Capital o no

TONI SOLER | 19/05/2015 23:28

Segueix-me

L’ANC fa campanya per aconseguir que els 400.000 barcelonins que van votar sí-sí el 9-N donin suport a opcions sobiranistes a les municipals. No és un repte fàcil, si tenim present que el 2011 la suma de CiU, ERC i la CUP amb prou feines va superar els 200.000 vots a la capital (només Maragall, als anys preolímpics, va arribar als 400.000). Uns comicis locals no s’haurien de comparar amb un plebiscit, però la premsa de Madrid porta dies ressaltant que la candidatura d’Ada Colau pot impedir una majoria sobiranista a Barcelona. Molta gent del PSC, ICV i l’esquerra alternativa -incloent-hi la mateixa Colau- van votar sí-sí el 9-N, però tots sabem que només els vots de CiU i ERC (els de la CUP també... si entra al plenari) es tindran en compte a l’hora de jutjar si Barcelona és més a prop o més lluny de ser capital d’estat.

Els violents

20.05.2015 15:00 Vicent Partal

Les imatges de militants, i candidats, del PP agredint a colps de puny, de peu i de bandera gent que protestava al míting de Rajoy a Barcelona han causat un gran impacte. Amb raó. No és què fan sinó com ho fan.

Entenguem-nos. En qualsevol míting d'un partit polític l'aparició de contraris protestant porta tensió. Això és natural. És obvi fins i tot que la tensió puga expressar-se en un moment determinat en crits, en escridassades als qui protesten. Però d'això al que vam veure despús-ahir, a aquesta violència desbocada i feliç contra uns pocs, hi ha un món. Les cares, les expressions, la sensació que pegaven ben de gust, aquells crits increïbles de 'llibertat, llibertat' entonats amb tanta ràbia, la reacció de Mariano Rajoy… Caram, crec que un psiquiatre hi trobaria molta matèria d'estudi, en els fets viscuts en aquell acte. Molta. I em sembla peculiar tot plegat. I perillós.

I, contra allò que alguns voldrien dir, no crec que siga pas anecdòtic. El nacionalisme espanyol incorpora en el seu estament més profund una cultura de la violència i la imposició que no és cap anècdota. I que em fa l'efecte que es va desacomplexant a Catalunya. Hi ha aquesta reacció, hi ha la campanya directament racista i xenòfoba que fa el PP en llocs com Badalona i Barcelona mateix. Hi ha les propostes de Ciutadans i particularment de Carina Mejías: la idea que es pot prohibir tot i que cal prohibir les expressions lliures de la gent si no coincideixen amb les teues. Hi ha més fets, anecdòtics si es vol, però no pas menors. Determinats comportaments de la presumpta nova esquerra, com les piulades aquelles. Pablo Iglesias reaccionant a la defensiva dels joves de Gasteiz dient que ells no volen saber res 'dels hereus de la violència'. Com si Espanya, l'Espanya mateix que és avui i que és el seu projecte, no fos hereva directa de la violència de Franco. Caram, tu. No vull barrejar coses i demane que s'entenga això que diré ara com una cosa diferent, però l'altre dia seguidors del Reial Madrid van anar a l'aeroport de Barcelona… a insultar Catalunya i agredir a colps la gent que portava la samarreta blau-grana. A l'aeroport del Prat! 

Sembla que algú ha decidit que havia arribat l'hora d'amollar la violència, de fer-la saltar al carrer, d'oblidar la contenció que fins ara es reclamava a tothom. D'ací al setembre, si això va com fins ara, potser haurem de travessar situacions que en aquest moment són poc imaginables però que haurem de superar amb nota. Ells maldaran per fer-nos eixir de la via, sospite, a base de provocacions. I nosaltres ja cal que tinguem el cap ben clar. Els hem de denunciar, però no hem de caure en el seu parany. Simplement.

L'ANC omple la xarxa amb #BCNésCapital per impulsar una victòria sobiranista a Barcelona

19.05.2015 19:55

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha fet que la xarxa s'omplís amb l'etiqueta #BCNésCapital per a reivindicar una victòria sobiranista a l'Ajuntament de Barcelona a les eleccions del diumenge vinent, 24 de maig. La crida ha coincidit amb l'acte de l'ANC d'aquesta tarda que ha aplegat candidats de CiU, ERC, la CUP i de Millor Barcelona. Són formacions que s'han adherit al manifest 'Els ajuntaments per la independència', que demana que les candidatures municipals assumeixin un conjunt de compromisos de suport a la independència.

Heus ací les piulades amb #BCNés Capital:

#BCNésCapital tuits

I EN FERNÁNDEZ DÍAZ SEGUEIX SENSE DIMITIR

En qualsevol país normal aquest fet hauria suposat la defenestració del ministre del ram, a Espanya, el ministre responsable d’aquest despropòsit continua en el seu càrrec amenaçant tothom i sense demanar disculpes. Estic parlant de Jorge Fernández Díaz, ministre de l’Interior del Govern d’Espanya.

ja va ficar la pota fa unes setmanes quan lluny de felicitar els Mossos d’Esquadra, la Policia de Catalunya, que havien desmantellat una cèl·lula gihadista que es preparava per actuar al Principat, va intentar barrejar peres i pomes, acusant el moviment independentista de connivència amb els gihadistes. Poc després vam saber que entre els gihadistes detinguts hi havia un neonazi espanyolista. El ministre no va demanar disculpes per haver acusat l’independentisme català de connivència amb els gihadistes, ni quan es va saber que era un neonazi espanyolista, espanyolista com el ministre, qui estava implicat en la trama.


I ara hem sabut que agents del Cos Nacional de Policia, la Policia espanyola depenent del ministre Fernández Díaz, van informar els membres d’una cèl·lula gihadista que estaven sent vigilats pels Mossos d’Esquadra, posant en perill la vida de l’agent dels Mossos d’Esquadra infiltrat que va avisar els seus companys que agents de la policia espanyola havien informat els gihadistes que estaven sent vigilats per la Policia de Catalunya, posant en perill la vida dels agents dels Mossos d’Esquadra que realitzaven el seguiment dels gihadistes, i la vida de tots els catalans.


I el ministre espanyol no demana disculpes, ni dimiteix, ni és cessat pel President del Govern, un ministre que permet que els seus policies informin als membres d’una cèl·lula gihadista que un altre cos de policia els està investigant.


És greu que en una matèria com aquesta no hi hagi comunicació entre els diversos cossos de policia, però encara és més greu que un cos de policia informi un grup terrorista que es prepara per atemptar que està sent investigat per un altre, i el ministre responsable dels policies espietes surti dient que no es pot deixar la lluita contra el terrorisme en mans de qui no té sentir d’Estat. Té raó, no es pot deixar la lluita contra el terrorisme en mans d’un ministre que permet que els seus policies avisin uns terroristes que estan sent investigats per un altre cos de policia, posant-nos a tot en perill.


Si es produeix un atemptat terrorista a Catalunya consideraré responsable a en Fernández Díaz.

