Rajoy, Iglesias i el català

ANTONI BASSAS | 08/05/2015 21:33

Segueix-me

El PP es passa el dia dient que el que preocupa a la gent és la feina i les pensions i aquestes coses dels “éssers humans normals” (Mariano Rajoy, 11-4-2015) i no els temes identitaris. Però després es dedica obsessivament a atacar el català en tots els territoris espanyols de parla catalana (bé, darrerament, fins i tot ho intenta a Perpinyà, en un nou ridícul internacional). Davant de tanta obsessió, m’agradaria sentir algun empresari català, d’aquests que es reuneixen amb Rajoy o, senzillament, dels que voldria un encaix de tercera via, demanant en veu alta a Rajoy que deixi estar la llengua (o que es preocupi per l’anglès) i es dediqui a resoldre els veritables problemes de la gent. Només faltava Pablo Iglesias al·legant ignorància sobre el català a València.

Ada, fada, amiga meva!

EMPAR MOLINER | 08/05/2015 19:46

Segueix-me

Em sap greu, Ada (que s’assembla a fada) amiga meva, em sap greu que el que jo demano, exigeixo, per alguna raó no comptabilitzi com el que tu demanes. Hem parlat, de vegades. Molt poc, és cert. Ens hem posat d’acord en coses molt emocionants, molt de tia, si tu vols. En com és de bèstia tenir un fill, per exemple.

Tu has aconseguit això de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Vull dir, has aconseguit que canviï la llei. Que, en alguns casos, algú que va firmar un contracte, ara que, per circumstàncies, l’incompleix, no hagi de pagar-ho tota la vida. Et confesso que fa uns anys jo no estava d’acord amb tu. Em semblava que qui havia firmat un contracte -com jo mateixa- l’havia de complir i si no s’havia de fotre. Però després vaig canviar d’opinió. Tenies raó tu, Ada. Si a mi m’havien promès un sou de X euros i de cop em rebaixaven el sou, per la crisi, no tenia jo dret a renegociar el meu contracte? Sóc una dona molt quadrada. És el meu gran defecte, la meva gran virtut. No havia pensat en el teu raonament. I ara te’n dono les gràcies amb tota la sinceritat de la meva ànima. Sí, tia, m’has fet millor.

Però llavors, hi ha això meu. Jo vull poder votar. I ja sé que la llei no ho preveu, però em trenca el cor que tu, tu precisament, em parlis del que permet o no permet la llei. Per què això és diferent? Entenc molt bé que t’espanti que donar suport al dret a decidir sembli donar suport a Convergència. Ada, tia, amiga meva. Mira-t’ho amb la perspectiva dels segles, no dels propers anys. ¿Pots resistir-te a la idea de bastir un país sense els Borbons i sense una cosa tan inútil i testosterònica com l’exèrcit espanyol? La Catalunya independent som tu i jo i els nostres nens i el teu home i el meu. Sense tancs, sense corones. Sé molt bé que m’entens. Cap lligam t’atenalla. Aprofita-ho. Et convido a fer una copa (la pago jo) per parlar-ne. No em resigno a perdre aquest moment, sisplau, Ada, tia, amiga.

La utilitat del català

TONI SOLER | 08/05/2015 20:06

Segueix-me

El PP treu el tema del català per engrescar-se quan les coses pinten malament. És l’única utilitat que li veuen. Al marge d’això, troben que és una nosa, o namés una simpàtica peculiaritat que serveix per cantar nadales. El problema lingüístic, pel que sembla, el té Marta Rovira amb el seu accent de Vic quan parla castellà (perquè, recordem-ho, al Congrés de Diputats el català està vetat), i no pas una quasi analfabeta com Rita Barberá, que malparla una llengua que segons el PP no és català i que segons Pablo Iglesias no se sap què és. Mentre l’idioma cada cop està més feble i indefens, el ministre Wert torna a posar les urpes a l’escola i la Generalitat, que vol ser independent en 18 mesos, no sap o no vol o no pot desobeir-lo. ¿S’entén la gravetat de la cosa, o ho repetim en castellà perquè ho entengui tothom?

