El minimajèstic

"Aquests senyals són els que indiquen més clarament que les elits espanyoles són del tot incapaces d'entendre els canvis, profunds, que s'han produït a l'interior de la societat catalana"

Salvador Cot

El temor a una nova demostració de força al carrer de l'independentisme i, sobretot, la hipòtesi d'una derrota inapel·lable de l'unionisme a les urnes ha fet que, per primera vegada, hi hagi alguns moviments a Madrid. Ahir, per exemple, El País es mostrava editorialment partidari d'"una certa asimetria en la distribució competencial" i fins i tot del "reconeixement nacional" de Catalunya, sempre i quan quedi ben clar "que no se'n deriva cap dret de secessió". Posat sota el microscopi, sembla el règim del 78 ha decidit moure's. O, almenys, que ho sembli als catalans.

Madrid es planteja una possible negociació de despatx i reservat de restaurant, amb totes les pressions a favor de l'estat i un munt de barons regionals del PSOE i el PP donant-se cops al pit i repartint-se, ordenadament, les entrevistes dominicals dels diaris. Una mena de segona ronda de l'Estatut, però amb un resultat no tan humiliant per als catalans. Un minimajestic, per entendre'ns.

Però precisament aquests senyals són els que indiquen més clarament que les elits espanyoles són del tot incapaces d'entendre els canvis, profunds, que s'han produït a l'interior de la societat catalana. Fa temps que ha deixat de ser possible una negociació a esquenes dels ciutadans, amb un resultat pactat per dalt. El peix al cove ja només és 
l'aposta dels unionistes, no pas la de la majoria dels electors. El dret a decidir implica que els objectius polítics han de ser transparents i sotmesos a la voluntat popular. O sigui que quan s'avinguin a negociar el minimajestic a l'altra banda de la taula ja no s'hi asseurà ningú.

Súmate celebra que la CUP vulgui negociar amb Junts pel Sí després del 27-S

Eduardo Reyes diu que "quan més siguem més forts serem" i lloa la figura d'Antonio Baños.

Prada de Conflent (ACN).- El número sis de Junts pel Sí i president de Súmate, Antonio Reyes, ha valorat "molt positivament" que la CUP vulgui negociar amb Junt pels Sí després del 27-S com ha anunciat aquest dimecres el seu candidat a les eleccions al Parlament, Antonio Baños, també membre de Súmate. Des de la UCE, Reyes ha qualificat Baños de "persona molt coherent" que farà el que hagi de fer "perquè vol el mateix que nosaltres: la independència de Catalunya".

Del mateix parer és el portaveu de l'ANC i membre de Súmate, Gabriel Rufián, que ha destacat "el sentit d'estat i l'altura de mires" de la CUP. "Em sembla molt lògic el pas que han fet donada la seva trajectòria al Parlament els últims anys", ha dit.


Forcadell està "convençuda" que la CUP "donarà suport d'acord amb el programa i no amb qui l'encapçali"

Per altra banda, Carme Forcadell, número dos de la candidatura Junts Pel Sí, s'ha mostrat aquest dimecres "convençuda" que la CUP "donarà suport d'acord amb el programa i no amb qui l'encapçali". "El tarannà de la CUP ha sigut treballar sempre en base dels programes i esperem que aquesta vegada també sigui així", ha afegit Forcadell. La número dos també ha dit que "el més important és el què farem i no qui acabarà sent president" davant el debat de qui és el candidat real de Junts Pel Sí a la presidència de la Generalitat. Forcadell ha estat a Manresa en el marc de la campanya per reunir candidats.

Mariano Rajoy i el populisme

IU FORN Actualitzada el 19/08/2015 20:05

El govern espanyol ens ha tornat a demostrar que és un campió de l’autocrítica. Al debat sobre el rescat de Grècia, celebrat al Congrés, va fer-s’hi verb Luis de Guindos. (Per cert, ¿aquest senyor no havia d’anar a presidir no-sé-què-coi d’Europa? Què ha passat? El més llest ha sigut en Wert, a qui paguem entre tots la seva Casita Blanca francesa i les píndoles blaves per a les pessigolletes inguinals.) I el verb va dir: “El populisme genera frustració” i “Els cants de sirena del populisme acaben generant únicament miratges”. Gloriós. Naturalment, De Guindos es referia al PP, govern del qual ell és ministre i que està presidit per un senyor anomenat Mariano Rajoy, que el 14 de gener del 2015 va afirmar des de Grècia i referint-se a Syriza: “No convé dir que faràs l’impossible perquè això acaba generant moltes frustracions i molts problemes”. Repassem, doncs, dues afirmacions tan populistes com impossibles de Rajoy que han acabat generant frustracions.

1) Novembre del 2011: “El PP està compromès amb el poder adquisitiu de les pensions”. Any 2014: les pensions pugen el mínim permès per llei i, com que la inflació puja més, baixa el seu poder adquisitiu. I 2) Any 2010: “Apujar els impostos significa més atur i recessió” i “No apujaré l’IRPF ni l’IVA”. 20 de desembre del 2011, al seu primer consell de ministres, aprova la pujada de l’IRPF. L’IVA el va apujar del 18% al 21% només 6 mesos després que el seu partit, encara a l’oposició, organitzés una recollida de signatures contra l’augment de l’IVA.

Resultat: PP = Partido Populista.

El PSOE no paga

Fernández Vara es nega a reformar el finançament català, i clarifica el camí cap a la independència

El nou president d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, agafa les regnes de l'anticatalanisme que tants vots ha donat tradicionalment a presidents com Monago o Ibarra i ha declarat la nul·la voluntat del partit que representa a que Espanya millori el sistema de finançament envers Catalunya. Així, el PSOE es nega, com sempre, a no compensar la gens agraïda tasca de solidaritat obligatòria de Catalunya.

Pagueu i calleu

"A pagar, a pagar!!" Li deia fa uns mesos Montoro a Joan Tardà. Aquesta és la filosofia de l'elit política bipartidista governant a Espanya. A sobre de cornuts, als catalans ens toca seguir pagant el beure de comunitats deficitàries com Extremadura, que encara es permeten el luxe de demanar infraestructures que no necessiten per la poca densistat de població com són quilòmetres d'AVE. Avui, el recentment escollit president d'Extremadura, Fernández Vara, ha dit que "el PSOE no és partidari d'un sistema fiscal diferent per a Catalunya".

Segons el president d'una de les comunitats més pobres -banyada amb les ajudes de l'Estat espanyol i la Unió Europea-, que no ha estat capaç d'endegar programes de desenvolupament en els anys que fa que existeix aquesta comunitat, del que es tracta és que hi hagi "igualtat en drets i deures" pels ciutadans de les comunitats autònomes. Això, aplicat literalment, hauria de voler dir que tots els privilegis que ha anat adquirint la seva comunitat autònoma també haurien d'aplicar-se a la resta.

Retornar competències

La capacitat de gestió dels governants extremenys ha estat tradionalment tant pèssima, que no estranya a ningú que es tanquin en banda quan es tracta de reformar el sistema fiscal, o d'alleugerir les càrregues fiscals de les comunitats més riques que els han estat mantenint. El símptoma més evident, és que el mateix president Fernández Vara, ha dit que té intenció de retornar competències en matèria de Salut a l'Estat espanyol. Pretén ser un exemple a seguir per part de la resta de comunitats, però el fet és que a Catalunya no pensem retornar res, ben al contrari, volem totes les competències d'un Estat independent.

Allò que separa la victòria de la derrota

20.08.2015 06:00

Això va de democràcia? Sí, és clar. Però sobretot va de poder. De poder sobre una base democràtica sòlida. Però, bàsicament, de poder. El 27-S és un primer pas; no pas l’últim ni el definitiu. La partida la guanyarà qui sàpiga i estigui disposat a imposar el seu poder a Catalunya. Ni més ni menys. Entenc que ‘la revolució dels somriures’ ens ha impedit sovint de parlar sense embuts de què significava fer la independència. Espanya pot perdre la capacitat d’imposar la seva llei a Catalunya, però caldrà que la Generalitat s’atreveixi a imposar-hi la seva.

Amb democràcia, no n’hi ha prou. Tot el procés ha de ser democràtic, però cal entendre i acceptar el llenguatge del poder i saber-lo exercir per a guanyar. Si el 27 de setembre hi ha una majoria clara per la independència, s’haurà fet un pas de gegant. Però aquest mandat democràtic s’haurà d’exercir i haurem d’estar disposats a assumir-ne les conseqüències. I no sé si tothom qui vol la independència voldrà fer costat a un govern que haurà d’imposar la nova llei.

Si a l’altra banda hi hagués Londres, amb la democràcia tindríem tres quarts del camí fet. Però hi tenim Espanya. I això vol dir que el 27-S només serà vinculant per als independentistes i algun unionista demòcrata, sincer i honest. L’estat espanyol farà tant com sigui possible i més per impedir que el mandat democràtic del 27-S es faci efectiu. I tant com sigui possible i més vol dir moltes coses.

Per exemple, quan el govern de l’estat naixent anunciï als ciutadans i empreses del país que ja es pot fer la declaració d’imposts a l’Agència Catalana de Tributs, què els passarà als qui no en facin cas? L’estat espanyol amenaçarà de sancionar qui no faci la declaració a l’agència espanyola. Què faran ciutadans i empreses amb els dos poders? Quan la Generalitat i el govern espanyol ordenin a la Caixa, al BBVA, al Santander i companyia l’embargament dels comptes dels ciutadans i empreses que no hagin fet la declaració a la seva agència, a qui faran cas aquests grans bancs? El poder és això: la capacitat d’imposar la llei pròpia en un territori determinat.

