Forero Bloqueado
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
|
//*//Com seguem espigues d'or, quan convé seguem cadenes//*//
Cita:
Interior col·loca el fill de Tejero al Consell de la Guàrdia Civil
Antonio Tejero Díez va ser destituït l'any passat per commemorar amb una paella el 23-F
Redacció
El coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero Díez, –fill del colpista Antonio Tejero– ha estat designat com a representant de la direcció del cos en el Consell de la Guàrdia Civil. Tejero Díez, que va ser destituït al març de l'any passat per commemorar amb una paella el 23 F a la seva caserna, segons el diario.es.
La trobada ha tingut lloc a la seu de la Direcció general al carrer de Guzmán el Bueno de Madrid. Aquest consell és l'òrgan encarregat de "millorar les condicions professionals i el funcionament de l'Institut", segons estableix la seva norma reguladora. Alguns vocals de l'Associació Unificada de Guàrdies Civils (AUGC) han decidit no participar en l'assemblea perquè "és una provocació perquè vam ser els que denunciem el de la famosa paella".
Fonts de l'Institut han explicat que el coronel "ha acudit a aquesta reunó preparatòria en representació de la seva sotsdirecció però no és un membre permanent". El mateix portaveu ha afegit que "he estat nomenat per a aquesta ocasió però no és una destinació fixa, ja que hi han anat diferents representants de seccions i li ha tocat a ell".
|
http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/09/interior_col_loca_el_fill_de_tejero_al_consell_de_la_guardia_civil_112175.php
Marca España...
Bump:
Cita:
Degeneració democràtica a Espanya
"La reforma exprés del Tribunal Constitucional que pretén el PP és convertir-lo en una mena de Tribunal d'Ordre Públic (TOP) contra el procés sobiranista"
Lluís Bou
Espanya pateix una alarmant degeneració democràtica. Aquesta setmana de retorn de vacances està sent dramàtica. A la confusió entre el poder polític i el judicial ja habitual en totes les campanyes electorals, s'hi ha sumat la intenció del PP de fer una reforma exprés del Tribunal Constitucional per convertir-lo en una mena de Tribunal d'Ordre Públic (TOP) contra el procés sobiranista.
La previsible reforma del TC és un atac frontal a la democràcia, impropi d'un Estat de la UE. La denominada llei anti-Mas és una reforma 'ad hominem', amb un destinarari personalitzat, una absoluta aberració jurídica com sap qualsevol jurista. No sé pas en què estan pensant els advocats de l'Estat espanyols.
Però a més la llei anti-Mas és un intent barroer de transformar el Constitucional, que en teoria és un àrbitre, en un organisme jurídic que posi sancions i multes. El govern espanyol d'aquesta manera podrà actuar amb més impunitat contra el procés sobiranista, perquè el TC, com tothom sap, és un tribunal especialment polititzat. De valorar lleis, ara passarà a dictaminar penalitzacions, fent un pas més cap a la dissolució de l'autonomia del poder judicial.
El retrocés democràtic que viu Espanya no té comparació en cap altre país europeu, i sembla que cap dels grans partits de Madrid es vegi amb prou esma com per frenar-ho. L'Estat espanyol posa de manifest que no només no és capaç de regenerar-se, sinó que cada dia fa una passa enrere cap a les tenebres. La deriva comença a ser claustrofòbica.
L'executiu espanyol està espantat perquè veu que està a punt de perdre la partida que ha forçat amb Catalunya i, en comptes de reaccionar de forma democràtica com van fer els anglesos amb Escòcia, s'està enrocant en el seu passat més obscur. Cap partit català hauria de ser còmplice d'aquesta degeneració política, tots n'haurien de fugir, ni que fos per defensar la democràcia.
|
http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/09/opi_bou_2_setembre_2015_112146.php
Bump:
Cita:
Hermenéutica de una chapuza.
Por fin una portada de El País que no imita el tebeo de Marhuenda, sino que informa y con enfoque crítico. Luego lo estropea con un lamentable editorial en el que considera un grave error lo que no es más que un atropello, una cacicada y una ilegalidad. Pero, cuando menos, la portada explica bien lo que quiere hacer el gobierno: poner todos los poderes del Estado a sus órdenes y dictar una ley para perseguir a un ciudadano. Algo contrario a todos los principios jurídicos del Estado de derecho. Por eso la vicepresidenta del gobierno mostró el cinismo que caracteriza a esta asociación de presuntos malhechores al afirmar que la reforma tiene carácter general, como diciendo que no está pensada como un acta de proscripción personal contra Mas. Pero no cuela: esa reforma (inconstitucional e ilegal) es lo más parecido que cabe hoy encontrar a un bill of attainder (norma penal contra un ciudadano concreto, en este caso, Artur Mas), expresamente prohibido en la Constitución de los Estados Unidos.
