De las 10 ciudades más grandes de Cataluña, CiU ha ganado en una : la décima, Reus.

ERC la ciudad más grande que ha conseguido es: Sant Vicenç dels Horts, la 45.

La CUP habrá ganado en algún establo de la Cataluña interior.

Mejor esperad al 2114 el quart centenari.

La copa de la reina

EMPAR MOLINER | 26/05/2015 18:18

Segueix-me

Ahir, al programa de l’Arús, explicaven que la reina d’Espanya havia assistit a un banquet, però que l’agència que va servir les notícies a les televisions va “censurar” el moment del brindis, perquè la noble dama diu que no beu. Figura que quan ha de fer aquest gest cultural de cortesia no es duu ni la copa als llavis i, com que no dur-se ni la copa als llavis pot resultar polèmic, doncs ho tallen i avall va que fa baixada. Enraonant-ne, un dels periodistes va dir que hi ha un pacte pel qual als membres d’aquesta família de sang blava no se’ls filma ni se’ls fan fotos mentre mengen, fumen o beuen. Llavors, una altra periodista va comentar: “És que potser és un gest massa ordinari, entre cometes”.

Doncs, efectivament, aquesta és la principal raó. Mostrar un ésser superior satisfent les funcions físiques que satisfem els plebeus és igualar-lo als plebeus. És tornar-lo ordinari, quan resulta que la seva raó d’existir és semblar extraordinari. En un regnat absolutista el poder “ve de Déu”. Franco, recordem-ho, es va fer encunyar a les monedes la frase “ Caudillo de España por la gracia de Dios ”. I Franco, doncs, amb aquesta gràcia que Déu li havia donat, va col·locar el pare de l’actual rei, també rei. L’actual rei no és un rei absolutista, però és rei perquè el seu pare va ser rei. La seva filla serà reina perquè ell és rei.

Per tant, és imprescindible, per mantenir ben sedat el populatxo, mostrar sempre els monarques en una posició superior: envoltats de lluentons, elegància i súbdits que s’ajupen. Si els veiem fumant tabac ros, queixalant un entrepà, bevent un Powerade, els veiem exactament com nosaltres. I si els veiem exactament com nosaltres podem preguntar-nos com és que tenen més privilegis que nosaltres. És per això que la sàvia dita catalana, escatològica com era d’esperar, ens recorda, per dir-ho fi, que encara que no ho sembli, evacua el rei, evacua el papa i evacua tothom qui endrapa.

La patologia de l'anticatalanisme

Cristina Ros | 27/05/2015 00:14

Segueix-me

Segurament alguns de vosaltres vareu llegir ahir l'editorial del diari ARA de Catalunya, el nostre germà gran, una editorial que duia per títol "Les Balears i el País Valencià foragiten l’anticatalanisme". Encara que la podeu haver llegida, no em puc estar d'explicar, des de les Illes, la mirada que ens oferien des del Principat.

Aquí, a l'ARA Balears, n'hem parlat molt els darrers dos anys (els que té el nostre diari) dels problemes que estava creant l'anticatalanisme propulsat pel govern de José Ramón Bauzá i d'una sèrie de petits grups que li són molt afins. Record que no fa molt en aquest mateix espai escrivia de la insensatesa de crear un estat de rebuig i de menyspreu cap a les persones que es volen expressar amb la seva llengua amb tota normalitat i sense que això signifiqui l'exclusió d'altres llengües. Hem dedicat més espai que ningú al conflicte educatiu, al fet que aquest tingués com a propòsit l'arraconament de la llengua catalana en la formació dels nins i dels joves, al desarrelament que això provoca i també a la escissió social a la qual temíem que podíem arribar. Hem alertat del posicionament de Ciutadans en aquesta qüestió, com a prevenció a una possible multiplicació i acarnissament de l'anticatalanisme. I també hem denunciat no poques vegades el despropòsit que va ser, per anticatalanisme, que el Govern decidís abandonar l'Institut Ramon Llull, així com no tenir pràcticament cap relació amb el govern de la Generalitat catalana.

No és l'únic, ni molt manco, però aquest anticatalanisme ha estat un dels grans errors de la cúpula balear del PP i un dels motius que ha propiciat el rebuig d'una part molt important dels seus votants, així com que Ciutadans no arribàs ni es quedàs a prop dels resultats que les enquestes els donaven.

Copio aquí els dos darrers paràgrafs de l'editorial abans esmentada del diari ARA de Catalunya:

"La conclusió és que l’anticatalanisme, que tradicionalment havia sigut una efectiva arma electoral del PP, no només no li ha servit aquesta vegada per salvar els mobles sinó que fins i tot explica part del càstig que ha rebut. En el cas de Bauzá, el resultat és una gran victòria de la marea verda protagonitzada per la comunitat educativa contra els intents d’arraconar el català a l’escola balear.

Des del punt de vista de Catalunya, la conformació de governs afins al País Valencià i les Balears representa una magnífica ocasió per normalitzar les relacions entre els diferents territoris de llengua catalana en aspectes tan importants com el corredor mediterrani i la cooperació econòmica o l’Institut Ramon Llull. Hi ha tant de camp per córrer que el més urgent és definir una agenda compartida entre els diferents governs i començar a actuar amb celeritat per recuperar el temps perdut".

A l'ARA Balears també som dels qui creim que el que hem de fer és sumar i que, a més, podem guanyar-hi molt si sumam. No té, ni ha tingut mai cap sentit crear un rebuig cap a la cultura i la llengua pròpia. És una actitud suïcida que no ens agrada. L'anticatalanisme és, com em deia ahir un bon amic, una patologia sense cap base científica. Però extremadament nociva, afegesc jo.

Un zombi anomenat Rajoy

SEBASTIÀ ALZAMORA | 28/05/2015 00:00

Segueix-me

A tots els presidents de govern els sol preocupar quin lloc ocuparan dins la història quan ells hagin abandonat aquest món. La posteritat sempre és incerta, però en el cas de Mariano Rajoy ja podem dir quin serà el seu lloc: el d’un home mentider i incompetent que va batre el rècord d’incomplir tots i cadascun dels punts del programa electoral que en teoria havia elaborat ell mateix.