D’exemples com aquest, en podem trobar una bona colla. Qui farà els controls de duanes? Amb qui establiran relació França i Andorra si hi ha un conflicte a la frontera o cal detenir un fugitiu que entra a Catalunya? Què caldrà fer-ne, dels ciutadans que desobeeixin la nova legalitat (seguint les instruccions de l’estat espanyol i els partits unionistes de Catalunya)? Els mossos aniran a protegir o a prendre el control de les instal·lacions estratègiques del territori català? Com actuarà el parlament i el nou govern amb les televisions i ràdios espanyoles que envaeixin sense permís l’espai radioelèctric i de telecomunicacions? Es crearà un servei d’intel·ligència per a atendre els riscs de seguretat d’un espai geostratègic de primer rang com és Catalunya? Se sabran detectar i frenar els intents de desestabilització social que es faran des de les clavegueres de l’estat espanyol?

Aquestes qüestions i moltes més determinaran la victòria o la derrota del procés d’independència. Sense el suport majoritari a les urnes no hi haurà res de tot això. La majoria democràtica del 27-S és una condició prèvia i imprescindible. Però res no s’haurà acabat. I la independència es jugarà a partir del 28 de setembre. Tots aquests desafiaments de la batalla de poder es podran encarar amb més bones condicions si els partidaris de la independència obtenen una victòria rotunda el 27-S. Com més bons resultats tinguin les candidatures que donaran suport al govern sorgit de les eleccions, més força tindrà per a imposar el poder.

Espanya jugarà molt fort perquè hi pot perdre la mamella. Que ningú no esperi una mena de festa divertida a partir del 27-S. La cosa es pot complicar molt. I caldrà veure-ho clar des del minut zero. Que després no hi hagi sorpreses i ens tremolin les cames. No tindria gens de sentit d’haver arribat fins aquí i guanyar per a perdre després. La independència ‘low-cost’ no existeix. La llibertat exigeix molta responsabilitat. La llibertat és un compromís amb qui t’envolta. Certament, no podem dir que serà fàcil, però sí que valdrà la pena.

37. La jugada Colau

És clar. Si no ho ha fet Iniciativa en els darrers tres anys, ni Barcelona en Comú (sota la base d’ICV, també) fins ara, no es definiran sobre la independència ara que el 27 de setembre és tant a prop.
 

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va votar ‘Sí-Sí’ el 9N, com també ha confessat el candidat de Catalunya Sí que es Pot, Lluís Franco. L’estratègia populista de partit els ha dut a abandonar la revolució i apuntar-se al tacticisme polític d’Iniciativa en el primer cas, i d’ICV i Podemos en el segon. Això no ha impedit a l’alcaldessa dir que la proposta de CiU, CUP i ERC de provocar un ple extraordinari abans de les eleccions per debatre aquesta qüestió és també de “tacticisme polític”.
 

Què no és “tacticisme polític” en política? No es tracta, també, d’això? Què és el que esta fent la seva formació sinó jugar amb els tempos i la indefinició per no escurar-se massa cap a un cantó o un altre? Que no és indigne que a un mes i sis dies d’unes plebiscitàries encara hi hagi alguns partits que no s’han definit? Ah! Ells ho han solucionat per la via fàcil: neguem el caràcter plebiscitari del 27S i punt. Això és com quan els nens petits juguen a fet i amagar, es tapen els ulls i es pensen que els altres tampoc els veuen.
 

Colau ha dit aquesta setmana que probablement vagi a la manifestació, i ha cridat a Mas també a anar-hi (i això ho compartim, per molt president de la Generalitat que sigui). Ara només falta que Mas s’hi apunti i ella no hi vagi perquè ell hi va, seria el súmmum. En qualsevol cas, no ens cal cap dels dos per omplir la Meridiana. Ada Colau també ha dit que si el 27S guanya la independència, ella s’apuntarà al carro vencedor (ximple no és). Però prefereix aturar la votació a l’Ajuntament amb l'abstenció del seu grup justificant-se en el programa on duien una proposta –sense ànim d’executar-, per celebrar un referèndum a Barcelona per votar l’adhesió de la ciutat a l’AMI passat el 27S, sense concretar més.
 

Barcelona ja ha votat i s’ha pronunciat favorablement dues vegades per la independència, directament. L’una el 10A 2011, en una consulta popular, i l’altra el passat 9N. I tant que podem tornar a anar a les urnes, les vegades que vulguin, però la voluntat del municipi de ser-hi ja hi és i ja s’ha demostrat, fins i tot fent aquestes votacions que suposaven un compromís encara més explícit per la independència. Ara ja no hi ha temps material per organitzar aquesta consulta abans de la campanya pel 27S, ni tampoc tindrà sentit adherir-se a l'AMI després d’aquesta jornada electoral tant si guanya el ‘Sí’, com si ho fa el ‘No’.


Barcelona en Comú i, darrere seu, ICV, ho tenen ben travat, però la voluntat del poble està per sobre del “tacticisme polític” i d’aquí a 37 dies es farà l’únic referèndum que comptarà a tots els efectes: el de les eleccions al Parlament de Catalunya.

Aquest mes d'estiu les tertúlies de la Sexta, Telecinco, Antena 3, la pública,etc... no descansen. El Garcia Albiol, Rivera i companyia, estan de "bolos". Com sempre quants favorables al 'procés català' opinen? Zero.

I mentre que fa TV3 a l'estiu? No res. Ni tertúlies, ni debats. Primer és la platja.

Aquest mes d'estiu les tertúlies de la Sexta, Telecinco, Antena 3, la pública,etc... no descansen. El Garcia Albiol, Rivera i companyia, estan de "bolos". Com sempre quants favorables al 'procés català' opinen? Zero.

I mentre que fa TV3 a l'estiu? No res. Ni tertúlies, ni debats. Primer és la platja.

La festa continua i la pagues tu

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-Tot i les burdes operacions de maquillatge de Montoro a tres mesos de les eleccions, basades en una anecdòtica requisició als directius d’empreses públiques per a que viatgin en classe turista, set anys després de l’esclat de la crisi (això no és alta velocitat, precisament), el cert és que els nous pressupostos que prepara el Govern espanyol consagran una vegada més la bogeria de l’AVE, amb una partida d’execució en noves línies que supera tota la despesa social de la Generalitat. Per postres hem d’entomar la inversió de 160 MEUR feta en el Museo de la Monarquía, que obrirà a principis de l’any vinent, la major inversió cultural que, benvolgut lector, has contribuït a pagar a Madrid en el que portem de segle. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.


García Albiol, Xavier(candidat del Partido Popula al Parlament de Catalunya).
Coordinar el joc brut.
Finalment, en tancar, s’ha confirmat la incorporació de l’ex-ciudadana i professional tertuliana Esperanza García a la llista del PP: és hora de cobrar els serveis prestats. Us ho heu de mirar pel cantó bo: una tertuliana menys disposada a mentir fins a la darrera paraula. Enretant, una nova investigació del perfil de twitter @elsomatent posava de relleu dijous l’entrevista mantinguda en un restaurant de Barcelona (sembla que no era La Camarga) entre el candidat popular-xenòfob i Ignacio Cusidó, director general de la Policía Nacional espanyola. Sembla que en aquest país de pandereta al qual ens volen amollats, és molt normal que un candidat electoral del partit del Govern s’entrevisiti amb un alt càrrec del Ministeri de l’Interior per coordinar estratègies. A les poques hores, García Albiol viatjava a Salou per començar la seva campanya farcida de populisme i al servei del desprestigi dels mossos d’esquadra.
 
Juanes, Ángel (vicepresident del Tribunal Suprem espanyol).
Divorci a l’espanyola.
En una entrevista a la ràdio de referència de l’esquerra hispànica, l’expresident de l’Audiència Nacional i membre de Jutges per la Democràcia, ha parlat de “drama” en referir-se a la situació de Catalunya. Segons sembla, es tracta de tornar-nos bojos, tal i com ja es va intentar el 9-N. Primer es tanquen totes les vies normals per a l’exercici dels drets polítics fonamentals. Després, quan les víctimes s’empesquen alguna sortida substitutòria (9-N), de fet, només simbòlica, es denuncia la manca de garanties democràtiques del procediment. Ara, de cara al 27-S, repetim l’operació de manera kafkiana: no val fer del 27-S unes eleccions plebiscitàries, és poc democràtic. Alternatives per a l’exercici de la democràcia, doncs? Cap ni una. Trobar a faltar un procediment com el quebequès i parlar dels problemes d’un divorci traumàtic, com si Espanya concebés la possibilitat d’aplicar-lo d’alguna altra manera. Esperpèntic.
 
Pont, Albert (president del Cercle Català de Negocis).
Una Estat al servei de Madrid.
L’argumentari de la catàstrofe sobrevinguda com a conseqüència de la ira desfermada del maltractador s’esgota per moments. És molt pobre i opera només en el nivell més epìdèrmic. És una delícia, en contrast, llegir les raons tranquil·les d’Albert Pont. Espanya no és més que una construcció històrica al servei de la capitalitat política de Madrid. Ara, en particular des de la Transició, el seu establishment ha decidit que també volia esdevenir el gran centre econòmic peninsular. I en aquest joc els catalans no tenim res a guanyar i tot a pedre. El que s’esdevé en aquests moments és una lluita de poder per exterminar-nos com a pol econòmic que encara competeix amb eficiènca, tot i fer-ho amb un braç lligat a l’esquena. El rècord exportador així ho demostra: imagineu-vos el que podríem fer disposant dels nostres recursos.
 
