El maltractament de l’arc mediterrani

NÚRIA BOSCH | 07/06/2015 20:45

Segueix-me

La setmana passada un editorial d’aquest diari es referia a l’anomenat arc mediterrani, format per Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, destacant que el primer trimestre del 2015 va ser la zona amb més creixement econòmic d’Espanya malgrat tenir l’Estat en contra. Les Balears i el País Valencià van presentar una taxa de creixement interanual del 3,4% del PIB, set punts percentuals per sobre de la mitjana estatal, i Catalunya del 3,1%. Aquestes tres autonomies són les que van assolir les taxes més grans de creixement de tot l’Estat.

Estic plenament d’acord que l’arc mediterrani pateix històricament un clar maltractament en les polítiques econòmiques de l’Estat, i ho justificaré amb algunes dades.

Les autonomies que el formen estan mal finançades, el sistema de finançament les perjudica i la despesa estatal en inversió que s’hi fa és relativament baixa. Aquests factors són les causes principals de l’elevat dèficit fiscal que presenten. Segons el mètode de càlcul del flux monetari, són les tres comunitats amb més dèficit fiscal de l’Estat: representa al voltant del 14% del PIB a les Balears, el 8% a Catalunya i el 6% al País Valencià. A més, el País Valencià no és una autonomia tan rica com les Balears i Catalunya, i se situa actualment pel seu PIB per càpita 12 punts per sota de la mitjana estatal. Per tant, no hauria de presentar dèficit sinó superàvit, si es té en compte que, per exemple, Galícia, amb un PIB per càpita semblant, té un superàvit fiscal d’un 8% del PIB.

Així mateix, en aquestes tres autonomies els resultats del sistema de finançament autonòmic transgredeixen àmpliament el principi d’ordinalitat. Recordem que aquest principi hauria d’implicar que si s’ordenen les autonomies de més a menys recursos per habitant abans de l’aportació a la solidaritat que comporta el model de finançament autonòmic, aquest ordre s’hauria de mantenir després de l’esmentada aportació. Així, segons les dades de l’última liquidació del finançament autonòmic, les Illes Balears i Catalunya passen de la segona i tercera posició a la novena i desena, i el País Valencià de la novena a la tretzena posició. Això vol dir que per sobre de les Illes Balears hi ha nou comunitats autònomes amb més recursos per càpita, deu en el cas de Catalunya i tretze en el del País Valencià. En canvi, hi ha autonomies que experimenten el procés invers, com Extremadura, que passa de la catorzena posició a la tercera, amb 2.514 euros per habitant enfront dels 2.019 del País Valencià, dels 2.125 de Catalunya i dels 2.150 de les Illes Balears.

Si es compara altre cop el País Valencià amb Galícia, amb un PIB i una capacitat fiscal per càpita semblants, es constata el greuge que pateix el primer, ja que Galícia rep del sistema de finançament autonòmic un total de 2.385 euros per habitant i el País València només 2.019.

El mal finançament fa que els ciutadans de l’arc mediterrani tinguin un estat del benestar més dèbil que altres zones de l’Estat, com ho demostra que la seva despesa social (educació, sanitat i protecció social) sigui de 5.927 euros per càpita, quan la mitjana estatal és de 6.363 euros.

Unes altres dades escandaloses són les de la inversió estatal a l’arc mediterrani. Tot i representar un 29% de la població i produir el 30% del PIB estatal, aquest any en els pressupostos generals de l’Estat només està previst fer-hi el 17,64% del total d’inversions pressupostades.

La inversió pública com a instrument de desenvolupament regional és un dels arguments més utilitzats per justificar la seva distribució geogràfica, però enfront d’aquest criteri s’ha de tenir en compte que es pot demostrar que la productivitat marginal del capital públic és una funció creixent de l’estoc de capital privat i decreixent del capital públic. Per tant, per aconseguir més creixement i eficiència econòmica la inversió pública hauria de dirigir-se majoritàriament als territoris que tenen la relació entre els estocs de capital públic i de capital privat més baixa. Això vol dir cap a Catalunya, les Balears i el País Valencià. I, en canvi, s’hauria d’incentivar la inversió privada als territoris on la relació anterior és més alta (Extremadura o Castella-la Manxa).

El criteri anterior no és el que han seguit i segueixen els diferents governs que ha tingut l’estat espanyol. Ja ho va manifestar recentment el president Rajoy, en reconèixer que el corredor mediterrani seria competitiu, però que a la vida no tot és competitivitat.

Malgrat aquestes polítiques de l’Estat, l’arc mediterrani és la zona més competitiva de l’Estat: dóna lloc al 36% de les exportacions espanyoles, és la que creix més, i té un fort dinamisme econòmic gràcies al turisme i a la recuperació de la indústria. En aquest escenari, ¿podem imaginar com seria l’arc mediterrani si hi hagués un estat que fes polítiques adequades al territori? Per això, una gran majoria de catalans vol un estat propi, un estat que li vagi a favor. No cal dir que mai havíem estat tan a prop d’aconseguir-ho.

Ja és mala sort: un triplet recentralitzador

CARLES CAPDEVILA | 08/06/2015 00:20

Segueix-me

JA ÉS MALA SORT que la legislatura de Rajoy, tan poc substanciosa, tan a l’espera, amb ell tan amagat darrere d’un plasma, sense donar la cara, estigui sent tan constant justament en la recentralització. En això és sistemàtic, s’hi va posar de seguida i no hi ha treva. Al Tema del Dia la Núria Orriols dóna detalls sobre la Cora i l’Opera, els dos organismes que, sota la coartada de l’eficiència i l’agilitat i la simplificació, es dediquen simplement a recentralitzar. En diuen “evitar duplicitats i triar l’administració més adequada”. I, ves per on, la més adequada és la seva, la més llunyana. No són partidaris del quilòmetre zero que ara està de moda, el de la proximitat, sinó del quilòmetre zero de tota la vida, el del centre centre, el centre del Madrid més centralista.

Ja és mala sort que un president tan a la deriva mantingui ferm com un dels seus pocs rumbs el d’anar llimant competències a la Generalitat, anar posant traves, anar consumant un camí enrere just quan Catalunya es planteja un pas endavant. És el xoc de transicions ja anunciat, on la transició cap a la independència és un projecte i l’aparell de l’estat i els seus funcionaris marquen una realitat. Amb l’excusa de reformar l’administració, reformen l’administració que no controlen, per buidar-la.

I ja és mala sort, per tancar aquest triplet de males sorts, que això no sigui motiu d’indignació permanent i constant dels federalistes, perquè posa en evidència que l’Estat avança en sentit contrari al que ells propugnen amb alegria i bona fe. Està bé ser optimista i tenir esperança, però quan els fets els hi desmenteixen cada dia, potser haurien de començar a plantar cara, o faran tard. Tardíssim.

«Energúmens i malalts»

«Jo vaig ser al camp del Barça, jo vaig xiular, vaig cridar i vaig riure molt també imaginant la cara de circumstàncies del primer empleat públic espanyol»

Ignasi Planas | Actualitzat el 08/06/2015 a les 14:43h

COMPARTEIX

TUITEJA

WHATSAPP

Interessant capítol de la política espanyola el que estem vivint arran dels xiulets i crits del passat dissabte al camp del Barça, tota una reacció en tromba, disfressada, això si, de reacció a una pretesa ofensa.

Jo vaig ser al camp del Barça, jo vaig xiular, vaig cridar i vaig riure molt també imaginant la cara de circumstàncies del primer empleat públic espanyol, convertit tot ell en símbol.

Els que xiulaven al meu voltant no ho sé si ho feien per independentisme, molts segur que sí. Però de ben segur que molts ho feien també fastiguejats de sentir-se enganyats per un Estat que salva els bancs i no les persones. Potser alguns altres ho feien també per la presència del Ministre Wert, campió en la persecució del català i creador de frases tant eternes com la de que “cal espanyolitzar els nens catalans”. Alguns altres potser ho feien simplement per mostrar-se en contra de la presència d’un militar a la llotja d’un camp de futbol (tranquils però, que només nosaltres polititzem l’esport i el recordatori del dominador militar no és política). Potser fins i tot alguns van xiular per la presència d’un personatge, el rei Felip, que ha manifestat de tot la vida ser fervent seguidor del Real Madrid (tant neutral com diu ser). Alhora, és de justícia reconèixer que no tothom xiulava.

Davant d’això els corifeus de la unitat d’Espanya han sortit en tromba fent-se els ofesos. Els mateixos personatges que bramaven quan vàrem fer la via catalana o la be baixa, amb participació pacífica i festiva de milions de persones. Els mateixos subjectes que bramulaven quan el Parlament de Catalunya feia una declaració de sobirania. Els mateixos individus que bordaven contra el jutge Vidal i el van fer expulsar de la carrera judicial per escriure un text sense cap força legal, sinó merament acadèmica. Els mateixos possessos que van grunyir fins a l’extenuació per tal que el president Mas fos processat penalment quan vàrem celebrar el 9-N, una manifestació pública de voluntat del poble de Catalunya, caracteritzada en tot moment per la participació democràtica, pacífica i plural de milions de persones.

A qui volen enganyar? Vivim altre cop una lliçó ben apresa en la que l’Estat espanyol pretén espantar-nos i així fer passar una manifestació popular gairebé com si d’un acte de terrorisme es tractés.