El dilema català

SUSO DE TORO | 09/05/2015 17:12

Segueix-me

M’imagino que la major part dels lectors d’aquest diari ja fa temps que viuen imaginant-se en un país diferent. N’hi deu haver que es burlen de les imaginacions perquè creuen que no tenen solidesa, però quan bona part d’una població comparteix una visió, es tracta d’una cosa molt sòlida i real. La Catalunya d’ara està dividida entre els que han creuat la línia, es veuen com a ciutadans d’un país diferent i caminen cap a allà, i els que no han creuat la línia i pretenen que aquell país en què han viscut dècades de vida adulta, la seva realitat, no desaparegui. Aquests veuen, amb preocupació, com amics, familiars i conciutadans se’n van cap a un lloc incert.

Catalunya viu una agonia, alguna cosa vol néixer però evidentment també alguna cosa ja s’ha mort. Els poders de l’estat madrileny mantenen la seva estratègia i miren de reüll, però amb suficiència calculada i amb sorna, una societat catalana que està patint. Un procés polític com el català crea angoixa tant als que volen guanyar alguna cosa nova com als que senten perdre alguna cosa fonamental: el país en què van viure.

Tal com han evolucionat la societat catalana i l’arc de la democràcia espanyola des de la seva fundació fins ara, la veritat és que Catalunya s’ha quedat sense lloc dins d’Espanya. L’últim intent sincer el va fer Rodríguez Zapatero, va fracassar i va passar a formar part d’un passat que ningú reivindica i que, és simptomàtic, sembla que ni tan sols ningú recordi. Si hi ha qui ho enyora, ho fa en silenci. Però la societat catalana també s’ha escindit en dues parts que somien diferent.

Penso en coses que van existir i que avui no trobarien lloc. El PSUC, per exemple, va ser una garantia de l’existència de Catalunya, cosa que després va heretar el PSC. ¿On va aquell espai social que unia catalanisme il·lustrat i reforma social, aparentment sense conflicte intern? Hi va haver una època en què intel·lectuals i figures de la cultura catalana tenien presència a Espanya, però això ja és molt llunyà. ¿Manuel Vázquez Montalbán, per exemple, quins equilibris hauria de fer davant d’aquests dilemes? Fa uns quinze anys, en la segona legislatura d’Aznar, van aparèixer les primeres esquerdes, i després es va obrir la terra i es va empassar el que era la centralitat, va desaparèixer un catalanisme ampli i difús. L’únic catalanisme existent avui té conseqüència política; la resta, es vulgui o no, es va convertir en espanyolisme, i això també té conseqüència política. Els catalans tenen dins seu un dilema, es veuen obligats a optar i no poden evitar prendre posició.

Catalunya, els agradi o no als dirigents a qui va correspondre dirigir aquest procés històric, és avui un subjecte polític, i això no té marxa enrere, no serà ja una “comunitat autònoma més”. Després d’una sèrie de proves, està exercint la seva llibertat com a país, la seva autodeterminació. I, contra la propaganda contrària, no és el deliri d’uns quants polítics il·luminats sinó una voluntat cívica molt extensa. I envejable i exemplar, per cert. Precisament pel fet de ser un moviment cívic i no un simple càlcul partidista és un procés molt vulnerable. La seva derrota suposaria un dany incalculable, seria el fracàs dels sectors més actius de la societat.

És una realitat que la societat catalana majoritàriament vol decidir el seu futur lliurement i que el govern i els poders de l’Estat l’hi impedeixen per tots els mitjans i de totes maneres. Al punt a què han arribat aquí les coses no es tracta simplement d’escollir entre diverses opcions, sinó que Catalunya afronta una batalla democràtica i, amb els seus matisos, només hi ha dues opcions. Els sobiranistes van poder plantejar aquestes eleccions i les pròximes com una batalla, i es pot estar d’acord o en desacord amb aquesta estratègia, però la batalla política serà aquesta; al davant, tots els poders de l’Estat els estan combatent i ho seguiran fent els pròxims mesos. Penso en el dolorós dilema de molts catalans que es veuen obligats a optar per un bàndol o l’altre.

