ADVERTENCIAS

Baliga-balaga · 04/07/2015, 19:23

//*// Bon Cop de Falç //*//

Cita:

5/7: El catalanisme ha deixat de ser un moviment reactiu

VICENÇ VILLATORO | 04/07/2015 18:43

Segueix-me

Durant molts anys s’ha dit que els catalans en general només actuaven si se’ls trepitjava l’ull de poll. Que el catalanisme era més una reacció contra les agressions que una proposta de canvi. I que això portava a anar sempre a remolc: primer els altres fan i després tu reacciones. Des de fa un temps això ha canviat. El catalanisme ha passat a ser un moviment proactiu que marca l’agenda -des dels 11-S fins al 9-N- i és el nacionalisme espanyol el que va a remolc, a cop de reacció. Fins al punt que es planteja convocar les eleccions espanyoles en funció, reactiva, de la data de les catalanes. És tan gran aquest canvi en el catalanisme que hi ha hagut veritables trepitjades de l’ull de poll, i no han provocat cap reacció. Coses d’aquelles que dius: si fan això, hi haurà una resposta tremenda. Imputar el president de la Generalitat per posar les urnes. Aturar als tribunals les estructures d’estat. Intentar demolir la política lingüística a l’ensenyament. S’ha fet i no hem respost. Com si sentíssim ploure. Espero que per no anar a remolc, per fer en termes tenístics més punts de servei que restant. Però apuntant-s’ho. Per reaccionar tot de cop, allà on s’ha de fer: quan anem a les urnes.

http://m.ara.cat/firmes/vicenc_villatoro/juliol-catalanisme-deixat-moviment-reactiu_0_1388261176.html

Baliga-balaga · 05/07/2015, 01:24

//*// Ara és l'hora //*//

Cita:

L’únic camí per al sí

DAVID MIRÓ | 05/07/2015 00:00

Segueix-me

L’enquesta d’Òmnium és la primera bona notícia demoscòpica per al sobiranisme des del 9-N, i justament per això cal saber llegir-la. La primera conclusió és que demostra que si l’independentisme ha perdut suports ha sigut més per com s’estava conduint el procés que per un rebuig exprés a la idea de l’estat propi o un canvi de files massiu. I per això el missatge és que si es forja una candidatura unitària potent i transversal amb un projecte creïble al darrere, l’efecte és multiplicador perquè s’aconsegueix imposar la dinàmica plebiscitària a la resta d’actors. Per contra, si la unitat no és total i sincera, i es mantenen els tics partidistes, no només no sumaria sinó que restaria respecte a un esquema convencional de tres llistes. Per tant, que ningú s’enganyi: la tasca realment difícil comença ara. La diferència respecte a fa només uns dies és que les xifres indiquen que la “llista per la independència” no és una opció entre d’altres en disputa per maximitzar el vot sobiranista, sinó l’única que ofereix possibilitats reals de victòria.

http://m.ara.cat/politica/Lunic-cami-al_0_1388261313.html

Bump:

Cita:

Una nova política... centenària

XAVIER CASALS | Historiador | 05/07/2015 00:00

Segueix-me

L’expressió nova política és habitual per descriure la irrupció de nous lideratges, partits i formes d’acció. Aparentment tot és nou, però si analitzem els canvis produïts des d’una òptica històrica constatem com segueixen sent vàlids els tres grans vectors que han marcat la política catalana en el darrer segle.

Intervenir a Madrid

De Prat de la Riba i Pujol a les terceres vies d’Iceta i Duran

Des de l’origen, el catalanisme ha manifestat una forta pulsió intervencionista a l’Estat. El líder i principal ideòleg de la Lliga, Enric Prat de la Riba, ja va voler conciliar nacionalisme català i ambició de redissenyar l’Estat. Així, com ha analitzat Enric Ucelay-Da Cal, va encunyar una idea força de llarga durada: articular l’Estat com un imperi federat similar al d’Àustria-Hongria, Anglaterra o l’Alemanya unificada. Aquest cert imperialisme català permetia ser ultracatalanista i, alhora, preconitzar la reestructuració i modernització d’Espanya.

Aquesta pulsió intervencionista, però, no sols ha sigut catalanista, sinó també espanyolista: el cop d’estat que el 1923 va generar la dictadura de Miguel Primo de Rivera (vigent fins al 1930) el va incubar el magma del pistolerisme barceloní. Tanmateix, el 14 d’abril del 1931 la voluntat de redissenyar l’Estat es va palesar en sentit contrari, quan Francesc Macià va al·ludir a un Estat Català dins la Federació de Repúbliques Ibèriques. Tot i que aquesta federació no es va acabar de materialitzar, Joan B. Culla ha remarcat que durant la Segona República l’autonomia catalana va generar reaccions mimètiques arreu d’Espanya capaces de promoure un estat autonòmic de baix a dalt.

Restablerta la democràcia, el pujolisme va reflectir fidelment el dualisme de Prat de la Riba en relació a Espanya i el 1986 fins i tot va crear el fallit Partido Reformista Democrático, l’anomenadaoperació Roca. I quan, a partir del 2012, el gruix del catalanisme aposta pel secessionisme, els qui preconitzen la tercera via, com Unió, el PSC i ICV, han mantingut l’afany de canviar l’Estat. Ciutadans defensa reformar-lo, però des de l’espanyolisme.

Tres cultures polítiques

Catalanistes, espanyolistes i llibertaris segueixen presents

Tot i que avui els partits catalans conformen un vistós mosaic ideològic, en realitat reflecteixen la continuïtat de tres grans cultures polítiques configurades a inicis del segle XX: la catalanista, la llibertària i l’espanyolista. Així, al primer terç del segle XX, van emergir el moviment catalanista; un obrerisme que vivia entre l’anarquisme i el republicanisme d’Alejandro Lerroux, i un partit “ultraespanyol” del qual la Capitania General de Barcelona va esdevenir pal de paller. El catalanisme era ideològicament transversal (des de carlins fins a republicans o socialistes), l’espanyolisme bel·ligerant (destacaven lerrouxistes, militars i feixistes) i l’anarcosindicalisme s’estenia entre el proletariat urbà.

La seva interacció va derivar en una llarga alternança al poder a Catalunya entre catalanistes (1914-1923 i 1931-1939) i militars (el primoriverisme de 1923-1930 i el franquisme de 1939-1975). A la vegada, l’anarquisme volia fer la revolució (la seva gran hora va arribar amb l’esclat de la Guerra Civil) i va tenir complexes relacions amb el catalanisme, i a voltes va ser decisiu: sense la mobilització àcrata a les urnes del febrer del 1936 el Front d’Esquerres no hauria guanyat.

Avui aquestes tres grans cultures són al nostre substrat: el catalanisme articula el gran bloc, mudat en secessionisme; l’espanyolisme vehicula l’espai “constitucionalista”, i la cultura llibertària perdura en la CUP i l’“esquerra alternativa” (local, catalana i estatal). Aquesta última amb fronteres permeables amb el catalanisme i l’espanyolisme.

Insurrecció contra l’Estat

El catalanisme i els llibertaris comparteixen l’antiestatisme

Finalment, la dinàmica secessionista ha fet aflorar una pulsió insurreccional de caràcter cívic i polític, associada en gran mesura al fort arrelament de dues cultures antiestatistes: la catalanista (que vol un estat propi o estructures administratives alternatives a les estatals) i la llibertària, que és antiestatista i de vocació revolucionària.

El desafiament independentista d’Artur Mas al govern central té un antecedent clar el 1934 en els Fets del Sis d’Octubre, quan Lluís Companys va proclamar “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”. Al seu torn, la cultura anarquista ha generat un substrat àcrata ampli del qual Xavier Diez ha mostrat el vessant “individualista” (alliberament sexual, naturisme, antimilitarisme...). La seva força es va palesar des d’inicis del segle passat i va originar l’onada revolucionària del 1936. Va tenir una esplendor efímera a la Transició. Després es va diluir i va deixar un pòsit que ara perviu en dinàmiques assembleàries.

En la intersecció d’aquestes dues cultures antiestatistes s’ubicava una trajectòria centenària d’insurreccions cíviques: des del moviment cívic de la Solidaritat Catalana el 1906-1907 fins a les protestes “dels tramvies” dels anys cinquanta o les grans mobilitzacions del postfranquisme i la democràcia. I és que, en definitiva, la nova política té uns fonaments centenaris.

http://m.ara.cat/politica/nova-politica-centenaria_0_1388261293.html

Bump:

Cita:

Espanya, líder europeu en dèficit, renuncia a 3.000 M€ de l’IRPF

ÀLEX FONT MANTÉ | Barcelona | 05/07/2015 00:00

Segueix-me

El segon país amb més dèficit de tota l’eurozona ha renunciat a ingressar 3.000 milions d’euros anuals. Aquest és un dels resums possibles de la nova baixada de l’IRPF que ha anunciat aquesta setmana Mariano Rajoy. És la segona retallada d’aquest impost en només mig any, precisament quan falten pocs mesos perquè se celebrin unes eleccions generals que el mateix Rajoy vol evitar perdre.

