¿dubtes? SALUT

L’Estat torna a rescatar l’autopista AP-41 Madrid-Toledo amb els nostres impostos mentre ens exigeixen més retallades

Mentrestant, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, exigeix a Mas-Colell, que retalli 1.500 milions en els propers pressupostos de la Generalitat

Segons informa eldiario.es la concessionària de l’autopista, hauria esgrimit que al no haver-se completat el tram previst fins a Córdoba, l’autopista n’hauria sortit perjudicada. El govern espanyol assegura que la comparació s’hauria de fer amb l’alternativa lliure de peatge, després d’observar un increment del tràfic cap a Andalusia. El resultat és que el govern espanyol haurà de compensar la concessionària amb 141 milions que s’ha compromès a pagar de 2016 a 2045.


El rescat, el tornaran a pagar amb els nostres impostos

Qui haurà de pagar el cost d’aquesta nova infraestructura insostenible, i una planificació nefasta? El conjunt de ciutadans de l’Estat a través dels impostos. Per tant, Catalunya haurà de tornar a empassar-se el rescat d’una infraestructura molt llunyana i inservible, com ja ha rescatat AVEs sense passatgers o aeroports sense avions, mentre el Ministre Montoro no cedeix en l’objectiu de dèficit i torna a exigir al conseller d’Economia Mas-Colell que retalli 1.500 milions més dels pressupostos de la Generalitat.

La única alternativa possible: la independència

Mentre el PSC s’omple la boca de falsos discursos federalistes, i ‘Catalunya si que es pot’ encobreix el seu unionisme amb pell de xai rere l’obra de Pablo Iglesias, el país pateix i no entén perquè encara no hem agafat la Via Lliure a la República Catalana. L’Estat ens posa cada dia un nou exemple sobre la taula, com ara aquest, dels costos de seguir amb la dependència a Espanya. Si no reaccionem aviat, Catalunya es quedarà sense pensions, sense recursos per a la sanitat i l’educació, sense cultura i sense llengua.

Irlanda 1918. Catalunya 2015

ANTONI VIVES | 02/08/2015 18:16

Segueix-me

L’any 1918 tot Irlanda era part del Regne Unit. Mentre que els partits específicament britànics eren el liberal i el conservador, des del darrer terç del segle XIX el nacionalisme irlandès s’havia anat fent un lloc en l’espai polític de l’illa, fins a esdevenir-ne un dels actors importants. Tant és així que dels 105 membres del Parlament britànic procedents d’Irlanda la majoria eren membres del Partit Parlamentari Irlandès (IPP), que defensava la home rule o autonomia de l’illa respecte de la Corona britànica. El gran rival de l’IPP era el Partit Unionista irlandès, que rebia el suport explícit del Partit Conservador britànic. Per altra banda, la home rule o autonomia rebia un suport més o menys tebi dels liberals, un suport que variava en funció del moment polític de Londres.

Abans de tirar endavant vull fer notar la similitud de l’escenari irlandès amb el cas català actual. Cal no oblidar que el nacionalisme polític havia mirat amb molta atenció el que passava a Irlanda, un país de tradició catòlica com el nostre. També el nacionalisme irlandès s’havia fixat en els primers balbuceigs del nacionalisme català. El nom de l’organització radical Nosaltres Sols no era res més que una importació del Sinn Féin, el partit nacionalista radical irlandès que està a punt d’entrar en escena a la nostra història.

Val la pena recordar que el Sinn Féin va ser fundat per Arthur Griffith el 1905. Griffith pensava que el nacionalisme irlandès havia d’emular el nacionalisme hongarès, que, amb l’Ausgleich, havia boicotejat el Parlament imperial de Viena i havia creat la seva pròpia legislatura a Budapest mitjançant un Parlament que no reconeixia l’anterior.

Després de l’Aixecament de Pasqua de l’any 1916, i amb la crisi de la Primera Guerra Mundial, l’electorat irlandès va passar de les posicions tèbies respecte a la continuïtat d’Irlanda a dins de la Corona a defensar una separació total de les dues nacions. Les eleccions de 1918 esdevenien, doncs, unes eleccions diferents, per les condicions socials, econòmiques i fins i tot culturals, a causa de l’impacte de la guerra. Mentre que els partits d’obediència britànica miraven d’atacar la situació mitjançant els arguments típicament sociopolítics, el Sinn Féin va decidir desplegar l’estratègia de convertir les eleccions al Parlament britànic en un veritable referèndum sobre la continuïtat d’Irlanda al si de la Corona. El resultat va ser aclaparadorament favorable al Sinn Féin, que va obtenir un 46,9% dels vots al conjunt de l’illa, i un 65% dels vots a la part de l’illa que va esdevenir l’Irish Free State. Dels 105 escons irlandesos al Parlament, 73 van correspondre al Sinn Féin.

Com m’assenyalaven no fa gaires dies el professor Paul Preston i l’advocat irlandès Frank MacGabhann, aquesta elecció va esdevenir el veritable acte fundacional de la Irlanda moderna i parlamentària. Els irlandesos van convertir unes eleccions legislatives en un plebiscit sobre la seva independència, més enllà de la voluntat dels partits britànics i unionistes. La legitimació va ser tan gran que avui ningú no dubta que aquelles eleccions constitueixen la fundació del Parlament irlandès, the First Dáil.

No cal dir que els britànics no van consentir, d’entrada, a donar tal reconeixement ni tal lectura al resultat. Avui, però, al Regne Unit ningú no dubta que aquelles eleccions van marcar el punt de no retorn d’Irlanda, perquè les urnes legalment constituïdes van donar suport absolutament majoritari a la separació. Avui dia, de facto i de iure, el Regne Unit en reconeix els efectes. Aquesta és la lliçó més important.