Por eso dice Artur Mas, a su vez, el ciudadano a pique de proscripción, que con la reforma el gobierno se carga el Estado de derecho. Corto se queda el hombre. Hace mucho tiempo que el PP y el presidente de los sobresueldos se han cargado el Estado de derecho. Solo que hayan gobernado mediante decretos-leyes ya identifica su estilo con el de la arbitrariedad más contraria a esa forma de Estado que se basa en el imperio de la ley. No del decreto-ley. Le viene bien a Mas saber con quién ha de habérselas porque, hasta hace poco tiempo, el PP y la derecha catalana se han venido apoyando y tapando las vergüenzas mutuamente. A lo mejor no le sirve de nada pero tome nota el presidente de que, cuando vayan por él, a su lado solo tendrá demócratas.
A mendigar apoyos internacionales en contra del nacionalismo ha salido Rajoy con la falta de dignidad que lo caracteriza. A sus abyectas peticiones ha respondido una reticente Merkel que hay que respetar los tratados de la Unión. De Perogrullo. Pero no ha dicho que una Cataluña independiente haya de salir de la UE. Y aunque lo hubiera dicho, ¿no es España una gran nación? ¿Desde cuándo van las grandes naciones pidiendo árnica? Y no es lo único. El mismo personaje de los sobresueldos planea reunirse con Cameron el viernes y presionarlo también para que se declare a favor de la unidad e integridad territorial de España. Hace falta ser ruin cuando se recuerda que Cameron es el primer ministro de un país que, dueño de Gibraltar, rompe esa unidad e integridad territorial españolas que a Palinuro le parecen una filfa, pero estos neofranquistas dicen tener el fondo de su corazón.
Pedro Sánchez acusa al PP de cortejar a la extrema derecha con esta reforma, lo cual es obvio. Pero esa no es toda la historia. Sí, se pretende dar carnaza a la chusma anticatalana que hay en el PP, empezando por su presidente cuando recogía firmas contra el Estatuto de 2006. Pero no solo eso. También se pretende proyectar una imagen de duros de película con las veleidades separatistas catalanas para ganar los votos de la España profunda y dejar al PSOE y a la izquierda en general en dique seco. La reforma, en efecto, es un atropello, un puñetazo encima de la mesa, como diría Albiol, cuyas dimensiones externas son inversamente proporcionales a las internas, para ganar las elecciones de diciembre. Pero, ¿qué propone el PSOE? ¿Una imprecisa reforma constitucional que el PP -cuyo voto es imprescindible para ello- ya ha rechazado expresamente? ¿Qué, si no? Y ahí está el problema, en que el PSOE no propone nada con consistencia mínima, ni una idea. Cero. Su actitud es la mejor garantía de que, pase lo que pase en Cataluña, las elecciones en España las ganará el PP. Y eso ya sí que es el colmo: que por la pobreza mental, la indolencia, la falta de talla política y la de coraje y arranque de la actual dirección socialista, la gente en España esté en riesgo de verse otros cuatro años gobernada por una banda de sinvergüenzas y ladrones.
A su vez, la reacción de los de Podemos aun es más lamentable que la del PSOE. Obsesionados con la centralidad, la ambigüedad y la necesidad de no mojarse en el asunto de la independencia para no perder votos en España, que es lo único que les importa, equiparan a Rajoy con Mas y sostienen que ambos juegan al despiste y a lanzar cortinas de humo. Por no pronunciarse en el espinoso asunto de la autodeterminación de las catalanes son capaces de la mayor vileza, esto es, igualar al agresor y al agredido y sostener que la víctima y el victimario son iguales. Y esa sí que es una cortina de humo revestida de miseria teórica y ruindad moral.
El resto de las reacciones al nuevo atropello de la asociación de presuntos malhechores, da para un vademécum de la risa. El candidato del PP a la Generalitat, Albiol, alma (roma, pero alma) de esta chapuza da el tono verdadero del grupo de matones que la apoya. Según él, se acabó esta broma. Ni es una broma, ni va a acabarse porque cuatro descerebrados de derecha cerril confundan la España de 2015 con la del 18 de julio de 1936 que es la suya.
