Forero Bloqueado
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
|
//*//Com seguem espigues d'or, quan convé seguem cadenes//*//Bonic el plat, sí senyor!
Bump:
Cita:
Tribunes i clavegueres felipistes
"Felipe González és -potser amb l'únic dubte d'Alfonso Guerra- el polític més farsant que ha generat la política espanyola"
Salvador Cot
En un context altament competitiu, crec que Felipe González és -potser amb l'únic dubte d'Alfonso Guerra- el polític més farsant que ha generat la política espanyola. De fet, algunes de les seves mentides han tingut efectes mesurables i fins i tot rellevància històrica, com quan va prometre ajudar el Front Polisario (1976) o, més encara, quan la famosíssima promesa: "Si entrem a l'OTAN per decret, en sortirem per decret" (1981).
Un cop al poder, González va continuar fent de la impostació i l'engany l'eix de la seva política. Ell, per exemple, va ser el primer a negar el finançament il·legal del seu partit, en data tan primerenca com 1984: "No he rebut ni un duro, ni una peseta, ni de Flick ni de Flock". Ho recorden? Els diners foscos van generar més oportunitats per a la falòrnia felipista. Quan es va conèixer el tràfic d'influències del cas Guerra, González va sentenciar: "Dos pel preu d'un" (1990)... Naturalment, no va plegar. Per què? si "tant se val si el gat és blanc o negre, l'important és que caci ratonins" (1985).
Tot i així -i sense ser la seva especialitat- Felipe González també ha fet algunes incursions en el camp de la veritat. D'entrada indirectament, quan se l'acusava d'haver ordenat els assassinats del GAL: "No hi ha proves, ni n'hi haurà mai". Fins que un dia, un sol dia, va permetre's el luxe de dir la veritat: "Al meu parer, l'Estat de dret es defensa a les tribunes i els salons i també a les clavegueres. I quan es tingui la maduresa per entendre que també les clavegueres operen dintre de l'edifici de l'estat de dret, aleshores haurem superat aquestes discussions".
"Pueden creerme", diu Felipe González a El País. Efectivament, tribunes i clavegueres.
|
http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/08/tribunes_i_clavegueres_felipistes_112086.php
Bump:
Cita:
10 hores per anar a votar: l'odissea del vot exterior
Testimonis de catalans a l'estranger mostren l'actitud "obstruccionista" de l'Estat per evitar un suport sobiranista clau
Bernat Vilaró
"Sabeu que som aquí, ajudeu-nos!". Així de contundent es mostra Marta Camps, coordinadora de l'ANC de Washington i secretària de l'entitat als EUA quan parla de les dificultats que tenen els catalans residents a l'estranger per poder votar a les eleccions. "Sempre hem tingut molts problemes", afirma Camps, que assegura al Singular que en una ocasió li van arribar les paperetes electorals amb cinc setmanes de retard. "I això és normal aquí", lamenta.
En primer lloc, els catalans residents a l'estranger han de demanar que volen votar, dins d'un termini que -en el cas de les eleccions plebiscitàries del mes que ve- acabava aquest 29 d'agost. Més endavant reben les butlletes i els sobres. Llavors poden votar per correu certificat o bé presencialment al consolat entre el 23-25 de setembre.
Això és la teoria, perquè a l'hora de la veritat "tot són problemes". Per exemple, la gent que viu a Carolina del Nord ha de fer més de 10 hores en cotxe per poder arribar al punt de votació. "I això si arriben les paperetes a temps!", exclama Camps, que afegeix que en les últimes eleccions europees li van arribar les butlletes el dia abans que acabés el termini. "Hi ha hagut moltíssims anys que no he pogut votar a les eleccions al Parlament i al Congrés", lamenta.
Independència express
"No tenim llei electoral pròpia, depenem de Madrid i això és un problema", assegura la secretària de l'ANC als EUA. De fet, un cop s'ha aconseguit votar, tampoc es té la garantia que la butlleta arriba a bon port: "No sabem a on van a parar els nostres vots un cop arriben a l'ambaixada". Quan l'exvicepresidenta del Govern Joana Ortega va visitar Washington, Camps i la comunitat catalana va parlar amb ella per denunciar aquests problemes i exigir solucions, "però no s'ha pogut arreglar res".
