Les seues ambaixades, el seu estat

El govern espanyol s’ha negat a ampliar el termini perquè els catalans residents a l’estranger puguen demanar de votar a les eleccions del 27-S. Per posar en context la notícia cal tenir en compte tres detalls. El primer és que quan unes altres vegades més comunitats van fer demandes semblants havien estat ateses. El segon és que el termini s’acaba dissabte i és una evidència que a l’agost moltes ambaixades i consolats treballen en horari reduït o tanquen. Malgrat això, el govern espanyol ha respost al català que no allargarien el termini i, per tant, el dret de vot. El tercer detall, i el més important, és que se sap que la comunitat catalana a l’exterior no és pas una gran bossa de vots, però és més independentista encara que la de l’interior. I aquesta és la clau de la jugada.

Ja no ve d’ací, però això és greu. L’estat espanyol hauria de fer tant com fóra possible per a facilitar l’exercici del dret més important en democràcia, que és el de vot. Hi hauria d’estar obligat. Però en canvi ho fa a l’inrevés. Per què? Òbviament perquè pensa que aquells votants, els del sí en aquest cas, no són principalment ciutadans seus, sinó els enemics. Amb la qual cosa es fa evident que un estat que hauria de vetllar pels drets de tots i cadascun dels ciutadans es dedica en canvi a vetllar pels drets dels uns, els qui votaran no, contra els drets dels altres, els qui votarem sí.

No cal dir que aquest és un comportament senzillament inimaginable a qualsevol democràcia normal. Impensable precisament perquè la legitimitat d’un estat es guanya i es demostra amb la neutralitat i el respecte cap a les idees dels ciutadans. I amb el servei que els presta i que els garanteix a tots els drets constitucionals, pensen què pensen i amb independència de quin siga el projecte polític.

Ací, però, això no passa. I no passa perquè Espanya és, i així mateix ens ho recorda constantment, l’estat d’uns, no l’estat de tots. Encara pitjor: perquè Espanya vol continuar sent l’estat d’uns i no el de tots. Cosa, en qualsevol cas, que cal reconèixer que té una certa coherència, sobretot si tenim en compte que la legitimitat última de l’estat que tenim avui és la d’un cop d’estat militar aberrant, el de Franco. La transició política dels anys setanta no ho va saber esmenar. Això i la conseqüència concreta és que ací, quaranta anys després, encara lluitem pel més elemental dels drets polítics, que és el de vot.

Vexats, amenaçats i expulsats per haver parlat en català en un restaurant de Ciutadella

El poeta mallorquí Carles Rebassa denuncia els fets en un escrit ben extens


(Actualització 26 d’agost. Vegeu ací l’entrevista amb Carles Rebassa publicada per VilaWeb: ‘Aquí hi ha una situació de catalanofòbia asfixiant’)
El poeta mallorquí Carles Rebassa ha publicat un escrit al Facebook en què denuncia un cas greu d’agressió per haver parlat en català en una pizzeria de Ciutadella. Concretament, a la pizzeria Oristano. Els fets van ser el proppassat 20 d’agost, quan Rebassa hi va anar a sopar amb el seu home.
Heus ací el relat dels fets que fa:
Prou d’agressions per parlar català
Fa bastants anys que vaig a Ciutadella més o menys regularment. Des de les primeres vegades sempre havia anat a sopar, un cop o dos a cada visita, a la pizzeria Oristano, a l’avinguda de Francesc de Borja Moll, núm. 1. Dijous, 20 d’agost, hi vam anar com cada any. Ens van asseure a la terrassa de dalt, on servien tres cambreres. A l’hora de demanar els llevants va venir la qui ens havia fet la comanda i, mentre li dèiem què volíem, va dir: ‘Háblame en español y te voy a entender’. Amb força sorpresa li vam demanar si no entenia el català, que era la llengua pròpia i oficial de Menorca. La cambrera, visiblement molesta, ens va dir, amb una certa violència i un volum elevat, ‘¡Estamos en España y aquí se habla español!’, i se’n va anar cap a dins. Al cap de no res va venir una altra cambrera, que es va identificar com a andalusa i ens va fer saber que no parlava català però l’entenia. Ens va dir que la seva companya no havia reaccionat bé, però que era culpa nostra, que havíem comès un greuge, que érem uns radicals i mal educats, que la companya no parlava català, que si tothom sabia castellà per què havíem de parlar en català, etc. Nosaltres ens hi vam tornar i la discussió va durar fins que ens vam aixecar per anar a pagar a baix. Quan ens vam posar davant el tasser per pagar, tots els treballadors del restaurant sabien que hi havia hagut un conflicte. Vam demanar per l’encarregat i, amb males maneres, ens van dir que ja no hi era. Vam mirar d’explicar què havia passat, que no havíem pogut sopar bé i que nosaltres no preteníem ‘imposar’ cap llengua a ningú, però no volíem que ens diguessin en quina llengua havíem de parlar, precisament perquè nosaltres no ho fèiem ni ho havíem fet mai. Els treballadors de la casa, que tenien de vint anys a trenta i eren majoritàriament catalanoparlants, ens van començar a insultar, a dir-nos radicals, que si això no era Catalunya, que érem uns mal educats, sonats… Enmig dels crits, vam saber que aquella cambrera era de Granada i que feia quatre anys que treballava a l’Oristano. Quan els vam dir que qualsevol anglès, francès, italià, etc., era atès en la seva llengua i que a la gent d’aquí se’ls ordenava que la canviessin, la indignació va pujar de to. Ens van dir que què ens pensàvem, que no tothom havia de saber totes les llengües perquè nosaltres ens trobéssim com a casa (i som a casa!), que si sabíem castellà havíem de parlar castellà, i va començar un reguitzell d’improperis, tòpics, prejudicis i insults diversos. En aquest moment, va sortir un home de la cuina que, després d’espolsar-se la farina de la roba damunt nosaltres, a crits i en castellà, ens va començar a dir que ens mereixíem una pallissa, que nosaltres parlàvem en català per tocar els collons, que ens fotria un esplet d’hòsties, que érem uns desgraciats i que avisarien la policia. En resum, un linxament per haver parlat en català en un restaurant de Ciutadella. Ens van dir que paguéssim i ens n’anéssim, i que no hi tornéssim més. Ens en van treure, i quan ja érem fora, el cambrer que ens havia insultat més i que duia rastes als cabells ens va enviar a prendre pel cul, que ens feia falta. Nosaltres l’hi vam enviar a ell, perquè francament, vam pensar que era allò que més li convenia. Crits, xenofòbia i, de darreria, homofòbia.
És ben clar que no hi tornarem mai més. La impotència que sents després d’una situació així no és pel fet que passi en un lloc o en un context determinat, sinó pel fet que passi, perquè és absolutament inacceptable, i socialment no se’n té consciència. El fet que al teu país t’insultin per parlar la teva llengua és un comportament impositiu, xenòfob, colonitzador, supremacista i té una voluntat clara d’empetitir la teva cultura perquè la canviïs per una altra. Això ens demostra que, mal que pesi als constitucionalistes acèrrims, el nacionalisme franquista no ha acabat ni de bon tros i es continua regenerant a cada generació. És necessari que no ens arronsem i ens mantinguem ferms en defensa d’allò que som i que tenim dret de ser. No hi ha cap institució governamental que no ho faci. Fins ara cap govern no ha fet res per a posar fi a aquestes actituds. No som un poble de segona, no tenim una llengua per a parlar per casa. Com a súbdits espanyols, tenim el dret constitucional de parlar la nostra llengua a tots els territoris dels Països Catalans que fan part d’aquest estat, i no el podem exercir. No a la xenofòbia, no a la catalanofòbia, no a la intolerància, no al racisme. Visca la llibertat.

La cosa que atemoreix l’estat espanyol i que nosaltres hem de superar

27.08.2015 02:00

La caverna s’ha posat molt nerviosa. El conseller Gordó els ha trepitjat l’ull de poll. La independència de Catalunya és l’amenaça més important que sent l’estat espanyol en aquest moment, però si alguna cosa els atemoreix més és que el País Valencià i les Illes Balears segueixin el mateix camí a mitjà termini. A tots ens sembla que ara per ara això queda molt lluny. Però jo també veia lluny la possibilitat de la independència del Principat de Catalunya fa tan sols deu anys. És evident l’efecte que pot tenir una república independent de Catalunya a la resta de la nació catalana.

Per desgràcia, les declaracions sensates i de pura lògica del conseller Gordó han trepitjat l’ull de poll espanyol però també el catalunyista. I entre els qui són independentistes del Principat de Catalunya també hem sentit la música pujolista de l’ara no toca. He defensat i defensaré sempre que en tingui l’oportunitat que Catalunya ha de ser un país en debat permanent. I un país madur no ha de sentir incomoditat per cap debat. Ni el de la llengua, ni el de l’exèrcit, ni el dels Països Catalans, ni el de l’energia, ni el dels horaris, ni el del model d’ensenyament, ni el del sistema econòmic… El meu lema és ‘Catalunya, un estat en debat permanent’.

A banda dels ‘ara no toca’, l’independentisme catalunyista també és plagat de blavers. Hi ha independentistes hostils a la resta de terres amb qui compartim història, cultura, unitat econòmica, interès geostratègic i llengua, entre més. Per alguna raó que no sé, hi ha un munt d’independentistes de nova fornada que no volen saber res del país complet i lluiten contra qualsevol proposta d’unitat, aliança o afinitat que es faci. I és que l’independentisme ha crescut sobtadament i no ha paït amb naturalitat alguns dels coneixements i dels valors de l’independentisme històric. Potser era un preu que calia pagar? No ho crec. Però caldrà esmerçar el temps, les idees i els recursos que calguin per a corregir aquesta tendència fratricida.

Hi ha una fórmula màgica per a fer passar el blaverisme de cop: viatjar pel país i conèixer-ne la gent i les entitats i associacions que malden per refer la cultura, la llengua i la consciència al País Valencià, a les Illes Balears, a Catalunya Nord o a la Franja de Ponent. Fer amics de tot arreu és el remei més bo per a sortir d’aquesta trampa que ens han posat l’estat espanyol i l’estat francès des de fa segles.

Hi ha més maneres d’alliberar-se de la mentalitat autonomista fragmentadora que molts independentistes del Principat de Catalunya han assumit sense adonar-se’n. Per exemple, llegir la història completa de la Guerra de Successió i parar-se als fets de 1707 o comprovar que la caiguda de Barcelona i de Cardona no van ser la fi de la guerra, que va durar fins el 1715 a Mallorca i Eivissa. I de tot aquell episodi, podem fixar-nos en la col·laboració imprescindible de mallorquins i valencians en la defensa de Barcelona —un fet massa poc recordat al Tricentenari a Catalunya. O també podem mirar què va passar el 1659 amb el Tractat dels Pirineus. I si algú pensa que tot això és massa lluny, podem anar repassant la història de tota la nació sencera i comprovar que el paral·lelisme és molt gran.

Un primer pas en aquesta direcció de descoberta de la nostra història es pot fer avui assistint als actes del Tricentenari 1715-2015 que es fan a Barcelona. Un dinar de germanor al Museu d’Història de Catalunya, una ofrena al Fossar de les Moreres (17.30) i una visita guiada a l’exposició ‘1715. La fi del regne enmig del mar’ al Born Centre Cultural (18.00) poden ser una gran experiència d’autocentrament. Si no hi podeu assistir, llegiu aquest apunt interessant al bloc de Bartomeu Mestre.

Que els estats espanyol i francès ens vulguin esquarterats i dividits, ho entenc perfectament. La màxima ‘divideix i venceràs’ és de les més rotundament encertades que existeixen. Hi ha moltes maneres d’ofegar una nació que vols sotmetre. I la primera manera és trossejant-la i restant-hi força. Jo no sóc ni més diferent ni més semblant a un català d’Algaida, de Xàtiva o de Baó que a un català de Tortosa. Que me’n vulgui separar aquell qui vol que el meu poble deixi d’existir, és lògic. Que ho vulgui fer qui vol construir un futur lliure i digne és una contradicció i un tret al peu.

Com deia al principi, podem debatre-ho tot i podem tenir estratègies d’àmbit nacional molt diverses. Però ni ens podem inventar la nostra història ni podem anar en contra de l’interès propi. Tenim posades moltes esperances a la independència del Principat de Catalunya. Caldrà refer moltes coses i millorar-ne moltes més. I espero que sapiguem reconduir aquesta mirada egoista del catalunyisme. Entre més motius, perquè la descoberta de la nació sencera serà una experiència molt gratificant per a tothom. I la revolta dels somriures es convertirà en una festa de germanor.