Els diners que els ciutadans s’estalviaran seran més que benvinguts per a les seves butxaques en una època de salaris baixos com l’actual. El dubte és: ¿Espanya es pot permetre abaixar impostos? Quan es planteja aquesta pregunta als experts, la seva conclusió és que el que segur que no es poden abaixar són els ingressos. Per tant, el que es deixi d’obtenir per una banda s’ha de recuperar per una altra. I per què? Per dos motius: el primer, que Espanya té el forat pressupostari més gran de l’eurozona després de Xipre (sí: Grècia té menys dèficit). I segon, les últimes dades publicades per l’Eurostat, l’oficina d’estadística europea, tornen a situar Espanya entre els països que menys impostos recapten (també per sota de Grècia). Com comenta sovint Valentí Pich, president del Consell General d’Economistes, hi ha “un problema de recaptació brutal”.

L’impost sobre la renda és el més important de tots els que existeixen, ja que és el que aporta més ingressos a les arques públiques. Quan dijous Mariano Rajoy va anunciar la decisió d’abaixar-lo des d’aquest mateix mes, ho va justificar dient que la recaptació està anant millor del previst. No obstant, les dades mostren que els ingressos per IRPF es van estancar en el primer tram de l’any, precisament per la primera baixada d’aquest impost, aplicada a l’inici d’any. En concret, entre el gener i l’abril la recaptació per aquest impost va augmentar un ínfim 0,2% respecte a l’any passat. I això malgrat que la riquesa de les llars ha augmentat un 3%, principalment per la reducció gradual del nombre d’aturats.

Tenint en compte aquesta tendència, i que durant tot el segon semestre estarà en vigor la nova reducció anunciada per Rajoy, Espanya corre el perill que la recaptació de l’IRPF baixi al tancament de l’any. Això implicaria més problemes per reduir el dèficit (que l’any passat va ser del 5,8%) i, en últim terme, més deute públic per poder finançar aquest dèficit. La setmana passada el governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, ja va avisar de les dificultats que pot tenir l’Estat per reduir el dèficit aquest any.

El problema de la Hisenda espanyola, segons coincideixen els especialistes, és que els tipus impositius són alts però que, en canvi, la seva recaptació és més que modesta.

Les dades més recents que acaba de publicar l’Eurostat permeten comparar la pressió fiscal (ingressos sobre el PIB) de cada país i, un cop més, Espanya és a la cua. En concret, és el sisè país de la zona euro amb una pressió fiscal més baixa. Les dades, referents al 2013, situen Espanya en la mateixa posició que tenia un any enrere. Per sota seu només hi ha Portugal, Irlanda, Eslovàquia, Letònia i Lituània.

El tòpic diu que a Grècia no paga impostos ningú, però les dades diuen que allà la gent en paga més que a Espanya. La recaptació del país hel·lè ha sigut sistemàticament més alta des del 2008 (vegeu el gràfic). El fet que allà hi pugui haver més economia submergida no necessàriament ha d’influir en aquesta estadística, ja que el PIB ja es calcula incloent una estimació de l’economia en negre.

Entre el 2012 i el 2013 la pressió fiscal espanyola va augmentar mig punt percentual (va saltar del 32,7% al 33,2%), però continua lluny del seu màxim històric, el 37% que es va assolir l’any 2007, en plena bombolla immobiliària. Però ni tan sols aquell any Espanya va aconseguir situar-se en la mitjana europea.

En aquests moments, si l’Estat elevés la pressió fiscal fins a la mitjana de l’eurozona (41,3%), els ingressos augmentarien en més de 80.000 milions i s’eliminaria el dèficit d’un dia per l’altre. De tota manera, la reforma fiscal que va aprovar fa uns mesos el govern central no ataca la lluita contra el frau, una mesura que els experts consideren indispensable si algun dia es vol acostar la pressió fiscal als estàndards europeus.

http://m.ara.cat/economia/Espanya-europeu-deficit-renuncia-MEUR_0_1388261194.html

Baliga-balaga · 05/07/2015, 09:58

//*// Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena! //*//

Cita:

Nou mesos després del 9-N, el part és a punt

CARLES CAPDEVILA | 04/07/2015 23:09

Segueix-me

LA NIT DEL 9-N va ser una nit d’eufòria. D’aquelles que solen disparar la natalitat, perquè hi ha molt a celebrar. I aquest calorós mes de juliol fa just nou mesos; per tant, som a punt de saber quina cara tindrà el que allà es va engendrar. Han sigut nou mesos llargs i plens de confusió i de nervis. En alguns moments va arribar a semblar que l’embaràs era psicològic, que allò havia sigut un miratge, que no donaria cap fruit. Però no, el naixement serà els propers dies, i ja hi ha data de bateig, el 27-S. Ara som en la recta final, sortint de comptes i, segons algunes ecografies, seran trigèmins, d’altres parlen de bessons no idèntics, i alguns creuen que serà una sola criatura. Finalment s’ha optat pel part natural, i s’ha encomanat a la societat civil que faci de llevadora. Els ginecòlegs en algun moment han sospitat que caldria fer servir fòrceps, perquè hi havia la sensació que la criatura s’havia girat i no tenia cap ganes de facilitar el part.

Els embarassos poden arribar a ser tensos, perquè esperes i esperes, i et crees expectatives, i et vas imaginant la cara que tindrà, a qui s’assemblarà, què en dirà la gent. Tens molt temps per pensar-hi, massa. Però tothom que ha tingut canalla sap que en un moment tot es precipita. Trenques aigües, vénen les contraccions, que són doloroses, surten les criatures, fan el primer plor, els diem per primer cop el nom que havíem pensat, els veiem la cara i sabem que ja és ell o ella. I els estimes tal com són, i els protegeixes. I et desvius per ells. Tinc la sensació que en els propers dies es produirà el naixement, sabrem si és part múltiple o no, començaran les visites a la clínica i s’anirà veient si és o són les llistes més boniques del món.

http://m.ara.cat/firmes/carles_capdevila/Nou-mesos-despres-part-punt_0_1388261251.html

Baliga-balaga · 05/07/2015, 18:59

//*// Donec Perficiam //*//

Cita:

No és país per a inversors

FERNANDO TRIAS DE BES | 05/07/2015 17:46

Segueix-me

L’any 2013 el govern espanyol va suspendre per reial decret, de forma unilateral, les primes promeses a les empreses d’energies renovables. El PP va considerar-les insostenibles. Molts inversors internacionals no van ser avisats. Van perdre milers de milions. Un directiu que defensava els interessos d’un fons d’Abu Dhabi em va explicar la seva reacció: “Perdrem el que vam invertir, però no oblidarem. No tornarem mai més a Espanya”.

Ada Colau va suspendre la setmana passada la concessió de llicències turístiques. Trenta projectes s’hi han enganxat els dits. Els grups internacionals compradors de la Torre Agbar o de l’edifici del Deutsche Bank a la Diagonal són alguns dels afectats. Emin Capital, per exemple, va pagar 250 milions per l’antiga seu d’Agbar.

Podríem omplir aquest diari amb casos similars. D’això se’n diu inseguretat jurídica. Els inversors fugen dels llocs on les lleis canvien de la nit al dia amb caràcter retroactiu (cas de les renovables) o sense prorrogar als actuals inversors el marc jurídic en què van basar les seves decisions.

Òbviament les lleis i normes es poden canviar. No discuteixo les decisions adoptades, sinó la manera com les prenem. S’ha de ser molt cautelós amb aquells que aposten per nosaltres basant-se en un marc jurídic determinat. Formes de fer-ho: suspenent la concessió de llicències a noves sol·licituds però no per a les que estan en marxa.

Però hauríem de reflexionar seriosament sobre tants canvis legals cada cop que es produeix un canvi de partit al poder. Al Regne Unit, hi ha lleis que no es poden tocar, governi qui governi, durant molts anys: principalment les fiscals i les educatives. Es tracta de donar estabilitat jurídica als inversors i a la joventut, ja que els britànics consideren que de tots dos col·lectius en depèn el futur d’un país.

http://m.ara.cat/opinio/No-pais-inversors_0_1388861101.html

hotmail2866 · 05/07/2015, 19:30

aniversaris

Enguany celebrem dos aniversaris ben destacats per els catalans
Els25 anys de la mort d uns dels nostres novel-llistes mes llegits a part de patriote Manuel de Pedrolo
Els 20 que Ovidi Motllor va decidir marxar
No os olvidem

Baliga-balaga · 06/07/2015, 01:38

Donec Perficiam

"Puta Catalunya", sí. "Independència", no

"No és, doncs, Catalunya qui polititza l’esport, l’esport està polititzat perquè els estats –amb la UEFA i la FIFA al seu servei–, l’han convertit en una apologia de si mateixos"

Víctor Alexandre

L’expedient sancionador que la UEFA ha obert al Barça per l’exhibició d’estelades en la final de la Champions, a Berlín, és tan esperpèntic que faria riure si no fos, alhora, una mesura que mostra els esquemes totalitaris d’aquest organisme. Un organisme que, com han denunciat alguns exfutbolistes, constitueix una “màfia esportiva” només comparable a la FIFA. Ambdós estaments, amb càrrecs que es perpetuen durant generacions i amb d’altres que delinqueixen obertament, han esdevingut el negoci corromput d’una elit mancada de principis ètics que se serveix del futbol en benefici propi. I com que entre corruptes i totalitaris sempre hi ha bona entesa, s’entén que les pressions del govern espanyol a la UEFA contra Catalunya hagin trobat oïdes receptives.

