L'Ayuntament de Lleida l'acord politic de Psc-psoe i Ciudadanos es un cop ala credibilitat d'Angel Ros com a catalanista i un avis serios per 27 S

Per a armes sí, per a les persones no!

«Aquest dispendi en armament es fa en un context d’una legislatura marcada per les retallades socials»

Josep Lluís Cleries | Actualitzat el 14/07/2015 a les 16:30h



Per quart any consecutiu, el govern de Mariano Rajoy, sense fer soroll, torna a augmentar el pressupost del Ministeri de Defensa. Ho fa per la porta del darrere a través d’un crèdit extraordinari de 856 milions d’euros que no apareixien als pressupostos del 2015.

Aquesta és la tònica de cada any del Govern del PP. En el BOE, cada estiu, hi apareix un Reial Decret que concedeix al Ministeri de Defensa un crèdit extraordinari per a comprar avions, helicòpters militars, fregates, míssils i obusos, entre d’altres. Així, podem veure com el crèdit extraordinari concedit el 2012 va ser de 1.782 milions d’euros; el del 2013, de 877 milions d’euros; el del 2014, de 913 milions d’euros i, el d’aquest darrer any de legislatura, de 856 milions d’euros. En els quatre anys de legislatura del PP, 4.428 milions d’euros concedits d’amagat i en forma de crèdit per a l’Exèrcit.

Aquest dispendi en armament es fa en un context d’una legislatura marcada per les retallades socials i l’ofec per part del Govern espanyol de les comunitats autònomes, que són les que suporten el pes de l’educació, la sanitat i els serveis socials. És a dir, per una banda, diuen que no hi ha diners i es posa en seriós risc l’Estat del Benestar, però, per l’altra, sí que troben diners per a comprar armes.

Però no tot acaba aquí. Fixem-nos amb el darrer anunci del ministre Montoro que
fixa un objectiu de dèficit del 0,3% per a les comunitats autònomes l’any que ve. Així, les continua posant al límit exigint-los un esforç que multiplica per 10 el que s’aplica el Govern central a si mateix. Un Govern central que sembla que vagi sobrat perquè mentre exigeix esforços injustos i il·legals, anuncia a bombo i plateret la posada en marxa de rebaixes fiscals com la de l’IRPF que, tot sigui dit, beneficiarà principalment als salaris més alts.

Total, per a segons què sí, per al que convé demanen crèdits extres, si cal baixar impostos perquè vénen eleccions, endavant; ara bé, segueixen exigint esforços a les comunitats autònomes cosa que, significa, tenir la voluntat de seguir asfixiant l’estat del benestar.

Un informe xifra en un 88% la davallada de les assignacions de l'Estat en programes socials des del 2011

El document, elaborat pel Consell General de Serveis Socials (CGSS), sosté que el govern espanyol ha deixat de finançar onze dels setze programes compartits per les dues administracions

ORIOL MARCH Barcelona Actualitzada el 14/07/2015 14:47

El Govern ha analitzat aquest dimarts un informe elaborat pel Consell General de Serveis Socials (CGSS) que xifra la davallada de les assignacions de les aportacions de l'Estat a programes socials en un 88% des del 2011. Així ho ha explicat la vicepresidenta de l'executiu, Neus Munté, en la roda de premsa posterior a la reunió del consell executiu.

L'informe també indica que l'aportació estatal del mínim garantit del programa d'atenció a la dependència ha patit una reducció del 22,19% des del 2012, i apunta que des del 2008 l'Estat ha deixat de finançar onze dels setze programes socials que han deixat de ser cofinançats per les dues administracions.

Cristòfol Soler: “L’Estat ha fet i fa un gran negoci amb les autonomies”

Expresident del Govern balear, Soler era fins fa no gaire considerat un dels històrics del PP balear dins el corrent més regionalista del partit. Així va ser fins que per discrepàncies amb les polítiques espanyolistes de Bauzá, va abandonar el partit

CRISTINA ROS Actualitzada el 15/07/2015 00:18 Contingut Premium

La seva trajectòria política és singular, gairebé única. Cristòfol Soler (Inca, 1956) va ser president del Parlament balear pel PP entre el 1991 i el 1995. Va ser aquell any, quan Gabriel Cañellas va dimitir pel cas de corrupció del túnel de Sóller, que Soler va ser nomenat president del govern de les Illes Balears. Era el 2 d’agost del 1995. Les reformes que va iniciar pel que fa a la llengua i la identitat pròpies van disgustar els seus: el van forçar a dimitir el 18 de juny del 1996, i va ser substituït per Jaume Matas. Cristòfol Soler era considerat fins no fa gaire un dels històrics del PP balear dins el corrent més regionalista del partit. Així va ser fins que el setembre del 2014, per manifestes discrepàncies amb el president Bauzá a causa de les seves polítiques contra la llengua catalana i la seva falta de diàleg amb el sector educatiu, Soler va abandonar el PP. Va fundar l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, que actualment presideix, i ha estat un dels impulsors del Tricentenari 1715-2015.
La seva evolució política és, si més no, curiosa. De president del Parlament i del Govern Balear pel PP a presidir l’Assemblea Sobiranista de Mallorca. Com l’explica?
És una evolució lenta que, en bona mesura, es pot explicar pel fet que jo, abans que res, som democratacristià. Pensi que, abans que president del Parlament balear pel PP, vaig ser-ne el diputat més jove pel Partit Demòcrata Progressista (PDP), entre el 1983 i el 1987, i vaig exercir com a conseller d’Economia i Hisenda del Govern Balear per un pacte del PDP amb Aliança Popular. Va ser quan vaig començar a aprendre el funcionament de l’estat espanyol. Fins i tot diria que aquesta primera etapa marca més la meva evolució que qualsevol altra. També la de president del Parlament, quan veus que ni tothom té la raó ni tothom va equivocat. Tot això és molt formatiu. La democràcia cristiana sempre ha tingut inquietud pels temes socials, no debades és la que construeix l’estat del benestar a Europa. Adonar-me anys després que el PP, que llavors ja era el meu partit, desmuntava l’estat del benestar me’n va fer sentir cada vegada més allunyat.
Vostè ja va ser un president de govern atípic dins el PP. Els seus el van rebutjar.
Em van rebutjar els del meu partit a les Balears i també vaig tenir fortes discrepàncies amb el govern de l’Estat, presidit per Aznar. Va ser en aquella etapa quan vaig comprovar que a l’Estat les decisions es prenen en funció d’interessos territorials del partit, però no per interessos generals d’Espanya. Les diverses etapes de la meva trajectòria política m’han servit per anar lligant caps: veus com es reparteixen els diners, per què es prenen les decisions més transcendents... Fins i tot li contaré que el 1995, quan jo era president del Govern Balear, vam dur al Parlament espanyol una proposició de reforma de l’Estatut d’Autonomia en què es demanava fins i tot el concert econòmic. Vaig demanar personalment a Aznar que almenys ho tingués en compte. Em va dir que no, que no ho faria amb cap comunitat. Poques setmanes després es va prendre en consideració la reforma del de l’Aragó. Quan l’hi vaig recriminar a Aznar amb la pregunta “I les Balears, per què no?”, va contestar que ho feia amb l’Aragó perquè hi havia el PAR. Llavors vaig entendre que si en una comunitat hi ha un partit no estatalista amb el qual pugui pactar el partit que governa l’Estat, les condicions varien radicalment.
Vostè ara és sobiranista. Què voldria que passés a les Balears?
Voldria que revertís la situació i almenys tenir el tema de la sobirania damunt la taula. Al marge del que passi a Catalunya, hem de tenir retornats els drets i poder decidir si volem ser o no a Espanya. Potser és una utopia, però tots tenim dret a viure la utopia. En tot cas, s’ha de tenir en compte que, des que hi ha democràcia, les aportacions que han fet el Principat, les Illes Balears i el País Valencià a la centrifugadora de Madrid han estat superiors a tots els recursos donats per la Unió Europea a l’estat espanyol. Tant Catalunya com nosaltres contribuïm a l’Estat amb unes taxes de solidaritat excessives i, en el cas de les Balears, són colonials. L’Estat ha fet i fa un gran negoci amb les autonomies. I com a economista puc dir que si Catalunya marxa, Espanya deixarà de ser viable.
Li hauré de fer la pregunta que és el títol d’un llibre publicat per l’editorial menorquina Arrela. I si passa, què ens passa? Què ens passa a les Illes Balears en el cas que Catalunya assoleixi la independència?
Si Catalunya arriba a ser independent, serà un catalitzador. I de la mateixa manera que al Principat el procés l’ha liderat la societat civil, a les Balears també ha de ser així. Qui ens havia de dir, fa tot just cinc anys, que existiria l’Assemblea Sobiranista de Mallorca? En la mesura que els Països Catalans vagin avançant s’haurà de pensar en una confederació en què cada territori tingui llibertat d’acció.

Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos

15.07.2015 15:00
Vicent Partal

Finalment hi ha acord. Hi ha un acord global sobre com acomplir la fase següent del procés d'independència i, consegüentment, un acord sobre com acudir a les eleccions del 27 de setembre. És un èxit molt més que notable que cal agrair a la persistència de les associacions sobiranistes. I també a la generositat d'ERC, que va oferir la solució adoptada; a CDC, que va saber trencar la inèrcia amb l'oferta de Molins de Rei; i a la CUP, que ha sabut combinar les seues exigències ideològiques amb la presència honrada i lleial en el front comú.

Avui falten setanta-cinc dies exactes per a les eleccions. De manera que ja podem comprometre'ns tots plegats a fer el màxim esforç personal i col·lectiu possible perquè l'èxit siga absolut i indiscutible. Cal que el 27 de setembre la candidatura civil amb CDC i ERC obtinga la majoria suficient per a poder governar. I que, sumant-hi els vots i diputats de la CUP, puguem demostrar a Europa quina és la voluntat del nostre país.

Per això, l'èxit de la manifestació de l'Onze de Setembre a la Meridiana serà determinant. Tothom n'ha de ser conscient. I també que la Meridiana no l'omplirem si no venem tiquets i contractem autobusos, tants com van servir per a fer la Via i la V. Això és feina concreta que cal fer i que cal començar ara mateix, sense excuses.

I com això, tot. En aquests setanta-cinc dies, penseu-hi, és segur que hi ha un esforç més que podríeu fer cadascú de vosaltres en favor de la victòria. Feu-lo sense dubtar-ne ni un moment. Sense cap ambigüitat ni cap recança ni cap reserva. Perquè ara tots ens hem de buidar, literalment, en un esforç gegantesc per a consolidar aquest procés revolucionari que ens va menant, pas a pas, cap a la independència. Tenim la sort de ser protagonistes d'una epopeia històrica, d'un moment únic. Aprofitem-ho, que no ens perdonaríem mai de no haver-ho aconseguit quan ja ho teníem a les mans.

El dilema infernal de l'unionista

"Els mitjans de comunicació de Madrid estan reaccionant tard i amb incredulitat davant d'una notícia que, simplement, creien impossible"

Salvador Cot

Arriben senyals d'alerta des de tots els àmbits de l'unionisme. Mariano Rajoy s'ha vist obligat a negar l'evidència sortint, públicament, a insistir en què les eleccions del 27S seran "unes autonòmiques com les altres". Una afirmació que ressalta encara més l'obvietat que no ho són. Joan Coscubiela, habitualment un home assenyat, també ha hagut d'inventar-se una suposada "por" de la llista unitària, quan salta a la vista que la candidatura de Raül Romeva és un contratemp seriós per al magma del sí se puede. La confusió és total.

