Encallats a la porta giratòria

MARTA LASALAS | Barcelona | 17/06/2015 23:32

Segueix-me

A les dues del migdia, el Parc de la Ciutadella estava atapeït de gent gaudint d’un dia esplèndid: turistes, sortides escolars, un grup fent tai-txi... Ningú diria, contemplant l’escena bucòlica, que un parell de carrers més amunt, a pocs minuts del Parlament, Unió estava a punt d’obrir la caixa dels trons. Just a aquella hora, a la sala de reunions de la seu democristiana, esperaven als membres del comitè de govern d’Unió uns entrepans de pernil, formatge i fuet, i la notícia que el partit abandona el Govern.

Era el punt final d’un matí que havia transcorregut enmig d’un rosari de reunions a la cambra catalana, on es va fer saber la decisió als socis de CDC i a Artur Mas. La darrera trobada del president amb la vicepresidenta i el conseller Espadaler -el conseller d’Agricultura segueix absent just el dia que Unió planta el Govern- va tenir un final tan esquerp que la fredor del no comiat de Mas i Ortega no es va dissimular ni davant de la premsa.

Un cop a la sala de reunions d’Unió, els mòbils dels presents van ser requisats i dipositats en una capsa, amb un cordial missatge d’agraïment del president del comitè de govern, Josep Antoni Duran. Va ser Duran el primer a parlar, tot just per donar entrada a Ramon Espadaler, que va comunicar als presents que s’havia pactat amb el president Artur Mas una sortida civilitzada del Govern. La constant del missatge va ser que Unió no pot acceptar un ultimàtum com el que va haver de sentir dilluns. La idea es va exposar del dret del revés i, fins i tot, amb metàfores fàcils com la d’aquella parella que se separa i al final, després d’una temporada, es torna a retrobar, que va evocar el diputat Benet Maimí.

A aquella hora les xarxes ja havien donat la notícia i els nervis corrien com un impuls elèctric per cadascuna de les artèries d’Unió. I el partit començava a reaccionar.

A dins de la reunió, els arguments rebotaven com en un frontó davant la decisió de la cúpula. I la tensió es va començar a notar. No van trigar a aparèixer les acusacions de deslleialtat, que va plantejar Marta Llorenç davant les aproximacions dels crítics a l’ANC, Òmnium i l’AMI. Tampoc es va fer esperar la rèplica irada de Castellà. No va ser l’únic moment en què van saltar espurnes. La crida de Marta Vidal a pensar en la gent que ha mort per defensar els ideals d’Unió va provocar una contundent reivindicació, per part de Duran, de la figura de Carrasco i Formiguera.Mentre això passava al primer pis, a la planta baixa s’hi anava concentrant la premsa. A tres quarts de quatre estava anunciat un mut. És a dir, que les portes s’obririen perquè les càmeres immortalitzessin la reunió. Però no hi va haver mut. Tampoc va començar la roda de premsa a l’hora prevista.

Entre càmeres i crítics

La reunió seguia. Fins a les 5 i 10. De cop, Josep Sánchez Llibre va irrompre al vestíbul. Ningú estava preparat. Ningú el va poder interceptar abans que arribés a la porta giratòria que dóna accés al carrer. El seguia Duran, que no va tenir tanta sort. Quan va aparèixer, els fotògrafs tenien els objectius preparats per perseguir-lo. I amb tant d’entusiasme que, quan el líder democristià va entrar a la porta giratòria, el van seguir un grapat de càmeres amb els braços enlaire intentant enfocar... i la porta va quedar dramàticament bloquejada. Amb polític i fotògrafs entaforats a dins com una espectacular llauna de sardines de vidre. De poc van servir les protestes de Duran. Un cop al carrer va continuar la persecució fins a arribar al vehicle, mentre una turista preguntava si allà hi havia una celebrity.

Superat l’aldarull, va ser Espadaler qui va comparèixer. A la sala de premsa, a la planta -1. Va comunicar que, per coherència, Unió abandona el Govern però no la federació. Es trenca però no es trenca. Com més inconcretes eren les seves concrecions, més s’esvalotava l’eixam de preguntes que bombardejaven el conseller, que, malgrat tot, no es va moure ni un mil·límetre del discurs.

Quan va acabar el torn de preguntes i mentre Espadaler seguia a la sala, es van presentar els crítics liderats per Antoni Castellà. Moment de tensió. El cap de premsa d’Unió dient-los que no podien usar aquell escenari. Protesta davant dels periodistes. I torna cap amunt. Al vestíbul altre cop. Per explicar, a peu dret, les seves raons. Castellà va argumentar que no estan disposats a “fer xantatge” al president perquè renunciï al 27-S. La irritació era evident, no només per la decisió i com s’havia pres sinó perquè, en recuperar el mòbil i la connexió amb el món exterior, aquests dirigents van descobrir que aquella decisió que a la reunió s’havia explicat com un acord amb el president, en realitat era una decisió unilateral.

Cròniques d’una ocupació

MANUEL DE PEDROLO 1988 | Peces històriques triades per Josep Maria Casasús | 20/06/2015 00:00

Sembla que el Partit Popular Europeu, en el qual tinc entès que hi ha la Unió Democràtica de Catalunya, ha decidit defensar el dret d’autodeterminació dels pobles (un dret, aclarim-ho un cop més, que no mena necessàriament a la independència, si bé pot procurar-la quan els autodeterminats ho decideixin), però heus ací que el senyor Javier Rupérez, gran factòtum de la democràcia cristiana espanyola, que també forma part de la Internacional Democristiana, precisa que aquest principi només pot ser aplicat “als països sotmesos al jou de la dictadura”. I d’altres pensen com ell. Se’ns està dient que durant el franquisme Catalunya, com d’altres comunitats de la península, gaudia d’uns drets que ha perdut amb la democràcia que ha succeït el vell règim; se’ns està dient que un poble té drets quan no pot exercir-los, però que cal retirar-los-hi un cop es troba en situació de fer-los valer; se’ns està dient que més val viure sota una dictadura que en una democràcia: amb la primera els drets existeixen encara que no siguin reconeguts, mentre amb la segona, que els reconeixeria si existien, resulta que s’han volatilitzat. Se’ns està dient, doncs, que d’una manera o altra sempre és contrari a la legalitat vigent defensar el dret d’autodeterminació. Els astuts, com es pot veure, no paren de rumiar. A cops, hom té la impressió que en aquesta península ha nascut una nova escolàstica. Ja no és ben bé filosòfico-religiosa, sinó més aviat filosòfico-política. Però es tracta, com en temps medievals, de fer entrar el despropòsit en la raó. Aquestes cròniques se n’ocupen contínuament, com és inevitable quan els colonitzadors en fan un arma de persuasió i molts dels ocupats, sovint candorosos, sovint babaus, van infiltrant teoria conformista en les seves posicions inicialment de rebuig. [...] La democràcia, que té la seva teoria, és en la praxi que es demostra. L’Estat espanyol se n’ha oblidat. [...]

Rebut per WA

"Recepta de cuina a la catalana

Catalunya, una mica de cuina i verduretes!!

