Estar governats des de fora

«En comptes de buscar justificacions intel·lectuals o legals caldria ser directe i clar: els governs de Madrid no ens representen»

Xavier Roig | 08/09/2015 a les 00:01h
11 comentaris

Una de les raons que haurien d’impulsar a celebrar un referèndum sobre la independència és la sensació que s’està governat per forans. Hi ha moltes altres raons: història, llengua, cultura, identificació com a nació, etc. Però si algú pretén buscar una explicació pràctica per a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació la trobarà fent-se una pregunta: aquests que volen autodeterminar-se, tenen la impressió (per no dir la certesa) que els que els governen, i dels quals volen desempallegar-se, són uns forans?

El fet és, des del meu punt de vista, importantíssim. Sobretot per tal d’explicar la causa internacionalment, i que aquesta sigui acceptada i entesa per la simple utilització del sentit comú. El primer ministre Cameron va prendre’s seriosament la possibilitat d’un referèndum a Escòcia quan va constatar que el govern de Londres era fruit d’uns resultats electorals que res tenien a veure amb els desitjos dels escocesos. I quan va comprovar que aquest fet no era conjuntural. Quan es va adonar d’una realitat: els resultats de les eleccions a Escòcia mai podrien influir en la realitat britànica democràticament pel simple fet que, malgrat ser majoria a Escòcia, mai podrien ser-ho a tot el Regne Unit.

En comptes de buscar justificacions intel·lectuals o legals (tant fa, perquè cap d’elles seran compreses pels espanyols, i sempre seran difícils d’explicar a la resta del món), caldria ser directe i clar: els governs de Madrid no ens representen. Sempre serem minoria i, per tant, els governs que es formin sempre seran considerats a Catalunya com forans. El PP a Catalunya és, actualment, la quarta força, mentre té la majoria al Congrés de Diputats Espanyol. I les enquestes el col·loquen com a cinquena força, mentre tot sembla indicar que continuarà sent la primera força a Espanya. La desconnexió és total.

En línies generals hauríem de ser més clars i directes. Per què volem ser independents? Doncs perquè els governs espanyols no ens representen. I pitjor encara: són considerats per la majoria de la població (tant pels independentistes com pels que no ho són) com un govern forà. Un conjunt de gent que governa per ves a saber qui, però no per als catalans i cap dels seus interessos. Encara més: massa sovint governen contra Catalunya.

Cada cop que veig aparèixer a la senyora Sáez de Santamaria parlar sobre Catalunya em pregunto: “Aquesta dona de què xerra?”. Algú que representa un govern que actua, dia sí dia també, per fer-nos desaparèixer culturalment; que no ens reconeix com la nació que som de fa segles; que li importa un rave el que desitgen els catalans, que no guanya cap elecció a casa nostra? Aquesta dona, dic, amb quin dret xerra de les nostres coses? I aleshores se’m remou l’estómac. I és lògic que jo tingui aquesta sensació. Sempre m’ha semblat ofensiu que els forans parlin d’allò que no els pertoca.

Ara hem de fer servir tot aquest enorme poder. El 27 de setembre

El país ha entès perfectament què calia fer avui. La veritat és que tenim la sort que sempre podem comptar amb la gent, amb els ciutadans d’aquest país, i la resposta que han donat una vegada més ha estat simplement extraordinària. La Meridiana ha superat qualsevol de les mobilitzacions anteriors i ha deixat clar que la nostra societat és a punt, preparada per a fer el pas definitiu el di 27. Ara ningú no pot tenir-ne cap dubte.

Aquesta campanya se centra, i se centrarà, sobretot en els nervis. Totes les campanyes polítiques ho tenen això, de fet: es tracta de posar nerviós l’adversari, fer-lo dubtar sobre què és capaç de fer, fer que pense que allò que vol aconseguir no arribarà i desanimar-lo. Quan algú no pot vèncer amb arguments, no li queda cap més remei sinó mirar de descoratjar l’altre. I per això, per a no deixar ni una sola possibilitat al defalliment, era tan important que avui s’omplís la Via Lliure. Perquè és l’antídot necessari, probablement l’antídot definitiu, només dues setmanes abans de les eleccions.

Avui tots heu vist quin país tenim. Avui tots n’heu sentit la força. Quan saltàveu com bojos al pas de la fletxa, quan us abraçàveu al del costat sense saber per què, quan ballàveu la rumba amb aquell somriure ampli a la cara, quan aplaudíeu els oradors, quan ajudàveu a retirar les tanques del recorregut, quan pujàveu als autobusos, per tornar cap a casa, i la gent encara tenia ganes d’aplaudir una estona més, de cridar més, en favor de la independència.

I això, això que heu sentit i heu viscut aquest Onze de Setembre de 2015, no ho heu d’oblidar mai. Però sobretot no ho heu d’oblidar aquestes dues setmanes vinents, i menys encara el diumenge 27. Aquest país té una força enorme, immensa, és molt poderós. Ho hem tornat a demostrar i ara hem de fer ús d’aquest poder. Ara ja no hi ha ni la mínima excusa. Aquesta força que hem sentit tots, aquesta força, l’hem de portar a les urnes el dia 27 votant les dues úniques candidatures que comptaran com un sí: Junts pel Sí i la CUP.

I els dies vinents, les dues setmanes vinents, quan proven de fer-vos por, de fer-vos dubtar, de fer-vos trontollar, penseu en la Meridiana. I quan les dues setmanes vinents tingueu algun dubte, penseu en la Meridiana. Quan algú diga que no ho aconseguirem, penseu en la Meridiana. Quan vulguen fer-vos creure que això és un somni i prou, penseu en la Meridiana. Penseu en la Meridiana per fer-vos forts i per traure forces d’on siga i continuar treballant fins al darrer minut. Això no s’ha guanyat encara, però, caram, qui pot dubtar avui que ja ho tenim molt, molt ben encarrilat? Dues setmanes. Dues setmanes només…

La Via Lliure impacta en la premsa de tot el món
Els principals mitjans estrangers es fan ressò de la mobilització de l'Onze de Setembre i del moment polític de Catalunya

La Via Lliure a la Meridiana, la mobilització independentista de la Diada, i la proximitat de les eleccions han accentuat l’interès dels principals mitjans internacionals per Catalunya. Com ja ha passat aquests últims tres anys amb les grans manifestacions de l’Onze de Setembre, la premsa estrangera se n’ha començat a fer ressò ja els dies previs i ha posat el termòmetre al moment polític català. Diaris, televisions i portals de tot el món l’han coberta abans i després. I dos dels més prestigiosos, el Financial Times i la BBC, fins i tot han entrevistat prèviament alguns dels grans protagonistes polítics d’aquestes setmanes: respectivament, han conversat amb el president de la Generalitat, Artur Mas, i amb el cap de llista de Junts pel Sí, Raül Romeva.

La BBC News també ha connectat en directe amb la Via Lliure a la Meridiana i l’agència internacional Ruptly l’ha emès en directe.

Us oferim tot seguit un recull de notícies publicades just després de la Via Lliure:

BBC:

—Catalan independence rally in Barcelona draws thousands (‘La manifestació independentista a Barcelona convocat milers de persones’). La notícia va acompanyada d’un vídeo i de fotografies de la Via Lliure a la Meridiana.