21/5: El camí cap a la independència és estret i costerut

VICENÇ VILLATORO | 20/05/2015 19:57

Segueix-me

Tan complicat que només serà possible arribar-hi en unes determinades condicions. La més important de totes: que tots els qui la volen de veritat la considerin durant un determinat temps la principal prioritat. Un període acotat en el temps en què la independència és el principal motor de la política catalana, per a tots els qui la volen assolir, i deixa en segon lloc qualsevol altre objectiu per legítim o urgent que sigui. Després, un cop aconseguit l’objectiu, aquest període d’excepció es tanca i parlem de tot allò que s’hagi de parlar. Algú em dirà: jo vull la independència, però no vull renunciar mentrestant a objectius ben legítims -canviar o mantenir les polítiques, fer fora o consolidar els qui manen (a nivell local o nacional), combatre els partits que ens desagraden encara que siguin també independentistes, etcètera, etcètera-. Té dret a dir-ho i a fer-ho. Però amb la plena consciència que amb això el camí cap a la independència esdevindrà encara més estret i encara més costerut i per tant serà pràcticament impossible avançar-hi. La independència no és de franc. Hi ha com a mínim un peatge, i és car: sacrificar-hi durant un temps qualsevol altre objectiu polític legítim.

No picar amb el veto a l’estelada

ANTONI BASSAS | 20/05/2015 23:13

Segueix-me

Començar el dia escoltant a la ràdio la retirada de les estelades dels balcons oficials és d’un avorriment còsmic. Prou que sé que l’estat espanyol dialoga amb el procés amb jutges i policies, i burxa amb especial complaença en els símbols, començant per la llengua. I, per tant, ja no trobo cap benzina especial per a les meves conviccions en les seves constants escomeses. Me les apunto, això sí, a benefici d’argumentari. Molta gent dels 2,3 milions del 9-N creu que hi ha una desproporció inexplicable entre la gravetat dels atacs de l’Estat i la falta d’unitat de CiU, ERC, la CUP i ICV-EUiA, que van donar suport a la consulta. L’única benzina que esperen és la de la unitat. I l’única bandera que esperen que els partits no despengin és la de la dignitat.

És la corrupció, Rivera!

EMPAR MOLINER | 20/05/2015 19:06

Segueix-me

Vaig conèixer una senyora pietosa, avui difunta, que tenia una residència d’avis. Un dia em va confessar que, quan hi havia eleccions, feia que tots els avis de la residència votessin el PP per correu. El PP era el partit que garantia l’ordre catòlic i valia la pena, doncs, aconseguir un grapadet de vots d’ancians, perquè tot continués com havia de continuar. Ara, com que tot pot anar sempre més enllà, hem vist que els jubilats ja no serveixen només per delegar el vot, sinó per formar part de les llistes de Ciutadans sense saber-ho. Recordem-ho, perquè és molt bèstia: el partit d’Albert Rivera ha posat a les llistes electorals diverses persones sense el seu consentiment.

Es tracta d’agafar el nom de quatre jubilats, quatre idiotes, vaja, per fer les llistes que et convenen, perquè de militants de veritat te’n falten. I això demostra que per damunt de tot el que tu vols és muntar la franquícia. I també demostra que la gent no et mereix cap respecte. “No se n’adonaran...”, et dius. Però agafar el nom d’aquesta gent, que, fixa’t tu, no en sap res, és pensar que la gent existeix només per nodrir-te a tu i al teu projecte. Despotisme il·lustrat? “Tot per al poble, però sense el poble”? Sí, home. El despotisme d’ara és de tot menys il·lustrat.

Parlen els de Ciutadans d’acabar amb la corrupció (perquè d’això en parlen tots, inclosos els corruptes). ¿Però agafar el nom d’uns senyors -encara que siguin iaios i no se n’adonin- no és corrupció? Pel que sembla, en la política, la corrupció només és qüestió de temps. Muntar un partit, avui, és com muntar una cadena demontaditos. Tot calcat de la casa mare, tot amb la mateixa poca ànima. Que les tapes no piquin, però que tampoc no sembli que no volem que piquin. Els mateixos cartells, la mateixa decoració, els mateixos pòsters al vàter, la mateixa deixadesa dels cambrers. Cap autenticitat. Cap idea. Maionesa de pot, caixa cobri.

Estelades

21.05.2015 15:00Vicent Partal

Crida l'atenció l'argument que fa servir el conseller d'interior per justificar que els ajuntaments retiren les estelades. Diu el senyor Espadaler que això és bo, que és bo que es retiren les estelades, perquè cal evitar la imatge dels mossos despenjant-les dels balcons. L'argument és profundament il·lògic, perquè el problema no és la fotografia.

Discutir si és més intel·ligent de no fer una guerra de banderes que no pas de fer-la és un debat polític que jo crec apropiat. Pense que després del 9-N tots els gests de desconnexió són justificats i sumen i, per tant, que els ajuntaments simplement haurien de mantenir les banderes. Però estic disposat a escoltar els arguments del qui pensen que cal concentrar esforços en batalles més importants i evitar, de manera tàctica, el desgast d'aquesta campanya. 

Tanmateix, estar disposat a discutir-ho no vol dir que trobe justificades de cap manera les declaracions del conseller. Perquè, si no, seguint la seua lògica, el 9-N s'havia d'haver suspès en vista de la possibilitat que els mossos haguessen estat obligats a retirar les urnes.

No faré demagògia. La situació dels mossos és delicada perquè, com a policia, resten a les ordres dels tribunals. Ja ho sé, que no és tan senzill com la consigna pot insinuar. Però el 9-N bé van fer allò que havien de fer, i molt bé. No dic que ara siga igual, però tampoc no crec que la imatge dels mossos puga ser esgrimida com a argument, per damunt del valor polític de la resistència a una ordre injusta. 

En definitiva, la millor regla segurament seria que cadascú fes el que ha de fer. Que els batlles i les corporacions defensen la bandera, que la junta electoral i els tribunals diguen el que han de dir i que els mossos i el govern prenguen la decisió que consideren oportuna. I ja veurem què passa. Però rendir-nos sense més ni més, per por de la fotografia que en resultarà, em sembla una actitud molt poc edificant. I políticament gens beneficiosa per al procés.

La junta electoral prohibeix estelades però permet símbols franquistes

21.05.2015 12:02

La junta electoral espanyola ha arxivat la denúncia presentada pel Cercle Català de Negocis (CCN) en què retirava que la simbologia franquista fos retirada dels edificis i espais públics de Catalunya. 'L'entitat denunciant no ha acreditat mínimament la utilització partidista per part dels poders públics d'aquests símbols', diu la junta. En canvi, desestima el recurs de la mateixa entitat contra l'ordre de retirar les estelades perquè considera que representen només les aspiracions 'd'una part de la societat catalana, però no de tota' i els poders públics 'no poden prendre partit en les eleccions'.

El recurs del Centre Català de Negocis (CCN) recordava a la junta que els arguments que va utilitzar en primera instància per ordenar la retirada de les estelades són exactament els mateixos que justificarien la mateixa ordre respecte de la simbologia franquista. L'entitat demanava que cancel·lés l'ordre de retirar estelades i, en cas contrari, ordenés de retirar també la simbologia franquista en edificis públics, 'almenys durant la campanya electoral'.

