Unionistes i etnicistes, junts contra l’independentisme

La Via Lliure ha posat al descobert que els contraris a la independència no tenen discurs, no importa que els assistents a la Meridiana siguin els 1,4 milions de la Guàrdia Urbana, els 500.000 de la Delegació del Govern espanyol i de l’entitat del milió d’euros - Societat Civil Catalana-, o els 2 milions que comptabilitzen els més optimistes, la realitat és que la mobilització ha fet mal als partits unionistes i a la candidatura etnicista “Catalunya sí que es pot”, que ara ja lidera Pablo Iglesias.

Els contraris a la independència acaben coincidint en el seu discurs, des de Ciudadanos, passant per el PPC, el PSC, UDC i, fins i tot, “Catalunya sí que es pot” conflueixen en una espècie de front argumental en contra del procés democràtic català. L’amargura domina en totes les intervencions, l’obsessió contra Mas i una manca total de propostes engrescadores alternatives a la independència són la tònica general.

L’11 de setembre l’independentisme ha guanyat i han saltat totes les alarmes del pol unionista espanyol, a més  a més, s’hi afegeix el nerviosisme que genera el resultat de les enquestes que apunten a una majori absoluta de la candidatura Junts pel Sí i la CUP, fins i tot algunes enquestes no públiques encara són més contundents en la victòria. Però les candidatures independentistes saben que això s’ha de demostrar a les urnes.

Després d’omplir els carrers ara toca omplir les urnes per aconseguir una majoria absoluta clara, una victòria en escons i vots, i d’aquesta manera poder iniciar el procés cap a la independència amb tots els arguments i garanties. L’escenari contrari, una victòria de les forces del no, portaria al país a una situació complicada perquè l’unionisme no perdona.

Un problema ex-intern

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-La realitat ha acabat de rematar l’absurda estratègia del Govern espanyol de demanda d’auxili a Alemanya i Gran Bretanya. La cancellera va fer vagues admonicions i les de Cameron, venint del referèndum escocès i de la seva voluntat de votar la sortida de la UE van resultar increïbles. Aquesta setmana, l’aparició de Romeva en el millor programa d’entrevistes de la BBC, la visita d’una delegació catalana al Congrés (declaracions dels congressistes incloses) i la carta de 30 eurodiputats de 14 països contra les amenaces de Morenés, han acabat de reblar el clau: ja som davant l’afer intern més debatut arreu. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Iglesias, Pablo(secretari general de Podemos).
Etnicisme vergonyós.
La primera de les visites de campanya ens ha portat el Pablo Iglesias més lamentable. Com si es tractés de Raimon Obiols i Felipe González, tres dècades més tard, es repeteix l’escena d’una certa esquerra catalana subordinada a l’esperança d’una Espanya que, a desgrat nostre, està encantada de ser com és. Ni el PSOE més rampant i crescut havia arribat tan lluny en el segregacionisme. Llançant per la borda l’herència història del PSUC, Iniciativa ha lliurat armes i bagatges al lerrouxisme més descarnat. Com un pop en un garatge, després de relacionar Pedralbes (on guanya Ciudadanos) amb l’independentisme, el líder de plató ha cridat els catalans d’origen andalús i extremeny a votar per fer fora Mas i Rajoy. Una increïble apel·lació etnicista a dividir els catalans per raons d’origen. Al dia següent, amb el suport del candidat Rabell. Penós.
 
Juliana, Enric(director adjunt de “La Vanguardia”).
Campanya d’autolesió.
El vodevil ha estat genial. Hores de riure sense aturador. De fet, òptim per a l’independentisme. En la història dels trets al peu: el de la parella Felipe-Juliana, discutint-se a l’hora d’esventrar davant de tothom la Tercera Via que se suposa que haurien d’estar obrint, mereix per títol propi un lloc inesborrable. Crec que haurien de retirar la samarreta. El desmentiment del desmentiment de l’expresident espanyol, el millor reflex del desgavell de la campanya dependentista. No serà que volem que guanyem? Capítol apart mereix la revelació del gran pope del periodisme català sobre el seu tracte amb els entrevistats: se’ls envia els textos abans de la publicació per obtenir el seu vistiplau. També les preguntes abans? Realment, una pràctica modèlica i moderadíssima de periodisme incisiu.
 
Morenés, Pedro (ministre de Defensa).
Indignar en campanya.
L’estratègia del dependentisme és realment incomprensible. El catàleg de la por i l’amenaça, per abusiu en els termes i repetitiu fins a la sacietat durant cinc anys, sense cap contrapès positiu, ha perdut ja qualsevol tipus d’eficiència. Ja no espanten ningú. I, en canvi, encara són capaços d’indignar. Les amenaces del ministre sobre el paper de l’exèrcit en relació al plet català són un autèntic incentiu per portar a les urnes gent que, potser, preferiria quedar-se a casa, però que, amenaçada de manera tan barroera, pot acabar essent irremissiblement temptada per la possibilitat de castigar-los electoralment amb una sonora plantofada. Gràcies, ministre, realment no es pot demanar més. Bé, sí, que el seu Ministeri deixi de gastar desaforadament els recursos públics d’un estat endeutat insuportablement.
 
Piqué, Gerard(futbolista del FC Barcelona).
Una paràbola.
No em refereixo a la trajectòria de la pilota en una jugada, sinó al sentit més evangèlic del terme: el cas Piqué, xiulat a cada intervenció en els partits de la selecció veïna és un reflex perfecte de la nostra relació amb Espanya. Del model que ens ha portat exactament on som. Gent que ho dóna tot, que es deixa la pell pel projecte, però que si és mostra tal i com és rep una allau de coces: ens volen callats, és la història interminable de la nostra submissió a la metròpoli. Aquesta setmana el defensa del Barça ha dit prou i ha anunciat que aniria a la Via Lliure, a la Meridiana. Ha coincidit en el temps amb una campanya de la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes i la UFEC mitjançant la qual mig miler d’esportistes catalans han explicat que també volem un país nou per a ells.
 
Romeva, Raül(candidat de Junts pel Sí a la presidència de la Generalitat).
Arguments contra dubtes.
La participació del cap de llista de Junts pel Sí al programa estrella d’entrevistes de la televisió pública britànica BBC ha demostrat la seva àmplia capacitat i bons recursos. No només pel domini magnífic de la llengua anglesa, sinó també perquè fer front a l’allau de mala llet del presentador era un veritable repte: es tractava d’una mena de Mònica Terribas del millors temps, però encara més desencadenat. Romeva, sí, és un luxe, però si la candidatura transversal de l’independentisme vol guanyar, encara ha de reforçar una mica més la imatge d’equip solvent: una bona manera de representar-ho és repartint-se pels debats mentre la resta (per a les quals, gairebé en tots els casos, aquests eleccions encara són unes autonòmiques) reincideix en el seu esquema electoral convencional.
 
Sallés, Anna (catedràtica d’història contemporània).
Crida a l’excepció.
Com tants altres personatges destacats i anònims han anat avançant a les xarxes socials, aquesta setmana un grup d’intel·lectuals històricament lligats al PSUC i a iniciativa han anunciat el seu suport a les llistes independentistes. En destaca aquesta historiadora, que tancava llistes d’Iniciativa a les eleccions al Parlament de Catalunya de fa només cinc anys. Les enquestes d’aquests dies han posat de relleu la pluralitat ideològica de la llista tranversal (que acull un nombre molts notable de candidats i de votants que es consideren d’esquerres), a més de l’aposta inequívocament anticapitalista de la CUP. Segons el CIS, un 28% dels votants d’ICV el 2012 tenen decidit bescantar la tria Catalunya Sí que es Pot i acostar-se a les urnes per votar independentista. Aquest serà, sense dubte, un dels fronts de batalla més importants de la gran guerra que es lliurarà el 27-S.

Aposteu fort per la tercera via: voteu independència

Encara que sembli impossible encara hi ha qui creu que existeix alguna remota possibilitat que Espanya canviï i ens ofereixi algun dia una solució a l’escocesa. Aquests unicornistes es neguen, doncs, a acceptar el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions que han estat convocades com a segona volta del 9-N que no va poder ser: cal, diuen, armats d’infinita paciència, donar encara una nova oportunitat a l’Estat espanyol. Unió i Catalunya Sí Que Es Pot, des de segments oposats del quadrilàter ideològic plantegen, amb pocs matisos, el mateix escenari. Els demòcrata-cristians estan disposats a perllongar-lo indefinidament mentre ens trinxen; el candidat d’Iniciativa i de la franquícia de Pablo Iglesias a Catalunya ha estat una mica explícit: caldran dues generacions per convèncer els espanyols de la necessitat d’una sortida democràtica.
 