La llibertat d’expressió és el gran enemic dels corruptes i dels totalitaris. Li tenen pànic, perquè els desemmascara i els inhabilita. L’Estat espanyol, amb la llei mordassa, que és una llei netament feixista, i l’assetjament a la cultura, amb taxes abusives que la impossibiliten, és al·lèrgic a la llibertat d’expressió. Llevat, és clar, que aquesta s’utilitzi en favor del racisme, de la xenofòbia o del supremacisme espanyol. Per això en els camps de futbol espanyols es poden exhibir banderes feixistes, es poden mostrar símbols que tenen al darrere milers de crims contra la humanitat i es pot cridar “puta Catalunya” sense que s’obrin expedients, sense que s’imposin sancions i sense que es tanquin estadis. I per idèntica raó la policia espanyola pot apallissar catalans portadors d’estelades amb la mateixa brutalitat amb què els esclavistes apallissaven negres insubmisos.

Parem atenció en el missatge del govern espanyol, a través del president del Consell Superior d’Esports, Miguel Cardenal, en fer-se públic l’expedient al Barça: “La sanció és lògica. És una crida a Catalunya, perquè deixi d’utilitzar políticament l’esport”. Déu n’hi do. Els totalitaris parlen així, tant per boca pròpia com per boca de l’Estat que els paga. Exhibir banderes espanyoles no és delicte, exhibir l’estelada sí; dir-se selecció nacional espanyola és positiu, dir-se selecció nacional catalana és negatiu; imposar la identitat espanyola és democràcia, defensar la identitat catalana és provocació; cridar “puta Catalunya” és llibertat d’expressió, cridar “independència” és violència; instituir l’audició d’himnes nacionals als estadis és esport, xiular l’himne d’estats que esclafen pobles, cultures i llengües és política.

Espero que els mitjans de comunicació catalans no triguin a localitzar Anna Bordiugova, la dona ucraïnesa que constitueix el punt de partença de l’expedient de la UEFA. N’hi haurà prou d’entrevistar-la per veure l’escandalós muntatge que s’amaga darrere seu, començant pel detall que els ordidors de la trama no van preveure i que els delata: les imatges del senyal internacional, que estaven controlades pel govern espanyol, van manipular la realitat amagant les estelades i els crits d’independència per tal que els espectadors d’arreu del món no se n’assabentessin. Evidentment, els comentaristes de les respectives televisions podien fer-ne esment, és clar, però l’espectador no veia res. Només TV3 va mostrar fidelment el que passava al camp. Qui és Anna Bordiugova? Qui hi ha darrere seu? Qui la utilitza com a testaferro? Quines prebendes hi ha pel mig? No cal ser cap llumenera per apuntar a les clavegueres de l’Estat espanyol, començant pel ministeri d’Afers Exteriors, però l’expedient totalitari de la UEFA és tan greu que cal que anem fins al fons.

Fixem-nos també en la relliscada de Miguel Cardenal, en barrejar les estelades de la final de la Champions, a Berlín, amb la xiulada al rei i a l’himne espanyols en la final de Copa, a Barcelona. Li preguntaven per l’expedient de la UEFA, relatiu al 6 de juny, i ell contestava blasmant el president Mas i la xiulada del 30 de maig. Saltava a la vista que l’expedient de la UEFA estava induït pel govern espanyol com a rabieta per la humiliació soferta al Camp Nou. També era una altra relliscada que Cardenal, tot i saber que no n’hi havia cap, de sanció, digués que “la sanció és lògica”. Un expedient no és cap sanció. Les ganes que ho fos, doncs, el van trair de nou. I és que si hi ha un Estat al món que polititza l’esport fins al paroxisme, és l’Estat espanyol. Just ara n’hem tingut una mostra amb l’escandalosa manipulació de la Federació Espanyola de Bàsquet per impedir –en favor del Perfumerías Avenida, de Salamanca– que l’Unigirona, campió estatal femení, pugui accedir directament a la fase de grups continental, com està reglamentat. Si el sol fet de no tenir un Estat ja perjudica l’existència de Catalunya, tenir un Estat en contra la fa senzillament impossible.

No és, doncs, Catalunya qui polititza l’esport, l’esport està polititzat perquè els estats –amb la UEFA i la FIFA al seu servei–, l’han convertit en una apologia de si mateixos. El mateix Miguel Cardenal n’és la prova. Què hi fa, si no, un polític al capdavant de l’esport? Diguem-ho clar: el comportament del públic català als estadis de futbol és un dels més cívics del món –“excel·lent i sense cap ús pirotècnic ni càntics discriminatoris”, va dir el delegat de la UEFA a Berlín en el seu informe– i els intents de criminalitzar el Barça i Catalunya són propis d’un Estat que encara es regeix per principis franquistes, que és pràcticament analfabet en cultura democràtica i que, si pogués, aplicaria la llei antiterrorista a tots els catalans que tenim una estelada al balcó de casa. La UEFA, per tant, haurà de decidir si és un organisme democràtic i respectuós amb els Drets Humans o si es posa al nivell caspós de l’Estat Espanyol i criminalitza l’estelada, que és una bandera perfectament legal, i la llibertat d’expressió. Recordem, oi, què feia el feixisme amb la llibertat d’expressió? Doncs si hem arribat al punt en què cridar “independència” en un estadi és delicte, és que el feixisme té a les seves mans el control de l’esport.

http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/07/_puta_catalunya_si._independencia_no_110492.php

Baliga-balaga · 06/07/2015, 08:59

//*// Bon Cop de Falç //*//

Cita:

El problema no és l’estelada

GUILLEM SANS | 05/07/2015 20:12

Segueix-me

Al Chiringuito de Jugones de La Sexta van estar comentant amb aquella alegria la sanció de la UEFA al Barça per la presència d’estelades a la final de la Champions a Berlín. Com sabem, no els agrada barrejar política i esport. A ells mai, que són apolítics i no nacionalistes.

José Antonio Martín Petón lamentava que una part dels culers, els que porten les estelades, tenen “segrestat” el club davant els dos terços que no ho són. Home, segrestar és un verb força lleig i em consta que és un delicte. Segons ell, la majoria dels aficionats del Barça són espanyols i, per tant, és un insult la presència d’estelades quan juga l’equip. S’ha preguntat mai d’on són majoritàriament els socis del Barça, que són els que paguen les quotes? Em temo que la resposta no li agradaria. “Aquestes banderes són anticonstucionals i està molt bé sancionar-ho perquè s’acabi la barra lliure”, deia tot excitat Tomás Roncero. “Si hi ha estelades es paga!”, i afegia: “Que haguessin tret banderes espanyoles, que era la final d’un equip espanyol”. I Roncero, sense saber-ho, va destapar tot el pastís quan li va dir a Carme Barceló que la pròxima vegada portessin banderes espanyoles juntament amb les estelades i així no hi hauria sanció. I llavors t’adones que el que els rebenta no és l’estelada. El que els rebenta de debò és que no hi hagi banderes espanyoles quan juga el Barça. I llavors el seu discurs de no barrejar política i esport se’n va en orris pels seus propis arguments.

La veterana Paloma Gómez Borrero, aAmigas y conocidas de TVE, va carregar fort contra les celebracions que s’han fet aquests dies a Madrid amb motiu del Dia de l’Orgull Gai. Segons Borrero, “l’exhibicionsime i el mal gust s’haurien d’eliminar, de veritat”. “S’han de respectar unes normes i no es pot provocar”, afegia visiblement incòmoda. “A tu què et provoca? ”, la va interpel·lar una altra tertuliana. I Borrero no va saber què respondre i es va limitar a afirmar que “hi ha moltes coses que no agraden a molta gent”. Més tard va confessar que li molestava profundament que hi hagués participants que es disfressessin de “monges, capellans i bisbes” i que “la provocació per protestar no val”. Isabel San Sebastián es va posar ràpidament al seu costat perquè “hi ha molta gent a qui li molesta i tinc molts dubtes que els beneficiï”. Segons San Sebastián, “el que molesta és que la reivindicació és massa exhibicionista i excessiva” i rematava que “els heteros no fan gala de la seva sexualitat”.

És de suposar que tant Borrero com San Sebastián estarien encantades que la Festa del Orgull Gai se celebrés en la intimitat. Seria una gran notícia, perquè llavors voldria dir que per fi s’ha arribat a la normalitat i que l’homofòbia haurà desaparegut de la nostra societat de manera definitiva.

http://m.ara.cat/firmes/guillem_sans/problema-no-lestelada_0_1388861126.html

Tunel · 08/07/2015, 11:51

Llista Unitària Civil?

Dies decisius.....

hotmail2866 · 08/07/2015, 16:09

Durán

Unió abandona el govern El Dur.an abandonará el luxe del Majestic ya costará motl més

Baliga-balaga · 09/07/2015, 13:48

Visca Catalunya Lliure!!!