The Guardian:

—Catalans fill streets in Barcelona for pro-independence rally (‘Els catalans omplen els carrers de Barcelona en una manifestació en favor de la independència’)

Financial Times:

—Hundreds of thousands of supporters gather for Catalan independence rally (‘Centenars de milers de catalans s’apleguen en una manifestació per la independència’)

The New York Times:

—Catalans Campaigning for Independence March in Barcelona (‘Manifestació a Barcelona de catalans en favor de la independència’). La notícia ha aparegut a la portada de l’edició internacional del diari novaiorquès.

The Wall Street Journal:

—Thousands in Catalonia Take Part in Pro-Independence Rallies (‘Milers de persones participen en manifestacions pro-independentistes a Catalunya’)

The Economist:

—On Catalonian national day, parades and a secession campaign (‘Per la diada, manifestacions i campanya secessionista’)

The Telegraph:

—More than one million march for independence ahead of controversial Catalonia vote (‘Més d’un milió de persones es manifesten per la independència abans d’una controvertida votació a Catalunya’)

Vice:

—‘There’s No Going Back': Why Spain and Catalonia Are on Immediate Collision Course Over Independence (‘No hi ha marxa enrere: per què Espanya i Catalunya poden topar de manera imminent per la independència’)

Russia Today:

—Gateway to Catalan Republic: Hundreds of 1,000s rally for independence in Barcelona (‘Cap a la república catalana: centenars de milers de persones es manifesten per la independència a Barcelona’)

Euronews:

—Catalan National Day may mark start of road to independence from Spain (‘La diada nacional de Catalunya pot marcar el començament del camí cap a la independència respecte d’Espanya’)

Al-Jazeera:

—Thousands of Catalans rally for independence from Spain (‘Milers de catalans es manifesten per la independència respecte d’Espanya’)

France 24:

—Hundreds of thousands rally for Catalan independence in Barcelona (‘Centenars de milers de persones es manifesten per la independència a Barcelona’)

Le Monde:

—Manifestation monstre des indépendandistes à Barcelone (‘Manifestació gegant d’independentistes a Barcelona’)

Libération:

—Barcelone : 1,4 million de manifestants pour l’indépendance de la Catalogne (‘Barcelona: 1,4 milions de manifestants per la independència de Catalunya’)

FranceTV Info:

—A Barcelone, une forte mobilisation pour réclamer l’indépendance de la Catalogne (‘Forta mobilització a Barcelona per a reclamar la independència de Catalunya’)

RTBF:

—Vídeo: Manifestation pour l’indépendance de la Catalogne (‘Manifestació per la independència de Catalunya’)

La Dépéche:

—Catalogne : l’immense marche en faveur de l’indépendance (‘Catalunya: immensa marxa en favor de la independència’)

RTS:

—Plusieurs centaines de milliers de Catalans dans la rue pour la Diada (‘Centenars de milers de catalans al carrer per la diada’)

Le Soir:

—Près d’un million et demi d’indépendantistes catalans ont déferlé sur Barcelone (‘Quasi un milió i mig d’independentistes catalans desfilen per Barcelona’)

La Presse:

—Catalogne: les indépendantistes dans la rue avant un vote crucial (‘Catalunya: els independentistes al carrer abans d’una votació crucial’)

Clarín:

—Cataluña celebra su día con una masiva marcha marcada por el sentimiento independentista (‘Catalunya celebra la Diada amb una marxa multitudinària marcada pel sentiment independentista’)

La Tercera:

—Miles de personas marchan por la independencia en el día de Cataluña (‘Milers de persones marxen per la independència en la Diada de Catalunya’)

La Jornada:

—Cataluña muestra su músculo rumbo al plebiscito (‘Catalunya mostra el seu tremp mirant al plebiscit’)

El Universo:

—El independentismo sale a la calle ante un voto crucial en Cataluña (‘L’independentisme surt al carrer abans d’una votació crucial a Catalunya’)

Teletrece:

—Masiva marcha independentista en vísperas de voto crucial en Cataluña

Público:

—Foram para a rua 1,4 milhões de catalães para ‘começar a construir um novo país’ (‘Surten al carrer 1,4 milions de catalans per a “començar a construir un nou país”‘)

RFI:

—‘Não estamos a pedir a lua’ diz Presidente da Catalunha (‘”No demanem la lluna”, diu el president de Catalunya’)

Observador:

—Presidente catalão diz que uma Catalunha independente na UE ‘não é pedir a lua’ (‘El president català diu que una Catalunya independent a la UE “no és demanar la lluna”‘)

Diário de Notícias:

—Diada: Catalunha em festa sem certezas sobre o futuro (‘Diada: Catalunya en festa sense certeses sobre el futur’)

Euronews Portugal:

—Mensagem de “independência” marca Dia da Catalunha (‘El missatge d’independència marca la Diada de Catalunya’)

Diario do Grande Abc:

—Milhares realizam protesto na Catalunha pela independência da região da Espanha (‘Milers de persones reclamen a Catalunya la independència de la regió respecte d’Espanya’)

ESPN:

—Espanha ou Catalunha? Compare e veja quem ficaria com a melhor seleção (‘Espanya o Catalunya? Compareu i vegeu qui tindria la millor selecció’)

RAI News:

—Barcellona, decine di migliaia in piazza per l’indipendenza nel giorno della festa catalana (‘Desenes de milers de persones als carrers de Barcelona per la independència en la Diada catalana’)

Repubblica:

—Barcellona, scendono in piazza gli indipendentisti catalani. In migliaia per la Diada (‘Milers d’independentistes s’apleguen per la diada a Barcelona’)

Agència ANSA Med:

—Catalogna, è tsunami indipendentista a Barcellona (‘Catalunya: tsunami independentista a Barcelona’)

Askanews:

—Catalogna, marea umana di indipendentisti in corteo a Barcellona (‘Marea humana d’independentistes surten al carrer a Barcelona’)

Deutsche Welle:

—Katalanen demonstrieren für ihre Unabhängigkeit (‘Els catalans es manifesten per la independència’)

Swissinfo:

—Hunderttausende Katalanen demonstrieren für Abspaltung von Spanien (‘Centenars de milers de catalans es manifesten per la independència respecte d’Espanya’)

ARD-Tagesthemen:

—Katalanen demonstrieren für Unabhängigkeit. Bringt die “Diada” die Entscheidung? (‘Els catalans es manifesten per la independència. La Diada porta la decisió?’)



Abans de fer-se la Via Lliure, la diada de l’Onze de Setembre ja havia atret l’atenció de molts mitjans de comunicació internacionals, com demostra aquest altre recull de notícies publicades aquests últims dies:

BBC:

—‘No-one can expel Catalonia from EU’ says Raul Romeva. (‘Ningú no pot fer fora Catalunya de la UE’, diu Raül Romeva) Entrevista al candidat de Junts pel Sí.

—Catalan independence: Thousands to rally in Barcelona (‘La independència de Catalunya: milers de persones es manifestaran a Barcelona’)

Financial Times:

—Catalan president steps up breakaway plan. (‘El president català fa passos en el pla de separació’). Entrevista al president de la Generalitat, Artur Mas.

Wall Street Journal:

—Thousands in Catalonia Take Part in Pro-Independence Rallies (‘Milers de persones a Catalunya participen en un manifestació independentista’)

—Catalonia Puts Independence Back on Spain’s National Agenda. (‘Catalunya col·loca la independència en l’agenda espanyola’)

AP:

—Catalan separatists rally in Barcelona to secede from Spain (‘Els independentistes catalans es manifesten a Barcelona per separar-se d’Espanya’)

Al-Jazeera:

—Spain: Hitting the streets for Catalan independence (‘Espanya: omplint els carrers per la independència de Catalunya’)

Le Figaro:

—La Catalogne : un nouvel Etat ? (‘Catalunya: un nou estat?)