Rabell, Lluís(candidat de CSQEP al Parlament de Catalunya).
Clarament enrera.
Que la confluència entre Podemos i ICV-EUiA va camí d’un resultat fluixet comença a ser una evidència. Els vint escons i la segona posició el 27-S comencen a aparèixer com un objectiu força difícil. Iniciativa és ara mateix un zero a l’esquerra i els de Pablo Iglesias estan en clara regressió a totes les enquestes. Mentre les adhesions a la llista transversal Junts pel Sí s’enfilaven aquesta setmana fins a superar els quaranta mil voluntaris del 9-N, només 2.935 persones participaven en la validació de la llista i el codi ètic dels QWERTY, en un procés modèlic, per cert, que no donava opció votar per la no acceptació. La xifra representa només un descens del 56% respecte e les 4.583 persones que van participar a les primàries de Barcelona en Comú. Ja és patent que l’invent no funciona i ells ho porten molt malament.
 
Romeva, Raül(candidat de Junts pel Sí al Parlament de Catalunya).
De cara a barraca.
El dependentisme busca per terra, mar i aire fer del 27-S unes eleccions autonòmiques que perpetuïn l’autonomisme. És las tasca a la qual estan consagrats els partits del sistema i els mitjans que han configurat l’estafa dels darrers trenta-cinc anys, el que ens ha portat al règim feblement democràtic i desbordadament corrupte on som. El líder de Junts pel Sí va passar per les pàgines d’”El País” per rebre un bany d’autonomisme. I se’n va en sortir amb intel·ligència. Encara que els faci mal, han d’anar assumint que això no va de qui mana divuit mesos o qui presideix la gestoria. Que es tracta de fer la independència i d’iniciar un procés constituent de caràcter popular que desbordarà, naturalment, l’estret marc legal que ens ha imposat, en forma de dogal, el règim espanyol. Autonomisme o llibertat, res més.
 
Sánchez, Jordi(president de l’Assemblea Nacional Catalana).
Meridianament confús.
El màxim dirigent de l’ANC no ha estat del tot afortunat aquesta setmana. De fet, el repte de la Meridiana planteja un escenari molt difícil. Com intentar que no es despengin els de sempre sense aigualir el missatge. I, en alguns moments, el discurs grinyola. Aquests dies, Jordi Sánchez ha insistit en que farem una declaració d’independència si el Govern espanyol no accepta la celebració d’un referèndum. Evidentment, es tracta d’un simple recurs dialèctic, perquè tots sabem que mai cap executiu central l’acceptarà. El problema és que, d’acord amb el programa de la candidatura que va impulsar l’ANC, el referèndum que no ens van deixar fer el 9-N el farem, efectivament, el 27-S i el seu resultat, si guanyem, ha de ser per força vinculant. Una vegada el poble de Catalunya s’hagi expressat i si ho fa prou explícitament, no ha d’existir, doncs, cap possibilitat de contradir el mandat popular.

No existe fractura, existe una mayoría de catalanes que quiere aplicar en nuestro país los valores de la República

sumate  ·   17/08/2015

Una  sociedad democrática puede estar dividida pero nunca fracturada, porque precisamente para eso se inventó la democracia, para que el debate social y político se vehicule a través del diálogo, el respeto  a la diferencia y el resultado de las urnas.

Los contrarios al proceso democrático soberanista que está llevando a cabo la mayoría del pueblo catalán, al no ser capaces de entenderlo, buscan falsos tópicos para poder atacarlo.

Tópicos como que si la escuela los educa contra España, que si las malas compañías, que si el nacionalismo catalán, que si  estamos aducidos por la magia del presidente Mas, que si nos hemos vuelto locos, etc, etc.

¿Cuando comprenderán que el problema lo tienen ellos, pues habiendo sido el imperio más grande del mundo no han sido capaces de conservar ningún territorio? ¿Cuando comprenderán que desde la fuerza y la superioridad moral no se acallan los sentimientos ni la realidades sociales de los pueblos?

Quizás cuando lo entiendan puedan reflexionar y comprender que otros países enfocan las relaciones negociando y dialogando educada y democráticamente salvando lo que se pueda antes de llegar a una separación final.

De todos los países que se han independizado de España ninguno de ellos ha querido volver a la madre patria.

Para rebatir esos falsos tópicos sobre la deriva soberanista en la sociedad catalana, me gustaría poner el ejemplo de SÚMATE, esta organización compuesta por catalanes castellanoparlantes, cuyo objetivo es la defensa del proceso democrático y soberanista que persigue Cataluña.

SÚMATE rompe uno de los principales tópicos inventados por los partidarios del no: demuestra que no nos divide la lengua. Demuestra que hablando (no con la lengua sino con el lenguaje de iguales) la gente se entiende; que la cultura, la diversidad, los sentimientos y los orígenes hacen grandes a las sociedades, hacen grandes a las mentes y hace sabias a las personas.

En mi caso, por lo tanto, primer tópico roto: la lengua materna castellana no me separa de la realidad de allá donde vivo.

Segundo tópico que desmontar en mi caso: mis origenes y mi educación

Nací en Madrid hace 74 años, por lo tanto no educado en la pérfida escuela catalana sino educado en el “Nacional Catolicismo” que la escuela nos imprimía desde el recio carácter de lo que llamaban raza Española a través de la asignatura del “Espirito Nacional” (por cierto asignatura que computaba para aprobar el curso).

Mis orígenes y mi educación nunca me han separado de mi capacidad de reflexión, de la crítica y de la opinión propia; y no será porque ya desde pequeño no intentaran todo lo contrario, mi adoctrinamiento en la grande, libre y católica.

Tercer falso tópico: no soy nacionalista

Estoy seguro de que no lo soy debido a que el nacionalismo que mame en la escuela, me inoculo para otros nacionalismos. Por supuesto, respeto todo sentimiento de amor a la tierra, que no supongo ningún signo de superioridad racial, caso que en todos mis años que llevo en Cataluña no he detectado, más bien he comprobado un carácter dialogante y negociador que en ocasiones me ha hecho reflexionar sobre algunas actuaciones arrogantes  de otras latitudes.

Me siento socialista; fui  militante durante 27 años de la FSC y después del PSC cuando por la unión de estos se formo este partido, por lo tanto y como pueden comprobar lejos de ser seducido o aducido por nacionalismos.

Pese a todo lo expuesto me siento independentista y defiendo una futura república catalana. No olvido, como regla máxima en mí, que principalmente me siento profundamente demócrata y, que como tal, creo en la libre autodeterminación de todos y cada uno de los pueblos.

Paco Martínez.

Alta velocitat cap a la República

"Si guanyen, donaran el procés per enterrat. Si perden, faran veure que no hi ha hagut eleccions"

Salvador Cot

L'unionisme, per contra, només reconeixerà una victòria pròpia. En cas contrari, la seva intenció és bloquejar políticament la majoria independentista en col·laboració amb els instruments de poder de l'estat. Si guanyen, donaran el procés per enterrat. Si perden, faran veure que no hi ha hagut eleccions.

"El 28 de setembre tot continuarà igual, sigui quin sigui el resultat", assegurava ahir Andrea Levy a Jordi Armenteras, de RAC1. Amb total tranquil·litat. Tant se val quina sigui la composició del Parlament de Catalunya, venia a dir, perquè les decisions les prendran sempre el PP i el PSOE, des de Madrid.

Aquest és el concepte de la democràcia que ve dels pactes del 78. No importa el que pugui pensar la ciutadania, és indiferent el que demostrin des de les urnes o des del carrer. La qüestió és retenir el poder i, sobretot, deixar clar que no hi ha cap manera de canviar les regles de joc. Tot això, sense adonar-se que, precisament, el que es vota el 27 de setembre és aquest circuit de presa de decisions. Al capdavall, seran els electors catalans els que decidiran sobre un sistema pensat, precisament, per ignorar-los.

La mitad de Catalunya no está loca (la otra mitad tampoco)

 "Excluir la opinión de esa mitad de catalanes que quieren la independencia cuando se habla precisamente de ellos solo se puede explicar de dos modos, o bien se censura su opinión conculcando la democracia o bien se les desconsidera como personas alienadas, locas", afirma Suso de Toro.

Suso de Toro19 ago 201520:15

Como no vivo en Catalunya, cuando busco información u opinión me encuentro expuesto a los medios de comunicación no catalanes que estos días más que nunca no paran de hablar de los catalanes. Por supuesto, tanto los informantes como los opinadores de esos medios hablan desde un mismo lugar y, con algunos matices, desde el mismo punto de vista. Es muy difícil poder oír las opiniones de esa mitad de catalanes que no solo pretende la autodeterminación, como desean los tres cuartos, sino que pretenden directamente un Estado propio. Excluir la opinión de esa mitad de catalanes que quieren la independencia cuando se habla precisamente de ellos solo se puede explicar de dos modos, o bien se censura su opinión conculcando la democracia o bien se les desconsidera como personas alienadas, locas.

Mi opinión, basada en un muy relativo conocimiento de ese país que me resulta tan curioso y que me ha enseñado cosas, es que no: los catalanes están muy cuerdos. Tanto los tres cuartos que desean la autodeterminación, como el cuarto que no la desea; tanto la mitad que pretende tener Estado propio como la mitad que no lo pretende. Aún más, creo que son una población mucho mejor informada que el resto de la población española y, por tanto, que sus deliberaciones las hacen con mejor criterio y sin engañarse tanto. En Catalunya es posible leer, oír y ver los medios de comunicación madrileños, esos que los ignoran, y además los medios catalanes. Además, una parte de los medios catalanes están a favor de una postura y otra parte de la contraria.

