Forero Bloqueado
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
|
//*// Bon Cop de Falç //*//
Cita:
El «constitucionalisme» punxa a Barcelona
Jordi Palmer | Actualitzat el 25/05/2015 a les 23:59h
Arxivat a: L'article del dia, eleccions municipals Barcelona 2015, Carina Mejías, Ciutadans
COMPARTEIX
TUITEJA
WHATSAPP
Tota pagada i cofoia, la cap de llista de Ciutadans a l'alcaldia de Barcelona, Carina Mejías, ha proclamat que la seva formació ha estat la "primera força constitucionalista de Barcelona" -és a dir, unionista-, afirmació feta com un mèrit que, en el millor dels casos, només es pot interpretar en clau de revenja sobre un PP del qual la mateixa Mejías havia format part. Perquè amb els números a la mà, és evident que aquest 'constitucionalisme' ha punxat a Barcelona de forma notòria.
Vejam, a partir de l'afirmació de Mejías s'entén que només Ciutadans, PSC i PP són forces constitucionalistes i la resta doncs, no ho són. Això vol dir que aquests tres partits, amb l'escrutini al 99,84 per cent, han sumat aquestes eleccions 205.536 vots, un 29,38% i 12 regidors. Fa quatre anys les tres mateixes forces van sumar, atenció, 250.410 vots, un 41,32% i 20 regidors. Una caiguda en tota regla que contrasta amb les dades assolides pels partits independentistes -CiU, ERC i CUP-, que diumenge van sumar 287.805 vots, un 41,15% i 18 regidors, quan el 2011 van treure 219.855 vots, un 36,27% i 16 regidors. Si les xifres ja apunten clarament a un augment de l'independentisme i a una reculada de l'unionisme -de dotze punts!-, la suma de BComú en el bloc favorable al dret a decidir deixa els 'constitucionalistes' relegats a una clara minoria.
És més, davant la demagògica apropiació de l'abstenció del 9-N, segons les quals aquells mateixos partits s'arrogaven la representativitat dels que no van voler participar, aquest cop, amb tots els ets i uts legals queda clar que l'unionisme no arriba ni a un terç de la població, perquè la resta, clarament, els ha donat l'esquena votant altres formacions. Per tot això Carina Mejías fa un paper molt dubtós quan es dóna per satisfeta de ser el primer partit constitucionalista, perquè és exactament el mateix que celebrar haver estat el primer del grup perdedor.
|
http://www.naciodigital.cat/noticia/87968/constitucionalisme/punxa/barcelona
Bump:
Cita:
Ada Colau i el rei
EMPAR MOLINER | 25/05/2015 17:28
Segueix-me
Podria passar que es fes una consulta als espanyols sobre la monarquia i decidissin que prefereixen seguir pagant-los el palau a canvi de veure de tant en tant la reina Letícia al Lecturas i a La Vanguardia. El que és inadmissible és que no se’ls pregunti i se’ls imposi per decret. I també podria passar que es fes una consulta als espanyols sobre l’exèrcit. I podria passar que els espanyols decidissin que volen seguir mantenint els soldats, capitans, cabres, tancs i submarins. El que és inadmissible és que no se’ls pregunti i se’ls imposi per decret.
Fer la revolució necessària i urgent sense solucionar aquests dos punts simbòlics i caríssims no és creïble i, sobretot, no és just. Tots dos punts, de fet, toquen una qüestió fonamental: la igualtat entre homes i dones. La monarquia és una empresa pública espanyola, segurament la principal, que discrimina per raó de sexe. Per què ens ho empassem? L’exèrcit no és una empresa paritària, és molt cara, i del tot obsoleta. De què ens serveix pagar-la? De veritat és per defensar-nos? ¿Seguiran, en aquest cas, anant els homes a la guerra i les dones quedant-se a la rereguarda?