Si guanya l’opció sobiranista, tothom sabrà qui ha guanyat, però si perd, qui haurà guanyat? I els que guanyen, què guanyen? ¿Correrà el cava als despatxos madrilenys o serà xampany?

Com en tot conflicte obert, s’acabarà negociant, però en aquest moment tots dos bàndols acumulen efectius per al combat polític. Els ciutadans som això, efectius per al combat, quan la política no permet el diàleg. La història es presenta inesperadament i com li dóna la gana i, de vegades, obliga i no deixa opció.

10 de maig: 'Periòdicament algú reprèn la vella cançó de Barcelona contra Catalunya'

VICENÇ VILLATORO | 09/05/2015 19:17

Segueix-me

Ja saben què vull dir: d’una banda, la Barcelona moderna, urbana i cosmopolita i, de l’altra, la Catalunya (i els eufemismes: les comarques, el territori) rural, carlina i nacionalista. Quina mandra. Mandra d’aquest barcelonisme (sovint espanyolisme disfressat) que s’inventa una Barcelona i una Catalunya que no existeixen. I mandra també d’aquella mena d’irredemptisme victimista que des de la resta del país pica l’ham d’aquesta confrontació i juga contra Barcelona com si, realment, fos una altra cosa. No és Barcelona contra Catalunya ni a l’inrevés. No es tracta de triar entre les dues coses, perquè són indestriables. Catalunya és perquè té Barcelona. Barcelona és perquè té Catalunya. Quan fa uns anys em mirava cada dia el comportament dels espectadors de televisió, els seus usos i costums davant de la pantalla, les cadenes, els programes i la llengua que buscaven segons el lloc on vivien, Barcelona tenia exactament el mateix comportament que el conjunt català. El que sí que era diferent era el consum d’una part de l’àrea metropolitana, però no pas de la Barcelona ciutat, que actuava exactament com allò que és: una ciutat catalana gran. Com totes les altres, però més gran. I amb més de tot.

'Hi ha ordres des de Madrid per combatre els programes d'immersió lingüística'

Escola Valenciana alerta que un any més hi haurà molts xiquets que no es podran matricular en català per manca de places

La Plataforma per l'Ensenyament Públic del País Valencià es va manifestar ahir a la vesprada a València per a reivindicar una reforma del sistema educatiu, que impliqui més recursos a l'ensenyament públic i una millora dels drets laborals del professorat. I, entre més reclamacions, hi ha també la defensa del català 'com a llengua referent sobre la qual construir el model plurilingüe'. Justament aquesta setmana ha començat el període de matriculacions d'infantil i primària, i Escola Valenciana ha alertat que un any més hi haurà molts xiquets que no es podran matricular a la línia en català per manca de places.

Aquest setmna ha començat el període de matriculació a les escoles del País Valencià per als alumnes d'infantil i primària, i romandrà obert fins al dia 14 de maig. Segons dades del secretari autonòmic d'Educació, Manuel Tomás, un 68% del total de les places serà pels alumnes que escullin el programa plurilingüe d'ensenyament en català, una xifra que Escola Valenciana qüestiona. L'entitat avisa que enguany hi tornarà a haver xiquets que es quedaran sense poder matricular-se en les línies en català per manca de places.

Cal recordar que des de 2012 els alumnes poden escollir entre el Programa Plurilingüe d'Ensenyament en Castellà (PPEC) o el Programa Plurilingüe d'Ensenyament en Valencià (PPEV). Enguany, segons dades de la conselleria, s'ofereixen un total de 546.000 places. 'Tenir un 68% de places per educació en valencià és el que voldríem nosaltres perquè seria un avanç, però no es correspon en absolut amb la realitat. Qui ha donat aquesta dada té un desconeixement total de la realitat', diu a VilaWeb Jaume Fullana, un dels coordinadors d'Escola Valenciana. La plataforma ha presentat una campanya informativa que porta per lema 'Matriculem en l’escola que volem'. Volen que no es repeteixi el mateix que l'any passat: 'El que sabem nosaltres és que el curs passat el 62% dels pares havien escollit l'ensenyament en valencià com a primera opció i no hi havia l'oferta suficient, i per tant a molts pares van haver d'escollir el PPEC' diu Fullana.

