La desconnexió

"Les desconnexions, en qualsevol d’aquests àmbits i fins i tot en els més personals, tenen un element comú que és la presa de consciència i la determinació voluntària de començar a pensar, a decidir i a actuar per nosaltres mateixos"

Ignasi Planas President de Reagrupament

Raül Romeva desgranava al terrat del Museu d’Història de Catalunya l’essència dels passos a seguir en els propers mesos, un seguit d’actuacions que hauran de portar a la desconnexió de Catalunya de l’Estat al que actualment pertany.

De desconnexions n’hi haurà l’econòmica, la judicial, la constitucional i jurídica, l’energètica, la financera i moltes d’altres, totes elles de gran importància i amb elements senzills i ja resolts i altres de gran dificultat però que caldrà afrontar també.

Però totes les desconnexions, en qualsevol d’aquests àmbits i fins i tot en els més personals, tenen un element comú que és la presa de consciència i la determinació voluntària de començar a pensar, a decidir i a actuar per nosaltres mateixos, nosaltres el poble de Catalunya.

El discurs d’en David Fernández, de l’Oriol Junqueras, de l’Artur Mas, igual que també el d’en Raül Romeva, la Carme Forcadell o la Muriel Casals, entenent com a discurs el fil conductor de les seves propostes i arguments en relació a allò al que ens enfrontem el proper 27-S, denoten una nítida, ferma i convençuda presa de consciència i determinació en començar a pensar, a decidir i a actuar per nosaltres mateixos, nosaltres el poble de Catalunya.

Per contra, immediatament després del pacte de la candidatura de “Junts pel Sí”, determinades forces han adoptat un discurs autonomista que semblaven haver superat en temps recents. UDC, amb Duran Lleida i amb Espadaler al capdavant i ICV-EUiA, amb Dolors Camats i Joan Coscubiela com a veus cantants, han assumit el discurs de Miquel Iceta sobre la necessitat de diàleg amb el govern espanyol, d’actuar dins de la Constitució Espanyola i de reformar Espanya per després poder resoldre adequadament la qüestió catalana, un argumentari tant suat que ja no convenç ni la seva pròpia gent, el que els ha dut emmascarar-lo amb un atac frontal a la figura d’Artur Mas, un atac agre i fora de lloc i que només s’entén per la necessitat d’arribar amb les passions allà on no arriben amb les raons.

Ja ho repetia incansable també Romeva: “Aquestes no són unes eleccions autonòmiques, són el plebiscit, el referèndum que no hem pogut fer”. Aquest és el sentit d’Estat que volíem, aquesta és la superació de la realitat que alguns descol·locats pregonen, però que nosaltres, el poble de Catalunya, farem el 27-S.

Carta oberta a Felipe VI


Benvolgut senyor: el 1716, un avantpassat seu, Felipe V, va abolir d'un cop de ploma els drets i les llibertats catalanes després d'haver sotmès Barcelona mitjançant una conquesta militar. Tres-cents anys després el destí vol que vingui vostè a impedir que els recuperin.

Acaba d'etzibar un discurs a un governant democràtic, elegit a les urnes (no pas com vostè), un discurs que, essencialment, consisteix a recordar la necessitat de respectar el principi de supremacia de la llei, sense el qual la societat civilitzada no és possible.

Amb quina autoritat ho diu a un president que, com ell mateix ha assenyalat en una entrevista posterior, no ha transgredit mai la llei? Contestem aquesta enutjosa pregunta.

La seva autoritat personal en la matèria que, en qualitat de republicà, aquest bloc no reconeix, és inexistent. El seu poder ve directament de la designació d'un militar sediciós, un delinqüent perjur que es va rebel·lar contra el seu govern. I vostè no ha tingut el coratge ni la força de referendar-lo mitjançant una consulta ciutadana, un referèndum en què es decideixi si es vol mantenir la monarquia o si es prefereix la república, l'últim règim legítim que hi va haver a Espanya, atès que el seu no ho és.

Vostè no té cap autoritat, però es fa ressò de la del govern espanyol, aquest sí elegit per sufragi universal. És aquest govern, el que l'ha enviat a Catalunya a recitar el cató elemental de l'estat de dret: el respecte a la llei, que obliga tothom, inclosos els governants.

En termes abstractes, això és cert. En termes concrets, ara i aquí, a Espanya, no sols no és cert, sinó que és una mofa. El govern que exigeix a Mas de complir la llei, la canvia al seu gust, unilateralment, sense consens, gràcies al seu corró parlamentari, quan li convé, de manera que la llei ja no és una norma de raó universal, general i abstracta per al bé comú, sinó un dictat dels capricis del govern del PP que, com sap perfectament, és el més corrupte, arbitrari i incompetent de la segona restauració. Ho aclareix un sol exemple: el mateix dia que el president d'aquest govern, un home sense crèdit ni autoritat, sospitós d'haver cobrat sobresous de procedència dubtosa durant anys, denuncia que els sobiranistes catalans intenten de 'canviar les regles del joc' desobeint la llei, els seus acòlits presentaven un projecte de llei de reforma del sistema electoral espanyol per a canviar les regles de joc tres mesos abans d'unes eleccions. I ningú a Espanya, cap mitjà de comunicació ni cap publicista, no ha denunciat aquesta arbitrarietat, aquesta llei de l'embut.

Certament, els governants diuen que, si als catalanistes no els agrada la llei, poden canviar-la, però legalment, com han fet ells. No considero pas que vostè sigui cap llumenera, però m'imagino que no li deu passar per alt la impúdica hipocresia d'aquest raonament, perquè els catalans no seran mai majoria com a catalans a Espanya i, per tant, no podran materialment canviar la llei i quedaran condemnats a viure sota la que la majoria els imposa. Sempre. D'això, per si no ho sap, se'n diu 'tirania de la majoria' i és tan odiosa com la de la minoria.

No, senyor, la qüestió ja no és de respectar la llei. La qüestió és de legitimitat, o sigui, molt més profunda i antiga. Per no abusar de la seva paciència, li ho exposaré en tres senzills passos imitant la tríada dialèctica hegeliana, que serveix per a explicar l'evolució de la realitat, però també la involució.

Primer hi va haver una guerra civil i quaranta anys de dictadura que van forjar una realitat espanyola en què es barrejaven els somnis de fanfàrries imperials amb els parracs d'un país tercermundista, governat pels militars i els capellans, com sempre. Feixisme, nacionalcatolicisme, centralisme, ignorància, repressió i robatori sistemàtic. Era la tesi.

Després va arribar la transició, la negació de la tesi, l'antítesi. Espanya es convertia en una democràcia homologable a la de la resta d'europees. Es negava la dictadura. L'estat es descentralitzava i tornava llibertats als territoris, es promulgava una constitució que consagrava la separació de l'església i l'estat i es propugnava un estat social i democràtic de dret. I s'acaronava la il·lusió que era possible una continuïtat normal de l'estat, per damunt dels avatars històrics.

Finalment, va arribar la negació de l'antítesi, la negació de la negació, la síntesi. Amb el triomf aclaparador del PP el 2011 va tornar l'esperit de la dictadura, el govern dels capellans (o dels seus sectaris de l'Opus Dei), el nacionalcatolicisme. Es va conservar la closca de la constitució, però fou buidada de contingut amb l'ajuda del principal partit de l'oposició, còmplice de la involució. I així es va procedir a recentralitzar el país, atacant el règim autonòmic i burlant les expectatives catalanes, de manera que el seu estatut no té contingut. De nou amb l'ajuda del PSOE i la col·laboració diligent de totes les institucions de l'estat. La que més s'ha usat ha estat un Tribunal Constitucional mancat de tot prestigi i autoritat moral perquè és curull de magistrats al servei del govern o sectaris de l'Opus Dei, encapçalat per un president que és militant i cotitzant del PP.

Així es troba actualment Espanya, senyor. Un govern de neofranquistes i nacionalcatòlics, entestats a imposar les seves conviccions com a llei de la col·lectivitat, rosegat per la corrupció, basat en un partit que algun jutge considera una associació de delinqüents. Un govern que ha desfermat una involució sense precedents, una escletxa social profunda (llegeixi les estatístiques de pobresa, les de desocupació, les de productivitat, les veritables, no les que fabriquen aquesta colla de mentiders) i una esquerda territorial molt més profunda, que ell mateix reconeix d'una gravetat extrema i de la qual és l'únic responsable per incompetència, autoritarisme i corrupció.

Creu que aquest govern té autoritat per a parlar de la llei? En té, vostè?

No s'estranyi que els catalans vulguin deslliurar-se d'aquesta tirania personificada en estúpids provocadors com aquell qui volia 'espanyolitzar els nens catalans'. Molts més, si poguéssim, faríem això mateix. No volen, no volem, tornar a viure el franquisme.

I vostè, tant si li plau com si no, el representa.


Carta oberta publicada originalment al bloc de Ramon Cotarelo

Explicar ben bé perquè

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Necessitem començar com més aviat millor una campanya eloqüent sobre els avantatges de disposar d’un estat que treballi a favor dels nostres interessos. I alhora, simultàniament, una altra sobre el que suposarà mantenir la dependència. Sí, cal combinar sàviament els arguments en positiu i en negatiu, adreçats, cadascun al públic on seran més eficients. Perquè contra la seva campanya de la por, els ciutadans d’aquest país han de conèixer també tots els detalls, (en primer lloc, per al seu benestar propi), tots i cadascun dels riscos d’acceptar una submissió que serà definitiva. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.