És evident que les situacions irlandesa i catalana de 1918 i de 2015 són diferents. El context de violència d’aleshores ha estat eradicat d’Europa, i les condicions socials i econòmiques són indiscutiblement millors avui, malgrat la crisi, que aleshores. Doncs bé: més a favor nostre. Votar en pau i sense coaccions, tal com farem el 27 de setembre, dóna una força definitiva a l’opció catalana per la independència del país. Com els irlandesos el 14 de desembre de 1918, si els catalans decidim per majoria aclaparadora donar suport a la llista que defensa la separació definitiva i pacífica d’Espanya, pel bé de totes dues nacions, res ni ningú no ens podrà aturar. El resultat d’una elecció democràtica serà democràticament utilitzat per a un propòsit tan democràtic com és el de l’exercici de l’autodeterminació. Els catalans vam demanar votar legalment per tal de decidir el nostre futur, i se’ns va negar. És absolutament legítim que ara utilitzem els instruments democràtics que tenim a l’abast per exercir aquest dret. Si el resultat és similar al d’Irlanda el 1918, podem esdevenir independents.

Parlem amb la gent que no parla català

03.08.2015 06:00

A Mollet del Vallès, faig temps mirant els titulars dels diaris al quiosc de la rambla Fiveller. I així sento com, rere meu, dos homes xerren. També semblen fer temps. Un diu (traduït de l’espanyol i una mica resumit): “Com si no hi haguessin prou mossos a tot arreu, també en tindríem a la frontera, no fotis, i per anar a Saragossa els hauríem d’ensenyar la documentació… Estan sonats amb això de la independència!”. Quan em giro veig com el seu company aprova amb un moviment del cap. Respiro i em dic que potser hauria hagut de prescindir dels titulars del dia perquè tot i ser poc dotat per als debats improvisats ara ja no puc fer res més que apropar-m’hi amb un mig somriure: “Perdoneu, però de mossos d’esquadra, a la frontera amb Espanya, no n’hi haurà… És impossible que n’hi hagi, per això de Schengen, el pas serà lliure per tothom…” Em miren amb desgana i vull creure que no és perquè els he parlat en català sinó només pel fet que els hagi interromputs un d’aquests sonats dels quals acaben de parlar. “Schengen? Què, Schengen? Què canvia, això?” I així m’adono que, per ells, Schengen és un nom vague associat a la Unió Europea però sense realitat concreta. I parlem, durant gairebé deu minuts, el temps d’acabar de fer temps.

Tenen uns trenta anys i pensen que viure a Mollet del Vallès és viure a Espanya. Si més no, és així com volen sentir-se cada dia: a Espanya. Però, primer de tot, els faig cinc cèntims dels acords de Schengen: “Sí, sabeu, garanteixen la llibertat de circulació de les persones, les mercaderies, els diners i els serveis”. Però no ho saben, o només ho saben com, per exemple, jo sé quantes vegades el Barça ha guanyat la Lliga: unes quantes, no? No podem saber-ho tot de tot, i no els culpo de la seva ignorància perquè, com ho diu un proverbi “La ignorància és un sac buit, la imbecil·litat és un sac buit amb un forat al fons” I veig que d’imbècils no en tenen res.  Raonen en funció dels paràmetres que coneixen, és a dir de les informacions que els forneixen els canals de comunicació espanyols. Què saben, doncs, de la realitat de les fronteres? Saben passar-les amb avió però tinc la intuïció que s’imaginen les fronteres terrestres a partir de records cinematogràfics: garites a cada banda amb policies armats i potser fins i tot barreres vermelles i blanques. Així pensen que amb una Catalunya independent, hi hauria, a la ratlla fronterera, d’una banda mossos d’esquadra i de l’altra guàrdies civils, armats i malhumorats. Els vull tranquil·litzar: “No notareu que passeu la frontera, serà com a l’autopista per passar a França, us n’adonareu només perquè hi haurà un rètol amb la bandera europea i la menció España. I quan torneu, el mateix rètol amb la mencióCatalunya.

I em creuen, però potser només ho fan veure, per no ofendre’m. Per què es fiarien més d’aquest independentista desconegut que de tot el que els diu cada dia la televisió i Internet? Però, aprofitant que són prou bones persones per deixar-me creure que em creuen, abordo l’altra qüestió: “De totes maneres, ningú us traurà la nacionalitat espanyola, la podreu guardar tranquil·lament”, però aquí veig com deuen tenir el record de les declaracions d’algun comentarista que haurà jurat que seria tot el contrari, que la primera mesura d’una Catalunya independent seria d’expulsar els que volen continuar essent espanyols. “Ah, sí, tu creus que tothom podria escollir el que vol ser?” “Bé, tothom qui visqui a Catalunya serà català, però tothom qui vulgui podrà continuar essent espanyol, excepte si Espanya s’hi oposa, però no crec que ho faci”. I veig que no tenen cap dubte que mai Espanya no s’hi oposarà. O sigui que passo ràpidament aquesta qüestió i em dic que potser tinc temps per la tercera, la de les pensions, però m’adono que un d’ells en té prou, i simplement els pregunto: “Però no heu parlat mai amb gent de Súmate?” “…Amb qui?…” No saben res de Súmate, és evident, ja que els mitjans de comunicació que consumeixen es guarden prou de parlar-ne. Ens separem, jo excusant-me per haver-los pres una mica de temps i ells amb un gest de la mà indulgent. No els he convençut, és clar, però potser, potser, hauré sembrat la llavor del dubte.

No sé res d’ells, ni com es deien, ni què fan a la vida, ni si tenen fills. Sé només que em van semblar fabulosament ignorants de tot allò que batega a Catalunya i, per tant, de com podran aprofitar de la prosperitat nascuda de la independència. Però qui els ho explicarà, abans del 27 de setembre, de manera a intentar canviar el sentit del seu vot? La meravellosa gent de Súmate, o de la Fundació Nous Catalans, no deu ser prou nombrosa per arribar a tots els barris de Catalunya en què es fa una vida tan espanyola, o tant d’una altra cultura, com sigui possible. Llavors, qui ha de fer aquesta feina? Tots nosaltres, no?

Vaig llegir fa poc que ha esclatat una polèmica en un municipi a majoria municipal independentista sobre el lloc on calia col·locar l’estelada: balcó?, plaça major? Amb tot el respecte degut a tots els que participen a inundar Catalunya d’estelades -entre els quals em compto- diria que avui dia aquesta qüestió és irrellevant: ens queden menys de dos mesos per convèncer indecisos i aquesta és la feina urgent i indispensable. Una gran part d’aquests indecisos no parlen català habitualment i tenen uns hàbits diaris vinguts d’altres països -Espanya o molts altres- i per això mateix hem d’anar allà on viuen o treballen, sense esperar que vinguin ells. Els quebequesos tenen una expressió per dir això, difícil de traduir. Seria alguna cosa com: “Ens hem de ventejar el pèl de les cames!” La necessitat ha de ser més forta que la timidesa, la reticència i la mandra.