En realitat, si algú vol demostrar que no es tracta de simple “postureo” a favor del dret a decidir (atès que se sotmet al vistiplau impossible de l’Estat espanyol), caldria que ens faci una aposta forta i honesta. Cal explicar als partidaris infatigables del diàleg metròpoli-colònia, als qui estan tan falsament convençuts que hi haurà oferta que, si és que (com és fàcil de témer) no ho diuen per guanyar temps, aquest 27-S només els queda una alternativa de joc: votar sí, impulsar Junts pel Sí i la CUP fins a donar-los la majoria absoluta, perquè només aleshores hi haurà l’oferta espanyola en la qual ells creuen amb una fe descomunal. Perquè si els seus, UDC i CSQEP, assoleixen que el sí no sumi, és a dir, si fan guanyar el no, “finito”, “game over”, s’haurà acabat tot. Victòria de l’estat i cap cessió fins a esborrar-nos.

No us embaleu…

14.09.2015 06:00

Tinc fama de ser optimista. Una fama que jo negue sempre, perquè em molesta molt. Jo no sóc un optimista, una persona que basa allò que diu en la seua voluntat i prou. Fa molts anys que treballe i observe aquest país i és això, aquest constant anar amunt i avall, escoltant i parlant amb gent, que em fa veure algunes coses d’una manera que a alguns els pots semblar optimista. Però per a mi és contrastada.

Tanmateix, avui parlaré acceptant aquesta fama d’optimista, per una sola vegada, per dir-vos que no us embaleu encara. La Diada ha estat extraordinària. La Meridiana, aquesta Meridiana que alguns volien que fóssem incapaços d’omplir, la vam rebentar. L’escena era emocionant i poderosa; els balcons també parlaven, i de quina manera. I la reproducció, una vegada i una altra, de les imatges és inevitable que contagie una esperança i una seguretat que són bones. Molt bones. Però que cal vigilar. Les bones cares, els somriures, sempre guanyen. L’alegria empeny. Però no digues blat fins que no siga al sac i ben lligat.

Hi ha, a més, la sensació que tot es va fent bé. Tret d’algun petit incident que generalment s’arranja de pressa, Junts pel Sí i la CUP van complint les expectatives que tots teníem. I les enquestes parlen d’una manera rotunda. Fins i tot quan parlen interessadament, diuen que l’independentisme guanyarà les eleccions. Tan clares deuen ser les xifres que ara l’argumentari ja negligeix qui guanya i els dards espanyolistes van només a qüestionar què passa si no guanyem també en vots.

I encara ahir dues enquestes van afegir una nova dada sorprenent: comença a detectar-se una reculada significativa de les expectatives de vot de Catalunya Sí que es Pot. Som molt lluny del 27, però si aquesta dinàmica es consolida, i això ja ho veurem, crec que serà un fet important. Perquè a mi em sembla que Pablo Iglesias en aquest país resta més que no suma. Resta, diria jo, molt més que no suma. I que ICV simplement s’ha equivocat unint-se a un senyor que no té ni idea de com és aquest país i que es pensa que pot basar la campanya a insultar-nos i prou. Personalment crec que ICV i EUiA són actius importants del país que hauríem de trobar la manera que tornassen al lloc on tanta gent els esperàvem. No sé si ho faran mai, però sé que dins seu hi ha gent que qüestiona això que passa i es pregunta què fan tan lluny de la gent.

Hi haurà més bones notícies, aquesta setmana. Tant a l’interior del país com a fora. Potser fins i tot apareixeran les primeres enquestes que donen majoria absoluta a Junts pel Sí tots sols i ens acostaran a la majoria en vots. Però, fins i tot si passa això, feu el favor de no embalar-vos. Tranquils, que el dia que hem de guanyar és el 27 i tota la resta és volàtil. Penseu que hi haurà jugades brutes, segurament a la desesperada, la darrera setmana. Penseu que davant no hi tenim un gegant, però tampoc no hi tenim un nan. I penseu sobretot que cal treballar com bojos aquestes dues setmanes, vot a vot, persona a persona. El 28, si guanyem com hem de guanyar, ja ho celebrarem. Fins el 27, el millor somriure a cada cara, però sense defallir ni confiar-nos. Que és massa –de fet, tot– això que hi ha en joc.

Raül Romeva parla a Madrid: ‘La paciència s’ha acabat’

14.09.2015 10:47

El candidat de Junts pel Sí a les eleccions del 27-S, Raül Romeva, ha parlat aquest matí a Madrid i ha estat molt contundent: ‘Què ha passat aquests últims deu anys? Que l’ha paciència s’ha acabat’, ha sentenciat Romeva en un esmorzar organitzat per Fòrum Europa. Creu que en els últims anys Catalunya ha fet molts intents per trobar una solució, però des de Madrid no s’ha fet cap pas. ‘Molta gent -ha afegit- ha arribat a la mateixa conclusió: no tenim un estat a favor, sinó en contra’.

Segons Romeva, aquest no és un problema ‘jurídic’, com apunten algunes formacions i el govern espanyol, sinó ‘democràtic’, i cal preguntar a l’executiu espanyol perquè vol deixar Catalunya fora de la UE. ‘A Espanya li interessa? Crec que no. A Europa li interessa? Crec que no’, ha dit abans de recordar que en els últims anys tretze nous països han entrat a la UE.

Per aquest motiu ha apuntat també que el futur entre Catalunya i Espanya passa per un ‘espai de diàleg’. ‘Crec que a ningú li convé un escenari com el que algú aventura (una Catalunya fora de la Unió Europea), però tampoc és necessari, i si aquest escenari es dóna és per una voluntat política, no per una qüestió jurídica’, ha afirmat abans de recordar que diversos experts veuen l’expulsió de Catalunya de la UE com a ‘improbable’.

‘Catalunya serà el principal aliat d’Espanya al Món’
Romeva ha afirmat que la independència de Catalunya és, també, ‘una oportunitat’. ‘Una oportunitat per a Catalunya, però també una oportunitat per a Espanya i per a Europa’, ha dit.

Segons el cap de llista de Junts pel Sí ‘la situació de tensió actual és insostenible, és inviable i no beneficia a ningú, ni a Catalunya, ni a Espanya, ni a Europa’, però un cop constituït el nou estat ‘el principal aliat que tindrà Espanya a Europa i al Món serà Catalunya, igual que a l’inrevés’, ha dit.

PP i PSOE han alimentat l’independentisme
El cap de llista de Junts pel Sí també ha assenyalat que ‘en quests anys ha fet més per alimentar els carrers l’actitud del PP i PSOE, que competeixen per veure qui utilitza més i millor a Catalunya, que qualsevol intervenció d’un líder o representant polític a Catalunya’.

La independència assegura les pensions

NÚRIA BOSCH13/09/2015 18:00

Segueix-me

El govern espanyol i els partits espanyolistes estan fent el discurs de la por per contrarestar l’independentisme. No fan cap oferta atractiva per quedar-se a Espanya, i si algú insinua fer alguna concessió a Catalunya immediatament és corregit o ha de retractar-se del que ha dit. A més, el seu discurs està ple d’incoherències. Per una banda, el govern espanyol afirma que la independència mai es produirà, i, per l’altra, que una Catalunya independent patiria totes les calamitats. Així mateix, demostren un desconeixement total de la realitat catalana. S’han cregut la caricatura que han fet de Catalunya. En són un exemple les recents declaracions de Pablo Iglesias en què diferenciava els catalans pel seu origen.

Un dels temes recurrents en el discurs de la por és que una Catalunya independent no tindria prou recursos per pagar les pensions. Es tracta d’una qüestió molt sensible i que pot incidir sobre el sentit del vot d’alguns col·lectius el 27-S.

El missatge que voldria transmetre en aquest article és que les pensions estan més assegurades en un estat català que no pas en l’estat espanyol. Per tant, la realitat és completament diferent del missatge que dóna el govern espanyol.

En primer lloc, s’ha de dir que els recursos per pagar les pensions no ens els ha de donar Madrid. Si Catalunya esdevé un estat independent, les pensions es finançaran amb les cotitzacions dels treballadors catalans. Els empresaris catalans ingressaran a l’administració de la Seguretat Social catalana les cotitzacions provinents dels salaris dels seus treballadors i, d’aquesta manera, cada mes hi haurà un traspàs de recursos dels treballadors cap als pensionistes. Aquest mètode en què es basa el finançament de les pensions es coneix amb el nom de sistema de repartiment. Per tant, és un error pensar que els jubilats cobren d’un fons format per la capitalització de totes les cotitzacions que han anat pagant al llarg de la seva vida laboral, i que aquest fons està en mans del govern espanyol. La quantia pagada en la seva etapa laboral va servir per pagar les pensions dels que llavors estaven jubilats.

En segon lloc, es constata que la Seguretat Social té un saldo —resultat de la diferència entre ingressos (cotitzacions) i despeses (pensions, prestacions d’atur, etc.)— millor a Catalunya que a la resta de l’Estat. Quan hi ha un saldo positiu (superàvit) és en termes relatius més gran a Catalunya que a la resta de l’Estat, i quan hi ha dèficit (saldo negatiu), com passa actualment a causa de la crisi econòmica, és més petit a Catalunya. Tot això fa que a mitjà i llarg termini els resultats siguin més favorables per als catalans.