Ni tan sols davant les desercions d’Alberto Fabra i de José Ramón Bauzá, a Rajoy no se li despentina la barba. Acostumat com està a mentir cada vegada que obre la boca, ni ell mateix s’ho creu però vol fer veure que dins del seu partit i dins del seu govern no hi ha cap problema que ell no pugui controlar. La realitat òbvia, en canvi, és que no hi ha res ni ningú que estigui sota el seu control. És un dirigent falsari, fallit i, fins i tot, esperpèntic.

Ahir vaig sentir Xavier Bru de Sala afirmant, a El matí de Catalunya Ràdio, que Mariano Rajoy és un home políticament mort. No diré que no, però jo hi afegiria un matís: fa temps que és mort, i al que estem assistint és a la seva desagradable descomposició en públic. El veiem desfer-se de moment en moment, com si fos un zombi, i ell s’encaparra a donar mostres de vida, quan l’únic que se’n pot esperar és un discurs difícilment articulat i el moviment curiós de qui veu que s’esfondra el terra sota els seus peus i aguanta l’equilibri damunt d’una biga que dóna tots els senyals de caure també a terra d’un moment a l’altre.

Mariano Rajoy, en definitiva, no és ningú ni ho ha estat mai. Ni els ministeris ni la vicepresidència que va ocupar, ni el seu moment com a aspirant a la presidència del govern espanyol (va ser incapaç de guanyar ni un sol debat a Zapatero, que ja és dir), ni encara menys la seva presidència han tingut la més mínima rellevància. Tot en ell, i tot el que ha fet, és irrisori i reprovable. Hi ha seriosos indicis per considerar-lo un presumpte delinqüent, cosa que només ens poden certificar altres delinqüents ja confirmats per la justícia, com Jaume Matas o Luis Bárcenas.

Parlàvem del pas a la història dels presidents. No tinc cap dubte que Rajoy té un lloc reservat dins d’aquest panteó, i és el del personatge més ridícul que hem vist fins ara. Va arribar a la presidència afirmant que a ell ningú li donaria ordres sobre com havia de dur a terme la seva tasca, i encara ni tan sols ha aconseguit que Angela Merkel i la resta de mandataris europeus se’l prenguin seriosament, entre altres coses perquè no és capaç d’expressar-se fluidament ni tan sols en castellà. Com a president de dretes ha tingut la ufana d’irritar el centredreta i l’extrema dreta, sense comptar amb una certa repugnància de l’esquerra i del catalanisme. És cert que es poden contemplar, segons com, alguns senyals de recuperació econòmica a Espanya, però no s’han produït gràcies al govern de Don Mariano, sinó malgrat seu i fins i tot en contra seu. Quan es retirin, ell, Montoro, Wert i De Guindos es podran reunir de tant en tant a fer uns finos.

Podem i l'entrisme: una altra manera de matar

28.05.2015 15:00

Vicent Partal

Algunes de les múltiples branques del trotsquisme han preconitzat durant dècades l'anomenat 'entrisme'. Es tractava que els militants de les organitzacions trotsquistes entrassen en els partits socialdemòcrates o comunistes oficials, amb l'esperança de canviar-los des de dins. Era una manera d'actuar amb lògica: des d'un partit petit es pot fer poca cosa; en canvi, si pots canviar un partit gran l'efecte de la teua estratègia es multiplica exponencialment.

(Per cert, i ho dic únicament a tall d'anècdota: un dels màxims impulsors de l'entrisme —per a ser exactes, d'una variant de l'entrisme— va ser el grec Michalis N. Raptis, conegut amb el pseudònim de Michel Pablo. I per això de vegades l'entrisme s'identifica internacionalment, entre els politòlegs, amb el nom de 'pablisme'. 'Del Pablisme a Pablo' seria, doncs, el títol alternatiu d'aquest editorial.)

Salvada l'anècdota del nom, val a dir que els líders de Podem, i això ja no és tan anecdòtic, tenen l'origen remot en el trotsquisme, car va ser amb l'impuls de gent de la Lliga Comunista Revolucionària que va nàixer l'Espai Alternatiu primer i l'Esquerra Anticapitalista després. I sembla que no l'han oblidat pas, l'entrisme. Al País Valencià ahir va esclatar el debat sobre si Podem voldrà utilitzar Compromís de marca blanca, i al Principat això seria Catalunya en Comú. En l'un cas i en l'altre, Compromís i ICV-EUiA s'arriscarien a perdre el caràcter nacional en canvi d'unir-se a una presumpta, i ben poc explicada, revolució espanyola. Que ja no se sap ni tan sols si és revolucionària. 

Desmuntar dues coalicions nacionals per transformar-les en instruments d'un partit espanyol. Vet ací el perill i la maniobra. No sé què en pensaria Michel Pablo, que va defensar amb fermesa processos independentistes, però a l'altre Pablo, l'Iglesias, el faria prou feliç, que entre més objectius en té un de ben fixat —diria que dels més ben fixats, per la manera com parla—: mantenir unida això que encara ara és Espanya.

Catalán de Mierda

EMPAR MOLINER | 29/05/2015 21:10

Segueix-me

Llegíem a la premsa que el síndic de greuges, Rafael Ribó, ha traslladat a la fiscalia i al Defensor del Pueblo el passaport d’un cavall. És un passaport, expedit a Ciudad Real, on apareix el nom de l’èquid. Es diu Catalán de Mierda. El síndic -amb les poques competències que li deixen exercir des del Regne- considera que és un nom “xenòfob” i que “incita a l’odi”. No cal dir que és molt enginyós per part de l’amo del semovent aquest nom de Catalán de Mierda. D’aquesta manera, si el mamífer ungulat participa en una cursa, l’ speaker podrà dir, posem per cas: “I en tercer lloc, Manel, que munta Catalán de Mierda!”