Duran Lleida, también instalado en la plataforma de El País, escribe un lacrimógeno artículo repartiendo culpas con una equidistancia bochornosa y viniendo a decir que la lucha de los catalanistas por sus derechos es equiparable a la de una manga de presuntos ladrones, neofranquistas y nacionalcatólicos por mantener sus privilegios y seguir esquilmando a un país que ya está al borde del colapso. Algo tiene que ver, desde luego, el hecho de que él mismo haya vivido a cuerpo de rey sin acordarse en treinta y tantos años de enmendar de forma eficaz una situación de cuya injusticia se queja ahora, cuando sus privilegios pueden desaparecer.
Parecida intención de escabullir el bulto muestra Ada Colau que cada día defrauda más expectativas, cuando gimotea que no deben judicializarse los conflictos políticos. Por supuesto. Pero es que no es el caso. La chapuza del Tribunal Constitucional no judicializa nada porque ese órgano no es parte del poder judicial. Simplemente es una arbitrariedad y un atropello contra el que toda persona de bien y de convicciones demócratas debe alzar la voz.
Pero en este país, cuando son los amos del cortijo quienes alzan la voz, muchos, demasiados, tienden a bajar la suya y hablar en susurros.
|
http://cotarelo.blogspot.com.es/2015/09/hermeneutica-de-una-chapuza.html
Bump:
Cita:
Ho recorda, Sr. X?
"No els serà possible homologar la democràcia espanyola sense un acte polític de contrició i perdó per aquesta qüestió"
Francesc de Dalmases
El 20 de novembre de 1984 Rafael López Ocaña i Luis Morcillo va entrar a la consulta del pediatre Santi Brouard. A López Ocaña li va caure la pistola que duia a l’esquena i la infermera de la recepció va xisclar. Els crits van alertar el metge que va sortir del despatx just per rebre els projectils de l’arma de Morcillo. Brouard jeia mort a terra quan López Ocaña li va disparar dues vegades més. Després declararia que “volia ser honest amb el que havia anat a fer allà. No volia anar-me’n sense fer res”. Santi Brouard és una de les 27 víctimes provocades pels GAL.
López Ocaña va cobrar tres milions de pessetes (divuit mil euros) per l’assassinat. Fa vint anys que és lliure tot i que l’any 1993 l’Audiència Biscaia el va condemnar a 33 anys de presó. L’altre assassí, Morcillo, va ser absolt el 2003 tot i que un jutge de Bilbao havia aconseguit reobrir el cas el 1997.
La trama d’aquest assassinat es completa amb les declaracions de López Ocaña de l’any 2005 a una cadena privada de televisió. Va afirmar haver rebut aquests diners de mans de Morcillo i que aquest els havia rebut de Julián Sancristóbal, director de la Seguretat de l’Estat en el moment de l’assassinat.
La seqüència d’aquests fets demostra una connivència predemocràtica dels poders de l’Estat: l’executiu que els orquestrava, el judicial que els va absoldre fent veure que els perseguia i un legislatiu sense voluntat d’establir unes responsabilitats polítiques evidents.
No els serà possible homologar la democràcia espanyola sense un acte polític de contrició i perdó per aquesta qüestió. Cap reflexió sobre les lleis, la justícia o el comportament polític podrà semblar honesta mentre persisteixi el silenci que plana sobre les víctimes d’aquest terrorisme sorgit de les clavegueres de l’Estat; mentre persisteixi la impunitat i la llibertat amb què viuen els mercenaris confessos que el van fer possible i els polítics corruptes i sanguinaris que els van emparar.
La creació d’esquadrons de la mort representa una de les fites més fosques i abjectes que un govern pot arribar a coronar. No hi ha progrés polític compatible amb l’oblit dels cossos torturats, morts i destruïts amb calç viva pagada amb diners públics, amb els impostos fruit del treball de les persones del carrer. Aquesta és la reforma que els cal però insisteixen a fer-ne –només i en format exprés- aquelles que limiten i perverteixen la democràcia.
Des d’aquesta perspectiva resulten vergonyoses, o ridícules, segons quines lliçons i segons quines afirmacions proferides per responsables polítics d’aquell període. Però és el seu problema. És el seu repte construir, si volen, un nova democràcia que mereixi aquest nom. A Catalunya existeix una proposta cívica, pacífica i democràtica -que volem constatar com a majoritària i hegemònica- per bastir la nova Catalunya del segle XXI.