Per exemple, i en sentit figurat, si del 1995 al 2011 Catalunya hagués posat en una bossa les cotitzacions dels treballadors catalans i n’hagués anat traient els recursos per pagar les pensions, l’atur i altres prestacions econòmiques de la Seguretat Social, el 2011 hi hauria hagut un saldo positiu de més de 20.000 milions d’euros. Ens haurien sobrat recursos. Si alhora hi hagués hagut una altra bossa per a la resta de l’Estat, el 2011 en aquesta altra bossa no hi hauria hagut recursos, sinó un dèficit de més de 100.000 milions.

Aquest saldo més favorable a Catalunya es deu a tres factors: 1) a una taxa de dependència (relació entre la població de més de 65 anys i la població en edat de treballar) més petita a Catalunya que a Espanya; 2) a una situació del mercat de treball millor (a Catalunya hi ha més ocupació); i 3) a una cotització mitjana més alta, de resultes d’uns salaris més alts.

Actualment el dèficit de l’administració de la Seguretat Social es finança amb aportacions del seu Fons de Reserva i dels pressupostos de l’Estat. Aquest fons s’ha format amb els recursos provinents dels superàvits produïts en els anys de més bonança econòmica.

Ara la pregunta és: ¿actualment Catalunya podria finançar el dèficit de la Seguretat Social si esdevingués independent? Doncs sí. Primer, perquè podria utilitzar els recursos provinents de la seva pròpia hisenda. El Consell Assessor per a la Transició Nacional ha calculat que en una Catalunya independent el guany fiscal, el que es produiria després de finançar totes els serveis de la Generalitat i les noves estructures d’estat, seria de més d’11.000 milions d’euros. Segon, perquè en una possible negociació amb l’estat espanyol del procés d’independència s’hauria de reclamar una proporció dels recursos del Fons de Reserva de la Seguretat Social, ja que aquest fons es va formar, en part, amb els superàvits de la Seguretat Social a Catalunya.

En conclusió, l’escenari de futur del sistema de pensions és més favorable a Catalunya que a Espanya com a conseqüència del fet que Catalunya és més rica i té més potencialitat fiscal, de la menor dependència demogràfica i de la millor situació del mercat de treball català. Les dades ens permeten constatar que les pensions estan més assegurades a Catalunya que no pas si es continua formant part de l’estat espanyol.

Estic sentint parlar Mas que amb la majoria simple en escons n´hi hauria prou per una DUI. Bé, això és fer trampes, perquè tots els ordenaments jurídics tenen previstos uns mecanismes de majoria reforçada per decisions d´especial transcendència i el català no n´es l´excepció. Justament la reforma del propi Estatut de Catalunya exigeix una majoria de dos terços. I pel que fa a aquests famosos 16.000 milions de dèficit, hi ha serveis que són prestats per Espanya que ara s´haurien de pagar. S´ha publicat un llibre titulat Las cuentas y los cuentos de la independencia, fet per [...]

Un noi denuncia una agressió policial a la Jonquera per parlar en català

La Plataforma per la Llengua ho veu "intolerable"

Redacció | 14/09/2015 a les 18:42h

Esteve Carbonés, un veí de Vic de 31 anys, denuncia haver estat víctima d'una agressió policial per haver parlat en català. Els fets van passar el 12 de setembre passat a dos quarts de deu del matí al peatge de l'autopista de la Jonquera (Alt Empordà). Per motius de feina -és guia de muntanya- es dirigia a França quan la policia espanyola el va fer aturar.

Un agent li va preguntar on anava en castellà i ell li va respondre en català . Segons la denúncia que el noi ha presentat davant dels Mossos d'Esquadra, l'agent li va respondre de males maneres i cridant: "Me puedes hablar en un idioma que entienda, que esto es España y aquí se habla en espanyol". Carbonés assegura haver-li respost de forma educada: "Perdona però aquí també es parla català".

Després de la picabaralla, l'agent el va fer sortir del cotxe i li va demanar que es tragués el que duia a les butxaques, que en aquell moment només era un mocador. Seguidament, el va acompanyar fins al seu vehicle i el policia li va fer obrir els braços i recolzar-los al vehicle "de males maneres". També assegura que li va clavar dos cops al turmell perquè obrís les cames de forma agressiva.

Durant els fets, el noi recorda que va arribar "a patir per la seva integritat" i que per això va decidir parlar en castellà. "Ahora sí que me hablas en espanyol, ahora sí" recorda que li va dir l'agent. Segons explica, el policia li va comunicar que el denunciaria per desacatament a l'autoritat, però que no ha rebut cap còpia de la denúncia.

La Plataforma per la Llengua ho veu "intolerable"

L'entitat sense ànim de lucre ha assumit l'assessorament legal del noi. En un comunicat, qualifiquen els fets d''intolerables" i recorda que se suma a les 265 queixes que els han fet arribar. D'aquest total, 15 es corresponen a "vexacions o perjudicis proporcionats des de l'Administració pública". Consideren que aquest tipus d'actuacions no es poden tolerar i posa l'accent en "la voluntat de fer servir la llengua com a eina de confrontació per part de l'administració de l'estat espanyol".

Quan l'anàlisi és falsa

«El problema –el problema per a ells– és que ni l’evidència més diàfana els farà reaccionar»

Vicent Sanchis | 14/09/2015 a les 00:02h

La dreta i l’esquerra espanyoles no entenen què passa a Catalunya. No volen mirar-hi i quan ho fan el que hi veuen no els agrada. Només es veuen en cor d’afrontar-ho falsejant la realitat. Perquè no és gens fàcil acceptar que un ho ha fet malament. Que s’ha equivocat en tot. La premissa bàsica que necessitarien la dreta i l’esquerra espanyoles per entendre què passa Catalunya és el respecte. No li’n tenen. Els uns i els altres consideren Catalunya com una regió d’Espanya que ha d’assumir el paper de proveïdora oficial de solidaritat. Pagar i callar. I sentir-se’n orgullosa. De pagar i de ser espanyola. Això, no cal dir-ho, exclou el respecte. Considerar l’altre un igual és la millor manera d’assumir les diferències reals. Però no hi ha mans. Només punys.

La falta de voluntat per entendre el problema es fa intransigència. I la intransigència uneix la dreta i l’esquerra espanyoles en l’anàlisi. El recorregut que en fan els uns i els altres és calcat. Hi ha un partit corrupte, liderat per algú més corrupte encara, que, en nom del nacionalisme, intenta tapar-se les vergonyes amb la bandera. Una colla de lladres que, si volen ser independents, és per continuar robant. I per aconseguir-ho recorren a l’estratègia del populisme feixista. Amb aquesta estratègia, amb aquest populisme, gràcies a la televisió i a l’escola públiques, han enganyat moltíssims catalans, que no són majoria, però són molts. Aquesta massa adoctrinada, sense voluntat, idiota i perillosa, actua de manera excloent, ha trencat la convivència i amarga la vida de la majoria de debò, la que se sent espanyola, que pateix una pressió insuportable.

Potser algú hauria de fer veure a aquesta gent, a la dreta i a l’esquerra espanyoles, que això no és cert. Potser ho haurien de fer els seus referents a Catalunya. El PP, el PSC o Ciutadans. Fins i tot Iniciativa. Però no ho fan. No ho fan perquè no es veuen amb cor de convèncer-los, perquè s’hi han resignat o perquè ja els està bé per mantenir el càrrec o la confiança. Aquests partits, doncs, són els responsables d’atiar la incomprensió. De no facilitar el respecte necessari que també els beneficiaria a ells. Perquè ser respectat és una condició necessària per viure amb plenitud la condició humana.

El resultat de tot plegat és delirant. Un milió i mig o dos milions de persones aplegats democràticament i festivament a Barcelona són definits a Espanya com “uns milers de catalans que desfilen amb uniformes” o com una colla d’enganyats que segueixen un líder il·luminat i corrupte. Cap mitjà espanyol n’ha donat una altra visió. En contrast absolut amb els mitjans de tot el món, que ahir fotografiaven la realitat catalana distanciats i sense odi. Amb respecte, per tant.

Després de la Diada les eleccions sí que són plebiscitàries. Ara els líders de la dreta i l’esquerra espanyola afirmen que les urnes seran un bany de realitat. Que “la majoria silenciosa” s’imposarà a “la minoria sorollosa”. S’equivoquen profundament en l’anàlisi, carregat d’odi, tant Libertad Digital com El País. Han arribat a mirar-se la realitat des del mateix prisma incomprensiu. Els seus editorials cada dia s’assemblen més. El dia 27 les urnes els faran veure l’error. El problema –el problema per a ells– és que ni l’evidència més diàfana els farà reaccionar.

Estic sentint parlar Mas que amb la majoria simple en escons n´hi hauria prou per una DUI. Bé, això és fer trampes, perquè tots els ordenaments jurídics tenen previstos uns mecanismes de majoria reforçada per decisions d´especial transcendència i el català no n´es l´excepció. Justament la reforma del propi Estatut de Catalunya exigeix una majoria de dos terços. I pel que fa a aquests famosos 16.000 milions de dèficit, hi ha serveis que són prestats per Espanya que ara s´haurien de pagar. S´ha publicat un llibre titulat Las cuentas y los cuentos de la independencia, fet per [...]