"Si tots els catalans a l'estranger poguéssim votar, l'endemà del 27-S ja seríem independents!", manifesta, que cataloga l'odissea del vot exterior de "vot robat". "És molt greu, perquè votar és un dret", conclou Camps, que de moment està esperant que li arribi a casa el material per poder votar des de Washington.
Emili Perona, coordinador del Consell de les Assemblees Exteriors (CAE) de l'ANC, viu a Itàlia i explica en una conversa a El Singular que "aquí només hi ha opció de votar a Roma i Nàpols. La gent que viu a la resta de ciutats ha d'agafar un avió". Aquesta dispersió territorial és "brutal", segons Perona, que alerta que el segon gran problema és la divisió de responsabilitats. I és que les oficines de cens electoral treballen perquè es pugui demanar el vot, però l'enviament final el fa Correus.
La mà de Margallo
"Es passen la pilota quan hi ha problemes", explica Perona, que afegeix que per part de l'Estat "tampoc hi ha un gran interès en arreglar totes aquestes dificultats logístiques en tractar-se d'unes eleccions al Parlament català". I és que el govern espanyol sap perfectament que el vot exterior penalitza l'unionisme. "És un vot clarament sobiranista, per això el ministeri d'Afers Exteriors fa obstruccionisme".
De casos i testimonis n'hi ha moltíssims. Un català resident a Londres va ser tractat "de manera humiliant", informa Perona. "No el van atendre fins que va reconèixer que Catalunya era Espanya". Malgrat tots els problemes, el coordinador del CAE demana que "no s'ha d'espantar la gent, perquè cal que tothom que pugui vagi a votar". I en el mateix sentit que deia Camps, Perona també creu que "si els 250.000 catalans a l'estranger votem, farem la independència".
3.000 quilòmetres en va
Un altre testimoni arriba des de Knoxville (Tennesse, EUA). L'astrofísic Jordi Casanova explica a El Singular que ha arribat en aquesta ciutat fa un parell de setmanes i que encara està empadronat a Catalunya. L'opció més fàcil que té per a votar és inscriure's al Registre d’Electors Residents Temporalment Absents (ERTA), procediment que han de seguir els ciutadans residents a l'Estat espanyol que es troben temporalment a l'estranger.
Tennessee està adscrit al consolat de Houston (Texas), i Casanova s'hi va desplaçar el 24 d'agost amb tota la documentació necessària: la sol·licitud d'inscripció com a no resident, el certificat per al vot per correu d'electors temporalment a l'estranger, i les fotocòpies del DNI i el passaport. "Vaig fer 923 milles, uns 1.500 quilòmetres només d'anada, 3.000 quilòmetres en total", explica.
"Em van atendre a la finestreta, vaig sol·licitar la inscripció a l'ERTA, però quan vaig explicar que tenia un visat em van respondre que no m'hi podria inscriure, i que ho havia de fer al Cens Electoral dels Residents Absents (CERA).
"Se'm va denegar la inscripció al registre ERTA per tenir un visat de feina als EUA", detalla Casanova, que ha estat buscant informació i no ha trobat enlloc la incompatibilitat entre el registre ERTA i la possessió d'un visat. Tot i els problemes logístics, Casanova encara podria votar presencialment a Catalunya, però "no podré fer el viatge de cara al 27-S. Em temo que no podré votar", lamenta.
|
http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/08/10_hores_per_anar_a_votar_l_odissea_del_vot_exterior_111927.php
Bump:
Cita:
Corrupció i independència
«La corrupció que pugui haver patit o pateixi actualment Catalunya és, per tant, la raó més consistent i objectiva per intentar començar de nou»
Montserrat Nebrera | Actualitzat el 30/08/2015 a les 00:02h
16 comentaris
Te raó Sáenz de Santamaria quan diu que la justícia ha tenallat per igual PSOE, PP o CDC, tots ells partits de govern. De fet ara sembla lliurar-se’n UDC, però la federació on han anat de la mà amb els convergents durant dècades ben podria acabar esquitxant-los també, abans o després d’unes eleccions o altres. És possible que això passi amb els partits que han tocat el poder. De la resta sols queda esperar, mentre el sistema s’afanya en trobar si en algú dels seus membres hi ha draps personals que es puguin airejar per aconseguir aquesta demolidora conclusió, a semblança d’una teràpia de grup, de que tothom és igual i que sols cal la temptació adequada per demostrar-ho.