—Catalogne: les indépendantistes en tête. (‘Catalunya: els independentistes van al capdavant’)

—En Catalogne, une marche «historique» pour l’indépendance (‘A Catalunya, una marxa “històrica” per la independència’)

Le Monde:

—Des milliers d’indépendantistes défilent à Barcelone avant un vote crucial (‘Milers d’independentistes es manifesten a Barcelona abans d’una votació crucial’)

Libération:

—En Catalogne, la fête nationale catalyse les espoirs d’indépendance (‘A Catalunya, la festa nacional catalitza les esperances d’independència’)

Le Huffington Post:

—Le débat sur l’indépendance de la Catalogne expliqué par le foot (‘El debat sobre la independència de Catalunya explicat amb el futbol’)

Le Télegramme:

—Editorial: Les nationalistes ont le vent en poupe (‘Els nacionalistes tenen el vent de cara’)

Goal:

—À quoi ressembleraient la Catalogne et l’Espagne si les deux sélections devaient s’affronter ? (‘Com serien les seleccions de Catalunya i Espanya si haguessin de jugar?’)

Bloomberg:

—Catalan Pro-Secession Candidates Could Win Majority, Poll Shows (‘Els candidats catalans a favor de la independència poden tenir majoria, segons les enquestes’)

Prospect:

—Will Catalonia become independent? (‘Catalunya esdevindrà un país independent?’)

The Telegraph:

—Catalan pro-independence forces set for narrow win ahead of Barcelona march (‘Les forces independentistes, a punt per a una victòria ajustada, davant la marxa a Barcelona’)

The Irish Times:

—Catalonia’s national day taken over by political agenda (‘L’agenda política envaeix la diada nacional de Catalunya’)

Die Zeit:

—Die bedauernswerte Geschichte der Katalanen (‘La trista història dels catalans’)

TAZ – Die Tageszeitung:

—Wahlkampf in Katalonien. Die letzte „Diada“? (‘Eleccions a Catalunya: la darrera ‘Diada’?’)

No sé si si o si no, pero me encanta ver vomitar presos de rabia a los fascistas que no les gusta que la gente se manifieste con libertad, educación y civismo.

L’hora de transformar la força del carrer en mandat democràtic

JOAN RUSIÑOL Barcelona12/09/2015 00:17

Segueix-me

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural no van fallar. I era el quart Onze de Setembre de mobilització massiva, en un procés sostingut en el temps sense equivalent ara mateix a Europa. En els 5,2 quilòmetres de la Via Lliure a la República Catalana es van desbordar les previsions i es va omplir a vessar, literalment -ho saben els que volien arribar-hi en metro-, la Meridiana de colors (en plural) i de crits d’independència.

Malgrat els esforços titànics dels últims anys, un any més el carrer no va afluixar. A tall de recordatori, a l’escenari hi havia més de 9.000 butlletes del 9-N penjant: de les urnes a les urnes, de la votació feta malgrat l’oposició activa de l’Estat, a les eleccions del 27-S. Un trajecte impensable sense el nervi infatigable de la societat civil, que no ha defallit aquest 2015 malgrat les tensions entre partits -resoltes finalment amb la creació de Junts pel Sí- i el degoteig d’enquestes que constaten un avantatge dels partidaris del no a la independència.

Per tant, la primera conclusió de la jornada d’ahir és nítida: el moviment popular no s’esvairà, no es cansarà, com han somiat en algun moment a Madrid. En les últimes hores el govern espanyol ja ha admès que en la reacció van “tard”. A partir del dilluns 28 s’iniciarà una nova pantalla política que interrogarà a tothom -també a les entitats com l’ANC-, però veient les xifres d’assistència i el missatge dels organitzadors queda clar que el clam ciutadà vigilarà que els futurs diputats “no claudiquin” (va sonar entre compromís i toc d’alerta) i farà de mur de contenció. A Espanya el moment preelectoral fa que els partits visquin pendents del comicis a la Moncloa i dels votants de fora de Catalunya, un fet que invalida la possibilitat -en cas que volguessin- d’una contraproposta de consens, una tercera via, a curt termini.

A Europa amb el vot a la mà

Per a Ara és l’hora, els responsables de l’acte de la Meridiana, l’èxit de la Via Lliure és la garantia que el 27-S (la campanya va començar la mitjanit de dijous a divendres) serà plebisicitari. El test es va superar i el sobiranisme ja apunta a les urnes. L’objectiu és completar la “legitimació de la gent al carrer”, com va dir el president de l’ANC, Jordi Sànchez, amb el “mandat a les urnes”. Aquest és el principal repte que haurà de passar l’independentisme des del 2012, l’any en què una bona part del catalanisme va deixar estar l’afany de regenerar Espanya: transformar en vots la força del carrer.

La segona conclusió és que la Diada del 2015 parlava més a Europa i al món que no a Madrid. Una altra cosa és el missatge del president de la Generalitat. Els discursos dels parlaments finals de la Via traslluïen que això va de debò. Activistes i polítics coincidien a explicar (a fer pedagogia) que el procés no és una qüestió de banderes ni d’identitats, sobretot perquè Catalunya és un “sol poble” -ara i en el futur-, esquivant els discursos apocalíptics de la divisió interna promoguts per la fundació FAES de José María Aznar i que una part de l’esquerra espanyola ha comprat. Això va, deien, de democràcia, un relat que -com bé sap l’exeurodiputat Raül Romeva-és el que millor s’entén a Brussel·les. D’aquí la insistència que el punt final d’aquesta “revolució” el posaran sempre les urnes. En la jornada d’ahir es va cuidar de manera intensa l’atenció als mitjans internacionals. Les paraules de l’editora Liz Castro, membre de l’ANC, en anglès eren rellevants.

Al vespre Artur Mas -que va preservar el seu rol institucional no anant a la marxa, malgrat ser candidat de JxSí- va fixar la mirada a Madrid, però sense oblidar quin és el fil essencial del procés obert. Va instar el govern espanyol a abandonar “l’orgull imperial” i a moure’s: “Poseu les lleis al servei de la democràcia”, els va exigir.

La batalla pel somriure

Confirmat que el múscul popular no s’ha desgastat i subratllat l’eix del debat en el terreny estricte de la democràcia, la Diada va servir també per evidenciar dos elements més. Un de fons, l’altre formal, si bé en política solen ser indestriables.

En tres anys, i a base de cops de porta del govern de Mariano Rajoy -ahir la vicepresidenta Sáenz de Santamaría tornava a situar la resposta en l’àmbit de les lleis i els tribunals-, el sobiranisme civil s’ha anat perfilant i decantant clarament cap al sí-sí. De fet, formacions que es mouen en el sí-no, com Catalunya Sí que es Pot i Unió, no van ser-hi. La tercera conclusió és que el dret a decidir, entès com a punt de trobada entre els que volen canviar l’ statu quo, ha quedat desdibuixat. Caldrà veure si reneix o queda superat en el nou mapa post 27-S.