La plataforma no té els mitjans per elaborar estudis de forma anual però les últimes dades que tenen, del 2011, indiquen que menys del 40% dels alumnes que trien el programa d'ensenyament en català l'acaben podent fer. Escola Valenciana no creu que des de llavors els números hagin incrementat ja que des de la conselleria d'Educació s'ha potenciat més el model d'escola concertada i en castellà.

El problema d'arrel

A judici d'Escola Valenciana la motivació és absolutament política: 'Hi ha ordres des de Madrid per combatre els programes d'immersió lingüística. Per això a molts pares se'ls nega l'opció d'ensenyament en valencià i són derivats a la segona opció de la matrícula', diu Fullana. Per si fos poc, enguany molts centres no se'ls ha permès fer un canvi de programa lingüístic, amb la qual cosa els centres que ofereixen el valencià són els mateixos que l'any passat. 'La plataforma on es fan les sol·licituds per canviar de programa lingüístic l'han tancat. La situació és greu.', lamenta.

Resultat d'aquesta política educativa de la consellera d'educació, Maria José Català, Escola valenciana denuncia que s'està duent a terme una 'plurlingüsime d'aparador'. S'està fonamentat un alumnat monolingüe. Es promociona el PPEC i en aquest, el què s'ensenya sobre valencià és totalment insuficient', diu Fullana.

Per assegurar la independència el #24M votem CiU, ERC i la CUP


I també a totes aquelles llistes de caire local que s’han compromès amb el procés, fem la crida des del directe!cat, pensàvem que aquesta tasca l’acabaria fent l’ANC, però sembla que la principal entitat de la societat civil catalana ha fet una pausa i està en ple procés electoral d’on ha de sorgir la nova direcció que ha de conduir uns moments transcendentals de la nostra història. Volem pensar que aquest és el motiu per no dir amb claredat a qui votar el proper 24 de maig.

Com reconeix tothom, partidaris del procés independentista i contraris, estem en uns moments excepcionals i a moments excepcionals decisions excepcionals, un motiu prou contundent per demanar el vot pels partits que clarament s’han mostrat partidaris del procés cap a la independència. El 24M ens hi juguem molt i com més ajuntaments amb majoria independentista millor, és la millor antesala per convertir en plebiscitàries les eleccions del 27 de setembre.

Votar CiU, ERC, i la CUP és garantir el procés, en contra, el vot al PSC, PP, Ciudadanos, Podemos, Barcelona en Comú o PxC, és desmuntar el procés des dels ajuntaments. Les actituds de certs partits respecte al procés, jugant amb l’ambigüitat, comporta que el vots d’aquests partits acabin sumant amb els contraris al procés, per evitar-ho ho tenen molt fàcil, dir clarament que aposten pel procés independentista com a única solució a fer un país nou, més just i més lliure.

Esperem també que abans del final de campanya l’ANC faci el mateix i demani el vot per aquelles forces clarament defensores del procés independentista. Esperem que el procés electoral dins de l’ANC acabi bé i en surtin reforçats per encarar els moments més decisius de la nostra història.

"Antes roja que rota": Barcelona, eleccions municipals i procés


Poques vegades les eleccions municipals a Barcelona hauran estat més transcendents per al futur nacional de Catalunya del que ho seran aquestes.

Desitjo, ja des d'ara, que CiU i ERC treguin els millors resultats possibles, que assegurin a l'alcalde Trias seguir-ho sent.

Fa uns dies va circular per la xarxa una portada fake de l'ABC on, amb Ada Colau a tota pàgina es titulava:«Batacazo al proceso soberanista. Ada Colau gana las elecciones en Barcelona». L'altre dia vam conèixer una enquesta del CIS on, a Barcelona, es projectaria una clara victòria d'Ada Colau.

De vegades el que ens pot semblar un deliri fake acaba estant més a prop de la realitat que qualsevol assenyat anàlisi.

L'unionisme o dependentisme sap que ara mateix l'única oportunitat de fer descarrilar el procés abans del 27S és amb una derrota de Trias a l'Ajuntament de Barcelona, i que l'única que el pot derrotar és l'Ada Colau.

