Qui polititza la justícia?

IGNASI ARAGAY | 09/08/2015 17:44

Segueix-me

Judicialitzar la política és una manera de politizar la justícia. Dos errors pel preu d’un. És un mecanisme que demana forçosament que no funcionin ni l’una ni l’altra. Espanya està en aquesta situació i el repte català ho fa més evident. No saben com abordar el procés políticament —una obvietat, oi?—, però tampoc com fer-ho des de la justícia. I no tot és el Constitucional. El nyap policial amb els 33 magistrats que van firmar a favor del dret a decidir n’és una prova palpable. I la inhabilitació del jutge Vidal, una altra. Privar un jutge de la llibertat d’expressió és convertir-lo en ciutadà de segona. La llibertat no pot fer mai nosa. I la d’opinió no només no perjudica qui imparteix justícia, sinó que el reforça. És inconcebible tenir jutges sota vigilància policial per les seves idees. No són ells els que polititzen la justícia, sinó qui els persegueix.

Per què vull un estat?

La gent d'Estelada 2014, que em va convidar fa poc, conjuntament amb en Pere Martí, a fer una presentació sobre el meu llibre "Anatomia d'una ruptura", em va demanar fa alguns dies alguna aportació per al seu blog sota el lema "per què vull un estat propi".

Acabo d'enviar-los aquest text breu (inferior a 2.000 caràcters) que comparteixo a continuació. Un resum de raons heterogènies i poc acadèmiques, que identifico prou transversals.

PER QUÈ VULL UN ESTAT?

Vull un estat propi com a espai de protecció i seguretat respecte a una Espanya real d’escassa tradició democràtica, que no dubta a violentar els drets humans, individuals i col·lectius, a sacrificar la democràcia, per mantenir la seva unitat, i el que és pitjor, la seva jeràrquica i opressiva estructura de poder.

Vull un estat propi, proper i controlable per la ciutadania, per participar en la presa de decisions col·lectives sobre el present i el futur. Per muntar una nova manera de fer, tot prescindint dels errors aliens. Per, a la manera espriuana, bastir un “nord enllà”, on la gent sigui “rica, culta, lliure, desvetllada i feliç”.

Vull un estat propi per trencar amb l’anterior, i així compensar el patiment dels meus avantpassats, que han conegut segles d’absurdes guerres colonials, dècades de dictadures sagnants, guerres civils amb la intenció que una privilegiada minoria (i els descendents que actualment ocupen els espais de decisió) poguessin mantenir el control i l’hegemonia per damunt les persones.

Vull un estat propi per la voluntat de viure sense necessitat de psicoanalistes, car és dur romandre sota un estat aliè on neguen la teva existència els dies parells, i et menyspreïn els senars. Vull un estat per la voluntat de responsabilitzar-me dels errors propis i no haver de rebre les conseqüències dels aliens.

Vull un estat propi perquè deixin de dir-me que m’estimin (com es pot estimar a un gos o una tortuga) i comencin a respectar-me pel que sóc o vull ser.

Vull un estat propi en el qual pugui reinventar, redefinir, reconstruir lliurement la meva identitat sense que res ni ningú em digui com he de ser, què he de pensar, com m’he de sentir, què he de creure o com he d’actuar.

I, finalment, com deia D. H. Lawrence, vull un estat propi per fer una “sana revolució”, “per gaudir i divertir-nos”.

Un saludo a todos,

Voy a escribir esto en castellano, que no en español, dado que me expreso mejor no porque sea mi lengua materna que es el valenciano.
Sinceramente, creo que de nuevo, los que mandan nos están vendiendo la moto con el tema de la independencia y el nacionalismo.
Realmente ¿creéis que si siguiéramos inmersos en la burbuja inmobiliaria y en la falsa apariencia de opulencia que se supone que teníamos todos los [...]

Joder, yo no lo hubiera podido decir mejor. Estoy totalmente de acuerdo contigo, a mi también me la suda si Catalunya se independiza o no, y eso que he nacido en Barcelona, trabajo en Barcelona y pago mi hipoteca de mi piso de Barcelona, pero veo que los políticos catalanes son igual de ladrones y corruptos que los políticos de madrid. Veo que desde la política catalana se intenta usar la bandera para desviarnos de los auténticos problemas que tenemos todos, que es trabajo, vivienda y una vida digna.

Joder, yo no lo hubiera podido decir mejor. Estoy totalmente de acuerdo contigo, a mi también me la suda si Catalunya se independiza o no, y eso que he nacido en Barcelona, trabajo en Barcelona y pago mi hipoteca de mi piso de Barcelona, pero veo que los políticos catalanes son igual de ladrones y corruptos que los políticos de madrid. Veo que desde la política catalana se intenta usar la bandera para desviarnos de los auténticos problemas que tenemos todos, que es trabajo, vivienda y una vida digna.