L’altra constatació implica el com. A ulls del món ahir va quedar acreditat que aquest és un procés de to festiu, amb el suport explícit de personalitats conegudes, que ha guanyat la batalla del somriure al no, que ara es veu obligat a fer un discurs a la contra, sense poder posar sobre la taula una proposta de mà estesa sòlida. Va tornar a ser una jornada tranquil·la i ben organitzada, en què la gent va respondre amb civisme al col·lapse en els mitjans de transport, amb discursos de reivindicació d’un país net de corrupció i solidari. Conclusió última: si no hi ha sorpreses aquest és el carril pel qual transcorreran els quinze dies de campanya, i això dificultarà les coses a uns partits unionistes que neguen el caràcter plebiscitari en obert però l’accepten en el seu dia a dia, i que ho fien gairebé tot a activar la por al canvi. Però la por, per poderosa que sigui, mai és tan forta com la il·lusió a l’hora de votar.

La Via Lliure, acusada d’electoralista pels partits que no van ser-hi, va tornar a demostrar l’empenta del carrer. Es traduirà a les urnes?

Adjectius per la "Via Lliure" 2015

Molt divertida, la gent contenta, rient, cantant, ballant, pintant-se la cara uns als altres

Molt nombrosa, era complicadísisim moure´s ni veure uns metres més enllà.

Reivindicativa i constructiva, la gent expressa el seu desig en positiu, ni un crit contra ningú.

Familiar, famílies senceres, gent molt gran, nens petits, tots barrejats per un país millor.

Ben organitzada, centenars de voluntaris treballant coordinadament i fent una feinada per la que es mereixen

un monument.

Molt cívica, res trencat, cap incident, ni un paper al [...]

El balcó solitari

per Agustí Colomines
11 de Setembre 2015

En una de les cantonades de la cruïlla de la Meridiana amb el carrer Sardenya, on hi havia instal·lat l'escenari de la Via Lliure, un veí, agosarat i valent, hi ha penjat dues banderes espanyoles al costat de dues pancartes de la unionista Societat Civil Catalana. La balconada és una de les de dalt de tot, per tant, per veure aquella explosió d'espanyolisme, calia alçar el cap amunt i fixar-s'hi. La imatge d'una illa petita, petitíssima, envoltada d'estelades i del color taronja del punter del Tram 135, feia inútil la bandera i la pancarta espanyolista. Estava clar que aquells veïns eren una minoria en aquell moment però ningú no ha fet res ni ha cridat res que pogués alterar la llibertat d'expressió d'aquells veïns.

La iniciativa d'enguany de l'ANC ha estat un èxit esclatant. I com ha piulat un dels periodistes més agressius contra el procés sobiranista català, Carlos Herrera, de la COPE, la manifestació ha estat una demostració de civisme impressionant: "Agradarà o no, però l'organització i desenvolupament és impecable. Cívic i festiu". Des de la celebració de la Via Catalana, l'alegria i els somriures són la tònica general d'aquesta mena de manifestacions. Tots els lemes són fets en positiu, sense l'agressivitat pròpia de l'independentisme d'antany. L'Estat que es reclama ha d'incloure els veïns dels balcó solitari. 

L'unionisme, en canvi, no ha estat capaç d'aplegar mai una gernació com la que es va reunir a les carreteres de Catalunya ara fa dos anys, a la Diagonal l'any passat i enguany a la Meridiana. El balcó solitari de la confluència entre dos carrers on no hi cabia ni una agulla és la metàfora de la incapacitat unionista per generar il·lusió amb la seva proposta —si és que això és una proposta— de mantenir inalterat l'statu quo. N'hauria de prendre nota tothom, fins i tot aquesta vella-nova esquerra que dóna lliçons d'honestedat, solidaritat i fermesa però que, per contra, resulta tan conservadora con els unionistes. 

No cal entrar en una guerra de xifres, perquè els que hem anat a la Via Lliure sabem que el més important no és si érem un milió o dos o 700 mil persones, sinó que el més important és que els unionistes són incapaços de mobilitzar tanta gent en tant poc temps. No són capaços ells ni ningú més. I entretant, la solitària bandera espanyola penjava d'un balcó, al capdamunt d'un edifici envoltat d'estelades, i no li feia cas ningú. Ni per cremar-la.

La Diada aquí, allí, y allá

“Unidos por el sentido común”, es una frase que la ciudadanía puede manejar, ya lo ha hecho anteriormente, por estos lares, para definir perfectamente lo ocurrido en la Diada de este 11 de Septiembre de 2015.

Aquí, en Catalunya, el president de la Generalitat, Artur Mas, ha destacado este 11S, el orgullo, la confianza, e ilusión que ha generado la multitudinaria concentración independentista y ha reclamado al Estado que aparque el orgullo imperial y deje de amenazar con las leyes como si los soberanistas fuesen delincuentes. En una declaración institucional tras haber recibido en el Palau de la Generalitat a los organizadores de la movilización en la avenida Meridiana de Barcelona con motivo de la Diada, afirmando que "en la calle se influye pero en las urnas se decide". Otro éxito ciudadano más en esta “Via Lliure” de este 11S, otra cívica y democrática lección de la sociedad catalana. Y ya son muchas veces las que Catalunya se siente plenamente segura que no se equivoca en la decisión de ver el próximo 27S como unas plebiscitarias en pro de su futuro soberanismo.

Allí, en Madrid, ese derecho a decidir no lo ven por ningún lado. Y lo que sí han visto es un movimiento independentista que lo tiene todo premeditado sibilinamente y medido al milímetro, para sacar el mayor rendimiento posible a favor de su causa en la celebración de la Diada. Se han quedado perplejos al ver como la Asamblea Nacional de Cataluña (ANC) u Òmnium actúan cada vez con más vida propia y autonomía. No pueden sino autoflajelarse al ver las formaciones politicas favor de la independencia, unidas por una misma causa. No salen de su asombro al ver a la población de Catalunya ya sean partidarios de ERC, CDC, CUP, Súmate o de la que sea, unidas en comunión por la calle. No entienden, otra vez, esa cifra mágica de participación, según algunos medios de hasta dos millones de personas, (o menos, ya da lo mismo) que han llenado la Meridiana, otra Diada más. No entienden nada. ¿Pero acaso importa ya?

Y allá, fuera de nuestras fronteras, ya son muchos los países que han hecho de la Diada un acto normalizado en las aspiraciones independentistas de Catalunya. Medios y países como la BBC del Reino Unido, Liberation, Le Figaro o Le Monde de Francia, La Reppublica de Italia, The Wall Street Journal de los Estados Unidos, RT de Rusia, Al Jazeera de Oriente Próximo, o agencias como Reuters o Associated Press, entre otros paises, hablan de la manifestación festivo reivindicativa ciudadana en busca de la independencia de Catalunya sobre España, a pocos días de una votación crucial. Todos se ponen de acuerdo. Y todos lo han visto como un éxito de la sociedad catalana. Desde fuera si se entiende sin la más mínima duda democrática ese derecho a decidir…

J L Herrera Vega

Cal fer esment a que Felipe Gonzalez ha rectificat una mica. Ara bé, semblar que això de nació no li agradat a la Chacón.

Mentre ha tornat a quedar retratat aquest vividor de la política del Ros que va aplaudir les primeres declaracions de Felipe. Penós un altre vegada. Aquest home em crear força repulsió. Millor deixar·ho.