El projecte polític de la senyora Colau s'edifica a partir de la columna vertebral que forma la casta progre incrustada a l'Ajuntament de Barcelona i una extraordinàriament ben finançada amb diners públics xarxa perifèrica de xiringuitos de tota mena (Fundacions, Associacions, Centres d'estudis, etc), on parasiten tots els que porten manant i remenant les cireres a l'Ajuntament des del 1979. Aquest és el nucli dur de Barcelona en Comú, de la Colau.

Però després, i en el paper de salvadora d'España, de ser una de les últimes cartes a jugar per l'unionisme o dependentisme per fer descarrilar el procés, Ada Colau canalitza un suport que va des del vot antisistema espanyolista fins les elits empresarials de la ciutat que s'apleguen en allò que es coneix com el grup del «Puente Aéreo». I d'una manera molt poc dissimulada també gaudeix de la "protecció" de tot l'ampli entramat d'influència vinculat a l'estat espanyol, començant pel mateix Gobierno de España (l'enquesta del CIS, depenent de la vicepresidenta Soraya n'és una prova) i seguint pel descomunal control que directa o indirectament exerceix en la pràctica totalitat de mitjans de comunicació (fet que explica l'extraordinària presència mediàtica que està tenint la Colau).

La gauche divine barcelonina que la va apadrinar en el seu salt a la política ha aconseguit així, finalment, articular una proposta política que està en condicions de fer descarrilar el procés, el seu gran enemic des que es va projectar com una força socialment dinamitzadora, creixent i guanyadora. És la mateixa lluita que en la comoditat de les boïtes de la nit barcelonina del franquisme pontificaven contra el catalanisme com a invent de la burgesia, entre copa i copa i excursió a Cadaqués...

En el seu moment aquesta mateixa gauche divine va donar tot el suport a la fundació de Ciutadans. Es pensaven, llavors, que introduint en el panorama polític català una força d'inequívoc caràcter etnicista, que apel·lés directament a l'origen per vertebrar un projecte polític, s'aconseguiria fracturar la societat catalana i així dinamitar qualsevol procés polític que intentessin impulsar les forces sobiranistes.


Ha quedat acreditat, tanmateix, que C's radicalitzava l'unionisme, però ni aconseguia fracturar la societat, ni fer-lo créixer ni frenar l'expansió dels suports al procés d'autodeterminació, de manera que Ada Colau i tot el seu entorn de la casta progre han esdevingut la gran aposta, l'última esperança, de l'unionisme per frenar el procés.Ha calgut que l'estat espanyol i les seves estructures de poder i influència es veiessin molt impotents per jugar la «carta Colau», per treure el Sant Cristo Gros de l'espanyolisme: el «antes roja que rota».


Així les coses, el sobiranisme no només competeix simultàniament contra la casta progre enquistada al poder municipal i el seu entorn des del 1979 i contra l'estat espanyol i tots els seus mecanismes de poder, sinó que també competeix contra un discurs molt difícil de combatre: la demagògia.

Si guanyés Ada Colau i pogués executar totes les barbaritats que està dient, ensorraria Barcelona en un parell d'anys, no quedaria ni rastre de la ciutat que ara coneixem. I a més a més això passaria sense que pogués portar a la pràctica cap de les mentides amb les que intenta guanyar-se gent. Podemos ja ha iniciat un procés de revisió realista de les seves propostes (p.ex. eliminant la promesa d'universalitzar una renda bàsica), però Colau continua totalment desenfrenada prometent tota quanta barbaritat creu que li pot proporcionar un vot, ja siguin pisos socials de luxe a la milla d'or de Barcelona (Diagonal/Passeig de Gràcia), ja sigui prometent que tothom tindrà un sou sense necessitat de treballar pel simple fet de viure a Barcelona.

Tot això tant se val!
Tant se val si Trias ha gestionat bé.

Tant se val si tots els mals dels que la Colau acusa a Trias són directament responsabilitat dels seus companys de viatge, del model de ciutat, etc. que va generar i executar la casta progre que s'integra en la seva candidatura, com si no tingués res a veure en el que és la ciutat després d'estar-hi remenant les cireres durant 32 anys.

