Si però això de que "me gustaría que se hiciera una reforma constitucional en la que se reconociera a Catalunya como nación" es una frase llarga amb la que en realitat ens vol dir:

"Vaaaaale pesaos, aceptamos que sois una nación"

Es a dir, accepta, a contracor, una obvietat. I ara que em de fer, aplaudir-lo?

No hi ha per on agafar-lo, ja pot fer 100 rectificacions, que el que pensa ja ens ha quedat clar.

Increible: independentistes a Cuatro i LaSexta. Esta passant alguna cosa?

Bump: Increible: independentistes a Cuatro i LaSexta. Esta passant alguna cosa?

Així es va omplint la Via Lliure de la Meridiana: ja hi ha més de 360.000 inscrits

ARA Barcelona04/09/2015 16:12

La Via Lliure de l' Onze de Setembre a laMeridiana ja supera els 360.000 inscrits, segons l'última dada oficial feta pública aquest divendres.Tanmateix, els organitzadors han advertit que es necessiten 125.000 inscrits més per omplir tot el traçat.

L'objectiu d 'Ara és l'hora', la plataforma formada per l' ANC i Òmnium Cultural, és fer un gran mosaic de col·lectius socials a l'avinguda barcelonina i dibuixar un punter gegant que assenyali el Parlament. 

Més de 90 trams -d'un total de 135- ja tenen una ocupació alta, segons  el mapa de l'ANC. L'ocupació dels trams a les 16.10 de la tarda de divendres 4 de setembre és la següent: 

Plens: Gairebé plens: Ocupació alta: Ocupació mitja: Poca ocupació: Ocupació baixa: 

Com es fa la inscripció

'Ara és l'hora' ha creat un formulariper apuntar-se a a la manifestació. La via tindrà aquest any 135 trams (tants com escons té el Parlament) i 10 eixos, que representen valors com la cultura i l'educació, la innovació, la justícia social, la igualtat, la sostenibilitat, la diversitat, el món, la solidaritat, l'equilibri territorial i la democràcia. En aquesta pàginatambé es resolen alguns dubtes sobre el procés d'inscripció.

Llegeix aquí la guia amb tot el que has de saber per participar a la Via Lliure de la Diada

Junts pel Sí crearà una Agència de la Seguretat Social per garantir les pensions

També faran un banc públic català amb els "mateix paràmetres que els bancs centrals dels països membres de la Unió Europea"

Agències

La candidatura independentista Junts pel Sí ha anunciat avui que, si aconsegueix formar govern després del 27 de setembre, impulsarà una agència de la Seguretat Social que "garantirà molt millor que l'actual (l'espanyola) el cobrament de les pensions", segons ha assegurat el número cinc, Oriol Junqueras.

Junqueras, que ha assegurat que "estem en els moments previs de la independència de Catalunya", ha presentat un decàleg de teòriques estructures d'Estat que haurien de servir per impulsar el teòric estat català.

Una altra de les "estructures d'Estat" que ha anunciat Junqueras és la de la creació d'un banc públic català, de "desenvolupament de l'economia", amb els "mateix paràmetres que els bancs centrals dels països membres de la Unió Europea".

Junqueras també ha promès "més transparència en l'administració" i "parets de vidre" en el govern català, perquè "els ciutadans se sentin protagonistes de la rendició de comptes". El president d'ERC també ha assegurat que la redacció d'una hipotètica constitució catalana es farà mitjançant la "participació catalana".

Sense por de perdre. Ni de guanyar

07.09.2015 00:45

Setembre. El setembre més especial de tots els que he viscut. De tots els que heu viscut, segur. Qui ho sap: potser, fins i tot, de tots els que viurem. Ja fa uns quants mesos que trobes qui et demana a sota veu, amb emoció, amb neguit i il·lusió, amb una mica de por o molta, què passarà el 27S. Com anirà. Si guanyarem. Què passarà si no guanyem. I jo, que naturalment no hi tinc respostes, comparteixo l’emoció i, més que el neguit, aquell rau-rau de la il·lusió grossa. I, en canvi, cada dia menys la por.

No. Ja no tinc por de perdre. No tinc por de perdre perquè, passi el que passi el 27S, ja hem guanyat. Costarà poc o costarà molt confirmar amb una majoria definitiva i consumar en actes concrets aquesta victòria. Però la nostra causa ja ha guanyat. Ha guanyat la visibilitat amb tota la naturalitat. Ha guanyat la centralitat dels projectes comuns més integradors. I cada dia guanya amb noves raons, sobretot davant les desraons que els contraris, es diguin González o es diguin, i ja sap greu —deu ser que som en campanya—, Coscubiela o Rabell, miren d’esgrimir massa histriònicament. Ja hem guanyat.

I si fos el cas que aquest 27S no guanyem, si fos el cas que el dubte i la por s’imposen a l’esperança i la il·lusió, guanyarem a la pròxima contesa. Perquè si fos el cas, dic, que l’unionisme aconsegueix treure forces i vots qui sap d’on i pot formar un govern alternatiu, en faran de tan grosses, segur —a l’escola, als mitjans públics de comunicació, agitant la cohesió fins a esberlar-la—, que al cap de quatre anys, si no abans, la nostra majoria recuperarà les regnes de la situació.

I si fos el cas que no guanyem amb prou contundència i no podem avançar prou decididament cap a la proclamació de la independència, segur que qui en farà de tan grosses posant-nos encara més pals a les rodes és l’estat espanyol. No només el govern del PP, sinó l’estat, tot ell, com ja està fent d’uns anys ençà, com farà amb molta més virulència. Mirant de fer-nos la vida impossible. I tant ens la farà, que, lluny d’acovardir-nos, farà vessar els pocs gots que queden per vessar. I aleshores multiplicarà per prou, segur, la majoria necessària per fer el pas a la següent convocatòria electoral.

No, no tinc cap por de perdre. Perquè ja hem guanyat. I perquè si el 27S no va prou bé la reacció serà tan desproporcionada que no farà sinó convèncer els recelosos, els dubitatius, els porucs. I, travessat el calvari de la persecució desesperada que vindria, ressentida i d’intenció exemplaritzant, dubto que quedessin gaires terceraviistes, dubto que l’imperi del tofu i del nicarnipeixisme nacional tingués ja més recorregut. Si no és aquest 27S, així, el següent sí que seria el del sí o el no. O caixa o faixa.

Estalviem-nos més dilacions, doncs, ara que podem. No hi ha tornada enrere. El camí que hem fet ja no es pot desfer. Si no guanyem aquest 27S serà a la següent ronda, després de càstigs i encara més entrebancs, que quanyarem. A les urnes, al carrer. No perdem més temps: guanyem ara i estalviem-nos encara una més agònica travessia del desert. Si aquesta és la nostra voluntat, demostrem-ho aquest divendres a la Meridiana i fem-ne un fet contundent quinze dies més tard, el 27S.

I aleshores, també, no tinguem, tampoc, por de guanyar. Que no ens tremolin les cames a l’hora de fer els següents passos decisius si, com espero i somio, el 27S la independència guanya les eleccions. En vots, en escons, en civilitat i en il·lusió. És només sense por i amb aquest somriure que —malgrat els dubtes, les incerteses, les adversitats i els errors— farem el nou país que ens hem guanyat a pols.

Als espanyols

Artur Mas respon a Felipe González: “El problema no és Espanya, és l’Estat espanyol, que ens tracta com a súbdits”

Als catalans
A Felipe González... i als espanyols

Artur Mas Gavarró 5 SET 2015 - 20:49 CEST



Per donar lliçons de democràcia als catalans cal tenir molta audàcia. Però per desfogar-se evocant el pitjor que ha sacsejat Europa, equiparant sobiranisme amb nazisme, per arremetre així contra l'expressió més il·lusionant, ferma, massiva, cívica i democràtica que s'està veient en aquesta mateixa Europa s'ha de ser molt poc responsable; una provocació d'aquest calibre indica fins a quin punt hem arribat. Això és el més trist del libel incendiari que signa tot un expresident del Govern espanyol com Felipe González.

Valdria per a l'ocasió allò de “brams d'ase no arriben al cel”, no n'hi hauria cap dubte si no fos perquè no es tracta d'un mandatari d'un partit d'antiga soca democràtica. No obstant això, qui subscriu el text és un il·lustre que en el seu moment va ser president del partit que representa l'alternança a Espanya al Partit Popular. Aquí radica el més preocupant de la situació: els principals partits espanyols comparteixen discurs i estratègia envers Catalunya. La mateixa recepta, la de sempre, sense embuts.

Catalunya ha estimat la solidaritat i la fraternitat amb Espanya i amb Europa

Catalunya ha estimat Espanya i la continua estimant. Catalunya ha estimat la solidaritat i la fraternitat amb Espanya i amb Europa. I, en el cas d'Espanya, ho ha fet malgrat l'absència de reciprocitat, procurant, sempre, fomentar una economia racional i productiva, unes infraestructures al servei de les necessitats econòmiques, al servei de la gent, de la prosperitat, impulsant tenaçment una millora de les condicions de vida fomentada en una societat més lliure i més justa.

Catalunya ha estimat la llibertat per sobre de tot, amb passió; l'ha estimat tant que en diverses fases de la nostra història hem pagat un preu molt alt per defensar-la. Catalunya ha resistit tenaçment dictadures de tot tipus, dictadures que no només han intentat sepultar la cultura, la llengua o el conjunt de les institucions del país. Catalunya s'ha alçat sempre contra les injustícies de tot tipus, contra la desraó. Catalunya ha estimat malgrat no ser estimada, ha ajudat malgrat no ser ajudada, ha donat molt i ha rebut poc o gairebé res, en tot cas les engrunes, si no és que rebia el menyspreu de governants i governs. I malgrat aquest cúmul de circumstàncies, el catalanisme –com a expressió majoritària contemporània– ha respost, una vegada i una altra, estenent la mà i canalitzant tot tipus de despropòsits per part de governs i governants. Catalunya ha persistit a oferir col·laboració i diàleg davant de la imposició i ha eludit, tot i estar-ne tipa, respondre els greuges que accentuen el desacord.

Catalunya fa segles que busca un encaix amb la resta d'Espanya. Gairebé es pot dir que aquesta recerca forma part de la nostra naturalesa política. Però quan un tribunal va posar una sentència per davant de les urnes, quan durant quatre anys es va ofendre la dignitat de les nostres institucions, quan es van tancar totes les portes, una després d'una altra, amb la mateixa i obstinada negativa, la majoria de catalans va creure que calia trobar-hi una solució.

Catalunya és una societat forta, plural i cohesionada. I ho continuarà sent malgrat els mals auguris expressats amb crueltat en altres latituds

No hi ha mal que duri cent anys, ni cos que no el pugui resistir. Així no podiem continuar, pel bé de tots. Per això ha brotat a Catalunya un anhel d'esperança que ha recorregut el país de nord a sud, d'est a oest, una brisa d'aire fresc que ha plantejat el repte democràtic de construir un nou país, de tots i per a tots, si és que aquest és el desig majoritari que expressa lliurement la ciutadania catalana. De fet, aquest és el test democràtic que comparteix amb naturalitat la immensa majoria de la societat catalana, dilucidar el futur de Catalunya votant, a les urnes, i assumint el mandat ciutadà, sigui quin sigui. I si així ho manifesten els ciutadans, crear un nou estat que estableixi unes relacions d'igualtat envers els nostres veïns, especialment amb Espanya.

Afortunadament Catalunya és una societat forta, plural i cohesionada. I ho seguirà sent malgrat els mals auguris que s'expressen cruelment en altres latituds. Catalunya és, al seu torn, un model exemplar de convivència, tant com ha demostrat ser, sense cap dubte al llarg de la seva història, una societat integradora, dinàmica, creativa, que ha contribuït com ningú al progrés d'Espanya.

Catalunya és i continuarà sent una societat democràtica que respecta la voluntat dels seus ciutadans. La tradició democràtica ve de lluny, fins i tot en èpoques pretèrites també era així, com narrava emocionat, amb llàgrimes als ulls, un ancià Pau Casals davant les Nacions Unides, recordant l'arrelament de la nostra tradició parlamentària. O subratllant, en un emotiu i cèlebre discurs, les assemblees de Pau i Treva, que establien períodes de pau en contraposició a la violència que sacsejava la societat feudal.