Una altra prova del desgavell és que els mitjans de comunicació de Madrid estan reaccionant tard i amb incredulitat davant d'una notícia que, simplement, creien impossible. Ben bé no saben quina estratègia seguir contra una candidatura que, d'entrada, té una amplíssima base popular i una influència social enorme. Si reclamen una estratègia conjunta dels l'unionistes entren de ple en la dinàmica plebiscitària de l'independentisme i, si no ho fan, desmobilitzen l'electorat propi. Un dilema infernal.

Ni tan sols l'estat té una resposta a punt. Prohibir? Detenir? D'acord, però què i a qui? I, sobretot, quan? Tots els mitjans internacionals estan marcant al calendari el 27 de setembre per enviar-hi periodista i fotògraf, qualsevol desproporció per part del poder de Madrid s'amplificaria inevitablement fins impactar en l'opinió pública europea.

El cas és que, per primera vegada, l'independentisme juga a l'atac. Comença la partida de debò.

Via fora!

"L'esquerra alterada i l'unionisme escaldat bramen"

Vicent Sanchis

Plouen llamps. Ahir a Madrid i a Barcelona l’esquerra alterada i l’unionisme escaldat bramaven. N’hi havia que acusaven Esquerra Republicana d’haver-se doblegat. N’hi havia que apel·laven a la Constitució i fins i tot a les forces de l’odre de públic. N’hi havia que juraven sobre la bíblia laica que Catalunya en Comú –o com es vulgui dir– encara pot guanyar. N’hi havia de tot. Però tot era cabreig i encenall.

Senyors, l’hem encertada. Segur que encara hi ha reticents. Segur que hi ha gent de Convergència que s’hauria estimat més deixat de costat la banda de Pancho Villa. Segur que hi ha gent d’Esquerra que renega perquè els toca, una vegada més, de fer el camàlic. Segur que la infanteria que tant s’estima d’atonyinar-se se sent avui freda i despagada. Segur que comptem amb una quantitat de moniatos que supera l’enèsima potència.

Segur, però, que, per xamba o encert, anem bé. Segur que avui hi ha moltíssima gent feliç. Segur que molts dels que pensaven que no pagava la pena votar sense unitat, cohesió, seguretat, tranquil·litat i solidesa, avui tornen a mirar cap a l’urna. L’urna és d’ells. La unitat fa miracles. La il·lusió, la gran il·lusió, ha tornat a ocupar l’espai de les petites il·lusions que prometien brega, Tsipras, reforma constitucional, Espanya federal, colorant i no safrà, fum, bovades...

Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas, Oriol Junqueras... I els que vindran. Sensibilitats oposades, pèl i escata, àngels i dimonis, sucre i sal. Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. I tu greument [i feliç], has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament. Via fora, que tot és possible encara!

Les tres explicacions que no entendran mai

16.07.2015 15:00
Vicent Partal

La configuració de la llista per la independència ha desfermat l'eufòria entre els independentistes i uns nervis més que evidents entre els qui hi són contraris. Era previsible i forma part de la normalitat dels debats democràtics. Però, deixant de banda l'eslògan fàcil i la consigna partidària més tancada, em sembla que no entendre què significa aquesta llista és un senyal de miopia política espectacular. O de por. Potser no ho entendran mai perquè no ho volen entendre, però deixeu-me remarcar tres fets que em semblen històrics.

1. És una llista que des d'avui ja fa el demà. 

Aquell eslògan de l'odi a Mas i que tots són uns neoconservadors perquè comparteixen lloc amb ell s'ha completament desactivat amb la llista presentada ahir. Però no perquè Romeva, Forcadell i Casals siguen utilitzats per un pervers malvat que els manipula i ells siguen tan babaus de deixar-s'ho fer. No. La qüestió —i que n'és, de penós, sentir segons quines opinions— és una altra: si una cosa fa aquesta llista és marcar la ratlla entre el passat i el futur. El pròxim govern simplement no podrà ser un govern 'neocon' —ni que ho volgués el president Mas, que no crec pas que ho vulga, a hores d'ara. El pròxim govern no serà el govern de CDC. Ni tan sols el govern de CDC i ERC. Serà un govern molt més plural i probablement molt més decantat cap a l'esquerra que no ho seria un govern de segons quines esquerres. No és la llista que es deu a Mas, és Mas que es deurà als qui votaran la llista.

2. És la llista d'una nació, no la llista d'uns quants

Una altra volta la incomprensió d'alguns és ben meritòria. La nació som tots, és clar: els qui votarem aquesta llista, els qui votarem l'altra llista independentista i els qui votaran contra la independència. Però aquesta llista, més que cap, representa la voluntat de ser una nació, de tots. Perquè totes les nacions, quan cal, quan la història truca a la porta, superen les diferències ideològiques circumstancials, pel bé comú. I és pel bé comú que emergeix aquesta llista tan poderosa. Hi caben demòcrata-cristians i anticapitalistes, socialistes i liberals, tots de bracet. I hi caben no pas per un romanticisme estúpid, sinó perquè no hi ha cap més manera de salvar la nostra societat que no siga aconseguint la independència. Avui no podem fer un país millor si abans no el fem independent —ja ho hem provat de totes les maneres i no ens n'hem sortit. I és això, sobretot això, que entenen tots els qui no han tingut ni tindran cap inconvenient a unir-se generosament al projecte comú. Això que anem bastint des d'ara mateix va molt més enllà del projecte de cap partit i de cap ideologia. 

3. És una llista per a entusiasmar, per a retornar la credibilitat de la política

Això no ha estat fàcil. Ni en el somni més gran no m'havia imaginat que poguéssem arribar on som i que els nostres polítics —Mas, Junqueras, Romeva…— serien tan generosos i tan capaços d'avantposar la llibertat de tots. En aquest món en què la política s'ha desprestigiat tant per la incapacitat de construir, ací teniu la prova que és possible. I tant com sí que es pot. Ens han demostrat que els polítics saben posar-se al servei del poble i atendre la reclamació que els fem. S'ha demostrat que no hi ha barreres prou altes quan l'objectiu és ambiciós, net i clar. S'ha demostrat que el somriure és una arma poderosa i que el sentit comú, quan s'imposa, és una eina insuperable. I s'ha demostrat que contra la confrontació com a tesi pot triomfar la construcció com a tesi. Els grans moments de la història de totes les nacions de la Terra han estat així i ara ens toca a nosaltres.

Com va escriure l'Estellés, la pàtria la farem lliure, lluminosa i alta. I ara és l'hora.

Continuar a l'estat espanyol, la pitjor opció per a l'economia catalana del 2030

15.07.2015 09:20

La independència de Catalunya és l'opció més positiva per a l'economia de Catalunya del futur. Tant si hi ha una solució pactada amb l'estat espanyol com si finalment hi ha una separació unilateral, la situació econòmica de Catalunya en el llarg termini seria més bona que no pas l'opció continuista. És la conclusió d'un estudi (pdf) elaborat conjuntament pel CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs) i el CEPS (Center for European Policy Studies) i que ha estat presentat avui al matí a la seu del Parlament Europeu, a Brussel·les. Malgrat les bones perspectives que preveu amb la independència, l'informe també detecta que la separació no pactada generaria incerteses i riscos durant els primers anys, derivats de la pertinença a la Unió Europea. Tot amb tot, es preveu que la pitjor opció possible és que Catalunya continuï dins l'estat espanyol. L'estudi detecta que a llarg termini suposa l'asfíxia econòmica i financera. 

L'objectiu d'aquest treball, en el qual també hi han col·laborat l'ISIS -Istituto di Studi per l’Integrazione dei Sistemi de Roma- i el laboratori E3-modelling de la Universitat Politècnica d’Atenes, és projectar en el marc de l'horitzó 2030 els efectes macroeconòmics d’una possible secessió de Catalunya i la futura relació amb l'estat espanyol i el conjunt de la UE. És titulat, en anglès, 'Scenarios of Macro-economic Development for Catalonia on Horizon 2030. Economic effects of a potential secession of Catalonia from Spain and paths for integration with the EU'.

L'estudi exposa dades que justifiquen que Catalunya surt més beneficiada en cas de secessió pactada. 'En termes quantitatius experimenta un increment del PIB de 110.000 milions d'euros per al període 2015-30; mentre que a l’opció d'independència unilateral l'increment seria pel mateix període d'uns 67.000 milions d'euros. Així, l’any 2030 la taxa d’atur seria menor en 3.1 punts percentuals en el cas de secessió acordada, i de 3.2% en el de secessió unilateral en relació a l'escenari de referència', és a dir, si Catalunya continua com una comunitat autònoma dins de l'estat espanyol.

Han presentat l'estudi els representants de les institucions que l'han dut a terme, que són Rym Ayadi (CEPS), Carlo Sessa (ISIS), Leonidas Paroussos (E3- modelling) i Marc Gafarot (CIDOB). L’acte també ha comptat amb el suport de l'eurodiputat del grup ALDE Ramon Tremosa, i dels eurodiputats del grup Verds / ALE Ernest Maragall i Josep Maria Terricabras.

El Suprem absol el grup neonazi de l'assassí de Guillem Agulló

15.07.2015 09:00

El Tribunal Suprem ha confirmat l'absolució dels setze membres del grup neonazi Frente Antisistema decretada l'any passat per l'Audiència de València. El Suprem considera que les intervencions telefòniques amb què es va basar la desarticulació de la banda no tenien justificació, segons que informaPúblico. Com ja va sentenciar el tribunal valencià, el Suprem confirma l'absolució de tots els integrants del grup neonazi, als quals els havien estat decomissades nombroses armes de foc, armes blanques i propaganda nacionalsocialista, amb continguts xenòfobs i violents.

Dins l'anomenada operació Panzer, es van decomissar totes aquestes armes per por de possibles agressions. Tanmateix, pocs dies abans de començar el judici, es va saber que la guàrdia civilles havia destruïdes, tot i ser una de les proves més importants del cas. 

Tant l'Audiència de València com ara el Suprem han assumit l'al·legació de la defensa dels acusats, que va dir que no hi havia prou motius per a les escoltes telefòniques. Van ser aquestes intervencions les que van permetre d'acreditar que existia aquest grup d'ideologia nazi, amb una estructura jeràrquica i una disciplina rígida, i que tenia accés a armes. 

La sentència diu que totes les proves es van obtenir a partir de les escoltes telefòniques, i com que considera que aquestes intervencions no tenien prou base i que s'ha vulnerat el dret fonamental al secret de les comunicacions telefòniques, conclou que els acusats han de ser absolts. 

Entre els integrants de la banda hi havia Pedro Cuevas, l'assassí de Guillem Agulló. Tot i que Cuevas va ser condemnat a catorze anys de presó, va quedar en llibertat després d'haver-ne complert quatre.

Pau Alabajos: 'Un himne que diu 'Per a ofrenar noves glòries a Espanya', no em representa i per tant no m'alce'

16.07.2015 06:00

Tres dels regidors de Compromís a l'Ajuntament de Torrent van decidir que no es posarien dempeus quan sonés l'himne oficial del País Valencià en l'acte d'elecció de les falleres majors. Aquest fet ha aixecat polseguera, sobretot entre la dreta valenciana. El més assenyalat, el cantant Pau Alabajos, portaveu del grup municipal de Compromís, defensa la seva posició. Diu que ho tornarà a fer si escau i que el partit respecta la llibertat personal de cadascú.