En el decurs de les investigacions judicials sobre Teyco, com passaria amb qualsevol altre, són necessaris escorcolls en seus municipals, en seus de partit, en fundacions vinculades a partits... tot això remet a CDC, potser a un passat llunyà, però no per això menys conegut. Quan jo intentava trobar donacions altruistes per al projecte d’Alternativa de Govern, algú que havia estat proper a CiU, en una conversa que no oblidaré mai, em va dir que necessitaria molts voluntaris que tinguessin ganes de treballar a canvi d’un no res present, però sobre tot d’algú molt ric que s’enamorés del projecte.. com havia passat, em va dir, amb en Sumarroca envers Pujol.
Cal sols l’amor? O dit d’una altra manera, es tracta d’un amor sense condicions? O és un do ut des, on s’aposta per algú que en arribar al poder podrà retornar el favor? I un cop retornat, per què no reiniciar la roda, cobrant el “favor” amb, per exemple un percentatge del preu d’una adjudicació d’obra? Pensar que això sols ha pogut passar amb CDC és infantil. Tots els que clamen tenint les pròpies ombres de finançament, els propis intercanvis de favors a punt de descobrir, descoberts o fins i tot jutjats resulta tan patètic com decebedor. Sentir els “emergents”, que saben com sé jo el preu que se’ls demana per tenir diners que paguin els professionals de la mercadotècnia electoral, les pancartes, els anuncis, els sopars de germanor o els globus a les fires, sentir alguns dels seus membres, vinguts de formacions ja condemnades, aixecar la veu per criticar les fórmules que hauran de seguir mentre el sistema normatiu que empara, permet i desprès denuncia tot això no canviï, és encara més desesperant. Persones concretes són íntegres, però el sistema és en sí mateix la font de tota la corrupció. Són els partits les estructures d’on raja el pus.
Per això mateix vincular la corrupció amb la situació actual i la voluntat d’una part important de la població catalana de construir un nou estat és a la vegada comprensible i inacceptable. Comprensible perquè no per qualsevol destí val la pena el viatge. Inacceptable perquè ni Sodoma va aconseguir sumar deu justos, ni a Catalunya, tan mortal com qualsevol lloc del món, es pot pensar en res de futur on no s’inclogui algú o alguns que arrosseguin pedres a les motxilles; però com tampoc en deixen d’haver en les butxaques dels que critiquen! La independència, si de cas, i a banda de la gent que per sentiment marxaria d’Espanya ni que fos per morir de gana, és una oportunitat per construir un sistema polític i una societat diferent, aprenent dels que millor ho han fet, intentant lluitar contra una inèrcia de segles de la què Catalunya ha participat com la que més.
La corrupció que pugui haver patit o pateixi actualment Catalunya és, per tant, la raó més consistent i objectiva per intentar començar de nou; i pel que s’està veient això sols és possible des de la petita sobirania que permet un estat propi en aquesta societat multipolar de grans organitzacions polítiques i corporacions econòmiques gegantines que caracteritza el segle XXI.
|
http://www.naciodigital.cat/opinio/11383/corrupcio/independencia
Bump:
Cita:
Carta a Felipe González
«Mai un document havia ajuntat tanta displicència, tanta arrogància, tanta incomprensió, tants tòpics, tanta superioritat moral, tant de colonialisme, tanta mentida i tanta maldat»
Vicent Sanchis | Actualitzat el 31/08/2015 a les 00:02h
Afegeix un comentari
Mai un document havia ajuntat tanta displicència, tanta arrogància, tanta incomprensió, tants tòpics, tanta superioritat moral, tant de colonialisme, tanta mentida i tanta maldat com la carta oberta titulada “Als catalans” que ahir va publicar l’expresident espanyol Felipe González en les pàgines del diari que sempre ha fet servir com a palangana.
