La brillant aportació de la diputada Punset

ANTONI BASSAS | 25/06/2015 23:22

Segueix-me

Si la senyora Punset està realment amoïnada pel futur professional dels alumnes escolaritzats en català, hauria d’impulsar de manera immediata l’ensenyament monolingüe en anglès, que, com una dona cosmopolita com ella deu saber, és LA llengua. A Corea del Sud, on l’informe PISA és la mesura de totes les coses, els pares reclamen al govern ensenyament en anglès amb professors angloparlants nadius. Però a ningú no se li escapa que el futur professional dels nostres fills li importa poc a la senyora Punset, i parla entregada a un trist autoodi i al comportament més ranci de la política espanyola: considerar bo el seu nacionalisme i provar d’avergonyir la identitat dels altres. O sigui, que el final del bipartidisme espanyol no ens portarà res de nou.

Ombra i percepció de la bandera

GUILLEM FRONTERA | 25/06/2015 23:36

Segueix-me

La gran bandera d’Espanya que Aznar va fer col·locar a la plaça Colón, de Madrid, fa 294 metres quadrats i s’enfila a dalt d’un pal de 50 metres d’alçada. Hi és des del 2001. En temps d’Adolfo Suárez s’havia parlat de prohibir l’ús de la “r oja y gualda” en tota casta de manifestacions partidistes, perquè es volia impedir l’apropiació per part de grups o partits del que se suposava que era un símbol compartit per tots els espanyols. Suárez pensava, sobretot, en Fuerza Nueva, Guerrilleros de Cristo Rey i altres formacions poc entusiastes de la democràcia. La mesura també afectaria Alianza Popular, el partit fundat per Manuel Fraga Iribarne i alguns altres representants del règim franquista. (Ens rompíem el cap per treure símbols del franquisme de la via pública mentre els símbols vivents, realitats tangibles d’aquell règim, feien política sense problemes.) Alianza va passar per l’stéticienne i en sortí batejada com a Partit Popular. Quan aquest partit va guanyar el poder amb José María Aznar de president i Rajoy de ministre d’algunes coses, aquella bandera que Suárez volia de tothom va ser imposada a tothom amb una contundència irrefutable. Com sempre que Aznar invoca el patriotisme, l’erecció de la bandera tenia un rerefons d’impertinència, de provocació: ¿qui és el guapo que s’atreveix a qüestionar, no ja la bandera, sinó l’oportunitat de la seva implantació? Calia ser un “ malnacido” per no sumar-se a l’exaltació patriòtica de la bandera.

Ara l’han copiat. Cromàticament no va ser un encert, però els sentiments patriòtics rebutgen consideracions estètiques. Don Pedro Sánchez devia pretendre un cop d’efecte per amortir els possibles danys causats al seu partit pel fet d’haver donat suport a formacions “radicals” i fins i tot sobiranistes. Qui sap si també varen pesar en la seva decisió els ecos de la xiulada a l’himne d’Espanya al Camp Nou. Són coses que creen una gran alarma sense que ningú -dels alarmats, s’entén- faci l’esforç de preguntar-se per què, com aconsellava el futbolista Xavi. Sigui com sigui, el senyor Pedro Sánchez ha decidit embolicar la seva figura en la bandera i, naturalment, la gent del PP ha patit un dolorós sentiment d’usurpació. Aquesta bandera, que simbolitzava fins ara la unió de tots els espanyols, de sobte comença a excloure personal i a reduir el cens de patriotes. El PP ens ve a dir que només hi ha una manera de ser patriotes, que és la seva. Qui, amb dos dits de front, ho discutiria?

D’altra banda, Sánchez probablement s’ha precipitat en hostatjar-se a la bandera espanyola, sobretot si té pensat dirigir algun missatge a l’esquerra de cara al novembre i si creu seriosament que algunes nacionalitats històriques es refien de les seves vaguetats federalistes. En aquestes comunitats, la percepció de la bandera és filtrada per raons de la raó -i no directament per les raons del cor que la raó no entén-. Tant per a bona part de la gent d’aquestes nacionalitats com per a bona part de l’esquerra deu ser escàs l’atractiu d’una bandera que encara no ha estat rehabilitada per la memòria històrica. Sense la feina de la memòria històrica, la bandera no projecta la mateixa ombra per a tothom, i molta de gent se’n sent a la intempèrie.

Però, en fi, és una qüestió, en realitat, molt menor, que la nefasta retòrica teletertuliana treu de lloc, com tot el que toca i xerra. I aquí, a Mallorca, les grans qüestions d’estat -dispensin la broma- solen repercutir-hi en variades formes, en aquest cas en forma de sainet, tot i que en l’origen fou una tragèdia. A Palma Nova, municipi de Calvià, ETA hi va assassinar dos guàrdies civils, Diego Salvà Lezaun i Carlos Sáenz de Tejada García. Era el juliol del 2009. En homenatge a les dues víctimes, s’erigí una bandera espanyola en una rodona, que fou retirada provisionalment al març per avaria del pal. Ara el PP ha perdut el govern de l’Ajuntament de Calvià i a partir d’aquí ha corregut la veu que els socialistes podrien aprofitar l’ocasió per no reposar la bandera. No hi ha cap prova sòlida que justifiqui aquestes suspicàcies, però, ¿des de quan aquesta mena de sentiments, creuats, a més, amb la irritació per una derrota política, es manifesten amb una mica de lògica i d’ordre?

Méndez de Vigo, el nou ministre d'Educació espanyol que va menystenir els catalans

25.06.2015 22:50

Íñigo Méndez de Vigo substituirà José Ignacio Wert al capdavant del Ministeri d'Educació espanyol. Fins ara ocupava la secretaria d'estat per a la Unió Europea: és una persona molt pròxima a l'equip de Rajoy i ja havia sonat per a ser ministre en etapes anteriors. Fent de portaveu del govern espanyol davant la Unió Europea s'ha destacat per la tasca contra el procés sobiranista de Catalunya. I un dels seus episodis més controvertits va passar a Barcelona el febrer de l'any passat, en un acte organitzat per la Comissió Europea, amb Viviane Reding, vice-presidenta comunitària d'aleshores.