—Què responeu a les crítiques de certs sectors i mitjans del País Valencià?
—El meu gest és una qüestió personal que respon a unes conviccions ideològiques. Un himne que diu 'Per a ofrenar noves glòries a Espanya', doncs no em representa i per tant no m'alce. Alçar-se i mostrar respecte a aquest himne significa legitimar aquesta actitud d'agenollar-se que ha tingut el govern valencià des de temps immemorials. Tant el PSOE com el PP. Nosaltres hem vingut a trencar aquesta dinàmica. Com a valencià no m'alce per aquest vers.

—Compromís ha donat cap indicació sobre com actuar en aquesta situació?
—Compromís respecta la llibertat personal de cadascú. Jo per exemple vaig prometre el càrrec de regidor per imperatiu legal perquè la constitució espanyola tampoc em representa, ni a mi ni a la major part de regidors de Compromís. Això també ho puc dir.

—La dreta valenciana ha posat el crit al cel arran de la vostra actitud. Com ho interpreteu?
—Això és el que ens fa més gràcia de tot. Un PP que ha fet el ridícul internacionalment amb un aeroport sense avions, que tenia un monument a un cacic que està en una presó que ell mateix va inaugurar. I no parlem de l'ex-batllessa de Torrent, María José Català, que va dir que tenia el defecte de parlar català. O Rita Barberà, representant de València durant molt temps i que va fer el ridícul a la Crida perquè no va poder fer un discurs en valencià. Això sí que és ser antivalencia. La corrupció és antivalenciana, albergar especulació immobiliària i destruir el paisatge també és antivalencià; Nóos, Brugal i Gurtel sí que són antivalencians. El fet que jo m'aixeque o no en un acte faller em sembla que no té importància.

—Creieu que hi ha hagut interès a alimentar aquesta polèmica?
—Sí, i més ara que la dreta ha estat desplaçada. Et posaré un exemple amb el cas de Torrent, que és molt curiós. Avui els diaris Levante i Las Provinciaspublicaven la notícia sobre l'himne amb un tractament de gairebé tres quarts de pàgina. En canvi, la notícia que crec que té més importància, que és que abans de les eleccions el PP va aprovar 1,8 milions d'euros en factures per decret d'alcaldia, sense conformitat de la intervenció municipal, ocupa poc més que un breu. Això és molt més important que un minut i mig d'himne. Tot plegat és una tàctica per a amagar els fets immorals.

—Voleu reivindicar 'La Muixeranga' com a himne oficial del País Valencià?
—Crec que ara és el pitjor moment per a començar a obrir un debat de símbols i identitat. Vivim un moment d'urgència social i hi hem de posar l'accent des del primer moment. Un govern responsable i de progrés com el que hem anat bastint crec que ha de posar atenció en les qüestions socials. Els draps, les banderes, els himnes, els noms i les nomenclatures és allò que agrada tant el PP per a amagar els vertaders debats de pes.

16/7: Què vol dir guanyar el 27-S?

VICENÇ VILLATORO | 15/07/2015 19:57

Segueix-me

Ras i curt: l’independentisme guanyarà les eleccions del 27-S si les candidatures per la independència explícites, és a dir la llista cívica per la independència i la de la CUP, treuen 68 diputats o més al Parlament. Amb aquest resultat, el titular de l’endemà és inequívoc. Es podrà adjectivar la victòria, però serà una victòria. Ara, si a més de guanyar, inequívocament, l’independentisme vol tenir una alta capacitat de maniobra, ha d’aspirar a un objectiu molt més ambiciós i més difícil. La victòria òptima, des de la perspectiva de l’independentisme, seria que la llista cívica per la independència tingués majoria absoluta tota sola, perquè això permetria fer un govern sòlid sense forçar a ningú. I que en els punts sobre la independència, a aquesta majoria s’hi poguessin sumar tots els diputats que tregui la CUP, com més millor —des d’una perspectiva independentista—, en aquest escenari. I que les dues llistes independentistes sumin com a mínim la meitat més un dels vots emesos, amb una participació —això em sembla segur— per damunt del cinquanta per cent. Per guanyar n’hi ha prou amb els 68 diputats. Per poder-ho gestionar de la millor manera possible, la victòria reforçada.

Més de dos milions de vots

JOAN M. TRESSERRAS | 15/07/2015 19:14

Segueix-me

Un dia, d’aquí pocs anys, sabrem moltes altres versions de com han anat les coses aquests dies. En les negociacions sobre el programa nuclear iranià. En les intenses reunions, tan desequilibrades, entre el govern grec i els servidors polítics del poder econòmic europeu. En les eleccions a la presidència del Barça. O en les trobades al Palau de la Generalitat, amb representants de les entitats de la societat civil i dels partits entrant i sortint. De moment, ens haurem de conformar amb les versions oficials distribuïdes, amb les immediatament filtrades en privat, i amb les intuïdes. I, potser, amb les preparades pels guionistes del relat de l’actualitat, que no sempre coincideixen amb cap de les anteriors. Però hem d’estar tranquils. En l’era de WhatsApp i de La Camarga, d’Edward Snowden i de Wikileaks, tot queda enregistrat. I, com Xavier Bosch ens indicava magistralment, “se sabrà tot”.

Abans de saber-ho tot, però, haurem de votar. Podrem votar. Encara que no exactament de la manera que hauríem volgut. No és casualitat. Aquests últims anys, els serveis d’intel·ligència de l’estat espanyol han tingut com a missió principal interferir en el procés català cap a la independència. Aquest era i és el principal risc que ha hagut d’afrontar l’Estat. Des del respecte a les víctimes i als seus familiars, el procés comporta per a l’Estat un risc políticament més gran que el perllongat i sagnant desafiament que li va suposar el terrorisme. Potser per això l’Estat va dedicar més atenció negociadora a aquell conflicte de la que ha dedicat a la reivindicació catalana. En un cas i l’altre, l’Estat ha comès abús de poder. En totes dues ocasions ha restringit les garanties democràtiques: llei de partits (per excloure determinades formacions polítiques d’una legalitat feta a mida i privar-les dels seus drets); prohibició del referèndum (per impedir que la població catalana es pogués pronunciar sobre el seu futur). I en tots dos contenciosos l’Estat ha mobilitzat els seus aparells i les seves clavegueres: per obtenir informació, per penetrar en les organitzacions —especialment les de caràcter més obert i “espontani”— i per intervenir en els processos de formació i de construcció de l’opinió pública. La proximitat del poder establert a molts dels mitjans de comunicació dominants, l’administració de filtracions, dossiers, mitges veritats, rumors, difamacions i intoxicacions, i l’exacerbació dels sectarismes latents i les divisions internes completen el catàleg d’actuacions.

El procés català ha pogut arribar al punt on som després dels esforços continuats de moltíssima gent. Alguns durant tota la vida; d’altres amb una especial empenta i renovada ambició en el cicle posterior al 2012. S’han hagut de vèncer molts obstacles i moltes inèrcies. S’han hagut de superar moltes intoxicacions i pressions. S’han hagut de dirimir confrontacions d’idees en condicions molt desfavorables. Ens hem vist obligats a improvisar perquè se’ns han prohibit els procediments ordinaris i les vies normals de conformació d’una majoria democràtica. I també, esclar, hem hagut de carregar amb les conseqüències dels nostres propis errors, desavinences i imperícies. De tot plegat hi haurà un dia, molt després del 27-S, que en sabrem més i ens ho podrem explicar. Haurem pogut col·leccionar diferents versions de totes les veritats; cadascú segons la seva experiència, el seu registre, la seva mirada, les seves conviccions. Però ara hem de votar.

Tot hauria pogut anar millor? Sens dubte. Però la realitat i les correlacions de forces són tossudes fins que s’imposen. Per això és tan important que testem democràticament unes forces —les de l’independentisme— que mai abans hem pogut mesurar. I que ho fem de la manera concreta i en les condicions que ens hagin i ens hàgim acabat imposant. És la radicalitat possible i a l’abast, ara mateix, i cal aprofitar-la. No insistim més en el que hauria pogut ser, ni en el dolor que cadascú arrossega. Ja ho faran els historiadors. Ara toca aglutinar, eixamplar, votar i guanyar. Últim article.

Tenim adversaris molt poderosos que disposen de recursos molt superiors. Estan al servei de les posicions de l’Estat per garantir-li la nostra dependència. Molts són professionals qualificats. Gent de talent i expertesa. Tenen instruccions molt clares: impedir-nos l’emancipació. Són molts, estan ben organitzats i són per tot arreu. No només ens hem lesionat sols, doncs. Però encara podem guanyar.

Necessitem més dos milions de vots per posar-nos en marxa. Aquest és el repte. Ho tenim a tocar. Amb la humilitat i l’audàcia necessàries podem encetar una història carregada de possibilitats. Només si guanyem. Totes les altres posicions són legítimes; però, ara mateix, més conservadores.

Contra la revolució




No he amagat mai la meua simpatia per ICV. Alguna gent, massa obsessionada pels partits, no m'ha entès o no ho ha volgut entendre, però la gent d'ICV per a mi encarna una manera de veure el món a la qual em sent molt pròxim, malgrat que el procés d'independència és evident que ens allunya, espere que només provisionalment.

No em reca gens de dir que Joan Coscubiela és un dels millors polítics que he conegut i una persona extraordinària, que admire. Sempre he reconegut i posat en relleu l'esforç intel·lectual fet per Joan Herrera el 9-N, un esforç que em mereix el respecte més gran. Sense ser ni nacionalista va treballar perquè tots poguéssem votar sobre la independència i això, com a demòcrata, té un mèrit especial. Tant de mèrit que crec que res d'allò que faça ara no podrà esborrar la seua generositat. Amb Dolors Camats m'han unit complicitats que no sabria explicar-les en un paper curt. I hi ha més companys d'ICV, gent diversa i d'indrets molt allunyats del país, de qui he après moltes coses durant aquestes dècades, amb qui he gaudit de moments importants.

Però em trobe que ICV, EUiA, Podem i Procés Constituent ara han decidit d'enfrontar-se a la voluntat d'independència d'una part important --espere que clarament majoritària-- del país. Hi ha maneres massa fàcils d'explicar el perquè, poc creïbles. Jo sempre tendesc a valorar la complexitat i, per tant, no cauré en l'absurd de donar explicacions simplistes d'una posició que sé que no ho és. Amb el màxim respecte, però, i amb un inevitable punt de dolor personal, miraré de fer dos comentaris que per principis i per coherència amb mi mateix espere que s'accepten com una crítica, però com una crítica oberta, franca i lleial. D'amic.

En el curs de la meua vida he vist moltes vegades revolucionaris que quedaven encegats davant la revolució i no la sabien reconèixer. Acostumats a pensar en la revolució com la tasca d'una avantguarda tancada i decidida, no eren capaços de veure quan el poble prenia el destí en les seues mans, possiblement no de la manera que ells volien però sense cap mirament. Ho vaig veure a Berlín, on alguns amics molt 'progres' del cantó occidental no aguantaven la revolta popular de l'est, els mesos abans de la caiguda del mur, ni sabien veure-hi l'anhel d'una vida millor per a tots. Ho vaig veure a Sud-àfrica, on gent que havia fet un esforç increïble, heroic, contra el règim racista no acceptava que Mandela parlàs per a tothom i no per a uns pocs ni entenien que el progrés de tothom era precisament allò que havia guiat la seua lluita de tants anys. Ho vaig veure a Eslovènia, on un petit grup d'independentistes es va oposar a la independència perquè no era al cent per cent allò que ells somniaven…

Tot això ara ho veig ací, a casa. Els hereus del vell i admirat PSUC han fet un esforç per a entendre què passa, però han acabat sucumbint als propis mites, com va passar a Sud-àfrica, com va passar a Eslovènia, com va passar a Berlín. Em sembla que no entenen que això que protagonitza una part substancial d'aquest país és una revolució real, que tombarà les estructures que vam heretar del franquisme, començant per la monarquia, que tancarà i farà inservible el règim postfranquista. Que no entenen que tenim davant una revolució amb capacitat de crear una república nova del cent per cent de la població sobre unes bases infinitament més democràtiques i progressistes que mai no podrà fer Espanya. Ho Chi Min va desconcertar molta gent --a mi quan era molt jove--, amb aquell aforisme brillant que deia: 'La revolució és una cosa i els revolucionaris una altra: poden coincidir o no.' Doncs això. No ho sabria dir millor ni sabria descriure amb més precisió què passa. Efectivament: poden coincidir o no.