Nosaltres som molt “de la ceba”, tot i que d’altres són més “del porro”. Creiem que cal “posar els pebrots sobre la taula” per tal de poder “remenar les cireres” d’una vegada. Aquest país ha de deixar de ser "una bleda assolellada”. N’estem farts de “fotre’ns pinyes” i que ens “donin carbasses”. Sempre “n’hem sortit escaldats” amb Espanya.

Ara, finalment, els hem passat “una patata [...]

Mas crida l’ANC i Òmnium a liderar una llista unitària

ROGER MATEOS | Molins De Rei | 21/06/2015 00:00

Segueix-me

Últim cop d’efecte d’Artur Mas per intentar replantejar l’esquema del 27-S i ressuscitar el concepte d’unitat sobiranista, ja no vinculat a la simple suma de partits sinó a les entitats civils com a principals protagonistes de l’operació. Recapitulem. El 25 de novembre, setze dies després de les cues als punts de votació del 9-N, Mas solemnitzava a l’Auditori Fòrum la seva invitació a les forces sobiranistes a aplegar-se en una llista conjunta, però la proposta es va estavellar contra el rebuig taxatiu d’ERC. Per taponar les ferides que va deixar aquell pols negociador de finals de l’any passat, el president de la Generalitat i Oriol Junqueras van posar-hi un pedaç: el 14 de gener van validar l’acord d’estabilitat fins a la convocatòria d’eleccions anticipades. I amb llistes separades. Però, pel camí, l’embranzida sobiranista sembla haver perdut gas i ahir, en una conferència a Molins de Rei, Mas va llançar una nova proposta que revoluciona els preparatius del 27 de setembre.

Mas va reconèixer que “el turbo de la il·lusió” que havia propulsat fins fa poc el procés “ha baixat de revolucions”. D’aquí a la cita del 27-S, considera imprescindible prémer de nou l’accelerador. En cas contrari, va advertir, el sobiranisme “corre el risc” de perdre el plebiscit disfressat d’eleccions. Uns comicis que només té sentit convocar-los “per guanyar-los”. L’Estat, va remarcar, ja farà tot el possible per rebaixar l’efervescència independentista, de manera que els actors que promouen el procés tenen la “responsabilitat” de moure’s per evitar-ho. Com? Mas no va plantejar ja com a solució bastir una candidatura conjunta amb ERC i amb personalitats diverses de la societat civil, sinó que va reformular la idea.

Recuperar el “turbo de la il·lusió”

Si la conferència del 25 de novembre interpel·lava directament un Oriol Junqueras que s’ho escoltava des de primera fila, el missatge d’ahir anava explícitament adreçat a les entitats sobiranistes que han actuat de catalitzadores del procés des del carrer: l’ANC, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). El món sobiranista, va subratllar Mas, “ha de prendre consciència” que el país viu un moment “decisiu”, en què només podrà reactivar-se “el turbo de la il·lusió” si s’aconsegueix fer pinya, sumar esforços i aparcar les divisions. Conscient que l’apel·lació podia interpretar-se com un intent de desenterrar la llista conjunta amb ERC, va voler deixar clar que no es referia a unitat entre partits.

Ara la seva crida va enfocada a convèncer la societat civil organitzada perquè actuï de motor de la unitat al flanc sobiranista. Va fer notar que, a l’esquerra, estan emergint moviments de confluència que es van revelar efectius en les eleccions municipals del 24-M. El cas de Barcelona en Comú, que ha aconseguit situar Ada Colau a l’alcaldia de la capital catalana, és paradigmàtic. Mas va alertar de la paradoxa: el sobiranisme porta anys fent demostracions d’unitat al carrer, però qui s’està “agrupant” amb èxit per pilotar les institucions és “el món del sí se puede ”. Per contrarestar-ho, segons Mas, cal també que els partidaris de la independència uneixin forces.

Unitat des de la societat civil

Mas va aturar-se a analitzar l’impacte de la nova esquerra sobre el procés. En un retret implícit a ERC, que va avalar la investidura de Colau, va advertir que els missatges que s’amaguen darrere del “ sí se puede ” tenen “molt poc a veure amb la llibertat de Catalunya”. Per fer del 27-S un plebiscit creïble sobre la independència, va destacar, cal aparcar l’eix dreta-esquerra, que aquests moviments volen fer prevaler per damunt del debat sobiranista.

Arribats a aquest punt , Mas va citar l’ANC, Òmnium, l’AMI i el conjunt d’entitats adherides al Pacte Nacional pel Dret a Decidir perquè facin un pas endavant i assumeixin un paper protagonista a l’hora de forjar un bloc unitari. Només d’aquesta manera, considera, es pot afrontar el 27-S amb garanties. “Jo convido les entitats sobiranistes, en aquestes hores decisives, que es posin a treballar seriosament per aconseguir el màxim d’unitat possible”, va exposar. Es tracta d’un plantejament “gairebé imprescindible” per no sortir-ne malparats. “Fem la unitat des de la societat civil i posem-nos-hi els partits que vulguem, tothom se’n pot quedar al marge o ser a dins. No deixem que s’uneixin només els altres”, va reblar.

Després que en els últims mesos des de les files de Convergència s’hagi especulat amb bastir una “llista del president”, basada en un fort lideratge i amb un protagonisme principal per a figures destacades de la societat civil que volguessin fer-li costat, Mas va introduir un matís inesperat en el disseny de la candidatura que té al cap: “A mi m’incomoda el concepte de llista del president, no deixa de ser una personalització que no convé”. Per emfatitzar que el protagonisme l’haurien d’assumir les entitats, va enfocar-ho diferent: seria no una llista del president sinó amb el president. “Puc oferir-me perquè es compti amb mi i se m’assigni el paper que calgui”, va afegir. Una manera de dir que està disposat a no encapçalar la llista i permetre que els tres primers llocs, per exemple, els ocupin noms vinculats a l’ANC, Òmnium o l’AMI.

En els òrgans interns de Convergència, Mas havia apuntat que la seva intenció era “encapçalar” la seva candidatura per al 27-S. La conferència de Molins de Rei va marcar, en aquest sentit, un punt d’inflexió, més significatiu i convincent que no pas la predisposició que havia mostrat el 25 de novembre a “tancar”, si calia, una llista conjunta amb ERC. Mas també havia comunicat internament al seu partit que caldrien dosis de “generositat” a l’hora de cedir espai a independents en la llista. Tot i això, Mas va assegurar ahir que “es pot comptar” amb CDC per fer un “gran servei” i col·laborar amb les entitats civils. Tot això va explicar-ho sense que hi fossin presents els caps visibles de l’ANC i Òmnium. A les primeres files sí que hi eren bona part dels consellers, la plana major de CDC, així com Eduardo Reyes (Súmate), Ignasi Planas (Reagrupament), l’actriu Sílvia Bel o la periodista Pilar Rahola.