El nom del corser és un símptoma, com són un símptoma els tuits contra els morts de l’accident de Germanwings. I jo si fos el síndic demanaria que sobretot no es canviés el nom del tatano. Que s’exposés a tot arreu. Que sortís per la tele, que en veiéssim la cara de l’amo. Com deu ser algú que li posa Catalán de Mierda al seu cavall? Li fa carícies, el raspalla? Li fot cops i fuetades? M’encantaria veure’ls a tots dos. Té fills, aquest home? Els tracta bé? ¿Els ha explicat que el cavall es diu Catalán de Mierda perquè els catalans són, efectivament, de merda? ¿Hi ha algun altre ésser al món que hagi posat al seu animal de companyia Jueu de Merda, Negre de Merda, Moro de Merda, Marica de Merda, Bollera de Merda? Ostres, que fort que sona, no? Sona menys fort Catalán de Mierda? Fa més gràcia? És disculpable? Doncs per això és un símptoma. Qui té síndrome d’Estocolm? Qui se sent esclau?

En fi, ara li toca al Defensor del Pueblo dir si el síndic té raó. Però tenint en compte com van les coses últimament al Regne d’Espanya, pot passar que l’altre trobi que la xenofòbia és contra el cavall i no contra els catalans. Pot decidir que és el cavall qui es mereix ser indemnitzat.

Les deu raons que em fan xiular aquesta nit

30.05.2015 15:00

Vicent Partal

1. Xiularé al Camp Nou aquesta nit perquè és una forma de protesta política. En qualsevol país, quan un estadi sencer xiula alguna cosa la gent reacciona demanant-se per quina raó passa. Ho analitza i en treu deduccions, pensa i raona. Pot enfadar-se, com va passar a Sarkozy o a Chirac a França, però sempre cerca l'explicació a un fet que no és normal. I mira d'entendre el motiu, polític, de la protesta. 

2. Xiularé perquè això no és una qüestió d'educació o de no-educació. Per contrast, els espanyols prefereixen portar el debat al terreny de la bona educació o mala educació. I això no hi té res a veure. No és una qüestió de bona educació ni de respecte. És simplement una oportunitat d'ensenyar al món que ni els catalans ni els bascs no hi som de grat, a l'estat espanyol. I una manera de demostrar a milions d'espectadors que no acceptem la situació que vivim. Com no la van acceptar els atletes que van alçar el puny del poder negre als Jocs de Mèxic. Com no l'acceptaven els atletes irlandesos que van eixir de la desfilada de la delegació britànica als Jocs de Londres del 1906. Com no l'acceptava Vera Caslavska, la gimnasta txeca que va protestar simbòlicament al podi quan sonava l'himne soviètic. Com no l'accepten els fans del Montreal Canadiens d'hoquei, que sistemàticament xiulen l'himne canadenc. Com no l'acceptaren els seguidors gal·lesos del Cardiff quan es van enfrontar al Liverpool en la Carling Cup —i, per cert, els britànics van optar per no fer sonar l'himne al partit de tornada, per evitar la polèmica.

3. Xiularé perquè no tolere les amenaces. No aguante que es pensen que acotaré el cap perquè m'amenacen. Mai no ho he fet i no ho pense fer a hores d'ara. Si els molesta això que faré, això que farem tanta i tanta gent, que pensen per què passa i que ens oferesquen una solució perquè no passe. Per exemple, que no sone el seu himne i sonen en canvi els himnes català i basc. No volen dialogar? No volen acceptar que el món no és com ells el volen? No volen creure que els ciutadans d'aquest país han canviat per sempre més? És problema seu. Però si es pensen que amb amenaces revertiran la situació és que no han entès res. I el Camp Nou en serà una prova.

4. Xiularé per donar suport a les seleccions nacionals catalanes. Els mateixos que diuen que cal no barrejar esport i política són els primers de fer-ho. Usen la diplomàcia de l'estat, que també la paguem nosaltres, per anar contra allò que nosaltres volem. Cada vegada que una selecció catalana de qualsevol esport participa en una competició internacional ells fan mans i mànegues per esguerrar-ho. Recordeu Fresno i les maniobres brutes d'Espanya contra una federació internacional que ja havia reconegut la selecció catalana pels mèrits propis. I no és això i prou: estic fart que els mateixos que criden impunement 'Puta Catalunya' després facen servir els nostres esportistes per a vantar-se'n i enaltir la seua nació. Que els esports no s'han de barrejar amb la política, però quan guanyen alguna cosa no se n'estan gens…

5. Xiularé en protesta per la prohibició del 9-N i la sentència de l'estatut. Xiularé en protesta per la política de l'estat espanyol als Països Catalans i concretament a Catalunya. Però no ho faig en abstracte. Xiularé per protestar contra la sentència del tribunal espanyol contra l'estatut i contra l'intent de prohibir el 9-N. I ho faré al Camp Nou com ho vaig fer als carrers de Barcelona, com em vaig donar la mà amb una persona que no coneixia a la Via, com vaig fer repicar els atuells al balcó de casa tres nits abans de votar mentre tot el meu barri retrunyia. No hi ha cap diferència ni una. El lloc i prou.

6. Xiularé contra els intolerants que sempre volen fer trampa. Darrerament observem com tenen com més va més galtes. Si un programa de TV3 només porta representants de partits sobiranistes organitzen un escàndol monumental; en canvi, cada dia, la parcialitat de les televisions espanyoles contra el catalanisme és un escàndol. No volen que no xiulem: volen que no xiulem el seu himne. Quan ells mateixos juguen contra França i el Vicente Calderón en massa, davant el seu rei, xiula 'La Marsellesa', aleshores no passa res. I ara s'acabarà el món? No aguante la hipocresia, de manera que xiularé també per això.

7. Xiularé per denunciar la manca de legitimitat de la monarquia espanyola. Xiularé per reivindicar el règim del 1931, les repúbliques que van nàixer del vot popular. L'arrel de la legitimitat de Felipe és el colp d'estat de Franco i una transició tramposa en la qual es va imposar per la força la forma monàrquica de l'estat i la monarquia de Juan Carlos —amb totes les conseqüències, corrupció i escàndols inclosos. Xiularé per les repúbliques que van nàixer a l'abril i contra les corones tacades.