És en aquest context que prenen sentit les paraules del senyor Rafael Hernando, portaveu del PP al Congrés espanyol, que ha tractat els presents al camp del Barça el passat dissabte com d’energúmens i malalts. És l’enfrontament el que busquen, és violentar la nostra lluita el que els interessa. Preferirien que a Catalunya hi hagués una ETA, això és el que desitgen i això és el que mai els donarem. No ho dubteu, aquesta és la seva intenció.

Futbol i banderes

«Ni una d’espanyola. Ni a la gespa ni gairebé a la llotja. El més irònic és que si hagués guanyat la Juve, sí se n’hauria vist alguna corrent pel camp»

Marta Lasalas | Actualitzat el 09/06/2015 a les 00:03h

COMPARTEIX

TUITEJA

WHATSAPP

Esport i política, un altre cop. Dissabte al vespre, la màxima autoritat espanyola que es va desplaçar a l’estadi olímpic de Berlín per seguir la final de la Champions va ser la vicepresidenta, Soraya Sáez de Santamaría. Ni el rei Felip VI, ni el president del Govern Espanyol van acompanyar la delegació catalana que encapçalava el president Artur Mas. I això que a Berlín dissabte no es parlava de banderes ni xiulets, i sí de projecció de país, d’allò que a la Moncloa s’anomena amb orgull Marca Espanya.

Tampoc hi era el primer ministre italià Matteo Renzi. L’exalcalde de Florència, conegut seguidor de la Fiorentina, no va tenir inconvenient a admetre que no pensava anar a veure el partit i que, per tant, enviaria algun ministre de la Juventus en representació de l’executiu. “És dur per a un seguidor de la Fiorentina –va admetre-, encara que jo estic content pel futbol italià”. No està malament. Una sinceritat saludable. José Luis Rodríguez Zapatero assegurava ser seguidor del Barça però mai es va atrevir a trepitjar el Camp Nou mentre va ser president del govern espanyol.

El qui sí és seguidor del Barça, confés i apassionat, és el primer ministre francès, Manuel Valls. El polític socialista es va escapar del congrés que el seu partit celebrava dissabte a Poitiers per ser a la final de Berlín. La decisió de Valls, que es va desplaçar amb l’avió oficial, ha provocat una tempesta a França on ha rebut crítiques de l’oposició. De poc li serviria al polític nascut a Barcelona explicar que el cosí del seu pare, Manel Valls i Gorina, va composar la música de l’himne del Barça. En qualsevol cas, Valls va aconseguir que hi hagués a la llotja de l’estadi olímpic de Berlín un primer ministre català i del Barça.

Política i esport. Identitats i banderes. Tot plegat no deixa de tenir un punt surrealista. Segurament, també per als 6,7 milions d’espectadors que van seguir la final per TVE -que va registrar un 47,7% d’audiència, el segon partit més vist en cinc anys- i van contemplar com, un cop aconseguida la victòria, Gerard Piqué plantava orgullós la bandera del Barça i la senyera al mig del camp, mentre altres jugadors passejaven les banderes de Brasil, Croàcia, Argentina, Uruguai,... Ni una d’espanyola. Aquest cop ni a la gespa ni gairebé a la llotja. El més irònic és que si hagués guanyat la Juve, sí se n’hauria vist alguna corrent pel camp.

I tot plegat, davant el millor aparador que dissabte oferia Europa al món.

La xiulada del Camp Nou

"Espanya ha vist que som més dels que es pensaven els que estem disposats a encarar-nos-hi"

Santiago Espot | Actualitzat el 06/06/2015 a les 18:17h

COMPARTEIX

TUITEJA

WHATSAPP

Són molts els catalans que estan astorats per la reacció furibunda del govern espanyol per la xiulada del Camp Nou. Es pregunten com és possible que hagin posat la policia a investigar qui va redactar i signar un manifest i qui va repartir uns artefactes tan perillosos com són uns xiulets.

L’inconscient col.lectiu ens retorna als temps de la Brigada político-social i dels judicis sumaríssims. Nazisme en estat pur. Mireu si no el què diu el punt 1 de l’acord de la reunió del passat 6 de juny de la “Comisión Estatal Contra la Violencia, el Racismo, la Xenofobia i la Intolerancia en el Deporte”: “Recabar información policial (…) a los organizadores y firmantes del “MANIFEST PER LA XIULADA A L´HIMNE ESPANYOL I AL REI FELIPE DE BORBÓN”, y a las entidades implicadas en la distribución de objetos o medios materiales para su realización”. Tot un govern pendent i perseguint un escrit d’una sola plana! Quanta raó tenia el pare de la revolució de vellut a l’antiga Txecoslovàquia, l’admirat Vàclav Havel, quan deia que “la paraula té més força que cent divisions”.
 
Una resolució d’aquestes característiques hauria de provocar una reacció d’indignació i de protesta. Però a Catalunya ja ens hem acostumat a acceptar les mostres de menyspreu d’un estat que tracta als catalans com si fossin deixalles. Tants anys de voler agradar a qui et vol fer desaparèixer que hem acabat per trobar normal viure en una continuació del franquisme. Nosaltres discutint que si són verdes o que si són madures i resulta que estem en  un estat policial. Mentrestant, els nostres parlamentaris debatent sobre el sexe, no dels àngels, sinó del “procés”. Sense adonar-se que, al capdavall, al marge si són de dretes o són d’esquerres, acabaran tots ells essent víctimes de l’odi contra Catalunya per part de l’Espanya inquisitorial de sempre, sigui del PP o de Podemos. Perquè que em digui algú si la gent del pinxo de Vallecas ha protestat per l’acord de la “Comisión” en qüestió.
 
Malgrat la sang d’orxata d’una majoria de la nostra classe política a l’hora de respondre als atacs contra la nació, l’esperança ens retorna quan veiem com milers de catalans van manifestar el passat dissabte al Camp Nou la seva ferma voluntat de no voler de ser espanyols, tot i les amenaces avant-match del govern espanyol. Ells i els seguidors bascos van derrotar Espanya cívica i fermament.

Aquella magnífica xiulada era la resposta a les polítiques genocides del ministre Wert contra la llengua catalana. Era la resposta a una monarquia corrupta. Era la resposta a la negació dels nostres drets col.lectius més bàsics. Era la resposta al tracte colonial que Espanya ens dispensa amb qualsevol govern, sigui del color que sigui. Aquella xiulada era, en definitiva, un clam de dignitat nacional. Veient aquell honorable capteniment de la nostra gent em van venir a la memòria les paraules del gran patriota Daniel Cardona: “Són els pobles febles, els que no posseïts de dignitat i fortitud nacional, els que demanen almoina a l’Estat opressor. Els pobles forts són els que exigeixen ço que en justícia els pertoca” .
 
Al marge de tot això, la xiulada de la final de copa va tenir una significació especial. Va ser l’escenificació rotunda, i retransmesa en directe a tot el món, d’un conflicte polític que aquells catalans presents a l’estadi van demostrar que estan disposats a encarar. Aquesta és la línia vermella que temen Espanya i molts dels nostres dirigents. L’estat sap que sense confrontació política no hi ha independència, i confia en la suposada  pusil·lanimitat catalana per evitar-ho. Llavors, no es mouen i creuen que amb això ja n’hi ha prou. Per part de molts dels parlamentaris de casa, la no assumpció popular del conflicte és l’excusa perfecta per diluir l’anomenat “procés” amb l’excusa de raons congènites del poble català per no entomar situacions de tensió. És clar, es veu que només estem preparats per penjar estelades al balcó, comprar samarretes patriòtiques i sortir un cop l’any al carrer i cridar “independència” acompanyats dels líders “sobiranistes”.  
 
Així doncs, el que va passar el 30 de maig a can Barça trenca el guió dels uns i dels altres. Espanya ha vist que som més dels que es pensaven els que estem disposats a encarar-nos-hi. I també acaba amb l’engany de molts dels nostres representants quan ens diuen que serem independents tot sent amics dels espanyols. Com si trencar amb ells fos com jugar a un, dos tres, pica paret. La independència no és cap joc de nens i molts catalans possiblement ho comencen a tenir clar. Si així fos, el camí de la llibertat ara sí que ha començat.

Les ambaixades de Rivera

11.06.2015 15:00

Vicent Partal

És ben curiós l'acord entre Ciutadans i el PSOE per a governar Andalusia. Una de les clàusules incorpora la idea de crear quaranta ambaixades andaluses per tot el món, 'per tal d'ajudar a la internacionalització de l'economia' d'aquell país. Tenint en compte l'obsessió de Ciutadans a atacar les ambaixades catalanes, la decisió presa a Andalusia resulta, si més no, contradictòria.

Evidentment, Albert Rivera ha hagut de cuitar a explicar-se. I ho ha fet d'una manera encara més curiosa. Ha dit que aquestes quaranta noves ambaixades d'Andalusia no eren pas com les catalanes, perquè les andaluses 'no treballaran per la independència'. Com si les de la Generalitat no fessen res més sinó això! Les ambaixades catalanes, com les de qualsevol país, regió o ciutat, treballen en benefici del país, i cal ser molt manipulador per a presentar l'acció exterior de la Generalitat tal com ell ho fa. La Generalitat té escampades pel món 24 oficines econòmiques, 5 de culturals, 10 de promoció turística, 4 de cooperació i 7 delegacions del govern. Delegacions en què, evidentment, s'integren les oficines econòmiques, turístiques i culturals del país corresponent. La majoria hi són de fa decennis, d'abans de començar el procés d'independència. I han generat actius econòmics per al país que ningú no posa en dubte. De què parla, doncs, Rivera?