No entenc res Angel Ros diu que eliminant al dret a decidir del progama psc-PSOE es un pas endevant

‘És impensable que Bèlgica no reconegui Catalunya’, diu un politòleg flamenc reconegut

12.08.2015 19:10

Bart Maddens és professor de ciències polítiques a la universitat catòlica de Lovaina. És un dels ideòlegs més importants de l’independentisme flamenc i un politòleg de gran reconeixement al seu país. Fa poc ha publicat un article a la web de la televisió i la ràdio pública flamenca en què examina les opcions de Catalunya d’esdevenir un nou estat independent, una opció que considera real i possible: ‘la cosa va de debò’, afirma. I conclou també que és impensable que un govern federal belga no reconegui una Catalunya independent.

En tot cas, diu Maddens, la qüestió catalana pot sacsejar la coalició de govern a Bèlgica, integrada per partits flamencs (com el nacionalista N-VA, que va guanyar les últimes eleccions) i pel partit liberal francòfon MR (que n’ha assumit, amb Charles Michel, la presidència). La tempesta catalana també podria posar fi a la calma belga. ‘A la Unió Europea ja poden començar a encendre espelmes per desviar aquest malson. Però també al govern belga. Ara que s’ha fet la reforma fiscal, potser la qüestió Espanya-Catalunya causarà maldecaps al govern Michel. Bèlgica reconeixerà la independència de Catalunya? Quina serà la posició de Bèlgica al consell europeu?’, es demana el politòleg.

I conclou: ‘És impensable que un govern federal belga, dominat per la N-VA, no reconegui la independència de Catalunya. I també ho és que no opti per una afiliació automàtica de Catalunya a la UE. Però em puc imaginar que els altres socis de govern, especialment els liberals francòfons, ho vegin d’una altra manera’.

Maddens analitza la situació política actual a Catalunya, quan falten poques setmanes per a les eleccions del 27-S. Opina que l’any passat es podia arribar a dubtar de la determinació real d’Artur Mas de voler trencar amb Espanya, perquè ‘hauria pogut ignorar el Tribunal Constitucional. Hauria pogut basar-se en la declaració de sobirania catalana aprovada el 2013 per organitzar formalment un referèndum’. Però considera que ara Mas ja ‘ha travessat el Rubicó de debò’, arran del pacte amb ERC per a concórrer a les eleccions amb Junts pel Sí. ‘La cosa va de debò al setembre. El nostre poble ha somniat molt de temps una situació similar’, afegeix, tot avisant: ‘la premsa espanyolista alliberarà tots els seus dimonis les setmanes vinents; aniran fins al final per a desacreditar Mas i el moviment independentista’.

Jo si que ho entenc: Té la cara més dura que el ciment armat.

Omplir la Meridiana per guanyar a les urnes

11.08.2015 08:09
Jordi Sànchez

El pròxim Onze de Setembre la Meridiana ens desafia amb tota la grandària i amplitud per a tornar a fer història. Falta encara un mes per a la Diada, i no tinc cap dubte que la de la Meridiana serà una de les mobilitzacions més determinants i recordades durant el trajecte del nostre país cap a la independència. Avui ja som més de 130.000 persones les que ens hi hem inscrit (www.via.assemblea.cat) i serem desenes de milers les qui l’omplirem de tots els colors i veus a favor de la independència.

L’Onze de Setembre vinent és el nexe entre el 9-N i el 27-S. És el pont entre la consulta que va mobilitzar prop de 2,5 milions de persones per exercir el dret de decidir i les eleccions que plebiscitàriament portaran a disposar d’una majoria d’escons independentistes al nostre parlament.

L’impuls al nou país que començarem a construir el 28 de setembre té el punt d’arrencada el dia 11. Per això tothom és convocat a sentir-se pròpia i a fer-se seva aquesta mobilització. El nou país, la futura república catalana, és el projecte de tots. La Via Lliure a la república catalana, a la qual som cridats la pròxima Diada a la Meridiana, és l’opció escollida per l’ANC perquè tothom (persones i entitats) trobin el seu espai, el seu racó, per a compartir amb centenars de milers de persones la il·lusió pel nou país.

La Meridiana serà aquest Onze de Setembre l’avinguda de la il·lusió. Com la Diagonal i la Gran Via van ser la passada Diada les avingudes de l’esperança.

Fa un any ens vam esperonar per les urnes, perquè el 9-N havia de ser el testimoni més valuós d’un país que havia decidit de guanyar la llibertat. I ara ens hem il·lusionat per la victòria que els independentistes tindrem el 27-S.