8. Xiularé en solidaritat amb els germans bascs. I ben de gust que ho faré. A la gespa serem contrincants, però a la grada no. Amb els companys i amics de l'Athlètic que tantes experiències comparteixen amb nosaltres. Xiularé en català i en basc. Avui, sí: bilingüe. 

9. Xiularé pel president Sunyol, per la memòria històrica, perquè a mi em feien saludar aquest himne quan era xiquet, amb el braç alçat. Formàvem al pati, a la vella escola de l'Albereda de Bétera, i sonava aquest himne mentre s'hissava la seua bandera. I als xiquets ens feien tenir el braç alçat i cridar visques a Franco i a un fantasmagòric imperi espanyol que avui es bat en retirada. Així doncs, xiularé per la memòria històrica. Per la meua personal i viva, que jo no oblide que em pegaven si deia una sola paraula en valencià, però també per la del país. Pel president del Barça assassinat, crim pel qual l'estat no vol demanar perdó. Pel president Companys, assassinat, crim pel qual l'estat no vol demanar perdó. Pels resistents i combatents que van lluitar per la democràcia i encara romanen escampats en fosses comunes que l'estat no vol investigar ni tan sols quan l'amenaça l'ONU. Xiularé especialment en nom de tots, de Sunyol i Companys a Puig Antich, al cap de l'estat. Perquè la seua legitimitat prové dels assassins, i perquè no ha demanat mai perdó pel fet que la seua dinastia donàs ales al colp d'estat del 39, va col·laborar amb la dictadura durant quaranta anys i va acceptar i traure profit de la falsa legitimitat que el manté encara avui en el tron.

10. Però sobretot, i per damunt de qualsevol altre argument, xiularé perquè vull fer-ho, perquè em ve de gust i perquè em dóna la gana. Sóc un ciutadà lliure i faig en cada moment allò que crec que és convenient i correcte. I pense que escridassar l'himne i el monarca espanyols és correcte i plenament justificat a la Catalunya del 2015. I si em volen cercar per això seré al lateral segona graderia. Xiulant.

I l’estat se’l van quedar ells

01.06.2015 15:00
Vicent Partal

En alemany en van dir Entnazifizierung i després el Pentàgon es va inventar el terme Desnazificació. Es tractava d’una enorme campanya portada a terme a Alemanya i Àustria immediatament després de la II Guerra Mundial. L’objectiu, aconseguit, era apartar dels llocs de poder i influència a tothom que hagués militat al partit nacionalsocialista alemany durant el règim d’Hitler. Això i evidentment prohibir qualsevol organització que tingués la més mínima relació amb el nazisme. La reconstrucció d’Alemanya es va fer així sobre bases democràtiques ben sòlides com s’ha comprovat en les dècades següents.

Per a actuar així, però, calia una derrota, la dels nazis. I aquesta va ser la gran diferència amb l’estat espanyol, diferència que ací estem pagant. A l’estat espanyol les forces democràtiques no van poder derrotar el franquisme sinó que van pactar amb ell. No només no es va netejar l’estat sinó que se’l deixà en les seues mans. Cap funcionari franquista, cap militant franquista, cap militar franquista va ser apartat del seu lloc. Se’ls va permetre continuar treballant en el seus llocs i fent la seua feina. Evidentment a l’aparell de l’estat va entrar gent nova, demòcrates, però els feixistes van seguir al seu lloc, esperant que els arribara un temps millor. I per això ara passen coses que explicades en qualsevol país europeu causen estupor.

Per exemple aquesta història que els explicàvem ahir segons la qual l’autor de l’increïble nota de premsa del govern espanyol sobre la xiulada al rei al Camp Nou és una persona que havia estat periodista del diari Arriba, òrgan oficial de la Falange. No només periodista, per cert, sinó cap de secció. Segons les metadates ho va ser ell, ell ho nega i és possible que algú agafés una plantilla del seu ordinador, fet que explicaria la signatura. Però, escolteu, el problema no és si ell va escriure o no el text, tant com preguntar-nos com és possible que un responsable d’un diari falangista ocupe una posició tan destacada avui en el ministeri de la presidència. Aquest és el tema.

Durant anys hem escoltat bromes sobre els fills de franquistes que feien política i ocupaven els ministeris que havien tingut els seus pares. Afegim ara aquest detall: els còmplices del franquisme que avui a l’estat espanyol poden exercir la seua professió vinculada a la política sense problemes. Recordem l’advocat d’Alicia Sánchez Camacho, un senyor que va signar la pena de mort contra Puig Antich i encara avui diu que era legal. Per posar només un exemple.

Atordits per la transició aquesta gent va acceptar, més o menys, les formes democràtiques però quan l’involució es fa evident, i això és el que està fent el PP, simplement tornen a ser el que sempre han estat. En el llenguatge i en les formes. Especialment quan apareix el component nacionalista espanyol, una de les fonts bàsiques del franquisme que ara ho continua del PP —com és natural. Això que encara veiem avui: el menysteniment de la pluralitat lingüística i nacional, el disgust amb la democràcia, l’apel·lació a conceptes tan insòlits com que la constitució està per damunt dels drets té un origen incontestable: el franquisme i la seua manera d’entendre el món.

Simplement no vam fer el que sí que es va fer a Alemanya i Àustria i el franquisme es va poder quedar al lloc on era més fort, o siga en l’estat. Aquest és el gran fracàs de la democràcia espanyola, com quaranta llarguíssims anys després encara és fàcil de veure.