El senyor de Madrid

"Que alguns encara segueixin confiant les eleccions al dirigent espanyol de torn és una actitud arnada, una rèmora del passat. El mesellisme comença a ser un menyspreu cap als electors"

per Lluís Bou 12 de Setembre 2015

Fa riure. Hi ha partits que a cada campanya electoral ho confien tot al dia que ve el senyor de Madrid. Quan està a punt d'arribar Mariano Rajoy, Pedro Sánchez o Pablo Iglesias els veus neguitosos. Comença a provocar vergonya aliena. No és només que el sobiranisme no combregui amb aquestes actituds, sinó fins i tot que Albert Rivera les ha desterrades des de l'espanyolisme. Ja no som als anys 90. Que alguns encara segueixin confiant les eleccions al senyor de Madrid és una actitud arnada, una rèmora del passat. El mesellisme comença a ser un menyspreu cap als electors.

En els partits que es presenten com a progressistes, la pràctica de portar el senyor de Madrid grinyola per totes bandes, i ja s'ha vist en aquests dies de campanya. El discurs de Pedro Sánchez no fa cap mena de forat a Catalunya, i Miquel Iceta, que és molt astut, ha optat per fer patada i endavant. Es posa a ballar als mítings i que sigui el que Déu vulgui. L'anècdota es menja el relat, no en queda res més que un llunyà ressò. Però és que Sánchez és un polític inocu en la campanya catalana.

Ni tan sols Pablo Iglesias, que posava L'Estaca de Lluís Llach en els actes de Podemos i era tan amic de tothom, se'n surt. Desembarca a Catalunya per donar suport a Lluís Rabell i es posa de peus a la galleda apel·lant als avis andalusos o extremenys a l'estil Lerroux. Falta d'informació, discurs conservador, munició a l'adversari. Iglesias ja no és el que era. Catalunya se li ha complicat i no troba el fil. Quan prem el gas, el líder de Podemos mobilitza el sobiranisme.

Fins i tot en el PP les coses ja no són com abans. Ara ja fa vibrar més l'electorat popular l'incisiu Xavier García Albiol que no pas l'apàtic Mariano Rajoy, per més que sigui el president del govern espanyol. Al PP això no havia succeït mai, ni tan sols era imaginable, no cal dir quan el president era José María Aznar.

L'estratègia del senyor de Madrid fa aigües, i sembla mentida que els partits unionistes tinguin les oïdes tan tapades com per no detectar-ho. Troben estrany que Ciutadans acabi liderant l'oposició, com diuen les enquestes?. Però si li han deixat el terreny lliure...

El poder del poble

"Aquesta impotència del vell poder espanyol és el que té a tots els seus servirdors a punt d'un atac de nervis i d'agredir-se uns als altres"

per Ramón Cotarelo 12 de Setembre 2015

L'edició original del llibre polític potser més cèlebre i important d'Europa, el Leviatán, publicat el 1651, portava en portada la imatge de l'Estat, el Déu mortal, composada per l'agregació de cents, de milers de persones, del poble. Aquesta és la força de l'Estat, l'origen de la seva legimitat, el suport de la gent, del poble.

Ahir la gent catalana va mostrar al món la seva força, la seva determinació i la seva voluntat. Més de dos milions de persones van omplir la Meridiana i ho van fer de manera alegre, festiva, sense violència, sense armes ni coaccions perquè el poder del poble és pacífic però irresistible. Perquè és el poder de la raó.

Davant d'ell totes les argúcies legals al servei de la tirania no tenen cap resultat perquè la reivindicació catalana de sobiranoa és justa i legal. El poble mai pot ser il·legal i, arribat el cas que ho fos, s'hauria de canviar la llei ja que que aquesta es va fer per la gent i no la gent per la llei. Els marcs jurídics són sempre el reflex de les correlacions de forces socials; si aquestes canvien, canviaran també, es vulgui o no.

El poble català al carrer, va reivindicar ahir no ja només el seu dret a decidir, sinó també la seva decisió per la independència, doncs, encara que les forces reaccionaries creguin que les seves negatives, tancaments i rebutjaments paralitzen els seus processos socials, això no és així. D'aquesta manera, el mateix poble que fa 2 o 3 anys reivindicava el seu dret a decidir, en l'espera, ja ha decidit i ho ha fet per la independència, el crit com el soroll del mar, omplia ahir la Meridiana. Si el govern d'Espanya tingués un mínim de dignitat després de la Diada d'ahir, hauria presentat la seva dimissió al rei. Clar que, tenint en compte que els catalans volen la independència per constituir-se en República, el rei hauria d'haver presentat la seva abdicació al president dimitit.

Aquesta situació desplaça el debat des del petiteses legals i reglamentàries al terreny més fons i transcendent de la legitimitat. La revolució catalana planteja una cosa nova que no és possible contrarrestar amb arguments ordinaris, enganys o amenaces perquè es tracta d'un acte de poder constituent, que és un poder originari, no concedit ni atorgat per ningú, inherent a la sobirania popular i que no ha d'ajustar-se a cap legalitat preexistent ja que ell mateix crea la seva pròpia.

En el cas català, la reivindicació independentista, mantinguda amb tossuderia any rere any en cada Diada, cada vegada més massiva, més representativa de la societat, no es pot frenar amb les estructures caduques d'un Estat il·legítim que es va fundar en la decisió arbritària d'un dictador genocida al nombrar hereu seu a un Borbó.

No la pot frenar un govern corrupte, composat per aristròcatres, franquistes i nacionalcatòlics respresentants de la vella oligarquia espanyola centralista que porta més de tres cents anys desgovernant un conjunts de pobles i nacions, a les quals ha explotat i negat els seus drets des de sempre.

Tampoc una pseudooposició servil que fa causa comú amb els cacics franquistes que només considera en perill algunes de les estructures bàsiques d'aquesta dominació: el tron, l'altar o el centralisme territorial.

Davant un poble en marxa, que té plena consciència de ser una nació, i que vol exercir el seu dret a constituir-se en Estat, com ho ha fet la immensa majoria dels que ho són avui al món, no serveixen per a res tampoc els aparells ideològics tradicionals de l'Estat opresor. No serveixen els mitjans de comunicació, empleats com a màquines d'agit-prop i poblats per comunicadors a soude l'oligarquia, que els paga amb diners públics, per descomptat, o amb els que treu il·legalment pel seu compte. Tampoc l'església catòlica oficial, també mantinguda amb recursos de tots, creients i no creients, amb les seves llegendes, dogmes i justificacions, ni amb els seus anatemes.

Només podria servir hipotèticament la força bruta, l'acció de la policia o les forces armades, unes forces armades que porten 300 anys sense guanyar ni una sola guerra que no sigui civil i contra la pròpia població i que procedeixen d'una transició africanista d'intervenció militar que és una de les causes de l'enfonsament i la ruïna d'Espanya. Però aquest recurs sembla avui descartat, no perquè les conviccions democràtiques de supremacia del poder civil hagin calat, sinó perquè la Unió Europea i la resta d'Estats del continent no ho permetrien com es demostra per la carta que trenta europarlamentaris han enviat al president espanyol, avisant-lo de l'exabrupte del seu ministre de Defensa, que va insinuar la possibilitat d'una intervenció militar a Catalunya.

Aquesta impotència del vell poder espanyol és el que té a tots els seus servirdors a punt d'un atac de nervis i d'agredir-se uns als altres. L'intent de portar a Catalunya a un nou lerrouxisme anticatalanista sota la forma ultracrítica de Podemos, va fracassar en el primer míting en què el seu líder va pretendre dividir famílies. Igualment, la debilitat del ministre d'Assumptes Exteriors d'admetre una reforma de la Constitució per aconseguir "un millor encaixde Catalunya a Espanya", una cosa en la qual ja no creu ningú, va topar amb la bronca del ministre de l'Interior, assegurant que la Constitució no es toca i que per això estan ells per defensar-la, encara que com es recordarà, són els membres de l'únic partit que en part va votar en contra del text constitucional quan aquest es va aprovar.