Per desfogar-se evocant el pitjor que ha sacsejat Europa, equiparant sobiranisme amb nazisme, per arremetre així contra l'expressió més il·lusionant, ferma, massiva, cívica i democràtica que s'està veient en aquesta mateixa Europa s'ha de ser molt poc responsable

Insistim, la base de l'acord és una relació entre iguals, el respecte mutu. I sempre ens hi trobaran, aquí, amb la mà estesa, aliens a qualsevol retret, disposats a col·laborar i a estrènyer tot tipus de llaços. Però que ningú es confongui. No hi ha marxa enrere, ni Tribunal Constitucional que coarti la democràcia, ni governs que esbiaixin la voluntat dels catalans. Ells decidiran, sense cap mena de dubte. I tan democràtic és tornar a ballar-la com recórrer un nou camí. Davant d'això només cal citar tots els demòcrates a ser conseqüents i assumir el mandat popular. D'això va el 27 de setembre, de decidir si volem forjar una Catalunya que s'assembli a Holanda o Suècia, que regeixi el seu destí amb plena capacitat, o seguir pels mateixos camins.

Es tracta de decidir la nostra relació amb el conjunt d'Espanya. Perquè amb Espanya no només ens hi uneix la història i el veïnatge, sinó també i especialment l'afecte i vincles familiars i íntims. En aquest nou país que volem es podrà viure com a espanyol sense cap problema, mentre que ara és gairebé impossible ser català a l'Estat espanyol. El problema no és Espanya, és l'Estat espanyol, que ens tracta com a súbdits. Som pobles germans, però és impossible viure junts rebent insults, maltractaments i amenaces quan demanem democràcia i que es respecti la nostra dignitat.

Signen aquest text Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas, Oriol Junqueras, Lluís Llach, Germà Bel i Josep Maria Forné.

El Barça, l'Espanyol i 500 esportistes catalans, pel dret a decidir

La campanya 'Guanyarem' reuneix el millor de l'esport català. "La majoria dels qui participen en la iniciativa són independentistes", diu el president de la Plataforma ProSeleccions

Redacció

El president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu, ha encapçalat amb el seu homòleg del RCD Espanyol, Joan Collet, la presentació de la campanya "Guanyarem", una iniciativa impulsada per la plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes i la Unió de Federacions Esportives Catalanes, que defensen el dret a decidir i l'esport a Catalunya, amb el rerefons de les eleccions del 27 de setembre.

S'han adherit a la campanya més de 500 esportistes, entre els quals hi ha Carles Puyol, Xavi Hernández, Kilian Jornet, Sergio González, Víctor Tomàs, Joan Capdevila, Àlex Corretja, Marc Coma, Hristo Stòitxkov, Enric Masip, Sergi Roberto, Manel Estiarte i Pep Guardiola. L'entrenador del Bayern ha concedit una entrevista que es publicarà demà.

“Tots els esportistes que participen en el campanya estan a favor del dret a decidir i la majoria són independentistes. Lamentablement alguns no hi han participat per por de significar-se políticament i posar en risc les seves carreres professionals”, ha assegurat Xavier Vinyals, president de plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes.

Resposta a Felipe González

"El problema comença quan una de les parts no sols es declara superior a l’altra, sinó que es nega a reconèixer-la, es burla dels seus vots i li barra el pas"

Víctor Alexandre

Senyor Felipe González, entre vós i jo hi ha moltíssimes diferències, ja ho sé. Moltíssimes. N’hi ha d’estatus social, n’hi ha d’ingressos econòmics i n’hi ha d’actitud davant la vida. Vós creieu en el supremacisme i jo en sóc al·lèrgic, vós creieu que hi ha pobles superiors amb designis divins i jo crec que tots els pobles amb consciència de ser-ho tenen dret a decidir amb civisme i llibertat el seu destí. Com veieu, són diferències massa notables per arribar a un acord. No passa res, però. La controvèrsia és humana i enriquidora. El problema comença quan una de les parts no sols es declara superior a l’altra, sinó que es nega a reconèixer-la, es burla dels seus vots i li barra el pas. Just la mateixa actitud supremacista del blanc que es nega a pactar amb el negre, perquè un negre, com tothom sap, no és ningú. El negre, per al supremacista, és un ésser la vida del qual només té sentit sempre que hi hagi un blanc que li digui què ha de fer.

No sé què en penseu vós, dels negres, espero que no sigui pas això. Però sí que sé què penseu dels catalans, ja que vós mateix ho heu explicitat diverses vegades. És cert que amaniu el vostre discurs, titulat «A los catalanes», amb alguna floreta, com ara la de «la tradició de convivència de Catalunya», però es nota prou que ho feu per poder-vos ‘carregar de raó’ en titllar-nos tot seguit de feixistes i de nazis. Feixistes i nazis. Com es pot ser tan miserable, senyor González? Amb quina barra pot algú dir-se d’esquerres i emmarcar el pacífic i democràtic poble de Catalunya en el que vós anomeneu «l’aventura alemanya o italiana dels anys trenta»? ¿Ho dieu vós, que vau presidir un govern que va crear una banda terrorista anomenada GAL, autora d’un munt d’assassinats? A quins nivells arriba la vostra indigència intel·lectual, per tenir la barra de comparar el dret a l’autodeterminació de Catalunya amb una de les èpoques més monstruoses i abominables de la història de la humanitat? Tan mancat esteu d’arguments, que no teniu més remei que arribar a aquests extrems? Ho sento per vós. Deu ser desoladora tanta impotència.

El to paternalista de la carta que ens heu adreçat, talment com si els catalans fóssim nans mentals, incapaços de pensar per nosaltres mateixos i necessitéssim les directrius d’un ésser superior –espanyol, naturalment– que ens guiés pel camí de l’amo blanc, afegit al to arrogant i de menyspreu que adopteu amb el poble albanès, tot definint-nos com «l’Albània del segle XXI», dóna la perfecta mesura de la mena de persona que sou. El vostre supremacisme nacionalista espanyol us porta a la mentida més abjecta, farcida de prepotència i de galdoses ínfules imperials, en afirmar sense rubor que reconeixeu la diversitat i que Catalunya gaudeix de «l’autogovern més complet que ha tingut mai». No us fa vergonya escriure aquestes falsedats? No us fa vergonya fer avui, a Catalunya, el mateix discurs que fèieu a les vostres colònies d’ultramar? Sembla que teniu mala memòria, senyor González, altrament recordaríeu que no us va servir de res. Les vau perdre totes. Deixeu-me dir-vos, tanmateix, que entre els segles XIII i XV, Catalunya va ser el país més important de la mediterrània. La primera potència marítima occidental. I deixeu-me dir-vos també que si hi ha un lloc al món on no teniu cap dret a donar lliçons de democràcia –més aviat les hauríeu de rebre– és a Catalunya, la nació que, com va recordar Pau Casals a les Nacions Unides, va tenir el primer Parlament d’Europa. Però, és clar, Pau Casals defensava els drets nacionals de Catalunya i això el convertia en un nan mental, oi?

Catalunya, senyor González, va ser un Estat. Sí, un Estat, com eren els estats en aquella època, i tornarà a ser un Estat, com són els estats avui, per bé que serem un Estat força més democràtic que l’Estat espanyol. Amb relació a la vostra mentida, permeteu-me una pregunta: Si Catalunya ‘sempre’ ha estat Espanya, per què Espanya la va envair? Per què va cremar-la, canonejar-la i destruir-la? Per què va massacrar-hi tantíssims catalans? Per què va voler esborrar-ne les lleis i la llengua i imposar-hi les seves? Com s’entén que un país s’assetgi i s’envaeixi a si mateix?

Confesso que el punt de la vostra carta en què parleu del «destino común» de Catalunya i Espanya m’ha fet pensar. Sí, de debò. Pensava: «Això em sona, això em sona...» Finalment he caigut que és un concepte molt antic que ja el deia un tal Primo de Rivera: «España és una unidad de destino en lo universal». I seguia: «Toda conspiración contra esa unidad es repulsiva. Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos». Déu n’hi do, senyor González, quina obsessió que teniu a casa vostra amb el «destino». Us veig tan convençut que Espanya és una creació divina, no pas humana, que gairebé em sap greu de fer-vos tocar de peus a terra.

Dieu que Catalunya rebutja els qui no tenen «pedigrí català» i que oferim ciutadania catalana a «valencians, balears, aragonesos i francesos del sud». El tema del «pedigrí» és tan rotundament fals i grotesc que, en comptes de calumniar, fa riure. Ves per on, si hi ha un país al món que no demana cap mena de «pedigrí» per a ser considerat ciutadà de ple dret és Catalunya. Parleu-ne amb l’entitat Súmate. Vós, malauradament, no podeu dir el mateix. Els immigrants que s’acosten al vostre país per raons de supervivència no oblidaran mai el tracte que els doneu a les vostres costes, disparant-los bales de goma, apallissant-los si salten el reixat o internant-los en centres que vulneren els drets humans. Quant al tema de la ciutadania catalana, no hi veig cap mal en oferir-la. Oferir no és pas obligar. Tan gran és el vostre odi contra els Països Catalans, que no en suporteu ni el nom? Direu que no existeixen, però com és, aleshores, que en la vostra Constitució en prohibiu la federació? Si els Països Catalans no existeixen, no cal prohibir-los, oi? Ja entenc que, per a vós, la llengua catalana és una puça que no mereix cap mena de consideració, atès que no feu més que vantar-vos que sou «500 millones». No sabia que els argentins, els xilens, els uruguaians, els mexicans, etc., també eren espanyols. És a dir, castellans. Castellans com vós, que sou un castellà nascut a Andalusia.

Afirmeu que el president Mas ocupa el quart lloc de la llista de Junts Pel Sí com si «necessités una guàrdia pretoriana per violentar la llei». Déu n’hi do, no en volia sentir una de més cínica! ¿Prohibiu que el poble català pugui decidir el seu futur a les urnes, el criminalitzeu per emprar el recurs de fer-ho mitjançant unes eleccions i blasmeu el seu president per no ser cap de llista? I ho dieu vós, que militeu en un partit que va presentar 145 llistes fantasma a les municipals catalanes? Tan ximples, penseu que som? El president Mas va en quart lloc per dos motius: un, perquè si anés primer ja l’hauríeu tancat a la presó o inhabilitat per «desobeir l’amo blanc»; i dos, perquè no és el president Mas ni cap polític, qui lidera el procés d’independència de Catalunya, sinó el poble, el gros de la seva societat. És Catalunya qui vol ser lliure, senyor González. És Catalunya. Els demòcrates resolen els seus conflictes a les urnes. Només els qui no en són les prohibeixen.

Un dels punts més llastimosos de la carta que ens adreceu és aquell en què, desplegant les decrèpites ales del vostre nacionalisme espanyol, definiu Espanya com Estat Nació i feu una apologia de l’Europa dels estats en contra de l’Europa dels pobles. La xifra dels 28 membres actuals de la Unió Europea us sembla fins i tot massa elevada i trobeu que seria intolerable que Catalunya pogués ser-ne el 29. Un negre en un club de blancs! On s’és vist!

Finalment, només fer-vos adonar d’una flagrant contradicció. Primer dieu que «vivim en la societat més connectada de la història» i que «la revolució tecnològica significa ‘connexió’, ‘interconnexió’, que és el contrari de ‘desconnexió’», i tot seguit acuseu els catalans de ser trencadors d’unitats i fracturadors de convivències. Com s’entén, això? Si el fet de ser un Estat implica interconnexió, on és la desconnexió? Per què us irrita tant, que els catalans vulguem recuperar la nostra pròpia veu al món? Que no enteneu que no som camàlics de ningú i que no renunciarem a fer les nostres pròpies aportacions, amb el nostre nom, al patrimoni de la humanitat? Penseu-hi, senyor González. Penseu-hi, perquè no hi renunciarem. Us agradi o no us agradi, no hi renunciarem. No ho farem. Per justícia i per dignitat.

L'arrogància de la metròpoli

«No n’aprenen perquè els falta un element imprescindible per fer-ho: el respecte. Tota aquesta gent no respecta els catalans»

Vicent Sanchis | 07/09/2015 a les 00:01h
28 comentaris

Com que les eleccions del 27 són precisament plebiscitàries, Espanya ha entrat en campanya. Més ben dit, ha intensificat la campanya. Ho han fet els seus polítics, el govern del seu Estat, les seves institucions, la seva premsa sencera. Por tierra, mar y aire. L’ofensiva és total. Fins i tot els expresidents Felipe González i José María Aznar hi han dit la seva. La coincidència és absoluta. I aquesta és exactament la característica que més crida l’atenció. Als ingenus. La identificació entre els missatges. Són idèntics. Tant se val que parli González o que ho faci Aznar. Tant se val que editorialitzi El País com que ho faci La Razón. Potser la diferència és que alguns no han oblidat la retòrica estilística falangista. I els altres s’assemblen més, en el to, a la prosa administrativa de tota la vida.