Estic sentint parlar Mas que amb la majoria simple en escons n´hi hauria prou per una DUI. Bé, això és fer trampes, perquè tots els ordenaments jurídics tenen previstos uns mecanismes de majoria reforçada per decisions d´especial transcendència i el català no n´es l´excepció. Justament la reforma del propi Estatut de Catalunya exigeix una majoria de dos terços. I pel que fa a aquests famosos 16.000 milions de dèficit, hi ha serveis que són prestats per Espanya que ara s´haurien de pagar. S´ha publicat un llibre titulat Las cuentas y los cuentos de la independencia, fet per [...]

Un peix? A quin cove?

"Som on som per un error de càlcul que adquirirà dimensions històriques. L'estat espanyol ha pensat, almenys fins ara, que la millor estratègia era la màxima duresa"

per Salvador Cot
Aquest diumenge, Ana Pastor va preguntar a Artur Mas, de forma directa, si en cas d'una derrota del PP a les eleccions espanyoles el Govern i el Parlament estarien disposats a "parar" el procés per la perspectiva d'una negociació. La pròpia interrogació deixa clara la profunda incomprensió del procés polític que s'està vivint a Catalunya des de les elits de Madrid. A Catalunya no hi ha ningú que pensi que Artur Mas té la capacitat de frenar el procés, ni que sigui momentàniament. Mas ha aconseguit, amb grans dificultats, no descavalcar-se de l'onada. I això, a Madrid, és totalment incomprensible.

Per això no els funciona l'assetjament a Convergència. Als ministeris i les redaccions de Madrid -sempre tan pròxims- continua imperant la convicció que tot aquest moviment polític és una pura especulació d'una sola persona, Artur Mas, que ara s'ha ampliat al conjunt de la direcció convergent i uns quants passerells de la societat civil que s'ho deuen cobrar d'alguna manera. és aquesta la raó per la qual Pastor pensa que té assegut al davant l'origen dels problemes i, pel que pregunta, potser una possible solució.

Som on som per un error de càlcul monumental que adquirirà dimensions històriques. L'estat espanyol ha pensat, almenys fins ara, que la millor estratègia era la màxima duresa. Va funcionar amb Ibarretxe i el PNB, doncs funcionarà amb Mas i Convergència. I no. Encara que hi hagi peix, ja no hi ha cove. Ho recordaran, perquè són ells que el van llençar.

15/9: El que ha dit la Junta Electoral sobre la Diada a TV3 és aberrant

VICENÇ VILLATORO Actualitzada el 14/09/2015 18:25 Contingut Premium

Les eleccions de la teva vida (1)
Diputats europeus i americans seran al 27-S convidats pel Govern

VICENÇ VILLATORO

DIETARI VV
VICENÇ VILLATORO

Segueix-me

Jurídicament, no ho sé. Televisivament, és aberrant. Pot servir per liquidar, per reducció a l’absurd, la idea dels blocs electorals als mitjans públics. Que els poders públics garanteixin, a través d’espais gratuïts als mitjans, que la propaganda de tots els partits arribarà als ciutadans està bé. Que siguin les Juntes Electorals les que decideixin en última instància l’ordre i el volum dels continguts informatius és l’abolició del periodisme. Un estat d’excepció comunicatiu en el qual deixen de regir les lleis de la informació. I, per més absurd, afectant només els mitjans públics, mentre la seva competència privada pot fer tant partidisme com vulgui (i alguns en fan molt!). No té sentit. Però encara en té menys quan aquesta imposició no afecta només els actes de campanya, sinó qualsevol activitat que pugui identificar-se més amb la visió d’uns —de vegades, més d’un partit— que no pas d’altres. La Diada es fa cada any. No l’organitza cap candidatura. No té sentit equiparar-la a un míting de campanya. Tot plegat, comunicativament, és un despropòsit. De fet, si la Junta avala les pràctiques informatives de TVE i condemna les de TV3, alguna cosa no lliga.

Els altres catalans (que no són els que et penses) 15.09.2015 06:00

Mentre esperem el tradicional informe contra CDC d’abans de cada elecció, els articulistes estem entretinguts amb els candidats a president d’Espanya que han pujat al laboratori de Catalunya a assajar les seues generals. No sempre es presenta l’oportunitat d’avançar feina per a les votacions importants, les que compten de debò. Jo també ho aprofitaria, i més si en un laboratori pots anar fent provatures –si se t’incendia la mostra, se t’incendia la mostra; si els conillets d’índies t’agafen cagarrines, doncs t’agafen cagarrines–, i és que la missió última s’ho val, perquè és una fita moralment superior a la destrossa que puguis ocasionar per assolir-la. Això, per una banda.

Per una altra, els qui ja hagin sentit els crits del guru de la Complutense al Carmel, poden passar per alt aquesta citació: ‘Hi ha dues Catalunyes: la del Carmel i la de Pedralbes. Hi ha una Catalunya que es lleva a treballar a les sis del matí, i una Catalunya de cinc-centes famílies que treballen perquè Artur Mas sigui president. Hi ha una Catalunya que sap què és tenir dificultats per a omplir la nevera.’ Les declaracions de Rubí ja les sabeu: ‘Els que no s’avergonyeixen de tenir pares o avis andalusos […] heu de treure l’orgull de barri! Són els que poden fer fora a Mas i Rajoy.’

Així mateix, els qui ja hagin sentit el míting de Rivera a l’Hospitalet de Llobregat, també poden passar per alt aquesta: ‘El PSC ha traït la seva gent a l’àrea metropolitana.’ I els qui no hagin sentit l’Albiol, aquesta altra: ‘No em veureu gaire per la Catalunya interior, sinó per ciutats i per l’àrea metropolitana’, i a continuació ho explica, que som uns malpensats, hosti: ‘No per res, sinó per raons de temps.’ Qui en dubta, qui en dubta.

Ah, l’àrea metropolitana…! Aquest nucli de catalans de segona on el seu vot val menys que el d’un pagesot de comarques analfabet. És clar, si vas malament de temps s’entén que et centris allà on s’acumula la major part de catalans, i amb més raó si has de deixar Madrid (aves amunt i avall, hotels, estones mortes) per pujar a informar a la Catalunya ‘real’ què els toca votar segons ‘qué pone en tu DNI’. Total, que mentre els catalans urbans reben tota l’atenció de la metròpoli, n’hi ha uns altres que en el tros que em queda d’article voldria recordar.

Aquests altres catalans no viuen al Carmel ni a Pedralbes, ni a Barcelona ni a l’Hospitalet. Però també es lleven a les sis del matí, i més d’hora i tot, per anar al tros, per sortir a pescar, per obrir la botigueta, per engegar les granges, obrir la casa rural. I sí, què coi, per tirar endavant les seues empreses, cooperatives, associacions i produccions. Perquè resulta que als pobles, com a les ciutats, tampoc ningú no et regala res, i les patates de l’hort no te les canvien per contractes telefònics ni per gigues d’internet, que sí, que sí, he dit internet.

Doncs sembla que algú està interessat a enterrar ben fondo els avis d’aquests catalans que també van patir la fam i van esgarrapar la terra per alimentar els seus fills. Però també dels que van emigrar als nuclis industrials, es van barrejar amb més fills de la misèria i des de la misèria van fer néixer i prosperar els seus fills. I ara resulta que els seus descendents han d’aguantar que uns jóvens universitaris que no saben res, d’aquest país, donin a entendre que els seus antecessors eren burgesos i/o racistes i/o explotadors de castellans, andalusos i extremenys només pel pecat original d’haver estat catalans de naixement.

Aquests altres catalans sembla com si ens els volguessin esborrar. Per omissió, són sistemàticament exclosos de ‘la Catalunya real’, com si fossin d’atrezzo, gent disfressada d’una fira medieval. Els diuen que són ‘massa catalans’, o com també he sentit: ‘catalans-catalans’, mai per tirar cap floreta. Són descomptats cada Onze de Setembre, considerats pallam que inflen les mobilitzacions, barretinaires sense criteri cridats per TV3 a fer ‘bulto’ a la capital. Són menystinguts per aquells que anomenen la nostra terra fèrtil ‘la Catalunya profunda’, per voler dir la Catalunya analfabeta i ignorant. Són menyspreats quan els diuen que el seu vot val massa, pel fet de viure i donar vida a una terra que, d’una altra manera, si ja compta poc, ni tan sols comptaria per a votar.