Montoro, Cristóbal (ministre espanyol d’Hisenda).
Rifa comptable.
Com ara fa un any, el ministre més malèfic del govern Rajoy ens ha obsequiat amb l’espectacle de les anomenades balances fiscals territorialitzades, que reconeixen un dèficit fiscal a Catalunya de més de 7.000 MEUR. Imagineu-vos on deu parar la realitat. En un exercici únic al món, amb l’aplicació d’una metodologia “sui generis” basada en el model de càrrega-benefici, els nois de Montoro ens han ofert uns resultats que presenten la comunitat de Madrid com la veritable víctima del sistema. Es tracta de generalitzar la despesa pública que, en realitat, s’executa en un territori molt concret, a fi d’aconseguir que quadrin els números desitjats. D’entre els diversos exemples comentats aquests dies m’encanta aquest: els 526.000 imputats com a despesa pública a les Illes Balears, corresponents a l’execució de les obres de l’AVE al País Basc. Deliciós. Crec que ja fa temps que no cola.

Morral, Toni(exalcalde de Cerdanyola del Vallès i militant d’ICV).
Opció independentista.
Després de passar pel Secretariat Nacional de l’Assemblea, l’exdirigent d’Iniciativa i impulsor de l’Acord d'Esquerres per la República Catalana (ARxRC), integrat per independentistes procedents de partits i sindicats com ICV i EUiA, UGT, CCOO i Unió de Pagesos, ha fet públic aquesta setmana la seva intenció de, tot mantenint la seva militància, votar per la candidatura de confluència independentista Junts pel Sí, encapçalada per Raül Romeva. L’argument, tan simple com clar: “em trobo davant una convocatòria electoral excepcional, que li vull donar el valor plebiscitari amb que serà convocada”. Si la llista agafa consistència (com sembla, a la vista del gruix dels noms que es van fent públics) i velocitat de creuer, si aconsegueix realment imposar el “frame” plebiscitari, és possible que aquest corrent es vagi contagiant per simpatia per situar-la per sobre dels 65 diputats.

Pastor, Ana(ministra espanyola de Fomento).
Així no es pot.
El despropòsit de la despesa pública espanyola, amb una partida militar absolutament disparada (gairebé tant com els índexs de pobresa), continua oferint escenes veritablement dantesques. Tot i els desastres de la crisi, el capitalisme dels amiguets sobreviu a tot drap. L’estat es descompon, però continua esquitxant. Aquests dies, la venda de l’aeroport de Ciudad Real, la construcció del qual va provocar uns costos de 1.100 MEUR, a un grup inversor xinès, per l’astronòmica xifra de 10.000 euros és un autèntic símbol. Una infraestructura que pràcticament no ha arribat mai a entrar en funcionament, però que, casualment, quan tocava, va revaloritzar terrenys d’un desert i va quallar els comptes d’unes quantes constructores. La Festa del Cel “made in Spain”. Perquè no només ens saquegen, sinó que a sobre ho fan a benefici de la llotja del Bernabeu!

Posada, Jesús (president del Congreso de los Diputados).
Democràcia avançada.
Amb aquella cara de desmenjat que el caracteritza, com a reacció a unes declaracions de Joan Tardà, aquesta setmana la tercera autoritat del Regne d’Espanya ha pronunciat una frase mítica. De traca. Per recordar. D’aquelles que la democràcia espanyola pot exportar pel món. Sortida del més profund del subconscient. De les que els fan un país admirable arreu. Diu que “voten lo que voten [els catalans] Rajoy lo pararà”. Votem el que votem. És igual. Si votem el que votem ens aturaran un es pregunta legítimament per què votem. De veritat, no cal. Si allò que expressem a les urnes no mereix ni ser debatut, potser que no cal ni mantenir una democràcia formal a Catalunya. Acabem amb la impostura. Anem més enllà de suspendre l’autonomia. Suspenguem la democràcia. No, millor, suspenguem els catalans en sí mateixos.

Puigdemont, Carles(alcalde de Girona).
Relleu sòlid.
Després que l’Assembla Nacional Catalana (de manera obligada pels seus estatuts) i l’Òmnium Cultural (obligada pel salt a la palestra electoral de Muriel Casals) hagin renovat les seves cares, aquesta setmana l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) també ha escollit nou president. La força dels ajuntaments independentistes és espectacular. Tots la recordareu, la imatge d’unitat de les setmanes prèvies al 9-N, altament eficient. L’AMI és un dels instruments més sòlids al servei del procés. I, sense dubte, si l’Estat espanyol, a partir del 27-S, tria el camí de la repressió, el poder local, insubstituïble, irrevocable a la pràctica, pot tenir un paper fonamental a l’hora d’organitzar i aglutinar la resistència. El paper de l’alcalde de Girona, doncs, pot ser absolutament fonamental en el futur polític del nostre país lliure.

Subirats, Marina(sociòloga).
L’eterna presa de pèl.
Tenen un problema greu: el d’acusar els altres de geperuts sense veure el seu gep. Els del Sí que es Pot acusen els altres de manipular. Mas s’amaga darrera d’altres per amagar el declivi; es veu que ICV no. Mas divideix; es veu que l’apel·lació a l’odi d’Ubasart no. CDC monopolitza el catalanisme; es veu que Catalunya sí que es pot no reparteix carnets d’esquerranisme. Diu l’eminent sociòloga que “què passarà quan ell [Mas] decideixi fer una cosa diferent de la que la societat civil proposa?”: simplement, que no podrà fer-la. A continuació, nega qualsevol força negociadora a Catalunya (fins i tot, la de no pagar el deute espanyol) i apel·la a una negociació que en realitat és submissió. Confiança en un canvi a Espanya que és impossible i traca final amb l’acusació que fer unes plebiscitàries afavoreix el relat del PP a les generals. “Tremendo”.

Parla amb la teva àvia (i II)


Va passar a Escòcia, ha passat a les eleccions del Barça i, segons el CEO, també ens podria passar als independentistes el 27-S: la gent gran decanta la balança a favor de l'status quo. A Escòcia va haver-n'hi prou que els ancians del país votessin no. Fou suficient per tombar la independència. Els joves van quedar amb la boca oberta. A Barcelona, Bartomeu, quin home, va guanyar gràcies al vot dels culers de més edat. I per això la meva por, alimentada pels CEO, és que també ens passi a nosaltres: que perdem el 27-S a causa del vot de la gent gran. Si alguna cosa trobo a faltar a les dues llistes independentistes que ens ofereixen és, precisament, més gent gran. No n'hi ha prou amb Eduardo Reyes a Junts per Sí. No n'hi ha prou amb Julià de Jòdar si surt a la llista de la CUP. Necessitem més cares, més campanya pensada per ells, més incidència.

El passat divendres vaig entrevistar l'historiador Josep Fontana (1931) i se'm va tornar a aparèixer aquesta por: no estem parlant prou amb la gent gran. Passa que vaig trobar-me un home, Josep Fontana, totalment convençut que l'estat espanyol pot reaccionar de manera violenta. Sap de què parla, perquè ell sí coneix el franquisme perquè l'ha viscut de primera mà i a mi, per sort, només me l'han explicat. La diferència no és menor. Gens menor. Crec que aquesta és la principal raó per la qual ell veu l'estat espanyol molt més capaç de tenir una reacció violenta que no pas jo. Tancs. Guerres. Trets. Això té al cap. No només. Però això té al cap i jo no. Intueixo que no és l'únic. La quantitat de gent com Fontana, a casa nostra, és molt nombrosa. I es troben en una situació que ja els hi regalo: plenament conscients que cap partit de Madrid s'avindrà a negociar, pensen a la vegada que la via unilateral portarà violència. Es troben atrapats entre dues solucions que porten al desastre. La persona que els convenci que la via unilateral no portarà un segon 1936 farà més feina que tota la resta junts.

A la nostra gent gran no tan solament els hem de treure la por de sobre: també és gent que hem d'escoltar. Perquè seran grans, però curtets no. Tindran més por que nosaltres, però porucs i prou no ho són. I potser són més vells que nosaltres, però no són més lents. Amb això vull dir que no només transmeten por: alguns, com ell, també saviesa.

Per arribar a la gent gran les llistes independentistes podrien ajudar portant ancians a les llistes. La televisió, podria fer especials sobre les pensions, i la xarxa Internet, també té el seu rol. Però jo ja vaig dir que la millor manera d'arribar a la gent gran són els néts. No hi ha res com un nét per convèncer a un avi. Vaig dir-ho en un article i no em fa res insistir. I més ara que s'acosta l'agost. Justament ara que molta gent veurà els seus avis més sovint, ho tornarem a dir: Parla amb el teu avi. Parla amb la teva àvia. Si perdem el 27-S és molt probable que sigui a causa de la gent gran. Si guanyem el 27-S, també. Ells són gran part de la clau de l'èxit. I ningú com tu per a parlar-hi, tranquilament, a les festes d'agost.

Et queden dos mesos. Demà és 27.

andreu.barnils@partal.cat

La catalanofòbia contra Pep Guardiola

"Curiós Estat, Espanya, que necessita imposar als esportistes la defensa de la seva samarreta com si es tractés d’un servei militar obligatori"

Víctor Alexandre

La decisió de Pep Guardiola, de tancar la llista “Junts pel Sí”, de la candidatura independentista en les eleccions del 27-S, ha desfermat la ira dels nacionalistes espanyols. El sol fet de veure el seu nom en una llista que consideren satànica els té enfurismats i les diuen pel broc gros. Hi ha desqualificacions personals, insults, calúmnies i un bon plec de judicis d’intencions. Ja he comentat de vegades que Espanya no és una nació, Espanya és una religió, i qui no hi combrega és un blasfem que comet heretgia. Ara, és clar, ja no hi ha fogueres que facin sentir als heretges ‘qui mana aquí’, però hi ha els organismes de l’Estat que s’encarreguen de difamar, estigmatitzar, criminalitzar i castigar la dissidència. És la Santa Inquisició espanyola posada al dia pels seus hereus ideològics. I és que ser independentista català al segle XXI és tan diabòlic com ho era l’heterodòxia a l’Espanya del segle XV. Han canviat les maneres, és cert, però el marc mental absolutista que hi ha al darrere és exactament el mateix. Ara la bandera espanyola ocupa el lloc de la creu i, com a concepte immutable, exigeix que tothom, de genolls, veneri l’encarnació de la Suprema Veritat. Per això el gest de Guardiola els treu de polleguera. Per això parlen com parlen i diuen les barbaritats que diuen.