En el fons, i sense verbalitzar-ho, Mas intenta que el sobiranisme civil aconsegueixi allò que ell pretenia: aglutinar tot l’espai central de l’independentisme en una candidatura de primer nivell. La pilota és ara a la teulada, sobretot, de l’ANC i Òmnium, que de cop i volta reben tota la pressió dels que volen empènyer-los a acceptar el repte i dels que volen frenar l’operació. Si s’obren a considerar-ho i la idea acaba tirant endavant, ERC es quedaria amb poc marge per desmarcar-se’n. Però l’emplaçament de Mas aboca les entitats -que apleguen sensibilitats diferents dins de l’independentisme- a reobrir un debat que ja les havia sacsejat internament durant les setmanes de tensió per les infructuoses converses sobre la llista unitària de CiU i ERC. En els pròxims dies es tornarà a posar a prova la cohesió interna del món sobiranista.

Avís a Unió: “No hi ha hagut cap ultimàtum”

Convergència sembla haver girat full, amb una celeritat inaudita, als seus 37 anys de relació amb Unió. Després d’una setmana marcada pel trencament amb els seus socis de federació, Artur Mas va evitar dedicar-hi més d’un parell de minuts en la seva conferència d’una hora a Molins de Rei. Va fer-hi una fugaç referència per desmentir, de fet, l’argument utilitzat pels democristians per justificar la seva sortida del Govern. La cúpula d’Unió es queixava que dilluns CDC li havia imposat un “ultimàtum” de tres dies perquè es definís sobre la independència. Ahir Mas va voler deixar clar que “no hi ha hagut cap ultimàtum”. “Se’n va parlar fa molts mesos enrere, abans de les eleccions municipals, i ens van demanar si podien ajornar la seva decisió fins després del 24-M”, va explicar. CDC va accedir-hi, però després de la consulta interna d’Unió, diumenge passat, ja no podia esperar més. Per això CDC i Unió se separen: “No és un divorci total i a les males, sinó que es tracta d’un tema de fons que no comparteixen”, va dir. Mas compta que els independentistes d’Unió aniran a la seva candidatura.

No ens fiquem en política

TONI SOLER | 20/06/2015 20:46

Segueix-me

DISCÒRDIA. S’atribueix al general Francisco Franco una sentència molt seva i molt gallega, amb què es va permetre aconsellar un ministre en una situació conflictiva. “ Haga como yo -li va dir el dictador-, yo nunca me meto en política”. Per a Franco, com per a qualsevol autòcrata militar, la política no és la simple gestió de la cosa pública, sinó la seva perversió, en forma de conflicte i componenda; un joc de contrapesos, rutes alternatives i jugades d’escacs. Una manera de fer enganyosa, judaica i feminoide en comparació amb la claredat i la disciplina pròpia de les casernes. Venint de l’agitació republicana i de la terrible guerra civil, bona part de la població espanyola (també la catalana), fatigada i atemorida, va comprar aquesta deslegitimació de la política, com a permanent llavor de la discòrdia. El letargi va durar dècades. Fins molt després de la mort del dictador, a moltes llars parlar de política es considerava incòmode, arriscat o de mala educació. Com parlar en català en públic o davant d’un desconegut.

TRANSICIÓ. Va caldre un relleu generacional complet perquè la gent -les famílies, tan sovint invocades- tornés a apreciar el valor de la democràcia real, de la discussió pacífica, encara que fos vehement; de la implicació de cada individu en els afers col·lectius. L’oposició democràtica a Catalunya va aconseguir amb grans esforços derrotar el vell prejudici franquista i convèncer la població que la política era un afer de tothom, i que el debat obert i públic no era de cap manera una incitació al conflicte i a l’enfrontament civil; de la mateixa manera que es podia parlar català com un fet natural, i no per molestar. Els poders fàctics van imposar uns límits, esclar -la monarquia, la unitat d’Espanya, l’economia de mercat, la renúncia a passar comptes pels crims del passat-, però de mica en mica aquests límits s’han anat eixamplant. Particulament, a Catalunya.

TRAUMA. Però la funesta herència del franquisme va penetrar tan endins que el fantasma de la controvèrsia política entesa com a “divisió” encara és utilitzat per demonitzar els anhels de canvi. No cal dir que aquest és el principal argument dels sectors contraris al procés sobiranista. Alguns, com el PP, ho fan per convicció, perquè són productes directes de la sedació franquista. D’altres, com el PSC, ho fan per conveniència o per falta d’arguments seriosos, la qual cosa encara és més deplorable. La sorprenent desimboltura amb què Carme Chacón, que és de família antifranquista, esgrimeix “la divisió de les famílies” a Catalunya n’és l’exemple més flagrant. Ella ho utilitza contra l’independentisme; un altre ho farà contra els matrimonis gais; un tercer potser ho farà per desacreditar l’esquerra alternativa. De fet, no importa el motiu. El que importa és que a Espanya es juga amb un trauma col·lectiu, amb la por ancestral a la guerra civil, per exigir a l’adversari que renunciï a les seves conviccions. També per això el sobiranisme català és el principal dipositari dels valors de la participació ciutadana, la millor eina per lluitar contra els vells fantasmes, que qualsevol demòcrata sincer hauria de voler enterrar per sempre més.

La veritable fractura social catalana

IU FORN | 21/06/2015 19:28

Els trens van inventar-se perquè els humans (i les humanes) poguessin escoltar les converses telefòniques dels altres humans. I és així com l’altre dia un servidor va assistir al següent diàleg (per cert, naturalment només puc transcriure la part de la persona que tenia a uns cinc metres, però que cridava com si la tingués okupant el meu timpà).

“Aquests són els que han de canviar el món? Segur? Però què han de canviar ni canviar! Però si tots són funcionaris! Bé, quasi tots. I els que no, o treballaven en empreses públiques, o en un ajuntament, o en alguna administració. No n’hi ha ni un que s’hagi llevat mai a les sis per anar a treballar. Que com ho sé? Repassa les biografies. La majoria són professors d’universitat amb plaça fixa, que aquests, si ja no volen ni canviar la universitat, imagina’t si volen un món diferent. Tu et miraves Sí, ministre? Recordes Sir Humphrey? Era el funcionari que manava de veritat, saps qui vull dir? I, aquell, què volia canviar? Res. I aquests tampoc no canviaran res. ¿Quan has vist tu un funcionari volent canviar un estat? Però si encara els jutjarien per traïció a qui els paga. No, jo no he dit que no siguin d’esquerres, jo t’he dit que no n’hi ha ni un que hagi pencat en una fàbrica, ni en una botiga, ni en un bar, ni de taxista. Això és el que et dic. I que tots han viscut del diner públic. I que hi seguiran vivint. Molt bé, el que tu diguis. Mira, saps què?, no tinc ganes de discutir perquè no escoltes. Quan n’aprenguis et truco”.

Ai, senyor... Quanta raó tenia el ministre Fernández Díaz quan deia que a Catalunya hi ha una fractura social.