Ara, si hi ha una cosa que em preocupa és la mandra intel·lectual. Els arguments que proveu d'oposar al procés independentista són d'una qualitat ínfima, poc digna de la tradició que representeu. La vostra obsessió de veure-ho tot com una gran manipulació del malvat Mas… La poca serietat argumental que implica avalar les cruels retallades a l'estat del benestar a Grècia, amb l'excusa que aquesta vegada les fan els nostres… O aquesta conseqüència teòrica del vostre plantejament simplement ridícula --i ho sabeu-- de la república catalana dins la monarquia espanyola… Que no és fàcil això que viviu, ho sé. No és fàcil tampoc per a mi. Però, per favor, no ens feu avergonyir amb arguments de fireta, radicalment i manipuladorament simplistes, que ningú no pot entendre. No us feu tan de mal a vosaltres mateixos. Quan hom ja no es pot explicar sense que la gent el mire pensant que no entén ni un borrall d'allò que diu, és l'hora d'aturar-se i reflexionar, de pensar seriosament què vol dir que tanta gent siga incapaç fins i tot de capir l'argument.

Teniu el dret d'oposar-vos-hi, és clar, teniu el dret d'anar contra la revolució. Teniu el dret de fer amb la vostra organització, amb el passat que representa i amb les idees que defenseu allò que vosaltres i només vosaltres vulgueu. És la vostra organització i és el vostre esforç, només faltaria. Però, amb l'amistat i el respecte que us professe, espere que m'entengueu i em respecteu quan us dic que em causa una gran tristesa veure que mentre el poble assalta les institucions per canviar-les vosaltres us esteu allà, a l'altre costat de la barricada. Amb l'Iceta, amb la Camacho, amb Felipe VI, amb un tal Duran i Lleida… A mi això em sap molt de greu.

La república catalana de Podem



La presentació de la llista única ha obert la caixa dels trons a Catalunya. Dels trons, els llamps i més meteors, fins i tot les aurores boreals. Les reaccions s'han desfermat en cascada fins a arribar a punts gairebé de deliri.

Va començar la CUP desmarcant-se'n amb raons molt plausibles i aclarint la seva posició amb força congruència. És una formació d'esquerra independentista que vol distingir-se d'allò que considera l'oportunisme d'ERC i, alhora, donar suport al procés sobiranista. I pretén recollir vots entre electors que, sense ser independentistes, són d'esquerres i no s'empassen l'aliança amb el nacionalisme burgès de Convergència.

Quan es van saber els integrants dels primers llocs de la llista, especialment el de Romeva, una esgarrifança va recórrer els estaments d'ICV que ara tem per la seva integritat. S'han sentit veus acusant de 'traïdor' l'ex-eurodiputat ecologista. Els sentiments s'exalten amb facilitat.

Enmig del sarau, la inimitable senyora Sánchez-Camacho ha decidit de disfressar-se de Cambó, si més no nominalment, i ha demanat 'una coalició de la concòrdia' per a fer front al desafiament sobiranista. Coalició que haurà de configurar-se en un 'front constitucionalista'. De les paraules als fets, hi ha un bon tros de camí, perquè per a formar-lo compta amb els diputats del PP i els del PSC, que podrien quedar reduïts a vuit, o potser arribar a la dotzena i mitja si s'hi afegeixen els de Ciutadans. I encara s'ha de veure si aconsegueixen unir-se, perquè a més de ser pocs van mal avinguts.

Però el xafarnat gros s'ha armat a Podem. El resum de l'article de Roger Tugas sembla gairebé un text de política-ficció. L'acord polític inicial entre ICV, EUiA (és a dir, Esquerra Unida a Catalunya), Podem i Procés Constituent (ço és, la plataforma de la monja exclaustrada Teresa Forcades) preveu un procés constituent català no subordinat que culmini amb una constitució pròpia i una república catalana que decideixi en referèndum la vinculació amb l'estat. Hi ha qui ha recordat immediatament la república catalana de Francesc Macià dins l'estat espanyol. Però això d'ara encara és més confús. I aquesta confusió converteix el discurs de Podem tant a Catalunya com al conjunt de l'estat en un galimaties, una mena d'embarbussament conceptual farcit d'incongruències.

El Podem hostil a tota confluència amb els 'barrufets rondinaires' d'IU a Espanya va de bracet amb la IU de Catalunya sense cap mirament i també amb unes altres organitzacions, algunes si més no peculiars, com ara el Procés Constituent de Forcades. I, per a acabar-ho d'adobar, no tan sols conflueix amb la IU catalana, sinó que manté totes les seves sigles sota un paraigua comú, 'Catalunya Sí que es Pot'. El nom pot ser més bo o més dolent, però no és ni 'Podemos' ni 'Podem', una condició que, en canvi, ha estat inexcusable per a la confluència al sud de l'Ebre.

La banda catalana de Podem és un territori feraç de possibles qüestions quodlibetals que deixen al descobert un discurs incoherent. Podem ha dit tot sovint que exercir el dret de decidir mitjançant un referèndum no és possible ara per ara perquè és il·legal. Cal esperar a unes eleccions i un procés constituent (espanyol, se suposa) en el qual 'es podrà debatre sobre tot' (picada d'ullet als independentistes). No és imaginable, tanmateix, cap constitució de l'estat espanyol en què sigui legal un 'procés constituent català no subordinat', sigui quin sigui el resultat de les eleccions catalanes. Encara que Catalunya Sí que es Pot obtingués el cent per cent dels vots i dels escons del Parlament de Catalunya, no podria posar en pràctica aquest propòsit, perquè és molt més inviable jurídicament que no pas el referèndum d'autodeterminació, ara i ací. I no cal ni parlar d'aquesta constitució absolutament quimèrica i aquesta república catalana, totes dues en el si de la monarquia espanyola. Això ja és deliri pur. Molt més que en el cas de Macià, perquè si més no el coronel va esperar que a Espanya es proclamés la República. I que aquest ens fantasmal decideixi en referèndum la seva vinculació amb l'estat monàrquic solament és pensable en la Freedonia de 'Duck soup'.

Al costat d'aquest conjunt de disbarats, que semblen focs d'artifici, l'anodina proposta federal dels socialistes resulta un cató del govern bo i prudent. Però el problema de Podem no està en les pintoresques afirmacions que fa al Principat, sinó en la manera com explica als espanyols, a qui anima a constituir-se en poble i defensar la pàtria --popular, és clar, però sense qüestionar la monarquia-- que a Catalunya defensarà una república que, a la vegada, es basarà en un altre poble i, per tant, en una altra pàtria.

Com que, amb aquest programa a Catalunya, Podem perdrà les eleccions a Espanya, es dóna la divertida paradoxa que, per posar en pràctica aquell programa al Principat, el partit dels cercles hauria de proposar o donar suport a una declaració unilateral d'independència, justament allò que propugnen aquells contra qui vol lluitar Podem, aquells amb qui mai no s'abraçaria, els de la llista única per la independència.

Voleu dir que no els supera, això de Catalunya?



Ramón Cotarelo, catedràtic de ciències polítiques de la UNED

Venut per 10.000 euros l'aeroport fantasma de Ciudad Real.

La infraestructura manxega paradigma del fracàs espanyol, del centralisme i el totxo va costar 1.100 milions.

L’Aeroport de Ciudad Real, tancat des de fa tres anys, ha estar adquirit en una subhasta pública a la Audiència Provincial de Ciudad Real per 10.000 euros per la mercantil xinesa Tzaneen Internancional, empresa creada a Madrid el passat mes de març amb un capital de 4.000 euros, segons informa El País. Aquesta ha estat la única empresa que ha optat a la compra per un valor inferior al 70% del fixat, , pel que s’obre la possibilitat que en el termini de 20 dies es pugui presentar una oferta de compra superior als 28 milions, -que es el 70% del preu de venta-, encara molt lluny dels 1.100 milions que va costar, un terç dels quals pagat per tots els ciutadans.


Dos vols diaris amb deu passatgers per cap

La idea va néixer per ser un complement a l’aeroport de Barajas, tot promocionant el centralisme madrileny i es va executar amb tots els luxes i eufòria del totxo dels anys 2000. Després de múltiples retards administratius, l’‘Aeropuerto Central Ciudad Real’ va entrar en servei el desembre de 2008. Els següents dos anys van ser d’autèntics fracassos, amb una mitjana de dos vols diaris amb deu passatgers per cap, fins que el govern de Castella-la Manxa va subvencionar Vueling amb 2,3 milions d’euros per mantenir l’aeroport viu.

Al servei dels caçadors amics de Joan Carles I

Ni així va poder evitar que continués sent fantasma, perquè al cap d’un any va passar a ser exclusiu per vols privats, la majoria dels quals per amants de la caça amics del Rei Joan Carles I. Amb tot, va tancar definitivament el 13 d’abril de 2012. Els deutes van fer que el jutge obligués fa unes setmanes a posar-lo a subhasta excepte si algú fa una oferta abans del 19 de juny.

Capital de CCM, rescatada amb diner públic

Es tracta d’un aeroport amb capital privat, però només oficialment. Dels 1.100 milions que va costar, 400 van ser aportats per Caja Castilla-la Mancha (CCM), intervinguda després pel Banc d'Espanya en trobar en els seus comptes un forat d'entre 3.000 i 4.000 milions d'euros, i avalada amb 9.000 milions d'euros de diner públic. En definitiva, un terç de l’Aeroport l’han pagat tots els ciutadans.

Amics del totxo del Rei i Bono, implicats

La resta d’accionistes eren empresaris propers a la monarquia i a José Bono, president de Castella-la Manxa en aquell moment, fins al punt que la frontera entre el sector públic i el privat s’esborrava. Els homes de negocis invertien en el projecte amb diners prestats per la mateixa CCM. En alguns casos aquests diners tornava a ells mateixos via contractes de construcció del propi aeroport. Un negoci, literalment, rodó. Una de les empreses constructores va ser Sacyr Vallehermoso, amb accionistes destacats com Joan Abelló, aficionat a la caça i molt proper al Rei Joan Carles.

Les inscripcions a la Via Lliure de la Diada s'obriran dimarts

Lluís Llach, Albert Sánchez Piñol i Sílvia Bel seran els primers en inscriure's a la mobilització de la Meridiana

El proper dimarts 21 de juliol s'obrirà el període d’inscripcions per a la Via Lliure a la República Catalana, la mobilització que el pròxim 11 de setembre omplirà la Meridiana. En l'acte de presentació, que es farà al Parc de la Ciutadella, es desvetllarà el disseny de la samarreta que tenyirà els carrers de Barcelona en la Diada d’enguany i la web d'inscripcions i les instruccions per apuntar-s'hi.

L’ANC assegura que vol que es reconegui la transcendència de la Diada per la proximitat amb les les eleccions del 27-S, que l'independentisme vol que serveixin com a referèndum. En aquest sentit fan "una crida a la gent perquè s’inscrigui com més aviat millor i es reservi un lloc privilegiat per a viure el procés i la Via Lliure".

