adversari s’haurà equivocat tant i durant tant de temps.
http://www.directe.cat/noticia/433236/per-a-ells-som-una-broma
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 20/09/2015, 10:30   #4291
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes! //*//

Cita:
20/9: Aquest diumenge TV3 no serà TV3

VICENÇ VILLATORO19/09/2015 17:48

Segueix-me

Els dies normals el que surt per TV3 és el que ha decidit la gent de TV3. Els serveis informatius, els responsables dels programes... Com tots els mitjans del món, TV3 es pot equivocar, té un punt de vista propi i fins i tot pot tenir les seves dèries. Però en qualsevol cas les decisions són seves, en són responsables i s’hi juguen l’audiència, el prestigi, la credibilitat i la publicitat de la cadena. Però el que surti per TV3 aquest diumenge a la tarda no ho haurà decidit TV3 sinó una Junta Electoral i uns partits que dictaran què volen que es digui d’ells. S’han cobert de glòria. També els partits que hi juguen, entre ells els de la “nova política”! El precedent és desastrós. I no tan sols perquè suposa una distorsió tramposa d’un procés electoral. També perquè respon a una idea de trossejament dels mitjans públics -només dels catalans?- en nom d’una concepció aberrant del pluralisme. En nom del pluralisme no es vetlla perquè TV3 parli professionalment de tot, sinó perquè cadascú faci propaganda d’ell mateix. Com si en nom del pluralisme la programació esportiva la decidissin el Barça o l’Espanyol. O la informació religiosa la fes l’Església, el Consell Islàmic o la Comunitat Jueva. Aquest diumenge TV3 no és TV3. Què diu que fan al 33?
http://m.ara.cat/firmes/vicenc_villatoro/setembre-Avui-TV3-no-sera_0_1434456562.html

Bump:
Cita:
Benvinguts a la Caixa d’Enginyers

20.09.2015 06:00

Divendres diversos bancs van emetre un comunicat inèdit. Hi deien que en cas d’independència potser tancarien oficines a Catalunya. Flipa. Entre els signants, “la Caixa” i el Banc de Sabadell. Molta gent es va indignar i va començar a pensar en alternatives. Deixar “la Caixa” i anar a on? En conec cinc, d’opcions, però potser n’hi ha més: Caixa d’Enginyers, Caixa d’Arquitectes, Fiare, Coop 57 i Tríodos. Cap d’aquestes entitats va signar el comunicat que ens amenaçava. I per això jo avui dic amb orgull que sóc de Caixa d’Enginyers. Deu fer uns cinc anys. I he pensat que si algú es vol canviar de banc, aquí té la meva experiència personal.

No has de ser enginyer per entrar a Caixa d’Enginyer. Jo sóc periodista, i cap problema. Tècnicament Caixa d’Enginyers no és un banc, és una cooperativa de crèdit. Jo hi tinc un compte corrent on els de la feina m’ingressen els diners i una targeta de dèbit per anar amunt i avall. Com tots vosaltres també em sento estafat quan els de Caixa Enginyers, també ells, em cobren 1 euro si trec diners del caixer automàtic (excepte les cinc primeres vegades al mes). Vull dir que santets no ho són, només cal llegir, però també és veritat una cosa, per a mi fonamental: Caixa d’Enginyers no va col·locar preferents durant la crisi immobiliària. Almenys, que jo sàpiga. Aleshores ja em van agradar. I ara, durant la crisi política, s’ha desmarcat del comunicat unionista espanyol. Per tant, moltes gràcies Caixa d’Enginyers. Per partida doble!

Pels que fareu el canvi de banc, sapigueu que Caixa d’Enginyers té una lloc webmés que correcte, des del qual faig la majoria d’operacions. Tenen poques oficines, això sí, i a Barcelona sempre hi ha cua. Us recomano l’oficina de la Via Laietana, que té un aire dels anys setanta que m’agrada molt, i un taulell en forma de mitja lluna que encara m’agrada més. Molt bon tracte. Però si mai he tingut algun problema sempre procuro gestionar-lo online o per telèfon (mai m’han fallat), per evitar-me les cues.

Demà és dilluns. I les cues hi seran. Per deixar “la Caixa i el Banc de Sabadell. No sé si gaires, però hi seran. Veurem si surten per la televisió. O als diaris que controlen. La Vanguardia mateix és propietat del vice-president de ‘la Caixa”. Però sigui com sigui, aquest article és per recomanar-vos que la cua també la feu a la Caixa d’Enginyers. Jo, de moment, n’estic content. ̀I esperançat, també, que no hi hauria cosa més bonica que veure catalans canviant de bancs en plena campanya electoral. Seria poesia pura. I no costa tant.
http://m.vilaweb.cat/article.html?section=vilaweb.rss&article=http://www.vilaweb.cat/noticies/benvinguts-a-la-caixa-denginyers/

Bump:
Cita:
Com van dir adéu a Espanya les ex-colònies?

20.09.2015 06:00

Molts territoris de tot el món s’han independitzat de la corona espanyola els últims segles, la gran majoria dels casos després d’un període de conflicte armat. En el moment de proclamar la separació respecte d’Espanya, en tots els casos hi va haver actes i declaracions d’independència, veritables crides a l’anhel de llibertat i, alhora, memorials de greuges farcits de referències a la política repressiva i colonialista de Madrid en aquells països. N’hem seleccionat uns quants fragments.

La primera en què ens fixem és la més llunyana en el temps: es tracta de laPlakkaat van Verlatinghe del 26 de juliol de 1581, també coneguda com l’Acta d’Abjuració, que va representar de fet la declaració d’independència formal de les províncies del nord dels Països Baixos respecte de l’obediència del rei Felip II de Castella. Després de l’acta ja no hi va haver punt de tornada entre els rebels neerlandesos i la corona espanyola i es diu que el text va influir dos segles després en la més famosa de les declaracions d’independència, la nord-americama, alguns redactors de la qual la coneixien bé.

‘Els Estats Generals de les Províncies Unides dels Països Baixos, a tothom a qui pugui interessar: Com és evident per a tothom que un príncep és designat per Déu per a ésser governant d’un poble i defensar-lo de l’opressió i la violència com el pastor les seves ovelles; i que Déu no va crear els homes esclaus del seu príncep, per obeir les seves ordres, ja siguin bones o dolentes, sinó que va crear el príncep per a governar per al bé dels seus subjectes (sense els quals no podria ésser príncep), per a governar-los d’acord amb la igualtat, l’estimació i el suport com un pare els fills o un pastor el seu ramat, i fins i tot amb perill de la vida en la seva defensa. I quan no es comporta així, sinó que per contra els oprimeix, en cerca d’oportunitats per a infringir els seus antics costums i privilegis i exigir-los el compliment servil, aleshores ja no és un príncep, sinó un tirà i els subjectes només l’han de veure així. I sobretot quan tot plegat es fa deliberadament, sense autorització dels Estats, no sols poden rebutjar-ne l’autoritat, sinó que legalment poden procedir a l’elecció d’un altre príncep perquè els defensi.

(…)

Totes aquestes consideracions ens donen més que raons suficients per a renunciar el rei d’Espanya i cercar algun altre príncep poderós i més amable que ens protegeixi; i, encara més especialment, atès que aquests països han estat durant els últims vint anys abandonats a la pertorbació i l’opressió del rei, i els habitants tractats no com a subjectes sinó com a enemics, esclavitzats per la força pels seus mateixos governadors.

(…)

Així que, sense esperar ja la reconciliació, i com que no s’hi pot trobar cap més remei, ens veiem obligats, d’acord amb la llei de la naturalesa en defensa pròpia i per a mantenir els drets, privilegis i llibertats dels nostres compatriotes, dones i fills, i en última instància per ésser esclavitzats pels espanyols, ens veiem obligats a renunciar la lleialtat al rei d’Espanya i a portar a terme els mètodes que ens semblen més adequats per a assegurar les nostres llibertats i privilegis antics.

(…)

Hem declarat per unanimitat i deliberadament que el rei d’Espanya ha perdut, ‘ipso jure’, tot dret hereditari a la sobirania d’aquests països, que es determinen a partir d’ara a no reconèixer la seva sobirania o jurisdicció, ni cap acte de la seva relació amb els dominis dels Països Baixos, ni fer ús del seu nom com a príncep.’