 

Nota al marge: servidora té el segon cognom d’origen castellà. Puc jurar per la meua mà dreta que mai, mai, mai, no havia pres consciència del meu segon cognom diferentment que del primer. I que recordi, ni a l’escola rural, ni a l’institut semirural, ni a la universitat urbana, ni al carrer, ningú no m’ha fet qüestionar mai que el meu avi matern fos, pel seu cognom, cap altra cosa que català. Fins ara. Ara que han irromput els etnicistes per començar a fer la dissecció de les entranyes més sensibles d’aquest país. Aquesta gent saben molt bé què fan, aquí, al seu laboratori. Els hi hauríem de tancar amb ‘candau’, abans que l’experiment no sigui irreversible.

http://m.vilaweb.cat/article.html?section=vilaweb.rss&article=http://www.vilaweb.cat/noticies/els-altres-catalans-que-no-son-els-que-et-penses/

El 27-S no es plantejará la ruptura amb els espanyols,sino la ruptura amb lëstat borbònic que porta atots els espanyols a la miseria
Salut

La frase més important de la campanya

15.09.2015 06:00

Que això aquesta vegada va de debò, hi ha poca gent que ho puga negar. Sempre hi haurà algú que ho faça, evidentment. M’agrada recordar que uns independentistes eslovens que vaig conèixer, quan al seu país van proclamar la independència, hi anaven en contra perquè no era de fiar. El món és així i no ens ha d’estranyar que també entre nosaltres hi haja gent així. Però, amb les degudes excepcions, em sembla evident que la majoria de la població, una gran part dels ciutadans, ha entès que ara ens trobem en una situació completament diferent de les anteriors.

I això és en bona part perquè la classe política catalana ha fet passos molt més que notables aquestes darreres setmanes. Per exemple, creant una llista en què no controla els qui després votaran al parlament –qui tindrà el valor de dir a Lluís Llach, per exemple, que vote una cosa que ell no veja clara? O bé anunciant un govern d’unitat que ja d’entrada renuncia a governar durant quatre anys. I no parlem de la unitat aconseguida entre forces que no tenen gairebé res en comú. O de la implicació de bona part de la ciutadania en les dues llistes del sí.

Ara, diumenge al vespre, a l’entrevista que una periodista de La Sexta va fer a Artur Mas, vaig sentir la frase que em faltava sentir, i que crec que era necessària. La frase que em sembla que dóna la mesura de la consciència que ara els polítics catalans, els partidaris del sí, tenen del moment en què ens trobem.

Va ser quan es parlava d’Europa. Mas va dir que era evident que els altres estats europeus preferirien sempre no haver d’encarar el problema de Catalunya. Però va afegir, i és això que em va cridar l’atenció i em va semblar remarcable, que precisament Catalunya havia de forçar-los a afrontar-lo. Encarar-los amb la realitat del nostre país i obligar-los a pronunciar-se, després del pas que hem de fer nosaltres.

Se’m fa difícil d’imaginar una posició més als antípodes del famós ‘peix al cove’. S’ha acabat, doncs, de fer compliments, s’ha acabat d’anar amb peus de plom per no fer soroll, s’ha acabat de conformar-nos a negociar i anar fent la viu-viu, s’ha acabat tot allò que va ser en definitiva la marca viva de l’autonomisme. Ara nosaltres serem un problema, el problema, i precisament perquè sabem quina és la solució i volem aconseguir-la no defugirem el debat ni ens conformarem amb moixaines interessades, amb declaracions de boca i prou.

Ja ho sé que només és una frase en una entrevista, però fins ara no ho havia dit ningú d’aquesta manera tan contundent i amb tanta càrrega política. I és per això que la destaque. Perquè em sembla que així, parlant tan clarament i fent les coses que es van fent, anem realment bé. Molt bé.

El parlament belga, ‘encantat d’haver rebut’ el govern català per informar-se del procés d’independència

15.09.2015 14:00

La Comissió de Relacions Exteriors del Parlament Federal de Bèlgica ha rebut avui una delegació del govern català per informar-se sobre el procés d’independència. Ha estat aquesta comissió, responsable de les relacions internacionals de Bèlgica, que ha fet la invitació al govern. El secretari d’Afers Exteriors del Govern, Roger Albinyana, i el secretari general del Diplocat, Albert Royo, han comparegut davant de 14 dels 17 diputats de la comissió d’Afers Exteriors de la cambra federal, a petició del seu president, el socialista flamenc Dirk Van Der Maelen, per informar sobre les eleccions del 27-S i respondre les seves preguntes. També hi ha assistit el delegat permanent de la Generalitat a la UE. I entre els diputats, n’hi havia tant de valons com de flamencs.

El belga és ja el sisè parlament que debat el cas català, després que en les darreres setmanes ho hagin fet també els d’Irlanda, Dinamarca, Paraguai, Uruguai i els Estats Units. L’ambaixador d’Espanya a Bèlgica ha protestat per la compareixença.

‘Estem encantats d’haver rebut una delegació catalana, som un Parlament molt obert i volem parlar amb tothom, trobem molt important saber què passa exactament a Catalunya, avui hem rebut moltes respostes i, per tant, n’estem satisfets’, ha explicat després de la reunió el diputat de l’N-VA Peter Luykx, membre de la comissió d’Exteriors. Luykx ha assegurat que el català ‘és un procés molt democràtic i, com tothom ha vist, amb una gran majoria de gent que li dóna suport. El procés durarà divuit mesos, fins al 2017, així que tenim molt temps per anar-lo seguint, però si hi ha una majoria democràtica crec que és obvi que tindrà suport’, ha declarat.

Royo he parlat de com Catalunya ha arribat fins aquí i com és que un poble com el català es planteja tirar endavant un procés així, repassant la sentència contra l’estatut i les grans mobilitzacions dels anys posteriors. Albinyana ha parlat del full de ruta previst per a després del 27-S i Amadeu Altafaj ha comentat qüestions d’àmbit europeu.

Els diputats han demanat informació als representants del govern català sobre l’encaix d’un estat català a la UE, sobre les possibles reaccions de l’estat espanyol, sobre el full de ruta després del 27-S, sobre les enquestes publicades fins ara, i sobre si un canvi de majoria al parlament espanyol podria fer més fàcil d’arribar a pactes.

I ara sense por, votar, desobeir, marxar, construir

«De res serveix pensar que les eleccions espanyoles portaran un nou marc on poder construir estructures polítiques de respecte a la nació catalana»

Ramona Vergés | 14/09/2015 a les 00:00h
7 comentaris

Un altre any, el poble de Catalunya ha estat convocat a la Diada en record de la dignitat que ens varen arrabassar fa 301 anys. Si la magnitud que vàrem viure a la Meridiana és la mateixa a les urnes el 27-S, avalant les dues candidatures pro-independència, guanyarem. I guanyarem amb escons i vots. I aleshores començarà el més difícil.

Hi hauran alguns paranys. El primer, vèncer la nostra por. Hem de vèncer la por a transgredir la llei. Anem a canviar de marc legal perquè les lleis es fan per servir als ciutadans i les que tenim ens hi van en contra. També haurem de vèncer la por de les amenaces, potser encara més gruixudes de les que han fet fins ara, llur objectiu serà fer-nos desdir. Ganes en tenen. Si més no, el marc europeu fa poc creïble la via violenta descarada de l’ estat per acabar amb la voluntat majoritària d’ un poble.

I com que no ho podran aturar per la via violenta, com sempre han fet, com que no podran fer “alzamientos ni pronunciamientos” hauran de fer alguna cosa. I potser tornaran a crear expectatives, que si canvis a la constitució, que si millor finançament… I el pitjor que pot passar és que ens ho creguem. O s'ho creguin els polítics. I vulguin fer un referèndum per preguntar-nos si acceptem l’ oferta. Si fem això haurem perdut. I aquesta oferta serà mentida tant si ve del PP, com del PSOE o Podemos. De res serveix pensar que les eleccions espanyoles portaran un nou marc on poder construir estructures polítiques de respecte a la nació catalana. L'Espanya federal es va morir el segle XIX i la van matar els espanyols.

Ara cal mirar endavant, sense notar el tremolor als genolls, amb fermesa i convicció; ningú podrà aturar la voluntat d’un poble.

Mentides contra la democràcia

"La segona pregunta és si la societat catalana, l'electorat que farà possible els resultats del 27-S, serà prou madura i determinada"

per Francesc de Dalmases 14 de Setembre 2015

Aquesta mateixa setmana l'Alfred Bosch s'ha llevat com a protagonista d'una portada de 'La Razón'. El diari l'acusava de cobrar dos sous: el de regidor de Barcelona i el de diputat a Corts espanyoles. És una mentida burda i estúpida perquè no hi ha res més fàcil de comprovar: l'Alfred no rep cap remuneració per la seva feina a Madrid tal i com ha certificat el mateix president del parlament espanyol, Jesús Posada. Quan va saltar la notícia faltaven menys de dues setmanes pel 27-S.

Xavier Trias no té cap compte a Suïssa ni a Andorra amb 12'9 milions d'euros tal com informava (sic!) l'octubre de 2014 el diari 'El Mundo'. L'exbatlle de Barcelona ho va tenir una mica més difícil de demostrar -la innocència, perquè la culpabilitat es pressuposava-, però finalment el propi banc implicat pel rotatiu espanyol va emetre un comunicat certificant la falsedat de la informació. Faltaven dues setmanes pel 9-N.