Aquel diumenge 23 de febrer es va fer el 45è Diàleg amb la ciutadania, un acte pensat perquè els ciutadans europeus puguin adreçar preguntes i preocupacions als representants comunitaris. En aquest cas, a Viviane Reding. El debat va girar entorn del procés d'independència, el dret de decidir, la consulta i la continuïtat de Catalunya dins la Unió Europea. Reding va insistir en la necessitat de trobar una fórmula per a resoldre l'encaix de Catalunya dins Espanya sense 'idees preconcebudes'. Tot seguit va cedir la paraula a Méndez de Vigo, que va ver algun comentari totalment fora de to.

'Els representants de la Comissió Europea ja estan farts que els facin la mateixa pregunta', va etzibar, arran d'una pregunta sobre quines conseqüències reals tindria per a Europa un nou estat. 'La integritat territorial és una competència exclusiva dels estats membres', va dir. I sobre això, va afegir: 'La UE no té més competències. Com deia Lenin, només els beneits discuteixen els fets. I això és un fet.' La intervenció de Méndez ha enutjat el púbic que seguia en directe l'acte a la Pedrera, que li ha respost amb xiulets.

Méndez de Vigo és cunyat d'Íñigo Pérez de Herrasti Urquijo, un dels assaltants de la seu de la Generalitat a Madrid l'11 de setembre passat, i un històric dirigent d'Alianza Nacional, que ja va ser condemnat l'any 2000 a catorze anys de presó per tinença d'armes i material inflamable (pretenia atemptar, juntament amb tres nazis més, contra familiars de presos d'ETA quan es desplacessin a Madrid). Pérez de Herrasti també és cosí del ministre de Defensa espanyol, Pedro Morenés. Per una altra banda, una germana de Méndez, Beatriz, és la secretària general del servei espanyol d'espionatge, el CNI; a la pràctica, la número 2 de l'organisme (nomenament al BOE).

La Motorada per la Independència reuneix prop de cinc mil motos

27.06.2015 22:30

Prop de cinc mil motos han omplert de reivindicació i de festa el Circuit de Barcelona – Catalunya amb motiu de la segona 'Motorada per la Independència'. A tres mesos de les eleccions del 27-S, els amants del motor han impulsat una nova trobada festiva i reivindicativa. Poc després de les cinc de la tarda una batucada revia els motards al circuit, tot desafiant la calor. Les 4.500 motos formant a la recta del traçat tornava a oferir una imatge potent en un escenari de referència mundial com és el circuit.  

Joan Fontserè, director del Circuit, ha estat l'encarregat de donar la benvinguda als participants i Jordi Sànchez, president de l'ANC, ha dit que 'la il·lusió viscuda en la Motorada' marcava el començament d'una etapa de 'feina molt intensa per a guanyar el 27-S'. Eduardo Reyes, president de Súmate, ha encoratjat els assistents a no defallir en el repte 'd'explicar a tothom els beneficis de la independència'.

I ara què?

RAÜL ROMEVA | 27/06/2015 19:05

Segueix-me

Queden menys de cent dies per al 27-S. Conscients de la importància del moment, l’ANC i Òmnium ajunten esforços en el marc d’una nova campanya: 27º09’2015”. On tot comença. Encarem la darrera etapa, la més dura, la més delicada, la més determinant. El 9-N va quedar clara una cosa: molta gent, sigui o no independentista, no demana altra cosa que democràcia.

Som on som després d’anys de protagonitzar les mobilitzacions més grans a Europa dels darrers temps, i d’intentar-ho tot, de manera pacífica, amb paciència i voluntat de diàleg. Hem seguit tots els passos que tocava fer, de manera legal (dret a decidir, transferir competències), i malgrat tot continuem amb la negativa com a resposta i la querella com a proposta.

El país està dividit? Sí, malauradament: entre els qui creuen en la democràcia (i no la temen) i els qui no hi creuen.

L’ statu quo ja no és una opció vàlida per a cada vegada més gent. O avancem de debò cap a una sobirania plena, igual, si més no, a la que tenen altres estats del nostre entorn europeu, o continuarem retrocedint en tota mena de drets (democràtics, socials, institucionals…).

Però som on som, també, perquè malgrat totes les negatives, els menyspreus i els atacs a la democràcia més elemental, la majoria social continua empenyent, disposada, diguem-nos-ho alt i clar, a assumir riscos. La força de la gent és clau, determinant.

El camí està traçat des de fa temps. No és el deliri d’una persona ni el segrest de cap institució allò que comanda el procés, és la demanda ciutadana de milers de persones que demanen resoldre aquesta qüestió per la via de les urnes. El 27-S ho podrem fer. Finalment se’ns haurà de comptar. Serà democràtic, serà legal, serà real i serà definitiu. Ara sí. És l’hora de veritat. No és la consulta que hauríem volgut fer, certament, però és l’única eina que ens queda per fer el que hem de fer.

L’objectiu és clar: si el 27-S la ciutadania així ho vol, el proper Parlament de Catalunya tindrà (almenys) 68 diputats i diputades a favor d’iniciar un veritable procés constituent cap a una República Catalana. No serà un procés ràpid, ni fàcil, però no hi veig alternativa.

És evident, també, que aquestes eleccions, en tant que són unes eleccions per escollir un Parlament, també giraran al voltant d’altres qüestions, com ara la regeneració democràtica i la justícia social.

Per a mi (i per a molta altra gent) no es tracta d’objectius contraposats. Ans al contrari. De fet, uns i altres estan clarament interrelacionats. Perquè construir un país de cap i de nou és una via per fer que sigui més just, cohesionat i políticament regenerat. Sí, es pot, però necessitem no dependre de l’Estat.

Tot plegat fa que sigui tan determinant aquesta data. És el dia en què tot ha de començar, en què hem de dotar-nos dels instruments, però sobretot del mandat, per iniciar un camí que altres països europeus han fet no fa pas gaire temps.