Un segle llarg més tard, els greuges contra Espanya s’acumulen en l’Acta de la Declaració d’Independència de Veneçuela. Signada a Caracas el 7 de juliol de 1811 per representants de set províncies de les deu de la Capitania General de Veneçuela (entre les quals hi havia la de Barcelona…), s’hi denunciava el menysteniment, l’explotació i l’abandonament d’aquella part del territori espanyol amb unes dures i sentides paraules inicials:

‘En nom de Déu totpoderós, nosaltres, els representants de les Províncies Unides de Caracas, Cumaná, Barinas, Margarita, Barcelona, Mérida i Trujillo, que formen la Confederació americana de Veneçuela al continent meridional, reunits en congrés i considerant la plena i absoluta possessió dels nostres drets, que recobrem justament i legítimament des del 19 d’abril de 1810, arran de la jornada de Baiona i l’ocupació del tron espanyol per la conquesta i successió d’una altra nova dinastia constituïda sense el nostre consentiment, volem, abans d’usar els drets de què ens va tenir privats la força, durant més de tres segles, i ens ha restituït l’ordre polític dels esdeveniments humans, deixar palès a l’univers les raons que han emanat d’aquests mateixos esdeveniments i autoritzen el lliure ús que farem de la nostra sobirania.

No volem, amb tot, començar al·legant els drets que té tot país conquerit de recuperar el seu estat de propietat i independència; oblidem generosament la llarga sèrie de mals, greuges i privacions que el dret funest de conquesta ha causat indistintament a tots els descendents dels descobridors, conquistadors i pobladors d’aquests països, fets de la pitjor condició, per la mateixa raó que els havia d’afavorir; i tirant un vel sobre els tres-cents anys de dominació espanyola a Amèrica, només presentarem els fets autèntics i notoris que han desprès de dret un món de l’altre, en el trastorn, desordre i conquesta que té ja dissolta la nació espanyola.

Aquest desordre ha augmentat els mals d’Amèrica, hi ha inutilitzat els recursos i les reclamacions, i ha autoritzat la impunitat dels governants d’Espanya per a insultar i oprimir aquesta part de la nació, deixant-la sense l’empara i la garantia de les lleis.

És contrari a l’ordre, impossible al govern d’Espanya i funest a Amèrica que, tenint l’última un territori infinitament més extens i una població incomparablement més nombrosa, depengui i sigui subjecta a un angle peninsular del continent europeu.’

A l’Argentina, on el moviment independentista va arrencar amb la Revolució de Maig del 1810 al Riu de la Plata amb una significativa participació de catalans, la declaració de ‘l’august i sagrat objecte de la independència’ no es va produir fins al cap de sis anys. A l’acta de ‘emancipació solemne del poder despòtic dels reis d’Espanya’, adoptada a San Miguel de Tucumán el 9 de juliol de 1816, els representants el congrés de les Províncies Unides declaraven:

‘Nosaltres els representants de les Províncies Unides a Sud-amèrica, reunits en congrés general, invocant l’Etern que presideix l’univers, en nom i per l’autoritat dels pobles que representem, protestant al Cel, a les nacions i als homes del globus la justícia que regla els nostres vots: declarem solemnement a la faç de la terra que és voluntat unànime i indubtable d’aquestes províncies de trencar els vincles violents que ens lligaven als reis d’Espanya, recuperar els drets que ens van prendre i investir-se de l’alt caràcter d’una nació lliure i independent del rei Fernando VII, els seus successors i la metròpoli [espanyola].’

La declaració de sobirania xilena, signada per Bernardo O’Higgins, Miguel Zañartu, Hipólito de Villegas i José Ignacio Zenteno el 12 de febrer de 1818, arrenca amb una colpidora i quasi poètica sentència:

‘La força ha estat la raó suprema que durant més de tres-cents anys ha mantingut el nou món en la necessitat de venerar com un dogma la usurpació dels seus drets i de cercar en si mateixa l’origen dels seus més grans deures.

Calia que algun dia arribés la fi d’aquesta violenta submissió: però mentrestant era impossible d’anticipar-la: la resistència del dèbil contra el fort imprimeix un caràcter sacríleg a les seves pretensions, i no fa sinó desacreditar la justícia en què es funden. Es reservava al segle XIX escoltar a Amèrica reclamar els seus drets sense ésser delinqüent i mostrar que el període del seu sofriment no podia durar més que el de la seva debilitat.

La revolució del 18 de setembre de 1810 va ser el primer esforç que va fer Xile per a complir aquests alts destins a què els cridava el temps i la naturalesa: els seus habitants han provat des d’aleshores l’energia i fermesa de la seva voluntat, resistint-se a les vicissituds d’una gran guerra en què el govern espanyol ha volgut fer veure que la seva política respecte a Amèrica sobreviuria al trastorn de tots els abusos. Aquest últim desengany els ha inspirat, naturalment, la resolució de separar-se per sempre de la monarquia espanyola i proclamar la independència a la faç del món.’

El 28 de novembre de 1821 el Panamà va assolir ‘la gloriosa i noble independència’ respecte de ‘la mare pàtria Espanya’ i va decidir, aleshores, la seva ‘unió voluntària a la Gran Colòmbia, integrada per Veneçuela, Colòmbia i l’Equador’.

La declaració constava de dotze articles, els dos primers dels quals deien:

‘1. El Panamà espontàniament i d’acord amb el vot general dels pobles que el componen, es declara lliure i independent del govern espanyol. 2. El territori de les Províncies de l’Istme pertany a l’Estat Republicà de Colòmbia, al congrés del qual el representarà oportunament el seu diputat.’

La declaració tenia un antecedent en l’Acta d’Independència de la Vila de Los Santos (10 de novembre de 1821), on es manifestava ‘el vot general del poble per a separar-se de la nació espanyola per motius que eren bastant públics, i que són encara més opressius, per bé que no perden un moment de subjugar cada dia més la llibertat de l’home: atemptant cada espanyol, per rídicul que sigui principalment si té comandament i és militar, fins i tot contra allò més sagrat que es troba en tot ciutadà, que és el seu individu. Que, per tot plegat, desitjós de viure sota el sistema republicà que segueix tot Colòmbia, anhelava el mateix poble que aquesta vila jurés la independència del govern espanyol.’

L’Acta d’Independència de l’Alt Perú(actual Bolívia), del 6 d’agost de 1825, conté una frase que ho resumeix tot respecte a la relació violenta i colonial amb la metròpoli:

‘(…) Ha arribat el venturós dia en què els inalterables i ardents vots de l’Alt Perú per emancipar-se del poder injust, opressor i miserable de rei Fernando VII, mil vegades corroborat amb la sang dels seus fills, constin amb la solemnitat i autenticitat que al present, i que cessi en aquesta privilegiada regió la condició degradant de colònia d’Espanya, juntament amb tota dependència, tant d’aquesta com del seu actual i posteriors monarques.’

Amb el nom de Crit de Yara del 10 d’octubre de 1868 és conegut el començament de la lluita independentista cubana. Carlos Manuel de Céspedes va proclamar a l’ingenio La Demajagua la independència de Cuba i els principis de la lluita revolucionària, basada en la igualtat de tots els homes. La proclama va obrir la guerra dels Deu Anys i més revoltes, que van acabar amb l’anomenada Guerra Necessària a partir del 1895 (amb el descendent de valencians José Martí al capdavant) i la rendició espanyola el 1898. Els primers paràgrafs del ‘Manifest de la Junta Revolucionària de l’Illa de Cuba, adreçat als seus compatriotes i a totes les nacions’, deien:

’Quan ens aixequem armats contra l’opressió del tirànic govern espanyol, seguint el costum establert en tots els països civilitzats, manifestem al món les causes que ens han obligat a fer aquest pas, que en demanda de més béns, sempre produeix trastorns inevitables, i els principis que volem cimentar sobre les ruïnes del present per a felicitat del futur.

Ningú no ignora que Espanya governa l’illa de Cuba amb un braç de ferro ensangonat; no sols no la deixa seguretat en les seves propietats, atorgant-se la facultat d’imposar-li tributs i contribucions al seu grat, sinó que tenint-la privada de tota llibertat política, civil i religiosa, els seus desgraciats fills es veuen expulsats del seu sòl a climes remots o executats sense cap mena de procés, per comissions militars establertes en plena pau, amb minva del poder civil. La té privada del dret de reunió, com no sigui sota la presidència d’un cap militar; no pot demanar el remei als seus mals, sense que se la tracti de rebel, i no se li concedeix cap més recurs sinó callar i obeir.’