No és sorprenent la carta de González, ni el paper de Prisa, ni la claca coordinada de Sáenz de Santamaría, Duran o Iceta. Ho és, potser, que distregui el col·lectiu partidari d’un projecte polític que sabem impecable en el respecte dels principis democràtics essencials.
|
http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/09/ho_recorda_sr._x_112171.php
Bump:
Cita:
Quatre coses a Felipe González
"Qui va ser cap del govern espanyol durant tants anys demostra o no saber res de la història de Catalunya ni de com s’ha fet aquest país, terra de pas i d’acollida de gent vinguda de fora, o molta mala fe"
Marçal Sintes
Confesso que escric aquest article vencent una colossal mandra. Però trobo que cal dir quatre coses en resposta a la cèlebre ‘Carta als catalans’ de Felipe González, que el diari ‘El País’ va publicar diumenge amb tota la trompeteria –a primera pàgina, en diumenge i a més dedicant-li un dels editorials del dia. Em provoca també l’article de González un regust amarg per la ceguesa, mala fe i incomprensió que traspua la ploma d’algú que passava per sentir certa simpatia en relació a Catalunya.
Som-hi.
El primer en abordar un text com aquest és determinar des d’on parla l’autor. Quina és la seva posició en relació als receptors. Com ha fet notar Ramón Cotarelo, el títol fa pensar en els apòstols (Epístola de Sant Pau als gàlates / Carta de Sant Felipe als catalans). Apòstol: això és, el que fa comprendre la veritat als que la ignoren, als infidels. Però no és només això. L’article té un ineludible alè colonial i paternalista (de pare geniüt i amenaçador). I és, sobretot, una filípica, en aquest cas l’admonició de l’amo a la minyona advertint-li de tots els mals que cauran sobre el seu cap si gosa plegar i creuar la porta.
Ens hem d’interrogar també sobre quin és l’enfocament de què parteix González. Quin és el marc –el ‘frame’, que es diu en comunicació política- que utilitza? Un de molt inconsistent i més que gastat: tot és culpa d’una colla de polítics sonats i amb idees verinoses –al capdavant dels quals Artur Mas- que, ajudats per uns mitjans de comunicació manipuladors, han entabanat molts catalans i els porten cap al precipici. Tanmateix, en tot l’article, que és llarg, no parlarà mai ni de les manifestacions massives, ni dels darrers resultats electorals, ni del 9-N, ni de les enquestes. Els ciutadans, per a ell, són purs titelles. Prescindibles. No els posa, per tant, en el centre de la seva diguem-ne reflexió.
Felipe González ens diu –enganyosament, atès que és qui és- que parla tan sols com a ciutadà “en tot moment compromès amb el nostre destí comú”, que, si em permeten la broma, deu ser com allò de la “unidad de destino en lo universal” però en versió laica.
No puc –els avorriria completament- aturar-me en tots els pseudoarguments i tòpics de l’article de González. És realment un escrit fluix, intel·lectualment escàs, molt prim. He espigolat, doncs, alguns dels elements que fa servir l’expresident del govern espanyol.
-Un és que sense dependre d’Espanya Catalunya no serà res al món. Si ens desconnectem, ens diu, ens aïllem de tot: Espanya, Europa, Llatinoamèrica, el món (i suposo que del Sistema Solar i la Via Làctia). González arriba a dir-nos que si no ens portem bé acabarem com l’Albània del segle XX. Mentida. És tot al contrari, tenir un estat ens permetria formar part de la gran xarxa planetària que realment compta avui políticament parlant, la xarxa dels estats. Ens permetria connectar de veritat, sense intermediaris que no ens ajuden. O és que Holanda o Suècia estan aïllats o desconnectats? Compten menys que la Catalunya d’avui?.
-Un altre element és la comparació del procés independentista amb el feixisme i el nazisme. A més assegura que hi comença a haver rebuig a Catalunya contra els que no tenen “pedigrí” (sic) català. Es plany igualment per aquells que “se senten avui aclaparats perquè s'està limitant la seva llibertat per expressar el seu rebuig a aquesta aventura [el procés independentista], perquè els neguen o coarten la seva identitat –catalana i espanyola”. Tot plegat constitueix un gravíssim insult. Imperdonable. Qui va ser cap del govern espanyol durant tants anys demostra o no saber res de la història de Catalunya ni de com s’ha fet aquest país, terra de pas i d’acollida de gent vinguda de fora, o molta mala fe. És veritat que entre els catalans independentistes, com entre qualsevol col·lectiu, hi ha descerebrats, sí. També entre els catalans unionistes i els mig-mig. Ara, agafar una part minúscula per confondre-la amb el tot constitueix una flagrant falta d’honestedat. Per cert, qui genera més pressió i més contribueixen a enrarir l’ambient no són els que reclamen solucions sinó aquells que, a més de negar-se a dialogar i fins i tot a escoltar, no paren d’insultar i amenaçar.