Un a un, González hi desgrana tots els “grans” arguments que la dreta i l’esquerra espanyola han enramat darrerament per amagar un concepte tan elemental com la incomprensió. I la intolerància. “Usted, señor general, no nos entiende”, deien amb veu trencada les veus de Quilapayún a la cantata Santa María de Iquique. Vostè, president, no ens entén, cal repetir ara aprofitant-ne la fórmula. Senyor González, vostè ni entén ni vol entendre ni entendrà mai els catalans que no pensen com vostè. Des d’aquesta falta total de comprensió, no hi pot haver, de cap manera, la comprensió que vostè demana al final de la carta. Com hi ha d’haver comprensió si vostè no comprèn res? Com pot haver-hi enteniment des de l’autoritat moral més descarnada?
Quins són aquests “arguments”? En primer lloc, LA LLEI. Escrit, així, amb majúscula, pel senyor González. LA LLEI obliga i la llei mana. La llei, però, senyor González, es fa al Parlament espanyol on hi ha exactament la mateixa incomprensió que vostè perpetra. I quan algú com vostè, o menys jacobí que vostè, com José Luis Rodríguez Zapatero, va proclamar “apoyaré” la que emani del Parlament de Catalunya, els mateixos socialistes, vostès mateixos, amb Alfonso Guerra i Javier Solana al davant, van perpetrar l’ofensiva més bèstia que havia patit aquest país des del franquisme.
En segon lloc, l’“aldeanismo”. Afirma l’expresident González que Catalunya vol “desconnectar” del món en el moment “en què vivim en la societat més connectada de la història”. L’argument fa riure. Per capciós. Per simple. Per poc intel·ligent. Ningú vol desconnectar del món, amic González, només d’un Estat que menysté el sentiment de la majoria dels catalans i que castiga econòmicament fins a la burla aquest país. En la seva ridícula caricatura, Felipe González arriba a demanar-se: “Com és possible que es vulgui dur el poble català a l’aïllament, a una espècie d’Albània del segle XXI?”. Però d’on trau, tota aquesta gent, que Catalunya vol aïllar-se de ningú? Qui es pot atribuir amb tanta barra el monopoli de la connexió? Ara sí que estem aïllats, d’Europa, senyor González, gràcies a la xarxa radial d’alta i estúpida velocitat ferroviària que vostè va inaugurar. I són vostès mateixos els qui enes volen aïllar més, d’Europa, amb un veto que no els ha demanat ningú. Qui aixeca murs?
En tercer lloc, el personalisme. Al llarg de tota la carta, Felipe González fa referència directa a Artur Mas com l’origen de tots els mals. Això només ho pot fer un personalista, un cabdill, algú que va creure encarnar la divina providència. Algú que redueix els anhels de la majoria d’un poble a una persona perquè no sap veure la realitat d’una altra manera. Espanya n’ha estat plena, d’aquests personatges i aquestes visions reduccionistes, al llarg de tota la història. Encara no se n’han desempallegat.
En quart lloc, l’aventurisme. Exigeix, el senyor González, que els catalans no es deixin arrossegar per “una aventura il·legal i irresponsable que posa en perill la convivència entre els catalans, i entre ells i els altres espanyols”. L’aventurisme, senyor González, pot arribar a ser més interessant que la desventura. És el cas. Vostè també va ser un “aventurer” durant uns anys, pocs. Ja ni se’n recorda.
En cinquè lloc, la bogeria fanàtica. Els partidaris de la independència a Catalunya són uns malalts, uns fanàtics que volen dividir “els catalans entre ells i els altres espanyols”, amb criteris de “pedigrí”. Que volen destruir “la convivència secular en aquest espai públic que compartim”. Com el “compartim”, senyor González. Qui comparteix què? Qui mana i qui es resigna a obeir? L’expresident espanyol parla com si els catalans tinguessin les mateixes armes que l’Estat –l’Estat del senyor González–, que no es cansa de destruir convivències.