Estimat monarca (o com s’hagi de dir)

04.08.2015 06:00

T’escric aquestes línies per excusar la meva assistència i la del meu partit, Més per Mallorca, del qual sóc portaveu al parlament, a la recepció que ofereixes demà a l’Almudaina.

Primer, perquè si no crec en els Reis d’Orient, no sé per què hauria de creure en tu ni en la naturalesa de la teva autoritat. Sí, ho diu un paper que anomenen constitució, que ni tu ni jo vam tenir l’oportunitat de votar, perquè no teníem edat (i ja van així gairebé dues generacions) i que converteix el principi d’igualtat d’aquest país en una quimera, perquè ens fa diferents, a tu i a mi, amb els teus i els meus. Vaig haver de prometre fa unes quantes setmanes (per imperatiu legal, això sí) de guardar fidelitat sobre aquest mateix document que, dia sí dia també, esdevé paper mullat, sobretot quan es tracta de protegir els drets més fonamentals dels seus presumptes súbdits, com ara l’educació, la sanitat, l’habitatge o el dret de decidir sobre qualsevol cosa que ens afecti.

Segon, perquè a més de no creure en reis, encara que siguin trempats i es casin amb plebees, tampoc no em són simpàtics els dictadors, com el que va nomenar el teu pare successor seu. L’any passat vau tenir l’oportunitat d’esmenar-ho i d’estar a l’altura de les exigències democràtiques de la societat expressades clarament el 15-M, però no va ser així. Feia falta tornar a esquivar la democràcia i assegurar la successió del teu pare amb un procediment ‘exprés’ juntament amb els grans partits d’un sistema polític en decadència? No hauria estat el moment d’escoltar el poble, d’obrir un procés constituent en què poguéssim decidir, entre més coses, qui ha de ser el nostre cap d’estat? Òbviament, Felipe, si haguessis volgut fer-ho, et podries haver presentat a les eleccions, com vaig fer jo fa un parell de mesos i, si haguessis tingut prou vots, t’hauries guanyat el càrrec. Encara que dubto que haguessis volgut optar-hi, amb els enormes sacrificis que us toca fer a tu i als teus, i amb tot allò a què heu de renunciar darrerament, segons que explica la propaganda oficial.

Tercer, perquè les vacances de la teva família fa anys potser eren una d’aquestes icones estiuenques que contribuïen al turisme a la nostra illa i, encara que no s’ha elaborat mai un estudi o sondatge sobre aquesta qüestió, caldria recordar que heu estat doblement subvencionats pels mallorquins durant tots aquests anys. Primer, amb el pressupost de la Casa Reial via impostos i pressupostos generals; segon, amb les despeses ‘extra’ d’aquesta estada, incloent-hi prebendes com ara el iot Fortuna, que alguns empresaris i el poble de les illes van regalar al teu pare, del qual també has gaudit, i que, encara que ens l’ha tornat, ens continua costant diners.

Tampoc no és que alguns membres de la teva família, com ara la teva germana i el teu cunyat, hagin contribuït gens a la bona imatge d’una terra castigada per la corrupció dels seus polítics, sinó que han format part activa d’aquesta xacra. En aquest punt he de agrair-te que fins i tot tu mateix ho hagis advertit i els llevessis fa poc el títol de ducs de Palma, perquè la seva actitud tacava el bon nom de la nostra ciutat, que és la capital d’aquesta terra. I que, per cert, és així: Palma, a seques (no ‘de Mallorca’).

Quart, perquè aquest any es compleixen tres-cents anys del fet que un altre Felipe del teu mateix llinatge, Felip V, liquidés les institucions i les lleis pròpies de l’antic Regne de Mallorca per dret de conquesta, perquè ja fa segles se sabia que per a administrar unes quantes illes feien falta institucions i governants pròxims, que vetllessin pels interessos d’uns pobles condicionats pel fet d’estar envoltats de mar. Tampoc no es va conformar amb allò, i va prohibir la nostra llengua i costums amb el designi de fer-les desaparèixer, cosa que òbviament no va aconseguir però que va causar molt de mal perquè, fins i tot avui, el català no pot tenir un ús normalitzat. Per tot aquest mal causat, encara que tu no et sentis corresponsable dels actes dels teus antecessors (els de la teva mateixa sang blava), aquest tricentenari seria un bon moment perquè demanessis perdó. Però contràriament a això, veig que, com a cap de les forces armades, celebreu els tres segles d’ocupació militar de les illes. Així, sense complexos.

Finalment, m’ha ofès la teva reacció a les insinuacions d’alguns dels meus governants per l’obertura del recinte de Marivent (i per cert, no solament dels jardins): has dit que et semblava bé, que podíem parlar-ne. I no, novament, aquesta no és l’actitud. M’agradaria de recordar-te que poc després de nomenar-lo el seu successor, fa quaranta-dos anys, Franco va cedir el palau al teu pare perquè gaudíssiu de les vostres vacances. D’aquesta manera vau violar la voluntat de la família del pintor Saridakis perquè aquest espai estigués obert al públic i es compartís el seu art. Hauria estat un gest molt més generós amb la societat que no caçar elefants. Aquesta cessió es manté per un acord de la diputació d’aleshores (que avui és el govern autonòmic). I els grups polítics de l’actual majoria d’esquerres hem decidit que podeu continuar estiuejant aquí, si voleu, però que la resta de l’any les instal·lacions han d’estar obertes al poble. Per tant, i amb tot l’afecte, ens importa ben poc la teva opinió en aquest assumpte: és un mandat al qual donarem compliment.

Per tot això, entendràs que no em vingui de gust anar a la recepció a què ens convides. Una altra cosa seria que haguessis decidit, com fan uns altres caps d’estat, fins i tot a països poc o gens democràtics, com ara l’estat vaticà, de visitar les institucions que representen aquells qui t’acullen: l’Ajuntament de Palma, el Consell Insular, el parlament, el consolat…, posar-te a disposició dels representants d’aquest poble i mostrar agraïment sincer per tot allò que us hem donat. Tan sols en aquest cas, podries haver comptat amb mi.