A finals de novembre de l'any 2010, Artur Mas va ser protagonista d'una notícia publicada, també, per 'El Mundo'. Se l'acusava de ser beneficiari d'un compte opac al banc LGT de Liechtenstein. Una altra vegada va ser necessari demostrar la innocència, no pas la culpabilitat, i la pròpia Fiscalia Anticorrupció va admetre que el cas ja havia estat investigat i arxivat. Faltaven dos dies per a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Tots tres casos apareixen en moments concrets i determinants, poc abans d'una votació. Tots tres casos comparteixen la manca del mínim rigor que cal reclamar a una investigació periodística. Tots tres casos es desinflen en pocs dies per la seva inconsistència però havent comptat amb un ampli ressò en els mitjans espanyols i catalans. També en tots tres casos es troba a faltar, més enllà de l'evident resposta dels interessats, el rebuig d'altres forces polítiques a una pràctica que té com a objectiu principal desestabilitzar processos democràtics a través d'informacions falses.

L'existència del 'dossier Mas' a què feia referència José Antich en el seu bloc fa un parell de dies ja circulava abans de l'estiu en alguns cercles polítics i periodístics. Fa tota la pinta que tornarem a assistir a una d'aquestes maniobres induïdes abans no arribi el 27-S. La primera pregunta, doncs, és si les diferents forces polítiques hauran après una mica de l'històric d'aquests darrers anys i sabran deixar el partidisme al marge per mostrar un rebuig unànime a una pràctica essencialment antidemocràtica.

La segona pregunta és si la societat catalana, l'electorat que farà possible els resultats del 27-S, serà prou madura i determinada per no caure en aquest joc bruc i el sabrà entendre com un pols en què, més enllà de la independència, el que hi ha en joc és la democràcia.

Tinc molts dubtes sobre com es resoldrà la primera qüestió però no en tinc cap sobre com resoldrem la segona: amb una majoria absoluta. Una majoria absoluta que haurem de llegir en clau de futur. El d'un país que aspira a un sistema polític i a un sistema de mitjans escrupolosament respectuós amb els principis democràtics.

Talleu la N-340 cada dia

ALBERT SOLÉ14/09/2015 22:28

Segueix-me

Ha arribat un punt en què no n’hi ha prou amb 66 morts en cinc anys sobre la taula perquè els polítics prenguin una decisió valenta però necessària. La N-340 al seu pas per l’Ebre s’ha convertit en un perill per a la salut, però l’Estat prefereix no fer emprenyar el lobi dels transportistes ni la concessionària de l’autopista prohibint la circulació dels vehicles pesants i rebaixant el preu del peatge per a ells fins al 50%. Sembla que l’exemple de la N-II a Girona —on van fer exactament això i els morts s’han reduït al mínim— no és suficient, i el ministeri de Foment continua embolicant la troca. Ara creen un grup de treball que ja sabem que serveix per allargar el problema i no solucionar-lo. A Bàscara van tallar la N-II fins que van fer reaccionar els polítics. I a Tarragona va passar el mateix, i van aconseguir l’AP-7 gratis i un tros d’autovia A-7 fantàstica. Dos per un. Animo des d’aquí els alcaldes i veïns de l’Ebre a tallar la N-340 cada dia fins que els escoltin. És trist que sigui així, però funciona. Vella política.

L'Estat espanyol decidit a pagar per avortar l'acció exterior de la Generalitat

L’AECI hauria ofert fins a 150.000 euros als diputat disposats a avortar una compareixença de la secretaria d’Afers Exteriors de la Generalitat al Senat del Paraguai

El dos 2 des setembre passat la directora general de Relacions Exteriors de la Generalitat, Francesca Guardiola, va comparèixer a la comissió de Relacions Exteriors i Assumptes Internacionals convidada pel senat de Paraguai per explicar la situació política de Catalunya. Segons publica Marta Lasalas al blog d' El Nacional, les pressions de la diplomàcia espanyola per fer descarrilar aquesta compareixença haurien traspassat tots el límits ja que l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional hauria ofert a diputats disposats a avortar la compareixença de Guardiola fins a 150.000 euros per a finançar un projecte de la seva elecció.


Els antecedents de Fresno

Tot i que Lasalas destaca que el govern ha evitat confirmar aquesta informació procedent de fonts parlamentaries, el cert és hi ha precedents d’aquest procedir per part del govern espanyol. És el cas del reconeixement de la Selecció Catalana d’Hoquei, un escàndol de grans proporcions que demostra fins on és capaç d’arribar un estat, en aquell moment governat pel PSOE i amb Rubalcaba de director d’operacions, per impedir el reconeixement de l’hoquei català.

Ho va explicar molt bé el periodista de La Vanguardia, Eugeni Casanova el febrer de 2007 en un article titulat “Joc brut d’Espanya contra l’hoquei català” on descriu amb pèls i senyals com practica el joc brut l’estat espanyol, l’afer també va ser motiu del documental produït per la Plataforma pro Seleccions Catalanes, “Fora de Joc”.

Segons el diputat d’ERC Joan Tardà, Rubalcaba va dirigir l’operació contra la Selecció Catalana d’Hoquei i va posar a disposició del president de la Federació Espanyola d’Hoquei, Carmelo Paniagua, de tots els ressorts de l’Estat espanyol per evitar el reconeixement de la selecció catalana de hoquei, des dels diners necessaris via ‘Consejo Superior de Deportes’ passant per accions que ratllen el xantatge del Ministeri d’Assumptes Exteriors i l’Agencia Espanyola de Cooperació.

L'Àrea Metropolitana de Barcelona, la més perjudicada pel dèficit fiscal

Un estudi del Cercle Català de Negocis analitza l'impacte de la manca d'inversions de l'estat per comarques i ciutats, i conclou que la independència beneficiaria especialment els municipis amb rendes més baixes


El Barcelonès, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat són les tres comarques que més pateixen les conseqüències de la manca d'inversions de l'estat en forma d'infraestructures i serveis, amb un dèficit de 5.221 milions d'euros, 1.978 milions i 1.645 milions respectivament. És una de les conclusions de l'estudi L'impacte de l'espoli fiscal sobre el territori, impulsat pel Cercle Català de Negocis, que analitza i quantifica el dèficit fiscal per comarques, vegueries, capitals de comarca i municipis amb més de 5.000 habitants.

Segons els càlculs de l'entitat, "molts ajuntaments podrien liquidar el seu deute en menys de mig any si hi destinessin íntegrament el seu dèficit fiscal", perquè en la majoria dels ajuntaments estudiats, el dèficit quadruplica el propi deute municipal. A tall d'exemple, el CCN assenyala que els 1.623.000 habitants més pobres de Catalunya pateixen les conseqüències d'un dèficit d'inversions equivalent a 3.000 milions d'euros anuals.

És per això que l'estudi conclou que els territoris més afavorits per la independència seran aquells que actualment tenen una renda familiar disponible per sota de la mitjana catalana, la major part dels quals es concentren a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. L'estudi assegura que en una Catalunya independent, es podrien executar totes les infraestructures pendents de fer al país només amb una inversió equivalent al dèficit fiscal d'un any i mig.

La conclusió a què el CCN arriba amb aquesta anàlisi és que "només amb una Catalunya independent que redistribueixi els recursos de la forma adequada, prioritzi les inversions amb un sentit econòmic i racionalitzi la despesa pública es podrà garantir la viabilitat econòmica, la competitivitat de les empreses i els serveis socials propis de l'Estat del benestar".

Arbitrarietats constitucionals

La gran majoria de tertulians unionistes sempre ens argumenten -sobretot a Can Cuní– que la victòria de Junts pel Sí serà un desastre per Catalunya; però aquests personatges públics no ens expliquen res en el cas que guanyés el No; és a dir, que s’articulés al Parlament una majoria entre el PP, Ciutadans i el PSC. No hi ha dubte que si la llista de Junts pel Sí no guanya amb contundència (més de 68 diputats) s’accelerarà, d’una manera bàrbara, la regressió, ja actualment en marxa, anomenada (jo l’anomeno) franquisme constitucional. Una prova fefaent d’aquesta recentralització antisocial que tan patim els catalans la tenim en la darrera proposta del govern espanyol per reformar (endurir contra Catalunya) la llei orgànica del Tribunal Constitucional, la qual cosa significaria el trencament definitiu de la divisió de poders de Montesquieu i l’anihilament total de l’actual –empetitida i laminada- autonomia catalana . La reforma de la LO del Tribunal Constitucional implicaria, definitivament, la imposició, en tots els aspectes de la vida, d’una mena de franquisme del segle XXI contra Catalunya. A hores d’ara, la consolidació d’un procés, de debò, vers un estat independent català (democràtic, modern i regeneracionista) és l’única garantida de poder aturar totes les arbitrarietats, en forma de paquets legislatius, que patim amb molta humiliació, el poble de Catalunya. De fet, l’encaix d’una Catalunya independent dintre de la interdependència europea, és l’única manera que s’acabi el pervers esperit franquista que encara ens martiritza (cal recordar que enguany farà quaranta anys que va morir el dictador, però encara continuen vius molts “ tics” antidemocràtics de l’època). Per altra banda, la independència de Catalunya és l’única solució racional per poder salvar, definitivament, la nostra, molt estimada, llengua catalana. Segons els 130 punts de la Plataforma de la llengua, els desequilibris lingüístics contra el català – la gravíssima i constant minorització de la llengua pròpia de Catalunya- provoquen que sense sobirania plena, en un període curt de temps, el català pot convertir-se en una autèntica llengua morta. Amb un reforçament del franquisme constitucional (el franquisme del segle XXI) el procés de llatinització del català s’accelerà ràpidament. En síntesi, el 27-S és vital que guanyi, amb força i determinació, l’opció de Junts pel Sí, no només per iniciar, de debò, el procés i la negociació tripartida (Barcelona/Madrid/Brussel•les) sinó, sobretot també, per enderrocar definitivament la xacra del franquisme (constitucional) .