La lluita independentista cubana va tenir un reflex quasi paral·lel a l’altre extrem del minvant imperi espanyol: les Filipines. La declaració d’independènciafou escrita i llegida per l’advocatAmbrosio Rianzares Bautista, parent llunyà de l’heroi independentista José Rizal. Alguns passatges de l’acta, escrita en castellà i llegida al poble de Cavite Viejo el 12 de juny de 1898, recorden paràgrafs de la Declaració d’Independència nord-americana d’un segle abans:

‘Els qui la subscriuen (…), tenint en compte que els seus habitants ja es troben massa cansats de suportar l’ominós jou de la dominació espanyola, tenint en compte també els arrestos arbitraris i tractes cruels de la Guàrdia Civil fins el punt de causar la mort amb complicitat i fins i tot sota ordres expresses dels seus caps, els quals de vegades van arribar a l’extrem d’ordenar l’afusellament de presoners amb el pretext que es volien escapar en violació de les disposicions dels reglaments dels seus cossos (abusos no foren castigats), en consideració de les injustes deportacions (especialment decretades pel general Blanco) de personatges eminents i d’alta posició social, a instigació de l’arquebisbe i els capellans interessats a tenir-los fora del seu camí per als seus egoistes i avariciosos fins, deportacions que es van fer ràpidament amb mètodes processals més execrables que els de la Inquisició i que tot país civilitzat repudia perquè la decisió va correspondre sense audiència a les persones acusades, [per tot això] el poble va decidir de començar un moviment revolucionari l’agost del 1896 amb el pròpòsit de recuperar la independència i sobirania que Espanya els havia pres per mitjà del governador Miguel López de Legazpi…

(…)

I posant com a testimoni de la rectitud de les nostres intencions el suprem jutge de l’univers, i sota la protecció de la poderosa i humanitària nació nord-americna, proclamem i solemnement declarem en nom i autoritat dels habitants de les Illes Filipines, que són i tenen dret d’ésser lliures i independents; que estiguin lliures de tota obediència a la Corona d’Espanya; que qualsevol vincle polític entre tots dos [territoris] quedi tallat per complet i s’anul·li; i que així mateix com qualsevol estat lliure i independent, tenen completa autoritat per a declarar la guerra, entrar en aliances i regular el comerç i executar tots aquells actes i coses d’incumbència dels estats independents.’
http://m.vilaweb.cat/article.html?section=vilaweb.rss&article=http://www.vilaweb.cat/noticies/com-van-dir-adeu-a-espanya-les-ex-colonies/
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 21/09/2015, 00:46   #4292
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Com seguem espigues d'or, quan convé seguem cadenes//*//

Cita:
Toquem l’escac i mat amb la punta dels dits

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-Les tendències demoscòpiques són clares: les dues úniques propostes polítiques que van a l’alça en aquest moment són la CUP i Junts pel Sí. Si la majoria absoluta de les llistes independentistes era raspada fa deu dies, ara supera ja els resultats del sobiranisme (encara no independentista) en 2012. I el seu percentatge de vot ha crescut fins a apropar-se al cinquanta per cent dels vots. Hem de continuar amb la mateixa força, fins al darrer alè, per fer d’aquestes eleccions el pas decisiu cap a la llibertat. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.


Fernández Díaz, Jorge (ministre de l’Interior del govern espanyol).
El mur que ens cal saltar.
Diàleg, diàleg, diàleg. Els candidats dependentistes repeteixen a cor el mantra. El debat de candidats a la televisió comtal sembla una competició de moderació. Com si tots haguessin aterrat a Catalunya en 2015. El dia abans, després d’una intensa batussa, el Cercle d’Economia també havia demanat diàleg. I, també, com gairebé cada jornada, el dependentisme obre i tanca la porta a qualsevol negociació, demostrant que, als espanyols (convindria dir-ho més clarament) només els asseuran a la taula els seus creditors si nosaltres ho forcem des de la unilateralitat. El ministre, en la seva línia, per fer caure del cel tant unicorni alat, ha recordat immediatament allò que és evident: que cap govern espanyol acceptarà un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. I és justament per això que hem de tirar pel dret.

Herrera, Carlos(periodista radiofònic).
Catalanista per un dia.
El periodista de la brunete dependentista va tenir un bri, un moment lúcid d’equanimitat, en llançar a les xarxes socials el següent pensament: “Impresionante vista aérea de la Meridiana en bcn. Gustará o no pero la organización y desarrollo es impecable. Cívico y festivo.” La reacció dels seus seguidors, com podeu imaginar, va estar plena, plena d’amor. Un home que ha dedicat esforços ingents a lluitar contra el procés va ser objecte de tota mena d’improperis per haver-se atrevit a lloar un acte de nazis-jueus nordcoreans adoctrinats pel monopoli independentista dels mitjans, pagat al cent per cent amb recursos públics, des dels autocars als entrepans del berenar. El nivell de les respostes serviria d’exemple perfecte per explicar exactament perquè hem arribat al punt on som.

Iceta, Miquel(candidat del PSC).
Infantilisme per combatre el col·lapse.
El Partit dels Socialistes de Catalunya s’arrossega per la campanya com a ànima en pena. Només els queda cridar l’atenció a base de ball, des de la buidor més absoluta. Res a dir, molt a ballar. Abandonat el dret a decidir, no tenen absolutament res a oferir, més enllà d’una vaga promesa de reforma constitucional de fa tres anys. Del partit que era clau en la Catalunya autonomista no en queda gairebé res. Per això, potser per primera vegada, el líder espanyol apareix fins i tot a l’espai electoral televisiu de la candidatura. I ve a participar en una dotzena d’actes de campanya. És, aleshores, el moment d’amagar la seva solitud esparverant. Cal una producció agosarada i cosmètica per amagar la realitat: que ja gairebé ningú assisteix als seus mítings.

Lindo, Elvira(escriptora).
La mare de totes les planxes.
La seva diatriba contra Lluís Llach a “El País” exemplifica a la perfecció el que ha estat l’actitud del gruix (gairebé, per desgràcia per a la cultura, la totalitat) de la intel·lectualitat espanyola davant del procés català cap a la plena sobirania. Els importa un rave aproximar-se a tocar amb les mans la realitat. Per comptes d’aixecar el vol i analitzar des de paràmetres el més objectius possible, de buscar aproximar-se mínimament a les raons de l’altre, adopten l’actitud del “hooligan” més descerebrat, la imatge perfecta de l’espanyolisme desbocat: la veritat ens és absolutament igual, només volem insultar. Si els diem de tot se’ls passaran les ganes de marxar. Aquesta aproximació a la realitat des dels budells conviu, a més, de manera sorprenent, amb l’acusació als independentistes de basar el seu projecte en conviccions exclusivament sentimentals.

Pastor, Ana(periodista de la Sexta).
Els avantatges són propaganda.
De la mítica entrevista de la “star” espanyola al president Mas queda per a la posteritat un moment mític: quan titlla de propaganda l’anàlisi dels avantatges de crear un estat nou i crida a analitzar només els riscos. Sobre el primer afirma que és propaganda i el contrari periodisme. Ana Pastor diu que el programa de Junts pel Sí ja especifica prou els punts positius de la independència. Ella no en vol fer propaganda. D’acord, acceptem el repte. Cal parlar dels riscos, per cert, tots ells derivats de les represàlies de l’estat espanyol. Però si la periodista estrella vol rigor hauria de preguntar també pels altres riscos, sense els quals és impossible prendre una determinació raonada i raonable sobre la independència. Sí, sí, els immensos riscos (molts més de tres) que planteja quedar-nos a Espanya en condició de derrotats.

Roca Junyent, Miquel (advocat).
Joves promeses.
La campanya d’Unió es dissol com un terrós de sucre. A cada dia, més desesperats, accentuen el seu anti-independentisme. Als pocs dies d’escoltar el número dos per Barcelona, el fiscal Rodríguez Sol, afirmar que votaria no, s’ha conegut la notícia que l’alcalde de Solivella ha abandonat el partit, ha penjat l’estelada i ha demanat a la Junta Electoral que prengui nota de la seva baixa dins la llista del partit per Tarragona. El mateix dia, poques hores després d’un dinar al Círculo Ecuestre, l’advocat de la infanta Cristina donava al seu suport a Ramon Espadaler. I, entretant, enquesta rere enquesta, els votants dubtosos van decidint que aquesta vegada, decisiva, no toca quedar fora del Parlament. I és així com s’esvaeixen sense remei les darreres opcions de supervivència del vell partit de Carrasco i Formiguera. Molt trist.
http://www.directe.cat/noticia/433319/toquem-lescac-i-mat-amb-la-punta-dels-dits
Aviso a Organizadores   Citar
Plataforma
El Puto Programa
Antiguo 21/09/2015, 05:38   #4293
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Bon Cop de Falç //*//

Cita:
«Qué bueno que viniste», carta oberta als 400.000 llatino-catalans de cara al 27-S Gabriel Fernández, tinent d'alcalde de Sabadell i nascut a Montevideo, els demana que amb el seu vot ajudin "a fer possible la República Catalana" en la qual "com tots els fundadors del país compartirem iguals deures i drets"

Redacció | 20/09/2015 a les 21:38h


Aquest ès el text original en castellà de la carta oberta als centenars de milers llatino-catalans del nostre país que els adreça Gabriel Fernández,  actual tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Sabadell (Vallès Occidental), i nascut a Montevideo (Uruguai). Amb aquesta apel·lació pública. el seu autor vol respondre al candidat del Partit Popular García Albiol i les manifestacions que va efectuar ahir en un acte electoral.