Ahir la junta electoral espanyola ja va desestimar el recurs de CiU contra l'ordre de retirada de les estelades als edificis públics utilitzant els mateixos arguments que avui. Segons la junta, aquests criteris no s'han d'aplicar pel que fa a les 3.647 mostres de simbologia franquista que hi ha encara a Catalunya segons el cens de simbologia de Catalunya fet pel Memorial Democràtic de la Generalitat.

Els arguments de la junta electoral

Pel que fa a les banderes estelades, la junta argumenta això: 'La igualtat en el sufragi és essencial en la representació democràtica i per això la llei encomana a l'administració electoral de preservar-la i prohibeix als poders públics --que estan al servei de tots els ciutadans-- de prendre partit en les eleccions.' Considera que les estelades 'simbolitzen les aspiracions d'una part de la societat catalana, però no de tota'; que les llibertats ideològica i d'expressió són drets fonamentals de les persones, però no dels governants: si els primers són obligats a retirar les banderes, els segons poden exercir aquests drets sense cap més restricció que el respecte als drets dels altres.

En canvi, resol d'arxivar la denúncia 'pel que fa a la sol·licitud de retirada de la simbologia franquista dels edificis i espais públics de Catalunya en la mesura que l'entitat denunciant no ha acreditat mínimament la utilització partidista per part dels poders públics d'aquests símbols'. 

La resolució és ferma per la via administrativa, però encara pot ser objecte de recurs contenciós-administratiu al Tribunal Suprem en el termini de dos mesos des de la notificació, d'acord amb l'article 12.3.a de la llei de jurisdicció contenciosa-administrativa.

Saber que hi són

«Les imatges mostren uns agents gairebé de telesèrie, irrompent sense miraments en domicilis particulars fins a capturar els dolents»

Josep-Lluís Carod-Rovira | Actualitzat el 21/05/2015 a les 00:00h

Ja fa una bona colla d’anys que les competències en matèria de trànsit, circulació i seguretat a les carreteres catalanes és en mans de la policia de la Generalitat, on va substituir la guàrdia civil. Si bé és poc habitual de veure els mossos a les autopistes, sí que, en canvi, formen part del paisatge amb normalitat de la nostra xarxa viària i tothom ja en coneix els punts habituals on acostumen a establir-se i en sap els hàbits de control d’alcoholèmia, sobretot en cap de setmana. Això no obstant, que les competències hagin estat traspassades als mossos no és cap obstacle perquè, de tant en tant, i de forma inesperada, els antics gestors de la seguretat viària facin acte de presència i, en general, de forma molt exageradament aparatosa, col·loquin punts de control en territori català. Ho fan amb el pretext de la lluita antiterrorista, contra el crim organitzat i el tràfic de persones, però, de fet, si surten al carrer d’una manera tan visible és perquè se sàpiga que hi són, perquè ningú no tingui la temptació d’oblidar que encara hi són. És una forma de dir: ei, aquí mana qui mana...

Simultàniament amb aquesta performance viària periòdica, els cossos i forces de seguretat de l’Estat apareixen sovint, a la televisió, com a protagonistes estel·lars d’actuacions espectaculars contra presumptes delinqüents o jihadistes. Les imatges mostren uns agents gairebé de telesèrie, irrompent sense miraments en domicilis particulars fins a capturar els dolents de la pel·lícula. Aquestes actuacions tenen lloc també en territori de Catalunya i són difoses amb tota mena de detalls, donant a entendre als espectadors que hi ha dues menes de policies: una, la de l’estat, per a operacions de nivell, de gran envergadura, per a les coses serioses i una altra, la de la Generalitat, per a delictes d’anar per casa, de rellevància escassa. Els mossos, doncs, hi són per anar fent, però cal que tothom sàpiga que els cossos i forces de seguretat de l’estat són la policia de debò, la seriosa, la professional i que, a l’hora de la veritat, són ells els que actuen.

No passa tampoc desapercebut que són aquests cossos estatals els que protagonitzen les intervencions policials en casos de presumpta corrupció relacionats amb ciutadans catalans particulars, partits o ajuntaments. És tot un espectacle visual i una veritable lliçó política veure la guàrdia civil o la policia nacional assumint, en exclusiva, tot el protagonisme en aquests casos. Sembla com si s’enviés un missatge a la societat catalana en el sentit de dir: ei, catalans, compte a veure què feu, que nosaltres som aquí per a vigilar-vos. Com si la policia catalana no fos de fiar per a perseguir, amb encert i eficàcia, el possible delicte de frau, corrupció o malversació de fons públics. Si algun dels presumptes implicats té alguna relació amb algun partit sobiranista, llavors aquest detall és també notablement sobredimensionat. Ells, doncs, ens vigilen perquè fem bondat i, si no és el cas, ja sabem el pa que s’hi dóna...

Però el més escandalós en aquest àmbit és el que s’ha produït en relació a la lluita antijihadista a Catalunya. Segons el titular català d’Interior, agents de la policia nacional haurien advertit uns suposats gihadistes que la policia catalana els investigava i, doncs, que eren a punt de ser detinguts per aquesta. El diari "El Periódico" ha entrevistat la persona que, per encàrrec del cos de seguretat espanyol, va fer la filtració als sospitosos i, per tant, va permetre que estiguessin al corrent de les intencions de l’autoritat catalana. L’actuació és inqualificable i impròpia d’un govern democràtic membre de la Unió Europea, com és l’espanyol. Les declaracions irades del ministre, al costat dels obstacles constants per impedir una relació fluïda i eficaç contra el crim entre la policia catalana i la Interpol, tenen una finalitat molt clara: presentar l’operatiu català com a amateur, poc professional i sense sentit d’estat. Lògicament, tot forma part d’un discurs ben trenat i fàcil d’entendre: els catalans no estem preparats per a governar-nos i, per a les coses serioses, necessitem Espanya. I qui diu la policia diu la llengua. Amb el català no podem arribar al cap del carrer, per això hem de fer servir l’espanyol. En fi... El seu fanatisme anticatalà és tan gran que no tenen el menor escrúpol a posar en perill la nostra seguretat i a no voler reconèixer un èxit evident de la policia catalana. La reflexió final ja no pot ser menys original: millor veïns que súbdits i com més aviat millor.

Ciudadanos: el doble èxit del PP

«Catalunya ja no és diferent: el PP i el PSOE hi tenen si fa no fa el mateix pes»

Francesc Puigpelat     | Actualitzat el 21/05/2015 a les 00:04h

La inesperada ascensió de Ciudadanos a les enquestes representa un baló d’oxigen per al PP. De manera molt resumida: Ciudadanos va ser promogut per tot l’entorn mediàtic i ideològic popular com a marca blanca del PP a Catalunya i, després d’assolir aquest objectiu, i de manera molt curiosa, ha aconseguit esdevenir la marca blanca de Rajoy a Espanya. El muntatge de Ciudadanos ha estat un èxit que ha sobrepassat amb escreix els seus objectius inicials. Per aquesta banda, només cal felicitar als seus artífexs, José María Aznar, Mariano Rajoy i Albert Rivera.