Ho hem vist molt bé en l’allau de comentaris anònims que circulen per la xarxa i en les declaracions de persones vinculades a la política, fins i tot ministres. Hi ha de tot. Dels primers, dels anònims, no cal parlar-ne, perquè són éssers covards que han trobat en Internet el camp ideal per alliberar les seves misèries i el seu complex d’inferioritat en la mateixa mesura que alguns policies blancs s’emparen en l’uniforme per escarnir un negre insubmís. Dels segons, dels ficats en política, en podem destacar un parell: Marina Pibernat, excandidata d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Girona, i Jorge Fernández Díaz, ministre espanyol d’Interior. Anem a pams.

Amb relació a Marina Pibernat, el problema no és que acostumi a parlar més amb el ventre que amb el cervell, això té poca importància perquè qui fa el que pot no està obligat a més, el problema és que el que diu conté elements racistes absolutament repugnants i inadmissibles en algú que es postula com a servidor públic feminista i d’esquerres. I encara més si el que diu és masclista i de dretes: “Los catalufos se la comen entre ellos por lo solidarios que son”. Ara, però, canviem-ne el subjecte i, en lloc de dir “catalufos”, posem-hi “negres”: “Los negros se la comen entre ellos por lo solidarios que son”. Què en dirien, en aquest darrer cas, el butlletí Front, portaveu del PSUC-Viu a Girona, o Joan Herrera? S’haurien posat les mans al cap, lògicament, i haurien blasmat l’autor del comentari, fos qui fos. Però l’autoodi, fruit de tres segles de dominació espanyola, no pot reaccionar de la mateixa manera si l’escarni és contra catalans. Per això, tant la revista com Joan Herrera, van defensar Pibernat. La primera, a més de donar-li “ànims”, tenia la barra de fer el que ha fet sempre l’absolutisme més repulsiu, que és convertir el botxí en víctima i la víctima en botxí, i deia: “La intolerància i la manipulació xenòfoba no han de passar, i no passaran”. I Joan Herrera, per la seva banda, ho banalitzava dient que “catalufos és tan despectiu com parlar de Potemos”. Doncs no, senyor Herrera. No és pas el mateix. “Potemos” fa referència a un partit polític mentre que “catalufos” al·ludeix a una identitat col·lectiva. Dir “catalufos” és tan xenòfob i tan repugnant com dir “gallegufos”, “senegalufos” o “palestinufos”.

Aquest, doncs, és el nivell dels qui es vanten de tenir el patrimoni de l’esquerra. Sort que la CUP els posa en evidència i els situa en el lloc que els correspon. És a dir, a la seva dreta. Però l’ultranacionalisme espanyol de Pibernat no ha pogut suportar que algú amb l’ascendència de Pep Guardiola doni suport explícit al procés català i ha dit que és “l’encarnació nacionalista catalana del self-made man ianqui, el mite capitalista del noi que es va esforçar; un altre reaccionari”. Curiosament, si algú vol fer-se una idea del que és l’encarnació nacionalista espanyola més reaccionària en té prou de parar atenció en la senyora Pibernat. Diu les mateixes coses que la ultradreta, és a dir, que el Partit Popular. El ministre Fernández Díaz, fins i tot, s’ha permès fer un judici d’intencions a Guardiola dient: “Ara veiem que segurament hi anava [a la selecció espanyola] no pas per interès patriòtic, sinó per interès crematístic, perquè hi ha persones que el déu que tenen és el dels diners”.

No cal dir que Fernández Díaz, amb aquestes declaracions, desqualifica el govern que representa i es desqualifica ell mateix com a persona. Sobretot tenint en compte que el seu judici d’intencions amaga que la Llei de l’Esport espanyola, a través dels seus articles 74 i 76, castiga “la falta d’assistència no justificada [justificada seria malaltia o causes de força major] a las convocatòries de les seleccions esportives nacionals” en aquests [...][/justificada]

La ignorància del rei

27.07.2015 00:00

Diu que no fa gaire el rei va deixar anar unes paraules carregades d’advertiment a la cara del president Mas. Això era a Barcelona, dies després de la primera recepció del president per part del rei —en què es veu que es va sorprendre que Artur Mas no s’estovés, si hem de fer cas de la indiscreció oficial del president de l’autonomia de Cantàbria, indiscreció que devia ser promoguda per la mateixa casa reial, vist el silenci amb què l’han rebuda—, i diu que va ser en un acte de final de curs de la nova promoció de jutges.

Busco les paraules del nou rei Felip i les cito tal com les reprodueix algun diari de Madrid: ‘El respeto a la Ley nunca ha sido ni es ni debe ser un simple trámite, una mera formalidad, una alternativa'; i així tan en abstracte costaria de discutir-ho. Si no fos que a continuació va deixar anar: ‘En su raíz más profunda, respetar la ley es la fuente de legitimidad y la exigencia ineludible para una convivencia democrática en paz y libertad.’ I ja hi som: diu que la llei és la condició de la convivència i de la democràcia. Doncs que llegeixi una micona més, el rei.

Si parléssim d’un esport de pilota o d’un joc de taula, diríem que les lleis delimiten formalment el terreny de joc i regulen els moviments, les accions, que els jugadors hi poden fer. Si, per aquelles coses, sorgeix un moviment o una acció no prevista i, per tant, no regulada, els jugadors podran fer-la mentre no entri en contradicció amb alguna de les normes preexistents o generi un conflicte nou. I quan és el cas que sigui així, molt probablement caldrà reinterpretar la norma o ajustar-la per encabir, i regular, el nou moviment.

Ni en el joc de cartes més elemental la norma no és, en ella mateixa, paraula sagrada establerta des de la nit ancestral i fins a la fi dels temps.

Què vull dir? Que ni en el joc de cartes més elemental la norma no és, en ella mateixa, paraula sagrada establerta des de la nit ancestral i fins a la fi dels temps. No, és un ordenament pràctic que val mentre funciona i es corregeix quan, per la raó que sigui, resulta insuficient.

Però no, segons el rei, o qui sigui que li escriu aquestes coses, la llei legitima la convivència democràtica. I, com sempre, embolica que fa fort. Vejam, l’ordre dels factors sovint altera el producte. Perquè, si de debò ens creiem la democràcia, és a dir, l’autoritat del poble, la cosa va exactament a la inversa. És per regular i protegir la convivència que ens dotem de lleis. I és per això mateix que tenim el deure de discutir-les, corregir-les o canviar-les quan ja no serveixen per a promoure, continuo glossant els mots majestàtics, la pau i la llibertat. Que és on som.

Perquè, ara com ara, i sense entrar en detalls, l’ordenament jurídic espanyol, la llei, ja no és per a nosaltres, els catalans, el conjunt de normes que delimita el terreny de joc i regula els moviments i les accions que hi són possibles, sinó, cada dia més, una gàbia. El cadenat que tanca la gàbia que és Espanya, aquesta Espanya on no cabem essent com som, sentint-nos com ens sentim, necessitant el que necessitem per continuar treballant, existint, essent.

Si el rei no ho veu, deu ser que és molt ignorant. I potser això no hauria de sorprendre, si fos el cas que entén, com defensaven els monàrquics pre-moderns, que el dret de successió és previ a l’ordenament jurídic i emana sense discussió d’alguna instància sagrada. Ara, també podria ser que no, que ell ja fos modern, i que no fos per ignorància, que va dir el que va dir. I aleshores les seves paraules serien molt més greus.

La manera de guanyar importa

27.07.2015 00:00

Junts pel Sí ha desencadenat una eufòria palpable que està molt bé. M’agrada molt veure la gent confiant en les possibilitats del propi país. M’agrada que la gent torne a somriure. M’agrada que tothom torne a preguntar què ha de fer, en què ha d’ajudar, m’encanta que s’estenga aquesta sensació de ser un poble en moviment.

Però al costat d’això he de dir que detecte comportaments que, sense ser majoritaris, em preocupen. Perquè aquesta volta crec que no es tracta només de guanyar. Aquesta vegada no parlem de formar aquest govern o aquell, no parlem de guanyar aquesta votació o aquella. Les eleccions del 27-S obren la porta a un futur independent i per això crec que cal tenir clar que aquesta vegada guanyar és la cosa més important, però no ho és tot.

En la victòria ha d’haver-hi generositat i empatia. No podem fer el país nou que invoquem contra els qui no el volen: l’haurem de fer amb ells. El podem fer malgrat els qui no el volen, això sí, però ens derrotaríem a nosaltres mateixos si el féssem contra ells. Ells també són part de la futura república i en seran una part determinant. Sense els del no no farem el país del sí.

I d’una manera molt especial cal repetir una vegada i una altra que no podem fer el país nou que volem sense respectar la discrepància política. I molt particularment la discrepància política dels qui tenim més a prop. I això no són paraules boniques que començarem a fer realitat l’endemà de l’aprovació de la nova constitució. Això ho hem de posar en pràctica especialment ara.