Una parte de los medios catalanes están a favor de una postura y otra parte de la contraria

Claro que hay denuncias de periodistas sobre manipulación de los medios públicos catalanes a favor de una postura pero ¿qué habría que decir de la práctica totalidad de los medios públicos y privados españoles acerca de la manipulación informativa? Habría que denunciar la pura manipulación, pasando por la censura y el insulto. Y tampoco esos tres cuartos de la población que quiere autodeterminación ni la mitad que quiere independencia son más malvados que la media de la ciudadanía española, simplemente se hartaron. Mejor dicho, los hartaron.

Los hartó una España que ni siquiera aprendió a decir sus nombres: una España que ni siquiera se molestó en aprender a pronunciar el nombre del presidente de la Generalitat, del que hicieron un malvado de cuento infantil. Le llaman 'Ártur', parodiando un inglés mal hablado, en vez de Artur, simplemente. Ya eso resumiría la actitud de España hacia Catalunya, ni siquiera saben sus nombres para denigrarlos con propiedad. La hostilidad xenófoba hacia los catalanes parece algo tan natural porque se basa en la histórica ignorancia.

“Envuelta en sus  harapos desprecia lo que ignora”

En la ignorancia y en la envidia. Solo la envidia explica que presidentes de autonomías traten con desprecio ofensivo a la población catalana, cuando si ellos existen, si existen sus autonomías es debido a la lucha democrática de las nacionalidades por su autogobierno. Y nunca, nunca, nunca han sentido el deber de dar unas educadas gracias.Como ahora denuncian que si los catalanes se independizan otras partes del estado perderían transferencias de dinero, pero nunca antes han sentido el deber de dar unas educadas gracias. Tampoco la cortesía es una virtud nacional. Pensaba titular este artículo “Cuando fui federalista”, pero no es exacto porque nunca lo fui. Desde hace cuarenta años me parece que no soy nada acabado en “ista”, a lo mejor hago mal. Nunca idealicé la Constitución vigente, desde un principio fui crítico con sus limitaciones de carácter social y nacional, sin embargo intenté vivir y convivir dentro de ese marco. Participé modestamente en intentos de promover otra idea de España y el federalismo. Cuando no encontraba uno frialdad o desdén encontraba hostilidad, ésa fue mi experiencia.Como lo he vivido puedo contarlo. Ahora que todos van a ser federalistas particularmente no les creo, creo que mienten de forma interesada y algo tan delicado e importante como es la convivencia democrática no se levanta sobre la mentira. Sobre falsedades convenientes se levantaron estas décadas tras el 23-F y condujo a esta España nuevamente ignorante e incívica.

Hace ya unos años que las posibilidades del régimen nacido de la Transición fueron experimentadas hasta el límite y están agotadas de forma terminante. Por  un lado, la oposición y el boicot efectivo de la derecha española a la ley de Memoria Histórica, que pretendía crear un consenso nacional, una memoria compartida, dando encaje dentro de un consenso nacional español. Y, por otro lado, la campaña xenófoba y el recurso contra el 'Estatut' y la consiguiente sentencia del Tribunal Constitucional. En esa operación política participó el Estado entero, no solo el PP, también sectores del PSOE, el poder judicial y hasta el ejército nos recordó que tiene su ideología, y qué ideología. En cerrarle el paso al reconocimiento nacional y un lugar a Catalunya no faltó nadie.

Con esta España no hay nada que hacer que no sea un cuestionamiento de sus mismas bases ideológicas, económicas y políticas. Hoy por hoy no hay ningún proyecto de España. Todo es tan patético que se resume en la figura de Mariano Rajoy, un político que se opuso militantemente a la Constitución y al Estatuto de autonomía de Galicia en su día y que, finalmente, es el dueño de la Constitución. Ahora dice que,  ya que es suya, la va a cambiar. Quédesela, hombre.A su lado solo hay propuestas como reconocer la “singularidad” catalana, o vasca, o…

A estas alturas. Todos somos singulares, cada uno de nosotros, nosotras, cada región, cada nación, cada pueblo… Lo que ocurre con Catalunya, señores y señoras, es que es una nación. Lo era antes, lo es y lo va a ser, con o sin estado. Ahora es tarde para reconocer su “singularidad” o incluso que son una nación, por no haberlo reconocido a tiempo hay lo que hay. El problema no es Catalunya. El problema es España. O Madrid. O lo que sea. Y puede que la independencia sea lo mejor. A lo mejor toda la gente que nunca quiso conocer a ese país catalán, que siempre lo ignoró, quedaba más tranquila independizándose al fin de Catalunya.

Habrá quien piense que me preocupo demasiado de los catalanes y que ya ellos se saben defender, pero mi motivo no es la preocupación por esa gente sino por nosotros, las personas que vivimos en este Estado y se nos niega la información y se nos pretende manipular. Lo que me preocupa es la falta de democracia en España. Defender la democracia en España, desde hace unos años y hoy por hoy, es principalmente exigir que se respete a la ciudadanía catalana, que no se le trata como a dementes. Y a nosotros como niños y niñas, porque no lo somos.

Escenifiquen el bloqueig de franc, ens fan la campanya

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-Mancats d’aire per la superioritat apavullant de l’adversari, bracegen convulsivament. I a cada moviment desesperat, aconsegueixen surar menys temps. Són un autèntic pes mort. Gastat, reprodueixen en 24 hores un esquema que ja només els dura un sospir. Els seus mitjans inflen el globus d’una reforma constitucional o fins i tot només d’una mísera addenda, i en poques hores ells mateixos han d’anunciar que els dos grans partits del bipartidisme espanyol diuen que na-nai. Que res de res. Que només “actualitzen” el dogal. Que federalisme simètric i LOFCA. No podem més que agrair-los la seva tasca permanent de demostració empírica de que l’única sortida és la independència. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Caram, Lucía(monja dominica).
No ens atemoriran.
L’estratègia del dependentisme és molt clara. I cada dia que passi i que vagi prenent forma demoscòpica més definida la seva derrota electoral s’accentuarà. Amenaces per generar por. És el vector de campanya dels candidats, de les autoritats espanyoles i dels mitjans de comunicació que els són afins. Arriben, però, a la base, a través de les xarxes socials. Aquesta setmana, sor Lucía Caram ha explicat la seva experiència davant les trucades de matinada que li demanen que se’n vagi d’”Espanya”. Telefonades repetides disset vegades. El seu capteniment valent ha de ser el de tots nosaltres. Han de saber que no ens arronsarem. Que no se’n sortiran amb la tàctica de la por. Que resistirem el que calgui, perquè tenim la ferma voluntat de deixar un país lliure als nostres fills. Un lloc nou on ningú rebi amenaces de matinada.
 
Carrizosa, Carlos(diputat de Ciudadanos al Parlament de Catalunya).
Serveis impagables.
Aquesta setmana hem sabut que les inscripcions a la Via Lliure 2015, la gran manifestació de l’Onze de Setembre a la Meridiana de Barcelona, s’aproximen a bon ritme a les 200.000. Cal, però, un punt d’inflexió, un canvi de ritme, per tal d’assegurar l’èxit total de la convocatòria. Per si no ens en sortim prou bé, però, el dependentisme sempre està disposat a donar-nos un cop de mà. El diputat Carrizosa ha expressat aquests dies en nom del seu partit els dubtes sobre la legalitat de la manifestació. Encara que ho fos, que no, es veu que a paer seu no es legal fer actes electorals en campanya electoral. Per desgràcia, no sembla que la Junta Electoral Central ocupada en actuar contra mosques d’anuncis (mentre s’impedeix impunement votar milers de catalans a l’exterior), estigui per la feina de prohibir-la: seria tan bonic veure una altra volta, com el 9-N, com dos milions de catalans els ignorem.
 
Carulla, Montserrat(actriu i candidata de Junts pel Sí).
Tergiversar d’impotència.
El dependentisme radical està especialment fotut. S’apropa el moment de la veritat i els suports públics a l’independendentisme no s’aturen. El degoteig de compromís amb les llistes independentistes de Junts pel Sí i la CUP-Crida Constituent els posen especialment dels nervis. Només cal veure els noms que integren les candadatures del PSc, Ciudadanos i Partido Popular per comprovar la impotència amb la qual han reaccionat. Cap mena de connexió amb la societat civil. Cap compromís públic (de diners subterranis, en canvi, no cal ni dir-ho, no els en falten) per sobre de la Diagonal. La Caixa i el Grup Godó no aporten noms. L’únic que els queda, per tant, és inventar-se i/o tergiversar el que una vegada va expressar amb més o menys gràcia o encert algun dels membres de les llistes independentistes. Treballen només a la contra. Del tot desesperats.
 
Duran i Lleida, Josep Antoni(president del Comitè de Govern d’Unió).
Darreres tardes a la Carrera.
El líder unionista exhaureix la seva activitat parlamentària. Ai, com trobarà a faltar els seus viatges arreu del món. I la seva acció com a intermediari ente l’establishment català i el poder espanyol, fins ara, l’únic veritable en aquesta latitud colonial. Fins i tot ell és conscient que obrir el meló de la reforma constitucional esdevindria un formidable tret al peu. Amb Ciudadanos i el Partido Popular en competència, l’únic que en podria sortir és la consagració i el blindatge legislatiu de la praxis més centralista avalada en aquests moments per un Tribunal Constitucional a mans dels conservadors. Defensa, doncs, només una disposició addicional mitjançant la qual se’ns pugui enganyar una generació més. Tot plegat, mentre les enquestes atorguen a Unió entre 0 i 3 diputat al proper Parlament de Catalunya. No hi ha dubte, seran decisus.
 