Molta gent ja està convençuda que no hi ha marxa enrere. D’altra, però, malgrat que ja ha desconnectat emocionalment del marc actual, dins de l’estat espanyol, continua sense veure clar com connectar amb el nou marc que suposaria un estat propi. Són moltes i molts els qui dubten del què, del com, del quan i de l’amb qui. I és legítim. Aquesta és la gran oportunitat que se’ns obre amb el 27-S: compartir arguments, debatre des de la proximitat i la complicitat, sense apriorismes ni estigmatitzacions. Tant és d’on vingui cadascú, i la història personal que l’acompanyi, el que importa és si disposem d’una majoria suficient que ens permeti avançar de manera col·lectiva i plural, però sobretot decidida, cap a un nou i millor estadi.

Més que del qui, és l’hora del què, i sobretot del per a què.

Ens hi juguem molt.

I, un cop més, Ara és l’hora(Araeslhora.cat) aspira a canalitzar desitjos, voluntats i esperances. Un “sí que es pot” transversal, motivador i il·lusionant. Una oportunitat col·lectiva que tothom ha de poder fer seva. La porta a fer una cosa diferent, i millor.

I per tal que ens en sortim cal, novament, que ens hi bolquem. És l’hora d’escoltar a tothom, de parlar, d’argumentar, de resoldre dubtes. Ni contes de fades ni històries de terror. Compartim, acompanyem, sumem. La pluralitat és la riquesa, no el problema. No cal uniformitzar. De fet, no convé. Aquí no hi sobra ningú. Si volem construir un país nou, per a tothom, tothom hi ha de poder participar des de la seva singularitat.

I ara què? Doncs ara és l’hora de començar a caminar, que ja portem massa temps aturats a la vorera. Som-hi?

Un ministre en blanc i negre

ENRIC PRATS | Professor De / Pedagogia (ub) | 28/06/2015 00:00

Segueix-me

D’aquí uns anys les facultats estudiaran el pas de José Ignacio Wert pel ministeri d’Educació i Cultura com un forat negre en la història de l’educació. Una anàlisi en perspectiva sabrà situar-lo com a peça d’un govern que ha pretès l’empobriment general de la cosa pública i el desmantellament de l’estat del benestar, amb una manera de fer política pensada només per acontentar els seus electors. I és que la seva actuació no ha estat aïllada, malgrat les insistents imatges periodístiques que ens el mostren tot sol assegut al Congrés, amb aquell somriure sorneguer i pensant en somnis de grandesa per guanyar-se el cel de la vergonya pedagògica.

Dues consignes han marcat el seu mandat: uniformar i restaurar. La uniformitat s’ha acarnissat en tot allò que no feia olor d’espanyolitat, amb uns tribunals afins que han sabut llegir la partitura escrita pel govern. La restauració l’hem tinguda amb la seva llei estrella, tot un cúmul de despropòsits, feta d’esquena a la comunitat educativa i, fins i tot, en contra del que recomanen els seus coneguts de l’OCDE.

L’obsessió per la uniformització s’ha traduït en una pèrdua de pluralisme i diversitat, gràcies a un procés de recentralització d’atribucions inèdit en el període democràtic, tot posant en perill el model de conjunció lingüística de la nostra escola, que ha donat importants fruits de cohesió i de resultats acadèmics en aquest temps. Per la seva banda, la suposada reforma educativa és un exemple de retrocés a models pedagògics caducats i molt superats als països que són referència en educació. S’ha volgut restaurar un sistema educatiu preconstitucional, fet a cop de decret, entossudit a quedar bé en els rànquings internacionals i despreocupat de les necessitats que es reclamen a peu d’aula.

Aquests quatre anys perduts, sumats als trenta d’abans en què havíem marejat el tema de l’educació i a les quatre dècades de l’època fosca franquista, ens situen en una posició d’endarreriment a l’hora de comparar-nos amb els veïns.

Però el seu successor, també hereu d’una època en blanc i negre, no presenta avals per pensar en un canvi de rumb i tot sembla indicar que mantindrà les marques de la casa. De tota manera, potser no tot ha estat negatiu. Posar-se en contra tothom significa també cohesionar l’adversari i obligar-lo a pensar una alternativa pedagògica sòlida i compartida. I això estem fent.

‘Región aparte'

JOSEP MARIA SOLÉ I SABATÉ

Era el reportatge del millor mitjà de comunicació del món d'aleshores, per molts d'ara. Més enllà de les petiteses polítiques dels militants dels partits, dels qui que no veuen l'avenç del procés, ja es deia que Catalunya seguia un camí propi. Ara esclaten les accions de dècades de rebuig a tot el que significa la catalanitat. Del 27-S en sortirà un panorama nou per la força dels vots, un estat propi en el si de la Unió Europea.

El procés és resultat d'una revolució democràtica, extraordinària i encisadora, lluny els malastrucs, els de permanents mals auguris, els derrotistes, els mitjans de comunicació falsos, tant a Espanya com a Catalunya. Mitjans que posen pals a les rodes per evitar que els partits facin feina nacional tot defensant els seus propòsits, així és la democràcia, interessos propis no incompatibles en un objectiu comú: decidir la nostra seguretat social, les inversions, la sanitat i educació, la solidaritat, la justícia social, etc., i evitar que ens arrabassin per la força i lleis la nostra riquesa. Un fet comú, un fet transversal. Superior a la petitesa de l'estratègia d'un partit davant un altre. Tots junts és garantia de triomf. A la Catalunya profunda i a l'àrea metropolitana de Barcelona.

No hi ha ningú partidari del progrés en el sentit més ampli, que pugui defensar l'incert atzar d'un sistema basat en la descendència, com és en el nostre cas, a més a més, borbònica. Ho poden argumentar el PP i el PSOE, defensen el centralisme del qual viuen; o la dreta extrema C's, on per cert el diví i ponós Rivera llença els seus suplents a encarar el 27-S. Però l'esquerra alternativa de Podemos –tan moderna com en el seu moment era Alfonso Guerra, tortuós paio, els anys 80 amb el PSOE– no pot ser un híbrid si no vol convertir-se en simple faramalla. És clar que aquí IC en canviar de pell com les serps, no saps on acabarà el seu recorregut sinuós. Poc ferm, tot sigui dit, darrere de tanta marca blanca al final no se sabrà com era l'original.

Un procés que evitarà viure a pa i aigua a Catalunya. Els candidats unionistes no reclamen recursos per al país, és a dir, sous dignes, llocs de treball, creació de riquesa, reivindicació d'inversions, ni tan sols una alçada moral i cultural que els faria, com a demòcrates, defensors del dret a decidir de persones i pobles.