A Unió i a Catalunya Sí que es Pot hi ha independentistes. Hi ha gent que s’hi declara, i negar-ho o criticar-ho és un error monumental. Jo puc creure, i ho defense, que políticament van equivocats. Però no puc negar que siguen independentistes. Ni tinc cap dret de fer-ho. Jo puc dir, com dic, que els independentistes hem de votar els partits que deixen clar què faran després del 27-S, Junts pel Sí i la CUP, i que no podem arriscar-nos a donar el nostre vot a partits que no sabem què en faran. Aquesta vegada no. Jo no sé si Rabell o Espadaler el dia que toque votaran sí o no a la independència i simplement no vull arriscar el meu vot. Però per a dir això no cal que negue la realitat ni cal que desvirtue els seus sentiments i les seues propostes. No tots els independentistes són a Junts pel Sí i la CUP, però només Junts pel Sí i la CUP garanteixen la independència. És tan senzill i net com això. És així de directe i alhora és així de respectuós envers els qui no pensen com jo.

No tots els independentistes són a Junts pel Sí i la CUP, però només Junts pel Sí i la CUP garanteixen la independència.

Ahir vam publicar una molt bonaentrevista d’Andreu Barnils a Josep Fontana. El vell historiador diu una vegada i una altra que no ens en sortirem després del 27-S. A Twitter hi va haver reaccions desagradables. Desqualificacions fora de lloc. Jo crec que Fontana és un gran savi, però també em sembla que no acaba d’entendre la dinàmica actual. Ara, l’última cosa que faria és desqualificar-lo a la lleugera només perquè no pensa com jo. Precisament perquè sap tant i ha demostrat la seua honradesa intel·lectual durant tota la vida, això que ell diu és importantíssim. Havent llegit i mastegat tot allò que diu puc estar d’acord amb el que expressa o no. Però no se m’ocorreria mai de menystenir el seu criteri.

Novament, perquè nosaltres aquesta vegada no hem de guanyar de qualsevol manera i no podem guanyar, per a ser exactes no podem vèncer, si perdem el respecte a l’altre, si no sabem estimar i apreciar la crítica dels altres. Ni que siga, egoistament, per aquella raó utilitària que Churchill una vegada va definir a la perfecció: ‘Els problemes de la victòria són més agradables que no els de la derrota, però això no vol pas dir que siguen menys difícils.’ I potser que, ara que ja ho tenim tot encarat, comencem a pensar en els problemes, agradables però problemes també, que tindrem després d’haver guanyat. Perquè allò que importa, no ho oblideu mai, és que hem de fer un país on tothom, tothom, visca molt millor que no viu ara.

Sí que es Pot, a cara descoberta

«Procés Constituent havia estat, doncs, fins ara, la crossa útil que salvava la situació a Podemos i Iniciativa»

Vicent Sanchis | Actualitzat el 27/07/2015 a les 00:01

L’assemblea de Procés Constituent ha deixat Iniciativa i Podemos a cara descoberta. O, com dirien en castís de Russafa, amb el cul destapat. Els adherits de la plataforma que lideren Arcadi Oliveres i Teresa Forcades es va decantar dissabte passat per no presentar-se a les eleccions del 27 de setembre dins la marca Catalunya Sí que es Pot. Una decisió que han pres contra el parer de la mateixa Forcades i davant la contrarietat de Dolors Camats, que ja donava per descomptat el suport dels independentistes.

Procés Constituent ha estat a l’ajuntament de Barcelona la coartada necessària per mantenir l’ambigüitat nacional de l’artefacte que han muntat Podemos i Iniciativa. Òbviament cap d’aquestes dues forces són independentistes. Iniciativa es presenta a favor del dret a decidir –i amb aquesta premissa va acompanyar Esquerra Republicana, Convergència i Unió i la CUP– fins a les urnes de la consulta del 9 de novembre. Però l’acompanyament se’ls va anant fent incòmode. Joan Herrera va sortir disparat de la cimera del Palau de Pedralbes. Les discrepàncies entre Artur Mas i Oriol Junqueras li van donar l’excusa per evitar-se noves fotografies de grup on sempre els ecosocialistes apareixien amb cara de pomes agres. Iniciativa va arribar a la consulta sola, a repèl i a contrapèl. Després, se’n va desentendre del tot i va centrar-se en les seves autèntiques preocupacions.

Pel que fa a Podemos, encara no s’han acabat d’aclarir. El seu líder “nacional”, Pablo Iglesias, va començar acceptant el dret a decidir de Catalunya i reivindicant a pit obert les urnes al carrer el dia 20 de novembre. Però després tanta seguretat es va anar aigualint i el mateix Iglesias va condicionar el dret a decidir dels catalans al dels espanyols, dins un procés de reforma constitucional. Com fa el PSC. És a dir, no res. Ara els seus dirigents catalans han tornat a apel·lar el socorregut dret sense gaire convicció. Igual que Iniciativa, Podemos supedita l’anhel de tants i tants catalans a altres “prioritats” que els motiven molt més i que els deixen menys en evidència.

Procés Constituent havia estat, doncs, fins ara, la crossa útil que salvava la situació a Podemos i Iniciativa. Amb ells, que hi pinten ben poca cosa, als grans enginys electorals d’aquests dos partits, Barcelona en comú o Catalunya sí que es pot es poden presentar a les eleccions demanant el vot de l’esquerra independentista. La decisió de l’assemblea de Procés Constituent deixa les coses netes i clares. A un costat hi ha els qui proposen la independència. A l’altre, els qui la rebutgen de ple o els qui tenen altres prioritats, com ara fer fora “la dreta” del poder. Una “dreta”, per cert, que, com a tal, ja no es presenta a aquestes eleccions. La intenció, doncs, és més confusa encara i debades.

Són necessaris Iniciativa i Podemos en el procés de “desconnexió” que pot viure Catalunya si Junts pel sí i la CUP obtenen la majoria absoluta? I tant! Al Parlament hi haurà vots clarament hostils –com els del PP, el PSC i Ciutadans– i uns altres de més dubtosos –els d’Unió i els de Catalunya Sí que es Pot. No se’n pot rebutjar cap, de suport. Com més diputats s’apleguen en les grans votacions, més possibilitats tindrà el gran anhel de concretar-se. Però per això mateix el punt de partida ha de ser diàfan. El 27 de setembre tothom ha de saber si el seu vot porta cap a la independència o cap a la dependència, per molt camuflada que es vulgui presentar. Aquesta és la gran prioritat.

Catalunya tindrà una Hisenda pròpia inspirada en Austràlia i Suècia

Mas assegura que "estem preparants per la nostra agència tributària"

B.V. (Redacció)

La Hisenda pròpia de Catalunya estarà inspirada en els models tributaris d'Austràlia i Suècia, que primaria la cooperació amb el contribuent per damunt del control, segons els experts que assessoren el govern català. El responsable del programa que defineix el nou model tributari de Catalunya, Joan Iglesias, ha explicat aquest dilluns que la Hisenda catalana s'emmirallarà en aquests dos països un cop es creï l'Estat català.

Iglesias ho ha detallat en un acte al Palau de la Generalitat, acompanyat del president català, Artur Mas, que ha assegurat que "estem a punt, estem preparats, per a la Hisenda pròpia". "Sense una agència tributària pròpia no hi ha autogovern, i això ja ho hem viscut els darrers 35 anys, i ara d'una manera evidentísisma. I sense autogovern no hi ha projecte propi", ha reiterat.

Mas ha destacat que en els darrers mesos s'ha fet "molta feina" per preparar el sistema tributari català, i que ara hi ha una gran oportunitat per construir "quelcom de diferent i millor".

El menyspreu

Vicent Sanchis

Mariano Rajoy menysprea Catalunya. Menysté el perill real que comporta per a la unitat de la seva Espanya l'anhel de llibertat de centenars de milers de catalans. Persisteix en l'error. Rajoy, aconsellat pels dos Jorges –el cortesà insidiós Moragas i l'integrista de la revelació Fernández Díaz–, es va creure que Artur Mas seria incapaç de definir una pregunta vàlida per a la consulta, que no n'hi hauria, de consulta, i que els partits i les entitats independentistes serien incapaços de fer pinya per convertir les eleccions del 27 de setembre en una prova realment plebiscitària. No n'ha encertat ni una, el gran timoner constitucionalista. Hi va haver pregunta, hi va haver consulta i les pròximes eleccions seran plebiscitàries. Depèn dels catalans, i no pas del govern o les institucions de l'Estat, que acaben fent de llindar cap a la independència. Rajoy s'ho hauria de fer mirar. En lloc d'entendre que la roda roda de debò, continua voltat d'incrèduls o de superbs. Ahir, per exemple, el seu ministre d'Afers Exteriors, l'expolicia bo ara carregat de munició, va afirmar que per frenar una declaració unilateral d'independència n'hi haurà prou amb un recurs davant del Tribunal Constitucional. José Manuel García-Margallo no sap què diu. Els catalans se'n foten, sense perdó, del Constitucional i les seves sentències. Mariano Rajoy l'ha clavada fins al mànec atenent les consideracions de Moragas i Fernández Díaz. Per persistir en l'error, ara pot fer cas del nou savi García-Margallo.

56.000 inscrits ja a la Meridiana

La Via Lliure es va omplint, i l'organització en destaca "el bon ritme"

B.V. (Redacció)

La Meridiana de l'Onze de Setembre va agafant forma. Segons un comunicat d'Ara és l'Hora, a data d'avui ja hi ha 56.000 inscrits a la Via Lliure, i es confirma "el bon ritme" per l'acte de la Diada. L'última actualització era d'aquest diumenge, amb 45.000 persones apuntades, xifra que ja suposava el rècord en aquestes dates del juliol, respecte la 'V' de l'any passat.

La Meridiana tindrà el color blanc com a protagonista, i es dividirà en 10 els eixos temàtics amb els quals l'ANC i Òmnium estan fent des del juny els actes previs. Aquesta és la guia pràctica de la Via Lliure 2015.