Però, encara que discrepin en les formes, el fons és el mateix. La reacció espanyola al “desafío”, la “borrachera” o el “delirio” separatista és sempre la mateixa i es pot resumir en dos estats de desgràcia: l’arrogància i l’amenaça. Tots ells se’n fan creus. No entenen com tants catalans poden pecar d’atreviment i temeritat. La conclusió també els és la mateixa: Artur Mas en té tota la culpa. No veuen més enllà i no accepten cap altra raó. Els dirigents del PSOE que venien a Barcelona mentre es discutia l’Estatut d’Autonomia al Parlament patien la mateixa simplificació. No entenien com Pasqual Maragall s’equivocava tant i adjudicaven el gran error a alguna mena de malaltia. El culpable, llavors, era Maragall. Ara és Mas. Destruint Maragall es pensaven que el mal desapareixia. Ho van fer. El van destruir. Però el “mal” no es va acabar. Més aviat s’ha agreujat. I no n’aprenen.

No n’aprenen perquè els falta un element imprescindible per fer-ho: el respecte. Tota aquesta gent no respecta els catalans. Els tenen per súbdits i els molesta profundament que uns provincians siguin tan descarats. Això no els passa ni a Bilbao! La reacció, per tant, és lògica amb aquesta percepció: el “mal” dels catalans exigeix arrogància i amenaça. Perquè només entenen aquest llenguatge i perquè al final s’arronsaran. I encara més si el seu líder perd el cap. L’actitud i la seqüència són molt bèsties. Perquè recorden les actituds i les seqüències de qualsevol colonialisme. “No us en sortireu”, “No us convé”, “Sols, no en sabeu”, “Què fareu sense nosaltres”, “Sou corruptes i dèbils”, “Prendreu mal”, “Obeïu la llei!”, “Què us he pensat”, “Us sortirà molt car”, “Déu us castigarà”... Arrogància i amenaça. No coneixen el respecte als altres. Els segles passen debades per a aquesta gent.

Guardiola a Fernández Díaz: "Jo he pagat sempre els meus impostos, cosa que molts partits polítics no poden dir"

ARA Barcelona08/09/2015 07:39

Pep Guardiola col·labora amb la campanya 'Guanyarem' que defensa l'esport català. L'entrenador del Bayern ha concedit una entrevista on explica per què hi col·labora: "Tota la vida he fet esport i sóc català i sempre que m'han demanat coses, bàsicament des de l'esport català, sóc aquí".

El tècnic ha parlat del procés que viu Catalunya: "Tot aquest procés no depèn d'una persona. Lluís Llach sempre diu que és la revolució més democràtica que hi ha hagut mai. No ho ha fet una sola persona: els polítics, que són tan necessaris, van darrere del reclam del poble. Quan surt tanta gent al carrer durant les últimes Diades i tantes manifestacions, si només ho fa un partit polític no hi va tanta gent. Això és un reclam del poble, que demana provar-ho. Ja coneixem el que tenim, volem gestionar els recursos nosaltres mateixos, fer les nostres lleis... i a partir d'aquí veurem on anem. Però és la gent la que ha portat a fer tot això, per això és tan bonic de viure-ho i de fer-ho".

"Quan competíem amb Espanya representàvem el que som, això no canvia res"

Preguntat sobre per què al col·lectiu esportiu li ha costat una mica més sumar-se al procés, Guardiola ha dit: "No crec que el col·lectiu de l'esport sigui tan diferent als altres col·lectius. Crec que mai havia estat tan present aquesta possibilitat de votar i decidir què és el que el poble de Catalunya vol. Fa anys l'independentisme era una cosa de quatre persones que els feia il·lusió, però ara està molt més present. I pel que fa al món de l'esport, fins ara no havia estat viable. Catalunya no podia competir per Catalunya perquè estem dins d'Espanya i hem de competir per Espanya i encantats de fer-ho. Quan competíem amb Espanya representàvem el que som, això no canvia res".

Per a Guardiola, les relacions –també les esportives– no canviarien amb la resta dels estats en el cas d'una Catalunya independent: "L'esport català, com el basc, l'asturià, el madrileny... ha fet que l'esport espanyol sigui on és. I Catalunya ha estat part important d'això. Imaginant l'ideal que siguem un estat propi, la gent seguiria viatjant a Madrid i els negocis se seguirien fent, aniríem a la Fira d'Abril, la gent d'Andalusia vindria a veure la Costa Brava... amb el passaport pots viatjar per tot el món sense restriccions. El món és més democràtic del que havia estat mai. Tot seguiria funcionant de la mateixa manera i nosaltres seguiríem rebent coses d'Espanya i Espanya agafaria coses nostres. No és el que jo vulgui decidir, és el que el poble de Catalunya vol".

El seu pas per la selecció espanyola de futbol

Preguntat sobre el seu pas per la selecció espanyola, Guardiola ha dit: "Vaig fer-ho el millor possible. S i volem dir el que som, el que hem de fer és fer la nostra feina el millor possible. Vaig anar-hi encantat i vaig jugar tan bé com sabia. És la millor manera de demostrar als altres que som iguals que els altres. No sóc millor o pitjor, la millor manera de defensar-ho és demostrar que fem les coses el millor que sabem".

De fet, el ministre Fernández Díaz va assegurar que el tècnic de Santpedor havia anat a la selecció per motius econòmics, cosa que Guardiola ha negat: "El ministre Fernández Díaz va dir que vaig anar a la selecció per diners, però no va ser ben bé així. El dia que me'l trobi ja en parlarem. He pagat els meus impostos, cosa que alguns partits polítics no poden dir el mateix. No hauria pogut jugar amb el Brescia perquè sóc del Barça? No té sentit.Si hi hagués hagut un estat català, hauria jugat amb Catalunya perquè he nascut a Santpedor i sóc català. Però en aquell moment no era possible, la selecció em convocava i vaig anar-hi encantat".

El càrrec de seleccionador català

Sobre el futur de l'esport català en el cas d'aconseguir un estat propi, l'entrenador ha dit: "L'esport català sempre ha donat bons atletes, però si hi ha més recursos, se'n trauran més. No és qüestió de guanyar medalles d'or, és la possibilitat de gestionar els teus recursos de la millor manera possible". Ell, però, de moment no pensa a ser el seleccionador català: "Ara sóc entrenador, no m'he plantejat què seré d'aquí a tres o quatre anys. Si s'ha de donar, es donarà. I si no, és que hi haurà altra gent millor, no m'importa gaire".

Els esportistes i el procés català

Guardiola no està amoïnat pel que pensen altres persones del seu suport al procés català: "Ja s'ho faran. Jo no m'enfado quan altres persones defensen els seus pensaments amb llibertat. D'això es tracta el món de l'esport". I preguntat sobre què pensa quan hi ha esportistes que no expressen el seu desig sobre la independència, ha apuntat: "Cadascú és cadascú. El més bonic és que cadascú pot ser lliure. A mi no em canviarà l'opinió d'un atleta perquè vulgui ser present en el procés o no. És com quan ens pregunten per què hi som. Doncs perquè ens dóna la gana! Entenc que hi hagi gent que sigui més o menys participativa... l'important és que tothom faci bé la seva feina". Per a Guardiola, però, que un esportista no digui el que pensa no és a causa de la por: " No crec que sigui por. Por era el que hi havia als anys 50, 60 o 70, que t'engarjolaven. Ara el que pot passar és que per Twitter et posin a parir durant un parell de dies o que els diaris et facin un parell o tres de columnes i t'insultin una mica. Si no vols això, queda't a casa i no et pronunciïs".

El tècnic, per últim, ha assegurat que els esportistes que diguin el que pensen no tindran conseqüències negatives: "Si fas bones marques no et trauran. Si ho fas bé no hi ha problema, és una marca, la que et permet anar als Jocs Olímpics. Tots comencem a la mateixa hora, qui marca més gols, qui fica la bola al forat abans que l'altre, qui arriba abans... és qui guanya. L'esport t'ho ensenya tot, a respectar el contrari, a respectar l'opinió de l'altre... Si podem fer un estat on tinguem una eina educativa forta com l'esport, tindrem millors fills i un país més estable i més pròsper per a les futures generacions".

Els valors de la Catalunya independent

«Assumir com a valors la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l'estat de dret, el respecte als drets humans»

Josep Sort | 07/09/2015 a les 00:01h
1 comentari

Un cop derrotada la deriva espanyolista, com tot sembla indicar que passarà el proper 27 de setembre, haurem arribat al punt de no retorn. Llavors serà el moment de fer jugar totes les nostres cartes de forma pública –de forma privada estic segur que ja s'estan jugant- en el camp de la diplomàcia internacional.

Els espanyols no són conscients del que implica una victòria democràtica a Europa, i es pensen que encara que perdin, tot continuarà igual. Naturalment, s'equivoquen. Però ja s'ho trobaran. Recordo que porten més de 300 anys burxant pel tema de Gibraltar, i no han aconseguit res.

Allò que realment m'interessa, però, és què farem els catalans i les catalanes amb la victòria que haurem aconseguit amb tants d'esforços. En aquest sentit, aporto les següents reflexions al respecte, si més no en l'àmbit de les relacions internacionals, i ja, de forma descarada i desacomplexada, perquè ja no ens veurem coartats per Espanya, de les relacions diplomàtiques. Que serem membres de l'ONU, de la UE i de les principals organitzacions internacionals globals i regionals, ho dono també per descomptat.

Això no obstant, de cara a l'elaboració tant de la pròpia Constitució, com de la nostra campanya de public relations envers la resta d'estats del món, així com de l'opinió pública i la societat civil globals penso que és molt important emfasitzar els següents punts.

Presentar-nos, i ser-ho, òbviament, com a un peace-loving state, és a dir, un estat amant de la pau, que és la condició establerta per a ser admès a les Nacions Unides. No cal dir que la història de Catalunya en aquest sentit ens avala d'allò més, ja que fins i tot ens podem remuntar a les Assemblees de Pau i Treva feudals per donar-ne prova. També cal assenyalar que aquesta condició no pressuposa el no recurs a l'opció militar, si s'escau, per fer acomplir les pròpies resolucions de l'organització, per la qual cosa, i això és un avís per a navegants, qui dedueixi d'aquí que l'element militar en el nou estat català és sobrer, s'equivoca totalment. Ben al contrari, n'ha de ser un element destacat, que demostri la nostra voluntat de contribuir a fer complir aquelles obligacions aprovades per l'ONU que requereixin la seva participació.

Assumir com a valors de la nostra república, del nostre estat, la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l'estat de dret, el respecte als drets humans inclosos els drets de les minories, per tal de construir una societat on prevalguin els principis del pluralisme, la no-discriminació, tolerància, justícia, solidaritat i la igualtat entre els homes i les dones. Tots ells, estan inclosos, com és ben sabut en l'article 2 del Tractat consolidat de la Unió Europea. Malgrat que algú pot deduir l'existència d'una certa jerarquia entre ells, resulta ben evident que això no vol dir que es contempli la no existència d'algun d'ells. Tots són importants i la seva violació pot fins i tot comportar sancions a aquell estat membre que els incompleixi.

No tinc cap mena de dubte que la Constitució catalana que farem en els propers mesos tindrà present aquests valors i aquests principis, però, insisteixo, caldrà una important campanya d'informació arreu del món, per a donar-ho a conèixer i a difondre-ho. Serà una tasca excitant i a l´hora imprescindible, però l'acomplirem amb amb solvència. Entre d'altres raons, perquè no tenim cap més remei que fer-ho així. I perquè, això sí, ens ho creiem.

Així es va omplint la Via Lliure de la Meridiana: un 87% dels trams ja tenen una ocupació alta

ARA Barcelona08/09/2015 16:11

La Via Lliure de l' Onze de Setembre a laMeridiana ja supera els 360.000 inscrits, segons l'última dada oficial feta pública divendres passat.Tanmateix, els organitzadors han advertit que es necessiten 125.000 inscrits més per omplir tot el traçat.

L'objectiu d 'Ara és l'hora', la plataforma formada per l' ANC i Òmnium Cultural, és fer un gran mosaic de col·lectius socials a l'avinguda barcelonina i dibuixar un punter gegant que assenyali el Parlament. 