Tant se val que Trias o Bosch fan propostes assenyades per a la ciutat, per a millorar-la, per a progressar de debò.

Tant se val que només Trias i Bosch garanteixin que Barcelona serà fidel al país i no es convertirà en la tomba del procés.

Tot això, tant se val.

La Colau busca captar vot que tingui com a prioritat frenar el procés. Aquest vot existeix, i per a aquest vot, si això s'aconseguís, ja res més no importa, ja es donaria per més que satisfet. Tot i que C's i PP concentrin ara mateix el gruix d'aquest vot, és evident que el plantejament de campanya de la Colau busca oferir-se com a l'únic que de debò pot frenar el procés.

Però també busca, com vam veure clarament en la darrera enquesta del CEO, fer una jugada política molt intel·ligent i agosarada: canalitzar les frustracions personals de la gent amb la seva vida cap a una opció de vot, cap a una opció política. I això ho està aconseguint. El discurs de la Colau busca mimetitzar-se amb les frustracions personals que pugui tenir la gent, buscar gratar i fer emergir en la gent aquells elements d'insatisfacció que puguin tenir amb la seva vida, per generar consciència de ressentiment i convertir-lo en poder. Un poder que es vol usar no per a oferir esperança, sinó per a estendre la insatisfacció.


Diumenge 24, quan estiguem votant a Barcelona estarem votant si volem que el procés independentista segueixi endavant amb Barcelona, com a capital de Catalunya, encapçalant el moviment sobiranista i al costat del seu Govern, o liquidar el procés, ferir-lo de mort. Però també estarem votant moltes altres coses.

Estarem votant si el «fer» i el construir és més fort que el «destruir», si la il·lusió pel bé comú té més força que el ressentiment personal, individual, convertit en proposta política.

Estarem votant si els que porten des del 1979 fent i desfent a Barcelona segueixen gaudint dels seus privilegis de casta, per més revestiment progre que s'atorguin, o aconseguim desincrustar aquestes sangoneres de la subvenció pública i que els seus xiringuitos, que els han permès viure estupendament, com han volgut, són tractats igual que la resta d'associacions, Fundacions, etc de la ciutat.

Estarem votant si combatem el fins ara totpoderós establishment del Puente Aéreo, que s'ha enriquit fent negocis amb el BOE a costa de fer possible el saqueig del país i del treball de la seva gent per part de l'estat, amb un espoli anual de 16 mil milions d'euros, o els hi donem un respir i de la mà de la seva aposta, la Colau, triomfa la tàctica del calamar de la demagògia de les retallades, mirant a una altra banda davant aquest saqueig i espoli.

Estarem votant, en definitiva, si volem un país nou del qual tots ens sentim protagonistes del seu futur, que és el que proposen Trias i Bosch, o el país de sempre, dirigit pels de sempre i sense cap esperança de futur, que és el que proposa la Colau.
Publicat per Dies de fúriaa 5/09/2015

La letra con sangre entra


Decía Edmund Burke que, "las malas leyes son la peor especie de tiranía".

Hace escasamente un año que la Ley Wert blindaba la educación en castellano en todas las comunidades, a las que obligaba a pagar la escolarización en escuelas privadas cuando no exista una oferta de castellano en la pública, pero no protegía de la misma forma al resto de lenguas cooficiales del Estado. Una ley que recoge el procedimiento a seguir para que el Estado abone a los padres los gastos que hayan tenido por escolarizar a sus hijos en un centro privado en castellano, pero en ningún momento contempla el caso contrario, como ocurrió en la Comunidad Valenciana, donde los padres querían y quieren que sus hijos estudien en valenciano (o en cualquier otra lengua cooficial) y no tienen oferta pública. Donde a los valencianos, según ese decreto, el Estado no les pagará el colegio privado. ¿Cómo es posible que en el siglo XXI tengamos que ser testigos de semejante desplante a la democracia, a la desvergüenza política o simplemente a la convivencia incívica por culpa de ese pensamiento único y gris?