Cita:

Demagògia grega i demagògia catalana

«Que deixin de parar la mà a la UE i l’FMI, que facin fallida i que tornin a engegar amb aquest sistema econòmic tan avantguardista»

Francesc Puigpelat | Actualitzat el 09/07/2015 a les 00:02h

Syriza té moltes més coses en comú amb l’esquerra catalano-espanyola (és a dir, Iniciativa i Podemos) del que pugui semblar a primer cop d’ull. Tots són extrema esquerra i en practiquen la demagògia habitual, però en tenen un ració extra: la que fa referència a les seves relacions amb la UE i Espanya, respectivament.

M’explicaré. Per què Alexis Tsipras és un demagog? Perquè intenta vendre un projecte que és manifestament impossible: mantenir Grècia dins de l’euro i la UE, alhora que es nega a acceptar-ne les normes més elementals. La gran mentida de Tsipras és haver explicat que es poden rebutjar les polítiques d’austeritat pactades pels governs europeus a Brussel·les i, alhora, seguir pertanyent al club de Brussel·les. I això és manifestament impossible.

Que Tsipras i Varufakis afirmen haver descobert la sopa d’all. Diuen que poden mantenir a Grècia amb uns serveis socials com els d’Holanda, alhora que tenen una economia amb la productivitat de la de Nigèria. Això fóra Disneylàndia econòmica. És possible? Diuen que sí. I la majoria dels grecs semblen empassar-s’ho. Molt bé, doncs. Que deixin de parar la mà a la UE i l’FMI, que facin fallida i que tornin a engegar amb aquest sistema econòmic tan avantguardista. Veurem si funciona. Ara: el que no poden fer és voler aplicar-lo dins de la UE i cobrant de la UE.

L’esquerra catalano-espanyola parteix d’una demagògia anàloga: pretendre que Catalunya pot esdevenir el paradís de les polítiques socials i de l’ecologia, mentre regala 15.000 milions d’euros anuals a Espanya. Aquesta és la versió de la Disneylàndia econòmica de l’esquerra espanyolista. I s’ha de dir ben alt i ben clar que això és impossible. És demagògia de la pitjor mena perquè els números, simplement, no surten. Què passa, doncs, amb Podemos e Iniciativa? Que tenen por de plantar cara a Espanya, perquè el seu suposat tarannà revolucionari s’acaba quan topen amb els poders fàctics reals, que no són a Barcelona, sinó a Madrid.

Joan Herrera juga a la mateixa demagògia de Tsipras. És molt fàcil: no es pot ser alhora a l’església i repicant les campanes. No es pot alhora ser el profeta del progressisme i practicar una submissió abjecta a l’Espanya de Rajoy, Sánchez i l’Íbex 35. No es pot regalar cada any el 8% del PIB a Espanya i convertir Catalunya en Disneylàndia.

http://www.naciodigital.cat/opinio/11165/demagogia/grega/demagogia/catalana

Bump:

Cita:

Creure en Espanya

«La casta funcionarial, judicial, militar, empresarial, eclesiàstica i mediàtica és l’única interessada a no modificar l’estat de coses actual»

Josep-Lluís Carod-Rovira | Actualitzat el 09/07/2015 a les 00:01h

Fins als nostres dies, Espanya ha demostrat ser intolerant amb el pluralisme, al·lèrgica a la diversitat i bel·ligerant contra la diferència. La seva història no és més que la crònica d’una obsessió per a establir l’uniformisme en els territoris del seu estat. Començà amb la uniformitat religiosa, de manera que jueus i musulmans van ser-ne expulsats massivament, mentre que els que van tenir menys sort van ser cremats a la foguera per les seves conviccions religioses, afegint-hi, a més, els protestants. A partir dels decrets de nova planta, el segle XVIII, es promogué l’uniformisme lingüístic, jurídic, universitari i administratiu, i ja més endavant polític, esportiu i simbòlic, fins arribar a configurar la realitat actual on tan sols hi ha espai per a una nació, una llengua, una bandera, una selecció i una religió. Els àmbits de vida que puguin existir per a les nacions altres que l’espanyola són, sempre, si no marginals, sí d’una plenitud força menor a aquella de què disposa la nació espanyola com a tal.

Durant dècades, durant segles, hi ha hagut qui ha cregut, entre nosaltres, que podria existir una manera més còmoda per als catalans de pertànyer a l’estat d’Espanya que aquella que sempre havíem conegut i patit. Hi hagué qui, durant molt de temps, sostingué que calia participar en el govern espanyol o, si més no, intentar influir-hi perquè aquest adoptés mesures més sensates i modernes, en particular en relació al món socioeconòmic, amb l’objectiu de no continuar castigant el progrés del país i el seu creixement econòmic. Fins i tot semblava que Madrid decidia la política i Catalunya hi aportava els criteris econòmics més actuals, amb una dinàmica més europeista, de manera que, sovint, el ministre d’Indústria de torn acostumava a ser català, amb Alfons XIII, amb la República, amb Franco, amb el PSOE o amb el PP. Però, de fet, suposant que això fos cert algun cop, aquesta situació ja ha deixat d’existir. Madrid, com a sinònim d’Espanya, ja fa temps que s’ho fa tot i que decideix sobre tot, sobre l’economia i sobre la política i, a més, competeix directament amb nosaltres, utilitzant a benefici seu i contra nosaltres tots els mitjans i instruments de què disposa el seu estat.

Els sectors més dinàmics de la nostra economia pateixen el resultat d’aquesta concepció uniforme i centralista de l’Estat, on tot està pensat des de Madrid i per a Madrid, des la creació d’infraestructures radials, la negació del corredor mediterrani per a treure rendiment positiu de l’àrea més dinàmica i exportadora o l’adopció de mesures molt allunyades d’allò que, realment, li cal al teixit productiu català. I això afecta l’àmbit de les infraestructures, la recerca, la innovació, el comerç internacional, la fiscalitat, la creació d’ocupació, etc. Un país amb història, tradició i cultura industrial, així com neguit exportador i talent creatiu, no pot ser dirigit per polítiques molt allunyades d’aquests valors i d’aquesta realitat.

Allà, però, on més perjudicial ens resulta la pertinença a l’estat d’Espanya, és en l’àmbit social. La sagnia permanent que significa l’aportació catalana a Espanya, en forma d’impostos, amb el vergonyós, injust i insuficient retorn posterior, comporta que siguin la gent treballadora, els sectors populars i les classes mitjanes, els més perjudicats per la nostra pertinença a Espanya. Per això, com ja fa un segle assegurà a Madrid el dirigent sindical Salvador Seguí, el Noi del Sucre, són aquests sectors socials majoritaris els que es veurien més beneficiats de la desconnexió amb Espanya, la millor manera de dur a la pràctica mesures positives en l’àmbit de la salut pública, l’atenció a la gent gran o dependent, l’habitatge, la creació de llocs de treball, la cobertura educativa adient, l’abaratiment i millora del transport públic, etc. En canvi, la continuïtat de Catalunya a l’estat espanyol en beneficia les elits extractives, tota la casta privilegiada que viu de l’esforç i el sacrifici català per a mantenir, simultàniament, mesures permanents anticatalanes en tot els àmbits.

La casta funcionarial, judicial, militar, empresarial, eclesiàstica i mediàtica és l’única interessada a no modificar l’estat de coses actual. Per això resulta incomprensible que, en ple segle XXI, hi hagi qui ens demani de creure en Espanya, com a solució als nostres problemes, quan resulta que, de fet, Espanya és el nostre problema. Per això és inacceptable que, des de posicions pretesament d’esquerres, hi hagi qui pretengui ajornar la nostra decisió definitiva, un cop i un altre, amb l’anunci d’una altra Espanya que no existeix i que ningú a Espanya no ha tingut mai la imaginació i la voluntat que pogués existir. Si hi ha, avui, una revolució civil i pacífica imaginable, si hi ha un canvi democràtic possible, aquest es diu independència de Catalunya. Continuar fent-nos creure en Espanya és un frau polític, una condemna a l’agonia nacional i una agressió directe als interessos de la gent treballadora. Espanya ja sabem com és. I Catalunya també sabem com ens la imaginem i com la volem: lliure, justa i culta. Res a veure, doncs, amb continuar ofrenant glòries a Espanya, siguin de dretes, siguin d’esquerres...

http://www.naciodigital.cat/opinio/11166/creure/espanya

hotmail2866 · 09/07/2015, 15:44

punset

La " señorita "Punset :Abandonar llenguas universals com l'espanyol per recuperar una llengua minoritaria (valencia) pot ser molt emotiu pero es poc útil per trovar feina
Ella com al seu amic el imputat señor Cañas no tenen problema per trovar feina gracies a Ciudadanos

Tunel · 09/07/2015, 19:56

I en Ros? Ara pacta amb C's a la Paeria.

Ell i en Duran els dos grans vividors catalans de la política catalana.

hotmail2866 · 09/07/2015, 20:50

grecia

Isona Passola:
Mireu Grecia després dels resultats a les urnes Europa negocia i espera
Xavier Sala Martí:
les amenaces de Rayoy, Margallo,Soraya,etc no son creibles el gran perdedor del referèdumgrec ha estat lestratecia de la por d´Espanya

Baliga-balaga · 10/07/2015, 13:15

Visca Catalunya Lliure!!!