Que ens ho demanen 

23.06.2015 15:00
Vicent Partal

Sóc soci de l'ANC i d'Òmnium. Com tanta altra gent. I entenc perfectament que l'envit que dissabte va fer el president Mas a les dues entitats és complex i difícil de gestionar. Que és molt delicat. Però també vull dir que em sembla que hi ha una solució molt senzilla i elemental: demanar-nos-ho. Demanar-nos als socis què pensem de tot plegat i, per tant, decidir col·lectivament què hauríem de fer.

En el discurs, Artur Mas va acceptar que no podia haver-hi llista unida de partits com la que ell volia, perquè no la volen els altres. No va reobrir aquest debat. Però es va demanar, al mateix temps, si les entitats sobiranistes estarien disposades a fer-ne una, de llista, explícitament al marge dels partits. Entenent que si fos el cas, CDC no s'hi presentaria i les entitats elaborarien la llista, amb plena llibertat, sense condicionants per part del partit. Hi ha qui opina que tot plegat és una trampa. No ho discutiré, però no sé veure on hi ha la trampa si ell voluntàriament s'aparta de la primera fila. A mi em sembla que dissabte el president va proposar si calia superar els partits, tenint en compte com és d'important allò que ens juguem el 27-S i vist que som on som.

I en aquest punt la meua resposta, individual, és que sí, que crec que cal superar-los per a garantir una victòria esclatant. Estaria molt d'acord que l'ANC i Òmnium confegissen una llista electoral pròpia, oberta als partits que volguessen afegir-s'hi i molt respectuosa amb els qui volguessen competir-hi a banda. Però aquesta és només la meua resposta personal i, per tant, no té cap més valor sinó expressar el meu parer.

Què n'opina la resta de la gent? Crec que això és realment important i determinant i pense, doncs, que demanar-ho en una consulta interna seria molt útil. Jo puc fer una anàlisi equivocada de la realitat del país, això ho accepte com un principi bàsic sempre. Però al mateix temps estic convençut que desenes de milers de votants, socis de l'ANC i d'Òmnium, que són les dues organitzacions més plurals i esteses que conec, l'encertarien de ple. Fins i tot crec que caldria pensar que fos una votació oberta a tothom qui volgués participar-hi, sense límits.

Contra una proposta com aquesta, a més, no se m'acut ni un sol argument. El pacte que es va signar fa mesos afectava només els partits —i, per cert, és un pacte ben curiós, perquè no l'ha complert ningú a les municipals. El temor de divisió de les organitzacions, que és real si només decideixen les cúpules, desapareixeria gràcies a la consulta, car no tinc cap dubte que tothom acceptaria la decisió democràtica de la majoria, fos quina fos. I fins i tot crec que seria molt útil de proposar, paral·lelament, una mena de megaprimàries en què tothom pogués triar els noms dels candidats que voldríem que encapçalassen les llistes si el resultat final fos favorable a presentar-les. Tant que hem criticat les llistes tancades i les obsessions partidistes, mireu quina oportunitat més gran no seria aquesta. Quina manera més democràtica d'obrir pas a la república de tots.

La Flama del Canigó: 50 anys unint els Països Catalans

ARA | Barcelona | 23/06/2015 09:05

La  Flama del Canigó arriba avui a 400 municipis dels Països Catalans, tal com passa cada any des que el 1965 va creuar per primera vegada la frontera de la Catalunya del Nord, sota administració francesa. Llavors  ja feia deu anys queFrancesc Pujades -acompanyat d'alguns amics- havia pujat al cim del Canigó per primera vegada en una revetlla de Sant Joan, amb un feix de llenya, i hi va encendre una foguera que es podia veure des de molts pobles.

L'any següent hi va tornar i, alhora que van encendre el foc al cim, a molts pobles des d'on es veia la flama van prendre les seves fogueres. El 1963 es van començar a encendre les flames dels pobles amb el foc que baixaven del Canigó després d'encendre-hi la foguera. L'any següent la flama ja no es va apagar: des de llavorsentre revetlla i revetlla continua cremant al Castellet de Perpinyà. El 1965 va creuar la frontera que separa els estats espanyols i francès i es va començar a escampar per tots els Països Catalans. Ara, la matinada del 22 al 23 de juny es torna encendre el foc al Canigó i el dia de la revetlla la flama s'escampa per centenars de municipis.

En motiu del mig segle que fa que la flama va fer el "salt" de la frontera per unir els Països Catalans, el pregó que es llegeix aquest any abans d'encendre les fogueres a cada població l'ha fet Nemesi Solà, un dels fundadors de la Flama del Canigó. Hi recorda: "Aquesta nit màgica i tota la diada de demà dia 24 de juny, festa nacional dels Països Catalans, ens agermana a tots, siguem del nord o del sud, de terra endins i de mar enllà, fruit de l’herència de l’antic solstici d’estiu que d’origen mil·lenari i que amb el pas dels segles, la seva celebració ha esdevingut tradició i costum, la més antiga del nostre país". El podeu llegir sencer aquí.

A qui ajuda?

TONI SOLER | 22/06/2015 23:27

Segueix-me

La proposta d’Artur Mas, ¿ajuda l’ANC i Òmnium Cultural? No, perquè les posa en un compromís irresoluble, a menys que es vulguin arriscar a desairar ERC i la CUP. La proposta d’Artur Mas, ¿ajuda el procés? No, perquè eternitza el debat entre independentistes, per cert cada cop més histèric, en lloc de llançar-se a l’ofensiva unitària contra els partits que neguen el dret a decidir. Finalment, la proposta d’Artur Mas, ¿ajuda CDC? Ho dubto, perquè el partit, després de trencar amb Unió, es troba en una coratjosa fase de renovació i necessita reivindicar-se, crear una nova marca, fer el primer pas per esdevenir el gran partit de centre que l’independentisme necessita. Així doncs, ¿es pot saber a qui ajuda la proposta d’Artur Mas?

El procés d’independència i la inversió

NÚRIA BOSCH | 22/06/2015 23:38

Segueix-me

Hi ha qui proclama que la independència de Catalunya és un procés semblant a les deu plagues d’Egipte i que, en conseqüència, i des d’un punt de vista econòmic, el PIB disminuirà, ningú invertirà al nostre país, hi haurà fuga d’empreses i així successivament fins a arribar a l’empobriment total de Catalunya.

Per tant, qualsevol dada que vagi en la direcció d’aquesta catàstrofe és utilitzada immediatament pels contraris a la independència de Catalunya per corroborar les seves tesis.

No fa gaire va haver-hi certa polèmica sobre les dades d’inversió estrangera a Catalunya l’any 2014. Segons el ministeri d’Economia i Competitivitat, el 2014 es va produir un descens del 15,8% en la inversió exterior bruta a Catalunya. Posteriorment, el departament d’Economia i Empresa de la Generalitat va fer públic que el 2014 el nombre de projectes d’inversió a Catalunya havia experimentat un moderat increment en relació al 2013, i que les seves xifres d’inversions exteriors de caràcter productiu i de control (fusions, adquisicions i joint ventures ) excedien àmpliament les presentades pel ministeri. Amb totes aquestes xifres contradictòries, la polèmica va estar servida.