Ho hem d'explicar a tot el món. Sense desmai ni fatiga, a amics, coneguts, indiferents, desconeixedors del nostre camí i fins i tot als a priori adversaris. Al nord i sud a l'est i a l'oest, als dos hemisferis.

La gent vol que s'expliqui el perquè volem ser un país lliure i independent. Simple, volem ser independents per crear un país nou, per justícia social, per donar feina a la gent, per uns sous dignes, per unes jubilacions d'acord amb les necessitats de la gent gran o per una sanitat pública, per un ensenyament públic de qualitat o unes inversions en infraestructures, i mil coses més, però per un motiu fonamental. Per dignitat.

Volem ser lliures perquè volem treure'ns el dogal de gos que Espanya ens ha posat fa anys i panys, i que, ingenus alguns, malintencionats altres, deien que podrien dialogar amb el govern de l'Estat.

No vull apel·lar a la història, sinó al que vivim dia a dia. Una policia que calumnia i difama. Unes resolucions dels tribunals espanyols que es passen per l'aixella, com el finançament de Catalunya o els diners que els catalans paguen, votin el que votin, i mai no se'ls retornen; l' addicional 3a de l'Estatut sobre els milers de milions d'euros que ens corresponen del que prèviament ens han espoliat; les infraestructures que clamen al cel en obres i vies de circulació, les de més densitat de l'Estat, amb el trist corol·lari de vides perdudes; l'eix mediterrani de prioritat econòmica segons la Unió Europea i ells sords i impassibles amb un cinisme únic. I un etc. inacabable.

Aliats a tot arreu per fugir d'un Estat que ens frena i ofega.

Conspiració o cara dura?

VICENT SANCHIS

En va donar la veu d'alerta Joan Herrera. El líder d'Iniciativa va avisar només de saber-se els resultats de les eleccions municipals que el nou govern de Barcelona patiria una ofensiva atiada des dels mitjans de comunicació “habituals”. Així és la vida, senyor Herrera. Els mitjans i les xarxes, ja se sap. Són armes lícites, però grolleres segons el cas. Les fa servir tothom que pot. No se n'escapa ningú. Ni vostè. En tot cas, és obvi que l'opció que encarna Ada Colau i que va impulsar Iniciativa a Barcelona no agrada a tothom. I altera alguns. No necessàriament feixistes. Perquè la discrepància és lliure. Encara que segons qui només tolera el concepte quan el beneficia. És possible, doncs, que ara hi hagi “una conspiració”, unes veus, que, encadenades o no, situen a l'epicentre de la ira o de la denúncia Barcelona en Comú. Les notícies i les anècdotes, també les llegendes d'aquelles dites urbanes, es multipliquen. Un dia és una instrucció interna que demana que la Guàrdia Urbana no actuï contra els manters. Un altre és un moment d'angoixa en un ascensor –aquí no hi va ajudar ningú–
en què Pablo Iglesias s'inquieta com un mortal. Un altre, molt més seriós, és la llista de parents que comencen a agafar espai al consistori. En fila rupturista. Potser sí que n'hi ha que en fan un gra massa. Però al darrere d'algunes d'aquestes preteses insídies sembla haver-hi també l'alè de la vella política. En nom de la màxima dignitat, es comencen a saber accions indignes. Conspiració o cara dura?

Podria estar equivocat...

anthony garner

PEP RIERA

Podria estar equivocat, però continuo pensant que una llista unitària seria bona per a tots els independentistes. Hi veig totes les bondats. Perquè tan sols decidir fer-la ja provocaria un engrescament general que falta li fa, al procés. Perquè fent-la veuríem el goig que faria tenir persones tan diverses unides en un mateix vehicle i cap a un mateix objectiu. Perquè pel sol fet de voler-la fer ja es transmetria que seria una llista a favor de tots i en contra de ningú dins dels independentistes. Perquè de cara a l'estranger es podria fer la lectura més clara de la victòria independentista en les eleccions plebiscitàries del 27-S. Perquè és el que els unionistes no volen que fem, i aquest em sembla que és un sistema infal·lible per prendre decisions.

Podria estar equivocat, però em sembla que també seria el millor per a ERC i la CUP, per al seu objectiu. Perquè sense ells mai seria una llista prou transversal i perquè amb ells em sembla que seria més factible engrescar el que anomenem indecisos, perquè qualsevol indecís hi podria trobar algú amb qui sentir-se identificat. I la potència que tindria la imatge de Mas, Junqueras i el David Fernàndez de torn junts! I la seducció dels independents de totes les sensibilitats! Fins i tot els pobres independentistes d'ICV que ara han d'aguantar l'adulació dels seus líders per l'autonomisme que representa Pablo Iglesias, podrien votar una llista tan oberta i transversal. Com faran els independentistes d'Unió.

Podria estar equivocat, però em sembla que en la mateixa Assemblea Nacional Catalana ja hi ha l'esperit i la clara representació de la voluntat unitària i de posar l'objectiu per sobre de les diferències. El mèrit de l'ANC ha estat superar el mal endèmic i històric de l'independentisme, que era estar barallat per qüestions de matisos i formes i falses autenticitats. Érem pocs i barallats entre nosaltres, i gràcies a l'ANC ara som molts i cohesionats, tot i tenir diferències de criteri. A la llista per al 27-S tan sols cal transmetre-hi aquest esperit.

Podria estar equivocat, però no veig en la llista unitària que cap dels inconvenients que hi veuen ERC i la CUP no es pugui superar amb l'entusiasme de cadascuna de les parts i del col·lectiu sencer, amb el convenciment que el moment és tan extraordinari que cal fer el que no hem fet mai i de la manera que no ho hem fet mai.

Podria estar equivocat, però la llista unitària em semblaria la millor manera d'equivocar-nos. Anant separats, si ens equivoquem, ens haurem equivocat com ho hem fet sempre.