Ara, per primer cop a la història, a Barcelona hi haurà una alcaldessa i no un alcalde. Que el fet sigui notícia demostra fins a quin punt anem tard. L’alcaldessa ha demostrat ser sensible als moviments populars, de carrer, impulsats per la ciutadania, que és qui l’ha impulsat a ella. Desitjaria, doncs, que també fos sensible al moviment popular més important i nombrós que hem vist a la ciutat de Barcelona en les últimes dècades: el que va impulsar l’ANC l’Onze de Setembre pel dret a decidir. Res més i només això. No veig cap altra possibilitat d’alliberar-nos del rei i del seu exèrcit que poder votar si marxem o no d’Espanya. Estic obligada a fer tot el possible per aconseguir-ho. L’hi dec a la meva mare, ja morta, i a la meva filla, que ara comença a viure i quan li parlo de la qüestió no entén res.
|
http://m.ara.cat/opinio/Ada-Colau-rei_0_1364263562.html
Bump:
Cita:
Enhorabona, Joserra
SEBASTIÀ ALZAMORA | 26/05/2015 00:00
Segueix-me
De vegades és un plaer equivocar-se. Recordo que una vegada Baltasar Porcel, escriptor inoblidable, em va dir mentre dinàvem: “No sé per què tothom vol tenir sempre la raó. Jo no tinc gairebé mai la raó, però me’n toco els dallons”.
Jo ahir em temia que les esquerres a les Balears no serien capaces de formar un govern, i fins i tot que el PP de Bauzá pogués arribar a arrepenjar-se en una aliança amb Ciutadans. Va ser una anàlisi no del tot inversemblant, però sí, per fortuna, errada. Finalment les Balears, que és el meu país, tindrà un govern d’esquerres. I sembla que en aquesta ocasió no farà falta la frontissa del centredreta, que abans es deia UM i ara es diu el PI.
La ciutadania ha parlat amb saviesa, i ha enviat el PP de José Ramón Bauzá a fer punyetes. Han estat quatre anys d’uns aires irrespirables, que a les Illes no estàvem avesats a haver d’ensumar . Han estat quatre anys d’aires directament feixistes, que es poden explicar per un error electoral massiu.
La crisi havia esclatat, la decepció era extensiva i el segon Pacte de Progrés havia fracassat de forma més que prominent en molts aspectes. El PP estava en condicions, l’any 2011, de guanyar les eleccions mal que presentés una escombra, des del seu tradicional espai de centredreta a les Balears. I així ho varen fer: varen presentar una escombra (una granera, dit a la mallorquina) anomenada José Ramón Bauzá i s’ho varen menjar tal com va venir.
Després va resultar que Bauzá i el seu reduït sanedrí d’adlàters no eren de centredreta, sinó que representaven la dreta més que extrema. Han menyspreat la identitat del poble balear, començant molt especialment per la seva llengua i cultura, que es diuen catalanes. No ho volen entendre ni ho entendran mai, però han perdut quinze escons al Parlament balear, i han regalat el govern a l’esquerra més o menys nacionalista, a causa de la seva incomprensible política contra l’educació en català, directament derivada de les doctrines del ministre Wert.
José Ramón Bauzá disfrutava enormement quan anava a Madrid (hi anava tan sovint com podia) i un Jiménez Losantos o un César Vidal li feien una abraçada i li deien: “ Bravo muchacho, duro con ellos ”. Ara haurà d’aprendre una dura lliçó: que quan la cagues com ell ho ha fet, Roma no paga tontaines. Bauzá ja només és una nota a peu de pàgina, i en lletra petita, en la història de les Illes Balears. L’hem hagut de suportar, però em penso que ens en sortirem. Només demano i sospiro una cosa: que el nou govern d’esquerres que està a punt de formar-se (per primera vegada, i feliçment en contra dels meus vaticinis, sense necessitat de la presència del centredreta que avui en dia representa el PI) no la torni a vessar com ha passat en alguna ocasió. No ens podem permetre una altra catàstrofe política, jurídica i institucional com la que ha personalitzat aquest boticari anomenat José Ramón Bauzá. Esperem amb curiositat el que puguin donar les investigacions judicials sobre la seva farmàcia, la seva vinoteca i el seu pis de luxe.
|
http://m.ara.cat/opinio/Enhorabona-Joserra_0_1364263649.html
Bump:
Cita:
El País Valencià (amb música de la malaguenya)
26.05.2015 15:00
Vicent Partal
Vaig escriure aquest editorial el maig del 2007 i el reivindique avui: 'L'alternativa valenciana comença a dibuixar-se, doncs, d'una manera molt incipient encara, però ferma, de la mà del potent nacionalisme cultural, de les plataformes reivindicatives, de l'ascens d'una generació jove que esborrona en la seua rotunditat.' El reivindique per a recordar una obvietat: fa anys que era evident al carrer que el valencianisme construïa l'alternativa que diumenge va esclatar amb tota la força guiada per Compromís. Calia només una generació de polítics que fossen capaços de traduir tot això en realitat, i ja la tenim. Sortosament. De totes les coses, molt importants, que van passar diumenge, aquesta és la de més transcendència històrica.