Omplir la Meridiana primer per guanyar les urnes després. El compromís que hem adquirit és de construir el nou estat amb l’impuls de la majoria social. No hi ha opció més radicalment democràtica que confiar a la voluntat popular l’assoliment de la independència. El lligam entre independència i voluntat democràtica és, per voluntat pròpia dels independentistes, indivisible. És la millor carta de presentació per a la comunitat internacional. I sobretot és la millor arma que tenim per a doblegar la negativa de l’estat espanyol al nostre dret. La negativa no és solament el blocatge a la nostra independència, és també la negació del dret democràtic de solucionar conflictes polítics a través de les urnes.

Tenim atrapat l’estat a les pròpies contradiccions. Es reivindica democràtic, i nega les urnes i la validesa plebiscitària de les futures eleccions. L’estat no podrà aguantar sense erosions importants a la causa uniformista del desafiament independentista a les urnes.

El nerviosisme d’aquests darrers dies dels representants del govern posa en relleu que a hores d’ara preveuen la possibilitat de ser derrotats a les urnes. Projecten la victòria de l’independentisme a les urnes, i a més d’una manera contundent.

Per això també hem d’omplir la Meridiana. Cada inscripció és un cop sec a les esperances de l’unionisme a Catalunya i un incentiu a la nostra revolució dels somriures tan particular.

El repte de ser més dels que vàrem ser l’any passat és sobre la taula. I sabem que és perfectament possible. L’Onze de Setembre tornarem a guanyar el carrer per guanyar la independència a partir del 27-S, com l’any passat vàrem guanyar el 9-N.

L’11-S tenim al nostre abast de bastir una onada d’il·lusió que es contagiï a tot el país. No hi ha res millor per a la nostra causa que transmetre la convicció que la independència respon a la voluntat de la majoria del país, que la volem per impulsar un gran canvi democràtic i social i que la construirem de manera inclusiva i integradora.

A la Meridiana ens juguem tot això. Tothom hi som convocats!

Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana

Elogi de la «desborbonització»

«És hora de revisar uns honors que Barcelona ha ofert a la família Borbó per imposició militar, per imperatiu legal o per pragmatisme. Amb 300 anys ja n'hi ha prou»

Dídac Boza*| Actualitzat el 12/08/2015 a les 00:01h

*12 comentaris

1714 (Felip V): Destrucció de la ciutat, liquidació política de Catalunya i repressió general*contra la població que havia combatut el rei en la guerra de Successió / 1808 – 1823 (Regnat de Ferran VII): Obstinació del monarca en imposar l'absolutisme borbònic malgrat el primer intent democràtic de 1812. Rebuig de totes les demandes de modernització política i econòmica que venien de Catalunya / 1842 i 1843 (Regències durant la minoria d'edat d'Isabel II): Bombardejos de Barcelona des del castell de Montjuïc / 1905 (Regnat d'Alfons XIII): Llei de Jurisdiccions que enviava als tribunals militars tot allò que l'exèrcit considerés que atemptava contra la unitat d'Espanya / 1923 (encara Alfons XIII): Dictadura del general Primo de Rivera, amb la connivència total i absoluta del rei...

... Pronunciaments i ofensives militars, episodis de corrupció i escàndols*des dels regnats més antics fins a l'etapa més recent. Són 300 anys d'experiència en la relació entre la dinastia borbònica i la ciutat de Barcelona. Tres segles és temps més que suficient per valorar una relació històrica. Prou temps perquè hagi arribat el moment de revisar un rendiment d'honors que la ciutat de Barcelona ha ofert a la família Borbó, sovint per imposició militar, sempre per imperatiu legal i, durant els darrers 40 anys, pel sentit positivista i pragmàtic que ha tingut el catalanisme polític en pro de l'avenç polític de la democràcia i de l'autogovern. El "seny" que ara reivindica el que queda d'Unió Democràtica ha presidit fins a l'exageració el capteniment de les institucions de Barcelona i de Catalunya envers la monarquia regnant a Espanya.

El PSC de Barcelona, partit dels alcaldes de la capital de Catalunya durant tres dècades, sap millor que ningú fins a quin punt la ciutat ha arribat a ser generosa institucionalment amb la monarquia. L'actual cap del grup socialista municipal, Jaume Collboni, ha manifestat que el nomenclàtor borbònic no forma part dels "problemes reals" dels ciutadans i ha rebutjat la "política espectacle". És un plantejament legítim, tant com l'actuació que va tenir el mateix Collboni fa poc més d'un any, tot just acabat d'arribar al lideratge de la federació socialista de Barcelona. Llavors el cap del PSC barceloní va voler marcar perfil propi i va fer penjar una bandera republicana al balcó de la seu del carrer de Pau Claris. Acabava d'abdicar Joan Carles I i la foto de la balconada, com era de preveure, va sortir a tot arreu.