118 trams -d'un total de 135- ja tenen una ocupació alta (87,40%), segons  el mapa de l'ANC. L'ocupació dels trams a les 16.10 de la tarda de dimarts 8 de setembre és la següent: 

Plens: Gairebé plens: Ocupació alta: Ocupació mitja: Poca ocupació: Ocupació baixa: 

Com es fa la inscripció

'Ara és l'hora' ha creat un formulari per apuntar-se a a la manifestació. La via tindrà aquest any 135 trams (tants com escons té el Parlament) i 10 eixos, que representen valors com la cultura i l'educació, la innovació, la justícia social, la igualtat, la sostenibilitat, la diversitat, el món, la solidaritat, l'equilibri territorial i la democràcia. En aquesta pàgina també es resolen alguns dubtes sobre el procés d'inscripció.

Llegeix aquí la guia amb tot el que has de saber per participar a la Via Lliure de la Diada. I també: 'No et quedis incomunicat a l'11-S': una alternativa al WhatsApp que no et deixarà penjat si vas a la manifestació i et quedes sense cobertura .

Adiós, compañeros

"Crec que ha arribat el moment de fer alguna reflexió als col·legues espanyols"

Salvador Cot

Porto trenta anys en aquest ofici i mai no havia vist res igual. Un diari suposadament prestigiós, El País, pública un article de rèplica i, en la mateixa edició, dedica l'editorial a menystenir el text i les persones que l'han escrit. Aquell diari que afirmava ser "independent i del matí" fins i tot posa en dubte la qualificació i els estuidis universitaris dels redactors perquè, segons ells, l'article no resisteix "la més lleugera anàlisi raonada o una crítica literària encara que sigui benèvola". L'editorialista, des d'una superioritat autoatorgada, es permet el luxe de dir que malparla dels signants amb "pesar" per la rellevància social i política dels signants. Tot plegat odi, poc més que odi.

Bé, crec que ha arribat el moment de fer alguna reflexió als col·legues espanyols. No em puc creure que molts d'ells no estiguin avergonyits per aquesta campanya nordcoreana que afronten, amb fúria i unanimitat, la totalitat dels mitjans de comunicació de Madrid. Ells són un ingredient importantíssim de la democràcia espanyola i el deteriorament de la informació -més que parcial, militaritzada- acabarà enfonsant la poca capacitat d'analisi que té l'opinió pública a la qual tenen el deure d'informar, també sobre el que passa a Catalunya. Ni tan sols durant els anys més durs de la violència a Euskadi no haurien tractat un article del lehendakari amb aquest nivell de mensyteniment.

L'estat exigeix la llei a les institucions catalanes, mentre a Madrid se la fan a mida. I els mitjans de Madrid invoquen la deontologia als de Barcelona mentre ells baixen a les clavegueres concertadament. ¿Què és, si no, aquesta campanya contra TV3 mentre pels platós de Madrid s'hi censura l'opinió dels que guanyaran les eleccions del 27-S? ¿Què és, igualment, aquesta cantarella contra els mitjans "subvencionats" quan ells viuen gairebé en exclusiva de la publicitat de les empreses de l'Ibex i de les ajudes de l'estat?

Ha arribat el moment de dir prou. I això ho escriu algú -perdoneu-me l'autocita- que ha lluitat i lluita contra la imposició dels blocs electorals i la ingerència dels partits en els mitjans públics. Algú que va tenir l'orgull de participar, juntament amb els meus companys d'aleshores a TV3, en les protestes per l'apagada informativa del Carmel. Per tot això, crec que molts periodistes catalans tenim prou autoritat moral com per demanar als col·legues espanyols que es busquin la biga al seu ull. Acceptem consells de tota Europa, però no de Madrid. Adiós, compañeros.

CDC i ERC porten les amenaces de Morenés a la UE

Tremosa afirma que les al·lusions del ministre a l'exèrcit "han tingut un impacte molt gran" a Europa

Bernat Vilaró

Els eurodiputats Ramon Tremosa (CDC), Josep Maria Terricabras i Ernest Maragall (ERC) han registrat una pregunta al Parlament europeu sobre "l'amenaça militar" del ministre de Defensa espanyol, Pedro Morenés, als votants de Catalunya. Morenés no va descartar ahir una intervenció de l'exèrcit segons com evolucioni el procés sobiranista.

Tremosa ha explicat a aquest diari que els eurodiputats catalans han volgut que les amenaces de Morenés constessin a la Comissió Europea, i que coneguin "quin és el tarannà" del govern espanyol, a tres setmanes de les eleccions plebiscitàries del 27-S.

"Volem que Europa conegui aquestes accions amb les quals es pretén atemorir l'electorat", ha afegit Tremosa, que ha apuntat que a Europa hi ha hagut "molta estupor" amb les paraules del ministre espanyol de Defensa. "Ha tingut molt impacte", ha afegit.

"Espanya és un país amb una llarga tradició d'intervencions militars, de violència militar, d'exili, de cremes d'arxius i cases... són massa segles de violència i d'accions de l'exèrcit espanyol contra Catalunya perquè això quedi com si res", ha sentenciat en referència a les declaracions de Morenés.

La pregunta

El text redactat per Tremosa, Terricabras i Maragall pregunta a la Comissió Europa si "li preocupa que un ministre de Defensa europeu utilitzi l'amenaça d'una intervenció militar contra un moviment escrupulosament pacífic i democràtic". "¿No creu la Comissió que aquesta amenaça representa un atac als principis i valors europeus anunciats a l'article 2 del Tractat de Lisboa?".

D'aquí a 8 setmanes hi haurà la resposta a la pregunta formulada pels eurodiputats catalans, i que en 10 dies sortirà publicada a la pàgina web del Parlament europeu.

Això anirà just

"A Junts pel Sí les coses no li poden anar bé. Ha d'aspirar a què li vagin molt bé si del que es tracta és de tirar endavant el full de ruta"

Toni Aira

Les enquestes, les de tota la vida, davant unes eleccions com les del 27-S on tot haurà canviat tant (començant per les candidatures que hi concorren), serviran per retratar poc i més aviat per condicionar massa. L'esquema que ens apunten tira de les coordenades de sempre, quan aquestes han estat fulminades. Però dit això, retinguin només una dada. Una que uneix tots els sondejos publicats fins ara. Hi ha un important frec a frec entre els partidaris de la independència i els qui no la veuen. I això, de no canviar alguna cosa força significativa en les pròximes dues setmanes, quedarà retratat així a les urnes i deixarà un panorama complicadíssim de gestionar.

I és que a 'Junts pel Sí' les coses no li poden anar bé. Ha d'aspirar a què li vagin molt bé si del que es tracta és de tirar endavant el full de ruta pactat per Convergència, Esquerra i les entitats sobiranistes. Cert votant sobiranista convençut que s'havia relaxat uns mesos enrere ha despertat i s'ha reactivat. El clavegueram de l'Estat, els Felipe i companyia l'han fet reviscolar. Però és evident que l'unionisme també ha jugat les seves cartes a consciència, no sempre de forma contraproduent per als seus interessos, i també ha ajudat a fer prendre consciència que aquestes eleccions van de debò i que no ho diran però tenen caràcter de plebiscit. Part d'aquest vot també s'ha activat i té camp per córrer.

Davant d'això, s'obren tres incògnites de vot importants. Està clar per a què servirà el vot per a 'Junts pel Sí' i per al PP i Ciutadans. Però, i per a 'Catalunya Sí Que Es Pot'? Colau ja ha demostrat a Barcelona en poc temps com de poc que inquieta ningú a l'establishment i a Madrid, i la capital catalana queda fora de l'AMI, i avall que fa baixada i a una altra cosa. Ells estan per una altra cosa. No per la construcció d'un nou estat.

I Unió? Més d'un militant dels que encara els queda es va estirar els cabells quan aquest cap de setmana va veure com Enric Millo repicava ben bé paraula per paraula declaracions de Josep Antoni Duran i Lleida a la premsa, per donar per finat políticament Artur Mas. Això és el que els queda. Magre. I força inútil per a una opció o la contrària, de les dues que es contraposen en una elecció amb caràcter plebiscitari.

I la Cup? No serà obstacle, et diu en petit comitè la seva gent. Però no ho poden dir. I el debat nominal sobre si Mas i Convergència sí o no pot fer perdre energia i temps, i sobretot unitat d'acció i força quan més calguin a l'independentisme. Saben que a l'hora de la veritat el denominat "vot útil" els pot retallar l'expectativa de creixement.

Bé, i del PSC ja no parlo en clau d'incògnita. Felipe i el PSOE els fan la campanya en contra cada dia (des de fa dècades) i això no ofereix cap tipus de dubte. Centrem-nos tots plegats en d'altres, que no són pocs, a veure si enquestes a banda afinem la punteria de cara a les eleccions catalanes de les nostres vides. Que no són unes més i que, malgrat el que ens diguin en els pròxims dies, faran patir. Perquè, o alguna cosa important es mou a una banda o l'altra, o això anirà just. Molt.

19. Espanya episodi ∞: L’amenaça fantasma

Aquesta serà una campanya de focs artificials, elèctrica, tensa, amb molta pressió i sobretot, amb moltes promeses, mentides i portades de diaris mesetaris incendiàries. Els líders espanyols, com Pedro Sánchez, Mariano Rajoy o Pablo Iglesias, ja han desembarcat a Catalunya, conscients de la importància d’aquests comicis. Tots vénen ara a fer un cop de mà a les sucursals que tenen al Principat, cosa que recorda a l’aterratge dels grans líders britànics a una setmana del referèndum escocès, units per vèncer l’independentisme. L’única diferència: els peixos grossos dels partits espanyols van cadascun per la seva banda i cap d’ells ofereix una oferta solvent, ans al contrari. I aquest serà el seu Waterloo el 27-S al vespre. De fet, el discurs oficial que arriba del govern estatal és el de la por, res més. Diametralment oposat a les ofertes d’última hora que els britànics van fer als escocesos. Prova del tarannà espanyol són les declaracions del ministre de defensa, Pedro Morenés: “Cadascú ha de complir amb el seu deure. I si tothom fa el seu deure, asseguro que no farà falta cap tipus d’actuació de les forces armades”. Torna l’amenaça de sempre, l’amenaça fantasma. És l’enèsim episodi d’una història que mai acabarà si els catalans no fan un cop sobre la taula i escullen la revolta per trencar amb l’Estat. El líder de Catalunya Sí que es Pot, Lluís Rabell, ha criticat les paraules de Morenés dient que l’objectiu de la seva candidatura és “enderrocar el govern del PP”. No n’hi ha prou. El sistema de torns dins d’Espanya ja no serveix, perquè l’amenaça fantasma no ve del PP: ve de l’Estat, hi siguin uns o altres. És per això que tal com ha presentat aquest dimarts, la candidatura de Junts pel Sí, farà servir un lema de campanya que parla per si sol: “El vot de la teva vida”. Mai més la nostra generació tindrà la possibilitat de desfer-se de l’amenaça fantasma. Després de tants segles de tenir els canons espanyols mirant dins les muralles en lloc de fora, no es pot comptar quin episodi de la saga hem viscut aquest dimarts, però depenent de l’escrutini del 27-S, podria ser un dels últims.

El congrés dels Estats Units rep el govern català per parlar de la independència

Segons ha pogut saber VilaWeb, ara mateix estan reunits representants del govern català amb membres de la Cambra de Representants

Dimecres 9.09.2015 18:23

Congrés dels Estats Units

El congrés dels Estats Units rep en aquest moment una delegació de la Generalitat de Catalunya per a tenir informació de primera mà sobre el procés d’independència, segons ha pogut saber VilaWeb. Representants del govern català estan reunits amb membres del Comissió d’Afers Estrangers del congrés nord-americà per explicar-los com encaren el procés cap a la independència i les eleccions del 27-S. Abans de la reunió del govern català amb representants del congrés nord-americà, el secretari d’Afers Estrangers del govern, Roger Albinyana, ha fet una conferència al Peterson Institute for International Economics. El president d’aquest important think tank nord-americà ha explicat que es faria aquesta trobada al Capitoli en la seva presentació.

Ja són cinc les intervencions per analitzar el procés català en una cambra legislativa d’un estat sobirà. El Parlament de Dinamarca (Folketinget) va votar el 19 de maig una resolució per la qual instava al diàleg entre Catalunya i Espanya per resoldre la qüestió. Aquesta moció va ser aprovada amb 64 vots a favor, cap vot en contra i 41 abstencions. Més tard, el dia 7 de juliol, el procés sobiranista va ser objecte de debat al Parlament d’Irlanda (Oireachtas), en una sessió en què van participar el secretari d’Afers Exteriors del govern, Roger Albinyana, i el secretari general de Diplocat, Albert Royo. El 26 d’agost, Albinyana i Royo van comparèixer davant el Parlament de l’Uruguai per explicar el procés i van ser rebuts posteriorment pel president de la cambra, Alejandro Sánchez. I el 2 de setembre la directora general de Relacions Exteriors de la Generalitat, Francesca Guardiola, va comparèixer a la comissió de Relacions Exteriors i Afers Internacionals del senat del Paraguai per explicar el moment polític que viu Catalunya.