La setmana passada, la Cambra de Comerç de Barcelona va fer una aportació clarificadora a la polèmica, concloent que no es pot afirmar que la inversió a Catalunya hagi quedat afectada pel context polític derivat del procés independentista.

Segons la Cambra de Comerç, la principal diferència rau en el fet que ministeri i Generalitat segueixen metodologies diferents i també en el fet que es poden donar diferències per la forma i el moment en què es registren les operacions. Per aquest motiu, i per la volatilitat d’aquestes magnituds, conclouen que és preferible centrar l’atenció a identificar la tendència al llarg d’un període pluriennal, i deixar d’interpretar variacions trimestrals o anuals.

En aquest sentit, la Cambra de Comerç constata que la inversió exterior a Catalunya actualment és un 26,6% superior al valor del 2008 i que en l’últim any, el 2014, la inversió productiva (exterior i domèstica) va créixer un 9,7%, per sobre del 8,8% del conjunt de l’Estat.

Així mateix, durant el període 2000-2014 la inversió productiva a Catalunya ha representat el 23,3% del total estatal, molt per sobre del PIB català (18,9%), i se situa també en la mitjana dels últims quinze anys.

A més, la Cambra acompanya les dades anteriors amb els resultats d’una enquesta, feta a prop de 3.000 empreses catalanes de tots els sectors econòmics durant el primer trimestre del 2015, que indiquen unes bones perspectives d’inversió i finançament per al 2015.

Els empresaris enquestats també destaquen els factors que més afecten les seves perspectives d’inversió. En una valoració de l’1 al 5 (de menys a més importància) el resultat és el següent: factors de demanda (3,9), factors de política econòmica i política fiscal (3,2), factors tècnics (3,0), factors institucionals (2,8), altres (2,7). Per tant, el més rellevant és que l’economia vagi bé i que les polítiques econòmiques i fiscals siguin les adequades. En canvi, els factors institucionals, que entenc que inclouen el paper de les institucions en el procés sobiranista, apareixen en la quarta posició.

El problema és que el govern català té competències força limitades en política econòmica i que el procés recentralitzador del govern espanyol durant els últims temps ha reduït encara més l’escàs marge de maniobra de la Generalitat per emprendre polítiques pròpies. Així, ens hem de refiar que les que endegui l’Estat siguin les adequades per a Catalunya, encara que sovint no responen a les necessitats de l’economia catalana.

Aquesta falta de poder de decisió de la Generalitat ha estat una llosa per al creixement econòmic. El fet que una Catalunya independent pogués dissenyar les seves pròpies polítiques (fiscal, laboral, financera, d’infraestructures, educativa, etc.) sens dubte seria un benefici intangible que repercutiria en el PIB català.

Òbviament, dependria de com es dissenyessin aquestes polítiques, però només pel fet d’adequar-les a les necessitats del territori ja seria un factor de millora considerable.

En conclusió i en primer lloc, fins ara no sembla que el procés sobiranista hagi posat en perill la inversió productiva al nostre país. En segon lloc, tampoc sembla que els factors que més condicionen els empresaris a l’hora d’invertir siguin els institucionals. En tercer lloc, la independència podria portar a una millora de les polítiques econòmiques aplicades a Catalunya, que afavoririen la inversió i el creixement econòmic. Finalment, també cal dir que és cert que les empreses volen estabilitat política, econòmica i social. Fins ara, el procés no ha creat inestabilitat perquè s’ha desenvolupat de forma pacífica i democràtica. Per això és molt important que segueixi així per reduir al màxim la incertesa.

Governar és pressupostar. Sense calers no es governa. Qui té els calers té el govern. Per tant, defensar la pròpia butxaca no és gens estúpid.

I com se sol dir...l'autonomia que ens cal..és l'autonomia de Portugal

Cada cop que un polític espanyol atia el foc anticatalà, un català indecís es fa independentista convençut.

24/6: No s’hauria d’avortar la candidatura Barcelona-Pirineus als Jocs d’Hivern

VICENÇ VILLATORO | 23/06/2015 19:46

Segueix-me

Té efectes positius, pel sol fet d’existir. En aquest país hi ha dos territoris, el Pirineu i l’Ebre, que mai no han estat acceptats plenament en l’imaginari català, potser perquè és impossible reduir-los al motlle noucentista que ha acabat sent hegemònic. La candidatura posa el Pirineu en aquest imaginari d’una manera positiva, de progrés, amb visió de futur. Ofereix una fita que ajuda a plantejar un dels principals dèficits del Pirineu, i per tant de Catalunya, que és la insuficiència de les infraestructures, sobretot de comunicació. I, sobretot, posa en relació Barcelona i una de les realitats del país que hi és aparentment més allunyada, i no tan sols en quilòmetres. Un dels grans problemes de Catalunya és que el país i la capital de vegades sembla que remin en direccions diferents, una d’esquena a l’altra. Però la força de Barcelona li ve del país, que l’alimenta i la completa, i la força del país és que hi ha Barcelona, que el projecta i el tiba. Que, en el moment de més prestigi internacional, Barcelona es posi al servei del país és valuós per a tots dos. Per això el ple de Barcelona hauria d’evitar que s’avortés aquest procés. I si al damunt guanyés, bingo.

Cap a la gran victòria electoral de l’independentisme

JOAN M. TRESSERRAS | 24/06/2015 18:20

Segueix-me

Uns amics han sentit rumors de guerra. L’un està disposat a allistar-se el primer dia i anar cap al front a lluitar pel seu país. L’altre, en canvi, vol objectar i mobilitzar-se contra la guerra perquè no vol que hi morin els seus amics, ni els amics dels seus amics. Quin és més patriota?

Han crescut l’una al costat de l’altra. L’una treballa cada dia, incansable, per la sobirania i la llibertat política del seu país. L’altra s’esforça i fa tot el possible perquè les condicions de vida dels que hi viuen siguin dignes i cada dia millors. Quina és més patriota?

Uns volen aglutinar en una única representació tot el sobiranisme independentista per remarcar-ne el desig compartit de sobirania i llibertat. Altres volen representacions plurals i diverses perquè totes les expressions del sobiranisme independentista hi tinguin cabuda, ningú se’n pugui sentir exclòs i s’acabin sumant el màxim de voluntats. Quins són més lleials a la causa de l’emancipació del país? Quins contribueixen millor a soldar la seva unitat social?

El 27 de setembre, a les eleccions al Parlament de Catalunya, els independentistes i tots els catalans i catalanes que no tenen por del futur disposarem d’una gran oportunitat de generar un mandat democràtic. Un mandat perquè el nou Parlament i el Govern sorgits de les urnes encetin immediatament el camí cap a l’estat propi i la sobirania política plena. El 27 de setembre serà la primera ocasió que tindrem per fer valer el dret a decidir, tan majoritàriament reivindicat per la societat catalana. I resultaria sorprenent i paradoxal que, en unes circumstàncies tan excepcionals, el resultat electoral fos favorable als que no reconeixen aquell dret, o a aquells altres que diuen que el reconeixen però que no mouen ni un dit ni tenen pressa per fer-lo efectiu. El 27 de setembre, doncs, constitueix l’oportunitat per a una gran victòria democràtica del procés.