Elisenda Paluzie desmunta el discurs de la por sobre les pensions

"Les pensions seran millors perquè tenim més persones actives, i menor envelliment", assenyala l'economista en un acte de Junts pel Sí dedicat als jubilats


per LLuís Bou (Badalona) 16 de Setembre 2015

L'economista Elisenda Paluzie ha desmuntat avui el discurs de la por sobre les pensions, que difonen de manera insistent des del PP i Ciutadans. Paluzie ha afirmat que una seguretat social catalana aniria millor que l'actual espanyola, perquè a Catalunya l'atur és inferior percenttualment (uns quatre punts). "Això és molt important per a les pensions, perquè la gent que treballa és qui paga les pensions als jubilats", ha recordat. "Les pensions seran millors perquè tenim més persones actives, i menor envelliment", ha afegit.

En un acte de Junts pel Sí al Museu de Badalona, dedicat als jubilats, Paluzie ha explicat que la situació també millora a causa que a Catalunya s'ha rejovenit la població per l'arribada d'immigració. S'ha matisat això a causa de la crisi, però el conjunt és de superàvit. "Ara la seguretat social a Catalunya està en dèficit pels subsidis d'atur i la menor recaptació, però aquest és molt menor que l'espanyol. La diferència entre ingressos i despeses és de -5% a Catalunya, i un -28% a Espanya", ha apuntat.

Segons Paluzie, l'Estat actualment sufraga el dèficit traient diners del fons de reserva. En l'escenari d'una independència pactada, l'economista ha recordat que a Catalunya li correspondria una part d'aquest fons. I en el cas de no pacte, entén que es podria sufragar amb l'increment d'ingressos que suposaria la independència. "Sobrarien 11.000 milions, descomptant els diners que costaria muntar i mantenir el nou Estat", ha dit. Amb això calcula que es podria pagar els 5.000 milions de dèficit cojuntural que té ara la seguretat social catalana, a causa de la crisi.

El president Artur Mas, que també ha intervingut a l'acte, ha assegurat també que a Catalunya les pensions estan "més garantides" que a Espanya, i a més "poden ser més altes amb el pas dels temps". "I ho dic remarcant que tinc el ple desig que a la resta d'Espanya també puguin pagar les pensions, no volem que els vagi malament", ha precisat. Mas ha advertit que un pensionista patirà menys si viu a Catalunya, a causa de l'estructura demogràfica. "Que deixin d'explicar-nos sopars de duro", ha engaltat al discurs de la por.

Mas ha advertit a l'Estat espanyol que serà el responsable de pagar les pensions dels jubilats catalans fins que ho assumeixi la República catalana, i no se'n pot desentendre. "El dret és com a conseqüència d'haver cotitzat", ha afegit. Segons el president, la campanya de la por "es barroera. "L'únic que intenten és que la gent s'espanti pel 27-S. Ells volen que no hi hagi majoria per tirar endavant, i així tindran el problema resolt. Volen que persones que podrien votar Sí, acabin quedant-se a casa o que votin No", ha afegit.

Rajoy s'oblida de la defensa contundent d'Obama del dret d’autodeterminació dels pobles

Rajoy diu que les manifestacions d'Obama d'aquest dimarts recullen "el que pensa la immensa majoria dels dirigents a tot el Món", però ignora le sparaules del president dels EUA d'ara fa un any
Ara que el govern espanyol i el PP canta victòria per les paraules d’Obama cal recordar el discurs de president dels EUA a Estònia lloant la via bàltica i defensant la democràcia per damunt de tot. Obama va recordar en el seu discurs fa poc més d’un any a Letònia que el somni de la llibertat dels avantpassats de la gent del Bàltic va quallar després de segles d'ocupació i l'opressió i es va transformar en la independència, “robada pels pactes i protocols secrets estrangers”, després d’una de les “majors manifestacions per la llibertat i de la resistència no violenta que el món hagi vist mai”.


“Som més forts perquè som democràcies. No tenim por d'eleccions lliures i justes, perquè la veritable legitimitat només pot venir d'una font que és el poble”, va dir Obama a Estònia


Obama també va subratllar que un any després de la gran mobilització els pobles bàltics finalment van votar, van plantar cara a les forces del passat que van fer el seu últim intent pel poder i van recuperar la llibertat dels seus països plasmada en una nova constitució que va declarar la independència i la seva sobirania “eterna i inalienable”.

Obama i Catalunya: les lliçons del precedent eslovè

16.09.2015 14:23

El secretari d’Estat dels EUA, James Baker, va fer unes declaracions el 21 de juny del 1991 a Belgrad en què deia que no reconeixerien una declaració unilateral d’independència d’Eslovènia. El periodista li va demanar: ‘Eslovènia és a punt de declarar la independència. Quina opinió en teniu? I els Estats Units estaran preparats per a un reconeixement diplomàtic?’ I la resposta de Baker: ‘No. I desaconsellarem accions unilaterals preses de qualsevol manera que no siguin el diàleg i el consens.’ I vegeu, per exemple, el titular que l’endemà en feia el diari espanyol El País: ‘Baker dóna suport a Belgrad sobre la unitat de Iugoslàvia.’ Una mena de titular com els que hem vist a la premsa espanyola avui, l’endemà de les paraules d’Obama.

Els eslovens van declarar unilateralment la independència el 25 de juny de 1991. I l’any següent eren reconeguts per la UE i pels EUA.

Per recordar aquells fets reproduïm tot seguit l’editorial de Vicent Partal escrit el 2011, en ocasió del vintè aniversari de la declaració d’independència eslovena:

«La lliçó que els eslovens ens van donar fa vint anys
Avui fa un any que el tribunal constitucional espanyol va terminar el model autonòmic i ahir en va fer vint que Eslovènia va reaccionar a un fet semblant declarant-se independent. Vint anys després ningú no gosa discutir que els eslovens la van encertar tirant pel dret, malgrat els costos d’aquella decisió. I ningú no discuteix tampoc que els seus ciutadans ara viuen molt millor.

Eslovènia es va declarar independent, de manera unilateral, el 25 de juny de 1991. Dos dies abans els dotze estats membres de la Comunitat Europea i els Estats Units havien dit públicament que mai no reconeixerien la independència eslovena i que donaven suport total a la unitat iugoslava. En el cas de la Comunitat Europea Jacques Delors va deixar clar, a més, que Eslovènia mai no seria part d’Europa. I d’una manera sincronitzada el ministre de Defensa iugoslau, d’aleshores, el general Velijko Kadijevic, va advertir que les seues tropes restarien a Eslovènia per defensar la unitat iugoslava que Europa i els Estats Units proclamaven. Els eslovens podien haver pensat que eren sols contra el món i que els tocava perdre, però no ho van fer.

Eslovènia s’havia declarat unilateralment independent perquè Sèrbia havia trencat abans, també unilateralment, el marc federal iugoslau. El maig del 1990 els eslovens havien fet unes eleccions lliures i els demòcrata-cristians nacionalistes de Demos havien arribat al poder. La constitució iugoslava establia que la presidència de Iugoslàvia era rotativa entre els seus membres, però Sèrbia no va admetre que l’assumissen Eslovènia i Croàcia quan tocava, excusant-se en el perfil ideològic dels seus presidents i violant, doncs, l’esperit i la lletra de la constitució del 1974. I a tall d’avís, els serbis van anul·lar l’autonomia de les regions de Kossove i Vojvodina.

En veient això, els eslovens van proposar als serbis una nova confederació, sobre unes noves bases, però no van obtenir cap resposta. Van decidir de fer dos referèndums sobre la independència i amb els resultats favorables a la mà encara van proposar una negociació extrema de govern a govern. Negociació que Iugoslàvia no va acceptar amb l’argument que un estat no podia negociar de tu a tu, de manera bilateral, amb una regió.

Finalment els eslovens es van cansar d’esperar i el 25 de juny de 1991 van proclamar una independència que va ser seguida de deu dies de combats contra l’exèrcit iugoslau. Un alto-el-foc negociat per la Comunitat Europea va obligar els eslovens a suspendre tres mesos la declaració d’independència.