L’argumentari de Junts pel Sí: un estat propi sense retallades

ROGER MATEOS Barcelona26/08/2015 22:50

Segueix-me

Una de les claus per decantar vots el 27-S serà la batalla del relat polític. A les candidatures que hi concorren sota la bandera de la independència, però també a les que s’ofereixen amb més vehemència com a garantia de la unitat d’Espanya, els interessa polaritzar la campanya al voltant del procés sobiranista. Les forces que propugnen una tercera via, incòmodes en aquest terreny, voldran introduir altres debats, especialment Catalunya Sí que es Pot, que s’esforçarà a ficar el dit a l’ull a Junts pel Sí (JxSí) per les retallades del govern d’Artur Mas. Els de Rabell competiran amb la llista de Raül Romeva per un electorat fronterer d’esquerres que dubta entre sumar-se a la reivindicació d’un nou estat o prioritzar el discurs social.

Per mirar de desarmar argumentalment aquells que al·leguen que el més urgent és potenciar les polítiques de benestar i abaixar el volum del soroll sobiranista, Junts pel Sí desplegarà un missatge que lliga una cosa i l’altra. L’argumentari de campanya elaborat per la candidatura que encapçala Romeva -i al qual ha tingut accés l’ARA- ho planteja en uns termes diàfans: “Les retallades s’acaben només amb un estat propi”. Ahir, els 135 candidats de la coalició integrada per CDC, ERC i personalitats de la societat civil van aplegar-se al recinte modernista de Sant Pau a Barcelona per assistir a una sessió de treball a un mes de les eleccions. A tots se’ls van facilitar els sis fulls amb els raonaments a esgrimir a l’hora de passar el rasclet i debatre amb la resta de candidatures. Un argumentari de to plebiscitari -tot gira al voltant de la necessitat d’un triomf del sí el 27-S- i que s’estructura en quatre idees.

Primer, s’identifica el “problema”: “Tenim un estat en contra i el que necessitem per viure amb dignitat és tenir un estat a favor. Volem decidir”. Per justificar l’aposta sobiranista, la candidatura unitària insistirà a denunciar que “l’estat espanyol tracta les persones que viuen a Catalunya amb una gran injustícia”. S’inclou un recordatori per als que confien en la possibilitat de pactar un millor encaix de Catalunya a Espanya: “L’estat espanyol no vol negociar. No en vol ni parlar”. Aquest tracte “injust” es tradueix, assenyalen, en un dèficit fiscal que drena 16.000 milions d’euros a l’any cap a fora de Catalunya, un “ofec financer” de la Generalitat, una “forta recentralització” i un permanent dèficit en inversions en infraestructures.

La “gran oportunitat” del 27-S

Segon: com a “solució” als problemes descrits, Junts pel Sí proposa una sacsejada en positiu, el que ha batejat com la “revolta dels somriures”, i destaca les fortaleses de la candidatura, que defineix com el “moviment social més gran d’Europa”, construït des de la “transversalitat” i amb els perfils “més preparats”. Per intentar convèncer els més reticents a triar una papereta on hi figurin noms ideològicament allunyats de les seves conviccions, se subratlla l’excepcionalitat del 27-S, una “gran oportunitat” que cal aprofitar. Tot i que Romeva ja hi ha insistit, el document distribuït als 135 candidats deixa clar que qui està cridat a encapçalar un eventual govern sobiranista després de les eleccions és Mas, número 4 de la llista: “El president Mas està preparat per al lideratge d’aquesta etapa”.

El tercer bloc d’arguments va dedicat a les crides que faran a l’electorat. “Necessitem una gran força democràtica davant d’Europa i del món. Mentre l’estat espanyol ens amenaça, el món ens està mirant”, s’afirma. A CDC i ERC són conscients que, com més sòlida sigui la majoria del sí el 27-S, més legitimat quedarà el procés. Ara bé, adverteixen que “una victòria del sí no és una declaració unilateral d’independència, és un sí a decidir el nostre futur democràticament”. I alerten dels efectes de dispersar el vot sobiranista: “Tot el que no sigui un vot al sí serà comptat com un vot al no. El no és la victòria del PP menys democràtic”. En cas de derrota de l’independentisme, “l’Espanya d’Aznar se sentirà més forta que mai”, avisen. Ahir mateix hi incidia Romeva, que alertava que sense una victòria “clara i incontestable” del sí el PP collarà encara més Catalunya.

Per acabar, l’argumentari sintetitza el “per què” de la reivindicació sobiranista. I és en aquest punt on es busca la complicitat dels indecisos que podrien votar més en clau social que nacional. “Sense eines d’estat no es poden fer les polítiques socials que el nostre estat del benestar necessita. La manera d’acabar amb les retallades és amb un estat propi”, asseguren. El document abona el concepte d’ estat propi -més ampli que el d’ independència - perquè un dels objectius és, segons fonts de la candidatura, seduir no només els més convençuts independentistes sinó també aquells que el 9-N van votar sí-no. Perquè -i aquesta serà una altra de les tesis que més desenvoluparan-“l’únic canvi real” passa per un èxit inqüestionable del sí el 27-S.

Toqueu-li el bombo a un altre!

28.08.2015 06:00

Molta gent va celebrar ahir el gest del batlle de Manacor, Miquel Oliver, que va denegar a l’exèrcit espanyol el permís per a fer un concert amb el qual pretenien de commemorar la victòria borbònica de fa tres-cents anys. La seua.

Oliver, de la coalició Més, es va limitar a dir que no a una demanda del cap de l’estat major de l’exèrcit. El batlle no va haver de fer cap acte heroic fora de lloc i es va limitar a respondre educadament i en català. Cosa a la qual, en tot cas, no crec que estiga gaire acostumat el militar en qüestió.

El gest d’Oliver, però, ens recorda que la dignitat col·lectiva es basa en la dignitat dels individus, de tots els qui formem aquest país. És cert que Oliver va respondre en nom d’un poble que havia aprovat una moció local per honorar els defensors de les llibertats, és a dir els qui van ser reprimits durament per la capitania la fundació de la qual pretenien celebrar ara. Però també ho és que no va esquivar la seua responsabilitat i va saber actuar amb la dignitat que li corresponia i amb la contundència que li demanaven.

Els pròxims mesos seran necessaris molts gests col·lectius i bo és recordar que sovint hauran de ser fets per persones concretes, individus que ens representaran a tots. Com ahir va fer el batlle Miquel Oliver.

PD: L’editorial de dimecres feia referència a la negativa del govern espanyol a ampliar el termini de demanda de vot per als catalans a l’estranger. Ahir vam saber que el govern mateix havia ampliat el termini perquè puguen votar els militars estacionats a Catalunya. Més clar l’aigua…

L’únic braç que l’Estat no usa a Catalunya

ANTONI BASSAS28/08/2015 21:50

Segueix-me

EN POLÍTICA, NO HI HA MAI CASUALITATS. Aquesta és una veritat d’universal aplicació i, per tant, és perfectament aplicable als escorcolls d’aquest divendres a la seu principal de CDC. L’aparatós desplegament de la Guàrdia Civil, que proveix els mitjans de comunicació de les imatges necessàries per il·lustrar la notícia, i el generós desplegament de mitjans, gràcies a preavisos no menys generosos, parlen per si sols. Com que l’estat espanyol no pot impedir el debat polític sobre la independència de Catalunya, es reserva el dret de posar-hi el focus i dirigir la mirada de la societat.

És en va. Per desgràcia, estem al cap del carrer sobre el mal que ens ha fet la corrupció, i aquests escorcolls, per bé que pugen un graó més amb l’entrada a la seu de Convergència, no ens fan caure de la figuera, precisament. Sense ser experts en investigacions judicials, sembla bastant improbable que, a hores d’ara, a la seu del carrer Còrsega CDC hi pogués guardar algun document provatori.

Els esforços de la vicepresidenta espanyola per resguardar-se en la separació de poders també són en va. En aquest cas és la justícia. El 2012 i el 2015, Mas i Trias van haver d’enfrontar-se a informes policials apòcrifs que pretenien destruir-los políticament. L’estat espanyol no accepta el debat democràtic sobre la independència de Catalunya i fa servir tots els braços que té per aturar-lo, excepte l’únic que hauria d’activar, que és el braç polític. Les imatges d’aquest divendres empastifen el procés i perjudiquen la candidatura favorita en els sondejos. Podran fer més o menys mal electoral, però no acabaran amb el desig d’un país nou on, per exemple, el govern no utilitzi les institucions descaradament.

Demana el vot per correu a un consolat espanyol i li diuen que el 27-S no està «reconegut pel govern espanyol»

Redacció | Actualitzat el 29/08/2015 a les 15:15h
6 comentaris



Arxivat a: Política, Eleccions Parlament 2015, consolat espanyol, Bremen, 27-S, catalanofòbia







Una dona, Cecília Piñol, ha denunciat a través de Facebook el tracte que va rebre la seva filla a un consolat espanyol a Alemanya. Segons explica quan va anar a demanar el vot per correu pel 27-S li van dir que "aquestes eleccions no estan reconegudes pel govern espanyol". Tot i la insistència de la seva filla, no hi "ha hagut manera" de fer-los entrar en raó, assenyala.

A principis d'agost una altra catalana va denunciar un cas similar. La jove, resident a Londres, va explicar que en dirigir-se a un treballador del consolat espanyol per demanar-li informació sobre com votar, aquest li va fer repetir que "Catalunya era Espanya".

La Junta Electoral Central (JEC) va acordar aquest dimecres denegar la petició del Govern d'ampliar el termini de sol·licitud del vot per correu per als electors residents a l'estranger. El període de petició va començar en la data de la convocatòria, el 4 d'agost, i finalitza aquest dissabte.

31. Militars sí, ciutadans no



Queda un mes just per al 27 de setembre. Ahir la Junta Electoral Central denegava la sol·licitud de la Generalitat d’ampliar una setmana més el termini de votació dels catalans residents a l’estranger. Mai ho havien fet, però era d’esperar que per aquestes eleccions de caire plebiscitari la JEC denegués la petició del govern català. Ara bé, avui hem conegut que sí que ha acceptat la petició del Ministeri de Defensa d’allargar el termini de vot per als militars catalans residents a l’estranger. Ah! Els militars sí, els ciutadans no. Això és Espanya.
Ara aturem el testimoniatge d’avui per explicar-los un acudit: Junts pel Sí 57, Ciutadans 25, Catalunya Sí que es Pot 16, PSC 16, PP 12, UDC 5, CUP 4. És l’enquesta que ha publicat avui La Razón. De debò es pensen que Unió traurà més escons que la CUP? Duran i Lleida està de sort perquè avui el PP ha dit que està més d’acord amb el discurs d’UDC d’ara que de fa un mes. El fet és que en les darreres hores hi ha hagut una trobada Duran-Rajoy que deu haver apropat encara més el partit del seny espanyol amb el PP. Ja feia temps que no vèiem enquestes sobre Catalunya. La cuina feia vacances però de ben segur que el mes de setembre veurem enquestes gairebé cada dia.
Precisament avui el cap de llista de la CUP, Antonio Baños, ha dit a RAC1 que és impensable que la UE expulsi Catalunya si aquesta esdevé independent. Té molta raó en l’argument de dir que si Europa no ha expulsat Grècia després de tot el que ha passat i tres rescats, com ha de fer fora un contribuent net com és el Principat. Baños ha dit que la CUP ve a proclamar la República Democràtica Catalana i no a investir presidents. Tanmateix es mostra oberta no tant a entrar en un govern de coalició sinó a participar d’un projecte de ruptura democràtica amb Espanya.
Baños es referia també a les declaracions d’ahir de Jordi Sánchez (ANC) que deia a la ràdio que en un primer moment Catalunya quedaria fora de la UE, rectificant després a twitter. Això ha fet despertar del sarcòfag un dels fantasmes que veuran planar per Catalunya d’aquí al 27S. Es tracta de José Borrell, l’expresident del Parlament Europeu i qui havia de ser candidat del PSOE a Espanya però va haver de renunciar per la corrupció del seu equip. Ara ha sortit a dir allò de Joan Laporta de “que no nos embauquen!” Borrell s’ha despatxat a gust: "Senyor Sànchez, vostè és un entabanador, un mentider conscient que està falsejant la realitat". El socialista diu que els independentistes enganyen la gent perquè no diuen a la població que Catalunya sortirà de la UE i la moneda única. Aquests són uns arguments que feia mesos que havien quedat gastats, però ja saben que els fòssils, fòssils són.

Tupinada electoral i militar contra el 27S

La Junta Electoral amplia una setmana el termini perquè els militars votin per correu i impedeix fer-ho als catalans residents a l’estranger.

Alguns no entenen ni accepten la democràcia, la Junta Electoral ha tornat a fer de les seves, amb l’ampliació d’una setmana el termini perquè els militars votin, s’obre la porta a una sèrie de vots que molt possiblement votaran a partits que estan en contra de la independència de Catalunya, i si el control no és estricte també des dóna excés a una sèrie de vots de dubtosa validesa democràtica. La JEC, pel sol fet de discriminar els catalans residents a l’estranger respecte els militars espanyols, ja mostra una manca de neutralitat preocupant.