L’acte comptarà amb la presència del president de l’ANC, Jordi Sànchez, i el coordinador de mobilització, Josep Sabaté, que explicarà tots els detalls. També hi haurà tres personalitats destacades: Lluís Llach (cantautor), Sílvia Bel (actriu) i Albert Sánchez Piñol (escriptor), que seran els primers a apuntar-se in situ a la Via Lliure.

La contrareforma que ve

TONI SOLER Actualitzada el 18/07/2015 18:52

OBSERVATORI

LA POR. En l’àmbit sobiranista, tan emocional com sempre, es viuen moments d’una il·lusió renovada, farcida de preguntes. Preguntes que són expectativa, però també inclouen dubtes; preguntes que parteixen de la base que el 27-S es produirà un canvi irreversible i que obrirem portes que no sabem molt bé on porten. I això, que a molts independentistes ens fa trempar, també provoca inseguretat i neguit entre àmplies capes de la nostra societat, no especialment contràries a la independència, però sí condicionades per la prudència, l’aversió al risc i el temor ancestral a la discòrdia civil (herència directa de la derrota del 1939). Aquests sectors són especialment sensibles a l’anomenat discurs de la por, que el PP, el PSOE i Ciutadans han convertit en el seu gran argument electoral. Però, de discurs de la por, nosaltres també en tenim un; potser de tant en tant l’hauríem de treure a passeig.

ATZUCAC. Tothom pronostica una clara victòria de la llista unitària, i la veritat és que jo no m’hi oposo, perquè el vot guanyador mobilitza. Però convindria no deixar de conquerir tots els vots que estiguin a l’abast, perquè en dos mesos poden passar moltes coses, i si la victòria del 27-S no fos prou clara, les dificultats serien enormes per al futur govern de concentració. I, tanmateix, no hi hauria alternativa possible, perquè resulta inimaginable que Podem, C’s, PSC, Unió i PP formin una majoria, ni es posin d’acord en res que no sigui l’argumentari Usabart, el famós odi a Artur Mas. Amb una majoria feble i una minoria inarticulada, el Parlament esdevindria una olla de grills, que és el somni humit de Madrid. Ens trobaríem en un atzucac institucional que ens allunyaria de qualsevol opció de canvi de l’ statu quo. Per no parlar de com afectaria tot plegat al fràgil equilibri intern del bloc sobiranista.

CONTRAREFORMA. I Espanya, mentrestant, es trobaria en un escenari ideal per escometre la seva gran reforma, una fenomenal impostura que, al cap i a la fi, resultaria ser una contrareforma encoberta. Està tot pensat i hi ha gent treballant-hi. PP, PSOE i Ciutadans (que sumaran 2/3 del futur Congrés de Diputats) hi estan bàsicament d’acord: es modificaria la Constitució del 1978 per tal de demolir l’estat de les autonomies, blindar les competències de l’Estat, igualar tot el que encara no està igualat, i impedir que Catalunya torni a tenir temptacions insolidàries. A canvi, la vella baluerna senatorial se sotmetria a un lífting i, a proposta del PSOE, s’utilitzaria l’adjectiu federal per fer-ho bonic, i poder anunciar a la comunitat internacional que Espanya ja ha fet el gest necessari per acontentar aquells pesats del nordeste.

Això és el que ens espera si el 27-S deixem passar l’oportunitat de llaurar el nostre propi futur.

Ciutadans contra el(s) valencià(ns)

20.07.2015 15:00
Vicent Partal

Ciutadans ha anunciat que presentaria mocions contra la nostra llengua a tots els ajuntaments del País Valencià on és present. No té pas representació a gaires ajuntaments, això és cert, i per tant tot plegat tindrà una incidència més aviat limitada. Però que hagen pres aquesta decisió indica moltes coses i, contra allò que hom podria pensar, crec que indica coses molt interessants.

La decisió fa riure d'entrada, certament. Més que indignació causa estupefacció. Pensar, com afirma Ciutadans, que el català al País Valencià és promogut artificialment fins al punt que ja ofega l'espanyol és viure en la cara oculta de la lluna tancat dins una caixa impenetrable i insonoritzada. Ningú que conega la realitat valenciana no pot subscriure una idea semblant. Fa més de vint anys que tenim governs del PP que, precisament, han maldat per anorrear salvatgement el valencià i només la resistència de la gent ha aconseguit salvar la situació. Ep!, salvar-la i prou. És cert que hi ha grans esperances en l'efecte social positiu del canvi de govern, però tot just si s'ha començat a treballar. La realitat i això que veu Carolina Punset no tenen res a veure, una apreciació que fa dubtar fins i tot sobre la seua capacitat analítica. Siga com siga, Ciutadans ha anunciat que plantaria batalla contra el valencià, així com sona. I això té un punt interessant.

Té el punt interessant que ja no cal disfressar res i que situa la batalla on és. Durant dècades, en la transició, l'invent del blaverisme va funcionar de manera eficaç derivant el conflicte real entre el País Valencià i Espanya cap a un d'inventat entre el País Valencià i el Principat. Les causes, els perquès i els coms ja s'han analitzat a bastament i no cal repassar-los. El fet, però, és que ara que comença la segona transició la situació apareix diametralment oposada. I això juga a favor nostre.

Ara el blaverisme ja no ven. No ven perquè han passat dècades i la gent ja no és tan ignorant com era —els fills han fet molta feina. No ven tampoc, i aquesta és la part perillosa, perquè l'ús de la llengua ha reculat moltíssim. No ven perquè queda clar que és la maniobra d'uns que han saquejat el país i l'han deixat en la misèria. No ven, en fi, perquè el nou 'catalanisme' és infinitament més arrelat i popular que el d'aquells anys.

Tanmateix, ara, els antivalencians ens ajuden perquè centren la qüestió: el problema ja no és que el valencià siga català o deixe de ser-ho, sinó que el problema és el simple fet de ser valencià. I açò és un pas de gegant. Sorprèn que la senyora Punset no se n'adone. El seu discurs a les corts va revoltar fins i tot el més tou dels valencians amb aquells insults cínics i bufats contra allò que som. Ser 'aldeano' ha esdevingut, gràcies a la seua ignorància, gairebé un honor. Si continuen per aquest camí, atacar-nos només pel fet de ser valencians, amb independència de quin siga el nostre programa nacional, ens faran un gran favor. Encara que ells cerquen l'efecte contrari.

I ens faran un gran favor perquè coincideix amb la degradació definitiva de l'estat de les autonomies. Avui ja no es pot ser valencià de manera mínimament conscient sense denunciar l'espoliació espanyola. És una constatació indiscutible. El president Ximo Puig no és cap nacionalista abrandat, però com que és president s'adona que és impossible de continuar per aquesta via. El País Valencià no pot ofrenar cap glòria més a Espanya: ja ens les han furtades totes. I això, la brutalitat del tracte de Madrid cap a nosaltres, comença a aparèixer com la clau que explica per què tenim tantes i tantes dificultats quan no n'hauríem de tenir, només que s'aplicàs una certa lògica.

Sumeu les dues tendències i afegiu-hi que ara la gent ja parla clar —Alabajos negant-se a acceptar un 'Himno' amb què no s'identifica, Mulet dient que la constitució no el representa, Puig mateix afirmant que no queden glòries per ofrenar— i tenim al davant un horitzó impensable fa només un any: l'enfrontament de València amb Espanya.

Ara ho sé segur

"Aquesta generació ho intentarà. Guanyarà o perdrà, però ho intentarà"

Salvador Cot

"Proclamarem la independència". Així de senzill. No m'havia imaginat mai que aquesta frase la pronunciés algú d'aquesta manera, sense aixecar la veu, amb la calma que confereix la raó. Raül Romeva ho va dir una sola vegada, no calia més. Tampoc no m'imaginava que un anunci d'aquesta envergadura el fes públic algú que ve de la tradició del PSUC, algú que, fins fa quatre dies, no s'hagués imaginat a si mateix al vèrtex de l'èpica nacional. Res no és com pensàvem que seria.
Però ahir vaig veure que la independència és inexorable perquè aquest país està molt més viu que l'estat que el nega. Arribarà tard o d'ahora, només és una qüestió de temps. I també vaig constatar que aquesta generació ho intentarà. Guanyarà o perdrà, però ho intentarà. I contra la voluntat col·lectiva s'hi pot lluitar durant un temps, es poden endarrerir els terminis, però no hi ha manera de derrotar-la.

Hi havia país i hi havia projecte. Ara hi ha voluntat i determinació. Catalunya és a un pas de plantar-se davant del món. És a prop, ho veuran els nostres avis. Ara ho sé segur.

Així serà la Via Lliure de la Meridiana
L'acte començarà a les 17:14 de l'11-S i el blanc serà el color protagonista. Unes fletxes tenyiran de color la mobilització

Bernat Vilaró

Quan el rellotge marqui les 17:14 hores es donarà el tret de sortida a la Via Lliure, l'acte multitudinari a la Meridiana que la campanya unitària d'Ara és l'Hora, formada per l'ANC i Òmnium, han organitzat per engegar la campanya electoral de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre. Aquesta és la guia pràctica per a la mobilització.

On i quan es farà?

Ara és l'Hora vol omplir la Meridiana des del carrer de Rosselló i Pòrcel fins al parc de la Ciutadella, ja que un dels símbols de l'acte és "traspassar el poder simbòlic del poble a les portes del Parlament de Catalunya". El recorregut total és d'uns 5,2 quilòmetres. L'acte durarà una hora i mitjà aproximadament, amb els parlaments inclosos, i començarà l'Onze de Setembre del 2015 a les 17:14 hores. S'espera que a les 19:00 hagi acabat.

Què s'hi farà?

Aquesta vegada el blanc agafa el relleu dels colors protagonistes de les mobilitzacions del 2013 (groc) i del 2014 (groc i vermell). Segons l'organització de la Via Lliure, el blanc simbolitza un llibre buit que servirà per escriure com es vol que sigui el nou Estat. Aquest mateix color es tenyirà d'uns quants color més que alçaran els assistents a la Meridiana, per demostrar que en el nou país hi cabrà tothom.




Com es dividirà la Meridiana?

La Via Lliure quedarà dividida en 10 eixos, els mateixos que des del juliol han marcat la campanya d'estiu de l'ANC i Òmnium per escalfar motors de cara al 27-S. A part dels eixos hi haurà 135 trams, un per cada escó del Parlament de Catalunya, que són pels quals la gent s'ha d'anar repartint a mesura que s'inscriu a la Meridiana. Els eixos serviran per definir els colors de la Via Lliure, i cadascú tindrà una fletxa del seu color corresponent.

A part, hi haurà una gran fletxa que recorrerà tota la Via Lliure per un carril central alhora que al seu voltant els assistents fan una gran onada fins arribar al Parlament de Catalunya. Els manifestants tenyiran de color la Meridiana amb les seves fletxes.

Hi haurà marxandatge?

Sí, aquesta vegada es vendran samarretes blanques amb les fletxes de colors. En un comunicat intern al qual hi ha tingut accés El Singular l'organització informa que cada manifestant, "a més de la samarreta i altres complements", tindrà "un punter genèric perquè el pinti del color del seu eix", de manera que la fletxa que es repartirà serà blanca.



Com m'hi apunto?
Les inscripcions s'han obert aquest dimarts 21 de juliol. En aquest enllaç hi trobareu tota la informació.