Atentament,

David Abril, diputat i portaveu de Més per Mallorca al parlament

Mas: "Estem actuant en legítima defensa"

El president posa com a model Àustria i Dinamarca, i recorda que un cop convocat el 27-S la ciutadania és ara coresponsable. El resultat el marcaran els escons, no els vots

Lluís Bou (Palau de la Generalitat)

El president Artur Mas ha indicat avui en roda de premsa, que Catalunya amb el procés sobiranista està responent a una ofensiva de l'Estat.*"Estem actuant en legítima defensa davant una ofensiva de l'Estat per fer recular l'autogovern. "Hem anat enrera com els crancs amb un atac sistemàtic", ha apuntat. El president ha posat com a exemple la prohibició d'adoptar mesures per a la pobresa energètica. Juntament a això ha situat la capacitat mobilitzadora de la societat catalana. "Si la gent de Catalunya ho vol, hi ha sortida" cap a la independència. "Complicada, res serà fàcil, no serà un clic de dits", ha precisat.

Mas ha insistit que demanen la independència dins la UE, per situar-se al nivell d'Àustria o Dinamarca.*Tot això es farà amb un marc legal que l'elaborarà el Parlament, si els electors ho avalen el 27-S.*

Vots no, escons

Mas no ha volgut entrar en els percentatges de vots necessaris per engegar la desconnexió. "Si haguessim pogut fer tot això a la britànica, amb un referèndum, es comptaria amb vots, perquè els referèndums es compten amb vots. Però*si es fa amb unes eleccions com a darrera opció, i no pas perquè nosaltres volguem, es compta per diputats perquè a les eleccions es compten diputats", ha subratllat. "Amb un 49% en contra es pot aturar un procés, si convenç una mica més de la majoria?", ha preguntat. Ell mateix ha contestat que no.


Mas no ha amagat en la roda de premsa el caràcter plebiscitari que tindran els comicis. "Hem de respondre a la pregunta que ens vam fer el 9-N: Si els catalans volen un Estat i si el volen independent.*No volem un Estat simplement per quedar bé davant la història, sinó perquè Catalunya sigui un país millor, on la gent visqui millor", ha deixat anar. Ha recordat que sempre que Catalunya ha tingut capacitat de decisió ha millorat les coses, com al seu entendre ha estat en Sanitat, la Universitat, la Recerca, les Presons i reinserció, o la Formació Professional.

Mas ha recordat que, un cop convocades les plebiscitàries,*la ciutadania és ara la coresponsable del futur del país.*Ha demanat en aquest sentit una confrontació electoral civilitzada, noble i honesta. "Tothom sap que el 27 al vespre, el recompte que es farà tindrà caràcter de plebiscit", ha indicat. "Si no guanya el Sí, el primer que dirà el 27 a la nit el president Rajoy és que era un plebiscit i que l'independentisme ha perdut", ha afegit.

Problemes amb la CUP

De cara a l'escenari postelectoral, el president ha apuntat que la CUP"haurà de trobar un equilibri" entre la decisió de no votar un president de CDC i de no fer el joc a l'Estat espanyol,*i ha reiterat que ell serà el candidat a la presidència per part de la candidatura Junts pel Sí.

27-S: guanyar no és tot

Per: Vicent Partal
Dilluns 3.08.2015 21:20

Una de les coses més difícils de gestionar en política és la victòria. Entendre en quin moment precís has guanyat és molt complicat i no té res de senzill malgrat que ho aparenti. I entendre, després de guanyar, que ja no et pots comportar com abans sembla que és d’allò més complicat. Ho he vist tantes vegades en la meua vida que m’horroritza que ens puga passar a nosaltres també. Una mala gestió de la victòria et pot portar a l’infern —vegeu Arafat a Palestina. Però una bona gestió de la victòria requereix un coratge més gran encara que el que requeria la lluita per a derrotar el teu enemic —vegeu Mandela a Sudàfrica. Guanyar, guanyar de veritat, no és tan senzill com guanyar una votació.

El president de la Generalitat ha convocat ja, a les nou de la nit, les eleccions del 27 de setembre. És cert que avui no podem assegurar que els partidaris de la independència les guanyarem. Però tothom accepta que és molt probable que ho fem. Assumim la possibilitat, doncs. Assumim que Junts pel Sí i la CUP poden guanyar les eleccions i crear les condicions per a començar el tram parlamentari i jurídic, final, de la secessió. I si és així deixeu-me avisar d’una cosa: que guanyarem per nosaltres però que també haurem de guanyar contra nosaltres.

Guanyarem, si guanyem i jo estic segur que ho farem, per la força social enorme que hem acumulat aquests cinc anys. Guanyarem per la més que notable col·lecció d’arguments que hem escrit i que han ajudat a bastir un discurs sòlid com pocs hem vist mai. Guanyarem per la capacitat de convèncer i sumar més i més gent, per l’alegria, per la dedicació de dotzenes de milers de persones, des de les més anònimes fins a Raül Romeva i Antonio Baños. Guanyarem, en definitiva, perquè tenim raó i perquè els nostres adversaris no han sabut o no han pogut combatre eixa evidència.

Però alerta que guanyant podríem perdre. I per això hem de fer batalla també contra la nostra pitjor cara. Hem de treballar contra el nostre sectarisme i la superioritat moral que exhibim a vegades. Hem d’evitar els insults, sempre innecessaris. Hem de fugir com de la pesta d’aquesta idea subjacent que fa dels uns els bons i dels altres els dolents, contra la voluntat de no escoltar què poden dir els altres, contra la ironia que sovint amaga la por.

En aquestes eleccions del 2015 no tenim enemics. Potser Garcia Albiol només —i només per haver travessat la ratlla del racisme i la xenofòbia. Els altres són més aviat adversaris amb els quals haurem de barallar-nos en campanya tenint present que amb ells haurem de treballar, segur, després del 27-S. Alguns els necessitarem al nostre costat als moments més difícils i estic segur que hi seran. Tots ells seran els millors crítics de la república que crearem i no hauríem d’oblidar mai, per això, que la crítica sempre et millora. Que fins i tot a la més destructiva i banal pots trobar un bri de raó que et faça dubtar.