ERC proposarà aquest mes de setembre*a la Comissió de Drets Socials, Cultura i Esports de l'Ajuntament de Barcelona que s'eliminin els noms de reis o personatges de la dinastia borbònica de carrers i espais públics de la ciutat. La proposta coincideix amb la política de l'alcaldessa Ada Colau pel que fa als símbols de la ciutat que -no està de més remarcar-ho- ha trobat més aliats d'opinió que altres accions del nou govern municipal força discutides i discutibles, com la moratòria d'hotels. Té raó l'historiador Jaume Sobrequés en recordar que "no tots els enemics de la nació catalana han estat ni en els borbons, ni en els reis" i que també molts altres noms de personalitats històriques mereixen ser retirats de la toponímia urbana. Però la "desborbonització" de Barcelona pot ser un bon començament. Amb 300 anys d'honors immerescuts ja n'hi ha prou.

Companys, 13 d'agost

«Tal dia com avui, un 13 d’agost, el 1940, Lluís Companys, president de Catalunya, era detingut pels nazis a Ar Baol»

Josep-Lluís Carod-Rovira*| Actualitzat el 13/08/2015 a les 00:01h

*10 comentaris

Tal dia com avui, un 13 d’agost, el 1940, Lluís Companys, president de Catalunya, era detingut pels nazis a Ar Baol,*(La Baule, en francès) a la Bretanya, on s’havia refugiat després de la caiguda del país em mans de Franco. Ar Baol és un lloc tradicional de turisme familiar i tranquil, que compta amb una platja atlàntica inacabable, en una badia espectacularment gran i bella que pertany, si no recordo malament, a tres municipis. El relat de la captura de Companys per un combinat germano-espanyol o nazifranquista, si ens atenem a la ideologia, ha estat ja molt ben explicat per Gemma Aguilera, a l’assaig d’investigació “Agent 447. L’home que va detenir el president Companys”, on recorre la biografia de Pedro Urraca, personatge sinistre de la dictadura. Quan en va fer quaranta, d’anys, vaig tenir l’honor de representar el govern de Catalunya, com a Vicepresident, en la inauguració d’un monòlit en català i en francès a la seva memòria, just a la cantonada del carrer on s’estava el president. La casa existeix encara i té, com totes les altres de la mateixa zona, el mateix aire de discreció i placidesa que Companys hi devia cercar en aquells temps tan convulsos. A partir d’aquell moment, durant dos mesos fins a la seva mort, la vida del president va ser un veritable calvari d’humiliacions, tortures i vexacions pel fet de ser el president de Catalunya, democràticament escollit. Es tracta de l’únic president europeu, escollit a les urnes, afusellat durant la II Guerra Mundial.

La seva mort, en una Europa ja traumatitzada per l’avenç del nazisme i amb la diàspora republicana en expansió,*arribà als cinc continents i tingué un gran impacte en el món de l’exili català. En honor a la veritat, cal recordar que el primer monument alçat a la seva memòria ho fou a Montevideo (Uruguai), el 1944, obra de l’escultor Joan Serra. Després, ja en democràcia, el seu nom honora places i carrers, passeigs i avingudes, escoles i centres culturals o cívics i són molts, pertot arreu, els monuments d’homenatge existents dedicats a tenir-lo present en el record, així com premis, medalles* i distincions amb el seu nom. Però el cert és que, sobretot entre cercles del nacionalisme conservador, el nom de Companys sempre ha estat una figura incòmoda. És el Companys advocat dels treballadors amic del seu convilatà el Noi del Sucre, el periodista compromès al costat de Marcel·lí Domingo, el regidor i diputat combatiu amb Francesc Layret, el republicà del 14 d’abril, el president de les hores difícils, del 6 d’octubre i el 19 de juliol, la guerra, l’exili, la detenció i l’afusellament. La dreta nacionalista sembla perdonar la vida a Companys i entén que la seva mort el redimeix dels errors comesos en la seva existència. Però, per a certa esquerra, Companys és, només, “un president d’esquerres”, obviant d’aquesta manera la seva dimensió inequívocament republicana i el seu compromís nacional amb el país.

Però la vida d’un polític, com la de qualsevol persona, no és mai unidireccional ni de lectura única,sinó dinàmica, canviant i polièdrica. Com la de tothom. El Companys president és, sens dubte, el més coherentment i conscientment nacional de tots els Companys, l’home que se sap al davant d’un país que ha de lluitar contra el feixisme de Franco, comptant amb l’hostilitat dels suposats aliats republicans espanyols. És aquest Companys el que dóna projecció internacional a Catalunya i en modernitza les estructures de propaganda política, amb el Comissariat dirigit per Jaume Miravitlles, el Companys pare d’un jove deficient que es nega a emprendre la ruta d’Amèrica perquè vol localitzar on té el fill, el Companys que paga en el seu cos tota la ràbia anticatalana dels franquistes, tota la violència física dels torturadors del règim, tota la fòbia de la dictadura contra la democràcia. És a aquest Companys complet, republicà, catalanista i d’esquerres, a qui avui retem homenatge en la memòria, única manera de no morir mai. L’home valent i digne que és conscient, en les seves darreres paraules davant el pilot d’execució, de perquè l’afusellen:*Per Catalunya!*Qui es pot sentir incòmode amb un home així?