Romeva a la BBC: ‘Espanya sap que si Catalunya és fora de la UE tindrà un problema’
Dimecres 9.09.2015 13:57
Raül Romeva amb el presentador de Hardtalk, Stephen Sackur, abans de començar l'entrevista.
Raül Romeva amb el presentador de Hardtalk, Stephen Sackur, abans de començar l'entrevista.

Avui la cadena britànica BBC emet una entrevista a Raül Romeva, candidat de Junts pel Sí. És a ‘Hardtalk‘, un dels programes d’entrevistes més reconeguts entre les televisions internacionals. Romeva hi defensa que ningú no pot expulsar Catalunya de la UE i explica les raons que han portat a la situació actual. El candidat independentista exposa el sentit de la candidatura de Junts pel Sí : ‘Hi ha vegades en la història que t’has de posar d’acord amb persones que no pensen igual per tal d’aconseguir quelcom que és millor per a tots.’ A continuació us oferim una transcripció de l’entrevista sencera, facilitada per Junts pel Sí:

—Europa encara actualment grans desafiaments d’escala continental. Us veig obsessionat amb Catalunya, un assumpte local i parroquial, per què? —Jo no ho diria d’aquesta manera. Diria més aviat que estem obsessionats amb la democràcia, i això també és un problema a Europa. No es tracta d’un assumpte local en el sentit que som una regió on ens hem tornat bojos i que d’avui per demà volem ser diferents. Durant dècades la relació política amb el govern espanyol s’ha desenvolupat amb respecte, però la situació ha esdevingut tensa. Per què ha passat això? Quan democràticament els catalans han estat revisionistes, el govern de Madrid ha estat irresponsable i ha mirat d’impedir que aquesta veu democràtica fos escoltada. La gent s’ha frustrat, hi ha frustració. Això és el que ha passat durant aquests darrers anys.

—Dieu que tot això és una qüestió de democràcia. Però això que feu en la votació de final de mes [27-S] és amagar darrere unes eleccions regionals un referèndum sobre la independència. Això no és just. No ho podeu fer això. —Ho podem fer, podem fer allò que la nostra societat decideixi. Per alguns, aquestes seran unes eleccions normals. Hem provat durant anys de fer un referèndum, volíem saber democràticament què pensava la gent sobre aquesta qüestió.

—Però si no ho heu pactat amb Madrid, això és il·legal. O bé accepteu la llei o això vol dir que sou anarquistes. —Europa té dos principis que són al mateix nivell, legalitat i democràcia. Quan les lleis no satisfan els drets i les necessitats de les persones i hi ha una gran quantitat de gent manifestant-se als carrers any rere any… quan tens un país en què cada any un milió i mig o dos milions de persones es manifesten pacíficament, en massa, del total de set milions i mig, cal que algú es pregunti per què passa? I és això, exactament, que provem d’explicar a la resta d’Espanya i Europa.

—Però exactament quins principis defenseu? Us hem presentat com un dels líders de Junts pel Sí, la coalició que dóna suport a la independència. Alguns membres de la coalició són Artur Mas, membre del govern regional, ideològicament de centre-dreta i ‘business friendly’, vós sou dels Verds i de fet heu dedicat part de la vostra carrera a problemes de medi. Si no esteu d’acord amb el nacionalisme de dretes, com podeu formar part d’aquesta coalició? —Es tracta de tenir eines, capacitats institucionals per a fer coses que no podem fer ara. Per a poder donar resposta a la demanda de les persones necessites dues coses: capacitat per a fer lleis…

—Sou aquí com a líder del moviment independentista. Hi ha gent com vós, d’esquerres, que voldria un estat amb més presència i que volen polítiques de centre-esquerra. I en el mateix grup també hi ha partits de dretes que creuen en l’austeritat, capitalistes, cosa que vós no sou. Si Catalunya esdevé independent, serà un gran embolic… —Primer, aquesta és una coalició temporal. En la història, hi ha moments que t’has de posar d’acord amb persones que no pensen com tu per aconseguir alguna cosa que és millor per a tots. Segona, aquesta situació transitòria ha de ser, d’acord amb el nostre full de ruta, d’una durada tant curta com sigui possible. Les pròximes eleccions després del 27-S seran unes eleccions normals on veurem ideologies confrontant propostes.

—Creieu que heu perdut el millor moment? Les enquestes indiquen que el suport a la independència baixa. —Penso que això no és veritat, depèn de quines enquestes mireu. Els resultats de les enquestes varien segons qui les llegeix. De totes maneres, la millor cosa que podem fer és deixar que la gent voti. Fa anys que ho demanem. Volem saber que en pensa la gent, d’això. Si decideixen que sí o que no, tenen el dret de ser escoltats. El problema és que tenim un govern espanyol demofòbic i això em preocupa. No és necessari ser independentista per creure que aquesta qüestió s’ha de resoldre per la via democràtica. Hi ha molta gent que no dóna suport a la independència però sí que està d’acord a votar.

—Parlem de política. La constitució espanyola és clara sobre la qüestió de la unitat indissoluble de la nació espanyola. No es pot aconseguir legalment la independència sense la cessió de Madrid. —La constitució es pot llegir de moltes maneres. Hi ha molts constitucionalistes que fan interpretacions diferents…

—Un conegut catedràtic de dret constitucional diu: ‘Simplement la constitució espanyola no preveu la secessió.’ —Hi ha molts altres autors que diuen que el fet que no la constitució no la prohibeixi vol dir que és una possibilitat.

—Però no inclou aquesta possibilitat. —Però pots negociar, si hi ha un principi democràtic darrere tot això. Demanem exactament això: si tens un mandat democràtic, has d’estar obert a parlar-ne. Si hi ha res que admiri del Regne Unit, és aquesta història democràtica que hi ha darrere. La democràcia a Espanya és nova. Per mi és una molt bona oportunitat per a provar-ne la maduresa.

—Perquè una democràcia es pugui desenvolupar correctament, els polítics han de ser honestos amb la gent. Per què les persones de la vostra campanya no són honestos amb la gent? Dieu que serà fàcil de mantenir-se dins la Unió Europea després de la independència. —Conec la Unió Europea. És molt possible que una part d’un estat membre esdevingui un nou estat; així hauria pogut passar en el cas d’Escòcia.

—Sí, és possible. Però en la vostra campanya dieu és que és automàtic. —No, diem és que no hi ha cap tractat que ho inclogui, això.

[…]

—La UE és una unió d’estats. És evident que un nou membre ha de demanar l’entrada i negociar les condicions d’entrada amb els altres membres. —Perquè passi això abans has de ser reconegut com a estat. Això no és pas dolent per nosaltres…

—Això no és important… —Sí que ho és, perquè si no ets reconegut com un estat no pots ser expulsat.

—Però no ets dins! Sereu Catalunya i no Espanya. —Una cosa és el territori un altre, les persones. Sóc espanyol ara i Espanya pertany a la UE, tinc la ciutadania europea, Europa no pot expulsar 7,5 milions de persones. Aquest és l’exemple de Graham Avery explicant el cas d’Escòcia.

—Jordi Sànchez, president de l’ANC, va dir que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea. —Ho va corregir.

—Sí, vós li devíeu telefona perquè estàveu molt enfadat amb aquelles declaracions. —No, ho va corregir perquè va veure que s’havia equivocat. No és escrit enlloc que, si Catalunya és independent, serà expulsada de la Unió Europea, en termes legals. Però essent pràctics, la UE és un projecte molt pragmàtic. Milers de vegades ens trobem en situacions que semblen un problema i, sorprenentment, es troba una solució o fins i tot unes quantes solucions.

—Parlem d’economia. Sabem que aneu prou bé en comparació amb la resta d’Espanya. Teniu empreses, població amb un nivell alt d’educació, turisme… Fantàstic. Què passa amb el període post-independència? Els inversors estrangers estarien contents amb un país que no podrà fer servir l’euro? —Qui ho diu, que no podrem fer servir l’euro?

—Molts acadèmics. Hi ha molts dubtes si podreu restar a la UE, i també si us podreu mantenir a l’eurozona. —Us poso un exemple: el 60% de l’exportació de Catalunya és a Espanya, i el 70% dels productes que van d’Espanya a Europa travessen Catalunya. A qui interessa que Catalunya sigui fora d’aquesta línia?

—El govern de Madrid no us ho facilitarà si ho feu d’una manera il·legal. —El govern espanyol sap que si Catalunya és fora de la UE i de l’eurozona també tindrà un problema. Ara no ho volen acceptar perquè fan un discurs electoral. De totes maneres, quin és l’objectiu de tot plegat? En una situació de cooperació entre Catalunya i Espanya totes dues parts se’n beneficiarien.

— Francesc de Carreres, catedràtic universitari de la UAB, que coneix molt bé Catalunya, diu que la independència seria un suïcidi econòmic. —Aquesta és una opinió que no comparteixo, com tampoc no la comparteixen molts altres economistes. Justament avui el Col·lectiu d’economistes Wilson explica en un document, documentat rigorosament, que Catalunya seria viable econòmicament. Al mateix temps, hi ha molts empresaris petits i mitjans que veuen en la independència de Catalunya moltes oportunitats econòmiques que no poden tenir ara. Tothom es pregunta sobre els costos de la independència. Per què no parlem dels costos de continuar dins l’estat espanyol? Per exemple, en termes de l’estat de dret estem en una mala situació. La seguretat jurídica a Espanya avui és pobra.

—Parleu de l’estat de dret a Espanya. Penseu que Espanya té grans problemes en aquest aspecte. A la coalició independentista hi ha CDC, el gran partit nacionalista. El que havia estat durant molts anys líder de CDC, Jordi Pujol, ha admès que durant anys havia tingut diners en bancs andorrans i no havia pagat les taxes corresponents a Espanya. Quan dieu que Madrid és ple de mala gent… —Hi ha hagut corrupció a Catalunya i hi ha hagut corrupció també a Espanya. Però, que hi hagi hagut corrupció és un motiu per a no poder ser independents? Jo crec que no.

—Bé, no dic que Pujol o Mas siguin corruptes, però sembla que la situació política no és pas gaire millor a Catalunya. —Una de les raons per les quals volem la independència és per poder lluitar contra la impunitat. En el marc de l’estat espanyol és molt difícil. A Junts pel Sí ho veiem tots molt clar, és un fet que s’ha de combatre i hi ha d’haver responsables. Sense excepcions. Però tot això no és un argument per a impedir que tinguem un estat.

—Dieu que voleu construir un estat íntegrament. Però no us preocupa que a Espanya, un país que surt de la misèria econòmica, us vegin com a insolidari? —Si mirem les dades això és fals.

—Fals? Voleu marxar per tenir més prosperitat que a Espanya. —Catalunya té el 16% de la població i representa el 20% del PIB, però rep el 10% de les inversions. És un país insolidari? És un país responsable.

—Però voleu canviar aquesta situació. —Volem tenir una relació més justa. Si cal que paguem més perquè tenim més benestar ho podem fer, i venint de l’esquerra ho entenc perfectament. Però també és cert que en termes d’inversions hi ha d’haver un retorn. Hem provat de pactar això durant anys, proposant pactes fiscals, que s’adaptessin a les necessitats de les persones i fins avui encara no ho hem pogut canviar.

—Us devia molestar moltíssim que Escòcia acabés votant en favor de la unitat. Per a vosaltres havia de ser un precedent, no? —Penso que precisament aquest procés és un exemple. Permetre als escocesos de votar és un exemple de democràcia. He tingut converses amb companys britànics que m’han dit que lluitarien perquè Escòcia restés al Regne Unit però lluitaran també perquè puguin votar. Ho admiro, voldria veure aquesta iniciativa per part dels nostres companys espanyols.

—Europa és plena d’incerteses, desafiaments econòmics, l’envit de la immigració… Ara els europeus i probablement molts catalans no volen córrer el risc d’un referèndum. —Una relació de cooperació entre Catalunya i Espanya és millor per a la Unió Europea. Serem més útils que en la situació de conflicte actual. Vivim en una situació de conflicte permanent. L’estat espanyol fa tant com pot contra Catalunya i cada dia ens hem de defensar d’aquests atacs. En un marc de cooperació tothom se’n beneficia.