Cita:

L'eix territorial

«Des d’Osona i des d’arreu de Catalunya s’evidencia que la nova política és la independència»
Jordi Serrat | Actualitzat el 05/07/2015 a les 00:01h

Una de les idees repetides per alguns comentaristes i també pels líders de Podem és que la nova política neix i arriba primer a les grans ciutats que a la resta del país. Amb aquest discurs simplista, recolzat per la victòria simpàtica d’Ada Colau a Barcelona, ens volen fer creure, de manera indirecta, que els pobles o les ciutats petites estan poblats per mentalitats més endarrerides, que els costa de pujar al suposat tren de la modernitat.

Contràriament a aquest discurs urbanita, crec que la nova política catalana va néixer en un poble. Arenys de Munt. Va ser en aquest municipi del Maresme on es va fer, el 13 de setembre de 2009, la primera consulta independentista i on va arrencar un moviment popular, de baix a dalt, sense precedents a Europa, que s’ha estès per tot el territori fins arribar a Barcelona. Un moviment que va culminar el 9-N amb 1.861.753 vots a favor de la creació d’un estat català i només 104.760 en contra.

Quan parlo de nova política em refereixo, per raons òbvies, a tot el procés engegat a favor de la independència. ¿Existeix res més nou que voler construir un país nou?, ¿existeix res més nou que desafiar la legalitat, tal com es va fer el 9-N per reclamar participació i democràcia?, ¿existeix res més nou que construir una república catalana i superar institucions anacròniques com la monarquia o el Tribunal Constitucional?, ¿existeix res més nou que fer tot això sense trencar un vidre, donant-nos les mans des de La Jonquera fins a les Terres de l’Ebre, amb un somriure al llavis i sense anar en contra de ningú?

Des d’Osona i des d’arreu de Catalunya s’evidencia que la nova política per decidir-ho tot és la independència. Per descomptat que en la construcció d’un nou país lliure cal posar, i de manera molt principal, els temes socials a la taula. Sense oblidar que la tradició de l’activisme del tercer sector ha bastit iniciatives de tota mena al territori. ¿Quantes mobilitzacions en contra de les retallades han començat en reunions d’escoles o en plataformes de l’entorn local?, ¿quantes marees taronges s’han organitzat en l’àmbit veïnal, també de pobles o ciutats mitjanes i petites? La resposta és que són moltes les lluites pels drets socials a Catalunya que van acompanyades, sense complexos, de la bandera estelada.

En aquest context, la pregunta és clara: ¿per què els cronistes no es cansen de retreure al nacionalisme català que sigui incapaç d’arribar bé al cinturó barceloní, castigat per l’atur juvenil i la crisi?, ¿que no veuen que l’anàlisi no va per aquí? A la Catalunya comarcal del rerepaís, i més endins, ni el PP, ni C’s ni Podem –de moment- no rasquen bola. En canvi, a Barcelona, Trias ha estat quatre anys alcalde, ERC té alcaldies i regidors en àrees ben urbanes, i la CUP puja.

D’altra banda, Ciutadans és l’exemple més estrepitós de fracàs electoral territorial. Després de 10 anys d’existència no ha aconseguit ni una sola alcaldia a Catalunya. Ni una! ¿Això és la nova política? ¿Rivera és l’home que vol reformar l’Estat si ni tan sols és creïble a casa seva? La raó que explica aquesta manca de presència homogènia és l’aire superb d’aquells que menyspreen la gent. Com la senyora Carolina Punset (C’s) quan va considerar el català “un retorno a la aldea”. O quan Albert Rivera diu que cal acabar amb les lluites “pueblerinas”. ¿Quantes vegades hem aguantat la rialleta dels que diuen: “¿A Vic sou molt catalans, no?” [sic]. I, de seguida et parlen del fuet o dels tòpics folklòrics de sempre.

La diferència entre l’independentisme i l’unionisme és l’eix territorial, entès per saber posar en valor tant el vot metropolità com el vot d’àrees demogràficament menys massificades. No oblidem que ERC té més vots, en nombre absolut del seu total (no relatius), al cinturó de Barcelona que en comarques més rurals i que la CUP, per exemple, té regidors a Barcelona i l’alcaldessa a Berga. En canvi, els unionistes, tret del PSC que històricament és el partit dels ajuntaments, sembla que només [...]

http://www.naciodigital.cat/opinio/11143/eix/territorial

Bump:

Cita:

Lleida és un gran exemple

Fa sis dies que Miquel Iceta va rebutjar la idea d'un front espanyolista a les eleccions del 27-S, perquè --va dir-- ell propugnava un acord de les 'forces progressistes', entre les quals es negava a incloure Ciutadans. Va ser a la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya.

En canvi, ahir Àngel Ros va anunciar un 'acord de govern' a la Paeria de Lleida entre Ciutadans i PSC. Si he posat cometes a 'acord de govern' és perquè sembla més una 'rendició de govern', una submissió del PSC a Ciutadans, malgrat el resultat electoral, que no pas res més.

I quina és la clau d'aquest acord? Combatre l'independentisme i fins i tot el catalanisme del qual Ros es reclamava hereu i, en alguna ocasió, paladí i tot.

El text de l'acord té nou punts inconcrets sobre qüestions econòmiques i socials --que pràcticament no diuen res-- i quatre de ben concrets i clars sobre la 'lleialtat institucional', que són les mesures contra el catalanisme, inclosa una revisió més que sorprenent del reglament lingüístic municipal.

L'acord, insòlit a Catalunya, ha mogut una enorme polèmica. Però realment ens n'hauríem d'estranyar? De Ros, difícilment pot estranyar-ne res. Ara, la qüestió no és pas aquesta. La pregunta és si ens hauria de sorprendre que PSC i Ciutadans siguen capaços de superar enormes diferències ideològiques per sumar, basant-se en el factor nacionalista (espanyol), davant l'evidència que vivim un moment clau de la nostra història.

És clar que si ens preguntem això la resposta a la pregunta serà una altra pregunta més difícil de respondre: com és que ells són capaços de fer-ho tan planer mentre nosaltres posem tants entrebancs a allò que és obvi?

http://www.vilaweb.cat/editorial/4429301/lleida-gran-exemple.html

Baliga-balaga · 11/07/2015, 10:10

//*// Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes! //*//

Cita:

5 dies decisius en un procés que fa 5 anys

CARLES CAPDEVILA | 10/07/2015 20:49

Segueix-me

CONTEXT. Aquest divendres ha fet 5 anys del 10-J, la primera de les grans manifestacions, la que marcava un nou cicle més ambiciós. En la foto global, no s’ha parat d’avançar.

TRAVES. Ara el procés viu un moment de màxima pressió i complexitat. Cal recordar que és per la impossibilitat de fer un referèndum pactat. No és un caprici voler fer coses originals, la creativitat ve obligada pel NO rotund a tot.

LLISTES. El sobiranisme continua sent l’únic projecte, i té tots els números per ser majoritari, si troba la manera de fer sumar tots els seus vots. Aquest encaix no és gens fàcil, ve derivat de la negativa a fer el referèndum normal, i busca com fer possible la confluència.

IL·LUSIÓ. Vaig escriure fa temps que està hibernant. Que no vol dir que hagi desaparegut. De moment ni l’onada de calor l’ha fet revifar del tot, però hi ha molta gent amb ganes que arribi una solució que permeti recuperar-la de cara al setembre.

NEGOCIACIÓ. ¿Recordeu quan es van posar d’acord per a la pregunta del 9-N? El millor no va ser l’acord, les concessions de cadascú. El millor va ser la discreció, cap ús dels mitjans per debilitar rivals, i la manera que tots els signants van considerar la pregunta com la millor. I ho era perquè la millor sempre és la que és possible.

ESPERIT. No sabem si aquest cop trobaran la inspiració per desencallar un embolic considerable amb una proposta que per força ha de ser original, però també ha de ser factible, i ha de permetre sumar.

FINAL. Queden pocs dies per al desenllaç. Que no serà definitiu, és una etapa més, però ha de permetre desfer un nus que comença a ser massa fort i a estrènyer massa.

http://m.ara.cat/firmes/carles_capdevila/dies-decisius-proces-que-anys_0_1391860887.html

Bump:

Cita:

300 anys de conversió del Regne de Mallorca en capitania general. Motiu de celebració?

GUILLEM MORRO | 11/07/2015 00:00

Segueix-me

La Capitania Militar de Balears ha anunciat tot un seguit d’activitats per celebrar la instauració de la capitania general imposada a Mallorca arran de la conquesta borbònica. Caldria fer un poc de memòria històrica per avaluar quin rerefons hi ha en una tal commemoració. El Regne de Mallorca, abans de 1715, gaudia d’un sistema de representació política semblant -tret del sufragi universal- al de l’actual Congrés dels Diputats espanyol. En el si del Gran i General Consell, hi cabien tots els estaments (cavallers, ciutadans, mercaders, menestrals i forans) i els temes d’interès públic que requerien l’esforç i afectaven la butxaca de tots es debatien i resolien per majoria de vots: “lo que la major part aprova, la solemne autoritat aferma” (segle XV).