El primer objectiu de Ciudadanos era estrictament català: minar les bases de l’electorat del PSC, que en bona part eren molt menys catalanistes que els seus dirigents. Es tractava de generar un partit inequívocament espanyolista, que no estigués tacat per l’estigma de ser el PP, i que esgarrapés vots als feus socialistes. L’èxit de l’operació es absolut. A hores d’ara, les enquestes donen al PSOE català més o menys els mateixos vots que al PP. El “diferencial català” que ha contribuït decisivament a que el PSOE guanyés tantes eleccions espanyoles davant del PP ha estat anul·lat. Catalunya ja no és diferent: el PP i el PSOE hi tenen si fa no fa el mateix pes.

Aquest era l’objectiu originari. Però, per una curiosa carambola, el PP s’ha vist beneficiat de l’invent també a nivell espanyol. En aquest moment, Ciudadanos és una de les causes del col·lapse de Podemos entre els partidaris de la “nova política”. Molta gent que simpatitzava amb Podemos pot passar-se a Ciudadanos perquè els veu gent més formal, més seriosa, que porta corbata i no es partidària d’experiments estranys. A més, com que a Espanya no els coneixen, hi ha gent que de bona fe pot empassar-se aquesta faula segons la qual Ciudadanos és “socialdemòcrata” (???).

Gràcies a tot això, el PP, que fa sis mesos era un partit mort i enterrat a les enquestes, ha revifat. Ara ja no es pot descartar que Martiano Rajoy repeteixi com a president després de les eleccions de novembre, mitjançant un pacte amb Ciudadanos. Albert Rivera no li posarà cap entrebanc: a Rajoy només li caldrà signar un paper mullat en contra de la corrupció i llestos. A governar amb Rivera de “ministro catalán”.

Rodalies ens deixa sense paraules

CARLES CAPDEVILA | 22/05/2015 00:10

Segueix-me

Ahir vam demanar la participació dels lectors comentant com vivien el col·lapse de Rodalies, i els comentaris es van moure entre la desesperació, la burla directa com a teràpia per no tirar-te a la via, o alguns “què podem dir de nou”. Ja no queden paraules. A la meva infantesa jugàvem a dir si Renfe volia dir “Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados ” i entremig hem vist arribar totes les tecnologies inimaginables, però la línia de Vic, la meva, continua ancorada en el passat més fosc.

Que no tinguem paraules no vol dir que ens hàgim de rendir. A l’ARA últimament hem fet dossiers sobre el tema, hem estrenat una eina interactiva que controla els retards gràcies a la vostra informació, i ens hem compromès a fer costat a uns usuaris que són víctimes d’una manca de respecte inexplicable. El que sí que passa és que ja hi ha hagut tantes promeses falses, tantes bones paraules, tants gestos d’aproximació, que s’ha de canviar el to i l’estratègia. Estic convençut que el sobiranisme rep un gran impuls dels desastres en infraestructures, que demostren cada dia de manera efectiva la necessitat de tenir un estat a favor en lloc de tenir-lo en contra. També em sorprèn molt que els partidaris de l’acord amb Espanya no siguin els primers a escandalitzar-se, quan són els més grans perjudicats -si agafen o agafessin el tren, esclar- per aquest menysteniment. Se’ls perjudica per partida triple. En primer lloc com a usuaris -si ho fossin-, en segon lloc perquè això genera desafecció i poques ganes de federar-te, i en tercer lloc perquè costa d’explicar que et vulguis quedar en un estat que et tracta així -si has d’agafar el tren, esclar.

L’orgull ferroviari d’Espanya

ANTONI BASSAS | 21/05/2015 20:36

Anant dimarts cap a Tortosa per l’autopista, l’editor Emili Rosales em va ensenyar el tram de via única on tants milers de passatgers entreguen llargs minuts de la seva vida a Renfe esperant que passi un altre tren. Entre els perjudicats habituals hi havia el professor Germà Bel, que va acabar explotant i escrivint el llibre Espanya, capital París. A Washington vaig ser testimoni que quan la Corona, el rescat i la corrupció arrossegaven per terra el prestigi internacional d’Espanya, la diplomàcia rojigualda contraatacava recordant que som “el segon país del món amb més quilòmetres de tren d’alta velocitat, després de la Xina”. Naturalment, els interlocutors americans contestaven: “I com ho han fet, si estan arruïnats i tenen un 25% d’atur?”

Uns senyors de Madrid han vingut expressament

EMPAR MOLINER | 21/05/2015 19:16

Com en diuen? “Problemes reals”, en diuen. Problemes que “de debò” interessen a la gent, en diuen també. Perquè voler ser un país independent, sense rei i amb un president que visqui aquí i no allà, no és un problema que de debò interessi a la gent, diuen. Això “és nacionalisme”. Molt bé. Doncs aquest dijous n’hi ha hagut un, de problema real. Un problema que “de debò” interessa a la gent: el caos de Rodalies. L’immens desgavell que hi ha hagut al tren. En això estaríem d’acord, em penso.

Per solucionar el problema real han vingut “expressament de Madrid” els que manen al xiringo i s'han reunit amb en Santi Vila, capitost local. Aquest “expressament” que hem llegit a la premsa m’estova tota. I per què han vingut expressament d’allà? Nena, perquè ells viuen allà. No hi ha més preguntes.

També hem llegit que “Adif ha obert un expedient a l’empresa proveïdora dels serveis informàtics”, que es diu Schneider. Adif és (tradueixo de la pàgina web) “l’administrador d’infraestructures ferroviàries, una entitat pública empresarial que depèn del Ministerio de Fomento”. Per tant, Adif, des d’allà, gestiona el tren d’aquí amb la pasta que paguem aquí i enviem allà; i, quan no funciona, obre un expedient sancionador a l’empresa informàtica. Segur que el senyor Schneider ja deu haver reaccionat. Li deu haver dit al Santi Vila allò que et diu l’informàtic quan se’t penja l’ordinador. “Provi de prémer Alt F4”.

Els problemes reals i els que “de debò” interessen a la gent es poden evitar o solucionar millor i més de pressa quan el que els origina, almenys, viu aquí. La proximitat estalvia. És higiènica. És per això que es va acabar l’època colonial. Nacionalisme? Jo puc fer servir qualsevol bandera, i en especial l’estelada, d’eixugamans. Si vull ser independent no és per cantar el Virolaicada matí. És per no arribar tard a la feina, que en tinc molta, casum tot.

La ‘vice’ i la regió dels Pirineus Orientals

ANTONI BASSAS | 22/05/2015 21:55

Segueix-me

S’ha de tenir molta barra per treure’s de sobre el fracàs de Rodalies a Catalunya al·legant que el metro de Barcelona també es va espatllar. Aquest és el brillant nivell argumental de la vicepresidenta Soraya, comparable amb el del seu cap, el president Rajoy, quan va dir allò de “Qui parla avui de l’atur?” (23%). Als caps de llista per Barcelona del PP i el PSC, Jorge Fernández i Carme Chacón, no els he sentit a dir res dels problemes amb Renfe dels seus representats, i això que, com dirien ells, són problemes reals. Dijous li vaig preguntar a Trias de què havien servit els anys en què CiU deia que era decisiva a Madrid i em va contestar que pensaven que podien ser decisius, però que, vist ara, era una ingenuïtat. Per a l’estat espanyol som la regió dels Pirineus Orientals.