El poder de la gent decidia a recuperar la seva dignitat i el seu autogovern és imparable.

Mitja esperança

"Cap poble del món té tanta energia com el català. Això que s'està fent en els últims anys no té precedents en la història de les democràcies"

per Melcior Comes 12 de Setembre 2015

I ningú ha parlat del sacrifici… Perquè una cosa que no es té en compte, a l'hora d'avaluar l'èxit d'aquestes manifestacions de país dels últims anys, és que la gent no només hi ve a participar sinó que també se sacrifica per ser-hi...

Arribar a Barcelona, enguany i l'any passat, no era senzill… Fer la cadena humana de punta a punta del país implicava agafar cotxe, autobús, el metro —les lentes catacumbes—, i les espardenyes, i perdre tot el dia, fins i tot part del dia anterior, en el meu cas, que vaig haver d'anar fins a terres de l'Ebre. Però tothom hi dedica hores i hores, cues, suades, caravanes de cotxes, hores d'espera, nena, el compte del restaurant i el mal humor de les cambreres ofegades de feina, la impaciència dels nens, la lentitud de les multituds en dansa, l'esgotament dels vells que aguanten dempeus, amb bastons i crosses, enmig de la insuportable calor d'aquests dies, la humitat enganxifosa… i l'esperança. "El nen parla amb la teva veu, català, i té un somriure als ulls que ésmitja esperança…" (em permeto parafrasejar la frase de Don DeLillo, que alhora ja era una paràfrasi d'un cèlebre discurs).

Perquè també esgota l'esperança; si alguna cosa es podia llegir allà, divendres —em movia per la Sagrera, entre els blaus—, és que la gent té ganes d'una cosa nova, d'un trencament que no faci mal ni posi en risc el plat a taula, però sí d'un fi de cicle per recomençar una vida col·lectiva de més qualitat, més ventilada i alegre, al marge d'una Espanya egoista, tancada de mollera, absurda i torracollons.


Hem de dir una cosa: cap poble del món té tanta energia com el català. Això que s'està fent en els últims anys no té precedents en la història de les democràcies (fins i tot en la història dels totalitarismes no hi ha hagut tanta energia humana al servei de la infàmia). Les grans manifestacions de la història dels Estats Units, per exemple, com la Marxa sobre Washington (agost, 1963, Martin Luther King i el seu discurs del somni), no hi havia ni 350.000 persones. I ens hem cansat de veure-ho a les pel·lícules, i de pensar-nos que rere això hi havia una grandesa incommensurable, de les que marquen la Història grossa dels pobles del món.

A les manifestacions contra el Vietnam a penes eren 200.000. Potser van ser un milió l'any 1995, quan gais i lesbianes demanen la igualtat de drets… (cosa que aconseguiren fa dos mesos, amb la cèlebre sentència del seu Tribunal Suprem). Vull dir que cap de les democràcies d'occidents, ni tan sols la més activa i liberal, té una energia com la nostra. I això, sobretot, ho haurien de tenir en compte els indecisos…

Vostè, senyor indecís: s'adona del potencial de l'estat català si tota aquesta il·lusió es posa al servei d'un projecte democràtic i social com el que es desitja implementar? Com es possible seguir il·lusionats (o neutrals) amb la vella Espanya o amb els seus reformistes tímids o ridículs —federalistes envasats al buit— després de veure el que aquí es vol fer, després de veure l'ambició i l'empenta del que sí que saben el que volen? Com és possible no deixar-se arrossegar per una ambició que fet i fet és tan raonable, tan inofensiva, tan somrient com un festeig?

La gent està fent la cort a una idea vella i perfectament legítima: la idea de l'autogovern sense imposicions, la d'administració sense servilismes, la d'un estat a favor d'un futur millor pels nostres fills —ara que a penes saben dir el nom del seu pare. Espanya no ha sabut construir-se com horitzó favorable per una bona part del seu poble; entre els que se senten exclosos hi ha o bé el sobiranisme o bé la reforma d'aquesta esquerra platònica —'que pot'—, i que ho vol capgirar tot sense gaires garanties, i tot perquè tenen en el punt de mira mitja dotzena de banquers o de lladregots de pacotilla.

Al mateix temps, aquesta potència catalana ve acompanyada d'una enorme impotència, que només pot fer que entristir-nos. Perquè, des del punt de vista d'una democràcia de qualitat, totes aquestes manifestacions nostre no han servit de res… De moment! Les manifestacions que abans hem citat canviaren el rumb dels seus països. El poder va saber escoltar i cedir, obrir-se, negociar i ser generós. Però aquí tenim una multitud ingent demanant democràcia catalana i tot el que s'ha pogut fer és una consulta popular en un diumenge ennuvolat, que ha costat una querella criminal a l'últim responsable de posar les urnes. El president Mas ha fet tot el que ha pogut dins els marges de les lleis que té a l'abast per a donar cabuda a una reivindicació tan gegantina. El 27S està en aquesta línia: i s'ha d'aprofitar.

Tots els sacrificis no serviran de res si no es vota en consonància. El carrer fa la música, i la política hi ha de posar una lletra que consoni: una lletra clara i catalana. La il·lusió és tan sols un principi, després toca actuar, construir l'agenda del dia a dia, saber posar les primeres coses primer, i etc. No s'hi val tornar a començar, caure una altra vegada en el somieig, en la melangia perpètua del catalanisme sense socis. Això ha de servir d'alguna cosa, per articular una majoria clara que treballi amb garanties de cara a construir el que necessitem.


Espanya té enveja; l'espanyolisme voldria tenir el múscul dels catalans, i això que hi dedica molts milions i molta propaganda. Aquí treballem pintant-nos nosaltres mateixos les cartolines, i no defallim si demà no ens serveixen la botifarra al gust del sogre. Divendres vaig veure senyores acalorades, pares de trigèmins, mestresses de casa amb la permanent encara tèbia, banquers de barriada, forners de croissants, extraterrestres disfressats de mossos d'esquadra, vaig veure adolescents amb la cara pintada i fans de Manel, cristians amb dubtes, leninistes de saló, ecologistes emocionals, funcionaris a l'espera i poetes sense obra —aquells que volen que la poesia els serveixi a ells, i no a l'inrevés—, i filòsofs amb vambes, i tots sabien el que volien, perquè voler-ho és tan inofensiu, nen, com l'esperança.

Això s'ha de guanyar.

13/9: Iglesias ha saltat de populista a piròman

VICENÇ VILLATORO12/09/2015 18:20

Segueix-me

Quan Iglesias demana el vot per acabar amb la casta, o per odi a Mas, o en nom dels de sota, fa de populista. Diria que ell mateix, hereu de tradicions llatinoamericanes en aquest sentit, acceptaria la definició. Quan Iglesias demana el vot als que estan orgullosos dels seus avis andalusos o extremenys, i per evitar que esdevinguin invisibles a Catalunya, està fent de piròman. Cridar explícitament al vot ètnic a les eleccions catalanes, demanar el vot a la gent segons el lloc d’on eren els seus pares, és indecent. En un país que ha estat sempre d’immigració, polititzar els orígens és convidar al trencament i a la balcanització. No ho ha fet mai ningú, de cara. No ho ha fet el catalanisme polític. No ho ha fet l’esquerra catalana, al contrari, ha buscat evitar-ho, i aquesta és una de les grans herències del PSUC. (A Sabadell van aparèixer en unes eleccions unes crides a “ no votar el partido de los catalanes”... contra el PSUC d’Antoni Farrés.) Com també el catalanisme i l’esquerra catalana han evitat que la immigració actual esdevingués argument electoral. Hi ha coses amb què no es juga. Només hi juguen els piròmans, als quals els agraden els incendis destructors i els enorgulleix provocar-los.