Escoltant la realitat

01/06/15 02:00 - HISTORIADOR - JOSEP MARIA SOLÉ I SABATÉ

El problema no és que la gent xiuli de forma eixordadora per tapar els sons militars de la marxa reial borbònica convertida en l'himne espanyol. Fins i tot tampoc ho és que ara els instruments de l'Estat amenacin de reprimir la lliure llibertat d'expressió amb multes i sancions –res poden esperar de positiu catalans i bascos de l'Estat espanyol–. El veritable quid de la qüestió és que no es preguntin per què de forma unànime les aficions catalana i basca xiulen l'himne d'Espanya.

Que és sord Felip VI? No es recorda que al Liceu, no havent dimitit el frívol del seu pare, ja el van rebre amb crits d'independència? Ignora el govern espanyol que és una provocació enviar un ministre com Wert, per suplir un temorenc Rajoy, que dia sí dia també ens insulta i escarneix, que pretén acabar amb la nostra llengua?

El partit és llegendari per culpa del noi de Rosario, per la quantitat de gols marcats en una temporada superant tots els registres haguts i per haver i per una sintonia entre aficions que cal destacar per sobre de totes les coses.

La realitat s'escriu també amb el nom de Luis Enrique, que ha tapat la boca a tots els que no vam entendre la seva proposta d'equip per a tota la temporada. Deixant de banda la suada frase d'anar partit a partit com massa sovint ens diuen els entrenadors que no veuen més enllà del matx següent. El triomf del Barça és bo per al país, per al procés de votació del 27 de setembre per assolir la independència, per a la integració dels qui, vinguts de fora, han fet de Catalunya la seva terra i els fills dels quals són catalans.

I com no podia ser d'altra manera, per al futbol de tot el món. És el triomf del futbol en essència pura. Ara, el darrer esglaó per pujar és a Berlín. Amb total llibertat per xiular o aplaudir en la festa màxima del millor trofeu de futbol de clubs.

L’arc mediterrani empeny el creixement

MARIONA FERRER I FORNELLS | Madrid | 02/06/2015 00:00

L’economia espanyola ha crescut el primer trimestre a un ritme sense precedents durant la crisi. Des de finals del 2007 que el volum del PIB no encadenava un augment del 0,9% com el que hi ha hagut entre gener i març. Si prenguéssim aquest percentatge com a model de les perspectives de creixement per a aquest any, l’economia espanyola acceleraria fins a un 2,7%. Però el govern espanyol encara és més optimista i ha fixat unes previsions “moderades” de creixement per a aquest 2015 del 2,9%. Ara bé, si l’economia espanyola ha fet aquesta estirada el primer trimestre ha sigut, en gran mesura, gràcies al motor de l’arc mediterrani, que s’ha convertit en el puntal de l’augment del PIB a l’Estat i del discurs de recuperació que ven l’executiu popular.

És el que es desprèn de les estimacions de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) per calcular el PIB trimestral de cada comunitat autònoma. Fins ara calia esperar fins a quatre mesos perquè l’Institut Nacional d’Estadística (INE) donés els detalls del creixement trimestral per territoris. Ara, però, aquest òrgan creat l’any passat a instàncies de Brussel·les per vigilar el compliment del dèficit té previst donar una estimació amb més rapidesa.

Les primeres dades de l’Airef posen de manifest que el País Valencià, les Balears i Catalunya s’han convertit entre gener i març en els puntals del creixement a l’Estat, si es prenen com a referència les estimacions anualitzades. Les Illes i el País Valencià van ser el principal motor, amb un 3,4% de creixement interanual del PIB, set punts percentuals per sobre de la mitjana. I Catalunya va sumar fins a un 3,1%. La Rioja és l’única de la resta de comunitats que arriba al 3%, mentre que la Comunitat de Madrid es queda en la mitjana estatal. A la cua hi ha, curiosament, el País Basc, amb un 1,9% de creixement interanual del PIB el primer trimestre, seguit de Galícia, amb un 2%.

Es tracta d’uns percentatges que disten dels càlculs del Govern. D’acord amb l’estimació de la conselleria d’Economia, el creixement interanual de Catalunya el primer trimestre va ser del 2,4%. L’Airef argumenta que ha fet servir també aquests càlculs, però que s’han basat sobretot en una sèrie d’indicadors, com el pes del sector serveis, la indústria i la construcció, per establir aquesta nova metodologia i harmonitzar el percentatge final amb la resta de comunitats autònomes. Segons fonts de l’Airef, aquestes xifres han de permetre regular si la comunitat autònoma està fent excessos amb el dèficit. Sobre per què les economies de l’arc mediterrani creixen més que la resta, les mateixes fonts expliquen que els indicadors utilitzats tenen més pes en aquests territoris.

Una de les clàssiques justificacions del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, per no haver-se obert abans a revisar el sistema de finançament autonòmic és que amb les mesures preses Catalunya està creixent amb més força que no pas el País Basc. En serien una prova les estimacions de l’Airef, a l’espera que l’INE publiqui les dades definitives. Montoro ja ha deixat per a una altra legislatura la millora del finançament autonòmic i per ara s’aferra al nou fons de liquiditat autonòmic a interès zero. La Generalitat reclama fins a 2.300 milions pendents de l’any passat i la setmana passada advertia que estava en una situació límit, que només podia garantir les nòmines si Madrid reemborsava els diners pendents.

Catalunya és al podi del creixement també en afiliacions a la Seguretat Social, sobretot empesa pel sector serveis, liderat pel pol turístic, com també passa a les Balears. Amb tot, la nova contractació està sent, bàsicament, amb contractes temporals. A més, segons les últimes dades de comptabilitat estatal, publicades la setmana passada, el que ha disparat el PIB al conjunt de l’Estat el primer trimestre no ha sigut res més que l’augment de la despesa pública. ¿És aquesta una altra de les raons de pes de per què l’arc mediterrani creix més? No serà possible saber-ho fins al juliol, quan es publiquin les dades agregades per territoris i sectors.

Per la seva banda, l’OCDE va alertar ahir que la situació econòmica és millor però “mediocre” i va demanar que no es rebaixi el ritme de les reformes. “La inversió és molt dèbil, el comerç és dèbil, el crèdit és dèbil i hi ha una erosió important de la confiança”, va dir el secretari general de l’organització, Ángel Gurría, en referència a tots els països que en formen part. “Així no es pot anar gaire lluny”, va afegir en una entrevista a la televisió francesa.