Les autoritats mallorquines eren sobiranes en tot allò referit a la imposició, captació i gestió dels recursos tributaris. La dominació borbònica suposà la derogació de les nostres institucions d’autogovern centenàries (vigents d’ençà que el rei Jaume I va crear el Regne de Mallorca) i la conversió d’aproximadament el 70% dels tributs municipals en drets reials; això vol dir que els impostos més importants pel seu volum (sal, duanes, tabac...) foren apropiats per la nova administració borbònica. Uns doblers que a partir d’aleshores farien un viatge d’anada a Madrid però no de tornada. Poc temps després s’hi afegí la talla anual (contribució directa) de 32.000 pesos (=38.400 lliures mallorquines).

L’estanc de l’aiguardent privà molts de jornalers mallorquins d’una substància necessària per recobrar les forces que una molt deficient alimentació no els permetia, atès l’espoli fiscal que va subseguir la conquesta borbònica. L’impost del vi, de nova creació, fou commutat per una aportació anual de 63.000 lliures. Si a finals de la guerra de Successió (1714-1715) els doblers pagadors per Mallorca a l’erari reial oscil·laven entorn d’unes 70.000-75.000 lliures, l’any 1758 (43 anys després d’implantat el règim borbònic) aquesta xifra s’havia gairebé quintuplicada (=317.113 lliures).

Què és doncs el que s’ha de celebrar? Una conquesta manu miltari i l’abolició de totes les constitucions i llibertats dels mallorquins i eivissencs? Vegem algunes de les instruccions del rei borbó al comandant de la força francoespanyola, el general D’Asfeld, sobre l’ocupació de Mallorca:

“4º.- Se publicará también otro bando para que todos sepan que cualquier Castillo o Casa fuerte que se mantuviere en defensa, será quemada y deshecha hasta los cimientos, y toda la gente que se encontrare dentro será ahorcada, y si los dueños de dichas Casas (aunque no se encuentren en ellas) tienen parte en las prevenciones de su defensa, serán castigados como si estuviesen en ellas y sus bienes confiscados sin remisión.

5º.- Todo lo que se diere a entender así será sin detenerse un instante en la empresa de Alcudia, a la cual marchará el caballero d’Asfeld con la mayor diligencia por si fuere posible cortar a la guarnición y sus Pueblos cualquier socorro, comunicación o prevención más de la que tuvieren al tiempo del desembarco.

6º.- Circunvalada la Plaza se llamará al Comandante de ella para que se le de a entender, y a toda la guarnición y Pueblos, así en voz como por edictos impreso y repartidos a todos en el mayor numero que fuere posible, que si dentro de dos dias no rinde a plaza se ahorcarán, y toda la guarnición se pasará a cuchillo sin remisión, y se abandonará la Villa y su Pueblo al saqueo; y que al contrario, si dentro del dicho término de dos dias se rinden, se dará licencia a toda la guarnición para que se retire adonde le pareciere fuera de la Isla y Dominio de S. M. si no toman partido en las tropas del Rey, concediéndoles desde ahora sus vidas y haciendas.

7º.- Pasados estos días sin que se rinda la Plaza a la obediencia del Rey debajo de estas condiciones, se abrirá trinchera, y se formará el sitio de manera que con los más vivos y rigurosos esfuerzos se pueda reducir y castigar conforme a lo mandado en el artículo precedente, a fin de que sirva de ejemplar a la de Palma.

8º.- Reducida esta Plaza de Alcudia y guarnecida de gente competente para su seguridad y la del depósito de víveres y municiones que hubieren desembarcado, pasará el caballero d’Asfeld con las mayores fuerzas a formar el bloqueo de la plaza de Palma, de manera que no tengan comunicación alguna con la tierra de aquella isla...”.

Molts de mallorquins foren bandejats, altres moriren en defensa de les seves constitucions i llibertats.

http://m.ara.cat/premium/cultura/Regne-Mallorca-capitania-Motiu-celebracio_0_1391860919.html

Baliga-balaga · 12/07/2015, 01:03

Visca el Barça!!!

Cita:

NO QUIERO SER INDEPENDENTISTA

08
JUL
2015
NO QUIERO SER INDEPENDENTISTA
by : José Luis Trujillo
comment : 1

Yo no quiero ser independentista, no lo he querido nunca. He vivido la parte final y no por ello menos trágica de la dictadura del caudillo, cuyos descendientes campan aún por sus anchas en este País en donde no puedes ondear banderas salvo que sean nacionales con o sin aguilucho que tanto da, o que las esvásticas, penalizadas en toda la Europa democrática, aquí sean sólo travesuras de cadetes fachas.

He pasado una transición en la que las autonomías periféricas cedieron más que nadie por miedo a las consecuencias de una falta de acuerdo, donde un presidente, el cual no salió mal del todo a pesar de haber sido Jefe del Movimiento, fue escogido sin elecciones y seleccionado por el Rey sustituto de Franco que ya dijo que lo dejaba todo atado y bien atado. Y se montó una constitución votada por amplia mayoría, a la que curiosamente los que menos la apoyaron fueron aquellos que ahora la defienden a ultranza y que como se ha visto sólo se puede rectificar para salvaguardar los intereses de esa España que es sólo la suya.

Voté con ilusión a un partido socialista que presentaba en su programa, entre otros planteamientos, la constitución de la República española y la defensa de la autogestión de los pueblos, además de declaraciones enérgicas sobre el “poder para el pueblo”. Después vino Roldán, el Sr. X, el contraterrorismo ilegal, Barrionuevo, hermanos Guerra corruptos que aún no han pagado debidamente sus delitos, el abandono del sentimiento republicano y la autogestión de los pueblos convertida en unas risas del otro Sr. Guerra que se burlaba de los catalanes diciendo que habían pasado bien pasado el cepillo por el Estatut hasta ”dejarlo como una patena”. Golpe de estado del 23F, partido comunista que incluso con Carrillo, pero sobre todo sin él, cada vez tiene más de partido y menos de comunista. Todo eso he pasado.

Y paralelamente Gobiernos catalanes que con menos o más fortuna gestionaban los recursos que desde la centralidad les concedían y que servían para traspasarles la responsabilidad de todo lo que sale mal sin derecho a queja, a menos de desear ser tachados de victimismo.

Yo no quiero ser independentista, pero me he dado cuenta que no vamos bien, que Catalunya no podrá soportar muchos años más este tipo de gestión que nos condena a las sumisión y al subdesarrollo controlado y censurado, a la limitación de la iniciativa personal y a la paulatina desaparición de la cultura y la lengua propia.

Por eso no quiero ser independentista, lo que deseo es ser ya independiente para no volver a ser independentista nunca más.

Si, ya sé que no será fácil. Una vez agotadas las amenazas –os acordáis-, de quedarnos fuera de Europa, en un limbo galáctico o algo así, ahora cuando se dan cuenta que ni es rentable echar a Grecia, una vez superados los miedos económicos, cuando en Catalunya se sigue creciendo e invirtiendo por encima de la media, ahora vienen las amenazas sentimentales y sociales.

Hablan de la fragmentación de familias. Es irónico cuando las familias se separan porque sus miembros deben irse a trabajar fuera por la falta de oportunidades que aquí no existen. Además, tengo familia y buenos amigos españoles y no pienso perderlos, como otros amigos sudamericanos, franceses, suecos a lo que tampoco pienso renunciar. ¿Desde cuándo la familia o los amigos han dependido de la independencia de los pueblos respectivos? Hablan de quebranto social cuando ahora ya se están puliendo la hucha de las pensiones, cuando este Gobierno va acabar la legislatura con el mismo paro que al llegar, con salarios de miseria y contratos de trabajo basura, y con una deuda exterior estratosférica superior a la de Grecia, por cierto.
panoramica-diada-1024x323

Pero con todo esto, las razones fundamentales de la independencia no son de economía sino de dignidad. Tengo una edad que me permite esperar pocos beneficios personales, pero creo que mis hijos, mis nietos y toda la gente joven y no tan joven que lo están pasando mal con la crisis desde ya hace años, se merecen la oportunidad de empezar de nuevo de hacer reset, del borrón y cuenta nueva que les permita vivir democráticamente mejor y de manera más solidaria. Y eso no se consigue con un simple cambio, o con un nuevo partido que no justifica sus promesas. Hace falta una revolución y la mejor y más eficiente es que Catalunya se convierta en un nuevo estado de Europa. Francamente, creo que independencia es inteligencia.

Y no soy ingenuo. Corruptos hay en todas partes, también en Catalunya. El profesor Sala i Martín dice que “La cuota de chorizos es similar en todas partes del mundo, la diferencia es lo que hacen los Gobiernos con ellos cuando los descubre”. Estoy de acuerdo, y creo que en un nuevo estado se deberá legislar debidamente al respecto.