Feu clic aquí per apuntar-vos a la Meridiana.

7 contra 155?

Per: Vicent Partal
Divendres 24.07.2015 06:00

Avui expliquem a VilaWeb que podria passar que la Unió Europea adoptàs sancions contra Espanya si aplica el controvertit article 155 contra Catalunya i més encara si intenta aplicar l’article 8. Només és la descripció d’un mecanisme legal i no cal pas deduir-ne que se seguiria cap automatisme. Però si val l’amenaça dels uns, la dels altres també. Especialment tenint en compte que la Unió Europea, precisament, ha fet servir sempre l’article 7 en casos de clàusules constitucionals incompatibles amb els valors democràtics (a Hongria i a Romania) i en casos de violació dels drets de les minories nacionals (a França i a Àustria). Totes dues situacions coincidents, en el fons de la motivació, amb el cas català.

Aquests últims mesos hem pogut seguir un grapat d’iniciatives molt interessants que exemplifiquen que després del 9-N el debat de la qüestió catalana ha arribat a alguns estats europeus, amb decisió. L’històric pronunciament del parlament danès, la sessió en què el parlament irlandès va convidar el govern català a explicar el procés d’independència, la demanda de més de trenta membres del Consell d’Europa per a debatre el cas català o les declaracions de polítics d’uns quants països palesen que el cas dels catalans ja és una carpeta de projecció europea.

Sembla que Espanya, encegada per la fe en la superioritat de les seues lleis, encara no ha entès aquesta part del joc. Millor. Ja s’ho trobaran. S’ho trobaran per la banda de la defensa dels valors democràtics de la Unió o per la banda de la defensa de la secessió com a remei. Que aquest és un altre precedent que sobta que els espanyols no tinguen en compte. Una dada: a l’hora de reconèixer la independència de Kossove, la major part dels estats occidentals esmentaven com a causa justa de la independència la dissolució prèvia de l’autonomia per part de Sèrbia —que, per cert, per a dissoldre l’autonomia kossovesa va fer servir una clàusula constitucional molt i molt semblant a l’espanyola.

Confiar, no controlar

Per: Vicent Partal
Dimarts 28.07.2015 06:00

Ahir es va presentar el model de la futura hisenda nacional catalana. És un format realment avançat, sorprenent per als qui tota la vida hem pagat a la hisenda espanyola. S’inspira sobretot en les hisendes sueca i australiana, ben allunyades del model imperant a Madrid. I s’hi destaca el fet que significa un canvi de paradigma radical i sensacional. Joan Iglesias ho va resumir ahir en una frase que hauria de ser la divisa de la república catalana: passarem de controlar la gent a confiar en la gent.

L’actual sistema fiscal espanyol, efectivament, ens tracta tots de sospitosos. I el nou sistema català simplement vol trencar amb això. A base de transparència, a base de posar-se al servei de la gent, a base d’oferir eines participatives i decisòries, a base d’apoderar els ciutadans. La via no és desconfiar de la gent, sinó confiar-hi. I confiar-hi assumint que ningú no posarà traves a pagar si els serveis que rep en canvi són adequats i eficaços i si tothora sap en què es gasten els seus diners.

Ja he dit algunes vegades que el fet que em preocupa més de tot allò que puga passar després de la proclamació de la independència és que acabem espanyolejant nosaltres. Que no sapiguem imaginar un estat diferent del que hem hagut de suportar durant dècades. Un estat millor, més modern, més eficaç, més obert, més just, més net, més cívic, més responsable. Si hem de fer cas d’això que ens van explicar ahir anem per bon camí, perquè una de les estructures clau de la república ja s’allunya d’antuvi del model que hem hagut de sofrir i que clarament no ho és gens, ni d’eficaç, ni d’amable, ni de convenient. És un magnífic indici. Ni que, ara com ara, no siga sinó un indici…

Hitler i els espanyols

"El que els fa por és que recuperem la voluntat de poder i la visió del món que com a poble hem anat perdent a causa de la violència i la marginació a la qual hem estat sotmesos"

Enric Vila

L’altre dia el periodista Manel Manchón va rescatar un article d’Oriol Junqueras, publicat el 2008, que parlava d’un estudi elaborat a Holanda sobre els grups genètics d’Europa. Les conclusions, publicades al The New York Times, asseguraven que només hi ha tres estats europeus que no es poden agrupar en un sol col·lectiu genètic: Alemanya, Itàlia i Espanya. En el cas d’Espanya, l’estudi determinava que, genèticament, els espanyols estan més a prop dels portuguesos que no pas dels catalans i que la població de Catalunya, tot i la quantitat d’immigració espanyola que ha absorbit, té més proximitat amb la de França, Itàlia o fins i tot Suïssa que no pas amb la de la resta de l’Estat.

Com era de preveure, la notícia ha excitat la caverna espanyola i les Maries catalanes. Tot i que Manchón no enllaçava l'article de Junqueras, l’he buscat per internet i l’he pogut llegir. De seguida he pensat en tots els artistes catalans que han deixat imprès que se sentien molt més a casa al migdia de França, a Itàlia o a Suïssa que no pas a l’interior de la Península. Balmes ho té escrit. Victor Balaguer ho va convertir en el motor de la seva política. Salvador Dalí, per defensar la catalanitat, sempre va insistir que Perpinyà era el centre del món. Joan Miró va assegurar en un llibre que per ell Espanya era un país estranger. Josep Maria de Sagarra va comparar la situació de Catalunya sota el franquisme amb l’ocupació musulmana. I l’únic volum que Josep Pla va dedicar a l’Espanya castellana el va titular Direcció Lisboa.

A Manchón el conec d’un dia que vam coincidir a la televisió. Mentre fullejava un llibre que acabava de publicar sobre Catalunya, em va deixar anar que Pompeu Fabra havia fet la gramàtica pensant d'acostar el català al francès per allunyar-lo del castellà. Li vaig respondre que, si de cas, Fabra treballava per acostar el català a l’occità, no pas al francès. Em sembla que vaig esmentar Loys Alibert i el fet que Fabra va haver de trencar amb l’occitanisme per poder donar via lliure a l’aprovació de l’Estatut de 1932. Els espanyols no volien reconèixer de cap manera la llengua catalana mentre tingués lligams amb l’Estat francès. Tinc present la cara de descol·locat que va fer Manchón: em va portar a pensar que escrivia pamflets plens de bones intencions, dictats per la policia erudita. Començo a estar convençut que no m’equivocava.

El primer que ha de saber un català, quan el tracten de racista, és que va per bon camí. Espanya és l’únic estat europeu que s’ha beneficiat de les polítiques d'Adolf Hitler dues vegades. Primer per imposar una dictadura feixista d’arrel castellana i després per continuar intentant esborrar la nació catalana dels mapes, acusant de nazis i racistes als membres més bel·ligerants amb les polítiques d’assimilació. L’altre dia, un nen d’Iniciativa em preguntava com distingeixo els espanyols dels catalans que viuen a Catalunya. Doncs mira, amb aquest exercici tan senzill: veient com reaccionen quan esmento algun tema relacionat amb els traumes que Hitler va escampar per Europa. Ja als anys 60, un càrrec franquista va acusar de nazi a Joan Fuster pel seu llibre Nosaltres els valencians -busquin informació sobre el catedràtic de ciència política Diego Sevilla Andrés i veuran fins on arriba la ignomínia.
Una altra cosa que tot català ha de saber és que avui els espanyols ens acusen de racistes, de xenòfobs o d'etnicistes perquè no ens poden acusar de separatistes. Ens diuen nazis pel mateix motiu que fa unes dècades ens deien jueus, fenicis o polacs. Pel senyor Manchón i per molts altres continuem sent l’encarnació de l’enemic a exterminar. Mentre hi hagi catalans que no tinguin lligams amb l’Espanya castellana la Unitat de l’Estat estarà en perill. En principi la genètica té poca o cap importància: quin tant per cent d’ADN compartim amb una mosca? El 90 per cent? No ho sé. Però algun problema hi ha si les mateixes veus que demanen que s’obrin les fosses de la guerra civil perquè la gent pugui enterrar els seus pares i avis, o que celebren que l’Estat ofereixi la ciutadania als descendents dels jueus expulsats pels reis catòlics, s’escandalitzen quan algú parla de similituds genètiques o de grups ètnics o culturals. Com és que això passa en un Estat que conserva una monarquia hereditària de currículum infame, amb la complicitat de les esquerres i les dretes?

Diria que el malson que tortura els espanyols, quan ens diuen racistes, no és pas que els catalans repetim les salvatjades d’Adolf Hitler. El que els fa por és que recuperem la voluntat de poder i la visió del món que com a poble hem anat perdent a causa de la violència i la marginació a la qual hem estat sotmesos. Quan ens diuen racistes o xenòfobs ens estigmatitzen amb la retòrica i els codis de l’època per advertir als catalans més dòcils que continguin la seva identitat si no volen rebre -els castellans sempre han tingut una idea del poder molt pràctica. No cal ser un geni per veure que negar la diferència també és una manera de marginar-la i de destruir-la. A França, oficialment no existeixen els gitanos perquè les classificacions ètniques estan prohibides. Per descomptat, els gitanos existeixen igualment. Però els que són d’origen francès, o bé han estat tots assimilats o bé s’han hagut d’afegir a grups originaris d’altres països, com ara Catalunya o Alsàcia.