—Dieu que ho podeu fer tot en divuit mesos. —Ho volem fer basant-nos la seguretat jurídica, que és garantida. Sabem com fer-ho.

Trenta eurodiputats reclamen a Morenés que rectifiqui l'amenaça d'intervenció

L'ecosocialista Ernest Urtasun també reclama una rectificació, malgrat que Pablo Iglesias havia minimitzat les declaracions

Els presidents dels grups Conservador i Verd, entre els signants

Només un eurodiputat espanyol, d'IU, entre els signants

Terricabras, Tremosa i Maragall denuncien a Brussel·les «l'amenaça d'una intervenció militar» de Morenés

B.F. | 09/09/2015 a les 19:52h
8 comentaris

Un total de 31 eurodiputats de 14 països diferents i de tots els colors polítics -del PP a l'esquerra alternativa- han signat aquest dimecres una carta adreçada al ministre espanyol de Defensa, Pedro Morenés, en què li reclamen que retiri les paraules sobre una intervenció militar a Catalunya en cas d'independència. Entre els signants hi ha fins i tot l'ecosocialista Ernest Urtasun, malgrat que el líder de Podem, Pablo Iglesias, havia minimitzat les declaracions estatals circumscrivint-ho a unes "guerritas" entre PP i CiU.

Els signants de la carta interpreten les declaracions de Morenés "amb gran preocupació" i, si bé li reconeixen que en un primer moment va assegurar que l'exèrcit es mantindria al marge de la política catalana, tot seguit "ho va condicionar al fet que 'tothom compleixi amb el seu deure'. "Li reclamem que rectifiqui les seves declaracions", afirmen, perquè "els reptes democràtics sempre s'haurien de respondre amb més democràcia, i mai amb amenaces velades de violència".

Els eurodiputats, en una iniciativa liderada pel convergent Ramon Tremosa, també asseguren que "els agradaria sentir" per part del govern espanyol que "respectaran" el resultat del 27-S sigui quin sigui, i que "no s'oposaran a la voluntat democràtica del poble català"

Entre els signants de la carta tan sols hi ha una eurodiputada espanyola, Paloma López, d'Izquierda Unida (IU). Sí que la signen Marina Albiol (IU) i Jordi Sebastià (Compromís) del País Valencià, i Izaskun Bilbao (PNB) i Josu Juaristi (Bildu) del País Basc. Entre la resta de signants, hi destaquen els presidents del grup Conservadors i Reformistes -tercer grup polític de l'Eurocambra- i el dels Verds/ALE -sisè grup-, el britànic Said Kamall i el belga Philippe Lamberts, respectivament. També hi ha, entre d'altres, l'italià Herbert Dorffmann (PPE) al polonès Tomasz Poreba (Conservadors i Reformistes), o els alemanys Ulrike Müller (Liberals i Demòcrates) i Sven Giegold (Verds).

El 27-S posa a prova les diferents terceres vies

DAVID MIRÓ Barcelona10/09/2015 00:00

Segueix-me

Una de les incògnites que s’han de resoldre el 27-S és la força de l’anomenada tercera via, és a dir, l’opció d’intentar obrir un procés negociador amb Espanya no per constituir un altre estat sinó per trobar-hi un encaix millor. En realitat, però, sota l’epígraf de tercera via s’aixopluguen posicions molt diverses que només tenen dues coses en comú: el rebuig a la independència i la crítica al PP. Això permet que persones tan aparentment distants com l’ex secretari general de CCOO de Catalunya José Luis López Bulla i l’advocat Antonio Garrigues Walker es puguin reivindicar com a membres d’aquest corrent tan transversal o més que l’independentisme. I així com els partidaris de l’estat propi van en dues llistes i l’unionisme pur i dur en dues, el terceraviisme, encara més divers i multicolor, es presenta a través de tres candidatures: dues d’ordre, com Unió i el PSC, i una de ruptura, com Catalunya Sí que es Pot.

La principal dificultat que tenen aquests partits és fer-se un forat en un escenari de polarització entre el sí i el no a la independència. Per això, una de les poques oportunitats que tenen de guanyar quota mediàtica i marcar agenda és exhibir suports de la resta de l’Estat a les seves tesis. D’aquí la importància que es va donar al suposat pronunciament de Felipe González a La Vanguardia a favor de reconèixer Catalunya com a nació a la Constitució. I d’aquí també l’astorament i la consternació provocats a les files de la tercera via pel conflicte obert entre l’expresident i el rotatiu més identificat amb els seus posicionaments. I encara més si tenim en compte que la postura actual del PSOE de Pedro Sánchez, que defensa un difús reconeixement de la “singularitat” catalana, contrasta amb la de José Luis Rodríguez Zapatero, que tal com recordava ahir Miquel Iceta es va atrevir a dir el 2004 al Senat que el concepte de nació era “discutible i discutit” (tot i que el 2011 va rebutjar aquelles declaracions seves en una entrevista radiofònica).

Iglesias no concreta

Davant la giragonsa de González, que castiga el pedigrí federalista del PSC, ahir el líder de Podem Pablo Iglesias tenia una oportunitat d’or a Rubí per marcar distàncies i fer un pas més en el reconeixement de Catalunya o fins i tot comprometre’s amb un referèndum. Però no va anar més enllà de citar un difús suport al “dret a decidir” sense cap concreció. Des de la candidatura de Rabell s’espera que Iglesias faci el pas al llarg de la campanya.

Però si la tercera via d’ordre té algun punt fort és el de la capacitat de mobilitzar membres de les elits econòmiques i d’intel·lectuals per produir manifestos i posar en marxa plataformes o associacions a favor del diàleg amb Espanya. Ahir mateix es va presentar l’última, Catalans pel Seny, una entitat situada a l’òrbita d’Unió i que ocupa l’espai de centredretaterceraviista. Els seus impulsors són l’empresari Joan Corominas i l’advocat Ignacio López-Balcells. Corominas va explicar ahir que els seus dos eixos són demanar diàleg i rebutjar la DUI, i va considerar que hi havia un problema de “química” entre Rajoy i Mas, i que per això cal canviar d’interlocutors. L’entitat prepara un acte per al dia 16 en què donarà a conèixer més noms de “figures destacades” que hi donen suport.

Federalistes d’Esquerres

Per la banda de l’esquerra l’entitat més productiva i que aplega més adhesions és Federalistes d’Esquerres, presidida pel catedràtic de filosofia contemporània Manuel Cruz i que té entre els seus impulsors l’exsindicalista López Bulla, l’exfiscal Carlos Jiménez Villarejo o l’historiador (i impulsor de Societat Civil Catalana) Joaquim Coll. El seu objectiu és “una reforma de la Constitució que permeti un sistema federal basant-se en els principis de cooperació, lleialtat institucional i solidaritat entre els pobles d’Espanya”. La seva iniciativa més destacada és l’elaboració d’un documental, dirigit per Albert Solé (fill de Jordi Solé Tura), sobre el federalisme.

I entremig de totes dues se situa La Tercera Via, l’entitat que organitzava l’acte de dimarts a Madrid en què va participar Felipe González, que té com a principal actiu el fet d’aplegar gent de les dues anteriors. El seu portaveu és el notari Mario Romeo García però en destaca la forta presència de periodistes com Jordi Garcia-Soler o Rosa Culell.

Així com l’estratègia de PP i Ciutadans passa per mobilitzar el vot del no, aquestes entitats tenen com a objectiu pescar en les aigües del sí-no, és a dir, del catalanisme que no ha fet el pas al sobiranisme. ¿I com hi respon l’independentisme? Doncs de moment la llista de Junts pel Sí se centra a confrontar-se amb el PP i esquiva el cos a cos tant amb Unió com amb el PSC. En part per no donar oxigen mediàtic a dos partits amb pobres perspectives electorals, i en part perquè tots dos bàndols es disputen un segment d’electors, els tan cobejats indecisos.

De Duran a Rabell

Per acabar de dibuixar el quadre sencer cal destacar que la tercera via, de Duran a Rabell passant per Iceta, comparteix amb PP i C’s un objectiu estratègic: que els independentistes no tinguin majoria absoluta el 27-S. Tots ells coincideixen en l’animadversió cap a Artur Mas, al qual volen fora de circulació, però mentre els primers posen l’accent en la necessitat de desfer l’aliança entre CDC i ERC per tornar al clàssic esquema d’esquerra i dreta, els segons s’acontenten a conjurar el perill secessionista, almenys per un temps. Per això un escenari plausible per a ells seria, en cas que Junts pel Sí i la CUP no sumin els 68 escons, el de la repetició de les eleccions en un termini breu de temps.

En aquest sentit, per a la salut de la tercera via resulta altament estratègic també que Unió no quedi fora del pròxim Parlament (el contrari posaria en perill fins i tot la seva supervivència) i que el PSC superi el PP. Si a més a més, en el còmput global, el bloc Unió, PSC, Catalunya Sí que es Pot supera el que formen PP i Ciutadans, i entre tots dos sumen més que Junts pel Sí i la CUP, la tercera via podrà celebrar el 27-S amb ampolles de cava.

La raó és que, en un escenari de xoc de trens, la tendència dominant és la polarització i és molt probable que alguns dels que ara defensen el diàleg es passin a les files de l’unionisme més dur. El 27-S mesurarà la força de la tercera via. Però després s’haurà de veure si pot mantenir la cohesió interna sense trencar-se entre coloms i falcons.

La Meridiana

«Si no hi ha un resultat contundent el 27-S no hi haurà altra cosa a fer que atrinxerar-nos davant l’envestida d’un Estat neguitós i emprenyat i venjatiu»

Patrícia Gabancho | 06/09/2015 a les 00:02h

Sí que és veritat que fa una mica de mandra anar a la Meridiana, perquè ara no tenim davant l’objectiu de reclamar el vot o de mostrar força popular, que tot això ja ho farem –diuen els mandrosos- el 27-S. Però què hi farem, s’hi ha d’anar. Hi ha moments que la militància és pura convicció, és obligació moral, és voluntat i no s’hi val a dir que no em ve de gust. O que la coreografia, enguany, és tan complicada… No estem jugant, ni estem plantejant un pícnic. La imatge de la Meridiana plena a vessar és molt important en el recompte de vots del 27-S. Hi ha com un rum-rum que ens vol fer creure que tot està una mica desinflat, com si la llibertat fos cosa d’una pujada banal d’entusiasme; com si tot fos un joc; com si fos una manera de passar l’estona. Doncs no.

Mirem el senyor González escrivint cartes com si les dictés el gran García Margallo, amb els mateixos compliments. Mirem la plana major del PP parlant de dictadura i populisme mentre remena el Constitucional sense suport de ningú. Mirem el nostre ínclit Angel Ros –i els unionistes d’Unió- asseguts costat per costat dels autors de Societat Civil Catalana garlant en contra d’Artur Mas. Mirem els Rabells i els Coscubieles torçant-li el coll a les eleccions, que si són això, que si són això altre, per tal de no enfrontar-se amb la pregunta seriosa de hi jugaràs o no hi jugaràs? Mirem com corre Pablo Iglesias a recuperar el pacte fiscal, que fa dos dies deia que no, per veure si arreplega vots, que total falten tres mesos per les generals i ja canviarem de rotllo. Mirem tot això perquè hem d’entendre que estem davant la partida definitiva. Que mai fins ara l’unionisme no s’havia descarat tant, d’extrem a extrem.

Després vindran les negociacions, i seran duríssimes, i passaran coses i res no serà fàcil. Però és que si no hi ha un resultat contundent el 27-S no hi haurà altra cosa a fer que atrinxerar-nos davant l’envestida d’un Estat neguitós i emprenyat i venjatiu. I el resultat del 27-S comença per omplir la Meridiana. A vessar. Tothom. Aquesta sí que és l’última. Aprofitem-la.

El cas Morenés, i la Fiscalia?

«Un diari posa en portada un paper amb el nom d’una empresa constructora i ja tenim el cas. Però amb Morenés no. I hi ha motius»

Joan Foguet | 09/09/2015 a les 00:02h
10 comentaris

Ahir tothom es va recordar de la família del ministre de Defensa espanyol, Pedro Morenés, quan va vomitar: “L'exèrcit no actuarà a Catalunya si tothom compleix amb el seu deure”. Aquesta era la prèvia a la campanya electoral catalana que ens oferia aquest senyor. Gràcies! El conseller de la Presidència, Francesc Homs, ja va replicar que aquestes declaracions “no són d'eixe món" mentre que la vicepresidenta espanyola Sáenz de Santamaría tirava de victimisme (no ho fèiem només els independentistes?) i replicava que "sempre" hi ha "algú" que fa servir les declaracions dels representants del govern espanyol "per alimentar el seu discurs". Ja està, notícia morta en un telenotícies.