Per això avui, quan s’han convocat ja les eleccions, m’agradaria demanar contenció i respecte als qui aquests dies des del punt de vista de l’independentisme han menystingut públicament Catalunya Sí que Es Pot o el PSC, als qui encara pensen que insultant Ciutadans o Unió guanyarem alguna cosa. La crítica, evidentment, ha de ser dura i ferotge, el combat ha de ser total, però això no ens ha d’impedir de ser al mateix temps elegants i respectuosos. Insultant o menystenint ens fem indignes del país que volem construir. Però també perdem de vista que som una majoria sòlida i que no necessitem per a res les provocacions. No hem de trencar res d’ací al 27 de setembre. Només hem de completar, amb serenitat, el treball que ja hem fet.

I és cert que als debats no hem d’acceptar les seues trampes, que alguns en faran tantes com podran, però no siguem cínics: no n’hauríem de fer nosaltres tampoc. Cap ni una. Perquè ara ja no necessitem fer-ne per a guanyar. Sobretot perquè en aquestes eleccions que avui s’han convocat hi ha en joc, no la victòria de nosaltres o d’ells, sinó la del país sencer. Per tant, amb ells també, amb els qui són contraris a la independència inclosos.

Somrigueu tant com sapigueu i treballeu tant com pugueu, que aquest 27-S ho tenim tot de cara.

Acabar amb el procés?

DAVID MIRÓ | 04/08/2015 21:10

Segueix-me

Rajoy ha fet aquest dimarts una crida a la participació el 27-S per acabar amb el procés sobiranista. És un canvi d’estratègia que legitima la lectura plebiscitària de les eleccions, però quines opcions té l’unionisme d’acabar amb el procés? Molt poques. L’únic resultat que ho permetria és una majoria PP-PSC-C’s que avui dia resulta impensable. Fins i tot en el cas que les forces del sí no tinguessin 68 escons seria molt difícil conformar una majoria alternativa, i el procés quedaria congelat però no mort. En canvi, aquests 68 escons independentistes són el mínim per fer avançar el procés, però la seva velocitat i eficàcia dependrà també del resultat. Una majoria aclaparadora de Junts pel Sí i més del 50% dels vots el farien imparable. Per això, més que guanyar, la prioritat unionista el 27-S serà impedir una victòria clara del sí.

L'Estat només invertirà un 10,7% a Catalunya, vuit punts per sota del PIB

Aquesta xifra queda lluny del que contemplava la disposició addicional tercera de l'Estatut

Agències

Els pressupostos generals de l'Estat per a l'any 2016 destinaran a Catalunya un total de 1.179,53 milions d'euros en inversions, xifra que suposa el 10,7% del total de l'Estat, i que queda lluny del que contemplava la disposició addicional tercera de l'Estatut, on s'establia que Catalunya hauria de rebre en inversions el que aporta en el PIB estatal, aproximadament un 19%.

Val a dir que la xifra per a l'any que ve és lleugerament superior a la del 2015, quan l'Estat va destinar 1.072 milions d'euros a Catalunya, un 9,5%. Així doncs, en any electoral, Catalunya rebrà 105 milions més que en el pressupost de l'any passat.

El document que el ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, ha entregat aquest dimarts al president del Congrés, Jesús Posada indica que Catalunya se situa al quart lloc en inversions per part de l'Estat per darrera d'Andalusia (16,5%), Castella i Lleó (13,1%) i Galícia (12,3%.). Aquests tres territoris rebran 1.820,64 milions, 1.451,23 milions d'euros i 1.363,95 milions, respectivament l'any 2016.

Per darrere de Catalunya hi ha Madrid (9,2%), País València (8%), Castella la Manxa (5,3%), País Basc (4,1%), Aragó (3,8%), Extremadura (3,3%), Múria (3%), Astúries (2,8%), les Canàries (2,4%), Cantàbria (1,9%), les Illes Balears (1,4%), Comunitat Foral de Navarra (1%), La Rioja (0,8%) i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla (0,3%).

Després de l'acte de lliurament del pressupost al president del Congrés, el ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, ha comparegut en roda de premsa per assegurar que aquests comptes “tornen a referendar” que Catalunya és “molt important” per al conjunt de l'Estat i per al conjunt d'Europa.

Santi Vila: ‘El pressupost estatal prova que el model de relació Catalunya-Espanya s’ha esgotat’

05.08.2015 10:17

El conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, considera que el pressupost de l’estat del 2016 és la prova que el model de relació entre Catalunya i l’estat espanyol s’ha ‘esgotat’. ‘S’ha de repensar de dalt a baix’, ha dit, i ha lamentat que els ministeris de Foment socialistes i populars hagin fet de les inversions en infraestructures ‘un tema polític’ i d’equilibri territorial, sense tenir en compte els aspectes socials. En una entrevista a RAC1, Vila ha dit que s’han posat d’acord en les necessitats ‘urgents’ per a Catalunya però el ministeri les ha dotades ‘insuficientment’. ‘El pressupost és condicionat i marcat per prioritats que no són les nostres’, ha resumit a Catalunya Ràdio.

Segons Vila, el pressupost estatal havia de resoldre dèficits que s’havien estancat amb el pas dels anys, i que no s’havia fet amb la determinació que hauria calgut.

Pel conseller, és evident que no hi ha hagut manera de reconduir unes necessitats urgents per a remuntar dèficits en infraestructures. ‘Es recullen tots els temes però es doten insuficientment’, ha reblat, i considera que amb les xifres del 2016 ‘d’aquí a 20 anys encara se’n parlarà’. Alhora, troba ‘fatigants’ i ‘improductius’ els processos de negociació amb el govern espanyol.

Un govern espanyol ‘entossudit’ en l’alta velocitat
El conseller Vila ha criticat que el govern espanyol estigués entossudit a estendre la xarxa d’alta velocitat per tot el territori espanyol, fins i tot a espais on no tenia sentit, amb una partida de 4.000 milions d’euros. Per contra, inverteix 300 milions i prou a la xarxa de rodalia. ‘Aquests fets confirmen que hi ha prioritats desenfocades’, ha dit.