Pocs són els militars espanyols en missió de pau amb dret a votar, però sempre podem tenir sorpreses

Teòricament els militars espanyols en missió de pau i residents a Catalunya són pocs, per una pura tradició militar espanyola, pocs són els residents a Catalunya que formen part de l’exercit espanyol, però podem tenir sorpreses, Espanya té nervis i tot val per impedir o minimitzar una victòria del sí

53 colles castelleres escortaran el punter que recorrerà la Meridiana l’11 de setembre

Quan comenci a moure’s el punter per la ‘Via Lliure’ (17.14), s’aniran carregant els castells a mesura que l’onada de colors els passi pel davant


Redacció



La manifestació que l’ANC i Òmnium estan organitzant pel proper 11 de setembre a l’Avinguda Meridiana de Barcelona comptarà amb 53 colles castelleres que resseguiran el recorregut i acompanyaran el punter a mesura que avança cap al Parlament. A partir de les 16.00 hores cada colla podrà fer les actuacions que desitgi, i una vegada comenci a moure’s el punter per la ‘Via Lliure’ (17.14), s’aniran carregant els castells a mesura que l’onada de colors els passi pel davant.

Podeu consultar en aquest MAPA, la ubicació de cada colla.

La CUP creu que els escorcolls a CDC evidencien la "guerra bruta" de l'Estat

David Fernàndez afirma que existeix la voluntat "de violentar el cicle electoral", tot i que no nega la presumpta corrupció a Convergència


Redacció / Agències


El diputat de la CUP al Parlament David Fernàndez creu que els escorcolls que la Fiscalia Anticorrupció porta a terme aquest divendres a CDC i la seva fundació afí Catdem evidencien la "guerra bruta" de l'Estat contra el procés sobiranista i també la corrupció de CDC.

En declaracions a les portes de la seu de Catdem mentre la Guàrdia Civil practicava l'escorcoll, Fernàndez ha considerat que existeix una voluntat evident de "violentar el cicle polític electoral", però també ha afegit que la corrupció ja alterava aquest escenari.

Fernàndez ha dit que "no es pot negar l'abast de la corrupció a Catalunya" i que per això s'ha d'exigir responsabilitats, i ha recordat que ja el jutge que investiga el cas Palau va evidenciar que hi havia un presumpte pacte criminal estable entre CDC i la constructora Ferrovial.

Escorcolls i amenaces

"Fins ara l'independentisme s'havia divertit. Ara vindran les magres"


Quico Sallés

Déu n'hi do la posada en escena dels escorcolls. No hi ha res com ser un Estat. "Es veu que la Guàrdia Civil i la Fiscalia han vist que les enquestes no els hi anaven bé", assenyalava un catxondo mentre pelàvem la guàrdia a la seu de la Catdem. Sia com sia, escenes com aquesta s'aniran repetint. I això no vol dir que no saben què busquen. De fet, ja ho deuen tenir i ho dossificaran amb la professionalitat que ha de tenir un Estat sense manies.

Igual que els insistents socis de Súmate que reben amenaces amb regularitat. Són trucades des de València a destacats membres de l'entitat independentista d'ultres que ja han estat localitzats i més o menys identificats. No tot són trucades. Alguns dels seus membres expliquen a sota veu i amb cura que han rebut una fotografia de la porta de casa seva amb la pertinent amenaça.

Fins ara l'independentisme s'havia divertit. Ara vindran les magres. Un preludi del que passarà l'endemà del 27-S, la nit electoral en què segurament l'Estat veurà que els seus esforços no hauran aturat la victòria independentista que s'albira.

Espanya es fa l'orni

"Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias desembarcaran aviat a Catalunya per fer campanya, però el que no hi acaben de desembarcar mai són les inversions pendents"


Lluís Bou


La inversió de Renfe en les Rodalies de Barcelona només arribarà l'any vinent a uns irrisoris 300 milions, una xifra ridícula tenint en compte el mal estat del servei. L'actitud del ministeri de Foment respecte els usuaris catalans és una absoluta enganyifa. El mateix conseller de Política Territorial, Santi Vila, que temps enrere mantenia una fluïda relació amb la ministra Ana Pastor, ha alertat que la fiabilitat de Rodalies està en perill.

Els fets són els fets. Al govern espanyol cada cop li interessen menys els electors catalans, inclosos els del PP. Sembla que els descompti, com si anés interioritzant que Catalunya pot esdevenir aliena. Dels 4.000 milions previstos als pressupostos en obres ferroviàries, el 70% aniran a cobrir les noves vies d'AVE cap a Galícia i altres autonomies, cosa que ha esdevingut una veritable obsessió dels govern espanyols tant del PP com del PSOE.

El desinterès de l'Estat espanyol cap als interessos catalans, també els dels electors del PP, es confirma perquè també ha ajornat dos anys la construcció del corredor ferroviari mediterrani. La via més necessària per a l'economia catalana i valenciana ha quedat supeditada a les línies d'AVE deficitàries que corren el risc de batre rècords d'infrautilització.

No sentireu cap polític del PSOE o de Podemos criticant aquestes prioritats de Foment tan peculiars. Ja els està bé. Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias desembarcaran aviat a Catalunya per fer campanya, però el que no hi acaben de desembarcar mai són les inversions pendents. Ni quan els caldria tractar millor els catalans, encara que fos per mer interès, els passa per la barretina fer-ho. I no hi ha cap alternativa a aquest patró històric de funcionament. Espanya es fa l'orni i d'aquí no els treureu.

Xantatge del govern espanyol per permetre operar a l’aeroport d'El Prat

El ministeri de Foment obliga tres línies aèries de Japó i l'Índia a tenir com a destí últim Madrid si volen volar a Barcelona

De Tokio a la Sagrada Família, però amb destinació a la Cibeles. El govern espanyol ha condicionat la negociació entre i la Generalitat i les línies aèries asiàtiques Japan Airlines (JAL), Tòquio All Nippon Airways (ANA) i Air Índia, interessades a operar amb l'aeroport d'El Prat, a tenir com a destí final Madrid. Això assegura Crònica Global, que afirma que aquesta és la condició del ministeri de Foment i que té per objectiu que l’aeroport de Barcelona quedi relegat a ser una escala i no un destí.



Madrid, destí últim per nassos

Espanya és l’únic país de la UE on els aeroports estan sotmesos a gestió integrada, i la gestió i la propietat pertanyen a l’Estat, a més el govern espanyol té establerts acords bilaterals amb molts països que contenen clàusules que obliguen a viatjar a aquests països via Madrid, també indiquen el nombre de companyies establertes en cada país que poden operar en la ruta, la freqüència i quins són els aeroports per volar entre els dos països, i molts acords inclouen Madrid com a únic aeroport de destinació possible per a les companyies de l’altre estat. Però pel que sembla, si no hi ha conveni, Madrid també pot forçar que el destí últim sigui la capital del regne d’Espanya.

Adéu Espanya

El que és clar és que amb un nou estat la Generalitat tindria capacitat de negociació directe amb les companyies aèries i El Prat podria definir les seves pròpies estratègies i esdevenir un terminal internacional que, entre altres coses, conferiria major dinamisme econòmic al país.

El joc brut de Margallo deixa perplex el Parlament d’Uruguai

Albinyana denuncia pressions i xantatge del govern espanyol per impedir la compareixença de la delegació catalana al Parlament uruguaià

El Secretari d’Afers Exteriors de la Generalitat, Roger Albinyana, ha denunciat a RAC1 "les pressions i xantatges" del govern espanyol per impedir la compareixença que finalment ha tingut lloc aquest dimecres davant la Comissió d'Afers Internacionals del Parlament de l'Uruguai, per explicar el procés d’independència de Catalunya. “El nivell de pressions en els últims dies ha estat important segons ens consta per boca del mateix president del Parlament”, ha assegurat Albinyana.



La majoria de diputats del Parlament d’Uruguai convençuts que el sí guanyarà el 27-S, segons Albinyana

Albinyana també ha explicat que els diputats han quedat molt sorpresos per “la violació de la llibertat d’expressió i la ingerència del govern espanyol en un país sobirà”. Cal recordar que l'objectiu de la compareixença, feta a petició de la cambra legislativa del país americà, era conèixer de primera mà el procés sobiranista català, les seves motivacions i les etapes posteriors a les eleccions del 27 de setembre.

Bloomberg: "Catalunya combat el cinisme infinit de com Espanya li pren poder"

"Quan algú diu que poden suspendre l'autonomia, els dic que en realitat ja ho estan fent", afirma Homs al portal econòmic nord-americà
Redacció
L’agència de notícies nord-americana Bloomberg ha publicat avui un article on assegura que "Catalunya combat el cinisme infinit de com Espanya li pren poder". El conseller de la Presidència, Francesc Homs, que ahir va parlar amb l’agència, assegura en l’escrit que "quan algú diu que poden suspendre l'autonomia, els dic que en realitat ja ho estan fent".

En aquest sentit, la publicació es fa ressò de què està passant aquestes setmanes a Catalunya. “La candidatura de Mas per la independència ha col·lisionat amb Mariano Rajoy, que diu que els seus plans són inconstitucionals”, diu Bloomberg.

“Mas ha emmarcat les eleccions del 27 de setembre com una votació sobre la independència després que Rajoy bloquegés l'intent de celebrar un referèndum legal el passat mes de novembre”, afegeix l’article.

29. DO Espanya



L’escorcoll d’ahir al voltant de Convergència ha posat en safata les crítiques dels adversaris. També ha fet treure pit a CSQEP, que ha rebut avui, com un heroi, a Pablo Iglesias a Catalunya. Romeva ha estat clar pels que vagin despistats: “l’Estat espanyol comptarà els vots cap a CSQEP en el bloc del ‘No’”. Diuen que faran fora la corrupció tant de PP com de CDC, ahir deien que també farien la Hisenda Catalana i acabarien amb les retallades. No han explicat com ho faran seguint a Espanya i de la mà de partits que a la vegada van de la mà de l’altre partit insígnia de la corrupció espanyola, el PSOE.

I amb això, ja queden menys de trenta dies per les eleccions més importants de la història democràtica. Ho anem repetint perquè ens anem mentalitzant que la data arriba. El que havia de ser el 9N on tot es decidia arriba amb poc menys d’un any de retard, però arriba. Tenim a les mans acabar amb tota aquesta manipulació mediàtica i interessada que ens envolta. Perquè mentre el govern espanyol s’empesca una estratègia televisiva per pintar Catalunya com la comunitat autònoma més corrupta de l’Estat, la realitat és que aquesta autonomia és la darrera d’aquest nefast rànquing. Però això tant se’ls hi fot. Així és que després, en els estudis que es fan a nivell d’Europa, els mitjans espanyols són els que generen menys confiança en una població que presenta els índexs d’interès per la informació més elevats. Potser aquí trobem una de les explicacions de l’ús i l’auge de tant xarxes socials com diaris digitals en detriment del paper, per exemple.
La causa són els titulars enganyosos i sensacionalistes que expressen més aviat desitjos que realitats, com ara els d’avui: “Juntos por 3%”, “la operación abre una crisis en la lista única”, “la investigación a CDC golpea la campaña sobiranista de Mas”, “destapada una trama de financiación ilegal en CDC”, “la justícia registra CDC en busca del 3%”... són titulars que intenten explicar de manera interessada l’escorcoll d’ahir del que no es va treure cap conclusió per cap investigació ni es va destapar cap trama que la gent no conegués. Això, doncs, no va fer desistir les desenes de milers de persones que van anar ahir a la festa de Junts pel Sí al Passeig Lluís Companys de Barcelona (Arc de Triomf).
La precampanya es desboca i falten només 29 dies. Tant PP com PSOE ens donen lliçons d’ètica, mentre Unió Democràtica posa un peu i mig a Cal Fatxa. El número dos de la candidatura democristiana per Barcelona assistirà a un acte de Societat Civil Catalana on compartirà protagonisme amb Àngel Ros del PSC (que ara s’entén amb Ciutadans), C’s i PP. Bé.
Ara més que mai cal concentrar-se a omplir l’Avinguda Meridiana de Barcelona, per fer aquella demostració de força que, com a poble, és del tot necessària per donar l’impuls final al procés. La xifra d’inscrits comença a impulsar-se amb el retorn de la ciutadania de les vacances, i ara ja hem arribat als 250.000 participants. Cal un darrer esforç perquè, com ja sabíem, l’Estat espanyol apretarà amb la guerra bruta per desestabilitzar l’independentisme. I no podem deixar que se’n surtin, perquè la corrupció té Denominació d’Origen espanyola. No ho oblidin mai.