Encertar el vot

22.05.2015 15:00 Vicent Partal

Diumenge tenim grans oportunitats al davant. Al País Valencià i a les Illes podem posar fi al règim del PP, que tant i tant de mal ha fet aquests darrers decennis. I al Principat, tot i que hi ha en joc les batllies, és evident que un bon resultat de les forces independentistes significaria molt en la cursa cap al 27 de setembre.

Amb les dades que tenim a la mà ara mateix, tot plegat només depèn de nosaltres, dels nostres vots. Ja veurem quin és el resultat final. Intuesc que no serà ben bé això que ens diuen les enquestes i també que el debat sobre el paper (poc neutral?) que han tingut les enquestes en la campanya es posarà sobre la taula dilluns mateix. Siga com vulga, el vot ho aclarirà tot. Com sempre, i esperem que per bé.

Però és imprescindible que votem amb encert. Cadascú votarà allò que crega convenient, és clar. I tots els vots són igualment vàlids i legítims. Però en aquest cas, en aquesta data i en aquest país, crec que cal dir que són unes eleccions fonamentals i que tots els qui aspirem a fer del nostre país un país lliure i digne n'hem de ser ben conscients. Al País Valencià i a les Illes l'aparició dels partits mediàtics, Podem i Ciutadans, pot complicar molt les coses, frustrar les esperances i la feina de molts anys. Compromís, Més i Esquerra Unida del País Valencià, sobretot, han treballat de valent tots aquests anys i mereixen un resultat que els reconega l'esforç, naturalment; però també un resultat que els convertesca en la garantia que el Partit Socialista no podrà governar com ho feia en els vells temps.

I al Principat és evident que dels resultats, malgrat tot, se'n farà una interpretació en clau sobiranista. I això obliga els qui som partidaris de la independència a afinar molt el vot i sobretot a votar en clau independentista. No sols per la lectura que se'n faça, però. Cal ser conscients també que una part del procés va avançant amb el suport dels ajuntaments i, sobretot, de les diputacions. Fer perillar això en aquest moment és un risc excessiu que cal avaluar molt bé abans de ficar la papereta en l'urna.

Parleu doncs, comenteu, valoreu i discutiu amb els vostres sobre el vot de diumenge. I diumenge aneu a les urnes amb la consciència que els darrers anys hem fet una gran feina per arribar ací on som, una feina que cal rematar.

Moreno Cabrera: 'Haurien de prohibir la bandera espanyola, que no és neutral'

22.05.2015 11:55

Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de lingüística general de la Universitat Autònoma de Madrid, opina que si l'estat espanyol prohibeix les estelades en edificis públics en campanya electoral hauria de prohibir-hi igualment la bandera espanyola, perquè recorda que també és una bandera partidista. En va parlar ahir al vespre a l'Espai VilaWeb, en un acte conjunt amb l'editora i especialista en planificació lingüística Sílvia Senz. L'acte s'inscrivia en el cicle 'Les llengües de la Catalunya independent'.

Vegeu ací un fragment de la intervenció de Moreno Cabrera:


Moreno Cabrera va dir: 'El Tribunal Constitucional intenta eliminar l'acció exterior catalana, l'educació de Catalunya, ara veiem això de les banderes... Això de les banderes és molt interessant. Això d'eliminar la senyera… i que té a veure amb això que ha dit abans la Sílvia sobre la llengua. És clar: la bandera espanyola és neutral, mentre que la bandera independentista és partidista. Igual com la llengua espanyola és neutral i la llengua catalana és partidista, és ètnica, és identitària. Jo proposo que si s'elimina la bandera independentista s'elimini també l'espanyola, perquè per mi aquesta bandera no és neutral. I no per culpa meva, és perquè va associada a tot d'idees i d'actuacions que a mi no em representen. Llavors, com que han esbiaixat aquest símbol, dic que si es retira la senyera es retiri l'espanyola, perquè cap de les dues no seria neutral. Però es veu que l'una és neutral i l'altra és partidista.'

Una nit històrica... i tres reflexions

25.05.2015 08:46

Vicent Partal

1) L'independentisme manté la seua força però reobre la batalla per Barcelona

Després de la consulta popular sobre la independència i sobretot després del 9-N, Barcelona havia esdevingut la capital de l'independentisme. Guanyar a Barcelona era i és imprescindible per a guanyar al país el 27-S. I en aquest sentit aquestes eleccions han significat una frenada en sec, preocupant. Els partits independentistes segurament s'han cobrat la decepció per uns mesos incomprensibles de picabaralles i això ha estat molt ben aprofitat per Ada Colau, que ha substituït la voluntat de canvi que l'independentisme havia enarborat aquests darrers anys. 

Amb això hem tornat a obrir la batalla per Barcelona. Quatre mesos abans de les eleccions més importants de la història. Els qui s'han esforçat tant a presentar Ada Colau com una enemiga del procés haurien de repensar-s'hi, haurien de valorar què han fet i de què ha servit. I els partits independentistes també haurien de fer un pensament. Junts. Perquè en el moment més delicat de tots, quan s'hauran de prendre mesures fortes des de les institucions del país, és possible que Barcelona, la capital, es despenge i no acompanye la Generalitat. I això seria un entrebanc greu tot i que encara cal veure quines seran les posicions que pren Barcelona en Comú, que en la qüestió nacional tampoc no és cap bloc monolític.

El 27 de setembre Barcelona serà la clau per a guanyar les eleccions que han d'obrir pas a la secessió. Però l'espectacular tomb provocat a Barcelona no hauria de fer perdre de vista que a la resta del país els resultats són, amb alguna excepció que caldrà comentar, bons, molt sòlids. Projectats al parlament donarien majoria absoluta a la suma dels tres partits independentistes, que en conjunt guanyen 300.000 vots respecte als de fa quatre anys. Del 33 per cent de vot al conjunt del Principat a CiU-ERC-CUP s'ha passat ara al 44, que no és poc. Que Barcelona en Comú haja guanyat les eleccions a la capital no vol dir res més que això, que la ciutat té ganes de canviar de debò i que ICV, Podem i Procés Constituent han sabut oferir una alternativa sòlida als barcelonins, més sòlida que no la que hem proposat els independentistes. No cal, doncs, dramatitzar res però sí pensar a fons si estem fent el que cal o no.

Un detall rellevant i molt important és el gir a l'esquerra que es produeix dins el camp independentista i que pot tenir conseqüències importants al setembre. Esquerra i la CUP han aconseguit bons resultats. Convergència i Unió torna a ser el primer partit, després de les europees que va guanyar Esquerra, però l'impuls cap a l'esquerra del país és ben visible i podria configurar majories noves i inesperades d'ací a quatre mesos.

2) Un nou País Valencià, amb Compromís

Una de les notícies més grandioses, i emocionants, de la nit és l'emergència de Compromís com a força clau del canvi al País Valencià. Els resultats de la formació valencianista són certament històrics. Ho són al conjunt del país i molt especialment a la ciutat de València, on Joan Ribó ha esdevingut clarament l'alternativa a Rita Barberà. 