Albiol havia acusat al govern de la Generalitat d'afavorir la immigració musulmana en detriment de la procedent d'Hispanoamèrica perquè, entre d'altres motius esgrimits, parla castellà i se sent més propera a Espanya.

Que suerte que viniste!
Carta abierta a 400.000 latino-catalanes de cara al 27S

Hola, hace tiempo que quería escribirte estas líneas y comunicarme contigo. Son tantos los temas a resolver en nuestro día a día que entiendo que a veces no tengamos esa pausa y momento que tanto nos agrada a los que venimos del sur, para hablar “de política”. No sabes como extraño esas charlas y discusiones en el “boliche” o en las sobremesas con amigos y familiares. De hecho te reconozco que en ocasiones nos faltan referentes que conecten más con nosotros, con nuestras formas de ser, hacer y vivir la política, y que logren emocionarnos…

Es cierto que vos y yo, si bien somos hijos de una misma "patria grande" -como le decimos a nuestra querida América Latina- tenemos nuestras lógicas diferencias, y que cada uno de nosotros/as representamos culturas y países distintos. Un crisol de pueblos orgullosos de nuestro pasado y esperanzados con nuestro futuro.
Yo también como vos hace ya algunos años dejé mi vida, mis amigos y mis bienes en mi país de nacimiento (Uruguay), y emprendí junto con mi familia una experiencia única y complicada, como lo es sin dudas la de emigrar.

Comenzar una nueva vida aquí en Catalunya, aprender unas nuevas costumbres y una lengua nueva, entender a nuestro país de acogida y que él nos entienda a nosotros,  y todo ello con esa “ley de extranjería” que más que ayudarnos nos dificultaba nuestra vida e integración. Nuestro camino no ha sido fácil ni es fácil. Además vos y yo sabemos perfectamente que la crisis se ha cebado muy especialmente con nuestro colectivo, donde por ejemplo la tasa de paro es mucho más alta que la media (el doble para ser más exactos).

Y en medio de todo esto que vivimos de forma particular, la sociedad catalana, aquella con la cual vivimos nuestro día a día y de la cual formamos parte, inicia una verdadera revolución. Una revolución pacífica, democrática, una lucha tenaz y justa por conquistar el derecho como nación a la autodeterminación. Ese derecho que nuestros pueblos y países ejercieron hace más o menos unos 200 años, y del cual por cierto nunca nos hemos arrepentido.

Quién nos iba a decir a mí y a vos que ahora estaríamos viviendo como actores privilegiados un proceso de liberación nacional y la construcción de un nuevo Estado en Europa!! Una verdadera revuelta que quiere hacer posible un país más justo, prospero y solidario.

Pero eso sí, un nuevo país donde todos, es decir - y repito- todos los que vivimos en Catalunya por encima del lugar donde hayamos nacido o lo que diga el NIE, DNI o pasaporte, desde el primer minuto seamos “padres fundadores” del nuevo Estado, en igualdad de derechos y obligaciones. Por qué? Porque nosotros vivimos, sufrimos, disfrutamos, amamos, soñamos, estudiamos y  trabajamos aquí. Porque nuestro lugar de nacimiento (se llame Argentina, Colombia, Ecuador, México o Uruguay) será siempre nuestra tierra y estamos orgullosos de nuestras costumbres y cultura, pero ahora somos parte también de este pueblo. Y porque es evidente que nuestro país y el de nuestros hijos es este: Catalunya.

Y viste como ahora, a los que les gustaba “limpiar” su ciudad de inmigrantes, se acuerdan de nosotros los latinos? Que hablamos su misma lengua, que tenemos sus mismas costumbres, que somos “diferentes” a otros colectivos de inmigrantes, etc. Solo les falta decir que ellos representan a “la madre patria”. Nos tratan como si no los conociéramos, como si no nos diéramos cuenta lo que realmente buscan: que votemos por miedo o que no participemos de la decisión más trascendente que puede tener un pueblo en su historia. Están locos, mira si vamos a dejar pasar esta oportunidad.
Por ello el próximo 27 de setiembre nosotros y nuestra nueva patria - que como hemos aprendido de pequeños no es otra cosa que nuestros vecinos, amigos y familiares-, nos jugamos todos juntos una oportunidad seguramente irrepetible y única.

En nuestras manos está poder  decirle al mundo que somos un pueblo que quiere gobernar su futuro en libertad, sin tutelas y en paz, igual que lo hacen actualmente más de 200 países. Y nosotros, los más de 400.000 latinos que vivimos aquí y tendremos derecho a votar este domingo, podemos sumarnos a la revolución de las sonrisas. Nuestra participación y nuestro voto es decisivo. Sumarnos ayudará y hará posible el nacimiento del nuevo Estado, es decir de la República Catalana, y como todos los fundadores del país compartiremos iguales deberes y derechos.

Dale, hagámoslo posible, co-protagonizemos junto al resto del pueblo catalán esta revolución que nos abre la posibilidad de un futuro mejor para nosotros y nuestros hijos. El domingo 27 vamos a votar, tomemos de verdad “el cielo por asalto”, que se note que los catalanes de origen latinoamericano también nos la jugamos y decimos presente. Y esa noche, cuando empiece el recuento de votos, que quede claro que nosotros también hemos hecho posible la independencia de Catalunya.  


 

Gabriel Fernàndez Díaz
(Nascut a Montevideo i 3r tinent de alcalde de l'Ajuntament de Sabadell)
http://www.naciodigital.cat/noticia/94816/qu/bueno/viniste/carta/oberta/400000/llatino-catalans/cara/al/27-s
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 21/09/2015, 15:27   #4294
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes! //*//

Cita:
Ara que hem perdut la por

21.09.2015 06:00

Aquest cap de setmana he mirat d’acudir a tants actes públics com he pogut. Volia escoltar el batec de la campanya. Divendres al vespre vaig fer una conferència per a l’ANC a Cassà de la Selva. Dissabte vaig ser a la Farga de l’Hospitalet seguint l’acte central de Junts pel Sí. Ahir al matí vaig participar a Arenys de Mar en un acte de suport a Junts pel Sí i la CUP. I a la vesprada vaig anar també a l’Auditori de Barcelona, a seguir l’acte central de campanya de la Candidatura d’Unitat Popular.

Si faig aquest recompte de l’agenda és només per a explicar que d’ençà que els banquers ens van amenaçar he tingut, per sort, un bon grapat d’oportunitats de copsar de primera mà com vibra, què sent i com reacciona una part important del país, de conversar amb gent de zones diverses, d’idees i afiliacions polítiques diverses, de sensibilitats diverses. En aquesta campanya tot va tan ràpid que ja sembla que no haja passat això tan greu que va passar divendres quan la patronal dels banquers es va atrevir a amenaçar-nos en públic als qui votarem que sí.

Volia comprovar com impactava això i en aquestes hores, hores de campanya, he vist sobretot una cosa: que molta gent ha perdut definitivament la por. Moltíssima. Molta gent, ho torne a dir, de moltes sensibilitats i vides diferents. I us confesse que causa impressió. Fa molta impressió de veure com de sobte et trobes tot de gent que no està disposada a continuar aguantant que ens amenacen. Fa molta impressió de veure amb quina confiança encaren aquesta setmana que falta, que serà dura. Fa molta impressió de sentir-los parlar i amb quina seguretat et diuen que diumenge guanyarem de segur i que ara el país no fallarà.

Jo també n’estic segur, en la mesura que d’això se’n pot estar segur. Però, alerta, guanyarem diumenge, no pas abans. No guanyarem avui, ni demà, ni dimecres, ni dijous, ni divendres, ni dissabte. Guanyarem diumenge. I per a fer-ho bé, que no volem només guanyar ans guanyar bé, avui dilluns, demà dimarts, despús-demà dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge mateix fins que no hagen tancat les urnes, no hem de parar ni un segon de parlar, de debatre, d’enraonar, de convèncer qualsevol que encara no vegem convençut, qualsevol que encara tinga por, ni que siga una engruna. Tot vot és un tresor, tots els vots són el vot decisiu, el que fa la victòria.

Tingueu-ho clar: hem arribat ací, tan lluny, comptant només amb les nostres forces. Hem arribat ací, tan a prop de guanyar, sense que ningú no ens regalàs res i guanyant-nos cada voluntat contra la por i les amenaces. I som ací perquè hem sabut fer el camí respectant les diferències, des de la pluralitat i el debat. Les enquestes diuen només que ho fem bé. La gent, a cada cantonada, només t’explica que tenim la raó i l’hem sabuda explicar. Però ara cal transitar la darrera setmana i rematar la feina de molta gent que no ha viscut prou per a gaudir-ne i de tots els qui en volem gaudir.