Y también tenemos políticos mediocres, nacionalistas más preocupados por salvaguardar situaciones propias que comunes, socialistas al dictado de su partido central, populares abiertamente franquistas y ya casi residuales, derechones que con su discurso “salvador de la Patria” lo que pretenden realmente es instalarse en el establishment de Madrid, pseudo comunistas convertidos en pagafantas de partidos nacionales españoles para conseguir cuota de poder (si el Guti levantara la cabeza), y otros. Pero también hay políticos extraordinarios, trabajadores, con ideas, lúcidos y dispuestos a llevar a esta País llamado Catalunya al destino que se merece. Yo conozco más de uno de diferente ideología y en esos confío.

Por eso no soy independentista, por eso quiero la independencia de CATALUNYA ¡ya! Para nunca más ser independentista.

http://www.tansoloveintelineas.es/?p=355

Baliga-balaga · 12/07/2015, 03:23

Visca Catalunya Lliure!!!

Cita:

Cinc anys

"Oblidem massa sovint que això és el que importa del 'procés'. El protagonisme del poble organitzat"

Antonio Baños

Fa cinc anys de la manifestació contra la sentència de l’estatut. Ficats com estem en el debat sobre les llistes civils, administratives, orgàniques i semi desnatades, l’aniversari ha passat sense pena ni glòria. És una llàstima perquè precisament aquestes setmanes si alguna cosa ens fa falta als indepes és perspectiva. L’actualitat catalana ha caigut en mans de fanboys histèrics, de filtradors professionals, enquestes agitprop i de gabinets de premsa que han oblidat que ara mateix el debat que hauríem d’estar tenint és el constituent i no el del destí electoral del MHP.

La manifestació del 2010 va ser moltes coses. Reacció de dignitat vers un Estat podrit encarnat perfectament per aquella fotografia dels magistrats fumapuros a la plaça de toros. Va ser una acció d’esperança que enllaçà amb els referèndums del 2009 i que començaven a construir l’autèntic protagonista d’aquest país i d’aquest procés: l’urna. A la manifestació de l'any deu vàrem viure un esdeveniment profètic. Tots els líders polítics i socials s’aixoplugaven rere la immensa pancarta que, teòricament, liderava la manifestació. La munió de gent va impedir que Pujol, Montilla, Barrera, Maragall i altres dirigents del moment poguessin encapçalar res. La gent els va flanquejar, superar, rodejar. La pancarta, el lema i les patums van esdevenir irrellevants i va ser la gent la que es va fer protagonista.

Oblidem massa sovint que això és el que importa del 'procés'. El protagonisme del poble organitzat. El seu desvergonyiment, la seva falta de por i la seva alegria. I és important tornar-ho a dir quan tanta gent es mostra confusa i cansada. En cinc anys, només cinc anys, hem enfonsat els partits centrals del règim del 78. Hem deixat Duran atrapat en una porta giratòria. Hem fet dels anticapitalistes socis constructius i enraonats. Hem refundat ERC i CDC. Ens han conegut al món, ens han prohibit, detingut, impugnat, imputat i insultat com mai. En cinc anys hem oblidat que tenim Estatut per passar a discutir sobre la Constitució Catalana.

No és aquest l’article d’un optimista del gènere brètol. És d’algú que creu que ho tenim bé. Raonablement bé. Sobretot perquè des d'on som ni es pot recular ni ens podem aturar.

Tres llistes de partits que mostrin que es pot ser liberal, socialdemòcrata o anticapitalista amb una mateixa voluntat republicana. O una llista civil que ens retorni a l’imaginari d’aquell 2010: La gent mana. Tanmateix, haurem de guanyar. Escons i vots. I serà el 27 setembre. I ara, que no ens agafi el tremolor de cames ni ens ataqui la gasiveria ni la cobdícia.

http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/07/cinc_anys_110688.php

Baliga-balaga · 12/07/2015, 22:21

Visca Catalunya Lliure!!!

Cita:

Ana Pastor es gasta 1.000 milions per estalviar 15 minuts

El ministeri de Foment ha dissenyat un túnel de 17 quilòmetres que uneix Pola de Lena i Oviedo perquè hi circuli l'AVE

Redacció / P. Lloveras

Foment invertirà al voltant de 1.000 milions d'euros en el tram d'alta velocitat entre Pola de Lena i Oviedo per estalviar 15 minuts en aquest trajecte, cosa que fa que el viatge entre la capital d'Astúries i Madrid es faci en una mica menys de tres hores. El ministeri que lidera Ana Pastor ha dissenyat un túnel de 17 quilòmetres per fer-ho possible. Totes les opcions mantenen l'estació d'Oviedo en la ubicació actual, i això farà que s'hagi de construir una connexió entre les vies convencionals i l'alta velocitat al sud de la ciutat, segons va publicar el BOE aquesta setmana.

Les alternatives proposades per Foment medeixen entre 17 i 21,7 quilòmetres de longitud i el seu pressupost està entre els 968 milions i els 1.117. L'objectiu dels dissenys és convertir a l'alta velocitat un traçat que consta actualment de 31 quilòmetres i que està formada per una doble via electrificada. És el tram que donarà continuïtat a la variant de Pajares i que arribarà fins a Oviedo.

http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/07/ana_pastor_es_gasta_1.000_milions_per_estalviar_15_minuts_110684.php

Baliga-balaga · 13/07/2015, 09:32

//*// Ara és l'hora //*//

Cita:

El repartiment del dèficit i la recentralització

MARTA ESPASA | 12/07/2015 19:04

Segueix-me

Una vegada més es posa de manifest la voluntat recentralitzadora i la desconfiança del govern central cap a les comunitats autònomes amb el repartiment dels objectius de dèficit entre administracions.

En l’última reunió del Consell de Política Fiscal i Financera el ministre Montoro va aconseguir aprovar, en una segona votació i fent ús de la majoria qualificada que té el govern central (té reservat el 51% dels vots), que els objectius de dèficit per a les comunitats autònomes fossin del 0,3% del PIB el 2016, del 0,1% el 2017 i del 0,0% el 2018. Dies abans ja s’havia aprovat que l’objectiu per a les corporacions locals fos, com en els últims anys, del 0,0% tot el període. En canvi, els objectius que es reserva l’administració central són del 2,5% per al 2016, l’1,3% per al 2017 i el 0,3% per al 2018.

A què respon aquesta distribució tan favorable al govern central? Senzillament a una voluntat política, ja que és el govern central qui fixa, a la seva conveniència, el repartiment d’aquests objectius. El més raonable seria que hi hagués una norma o uns criteris clars i preestablerts sobre els quals dur a terme aquesta distribució. Una possibilitat seria, per exemple, atribuir els objectius de dèficit en funció del pes relatiu de la despesa de cada administració sobre el total. Així, l’administració central hauria d’assumir el 58% de l’objectiu de dèficit, les comunitats autònomes el 31% i les corporacions local l’11%, ja que aquesta és la distribució de la despesa per nivells de govern. En canvi, l’administració central s’ha reservat per a l’any 2016 el 89% de l’objectiu de dèficit, mentre que a les comunitats autònomes els n’ha assignat tant sols l’11%, i a les entitats locals el 0%. Per a la resta d’anys el repartiment és similar.

Es tracta d’una estratègia política molt premeditada que té l’objectiu de desacreditar la gestió de les comunitats autònomes i fer que els ciutadans estiguin a favor de la recentralització.

La tàctica ha consistit a traspassar a totes les comunitats autònomes, juntament amb d’altres de menys envergadura, les competències que configuren l’estat del benestar: sanitat, educació i serveis socials. Cal recordar que aquestes tres grans competències suposen pràcticament el 80% de la despesa no financera de les comunitats autònomes. Però aquest traspàs de competències no ha anat acompanyat d’un bon model de finançament que assegurés els recursos suficients per cobrir-ne el cost. Tothom sap que l’actual model té molts defectes i que és imprescindible reformar-lo, perquè no garanteix la provisió dels serveis traspassats. A més de no aportar els recursos necessaris, el model atorga molt poca sobirania fiscal a les comunitats perquè puguin incrementar o decidir els seus recursos. I quan alguna comunitat, sobretot Catalunya, ha volgut introduir algun nou impost o algun instrument per obtenir recursos addicionals, el govern central els ha impugnat. Aquest és el cas, per exemple, de l’euro sanitari o de les taxes judicials.

Per pal·liar aquesta insuficiència financera que tenen les comunitats, el ministre Montoro, per comptes d’augmentar els recursos del model de finançament, va crear una línia de crèdit, el FLA. De manera que si les comunitats necessiten més recursos els han de demanar a l’Estat en forma de crèdit amb els seus interessos pertinents.

Aquesta és l’estratègia perfecta per desacreditar la gestió de les comunitats autònomes. Traspassar-los competències (com la llei de la dependència), no reformar el model de finançament ni dotar-lo de més recursos i fixar-los uns topalls de dèficit inassolibles. Així l’única manera que tenen les comunitats per quadrar aquesta equació és fer més retallades, amb el cost social que això comporta després de cinc anys seguits de reducció continuada del pressupost.

Però actuant d’aquesta manera el govern central pretén aconseguir el seu objectiu, que no és cap altre que fer que els ciutadans desconfiïn dels governs autonòmics i avalin la idea de la recentralització, ja que és el govern central qui té la capacitat financera per poder gestionar millor i de manera més eficient totes aquestes competències. Aquesta tàctica l’han reforçat davant el nou mapa polític autonòmic, en el qual el Partit Popular ha deixat de governar en comunitats importants i significatives.