Remoure la majoria silenciosa

PIUS PUJADAS

Contra el catalanisme, la demagògia. Ara se n'han adonat. Havien oblidat la vella fórmula, que va interpretar tan eficaçment Alejandro Lerroux a les primeries del segle passat. Semblava tan infantil, tan gastada, de tan curta volada, que ni hi pensaven. A ells, als grans ideòlegs de la sagrada unitat d'Espanya el que els feia trempar era creure que tenien a Catalunya un exèrcit latent de patriotes dorments, d'espanyols irreductibles, de nostàlgics de les velles misèries familiars, que es despertarien a toc de trompeta quan arribés l'hora. Ara, quan veuen el Sant Martí a la cantonada, s'adonen que no, que als seus soldats latents se'ls fot si Catalunya es queda a Espanya o se'n va.

I han retrobat, potser sense voler, el model lerrouxista: populisme barat, promeses infinites, denúncies generalitzades –massa sovint justificades–, foguerades anarquistes. Tot el que el ciutadà vol sentir, tot el que vol somniar. Casa per a tothom, feina per a tothom i per sempre, vacances pagades i ben pagades, salut per donar i per vendre, cultura a baix preu, universitat de parvulari, televisió a la carta, aparcament a peu de carrer. Ni impostos, ni taxes, ni tributs, ni contribucions. La propietat dels altres és un robatori. Que paguin ells. Els de sempre: els rics, els poderosos, els polítics, els empresaris, els famosos de la pantalla, la casta... I els corruptes, tots a la presó, amb judici ràpid i havent tornat tots els diners. Els nostres diners, els de la jubilació anticipada, els de la baixa de llarga durada, els de l'acomiadament improcedent, els de l'atur i els dels cursos de formació. Xauxa.

Mireu si els ha estat fàcil mobilitzar les masses que callen davant el procés independentista. Només calia repartir caramels a la porta de les escoles. Ja ho sabien: els costaria perdre molt de poder als ajuntaments, a les diputacions, als governs autonòmics, potser perdran l'Estat. De moment, però, el que cau de la mà dreta l'entoma la mà esquerra i tot queda a casa. Que es desfoguin, que ja tornaran a bord.

Mentrestant, els indignats es mouen, ara sí, i l'onada es pot endur aigua avall els processos i les mobilitzacions, el futur. A grans mals, grans remeis. Potser al final no haurà passat res. Al cap i a la fi, si s'ha de podar algun arbre no serà pas el seu. Les crisis serveixen per a aquestes coses. Crisi econòmica, més rics; crisi política, més poder als poderosos de sempre.

El 58, l'escriptor Vidal Cadellans –acabat de premiar amb el Nadal de novel·la per No era de los nuestros– confessava a un amic que no tenia cap esperança: Espanya passava d'uns anys en què qualsevol analfabet podia crear un ateneu cultural a uns altres en què manava un sergent condecorat.

Però qui recorda Vidal Cadellans?

A les vostres mans

29.06.2015 15:00
Vicent Partal

La combinació de la manifesta incapacitat dels partits independentistes i del llançament de l'operació 'Catalunya en Comú' ha portat una visible depressió a les files del sobiranisme. Sabent que a aquest país li fa por guanyar i que té una tendència notable a la tragèdia, ja tenim l'embolic ben servit, com era previsible.

Fa anys que ho dic: Espanya ja no pot guanyar, però nosaltres podem perdre. És a les nostres mans, perdre. A les mans de cadascú. I deprimir-se és, literalment, començar a perdre. I és mostrar una feblesa per mi incomprensible. Si una enquesta i dos anuncis públics fan trontollar l'independentisme, contra totes les dades i contra totes les evidències, potser sí que no ens mereixem guanyar…

Tanmateix, em resulta especialment xocant la tendència que observe aquests darrers dies a fugir de la pròpia responsabilitat: la culpa sempre la té algú altre. Mas, perquè ha tardat a convocar les eleccions. Junqueras, perquè la seua estratègia d'agrupar les esquerres és equivocada. La CUP, perquè són uns puristes. L'Assemblea, perquè és manipulada. Òmnium, perquè són uns venuts. I així fins a l'infinit.

Però i la pròpia responsabilitat on és? Fa molt anys, el professor Sanchis Guarner em va impressionar amb una frase, de ressonància clàssica, que ha marcat la meua vida: 'No es perd mai perquè els altres facen el que han de fer, perds si tu no fas el que tu has de fer.'

I és exactament ací on som. No ens enganyem: el problema no és Podem, ni Iniciativa, ni el fet que MES s'afegesca al pla d'aquests i encara menys que Iceta els festege o que Ciutadans ja parle d'un govern de coalició. Ells han de fer la seua feina. El problema és què fem nosaltres. Estrictament això: què fem nosaltres.

Joan Coscubiela és, a parer meu, un dels millors i més honrats polítics catalans i una gran persona. Té tota la meua admiració. Ho dic perquè quede clar que si ell encapçala Catalunya en Comú serà un adversari formidable. Tant que podria ser perfectament el pròxim president de la Generalitat. Però per a aconseguir-ho primer haurà de guanyar les eleccions i haurà de sumar prou diputats per a ser investit. I això depèn, vot a vot, de tots els ciutadans del Principat i de ningú més. El Periódico no el pot fer president. Pablo Iglesias no el pot fer president.

Ell, els seus, ho fan molt bé. I això només significa que nosaltres ho hem de fer millor. Sense excuses. I quan dic 'nosaltres' em referesc, lògicament, als qui volem la independència.

No hauríem de perdre de vista que per aquestes fases de depressió política ja hi hem passat abans i alguna cosa n'hem après. Recordeu el 9-N. Abans que apareguessen els quaranta mil voluntaris tot semblava perdut per les divergències entre els partits, però l'aparició d'aquella gernació ho va canviar tot. Va transformar completament la dinàmica.

Doncs ara tornem a ser-hi. Novament és imprescindible que la gent prenga el protagonisme a les seues mans i supere el partidisme: que la gent afirme la unitat i recorde per què som ací i què volem. I aquest cap de setmana tenim una primera oportunitat clara de fer-ho: l'ANC ens convoca a votar si volem que s'implique a trobar una solució electoral tan transversal com siga possible o si ho deixem tot com ara, en aquest estat que tanta ansietat i malestar causa entre els independentistes.