De manera que ara que ja hem perdut la por no perdem el seny: els cinc sentits posats a la feina, un somriure a cada cara i a disputar cada vot al carrer i a les cases.
http://m.vilaweb.cat/article.html?section=vilaweb.rss&article=http://www.vilaweb.cat/noticies/ara-que-hem-perdut-la-por/
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 21/09/2015, 19:45   #4295
hotmail2866
avatar_
Fecha Registro: abr 2013
Mensajes último año: 78
SmilePoints último año: 80
Reputación último año: 25
Expes publicadas: 42
Colaboración: 3
icon

liders sindicals?

En lloc de defensar els treballadors frent a la gran patronal ,els senyors Toxo , i Mendez Rebutgen la independencia i van contra ella com la banca i Freixenet, Pronovias, Laboratoros Almirall
Aviso a Organizadores   Citar
3 foreros han dado SmilePoints a hotmail2866 por este mensaje
Baliga-balaga (21/09/2015), Joan 1944 (22/09/2015), Maria Catalana (22/09/2015)
mi-mensajex Perfiles Destacados de Chicas - Publicidad
Antiguo 21/09/2015, 22:04   #4296
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Ara és l'hora //*//

Mes joc brut.

Companys, els treballadors de Correus han rebut l'ordre que aquesta setmana està prohibit fer hores extres ni treballar a les tardes.

Mai s'havia pres aquesta mesura en una setmana amb eleccions pel mig. Mes joc brut per que pot impedir que els vots per correu arriben a les meses electorals a temps de poder ser comptabilitzats. Molt greu !!*!!

Feu-ho correr, que tothom estigui assebentat del joc brut que ens fan.

Bump:
Cita:
La llibertat o la por

21.09.2015 06:00
Oriol Izquierdo

Som a tan pocs dies del vot de la nostra vida que he estat temptat de titular aquest article ‘L’hora de la veritat’. Perquè el dia 27 de setembre ho serà. Posem-nos èpics: diumenge serà l’hora de fer el gest col·lectiu més important d’aquests darrers tres-cents anys per la nostra llibertat nacional. En serà l’hora i el farem. Per dignitat. Per la nostra llibertat personal.

Deu ser per això, perquè som davant un dels moments de més transcendència que viurem, que a hores d’ara ningú, ni dins ni fora del país, tampoc a Espanya ni més enllà, no discuteix que aquestes eleccions, en diguin com en diguin, tindran un caràcter plebiscitari. I deu ser per això, també, que assistim a un espectacle fascinant: a aquest pas podrem estrenar la república inaugurant un museu de les amenaces! Si no m’he descomptat, només falta que els bisbes ens amenacin d’excomunicar-nos si votem per la independència. No, calla, que ells ja fa mesos que van dir que això seria pecat. Sort que després alguna veu autoritzada del Vaticà n’ha fet fins i tot befa…

Són tan exagerades, totes aquestes amenaces, que més aviat fan riure. Que farien riure si no fos que, malauradament, sempre acaben espantant algú. Perquè hi ha gent espantadissa. Hi ha gent crèdula. Hi ha gent desinformada i sense la capacitat o l’interès necessaris per a informar-se. I, en canvi, no caldria sinó, tots els vots valen igual. Per això les amenaces no fan riure. Són immorals i indecents. Servir-se’n hauria d’inhabilitar per a la vida pública.

Però les coses no van així. Ja hem vist com actuen els qui representa que són àrbitres. Es deu comentar tota sola la grotesca decisió de la Junta Electoral de considerar, primer, que la Via que vam fer per la Diada era un acte de campanya i obligant, després, els mitjans públics a compensar els partits unionistes regalant-los temps de ràdio i de televisió. Es deu comentar sola: no cal que en parlem més. Quan els àrbitres són art i part s’ha acabat el joc. Ja no hi ha regles.

La llibertat o la mort. He estat a punt de titular així aquest article. Tal com ho veig, el 27 de setembre votarem i amb els nostres vots escollirem o llibertat o mort. O la possibilitat de construir un nou país, un altre horitzó de futur per al país i per a tots els qui hi vivim, i sortir de l’atzucac que és, si més no per a nosaltres, Espanya. O la condemna a continuar sota l’arbitri d’aquests jutges que ens castiguen a ser ciutadans de segona, súbdits sense veritable capacitat de decisió, individus sotmesos a la demagògia més infame i encara a haver-ne de demanar perdó. Una condemna que és, si ens ho mirem a la tremenda, una mort civil col·lectiva. Però no m’agrada exagerar.

I per això he decidit, finalment, que l’article tindria un altre títol: la llibertat o la por. El que decidirem diumenge 27 de setembre és, també, si votem amb llibertat o ens rendim a la por. Si som i volem ser, amb tota la responsabilitat i totes les conseqüències, o ens resignem a ser mesells. Si creiem que el nostre vot és lliure i tenim, per tant, el dret irrenunciable de triar el camí de futur en què lliurement vulguem creure. O, per contra, si són els bisbes, els banquers, cap empresari patètic, el tribunal constitucional espanyol i tota la resta d’estructures arnades d’aquest estat, naturalment la seva diplomàcia, més o menys amb sordina els seus militars, també les mitges paraules dels funcionaris europeus, de Cameron, Merkel o Obama, els qui decidiran per nosaltres.

Si calia, doncs, hi ha una raó definitiva per a votar a favor del trencament: ningú no ha de venir a dir-nos què ens convé votar. Ningú no pot fer-ho. Per dignitat democràtica, no ho podem permetre. I la millor manera de rebel·lar-s’hi és votar en consciència i amb llibertat. Sense por. Apostant per un futur nou i millor. Per una de les dues candidatures del sí-sí. No volen brou? Donem-los-en dues tasses.

No tingueu por. No deixeu que ningú al vostre voltant es rendeixi a la por. Sigueu lliures. Perquè volem ser lliures i podem ser-ho.
http://m.vilaweb.cat/article.html?section=opinio.rss&article=http://www.vilaweb.cat/noticies/la-llibertat-o-la-por/

Bump:
Cita:
La Unió Europea sempre negocia

19.09.2015 06:00
Silvio Falcón

La Comissió Europea ha reproduït, en boca del portaveu de Jean-Claude Juncker, el seu posicionament sobre una possible independència d’una part d’un Estat membre. La Comissió sempre ha dit que en aquest supòsit els tractats no s’aplicarien en aquell nou Estat i que podria demanar adhesió a la Unió. Aquesta nova adhesió, com qualsevol altra, necessitaria d’unanimitat dels membres per tal de ser efectiva, després de complir una sèrie de requisits.

En una època especialment crítica per a una Unió Europea amb molts fronts oberts (Grècia, la crisi dels refugiats, etc), molts catalans comencen a plantejar-se si, quan siguem independents, ens convé ser-ne membres. El fet és que l’actuació de la Comissió fins a dia d’avui ha estat prou neutral, oferint força resistència a la força diplomàtica d’un dels seus Estats membres: Espanya. No cal oblidar, a més, que aquestes declaracions es fan en un marc general, sense citar Catalunya explícitament (tot i que implícitament tothom sap a quins casos es refereixen).

Però la Unió Europea sempre negocia. Sigui quin sigui el cas, la governança política de la Unió sempre respecta un principi bàsic: el pragmatisme. “Initial reluctance followed by pragmatic acceptance” (rebuig inicial seguit per una acceptació pragmàtica), que en diuen a l’Eurobubble brussel·lenca. Us presento 5 raons per les quals la Unió Europea negociarà que Catalunya esdevingui Estat membre.

1. Els Tractats no preveuen una situació semblant.
El Tractat de la Unió Europea (TUE) no preveu la possible expulsió d’una part d’un Estat membre que hagi declarat la seva independència. Fins ara ha estat la Comissió Europea qui ha emès la seva opinió sobre la qüestió, malgrat el responsable final de l’aplicació del Tractat correspon al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg. Per tant, no existeix allò que sovint afirma la premsa espanyola sobre una “expulsió automàtica” de Catalunya si es declara la independència. Jurídicament no hi ha precedents ni cap text jurídic en què s’expliciti aquesta possibilitat.

2. Expulsar 7,5 milions de ciutadans?
Acceptant una hipotètica expulsió de Catalunya de la Unió Europea ens trobaríem amb un problema encara més greu: tota la població catalana, encara amb nacionalitat espanyola, tindrien plens drets com a ciutadans europeus.
La història de la construcció europea sempre s’ha fonamentat sobre dos pilars: guanyar drets i sumar nous Estats. Només amb aquesta idea es pot entendre l’ampliació a l’Est de 2004 (quan van entrar 10 nous Estats) o la posterior acceptació de Bulgària i Romania. Expulsarà la UE 7,5 milions de ciutadans? És tan improbable com en el cas escocès, envers el qual la Comissió seguia afirmant que els tractats no serien aplicables en cas d’independència d’una part d’un Estat.