Madrid-Barajas ha de guanyar la partida dels vols del gran mercat asiàtic sigui com sigui

Això explicaria la guerra bruta encoberta del govern espanyol per aconseguir frenar que les companyies asiàtiques operin amb l’aeroport d’El Prat

Què pretén el govern espanyol pressionant quatre companyies aèries d’Índia, Japó i Corea a tenir com a destí últim Madrid, si volen volar a Barcelona? Segons el portaveu del grup de CDC al Congrés, Pere Macias, després de la batalla del mercat europeu, que ha guanyat Barcelona, i la del mercat atlàntic, que ha guanyat de fa anys Madrid, ara hi ha una pugna pel mercat asiàtic i Barcelona està millor situada. La capital catalana té l’atractiu de la marca turística i el moviment que generen les empreses catalanes a països asiàtics, per això les companyies d’aquest països estan més interessades en volar a Barcelona, fet que xoca frontalment amb la concepció del país que té l’estat espanyol, “amb una capital de l’Espanya i la resta d’accessori”.



“Alguns directors de companyies queden al·lucinats”

Macias assegura que té coneixement de quatre companyies aèries d’Índia, Japó i Corea estan interessades en obrir vols amb la Península Ibèrica i que segons els seus estudis de rendibilitat i estratègia empresarial els interessa més volar a Barcelona. També assenyala que actualment hi ha una pugna brutal per aconseguir que els vols que transiten entre d’Àsia a Europa, que ara copen companyies de Qatar i Emirates, puguin ser ofertats per companyies asiàtiques a través de vols directes, però aquestes companyies s’han trobat amb un interlocutor, AENA, que els posa dificultats per volar a Barcelona. Segons Macias el govern espanyol “utilitza mecanismes d’estat per jugar a favor de Madrid” i pressiona les companyies asiàtiques amb les autoritzacions de navegació aèria, facilitats en l’expedició de visats i suport a iniciatives turístiques. “Alguns directors de companyies queden al·lucinats” en comprovar que el govern espanyol no té interès en que volin a Barcelona.

Desequilibrar l’aeroport de Barcelona el Prat

Al govern espanyol l’interessa “desequilibrar” l’aeroport d’El Prat, assegura Macias, que recorda que fa dos estius el govern espanyol no van entomar massa bé que l’aeroport de Barcelona-El Prat aconseguís superar el de Madrid-Barajas en volum de trànsit de passatgers, i arrel d’això, l’ajuntament de Madrid i la Comunitat de Madrid van copiar el sistema de promoció de l’aeroport de Barcelona i Turespaña – l’organisme de turisme d’Espanya responsable del màrqueting d’España al món-, va ajudar econòmicament l’aeroport de Madrid amb ajudes indirectes. Ara volen aconseguir guanyar la batalla del mercat asiàtic perquè saben que un cop es consoliden els vols en un aeroport és molt difícil revertir-ho.

Un mercat en efervescència de més de 300.000 passatgers

Segons publicava el Punt Avui el juny del 2013, la demanda desatesa de vols directes a capitals asiàtiques com Tòquio, Pequín, Seül o Nova Delhi, era llavors de 300.000 passatgers a l’any que per arribar a Barcelona han de fer escala a diferents aeroports europeus amb connexió internacional.

Barcelona i Palma sostenen els aeroports de l’estat espanyol

Tal com explicava el dBalears el passat març, amb uns beneficis de prop de 500 milions d’euros, els aeroports de Barcelona i Palma sostenen econòmicament la resta d’infraestructures que té Aena a l’Estat espanyol. Així, llevat de 13 aeroports amb beneficis discrets (només els canaris arriben als 70 milions d’euros), els 30 restants són totalment deficitaris.

IN
INDE
Independència


VISCA Catalunya LLIURE I independent


ESTARIA MOLT CONTENT SI A LA MAJORIA OS AGRADES AQUESTA FOTO!!!!!!

Llàstima que les vores del plat queden una mica tallades

Però vaja..és molt maca. Per cert, on has trobat aquest plat ?

Llàstima que les vores del plat queden una mica tallades

Però vaja..és molt maca. Per cert, on has trobat aquest plat ?

Tribunes i clavegueres felipistes

"Felipe González és -potser amb l'únic dubte d'Alfonso Guerra- el polític més farsant que ha generat la política espanyola"

Salvador Cot

En un context altament competitiu, crec que Felipe González és -potser amb l'únic dubte d'Alfonso Guerra- el polític més farsant que ha generat la política espanyola. De fet, algunes de les seves mentides han tingut efectes mesurables i fins i tot rellevància històrica, com quan va prometre ajudar el Front Polisario (1976) o, més encara, quan la famosíssima promesa: "Si entrem a l'OTAN per decret, en sortirem per decret" (1981).

Un cop al poder, González va continuar fent de la impostació i l'engany l'eix de la seva política. Ell, per exemple, va ser el primer a negar el finançament il·legal del seu partit, en data tan primerenca com 1984: "No he rebut ni un duro, ni una peseta, ni de Flick ni de Flock". Ho recorden? Els diners foscos van generar més oportunitats per a la falòrnia felipista. Quan es va conèixer el tràfic d'influències del cas Guerra, González va sentenciar: "Dos pel preu d'un" (1990)... Naturalment, no va plegar. Per què? si "tant se val si el gat és blanc o negre, l'important és que caci ratonins" (1985).

Tot i així -i sense ser la seva especialitat- Felipe González també ha fet algunes incursions en el camp de la veritat. D'entrada indirectament, quan se l'acusava d'haver ordenat els assassinats del GAL: "No hi ha proves, ni n'hi haurà mai". Fins que un dia, un sol dia, va permetre's el luxe de dir la veritat: "Al meu parer, l'Estat de dret es defensa a les tribunes i els salons i també a les clavegueres. I quan es tingui la maduresa per entendre que també les clavegueres operen dintre de l'edifici de l'estat de dret, aleshores haurem superat aquestes discussions".

"Pueden creerme", diu Felipe González a El País. Efectivament, tribunes i clavegueres.

10 hores per anar a votar: l'odissea del vot exterior

Testimonis de catalans a l'estranger mostren l'actitud "obstruccionista" de l'Estat per evitar un suport sobiranista clau

Bernat Vilaró


"Sabeu que som aquí, ajudeu-nos!". Així de contundent es mostra Marta Camps, coordinadora de l'ANC de Washington i secretària de l'entitat als EUA quan parla de les dificultats que tenen els catalans residents a l'estranger per poder votar a les eleccions. "Sempre hem tingut molts problemes", afirma Camps, que assegura al Singular que en una ocasió li van arribar les paperetes electorals amb cinc setmanes de retard. "I això és normal aquí", lamenta.

En primer lloc, els catalans residents a l'estranger han de demanar que volen votar, dins d'un termini que -en el cas de les eleccions plebiscitàries del mes que ve- acabava aquest 29 d'agost. Més endavant reben les butlletes i els sobres. Llavors poden votar per correu certificat o bé presencialment al consolat entre el 23-25 de setembre.

Això és la teoria, perquè a l'hora de la veritat "tot són problemes". Per exemple, la gent que viu a Carolina del Nord ha de fer més de 10 hores en cotxe per poder arribar al punt de votació. "I això si arriben les paperetes a temps!", exclama Camps, que afegeix que en les últimes eleccions europees li van arribar les butlletes el dia abans que acabés el termini. "Hi ha hagut moltíssims anys que no he pogut votar a les eleccions al Parlament i al Congrés", lamenta.

Independència express

"No tenim llei electoral pròpia, depenem de Madrid i això és un problema", assegura la secretària de l'ANC als EUA. De fet, un cop s'ha aconseguit votar, tampoc es té la garantia que la butlleta arriba a bon port: "No sabem a on van a parar els nostres vots un cop arriben a l'ambaixada". Quan l'exvicepresidenta del Govern Joana Ortega va visitar Washington, Camps i la comunitat catalana va parlar amb ella per denunciar aquests problemes i exigir solucions, "però no s'ha pogut arreglar res".

"Si tots els catalans a l'estranger poguéssim votar, l'endemà del 27-S ja seríem independents!", manifesta, que cataloga l'odissea del vot exterior de "vot robat". "És molt greu, perquè votar és un dret", conclou Camps, que de moment està esperant que li arribi a casa el material per poder votar des de Washington.

Emili Perona, coordinador del Consell de les Assemblees Exteriors (CAE) de l'ANC, viu a Itàlia i explica en una conversa a El Singular que "aquí només hi ha opció de votar a Roma i Nàpols. La gent que viu a la resta de ciutats ha d'agafar un avió". Aquesta dispersió territorial és "brutal", segons Perona, que alerta que el segon gran problema és la divisió de responsabilitats. I és que les oficines de cens electoral treballen perquè es pugui demanar el vot, però l'enviament final el fa Correus.

La mà de Margallo

"Es passen la pilota quan hi ha problemes", explica Perona, que afegeix que per part de l'Estat "tampoc hi ha un gran interès en arreglar totes aquestes dificultats logístiques en tractar-se d'unes eleccions al Parlament català". I és que el govern espanyol sap perfectament que el vot exterior penalitza l'unionisme. "És un vot clarament sobiranista, per això el ministeri d'Afers Exteriors fa obstruccionisme".

De casos i testimonis n'hi ha moltíssims. Un català resident a Londres va ser tractat "de manera humiliant", informa Perona. "No el van atendre fins que va reconèixer que Catalunya era Espanya". Malgrat tots els problemes, el coordinador del CAE demana que "no s'ha d'espantar la gent, perquè cal que tothom que pugui vagi a votar". I en el mateix sentit que deia Camps, Perona també creu que "si els 250.000 catalans a l'estranger votem, farem la independència".

3.000 quilòmetres en va

Un altre testimoni arriba des de Knoxville (Tennesse, EUA). L'astrofísic Jordi Casanova explica a El Singular que ha arribat en aquesta ciutat fa un parell de setmanes i que encara està empadronat a Catalunya. L'opció més fàcil que té per a votar és inscriure's al Registre d’Electors Residents Temporalment Absents (ERTA), procediment que han de seguir els ciutadans residents a l'Estat espanyol que es troben temporalment a l'estranger.

Tennessee està adscrit al consolat de Houston (Texas), i Casanova s'hi va desplaçar el 24 d'agost amb tota la documentació necessària: la sol·licitud d'inscripció com a no resident, el certificat per al vot per correu d'electors temporalment a l'estranger, i les fotocòpies del DNI i el passaport. "Vaig fer 923 milles, uns 1.500 quilòmetres només d'anada, 3.000 quilòmetres en total", explica.

"Em van atendre a la finestreta, vaig sol·licitar la inscripció a l'ERTA, però quan vaig explicar que tenia un visat em van respondre que no m'hi podria inscriure, i que ho havia de fer al Cens Electoral dels Residents Absents (CERA).

"Se'm va denegar la inscripció al registre ERTA per tenir un visat de feina als EUA", detalla Casanova, que ha estat buscant informació i no ha trobat enlloc la incompatibilitat entre el registre ERTA i la possessió d'un visat. Tot i els problemes logístics, Casanova encara podria votar presencialment a Catalunya, però "no podré fer el viatge de cara al 27-S. Em temo que no podré votar", lamenta.

Corrupció i independència

«La corrupció que pugui haver patit o pateixi actualment Catalunya és, per tant, la raó més consistent i objectiva per intentar començar de nou»

Montserrat Nebrera | Actualitzat el 30/08/2015 a les 00:02h
16 comentaris

Te raó Sáenz de Santamaria quan diu que la justícia ha tenallat per igual PSOE, PP o CDC, tots ells partits de govern. De fet ara sembla lliurar-se’n UDC, però la federació on han anat de la mà amb els convergents durant dècades ben podria acabar esquitxant-los també, abans o després d’unes eleccions o altres. És possible que això passi amb els partits que han tocat el poder. De la resta sols queda esperar, mentre el sistema s’afanya en trobar si en algú dels seus membres hi ha draps personals que es puguin airejar per aconseguir aquesta demolidora conclusió, a semblança d’una teràpia de grup, de que tothom és igual i que sols cal la temptació adequada per demostrar-ho.

En el decurs de les investigacions judicials sobre Teyco, com passaria amb qualsevol altre, són necessaris escorcolls en seus municipals, en seus de partit, en fundacions vinculades a partits... tot això remet a CDC, potser a un passat llunyà, però no per això menys conegut. Quan jo intentava trobar donacions altruistes per al projecte d’Alternativa de Govern, algú que havia estat proper a CiU, en una conversa que no oblidaré mai, em va dir que necessitaria molts voluntaris que tinguessin ganes de treballar a canvi d’un no res present, però sobre tot d’algú molt ric que s’enamorés del projecte.. com havia passat, em va dir, amb en Sumarroca envers Pujol.