I la resposta només depèn de vosaltres, que aneu a votar. Cada vot serà una victòria i cada abstenció serà una derrota, siga quin siga el resultat concret de la votada. I, a diferència del que hem vist aquestes setmanes, no us equivoqueu: d'aquesta victòria o d'aquesta derrota, no en podreu donar la culpa a ningú més sinó a vosaltres mateixos.

És ben evident que l'èxit de la consulta serà un factor determinant per a les setmanes que vénen, de manera que, sense excuses, posem-nos a treballar perquè voten el màxim nombre possible de persones. Comencem per ací…

Estructures d’estat… del benestar

TONI COMÍN | 29/06/2015 20:51

Segueix-me

Si no vigilem, arribarà el dia D, ens trobarem a les portes d’una de les decisions més importants que ha de prendre la societat catalana en la seva història recent, i no ens haurem dedicat al debat que més importa. Aquell que fa referència als pros i els contres de la independència.

Forçats per l’Estat, vam estar un any discutint si podríem o no votar el 9-N. Vam gastar després tres mesos per decidir si llista única o llistes aliades. Ara correm el risc de dedicar el temps preciós que ens queda fins al 27-S a no se sap ben bé quin nou debat sobre el paper de la societat civil. Tots són debats formals, cap sobre el contingut del que hem de decidir. Encara acabarà tenint raó Unamuno: “ Levantinos, os pierde la estética”. Els escocesos van dedicar un any a la discussió substantiva sobre el perquè o el per què no d’una Escòcia independent.

Mentrestant, el govern central impugna davant del Tribunal Constitucional -i aquest procedeix a suspendre- els plans directors per mitjà dels quals la Generalitat havia de començar a desplegar dues de les estructures d’estat més importants d’una eventual Catalunya independent: la Hisenda i la Seguretat Social pròpies. D’aquestes dues estructures d’estat en podem parlar des de diverses perspectives. Poden presentar-se com el motiu de l’enèsim xoc jurídic entre el Parlament català i el poder central. Poden aparèixer com una qüestió eminentment tècnica, on ens juguem la nostra solvència com a nou estat. O poden ser vistes com les dues institucions claus a l’hora de definir el model social d’un país.

Si ens les mirem des d’aquesta tercera perspectiva, la Hisenda i la Seguretat Social pròpies haurien de suscitar un debat que va molt més enllà de la seva dimensió tècnica i organitzativa, perquè són ni més ni menys que els dos pilars bàsics de qualsevol estat del benestar. El debat sobre les estructures d’estat és una oportunitat d’or per parlar, precisament, de l’assumpte del qual més hauríem d’estar parlant en aquests moments: del sentit i de les raons de la independència. No la desaprofitem.

¿Volem reduir la pobresa a Catalunya -una de les més altes de la UE, superior al 20%- a menys del 10%, tal com han aconseguit els països socialment més desenvolupats de la UE? Doncs això depèn, en bona mesura, de la Seguretat Social i del sistema de pensions contributives i no contributives que siguem capaços d’implantar en el nou estat.

Avui, Espanya -i, en conseqüència, Catalunya-és el tercer país amb més frau fiscal d’Europa. Tenim els impostos en la mitjana de la UE, però en canvi l’Estat ingressa 10 punts menys de PIB que la mitjana europea. Cada any l’estat del benestar català perd, a causa del frau fiscal, la mateixa xifra que s’escapa a causa del dèficit fiscal: 16.000 milions d’euros. És en bona mesura per aquesta raó que el nostre estat del benestar és de segona divisió: per la debilitat de les seves bases fiscals.

Un frau fiscal, per cert, que es concentra bàsicament -segons dades del sindicat de subinspectors d’Hisenda- en les grans fortunes i les grans empreses del país. Potser això explica, en part, l’actitud d’aquelles elits econòmiques catalanes més contràries al procés. ¿No deu ser que aquestes elits prefereixen seguir en un estat -l’espanyol- la Hisenda del qual els permet viure avui molt tranquils, que no arriscar-se a formar part d’un nou estat català que vés a saber si no els faria complir amb aquelles obligacions fiscals que avui s’estalvien?

¿Volem un estat del benestar de primera divisió? ¿Volem combatre el frau fiscal fins a situar-lo, com a mínim, en la mitjana de la UE? ¿Volem dedicar la mateixa despesa per persona en educació, en salut i en polítiques de suport a les famílies que la resta de països del nostre entorn? Per aconseguir tot això, la Hisenda del futur estat -i la seva capacitat per garantir un compliment fiscal comparable al dels països més avançats d’Europa- serà un instrument clau.

Preguntar-se per a què farem servir les nostres estructures d’estat és preguntar-se quin model d’estat del benestar pretenem construir en el nou país. ¿El volem com el dels nòrdics o com el dels anglosaxons? ¿Amb quin grau d’equitat? Com de justa i de pròspera volem que sigui una Catalunya independent? ¿La independència és una oportunitat per passar d’un estat del benestar de segona divisió com el que tenim ara -i com el que seguiríem tenint en l’actual marc autonòmic, molt probablement- a un estat del benestar de primera divisió?

Potser si ens fem aquestes preguntes aconseguirem interessar en el projecte de la independència aquella part de la societat catalana que avui encara se’l mira amb desinterès. ¿No havíem quedat que l’independentisme només esdevindria majoritari si era capaç d’aparèixer com un moviment propulsor de la justícia social i de la regeneració democràtica? En una paraula, si era capaç de projectar-se com un “independentisme social”?

Parlem menys de quin paper tindran els partits i les entitats sobiranistes el 27-S i parlem més de quin paper tindran la Hisenda pròpia i la Seguretat Social en el nou estat. No hi ha exemple millor, ara mateix, per explicar com i per què l’eix nacional -la independència- i l’eix social -la justícia social- són indestriables. És en aquest debat substantiu, i no en aquell debat formal sobre les llistes, on ens juguem la victòria a les eleccions plebiscitàries. I on ens juguem la nostra victòria com a societat, un cop s’iniciï el procés constituent.