3. Si ens expulsen, ens reconeixen.
La expulsió de Catalunya de la Unió Europea implica el reconeixement de la República catalana. No pots expulsar quelcom que no existeix. Els 28 Estats de la UE, en bloc, reconeixerien la realitat estatal dels catalans i afavoririen el reconeixement dels Estats Units, Rússia, Xina o d’altres Estats claus en la governança global.
Espanya se’n sortiria amb la idea d’aïllar Catalunya només en una primera fase, perquè ipso facto els representants de la República catalana rebrien audiència al més alt nivell a Brussel·les, Washington o Beijing. És per això que la Unió Europea (i Espanya, sobretot Espanya!) s’avindrà a negociar molt abans.

4. La UE s’adapta: precedents i inversions.
Hi ha gran quantitat de casos en què la Unió Europea ha trobat solucions a allò que no s’explicitava a la normativa. Fins i tot, sovint la Unió ha fet allò contrari del que poc temps havia anunciat. En el primer grup podem citar el desenvolupament de tot el que envolta l’euro. Yanis Varoufakis, ex-ministre de finances grec, recordava fa poc que l’Eurogrup (reunions de ministres de finances que prenen decisions sobre el futur de l’Eurozona) és un organisme que no és recollit a cap document oficial. L’adaptació a noves situacions polítiques és molt ràpida, com a l’hora d’establir nous mecanismes per tal de rescatar països amb problemes financers. Un altre exemple, la Comissió Europea afirmà que mai reconeixeria les repúbliques bàltiques i tot just fa 11 anys que són membres de ple dret de la Unió Europea.

D’una altra banda, cal afegir un element important. Més de 5000 multinacionals tenen interessos a Catalunya. A més, Barcelona s’ha convertit en un centre econòmic d’enorme importància. Per citar tres exemples d’última hora, Volkswagen ha decidit aquests dies invertir 3.300M d’€ a la seva planta de Martorell, Maersk ha comprat una de les empreses més importants que opera al Port de Barcelona i Inditex ha decidit comprar un solar de 19.000m2 a Cerdanyola per a ubicar una planta per a més de 200 treballadors.

5. La Comissió Europea no sempre ha dit el mateix.
La Comissió no sempre ha dit el mateix sobre aquesta qüestió. Una resposta parlamentària de Barroso (E-007453/2012) del 28 d’Agost de 2012 afirma que “en l’hipotètic cas d’una secessió d’una part d’un Estat membre de la UE la solució hauria de fonamentar-se i negociar-se en el marc del dret internacional”. Aquesta resposta és ben diferent a la línia que ha utilitzat generalment, dient que els Tractats no s’aplicarien a la regió independitzada (doctrina que, a més, deriva d’una resposta parlamentària de 2004, feta per l’expresident de la Comissió Europea Romano Prodi).

A més, dos Comissaris de l’equip Barroso (2009-2014) van afirmar els seus dubtes sobre si Catalunya quedaria fora de la Unió. Viviane Reding va dir “cap llei diu que Catalunya hagi de sortir de la Unió si s’independitza”, en una entrevista a un mitjà andalús. Per la seva banda, Joaquín Almunia creia que “no és honest dir de manera taxativa que Catalunya quedarà fora de la UE si s’independitza”. Tots dos van ser obligats a rectificar.

En conclusió, els 28 sempre, en tots els casos, s’avindran a negociar, sigui quin sigui l’escenari. En un cas d’expulsió, no cal desestimar un escenari de fast-track, d’accés simplificat a la Unió. En qualsevol cas, no hi ha res tancat i és precisament per això que el govern espanyol corre darrera d’Obama, Merkel, Cameron o Hollande per evitar que els catalans votin en massa el 27 de Setembre a les forces sobiranistes. Perquè saben que podem esdevenir independents i que, malgrat que no sempre amb èxit, Europa sempre negocia.

 

Silvio Falcón, assessor de l’Aliança Lliure Europea al Parlament Europeu
http://m.vilaweb.cat/article.html?section=opinio.rss&article=http://www.vilaweb.cat/noticies/la-unio-europea-sempre-negocia/
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 22/09/2015, 00:28   #4297
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Com seguem espigues d'or, quan convé seguem cadenes//*//

Cita:
L'ombra del fracàs

"Aquí és on el triomf moral i polític de l'independentisme es convertirà en jurídic per imposició d'Europa i la comunitat internacional"

per Ramón Cotarelo 19 de Setembre 2015

La majoria absoluta que els sondejos pronostiquen al bloc del "sí" en les plebiscitàries del 27 de setembre que anuncia l'independentisme ja ha triomfat, que Catalunya és una nació, que té dret a constituir-se en estat i que això és ja indiscutible políticament i moralment. Que ho sigui ara jurídicament és el moll de l'os del que ens juguem en els Temps que vénen un continuació, ja, ara mateix.

La campanya del 27 de setembre, la realitzada i la que falta, és la prova que a Catalunya, efectivament, la vella política ha mort, que n'està naixent una altra i una forma nova de fer les coses, però no com ho prediquen els emergents, sinó de veritat i seriosament. Totes les opcions espanyoles, des del PP fins Catalunya Que Sí que es Pot es van negar a admetre que aquestes eleccions fossin plebiscitàries perquè no estan acostumats a que les coses al seu país siguin com volen i les defineixen els catalans, sinó com volen i es defineixen a Madrid. Madrid decideix; Catalunya obeeix. Madrid posa els noms; Catalunya els accepta. I per això han desembarcat tots a Barcelona, ​​per dir als catalans el que han de pensar, parlar, fer.

Alguns, els del PSOE i de C's estan de conmmuters, van i vénen com pendolari, marejant l'AVE o el pont aeri. D'altres, com els líders de Podemos, sabedors que es juguen aquí el seu futur a Espanya, han agafat abonament fix en algun hotel de la catalana de capital i no mouen ni per anar a dinar diumenge a casa. I així han aconseguit que el règim habitual i tradicional de tractar els catalans com a gent de la colònia o menors d'edat se'ls torni en contra. Qualsevol agència de publicitat els explicaria que no és una bona tàctica. Que el personal no sàpiga qui és el veritable cap de cada llista, si Rivera o Arrimadas, Sánchez o Iceta, Iglesias o Rabell. Demanar a la gent que voti els teloners. L'únic cap de llista que sembla genuïnament català, Albiol, és el que més interessaria que no fos ell.

El 27 de setembre mostrarà als ulls de tothom, especialment dels europeus, el fracàs de la vella política, el fracàs del sucursalisme. Un fracàs tan descomptat que les forces més sòlides i tradicionals espanyoles han decidit abandonar tot camí de diàleg o entesa civilitzat i han passat a l'acció directa que no és altra cosa que les amenaces i les provocacions. "S'ha acabat la broma", va dir Albiol fa uns dies com a resum de l'intent de tupinada del govern de canviar a la força la llei reguladora del Tribunal Constitucional per convertir-lo en un reforç de guàrdia ja que com a Tribunal Constitucional té nul predicament.

Fent-se ressò d'aquest tèrbol propòsit, reapareixen els militars -que mai caminen molt lluny quan es fa política a Espanya- recordant que l'article 8 de la Constitució els fa garants de la integritat territorial de la pàtria. És evident que estan disposats a complir amb el seu deure a Catalunya ja que se'ls segueix oblidant fer-ho a Gibraltar per més que el ministre d'Afers Exteriors no veu arribat el dia en què la legió el recuperi. El ministre de Defensa adverteix que, si els catalans "compleixen amb el seu deure", l'exèrcit no intervenindrà. Per descomptat, el "deure dels catalans" es decideix a Madrid i les sales de banderes donen suport a aquestes fosques admonicions perquè es prenguin molt seriosament.

Tot són anatemes i excomunions en cas d'independència. Segons un mandatari de la UE, familiarment unit a un militant del PP, amb el que no se sap si parla com euròcrata o simpatitzant del partit fundat per Fraga, la República catalana independent quedaria ipso facto fora de la Unió. Estan acostumats a mentir, falsejar, simular una autoritat que no posseeixen i creuen que a Europa poden prevaricar tan impunement com es fa a Espanya. Que Catalunya es quedi dins o fora de la UE és una cosa tan problemàtica com ho és amb Espanya perquè si la República catalana independent és un "Estat nou", també ho serà una Espanya sense Catalunya que, entre altres coses, haurà de recalibrar la seva representació i la seva aportació a la Unió; és a dir, obligarà a renegociar els tractats, igual que si d'un accés accés català es tractés.

En realitat, poc importa la versemblança o probabilitat de les prediccions. El que es busca és aconseguir mitjançant amenaces i xantatges torçar la voluntat democràtica dels catalans. Es motiva els empresaris més recalcitrants que amenacin amb sortir del país, als banquers que pressionin i afirmin, contra tot sentit comú, que aniran a fer negocis en altres zones més Pobres.