Però encara és més divertit, o més cínic, l'argument que les oficines de la Generalitat 'fan partidisme'. Es veu que Ciutadans considera que fan acció política 'només' a favor d'una part del país --per més majoritària que siga-- i que les oficines exteriors no haurien de fer res que no tingués el consens absolut. Però aleshores no entenc com és que encara no ha protestat per les activitats descaradament antiindependentistes de les ambaixades espanyoles. O és que en aquest cas l'acció política partidista és acceptable? O és que els independentistes ja no som ciutadans iguals que els altres, amb els mateixos drets? 

Al pas que anem, encara serà divertit de veure, això de Ciutadans governant a Espanya. Ells que deien que no tolerarien la corrupció, ara fan govern amb la Gürtel a Madrid i amb l'ERO a Andalusia… Ells que anaven furibundament contra les ambaixades autonòmiques, ara n'obriran quaranta d'andaluses, que amb les vint-i-sis que ja funcionen seran moltes més que les catalanes… I espereu, tot el que veurem. Perquè fer pala, i d'una manera tan visible que et deixa en ridícul, és el mínim que et pot passar quan no tens cap principi ni gens d'ètica.

Ambaixades andaluses

EMPAR MOLINER | 10/06/2015 19:34

Segueix-me

L’acord a Andalusia entre Ciutadans i el PSOE promet una cosa que es diu “Estratègia Andalusa de Captació d’Inversions” i que suposa l’obertura de diverses ambaixades autonòmiques a l’estranger. Albert Rivera, recordem-ho, és el que es queixava, tot escandalitzat, dels 27 milions que gasta el govern català en política exterior, un àmbit, deia, “sobre el qual la Generalitat no té competències, però sí diners per gastar en ambaixades catalanes”.

Qui hagi trepitjat algun Institut Cervantes haurà comprovat que, sobretot, s’hi dóna sortida als productes espanyols i en llengua espanyola. El Cervantes no pot divulgar les diverses nacions i cultures que hi ha a Espanya, perquè simplement no dóna l’abast. De vegades hi conviden un autor en català (l’autor en català) o un autor en basc (l’autor en basc). En canvi, hi conviden molts autors en llengua espanyola. I això passa amb els autors, l’oli, els embotits, els pintors o el vi. La cultura andalusa, per cert, com que té la sort immensa d’expressar-se en llengua espanyola, hi està molt més representada que la, per exemple, catalana. De fet, la cultura andalusa ha patit una sort i una desgràcia: el franquisme va assimilar-ne el folklore. Franco va fer que Espanya fos Andalusia i, de retruc, va fer que la resta d’espanyols en patissin un empatx perquè, d’altra banda, el que se’n divulgava era sempre el més bàsic i obvi. Va ser injust per a tothom, però així són les dictadures i així és el centralisme poruc: sempre poda la fulla que creix massa.

Si seguim sent espanyols, doncs, pot passar que tanquin les ambaixades catalanes i facin servir els locals per obrir-ne d’andaluses, de la mateixa manera que es van petar l’Estatut votat al Parlament de Catalunya per la inconstitucionalitat de diversos articles calcats als de l’Estatut valencià. El govern d’Espanya ens fa bullying. Si ens trenquen les ulleres cada tarda podran seguir sent els líders de la classe.

Declaracions unilaterals

JOAN M. TRESSERRAS | 10/06/2015 21:02

Segueix-me

Mentre es van tancant els pactes per constituir els ajuntaments i els militants d’UDC busquen catàfores a l’interior d’una pregunta impenetrable, el full de ruta sobiranista continua a l’espera de noves adhesions. Sembla que la posició favorita del sector que es declara partidari del dret a decidir, però que no té pressa -hem esperat segles- perquè aquest dret es concreti, consisteix a exhibir una inexhaurible voluntat negociadora amb l’Estat i, sobretot, renunciar a qualsevol mena de declaració unilateral.

D’ençà del segle XVII, Catalunya ha estat en diversos moments ocupada o amenaçada militarment. I, tot i que en alguna oportunitat les operacions han comptat amb complicitats interiors destacades -especialment entre els sectors benestants-, aquestes intervencions s’han fet sempre en contra del sentiment general del poble. Tal com la documentació testifica, les ocupacions i repressions s’han justificat sempre per la “necessitat” de sotmetre la gent i el territori catalans al control d’un poder que mai no ha arribat a sentir-s’hi a casa i que, tret de ben comptades excepcions, ha considerat aliens, o no prou homologables, els seus habitants i la seva cultura.

Les ocupacions i amenaces militars, i la repressió intensa durant i després de les grans contestacions i revoltes populars, han servit per imposar sistemes de govern, règims fiscals i marcs legals. Han estat instruments de dominació econòmica, social, política i cultural cada vegada que li ha calgut al poder. Des dels humiliants i conflictius allotjaments de les tropes d’Olivares fins a la llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic, immediatament posterior al cop d’estat del 23 de febrer del 1981.

La liquidació de les institucions catalanes d’estat, a partir del 1714, es va executar a l’empara de la victòria de les tropes borbòniques i l’ocupació militar del territori. El Decret de Nova Planta, entre altres mesures, dividia Catalunya en dotze corregiments que organitzaven els mecanismes principals de la dominació. La intervenció que emparava el decret, així com la repressió i la violència que la van acompanyar, i l’espoli de recursos que acabaria comportant, van tenir caràcter unilateral, no pas acordat.

Més de dos segles més tard, després de l’experiència republicana i la guerra del 1936-39, l’ocupació militar i la repressió van ser l’eix executor principal de la substitució d’unes institucions democràtiques per una dictadura. I van determinar la suplantació de l’organització anterior de la societat civil catalana per la del règim totalitari i la posada en marxa d’un veritable etnocidi cultural i lingüístic. Una part encara significativa de la població catalana en tenim memòria directa. La implantació d’aquell model de dominació i d’espanyolitat imposada no va ser negociada. Va ser brutal i unilateral.

I també van ser unilateralment concebudes i desplegades, des de l’estat dictatorial, les condicions de la Transició. I totes les legitimacions, les legalitzacions i els límits que en derivaren, inclosos els de la Constitució. Les qüestions fonamentals de cara al futur que el franquisme volia predeterminar, en un darrer intent de perpetuar -“ atado y bien atado”- les prerrogatives adquirides per la “ Victoria” del 1939, no van poder ser debatudes llavors, ni han pogut ser després objecte d’un pronunciament lliure i plenament democràtic. Hi hagué “reforma”, però no “ruptura”. Per això va ser obstruïda per tots els mitjans la iniciativa d’un referèndum sobre la independència. I per això no vam poder celebrar amb totes les garanties i conseqüències la jornada del passat 9 de novembre.

El que l’independentisme es proposa ara -i consigna en el seu full de ruta- és convocar la població catalana el 27 de setembre a renovar el seu compromís amb la llibertat. Aquell dia disposarem de l’oportunitat de construir una majoria que traslladi al Parlament un mandat democràtic. La manifestació d’una voluntat col·lectiva i un nou punt de partida. Qualsevol declaració i actuació del Parlament es farà, doncs, en nom d’aquest mandat popular i democràtic.

En els pròxim mesos, fins al setembre, davant d’aquesta ocasió excepcional, anirem sabent on s’ubicarà cada formació i on serà cadascú. Qui fa seva la tradició de les lluites contra l’opressió política i econòmica i es vincula al desig popular de llibertat. I qui, davant la disjuntiva, s’estima més arrenglerar-se amb els continuadors i avaladors del llegat de la dominació i la violència institucional. Qui accepta l’estat espanyol d’ahir com a únic punt de partida a considerar. I qui està disposat, en canvi, a fer emergir un estat nou que, en la Catalunya d’avui, sigui l’expressió política més avançada de les aspiracions populars.

L’estalonador Rivera

Celestí Alomar | 10/06/2015 20:54

Segueix-me

Ja coneixem el perquè de l'existència de Ciutadans: una crossa per governar. Un partit instrumental que a Andalusia estalona Susana Díaz i a Madrid Cristina Cifuentes. S'ha de reconèixer que de la necessitat n'han sabut fer una virtut. La seva campanya contra la corrupció justifica la seva naturalesa ambivalent. Albert Rivera recorda el Sr. Lobo –personatge creat per Quentin Tarantino a 'Pulp Fiction'–, un home elegant, educat i intel·ligent que es dedica a resoldre problemes en el món dels baixos fons i gaudeix d'un alt renom per la seva eficiència.

He llegit el seu programa i penso que és una mena de contrareforma liberal que du a un extrem inaudit la sacralització de la lliure empresa i la demonització del que és públic. Aquesta és la seva inspiració política, però ara realment el seu paper és un altre. Apedaçar l' statu quo i evitar la consolidació d'un bloc d'esquerres alternatiu. Segurament no era aquesta la raó d'ésser de la seva existència, però, mentre no sigui capaç de complir l'objectiu de portar l'ultraliberalisme al poder, aquesta funció és justificació suficient per a tot l'esforç (i diners) invertit.