Cal sols l’amor? O dit d’una altra manera, es tracta d’un amor sense condicions? O és un do ut des, on s’aposta per algú que en arribar al poder podrà retornar el favor? I un cop retornat, per què no reiniciar la roda, cobrant el “favor” amb, per exemple un percentatge del preu d’una adjudicació d’obra? Pensar que això sols ha pogut passar amb CDC és infantil. Tots els que clamen tenint les pròpies ombres de finançament, els propis intercanvis de favors a punt de descobrir, descoberts o fins i tot jutjats resulta tan patètic com decebedor. Sentir els “emergents”, que saben com sé jo el preu que se’ls demana per tenir diners que paguin els professionals de la mercadotècnia electoral, les pancartes, els anuncis, els sopars de germanor o els globus a les fires, sentir alguns dels seus membres, vinguts de formacions ja condemnades, aixecar la veu per criticar les fórmules que hauran de seguir mentre el sistema normatiu que empara, permet i desprès denuncia tot això no canviï, és encara més desesperant. Persones concretes són íntegres, però el sistema és en sí mateix la font de tota la corrupció. Són els partits les estructures d’on raja el pus.

Per això mateix vincular la corrupció amb la situació actual i la voluntat d’una part important de la població catalana de construir un nou estat és a la vegada comprensible i inacceptable. Comprensible perquè no per qualsevol destí val la pena el viatge. Inacceptable perquè ni Sodoma va aconseguir sumar deu justos, ni a Catalunya, tan mortal com qualsevol lloc del món, es pot pensar en res de futur on no s’inclogui algú o alguns que arrosseguin pedres a les motxilles; però com tampoc en deixen d’haver en les butxaques dels que critiquen! La independència, si de cas, i a banda de la gent que per sentiment marxaria d’Espanya ni que fos per morir de gana, és una oportunitat per construir un sistema polític i una societat diferent, aprenent dels que millor ho han fet, intentant lluitar contra una inèrcia de segles de la què Catalunya ha participat com la que més.

La corrupció que pugui haver patit o pateixi actualment Catalunya és, per tant, la raó més consistent i objectiva per intentar començar de nou; i pel que s’està veient això sols és possible des de la petita sobirania que permet un estat propi en aquesta societat multipolar de grans organitzacions polítiques i corporacions econòmiques gegantines que caracteritza el segle XXI.

Carta a Felipe González

«Mai un document havia ajuntat tanta displicència, tanta arrogància, tanta incomprensió, tants tòpics, tanta superioritat moral, tant de colonialisme, tanta mentida i tanta maldat»

Vicent Sanchis | Actualitzat el 31/08/2015 a les 00:02h
Afegeix un comentari

Mai un document havia ajuntat tanta displicència, tanta arrogància, tanta incomprensió, tants tòpics, tanta superioritat moral, tant de colonialisme, tanta mentida i tanta maldat com la carta oberta titulada “Als catalans” que ahir va publicar l’expresident espanyol Felipe González en les pàgines del diari que sempre ha fet servir com a palangana.

Un a un, González hi desgrana tots els “grans” arguments que la dreta i l’esquerra espanyola han enramat darrerament per amagar un concepte tan elemental com la incomprensió. I la intolerància. “Usted, señor general, no nos entiende”, deien amb veu trencada les veus de Quilapayún a la cantata Santa María de Iquique. Vostè, president, no ens entén, cal repetir ara aprofitant-ne la fórmula. Senyor González, vostè ni entén ni vol entendre ni entendrà mai els catalans que no pensen com vostè. Des d’aquesta falta total de comprensió, no hi pot haver, de cap manera, la comprensió que vostè demana al final de la carta. Com hi ha d’haver comprensió si vostè no comprèn res? Com pot haver-hi enteniment des de l’autoritat moral més descarnada?

Quins són aquests “arguments”? En primer lloc, LA LLEI. Escrit, així, amb majúscula, pel senyor González. LA LLEI obliga i la llei mana. La llei, però, senyor González, es fa al Parlament espanyol on hi ha exactament la mateixa incomprensió que vostè perpetra. I quan algú com vostè, o menys jacobí que vostè, com José Luis Rodríguez Zapatero, va proclamar “apoyaré” la que emani del Parlament de Catalunya, els mateixos socialistes, vostès mateixos, amb Alfonso Guerra i Javier Solana al davant, van perpetrar l’ofensiva més bèstia que havia patit aquest país des del franquisme.

En segon lloc, l’“aldeanismo”. Afirma l’expresident González que Catalunya vol “desconnectar” del món en el moment “en què vivim en la societat més connectada de la història”. L’argument fa riure. Per capciós. Per simple. Per poc intel·ligent. Ningú vol desconnectar del món, amic González, només d’un Estat que menysté el sentiment de la majoria dels catalans i que castiga econòmicament fins a la burla aquest país. En la seva ridícula caricatura, Felipe González arriba a demanar-se: “Com és possible que es vulgui dur el poble català a l’aïllament, a una espècie d’Albània del segle XXI?”. Però d’on trau, tota aquesta gent, que Catalunya vol aïllar-se de ningú? Qui es pot atribuir amb tanta barra el monopoli de la connexió? Ara sí que estem aïllats, d’Europa, senyor González, gràcies a la xarxa radial d’alta i estúpida velocitat ferroviària que vostè va inaugurar. I són vostès mateixos els qui enes volen aïllar més, d’Europa, amb un veto que no els ha demanat ningú. Qui aixeca murs?

En tercer lloc, el personalisme. Al llarg de tota la carta, Felipe González fa referència directa a Artur Mas com l’origen de tots els mals. Això només ho pot fer un personalista, un cabdill, algú que va creure encarnar la divina providència. Algú que redueix els anhels de la majoria d’un poble a una persona perquè no sap veure la realitat d’una altra manera. Espanya n’ha estat plena, d’aquests personatges i aquestes visions reduccionistes, al llarg de tota la història. Encara no se n’han desempallegat.

En quart lloc, l’aventurisme. Exigeix, el senyor González, que els catalans no es deixin arrossegar per “una aventura il·legal i irresponsable que posa en perill la convivència entre els catalans, i entre ells i els altres espanyols”. L’aventurisme, senyor González, pot arribar a ser més interessant que la desventura. És el cas. Vostè també va ser un “aventurer” durant uns anys, pocs. Ja ni se’n recorda.

En cinquè lloc, la bogeria fanàtica. Els partidaris de la independència a Catalunya són uns malalts, uns fanàtics que volen dividir “els catalans entre ells i els altres espanyols”, amb criteris de “pedigrí”. Que volen destruir “la convivència secular en aquest espai públic que compartim”. Com el “compartim”, senyor González. Qui comparteix què? Qui mana i qui es resigna a obeir? L’expresident espanyol parla com si els catalans tinguessin les mateixes armes que l’Estat –l’Estat del senyor González–, que no es cansa de destruir convivències.
En sisè lloc, la ignorància. Perquè, aquest deliri, “en el límit de la follia”, com s’atreveix a proclamar Felipe González, “comença a oferir la ciutadania catalana als aragonesos, valencians, balears i francesos del sud”. La ciutadania, president González, depèn de dos: de qui l’ofereix i de qui l’accepta. Espanya l’ofereix però també l’imposa. Deu ser per això que a vostè no li agraden les ofertes. Pel que fa als conceptes “aragonesos” i “francesos del sud”, hauria de saber vostè de què parla. Però, què n’ha de saber vostè, d’“aragonesos” i “francesos del sud”?

En setè lloc, i més perillós, l’amenaça. “No aconseguiran, trencant la legalitat, seure en una taula de negociació ningú que tingui el deure de respectar-la i fer-la complir. Cap responsable pot permetre una política de fets consumats, i menys trencant la legalitat, perquè convidaria altres aventures en sentit contrari”. És a dir, el senyor González, el socialista González, adverteix que “els responsables de fer complir la legalitat”, que tenen la força, no es deixaran intimidar. Ja ho proclamen, una vegada i una altra, però és lamentable que ho facin amb el suport d’algú que es considera “progressista”. I encara és més lamentable que ho faci alertant de la irrupció dels “aventurers en sentit contrari”. Li agraden més aquests aventurers a vostè, senyor González?

En vuitè lloc, la mentida. Afirma Felipe González que “es comencen a sentir veus de rebuig contra els que no tenen pedigrí català”. Quines veus, senyor González? Les que deformen la gent com vostè? I que els ciutadans “sense pedigrí”, “se senten avui angoixats perquè estan limitant la seva llibertat per expressar el rebuig a aquesta aventura, perquè els neguen i els coarten la seva identitat –catalana i espanyola–, que viuen com una riquesa pròpia i no una contradicció”. Qui se sent intimidat a Catalunya, senyor González? Qui aguanta amenaces, inspeccions fiscals i querelles? En quina mena de fangar poua vostè la informació?

En novè lloc i darrer, la falsa esperança. Afirma Felipe González que “necessitem reformes pactades que garanteixin els fets diferencials sense trencar la igualtat bàsica de la ciutadania ni la sobirania de tots per decidir el nostre futur comú”. El “fet diferencial”, l’autèntic fet diferencial, senyor González, és el de vostès. És l’únic que respecten. L’hegemònic i imposat. Amb l’excusa que és “el de tots”, “el que ens uneix”, “el compartit”. La “igualtat bàsica de la ciutadania” és una fal·làcia més. Perquè hauria de voler dit igualtat en la redistribució, en el finançament, en les inversions. El pacte no existeix quan una part, la poderosa, la de la força, no reconeix l’altra.

La carta de Felipe González conté tots aquests tòpics, totes aquestes mentides. La gran pregunta és per què no en fa unes quantes més, el senyor González, dirigides al president del govern espanyol, al president del Tribunal Constitucional, als capitans generals als seus barons territorials, a la presidenta d’Andalusia, a José Bono o a Alfonso Guerra, en un sentit igualment crític. Sempre són els mateixos el que cal que se sentin culpables.

Afirma Felipe González: “Fa gairebé dues dècades que vaig sortir del govern d’Espanya. No tinc responsabilitats institucionals ni de partit. He recuperat la senzilla condició de ciutadà, encara que en tot moment compromès amb el nostre destí comú”. La unitat del destí en allò universal. Senyor González, vostè no és cap ciutadà. És un ser profundament privilegiat. Autoritari, perdonavides, amenaçador, displicent, mentider i injust. No, li diem no, bwana González. Jo i uns quants més. Molts més dels que vostè diu i vol. Ho comprovarà el mateix dia 27.

Lerroux, i altres fantasmes

JOAN B. CULLA29/08/2015 20:19

Segueix-me

Es tracta, sens dubte, de l’espectre polític més invocat, temut o esperat al llarg del darrer mig segle a Catalunya. Em refereixo a l’espectre d’Alejandro Lerroux.

No hi fa res que el moviment sociopolític associat al seu nom -el lerrouxisme, hegemònic a Barcelona durant els primers lustres del segle XX- fos un fenomen, tant des del punt de vista identitari com organitzatiu, força complex i ric en matisos. La idea que, sobre Lerroux, ha restat emmagatzemada en l’imaginari col·lectiu d’aquest país és la d’un agitador foraster que, a base de demagògia, aconseguí mobilitzar unes masses obreres suposadament immigrades i castellanoparlants contra el catalanisme -burgès, of course -, al qual infligí severes derrotes i frenà durant almenys una dècada.

Partint d’aquesta imatge, i vistes les grans onades migratòries arribades a Catalunya durant les dècades de 1950 i 1960, s’entén que el temor a la reaparició del fantasma de Lerroux inquietés bona part dels polítics antifranquistes durant l’etapa final de la dictadura i els primers anys de la Transició. De fet, els posicionaments de Jordi Pujol sobre la immigració pretenien en gran mesura conjurar aquell risc. I és ben probable que el PSC-Congrés profundament catalanista del 1976 no s’hagués avingut a integrar-se dins el PSOE sense la por a veure el vellemperador del Paral·lel reencarnat en la doble figura de Felipe González i Alfonso Guerra.

L’any 1980, quan s’havien de posar en marxa les institucions de l’autonomia recuperada, la presència entre les candidatures al Parlament d’una llista del Partido Socialista de Andalucía disparà totes les alarmes, i el líder andalusista Rojas Marcos va ser rebatejat en alguna publicació catalana com a “Alejandro Lerroujas Marcos”. En qualsevol cas, les prevencions contra el ressorgiment d’alguna mena de lerrouxisme no eren del tot infundades: Federico Jiménez Losantos va deixar explicat (en una carta a Tarradellas datada el 20 d’agost del 1981) que, per a les eleccions de l’any anterior, ell havia intentat ordir “ una candidatura inmigrante, «castellana», española y de centro-izquierda ” que frenés “ la avalancha de demagogia nacionalista de Pujol y el enquistamiento político de la cuestión lingüística ”. No ho aconseguí, i més endavant resolgué continuar la seva guerra amb altres armes.

Des d’aleshores, les apel·lacions al lerrouxisme en el nostre escenari político-periodístic havien esdevingut escadusseres: a tot estirar, com a ocasional arma llancívola en alguna baralla entre partits. Tanmateix, el procés independentista està obligant els seus adversaris a recórrer al fons d’armari, i a mitjans d’aquest mes d’agost el fantasma de Don Alejandrosortí a passejar de nou. De manera al·lusiva, però sortí.