Imposició rere imposició

«Si la Festa de la Hispanitat coincideix amb una campanya electoral, impugnarà tots els partits que defensen la independència i unitat d’Espanya?»

David Bassa | 12/09/2015 a les 00:03h

Aquesta campanya electoral ha arrencat amb una imposició d'última hora. Una resolució de la Junta Electoral Central que imposa als mitjans públics catalans que durant tres hores i en dia festiu ofereixin les càmeres i els micròfons a tots els partits menys a Junts pel Sí. Aquest diumenge, doncs, la programació de TV3 i Catalunya Ràdio no serà la que s'hagi decidit per motius periodístics o de programació, sinó que serà la que ha imposat un òrgan estatal.

La Junta Electoral Central dóna per bones les queixes del PP, el PSC i Ciutadans, que consideren que la manifestació de la Diada –la Via Lliure- és un acte de propaganda electoral. El curiós del cas és que la Junta Electoral de Barcelona havia tombat els recursos del PP, PSC i Ciutadans argumentant que la manifestació de la Diada "no es pot considerar com un acte electoral" perquè "és un esdeveniment d'indiscutible interès per l'audiència", que "ja havia estat objecte de seguiment informatiu especial els últims anys, tant per mitjans públics com privats". Amb els respectius rècords d’audiència que n’avalen l’interès social i, per tant, l’atenció mediàtica.

Però la Junta Electoral de Barcelona ha estat desautoritzada per la Junta Electoral Central. I tot plegat mentre, amb una sincronització realment envejable, la caverna fa dies que titula –fins i tot a portada- que els mitjans catalans adoctrinen, manipulen i veten. No hi fa res que els comptes que publiquen sobre el número de polítics independentistes entrevistats siguin incorrectes. No hi fa res que el veto a Josep Borrell sigui fals. No hi fa res que els números reals evidenciïn un alt equilibri en els mitjans catalans, en clar contrast amb el desequilibrat tractament informatiu dels mitjans estatals. La veritat, aquí, no hi té res a pelar.

No hi fa res que hi hagués el compromís de no entrevistar cap candidat durant la retransmissió de la Via Lliure. No hi fa res que l’organització hagi dit i repetit mil i una vegades que en cap moment de la Via no es demanaria el vot per ningú ni es parlaria de cap sigla. Tot això no hi fa res. Perquè l’argument del PP, del PSC i de Ciutadans és que com que la Via Lliure és per la independència, de facto, esdevé un acte electoral dels independentistes.

Seguint el raonament de la Junta Electoral, si la Festa de la Hispanitat coincideix amb una campanya electoral, impugnarà tots els partits que defensen la independència i unitat d’Espanya? Obligarà, aleshores, els mitjans públics espanyols a oferir les càmeres i micròfons les mateixes hores que hauran dedicat a la retransmissió dels actes del dotze d’octubre? Evidentment, la pregunta és retòrica. I la resposta, també. Imposició rere imposició. Mentida rere mentida. I, de moment, per la força de la imposició, ja han aconseguit que aquest cap de setmana, els candidats unionistes tinguin tres hores que els candidats independentistes no hauran tingut. Aquesta és la seva democràcia.

Projecte sòlid contra simple obstrucció

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- La imatge de precampanya i la demoscòpia que la reflecteix ens deixen un escenari de somni. Tenim moltíssima feina a fer per explicar el nostre projecte i il·lusionar el màxim de gent possible, però el cert és que, de moment, la galdosa posada en escena dels nostres adversaris no ens pot ser més propícia. Un garbuix sense sentit de no propostes, basat només en l’obstruccionisme de l’únic projecte engrescador i real que té per davant la societat catalana. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Albinyana, Roger (secretari d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya).
Golàs per l’escaire.
García-Margallo encara deu estar palpant-se, astorat, per comprendre per on és que li van colar no el vot, sinó el gol de la seva vida. Una representació del govern català rebuda ni més ni menys que per la Comissió d’Afers Estrangers del Congrés dels Estats Units. I, acte seguit, declaracions del president del subcomitè per a afers europeus i de diversos congressistes demòcrates i republicans en suport al dret dels catalans a decidir en llibertat si volen (o no) continuar fent part d’Espanya. Senzillament espectacular. I tot plegat, a poc més de 24 hores de l’inici de la campanya electoral més important de la història de Catalunya. Sense dubte, els Estats Units, la seva premsa i els sectors dirigents, s’albiren com a un dels terrenys més abonats per donar suport a la nostra causa de llibertat.

Asens, Jaume(regidor de Barcelona en Comú).
No a l’AMI, sí a l’amo.
Amb aquest tuit brillant, un perfil satíric del president Mas a les xarxes socials sintetitzava l’actitud dels regidors de Barcelona en Comú (també, la dels declaradament independentistes com Asens) en relació a l’adscripció de l’Ajuntament de la capital catalana a l’Associació de Municipis per la Independència. L’excusa d’electoralisme resulta sorprenent, si tenim en compte que la candidatura de confluència va guanyar les eleccions el 24 de maig, fa gairebé cinc mesos. Encara fóra acceptable si ja tinguéssim damunt la taula la data de la consulta que suposadament van prometre en el seu programa. Sense fixar-la, sembla que l’electoralisme podria ser més aviat el de mirar cap a una altra banda per a no perjudicar els interessos del gran líder Pablo Iglesias el 20 de desembre.

Barneda, Sandra(periodista).
Consciència sobrevinguda.
Aquests dies s’ha estrenat “El Trencadís”, el nou programa de tarda al rescat de la televisió comtal on s’enterren milions en pèrdues. El que era difícil d’esperar és que la presentadora, crescuda a Telemadrid i Tele5, aprofités per llançar-lo a través d’una denúncia de les consignes rebudes a la televisió pública madrilenya sobre la necessitat de repartir llenya als catalans. Sorprenent, perquè hem vist prou vegades la seva vehemència i la complaença en tertúlies de monocultiu anticatalà com per a creure’ns, just ara que torna a treballar a Catalunya, que tot eren només exigències del guió. Figures com ella, la Griso, la Barceló o tants d’altres tenen tot el dret a fer carrera a les Espanyes. A prioritzar, en parlar de Catalunya, l’èxit “professional” al rigor periodístic, però el que arriba al súmmum és que, en tornar, ens vulguin fer passar per cecs, sords i estúpids.

Bosch, Josep Ramon(president de Societat Civil Catalana).
Normalitzar l’extrema dreta.
Com a salutació a la nova marca digital elMón.cat heu de llegir l’entrevista de Jordi Borràs a Marcus Pucnik l’exresponsable, des de març de 2015, de comunicació internacional de l’entitat dependentista: més enllà de les notes sobre la manca de reflexió política de fons i l’actitud abocada a la simple promoció personal d’alguns dels seus membres, el text destaca sobretot per despullar amb detall les relacions d’aquest exclusiu club dependentista (fèrriament jerarquitzat i amb només una setantena de membres) amb l’extrema dreta espanyolista. La plèiade d’organitzacions, del carlisme a Democràcia Nacional que hi desfilen és espectacular. I la voluntat explícita d’amagar-ho i, arribat el cas, negar-ho sense cap mena d’explicació fa de molt mal pensar: no es tracta de pecats de joventut, sinó de conviccions fermes en l’organització que dirigeix la campanya unionista a Catalunya.