El més sorprenent i paradoxal, però, seria que algunes persones que han fet professió de fe independentista i han donat suport a les diverses manifestacions d’aquests darrers anys, o hi han participat, ara dubtessin o renunciessin a fer valer el seu vot. Amb l’excusa que els altres -sempre són els altres- es mouen per partidisme. Amb l’excusa que els líders o les formacions polítiques principals no han fet el que havien de fer. Amb l’excusa que la manera d’anar a les eleccions no és la que ells haurien triat o haurien trobat més efectiva. Amb l’excusa que la manera de convertir-les en plebiscitàries no els acaba de fer el pes. O amb l’excusa de si no serà prou clara la lectura dels resultats que faran els cercles polítics i mediàtics o els serveis d’intel·ligència de Madrid, Berlín, Bangkok, Moscou, Londres, Washington, Pequín o Antananarivo. Ha costat molt arribar fins aquí. Fins ara no hem pogut disposar de cap escletxa democràtica comparable. Cal, doncs, que col·laborem en les campanyes de les entitats més transversals i contribuïm a fer tan grans com sigui possible la victòria electoral i el mandat democràtic.

Ningú ni cap formació, per molt pedigrí o rellevància que hagi acumulat, pot tenir la pretensió de representar tot sol tot el país, o tot l’independentisme. Al moviment independentista s’hi pot adscriure qui vulgui i quan vulgui. Però ningú ni cap formació se’n pot apropiar. Ni els més antics, ni els més nous. Ni els més avançats socialment, ni els més conservadors. I ningú -des de cap posició- pot exigir als altres independentistes que renunciïn a les seves altres conviccions polítiques o que les aparquin. La suma no vindrà d’agregar impostures transitòries sinó d’agregar autenticitats. De sumar qui som cadascú de veritat. De sumar vots sencers, cadascun amb tota la seva complexitat i significació. Anem a unes eleccions que seran plebiscitàries perquè seran encara més democràtiques que qualsevol elecció anterior; perquè hi podrem expressar, també, allò que fins ara mai no havíem pogut expressar, perquè ens ho havien negat.

En un passatge d’ Unforgiven (1992), un film dirigit i protagonitzat per Clint Eastwood, el personatge que ell mateix interpreta (William Munny) explica: “Matar un home és un acte menyspreable; li prens tot el que té, i tot el que podria arribar a tenir”. La vida no és només el que tenim sinó també les nostres expectatives. La majoria de catalans volem la independència per materialitzar el dret a la llibertat i per exercir sense restriccions la nostra responsabilitat contra una dominació inacceptable: per garantir-nos la capacitat de prendre decisions col·lectivament sobre tot el que tenim, i sobre tot el que nosaltres o els nostres successors podrem arribar a tenir. Inclosos els problemes i les contradiccions; les diferències i els desacords; els conflictes i les tensions.

Nacionalismes com el meu

EMPAR MOLINER | 24/06/2015 20:10

Segueix-me

Felipe González, el president espanyol que va firmar l’adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea, ara fa trenta anys, ha dit aquest dimecres que “la pèrdua de rellevància” d’Europa es deu, entre altres coses, a “la reaparició dels nacionalismes que refusen els valors de solidaritat i integració europea”. No cal dir a qui es refereix.

Segur que cap de nosaltres veu malament haver de pagar uns diners per contribuir a les desigualtats socials del món. Tots trobem necessari que part del nostre sou serveixi perquè hi hagi nens que tinguin garantits els tres àpats al dia. Però els moltíssims diners que paguem els catalans no serveixen per a això. I, per tant, a Catalunya hi ha nens que no tenen garantits aquests tres àpats. Els diners que paguem a l’Estat serveixen per al que l’estat espanyol decideix. I el que l’estat espanyol decideix és, per exemple, pagar quilòmetres del luxós tren anomenat AVE que ningú no agafa o pagar els palaus del rei Felip VI. El que torna a Catalunya, després del descompte, és misèria.

Si nosaltres no decidim per a què serveixen els moltíssims diners que paguem, Felipe González no pot parlar de “nacionalismes que refusen els valors de la solidaritat”, perquè la solidaritat es decideix, no s’imposa. Si et fan pagar uns diners exagerats a l’amo i ets pobre perquè pagues massa, no és “solidaritat” sinó “tribut”. Els nostres tributs paguen Espanya. Per això, les nostres raons per marxar són econòmiques i sentimentals, mentre que les seves perquè ens quedem són només econòmiques. Quan diuen “mejor unidos” volen dir millor per a ells, per tant, pitjor per a nosaltres. I és per això que els bascos i els navarresos estan tan callats i quietets en tota aquesta qüestió del dret a decidir. Saben que si marxem el seu estatus al Regne s’acabarà. Sense els catalans, algú haurà de pagar la insolvent mentida que és Espanya.

Einstein i Podem

FRANCESC CANOSA | 24/06/2015 18:48

Segueix-me

Hi ha un capítol de Barri Sèsam que em va canviar la vida. Un ninot organitza la Primera Exposició de Cercles Barri Sèsam. Fa una crida perquè s’hi portin coses de forma rodona. “¿Forma rodona?”, pregunta un microputxinel·li. Sí, esclar: un plat, una tapa de cuina, un disc... A més d’una generació ens va quedar clar que la vida és un cercle: fas tombs sense sortida. El rotodondisme circular és una de l’escoles filosòfiques de masses: el trobem en la metafísica de palla mental universal i físicament abans d’entrar a qualsevol poble.

VIVÍEM HARMÒNICAMENT amb els cercles fins que es va posar en qüestió la teoria de Barri Sèsam. Gener del 2014. Neix Podem. El seu líder, Pablo Iglesias, va dir que l’objectiu és “ empoderar a la gente y dar protagonismos a los ciudadanos”. I com es fa això? Amb els cercles de Podem. I què és un cercle? “Un círculo Podemos es un punto de una red por la unidad, el cambio y la ruptura democrática”. Vaig revisar l’episodi de Barri Sèsam i no entenia res. De fet, molts cercles també estaven confosos. Alguns van patir problemes d’identitat i van mutar a quadrats i fins i tot a heptàgons. Però la teoria es va anar clarificant i van néixer desenes de cercles: Podem Aragó, Vallecas, Londres, Castelldefels, Mataró... I també Podem Periodisme, Educació, Feminismes... Fins i tot brotaven cercles no oficials que també volien ser cercle: Podem Porno, Cocido, Nudismo... Per tant, en un cercle de Podem hi cap tot: ser del Barça, del Madrid, federalista, centralista, comunista, lampista, taxidermista i, esclar, independentista. Però el que potser no tenia clar la geometria és que toparia amb la física.