Alhora, pensa que la partida destinada als accessos ferroviaris al port no permetrà que siguin una realitat aquesta legislatura i lamenta la ‘paradoxa’ i el ‘coll d’ampolla’ que s’originarà per la manca d’inversions al corredor mediterrani.

Unió del tramvia per la Diagonal
Quan li han preguntat per la unió dels dos trams del tramvia a Catalunya Ràdio, el conseller ha assegurat que hi havia acord entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, perquè calia donar una ‘solució de continuïtat’ entre Tram Baix i el Tram Besòs. ‘L’emplaçament físic i el mitjà de transport per a fer-ho és una qüestió estrictament municipal’, ha dit en la línia de l’explicació del president de la Generalitat, Artur Mas.

6/8: Per guanyar, el sí haurà de crear canals de comunicació nous

VICENÇ VILLATORO | 05/08/2015 18:27

Segueix-me

Una de les dificultats de l’independentisme de cara a les eleccions del 27-S és la seva presència en el sistema de mitjans de comunicació tradicionals. Els mitjans públics i privats amb seu a Madrid han fet una aposta clara pels partits del no explícit, C’s i el PP segons els casos, i la presència de veus independentistes o comprensives amb la independència és gairebé nul·la. Els mitjans privats catalans han fet una aposta majoritària pels arguments de l’anomenada tercera via, sigui Unió, el PSC o Podem, encara que aquí les veus independentistes hi tenen presència. Els mitjans públics catalans sí que han donat veu a l’independentisme, diria que de forma més equilibrada —xifres en mà— al seu pes real a la societat catalana. La paradoxa és que alguns mitjans on no se sent cap veu favorable a la independència acusen de sectarisme aquells mitjans on aquestes veus tenen alguna presència. En tot cas, si el sí vol guanyar ha de construir-se sistemes per arribar als seus electors reals i potencials. La independència és una proposta molt transformadora. Haurà de fer servir sistemes de comunicació també transformadors per arribar als electors i guanyar a les urnes.

La independència és possible

NÚRIA BOSCH | 06/08/2015 20:35

Segueix-me

Finalment, ha arribat l’hora de decidir mitjançant les urnes el futur de Catalunya el 27 de setembre. No es pot esperar més. S’han gastat moltes energies per arribar fins aquí.

El tret de sortida de l’anomenat procés independentista es pot situar en la manifestació del 10 de juliol del 2010 en contra de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Ara bé, la gran manifestació de l’11 de setembre del 2012, amb un milió i mig de participants, va significar la presentació oficial al món del desig de molts catalans de poder decidir el futur del seu país i, alhora, de la seva voluntat perquè els partits catalanistes assumissin el dret a decidir com a objectiu polític.

Des de llavors, el procés ha anat fent camí i ampliant-se, malgrat haver passat per moments complicats. En lloc de poder dedicar-se plenament a debatre els avantatges i els possibles problemes de la independència, s’ha hagut de dedicar molt de temps a parlar del procediment, de com podem exercir el dret a decidir, a causa de la intransigència de l’estat espanyol a l’hora d’autoritzar un referèndum o consulta per conèixer la voluntat dels catalans.

L’estat espanyol ha posat molts entrebancs al procés perquè morís. Hi ha hagut moments en què l’Estat ha cregut que ho aconseguia, però no ha estat així i ara el procés està més viu que mai, i és possible que el 27-S guanyin els partidaris de la independència de Catalunya. No obstant això, hi ha dos sentiments que poden fer que aquests siguin majoria o no: la por i el derrotisme.

Hi ha ciutadans que, sentimentalment, voldrien una Catalunya independent, però tenen por del que podria passar perquè suposa un estadi desconegut. Tenen dubtes, sobretot de tipus econòmic. ¿Es cobraran les pensions? ¿Catalunya sortirà de la Unió Europea (UE)? ¿Marxaran les empreses? ¿Catalunya s’empobrirà? Aquests dubtes estan propiciats pels contraris a la independència i el govern espanyol, que llancen contínuament missatges catastrofistes i sembren el dubte sobre les conseqüències econòmiques de la independència, precisament perquè la por faci que els ciutadans hi votin en contra. És molt probable que, en les properes setmanes, aquests missatges vagin en augment.

Un altre sentiment que pot anar en contra del vot independentista és el derrotisme. Hi ha qui creu que la independència és impossible, que es faci el que es faci l’estat espanyol mai es mostrarà favorable a negociar, que la comunitat internacional tampoc ajudarà i que fins i tot la Unió Europea no ho posarà fàcil. Per tant, el millor és deixar-ho córrer. Aquest sentiment, que es pot qualificar de derrotista, també es veu alimentat pels contraris a la independència, que no fan altra cosa que negar tota possibilitat d’èxit al procés secessionista.

Així doncs, durant la campanya per a les eleccions del 27-S les forces favorables a la independència han de lluitar contra aquests sentiments. En primer lloc, s’ha d’explicar que els beneficis de la independència superen els costos amb escreix i que Catalunya és econòmicament viable com a estat independent. Hi ha molt material disponible sobre aquest tema, elaborat per experts i acadèmics de prestigi que aclareixen dubtes i introdueixen racionalitat en els aspectes més problemàtics.

En segon lloc, cal posar l’èmfasi en el fet que la independència és una oportunitat única per fer una societat millor, més justa i amb més oportunitats per a tothom. Amb la independència no es resoldran tots els problemes, i segurament també hi haurà equivocacions, però es podrà fer tot allò que l’estat espanyol, amb les seves polítiques, no deixa fer. L’alternativa és anar suportant els alts costos de la dependència amb Espanya i quedar-se com fins ara: amb un gran dèficit fiscal, una manca d’inversions per part de l’Estat, l’ofegament financer de la Generalitat derivat d’un finançament inadequat, l’aplicació de polítiques contràries a la llengua i la cultura catalanes, la pèrdua competencial per part de la Generalitat provocada pel procés de recentralització del govern espanyol... i així un llarg etcètera. I també cal dir que pretendre canviar tot això, intentant reformar l’estat espanyol, és perdre el temps. Després de 300 anys d’intentar-ho, no s’ha aconseguit.