Espadaler, Ramon(candidat d’Unió al Parlament de Catalunya).
Dialogar amb l’assassí.
L’exercici del més pur sentit comú t’ensenya que quan algú s’apropa amb un ganivet de quinze centímetres alçat amb les dues mans el més raonable i assenyat, la moderació zen es troba en demanar-li diàleg. En parlar tranquil·lament sobre les raons de poder i domini que el porten a tenir unes ganes boges de fer-te desaparèixer del mapa. A dialogar sense fi, una vegada rera l’altre, com lligat a la sínia el Dia de la Marmota, tot i que saps que el mateix personatge ja t’ha demostrat a les 17.14 i a les 19.39 que pretenia clavar-te el matxet fins a l’empunyadura, amb l’objectiu explícit que no t’aixequessis mai més. Diàleg, diàleg, diàleg, com a Cuba diu n’Espadaler, sense recordar que Cuba és un estat independent que va aconseguir fugir d’Espanya fa més d’un segle. Així que sí, sí, exactament com a Cuba: quan l’assassí s’apropa fugir el més aviat i el més lluny possible.
 
Galdón, Gemma(membre de la direcció de Podemos).
Inquisició espanyola.
La seva tornada estival des de les platjes de Río, al rescat de la llista dels seus a la deriva, ha estat ben sonada. Des dels mitjans de l’establisment, auto-proclamada representant immaculada de l’única esquerra veritable, veu preclara dels precaris amb prop de 300.000 euros en compte corrent, es dedica a exigir ortodòxia extrema a tothom. En “mode” inquisitorial. Sobretot, motiu d’excomunicació i crema en efígie, urgeix coherència. Diu que alguns candidats de Junts pel Sí han canviat de camisa. És una crítica curiosa, especialment si ve de la Galdón, si tenim en compte que, com ha reconegut més d’una vegada, ella va militar a les joventuts d’Esquerra Republicana. I també es de coherència dominicana blocar la possibilitat de la independència amb CDC savent que l’única aternativa real és més “statu quo” de la mà del PP, La Caixa i el Grup Godó.

La Meridiana fa les Amèriques

Les Assemblees Exteriors de l'ANC organitzen una vintena d'assajos de la Via Lliure als EUA i a altres punts del planeta

Bernat Vilaró

L'ANC ha confirmat a El Singular que ja hi ha prop d'una vintena d'assajos de la Via Lliure preparats per fer-se als Estats Units. A hores d'ara en concret hi ha 17 actes confirmats, però la xifra encara es podria incrementar si les Assemblees Exteriors (AE) de l'entitat independentista aconsegueixen més suports dels catalans residents a l'estranger per a organitzar més assajos de la Meridiana.

La Meridiana fa les Amèriques

Segons el mapa d'ubicació dels assajos, publicat per Catalan Assembly, hi haurà simulacres de la Meridiana als Estats d'Arizona (a la ciutat de Tempe), Colorado (Boulder), California (Los Angeles i San Francisco, a confirmar), Florida (Miami), Georgia (Atlanta), Illinois (Chicago), Massachusetts (Boston), Minnesota (Minneapolis), Nova York (Nova York), Ohio (Cincinnati), Oklahoma (Oklahoma City), Texas (Houston), Washington DC (Washington) i a Washington (Seatle), tots ells el dia 30 d'agost. Un dia abans, el 29, tindrà lloc l'assaig de l'Estat d'Oregon (concretament a la ciutat de Portland).


Assaig de la 'V' a Washington

Fa dos anys, l'Assemblea Exterior de Nova York va organitzar un assaig de la Cadena Humana del 2013, tal i com es pot recordar en el vídeo del final de la notícia. A més, l'ANC va fer 85 rèpliques de la 'V' del 2014 arreu del món, incloses ciutats dels EUA com ara Nova York, Chicago, Dallas, Atlanta, Boulder, Boston i Washington DC, ciutats que també repeteixen aquest 2015.


Assaig de la 'V' a Nova York
A part dels EUA, les Assemblees Exteriors de l'ANC també organitzen diversos assajos de la Via Lliure en d'altres punts del món. De fet, aquest diumenge se'n faran a Argentina (Paraná), Holanda (Amsterdam), Alemanya (Berlín) i Equador (Quito). El dia 28 hi haurà assajos de la Via Lliure als Emirats Àrabs (Dubai), i el 29 a Suïssa (Berna).

El mateix dia 30 que es fan les rèpliques als EUA hi haurà també assajos a Austràlia (Brisbane i Canberra), Xile (Santiago de Xile), Colòmbia (Bogotà), i Canadà (Montreal). El 5 de setembre hi haurà rèpliques de la Meridiana a Anglaterra (Londres), Mèxic (Piràmides de Teotihuacan) i Argentina (Buenos Aires). I el dia 6 se'n faran a Bèlgica (Brussel·les), El Salvador, Noruega (Oslo), Anglaterra (Manchester), Escòcia (Edinburgh) i França (París). Finalment, se n'està organitzant una a Euskal Herria pel dia 8.

Feu clic aquí per a inscriure-us a la Via Lliure Internacional, i aquí per fer-ho a la Via Lliure de la Meridiana de Barcelona.

Lerrouxisme segle XXI

«És d’esquerres frenar un procés democràtic de ruptura a canvi d’esperar promeses que les declaracions desmenteixen cada dia que passa?»

Patrícia Gabancho | Actualitzat el 22/08/2015 a les 00:01h

 9 comentaris

Lluís Rabell li tira l’ham a ERC perquè, després del 27-S, s’incorpori a un pretès govern d’esquerres. Lluís Rabell no té en compte que no hi ha una "llista" d’ERC incrustada en la candidatura de Junts pel Sí, sinó que hi ha una llista que representa el moviment popular per la independència i que inclou representants dels partits que hi aposten. Quins serien els diputats d'ERC que pujarien al barco autonòmic encara una vegada més? Els militants? Els heu comptat? Amb això es creu possible una majoria d’esquerres? Cada dia que passa més formacions espanyoles adverteixen que no hi haurà pacte fiscal, no hi haurà singularitat, no hi haurà "privilegis", etc., i això val per quan es retoqui la Constitució sense tocar els deu manaments inicials. Estem parlant d’alguna cosa que passarà d’aquí a dos, tres, quatre anys. És d’esquerres frenar un procés democràtic de ruptura a canvi d’esperar promeses que les declaracions desmenteixen cada dia que passa?

Si agafem el manual, Catalunya sí que es Pot té un comportament lerrouxista. El lerrouxisme, simplifico, va ser un moviment republicà emparat per Madrid que tenia per objecte separar els obrers i sobretot els obrers immigrants dels objectius del catalanisme hegemònic. Amb la promesa de radicalitat encesa es mantenia els obrers fora de l’òrbita d’un catalanisme emergent que a Madrid posava tothom nerviós. Amb totes les mutacions que corresponen a un segle després, aquesta candidatura pretén fer el mateix: treure-li gruix obrer –la consigna de classe—a un catalanisme hegemònic que avui planteja una ruptura completa que a Madrid posa tothom nerviós. La història es repeteix. Ho vulguin o no els candidats del Sí que es Pot, perquè no vull dubtar de la bona fe d’alguns. El joc de plantejar Mas com el campió de les politiques neoliberals i mai com a persona enfrontada a l’Estat és lerrouxisme en estat pur.

El que ens juguem, em sembla que ja ho he dit, és on continua la partida. O ens n’anem a jugar en minoria a Madrid, esperant una bona voluntat que no existeix, o agafem el poder a Barcelona i tirem endavant un procés que, amb victòria electoral, és imparable.

Lliçons escoceses per a la campanya del 27-S

23.08.2015 06:00

L’any passat vaig anar a Escòcia durant el referèndum. Però més que a visitar castells, hi vaig ser amb un grup d’amics quasi 5 dies per viure una mica com era la campanya per dins a nivell de base, així que vam anar a picar la porta de la campanya del YES SCOTLAND per oferir la nostra ajuda.

No és que féssim gran cosa clar, més que res algunes repartides, algun porta a porta o anar a algun debat de barri sobre la independència. Tanmateix ens va impactar molt com s’organitzaven i crec que alguna cosa en podem treure per la campanya que se’ns tira a sobre.

No és que els activistes pel YES fossin tanta gent, recordo com una manifestació popular a favor de la independència a Edimburg un parell de dies abans del referèndum, amb prou feines reunia dues o tres mil persones. La qüestió és que els pocs recursos humans que tenien, eren dirigits íntegrament cap a convèncer indecisos. Per a que ens en fem una idea, a Edimburg la darrera setmana de campanya no hi va haver ni un sol míting multitudinari (cosa que he de reconèixer que com a espectador em va decebre una mica). No en feien perquè ho consideraven una manera inútil de gastar les energies, i els BETTER TOGETHER devien pensar igual, perquè van fer el mateix.