La UEFA confirma l'obertura d'un expedient al Barça per les estelades i crits independentistes a la final de Berlín

ARA | Barcelona | 30/06/2015 17:39

La UEFA ha confirmat a l'ARA que ha obert un expedient sancionador al Barça pels càntics independentistes i l'exhibició d'estelades per part dels seus aficionats a la final de la Lliga de Campions del 6 de juny a l'Olímpic de Berlín. La decisió ha estat presa després de l'informe del coordinador de seguretat, que vetlla pel compliment de les normes del 'fair play' que promou la mateixa UEFA. 

L'informe de la UEFA reflecteix una presència massiva de banderes estelades, en el que resulta un excés de contingut polític i independentista, un fet que segons el màxim organisme europeu de clubs va en contra de l'article 16 (2) de la seva normativa disciplinària. El 23 de juliol farà pública la sentència, que podria derivar en una multa cap al club blaugrana, que a Berlín mateix va ser avisat de les possibles repercussions que tindrien aquest tipus d'actes.

La multa no preocupa el Barça, que entén que és un fet que no pot controlar, i presentarà al·legacions abans del dia 15 de juliol. L'informe de la UEFA el va fer a través de les imatges televisives la ucraïnesa Anna Bordiugova, un escrit que contradiu el que va fer el propi delegat de la UEFA a l'Olímpic de Berlín, que en el seu informe va assenyalar el correcte comportament de l'afició del Barça, "sense cap ús pirotècnic ni càntics discriminatoris". El Barça entén que l'informe de Bordiugova és totalment subjectiu, i crea un precedent perillós.

Els que trenquen la convivència

IU FORN | 30/06/2015 19:30

Segueix-me

Suposem que a casa seva hi viuen cinc persones. I que a qui cuina l’apassiona la botifarra negra. I, esclar, com que li agrada tant, sis cops per setmana a casa seva toca menjar botifarra negra: en truita, amb patates emmascarades, amb pèsols ofegats, a la brasa, amb trompetes de la mort, amb favetes... Però resulta que, de les cinc persones de la casa, a quatre no els agrada la botifarra negra. Ei, però gens. I un dia li diuen a qui cuina: “Escolta, t’apreciem molt, però n’estem de la botifarra negra fins a les orelles. Podries preparar un altre plat?” I suposem que la resposta de qui cuina és: “A mi m’agrada la botifarra negra, aquí tota la vida s’ha cuinat amb botifarra negra i aquí tothom menjarà botifarra negra”. I les 4 persones que no suporten la botifarra callen i aguanten a veure si poden solucionar les coses amb finezza. Fins que un dia, fartes que la finezza i la mà estesa tingui com a resposta que els serveixin botifarra negra fins i tot a les postres, anuncien que aniran a dinar i a sopar fora. Doncs bé, ara imagini que davant d’aquesta situació la resposta de qui cuina és: “Esteu trencant la convivència de la família i sou una minoria”. Naturalment, qualsevol persona sensata pensaria que 1) qui trenca la convivència és qui imposa la botifarra als altres i no al revés, i 2) que la millor manera de saber si a qui li agrada la botifarra és una minoria o no és preguntant-ho. Senzill, no? És tan evident com comprovar que els grans defensors del bilingüisme sempre el reivindiquen en espanyol, cosa que seria l’antítesi del mateix concepte. Complicat, oi?

Miguel Cardenal: "Catalunya ha de deixar d'utilitzar políticament l'esport"

ARA | Barcelona | 01/07/2015 08:02

Miguel Cardena, president del CSD, ha estat entrevistat al programa 'El Partido de las 12' (Cadena Cope). "La sanció de la UEFA al Barça és una crida d'atenció a Catalunya perquè deixi d'utilitzar políticament l'esport", ha dit en referènciaa l'expedient per les estelades i crits independentistes a la final de Berlín. "És normal que hagin sancionat el Barça, ha opinat.

El fiscal demana mig any de presó per als seguidors del Fiatc Joventut que van exculpar Àlex Molina

ÀLEX GOZALBO | Badalona | 01/07/2015 08:30

El fiscal ha demanat pena de sis mesos de presó i nou mesos multa a raó de vuit euros al dia (2.160 euros) contra tres dels cinc joves que van declarar exculpant Àlex Molina,  l'aficionat del Fiatc Joventut que va ser detingut a Saragossa després d'exhibir una estelada. La sol·licitud de condemna per a Pau Martínez, Adrià Llagostera i Nil Camps és per un delicte de fals testimoni.

L'ARA ha tingut accés a la interlocutòria d’obertura de judici oral i a l’escrit d’acusació del Ministeri Fiscal. "Els tres acusats van manifestar a la vista oral, faltant a la veritat, que Àlex Molina no va insultar, no va donar cops de peu i no va oposar resistència als agents de l'autoritat en el partit de bàsquet celebrat eñ passat 5 d'octubre del 2014 al pavelló Príncep Felip de Saragossa", diu el text.

La subdelegació del govern espanyol a Saragossa va comunicar a Àlex Molina el passat mes d'abril que el seu cas quedava arxivat. La Comissió Antiviolència del Consell Superior de l'Esport havia demanat que s'imposés una multa de 4.000 euros i un any de sanció sense poder entrar a cap recinte esportiu.

Ofensiva contra les estelades

ÀLEX GOZALBO | Barcelona | 02/07/2015 00:00

Segueix-me

El Govern va reaccionar ahir amb contundència contra la UEFA, que ha obert un expedient disciplinari al Barça pels crits d’independència i l’exhibició massiva d’estelades durant la final de la Lliga de Campions de Berlín, i contra el Consell Superior d’Esports (CSD), que justifica la sanció i acusa Catalunya d’utilitzar políticament l’esport.

“L’expedient és extremadament greu perquè estem parlant de la llibertat d’expressió que ha de presidir totes les manifestacions”, va assegurar la vicepresidenta i portaveu del Govern, Neus Munté, en declaracions a RNE. “Els càntics a favor de la independència no són il·legals ni estan prohibits enlloc i són expressions que no tenen cap matís violent”, va afegir.