Dels 10 actes que ha preparat Ara és l'Hora arreu del territori -se'n fan des del 5 de juliol fins al 5 de setembre-, els següents són aquests:

25 de juliol: Lleida (diversitat)
2 d'agost: Bolvir (Cerdanya), (sostenibilitat)
8 d'agost: Vendrell (igualtat)
15 d'agost: Reus (benestar i justícia social)
22 d'agost: Gironès, La Selva (innovació)
29 d'agost: El Voló (regeneració democràtica)
5 de setembre: Santa Coloma de Gramanet (educació i cultura)

«Me comprometo»: l'«Apoyaré» dotze anys després

«La candidatura #JuntspelSí (i potser fins i tot les CUP) ha de renunciar des d’avui mateix a malgastar energies a seduir aquest votant»

Pilar Carracelas | Actualitzat el 21/07/2015 a les 00:03h

La jornada d’ahir va ser sorprenentment clarificadora de cara al 27-S. Mentre la candidatura #JuntspelSí parlava obertament de declaració d’independència, Pablo Iglesias es retratava sense complexos com el Zapatero de 2015 (perquè resulta difícil de creure que un politòleg de laboratori com ell no s’adonés de la similitud del seu discurs amb el de l’expresident del govern espanyol).

Sembla increïble que Iniciativa per Catalunya Verds, sotmeti els catalans de nou a un espectacle com el que va succeir l’"apoyaré" de 2003, ara rebatejat "mecomprometo" per Pablo Iglesias, per guanyar unes eleccions. Ambdós, Zapatero i el líder de Podemos estaven a uns mesos d’unes eleccions generals. Tan desmemoriats ens considera? Tan babaus?
El full de ruta de la candidatura Catalunya Sí Que Es Pot, és molt clar: els catalans són subjectes no subordinats per decidir el que vulguin, però l’última paraula la tenen les institucions de l’Estat de les quals Podemos, des de Madrid, es compromet a obrir-ne el cadenat. Exactament el que va prometre Zapatero.

Iglesias no ha especificat si es refereix al Congrés dels Diputats, on el seu partit hauria de tenir 2/3 de la representació durant dues legislatures seguides en un moment en què les enquestes després de la crisi de Grècia no li són gaire favorables pel seu posicionament en contra de mesures que Tsipras s’està veient obligat a implantar. O al Tribunal Constitucional, que té una majoria blindada fins al 2019. D’altra manera, només amb una majoria que li permeti fer-se amb el govern de l’Estat, cosa poc probable (insisteixo) si fem cas de les enquestes, no hi ha cap possibilitat que pugui complir la promesa de precampanya que va fer ahir.

Tot això, assumint que Iglesias té intenció de fer el que diu que farà. Perquè, per començar, Iniciativa no tindria veu pròpia al Congrés dels Diputats després de les generals per fer valer la promesa de Pablo Iglesias: s’hauria d’incorporar al grup parlamentari de Podemos atès que el reglament actual de la càmera baixa estableix que no poden anar en grup diferent diputats de formacions que no s’hagin enfrontat entre elles en eleccions davant de l’electorat (article 23.2) Seria un PSC al grup parlamentari socialista.

La diferència està en què tant Zapatero com Maragall tenien molt clar en aquell moment (després la història va canviar) quina era la reivindicació política que s’expressava mitjançant la demanda d’un nou estatut, mentre que Iniciativa i Podemos equiparen en un procés constituent reivindicacions històriques de Catalunya amb altres demandes, del tot respectables, d’altres indrets de l’Estat espanyol on els valors polítics de l’electorat no inclouen el component nacional. D’aquesta manera, sotmeten el conflicte de l’encaix de Catalunya a Espanya al marc de deliberació unidimensional del model ideològic del vot, propi de les societats mononacionals.

Per això la candidatura #JuntspelSí (i potser fins i tot les CUP) ha de renunciar des d’avui mateix a malgastar energies a seduir aquest votant: un votant que està disposat a tornar a passar pel mateix que va encetar el PSC el 2003 -tot i saber on va acabar- no té el mateix ordre de prioritats que un votant potencial de les llistes independentistes. El repte no és el "Sí Se Puede", sinó la mobilització. I l’independentisme té com a mínim vuit marques i agents mobilitzadors (Convergència, Esquerra, Demòcrates de Catalunya, CUP, Assemblea, Òmnium, Súmate i els ecoindependentistes que donen suport a Romeva) per aconseguir-ho.

Anem a totes

Ahir vam viure un moment històric. Un d'aquells moments que d'ací a uns quants anys, d'ací a uns quants decennis, recordarem amb nostàlgia i alegria. La presentació de Junts pel Sí ens va oferir ahir un primer tast per a entendre com seran els mesos més impressionants de la nostra vida, que és alhora el nostre futur més immediat. 'Proclamarem la independència. Anem a totes', va anunciar solemnement Raül Romeva. I és això que passarà. El país, aquesta part del país que en diem Principat, ara anirà a totes. Sense por. I personalment, no en tinc cap dubte i estic convençut que el resultat serà encara millor que no esperem.

Ahir vam veure com es concretaven propòsits, anhels, voluntats que vénen de molt lluny i que han estat duts per molta gent. Però sobretot ahir vam veure com seria el nostre futur. Quantes generacions no han esperat a viure això que vam tenir la sort de seguir ahir! Els cinc candidats que van parlar van desgranar un programa concret, serè, raonable, eficaç, viable, que ens portarà a la independència de manera immediata. Fins i tot van avisar que si l'estat espanyol intenta fer cap barrabassada, se la trobarà.

Qui vulga fer-ne mofa, que ho faça, però és un pla escrit, concret i directe, de solidesa indiscutible i amb totes les arestes polides. Parlem de mesos per a proclamar la república catalana. Diem com ho farem, sense amagar cap carta. I hem sabut construir el giny, útil, que ens hi pot menar. En el discurs de Raül Romeva no es va deixar ni un cap per a lligar i això és molt important. Us recomane de llegir-lo amb atenció perquè és un text fundacional, que explica que ha començat el futur i que rebolcar-se en qualsevol passat és perdre temps, també del punt de vista electoral.

No ho negaré: aquesta és la Catalunya que més m'agrada. La que em fa sentir confiat. La que crec que ens fa dignes d'un futur més lliure i més just. La que ens fa estar segurs que som capaços d'anar pel món com som i de regalar al món la nostra manera de ser. És una sort, viure això que vivim i una gran responsabilitat. I per això aquesta vegada no hi ha cap més eixida que anar a totes. A totes.

I ara, què pot passar?

Xevi Xirgo

Ara que ja hi ha llista, que tot plegat ha tornat a agafar velocitat, que ja se sap que el 27-S ens podrem comptar, la prova més clara que hem passat pantalla és que ara tothom es fa la mateixa pregunta: i ara, què pot passar? Doncs mirin, poden passar moltes coses. Pot passar, per exemple, que l'executiu de Rajoy decideixi dur la convocatòria d'eleccions al Tribunal Constitucional, i que argumenti que s'està fent un frau de llei perquè en comptes d'unes eleccions autonòmiques el que s'està fent en realitat és un plebiscit. No els estranyi, perquè aquest és l'argument que van fer servir per tombar la consulta del 9-N. Pot passar també que decideixin que això de dur les eleccions al TC seria massa gros i que optin per dur-hi les llistes, o el programa electoral de les llistes del sí, amb l'argument que allà s'hi diu que es treballa per la independència de Catalunya i que això ho prohibeix la Constitució. Pot passar, doncs, que inhabilitin el programa, les llistes o els candidats. I pot passar també, quina casualitat, que la querella contra el president Mas s'acceleri i que l'aparell judicial opti per inhabilitar-lo com a candidat just a les portes de les eleccions. I, posats a fer, pot passar que sí, que decideixin suspendre'ns l'autonomia, totes les competències i que el 27-S no hi pugui haver eleccions. I pot passar que després, com que hi ha eleccions generals al darrere i aquestes no les suspendran pas, a Catalunya hi hagi una llista unitària a Madrid i també la suspenguin amb el mateix argument aquest que defensem la independència. I pot passar que després hagin de ser els ajuntaments qui agafin el protagonisme. Mirin si en poden passar, de coses. Però és que encara en pot passar una altra, que potser també l'hauríem de tenir en compte. I és que sortís bé, que el 27-S ens comptéssim, que fóssim majoria, una majoria tan clara que a Brussel·les la reconeguessin i que sí, que al cap d'uns quants mesos fóssim independents. Pessimistes com som, a veure si ara ens n'oblidarem que aquesta possibilitat també hi és.

22 de juliol: Podem ha decidit ser, a Catalunya, el partit del no

VICENÇ VILLATORO Actualitzada el 21/07/2015 18:19 Contingut Premium

DIETARI VV

Segueix-me

De sempre, els partits d’àmbit estatal veuen les eleccions catalanes com un pròleg de les espanyoles i el poder a Catalunya com un graó per al poder a Espanya, que és el que els interessa. Hi tenen tot el dret. Podem, com a partit d’àmbit estatal, sap que es juga a Catalunya una part de les seves opcions a guanyar a Espanya. En aquest sentit, ha decidit ser a Catalunya el partit del no a la independència, el partit que reclama el vot útil del no, que es presenta davant l’electorat -català, però sobretot espanyol- com l’única alternativa que pot guanyar i frenar els independentistes. En clau catalana, potser li hauria interessat més ser el partit del “prefereixo parlar d’una altra cosa” i no confrontar-se directament amb l’independentisme. Però en clau espanyola els convé ser percebuts com la millor barrera per frenar el camí de Catalunya a la independència. Van per aquí les declaracions d’Iglesias: la solució per a Catalunya no és la independència, sinó un hipotètic i futur canvi a Espanya. I és possible que, estratègicament, això sigui el que més convé al seu partit. Entenc l’estratègia de Podem. No tant la dels que s’hi afegeixen. Excepte que sigui la mateixa, fil per randa.

Mas-Colell qüestiona les balances fiscals d'Hisenda i anuncia que en tres mesos presentarà les seves

Creu que la diferència entre Catalunya i Madrid respon al fet que el sistema de Montoro només té en compte el mètode de càrrega-benefici i, en canvi, ignora el de flux monetari, que és el que mostra dades més desfavorables per a Catalunya

ARA Barcelona Actualitzada el 21/07/2015 16:48


El conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, arribant al Parlament.

El conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, ha qüestionat la metodologia emprada pel ministeri d'Hisenda en el càlcul dels 'comptes públics territorialitzats', que és la denominació creada per Cristóbal Montoro per no parlar de balances fiscals.

Mas-Colell ha assenyalat que les balances de Montoro es basen en el mètode de càrrega-benefici i, en canvi, ignoren el del flux monetari, fet que explica que "el dèficit de Madrid sigui molt superior al de Catalunya".

De fet, segons les darreres balances presentades per Mas-Colell (que es van fer públiques fa un any i amb dades del 2011), el mètode de càrrega-benefici donava un dèficit fiscal d'entre 9.600 i 11.000 milions d'euros.

Tenint en compte el mètode de flux monetari, en canvi, el dèficit fiscal era d'entre 13.000 i 15.000 milions.

Amb tot, el conseller Mas-Colell ha dit que "està bé" que es publiquin les dades, tot i que li hauria agradat "tenir-les abans". Ara que el ministeri d'Hisenda ha fet públiques les dades, Mas-Colell ha anunciat que la Generalitat presentarà les seves balances fiscals "en dos o tres mesos".