També ens va sobtar la gran inclusivitat de la campanya pel Sí. Més enllà de les accions de carrer organitzades per cada territorial, qualsevol podia presentar-se a una seu i col·laborar posant paradetes en localitzacions on ja s’havia demanat permís per si de cas o fent porta a porta en determinats carrers. Si els horaris “oficials” de campanya no t’anaven bé, et podies organitzar els teus propis tempos o fins i tot crear esdeveniments. La llibertat de les territorials semblava pràcticament total. I els matisos ideològics de tothom eren ben clars i visibles, arreu hi havia material de campanya en què la coloració depenia del biaix ideològic dels activistes: el blau era pels SNP, el vermell per als ex-labour, el verd per als ecologistes, etc.  En això fa bé Junts pel Sí (candidatura força anàloga al YES SCOTLAND) de no emmarcar-se amb un sol color, però potser donar-li un matís ideològic ajudaria a que tothom s’hi sentís encara millor integrat com passava a Escòcia.

Encara més, el YES SCOTLAND sectorialitzava el suport a la independència. Hi havia els professors pel sí, els metges pel sí, els pensionistes pel sí…però també els italians pel sí, els polonesos pel sí, etc. Una manera excel·lent de visualitzar la pluralitat social i d’orígen del moviment independentista escocès que hauríem de replicar per seguir contradint de manera gràfica tants i tants falsos discursos de que això és cosa d’un sol home o unes èlits embogides.

També era molt intel·ligent el format dels debats de barri que s’organitzaven. Enlloc del típic format de xerrada llarga + preguntes amb cadires arrenglerades i mirant endavant, vam assistir a un petit debat que ens va impactar per la seva senzillesa. Els ponents van parlar 10 minuts justos cadascun, i després sense més preàmbul, els assistents, asseguts en petites taules rodones al seu voltant  discutien entre ells motius per a estar a favor o en contra de la independència escocesa.

La xifra d’indecisos era sorprenentment alta entre els assistents, i es notava que consideraven la trobada una eina útil per a acabar-se de decidir. El fet que poguessin expressar amb franquesa els seus dubtes i temors i compartir-los amb la resta era evidentment un incentiu per a participar. També era interessant com en alguns indrets d’Edimburg un es podia trobar grans pissarres amb un títol “Si és independent Escòcia serà…” on els ciutadans podien escriure en retolador com s’imaginaven ells mateixos una Escòcia independent.

És cert que el YES SCOTLAND va perdre el referèndum, però en aquell activisme de base no hi deixo de veure l’arrel dels grandíssims resultats que va treure l’SNP el maig a les britàniques, i  el suport popular la possibilitat que en no gaires anys hi torni a haver referèndum, aquest cop amb un resultat clar a favor del Sí.

En tot això he pensat les darreres setmanes sobre la campanya  del 27S i en particular sobre la candidatura de Junts Pel Sí. Tinc la sensació que aquesta campanya tindrà un gran èxit si els 50.000 voluntaris del 9N poden estar menys pendents d’omplir mítings que de convèncer indecisos al carrer, al bar o a les xarxes socials. Si ens la plantegem realment de baix cap a dalt. La mobilització de 40.000 “candidats” és un inici fantàstic.

I és que potser cal que fem molts actes de petit format (i en llocs oberts) directament enfocats a les preguntes i els dubtes dels ciutadans sobre la independència. Que el candidat de torn parli deu minuts per donar algunes claus i que a partir d’aquí quedi obert el debat en què el candidat/expert pugui respondre girant al voltant d’alguna temàtica concreta com a punt de partida: Pagarà les pensions un Estat català? Quins dubtes tens sobre la independència? És viable un Estat català?

Els propers 40 dies ens hi juguem el futur de tota una generació, si som capaços de canalitzar l’entusiasme dels milers d’activistes organitzats que som i aprenem de campanyes recents com la d’Escòcia, el 27S només podem tenir un aclaparador resultat a favor de la independència. Depèn de Romeva, Bel, Llach, Forcadell, Muriel, Mas, Junqueras o Baños, però també i sobretot, de cadascun de nosaltres.

24/8: Durant una setmana la premsa de Madrid va fer campanya contra Piqué

VICENÇ VILLATORO23/08/2015 19:17

Segueix-me

Se li retreia l’actitud i les formes celebrant la Supercopa d’Europa contra el Sevilla. En el primer partit després d’aquesta campanya, l’àrbitre va ensenyar la targeta vermella a Piqué, precisament per un tema d’actitud i de formes. I, immediatament després, el Comitè de Competició espanyol l’ha sancionat amb quatre partits. ¿Vol dir això que hi ha una conspiració contra Piqué o el Barça en la qual participen conscientment la premsa, l’àrbitre i el Comitè? No necessàriament. Però si crees a la premsa un determinat estat d’ànim i d’opinió, acaba per influir en aquell qui ha d’arbitrar o ha de decidir. Els àrbitres, els comitès de competició o els tribunals constitucionals no decideixen dins d’una campana de vidre, sinó enmig d’una societat on s’han generat determinats sobreentesos, que passen a esdevenir invisibles, assumits. Per tant, la tàctica quan vols una cosa -que sancionin el Barça, Piqué o una decisió del Parlament de Catalunya-és construir, en l’àmbit on està submergit qui ha de decidir, un estat d’opinió que el convidi a arbitrar d’una determinada manera. Funciona. (Per això en alguns temes esperes que qui hagi de decidir no estigui submergit en aquests estats d’opinió.)

se habla mucho de la independencia de cataluña,y digo yo ,que alguien me esplique que gano yo,mi trabajo,mi pension que espliquen los politicos que ganamos con el cambio,y yo no estoy de acuerdo con la independencia ,quiero seguir siendo españa aunque muchos de este foro seguro que no les gustara

Junts pel Sí vol sumar fins a 100.000 «candidats»

Raül Romeva anuncia un nou repte per a la candidatura unitària i un "acte festiu" amb els voluntaris el 28 d'agost

Les declaracions de Toni Comín a Prada molesten Convergència

Jordi Palmer | Actualitzat el 24/08/2015 a les 13:24h
11 comentaris


Raül Romeva, cap de llista de Junts pel Sí | ACN

Junts per Sí, la candidatura unitària de les entitats civils, CDC i ERC, s'ha autoimposat el repte de superar els 100.000 candidats voluntaris, un cop s'han superat els dos primers reptes, el de comptar 13.500 en un primer moment i 40.000 uns dies més tard. Ara, amb 42.000 inscrits en aquesta llista de suport, el candidat Raül Romeva ha anunciat aquest nou repte, tot assenyalant que el divendres 28 d'agost a la tarda se'ls convocarà a "a un acte festiu al passeig de Lluís Companys" de Barcelona, una trobada que comptaria amb la presència dels principals candidats de la llista.

"Som molt conscients que el repte que tenim al davant comença el 27-S", ha afirmat Romeva, tot apuntant que la candidatura que encapçala representa "un moviment de democràcia i dignitat" per a tota aquella gent que entén que som "en una situació de bloqueig i d'atzucac" de la qual només es pot sortir "d'una manera, ajuntant-nos". En aquest sentit, Romeva ha apuntat que el programa electoral de Junts per Sí, encara per concretar, "respondrà a la demanda de formar un nou estat i de constituir les estructures que necessitem i no tenim".

Romeva, que aquest matí ha presentat aquesta campanya destinada a assolir un centenar de milers de voluntaris, ha aclarit que Junts pel Sí "no és una llista clàssica amb format autonòmic i de caire presidencialista pensada per posar de manifest la manca d'eines d'Estat", raó per la qual ha ajornat el debat sobre el model de gestió per a més endavant, en una segona etapa "que serien unes eleccions constituents".

La nació «completa»

«Semblava que el recurs ja havia prescrit, però queda clar que l’anticatalanisme és una mòmia sempre disposada a ressuscitar quan la dreta valenciana perd el poder»

Vicent Sanchis | Actualitzat el 24/08/2015 a les 00:02h

Una referència del conseller de Justícia, Germà Gordó, a “la nació completa” dels catalans ha alçat de nou una polseguera respecte a la idea dels Països Catalans. La “provocació” ha estat rebatuda per Ramon Espadaler, candidat d’Unió Democràtica a la Presidència de la Generalitat, que considera “innegables” els vincles històrics entre tots els territoris i la unitat lingüística, però que estima que la voluntat de constituir-se en nació depèn dels “ciutadans valencians i balears”.

L’aportació grotesca al debat ha arribat de la mà del candidat del PP, Xavier García Albiol, que veu les reflexions de Gordó com una amenaça d’“annexió”, que li recorda experiències “totalitàries” passades. García Albiol no hauria de pensar, com és habitual en els dirigents del PP, en el nazisme aplicat al nacionalisme català. Si vol actituds totalitàries, no cal que vagi tan lluny. A l’Espanya actual, quan es tracta de reconèixer els drets dels catalans, n’hi trobarà unes quantes.

El debat que ha suscitat la intervenció del conseller Gordó té uns precedents immediats. Fa pocs dies i referint-se al nom d’un dels trams de la Via Lliure que es formarà aquest 11 de Setembre a la Meridiana de Barcelona, el president de la Generalitat valenciana es va mostrar molest amb la intenció d’incloure-hi el País Valencià. Ximo Puig va rebutjar la denominació “Països Catalans”, però va declarar que vol “sumar esforços amb Catalunya”. Més estúpidament radical va ser la vicepresidenta Mònica Oltra, que va demanar a l’Assemblea Nacional Catalana i a Òmnium que “estudiïn geografia” per incloure “la Comunitat Valenciana com a comarca catalana”.