Cardenal omplint la Meridiana

JORDI BORDA | 01/06/2015 23:34

Segueix-me

L’abril del 2014 el Francesc Garriga, periodista de Catalunya Ràdio, es va acostar a la Fan Zone dels aficionats del Madrid desplaçats a València. Faltaven hores per a la final de Copa, que havia d’enfrontar el Barça i el Madrid a Mestalla. Va fer una fotografia que va difondre al seu compte de Twitter i va esdevenir viral. S’hi veia una bandera nazi a la porta d’entrada de la Fan Zone, instal·lada per uns aficionats radicals. Va provocar un gran escàndol mediàtic i la intervenció del fiscal de delictes d’odi. La cosa va acabar amb un “La pròxima vegada vigileu que no torni a passar” adreçat a la policia de València. L’engranatge judicial i administratiu va actuar lentament i el tema va morir. Res.

Dissabte passat 70.000 aficionats bascos van envair la ciutat de Barcelona. Van conviure amb els barcelonins sense incidents més enllà de l’impacte profund en les reserves de cervesa de la ciutat. Les aficions rivals, la del Barça i la de l’Athletic Club, van passar el dia barrejant-se sense ni una sola espurna. Un èxit de convivència relacionat amb un esdeveniment esportiu de primer nivell. Orgull.

Dissabte al vespre el cap de gabinet del president Rajoy, Jorge Moragas, va tardar a tornar a la llotja després del descans. Va entrar a la zona noble al voltant del minut 15 de la segona part i al cap de deu minuts, encara amb el partit en dansa, la Moncloa va emetre un comunicat de condemna de la xiulada massiva contra l’himne espanyol i el rei espanyol. Ridícul. Dilluns els responsables d’una maquinària feixuga i desesperantment lenta com l’administració de justícia esportiva espanyola es van reunir d’urgència. Han obert un expedient administratiu i perseguiran les organitzacions que suposadament haurien instigat un acte tan perillós per a la convivència com una xiulada. Demanen que la policia investigui els responsables del repartiment de xiulets a l’estadi. Confiem que tinguin més sort que quan creien haver trobat armes de destrucció massiva a l’estadi. Els retrata que no concebin un acord multitudinari de milers de persones sense instigadors ocults.

A partir d’ara comença la festa política, que tindrà el clímax el 27 de setembre. El Barça no en podria quedar al marge per molt que ho intenti perquè és un altaveu mundial massa important per no neutralitzar-lo. De moment, Miguel Cardenal, el secretari d’estat d’Esports, ja s’ha posat a fer campanya per omplir la Meridiana la pròxima Diada. I si van contra el Barça, ens ajudarà a convèncer indecisos. No ens fallen mai quan els necessitem.

3/6: S’inventen uns incidents al Camp Nou que no hi van ser

VICENÇ VILLATORO | 02/06/2015 20:12

Segueix-me

Va haver-hi una xiulada, enorme. Això sí. Una xiulada que va ofendre gent, i això s’entén. Com es pot entendre els qui xiulaven. La reacció dels ofesos és comprensible. Però no pas els invents. Per exemple, s’inventen un problema de seguretat. Qualsevol que fos al camp dissabte sap que no hi va haver un problema especial de seguretat. S’inventen la incitació a la violència. Que tota una comisión contra la violencia, el racismo, la xenofobia y la intolerancia en el deporte tregui l’artilleria, que mai no ha tret quan calia, per denunciar amb fogositat una xiulada pacífica és inventar-se el que no va passar. Que aquesta comissió s’escandalitzi perquè la xiulada introdueix la política en un estadi esportiu incontaminat és un altre invent: tan polític és posar un himne com treure’l, aplaudir-lo com xiular-lo. Una cosa ens pot agradar més que una altra però res d’això és esport pròpiament. (Que es mirin sencera l’escena de La marsellesa aCasablanca.) De moment, no hi ha hagut sancions, però s’ha tractat cent mil persones de delinqüents. I s’ha creat una realitat virtual. Quan algú comença a inventar-se la realitat pot arribar a respondre-hi amb les bestieses més absurdes.

Els Mossos i la política del menyspreu

ANTONI BASSAS | 03/06/2015 21:17

Es reuneixen a Barcelona les policies de 38 estats per parlar de terrorisme jihadista i els Mossos en són exclosos pel ministre de l’Interior espanyol, que remarca que és una trobada de policies estatals. Ja fa quinze dies va afirmar que “la lluita antiterrorista ha de ser d’estat i no es pot deixar en mans dels que no tenen el més mínim sentit d’estat”. Greu, perquè estem parlant de seguretat. I perquè resulta que la Generalitat és estat. I segur que els Mossos tenen experiències a compartir amb col·legues de tot el món. Però, ai, las!, no són estatals, i “l’estat sóc jo”, diu el ministre, en un acte (més) de menyspreu institucional. Els Mossos, que paguem amb els nostres impostos, es juguen la vida per defensar-nos del terrorisme igual que qualsevol altre cos.

La gota malaia«Els hereus d’aquell silenci no s’estan de repartir carnets de demòcrata i d’acusar de nazi a tort i a dret»

Miquel Mallafré | Actualitzat el 04/06/2015 a les 13:30h

COMPARTEIX

TUITEJA

WHATSAPP

Des de fa un temps –excessiu- l’adjectiu nazi s’utilitza amb una temeritat i una desconsideració que fa feredat, a la primera de canvi, a la que una cosa no quadra o no és del grat d’ algú de seguida se la qualifica de nazi. El nazisme és una ideologia que implica barbàrie, assassinats, vexacions, crims i humiliacions contra la humanitat. 