En tercer i últim lloc, s’ha de dir que la independència de Catalunya és possible si una majoria de catalans hi donen suport. La força dels catalans ha de venir de les urnes. Ha de ser una força democràtica i pacífica. Segurament, en primera instància, l’estat espanyol es negarà a negociar malgrat que els partidaris de la independència obtinguin una àmplia majoria. Però els països de llarga tradició democràtica i la mateixa UE, on la democràcia forma part de la seva idiosincràsia, no poden girar l’esquena al mandat de les urnes.

Si la UE considera que la independència de Catalunya és inevitable, perquè així ho volen la majoria de catalans democràticament i pacíficament, deixarà de considerar el procés sobiranista un assumpte de la política interna de l’estat espanyol.

Aleshores, Europa jugarà un paper important en el procés i intentarà minimitzar els costos de transició que molts temen, ja que la manera en què aquesta transició es faci pot acabar afectant la mateixa UE de ple (generant inestabilitat en l’euro i en l’economia europea). Per tant, a instàncies de la UE, l’estat espanyol es veurà obligat a negociar i Catalunya esdevindrà un estat independent.

Reina Sofia, Prado i Teatre Reial tripliquen l'aportació de l'Estat a totes les institucions catalanes

Les tres institucions en total rebran 88 milions d'euros de les arques del govern espanyol

Redacció

Reina Sofia, Prado i Teatre Reial tripliquen l'aportació de l'Estat a totes les insitucions catalanes, segons el Departament de Cultura de la Generalitat. La Conselleria creu que "hi haurà un greuge important en l'aportació per a Catalunya". El museu Reina Sofia rebrà 36 milions d'euros, el Prado 43 i el Teatre Reial 9. 

El Govern ha comparat les aportacions dels últims 5 anys per demostrar que les ajudes de l'Estat s'ha reduït en un 43,9%. L’aportació passa de 20,6 milions d'euros a 11,5 milions d'euros. Per a Mascarell, "el pressupost assignat per l’Estat representa una nova ofensiva contra la cultura del país". "D’aquesta manera l’Estat, ens ofega fiscalment i financerament i a més ens nega culturalment", ha afegit.

Per què de Catalunya en diem Principat?

09.08.2015 06:00

El debat és constant i retorna de manera cíclica: per quin motiu es diu ‘el Principat’ en fer referència a l’actual comunitat autònoma de Catalunya? Entre els ignorants o els bromistes apareix de seguida la pregunta sobre qui és el príncep o qui n’era en el passat però la realitat és que això no té res a veure. L’expressió ‘Principat’ no ve de ‘príncep’ i de fet el Principat mai no va tenir cap príncep. Tot té una altra explicació

Principat: el nom històric de l’estat català

L’expressió ‘Principat de Catalunya’ és el nom històric de l’estat català que va existir fins el Decret de Nova Planta de 1716. Paradoxalment el mateix decret d’abolició dóna fe del nom ja que és  ‘Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña’. Principat, doncs.

De fet l’expressió ‘Principat de Catalunya’ només és abolida, com tantes altres coses, el 1833 quan Javier de Burgos dissenya l’actual divisió provincial de l’estat espanyol i aprofita per eliminar els noms històrics dels estats precedents, entre els quals Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca.

El decret de De Burgos (ací podeu veure l’original) deixa clar que ‘el territori espanyol en la península i illes adjacents’ quedarà dividit en 49 províncies que, excepte en el cas de les quatre províncies basques, adoptaran el nom de la ciutat que és la capital. D’aquesta manera es crea una referència fins aleshores inexistent i una lleialtat ‘provincial’ que vol, de fet, eliminar la lleialtat prèvia als estats que si bé feia més de cent anys que havien estat abolits encara eren ben presents en l’imaginari popular. Fins la divisió provincial ningú no es considerava ‘alacantí’ o ‘gironí’. Trencar la fidelitat a les estructures territorials que fins aleshores havien estat indiscutible, el Regne de València o el Principat de Catalunya per exemple, era l’objectiu principal de De Burgos. Així reforçava la idea d’Espanya, saltant de la província a l’estat.

La referència que el decret fa al ‘territori espanyol de la península’ no és anecdòtica, però. En aquella època també hi havia províncies espanyoles fora de la península. Concretament les anomenades províncies del Sàhara, d’Ifni i del Golf de Guinea a l’Àfrica (a més del Protectorat del Marroc), la província de les Filipines i les Illes Marianes i les Carolines a l’Àsia i les províncies americanes de Santo Domingo, Cuba, i Puerto Rico. Cal recordar a més que en el moment de signar-se aquell decret  Espanya no reconeixia encara la independència proclamada de manera unilateral el 1813 de Nova Espanya (Mèxic, part dels Estats Units i la major part del Carib).

El decret de De Burgos i l’aparició de les províncies cal situar-los, doncs, en aquest context de la pèrdua de l’imperi espanyol i el replegament peninsular a la recerca d’una nova identitat per a l’Espanya que estava perdent l’imperi. Cal recordar, en aquest sentit, que la Constitució de Cadis de 1812, redactada només 21 anys abans, encara parlava dels ‘espanyols dels dos hemisferis’ i de fet 86 dels diputats que la van redactar pertanyien a províncies aleshores espanyoles però que aviat serien independents, com el Perú o Mèxic.

De Burgos intenta sobretot reorganitzar el que quedava d’Espanya i al mateix temps modernitzar el funcionament de l’estat,  prenent com a base la divisió en departaments que els francesos havien fet dècades abans. El cas català, però, era ben particular perquè el Principat havia estat oficialment part de França entre 1812 i 1814, incorporant també una part de l’actual Franja de Ponent i Andorra. El cas català era, per això, molt sensible i De Burgos evitarà en el decret referir-se a Catalunya amb el nom de Principat, per tal de remarcar que Catalunya ‘només’ és un nom geogràfic i no té cap entitat política que pogués destorbar el projecte espanyol.

‘Principat’, del llatí ‘sobirania’

L’expressió ‘Principat’ té el seu orígen en el sentit llatí de ‘principatus’, ‘sobirania’. Un ‘principatus’ era qualsevol territori on el sobirà no tenia un títol específic o ho era en funció d’un altre títol. En el cas català els reis no tenien cap títol per governar-lo de manera conjunta sinó que ho feien en tant que reis de la corona catalano-aragonesa. I per això es deien ‘Principat’ els territoris disseminats que es trobaven sota el domini jurisdiccional, sota ‘la sobirania’ dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona.