A Sueca, encara avui es donen casos d’una malaltia molt estranya, anomenada miopatía de Miyoshi, que se sap del cert que va ser transmesa per un colonitzador de Jaume I que es deia Ferrer de Vallmoll. La història pesa. Això es reflecteix en la genètica, igual que es reflecteix en la cultura, en l'economia i en els detalls ínfims dels estils de vida. Si els fills s’assemblen als pares, per què el passat dels països no s’hauria de notar? Els americans parlen d’aquests temes sense problemes perquè mai no es van doblegar a Hitler. Els espanyols els utilitzen per continuar exprement l’obra unificadora de Franco i els seus antecessors. Curiosament els tres estats europeus que no es poden agrupar en un sol col·lectiu genètic -Espanya, Alemanya i Itàlia-, són els tres que van impulsar el totalitarisme a Europa. També són els territoris que van pagar més cara la decadència dels Habsburg iniciada el 1714. Aquests detalls, però, al senyor Manchón no deuen importar-li. A ell deu importar-li la unitat d’Espanya, fins i tot en els aspectes il.lusoris. No cal recórrer a la genètica per veure-ho, n’hi ha prou de consultar el seu currículum.

Gracias a todos por vuestro apoyo

Eduardo Reyes · 28/07/2015


El pasado viernes día 24 a las 9 de la mañana me enteré oficialmente de que iría en el número 6 de la lista unitaria “Junts Pel sí” Cuatro días antes había publicado un escrito en esta misma página en la que exponía algunos de los motivos por los que yo, un español residente en Catalunya está a favor de la independencia.

Durante estos cuatro días, he estado reflexionando sobre la enorme responsabilidad que representa formar parte del gobierno provisional para empezar a construir las estructuras de un nuevo estado. He observado el número de visitas a la página y he llegado a una conclusión: la página ha tenido en esos cuatro días 76.608 visitas con apenas una veintena de “personas” que, sin dar un solo argumento en contra de mi derecho a opinar lo que me dé la gana (haciendo uso de mi derecho de libertad de expresión) solo se han limitado a insultarme.

Ya no tengo la menor duda de que la voz de una persona como yo, que hablo como la mayoría de personas de a pie, es completamente necesaria en el Parlament.

El día 27 de septiembre, si lo deciden las urnas, seré una de las voces del pueblo que pondrán todo el empeño para hacer posible el anhelo, la ilusión y la necesidad de millones de catalanes que durante tantos y tantos años fueron maltratados, insultados, sometidos, y anulados por la fuerza en contra de su voluntad.

Como catalán de acogida, padre y abuelo de catalanes y defensor del derecho de autodeterminación de los pueblos. Pondré todo por mi parte para que Catalunya sea un nuevo país, porque creo que también será la única posibilidad de que España regenere una democracia de calidad y prospere de una vez.

Gracias a todos por vuestro apoyo.

A los que me insultáis… tranquilos, no soy rencoroso, sigo siendo buena persona. También podréis disfrutar de un país mejor para todos.

Homs retreu que el govern té totes les competències intervingudes per un estat que actua ‘al marge de la democràcia’

29.07.2015 11:51

El conseller de la Presidència, Francesc Homs, ha retret que la Generalitat no disposa de cap competència exclusiva perquè l’estat espanyol les ha intervingudes totes a través d’una ‘teranyina jurídica imposada al marge de la constitució’. Ho ha dit a la comissió d’afers institucionals, on aquest matí presenta les conclusions de l’informe ‘Crònica d’una ofensiva premeditada’, amb què el Govern denuncia un procés de recentralització de l’estat. Homs ha dit que els únics que actuaven ‘de manera unilateral, al marge de la Constitució, les lleis i la democràcia’ eren el govern espanyol i les seves institucions’.

Avui fa exactament deu anys que la comissió d’afers internacionals va aprovar la tramitació del projecte de reforma de l’estatut. I avui el conseller Homs ha fet un llistat dels greuges que Catalunya pateix per part del govern espanyol, el Tribunal Constitucional i des de la perspectiva del dèficit fiscal, i que queden retratats a ‘Crònica d’una ofensiva premeditada’. ‘Hem anat enrere com els crancs’, s’ha queixat Homs.

Homs ha retret que el govern espanyol actuï al marge de la democràcia: ‘No ho fan de manera descarada, oberta i transparent; ho fan de manera encoberta, abusant de la seva situació de poder i domini del dret.’ Ha acusat l’estat de no haver posat sobre la taula ni una sola proposta per mirar de satisfer els interessos de Catalunya i de ser una ‘troica’ per al país. La resposta dels govern del PSOE i del PP ha estat un ‘no’ sistemàtic als plantejaments catalans. Per tot plegat, ha sentenciat que la tercera via havia quedat morta després d’haver estat durant deu anys ‘una font de fracassos i frustració’.

Homs ha destacat que ‘Crònica d’una ofensiva premeditada’ era un informe ‘contrastat i objectivable’ fruit de les aportacions dels diversos departaments de la Generalitat. El govern va començar-lo a fer al març en compliment d’una moció parlamentària. En la seva presentació formal als mitjans, la vic-epresidenta Neus Munté va posar l’atac a l’escola catalana, la reducció de la inversió a Catalunya del 71% entre el 2009 i el 2014 i les retallades socials com a exemple de l”ofec’ a l’autonomia catalana.

Entre més qüestions, el document denuncia la manca de voluntat de diàleg per part de l’executiu espanyol, l’atac a l’escola catalana, una reducció de la inversió a Catalunya del 71% entre el 2009 i el 2014 i retallades socials com per exemple en matèria de la Llei de dependència.

Els grups de l’oposició, excepte ERC, han criticat l’autocomplaença del govern, la manca d’autocrítica i el fet que Homs comparegués a petició pròpia només atenent a finalitats ‘electoralistes’ i per presentar un informe que PSC, PPC i C’s, han titllat d’infame.

El diputat socialista Maurici Lucena ha retret al conseller la seva visió ‘autàrquica’ de la política i l’economia catalanes i que es dediqués a fer de ‘ploramiques’ en comptes de retre comptes de la seva acció de govern, que ha estat marcada pel ‘monotema’ del procés independentista.

Per la seva banda, Santi Rodríguez del PP ha contraposat el document del govern a un d’elaborat pel seu partit, que ‘almenys ha estat pagat amb recursos propis’. I ha negat que l’estat no tingués voluntat de dialogar: ha posat com a exemple el fet que la Generalitat avortés la comissió bilateral fa tres anys i encara no hagi decidit reprendre-la.

La fins fa poc portaveu parlamentària de Ciutadans, Carina Mejías, ha acusat Homs i el seu departament de ser ‘un aparell de propaganda’ que elabora informes que són ‘reculls de mentides’. ‘El seu objectiu és generar greuges per sembrar la discòrdia i enverinar la convivència […]. Aquesta comissió no és un exemple de tenir voluntat de diàleg, és una actitud irresponsable per no dir immoral’, li ha etzibat en la seva última sessió com a diputada.

Menys bel·ligerant ha estat el parlamentari d’ICV-EUiA Jaume Bosch, que ha compartit el diagnòstic de l’informe: ‘És cert que hi ha una ofensiva del PP, a la qual cal plantar cara’. Ara bé, ha recordat que l’executiu català va començar la legislatura amb els ‘autors d’aquesta ofensiva premeditada’ –el grup popular– com a socis parlamentaris. ‘Detecten responsabilitats del PP, però [...]

Ángel González Quesada

Sábado, 25 de julio de 2015
A MENOS

¡Catalunya lliure!

Como si hubiesen escuchado de pronto el apocalíptico toque de corneta que anunciara la inminente invasión de los bárbaros, los tertulianos, los portavoces, los periodistas, los bustos parlantes y hasta los desocupados marujos/as que tanto abundan en este país, han caído en la cuenta de que los proyectos independentistas catalanes significan una amenaza a no-se-sabe-qué, y han desplegado todos sus gestos, sus anatemas, sus santas indignaciones y hasta sus amenazas contra quienes han osado alterar su verano con semejantes utopías.

Si no fuese porque estamos tan acostumbrados a la mediocridad periodística y política de este país, las andanadas de descalificaciones e insultos que se vierten contra el proyecto soberanista catalán y sus defensores, podrían inquietarnos seriamente. Pero habituados a la imparable verborrea de quienes todavía se creen generadores de opinión y adalides del pueblo, escuchamos sus admoniciones no mucho más indolentes que aburridos.

El proyecto soberanista catalán, planteado por fuerzas políticas y sociales de Cataluña desde hace lustros y, particularmente estructurado en propuestas concretas hace tres años, ha tenido este verano la virtud de destapar bruscamente las más palurdas esencias patrioteras del centralismo español. Abanderado por políticos, tanto gobernantes como opositores, cuyas actitudes ante la cuestión catalana causan tanto espanto como aflicción, vergüenza ajena y ganas de vomitar, la respuesta a los planteamientos políticos, de impecable corrección, de quienes gestionan el proceso independentista, no ha sido sino el vocerío y la burda descalificación, cuando no el insulto, la amenaza o, como algunas declaraciones de ministros y ministrillos, la mezquindad, la bajeza moral y la chabacanería.

Los intentos de aglutinar un rancio nacionalismo españolista frente a las legítimas aspiraciones del pueblo catalán, recuerdan demasiado los argumentos, los discursos y las decisiones que se sucedieron en este país en los años treinta del pasado siglo y que, entre otras cosas, nos sumieron en el más oscuro túnel de la indignidad franquista. Hoy, aunque bisoños todavía en materia de democracia y reconocimiento de derechos, pero integrados en una comunidad internacional muy lejana de aquellos devaneos caudillistas del siglo XX y, supuestamente, lo suficientemente informados para comprender, analizar, respetar y debatir en sus justos términos cualquier propuesta o aspiración democrática de los individuos y los pueblos, la inquietante unanimidad que muestran los grandes medios de comunicación españoles contra las aspiraciones de Cataluña y la falta de respeto por quienes la defienden, no casualmente coincidente con la estrecha mirada y la cortedad viejuna y anquilosada de los grandes partidos políticos en el tema de las nacionalidades, la independencia y los derechos colectivos, nos muestran, todavía, demasiados flecos imperiales, revelan escasos hábitos democráticos y nos anuncian que nos queda mucho que aprender.