MEMBRES DE CERCLES de Podem, i de fora del cercle, creuen que se’ls exclou del sobiranisme. Tot i no existir un cercle independentista, alguns diuen: eh, eh, que n’hi ha que també som independentistes. Però com l’imant i la magnetita, qui atreu a qui? Qui exclou a qui? ¿No exclou el cercle de Podem no només els independentistes sinó els catalans i els humans quan deia la líder Gemma Ubasart allò de fer servir l’odi contra Mas? ¿No exclou Pablo Iglesias quan no sap si català i valencià són la mateixa llengua i el corredor mediterrani un camp de taronges? ¿O si titlla de “lladres” i “gentussa” a granel? O quan aquesta setmana deia que Espanya és una realitat plurinacional i que existeixen diversos sentiments nacionals. Som sentiments o nacions? Somni de carn o carn? Perquè les coses que existeixen en la vida per no existir són moltes: l’esperança, la il·lusió... ¿Podem és una rotonda que diu als altres qui són? Ells t’expliquen. Tu no tens explicació fora del cercle. Ara que Pablo Iglesias ve a Catalunya pot ser un bon moment per llegir llibres de física.

RECOMANEM LLEGIR Albert Einstein. A més de nom de carrer és el pare de la teoria de la relativitat. El físic va passar el 1923 una setmana a Catalunya. Einstein era amic d’Esteve Terradas, un dels científics catalans més lluminosos i, segons l’alemany, un dels pocs que, en aquells moments, podia comprendre allò de E=mc. Fixem-nos si arribem a ser comprensius els catalans. Einstein no era circular i va comprendre. Va al·lucinar equacions mai vistes. Hosti, això de Catalunya és la suma de la identitat nacional i la justícia social. Eureka! “Ara comprenc i justifico el vostre paradòxic socialisme nacionalista”, va exclamar. Catalunya, com va desxifrar Einstein, no practicava el relativisme. Era física. Per això, el mateix 1923 va dimitir de la Comissió per a la Cooperació Intel·lectual de la Lliga de Nacions. Tenia Catalunya al cap. I diu: “La Comissió ha afavorit una repressió de les minories culturals dels diferents països en crear [...] unescomissions nacionals que formen l’únic canal de comunicació entre els intel·lectuals d’un país i la Comissió. Per tant, ha abandonat expressament la seva funció de suport moral d’aquestes minories nacionals en la seva lluita contra l’opressió”. Einstein va entendre en una setmana el que no entén el cercle de Podem i el cercle de l’estat espanyol en segles: res que no sigui el seu cercle, o regne.

Només a 8 diputats de la independència

Avui creia que l’única notícia que llegiria mínimament interessant seria que la Sra. Colau ha renunciat a l’Audi oficial i de propietat de l’Ajuntament, per un Seat Alhambra (menys luxós?) de lloguer. De lloguer. Preferim pagar per una cosa que ja tenim per no ostentar marca i acabarem pagant més pel mateix per dur una marca menys “ostentosa” del mateix grup alemany Volkswagen. On és l’estalvi? La fotografia viatjant al metro el primer dia d’alcaldessa ja se la va fer, però. Caldria que la plebs no ens deixéssim posar la pastanaga a la boca tant fàcilment, els ho dic sincerament.
 

Però no. No hi havia caigut que a la part de l’Estat espanyol que no comprèn l’àmbit dels Països Catalans no és festa per Sant Joan. Ni tampoc hi fan arribar cap flama per la llengua des del Canigó. Llàstima, jo m’havia començat a creure l’homogeneïtzació que impulsa el govern de Madrid. No els estranyi que tingui aquesta sensació, 300 anys d’assimilació poden amb una ment... encara que sigui tant consistent com la meva.
 

Fora bromes, avui hi ha hagut activitat al Congreso.Duran ha tret el cap per Sant Joan, en plena ressaca festiva per a molts, per a llençar el seu coet. Ha afirmat que està disposat i se sent “lleuger” per ser el cap de llista d’UDC ja sigui al Congreso o a Catalunya el 27S. Ja era hora que donés la cara públicament. Ha aprofitat per fer-ho aquests dies que s’estan repartint amb CDCla representativitat de CiU a Madrid. El grup que fins ara es deia Grup Parlamentari Català de CiU, ara serà de C i de U. 10 diputats representaran CDC i 6 UDC. Ho faran a través de dos subgrups i dos portaveus diferenciats, tot i que legalment només hi pot constar un (Duran), ja que no es pot trencar el grup parlamentari a menys que es vulgui anar al Grup Mixt.
 

A Catalunya, l’aritmètica del nostre Parlament ha quedat així: 36 CDC, 21 ERC, 19 PSC, 19 PP, 14 UDC, 13 ICV, 9 C’s, 3 CUP i 1NA. El bloc independentista sumaria 60 diputats (47 l’unionisme i 28 UDC+ICV, i el no assignat). Ens en falten 8 diputats, els 8 que proporcionalment tenia de més (per la seva petitesa en militància) Unió. I ja és hora de recuperar-los. Som ben a prop, cal posar d’ara en endavanttots els esforços en l’èxit de la manifestació de l’11S i en la suma de 68 diputats independentistes el 27S. No es pensin que la resta no es mobilitzaran: avui Xavier Garcia Albiol ha donat per vàlides les eleccions plebiscitàries proposant que els partits del ‘No’ concorrin amb un punt en comú clar defensant el ‘No’. És legítim i a nosaltres ens va bé. A l’altre bàndol, diguin el que diguin, saben que seran eleccions plebiscitàries sí o sí. Ara cal que no ho oblidem nosaltres amb discussions estranyes que ens distreuen dels dos objectius crucials que els acabo de comentar.

La trampa

26.06.2015 15:00
Vicent Partal

La proximitat del 27-S i la volatilitat evident que s'observa en el panorama polític català propicien un considerable error d'enfocament sobre el procés d'independència. Hom intenta domar-lo a base de presentar-lo com un (comprensible) episodi anormal. I això és exactament el que no és.

Espanya cerca l'escletxa per a esbotzar el procés d'independència, i ho fa de maneres molt diferents. Crec que ja es pot dir que Podem, i la seua llista unitària del SíSePuede, n'és l'ariet polític principal, actualment. Però, evidentment, també hi ha ariets mediàtics i ariets intel·lectuals, entre més. Aquests darrers, sobretot, han començat a repetir, fixeu-vos-hi, una vegada i un altra la idea que això de l'independentisme a Catalunya és com un accident cronològic —cosa que ahir assumia Pablo Iglesias amb aquest nou eslògan segons el qual amb ells al govern d'Espanya els catalans ja no voldríem marxar.

Alerta, però, que no caiguem en aquesta trampa. És indiscutible que l'acció del Partit Popular ha estat d'una eficàcia enorme a l'hora de propulsar l'independentisme. Però la crisi nacional que s'ha desfermat a Catalunya, la revolució que vivim, no té a veure 'només' amb el PP sinó amb l'estat, l'espanyol. El problema no és qui governa l'estat sinó la manera com aquest és organitzat. I la manera com l'estat tracta el Principat —i la resta de territoris també, diguem-ho tot. El problema no és el PP, el problema és com Espanya es veu a ella mateixa i com governa el seu estat. Que no s'hi val a oblidar que fou amb el PSOE al poder que va començar tot. O que, com és evident, Podem --en teoria el fenomen més renovador a Espanya durant dècades--, tampoc no canvia res en aquest sentit: tan espanyol és Pablo com Fraga. 