Semble que les institucions internacionals veuen coherent la posible Independencia de Catalunya

http://www.elpuntavui.cat/article/633480-el-secretari-general-de-lonu-avala-el-proces.html?utm_source=botons&utm_medium=com_epanoticies&utm_campaign=facebook

Endavant Catalunya Independent!

Contra la legalitat

«Quan és tot un poble el que va contra la legalitat és que ja ha arribat el moment en què, precisament, es pot dir en veu alta que és la legalitat la que va contra tot un poble»

Josep-Lluís Carod-Rovira | Actualitzat el 06/08/2015 a les 00:45h

 21 comentaris

Bona part dels arguments recurrents contra la independència de Catalunya, per la banda espanyola, tant se val a Madrid que a Barcelona, es basen en l’afirmació que aquest propòsit és incompatible amb la legalitat. I, doncs, que serà l’ús d’aquesta legalitat allò que impedirà les aspiracions nacionals del nostre poble. Ho diuen i es queden tan amples pensant, tal vegada, que just esmentant la llei ja ens tremolen les cames. Curiosa legalitat aquesta que va contra els interessos dels ciutadans quan, de fet, és la llei la que ha d’estar al servei de la gent i no pas la gent al servei de la llei. Les lleis han de facilitar la vida les persones i contribuir a fer possibles els seus objectius, no pas complicar-los-la o bé impedir-los o obstaculitzar-los. Es parla de la llei com si fos del llibre en majúscula en les religions monoteistes (la Torà, la Bíblia, l’Alcorà), de manera que s’arriba a sacralitzar, com és el cas de la constitució espanyola, quan resulta, a més, que l’Alianza Popular de l’època no hi va votar a favor... I es fa passant per alt, generalment, l’origen de la legalitat, qui l’ha feta, qui l’ha aprovada, amb quins objectius, en quin context històric i amb quins condicionants. Les lleis, en democràcia, sempre són el resultat de la correlació de forces establerta pels ciutadans a les urnes. La democràcia és, en bona part, una qüestió de demografia, demografia de les idees, si es vol, però demografia al capdavall. En aquest cas, doncs, és obvi que l’opinió del poble català mai no podrà ser tinguda en compte i respectada, a l’estat espanyol, perquè sempre hi serem minoria demogràfica. I en el cas que aconseguim alguna victòria parcial, com el darrer estatut, per a això tenen el seu tribunal constitucional pensat per a passar el ribot per la voluntat popular, sempre que els plagui.

No tenir en compte l’origen de la legalitat vigent en un territori, a cada moment, és fer trampa. Durant el franquisme, el dret d’associació era inexistent perquè anava contra la legalitat i afiliar-se a un partit polític o a un sindicat era il·legal, el dret de reunió també ho era, com la llibertat d’expressió, de manifestació o el dret de vaga, justament perquè anaven en contra de la legalitat vigent. Era rere l’empara d’aquesta legalitat antidemocràtica que es refugiaven els cappares de la dictadura. Ara que hi ha drets bàsics individuals reconeguts, però no pas col·lectius, el poble català es veu impedit d’avançar en el seu procés d’emancipació nacional perquè aquest és il·legal, segons la constitució espanyola. I potser cal que recordem l’origen de l’actual sistema institucional espanyol: una monarquia nomenada a dit pel dictador i una constitució que va ser feta en inferioritat de condicions per part dels partits de tradició democràtica, sota la mirada atenta dels militars, “pares de la constitució”, també, en alguns articles fonamentals. Fer veure que tot això no existeix és amagar el cap sota l’ala.

Des del punt de vista legal, doncs, estem en un carreró sense sortida, perquè, a més, el tribunal constitucional ha frenat, frena i frenarà qualsevol aspiració col·lectiva que, al seu parer, no encaixi en el marc constitucional. Un tribunal, recordem-ho, profundament polític i amb membres designats pels mateixos partits que fan servir la constitució com a amenaça i com a fre. Hi ha moments en què la democràcia i la legalitat no van pel mateix camí. Hi ha moments en què legalitat i justícia tenen ben poca cosa a veure. Cal ser conscients, doncs, que s’acosta el moment en què el poble català haurà d’actuar d’acord amb els seus interessos i aspiracions, digui el que digui la legalitat espanyola. I que el camí que decidim recórrer només podrà ser fet contra la legalitat actual, una legalitat que substituirem per una de pròpia, catalana i democràtica. La legitimitat d’aquesta nova legalitat catalana s’alçarà enfront de la legalitat espanyola filla de la transició. Quan és tot un poble el que va contra la legalitat és que ja ha arribat el moment en què, precisament, es pot dir en veu alta que és la legalitat la que va contra tot un poble.