Tot val per evitar o dissimular el fracàs. I, per si dubteu, el ministre de l'Interior, que el seu fil directe amb el Caudillo és permanent, ho ha deixat clar d'una vegada per totes: cap govern espanyol acceptarà un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Això, és clar, inclou al PP i al PSOE, però també als altres partits espanyols que s'adheriran prohibició, no per gust diran, sinó per amarga necessitat.

Com que tots els esforços han fracassat, només queda la força bruta. Aquesta es trobarà amb una desobediència generalitzada. I aquí és on el triomf moral i polític de l'independentisme es convertirà en jurídic per imposició d'Europa i la comunitat internacional. Perquè si es fa servir la força contra el dret, una força major farà valer un millor dret.

http://www.mon.cat/cat/notices/2015/09/l_ombra_del_fracas_150706.php

Bump:
Cita:
Causa general contra Catalunya

"La independència serà un nou modus vivendi i operandi, on no n'hi ha prou tenir un estat propi, cal que els nostres homes i dones siguin plenament lliures en un ordre de coses on tot sigui humanament possible i realitzable"

per Marc Gafarot 20 de Setembre 2015

Tothom sembla tenir almenys un motiu per anar contra la independència de Catalunya. Aquests darrers dies els atacs arribaven per tots cantons: banquers, empresaris, caps d'estat o de govern, militars no resignats a la reserva d'idees preconstitucionals o la legió d'opinadors i periodistes que han anat fent grossa la butxaca intoxicant contra tot el que arribava de o traspuava Catalunya. En aquest clima de decepció generalitzada només ha mancat un pronunciament eclesiàstic, via revelació sobrenatural, vinculant Evangelis i unitat d'Espanya. No debades, en el passat ja s'havia produït i de moment, sorprenentment, les campanes catòliques no repiquen a mort catalana. Com sigui, no es pot descartar que d'aquí al 27-S més manifestos o profecies antiindependència apareguin i provoquin el seu efecte esperat entre la multitud de dits indecisos, en aquests comicis tan estranys com plens incerteses.

Que la por juga un rol en la política no ens hauria de sorprendre a aquestes alçades de partit. Ho va fer al referèndum del Quebec de l'any 95, i ho feu també a Escòcia ara fa un any escàs. Ambdues nacions pertanyent a dues democràcies plenament consolidades van ser objecte d'una minuciosa, i ben travada, estratègia de contagi i disseminació de tots els mals auguris que suposadament encarnava la pròpia independència. No deixa de ser una subtil manera de referir-se i tractar a la ciutadania amb criteris de minoria d'edat i d'eterna manca de maduresa. Si això passava en aquells indrets, doncs què no havia de passar a casa nostra en el marc d'una democràcia tant inconclusa. De fet, i ben mirat, l'estratègia dels unionistes, tal vegada aconsellada des d'alguns d'aquests poders fàctics abans esmentats, recorda a les acaballes del franquisme quan els defensors de l'antic règim abominaven l'evolució d'Espanya cap a un sistema de representació democràtic. Els oratges que aquests vells inquisidors socials imploraven, eren tenebrosos i tot allò que ensumava o traspuava democràcia i llibertat, era presentat com un autèntic daltabaix i una perversió des de qualsevol òptica o punt de vista. Just el mateix que ara passa amb la independència i el que pot passar de dramàtic amb àmbits tan diferenciats com el reconeixement internacional de Catalunya, el cobrament de les pensions, la seguretat jurídica, el dret a la propietat privada o, i aquesta ja surt de mare, els nostres saldos bancaris. Parlant de saldos, com en molts ordres -o desordres- de la vida aquells que menys poden parlar són els qui amb més delit i fruïció eleven els seus mots al vent i empastifen tot allò que poden. Que després de tot el que ha passat a Espanya -i també a Catalunya per cert- els homes de les diferents associacions de banca o del propi Banc d'Espanya ens amenacin amb no sé sap quines actuacions destinades a marxar del país en cas d'independència, després de tot el que s'ha hagut de suportar i a empassar-nos de la seva molt incerta part, palesa que els nostres ciutadans no es mereixen aquests depositaris dels nostres estalvis, deutes i inversions. El problema, amics de la CUP, no és el capitalisme en majúscula, és el pillatge amb confusos rivets de capitalisme i liberalisme que aquests farsants han fet de la seva conducta pública de no servei a la gent que diuen representar i d'enorme i sumptuós genuflexió a les seves antropòfagues ànsies d'acumulació i blasfem gaudi. Espero prengui nota el govern català de la legió de fossers o enterramorts que han volgut veure, o fer creure, la fi de Catalunya cas d'independència. No fer-ho serà mal precedent, acte de fellonia, i vàlidament comparable a l'exempció o oblit obsequiat als vells franquistes quan arribà aquesta democràcia tan pobra com miop pels catalans. De tots aquells mals ara n'hem pagat les conseqüències. Serà bo no oblidar-ho per bé que, de vegades, els nostres polítics semblen agafats i corpresos d'un enorme i virginal lliri a la mà.
Acabo: des del mateix moment que la independència s'ha situat al bell mig del debat polític, convertint-se en un nou i ambiciós pal de paller, els partits autonomistes han experimentat una sacsejada de la qual encara no s'han recuperat. La vella política llanguia i una nova, d'il·lusionat i, per què no dir-ho d'incerta, obria forat provocant terratrèmols i batzegades a tort i dret. Els partits que ho comprengueren sobreviuran i els que no, com el PSC o Unió, viuen hores més que baixes que, en el cas del partit de Duran, amenaça llur supervivència. Però la independència no només la començarem a guanyar el proper diumenge, ens l'haurem de merèixer dia a dia fins que siguem un estat independent per tothom i on les pràctiques nocives i artificioses de la vella política autonomista, imperfecta i clientelar siguin exterminades d'arrel per sempre més. La independència serà un nou modus vivendi i operandi, on no n'hi ha prou tenir un estat propi, cal que els nostres homes i dones siguin plenament lliures en un ordre de coses on tot sigui humanament possible i realitzable. Si del que es tracta és de repetir els errors passats, tot plegat serà una gran pèrdua de temps i d'enginy: una immoralitat. Cal pensar-hi perquè som catalans i, enlloc està escrit, que siguem perfectes o immunes a les tares i els defectes viscuts aquí o allà.
http://www.mon.cat/cat/notices/2015/09/causa_general_contra_catalunya_150793.php

Bump:
Cita:
Temps d'excepció

«El govern de Mariano Rajoy ha desplegat tots els efectius de l’Estat per dissuadir els catalans: diplomàtics, militars, judicials, financers, polítics, que tenen com a únic objectiu espantar»

Vicent Sanchis | 21/09/2015 a les 00:02h
5 comentaris

Pedro Sánchez en la Festa Rosa de va insistir, una vegada i una altra, en els tòpics habituals. En un discurs carregat de “¡Mirad!” va parlar de la frontera social que aparentment separa la dreta de l’esquerra a Espanya, però no va presentar cap alternativa, ni una, a les injustícies nacionals que arrossega Catalunya. Com a gran concessió “federal”, el secretari general del PSOE va comprometre’s a portar el Senat a Catalunya. Una vellíssima reivindicació de Pasqual Maragall. I això és tot i això és prou. Tota la resta del discurs va fer referència al gran canvi que suposaria la victòria socialista el 20 de desembre.

Aquest discurs fofo i buit es va poder seguir ahir a TV3 i al 3/24 per imperatiu legal. Per la imposició de la Junta Electoral Central, que, contradient la sucursal de Barcelona, va sentenciar que la concentració de la Diada obeïa a unes sigles polítiques concretes i no a la convocatòria de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. I que, per tant, aquest “espai electoral” s’havia d’equilibrar als mitjans de comunicació de la Generalitat, que en van fer un seguiment raonable, amb una altra programació especial i forçada. També s’hi va poder veure un Miquel Iceta que, quan barreja el castellà i el català, no pot evitar semblar Capri.

I tot això es va poder seguir ahir a TV3 i al Canal 33 perquè el consell d’administració de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals així ho va acatar. Com que és inevitable que hi hagi un punt de transgressió si es vol arribar a constituir un estat propi, potser el punt de transgressió era exactament aquest. No acceptar una sentència injusta. No resignar-se a l’arbitrarietat.

El govern de Mariano Rajoy ha desplegat tots els efectius de l’Estat per dissuadir els catalans. Efectius diplomàtics, militars, judicials, financers, polítics, que tenen com a únic objectiu espantar. Cada dia la roda de l’Estat afegeix un nou element per fer por als irredempts. Per constatar que és incapaç de proposar alternatives amables a la independència –tampoc ho fan Pedro Sánchez ni Pablo Iglesias– i que només vol arronsar. Perquè considera els catalans uns súbdits espantadissos que han de resignar-se a nodrir la hisenda pública per afavorir els de sempre.