Es podria pensar que, en definitiva, el posicionament de Ciutadans l'únic que fa és permetre governar a la força més votada. Un axioma reduccionista, defensat especialment pels conservadors, que no deixa de tenir la seva expressió en la doctrina vigent (Llei Orgànica del Regim Electoral General: "En cas que cap candidat aconsegueixi la majoria absoluta, el nou alcalde serà el regidor que estigués en el primer lloc de la llista de la candidatura més votada per l'electorat"). Una qüestió que no seria objecte de debat si l'ordenament electoral contemplés l'elecció directa de presidents i batlles, a través d'una segona volta. Una mesura d'aquest tipus seria un avanç democràtic i alliberaria el món de la política de situacions compromeses.

Però la significació dels pactes d'Andalusia i Madrid no està, només, en el que configuren, sinó en el que prefiguren. Ho pensin.

Mas: "La decisió del TC sobre el 9-N reforça el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S"

ORIOL MARCH | Barcelona | 11/06/2015 18:21

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha assegurat aquest dijous en una compareixença a Palau que el 9-N no es pot "ni anul·lar ni esborrar". Ho ha expressat en referència a la decisió del Tribunal Constitucional (TC) de declarar inconstitucionals els preparatius de la jornada de participació. "El 9-N hi és, va existir, figura en lletres majúscules, d'or, en la història democràtica d'aquest país", ha apuntat Mas. El líder de CiU troba "reforçat" el caràcter plebiscitari del 27-S. "És l'únic camí", ha defensat.

"El TC ens diu que la Generalitat no pot preguntar si volen un Estat per Catalunya i si volen que sigui independent. Ens ve a dir que la Generalitat no pot preguntar aquest tipus de qüestions i ens ve a dir que la ciutadania no es pot expressar sobre aquest tipus de qüestions", ha apuntat el president de la Generalitat.

"La conclusió és que la Constitució, s'ha convertit, 37 anys després de ser aprovada, en un cul-de-sac per les aspiracions d'una part molt important del poble de Catalunya. No només els que estan a favor de tenir un estat, sinó també els que estan a favor del dret a decidir", ha indicat Mas, que ha apuntat que la democràcia espanyola és de "baixa intensitat".

El 9-N, un dia feliçment inconstitucional

CARLES CAPDEVILA | 11/06/2015 21:54

Segueix-me

TINC MALA MEMÒRIA, però em costarà oblidar el 9-N. Va ser un dia feliç. Em vaig emocionar, i no ho dic en un sentit figurat, sinó físic: tenia els ulls humits i el cor encongit, i tot era d’alegria. Vaig sentir-me molt orgullós, però molt, d’aquell cos cívic de voluntaris, dels 2,3 milions de paperetes dipositades, de l’entusiasme democràtic, de la tranquil·litat, de l’obsessió pel civisme i la pulcritud. Vaig veure gent gran enfilant carrers costa amunt, torns de veïns portant amb cotxe els que no podien caminar tant, perquè la mesa que ens tocava quedava lluny, i a la gent que et trobaves li brillaven els ulls. Va ser tot un èxit. Poques coses cohesionen tant, i fan sentir l’orgull del compromís, la sensació de pertinença a un grup. I em va semblar exemplar, i encara ho aplaudeixo, que votants en contra de la independència volguessin participar d’una diada simbòlica que l’estat espanyol havia impedit que fos un referèndum legal, com cal.

Quan ens han declarat inconstitucional també aquest 9-N, el 9-N que vam poder fer, el de 2,3 milions de persones compromeses amb el projecte de país, he tingut dues sensacions. La primera és que l’Estat no només s’atreveix a posar traves al futur sinó que vol reescriure el passat. Jo hi era, allò va passar, no ho podran esborrar. La segona és que han decidit declarar inconstitucional un dels dies més feliços de la meva vida. Feliçment inconstitucional. Que t’expulsin del paradís ha de saber molt greu, però aquesta Constitució no en té res, de paradís. I ara sé, per experiència pròpia, i ho sabem 2,3 milions de catalans, que fora de la Constitució s’hi poden viure dies meravellosament democràtics. Gràcies per fer-nos-ho entendre.

El procés, origen de tots els mals

XAVIER ROIG | 11/06/2015 20:07

Segueix-me

Tinc una tieta que tota la vida ha patit del fetge. Sempre l’he coneguda menjant de règim. Periòdicament, però, li agafen atacs irreprimibles i endrapa un bon tall de pastís de nata. Lògicament, la dona passa la nit del lloro. Quan es lleva explica el mal dormir que ha tingut, i en dóna la culpa al que va sopar. Però no pas a la nata, que, com és normal, contenia uns nivells de greix notables. “Ja li vaig dir a aquella dona que el pernil dolç que em despatxava no era el de sempre!” Estem, ja ho veuen, davant una forma com una altra de subjectivisme.

Els mitjans de propaganda de la tercera via i els tertulians incondicionals de la Transició -als quals podríem anomenar “adeptes al règim”- han començat a escampar el missatge que estarà de moda els propers mesos entre els contraris a la independència. Es tracta d’acusar directament el procés sobiranista dels estralls que els partits tradicionals estan sofrint. I, com a conseqüència, de sumir Catalunya en una mena de Cafarnaüm. Es delaten i continuen amb el lleig vici d’insultar la intel·ligència del contribuent. Un petit cop d’ull permet observar que el terrabastall de les eleccions municipals a Espanya no sembla que vingui motivat per les ànsies independentistes de Catalunya.

En el fons, tot són excuses per amagar el que hi ha darrere: “Tant estupendament que vivíem en la indefinició!” Esclar que, mirant-ho bé, qualificar l’estatus com a indefinició és incorrecte. Perquè l’objectiu estava ben definit: que res es bellugués. Els socialistes que encara queden al PSC-PSOE continuen fent-se passar per seriosos i pretenen fer veure que, de manera generosa, persegueixen alts interessos socials: que si tot requereix diàleg i matisos, que si la fragmentació en tants partits perjudica la democràcia, que ells al seu partit ja toleraven diversitat d’opinions però els que han marxat són radicals, etc. Resum: la culpa que tot s’hagi espatllat és del procés. No ho és pas que hagin estat immobilistes, electoralment caciquils, corruptes, incapaços de regenerar-se -ja ho veuen, per renovar-se van i criden el senyor Iceta; great!-. Tampoc ningú entén que exigeixin matisos quan es parla d’independència. O ets independentista o no ho ets. Ells han escollit continuar a Espanya, i aquesta claredat és d’agrair. I si s’enfonsen és perquè no han sabut adaptar-se prou bé a la realitat.

Uns altres a qui també agraden els “matisos” (en aquest cas, eufemisme del “sí, però no; no, però sí”) són els d’Unió. Encara que aquí se’ls entreveu mala bava. Resulta que, al llarg d’aquests darrers més de trenta anys, han anat de motxilla amb CDC. Això els ha permès menjar a la taula dels grans. L’expresident Pujol els va malcriar, deixant que practiquessin tota mena de rebequeries: “Que ara m’emprenyo, que ara estic content; que ara t’ajunto i em faig amb tu; que ara m’has ofès i no et parlo...” I tantes i tantes collonades que els contribuents hem hagut de suportar. Però la realitat és tossuda, i les coses tenen els seus límits.

I com que es tracta sempre de responsabilitzar algú altre dels mal propis, la direcció d’Unió ha dissenyat una tardana pregunta orientada de tal manera que, si mai es produeix el trencament d’Unió, se’n pugui culpar el procés. I qui ha engegat el procés? El president Mas. Unió no es trencarà pas perquè el catalanisme polític s’hagi demostrat improductiu a llarg termini. No senyor. Ni tampoc perquè després de trenta-cinc anys de residir al Palace s’adquireixi la curiosa versió madrilenya de la síndrome d’Estocolm. O perquè s’hagi aconseguit que els aeroports catalans continuïn sent gestionats pel govern espanyol. O perquè s’hagi col·laborat a dissenyar un sistema que permet que les protestes de quatre botiflers obliguin a impartir el 25% de les classes en castellà. O que quaranta anys després de mort Franco no es pugui parlar català al Congrés de Diputats. O que durant anys i anys s’hagin votat pressupostos que es basaven en el nostre espoli fiscal. No senyor. Aquest palmarès no compta. De la fi del catalanisme polític en tindrà la culpa en Mas.

És perillós l’immobilisme. Especialment quan entreveu que la bicoca s’acaba i, aleshores, s’hi torna. Però ningú extern pot provocar la renovació d’una organització. La regeneració d’Unió l’han de dur a terme els seus militants -en això té raó la direcció-. Queda en mans dels pocs milers que votaran demà passa, doncs, no continuar enganyant-se. I decidir si la culpa d’aquestes nits plenes de tribulacions que pateix el seu partit les provoca el pernil dolç... o la nata.

L'expulsió d'una Catalunya independent de la UE 'no és realista', segons experts internacionals

11.06.2015 14:33

Experts internacionals han participat en una jornada organitzada per Diplocat sobre els hipotètics escenaris i les possibles conseqüències en relació a la pertinença o expulsió de la Unió Europea d'una Catalunya independent. Els ponents han descartat l'expulsió i l'adhesió automàtiques en qualsevol escenari. Graham Avery, expert sènior del think-tank European Policy Centre, ha subratllat que 'el més important' seria la manera com Catalunya esdevindria independent. Si es fes d'acord amb l'estat espanyol, la transició seria molt ràpida; si es fes de unilateralment, els riscos i els costos augmentarien, però una majoria d'experts han opinat que no serien ni de bon tros tan alts com diu el govern espanyol.