Però el supremacisme serbi va ser tan prepotent que no va caldre malgastar-los. El 4 de juliol els Estats Units i Alemanya, no encara la resta d’Europa, van dir que a la vista del comportament intolerable del govern i de l’exèrcit iugoslau consideraven que la independència eslovena era ‘inevitable’. Com a resposta, els avions federals iugoslaus bombardaren Ljubljana. La resta de la història ja és sabuda: Sèrbia va emprendre una guerra d’agressió a gran escala contra totes les altres repúbliques.

Vint anys després d’haver passat un any i escaig per totes aquestes penalitats i dificultats, d’haver sofert l’agressió de Sèrbia i la incomprensió i el menyspreu d’Europa, Eslovènia ja no és ni serà mai un país menystingut. Ara és una democràcia estable, membre de la Unió Europea i de la zona euro, amb un producte interior brut per càpita lleugerament inferior a la mitjana europea, pròxim al d’Espanya i superior al de tots els estats de l’antiga Europa de l’est, més Portugal i Malta. I té una taxa de desocupació inferior a la mitjana europea, alhora que en l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU ocupa el lloc 29, just davant d’Andorra, que ocupa el 30 –i Sèrbia ocupa el 60.

En un altre ordre de coses, un tren de gran velocitat enllaça Venècia amb Ljubljana, un enllaç molt reivindicat pels eslovens però que històricament el govern iugoslau havia sabotat. I Eslovènia ha guanyat ja quinze medalles als jocs olímpics d’estiu i disset en els d’hivern. L’eslovè, no cal ni dir-ho, és llengua oficial a Europa.

Les amenaces i pressions de fa vint anys és evident que, vistes avui, fan riure. Els deien que mai no entrarien a la Unió Europea, i Eslovènia en va assumir la presidència de torn el 2008. El seu president, Borut Pahor, ara mateix té un vot al Consell Europeu del mateix valor que els dels estats que fa vint anys l’amenaçaven, i un polític eslovè, Janez Potocnik, és el comissari europeu de Ciència i Recerca. En el seu currículum figura que va nàixer a Kropa (Iugoslàvia) el 1958, i a sota diu que Kropa avui ja no és Iugoslàvia sinó Eslovènia. Entendridor. La caserna més pròxima de l’exèrcit iugoslau, ara serbi, és a Novi Sad (Vojvodina), a 423 quilòmetres de distància i amb dos passos de frontera pel mig.

Aquesta és la lliçó, tan simple, que vint anys després ens dóna Eslovènia, als catalans. És un país petit de dos milions d’habitants, però ningú no li discuteix ni els drets, ni la dignitat, ni el seu lloc en el conjunt de les nacions. Perquè van saber guanyar-se’l amb un projecte clar i decidit, democràtic i persistent.

I nosaltres podem aprendre la lliçó o continuar enfonsant-nos vint anys més.»

El parlament suec debat avui la independència de Catalunya

17.09.2015 07:00

El Parlament de Suècia acull avui un debat sobre la independència de Catalunya en el qual participaran el secretari general del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat), Albert Royo, Bel Olid, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, i Jaume Farguell, president del Casal d’Europa del Berguedà, exalcalde de Berga, ciutat amb estrets vincles amb Suècia ja que acull des de fa anys el Pavelló Suec de l’Exposició Universal.

El parlament suec serà el quart de la Unió Europea que acollirà un debat sobre la independència, després dels de Dinamarca, Irlanda i, aquest mateix dimarts, Bèlgica. A Amèrica hi ha hagut debats als parlaments dels Estats Units, l’Uruguai i Paraguai.

Els atacs als historiadors catalans

BORJA DE RIQUER16/09/2015 20:07

Segueix-me

El clima polític actual està contaminant tota mena de debats i controvèrsies. I això arriba fins i tot a la reflexió i a la crítica sobre la producció historiogràfica. Els darrers mesos estem presenciant com en molts mitjans de comunicació espanyols, i també en alguns de catalans, s’hi desenvolupa una clara ofensiva que pretén qüestionar el rigor i la tasca professional dels historiadors catalans. Tots ells queden englobats dins d’una genèrica “historiografia catalana” que és acusada d’haver-se posat al servei del projecte polític independentista. Així de simple i de contundent.

Una manifestació d’aquestes imputacions es concreta en els vehements atacs que està rebent el llibre de Josep Fontana La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Alguns articulistes, no sempre historiadors, s’han dedicat a blasmar aquesta obra emprant bàsicament comentaris despectius personals i no pas arguments científics. S’ha arribat a qualificar aquest llibre de típic producte del “nacionalisme romàntic” o de ser una obra “romàntica, nacionalista i comunista”. I, per acabar-ho d’adobar, s’ha convertit en un recurs comú utilitzar la figura i l’obra de Jaume Vicens Vives, com a gran renovador de la historiografia catalana, per a qüestionar el que avui elaboren els historiadors catalans.

Davant d’aquestes pretensions caldria fer un parell d’advertiments: primerament, no es pot generalitzar i simplificar sobre l’estat d’una comunitat científica tan variada i extensa com la dels historiadors; ni sobre la catalana, ni sobre l’espanyola, ni la xinesa. Segonament, si hom pretén censurar l’obra d’un historiador, com ara Fontana, primer caldria estar ben informat, ser mínimament rigorós, llegir-se el llibre, entendre la seva tesi i no escriure d’orella, com fan alguns. Perquè, com diu aquell vell refrany: “No hi ha res més atrevit que la ignorància”.

El problema de fons d’aquestes actituds agressives rau en l’existència d’un col·lectiu d’opinadors espanyols que està fortament obsessionat a defensar i justificar el discurs oficial sobre la identitat i la història dels espanyols. Aquests són, de fet, uns escriptors nacionalistes però que mai no es reconeixen com a tals. Aquesta és una vella i coneguda tàctica de molts publicistes espanyols: negar que ells siguin nacionalistes i acusar els altres de ser-ho, com si això impliqués automàticament una greu desqualificació professional. Fins i tot s’ha arribat a dir que els historiadors catalans no estan capacitats intel·lectualment per historiar el seu país perquè estan contaminats de nacionalisme —és la tesi que defensa Antonio Elorza—. Ells, en canvi, sí que són uns professionals objectius i rigorosos, atès que opinen i escriuen sense cap prejudici ideològic. No cal rebatre gaire aquests ridículs plantejaments, impresentables davant de qualsevol fòrum científic internacional.

Avui la historiografia catalana, com la de tots els països, és plural i diversa. Hom publica de tot: bo, regular i també dolent. I, a més, s’hi pateix un notable intrusisme, és a dir, que també hi ha publicistes poc rigorosos que difonen tesis, de vegades molt absurdes i fins i tot provocadores, que editors poc curosos publiquen. Això ha passat i passa aquí, i també a Madrid i a Madagascar. Malauradament, d’aprenents i publicistes indocumentats n’hi ha a tot arreu, fins i tot a la historiografia espanyola. La llista seria ben llarga.

Darrerament, alguns opinadors espanyols, i també algun de català, s’han mostrat especialment agressius amb tot el que s’ha publicat a Catalunya respecte dels fets de 1714 i, en general, sobre la Guerra de Successió. Un col·laborador de la FAES ha arribat a dir que a Catalunya s’està construint una “llegenda escandalosa” plena de prejudicis nacionalistes. Respecte de les interpretacions sobre el significat del 1714, jo recomanaria a aquests opinadors, i també a algun historiador poc informat, que primer es llegissin, per exemple, els excel·lents i detallats articles de balanç bibliogràfic que han escrit darrerament Joaquim Nadal i Joaquim Albareda. En el seu text, aquest darrer, si bé reconeix que “ hubiera sido deseable que, durante el Tricentenario, el ejercicio de la práctica historiográfica no hubiera resultado tan condicionado por el debate político”, considera que aquesta commemoració a Catalunya “ ha dejado un buen legado”. Ambdós historiadors són extremadament crítics amb les posicions idealistes i simplificadores d’algunes de les commemoracions oficials catalanes i no amaguen el seu desacord amb certes obres poc rigoroses fetes a casa nostra. Però, sobretot, comenten les moltes i valuoses aportacions realitzades aquests darrers anys. I, a més, repassen la producció historiogràfica espanyola sobre aquesta qüestió i, a banda d’assenyalar notables deficiències metodològiques en moltes obres, destaquen el clar predomini de missatges polítics subjacents “ en clave unionista”.

Una historiografia no pot ser qualificada de seriosa si no s’atreveix a situar-se allà on hi ha l’autèntic debat científic dels professionals i fuig del món de la politiqueria interessada. Certament, els historiadors catalans hem de ser més curosos i censurar algunes publicacions, i fins i tot algunes actituds que beneficien ben poc el prestigi de la nostra col·lectivitat. Nadal i Albareda ho han fet i aquests articles seus representen un exercici intel·lectual rigorós i honest que, fins ara, no ha estat correspost amb altres escrits semblants en el món historiogràfic espanyol. Per què deu ser?

http://m.vilaweb.cat/article.html?section=vilaweb.rss&article=http://www.vilaweb.cat/noticies/debat-avui-al-parlament-suec-sobre-la-independencia-de-catalunya/