El relat és, doncs, doblement perillós. Per una banda pretén convèncer-nos que hi ha una altra Espanya. Malgrat que no la troba ningú enlloc. Ni la representa ningú. Ni ningú no la sap veure. Però, alerta, que no ho fan perquè sí, això. Ho fan sobretot per rebaixar la revolta catalana a un simple episodi d'emprenyament contra un partit i un govern. Despullant-la de l'essència alliberadora i profunda que té. Un accident.

Per una altra banda, i en paral·lel amb el primer discurs, la maniobra també pretén convèncer-nos que una hipotètica derrota de l'independentisme en les eleccions catalanes retornaria el país a una 'normalitat' pre-independentista, pre-ANC, pre-tot això… O siga a la Catalunya, més o menys, autònoma. Més o menys dòcil.

I això segon encara és més fals. A tots els països, quan l'independentisme apareix amb la força amb què ha aparegut a Catalunya, ja no en desapareix. Pot estar dècades lluitant, si cal, i si no encerta la manera d'aconseguir la victòria. Pot guanyar a una velocitat assombrosa. Però en qualsevol cas no hi ha mai un independentisme provisional ni temporal. Que s'apaga.

I ací hi ha la clau de tot el que ens passa. El gran canvi que va originar la ruptura del pacte constitucional, sancionada amb la sentència contra l'estatut, va ser l'aparició d'un projecte polític que mai en la història de Catalunya no havia estat ni majoritari ni concret: l'independentisme. I aquest projecte ara no s'esfumarà ni en la improbable hipòtesi que no aconseguim guanyar el 27-S. Només un canvi de debò i a fons d'Espanya, d'aquesta Espanya on tots es posen d'acord quan els parles de Catalunya, podria alterar el context i menar a un escenari diferent. Però això tots sabem que no passarà.

Ells podrien guanyar unes eleccions al Principat, amb un esforç titànic i remant tots a una. Nosaltres podríem perdre, de tant posar pegues a les obvietats més cristal·lines. Però al final no canviaria res més que el calendari. Perquè no hi ha lloc per a uns Països Catalans raonablement còmodes en aquesta Espanya cada dia més tancada en ella mateixa. Cada dia més 'cosmopaleta', com la va definir ahir brillantment Ignacio Blanco.

Il·lusionar el procés

XAVIER ROIG | 25/06/2015 20:52

Segueix-me

Una nota prèvia sobre dos temes apareguts a la premsa i sobre els quals ningú ha dit res. Primer. Que tres consellers del Govern marxin d’aquesta manera, quan queden només tres mesos efectius de treball, em sembla poc seriós. Un no deixa un projecte quan està a punt d’acabar com a resultat d’una rebequeria. Una falta de professionalitat total. Uns costos innecessaris. El fet demostra, un cop més, la desconnexió total entre la vida política i la vida civil -on aquestes actituds es penalitzen-. Segon. El senyor Sánchez del PSOE es pregunta (amb bandera espanyola de fons) com és possible que unes votacions puguin posar fi a la unitat d’Espanya. Si els vots no fan possible variar fronteres, qui ho fa? Els hereus de Hitler? De Stalin? Ignora el senyor Sánchez que la democràcia posa fi, o inici, a tot allò que es decideixi. Greu venint d’un producte polític típic de la Transició. Espanya continua aplaudint els polítics amb tendències totalitàries. Amb tics postfeixistes o postcomunistes.

Dit això, crec que és interessant enraonar una mica sobre la proposta que el president Mas ha fet respecte a les llistes electorals. Com que he sentit, i llegit, massa comentaris i opinions sobre les intencions del senyor Mas (aquest és el país de les tertúlies i la xerrameca continuada i sostinguda), jo voldria fer una prèvia. Seria hora d’aparcar d’una vegada i per sempre totes les susceptibilitats i les desconfiances vers el president Mas. Fa un temps, aquest columnista no era especialment fan del senyor Mas. Però a les persones se les jutja pels fets. I els fets són que ningú ha apostat per la independència com ho ha fet ell. Perquè ningú s’ha jugat el futur i la pell (ha estat investigat il·legalment pels serveis de l’estat espanyol, està imputat i pot arribar a anar a la presó a causa del 9-N, etc.) per canalitzar les ànsies d’una bona part del país -que esperem que sigui majoritària-. Vull dir que si algú al país ha passat la prova del cotó fluix del patriotisme, ha estat el president Mas. La resta, inclosos els inefables tertulians, haurien de fer-s’ho mirar. Crec que ja seria hora que els catalans, votin el que votin, deixin de practicar l’odi polític i el comportament que ha fet que els darrers tres-cents anys hàgim de menjar palla.

Només sense els prejudicis i subjectivismes als quals el país és tan addicte es pot analitzar la proposta del president Mas -que té punts forts i punts dèbils-. Per tant, sense clixés. A mi em fa la sensació que el senyor Mas és l’únic polític que, com que ja ho ha apostat tot, no té complexos i ha analitzat la situació amb una certa llibertat i objectivitat. I la conclusió a la qual deu haver arribat és que els partits de l’antic règim no sobreviuran. Almenys no com els hem entès fins ara. Per tant, qualsevol intenció de supervivència partidista a costa de la independència no només és perjudicial, sinó estèril.

Per afegitó -i aquesta ja és una reflexió personal-, no hi ha dubte que, salvant algunes excepcions, els polítics que a data d’avui estan operatius tenen un escàs valor polític. Per descomptat que cometen faltes d’ortografia a l’hora d’escriure la paraula patriotisme. Entenc molt i molt bé el president Mas quan diu que molta gent se li apropa per demanar-li menys partitocràcia i més unitat. La realitat, diguin el que diguin determinats deformadors d’opinió, és que els partits desil·lusionen i desmobilitzen, mentre que les organitzacions civils específiques que han tirat del carro fins ara (l’ANC, Òmnium, l’AMI i tantes altres) han creat il·lusió, han sabut mobilitzar. I han demostrat una capacitat d’organització formidable. La gent, jo mateix, es pregunta: quina combinació podem empescar-nos per empeltar de manera global aquesta il·lusió i mobilitzar els catalans, tenint en compte que la mesquinesa política tendeix a desanimar el personal? Què podem fer contra una campanya electoral en què es pretendrà, malgrat tot el que es digui, malferir el contrincant que hauria de ser l’aliat més preuat?

Més enllà dels moviments partidistes i tàctics, la proposta del president Mas hauria de provocar una certa reflexió. Si finalment les organitzacions civils han d’anar per una banda i els partits per una altra, d’acord. Només demano, però, que entre els líders independentistes no es practiqui el caïnisme. Crec que ens ajudaria a reflexionar a tots plegats si ens preguntéssim per què no hem pogut sortir-nos-en després de tres-cents anys. I no s’hi val a donar la culpa als altres.