El País Valencià ha renascut, precisament perquè tots aquests terribles anys es mantenia viu, aguantant amb coratge totes les maltempsades. Des de la derrota d'Almansa, el País Valencià no s'havia reconegut mai com ho ha fet aquest inoblidable 24 de maig. Ara començarà una era nova que serà dura perquè la dreta espanyolista mirarà de portar la màxima tensió a la societat, però que serà diferent de tot allò que hem viscut. El País Valencià ha resistit molt més que ningú no podia suposar. Imagineu-vos, doncs, on podem arribar amb les institucions a favor.
Es fa difícil d'explicar què hem aguantat els valencians aquestes darreres dècades. Però justament això és la clau de la gran victòria que ha apartat el PP del poder. Aquesta victòria s'entén per la resistència tenaç de les escoles, dels mestres, dels pares. Amb Escola Valenciana al capdavant, amb la gent del Cremona, amb Batiste Malonda, el director perseguit de l'escola d'Almoines, amb els milers i milers de pares i mestres que han bastit les línies, contra el govern del PP. Amb els qui no han pogut escolaritzar els fills en català, pel boicot de la conselleria. Amb les escoles que obrin pas, la Gavina, la Masia, la Comarcal, la pública de Barx i tantes altres. Institucions poderoses que en silenci han anat bastint generacions de valencians dignes des de fa dècades...
Aquesta victòria l'expliquen les lluites organitzades des de baix, contra el mal govern. Les víctimes del metro, menystingudes pel PP i honorades pel país. Els centenars de Salvem que han cosit el territori contra la barbàrie salvatge dels especuladors. Els veïns del Cabanyal, plantats contra la Rita més indecent. Els resistents per l'Horta. Els qui han denunciat l'especulació a cada comarca. Els qui van indignar-se contra el balafiament de l'aeroport de Castelló. Els crítics amb la política de les grans obres i els grans esdeveniments: la infame fórmula 1, la lamentable instrumentalització de la visita del papa, la ridícula Copa de l'Amèrica.
La victòria d'aquest diumenge, l'havia cantada tanta gent! Porta la banda sonora fabricada durant anys per Obrint Pas i per Feliu Ventura, per Pau Alabajos. I per Al Tall, els grans mestres, i la Gossa Sorda i Miquel Gil i tants i tants altres. Però porta sobretot la música que entonava, amb ritme de malaguenya, el gran Pep Gimeno Botifarra: 'd'allà on renaix de les cendres / el meu País Valencià'. Quantes voltes no ho hem cantat, això, amb l'esperança que un dia tot seria veritat.
La cultura, molt particularment, ha fet un esforç immens per aguantar el país, que cal reconèixer avui. Acció Cultural, Ca Revolta, el Micalet, l'Aplec dels Ports, la gent del Tempir guardant la frontera del sud, la intifalla revoltant el cap i casal, els estudiants rebels, les estàtues perseguides d'Antoni Miró, els llibres de Bromera, de Sembra, de Tàndem, de Bullent i d'Andana, les sòlides referències d'Afers, les novel·les de Ferran Torrent, els poemes de Marc Granell o Anna Montero, els contes de Gemma Pasqual, la referència permanent de Joan Francesc Mira. I els pamflets fantàstics de Xavi Castillo. I el teatre, que va patir com pocs arran del tancament de Ràdio Televisió Valenciana. Són centenars i centenars de noms que pam a pam han contribuït a enderrocar la muralla. Escarbant cadascú pacientment amb les mans.
Van tancar TV3 i Catalunya Ràdio i Ràdio Televisió Valenciana. Van deixar el país sense les veus que podien fer més forat popular. Van intentar que per la tele i la ràdio no sentíssem la veu d'Amàlia Garrigós, no veiéssem Vicent Mifsud, ens quedàssem sense les cròniques d'Empar Marco, ignoràssem Xelo Miralles. Però vam usar internet per a fer-los front. I Saó i el Temps i Ràdio Klara i la Veu del País Valencià i les publicacions locals. I qualsevol eina que teníem a l'abast. Amb Twitter i Facebook, amb llistes de correu, amb VilaWeb també.