Amb aquest resultat s'obre una nova època al País Valencià, que supera definitivament l'anomalia històrica que ha estat durant dècades la infrarepresentació política del nacionalisme. Perquè el nacionalisme ja feia anys que era la principal alternativa social, però no sabia transformar-ho en resultats a les urnes. Compromís ha treballat molt bé. El Bloc Nacionalista ha estat molt generós cedint la candidatura a presidenta a Mònica Oltra, una política singularment brillant que ha sabut connectar amb la societat valenciana com poca gent ho ha fet mai. I ara l'esquerra valencianista podrà marcar de prop el Partit Socialista i dignificar la política valenciana en la major part de les institucions, fent ús d'una oportunitat que serà única. 

No els serà pas senzill. El PP s'ha enfonsat i ara n'hem d'esperar una reacció rabiosa. Fins i tot en podem veure reaccions molt violentes, especialment a València contra el nou batlle, Joan Ribó. Caldrà, doncs, defensar les institucions democràtiques i netejar-les per dins de dues dècades llarguíssimes de balafiament, corrupció i desvergonyiment polític. Insistisc: no serà una tasca senzilla. Però des d'anit tot és possible, gràcies als magnífics resultats aconseguits. L'única nota trista de la nit és que Esquerra Unida haja quedat fora de les Corts, quan tant i tant havia treballat contra la corrupció. 

A les Illes també el terrible govern de Bauzá és ja un malson remot. L'esquerra i el nacionalisme podran governar també la majoria de les institucions amb una participació brillant de Més, que ha fet un gran resultat i amb una sorprenent i prometedora irrupció d'El Pi. 

El canvi al País Valencià i les Illes era absolutament necessari i ha estat durament treballat. Caldria que des del Principat s'entengués també el valor que té i les oportunitats que obre, precisament en un moment tan especial de la nostra història.

3) La nova política és un factor determinant

Barcelona en Comú ha fet història. Però també la CUP ha aconseguit uns resultats extraordinaris. Allà on s'ha presentat, ha tingut un creixement molt més que notable. Podem preveure, doncs, un gran creixement dels anticapitalistes en les eleccions del setembre i amb això una reordenació també de l'esquerra catalana i de l'independentisme en general. Cosa que podem interpretar com que en aquestes eleccions als dos eixos tradicionals (dreta-esquerra i catalanisme-espanyolisme) s'ha afegit de forma definitiva i amb una força enorme l'eix nou-vell. Nova política contra vella política. 

Aquest és l'eix sobre el qual ha pivotat Barcelona en Comú, és l'eix sobre el qual ha pivotat també amb èxit Compromís al País Valencià i és l'eix sobre el qual pivota la CUP. Atenció, doncs, al setembre, a la importància que tindran els nous partits i la nova forma de fer política. Que és molt possible que allà hi haja també una de les claus, per a aconseguir la independència.

jajajajajaaja..............................

El «constitucionalisme» punxa a Barcelona

Jordi Palmer | Actualitzat el 25/05/2015 a les 23:59h

Arxivat a: L'article del dia, eleccions municipals Barcelona 2015, Carina Mejías, Ciutadans

COMPARTEIX

TUITEJA

WHATSAPP

Tota pagada i cofoia, la cap de llista de Ciutadans a l'alcaldia de Barcelona, Carina Mejías, ha proclamat que la seva formació ha estat la "primera força constitucionalista de Barcelona" -és a dir, unionista-, afirmació feta com un mèrit que, en el millor dels casos, només es pot interpretar en clau de revenja sobre un PP del qual la mateixa Mejías havia format part. Perquè amb els números a la mà, és evident que aquest 'constitucionalisme' ha punxat a Barcelona de forma notòria.

Vejam, a partir de l'afirmació de Mejías s'entén que només Ciutadans, PSC i PP són forces constitucionalistes i la resta doncs, no ho són. Això vol dir que aquests tres partits, amb l'escrutini al 99,84 per cent, han sumat aquestes eleccions 205.536 vots, un 29,38% i 12 regidors. Fa quatre anys les tres mateixes forces van sumar, atenció, 250.410 vots, un 41,32% i 20 regidors. Una caiguda en tota regla que contrasta amb les dades assolides pels partits independentistes -CiU, ERC i CUP-, que diumenge van sumar 287.805 vots, un 41,15% i 18 regidors, quan el 2011 van treure 219.855 vots, un 36,27% i 16 regidors. Si les xifres ja apunten clarament a un augment de l'independentisme i a una reculada de l'unionisme -de dotze punts!-, la suma de BComú en el bloc favorable al dret a decidir deixa els 'constitucionalistes' relegats a una clara minoria.

És més, davant la demagògica apropiació de l'abstenció del 9-N, segons les quals aquells mateixos partits s'arrogaven la representativitat dels que no van voler participar, aquest cop, amb tots els ets i uts legals queda clar que l'unionisme no arriba ni a un terç de la població, perquè la resta, clarament, els ha donat l'esquena votant altres formacions. Per tot això Carina Mejías fa un paper molt dubtós quan es dóna per satisfeta de ser el primer partit constitucionalista, perquè és exactament el mateix que celebrar haver estat el primer del grup perdedor.

Ada Colau i el rei

EMPAR MOLINER | 25/05/2015 17:28

Segueix-me

Podria passar que es fes una consulta als espanyols sobre la monarquia i decidissin que prefereixen seguir pagant-los el palau a canvi de veure de tant en tant la reina Letícia al Lecturas i a La Vanguardia. El que és inadmissible és que no se’ls pregunti i se’ls imposi per decret. I també podria passar que es fes una consulta als espanyols sobre l’exèrcit. I podria passar que els espanyols decidissin que volen seguir mantenint els soldats, capitans, cabres, tancs i submarins. El que és inadmissible és que no se’ls pregunti i se’ls imposi per decret.

Fer la revolució necessària i urgent sense solucionar aquests dos punts simbòlics i caríssims no és creïble i, sobretot, no és just. Tots dos punts, de fet, toquen una qüestió fonamental: la igualtat entre homes i dones. La monarquia és una empresa pública espanyola, segurament la principal, que discrimina per raó de sexe. Per què ens ho empassem? L’exèrcit no és una empresa paritària, és molt cara, i del tot obsoleta. De què ens serveix pagar-la? De veritat és per defensar-nos? ¿Seguiran, en aquest cas, anant els homes a la guerra i les dones quedant-se a la rereguarda?

Ara, per primer cop a la història, a Barcelona hi haurà una alcaldessa i no un alcalde. Que el fet sigui notícia demostra fins a quin punt anem tard. L’alcaldessa ha demostrat ser sensible als moviments populars, de carrer, impulsats per la ciutadania, que és qui l’ha impulsat a ella. Desitjaria, doncs, que també fos sensible al moviment popular més important i nombrós que hem vist a la ciutat de Barcelona en les últimes dècades: el que va impulsar l’ANC l’Onze de Setembre pel dret a decidir. Res més i només això. No veig cap altra possibilitat d’alliberar-nos del rei i del seu exèrcit que poder votar si marxem o no d’Espanya. Estic obligada a fer tot el possible per aconseguir-ho. L’hi dec a la meva mare, ja morta, i a la meva filla, que ara comença a viure i quan li parlo de la qüestió no entén res.