Qui endega la ruptura?

«M’agradaria veure Rabell gestionant un pressupost minvat en un 30%, sense crèdit, amb el dèficit taxat i Montoro enviant-te els diners quan li dóna la gana»

Patrícia Gabancho | Actualitzat el 08/08/2015 a les 00:01h

 27 comentaris

Lluís Rabell diu que la independència no es pot fer sense pactar-la amb Madrid. De fet, això és el que ens juguem el 27-S: si la iniciativa política del futur immediat es queda a Catalunya o emigra a Madrid i es resol (o més aviat es dilueix) després de les eleccions espanyoles. Si mirem la configuració probable de les Corts, és obvi que qualsevol dels pactes que s’hi facin ens juga en contra. La ruptura pactada ja es va intentar quan la Transició i va acabar en reforma. La reforma és possibilista però torna a ser un acord de mínims. La reforma és 4.000 M per AVE i 300 per rodalies: això va ser així amb el PP i amb el PSOE, perquè és el projecte d’una determinada Espanya. Pablo Iglesias està festejant el rei no perquè hagi deixat de ser republicà sinó perquè vol semblar respectable. Si vols ser respectable a Madrid el pacte amb Catalunya té uns límits. Com diu Susana Díaz: “ni cupo ni nación”.

Jo no em fico amb la posició personal de Lluís Rabell, això cadascú s’ho sap. El que dic és que ens està fent una campanya amb l’estratègia de Podemos. O sigui: Artur Mas s’amaga –té gràcia amagar-te allà on tothom et veu—en una llista que defensa l’interès de l’oligarquia perquè Mas equival a Rajoy i si no apameu les retallades. Retallades! M’agradaria veure Rabell gestionant un pressupost minvat en un 30%, sense crèdit, amb el dèficit taxat i Montoro enviant-te els diners quan li dóna la gana. L’esquema obvia la realitat catalana, que ha endegat un procés –mai més ben dit—diferent. Mas està enfrontat alhora a Rajoy i a l’oligarquia catalana i els seus interessos marca BOE. Mas és la ruptura d’aquesta lògica, per això ha trencat amb Duran. Però Rabell, obedient a Podemos, fa campanya contra Mas, sense entendre que això afebleix la ruptura que realment pot empoderar la gent en un procés constituent que canvïi el país. Perquè el seu procés constituent encara no sabem si és l’espanyol, si és a part, si n’és una esmena o si cal primer pactar la independència i amb qui.

Per això, amic Jordi Mercader, la meva pregunta. Quan el Parlament estigui a punt per endegar la ruptura, el cop de porta, el cop de puny, Lluís Rabell farà com Duran i Lleida i votarà contra Mas, que és exactament el que promet? Doncs miri, vostè em sembla més oligàrquic que Mas.

960.000 euros

«La repressió ara no té forma d’afusellaments o tortures, ve de la mà de la fiscalia, els tribunals o l'Agència Tributària a través de lleis totalitàries»

Santiago Espot | Actualitzat el 10/08/2015 a les 13:22h

 28 comentaris

Ras i curt: aquesta és la xifra amb la qual Espanya castiga i multa a qui redacta i fa costat a un manifest polític contra la seva unitat territorial. La quantitat total de la qual parlem és la suma total dels 870.000 corresponents a les 12 entitats patriòtiques signants del "Manifest per la xiulada a l’himne espanyol i a Felipe de Borbón" amb motiu de la final de Copa del Camp Nou i els 90.000 amb què em sancionen a mi personalment. Ja ho va advertir el Secretari d’Estat d’Interior després de la reunió d’urgència del Comitè Antiviolència convocada pel govern espanyol 48 hores després del partit: "Investigar policialmente a los organizadores i firmantes del 'Manifest per la xiulada a l’himne espanyol i a Felipe de Borbón'". No ens perseguiexen per xiular (ho va fer tot l’estadi), ens persegueixen per escriure. Queda clar?

Com que l’opinió pública d’aquest país es conforma en gran part a través dels titulars del TN i del grup Godó, molts catalans creuen que han multat el Barça i algú més per xiular un himne en una final de futbol. Ni una paraula del manifest, perquè això significaria haver de treure la notícia de la secció d’esports per posar-la a la de política, i explicar que el que va passar el passat 30 de maig a can Barça va ser l’escenificació d’un enfrontament polític. Però, és clar, aquí no podem parlar d’aquestes coses perquè el nostre "procés" no va contra Espanya. No sé si pensaven el mateix els milers de catalans que van esbroncar la Marxa Reial i el cap de l’estat aquell dia.