Però no es pot deixar passar. No passaran. I menys un home com Morenés. No és un perfil neutre o baix el del titular de Defensa espanyol. Algú que ahir es mostrava també preocupat per si es xiula la bandera espanyola a la parade del 12 d’octubre. Morenés és qui treballava en empreses d’armament (com Instalaza) abans de ser ministre de Defensa. La guineu a vigilar les gallines, o Sandro Rosell a fer de president del Barça.

Morenés és qui admet haver signat 32 contractes amb la seva antiga empresa des de que és ministre (amb dades d’abans de l’estiu d’enguany). Com és d’esperar el Ministeri de Defensa no vol donar detalls, no sabem si els concursos han estat resolts per concurs o bé "digitalment". Tampoc se sap el cost. Segons alguna informació periodística, tres d’aquests contractes van sortir per una mica més de set milions d’euros.

Morenés és qui al principi del seu mandat va justificar la venda d’armes a països que es passen els drets humans pel clatell, vulnerant la llei espanyola de pas. L’exconseller d’Instalaza (experts en bombes de dispersió, per cert) va dir que “res és perfecte en política” i que per això oferia armes a Egipte, Aràbia Saudita o Bahrain, entre d’altres. Ell creu que Nacions Unides és un mercat i que tot s’hi val. Aquest és el senyor Morenés.

I també és algú que amenaça com sense voler amb treure tancs al carrer per si els catalans votem una opció determinada. Un membre del govern d’Espanya. I curiosament no hi ha “cas Morenés”. Un diari posa en portada un paper amb el nom d’una empresa constructora i ja tenim el cas. Però amb Morenés no. I hi ha motius. Per una banda pel tuf traficant dels contractes de Defensa i Instalaza. I per l’altra per l’amenaça institucional, per la coacció i pel baix to polític d’un senyor a qui només l’importa és que pel 12 d’octubre tots estiguem cofois sota la bandera d’Espanya. Doncs amb mi no hi compti, estic esperant que surti el seu nom als diaris perquè la Fiscalia ha actuat d’ofici.

Un dia negre per a l’estat espanyol

Per: Pere Cardús Cardellach
Dijous 10.09.2015 06:00
muntatge mail obert Pere

Va, no sigueu burxetes… Un mal dia el pot tenir tothom. Ahir l’estat espanyol les va passar magres i, tot i que fa més de tres-cents cinquanta anys que ens maltracta, no hem de ser insensibles. Imagineu-vos com li devia quedar el cos a Rajoy o al seu estrateg, Jorge Moragas, després d’una entrevista a Raül Romeva al programa d’entrevistes més prestigiós de la BBC, d’una carta signada per desenes d’eurodiputats demanant al ministre de Defensa espanyol que retirés l’amenaça de fer servir l’exèrcit i de l’exposició del procés d’independència al Congrés dels EUA a càrrec d’una delegació del govern català. Ei! No deu ser pas fàcil d’aguantar-se dret després de tantes victòries de l’equip rival en un sol dia.

I tot plegat, poques hores abans d’una nova demostració de força popular de l’independentisme. Què deuen fer els màxims responsables del manteniment de la unitat i destí de la pàtria espanyola cada Onze de Setembre des de fa quatre anys? S’ho miren? S’agafen el dia lliure? Miren ‘La guerra de les galàxies’ des de la primera part a l’última en sessió contínua? Potser fan una cacera, a veure què troben? No deu ser gens de fàcil viure enganyant, ni de viure enganyat. Al cap i a la fi, són gent intel·ligent i amb ulls per a veure-hi. Si cada any la diada els deu haver estat una tortura, no em vull imaginar com la viuran enguany, després de tot això que va passar ahir.

‘No veig cap motiu perquè els catalans no puguin decidir si volen ser part d’Espanya, tal com tanta altra gent té el dret de prendre les seves decisions’, va dir el president de la subcomissió d’Afers Europeus del Congrés nord-americà, Dana Rohrabacher, un home que havia escrit els discursos del president Reagan. I això que va dir és molt més que allò que van dir Merkel i Cameron que, com explicava Amadeu Altafaj, van fer ‘serveis mínims’. Tenint en compte que són els màxims representants d’estats membres de la UE i dirigents de la mateixa família política, les declaracions de Merkel i Cameron són tota una benedicció per al procés català. Al pobre Margallo ja li deu haver sortit una úlcera estomacal nerviosa.

Certament, tenen mala peça al teler si la seva esperança blanca és algú com Felipe González i les seves anades i vingudes… Si l’Espanya diferent que ens ha de convèncer ens diu feixistes i té un passat amb motxilles tan carregades com en González, ja poden cercar un mocador blanc per dir-nos adéu ara que salparem. Tot l’episodi del Felipe González entre El País i La Vanguardia valdrà la pena de tenir-lo ben retallat i guardat per recordar-lo d’ací a uns anys, quan tot sembli llunyà.

I és clar que algú em pot dir que Felipe –l’ex-president; no pas el rei modernitzador desaparegut– no és l’esperança blanca perquè aquest càrrec l’ocupa Pablo Iglesias. Però és que a cada sondatge que publiquen queda més avall Podem! I això el deu posar molt nerviós, al polític de moda de fa un any que havia vingut a guanyar deixant tot el programa ideològic pel camí. Potser aquests nervis –en veure que la moda va passant– poden explicar que ahir a Rubí fes un dels discursos més etnicistes que s’han fet en molt de temps a Catalunya.

‘Aquesta gent que té pares andalusos i avis extremenys ha d’ensenyar les ungles i anar a votar per fer fora Mas i Rajoy’, va dir el progressista. S’entén que els qui tinguin pares neerlandesos i avis gallecs han de votar Junts pel Sí? I els qui tinguin pares menorquins i avis bretons, què han de fer? Votar la CUP? Seria d’agrair que el senyor Iglesias pengés a la web de Podem –aquests que van plegats amb uns que diuen que són hereus del PSUC– una taula de doble entrada amb orígens familiars i candidatures del 27-S. Així seria més fàcil de saber què ha de votar cadascú.

No sé què més dir. O jo no hi entenc gens o ells ho fan tan malament com poden o saben. Resulta sorprenent allò que indiquen algunes dades que es poden extreure dels estudis del CEO i el CIS. En la resposta sobre les raons que tenen els favorables a la independència, la qüestió identitària és un percentatge mínim, insignificant i marginal. En canvi, entre els partidaris de la unió amb Espanya, aquesta qüestió és la raó de més pes. I deu ser això, que cerquen les declaracions de Felipe González i Pablo Iglesias: apel·lar a la identitat per interès electoral i d’estat. Ja se sap que una cosa és dir-se progressista i una altra, ser-ho.

Bona Diada a tothom!

Les coincidències entre Bono i Morenés

"Tots dos li exigeixen submissió i resignació. Tots dos l'amenacen. Tots dos, també i finalment, li neguen el respecte"

per Vicent Sanchis 9 de Setembre 2015

Hi ha una diferència entre José Bono i Pedro Morenés. Professional. El segon s'ha dedicat a la venda d'armament. Bombes de raïm, concretament. El primer això no ho ha fet mai. És fa difícil trobar-ne més. Tots dos han estat ministres de Defensa. El primer amb el PSOE i el segon amb el PP. I tots dos són dos patriotes exemplars. El primer loquaç i el segon, més callat. Tots dos consideren la unitat d'Espanya com un valor sagrat. Per sobre de qualsevol altra consideració. I tots dos han volgut fer por als catalans irredempts.

Aquesta són les grans coincidències. La categoria. Algunes anècdotes, però, els separen. Mentre es tramitava la darrera reforma de l'Estatut a Catalunya José Bono es va veure obligat a destituir el tinent general José Mena Aguado, cap de la força terrestre de l'exèrcit de terra. Mena Aguado havia declarat, aprofitant tot allò de la Pasqua Militar, que si Catalunya prenia un camí equivocat, caldria aplicar-li l'article vuitè de la Constitució. El ministre Bono va considerar que aquestes reflexions les havia de fer el braç polític de l'Estat, no el militar. Va destituir Mena Aguado, però va fer diverses declaracions i va prendre algunes decisions inquietants per tranquil·litzar la tropa.

Pedró Morenés no ha hagut de destituir ningú. Senzillament, partint de les mateixes concepcions que mouen la fe de José Bono, ha estat ell qui ha fet les declaracions. La qüestió és recordar a la discrepància nacional que, si van mal dades, sempre hi ha la Constitució, que reserva a l'exèrcit la defensa de la integritat d'Espanya. Amb el sobreentès que qui pot posar en perill aquesta integritat no és un factor "extern", sinó "intern". No es tracta tant de defensar la pàtria contra l'agressió armada externa, sinó de les conviccions democràtiques internes. Amb la llei com a bandera i excusa.

La gran coincidència entre José Bono i Pedro Morenés és que ni ells ni els seus partits ofereixen cap alternativa a Catalunya. Només pretenen fer-li por i recordar-li qui mana. Tots dos li exigeixen submissió i resignació. Tots dos l'amenacen. Tots dos, també i finalment, li neguen el respecte.

La Meridiana ja supera els 485.000 inscrits

El president de l'ANC es mostra convençut que "se superaran les inscripcions de l'any passat"


per Agències 10 de Setembre 2015

La manifestació que l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural estan organitzant per l'11 de setembre a l'Avinguda Meridiana de Barcelona ja té més de 485.000 inscrits. Tot i així, Ara és l'Hora manté la crida a inscriure's per tal "d'assegurar que es reforça el caràcter decisiu de la mobilització i es manté la potència de la imatge que s'envia al món i recorda a tots els inscrits que seria recomanable ocupar el seu lloc al tram corresponent a les 16.00 per tal de garantir que tota l'acció es desenvolupa amb èxit".

El president de l'ANC, ha dit aquest matí en una entrevista al 3/24 que "segur que superarem el nivell d'inscripcions de l'any passat", ha assegurat en una entrevista a TV3, en la qual ha anunciat que representants del Govern de Barcelona assistiran a la mobilització sense especificar. A més, ha reiterat que la manifestació no serà electoralista i no demanarà el vot per a cap candidatura, i ha recordat que la Junta Electoral ha avalat en dues ocasions que la mobilització no forma part de la campanya electoral. Sànchez ha assegurat que l'ANC serà "neutral en la campanya", que comença aquesta nit. Preguntat sobre l'assistència a la manifestació del president de la Generalitat i número quatre de Junts pel Sí, Artur Mas, Sànchez ha insistit que seria comprensible que no acudís pel seu paper institucional.

17. Catalunya comença la batalla pel seu futur



La llum de les torxes que sortirà aquesta nit als carrers de ciutats i viles de Catalunya il·lumina per darrer any la foscor de la nit en la que ens ha sumit el jou de l’Estat espanyol, abans de la sortida del sol el 27 de setembre. Tant de bo sigui aquest el darrer any que hem de celebrar una reivindicació d’aquest tipus i, que a Palafolls hem suat de valent per poder fer a causa de la manifesta actitud gangsteril de l’etern govern local socialista.


Si volem veure el sol sortir, abans ens ho haurem de guanyar. Catalunya està preparada, tenim la independència a la punta dels llavis: l’enquesta que ha sortit avui del CIS dóna una majoria absoluta ben rascada a Junts pel Sí (60-61) + CUP (8). Les enquestes que hem vist al llarg d’aquest setembre sumen a favor de la independència, surtin del diari que surtin. Els mitjans unionistes s’han encarregat de fer una finta al seu discurs i intentar crear incertesa sobre una possible victòria en escons però no en vots. Sigui com sigui, amb la majoria absoluta al parlament, el procés podrà tirar endavant igualment.


Aquest divendres a les 00:00h comença la campanya de les nostres vides. 16 dies de lluita i de patiment que culminaran amb un 27 de setembre on els nervis aniran desbocats fins que comencem a veure el sondeig de TV3. El resultat pot ser pletòric, pírric o una nova gran desfeta. Just el que estan esperant els de la vella política i també els de la vella política que van amb pell de xai. “Por la boca muere el pez”, que dicen por ahí en las Españas. Jo també sé parlar en castellà, si cal. I també els puc explicar que tenia una àvia murciana, si volen. Però no cal, la resposta que les xarxes han donat al discurs etnicista de Pablo Iglesias –altre cop algú vingut des d’Espanya- ha estat absolutament monumental. Iniciativa va encomanar-se al polític espanyol oblidant la pròpia pàtria –com sempre- i ara això li passa factura. Felipe González també moria per la boca la setmana passada quan ens tornava a comparar amb els nazis. Una vegada més. “Ya vale, no?” va etzibar ahir David Fernández al populista.