El va fer sortir l’hiperactiu vicepresident primer de Societat Civil Catalana (SCC) i encara militant del PSC, Joaquim Coll, i ho va fer en un article publicat a El País el dia 13 d’agost amb el títol “ Pablo Iglesias regala Podemos ”. La seva idea central queda resumida en aquestes frases: “ La aparición de Podemos causó pánico en el nacionalismo. Por fin un líder que podía apelar a las clases humildes, mayoritariamente castellanohablantes, que no se sentían concernidas por el proceso soberanista ”. Líder, humils, castellanoparlants i refractaris al nacionalisme: heus aquí la fórmula essencial del lerrouxisme tòpic. No sé si entre els independentistes hi hagué pànic; el que és segur és que Coll i altres com ell van creure que en Pablo Iglesias (ai, aquell míting del desembre al pavelló de la Vall d’Hebron!) havien trobat un nou Lerroux; en lloc de bigoti, amb cueta.

En l’article que cito, Joaquim Coll es mostra indignat perquè, traint aquelles expectatives, Iglesias ha renunciat a presentar-se al 27-S amb la seva pròpia marca, i Podem hi concorre diluït en una coalició que el dirigent de Societat Civil considera “ inequívocamente soberanista”, a més de plena d’antics companys de viatge d’Artur Mas.

Sense entrar a discutir aquestes últimes tesis, el que em resulta admirable és que, a la Catalunya de la segona meitat del 2015, hi hagi qui consideri possible articular un gran bloc antiindependentista sobre la base de “ las clases humildes ” -la terminologia ja és de fulletó del segle XIX-“ mayoritariamente castellanohablantes ”. Comprenc que construir aquell bloc a partir, posem per cas, dels socis del Círculo Ecuestre sería encara més difícil, però, ¿d’on infereix el senyor Coll l’equivalència entre humildescastellanohablantes i contraris a la sobirania de Catalunya? ¿Sobre quina base dibuixa aquesta caricatura classista-etnicista de l’actual confrontació democràtica entre unionisme i independentisme?

Per no parlar del col·lectiu Súmate, n’hi hauria prou que examinés els seus cognoms (Coll i Amargós) o els del seu cap a SCC (Josep Ramon Bosch i Codina) i els comparés amb els del número u de la CUP (Antonio Baños Boncompain) o de l’anterior ocupant d’aquest lloc (David Fernàndez Ramos), tots dos més “humils” en tots els sentits del mot. No, senyor Coll, Iglesias no ha “ regalado Podemos al soberanismo catalán ”. Només deu haver entès que la realitat és més complexa de com vostès la pinten.

La indecència de Felipe González

31.08.2015 06:00

Hi hauria moltes maneres de reaccionar a l’article tan indecent d’ahir de Felipe González. Una de molt senzilla seria recordar-li que va mentir als ciutadans amb referència al referèndum de l’OTAN i que hi va haver una sola persona que, plena de valentia, es va atrevir a portar-lo als tribunals. Es deia Lluís Llach i aquell valent avui és el número u per a Girona de Junts pel Sí.

També podríem dir-li que el president d’un govern que va fundar un grup terrorista per assassinar persones no hauria de parlar de què és legal o no. Com a mínim si li queda un gram de decència. La llista d’il·legalitats que ell i els seus van cometre, tant en política interna com internacional és tan llarga que seria millor que callés.

Però em permetran que explique una anècdota personal per a documentar gràficament la indecència del personatge. Indecència perquè Felipe González sap perfectament que tot això que diu és fals, perquè li ho ha ensenyat l’experiència.

A Lituània, a principi dels anys noranta, vaig ser testimoni directe d’una telefonada que no oblidaré mai. Jo era al parlament lituà fent una entrevista al vice-president, quan el president del país va explicar, commocionat, que acabava de rebre una trucada de Jacques Delors, aleshores president de la Comissió Europea, advertint-li que no seguiren intentant el procés d’independència. Allò era monstruós: en aquell moment hi havia tropes soviètiques a l’exterior de l’edifici i aquella gent lluitava per la democràcia, però el missatge de Delors va ser implacable: no acceptarem la vostra independència, no trenqueu l’URSS, no li poseu obstacles a Gorbatxov i per si de cas sapigueu que no us acceptarem mai com a membres de la Unió Europea. Ho va dir així: ‘Lituània no serà mai membre de la Unió Europea’.

Dies després un periodista ben important de La Vanguardia, i ja n’explicarà els detalls ell si vol, em va explicar que a la mateixa hora Felipe González sopava a La Moncloa amb alguns periodistes i els va explicar, ben cofoi, la trucada que acabava de fer Delors. Ho va rematar dient que el ‘problema lituà’ s’havia acabat i que ja no calia parlar-ne. Evidentment Lituània avui és independent i forma part de la Unió Europea, com tothom sap, de manera que és cert que el ‘problema lituà’ es va acabar, però no com pretenia Felipe González.

Que aquest mateix González trenta anys després diga que la independència és impossible és per això pura indecència. Ell, com a dirigent polític, sap que les independències són possibles i ell, com a persona, sap perquè ho ha viscut que les amenaces contra un poble que ja s’ha decidit a fer el pas, no valen per a res. No van valer a Lituània als anys noranta i no valen al Principat de Catalunya ara. Molt menys i tot si les perpetra un personatge amb tan poca ascendència moral com ell.

El gran adoctrinament

VICENT SANCHIS

A Madrid els alts poders de l'Estat i de la comunicació es fan, una vegada i una altra, la mateixa pregunta: què ha fallat a Catalunya perquè l'independentisme sigui on és? No tots, però. N'hi ha que no reconeixen
“el problema”, i santes pasqües. Senzillament, el separatisme, diuen, no és més que el patetisme d'un president que ha embogit. Van bé. I com es contesten els altres, els que toquen una mica més d'urpes la realitat? Atribueixen la potència del virus als efectes dels mitjans de comunicació –sobretot, els públics, però també alguns de privats– i a l'escola, massa catalana ella. Denuncien TV3 com el viver de la malaltia. “Massa independentista, a TV3”, volten i volten.
Aquesta és exactament la síndrome del geperut. Televisió de Catalunya és, en comparació, al món civilitzat, un mitjà com tants altres. Amb les mateixes virtuts i alguns defectes. Però, i Televisió Espanyola, que-paguen-tots-els-espanyols, com tant els agrada
de dir a ells dels mitjans públics catalans? Això sí que
no té homologació al món occidental. Un alarde d'orgull
i disbauxa nacionals. Tant com les privades, que emeten en domini públic, i per tant, de-tots-els-espanyols. Catalans inclosos. A la força. Ahir un informe de l'Observatori275.cat quantificava les aparicions de polítics catalans al programa La Sexta Noche. Resultats: unionistes, catorze (77,8 per cent); tercera via, quatre (22,2 per cent); independentistes, zero (0,0 per cent). Això sí que és equanimitat, honestedat, justícia i decència!

Casualitats i comitès

PEPA MASÓ

Falten 27 dies per al 27-S i a les portes de la campanya la maquinària electoral, la tradicional i la que no ho és tant, ja s'ha posat en marxa. Divendres ens esmorzàvem amb una gernació de càmeres esperant a les portes de la CatDem i de quatre ajuntaments l'arribada de la Guàrdia Civil per ordre de la fiscalia a la recerca de documentació amb un desplegament sense precedents, que va acabar a la seu de CDC. L'ombra de la corrupció i de 3% sura altre cop en període electoral a instàncies de l'Estat, un fet que s'està tornant habitual quan es tracta d'eleccions a Catalunya. Unes casualitats que de tan casuals resulten si més no sospitoses i no fan altra cosa que restar credibilitat i respecte als molts que diàriament treballen per fer justícia. Perquè investigar s'ha d'investigar, però hi ha moltes maneres de fer-ho i de fer saber que ho estàs fent. Hi ha qui sosté que això pot ser només l'aperitiu del que vindrà en els pròxims dies, en una maniobra per donar munició a aquells que volen torpedinar la unitat sobiranista.

Un altre front que també està en campanya és l'empresariat espanyol, liderat, ves per on, per catalans. S'espera que en els pròxims dies la CEOE i la Cambra de Comerç d'Espanya es pronunciïn obertament en contra de les eleccions plebiscitàries i alertin de les conseqüències, al seu parer, negatives per a l'economia (s'entén que espanyola) de la independència. És més, el president de la cambra espanyola, el cavista Josep Lluís Bonet, ja ha anat més enllà i ha demanat als empresaris que facin com ell i expliquin al seu comitè d'empresa què pot passar a la seva empresa si Catalunya esdevé un estat. Un exercici molt legítim, sens dubte, això d'alliçonar els treballadors, però recorda temps passats en què els treballadors feien allò que demanava l'amo, per por de quedar-se al carrer. Haurem de veure i sentir moltes coses d'aquí al 27-S, i es fa difícil esperar que es jugui net. Ja hi estem acostumats.

Francesc Boix

JORDI CREUS

L'abril de 1943, el cap de les SS, Heinrich Himmler, va entrar al camp de concentració de Mauthausen, a Àustria. Es tractava d'una visita rutinària del jerarca nazi al camp que va acollir la majoria de presoners republicans catalans i espanyols. Milers hi van ser assassinats. L'estampa de Himmler va ser immortalitzada per les càmeres dels SS. Se'l pot veure sortint del seu vehicle; passejant al costat del governador de Linz, August Eigruber; passant per davant dels barracons dels reclusos, o pujant les escales de la pedrera on tants presoners van perdre la vida. Altres fotos ens mostren els rostres d'altres mandataris nazis de visita al recinte, així com els dels responsables del camp en actitud relaxada. Aquestes imatges també ens ensenyen el patiment dels presoners i la mort d'alguns d'ells després d'haver intentat la fugida. Cap d'aquestes fotografies no hauria d'haver sortit mai de Mauthausen. Totes haurien d'haver estat destruïdes quan la derrota alemanya ja era evident. Per sort, dins del Servei d'Identificació del camp, hi treballaven alguns presoners republicans que es van jugar la vida per amagar més de vint mil negatius del laboratori. Un d'ells era Francesc Boix, que va passar quatre anys dins del ventre del nazisme, fotografiant amb la seva Laica tot l'horror que la condició humana pot arribar a projectar. Aquelles imatges, i les que Boix va sumar-hi un cop alliberat el camp el 5 de maig de 1945, van esdevenir una prova clau en els judicis de Nuremberg contra diversos membres de la cúpula nazi. Avui és possible contemplar-les –entre moltes altres instantànies d'aquest fotògraf barceloní– en una magnífica exposició al Museu d'Història de Catalunya. Una exposició que fa justícia i recupera per a tots nosaltres la vida i l'obra del pres número 5.185 de Mauthausen, el fill d'un sastre del Poble-sec que, després de perdre la Guerra Civil, mostraria al món els crims del nazisme.

Sense cap novetat a Espanya

La principal carència d'Espanya, allò que fa que no només molts catalans sinó també molts espanyols se'n desentenguin, és que no té cap projecte il·lusionant que vagi més enllà de la propaganda i d'explotar els tòpics més tronats aplegats en una anomenada marca Espanya morta d'inanició. Veient la falta d'idees motivadores que apostin pel futur per crear un país on tothom se senti còmode, els principals líders han de recórrer a la tàctica de sempre: invocar grans principis que no volen dir res perquè s'han desgastat a còpia d'utilitzar-los només quan arriben les eleccions per oblidar-los ràpidament un cop passen.

Els governs d'Espanya no poden oferir res a Catalunya perquè Espanya depèn en gran part de les aportacions econòmiques del nostre país, i qualsevol concessió suposaria empobrir-se i disposar de
menys recursos per fer i desfer. En vista de la impossibilitat d'oferir res concret, que seria l'argument democràtic per contrarestar l'independentisme, els principals partits espanyols han respost des de fa mesos amb un repertori limitat: l'amenaça, la por, negar als catalans la capacitat per saber el que els convé i, des d'ara, l'ús dels recursos de l'Estat per iniciar una guerra bruta.

Ara, Mariano Rajoy continua encastellat. No vol sentir a parlar d'independència. Felipe González, després d'insultar i ofendre, ofereix diàleg i pacte. Sí, però quin pacte? Als catalans, ja fa molts anys que ens enganyen perquè ara caiguem en aquesta trampa fàcil. Si el socialisme espanyol té una oferta concreta, no genèrica, que l'exposi. I si no que actuï com un partit que va néixer democràtic i republicà, i que deixi decidir en llibertat.

Manual per a una campanya bruta

01.09.2015 06:00

Hi ha dues maneres de fer una campanya electoral. Si pots guanyar, mires de seduir com més gent millor. Però si saps que no tens cap oportunitat de guanyar, no pots fer res més que empastifar tant com pugues l’altre a veure si tens un cop de sort i n’esquerdes la força, gràcies a un miracle. Si, damunt, l’elecció és tan important com la del 27-S, aleshores senzillament tot val.