Hi ha nervis a la Generalitat per la campanya anticatalanista que ha tornat a rebrotar al País Valencià. El partit Popular i la premsa afí –bàsicament, el diari Las Provincias– han fet ressuscitar el vell fantasma com a ariet de desgast contra l’esquerra, que històricament sempre ha patit quan ha estat acusada de “catalanista”, “renegada” i “traïdora”. Semblava que el recurs ja havia prescrit, però queda clar que l’anticatalanisme és una mòmia sempre disposada a ressuscitar quan la dreta valenciana perd el poder. Mentre manen no piula. Perquè la política d’agressió contra els senyals d’identitat reals valencians ja li convé. Quan el PP passa a l’oposició ell mateix reanima el cadàver, que, pel que es veu, no perd la utilitat política.

El rebrot de l’anticatalanisme al País Valencià demana atenció i prudència. Prudència en l’anàlisi, en l’estratègia i en les declaracions. La nació catalana “completa” a què fa referència Germà Gordó és un anhel tan legítim com qualsevol altre. Almenys tan legítim com els que reivindiquen la nació espanyola “completa”. I profundament més democràtic, perquè no es vol imposar contra la voluntat majoritària ni dels valencians ni dels mallorquins. Però, en tot cas, segons quins desitjos han de comptar amb els efectes que provoquen quan s’expressen públicament. Almenys els han de tenir de compte.

Pel que fa al govern valencià, hauria d’haver après les lliçons amargues que el PSOE va acumular en els anys setanta i vuitanta. Arronsar-se i plegar-se davant l’anticatalanisme ni el fa més fort ni tampoc més popular. La millor resposta contra una agressió autoritària, aquesta sí, i tramposa, és l’atac. L’exhibició contínua de totes les barbaritats i els excessos que els seus membres han trobat en totes les conselleries. Herència brutal d’uns governs del Partit Popular devastadors que s’han allargat dues dècades.

Voldrà ser Catalunya el meu ‘kin-state’?

Per: Vicent Partal
Dilluns 24.08.2015 00:15

Les declaracions recents del conseller Gordó sobre la necessitat de no oblidar la resta del país quan es produïsca la independència del Principat han alçat una polseguera notable. Interessada, com tot allò que té a veure amb aquesta campanya. Cal agrair, però, que algú pose sobre la taula un tema dels dos que semblen tenir adjudicat el paper de ser el preu que Catalunya està disposada a pagar per ser independent —l’altre serà la llengua.

Cal agrair-ho, doncs, i cal emmarcar el debat. Emmarcar-los des d’una banda i des de l’altra de la frontera que sembla que apareixerà aviat i que alguns, com hem fet des que tenim consciència, ignorarem. Avui en parla ací mateix a VilaWeb l’eurodiputat de Compromís, Jordi Sebastià. Per nosaltres els valencians, mallorquins, eivissencs, rossellonesos o fragatins, per dir-ne uns quants, el debat és clau. Pels andorrans i els algueresos, també, encara que amb una altra intensitat. Però ho és per la gent del Principat. I la pregunta és: en això el Principat vol ser un estat europeu normal?

Perquè si ho vol ser s’haurà de comportar com a tal i això implica d’acceptar, com fan tots els estats d’Europa, que les fronteres de la nació no coincideixen amb les de l’estat. I mirar de compatibilitzar nacionalitat i ciutadania. Tret d’Islàndia cap estat europeu no té dins les fronteres només nacionals de la pròpia nació o no té nacionals fora de les fronteres. Per això les darreres dècades ha anat obrint pas un debat ben important sobre com cal establir un marc polític coherent que permeta de respectar les fronteres estatals al temps que es respecta que tots els nacionals d’una nació puguen mantenir uns lligams i uns drets, per damunt de les fronteres.

I és d’ací que neix el concepte de ‘kin-state’, impulsat sobretot per l’OSCE i el Consell d’Europa. Un ‘kin-state’ és un estat que sap que té responsabilitats sobre nacionals seus que han restat a l’altra banda de la frontera del seu estat, momentàniament o de forma permanent. I que, sabent això, no defuig les responsabilitats culturals o polítiques. Allò que va dir el conseller Gordó, doncs, no solament no tenia res d’estrany, sinó que era la norma habitual, cada vegada més codificada, a més, a la majoria dels estats europeus. Inclosa Espanya, per cert, que malgrat ser especialment reticent a parlar d’aquests temes ha decidit comportar-se com un ‘kin-state’ amb els jueus sefardites: els ha atorgat drets especials considerant-los espanyols, uns espanyols diferents dels espanyols, però espanyols encara després dels segles.

Hi ha països, Alemanya, Dinamarca, Croàcia…, que incorporen normes legals, a la constitució i tot, de suport als nacionals que han restat fora de les fronteres de l’estat. En alguns casos, Hongria, Grècia, Polònia…, fins i tot s’editen documents d’identitat ‘de nacionalitat’ o es permet la doble nacionalitat de forma automàtica. I hi ha situacions, Irlanda respecte d’Irlanda del Nord, Àustria respecte del Tirol del Sud, Suècia respecte de les Illes Aland, en què legalment els estats, Gran Bretanya, Itàlia o Finlàndia, permeten que els ‘kin-states’ tinguen responsabilitats legals i drets polítics als territoris on habiten nacionals seus.

La pregunta és què farà la república catalana?

Per descomptat, però, que aquest és un problema que reclama d’aclarir un concepte previ, sempre incòmode al Principat. Això no és un debat de territoris. Ací no es tracta de ‘incloure’ o no el País Valencià o Catalunya Nord a la ‘nació catalana’ —com demagògicament ho han volgut presentar alguns. Ací el debat és de persones i és concret: jo sóc de Bétera i per això mateix em sent català. Espanya aquest dret sempre me l’ha negat, però me’l negarà ara la república catalana? Em dirà que no meresc ser allò que sóc? Òbviament no és un problema personal: com jo hi ha milers, desenes de milers, centenars de milers de persones, no ho sé, que sense ser del Principat ens sentim catalans. Nosaltres hem decidit de ser tal com som i molts hem treballat molt per al nostre país, sense mirar ni respectar mai cap frontera, de forma integral.

La millor oferta d’arguments (caducats)

IU FORN24/08/2015 18:56

Segueix-me

Hooola, som a la Fira de l’Argument d’Ocasió. Avui tenim material arribat directament del femer però que estem despatxant molt bé ja que: 1) som en època preelectoral, però encara anem a mig gas i 2) és un estiu sense meduses, ni mosquits tigre i (per sort) amb pocs incendis, i amb alguna cosa hem d’omplir.

En primer lloc, tenim el bonic debat sobre l’absència de Garcías i Sánchez a la llista de Junts pel Sí. Més apassionant que un mim fent malabars dalt d’un monocicle mentre sonen els grans èxits d’Abba, i que diu molt dels seus impulsors. Bé, dels impulsors i dels especialistes que els estan intentant reintegrar a la societat malgrat el seu reiterat afany per automarginar-se. Però no pateixin, amb paciència ho aconseguirem. Reintegrar-los, vull dir. I al costat hi podem veure la vibrant discussió sobre quants diputats són suficients per poder dir que hi ha prou majoria a favor de la independència, que és com discutir quin nom posarem als fills que tindrem amb la senyora que pren una copa tres taules més enllà i que no tan sols ignora la nostra existència, sinó que li llepa un peu (a la nostra existència). Miri, si aconseguim que ens dirigeixi la paraula, de moment li direm el nostre, de nom..., com per presentar-nos, oi?

I, finalment, al costat dels lavabos, poden veure la polèmica sobre si Artur Mas ha d’anar a la mani de l’11-S o no, tot i que no es veu gaire perquè la tapa el contenidor on s’ha dipositat l’argument que relaciona “l’allargada ombra” de Jordi Pujol amb la llista de Junts pel Sí. Ah, i recordi, si compra dos arguments, li regalem un pal deselfies. Flàccid.

L’escàndol de les ambaixades espanyoles

"Cal tenir en compte que són prop de 200.000, els catalans escampats pel món, i que les denúncies arriben de tot arreu"

Víctor Alexandre

Em temo que no reeixiran les gestions fetes pel govern de Catalunya, per tal que les ambaixades i consolats espanyols facilitin l’exercici del vot dels catalans residents en altres països, en les eleccions del 27-S. No reeixiran per la senzilla raó que els entrebancs existents –que ja van ser força escandalosos en les eleccions anteriors–, no són de naturalesa burocràtica, sinó política. Vull dir que tant de bo el problema es reduís a la mera necessitat de millorar la praxi tercermundista d’aquestes sumptuoses oficines. El veritable problema és que la praxi és voluntàriament tercermundista per la determinació del govern espanyol de torpedinar les eleccions catalanes per dues vies: la primera, desacreditar-les mitjançant una baixa participació; i la segona, rebaixar tant com sigui possible la victòria independentista. Ras i curt: tenen tan assumida la derrota, que l’únic que se’ls acut és intentar endolcir-la impedint que la gent voti.

Cal tenir en compte que són prop de 200.000, els catalans escampats pel món, i que les denúncies arriben de tot arreu. N’hi ha que narren situacions que arriben a l’esperpent i que ens indiquen que el comportament dels funcionaris estatals amb els catalans és exactament el mateix que en l’època del règim franquista. Aquest és el cas de la dona catalana que va explicar a Catalunya Informació com els funcionaris de l’ambaixada espanyola de Londres –una de les més cares del món– li van fer repetir diverses vegades la frase “Catalunya és Espanya”, abans de donar-li la informació que demanava. Encara bo que no li van fer aixecar el braç i cridar “¡Viva Franco! ¡Arriba España!”