¡Es Cataluña, estúpidos!

La polarización en Cataluña no era inevitable pero fue buscada y conseguida, de modo que ahora ya es inevitable

Suso de Toro

29/07/2015 - 20:50h

Antes de nada, discúlpenme que titulase con la grosera advertencia de un asesor de Clinton, (“¡Es la economía, estúpidos!”) pero este es un momento bastante grosero y brutal.

El nombramiento de Albiol, un candidato que une la ideología de Le Pen con el franquismo ideológico, es significativo de la desenvoltura del PP en este momento: quiere decir que la batalla política que se va a desenvolver desde aquí a Noviembre está planteada como le conviene, se trata de una batalla nacionalista.

Hay quien cree que el gran conflicto político en el Reino de España está en los conflictos sociales, “de clase” decíamos antes, o en la forma del estado, caudillo, monarquía o república, pero no, se trata del nacionalismo. Es la baza que jugó siempre el entramado de poderes que controlaron el estado. “España, antes roja que rota”.

Hace años escribí en algún lugar que España toda estaba “enferma de nacionalismo”, pero no era una formulación justa, es un estado y un espacio político construido entero sobre el conflicto nacionalista. Y no es una afirmación nacionalista hacia fuera, hacia otros estados, sino hacia dentro. Aunque el nacionalismo vasco apareció estas décadas pasadas como el principal enemigo en realidad la verdadera preocupación de los jerarcas del estado siempre fue ese animal dormido que era y es el nacionalismo catalán. Cuando los generales nacionalistas, así se llamaban a sí mismos, quisieron castigar a las “provincias traidoras” lo que querían hacer con Catalunya era transformarla en “un erial”. Las grandes batallas del proyecto unitario español son en Catalunya, desde el Conde Duque de Olivares pasando por borbones y generales varios, y en ello estamos.

Este conflicto nace de la naturaleza misma de España, es inherente a la existencia de un nacionalismo que concibe un estado nacional unitario donde existen otras comunidades y otros proyectos nacionales, no es algo coyuntural ni inventado, es constitutivo. Así cuando se planteó rediseñar el estado reconociendo la existencia de nacionalidades, inmediatamente se recurrió al “café para todos”, no con ánimo de extender una descentralización que es buena en sí misma sino para ahogar a vascos y catalanes principalmente. El punto de inflexión definitivo y concretísimo fue el 23-F, quien ignore eso desconocerá lo que fue ese golpe de estado y lo que está ocurriendo ahora y todo lo que se diga al respecto ignorándolo será ruido.

Pero si este conflicto nace de la esencia misma del proyecto unitario español también es cierto que nos hallamos ante una campaña diseñada desde un núcleo central en la corte, la FAES. La decisión de Rajoy de poner a Albiol al frente de su escaramuza catalana es una consecuencia última de sus recogidas de firma animando el anticatalanismo y su recurso del “estatut” al Tribunal Constitucional. Ninguna de esas decisiones fueron errores, sino pasos de una estrategia hacia lo que ocurra en septiembre y noviembre, llegar a lo que ocurra entonces fue un designio consciente de esas personas. La polarización no era inevitable pero fue buscada y conseguida, de modo que ahora ya es inevitable.

Tan inevitable que ha roto todos los partidos catalanes. Convergència y Unió desapareció, el PSC no existe, el PP en estos momentos es marginal allí, la posible penetración de un “Podemos” que sube y baja viene y va no parece confirmarse y, unidos en el “abrazo del ahogado”, la filial de IU, Iniciativa, que buscó una desesperada línea de fuga a la polarización, también ha acabado en un callejón sin salida.

Para bien o para mal, la sociedad catalana está ante un dilema, ya no caben terceras vías de ningún tipo que nunca existieron porque quien tenía poder no lo permitió, o se opta por el poder que representa Rajoy o por el poder nuevo que prometen los independentistas.

Hace unas semanas proponía aquí considerar si Rajoy, tras las apariencias de buenos modales y mesura, era menos, tanto o más radical que Aznar. El trascurso del tiempo lo dirá pero por lo de ahora ha conducido al estado y a los catalanes a un dilema absoluto.

No votare Junts pel Si
Pero anire ala Meridiana Es un acte Per CATALUNYA i no de un partit o una llista

Què defensem quan defensem independència?

«Ens vam equivocar. Vam pensar que la solidaritat amb la terra que en diuen d’acollida obriria els cors dels nouvinguts»

Marta Alòs | Actualitzat el 30/07/2015 a les 20:11h
12 comentaris

Perquè de fet és això: explicar els motius pels quals gent com jo mateixa esmercen el temps que calgui en defensar la independència de Catalunya. Tot i que se’m fa completament inexplicable com encara hi ha algú que viu i que treballa a Catalunya que pugui defensar el contrari, és a dir, seguir formant part d’Espanya, he de reconèixer que alguna cosa s’ha degut de fer malament perquè encara hi hagi gent completament convençuda que Catalunya pot seguir formant part d’una Espanya que la sotmet a un assetjament sistemàtic, fins al punt de voler-la reduir a la mínima expressió.

I no parlo del menyspreu a la seva història, a la seva llengua, cultura i, per tant, identitat. Tornar a recordar que Catalunya va ser on hi va haver el primer parlamentarisme de tota Europa, que el català és la llengua dels Borja, Llull i d’altres que formen part de la història universal, o que la nostra cultura és molt més antiga que l’espanyola, que ningú no confongui amb la castellana, o parlar del Llibre del Consolat de Mar, de les cartes de navegació o de la cultura pactista d’un poble que, com el nostre, se sap democràtic, és ja del tot estèril. La munió de documentació, arxius i llibres especialitzats que parlen de la història de Catalunya és tan immensa que, més enllà de la recomanació de la seva lectura, esdevé del tot inútil intentar convèncer a algú pel sistema de la transmissió de dades històriques. Tampoc crec que esdevingui exitós el recurs de l’amor a la Pàtria. Aquesta és una via que només pot convèncer als que ja n’estan de convençuts, perquè la Pàtria no es pot imposar perquè és un sentiment de pertinença. I la defensa de la llengua catalana tampoc no és atractiva per aquells que no consideren que no és la seva.

Ens vam equivocar. Vam pensar que la solidaritat amb la terra que en diuen d’acollida obriria els cors dels nouvinguts, que la llengua i la Pàtria era motiu suficient perquè els catalans de tota la vida defensessin el seu país i que el pes de la història obriria els ulls a una Europa que Catalunya sempre ha estimat i defensat.

Però no va passar. Alguns nouvinguts van defensar la llengua, la Pàtria i la cultura catalana amb admiració, agraïment i entusiasme. Alguns catalans, massa catalans de tota la vida, van trair Pàtria, llengua i cultura i Europa, ai aquesta Europa desmemoriada, ens va abandonar a la nostra sort. Són els Estats qui tallen el bacallà, ens han fet saber. Europa, que n’hem d’esperar d’Europa?

I l’economia? Podrem convèncer a aquells que viuen i treballen a Catalunya, i que ho volen ser, que la nostra economia que és la seva, seria molt millor si fóssim, si fossin, independents?. Les dades, la prova del cotó, són escandaloses. Els haurien d’indignar. Per què doncs alguns continuen defensant una pàtria que els menysprea. Per què segueixen exercint de quinta columna? Masoquisme? Ignorància? Neciesa?

La samarreta de Franco i els xiulets al seu successor

Per: Vicent Partal
Dijous 30.07.2015 06:00

L’anècdota va fer furor ahir. Un jugador de futbol portuguès fitxat per un club andalús de segona divisió es va presentar a la conferència de premsa amb una samarreta que portava l’efígie, ni més ni menys, que de Francisco Franco.

La conferència de premsa es va fer amb plena normalitat. Ningú no li va preguntar com era que portava aquella samarreta ni el club, el Jaén, no va considerar necessari de demanar-li que se la canviàs per aparèixer en públic. Només quan l’escàndol va saltar a les xarxes, especialment des del nostre país, el jugador va publicar una carta a Facebook demanant disculpes i assegurant que no sabia què portava posat i que ignorava qui era aquell senyor.

Ens ho podem creure o no, això. I com que jo no tinc cap indici que em faça estar segur de res, em limitaré a creure-me’l. Però, això dit, és evident que el problema no és tan sols, ni principalment, que aquest futbolista es presente a la conferència de premsa vestit amb una samarreta així. El fet que realment indigna és que ningú no s’immute per això.

La normalitat del franquisme sociològic en alguns llocs d’Espanya és lamentablement alta. Però cal recordar que no ho és perquè sí. L’estat espanyol simplement no ha acomplert una política de condemna de la dictadura comparable a la d’Alemanya respecte dels nazis o a la de Portugal respecte de Salazar. I no ho ha fet, lògicament, perquè l’estat actual n’és continuador i ningú no mossega la mà del pare. Eixa és la diferència amb Alemanya o amb Portugal. Allà les dictadures van ser derrotades i ací no.

És obvi que a nosaltres ja no ens calen més arguments suplementaris, que en tenim el pap ple. Però, per si encara en calgués un altre, compareu la inacció dels estaments futbolístics i polítics en el cas de la samarreta del jugador portuguès i l’actuació dels mateixos estaments arran dels xiulets dedicats al fill del senyor que el personatge retratat en la samarreta va decidir que fos el seu ‘successor a títol de rei’. I ho entendreu tot.