Évole, Jordi(periodista).
L’equidistant.
Com tants altres als quals fa vergonya defensar el seu no (és normal, a qui, amb una mínima dignitat, no li’n faria), una part dels opinadors als mitjans intenta lliscar sobre l’onada de la decisió més important que ha de prendre aquesta societat en els darrers tres-cents anys. Es tracta, de manera francament immoral, d’assenyalar els “errors” de les dues parts per intentar restar al marge. Évole parlava aquesta setmana de trampes i feia l’esforç de situar a uns i altres, independentistes i dependentistes, exactament al mateix nivell. Els qui prohibeixen consultes al mateix nivell dels qui fan campanyes institucionals desafortunades. Com si fos el mateix. Una mirada d’exigència tan descaradament descompensada si que és tramposa. Més que un parany, un frau. La trampa de totes les trampes rau a equiparar els forts amb els febles, els poderosos amb la gent, les víctimes amb el botxí.

Hernández, Enric(director d’El Periódico”).
Baixa cuina.
Mític autor del “Així no” contra les consultes, ara el director de la brunete dependentista catalana llança la seva artilleria motoritzada contra les llistes independentistes, tot exigint, així, perquè ho dic jo, una majoria en vots del 55%. Com més s’apuja l’aposta, més creix la sensació que es tracta d’evitar la derrota al preu que sigui, encara que calgui un penal injust al darrer minut. L’enquesta de diumenge passat, atorgava a Junts pel Sí i la CUP una majoria absoluta raspada, a base de multiplicar exponencialment la intenció directa de vot dels partits del no. Mentre es constata que l’independentisme va com una moto, es dóna per descomptat que el dependentisme també s’activarà: és una hipòtesi plausible. Per a aturar l’emancipació de Catalunya necessiten posar a les urnes dos milions de vots i el discurs negatiu de l’obstruccionisme permanent no sé si serà el motor adequat per activar-los.

Los estados para financiarse tienen dos vias que son impuestos directos (IRPF) mas impuestos indirectos IBI ,IVA etc...impuestos de sociedades ....etc . La otra via de financiacion es emision de deuda (bonos) .
Mi pregunta para los independentistas sensatos es si saben a que tipo de interes nos prestarian dinero los mercados ( Bancos y fondos de inversion) ? Si estas fuera de los mecanismos de asistencia financiera del BCE aunque mantegas el euro como moneda de pago , os animo ha hacer esta reflexion .

Doctores tiene la Iglesia (dicen) y economistas de prestigio han hablado de este tema. Y aunque yo no soy el más ducho en el tema...sí diré que para que a uno le presten dinero, ha de ser solvente (o sea, ha de haber una garantía de que dicho dinero se puede devolver).

Dicho de otra manera, uno ha de tener capacidad de generar una riqueza que permita devolver esos préstamos.

Así pues, la cuestión es: ¿ Catalunya tiene posibilidad de generar riqueza, y por tanto de devolver dichos préstamos ? Viendo las cifras de PIB se diría que sí. El resto se responde solo.

Doctores tiene la Iglesia (dicen) y economistas de prestigio han hablado de este tema. Y aunque yo no soy el más ducho en el tema...sí diré que para que a uno le presten dinero, ha de ser solvente (o sea, ha de haber una garantía de que dicho dinero se puede devolver).

Dicho de otra manera, uno ha de tener capacidad de generar una riqueza que permita devolver esos préstamos.

Así pues, la cuestión es: ¿ Catalunya tiene posibilidad de generar riqueza, y por tanto de devolver dichos préstamos ? Viendo las cifras de PIB se diría que sí. El resto se responde solo.

El comerç de Catalunya actualment en termes de PIB té una proporció de 40% consum intern,30% amb l´estranger i 30% amb la resta d´Espanya. Imaginem una Catalunya independent... aquestes xifres canviarien depenent de la permanencia a la UE i el euro. Els nostres polítics repeteixen per activa i per pasiva que seguiriem a la UE i amb l´euro. Juridícament, és cert que els tractacts de la UE no tenen previst que passaria quan una part d´un Estat membre es separa, però politicament es pot estar ben segur que això té mala pinta. Un Estat nou ha de demanar l´ingrés a la UE, i aquest [...]

Bien usted habla de solvencia ....no la vamos a poner en duda , mi pregunta va por el precio que deberiamos pagar por emitir dicha deuda?
Como anotacion pondre las emisiones de deuda de la Generalitat en 2011 y 2012 , la Generalitat pagaba un 4.75% a los inversores particulares mas otro 4.75% a las entidades financieras por gestionar la comercializacion ...osea un dineral mas de 9.5% de intereses....la deuda de la Generalitat es de unos 50.000 millones de euros en intereses anualmente seria unos 4750 millones de euros solo de intereses...
Estas cifras marean , pero considero que no se deberian ignorar las dificultades para el dia a dia pago de pensiones , educacion , sanidad , infrastructuras , funcionarios....
Mantener que todo sera mejor el dia 28 de septiembre 2015 , es contar solo una parte las dificultades que tendran los catalanes y catalanas

Informe col.lectiu Wilson:

- Kenneth Rogoff, execonomista directiu de l'FMI afirma que Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món.

- El Premio Nobel de Economía en 2004, Finn Erling Kydland, asegura que no le "sorprendería" que si Catalunya fuera independiente despertaría más confianza en los mercados que España.

- El Premio Nobel de Economía en 1992, Gary Stanley Becker, asegura que la independencia de Cataluña es viable económicamente.

- El mitjà digital d’informació financera ‘Market Watch’ afirma que una Catalunya independent tindria un producte intern brut de $ 314 mil milions, el que faria que fos l'economia 34 més gran del món i el seu PIB per càpita seria de 35.000 dòlars, el que la faria més rica que Corea del Sud, Israel o Itàlia”.

- Según The Wall Street Journal, el diario de referencia de la élite financiera internacional, los catalanes "son víctimas de expolio fiscal y discriminación por parte de Madrid". "Cada año desde 1986 un promedio del 9% del PIB catalán en términos netos se ha ido de la región para ser redistribuida o pasar a Madrid. En ningún otro lugar de Europa o América del Norte hay transferencias de tal magnitud". 

- Segons Eurostat, Catalunya seria el 10è estat més ric d'Europa, després de Luxemburg, els Països Baixos, Irlanda, Àustria, Suècia, Dinamarca, Alemanya, Bèlgica i Finlàndia.

- Un informe del banc Crédit Suisse diu que Catalunya milloraria amb la independència situant-se en el 20è lloc internacional.

- Financial Times confirma l’espoli català i qualifica Espanya com “una unió de transferències”.

- 4 informes diferents del Bundestag  alemany afirmen que si Catalunya s'independitza no hi haurà cap problema en que es quedi dins la UE (el 60% de les multinacionals radicades a Catalunya son alemanyes).

PASSA-HO

M'han passat aquest interessant text per whatsapp.

Bump: Veig que això s'anima. L'unionisme ja no les té totes amb ells... dubten i tenen por, molta por, ja no saben ni què fer. La Casta de l'Ibex deixarà d'esquilar Catalunya ben aviat. Alguns hauran de treballar i tot!!! Imagineu-vos!!!