En la jornada 'Catalunya i la Unió Europea: La capacitat d'adaptació de la UE', organitzada a Barcelona pel Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat), experts europeus i catalans han participat en 4 taules rodones que han debatut sobre com podrien reaccionar les institucions comunitàries i els estats membre de la UE en el cas que Catalunya esdevingués independent. Els experts de prestigi internacional en les seves àrees han analitzat el procés d'adhesió, la unió monetària, l'accés al mercat comú i els drets de ciutadania.

En línies generals han conclòs que la UE adoptarà una actitud pragmàtica, com tendeix a fer davant de situacions no previstes en els tractats, i han descartat completament l'expulsió automàtica de la UE. Molts d'ells parlaven de règims transitoris que donarien continuïtat a les principals polítiques i llibertats com l'opció més probable, deixant l'accés formal de Catalunya a la UE per a més endavant. Alguns experts internacionals indicaven que no estaven a favor ni en contra de la independència de Catalunya però que els catalans tenen dret a rebre tota la informació possible sobre aquest tema.

L'acte l'ha inaugurat Albert Royo, secretari general del Diplocat, i l'ha clos Roger Albinyana, secretari d'exteriors de la Generalitat de Catalunya. En paraules de Royo a l'ACN, amb aquesta jornada el Diplocat vol contribuir a informar la ciutadania catalana sobre un tema molt important pel procés polític que viu Catalunya en aquest moment i apropar-li la sèrie de debats que ha anat mantenint al llarg d'aquests dos anys en universitats d'arreu d'Europa amb experts internacionals. Albinyana ha subratllat el moment importantíssim que viu Catalunya i el repte que planteja a la UE, tot incidint en la vocació europeista dels ciutadans de catalans.

Els costos de mantenir l'status quo actual podrien ser més alts que canviar-lo

Kai-Olaf Lang, cap de recerca de l'Institut Alemany de Política i Seguretat Internacional (SWP), ha participat a la primera taula rodona, juntament amb Graham Avery, director general honorari de la Comissió Europea, i Alfonso González Bondia, degà de la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV. El debat ha estat moderat per Carme Colomina, cap d'internacional del diari 'Ara', i portava per títol 'Ampliació interna de la UE: permanència, transició o expulsió'. Aquesta era la taula rodona més general que donava un marc de referència per les altres més especialitzades.

Lang ha advertit que la rigidesa de mantenir l'status quo actual sense solucionar el conflicte català pot no portar l'estabilitat que es diu buscar sinó, al contrari, podria tenir uns costos alts a llarg termini, un aspecte que molt sovint es menysté. Tot i així, les institucions comunitàries i els estats membre volen preservar aquest status quo i es miren el procés català amb 4 actituds diferents segons ell: els que ho consideren exclusivament un afer intern i 'no comenten res', posició molt compartida, assenyala; els hi són clarament contraris 'per enviar un senyal' a altres regions europees; els que són 'permissius i pragmàtics' sobretot degut als seus propis processos d'independència, posició minoritària, adverteix; i els que estan 'vigilants' i suggereixen una solució dialogada, posició també molt compartida però que sovint no es diu en veu alta, afirma.

Els 3 ponents han subratllat que no hi ha precedents exactes pel cas català, que s'ha convertit en un tema en l'agenda europea, com el cas d'Escòcia. De fet, Avery ha mencionat en diverses ocasions el cas escocès i ha explicat que si va començar a analitzar el futur d'Escòcia dins de la UE en cas d'independència és perquè 'es va irritar' amb les falsedats que 'sentia dels polítics de Londres' sobre el tema. Tant Avery, Lang com González-Bondia han descartat l'expulsió automàtica de la UE en cas d'independència, 'un escenari que no és realista' afirmen.

De fet aquesta idea ha estat repetida en la resta d'altres taules rodones i aplicada a altres temes concrets, ja que els tractats de la UE preveuen l'obligatorietat d'obrir negociacions per deixar de ser part de la UE i això mateix es va aplicar a Groenlàndia quan va decidir no formar-ne més part. González-Bondia també ha mencionat el cas d'Algèria, que es va convertir en estat independent quan les Comunitats Europees ja existien, amb França com a estat membre. En aquest cas, les institucions van ser pragmàtiques i van adoptar una solució que satisfés a totes les parts.

Un període de transició amb continuïtat de les polítiques bàsiques és un escenari probable

L'expert alemany insistia que la majoria d'estats membre de la UE canviaran la seva actitud un cop vegin la independència de Catalunya com a inevitable, tot i que poden estar preocupats perquè representarà un precedent. De totes maneres, Catalunya té tota la legislació i normatives en línia amb les de la UE i té un clar 'AND pro-Europeu', afirma Lang. Tot això farà que es vulgui trobar 'una solució suau', que no comporti grans trencaments ni perjudicis per totes les parts. Avery afegia que l'única manera de sortir de la UE és a través d'una decisió unànime de tots els estats, i això 'és molt improbable', fet pel qual hi haurà interès a trobar una solució negociada. Però el primer diàleg passa pel que hi hauria d'haver entre Barcelona i Madrid, afirma el director general honorari de la Comissió Europea, que subratlla que no parla en nom de la institució sinó en el seu propi únicament.

Els 3 experts preveuen dos grans possibles escenaris. El primer és una adhesió ràpida i sense complicacions (que no vol dir automàtica) sempre i quan 'Madrid hi estigui d'acord'. Això és 'una condició sine qua non', adverteixen. Tots 3, així com altres ponents, coincideixen que aquest seria el millor escenari, el que donaria més garanties i el que comportaria menys riscos i costos. González-Bondia explicava que amb un acord previ, el procés d'adhesió 'serà molt més fluid'.

El segon escenari probable seria un règim de transició en el qual algunes polítiques es negociarien molt ràpidament per tal de garantir-ne la continuïtat i no interrompre-les, mentre que l'status formal de Catalunya es resoldria més endavant i quedaria 'borrós' durant un temps, sense ser membre de ple dret de la UE en un primer temps, explica Lang. 'Una solució a mida' que combinaria 'rigidesa formal' amb 'real polític i pragmatisme'. Les polítiques i llibertats que possiblement no es veurien interrompudes segons l'expert alemany són la lliure circulació de persones, mercaderies, capitals i serveis, la política de cohesió i la unió monetària. De fet adverteixen que si Catalunya quedés fora d'aquestes polítiques seria 'un malson' per a tothom, Espanya i la UE incloses. Ara bé, també indiquen que' tot dependria de com es fessin les coses' des de Catalunya, ja que el principi democràtic s'ha d'equilibrar també amb el de legalitat com va afirmar el Tribunal Suprem del Canadà, indica González-Bondia.

De totes maneres, els ponents han aclarit que en el cas que Espanya no reconegués a Catalunya com a estat independent, Catalunya seguiria sent part d'Espanya als ulls de les institucions comunitàries i per tant part de la UE, amb la corresponent aplicació de tots els tractats com fins ara, incloent-hi la continuïtat de l'euro. I si Madrid reconegués Catalunya, molts estats membre també ho farien així com les institucions comunitàries, accelerant enormement l'accés de ple dret a la UE.

Catalunya podria seguir utilitzant l'euro i tenint accés a liquiditat, però hi ha riscos de fuga de capitals

La segona taula rodona portava per títol ' Sistema monetari propi o euro com a moneda nacional' i ha estat moderada per Xavier Vidal-Folch, antic editor adjunt del diari 'El País'. Hi ha participat Angus Armstrong, director de Macroeconomia al National Institute of Economics and Social Research (NIESR) del Regne Unit; Jordi Galí, director del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI) de la UPF; i, Jordi Gual, director executiu de planificació estratègica de CaixaBank i economista en cap del Grup 'la Caixa'.

Els tres ponents han coincidit en subratllar que en qualsevol escenari, Catalunya podria seguir utilitzant l'euro si volgués, però amb costos i riscos diferents. Tant Galí com Gual han manifestat que, en el cas d'economies desenvolupades occidentals, els arranjaments monetaris tendeixen a no tenir impacte en la riquesa d'un país a llarg termini, i per tant a la llarga podria no importar si Catalunya tingués l'euro com a moneda o no. Són altres polítiques econòmiques com la laboral o la fiscal, així com l'eficiència del sistema judicial, l'efectivitat del sistema educatiu o el grau de compliment de contractes els principals factors que incideixen en el creixement d'un país. Ara bé, a curt termini, un canvi de moneda pot tenir molts efectes i, en el cas de Catalunya, abandonar l'euro tindria moltíssims costos. Gual ha estat particularment dur en apuntar els riscos i els costos, insistint que no és un escenari gens desitjable. 'Hem de preservar l'euro per tots els mitjans', ha dit.

Ara més a més, el director de planificació estratègica de CaixaBank ha continuat advertint que en el cas que no hi hagués acord previ per mantenir-se dins de l'Euro-zona i que s'obrís un període de transició, les 'incerteses serien extremadament arriscades i perilloses'. En el cas d'una transició cap a una moneda pròpia, es necessitarien unes finances públiques 'extraordinàriament sòlides' i d'uns nivells de deute extern molt baixos, perquè en cas contrari Gual preveu 'una enorme fuga de capitals'. Això es podria corregir a llarg termini, assenyala, però a la curta els efectes podrien ser molt durs. I si la transició és cap a l'euro però adoptant-lo unilateralment, 'la situació és encara pitjor', opina, perquè aleshores el nou estat tindria menys instruments per a controlar les seves finances.