El Síndic investiga la possible vulneració del dret d’expressar-se en català en un CAP de Torelló

Un metge no va voler atendre una pacient en català per qüestions polítiques i fins i tot li va donar l'alternativa de l'anglès

Per: ACN
Divendres 31.07.2015 17:00

El Síndic de Greuges, Rafael Ribó, ha obert una actuació d’ofici davant una possible vulneració de drets lingüístics en un CAP de Torelló (Osona). La vulneració vindria de part d’un pediatra substitut que va prohibir una pacient expressar-se en català per qüestions polítiques i fins i tot li va donar l’alternativa de l’anglès. El Síndic recorda que el cas implica una clara conculcació de drets atès que la llei estableix que tots els ciutadans de Catalunya poden adreçar-se a l’administració i ser atesos amb normalitat en qualsevol de les dues llengües oficials, català i castellà.

El Síndic s’ha adreçat al Departament de Salut per conèixer la versió de l’administració i si s’han tingut en compte sancions i mesures preventives per evitar que es repeteixin situacions similars. No obstant, Ribó ha destacat que ‘el model de convivència lingüística a Catalunya és exemplar i cal preservar-lo amb polítiques pedagògiques allunyades de la polèmica política’.

El Museu de la Monarquia, l’enèsim frau econòmic espanyol

L’equipament costarà uns 160 milions d’euros a l’erari públic, gairebé tres vegades més del pressupost inicial

El futur Museu de les Col·leccions Reials de Madrid, que s’estrenarà durant el segon semestre de 2016, suposarà l’enèsima sagnia per la butxaca de tots els habitants de l’Estat. L’obra, que porta gairebé 10 anys en construcció, costarà uns 160 milions d’euros, així que gairebé triplicarà el pressupost inicial d’uns 60 milions.


Més car que la remodelació del Museu del Prado

La col·lecció, que se situarà en un edifici encara en construcció al costat de la Catedral de l’Almudena i del Palacio Real, superarà en cost la remodelació del Museu del Prado, de 152 milions, i el Reina Sofia, de 92 milions, i passarà a ser l'obra pública cultural de Madrid més cara del segle XXI. L’equipament serà un compendi de les obres d’art que els membres de la corona espanyola han anat acumulant des del segle XVI, des d’icones, fins a quadres, tapissos, mobles, joies i vestits; és a dir, al voltant d’un miler de proves que demostraran el que suposa mantenir una família reial: desigualtat.

PP i PSOE, ple suport a la Meca de la monarquia

El projecte de construcció del museu va començar a agafar forma en un Consell de Ministres d’Aznar (PP) el 1998. Dos anys més tard van començar les adjudicacions, però no va ser fins el 2007, durant el primer govern de José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), que l’Estat va començar a desemborsar grans quantitats econòmiques pel que serà la Meca de la monarquia espanyola. Així, tant populars com socialistes han donat sempre ple suport al museu, que podria comptar amb el bust de Joan Carles I que el govern d’Ada Colau va retirar fa unes setmanes de la sala de plens de l’Ajuntament de Barcelona.

Dos gironins condemnats a pagar 2.700 euros de multa per cremar fotos del rei

El TC confirma la sentència, els encausats recorreran al Tribunal Europeu de Drets Humans i qualifiquen la resolució de "cop d'estat jurídic"


El TC compara la monarquia amb una minoria ètnica

L'advocat Benet Salellas ja ha anunciat que aniran "fins al final" i recorreran al Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg. Assegura que la sentència és "reacció desproporcionada per protegir la institució de la monarquia i arriba fins al punt absurd de comparar monarques amb minories ètniques".

Vuit anys per dictar sentència

Vuit anys després de la crema de fotos del rei a la plaça del Vi de Girona, per protestar contra una visita de l'aleshores monarca Joan Carles I a la ciutat, el Tribunal Constitucional (TC) ha dictat sentència. Desestima el recurs de la defensa de Jaume Roura i Enric Stern i confirma la resolució de l'Audiència Nacional, que va condemnar els dos acusats a 15 mesos de presó (pena substituïda per multa de 2.700 euros) per un delicte d'injúries a la Corona. El ple del TC ha confirmat la sentència amb vuit vots a favor de ratificar la condemna i quatre en contra. "Justament, els vots particulars són els dels magistrats catalans i del País Basc", ha assenyalat l'advocat.

Cremar fotos és un acte de protesta emparat per la llibertat d’expressió

El recurs es basarà en què cremar fotos del rei és un acte de protesta emparat per la llibertat d'expressió i, per tant, no s'ha de castigar als tribunals. Salellas ha lamentat que "un cop més", les altes institucions espanyoles demostrin que són una "autèntica maquinària de guerra". "No volem malpensar, però ens sembla curiós que la sentència surti ara després d'estar anys al Constitucional", ha apuntat.

La llibertat d'expressió no pot avalar un acte amb "connotacions violentes", diu el TC

La sentència conclou que "cremar en públic la fotografia o la imatge d'una persona comporta una incitació a la violència contra la persona i la institució que representa, fomenta sentiments d'agressivitat contra la mateixa i expressa una amenaça". "És un acte no només ofensiu, sinó també incitador a l'odi, en la mesura que la cremació de la seva imatge física expressa que són mereixedors d'odi i exclusió", ressalten els magistrats.

Tupernio Cascoles Hace 1 mes
"Mató a su hermano, traicionó a su padre, traicionó al movimiento, fué infiel y maltrató a su mujer, se corrompió y trincó hasta el extremo, es un asesino de animales.......
Vamos, es repugnante, y la mayor vergüenza que ha sufrido España en toda su historia."

Votar independència és votar llengua

31.07.2015 06:00
Òscar Escuder

El català necessita un estat a favor i no un a la contra, com ara, i per això assolir la independència política és l’única manera d’aconseguir la normalitat del català a Catalunya.

Aquesta és la constatació a la qual ha arribat la Plataforma per la Llengua després de vint-i-dos anys de treballar pel català i d’anar copsant durant tot aquest temps la resposta real dels diferents governs espanyols –i d’alguns governs autonòmics– als problemes dels ciutadans amb relació a la llengua catalana: furibunds atacs a la immersió a l’escola a Catalunya, negació de la unitat de la llengua, reiterats intents que els infants de les Balears i el País Valencià no puguin estudiar en català, veto a la possibilitat de fer el català oficial a Europa… En resum, després d’una àrdua feina de picar pedra, l’entitat ha constatat la impossibilitat d’un canvi real, la impossibilitat que els diversos governs espanyols tractin el català com una llengua de primera i, per tant, que considerin els catalanoparlants ciutadans de primera.

A Espanya els catalanoparlants són ciutadans de segona, i el català, tot i ser una llengua viva i puixant, no pot desenvolupar-se amb normalitat en ple segle XXI en aquest estat.

Des que va néixer el 1993, la Plataforma per la Llengua ha tingut com a únic objectiu millorar la situació del català des d’un vessant pragmàtic i transversal. En tot aquest temps, l’entitat mai no s’havia definit sobre quina havia de ser l’estructura política dels territoris de parla catalana. Ara, però, aquest mateix pragmatisme és el que ha portat la Plataforma per la Llengua, l’ONG del català, a concloure que només amb un estat propi el català pot prosperar, i a decidir de donar suport obertament al procés sobiranista que viu actualment el Principat.

Per tant, amb vista als comicis del 27 de setembre, la Plataforma per la Llengua ho veu clar: demanem el vot per a qualsevol de les candidatures que aposten obertament, i en un termini de temps com més breu millor, per la independència de Catalunya! Perquè ara mateix, votar per la independència és també votar per la llengua catalana.

 

Òscar Escuder de la Torre, president de laPlataforma per la Llengua

El soroll que vindrà

XEVI XIRGO

Ja està. 56 dies i ens podrem comptar. El president de la Generalitat, Artur Mas, signa demà el decret de convocatòria de les eleccions del 27-S i ara sí que ja som a la recta final. Fixin-se on ens ha dut el procés. Si algú en aquest país s'hagués desmaiat durant un any i ara tornés a aixecar el cap s'ho trobaria tot capgirat. CDC i ERC en una sola llista, la societat civil implicada en diverses, la coalició convergent enterrada, el PSC partit en uns quants trossos, IC renunciant a les sigles... Ah, i amb tots els caps de llista nous de trinca. No en repeteix cap ni un. Deu ser la prova més clara que, diguin el que diguin, en aquest país estan passant coses molt transcendents i que anem de dret a unes eleccions plebiscitàries que marcaran el futur del país. Preparin-se perquè ara, després del petit parèntesi que vindrà a partir d'avui (jo aprofito per dir-los que també me'n vaig uns dies de vacances), quan el país torni a engegar la cosa agafarà molta velocitat. Molta. Moltíssima. I si volen un consell, a partir d'ara no facin gaire cas de gaire res. Perquè ens vindrà el discurs aquell de la por amb molta intensitat i perquè els uns i els altres en diran de l'alçada d'un campanar. No en facin cas. Perquè passaran coses que correm el perill que ens despistin. I que potser els faran dubtar de tot de tan enrevessat que ens ho presentaran. I això sense oblidar les enquestes que ara veurem i que ens les menjarem tertúlia rere tertúlia. Creguin-me. No en facin cas. Posin en quarantena moltes de les coses que poden passar a partir d'ara. I facin-se cas només a vostès mateixos. Tanquin els ulls i imaginin-se quin país voldrien, si prefereixen que les coses es gestionin des d'aquí o a nou-cents quilòmetres de distància; pensin d'on se senten i pensin quins líders els mereixen confiança, si els que van amb un somriure als llavis o aquells que es passen el dia advertint-los del perill de fer una cosa o una altra. I un cop ho hagin decidit, creguin-me, no facin cas del soroll que vindrà.