Amb aquella cantarella artificiosa, com si fos un líder bolivarià, Pablo Iglesias va deixar anar anit això: "Aquesta gent de barri que no vota ha d’ensenyar les dents, aquesta gent de barri que no s’avergonyeix de tenir avis andalusos o pares extremenys ha d’ensenyar les dents. No podeu consentir que us facin invisibles a Catalunya. Tothom a votar el dia 27". Efectivament, Podemos s’ha acabat de desfer. Iglesias va recórrer al desesperat discurs de l’odi ètnic per demanar el vot dels catalans que van néixer o que tenen ascendència espanyola. Lluís Franco Rabell, el pinxo de barri, avui l’intentava justificar amb el típic, tòpic i clàssic “tu més”. Aquesta és la “nova política”, senyors. Fum.


La nau sobiranista ja albira la silueta grisa mig difuminada de l’illa molts quilòmetres enllà. Demà es preveu una Avinguda Meridiana al 100%, un ple aboslut. Però l’enemic inesperat es presentarà en forma d’un probable ruixat que vol fer les delícies de la caverna mediàtica, que ja està esperant el fracàs de la mobilització. Encara no entenen que a falta de 16 dies per les eleccions, la pluja serà aquella aigua beneïda que regarà el cos d’èpica, el detonador de la victòria final.

Ara són ells que criden al plebiscit

"Quatre anys més tard, queda clar que Madrid no ha estat capaç de resoldre la qüestió i, per tant, la qüestió catalana necessitarà, inevitablement, una intermediació internacional."
per Salvador Cot

Aquesta Diada ha servit per cridar l'atenció internacional sobre les eleccions del 27 de setembre. L'independentisme ha superat un llistó altíssim i autoimposat, demostrant que la societat catalana és l'única del món capaç de mobilitzar-se massivament al carrer durant quatre anys consecutius. Ja no és Espanya qui té un problema, ara és Europa.

Aquest procés polític parteix d'una anàlisi errònia dels aparells de l'estat espanyol, que en el seu moment van decidir que l'estratègia adequada en el dossier català és la màxima duresa possible i la negativa radical a qualsevol negociació. Quatre anys més tard, queda clar que Madrid no ha estat capaç de resoldre la qüestió i, per tant, la qüestió catalana necessitarà, inevitablement, una intermediació internacional.

L'última esperança del règim del 78 és una mobilització extraordinària de l'espanyolisme i ara són ells -partits, mitjans de comunicació, elits econòmiques...- els que apel·len al caràcter plebiscitari del 27 de setembre. Necessiten un resultat presentable de l'unionisme per intentar no perdre el control de la situació política. Ho utilitzaran tot, clavegueres incloses. Ens veiem a les urnes.

Nervis

«Davant dels nervis, les amenaces, el joc brut i la intimidació, hi ha la força invencible de la il·lusió per construir un nou país»

Carles Mundó | 11/09/2015 a les 00:02h

7 comentaris

No badem. A Madrid saben molt bé tot el que ens juguem el 27-S i convé que també en prenguem consciència a Catalunya. Una victòria del sí en vots i en escons serà l'empenta definitiva per assumir que Catalunya acabarà esdevenint un Estat independent.

En molts pocs dies, els governants i dirigents polítics espanyols, i també els principals grups mediàtics, ens han lliurat per fascicles una llarga col·lecció de reaccions que han tornat a mostrar una Espanya que no té un projecte pels catalans, i sobretot han demostrat que en el Madrid del poder hi ha nervis. Molts nervis.

Hem vist el president del govern d'Espanya al costat del primer ministre britànic i de la cancellera alemanya parlant públicament de les "eleccions autonòmiques" catalanes, hem sentit la secretària general del PP denunciant que a Catalunya es viu una situació dictatorial i hem llegit com s'assenyala l'independentisme com la causa que frena el creixement econòmic, fa fugir les inversions estrangeres i augmenta la prima de risc.

També hem llegit com l'expresident Felipe González, en un article, comparava el moment polític a Catalunya amb el nazisme i el feixisme dels anys trenta, i quatre dies després admetia, en una entrevista, que calia reconèixer Catalunya com a nació, tot i que se’n va desdir dos dies després. Per la seva banda, el secretari general del PSOE no es cansa de parlar de divisió i de fractura social, però quan ha vingut de visita a Catalunya ha volgut guanyar-se els nostres cors afirmant que “Yo también soy catalanista, como vosotros!” amb la mateixa convicció que l'expresident Zapatero ens deia “Apoyaré el Estatut que salga del Parlamento de Catalunya”.

En aquesta demostració d'impotència política no hi ha faltat l'advertència del ministre de Defensa, recordant que les forces armades podrien intervenir, ni la del president del Tribunal Suprem deixant clar que no té cap valor el que surti de les urnes en cas d'una victòria del sí, que per això hi ha els tribunals per aturar la voluntat de la majoria de catalans. També hi han dit la seva, òbviament, els grans bancs espanyols.

Davant dels nervis, les amenaces, el joc brut i la intimidació, hi ha la força invencible de la il·lusió per construir un nou país. Aquest 11 de setembre, a la Meridiana, sentirem un nou clam per la llibertat, continuarem fent avançar la revolució dels somriures i veurem molts ulls negats d'emoció. A la Meridiana també hi haurà nervis, d'aquells que ens fan un nus a l'estómac quan esperem que arribi un esdeveniment important. Per això, el 27-S no podem badar i ens hem de mobilitzar com mai ho hem fet per omplir les urnes fins a dalt. Renunciarem a l'oportunitat irrepetible de fer néixer un nou estat, ara que depèn del nostre vot?

Els poders de la Meridiana

«Diria que recordar-li a algú l'origen geogràfic dels seus pares o avis per determinar quins han de ser els seus sentiments i el seu comportament electoral és més aviat una bufetada al progressisme»

Jordi Bianciotto | 11/09/2015 a les 00:01h
4 comentaris

Dins d'aquesta alegre sèrie d’articles, “Conceptes que crèiem reaccionaris però que ara cert progressisme fa seus sense envermellir”, setmanes enrere vèiem com ara des d’una determinada esquerra es pot acusar un polític també d’esquerres, com Raül Romeva, de traïdor perquè fa una cosa amb què no comptava, i ara observem, amb un grau d’astorament no pas menor, com des d’una posició suposadament progressista i transformadora s’invoquen els avantpassats del votant per indicar-li el que ha de fer a la vida.

Diria que recordar-li a algú l'origen geogràfic dels seus pares o avis per determinar quins han de ser els seus sentiments i el seu comportament electoral és més aviat una bufetada al progressisme. Em semblava que ser progressista era ser partidari d’una evolució de les coses, pensar que tot pot canviar si així ho vol la gent, que el futur és un llibre obert i que el millor refugi del passat són els manuals d’història universal. Ara, però, a Catalunya hi tenim una modalitat que li diu al ciutadà que no és lliure del seu destí, que el passat li marca el rumb, i que abans de decidir què sent o què pensa, més val que faci el favor de consultar el seu arbre genealògic.

És encara més desconcertant veure que aquestes coses les diuen polítics que operen amb la cobertura dels hereus tècnics del PSUC, el partit de Paco Candel, etcètera. Ara Pablo Iglesias ens diu que el nét d’un immigrant continua sent un immigrant i que no té dret a viure el 2015, sinó en un etern any del Senyor de 1960. Els “avis andalusos” i els “pares extremenys” l’observen. Potser també ho fa el meu besavi piemontès, i jo sense adonar-me’n. No hi ha dubte que tot plegat sona rematadament transformador i, sobretot, regenerador.

Sembla que la Meridiana, aquella avinguda que, com el passeig Maragall a Raimon, “mai no ens ha fet gràcia”, l’artèria en què vaig créixer, per cert, perifèrica, una mica atrotinada, ha esdevingut sobtadament molt important, ha sacsejat el tauler de joc fent que alguns hagin d’apujar el to i sobreactuar encara una mica més. La Meridiana com a idea, com a metàfora i escenari d’una gran contesa. Una Meridiana que, com Rubí, on Iglesias va parlar l’altre dia, i com tants altres indrets dits populars, no és propietat de ningú, ni d’uns ni d’altres, i que ara ostenta uns poders que mai no li havíem atribuït.

“Què és la Meridiana?”, pregunta des de fa temps, amb aquell to altiu, provocador, el meu amic Ignasi, a qui creuar la Diagonal cap avall el posa de molt mal humor. Estimat, segur que a aquestes alçades ja te’n deus haver assabentat, oi?

"Per primera vegada, l'11 no és important. L'11 no és res sense el 27"

per Vicent Sanchis

11 de Setembre 2015

El dia més trist de la vida de Xavier García Albiol, segons ha proclamat avui amargament, ha estat un dels més feliços per a centenars de milers de catalans. Una vegada més han inundat la ciutat cívicament, alegrement, familiarment. S'han enramat pels carrers, que els han rebut amb el roig i el groc a les finestres. S'han escampat per on els havien marcat, metòdicament i amb disciplina, cobrint la Meridiana. El seu carrer. Han fet les cerimònies laiques que volen portar el nom de la dignitat arreu del món. No els han amargat la festa ni els brams habituals dels feixistes que els acusen de feixisme ni les decisions miserables de la Junta Central Electoral, que cal desobeir perquè no es pot acatar la injustícia en nom de la justícia. Han sumat molt i han batut nous rècords. De dignitat i de solidaritat.

Els catalans que volen un país lliure ho han tornat a demostrar. Ningú com ells es mobilitza en cap altra part del món amb tanta contundència. Aquest 11 de Setembre, el quart de l'era de nostra senyora de les llibertats, l'anhel ha tornat a prendre cos. El gran foc dels garbons, en memòria d'Estellés, ha cremat amb força renovada.

Però, per primera vegada, l'11 no és important. L'11 no és res sense el 27. Pam amunt pam avall hi ha dos milions de catalans que volen que el seu pais sigui l'única cosa digna que pot ser: un Estat. Els intransigents són capaços de transigir amb l'11 encara que la diada el faci cruixir dents i ossos. Però no podran suportar el pes de les urnes. Diguin el que diguin, hauran de cedir al pas de les urnes. Cal desmentir García Albiol. L'11 no ha estat el pitjor dia de la seva vida. Ho serà el 27.

Som i serem

«Seguirem sent gent catalana, tant si es vol com si no es vol. Perquè no hi ha terra més ufana sota la capa del sol»

Pere Gendrau | 11/09/2015 a les 00:00h
8 comentaris

Ja està. Ja hi som. Per fi ha començat el compte enrere d'un moment que molts de nosaltres no teníem clar si arribaria mai. El moment d'acabar amb les mitges tintes. El moment d'aclarir si aquella vella aspiració, la de tenir un estat propi, era només una utopia. El moment de veure si al Principat hi ha una majoria que permeti continuar construint un país de sobirania plena. O bé de confirmar que, per molt legítima que fos l'aspiració, la història i les circumstàncies li han barrat el pas.

La campanya electoral del 27-S ha disparat el tret de sortida i ho ha fet entrant de ple en una jornada tan simbòlica com és la Diada Nacional de Catalunya. Els darrers comicis al Parlament van estar marcats per una vaga general a l'estat espanyol, i altres fets que tots podem recordar van condicionar aquelles eleccions. Sense que això soni com una disculpa als que han fet les coses malament, per ser molt suaus, els poders de l'estat espanyol de ben segur que intentaran tornar a influir en la campanya. Raó de més perquè aquest divendres no hi hagi cap recança a convertir l'Onze de Setembre en un impuls de les opcions independentistes.

Hi ha cansament. Es nota a les cares de molts candidats sobiranistes i de molts quadres que, des dels seus pobles i ciutats, s'han deixat la pell en aquest procés que ja fa anys que dura. Alguns, com Max Cahner, com el doctor Lluís Ballús, com el bisbe Antoni Deig, com Guillem Agulló i altres que ens han deixat, s'ho estan mirant amb il·lusió. I és aquesta il·lusió la que ha de donar l'última embranzida. Més que res, perquè siguin les urnes i no la manca de valentia democràtica de l'stablishment estatal les que facin reformular l'estratègia si no s'assoleix l'objectiu. Però, més enllà del que passi en aquesta campanya i en la seva conclusió, tinguem-ho clar. Seguirem sent gent catalana, tant si es vol com si no es vol. Perquè no hi ha terra més ufana sota la capa del sol.