El nazisme és el terror permanent, és la pesta, camps de concentració i extermini. El nazisme és una Guerra Mundial amb 60 milions de morts. El nazisme implica l’aniquilació de l’esser humà, el predomini d’una raça sobre les altres. El nazisme és l’aplicació de sistemes d’extermini i tortura. El nazisme és la privació de la llibertat portada a la màxima expressió. El nazisme és denigrar a l’ésser humà i, la més absoluta submissió a idees cruels i delirants.

Doncs bé, el despropòsit s’ha instal·lat com la cosa més natural del món. En aquest país s’ha estès la brama que la dreta més arnada, hereva d’un règim totalitari que va subjugar durant un temps etern a la seva població gràcies a l’ajut inicial de Hitler, es dediqui a acusar de nazi a tota persona, col·lectiu o moviment que de manera democràtica i raonada posi en qüestió la situació actual que comença a canviar. I això amb la més absoluta impunitat, cosa que no pot sorprendre tenint en compte que l’Espanya oficial no només va donar suport al nazisme sinó que, passats els anys no va mostrar els seus efectes demolidors. Fins la Transició ni tan sols es va parlar dels republicans espanyols deportats als camps de concentració nazis, molts dels quals van morir de fam, malalties i extenuació o assassinats gràcies a la col·laboració del règim franquista que els va lliurar desentenent-se de la seva sort en considerar-los oficialment com a apàtrides. 

Ara, els hereus d’aquell silenci no s’estan de repartir carnets de demòcrata i d’acusar de nazi a tort i a dret a qui els hi surt de l’entrecuix. El que en qualsevol país europeu és considerat delicte aquí esdevé un costum arrelat. No hi ha aturador, ni la decència ni el sentit del ridícul no compten. Aquí personatges amb responsabilitat política poden arribar a dir: “Le llamé nazi para dar más énfasis, sin intención de faltar a su honorEl presidente Mas es igual que HitlerAlguna cosa buena hicieron los nazisEl de la coleta es lo más parecido a un nazi populista”. “A l'Alemanya de l'any 1933 sí que hi va haver plebiscitàries, era el que feien els dictadors". Les barbaritats que s’han arribat a dir en les darreres eleccions farien envermellir al marqués de Sade... i no passa res. 

Hi ha autèntics professionals de la impostura que viuen magníficament a costa d’escampar fems per les ràdios i les televisions espanyoles. Especialment els tertulians que des de les nou del matí fins ben passada la mitjanit van empalmant suposats debats sense oposició real. El salari –del crim- percebut per mentir és molt alt i, sumat, és directament estratosfèric. Els “habituals” d’aquestes tertúlies del despropòsit poden arribar a endur-se molta pasta, un sobresou difícil de resistir per a qui no tingui cap mena de decència ni cap mena de responsabilitat. Acostuma a ser gent que supera moltes vegades els pitjors personatges retratats pel gran Pérez Galdós.

Espanya té un problema

DAVID MIRÓ | 01/06/2015 23:33

Segueix-me

Seria de necis negar que la xiulada a l’himne espanyol ha ferit sensibilitats i ha sumit l’opinió pública espanyola en un estat que va des de l’estupefacció fins a la ràbia. Això és així perquè la realitat del Camp Nou xoca radicalment amb el discurs oficial sobre la identitat espanyola, que ignora l’existència d’altres identitats que estan en pugna amb la primera. De manera que la seva ceguesa els ha esclatat a la cara de manera cruel.

La xiulada hauria de servir per prendre consciència que existeix un conflicte real que necessita una solució també real. Això passa, en primer lloc, per admetre que Espanya té un problema, i que el seu relat oficial és fals. Però aquest exercici demana altesa de mires i perspectiva històrica, just el que més es troba a faltar a Madrid.

El Barça promourà la cultura catalana a Berlín

ARA | Barcelona | 04/06/2015 18:19

La cultura catalana tornarà a ser el centre de les conferències que farà el Barça a Berlín, en motiu de la final de la Lliga de Campions que el conjunt blaugrana disputarà contra el Juventus. La Universitat Humboldt de Berlín acollirà una nova jornada per promoure la cultura catalana, la cinquena des que es va iniciar un cicle de conferències a Glasgow. París, Amsterdam i Manchester també han acollit conferències, realitzades pel vicepresident institucional Carles Vilarrubí, i que compten amb el suport de l'Institut Ramon Llull. A les 11 del matí s'iniciaran els actes, que inclouran una xerrada per part del directiu blaugrana titulada "Barça, Esport, Cultura i Educació", i que tractarà sobre la importància del club a l'hora de preservar les senyes d'identitat de Catalunya i alhora convertir-se en un instrument d'integració per a la immigració.

Josep Maria Fonalleras i Michael Ebmeyer, escriptor alemany que va viure a Barcelona, també participaran de l'acte.

Xavi i Marc es pregunten per què

ANTONI BASSAS | 04/06/2015 22:05

Segueix-me

Xavier Hernández primer i Marc Gasol ahir, amb en Basté, van convidar a preguntar-se el perquè de la xiulada. I encara que són icones de les respectives seleccions i han portat el nom d’Espanya al capdamunt del futbol i el basquetbol (Marc Gasol acaba de guanyar el Princesa d’Astúries), els han plogut tots els insults imaginables. Qualsevol debat territorial a Espanya es fa a partir d’un marc mental que ja fa 300 anys que dura i que la majoria d’espanyols veu tan natural com l’aire que respira: només hi ha una nació. La resta és regional. Quaranta anys de democràcia i descentralització no han mogut aquest marc ni un sol mil·límetre. No es tracta de prejudicis ni de “No ens entenen”. És la seva manera d’estar al món. Seus són el poder, els símbols i la llengua.

Els beneficis de la independència per a les empreses, en un estudi de l'ANC

04.06.2015 16:29

Jordi Sànchez, president de l'ANC, ha presentat un estudi de l'ANC sobre l'impacte de la independència a les empreses. 'La república catalana és necessària, viable i urgent', conclou el document. És titulat 'Impacte de la independència en l'empresa' (pdf) i ha de servir per a desmuntar els arguments segons els quals la Catalunya independent no podria sustentar una economia productiva millor que l'actual.