Partint d’aquesta idea, aquest és un manual d’allò que ens espera aquests pròxims dies.

-Corrupció. Fins ara era la qüestió estrella, però s’amoïnen perquè no els causa l’efecte que esperaven, com es va veure divendres. Alerta, però, que se’n poden inventar de molt grosses o intentar variacions com ara apuntar ERC, Òmnium o l’ANC, o inventar-se qualsevol història sobre els membres independents de la llista. Sorprèn que l’escorcoll a CDC l’hagen cremat tan de pressa, de manera que podeu estar ben segurs que tenen algun numeret sorpresa preparat.

-Europa. Una de les qüestions de pes. Totes les dades indiquen que un percentatge de votants del sí s’espanta per la perspectiva de no ser a Europa. Aconseguir que algun polític europeu faça una declaració escandalosa sobre això, dient que en restarem fora, serà una prioritat. Evidentment que serà una declaració sense valor real, un favor poca-solta, però això importa poc: penseu que tot és campanya i prou.

-Pensions. Una qüestió estrella més. Com que a Escòcia va funcionar tan bé, es pensen que ací funcionarà. No veig que ací faça efecte, però ells ho intentaran. Un consell: a qui estiga preocupat demaneu-li que trobe una sola prova que mai un grup de pensionistes s’hagen quedat un sol mes, per qüestions polítiques, en algun país occidental sense cobrar. No les trobaran. Ni durant els moments pitjors. Com no passarà ara.

-Tot allò dels nazis… Amb això no cal amoïnar-se gaire, perquè és tan ridícul que sembla impossible que algú en faça cas. Tot amb tot, val més d’estar alerta perquè qualsevol declaració o fet al qual puguen agafar-se l’estiraran com un xiclet. Encara que siga minoritari. Segur.

-El poti-poti. El fet que s’haja aconseguit, amb Junts pel Sí, de crear una candidatura de país i no de partit i que la CUP en compartisca els objectius portarà a desqualificacions burdes. Ja ho intenten els uns i els altres —i com més passe la campanya més difícil serà distingir entre alguna esquerra i el PP. Els uns negaran la pluralitat i afirmaran que tots som uns babaus i que això s’acabarà amb un govern neoliberal. Els altres afirmaran que això s’acabarà amb un tripartit revolucionari d’esquerres i que els moderats se n’hauran d’allunyar com de la pesta. S’anul·len els uns als altres però no pararan ni un segon amb aquesta cançoneta.

-La por. Evidentment no poden amenaçar-nos que enviaran l’exèrcit, però hi ha moltes maneres de dir-ho sense dir-ho. Insinuacions sobre les conseqüències dels fets, fotografies, recordatoris històrics… Recordeu que la idea és fer por.

-Enquestes que ‘demostraran’ que perdrem. Les enquestes en campanya són una de les armes preferides. Que encara ningú no haja publicat una enquesta des que es va formar Junts pel Sí resulta ben cridaner i significatiu. No saben com han de cuinar les dades que tenen. Però això no impedeix que uns quants sectors ja ‘filtren’ enquestes inventades que ni tenen autor, ni dades verificables i que únicament volen posar nerviosos els independentistes. Fixeu-vos en l’argument que gasten sempre: que no arribeu, que perdreu i que per separat el resultat seria millor que junts. Intenten desestabilitzar l’aliança entre CDC i ERC com siga, ben conscients que és precisament això, la unitat, que ha canviat les regles del joc.

I contra tot això què hem de fer nosaltres? Doncs estar tranquils i junts. Ells ho veuen tot perdut i ho fien tot a treure’ns de la via. Especialment estigueu segurs que faran que passin coses els dies importants: l’11 de Setembre, el dia de l’acte central de Junts pel Sí, dos dies o tres abans del 27-S… I de la nostra reacció dependrà tot. De la nostra reacció i prou. Ells no volen convèncer els seus, sinó fer-nos dubtar a nosaltres, això no ho oblideu en cap cas.

Per tant, el meu consell és que tinguem molta calma i que insistim en l’argumentació. Sobretot no cal indignar-se, en cap cas, que perdre els nervis és regalar-los la victòria. I cal que no dubtem dels nostres. Diguen què diguen de qualsevol és més segur que siga una mentida o una exageració interessada. En el remot cas que hi hagués alguna cosa de veritat, si no caiem a la trampa, ja tindrem l’ocasió d’examinar-ho objectivament passades les eleccions. Però si és fals i per alguna raó ens ho creiem i això ens afebleix, penseu que podem perdre l’oportunitat del 27-S i després ens trobarem que ens han enganyat. A més, ja ho han fet abans i ho sabem, recordeu què va passar fa dos anys. Valdrà més que no ens en fiem. Literalment.

L’incident lingüístic de Cris Juanico

Víctor Alexandre

Ara fa uns dies, el cantant menorquí Cris Juanico –si hom no el coneix, en recomano vivament la discografia– va fer pública la discriminació lingüística que va patir en qualitat de client per part de la companyia naviliera Baleària. Ell, com és natural, s’hi va adreçar en català per tramitar la targeta d’embarcament, però el personal de l’empresa li va dir que no l’entenia i el va titllar de mal educat per faltar-los el respecte no parlant-los en espanyol, cosa a la qual s’hi va negar perquè en aquell lloc el català és llengua oficial. Davant d’aquesta negativa, els treballadors van requerir la presència de la policia espanyola, que, segons explica Juanico, “sí que m’ha obligat a canviar”.

Com podem veure, som davant d’un fet inadmissible per dos motius: el primer, perquè, certament, Juanico parlava en la llengua oficial del país i els empleats de Baleària tenen l’obligació de conèixer-la. Juanico, per tant, tot i tenir la llei al seu favor, es va trobar que Baleària no sols infringia la llei, sinó que l’esbroncava davant de tothom per exigir-los que la complís; i el segon, perquè privar algú de parlar la seva llengua al seu país constitueix un acte de xenofòbia –catalanofòbia, en aquest cas– que no es pot admetre de cap de les maneres i que hauria de ser denunciat jurídicament a instàncies europees.

Els tres segles de persecució de la llengua catalana i les diverses operacions que s’han dissenyat, i que encara es dissenyen, des de l’Estat per tal de fer-la desaparèixer –el País Valencià, les Illes i la Franja en saben un niu, d’això darrer– fan que molts catalanoparlants gairebé s’hi hagin acostumat i que les agressions, com la soferta per Cris Juanico, siguin conceptuades com ‘una més de les moltes que patim’. Cal parar compte en aquest detall, perquè justament el que pretenen és que assumim que la llengua espanyola és la ‘normalitat’, i que ‘l’excepcionalitat’ és la llengua catalana. En altres paraules, el missatge subliminar que volen que interioritzem és aquest: la llengua catalana pot ser útil per parlar amb la iaia, però no pas per adreçar-se a algú situat darrere un taulell. És un missatge, aquest, que ha fet tant de forat, que són moltíssims els catalans que, cada cop que s’adrecen a algú per demanar-li per un carrer, ho fan en espanyol per por de no ser entesos i no parlen en català fins que l’interpel•lat els respon en aquesta llengua. Tot sovint, però, com que l’interpel•lat també ha interioritzat el mateix missatge, el diàleg s’esdevé en espanyol sense que cap dels dos sigui conscient de fins a quin punt la seva actitud resta raó d’existir a la llengua catalana.

Tot plegat fa que el degoteig de discriminacions contra el català sigui una constant, com ara el cas de les dues mares de Terol i Tenerife que, en decidir venir a viure a Catalunya, han vist retirada la custòdia dels seus fills per raons de llengua. La majoria de les discriminacions, però, passen desapercebudes perquè molts dels catalans que en són víctimes s’estimen més callar i acotar el cap. Vull dir que només arriben a la premsa les situacions en què algú es planta, com va fer Cris Juanico. En el seu cas, a més, hi ha el component del nom. Vull dir que el fet que la persona discriminada sigui coneguda dóna més ressò a la notícia. No cal dir que Baleària, ràpidament, ha volgut banalitzar l’incident, talment com si tot plegat fos una niciesa. Però no ho és pas. Si Cris Juanico fos italià, francès o portuguès, no hi hauria hagut cap incident. Baleària ha de saber que els seus empleats són imatge d’empresa i que, a més, té l’obligació d’exigir-los el coneixement de català per treballar a les seus on aquesta llengua és oficial. És Baleària, qui ha de parlar la llengua del ciutadà, i no pas el ciutadà, la llengua dels empleats que contracta Baleària.

A banda d’això, hi ha un detall de l’afer que crida l’atenció. Em refereixo a la intervenció de la policia espanyola. Juanico diu que la policia “sí que l’obliga a canviar”, fent-lo parlar en espanyol. Juanico, naturalment, és lliure de fer el que vulgui, però cal remarcar que la policia no tenia cap dret ni cap poder per impedir-li expressar-se en català. Cap ni un. Juanico, doncs, podia haver-se mantingut en català sense cap problema. Era la policia, qui tenia l’obligació d’entendre’l. I si no l’entenia, cosa improbable, tenia igualment l’obligació de demanar a Baleària que Juanico fos atès per algú que parlés català. El deure de la policia dels estats democràtics, a diferència de la dels estats totalitaris, és defensar els drets dels ciutadans. Especialment els del seu país, que són els qui li paguen el sou. Però, ben mirat, potser ja és normal que la policia espanyola no defensi els nostres drets. Sembla que té ben clar que no som espanyols. El més assenyat, per tant, no és pas discutir. N’hi ha prou que, tot negant-nos a canviar de llengua, els abracem i els donem les gràcies.

Ada Colau, aliada del PP

"El regal que l'alcaldessa farà a Mariano Rajoy vetant l'entrada de Barcelona a l'AMI és el més gran que s'haurà fet des de Catalunya al Partit Popular en lustres"

Lluís Bou

L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, cometrà la setmana vinent el seu primer gran error de conseqüències polítiques, quan vetarà que la capital catalana s'adhereixi a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). El regal que Colau farà al president espanyol, Mariano Rajoy, és el més gran que s'haurà fet des de Catalunya al PP en lustres. I que això ho faci la candidatura que treia pit i donava lliçons com a rupturista, frega el sarcasme. Colau serà la setmana vinent, mal que li pesi, una important aliada del PP.

El ple de l'Ajuntament votarà dilluns si Barcelona se suma a l'ANC, i la proposta guanyarà amb els vots de CDC i ERC, però això no servirà per res. Els regidors de Guanyem s'abstindran seguint les ordres de Colau i això impedirà arribar a la necessària majoria absoluta del consistori, amb la qual cosa provocaran que la iniciativa fracassi.
Per al govern del PP seria un revés que Barcelona s'adherís per primera vegada a l'AMI, i ja veuran com l'executiu popular es felicitarà de l'actitud col·laboracionista de Colau.

És del tot justificable que l'alcaldessa s'excusi d'acudir a la manifestació de la Meridiana atenent la seva responsabilitat institucional, i a més si hi envia algun tinent d'alcalde. Però una altra cosa és fer el joc al PP vetant l'adhesió a l'AMI en un moment de tanta transcendència com el que viu Catalunya. És un fet polític gravíssim que tindrà repercussió, perquè no és un rentar-se les mans com va fer Ponç Pilat sinó una aposta política conservadora que acabarà defensant els interessos de l'Estat. Això, que no ens enredin, no és defensar el dret a decidir sinó començar a seguir l'estela erràtica del PSC.

A Felipe González

"Com tu no dones cap idea en quant al tema cabdal de com consultar la gent, no queda altre remei que tirar endavant per 'la via di mezzo'"

Montserrat Nebrera

Eres el mite polític de ma mare, filla d’un comandant republicà afusellat al penal de Santoña cap al final de la Guerra civil, i d’una dona insubornable que hi esperava dempeus les bombes mentre la gent del seu voltant s’amagava als refugis antiaeris. Vas ser també el destí final del vot de mon pare, quan va veure que el PSP de Tierno Galván acabava en el sac d’aquell PSOE que tant va mimar la socialdemocràcia alemanya. Jo mateixa et vaig votar un cop amb el nas tapat, quan la meva consciència política era encara la familiar. Ets el marc de referència de milers de famílies espanyoles, captivades per la teva oratòria que imaginava el somni de què Espanya no fos reconeguda ni per la mare que la va parir, sobretot quan encara la solidesa intel·lectual de la proposta socialista passava pel sedàs del sempre jacobí Alfonso Guerra.

Però de la mateixa manera que aquell temps de transició obligava a optar entre la llibertat i el passat; de la mateixa manera que aleshores Catalunya es va comprometre amb la història del canvi i, com tu dius, el va protagonitzar en certa manera, ara, davant els nous temps que tu mateix has intuït (són la raó de ser de la teva carta), Catalunya torna a ser pionera en les preguntes, potser amb errors i amb covardies, potser amb interessos inconfessables (tant com poden ser els teus) en alguns dels seus personatges capdavanters. Catalunya és qui ha reflexionat i significat el temps de canvi, el final d’un recorregut, la necessitat de fórmules noves, almenys en un dels terrenys, el del model territorial, que pugui satisfer el que històricament s’havia conegut com les Espanyes.