-González frega el ridícul –a més de submergir-se de nou en la ignorància o la mala fe- quan assenyala que és gràcies a l’Espanya actual (forjada per homes excepcionals com ell, esclar) que Catalunya és el que és avui. Catalunya no havia vist mai “en la història” (sic) tan reconegudes la seva identitat i el seu dret a l'autogovern, diu. Així que el que hem de fer els catalans és estar agraïts. Com la minyona o l’Oncle Tom, vaja. I tornin a disculpar la ironia.
-González no és rigorós tampoc quan afirma que una majoria de diputats no és prou per declarar la independència. El que diu el Full de Ruta amb què estan compromesos, entre d’altres CDC, ERC i les entitats sobiranistes (i que compta també amb el suport de la CUP) és que se celebrarà un referèndum per sotmetre la futura Constitució catalana al criteri dels catalans. Parla, això sí, d’una “declaració de sobirania inicial” a tall de “anunci i inici del procés cap a la proclamació d’un nou Estat”.
-Insisteix molt en el respecte a la Constitució i a la llei (que arriba a escriure tota en majúscules: LLEI). És el que els deien als esclaus de les plantacions. O a les dones a qui no se les deixava votar: la llei és la llei. A un i altre col·lectiu, com als catalans ara, se’ls regatejava el dret a ser subjecte polític, a decidir el seu futur. Confon legalitat i legitimitat, tornant a fer trampa. La sentència ‘la llei és la llei’ empal·lideix fàcilment quan es recorden els referèndums convocats a Quebec (tres cops) o Escòcia (un). Aquí podríem subratllar el fet que sigui justament González –avui milionari i amic d’alguns multimilionaris poc recomanables gràcies als contactes fets durant la seva etapa a La Moncloa- parli de la llei. No només em refereixo a l’orgia de corrupció protagonitzada pel seu partit i l’administració que ell dirigia en els anys 90, sinó a una cosa moltíssim més greu: els GAL. No va mostrar-se González tan reverencial amb la LLEI en abraçar els condemnats Barrionuevo i Vera a les portes de la presó.
-Hi ha moments de l’article que resulten obertament estrafolaris. Un és quan diu que Catalunya no pot ser independent perquè, si tots els estats comencessin a permetre independències, aleshores a Europa seríem masses. “¿S'imaginen un Consell Europeu de 150 o 200 membres?”, escriu en aparença seriosament l’exlíder del PSOE.
-Un altre moment d’aquests es produeix quan, intentant desprestigiar el president Mas, el compara amb… Tsipras! Què tenen en comú? Doncs, segons González, que tots dos insisteixen a voler que la gent hi digui la seva, a escoltar-la…
-Al llarg del text de Felipe González, apareix alguna crítica a l’Estat espanyol, els seus governants, els seus partits? Alguna responsabilitat espanyola en el que està succeint? Una sola frase, aquesta: “No estic d'acord amb l'immobilisme del Govern de la nació, tancat al diàleg i a la reforma, ni amb els recursos innecessaris davant el Tribunal Constitucional”. Curiosament no esmenta aquell altre article seu, escrit a quatre mans amb la seva fan Carme Chacón, defensant que la sentència del TC sobre l’Estatut estava prou bé i no n’hi havia per tant...
-Al llarg de text de González, alguna proposta? Alguna cosa a oferir? Ambigüitat, retòrica buida: “Això és el que necessitem: reformes pactades que garanteixin els fets diferencials sense trencar ni la igualtat bàsica de la ciutadania ni la sobirania de tots per decidir el nostre futur comú”.
-El colofó del text, el seu tuf antidemocràtic a part, evoca aquell acudit sobre la mili en què l’instructor explica els reclutes que si el projectil no caigués per la força de la gravetat ho faria igualment, esclar, “por su propio peso”. Cantinflesc. Llegeixin: “No crec que Espanya es trenqui, perquè sé que això no passarà, sigui quin sigui el resultat electoral.” Ho creu? Ho sap? Com ho sap? I si n’està tan convençut, perquè doncs aquesta insultant, amenaçadora i intel·lectualment anèmica epístola als infidels?
Acabo amb una acotació: que Duran i Lleida i Miquel Iceta vagin córrer a felicitar González per aquest article em va deixar –diguin-me càndid- sense paraules. També indignat i dessolat.
|
http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/09/quatre_coses_a_felipe_gonzalez_112157.php
|