Tot plegat, és d’una gravetat extrema que hauria de posar-nos en guàrdia de què pot arribar a passar.Aquesta ha estat la primera bastonada directa i contundent contra catalans del carrer. Persones que no tenim cap cobertura institucional o mediàtica i que podem veure perillar el nostre futur personal. La repressió ara no té forma d’afusellaments o tortures, ve de la mà de la fiscalia, els tribunals o l'Agència Tributària a través de lleis totalitàries. Es tracta d’hipotecar-te la vida mitjançant multes descomunals que mai podràs pagar. "A ver si ahora les van a quedar ganas de pitar a estos cabrones", deuria ser una de les frases que es van pronunciar durant la reunió de l’esmentada comissió. Me l'imagino en boca d’algun dels alts comandaments de la Guàrdia Civil o la Policia que integren aquella mena de tribunal contra l'heretgia rojigualda. Igual que la Inquisició tenia com a missió vetllar per la integritat dels costums i per la puresa de la fe cristiana i de combatre i castigar les heretgies (les idees que l'església considerava falses), ara les institucions del govern espanyol fan el mateix amb els que no acatem els preceptes de launidad territorial. Per molt que vulguin dissimular-ho això d’Espanya té més de dogma de fe que d’una idea política.

Els independentistes creiem que estem immersos en un afer polític mentre els nostres enemics s’ho agafen gairebé com una qüestió religiosa. Quan veuen amenaçades les seves essències pàtries més preuades es regiren amb ràbia i desfermen tot el seu odi visceral contra aquella Catalunya que no està disposada a deixar-se trepitjar. El cop de pal és la seva fórmula preferida i tots els seus corifeus mediàtics i polítics aplaudeixen cínicament. Mentrestant, aquí, reaccionem tèbiament i no volem acceptar que ens han declarat una guerra per voler deixar de ser espanyols. Quan hom entra en una situació així amb Espanya les llibertats d’expressió o d’opinió esdevenen presoneres de la seva llei. Tots, absolutament tots ells, hi estan d’acord. Des de la FAES fins a Podemos. O és que algú dels de la "nova política" madrilenya ha dit alguna cosa sobre que es multi a qui escriu i signa un manifest polític? Si d’alguna cosa serveixen aquestes multes de 960.000 euros, és per certificar com de babaus o de mesquins són aquells catalans que encara parlen de voler arreglar Espanya.

Infanteria unionista

"La tàctica electoral, per tant, passa per amenaçar els espanyolistes catalans amb la força de Madrid, amb l'esperança que els serveixin de minoria de bloqueig"

Salvador Cot

Som a poques setmanes de començar la campanya electoral i l'unionisme encara no ha aportat cap proposta en positiu. Ni una de sola. Qui es cregui els argumentaris que arriben des de Madrid -directament o a través de les sucursals polítiques i mediàtiques- pensarà que en cas d'independència Catalunya patirà una llarga llista de desgràcies, però no tindrà cap idea sobre quins poden ser els avantatges d'un futur com a comunitat autònoma de règim comú dins l'estat espanyol.

Bàsicament, la idea central que estructura la campanya dels defensors del no és que els catalans patiríem una gran venjança espanyola. Això inclouria una sèrie de represàlies, com ara l'expulsió de la Unió Europea, un boicot comercial massiu, el veto indefinit a l'ingrés del nou estat a qualsevol organització internacional i un tancament immediat de les fronteres, a l'estil del que fan a Gibraltar.

Tot aquest catàleg d'agressions el patiria el conjunt de la societat catalana, inclosos els votants més entusiastes d'Iceta, Albiol o Arrimadas. La tàctica electoral, per tant, passa per amenaçar els espanyolistes catalans amb la força de Madrid, amb l'esperança que els serveixin de minoria de bloqueig. Infanteria. Carn de canó, en definitiva. No hi estan acostumats, però la República els tractarà, per primera vegada, com a ciutadans.

16/8: L’unionisme prefereix espantar que seduir

VICENÇ VILLATORO15/08/2015 17:58

Segueix-me

És curiós. No em sembla una decisió que neixi de l’estratègia, de fer allò que creu que més li convé. No menystinc l’efecte polític de la por. Però augmenta barrejada amb la promesa. Si vingués una consultoria estrangera, aconsellaria a l’unionisme alternar l’amenaça amb l’oferta, allò que sempre s’ha dit la tàctica del pal i la pastanaga. Però no és el que ha adoptat l’unionisme. No hi ha pastanaga. No dediquen ni un instant a dir-nos quines serien les virtuts de quedar-nos. Es dediquen a dir exclusivament quines serien les desgràcies si marxéssim, que tenen més a veure amb l’amenaça (mira què us farem) que no pas amb la predicció (mira què us passarà). No em sembla una decisió estratègica, sinó emotiva. Entrar en la dinàmica de la seducció els deu semblar una concessió, una proclamació de feblesa, una consideració exagerada a les demandes dels catalans. Com que la unitat d’Espanya no és discutible, no és objecte de debat polític, és un axioma impermeable a tota argumentació i fins i tot a tota majoria social, l’objectiu no ha de ser convèncer ni atreure ni seduir. L’objectiu és reduir el contrari a l’absurd. L’objectiu de l’independentisme, doncs, és demostrar que no és absurd. Que és possible.