Els precandidats a la presidència del Barça es van fer ressò d’aquest expedient disciplinari. “Hem de parlar amb la UEFA per explicar la sensibilitat del Barça sobre aquest tema. Aquesta bandera no suposa cap agressió”, va dir Joan Laporta. L’expresident del club culer va considerar “desafortunat” el comentari de Miguel Cardenal, secretari general de l’Esport, que va dir que era un “toc d’atenció a Catalunya”. “L’esport és política, i el primer que utilitza la política és el secretari general de l’Esport o gent com el president del govern espanyol. Quan un equip guanya, el president és el primer que vol que els clubs vagin a veure’l”, va opinar. Jordi Majó tampoc es va mossegar la llengua. “La UEFA fa el ridícul. Aquest organisme no té cap dret moral per donar lliçons a ningú. El civisme que van mostrar en tot moment els aficionats blaugranes, reconegut per tothom, posa en evidència la lamentable actitud de l’organisme europeu”, va assegurar.

Carles Vilarrubí, exvicepresident de l’entitat blaugrana, va explicar que “l’expedient quedarà en no res”, en declaracions a RAC1: “El senyor Cardenal sembla que sigui el president del Consell Superior d’Esports (CSE), i no precisament de tots. El que està passant en aquests moments respon a una clau senzillament extraesportiva”, va dir.

El cas del Barça se suma al malson que viuen uns joves seguidors del Fiatc Joventut. El fiscal demana una pena de sis mesos de presó i nou mesos de multa a raó de vuit euros al dia (2.160 euros, en total) contra tres dels cinc joves que van declarar exculpant Àlex Molina, l’aficionat del Fiatc Joventut que va ser detingut a Saragossa després d’exhibir una estelada. La sol·licitud de condemna per a Pau Martínez, Adrià Llagostera i Nil Camps és per un delicte de fals testimoni.

L’ARA ha tingut accés a la interlocutòria d’obertura de judici oral i a l’escrit d’acusació del ministeri fiscal. “Els tres acusats van manifestar a la vista oral, faltant a la veritat, que Àlex Molina no va insultar, no va donar cops de peu i no va oposar resistència als agents de l’autoritat en el partit de bàsquet celebrat el 5 d’octubre del 2014 al pavelló Príncipe Felipe de Saragossa”, diu el text.

La Subdelegació del govern espanyol a Saragossa va comunicar a Àlex Molina el mes d’abril passat que el seu cas quedava arxivat. La Comissió Antiviolència del Consell Superior d’Esports havia demanat que se li imposés una multa de 4.000 euros i un any de sanció sense poder entrar a cap recinte esportiu.

Article per l'indecís«Si un dia Catalunya té poder d’estat no et puc prometre que siguem els millors gestors del món»

Jordi Finestres | Actualitzat el 01/07/2015 a les 00:02h

M’imagino que poc o molt pateixes els efectes de la crisi econòmica que ens ha afectat en aquests temps convulsos, de canvis i d’incerteses. I deus pensar, i t’entenc, que ara mateix el més important per tu és resoldre els entrebancs i no pas que et vingui jo a parlar avui de la independència de Catalunya. Però saps, a casa nostra, que és casa teva, hi ha una situació injusta entre allò que dones i allò que reps. Amb o sense crisi.

Puc imaginar que no vols que et doni més dades ni arguments a favor de la independència. I tens dret a pensar que uns i altres et volem marejar. Però deixa’m dir-te que el teu esforç i el del teu company/a, pares, fills, germans, amics... que viuen i treballen a Catalunya no es veu mai correspost amb el nivell de vida que et mereixes pel que treballes, pel teu esforç.

I això és una injustícia que no té res a veure amb sentiments de pertinença. Tu et pots sentir d’allà on vulguis, però si per la raó que sigui has escollit aquesta terra anomenada Catalunya per viure-hi, has de saber que ara mateix no tens el que et mereixes. Si t’agrada que el resultat del teu esforç se’n vagi cap a d’altres indrets, allà tu amb el teu sentit de la solidaritat, però aleshores em sap greu dir-te que no tens cap dret a queixar-te quan se’t retallen dia sí dia també els teus drets i els de la gent que estimes, drets bàsics com l’accés i la qualitat a serveis com l’educació i la sanitat pública o les prestacions socials, és a dir, pensions, atur, accés a l’habitatge, etc. Els teus recursos no s’inverteixen en allò que necessites perquè a Madrid sempre hi haurà un Montoro  que decidirà per tu i pels teus. Ho has de saber.

Si un dia Catalunya té poder d’estat no et puc prometre que siguem els millors gestors del món ni que acabem amb aquelles persones sense ètica que fan de la corrupció el seu modus vivendi. Els catalans no som ni millors ni pitjors que els altres, hi estarem d’acord, ni segurament som exemple de res, però el dia que nosaltres i només nosaltres gestionem allò que és nostre tu sabràs qui t’ha enganyat. Ara mateix els que utilitzen els teus diners estan tan lluny d’aquí que mai sabràs del cert qui són.

Podem construir un estat tal i com tu desitges, però ara ja només depèn del teu exercici democràtic. Podem ser lliures si tu vols, tu i la majoria dels teus conciutadans. Democràticament, civilitzadament, sense crits ni retrets. Sense perdre cap dret, però guanyant-ne molts d’altres. Cal que hi pensis, per tu i pels que tens a casa. Pensa en ells i decideix si vols per a ells un futur tan complicat com el present que t’ha tocat viure a tu. No és just que ells visquin depenent dels altres. No està bé. Només per ells, per qui estimes, et recomano que el 27-S votis llibertat.

El CEO, la sanitat i l’educació

ANTONI BASSAS | 03/07/2015 23:31

Segueix-me

David McCrone, professor de sociologia de la Universitat d’Edimburg, m’explicava que quan preguntaven a la gent “Qui hauria de prendre les decisions clau a Escòcia?” sobre salut, educació o benestar social, la resposta era “Escòcia” amb suports de vora el 65%. Però quan els escocesos es van haver d’enfrontar a la independència sencera, en una sola pregunta, en un referèndum vinculant i amb el món mirant, el sí es va quedar en un 44,7%. O sigui que els que desitgen la victòria del sí a Catalunya han de concentrar-se a respondre un parell de preguntes bàsiques: per què ho estan fent, tot això?, quin incentiu té un català per votar que sí? L’ANC i Òmnium se n’han fet tips, però aquest ha estat el gran dèficit polític des del 9-N i explica part del -7 del CEO.