Rajoy i els conceptes més elementals

Les lleis només valen si qui les dicta les pot fer complir. El funcionament del món, si el despullem de la xerrameca interessada, és estrictament aquest: una llei només val si qui la dicta la pot fer complir. No dic ni que això m'agrade ni que deixe d'agradar-me, però és una realitat indiscutible. Una llei, qualsevol llei, a qualsevol part del món, és només paperassa si no hi ha ningú que obligue a complir-la. Que hi obligue, vull dir, de manera precisa i concreta, real. I evidentment cal que siga obeït. Allò que fa que un text siga llei no és que siga definit com una llei; no és el text en si, sinó el compliment obligatori, la capacitat de fer-la complir en tot moment i a tot arreu. I aquest és el gran problema que tenen ara mateix Espanya i Mariano Rajoy.

Mariano Rajoy no sé si no ho va entendre, això, el dia que en van parlar a classe o si ara prefereix fer l'orni. De les declaracions que va fer ahir, en deduesc que ignora els conceptes més elementals del dret i de la política, si és veritat que ell es pensa que podrà evitar 'legalment' la independència. Ara, si es tracta de propaganda i d'aconseguir titulars, ho accepte; què voleu que diga l'home? Però si resulta que aquest senyor és tan innocent de creure's això, valga'm Déu... Si el cas és aquest la seua ignorància sobre com funciona el món, sobre la política, sobre la mateixa realitat, és una ignorància supina.

Que les lleis evolucionen, que canvien, que se succeeixen les unes a les altres és una noció social primària i bàsica. I la demostració d'açò és gairebé augustiniana: si no fos així simplement continuaríem regint-nos encara avui per la primera llei que es va escriure. I veritat que això no passa?

Confiar cegament en l'aplicació de la llei contra la voluntat d'un poble és, per això, no únicament un error sinó sobretot un capteniment sense solta ni volta. Llevat que hom pense que pot usar la força bruta, i en aquest cas parle de l'exèrcit, per provar de fer complir una llei a qui no vol complir-la. Però això duria el debat a un altre àmbit. I crec que seria molt pitjor per a ell, encara. Per dues raons: primera i principal, perquè Espanya no té un exercit suficient ni tècnicament capacitat per a amenaçar-nos i encara menys per a ocupar de manera efectiva durant anys el nostre país. I segona, perquè vivim a l'any 2015 i a la Unió Europea.

Hi insistiré, doncs, per darrera vegada: senyor Rajoy, si vol que discutim amb una mica de trellat les seues posicions, potser que abans treballe una mica més els arguments. I li posaré un exemple sobre com es fan les coses. Si vol saber com esdevindrem una república independent només li cal llegir els volums 6 ('Les vies d'integració a la Unió Europea'), 7 ('La distribució d'actius i passius') 10 ('El procés constituent'), 13 ('La integració a la comunitat internacional') i 16 ('La successió d'ordenaments i administracions') del Consell Assessor de la Transició Nacional. De res.

El repte de convèncer

Àlvar Llobet | Actualitzat el 22/07/2015 a les 00:00h

La candidatura unitària per la independència de Catalunya ha generat una onada d’il"lusió que entronca amb l’esperit del 9-N, perdut després per les baralles partidistes. Aquesta unió que s’ha fet visible aquest dilluns possibilitarà que el debat torni a centrar-se en la plena sobirania del país i no en un eix esquerra-dreta, però la pregunta que cal fer-se ara és de quina manera aquest nou format de candidatura convencerà l’elector indecís. La llista que lidera Raül Romeva té el repte de fer créixer la base de gent que aposta per la independència (que poden no ser independentistes), un objectiu cabdal per reforçar el procés, que sempre ha anat just de suports.

El proper govern català estarà plenament legitimat per avançar per la via de la independència amb la meitat dels vots més un, però és obvi que, com més vots suport rebi de la societat per iniciar aquesta aventura, més pla serà el camí cap a l’estat propi independent. Per això és fonamental localitzar els indrets del país on menys penetració ha tingut l’independentisme i fer una campanya efectiva i pedagògica que eviti el clixé de la dialèctica de Catalunya contra Espanya i que interpel·li a la il·lusió de fer un nou país diferent al que tenim.

Per dir-ho ras i curt; la campanya del 27-S no s’ha de fer a la plaça Major de Vic o al Barri Vell de Girona, perquè les cares seran les mateixes que s’han anat veient en els darrers anys, les dels convençuts que ja saben què votaran. D’ara en endavant, cal que els discursos de Romeva, Forcadell o Eduardo Reyes s’escoltin més als barris i a les avingudes de les ciutats on la independència és només una idea llunyana. La solidesa de la victòria vindrà per aquest costat.

La llista «cutre» i el profeta cueta

«La pregunta què em trobo arreu ara és: independència per a fer què? Doncs per fer el que creguem i decidim, reis del meu cor!»

Joan Foguet | Actualitzat el 22/07/2015 a les 00:01h

En català correcte no es diu "cutre", però ja m’entenen. Podria dir-ne lamentable, miserable o penosa. Em refereixo a l’altra llista. Sí, hi ha la llista unitària del sí per al 27-S (Romeva, Mas i Junqueras) i hi ha l’altra. Però no és una altra candidatura per a aquestes eleccions. És una altra candidatura per a unes altres eleccions. Però no parlem del 27 de setembre i el referèndum en forma d’eleccions autonòmiques? Sí, però hi ha qui va més endavant, gent visionària. Així Iniciativa per Catalunya Verds, EUiA i Podem (els de l’odi) ja han presentat oficialment la candidatura de cara a les eleccions espanyoles per tenir grup propi al Congrés. Ja podeu dir adéu a ICV, de pas.

Ja hi ha marcades eleccions al parlament espanyol? Doncs no, però sembla que Pablo Iglesias ja ho sap. Un autèntic profeta. I aquesta llista "cutre" per unes altres eleccions s’anomena Podem-Catalunya Sí que es pot. Aquest és el nom de la candidatura a Catalunya dels que volen canviar Espanya no se sap ben bé en què. Sona tot a passat de moda. Als vuitanta. És com si Joan Subirats i Antonio Franco, per exemple, parlessin ara de renovació i de noves idees. Ah, què si que ho fan? Doncs sí que anem actualitzats. Bé, tothom té dret a reciclar-se o reinventar-se. Sí, però potser hi ha algun límit de credibilitat.

Però catalans, tots tranquils! Pablo Iglesias s’ha compromès amb nosaltres. Sí, el profeta de la cueta ha dit que es compromet a respectar la voluntat dels catalans. És més, el senyor Iglesias defensa que aquesta voluntat (després atacaran el lèxic dels nacionalistes) s'ha d'articular a partir d’un procés constituent. I què és el procés d’independència d’una nació si no un procés constituent de cap a peus? John Adams i Thomas Jefferson (o Vaclav Havel si preferiu) eren independentistes, però sobretot eren persones que tenien un model de societat per al nou país que ajudaven a crear. Com nosaltres.

La pregunta què em trobo arreu ara és: independència per a fer què? Doncs per fer el que creguem i decidim, reis del meu cor! Quan estiguem escrivint la nostra constitució assistirem a la convenció redactora més ‘progre’ de la història de la humanitat. Els catalans (recordeu l’Estatut de 2005) som especialistes en embolicar-nos, en buscar garanties a les garanties i en ser més papistes que el papa. Tindrem una constitució d’esquerres, bonista, garantista i naïf. Però aquest és l’escenari posterior al que és més important: poder decidir com volem que s’articuli el nostre país, la nostra gent, la nostra nació, nosaltres.

Educació pública o concertada? Model sanitari escandinau o americà? Dinamarca o l’Equador? Sobrepassem el 27-S, que guanyi el sí i que puguem parlar de com volem que sigui Catalunya i responguem les nostres preguntes. Perquè la voluntat què tan respecta el profeta universitari només es pot saber llegint els vots de les urnes. Senyor Iglesias, el 27S posi’s “las gafas del cerca”.

El 155 o l'evidència de la desesperació

23.07.2015 15:00
Vicent Partal

És impressionant com el simple fet de l'anunci de la candidatura Junts pel Sí i el full de ruta corresponent ha fet creïble de seguida el procés de secessió. A Madrid, de sobte, tothom parla de com aturar 'legalment' la independència catalana i, per tant, consideren un fet més que previsible que es guanyaran les eleccions i que es proclamarà la república en poc temps. Si és que hi havia ningú que pretengués encara negar el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S ha topat de cara amb la realitat.

Com era previsible, i contràriament a allò que passaria en qualsevol país democràtic, la reacció s'ha centrat no pas a trobar la fórmula per a dialogar políticament amb la voluntat de resoldre l'afer, sinó en com aplicar la repressió, pura i dura. Espanya és això. I, malgrat les dècades passades, encara impressiona veure que a Madrid ningú no pensa en res més sinó a reprimir la voluntat popular que podria expressar-se a les eleccions catalanes. I ignoren, per cert, que ni ells ja no són totalment independents –i en aquest sentit potser haurien d'estudiar què ha passat els darrers anys entre Hongria i la Unió Europea: només és un consell…

L'estrella del debat és el famós article 155 de la constitució espanyola. Això sol ja expressa quina desesperació que els ha agafat, a aquesta gent. Perquè, a part que políticament l'aplicació d'aquest article equivaldria a destruir les bases constitucionals de l'actual estat espanyol, cal dir que jurídicament és un pegat mal concebut des de bon començament i que l'atzucac en què es trobarien si intentassen fer-ne ús és simplement impressionant.

L'article 155 és una mala còpia, pèssima còpia, de l'article 37 de la llei fonamental alemanya. I, com passa amb tantes altres parts de la constitució espanyola del 79, al final només és un pacte entre els franquistes i els demòcrates que porta a un carreró sense eixida. Agreujat, en aquest cas, pel fet que no s'ha desenvolupat mai legislativament. Per raons òbvies. L'hi van posar per acontentar i conformar el règim i els militars, però pensant que no s'hi hauria de recórrer mai. Decennis després és un fòssil legislatiu impossible d'aplicar sense que tinga els efectes d'una bomba atòmica. I no necessàriament contra Catalunya, sinó més aviat contra Espanya.

Els experts jurídics ja tindran temps de denunciar el caos polític que seguiria a l'intent de fer efectiu aquest article. Jo em limitaré a assenyalar algunes preguntes elementals i només amb la finalitat de posar en relleu fins a quin punt és inconsistent la proposta i inaplicable la norma, tret que hom vulga portar l'estat a un caos jurídic irresoluble.

I això perquè el contingut de l'article manca de les més mínimes garanties legals. Per exemple, diu que el govern espanyol advertirà el president de la Generalitat que ha de complir un seguit de normes. Però no diu quant de temps té el president de la Generalitat per a respondre. Ridícul, oi? Més divertit encara és que no especifica quines decisions es poden prendre i quines no, no hi ha cap catàleg que detalle què es pot fer i què no es pot fer. Ni tan sols es determina com es fa el requeriment al president de la Generalitat. Qui el farà? El senat? El president del govern espanyol? La delegada d'aquell govern? Un funcionari de correus? I les motivacions? Com cal raonar-les? O és que no cal raonar-les? I no se sap si el senat podria revocar la decisió en el cas que entengués que el president ja compleix allò que hom li demana. I què passa si la Generalitat presenta un (lògic) conflicte de competències? Perquè és evident que el govern espanyol considerarà que la comunitat autònoma procedeix d'una manera que cal rectificar, però és igualment obvi que la comunitat autònoma considerarà constitucionalment cobert el seu procediment –llegiu els informes del CATN que hi fan referència. I aleshores si la Generalitat, per exemple, impugna la decisió per la via contenciosa administrativa, sap ningú què passa? Però és que encara hi ha irregularitats més greus. La primera és qui decideix –i basant-se en què– que les decisions d'una autonomia atempten contra això que en diuen el bé general. I sobretot com s'objectiva això. Perquè els mateixos que s'omplen la boca de legalitat no poden, o no haurien de poder, basar una decisió tan greu només en una arbitrarietat ideològica o política. O sí? I l'animalada final: per no saber no se sap ni si això que voldrien fer es concretaria en una llei, en un decret, en un…

En un país normal, qualsevol persona sensata abans d'invocar un precepte com aquest es preguntaria primer si val la pena de pagar el preu polític immens que es pagaria aplicant una tal mesura d'excepció, en vista de l'enorme quantitat de defectes de procediment i incògnites jurídiques que conté la norma. L'aplicació de l'article 155 equivaldrà, no cal pas ser geni per a saber-ho, a la independència immediata de Catalunya i a la destrucció de l'estat de les autonomies a Espanya. Però a Madrid, segons que sembla, ningú no està disposat a raonar ni pareix haver-hi gran interès en això que en diuen 'el bé comú'. I no deixa de ser una gran paradoxa, per bé que a hores d'ara ja no sorprenga ningú.