Ho ha estat des de sempre. Els mateixos enemics de la idea (jo he estat entre ells durant molt de temps, pensant possible el que tu de forma menys ingènua que la meva reflecteixes en la teva carta) s’han fet ressò de les propostes catalanes: quan Catalunya va emprendre la via “ràpida” per construir l’autogovern, Clavero Arèvalo la va voler també per Andalusia; quan es va voler la reforma de l’Estatut català, Andalusia el va copiar fins on li va permetre la vergonya i la clàusula Camps de l’Estatut valencià es va voler apropiar de qualsevol idea, dret o competència que a Catalunya poguéssim imaginar. Ara, quan es parla de preguntar a la població catalana què volen per al futur, tot és escàndol i crítica, però si per un cas el govern central fos capaç d’acceptar qualsevol mena de consulta, no dubtis que al cap de poc, en tindríem una altra a qualsevol part del territori.

Tens raó, Espanya no seria Espanya sense Catalunya. De fet és una errada parlar de “Catalunya i Espanya”, quan en som una part, reconegudament essencial, tan important com per motivar la teva carta. Res a la resta tornaria a ser igual, de fet crec que no tindria sentit parlar d’Espanya sense Catalunya, per la qual cosa ens hauríem de preguntar (irònicament al menys) quina de les dues parts tindria més dret a romandre a la Unió Europea, més encara, si fora possible pensar una Unió Europea prescindint de qualsevol de les parts fruit de la “desconnexió”.

Per això és injust que diguis que el President Mas vol convertir Catalunya en una mena d’Albània del segle XXI. No ho seria ni quedant-se’n fora. Ja no pot ser-ho quasi bé ni la pròpia Albània, com pensar-ho per la Catalunya que Espanya (diu que) vol tenir dins seu?

Però el tarannà de la teva carta demostra fins a quin punt és difícil recuperar posicions i reconsiderar aquesta crisi, la més important que ha sofert l’Estat des del segle XV, ja que no és possible arreglar les coses per les armes, com en altres moments de la història podia ser versemblant. Parles de la il·legalitat de l’actuació de Mas, quan tot el que ha esdevingut fins ara és justament per la seva voluntat de no saltar-se la llei. En altre cas, haguéssim fet una consulta amb urnes de cartró, sense cap efecte vinculant? Parles de què aquestes coses s’han de resoldre entre tots (també ho diu Rajoy!), però sense explicar de quina manera fer-ho, i menys encara explicant com es resol l’atzucac d’una situació que no es vol conèixer: la possibilitat de que a Catalunya la majoria de la gent hagués ja desconnectat d’Espanya per la via sentimental, que és la més important, la única que manté vives les nacions.

I saps què? La culpa es vostra. Vostra i de Franco. Ell es va apropiar d’una bandera (tan roja i gualda com la catalana, tot s’ha de dir) i vosaltres, els socialistes, que vàreu canviar tantes coses, que vàreu conquerir tantes llibertats, vàreu tenir complexes en defensar els mateixos colors que el dictador. Quan el gran banderot d’Aznar va arribar a la plaça Colon de Madrid, quan Zapatero va començar a parlar del “Gobierno de España” ja era tard per una joventut que ja no et té com a mite, no sap el què és Espanya i no recorda la transició (te’n dono fe, soc professora des de fa trenta anys).

Mentrestant a Catalunya molta gent sí tenia clar el seu sentit patriòtic, altres s’han afegit per indignació, per conveniència, o pel convenciment que recomençar en petit és la única opció, i haig de reconèixer amb certa pena, crec que la partida està guanyada. Almenys, i en això m’hi tenen clarament al seu costat, en el fet que no es pot seguir endavant sense preguntar a aquest racó de la Mediterrània què vol ser de gran. Com tu no dones cap idea en quant al tema cabdal de com consultar la gent, excepte criticar l’immobilisme del PP (va en la vostra genètica, perquè en el fons i en aquest tema penseu el mateix), no queda altre remei que tirar endavant per “la via di mezzo”. Al cap i a la fi, què us en preocupa? Esteu convençuts que Junts pel sí no guanyarà. Així doncs, a qui has adreçat la teva carta? Els meus pares ja no hi són. De tant en tant em pregunto què dirien. “Com? Que Felipe ha dit això??”

«L'estelada que té penjada la meva mare andalusa representa la llibertat moral que no tens, Felipe González»

Emotiva carta en resposta a l'expresident del govern espanyol

Redacció*| Actualitzat el 31/08/2015 a les 17:44h

*13 comentaris

Arxivat a:*Política,*carta,*procés,*Felipe González,*independència

La*carta de Felipe González carregant contra el procés català*ha provocat centenars de reaccions a la xarxa. Una d'elles és la de Montserrat Ximenez Ber. L'emotiva carta que ha publicat al seu Facebook, i que ha compartit Súmate, ja acumula més d'un miler de lectures.

En l'escrit, la dona assegura que les "mentides" de Felipe González van fer "plorar" la seva mare, nascuda a Andalusia i que "moriria per la seva terra catalana". "Ella et va votar diverses vegades fins que tu ho vas fer impossible per la teva incompetència manifesta. Des d'Andalusia vam venir morts de gana, mentre senyorets acomodats nadaven en l'abundància (com tu fas ara), i a Catalunya vam trobar una oportunitat" relata.

"Penseu que som colons i que la nostra existència i el nostre futur, així com els de tota la nostra maleïda descendència, són vostres", lamenta Ber. I afegeix: "La meva mare s'ha sentit dolguda i al mateix temps alleugerida. Les teves paraules han evidenciat que l'estelada que té penjada al seu balcó representa la llibertat moral que tu no tens per parlar de nosaltres".

Majoria d’empreses catalanes a favor del procés

Les patronals i cambres catalanes es pronuncien i la Ministra de Treball mira cap a una alta banda
Aquest dijous el Consell de Cambres de Comerç de Catalunya i diverses patronals catalanes com Pimec, FemCat i Cecot celebraran un acte per donar suport al procés. Mentrestant la Ministra de Treball i Seguretat, Fátima Báñez, demana “seny” a Catalunya i assegura que “alguns empresaris” afirmen que la inestabilitat política del país suspèn projectes empresarials. Bánez ho diu només unes setmanes després que el seu company a l’Executiu i titular d’Economia, Luís de Guindos, assegurés que el procés català no està tenint cap efecte perquè els empresaris són “racionals” i no creuen en escenaris irreals. Tot plegat dibuixa un escenari on l’empresariat català cada vegada està més convençut de la necessitat de la independència i on les patronals espanyoles es queden soles recorrent a un discurs de la por que ja està superat.

Les empreses catalanes a favor del procés

Segons informen el diari Ara i l’ACN, serà aquest dijous quan una gran representació del sector empresarial català es trobarà per subscriure el compromís adquirit amb el full de ruta català. Una posició que ja van manifestar l’any passat quan fins a 28 associacions empresarials, entre les quals les 13 cambres catalanes i el Consell de Cambres, i patronals com la Pimec, la Cecot i FemCat, van presentar el “Manifest del far” i van adherir-se al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Segons avança l’Ara, en el nou text les entitats signants – que representen en total més de 300.000 empreses, i una quantitat similar d’autònoms- reiteren el “suport incondicional al procés” per exercir el dret a decidir, el compromís de respectar i fer costat a “la decisió que prengui el poble de Catalunya” i la voluntat d’adaptar les empreses a la nova situació.

Mentrestant el govern espanyol no sap què dir

Durant la seva visita ahir a Sant Cugat la Ministra de Treball i Seguretat Fátima Báñez va recórrer al discurs habitual de l’unionisme espanyol en els cercles econòmics, el de la por. Un discurs que ja ha quedat totalment obsolet i que amb l’anunci del compromís de l’empresariat català perd tota mena de sentit. I en aquest cas, a més, la falta d’arguments sòlids per part del Govern espanyol va jugar una mala passada a la Ministra, que en un intent de recórrer al catastrofisme, va assegurar que la inestabilitat política de Catalunya està passant factura a l’activitat econòmica, just unes setmanes després que el Ministre d’Economia Luís de Guindos volgués treure credibilitat al procés i afirmés que la qüestió catalana no té cap tipus d’efecte sobre l’economia perquè els inversors no creuen en “escenaris irrealitzables”.

Es la dignidad, estúpido!!

La has hecho llorar. Has hecho llorar a mi madre con tus palabras, Felipe González. Mi madre es andaluza, de Granada. Ella ama sus raíces andaluzas y moriría por su tierra catalana, de la misma forma que hizo su madre, mi abuela, que descansa en paz en Cataluña. Pero tú la has hecho llorar con tus mentiras de truhan acomodado acerca de la ruptura social y del rechazo a los que no tienen “pedigrí”. Ella te votó en repetidas ocasiones hasta que tú lo hiciste imposible por tu incompetencia manifiesta. De Andalucía nos vinimos muertos de hambre, mientras los señoritos acomodados nadaban en la abundancia (como haces tú ahora), y en Cataluña encontramos una oportunidad, la oportunidad de trabajar duro, durísimo, para poder tener una vida digna y un futuro para los nuestros. Y nadie falló en ese compromiso: hubo trabajo duro y oportunidad. En Cataluña vamos todos a una, sin mirar el origen, y con un destino común: la libertad de decidir y de construir un futuro personal y colectivo mejor para nosotros y nuestros seres queridos. Este es, sin duda alguna, el punto más fuerte del movimiento independentista, su capacidad de integración en pos de un futuro mejor, y eso gente como tú, Aznar, Guerra, Zapatero, Ibarra, Vara, Monago, Bono, Rajoy, Feijoo, Cospedal y muchos otros, sois incapaces de entenderlo. Pensáis que somos colonos y que nuestra existencia y nuestro futuro, así como el de toda nuestra maldita descendencia, os pertenecen. Nada más lejos de la realidad. Notais nuestro aliento en vuestro cogote, y lo vais a sufrir directamente, en vuestros bolsillos. Mi madre se ha sentido dolida, muy dolida, y al mismo tiempo aliviada. Tus palabras le han dado la total seguridad que la estelada colgada en su balcón representa la libertad moral que tú no tienes para hablar de nosotros, pero sobre todo representa la misma oportunidad de futuro para sus hijos que hace 60 años buscaba su madre para los suyos al venir a Barcelona. Cuando se ha recuperado del golpe que han supuesto tus feas palabras, me ha dicho: “Niño, le tenemos que estar muy agradecidos. Si escribes algo dale las gracias por ayudarnos a decidir. Aunque él no lo sepa y nos niegue incluso ese derecho, nos ha ayudado a nosotros y a los que están por venir”. Nosotros también somos EZ, como tú. Desde aquí, y en nombre de todos los EZ de Cataluña que así lo vean, te damos las gracias por ayudarnos a decidir luchar a muerte por brindar a los nuestros la oportunidad de tener un futuro digno lejos de caciques, e incultos ilustrados (y forrados), como tú. Es la dignidad, estúpido! Apa, bon vent i barca nova!

Felipe González ens demostra que o independència o misèria

Que l’anomenat diari dels progres espanyols publiqui un article de l’ex-president espanyol Felipe González com a editorial del diari, el posi a portada i insulti a centenars de milers de ciutadans catalans per voler ser democràticament ciutadans lliures, és una clara mostra que a Espanya els polítics i els mitjans de comunicació practiquen un sectarisme digne d’estudi.

L’article de Felipe Gonzalez, el president espanyol que va autoritzar la guerra bruta de l’estat amb la creació dels GAL i que ha estat un exemple d’utilització del poder per enriquir-se, és una prova evident que no ens queda cap més solució que la independència.

Que persones com Duran i Lleida, Pedro Sánchez o el mateix Rajoy li donin cobertura, mostra que la desesperació comença a fer forat a Espanya davant la força democràtica de tot un poble en moviment, la revolució dels somriures comença a fer mal a Espanya. Cal també lamentar la poca consistència i els silencis de l’esquerra federal catalana davant els insults de la carta de Felipe González, el silenci d’Ada Colau o Joan Herrera diu moltes coses.

L’article que publica la capçalera del Grup PRISA, empresa en fallida econòmica, no tindria cabuda en un diari de cultura democràtica. Que González acusi a tot un poble de practiques nazis i l’amenaci amb un futur tràgic, mostra la deriva personal d’un president espanyol que, amb les mans tacades de sang, actua com molts altres caps de l’estat espanyol.

Cap demòcrata hauria de trigar ni un segon a denunciar un article com aquests, però un cop més l’esquerra espanyola calla, excepte algunes honroses excepcions com la de Ramón Cotarelo i alguns altres, i al lamentable silenci s’afegeixen els suposats revolucionaris espanyols com Pablo Iglesias i els dirigents de Podemos.