Junta Electoral Central, banquers, Tribunal Constitucional, ministre de defensa, diplomàcia inquieta, premsa neofalangista... Tot això vol espantar els catalans. I contra això només és efectiu el vot majoritari. La voluntat majoritària i persistent de ser dignes. De no resignar-se a cap imposició més. Ni a la dels banquers coaccionats per Rajoy ni a la de la Junta Electoral Central intervinguda pel PP i el PSOE.
http://www.naciodigital.cat/opinio/11525/temps/excepcio
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 22/09/2015, 05:44   #4298
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Donec Perficiam //*//

Cita:
Us presento uns mentiders subvencionats i protegits

«...que, a sobre, tenen la fatxenderia de xerrar malgrat haver hagut de ser rescatats per la UE»

Xavier Roig | 22/09/2015 a les 00:02h

L’altre dia l’Asociación de la Banca Española (AEB) i la Confederación Española de Cajas de Ahorro (CECA) van fer públic un manifest respecte les properes eleccions a Catalunya. El manifest constitueix un típic exemple del comportament de les oligarquies de república bananera llatinoamericana.

Subvencionats. Aquestes banques i caixes d’estalvi constitueixen un col·lectiu que ha rebut subvencions de dos tipus. La de la permissivitat i protecció del govern espanyol (més aviat hauríem de dir de l’“estat espanyol” car compten amb la protecció de polítics i d’alts funcionaris). Protecció que ve de lluny. Del franquisme. Espanya, per a la banca i caixes d’estalvi, ha constituït de sempre un cortijo de molt bon viure. La llei i les actuacions dels governs i buròcrates, de sempre, han estat aquí a favor de la banca d’una manera vergonyant, com a cap altre lloc del món. La raó és simple: quan pleguen, els alts funcionaris i polítics sempre tenen un raconet en algun consell d’administració dels bancs o (atenció!) de les participades (ja veuen que les sortides són gairebé infinites!). A més, molts polítics i partits tenen préstecs generosos que, potser, no han d’amortitzar. Que maco no? Ep, entre els polítics hi incloc, també, sindicalistes.

Però no ha estat arran la crisi que aquesta protecció i subvenció sostinguda i permanent s’ha mostrat amb tota la seva pocavergonya. Per una banda s’han injectat diners dels contribuents per salvar el sistema que aquests protegits van descaradament enfonsar –no ha estat així al món anglosaxó, on l’estat va comprar accions, fent-se’n propietari, per vendre-les més tard, quan la cosa es va arreglar-. Per l’altra banda, totes les vendes dels bancs intervinguts a Espanya s’han fet no deixant participar en la subhasta a les entitats estrangeres que haurien pogut ventilar el sistema. Totes les entitats en crisi han estat venudes a bancs espanyols. Ha privat l'“interès nacional”.

Mentiders. Tota aquesta colla que ha signat aquest manifest no són tant intel·ligents com vostès es pensen. Simplement han tingut l’oportunitat d’aprofitar-se de la situació. Són on són a causa de nomenaments per cooptació, ocupes per aprofitament del poruc poder autonòmic, o per tradició monàrquica (el seu pare, com si el banc fos seu, l’ha nomenat successor; gran mèrit!).

Menteixen quan diuen que Catalunya podria sortir de l’euro. Per la simple raó que uns altres molt més poderosos (la banca internacional, però també la Volkswagen, la Siemens, la Basf, Nissan, Nestlé, Kellogs, etc.) no deixaran pas que passi. Menteixen quan diuen que ells, la gran banca intervinguda espanyola, marxaran. Mentida, per dues raons: (1) no voldran renunciar a un mercat que tantes prebendes els ha costat (i que representa el 20% dels fons bancaris espanyols) i (2), perquè altres vindrien a ocupar el seu lloc.
Conclusió. Ara el govern espanyol els ha demanat un favor i ells s’hi han prestat (un altre dia, el favor viatjarà en sentit oposat, no ho dubtin). Però tant de bo no mentissin i marxessin. Vindrien altres bancs més ventilats i menys enyoradissos de les caceres de Franco, del rei i de les seves infantes. Per mi, poden marxar quan vulguin. Tampoc puc amenaçar-los amb res. Fa anys que vaig decidir no tenir els diners a cap d’aquestes entitats membres d’aquestes organitzacions tan manifestament fastigoses.
http://www.naciodigital.cat/opinio/11535/us/presento/mentiders/subvencionats/protegits
Aviso a Organizadores   Citar
Nirvana Anuncios
Colabora en un libro sobre los clientes
Antiguo 22/09/2015, 15:07   #4299
Calamar
avatar_
Fecha Registro: oct 2009
Mensajes último año: 94
SmilePoints último año: 314
Reputación último año: 19
Expes publicadas: 51
Colaboración: 41
icon

Rajoy en ridícul davant s´una sencilla pregunta.

Atenció!!

Li pregunten a la radio (Onda Cero) a Rajoy que perque els catalans perdríem la nacionalitat espanyola, si la llei diu que qualsevol espanyol conservarà la nacionalitat espanyola encara que visqui a l´estranger, mentre manifesti la seva voluntat de conservarla...

I el tio es queda descol.locat, diu "no sé, ¿y la europea?" i davant de la claredat argumental del periodista (que li diu que la condició d´europeus la mantindríen també com a espanyols que seríen... no sap dir res més que "Esta disquisición no nos lleva a ninguna parte" (a ninguna parte que te interese, jajaja afegeixo jo)

es brutal!!! no en té ni idea, repeteix com un lloro que "se está obligando a los catalanes a elegir entre ser catalanes o españoles y europeos" i queda en evidència que un cop més, que ni els seu monoargument repetit fins a la sacietat es sostè per enlloc. Rajoy no és una persona de fiar, per la simple raó de que no diu la veritat (per dir-ho suaument).

Un desastre de tío, que segurament tornarà a guanyar les eleccions espanyoles.

La notícia en tres mitjans diferents, els tres es fan resó de la notícia, els titulars no són identics però tots tres coincideixen en destacar el ridícul, la incapacitat de Rajoy de respondre i que se li cap l´argument de l´amenaça de perdre la condició d europeus. Tos tres ténen l´audio per a que sentiu tant al periodista (Carlos Alsina) com al propi Rajoy. Gaudiu!!

http://www.publico.es/politica/rajoy-ridiculo-catalanes-espanoles-europeos.html

http://www.naciodigital.cat/noticia/94945/rajoy/no/sap/respondre/quan/se/demana/si/catalans/mantindran/nacionalitat/espanyola


http://www.vilaweb.cat/noticies/a-rajoy-se-li-desmunta-lamenaca-de-la-ue-en-una-sola-pregunta-a-onda-cero/

Per si os fa mandra anar als links, copio-enganxo la conversa Alsina-Rajoy aquí mateix:


—Allò que alguns pretenen demanar a la gent és que renunciïn a la seva condició d’espanyols i d’europeus. És un disbarat. Per què els han de perdre, els seus drets d’espanyols i d’europeus? Això va contra el destí dels temps.

—Però la nacionalitat espanyola no la perdrien. En el cas de la independència de Catalunya, la nacionalitat espanyola no la perdrien, els ciutadans de Catalunya.

—No ho sé, per què no la perdrien. I l’europea tampoc?

—Perquè la llei diu que el ciutadà d’origen nascut a Espanya no perd la nacionalitat encara que resideixi en un país estranger, si té la voluntat de conservar-la.

—Doncs… I l’europea?

—I l’europea la té perquè té la nacionalitat espanyola.

—Em sembla que aquesta disquisició no treu cap a res.

Si el río suena, buena sombra le cobija
Aviso a Organizadores   Citar
5 foreros han dado SmilePoints a Calamar por este mensaje
Baliga-balaga (22/09/2015), hotmail2866 (22/09/2015), Joan 1944 (22/09/2015), Maria Catalana (22/09/2015), Stylxxx (22/09/2015)
Antiguo 22/09/2015, 15:37   #4300
hotmail2866
avatar_
Fecha Registro: abr 2013
Mensajes último año: 78
SmilePoints último año: 80
Reputación último año: 25
Expes publicadas: 42
Colaboración: 3
icon

Es trist?

Ens volen fer fora de FMI, CEE,OTAN ;OCDE FIFA; UEFA ETC ETC DE tots llocs meyns de Espanya
FA PENA
Aviso a Organizadores   Citar
5 foreros han dado SmilePoints a hotmail2866 por este mensaje
Baliga-balaga (22/09/2015), Calamar (22/09/2015), Joan 1944 (22/09/2015), Stylxxx (22/09/2015), Tunel (22/09/2015)
Responder
ThePlay
Nirvana Anuncios

(0 foreros y 1 invitados)
 


vBulletin® - Copyright ©2000 - 2024, Jelsoft Enterprises Ltd. - La zona horaria es 'Europe/Madrid'. Ahora son las 07:07.
Página generada en 0,692 segundos con 248 consultas.