'Junts pel Sí'

Això pinta bé.

No és ignorància: és cinisme i mala fe

23.07.2015 15:00
Pere Cardús

Quan hom diu una barbaritat sense solta ni volta que va contra els interessos i el benestar dels ciutadans, ens demanem si darrere hi ha ignorància o mala fe. I és cert que la ignorància no és pas un recurs escàs, en aquest món, però si parlem de polítics podem assegurar que gairebé sempre és mala fe. I d'això, al bloc unionista, n'hi ha a cabassos.

Fa uns quants dies que el senyor Espadaler va anar a Madrid, a un d'aquests esmorzars que els agraden tant. El presentava el seu valedor, Josep Antoni Duran. L'home que va ser conseller d'Interior de Mas fins fa quatre dies va afirmar sense ni afluixar la veu que la candidatura Junts pel Sí, el dia que es va presentar, havia assegurat que tiraria pel dret sense dialogar. Evidentment, l'objectiu d'Espadaler era contribuir a fer allò que tant plau a Madrid: pintar l'independentisme com un ésser amb banyes i cua. Però no era veritat, allò que deia. En realitat, feia dir a Junts pel Sí exactament el contrari d'allò que havien dit. El flamant candidat Raül Romeva, en l'exposició que va fer dilluns al vespre, va dir clarament que es volia fer tot ben fet i que si l'independentisme obtenia la victòria el 27-S hi havia el desig de dialogar i negociar amb l'estat espanyol. Això sí, Romeva va deixar clar que si l'actitud de l'estat espanyol continuava essent d'obstrucció i negació, la independència es proclamaria igualment.

Era fruit de la ignorància l'afirmació d'Espadaler a Madrid? No. Sabia exactament que feia dir als independentistes allò que no havien dit. Però, malauradament, per a alguns la cosa més important no és combatre l'adversari amb arguments sobre la veritat sinó que cal inventar-se la realitat per afavorir els arguments propis. I com l'exemple d'Espadaler, n'hi ha muntanyes. Aquesta setmana mateix era el diari El País que feia dir al president Mas la frase següent: 'Qui no em voti a mi votarà contra Catalunya.' I evidentment, Mas no hauria dit mai una animalada d'aquesta magnitud. Però el titular del diari servia a Alícia Sánchez-Camacho per a desplegar totes les habilitats demagògiques que era capaç d'exhibir. El País i Sánchez-Camacho –l'estranya parella– sabien perfectament que no deien la veritat. Però com que aquesta realitat inventada els anava a favor la van crear i aprofitar.

Passa exactament això quan els catalanòfobs s'inventen una persecució contra el castellà a Catalunya que no existeix ni ha existit mai. Quan els unionistes neguen l'espoliació fiscal que fins i tot reconeix el govern espanyol. Quan s'inventen que el debat sobre la independència perjudica les inversions i el desenvolupament econòmic a Catalunya. I més i més i més.

Res de tot això no és ignorància. Els qui es dediquen a dibuixar Catalunya tal com els aniria bé que fos, ho fan amb la consciència i el coneixement absoluts. No és ignorància. És cinisme i molta mala fe.

Democràcia espanyola, l’oxímoron

«Pots tenir un arsenal d’armes prohibides a casa, sense que et passi res. Pots pertànyer a un grup delictiu, sense que et passi res»

David Bassa | Actualitzat el 25/07/2015 a les 00:02h



Pots tenir un arsenal d’armes prohibides a casa, sense que et passi res. Pots pertànyer a un grup delictiu, sense que et passi res. Pots tenir antecedents penals d’assassinat, sense que et passi res. Pots fins i tot vendre armes il·legalment, sense que et passi res. Absolutament res de res!

Tot això és així, sempre i quan, és clar, les armes siguin de l’exèrcit espanyol, el grup delictiu sigui feixista espanyol, les armes les venguis a altres feixistes espanyols, i l’antecedent criminal sigui per haver assassinat un independentista. Això és així, tant segons l’Audiència Provincial de València com, sobretot –i aquest és l’autèntic drama- segons el Tribunal Suprem, la instància judicial més alta de l’Estat espanyol.

Això és el que han comprovat els setze neonazis detinguts en l’operació Panzer. Setze neonazis a qui se’ls havia trobat un arsenal esfereïdor a casa, i esfereïdor vol dir desenes de pistoles, fusells, metralletes, bazoques i punyals de tota mena. I tot plegat embolcallat per un munt d’esvàstiques, banderes franquistes i tota mena de documentació apologètica del feixisme i la violència. Setze neonazis que venien armes a través d’internet i entre els quals hi havia l’assassí del maulet Guillem Agulló.

Però tot això no compta. No ha comptat per al Tribunal Suprem. Per què? Doncs, primer perquè la prova principal –l’arsenal- va ser destruït per la Guàrdia Civil, que ho va fer –alerta!- amb autorització judicial. Per tant, quan s’arriba a judici, no hi ha proves materials. Però, ep, queden les gravacions telefòniques, on hi ha proves documentals tipificades pel codi penal. Però, ai las, tant l’Audiència Provincial de València com el Tribunal Suprem han considerat que les escoltes telefòniques s’havien fet sense justificació. Conclusió: tots absolts.

Què passaria si la policia trobés un arsenal a la seu d’un grup independentista? Què passaria si, a més, el grup detingut es dediqués a vendre armes per internet a altres independentistes? Què passaria si els detinguts tinguessin nombrosa documentació violenta? Què passaria si, a més, entre els detinguts hi hagués l’assassí d’un espanyolista? Què passaria?

No, les lleis espanyoles no són iguals per a tothom. I quan la justícia d’un Estat es treu la vena dels ulls per mirar primer a qui ha de jutjar, aleshores aquell Estat ja no és un estat democràtic. No hauria de sorprendre perquè no ho ha estat mai d’ençà del 1936. Però, malgrat tot, veure, en ple 2015, les fotos d’un arsenal esfereïdor, veure les fotos d’una autèntica biblioteca neonazi, comprovar el currículum dels detinguts, i després veure’n l’absolució no hauria de deixar indiferent ningú. Perquè el drama no és que “democràcia espanyola” sigui un oxímoron, encara ara, quaranta anys després de la mort del dictador. El drama és que, en ple 2015, les instàncies més altes de l’Estat encara treballin per perpetuar l’oxímoron

La Unió Europea pot invocar l'article 7 si Espanya aplica el 155 de la constitució

23.07.2015 20:00

En el debat desfermat a Espanya sobre l'aplicació extraordinària de l'article 155 de la constitució contra la Generalitat de Catalunya, no es té en compte que la Unió Europea podria aplicar una mesura semblant contra l'estat espanyol. 

La UE pot invocar l'article 7 del Tractat de la Unió Europea en el cas que consideri que l'aplicació de l'article 155 enclou una violació dels drets i les llibertats dels ciutadans catalans, per tal com són també ciutadans europeus.

L'article 7 del Tractat de la Unió Europea permet de suspendre els drets d'un estat membre si la Unió considera que amenaça els drets i els valors democràtics. 

L'any 2003 la Comissió Europea va lliurar al consell i al parlament aquest document marc, que especifica com es pot invocar l'article 7 del tractat i en quins casos es pot reclamar la intervenció de la Unió Europea sobre un estat membre.

El document aclareix que la intervenció europea es pot fer contra l'acció d'un estat membre en qualsevol cas i supòsit, no únicament en àmbits regulats per les institucions europees. Afirma rotundament que si els drets democràtics perillessin en una àrea de jurisdicció estrictament estatal --la constitució pròpia en fóra el cas paradigmàtic--, la Unió Europea tindria l'obligació d'intervenir-hi. També queda clar que ni tan sols és necessari que hi hagi una actuació de l'estat concernit, sinó que la Unió pot actuar fins i tot si considera que hi ha una amenaça important.

Per a activar aquest mecanisme cal que ho demani una tercera part dels estats membres, del Parlament Europeu o de la Comissió Europea.

Aplicacions anteriors 

L'article 7 del tractat ja ha estat invocat per les autoritats europees, sense arribar --llevat del cas d'Àustria--, a aplicar-se les penes que preveu, entre les quals la més greu seria la suspensió dels drets de vot i representació de l'estat membre afectat. 

Ara com ara, en quatre ocasions la Comissió Europea ha recorregut a l'amenaça de fer ús de l'article 7 i en totes quatre ha fet reaccionar l'estat membre, que normalment ha ajustat les mesures polèmiques que volia aplicar a allò que li demanava la Unió Europea.

El cas més famós va tenir lloc l'any 2000, quan a Àustria es va proposar de formar una coalició de govern que incloïa el Partit de la Llibertat (FPO), d'ideologia nazi i dirigit per Jörg Haider. La Comissió Europea va reaccionar contra aquesta possibilitat i va dictaminar un seguit de sancions efectives contra Àustria. Després de mesos de negociacions i de l'elaboració d'un informe sobre les polítiques del govern austríac, les sancions van ser aixecades, perquè es va entendre que s'havien rectificat els problemes més greus, relacionats amb el tractament dels refugiats, els immigrants i les minories nacionals.

El segon cas fou l'enfrontament de la Unió Europea i Hongria el 2012, quan aquest país va redactar una nova constitució i d'una llei de mitjans que atemptava clarament contra la llibertat d'expressió. La Comissió de Venècia del Consell d'Europa va identificar els principals problemes que tenia aquesta nova constitució i, tot seguit, la Comissió Europea va iniciar els procediments de sanció prevists en l'article 7.

Pocs mesos després, a Romania, va esclatar una crisi política amb l'elecció del primer ministre Víctor Ponta. La Unió Europea va veure amb preocupació un seguit de maniobres que involucraven tant el parlament com els tribunals i va amenaçar d'aplicar l'article 7 contra aquell país. Tanmateix, més tard es van elaborar uns informes que indicaven que la situació s'havia anat reconduint satisfactòriament.

Una mica abans, hi havia hagut el cas, a França, de l'expulsió de gitanos romanesos i búlgars pel govern de Sarkozy. L'executiu francès havia especificat que l'expulsió era de membres de la minoria rom (gitana). La Unió Europea va reaccionar indicant que aquella decisió era incompatible amb els valors democràtics de la Unió. No es posava en qüestió el dret d'un estat membre d'expulsar emigrants il·legals, però sí que es considerava que expulsar en massa membres d'una ètnia o d'una minoria nacional era completament contrari als valors democràtics europeus. El govern francès va rectificar i, tot i que ha continuat expulsant immigrants il·legals, ha tingut molta cura de no identificar-los com a membres de cap minoria.