Enhorabona, Joserra

SEBASTIÀ ALZAMORA | 26/05/2015 00:00

Segueix-me

De vegades és un plaer equivocar-se. Recordo que una vegada Baltasar Porcel, escriptor inoblidable, em va dir mentre dinàvem: “No sé per què tothom vol tenir sempre la raó. Jo no tinc gairebé mai la raó, però me’n toco els dallons”.

Jo ahir em temia que les esquerres a les Balears no serien capaces de formar un govern, i fins i tot que el PP de Bauzá pogués arribar a arrepenjar-se en una aliança amb Ciutadans. Va ser una anàlisi no del tot inversemblant, però sí, per fortuna, errada. Finalment les Balears, que és el meu país, tindrà un govern d’esquerres. I sembla que en aquesta ocasió no farà falta la frontissa del centredreta, que abans es deia UM i ara es diu el PI.

La ciutadania ha parlat amb saviesa, i ha enviat el PP de José Ramón Bauzá a fer punyetes. Han estat quatre anys d’uns aires irrespirables, que a les Illes no estàvem avesats a haver d’ensumar . Han estat quatre anys d’aires directament feixistes, que es poden explicar per un error electoral massiu.

La crisi havia esclatat, la decepció era extensiva i el segon Pacte de Progrés havia fracassat de forma més que prominent en molts aspectes. El PP estava en condicions, l’any 2011, de guanyar les eleccions mal que presentés una escombra, des del seu tradicional espai de centredreta a les Balears. I així ho varen fer: varen presentar una escombra (una granera, dit a la mallorquina) anomenada José Ramón Bauzá i s’ho varen menjar tal com va venir.

Després va resultar que Bauzá i el seu reduït sanedrí d’adlàters no eren de centredreta, sinó que representaven la dreta més que extrema. Han menyspreat la identitat del poble balear, començant molt especialment per la seva llengua i cultura, que es diuen catalanes. No ho volen entendre ni ho entendran mai, però han perdut quinze escons al Parlament balear, i han regalat el govern a l’esquerra més o menys nacionalista, a causa de la seva incomprensible política contra l’educació en català, directament derivada de les doctrines del ministre Wert.

José Ramón Bauzá disfrutava enormement quan anava a Madrid (hi anava tan sovint com podia) i un Jiménez Losantos o un César Vidal li feien una abraçada i li deien: “ Bravo muchacho, duro con ellos ”. Ara haurà d’aprendre una dura lliçó: que quan la cagues com ell ho ha fet, Roma no paga tontaines. Bauzá ja només és una nota a peu de pàgina, i en lletra petita, en la història de les Illes Balears. L’hem hagut de suportar, però em penso que ens en sortirem. Només demano i sospiro una cosa: que el nou govern d’esquerres que està a punt de formar-se (per primera vegada, i feliçment en contra dels meus vaticinis, sense necessitat de la presència del centredreta que avui en dia representa el PI) no la torni a vessar com ha passat en alguna ocasió. No ens podem permetre una altra catàstrofe política, jurídica i institucional com la que ha personalitzat aquest boticari anomenat José Ramón Bauzá. Esperem amb curiositat el que puguin donar les investigacions judicials sobre la seva farmàcia, la seva vinoteca i el seu pis de luxe.

El País Valencià (amb música de la malaguenya)

26.05.2015 15:00

Vicent Partal

Vaig escriure aquest editorial el maig del 2007 i el reivindique avui: 'L'alternativa valenciana comença a dibuixar-se, doncs, d'una manera molt incipient encara, però ferma, de la mà del potent nacionalisme cultural, de les plataformes reivindicatives, de l'ascens d'una generació jove que esborrona en la seua rotunditat.' El reivindique per a recordar una obvietat: fa anys que era evident al carrer que el valencianisme construïa l'alternativa que diumenge va esclatar amb tota la força guiada per Compromís. Calia només una generació de polítics que fossen capaços de traduir tot això en realitat, i ja la tenim. Sortosament. De totes les coses, molt importants, que van passar diumenge, aquesta és la de més transcendència històrica. 

El País Valencià ha renascut, precisament perquè tots aquests terribles anys es mantenia viu, aguantant amb coratge totes les maltempsades. Des de la derrota d'Almansa, el País Valencià no s'havia reconegut mai com ho ha fet aquest inoblidable 24 de maig. Ara començarà una era nova que serà dura perquè la dreta espanyolista mirarà de portar la màxima tensió a la societat, però que serà diferent de tot allò que hem viscut. El País Valencià ha resistit molt més que ningú no podia suposar. Imagineu-vos, doncs, on podem arribar amb les institucions a favor.

Es fa difícil d'explicar què hem aguantat els valencians aquestes darreres dècades. Però justament això és la clau de la gran victòria que ha apartat el PP del poder. Aquesta victòria s'entén per la resistència tenaç de les escoles, dels mestres, dels pares. Amb Escola Valenciana al capdavant, amb la gent del Cremona, amb Batiste Malonda, el director perseguit de l'escola d'Almoines, amb els milers i milers de pares i mestres que han bastit les línies, contra el govern del PP. Amb els qui no han pogut escolaritzar els fills en català, pel boicot de la conselleria. Amb les escoles que obrin pas, la Gavina, la Masia, la Comarcal, la pública de Barx i tantes altres. Institucions poderoses que en silenci han anat bastint generacions de valencians dignes des de fa dècades...

Aquesta victòria l'expliquen les lluites organitzades des de baix, contra el mal govern. Les víctimes del metro, menystingudes pel PP i honorades pel país. Els centenars de Salvem que han cosit el territori contra la barbàrie salvatge dels especuladors. Els veïns del Cabanyal, plantats contra la Rita més indecent. Els resistents per l'Horta. Els qui han denunciat l'especulació a cada comarca. Els qui van indignar-se contra el balafiament de l'aeroport de Castelló. Els crítics amb la política de les grans obres i els grans esdeveniments: la infame fórmula 1, la lamentable instrumentalització de la visita del papa, la ridícula Copa de l'Amèrica. 

La victòria d'aquest diumenge, l'havia cantada tanta gent! Porta la banda sonora fabricada durant anys per Obrint Pas i per Feliu Ventura, per Pau Alabajos. I per Al Tall, els grans mestres, i la Gossa Sorda i Miquel Gil i tants i tants altres. Però porta sobretot la música que entonava, amb ritme de malaguenya, el gran Pep Gimeno Botifarra: 'd'allà on renaix de les cendres / el meu País Valencià'. Quantes voltes no ho hem cantat, això, amb l'esperança que un dia tot seria veritat.

La cultura, molt particularment, ha fet un esforç immens per aguantar el país, que cal reconèixer avui. Acció Cultural, Ca Revolta, el Micalet, l'Aplec dels Ports, la gent del Tempir guardant la frontera del sud, la intifalla revoltant el cap i casal, els estudiants rebels, les estàtues perseguides d'Antoni Miró, els llibres de Bromera, de Sembra, de Tàndem, de Bullent i d'Andana, les sòlides referències d'Afers, les novel·les de Ferran Torrent, els poemes de Marc Granell o Anna Montero, els contes de Gemma Pasqual, la referència permanent de Joan Francesc Mira. I els pamflets fantàstics de Xavi Castillo. I el teatre, que va patir com pocs arran del tancament de Ràdio Televisió Valenciana. Són centenars i centenars de noms que pam a pam han contribuït a enderrocar la muralla. Escarbant cadascú pacientment amb les mans.