I les universitats han fet una feina de dignificació que cal recordar especialment avui. Avui pren sentit aquella plantada del rector Pedreño a Alacant, per a impedir que parlàs Zaplana. I tots els llibres de Publicacions de la Universitat de València. I la lluita perquè la paraula 'català' no pogués ser censurada. I l'esforç de la Jaume I per a crear un espai ciutadà de normalitat mediàtica. I la defensa de la Xarxa Vives, com a espai col·lectiu.
Esmentar tothom qui durant aquests anys ha fet alguna cosa per tombar el Partit Popular és literalment impossible. La Intersindical, els ateneus, les colles de muixerangues, els rondallaires que repescaven Enric Valor, les llibreries, la pedra de Basset a Otos i els Miquelets del Regne presentant armes al monument de Xàtiva als Maulets, els qui han dignificat la pilota, els grups d'animació del València que no s'han cansat mai de denunciar la complicitat amb l'extrema dreta, les penyes del Barça i els qui posen pancartes a Vila-real. El València Bàsket respectant la llengua del país. Però també l'Esquerra Unida que ha quedat injustament apartada de les noves corts. I les candidatures municipals de tot signe i condició que han preparat el camí durant anys. Els batlles nacionalistes que han aguantat anys i anys en soledat. I els qui han hagut de pagar multes indignants només per haver parlat la llengua del país. I tots els que s'han encarat amb la guàrdia civil en un revolt de la carretera. I els qui desplegaven la senyera gegant a Almenara. I els qui cada darrer diumenge d'octubre pujaven al Puig. I els pares de Guillem Agulló, emblema preclar i símbol de la nova generació del canvi.
Qui no veja aquest oceà de mans i boques que ha empès el país en les dècades més fosques no entendrà la profunditat de la victòria valenciana. I veure-ho, entendre què ha significat aquest terratrèmol feliç, és confiar en el país més digne i saber que això ja no té retorn i que molt probablement el passat més fosc ja el vam enterrar diumenge, per sempre, a còpia de paperetes a les urnes, de ments en llibertat i de somriures a les cares.
|
http://m.vilaweb.cat/article.html?section=opinio.rss&article=http://www.vilaweb.cat/editorial/4332490/pais-valencia-musica-malaguenya.html
Bump:
Cita:
24-M: un altre pas endavant independentista
Des de la primera consulta a Arenys de Munt el 2009 fins avui, el procés no ha deixat de fer passes endavant. Està clar que les voldrien més fàcils i més nítides, sense partidisme i amb lleialtat de tothom. Però Déu n’hi do. Més enllà del soroll de la victòria, en condicions força especials, d’Ada Colau a la capital, si aixequem el vol, si guanyem perspectiva, a mi em sembla que hi ha prou elements per afirmar que aquestes eleccions municipals han suposat un nou (i bon) pas endavant per a l’independentisme. No només per l’aclaparadora majoria de regidores i regidors independentistes al Principat (6.077 dels tres grans partits sobiranistes, contra els 2.027 que sumen PSC, ICV, PP i C’S), sinó, sobretot, per l’evolució en vots absoluts dels dos blocs. Vegeu, si no. CiU, ERC i la CUP han sumat 295.707 vots al procés, amb una importantíssima aportació de l’esquerra nacional de 408.878. En sentit contrari, la suma de PSC, ICV, PP i C’S recula de 6.627 vots. I encara, si deixem en terreny interming els vots dels partidaris (oficialment) del dret a decidir, la reculada del bloc dependentista que conformen PSC, PP i C’S és de fins a 129.505 vots.
En conjunt, la suma sobiranista de CiU, ERC i CUP augmenta del 37% al 45% dels vots, assolint pràcticament 1,4 milions de vots. Barcelona mereix unes quantes consideracions importants: s’albira una governació difícil, comandada per una Barcelona en Comú amb 11 de 41 regidors. El bloc independentista, enmig d’un notable augment de la participació, ha sumat a la capital dos nous regidors arribant fins als 18. No són els 21 que volíem per vigoritzar encara més el procés, però, ben segur, posaran molt difícil a la nova alcaldessa dur a terme qualsevol acció contrària al procés. I a la capital, la suma del PSC, PP i C’S passa dels 20 regidors del 2011 (a un, doncs, de la majoria absoluta) als raquítics 12 del 2015: una autèntica catàstrofe per al dependentisme. I ara, sense més baralles internes, si us plau, a treballar, a treballar i a treballar amb la mirada posada en el 27-S. La cita definitiva d’aquest itinerari de sis anys.
|
http://in.directe.cat/per-a-bons-patricis/blog/13937/24-m-un-altre-pas-endavant-independentista
|