El document, a partir de les dades i les polítiques actuals, formula la hipòtesi d'una Catalunya dins l'estat espanyol o com a país independent. D'acord amb aquests paràmetres, l'estudi conclou que la diferència de model productiu entre Catalunya i Espanya marca, principalment, les polítiques que afecten les empreses. Alhora, se'n desprèn que la governança de l'estat espanyol passa per davant de la impulsada per Catalunya i en resulta perjudicat el model català.

Amb una Catalunya independent --diu l'estudi-- es podria impulsar i promoure una política adaptada al model propi i, per tant, les empreses es beneficiarien d'unes mesures d'impuls que ara, segons que denuncia, no té. D'aquesta manera, es conclou que amb una economia 'forta', sense el jou que atribueix al finançament autonòmic i amb unes infrastructures pensades a Catalunya i no en la visió radial des de Madrid, el panorama seria notablement diferent i 'beneficiós' per a les empreses.

Un estat independent 'permetria de fer polítiques per afavorir el model productiu català', 'disposaria de més recursos' a causa de la capacitat de decisió de política fiscal i econòmica, i 'facilitaria l'accés al crèdit de les empreses', car es preveu que Catalunya tindria 'una qualificació creditícia d'A+'. Aquesta darrera dada implicaria posar Catalunya a nivells com els que tenen avui Israel o Corea del Sud, set posicions per sobre de la qualificació que té la Catalunya actual i quatre per sobre de la de l'estat espanyol.

El document també parla del panorama de futur d'una Catalunya encara dins de l'estat espanyol. I la fotografia que en fa és molt perjudicial. Es preveu que l'estat 'continuï ofegant l'empresa catalana' --diu-- i maltractant fiscalment i econòmicament Catalunya amb un sistema de finançament que esprem els catalans.

L'estat espanyol defensa 'un model econòmic diferent del català, no compleix les inversions i perpetua un infrafinançament a Catalunya que perjudica les empreses i la xarxa productiva'.

El mite del boicot

Finalment, l'estudi tracta de la possibilitat que la independència de Catalunya originés un boicot comercial als productes catalans per part del mercat espanyol. L'informe no en nega pas la possibilitat, però sí que remarca que aquest boicot seria 'transitori, reduït i assumible'. Un dels economistes que ha participat en l'informe, Josep Maria Vázquez, ha explicat que en aquest moment ja hi ha boicot comercial: 'L'única manera d'acabar-lo serà arribant a la independència', ha conclòs.

L'estudi no preveu que Catalunya deixi l'euro ni que hagi de posar duanes i aranzels, car es compta amb una negociació ràpida i efectiva amb Europa per fer que els catalans no deixessin de formar part, si més no en l'àmbit pràctic, d'aquesta unió econòmica europea per mitjà de nous convenis o tractats.

El fracàs d'Ortega y Gasset

Pere Gendrau | Actualitzat el 05/06/2015 a les 00:00h

Arxivat a: L'article del dia

COMPARTEIX

TUITEJA

WHATSAPP

El filòsof espanyol José Ortega y Gasset serà recordat per moltes coses però, a Catalunya, sempre s'associarà al terme "conllevancia". Seu és el concepte, adoptat durant els anys trenta del segle XX, que l'encaix de Catalunya dins d'Espanya no es pot acabar de completar i els problemes que origina s'han de mirar de saber portar. Amb tota humilitat, conscient de no tenir la talla intel·lectual del personatge, crec que no la va encertar. L'hauria encertat si hagués assenyalat que aquesta situació tenia data de caducitat.

La "conllevancia" va acabar baixant pel camí del pedregar amb la transició. Els poders resultants del règim franquista van dissenyar un estat espanyol que no va resoldre l'encaix de Catalunya –potser perquè la història ho fa impossible- i va perpetuar el "problema catalán" com una arma llancívola utilitzada indistintament per dretes i esquerres espanyoles a l'hora de guanyar vots, impossibilitant la "conllevancia" perquè un dia o altre això havia de petar. Ni el PP ni el PSOE són capaços d'explicar al seu electorat que han de reformar l'estat per encaixar-hi d'una vegada Catalunya. I tant Ciudadanos com Podemos estan demostrant que tampoc no ho podran fer.

Cap polític espanyol que opti a ser l'inquilí de La Moncloa pot anar a l'Aragó i dir-los que això del corredor central no pot fer-se. Ni pot anunciar als territoris del sud de l'Estat que es quedaran sense "peonadas" perquè s'ha d'invertir en economia productiva. Ni pot anar al nord i explicar que l'AVE s'ha de deixar a mitges. Ni, per suposat, pot facilitar una consulta com va fer David Cameron.

A Catalunya, fruit de les eleccions municipals, hi ha una aura de pessimisme entre el públic independentista arran, sobretot, del triomf de l'indeterminisme de Barcelona en Comú. I els partits, especialment CDC i ERC, han intensificat la batalla per liderar el sobiranisme. És difícil aclarir si la llista unitària i la visibilització d'un líder seria l'aposta més segura, o si la diversitat d'opcions independentistes pot sumar més suports. Sigui com sigui, intentem no prendre mal i ser seriosos. Està bé anar per feina i és comprensible tenir pressa però, tranquils, que si des del 1714 no ho han pogut arreglar, tampoc no ho faran en dos dies.

L'ANC i la Plataforma Pro Seleccions Catalanes repartiran 10.000 estelades a Berlín

ARA | Barcelona | 05/06/2015 15:28

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes repartirà 10.000 estelades als aficionats del Barça que es desplacin a Berlín en motiu de la Final de la Champions d'aquest dissabte. A més, totes dues entitats fan una crida perquè els seguidors repeteixin els càntics d'"independència" habituals al Camp Nou al minut 17:14. Dos-cents voluntaris estaran a terres alemanyes i faran arribar les banderes als aficionats que ho desitgin. 

D'aquesta manera, tant l'ANC com la plataforma volen internacionalitzar la qüestió catalana i que se'n faci ressò en el marc d'una final de la Lliga de Campions.