Si a aquest ofec a les autonomies hi afegim les mesures electoralistes que va desgranant el govern del PP (com la rebaixa de l’IRPF), la visualització de la seva estratègia política es fa molt més clara. Totes aquestes actuacions responen al propòsit de reforçar la imatge del govern central en detriment de les autonomies. Tinguem-ho molt en compte i sobretot tinguem molt clar qui és el responsable últim de les retallades.

http://m.ara.cat/opinio/repartiment-del-deficit-recentralitzacio_0_1393060698.html

Baliga-balaga · 13/07/2015, 14:28

//*// Bon Cop de Falç //*//

Cita:

Turbulències, també a Podem

13.07.2015 15:00
Vicent Partal

Com que vivim un moment tan inestable políticament, tan tens socialment, sembla que ningú no s'escapa de les turbulències. Tampoc Podem, que aquests darrers dies i setmanes s'ha trobat que tot de notícies i preses de posició erosionaven allò que havia estat un projecte destinat a capgirar la política espanyola, i potser també la del nostre país.

En termes polítics, la notícia més seriosa és l'emergència d'Ara en Comú. Aquesta plataforma, que aplega sobretot gent provinent d'Esquerra Unida i de les anomenades candidatures 'de confluència', no necessàriament hauria d'enfrontar-se, ideològicament, a Podem. Tanmateix, vist el caire que van prenent les coses, fa la impressió que acabarà passant això. De fet, hi ha un gruix important de membres de Podem que ja s'hi uneix, i això presagia grans dificultats per a arribar a cap pacte. A més a més, Ara en Comú pretén que siga Podem que s'hi unesca, per obtenir —diu— més pluralitat.

Però ara com ara, la reacció de Podem ha estat agressiva. Consideren que Esquerra Unida és un partit derrotat i no volen deixar-li marge de maniobra. Creuen que ells són l'alternativa real al PP i no volen renunciar-hi. L'enfocament podria ser correcte si no fos que la realitat no és ben bé aquesta. Podem ja té un desgast paral·lel i equiparable a l'onada de passió que el va encimbellar. Ja passa, això, en les societats mediàtiques i en els projectes polítics que s'hi arrapen. Qualsevol de les reaccions de Pablo Iglesias ara és analitzada amb lupa i exposada, molt agressivament, contra ell. El suposat menysteniment de Tsipras, la denúncia de pràctiques molt poc ètiques com a eurodiputat o l'afer de l'avió retardat per Iberia perquè ell hi pogués arribar en són exemples clars. A parer meu, són tan clars com exagerats i parcials, però no crec que ningú dubte que dibuixen una imatge d'Iglesias que comença a fer mal a Podem.

Especialment, quan el seu lideratge és més qüestionat per raons realment interessants, del punt de vista polític: des del corriment accelerat cap a la dreta fins a l'autoritarisme amb què ha decidit el mètode de les primàries, que ha provocat una autèntica insurrecció de bona part dels militants.

Per tot plegat, Podem travessa un moment clau de la seua història, que caldrà resseguir ben de prop. Al Principat hi ha molt en joc al voltant de Podem. És decisiu per al procés d'independència, per a aturar-lo sobretot. I al País Valencià i a les Illes, encara més d'ençà que s'ha explicitat l'interès que té a engolir Compromís i Més, en una operació que podria deixar-nos sense esquerra pròpia. Si qui intenta tot això es troba en la millor situació imaginable no serà igual que si viu una intensa crisi. Així doncs, cal mirar amb lupa tot allò que es mou dins el famós cercle.

http://m.vilaweb.cat/article.html?section=opinio.rss&article=http://www.vilaweb.cat/editorial/4435708/turbulencies-podem.html

Bump:

Cita:

Turbulències, també a Podem

13.07.2015 15:00
Vicent Partal

Com que vivim un moment tan inestable políticament, tan tens socialment, sembla que ningú no s'escapa de les turbulències. Tampoc Podem, que aquests darrers dies i setmanes s'ha trobat que tot de notícies i preses de posició erosionaven allò que havia estat un projecte destinat a capgirar la política espanyola, i potser també la del nostre país.

En termes polítics, la notícia més seriosa és l'emergència d'Ara en Comú. Aquesta plataforma, que aplega sobretot gent provinent d'Esquerra Unida i de les anomenades candidatures 'de confluència', no necessàriament hauria d'enfrontar-se, ideològicament, a Podem. Tanmateix, vist el caire que van prenent les coses, fa la impressió que acabarà passant això. De fet, hi ha un gruix important de membres de Podem que ja s'hi uneix, i això presagia grans dificultats per a arribar a cap pacte. A més a més, Ara en Comú pretén que siga Podem que s'hi unesca, per obtenir —diu— més pluralitat.

Però ara com ara, la reacció de Podem ha estat agressiva. Consideren que Esquerra Unida és un partit derrotat i no volen deixar-li marge de maniobra. Creuen que ells són l'alternativa real al PP i no volen renunciar-hi. L'enfocament podria ser correcte si no fos que la realitat no és ben bé aquesta. Podem ja té un desgast paral·lel i equiparable a l'onada de passió que el va encimbellar. Ja passa, això, en les societats mediàtiques i en els projectes polítics que s'hi arrapen. Qualsevol de les reaccions de Pablo Iglesias ara és analitzada amb lupa i exposada, molt agressivament, contra ell. El suposat menysteniment de Tsipras, la denúncia de pràctiques molt poc ètiques com a eurodiputat o l'afer de l'avió retardat per Iberia perquè ell hi pogués arribar en són exemples clars. A parer meu, són tan clars com exagerats i parcials, però no crec que ningú dubte que dibuixen una imatge d'Iglesias que comença a fer mal a Podem.

Especialment, quan el seu lideratge és més qüestionat per raons realment interessants, del punt de vista polític: des del corriment accelerat cap a la dreta fins a l'autoritarisme amb què ha decidit el mètode de les primàries, que ha provocat una autèntica insurrecció de bona part dels militants.

Per tot plegat, Podem travessa un moment clau de la seua història, que caldrà resseguir ben de prop. Al Principat hi ha molt en joc al voltant de Podem. És decisiu per al procés d'independència, per a aturar-lo sobretot. I al País Valencià i a les Illes, encara més d'ençà que s'ha explicitat l'interès que té a engolir Compromís i Més, en una operació que podria deixar-nos sense esquerra pròpia. Si qui intenta tot això es troba en la millor situació imaginable no serà igual que si viu una intensa crisi. Així doncs, cal mirar amb lupa tot allò que es mou dins el famós cercle.

http://m.vilaweb.cat/article.html?section=opinio.rss&article=http://www.vilaweb.cat/editorial/4435708/turbulencies-podem.html

05/07/2015, 19:30	#4065
hotmail2866 Fecha Registro: abr 2013 Mensajes último año: 72 SmilePoints último año: 90 Reputación último año: 24 Expes publicadas: 42 Colaboración: 3	aniversaris Enguany celebrem dos aniversaris ben destacats per els catalans Els25 anys de la mort d uns dels nostres novel-llistes mes llegits a part de patriote Manuel de Pedrolo Els 20 que Ovidi Motllor va decidir marxar No os olvidem
	Citar

08/07/2015, 11:51	#4068
Tunel Fecha Registro: oct 2009 Mensajes último año: 0 SmilePoint último año: 1 Reputación último año: 0 Expes publicadas: 1	Llista Unitària Civil? Dies decisius.....
	Citar

08/07/2015, 16:09	#4069
hotmail2866 Fecha Registro: abr 2013 Mensajes último año: 72 SmilePoints último año: 90 Reputación último año: 24 Expes publicadas: 42 Colaboración: 3	Durán Unió abandona el govern El Dur.an abandonará el luxe del Majestic ya costará motl més
	Citar

09/07/2015, 15:44	#4071
hotmail2866 Fecha Registro: abr 2013 Mensajes último año: 72 SmilePoints último año: 90 Reputación último año: 24 Expes publicadas: 42 Colaboración: 3	punset La " señorita "Punset :Abandonar llenguas universals com l'espanyol per recuperar una llengua minoritaria (valencia) pot ser molt emotiu pero es poc útil per trovar feina Ella com al seu amic el imputat señor Cañas no tenen problema per trovar feina gracies a Ciudadanos
	Citar

09/07/2015, 19:56	#4072
Tunel Fecha Registro: oct 2009 Mensajes último año: 0 SmilePoint último año: 1 Reputación último año: 0 Expes publicadas: 1	I en Ros? Ara pacta amb C's a la Paeria. Ell i en Duran els dos grans vividors catalans de la política catalana.
	Citar

09/07/2015, 20:50	#4073
hotmail2866 Fecha Registro: abr 2013 Mensajes último año: 72 SmilePoints último año: 90 Reputación último año: 24 Expes publicadas: 42 Colaboración: 3	grecia Isona Passola: Mireu Grecia després dels resultats a les urnes Europa negocia i espera Xavier Sala Martí: les amenaces de Rayoy, Margallo,Soraya,etc no son creibles el gran perdedor del referèdumgrec ha estat lestratecia de la por d´Espanya
	Citar