De fet, Armstrong ha indicat que la percepció de solidesa financera és clau, ja que qui finalment jutja la situació són els inversors privats, que no tenen per què estar d'acord amb les solucions adoptades a nivell polític. I en aquest punt, la part del deute del govern espanyol que un estat català independent assumiria és un aspecte 'essencial', subratlla. Tot i que el nivell de deute d'un estat català independent podria estar al voltant de la mitjana europea, les condicions per accedir a l'Euro-zona són més dures que la mitjana de deute actual, adverteix Armstrong.

Jordi Galí ha insistit que els bancs que operen a Catalunya tindrien en qualsevol circumstància la seva liquiditat garantida. En el cas que Catalunya quedés fora del sistema del Banc Central Europeu, aquests bancs podrien utilitzar les seves sucursals a la resta de l'Euro-zona per aconseguir aquesta liquiditat, i també podrien anar al mercat inter-bancari, com fan els bancs de Panamà, un país financerament molt potent i a prova de tot tipus de crisis malgrat no tenir un banc central pròpiament dit (però si un regulador molt sòlid), explicava Galí. Aquí, tant Gual com Arsmtrong han coincidit amb el director del CREI però han afegit que el problema seria veure què passaria en moments de crisi o quan s'hagués de rescatar un banc en risc de fallida.

Les assegurances de dipòsits i la liquiditat d'emergència serien per Amstrong el veritable problema de quedar fora del paraigua del BCE, ja que no estarien garantides si l'estat català no és percebut com a prou sòlid pels mercats internacionals d'entrada. I això, segons el britànic, podria fer que els bancs amb seu a Catalunya decidissin marxar-ne i operar-hi a través de filials. De totes maneres, Galí també ha apuntat que el BCE té un gran interès a preservar l'estabilitat, i que les turbulències que podria crear una transició incerta s'intentarien evitar per part de la màxima institució monetària europea per tal de no provocar un efecte contagi.

El funcionament del mercat únic sempre s'intenta aïllar dels problemes polítics

La tercera taula rodona ha tractat sobre 'L'accés al mercat únic europeu' i ha estat moderada per Ramon Aymerich, cap de redacció d'economia del diari 'La Vanguardia'. Hi ha participat Fernando Guirao, catedràtic Jean Monnet d'Història (UPF); Thorvaldur Gylfason, catedràtic d'economia de la Universitat d'Islàndia; i, Jaume Ventura, doctor en economia per la Universitat de Harvard i investigador sènior del CREI.

Guirao ha començat per deixar ben clar que el funcionament del mercat únic 'és tan important que està totalment aïllat' dels problemes polítics. Ha esmentat exemples històrics en els 1960s i 1970s (com ara el cop d'estat dels coronels a Grècia, la invasió de Xipre per part de Turquia i els últims afusellaments franquistes) per demostrar que les institucions comunitàries protegeixen el mercat únic fins i tot en casos de violacions greus dels drets humans o de grans cataclismes polítics. En aquells casos, la unió aduanera amb els països implicats es va preservar i no es va incloure en cap de les sancions. Això fa concloure a Guirao que en el cas de molta major integració comercial i les institucions tindrien encara més cura en no afectar aquest mercat únic, perquè els costos serien per a totes les parts. Ara bé, tot i així hi ha un element d'impredictibilitat, reconeix.

Jaume Ventura ha explicat que el 80% de les exportacions catalanes van a la UE (incloent-hi Espanya) i que això suposa entre el 35% i el 37% del valor afegit a Catalunya. Si amb una independència unilateral Catalunya quedés exclosa del mercat únic, escenari que Ventura considera molt improbable, quins costos tindria, es pregunta. L'expert del CREi ho ha calculat i en el pitjor escenari, altíssimament improbable, en el qual Catalunya patís boicot, hagués de pagar aranzels (que actualment són de menys de l'1% per països com Japó, els Estats Units o L'Argentina) i hagués d'assumir tot l'augment de preu dels seus productes per fer-los competitius (un excés del 5% calcula), el PIB català es reduiria un 1.8%. En un escenari dolent on la demanda externa absorbís la meitat de l'excés de preu, el PIB català es reduiria un 0.9%. Aquestes dues estimacions són 'extraordinàriament pessimistes', indica. Ventura opina que cap d'aquestes dues coses passaria i que el més probable és que el PIB català augmentés, perquè no quedaria fora del mercat únic i tindria un control major sobre les seves infraestructures.

Thorvaldur Gylfason assenyala de totes maneres que l'accés a la UE no es pot calcular principalment sobre costos i beneficis, ja que en algunes àrees es guanya i en altres es perd diu. Pertànyer a la UE va més enllà i té a veure amb un projecte de pau i de compartir destí amb la resta d'europeus. Explica que Islàndia ho va voler fer amb l'accés a l'OTAN però no amb la UE, que considera massa intrusiva.

El drets adquirits de ciutadania no es poden retirar

L'última taula rodona portava per títol 'Ciutadania i drets adquirits abans i un cop assolida la independència', i estava moderada per Montserrat Radigales, de la secció internacional del diari 'El Periódico de Catalunya'. Hi ha participat, Jean-Bernard Auby, catedràtic de Sciences Po de París; Nicolas Levrat, director del Global Studies Institute (GSI) de la Universitat de Ginebra; i Eduard Sagarra, professor de Dret Internacional de la Universitat de Barcelona.

Sagarra ha indicat que aquest és un tema 'importantíssim' al qual se li ha donat poca atenció. 'No afecta la butxaca però afecta les famílies', ha dit. Què passaria amb els catalans que viuen a Catalunya, o amb els que viuen a la resta de la UE o amb els ciutadans comunitaris que viuen a Catalunya en el cas d'una Catalunya independent, subratllava Levrat. 'Aquestes persones tenen drets adquirits', i el Tribunal Europeu de Drets Humans, en el cas de Montenegro, ja va deixar clar el 2011 que 'els drets adquirits tenen continuïtat, continua.

Per tant, són els estats membre els que han de trobar una solució per aquestes persones, prossegueix Levrat. En el cas d'una independència unilateral, no passarà de la nit al dia i es requereixen dos anys de negociacions, apunta Auby. 'La història de ser expulsat automàticament l'endemà no té cap sentit' afirma Levrat. Així doncs, la independència de Catalunya 'no seria cap sorpresa' diu Levrat, fa més de dos anys que se'n parla molt i en el cas de sortir de la UE les negociacions durarien dos anys més com a mínim. Els estats membre i les institucions comunitàries estan obligades a trobar una solució satisfactòria i de bona fe per a aquestes persones, apunten.

Sagarra afegeix a més a més que la ciutadania d'origen no es pot retirar. A més a més, també d'acord amb la Constitució espanyola, 'els ciutadans espanyols d'origen i que esdevenen ciutadans d'un altre estat amb qui Espanya ha tingut relació, poden tenir la doble nacionalitat sense necessitat d'un tractat bilateral', afirma Sagarra. El problema seria amb les persones que tenen la nacionalitat espanyola adquirida, com ara persones casades amb ciutadans espanyols o nacionalitzades. En tot cas, la nacionalitat espanyola els ha donat dret a la ciutadania europea i aquesta genera uns drets que són drets adquirits. Tot i així adverteix de la confusió que es podria generar en uns primers temps. Per últim, segons Sagarra, si no hi hagués pacte (escenari que també considera molt poc probable), l'estat espanyol tindria també un gran problema, perquè cada ciutadà espanyol que no tingués la nacionalitat catalana però visqués a Catalunya se li podria exigir passaport, certificat de residència, etc. La qual cosa seria 'un gran maldecap per a tothom'. I conclou que 'els polítics tenen l'obligació de fer que el que és normal, continuï sent normal'.

Quin mal que ha fet el triplet a Espanya!

CARLES FITÉ | 13/06/2015 00:00

Segueix-me

A aquestes alçades de la pel·lícula a ningú li pot quedar cap dubte que el triplet ha fet molt de mal a Madrid i a Espanya en general. Perquè per moltes Copes d’Europa que tinguin, mai a la seva història el Reial Madrid ha aconseguit un triplet. I el Barça ja en porta dos. De fet, és l’únic club d’Europa que ho pot dir. I el club blanc ha desaprofitat l’ocasió d’obrir un cicle. La décima va ser un miratge dins d’una dècada d’hegemonia clarament blaugrana.

I, posats a buscar un culpable, han triat Gerard Piqué. És cert que ell també s’ho ha buscat, amb comentaris com el de la celebració del Camp Nou, i que segurament li encanta que el critiquin tenint el triplet a les mans, però és i serà l’ase de tots els cops: els futbolístics i els polítics.

Perquè, de fet, s’han tret la màscara. Madrid i selecció espanyola gairebé són una mateixa cosa. Els xiulets a Piqué són fruit de l’al·lusió a Kevin Roldán, als xiulets a l’himne a la final de Copa i al fet que el defensa anés a la manifestació de l’Onze de Setembre. Tot ben barrejat i preparat per encendre l’ira d’uns aficionats que ajunten política i futbol quan els interessa. Es pot xiular Piqué perquè el públic és lliure de mostrar la seva opinió i d’expressar-se com vulgui, però no es pot xiular l’himne perquè és una falta de respecte i un insult als espanyols. Com quedem?