En sisè lloc, la ignorància. Perquè, aquest deliri, “en el límit de la follia”, com s’atreveix a proclamar Felipe González, “comença a oferir la ciutadania catalana als aragonesos, valencians, balears i francesos del sud”. La ciutadania, president González, depèn de dos: de qui l’ofereix i de qui l’accepta. Espanya l’ofereix però també l’imposa. Deu ser per això que a vostè no li agraden les ofertes. Pel que fa als conceptes “aragonesos” i “francesos del sud”, hauria de saber vostè de què parla. Però, què n’ha de saber vostè, d’“aragonesos” i “francesos del sud”?
En setè lloc, i més perillós, l’amenaça. “No aconseguiran, trencant la legalitat, seure en una taula de negociació ningú que tingui el deure de respectar-la i fer-la complir. Cap responsable pot permetre una política de fets consumats, i menys trencant la legalitat, perquè convidaria altres aventures en sentit contrari”. És a dir, el senyor González, el socialista González, adverteix que “els responsables de fer complir la legalitat”, que tenen la força, no es deixaran intimidar. Ja ho proclamen, una vegada i una altra, però és lamentable que ho facin amb el suport d’algú que es considera “progressista”. I encara és més lamentable que ho faci alertant de la irrupció dels “aventurers en sentit contrari”. Li agraden més aquests aventurers a vostè, senyor González?
En vuitè lloc, la mentida. Afirma Felipe González que “es comencen a sentir veus de rebuig contra els que no tenen pedigrí català”. Quines veus, senyor González? Les que deformen la gent com vostè? I que els ciutadans “sense pedigrí”, “se senten avui angoixats perquè estan limitant la seva llibertat per expressar el rebuig a aquesta aventura, perquè els neguen i els coarten la seva identitat –catalana i espanyola–, que viuen com una riquesa pròpia i no una contradicció”. Qui se sent intimidat a Catalunya, senyor González? Qui aguanta amenaces, inspeccions fiscals i querelles? En quina mena de fangar poua vostè la informació?
En novè lloc i darrer, la falsa esperança. Afirma Felipe González que “necessitem reformes pactades que garanteixin els fets diferencials sense trencar la igualtat bàsica de la ciutadania ni la sobirania de tots per decidir el nostre futur comú”. El “fet diferencial”, l’autèntic fet diferencial, senyor González, és el de vostès. És l’únic que respecten. L’hegemònic i imposat. Amb l’excusa que és “el de tots”, “el que ens uneix”, “el compartit”. La “igualtat bàsica de la ciutadania” és una fal·làcia més. Perquè hauria de voler dit igualtat en la redistribució, en el finançament, en les inversions. El pacte no existeix quan una part, la poderosa, la de la força, no reconeix l’altra.
La carta de Felipe González conté tots aquests tòpics, totes aquestes mentides. La gran pregunta és per què no en fa unes quantes més, el senyor González, dirigides al president del govern espanyol, al president del Tribunal Constitucional, als capitans generals als seus barons territorials, a la presidenta d’Andalusia, a José Bono o a Alfonso Guerra, en un sentit igualment crític. Sempre són els mateixos el que cal que se sentin culpables.
Afirma Felipe González: “Fa gairebé dues dècades que vaig sortir del govern d’Espanya. No tinc responsabilitats institucionals ni de partit. He recuperat la senzilla condició de ciutadà, encara que en tot moment compromès amb el nostre destí comú”. La unitat del destí en allò universal. Senyor González, vostè no és cap ciutadà. És un ser profundament privilegiat. Autoritari, perdonavides, amenaçador, displicent, mentider i injust. No, li diem no, bwana González. Jo i uns quants més. Molts més dels que vostè diu i vol. Ho comprovarà el mateix dia 27.
|
http://www.naciodigital.cat/opinio/11384/carta/felipe/gonzalez
|