El mot ‘principatus’ era per tant la definició estatal que acompanyava el mot Catalunya. Com a estat Catalunya era un ‘Principat’ perquè cap rei hi governava com a monarca propi del país fent ús d’un títol que s’hi referís. Es feia servir ‘Principat de Catalunya’, doncs, de la mateixa manera que es podria haver fet servir ‘Regne de Catalunya’ o ‘República de Catalunya’ si la forma jurídica n’hagués estat una altra. Cosa que, de fet, va passar amb la república catalana, proclamada en cinc ocasions al llarg de la història (1641, 1810, 1871, 1931 i 1934)

Alguns autors sostenen a més que el fet que Barcelona fos la capital real de la confederació, un títol només disputat en alguna èpoques per València, va portar a organitzar el Principat com el que avui diríem un ‘districte federal’, un territori neutral respecte als regnes de la corona: Aragó, València, Mallorques, Sardenya i les Dues Sicílies. La hipòtesi és molt especulativa però realment interessant.

La recuperació, de la mà de Joan Fuster

Després del Decret de Nova Planta i de la creació de les províncies l’expressió ‘Principat’ quedarà en desús i ‘Catalunya’ passa a ser la forma habitual de referir-se al territori de les quatre províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. De fet l’expressió ‘Catalunya’ fins i tot quedarà reduïda a la Catalunya espanyola, entrant en desús al nord de l’Albera, en l’actual Catalunya Nord.

Això fins que Joan Fuster replantejà el debat, al 1962, amb el seu opuscle ‘Qüestió de Noms‘.

Entre l’aparició de les províncies espanyoles el 1833 i la publicació del llibre de Fuster el 1962 passen 129 llargs anys, durant els quals sobretot al Principat apareix una clara consciència nacional diferenciada d’Espanya. Aquesta consciència, però, en cap moment té en compte la possible existència de nacionals catalans fora de les quatre províncies oficialment catalanes. Com a molt hi haurà algunes apel·lacions retòriques però poca cosa més.

El franquisme, però, ho talla tot però al mateix temps fa que tot recomence. Des de Sueca Joan Fuster ho aprofita per a remarcar l’existència d’una nació catalana que va més enllà dels límits de la Catalunya oficial. I la ‘qüestió de noms’ apareix ben ràpid: el mot  ‘Catalunya’ ha de fer referència només a les quatre províncies o al tot? Fuster opta per una decisió salomònica. Li sembla molt difícil que el mot ‘Catalunya’, que seria el nom lògic de la nació sencera, siga acceptat com a propi en tots els territoris i demana per això usar la vella definició estatal de ‘Principat’ per referir-se al que Espanya defineix com Catalunya. Amb la voluntat de ‘guardar’ el nom de Catalunya per a tots. Esperant que algun dia el seu ús siga menys polèmic.

L’èxit de les propostes de Fuster rellança, sobretot entre l’esquerra nacionalista i els partidaris dels Països Catalans, l’ús habitual de la paraula ‘Principat’. De fet la seua terminologia coneixerà un èxit indiscutible: Països Catalans, Principat, País Valencià, Illes, Catalunya Nord o la Franja de Ponent passen a ser noms usats amb naturalitat per moltes persones i fins i tot esdevenen oficial.

I amb això el vell nom de l’estat central del país, Principat, coneix una recuperació important que per alguns encara és polèmica amb el pobre argument de que Catalunya mai no va tenir un príncep.

Un polític austríac demana més implicació de la UE amb Catalunya

09.08.2015 06:00

Franz Schausberger, del Partit Popular Austríac, ha criticat ‘el fet que la Unió Europea ha estat massa passiva respecte a Catalunya’ i ha reclamat més implicació de les institucions europees en el cas català. Segons Schausberger la Unió Europea hauria de desenvolupar un ‘procés d’ampliació interior’ per tal de solucionar la qüestió catalana. Schausberger que va ser governador de Salzburg i ara dirigeix l’Institut der Regionen Europas, considera que la independència catalana no es podrà evitar si el govern espanyol continua amb la seva actitud intransigent.

Schausberger ha fet aquestes declaracions després de reunir-se amb el delegat de la Generalitat a Viena, Àdam Casals. Segons el polític democristià austríac la Unió Europea hauria de vetlar per tal que el procés d’independència de Catalunya es faci de forma democràtica i pacífica.

El Partit Popular austríac forma part ara del govern del país, en coalició amb el Partit Socialdemòcrata.

Els espanyols elegiran el desastre

"Una de les qüestions principals que hauran de decidir els ciutadans espanyols a finals d'any és qui negocia amb els catalans"

Salvador Cot

Una de les qüestions principals que hauran de decidir els ciutadans espanyols a finals d'any és qui negocia amb els catalans. I en aquella elecció hi anirà implícit el tipus de resposta. En cas d'una victòria clara de les dues llistes independentistes als electors espanyols se'ls s'oferiran dos blocs polítics; un d'ells liderat pel PP i l'altre, previsiblement, per Podemos. 

Rajoy té a favor les enquestes. Proposarà mà dura i, per tant, fer entrar la societat espanyola en un conflicte obert, amb els riscos que això comporta. En cas d'optar pel PP, els espanyols hauran de començar a assumir uns costos directes i immediats dels quals ningú no els adverteix. D'entrada i només a tall d'exemple, suspendre o limitar les institucions catalanes implicarà la pèrdua de la confiança exterior en el deute espanyol, amb conseqüències incalculables en els mercats.

Molt equivocadament, la majoria dels ciutadans espanyols pensen que un conflicte amb Catalunya, sigui de la intensitat que sigui, només tindrà efectes negatius en aquesta banda. La idea general, una mica innocent, és que de la mateixa manera que creuen que es pot boicotejar les empreses catalanes sense cap contrapartida, també tenen la sensació que és factible esclafar el Parlament i la Generalitat a cost zero. Socialment, el conflicte català no intranquil·litza.

Per això la tercera via no ha passat de quimera i també per això Podemos farà una oferta tímida que fracassarà electoralment. Espanya retorna, un cop més, al desastre cíclic.