Desde el curso pasado ocho colegios catalanes por orden del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), impartían el 25 % de sus clases en castellano. Ahora el Tribunal Supremo (TS) ha hecho públicas dos resoluciones instando a todas las escuelas catalanas a impartir ese porcentaje, si bien solo afecta a la clase del estudiante solicitante, según dice el propio TS. En cualquier caso dicho tribunal desestima la reclamación que habían hecho los padres de los menores para que sus hijos recibieran hasta el 50% de las clases en castellano y también hace oídos sordos a la petición de la Generalitat, que solicitaba mantener como hasta ahora, el modelo lingüístico en los centros afectados, ofreciendo un servicio de atención individualizada a esos alumnos. La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría tras el consejo de ministros, ha reclamado al president de la Generalitat Artur Mas, que "no haga ninguna otra interpretación del fallo del alto tribunal y se limite a cumplirlo".

El Ministerio de Educación siempre ha alegado que “lo que hace la ley es tratar de paliar un problema que afecta al castellano”, que no se cuida adecuadamente en alguna comunidad, y que no se ha ejercido la misma protección al resto de lenguas cooficiales del Estado porque de su cuidado “ya se ocupan las comunidades autónomas”. Aunque parezca de otra época, volvemos a aquello que el pintor Francisco de Goya dio a entender con su cuadro “La letra con sangre entra”, refiriéndose a un tipo de educación autoritaria, en la cual se creía que a base de golpes y castigos, se imponía la enseñanza más adecuada para el bien común de todos. Algo hemos cambiado desde 1780, aunque en el ideario seguimos como siempre. No se puede entender que el departamento que dirige José Ignacio Wert sostenga que no se privilegia una lengua (el castellano) sobre otras, sino que lo que hace el Gobierno es no poner el acento en proteger a las otras, cuando bajo su criterio único y unidireccional elabora una ley (contra unas lenguas cooficiales) y si no le parece suficiente, utiliza todas las argucias alégales de las que dispone el Estado como el TS, para imponerla de forma autoritaria. Esa resolución a favor de una ley, sobre algo que ya estaba normalizado y la vuelta al pasado, hace reflexionar si España realmente está en el siglo XXI, o si tan siquiera alguna vez ha estado.

Imposar la llengua de l’imperi


Queda clar que l’enèsim incident polític del Ministre Wert contra la llengua catalana, i particularment, contra la immersió lingüística, és un intent descarat d’imposar –per terra mar i aire- la llengua de l’imperi a casa nostra.

L’objectiu és ben clar: volen exterminar la immersió lingüística, per tal de trencar la cohesió social de Catalunya. Pretenen utilitzar la justícia, com a arma política llancívola, per imposar unes prerrogatives supercentralistes. I això és un gravíssim intent de dinamitar la democràcia De fet, el govern espanyol i els partits unionistes/assimilacionistes voldrien anar més enllà; és a dir, el hi agradaria anihilar completament el procés de normalització lingüística de Catalunya –iniciat, amb moltes dificultats, ja en temps de la Generalitat provisional de Josep Tarradellas- . Es volen carregar un model d’èxit a casa nostra i canviar-lo per quelcom molt vell i molt imperialista: la substitució lingüística.


Tant el PP com C/S ens volen tornar a imposar una política lingüística, teledirigida des de l’altiplà madrileny, en què el català resti, exclusivament, reclòs dintre del nucli familiar. En aquest sentit, cal recordar -més que mai- que la llengua és un element indispensable de la política social.

Ciudadanos té un paper clau



El fet que, tot just després del 9-N i de la negativa de Junqueras i Fernández a una llista de país, el president Mas decidís posar el procés al congelador ha estat nefast per al manteniment de l’embranzida dins el bloc sobiranista. Deu mesos perduts per retornar, exactament, al mateix punt on podíem haver arribat per votar plens d’energia a finals del 2014. Està clar. Si volem mirar-nos-ho, però, en sentit positiu, aquest temps ha servit per certificar l’enfonsament del gran miratge Podemos. A finals de 2014, els de Pablo Iglesias es trobaven en la cresta de la onada. Haver fet les plebiscitàries aleshores hagués suposat que alguns sobiranistes incauts haguessin caigut seduïts (sí, encara, buf!) per l’oferta impossible de reformar Espanya. Ara, ja no: Podemos es reubica com a força incapaç de forçar un canvi real; sense possibilitats de guanyar les eleccions, ha caigut en intenció de vot a paràmetres al voltant del 15%. I la baixada continuarà: si no és per expulsar el bipartidisme, cada dia més, deixarà de tenir atractiu.