En què s'assemblen un mosso i un guàrdia civil?

«Si no fora per les circumstàncies, la seva mort hauria estat un breu en les notícies de successos, però la transcendència política, més encara en aquests moments, es demostra en les declaracions del seu germà sobre el fet que una cosa així no hauria succeït amb la Guàrdia Civil o amb la Policia Nacional»

Montserrat Nebrera | Actualitzat el 14/08/2015 a les 23:46h

 34 comentaris

Ha mort una persona. De manera excepcional el fet de ser un immigrant no ha impedit que sigui notícia de portada en diversos diaris, perquè la mort es va produir en circumstàncies que afecten la política: ha mort unmanter senegalès en precipitar-se des d'un tercer pis en la seva fugida de la persecució realitzada per agents de la policia de la Generalitat quan pretenien detenir-lo per la seva activitat. Em sembla que en aquesta descripció del supòsit tothom hi pot coincidir.

Si no fora per les circumstàncies, la seva mort hauria estat un breu en les notícies de successos, però la transcendència política, més encara en aquests moments, es demostra en les declaracions del seu germà sobre el fet que una cosa així no hauria succeït amb la Guàrdia Civil o amb la Policia Nacional.

Potser sigui veritat, pot ser que fins i tot hagi de ser veritat que cossos policials diferents tinguin operatives diferents. L'antiguitat dels cossos policials pot consolidar la solvència en les actuacions, en el saber fer. Els Mossos són un cos jove per definició, almenys pel que fa a la seva etapa moderna. No van exercir com a tal durant etapes anteriors, com sí que ho van fer la Policia Nacional o la Guàrdia Civil i hi ha segurament molt per aprendre (i per no aprendre mai!), però això no nega tot el següent: actuen per ordre dels seus comandaments, que ho fan per les ordres dels seus caps polítics; tenen com a objectiu constitucional i estatutari la defensa de la seguretat ciutadana, que és un concepte global, referit fins i tot a la d'aquells com els que aquests dies han sortit en tromba i de nou a acusar-los i criticar-los; són l'única part de l'Estat que pot posar-nos la mà a sobre, dins de la legalitat, de la discrecionalitat fàctica i de les consignes rebudes pels seus comandaments, i pot fer-ho fins i tot amb el manter senegalès. I això perquè són la nostra defensa contra qui creu que la llei no va amb ell o que les circumstàncies infaustes de la seva vida li permeten saltar-se-la sense conseqüències.

És cert que el fenomen top manta no té el seu epicentre en qui es dedica a estendre un drap amb productes falsificats per guanyar quatre quartos; que són grans màfies productores de les falsificacions els qui, com en el cas de la droga, tenen la principal responsabilitat i s'aprofiten de la precària situació de tota la immigració que de forma irregular arriba a les costes de l'estat del benestar donant per descomptat que podrà quedar-se. Però qui critica els Mossos, com ha fet Asens, o com queda implícit en el missatge de Colau, s'oblida que ells mateixos, amb la seva postura indulgent davant la gravetat que s'atempti contra la policia, llança un missatge a aquestes màfies de què poden continuar explotant els desgraciats, almenys al nostre país. La indulgència és letal amb el dolent, i el dolent, almenys un dels dolents, el que ho és per Asens, per Colau i per a mi, està encantat amb aquesta equivocadament tova actitud dels nous inquilins de l'Ajuntament de Barcelona. Més explotació, més misèria, i més risc per a la convivència.

En el cas del germà del mort, si a més se l'alliçona bé (o sap molt del tema, la qual cosa no és bon senyal), pot complir més d'una funció alhora: amb les seves sorprenents declaracions (més pròpies de l'inici del desplegament) distingint entre Mossos i altres cossos policials, li dóna a més una cossa al "prusés", que mai ve malament a la meitat del mes d'agost anterior a unes eleccions sense precedents.

Com temps enrera Cuant Fnc va possar un altaveu on ia ara el monoment al president Companys per 11 Setembre Tot era prohibit, Ara Carrizosa Subsecretario de organización minincipal de Ciudadanos:
EXIGE que la junta electoral hauria d'actuar contra l'acte de la Diada a la Meridia