Van tancar TV3 i Catalunya Ràdio i Ràdio Televisió Valenciana. Van deixar el país sense les veus que podien fer més forat popular. Van intentar que per la tele i la ràdio no sentíssem la veu d'Amàlia Garrigós, no veiéssem Vicent Mifsud, ens quedàssem sense les cròniques d'Empar Marco, ignoràssem Xelo Miralles. Però vam usar internet per a fer-los front. I Saó i el Temps i Ràdio Klara i la Veu del País Valencià i les publicacions locals. I qualsevol eina que teníem a l'abast. Amb Twitter i Facebook, amb llistes de correu, amb VilaWeb també.

I les universitats han fet una feina de dignificació que cal recordar especialment avui. Avui pren sentit aquella plantada del rector Pedreño a Alacant, per a impedir que parlàs Zaplana. I tots els llibres de Publicacions de la Universitat de València. I la lluita perquè la paraula 'català' no pogués ser censurada. I l'esforç de la Jaume I per a crear un espai ciutadà de normalitat mediàtica. I la defensa de la Xarxa Vives, com a espai col·lectiu.

Esmentar tothom qui durant aquests anys ha fet alguna cosa per tombar el Partit Popular és literalment impossible. La Intersindical, els ateneus, les colles de muixerangues, els rondallaires que repescaven Enric Valor, les llibreries, la pedra de Basset a Otos i els Miquelets del Regne presentant armes al monument de Xàtiva als Maulets, els qui han dignificat la pilota, els grups d'animació del València que no s'han cansat mai de denunciar la complicitat amb l'extrema dreta, les penyes del Barça i els qui posen pancartes a Vila-real. El València Bàsket respectant la llengua del país. Però també l'Esquerra Unida que ha quedat injustament apartada de les noves corts. I les candidatures municipals de tot signe i condició que han preparat el camí durant anys. Els batlles nacionalistes que han aguantat anys i anys en soledat. I els qui han hagut de pagar multes indignants només per haver parlat la llengua del país. I tots els que s'han encarat amb la guàrdia civil en un revolt de la carretera. I els qui desplegaven la senyera gegant a Almenara. I els qui cada darrer diumenge d'octubre pujaven al Puig. I els pares de Guillem Agulló, emblema preclar i símbol de la nova generació del canvi. 

Qui no veja aquest oceà de mans i boques que ha empès el país en les dècades més fosques no entendrà la profunditat de la victòria valenciana. I veure-ho, entendre què ha significat aquest terratrèmol feliç, és confiar en el país més digne i saber que això ja no té retorn i que molt probablement el passat més fosc ja el vam enterrar diumenge, per sempre, a còpia de paperetes a les urnes, de ments en llibertat i de somriures a les cares.

24-M: un altre pas endavant independentista

Des de la primera consulta a Arenys de Munt el 2009 fins avui, el procés no ha deixat de fer passes endavant. Està clar que les voldrien més fàcils i més nítides, sense partidisme i amb lleialtat de tothom. Però Déu n’hi do. Més enllà del soroll de la victòria, en condicions força especials, d’Ada Colau a la capital, si aixequem el vol, si guanyem perspectiva, a mi em sembla que hi ha prou elements per afirmar que aquestes eleccions municipals han suposat un nou (i bon) pas endavant per a l’independentisme. No només per l’aclaparadora majoria de regidores i regidors independentistes al Principat (6.077 dels tres grans partits sobiranistes, contra els 2.027 que sumen PSC, ICV, PP i C’S), sinó, sobretot, per l’evolució en vots absoluts dels dos blocs. Vegeu, si no. CiU, ERC i la CUP han sumat 295.707 vots al procés, amb una importantíssima aportació de l’esquerra nacional de 408.878. En sentit contrari, la suma de PSC, ICV, PP i C’S recula de 6.627 vots. I encara, si deixem en terreny interming els vots dels partidaris (oficialment) del dret a decidir, la reculada del bloc dependentista que conformen PSC, PP i C’S és de fins a 129.505 vots.

 

En conjunt, la suma sobiranista de CiU, ERC i CUP augmenta del 37% al 45% dels vots, assolint pràcticament 1,4 milions de vots. Barcelona mereix unes quantes consideracions importants: s’albira una governació difícil, comandada per una Barcelona en Comú amb 11 de 41 regidors. El bloc independentista, enmig d’un notable augment de la participació, ha sumat a la capital dos nous regidors arribant fins als 18. No són els 21 que volíem per vigoritzar encara més el procés, però, ben segur, posaran molt difícil a la nova alcaldessa dur a terme qualsevol acció contrària al procés. I a la capital, la suma del PSC, PP i C’S passa dels 20 regidors del 2011 (a un, doncs, de la majoria absoluta) als raquítics 12 del 2015: una autèntica catàstrofe per al dependentisme. I ara, sense més baralles internes, si us plau, a treballar, a treballar i a treballar amb la mirada posada en el 27-S. La cita definitiva d’aquest itinerari de sis anys.

La Palmira catalana de C's i el PP

Palmira, una ciutat de Síria, amb una antiguitat de més de 2.000 anys i que pertany al Patrimoni  de la Humanitat, corre el risc de ser derruïda per Estat Islàmic. El problema és que no accepten religions ni passats gloriosos que no siguin seus. 
 

Durant la campanya electoral de les municipals, una candidata per Barcelona, i que ara ja és regidora, deia en una entrevista que enderrocaria el Centre Cultural del Born perquè se n’ha fet un ús molt partidista i que només era un sarcòfag de pedres per recordar el 1714.


Dos ideologies que aparentment són tan allunyades i contraposades tenen en comú el fet de voler amagar i destruir les proves de que abans de la història oficial que ells ens expliquen, n’hi va haver una altra, i possiblement, amb una prosperitat que mai reconeixeran ja que s’ho prenen com si els anés a la seva contra.


Durant la campanya electoral també hem sabut d’una suposada xivatada del Cos Nacional de Policia al comando Gihadista detingut a Sabadell sobre el fet que estaven essent vigilats pels Mossos. Degut a la denuncia, i en contra del que seria lògic, la reacció del ministre d’interior espanyol va ser la d’amenaçar als mossos i la Generalitat amb una frases que feia 'Això que han fet tindrà conseqüències'. Com no podia ser d’una altra manera, el cas s’ha acabat arxivant en un temps rècord i sense obrir cap investigació, com que segons ells tot havia sortit bé, no hi havia de que preocupar-se.

 

En un país normal cap d’aquestes dues afirmacions s’haguessin admès. En un país normal encara se’n parlaria a tots els mitjans de comunicació i no només en alguns. En un país normal el cas de la xivatada s’hagués investigat fins al final, a fons i segurament hi haguessin hagut moltes dimissions. Convé no oblidar que aquest mateix ministeri era el que deia que a Catalunya es fomentava el gihadisme i tot sembla indicar que podria ser al revés. Esperem que ningú tingui l’objectiu convertir Catalunya en una nova Palmira.

La CUP habrá ganado en algún establo de la Cataluña interior.

Que pijo que eres.