La incongruència arriba al seu màxim exponent quan t’insulten per anar a una selecció que és l’única oficial en què pots optar a jugar i et sancionarien si no hi anessis. Et xiulen per haver defensat públicament el dret a decidir quan el mateix seleccionador també s’hi ha manifestat a favor. El critiquen per haver passejat una bandera catalana a la final de la Champions i plantar-la al mig del camp quan Iniesta portava la de Castella-la Manxa i Pedro lluïa la canària. En canvi, haurien vist amb bons ulls que Morata hagués ensenyat l’espanyola, tal com va prometre, si hagués guanyat la Champions.

El triplet ha fet mal i no suporten veure que a cada celebració els jugadors afegeixen un “Visca Catalunya” al “Visca el Barça”. Segurament no té cap sentit i menys quan molts ho diuen per obligació, però veient la ràbia que els genera, benvingut sigui. Els que sempre han volgut separar política i futbol són sempre els primers que ho barregen, com quan van guanyar el Mundial i l’Eurocopa i el nacionalisme espanyol ens inundava el dia a dia. El problema és que no pots desactivar-ho al teu gust i triar quan vols que l’esport sigui política, perquè històricament sempre ho ha sigut i ho continuarà sent.

Nicolas Levrat: 'Molts arguments demostren que els catalans podran mantenir la ciutadania europea'

13.06.2015 06:00

Que els drets dels catalans com a ciutadans de la Unió Europea es mantindran durant la negociació i la transició cap a un estat independent és una visió amb què coincideixen diversos experts internacionals. També els que dijous van participar en la jornada organitzada pel Diplocat sobre els hipotètics escenaris i les possibles conseqüències en relació a la pertinença o expulsió de la Unió Europea d'una Catalunya independent. Entre els experts hi havia Nicolas Levrat, director del Global Studies Institute (GSI) de la Universitat de Ginebra. A VilaWeb l’hem entrevistat i també li hem demanat l’opinió sobre una hipotètica declaració unilateral d’independència. Levrat creu que si es fa amb una àmplia majoria democràtica darrere, és viable. De fet, considera que és la posició del govern espanyol la que no serà viable més endavant. 'En algun punt, el govern espanyol haurà de negociar', afirma.

—Creieu que és correcte que la Unió Europea es mantingui al marge del procés d’independència de Catalunya?
—El rol de la Unió Europea crec que és correcte. Recordo que l’anterior president de la Comissió Europea va posicionar-s’hi i això va ser clarament inapropiat. La raó és que la Unió Europea i les seves institucions només són competents de les qüestions que li han estat atribuïdes. I la UE no té competències per intervenir en el procés d’independència de Catalunya. Per tant, tret que hi hagi una demanda d’algun dels estats membres o per part de les autoritats de Catalunya, no hauria d’intervenir. No és competència seva. I crec que l’actual comissió és més curosa en aquest sentit.

—Si tenim en compte que el govern espanyol no vol dialogar sobre la qüestió de la independència de Catalunya, creieu que una declaració unilateral és una opció viable per a la separació?
—Depèn de què passi abans de la declaració unilateral. Si hi ha un referèndum a través del qual s’obté un resultat clar i una àmplia majoria democràtica és favorable a la independència, sí que és viable. De fet, és la posició del govern espanyol la que no serà viable. En algun punt, el govern espanyol haurà de negociar.

—Quins costos econòmics, polítics o legals hauria de pagar Catalunya si hi ha una declaració unilateral d’independència?
—Hi hauria molts pocs canvis. Hi ha molts precedents que es poden prendre com a exemple. El 1982 Groenlàndia va votar sobre sortir de la Comunitat Europea i va comportar tres anys de negociacions per a modificar aquesta situació legal, però les coses no van canviar gaire. En general, si hi hagués una declaració unilateral, caldrien anys per a veure cap efecte, excepte si els empresaris s’espanten i marxen de Catalunya. Però no crec que això passi perquè el discurs de la por ja el fan servir ara i no en veiem efectes en aquest sentit.

—Com creieu que reaccionarà la Unió Europea si Catalunya fa una declaració unilateral d'independència?
—Això no depèn de la Unió Europea, però suposo que hi hauria una demanda dels membres per a què es posicionés. Aleshores sí que hauria d’encarar la qüestió. I, en aquest punt, l’opinió és molt dividida entre els experts en ciència política. Ningú sap exactament què podria passar. Jo el que crec és que serà important la reacció d’altres estats membres importants.

—El govern espanyol diu que Catalunya quedaria fora de la Unió Europea si s’independitza. La ciutadania europea podria ser privada als catalans?
—No ho crec. Hi ha molts arguments que demostren que els catalans podran mantenir la ciutadania europea. Una qüestió important pels altres estats membres són els seus ciutadans que siguin a Catalunya, com ara els francesos, els alemanys, els suïssos. Aquests estats voldran mantenir els drets d’aquests ciutadans. Estic força segur que no hi haurà un canvi important.

—Es convocaran unes eleccions amb caràcter plebiscitari pel pròxim 27 de setembre. Creieu que la Unió Europea llegirà aquestes eleccions com un plebiscit?
—És difícil de dir. Això depèn de com vagi la campanya, dels arguments que es facin servir i dels resultats d’aquestes eleccions.

—Fa unes setmanes el parlament danès va aprovar una moció que dóna suport a una solució democràtica per a Catalunya. Quin impacte creieu que podria tenir si altres parlaments europeus fessin el mateix?
—Clarament, podria tenir algun impacte al debat europeu. És clar que aquesta qüestió no és competència de la Unió Europea i no crec que els parlaments estatals puguin pressionar per a aconseguir un debat a la UE. Però Europa no és només la Unió Europea. Hi podria haver un debat al Consell d’Europa o entre els parlaments dels estats, si organitzen trobades.

—Creieu que Catalunya podria fer alguna cosa més del que fa --en l'àmbit diplomàtic, per exemple-- per a explicar el procés d’independència al món?
—Crec que es fa una bona feina per a atraure un greu de simpatia sobre la qüestió. I es crea el debat. És un procés llarg i no crec que hagin de fer gaire més. Si ho fan, podrien potenciar el sentiment que això hauria d’aturar-se a alguns estats membres de la UE influents. Hi ha força estats que no mostren suport a la posició del govern espanyol. No hi estan en contra, però observen. Això és bo per als independentistes catalans. Es veu que no causen problemes i que tenen una qüestió legítima sobre la taula.

14 de juny: 'El govern s’apunta a l’‘antes roja que rota’'

VICENÇ VILLATORO | 13/06/2015 19:42

Segueix-me

La setmana ha sigut molt dolenta per al govern del PP. Els pactes l’han marginalitzat, en benefici de les esquerres, a tot l’Estat. I a pocs mesos de les eleccions espanyoles, és obvi que ha de començar ja a reaccionar per evitar que el treguin del poder. Per tant, era interessant veure quines actuacions anunciava el consell de ministres de divendres, que donarien pistes de la seva estratègia per a aquests mesos. Doncs quan divendres el govern del PP va treure tota la seva artilleria de combat, no va apuntar gens cap al front ideològic en què s’ha de confrontar amb les esquerres, sinó que la va concentrar en el front contra el govern català, el sobiranisme i el procés. Sorpresa a mitges: en el comentari als resultats el PP ja havia preferit el front nacional a l’ideològic denunciant que els acords amb Compromís porten el catalanisme fins a la ratlla de Múrcia o preocupant-se més per la nova alcaldessa de Badalona (independentista) que per la de Barcelona. Potser és estratègia: creuen que és aquí on guanyaran vots. Però potser és que els preocupa més el desafiament independentista que el de les esquerres, saben que és més radicalment transformador. Un retorn als clàssics: antes roja que rota.

Papers intercanviats

DAVID MIRÓ | 13/06/2015 23:17

Segueix-me

Si un europeu del nord hagués aterrat a Badalona durant la campanya s’hauria trobat amb una situació sorprenent: un alcalde en actiu fent una campanya populista i antiimmigració, i una oposició alternativa amb un discurs molt més “políticament correcte” a favor de la integració i la convivència. En qualsevol altre lloc d’Europa els papers haurien estat intercanviats. Cal posar en valor que l’onada antisistema a Catalunya la lideren persones i col·lectius allunyats del que signifiquen, per exemple, els partits nacionalistes i xenòfobs de més enllà dels Pirineus, i fins i tot del populisme antiinstitucional de Grillo a Itàlia. Aquí el malestar s’ha metabolitzat en un procés independentista, d’una banda, i en un procés per empoderar els més desafavorits, de l’altra. I tots dos coincideixen en el principi que totes les persones són iguals.

Oriol Junqueras: 'Vull la independència perquè hi tenim tot el dret'

14.06.2015 06:00

Oriol Junqueras (Barcelona, 1969) és el cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, president d’Esquerra Republicana de Catalunya i batlle de Sant Vicenç dels Horts. Entre el 2009 i el 2012 va ser eurodiputat per la coalició Verds/ALE. És professor d’història de la Universitat Autònoma de Barcelona.

―Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?
—Vull la independència perquè hi tenim tot el dret i perquè és la millor manera de construir una societat més lliure, pròspera, neta i justa, amb una veritable igualtat d'oportunitats. Hem de disposar d'un estat al servei de la ciutadania, al servei dels interessos de la majoria.

―Què pot aportar una Catalunya independent al món?
—L'aportació científica, intel·lectual o cultural de Catalunya al món ja és avui superior al pes demogràfic que té en el conjunt del planeta. En tot cas, estic convençut que amb un estat a favor aquesta projecció no deixarà de créixer. Com ja va fer notar Pau Casals, l'aportació dels catalans al progrés de la humanitat mereix una ressenya i no tinc cap mena de dubte que així continuarà essent, comptant que tenim una gran capital, Barcelona, que sense ser capital d'un estat és una capital envejada arreu del món i una finestra d'oportunitats.