En aquest sentit, els entrebancs del 2015 són exactament els mateixos que els del 2012: dilatació del temps, manca de documentació pertinent i fins i tot comentaris despectius, com ara que es tracta d’eleccions “autonòmiques”, eleccions sense importància. Aquesta vegada, a més, hi han afegit el pretext de les vacances, de manera que el fet que les eleccions coincideixin amb l’època estival justificaria la inoperància de les seus diplomàtiques espanyoles. Tots sabem, però, que és justament en aquesta època, que es concentra una major mobilitat de persones i que és ara, per tant, que les esmentades seus han d’oferir més serveis. El cert, però, és que l’ambaixada de Londres no va voler atendre aquest estiu uns catalans que tenien problemes amb els seus bitllets de tornada i sort van tenir de la delegació de la Generalitat, que els va atendre amablement. De fet, era aquesta, i no pas l’espanyola, l’“ambaixada” a la qual havien d’haver acudit de bell antuvi els esmentats turistes.

Però per fer-nos una idea de la corrupció política que implica que un govern estatal posi tota mena d’obstacles per impedir que una part dels seus ciutadans pugui votar, n’hi ha prou d’imaginar l’escàndol que es produiria si aital discriminació –estem parlant d’un delicte gravíssim– tingués lloc a Suïssa, Alemanya o Dinamarca. Doncs bé, a l’Estat espanyol aquesta discriminació és norma. L’any 2012, només un 6,7% dels catalans inscrits en el Cens Electoral de Residents Absents va poder votar.

Per això dic que el govern català no pot esperar que quatre bones paraules facin que l’Estat canviï d’actitud. Té raó la consellera de Governació, Meritxell Borràs, en dir que “tots els catalans hem de poder votar amb llibertat i normalitat”, però caldrà molt més que una petició del govern català al govern espanyol per tal que aquesta normalitat sigui possible. Estem arreglats si esperem que el botxí ens faci d’advocat defensor. Cal, d’una banda, contactar personalment amb cada resident exterior per encoratjar-lo, fer que no s’arronsi i facilitar-li les coses; i de l’altra, cal pressionar allà on a l’Estat espanyol li fa més mal, que és veure els seus tripijocs denunciats a la Unió Europea i recollits pels mitjans de comunicació internacionals. Això, que no ho suporta i el posa malalt, probablement no servirà perquè canviï d’actitud, perquè l’absolutisme, per definició, no canvia mai, però com a mínim el delicte de manipular unes eleccions no li sortirà de franc.

Adif paralitza dos anys el principal tram del corredor mediterrani

L'adaptació a l'ample internacional del tram entre Castellbisbal i Martorell no ha començat

Redacció

Adif manté paralitzada des de fa anys dos anys de la construcció del principal tram del corredor mediterrani. Segons el diari ‘El País’, no hi ha rastres d’obres tot i que va adjudicar el juny de l’any 2013 el contracte amb el que s’havia de col·locar un tercer rail per adaptar les actuals vies a l’estàndar internacional.

Segons fonts de l’Administració consultades pel mateix diari, el fet que s’hagi aturat està vinculat a la necessitat d’efectuar una obra complementària, la recuperació d’un antic túnel de via única que està fora de servei i que antigament va unir Castellbisbal i Martorell.

El problema de la situació en la qual es troba el projecte és com pot assumir l'adjudicatària de l'obra aquesta modificació de contracte, per la qual cosa algunes fonts donen per feta una nova licitació.

El tram Castellbisbal-Martorell no és només imprescindible per al tràfic de trens de mercaderies que surtin de Catalunya cap a Europa. També és un pas d'or per fer realitat el corredor mediterrani fins al País Valencià i impulsar, fins i tot, les connexions amb el centre de la Península Ibèrica.

34. El president de tots

Artur Mas és el president de tots els catalans, perquè així està establert per llei. Ho és tant pels qui ho vulguin com pels qui no ho vulguin, que sembla que siguin molts perquè criden més fort.
 

De tant en tant veiem recórrer a l’unionisme i als abstemis de la política a aquella espècie de petició-retret que és demanar al president Mas que quan governi –si finalment Junts pel Sí guanya amb CUP o sense-, que governi per tots, i no només per uns quants. De fet, aquest ha estat l’argument que ha utilitzat la caverna durant aquests darrers anys que Mas ha flirtejat amb l’independentisme fins la mateixa cerimònia de boda.
 

Ens ha sorprès que avui Ramon Espadaler, d’Unió, ens vingués amb aquesta cantarella. Quan Artur Maspactava amb el PP (com a CiU) ningú no deia res. En aquell moment ja governava només per uns? Perquè els independentistes volíem l’altre pacte. Quan CiU va pactar amb ERC –malgrat Duran-, a UDC li va semblar bé -oficialment almenys-, i no va dir res, sí els federalistes i els unionistes.
 

Ara que sembla que tot s’hi val, tots hi tornen. El problema és que sense voler-ho, hem caigut en aquest marc conceptual, i Artur Mas no ha volgut ni segurament anirà a la manifestació de l’11 de setembre –com pertocaria-, perquè és “el president de tots”. Mariano Rajoy és el president de tots quan governa només per uns i fins i tot va en contra dels 2,3 milions que es van pronunciar el 9N, amenaçant-los amb querelles judicials i el TC?
 

Antoni Castellà i Neus Munté s’han afanyat durant els darrers dies a protegir el president de forma preventiva del debat sobre si ha d’anar a l’Avinguda Meridiana l’11S. Castellà diu queels presidents dels Estats no van a les manifestacions. Ja entenem què vol dir, però val a dir que l’afirmació a banda de no ser certa, no es correspon amb el nostre cas. Fins i tot el darrer precedent no és gaire llunyà. Recorden la matança del Charlie Hebdo? Recorden qui hi havia a la marxa de París el diumenge 11?
 

Per molt que ho vulguem, Catalunya encara no és un Estat. De fet, la pròpia manifestació es munta perquè no ho som i ho volem ser, i Artur Mas hauria d’anar a la manifestació de la Diada, perquè hi creu i perquè és pel bé de tots –fins i tot pels contraris. I hi vagi o no, és i seguirà essent el president de tots; almenys fins el 27 de setembre.

Demolidor Bassas, alerta catalans i valencians dels perjudicis econòmics de continuar a Espanya

El periodista pregunta: “De què els serveix als valencians que l’estat espanyol els protegeixi de Catalunya quan els ofega econòmicament?”

En el seu editorial al diari ARA, que patrocina la Caixa, el periodista ha criticat la forma “obsessiva” com ha la premsa espanyola ha tractat les declaracions del conseller Gordó, que va manifestar a la UCE que la construcció d’un estat no ha de fer oblidar la nació sencera. Bassas recorda que tothom sap que “a Espanya hi ha una cosa que molesta més que la idea de Catalunya nació, que es l’existència d’una comunitat catalanoparlant que desborda els límits administratius de la Catalunya autònoma” i per això ensenya una targeta groga a Gordó, ja que podia preveure la reacció.

Amb tot, el periodista fa una pregunta clau al poble valencià que lluny de proclames, va directe al moll de l'os: “De què els serveix als valencians que l’estat espanyol els protegeixi tant de Catalunya quan els ofega econòmicament?”. Encara veurem en Bassas a la portada de La Razón per pancatalanista.

 “l’AVE és radial, de Madrid a tot arreu, i Madrid no és a la costa mediterrània”

El periodista analitza el mapa del desplegament i planificació del TGV, i assegura que aquest  “no resisteix una anàlisi econòmica basada en l’interès d’Espanya”. Bassas recorda que el 40% del PIB espanyol es crea de Màlaga a Porbou, i el mapa indica que no hi ha tren d’alta velocitat, i que només està previst un tram aquest any entre València i Castelló.

“I encara parlen dels perjudicis econòmics de la independència” 

Bassas es fa ressò d’una notícia d’El País que recull un informe del lobby europeu Fermed segons el qual Adif manté paralitzades des de fa dos anys les obres del principal tram del corredor mediterrani a Catalunya, en concret el tram principal entre Martorell i Castell Bisbal, que podrien transportar mercaderies de SEAT, Solvay i Cerestar cap Europa, i sembla que va per llarg, i reflexiona: “encara parlen dels perjudicis econòmics de la independència, per perjudicis econòmics aquest mapa”.

L’Estat independent estalviaria anualment 80 milions en carburants

Ho afirma Petrolis Independents, que diu que “l’oligopoli petrolier té marges de benefici abusius”

Segons Petrolis Independents (franquícia de la cadena Petro7), la companyia petroliera amb “consciència catalana”, la Catalunya independent s’estalviaria 80 milions anuals en carburants, segons dades extretes del mateix Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme.

Segons les dades mitjanes que publica de totes les demarcacions i benzineres de tot l’Estat el Ministeri, Repsol, Cepsa i BP –que controlen el 85% del mercat-, s’enduen un marge de benefici abismal, sobre costos duplicats.

Joan Canadell i Jordi Roset, els propietaris d’aquesta cadena, afirmen que “Repsol, Cepsa i BP han estat multats en diverses ocasions per la Comisión Nacional del Mercado de la Competencia per haver acordat els preus durant tres anys”. Aquesta situació d’oligopoli només es pot revertir amb un canvi radical, com seria la independència de Catalunya, ja que les decisions sobre operadores es prendran al Principat.

Per ells, cal liberalitzar el mercat i aprofundir en la lliure competència, tot reivindicant l’essència del low cost amb màquines automatitzades i complint tots els estàndards de seguretat, “el futur de les benzineres”. El propietaris han anunciat que estan en fase d’elaboració d’un estudi que aprofundeix en els costos de la benzina a l’actual Estat espanyol.