Sense poder no hi ha eix social

ANTONI BASSAS | 14/06/2015 18:54

Segueix-me

Arcadi Oliveres declara a Catalunya Ràdio que Procés Constituent no prioritza l’eix nacional per sobre del social. Doncs mai que governi, no sé com explicarà als seus votants que la Generalitat no pot firmar un decret de pobresa energètica o posar un impost als bancs. O que, malgrat els impostos que paguem, no tenim dret a millors serveis. Afirmar que “la independència ha centrat massa la vida política”, com si només fos una dèria de quatre i no una solució global, és una anàlisi del nivell del PP o Ciutadans. Amb l’actual eix nacional, adéu eix social. Demanar als que tenen menys que s’esperin a un canvi de govern a Espanya és ignorar la urgència dels seus problemes i convidar-los a la mateixa pastanaga que ja hem rosegat massa cops.

Pels Rigols i els Maragalls

15.06.2015 15:00
Vicent Partal

Ahir Unió Democràtica va fer un pas essencial per a aclarir la situació del país. La direcció del partit va presentar com una victòria que les seues tesis s'haguessen imposat sobre les tesis independentistes. Exactament per 1.351 vots contra 1.226. Enhorabona. Però, tenint en compte la manipulació indecent de la pregunta i encara més el fet que Unió haja estat des del 1982 dirigida amb mà de ferro pels que han tret 1.351 vots --parlem de 45 anys de control de l'organització, ni més ni menys--, la victòria és en tot cas molt pírrica.

També perquè la pregunta era tan estúpida que ara no se sap ni com s'han d'interpretar els resultats. Se sap que mil dos-cents militants estan sense embuts per la independència. Però a favor de què van els altres mil tres-cents? Perquè cal recordar que la famosa pregunta començava dient 'Voleu que Unió continuï el seu compromís amb el procés?…' Amb aquesta formulació, 'continuar donant suport al procés', a veure com i de quina manera justificarà ara la direcció que va contra la independència, o siga contra el procés?

Per primera vegada, a més, la contestació a la direcció ha estat rotunda i clara. Ja ningú no té por de Duran, i a Duran aquesta victòria li servirà de ben poc. Si la direcció actual abandona el procés, com és de preveure, es quedarà sense la meitat de la militància d'avui per demà. I de què li servirà aleshores l'artefacte? Això sense comptar que CDC avui mateix ja pot trencar tranquil·lament amb Unió i emportar-se el bo i millor dels demòcrata-cristians a les seues files. Si al final Duran només té les sigles poca cosa podrà fer. Que s'atrevesca a anar a les eleccions, que s'hi atrevesca…

Hi ha gent en aquest país que fantasieja amb revolucions molt abstractes per provar que no entenguem que la revolució amb majúscules és el procés independentista. I la prova més fefaent que això és així és la catarsi que viuen els partits. En la banda independentista CDC, ERC i la CUP no tenen problemes ni d'unitat ni de lideratge. En la banda espanyolista més dura, PP i Ciutadans tenen problemes per a connectar amb la societat. Un batlle del PP i cap de Ciutadans a les eleccions locals, sobre un total de 948 municipis. Un i zero. Impressiona. Però encara impressiona més això que passa en els partits que no s'han aclarit, que no es volien aclarir o que tenen problemes per a aclarir-se. La revolució els porta directament a la convulsió.

El PSC ha viscut totes les sotragades imaginables, per causa del procés. Els espanyolistes s'han quedat les sigles, però a quin preu? Què és el PSC, avui, si no una imatge pàl·lida del que fou? Hi ha ningú que recorde encara que el 26 de desembre de 2010 (no fa ni cinc anys) el PSC, amb ERC i ICV, controlava la Generalitat, les quatre diputacions i la immensa majoria dels ajuntaments de Catalunya? Ho torne a dir: fa cinc anys només. I què té avui? I, en aquest temps, sabem quanta gent de la més creïble i sensata els ha abandonats pel fet d'anar contra la independència? I sabem quants socialistes són avui fora del PSC treballant sense parar pel país i per la independència? 

A ICV més o menys li passa això mateix. Dins seu hi ha militants que encara volen lluitar per les sigles i tenen el meu suport. Però, guanyen o perden, és segur que potser sospesaran d'abandonar ICV però no abandonaran l'independentisme. 

I ara és Unió que també és objecte de la pressió de la revolució independentista, en la mateixa línia. Els uns, fent mans i mànegues, guanyen per un centenar de vots, però els altres s'organitzen i es fan forts com mai. I repeteixen a Unió allò que ja havia passat en els altres dos partits: que una part molt sensible de les bases i dels dirigents no entenen que aquestes organitzacions de tanta tradició democràtica puguen anar contra la voluntat popular. Que l'interpreten i la mostren amb una paraula que ho explica tot: independència.

Qui vulga ho pot mirar dient que en tots tres casos les sigles se les quedaran els partidaris d'Espanya. És cert: les direccions dels tres partits poden usar unes sigles que són, legalment, seues per a mirar d'oposar-se a la independència. Però les eleccions no les guanyen les sigles sinó la gent. I els escons no els tens per les sigles, sinó pels vots. 

I ací en aquest terreny la batalla ens és molt favorable perquè hem guanyat un camí immens aquests últims anys. ERC ha crescut, la CUP ha obert un forat enorme, CDC s'ha tornat indubtablement independentista i en els partits poc definits la batalla és simplement intensa. 

Imagineu-vos que fa dos anys us diuen que Joan Rigol o Ernest Maragall, per a dir només dos noms il·lustres, defensarien la independència, sense ni una sola ombra de dubte, i treballarien infatigablement per aconseguir-la. La transformació de Castellà, Núria de Gispert o Joan Rigol és el canvi real que Duran ni sap aturar ni pot. Multipliqueu-lo pels milers i milers de rigols i maragalls que ja omplen el país a cada poble i ciutat i entendreu què hem guanyat. I que si guanyem és per la suma d'aquesta classe de gent, no pels qui som independentistes de tota la vida.

La no-negociació

TONI SOLER | 15/06/2015 19:33

Segueix-me

A diferència del que passa a ICV, per exemple, el debat intern a Unió Democràtica és a vida o mort, perquè no està en joc un horitzó eteri -la revolució- sinó una proposta concreta -la independència-. Un aplaudiment, doncs, per a qui ha gosat posar a prova la unitat del partit. El desenllaç del referèndum ha estat nefast per al duranisme, que resta empresonat entre CDC i un sector crític enfortit. Recordem que Unió porta de sèrie la llufa del soci menor; a partir d’ara, ¿amb quina força anirà a negociar Espadaler, sabent que mig partit li ha girat l’esquena? Mas podria ignorar-lo, directament, però el més assenyat seria que el president -previ acord amb Junqueras- li oferís un retoc irrellevant al full de ruta. I el més intel·ligent seria que Espadaler ho acceptés. Si no ho fa, Mas estarà legitimat per posar la directa sense més miraments, que prou n’ha tingut. I Unió, o el que en quedi, s’haurà de preparar per sortir a la intempèrie i mirar-se al mirall per primera vegada en dècades.

El segle passat

EMPAR MOLINER | 16/06/2015 20:57

Segueix-me

L’ARA d’aquest dilluns es feia ressò d’una d’aquelles frases del president del reialme d’Espanya, Mariano Rajoy, sobre la independència de Catalunya, que fan tota la sensació d’un “desar com a”. Diu que “en un moment en què tot el món va cap a processos d’integració, caminar cap enrere, cap a coses del segle passat, té bastant poc sentit”. Deixem de banda el “bastant poc sentit”, que no en té gaire, de sentit.

“Caminar cap enrere, cap a coses del segle passat” té tot el sentit del món. És el “retorn als bàsics” que diuen els anglosaxons. Caminar cap enrere, cap a coses del segle passat, no és tan sols -com en el meu cas- preferir els Beatles a Beyoncé o Zappa a Lady Gaga. És tornar a dur un estil de vida que es va abandonar a corre-cuita per abraçar allò que en deien progrés. Per exemple, és donar a la pagesia el lloc i la importància que li correspon. És aprofitar. És sentir discos de vinil, és anar en bicicleta a l’escola. És fer una vida més lògica on es malbarati menys. I això ens porta a la qüestió important, que és la que sempre defuig Mariano Rajoy. Des de fa anys, la despesa més important de Catalunya no és ni l’ensenyament, ni la cultura, ni la sanitat, ni les ambaixades. La despesa més important de Catalunya és Espanya. I com que aquesta despesa és una imposició del reialme, el govern català no té ni veu ni vot a l’hora de decidir on van els diners. El president Rajoy, súbdit de Felip VI, decideix que hi ha d’haver tren d’alta velocitat a qualsevol llogarret espanyol, per pocs usuaris que l’agafin. Això sí que és una despesa del segle passat. Una despesa imperial, digna d’èpoques esplendoroses i colonials. Li estem pagant el Canal Plus a Espanya quan resulta que nosaltres no tenim ni Canal Plus ni televisor i hem d’anar a veure el futbol al bar. Entenc que hi hagi polítics que, per supervivència, no qüestionin on van tots els diners que els paguem. Però, sisplau, almenys que no en diguin “solidaritat”.