L’ensorrament del darrer miratge federal ha estat propiciat, en darrer terme, per l’establishment, amb la seva aposta per l’expansió de Ciudadanos. Per a l’independentisme, la concentració del vot dependentista convençut en la llista d’Albert Rivera és una autèntica benedicció. D’una banda, assegura la inviabilitat del tradicional peixalcovisme català, perquè la crossa del Partido Popular per governar Espanya ja no podrà ser Duran, sinó els diputats de Ciudadanos. De l’altra, a nivell intern català, serveix per remarcar de manera molt accentuada (molt més que si, per exemple, el PSC en retingués l’hegemonia dins l’espai dependentista) el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S. Els votants espanyolistes es concentren davant del perill de victòria independentista. La competència per l’exabrupte i la radicalitat anti-sobiranistes, en competència per un mateix espai amb el Partido Popular, a més, constituirà una ajuda d’enorme valor a l’hora de mobilitzar i fins i tot eixamplar l’espai independentista abans de les eleccions de setembre. L’ascens de Ciutadans és una sort per l’independentisme: de fet anticipa la situació dels primers anys del nou Estat català independent amb un únic partit, cada vegada més residual, representant de la minoria espanyolista que no es resigna.

Una altra oportunitat per iniciar la desconnexió

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

--------------------------------------------------------------------------------

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Mà a mà, la “Justícia” espanyola (oxímoron) i el ministre més ultra del Govern veí ens ha ofert aquesta setmana una nova oportunitat de tastar quin és el futur que ens espera si acceptem la submissió. L’atac per terra, mar i aire contra la immersió lingüística al sistema escolar català intenta blindar una minoria de bloqueig, esberlar la convivència i, sobretot, suposa un atac sense precedents a la nostra capacitat d’autogovern. A través de l’ús espuri i abusiu d’un poder judicial que aplica directrius polítiques, ben aviat, el país perdrà la capacitat de decidir sobre el seu model educatiu. Només hi ha una manera d’evitar-ho i tots sabem quina és. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.



Mas, Artur (president de la Generalitat).
Qui carrega amb l’espoli.
Fins i tot el BBVA, l’entitat que fa espots amb castellers mentre envia al carrer milers de treballadors catalans, ha hagut de reconèixer aquesta setmana que el sistema de finançament en vigor penalitza el nostre país de manera dramàticaen matèries com l’educació o la sanitat públiques i que el problema (principal) no són les prioritats del Govern (d’aquest ni dels tripartits anteriors) sinó la manca de recursos que es deriva d’un repartiment dels recursos de l’Estat concebut amb dos objectiu: escanyar Catalunya i mantenir els interessos patrimonials i econòmics de l’establishment espanyol. A la sessió de control al president, Mas i Junqueras en van fer esment en la seva intervenció. Ben fet: hem de tornar a activar la doble campanya que ha d’explicar el país que farem amb els nostres recursos, però també les conseqüències de romandre a Espanya.

Mejías, Carina(candidata de Ciudadanos a l’Ajuntament de Barcelona).
Demòcrates de tota la vida.
La veterana exdiputada del Partido Popular que fa ara de veu de Ciudadanos a la capital ha demostrat el seu tarannà feixistoide. Parlant en nom de tots els barcelonins, considera que no es poden convocar a la ciutat manifestacions de part, afirmació que portaria a demanar “eradicar” (el terme, literal, és seu) el 99,9% de les manifestacions i actes que s’hi convoquen i que, amb tota legitimitat, van adreçats a qui exactament dona la gana als seus convocants. La concentració del vot autonomista en el “hooliganisme” neolerrouxista és una gran notícia per a l’independentisme: qualsevol persona amb dos dits de front no pot més que posar-se les mans al cap davant manifestacions tan surrealistes. De fet, vista la darrera part de la compareixença, tot semblava indicar que ella mateixa se sabia dins un autèntic jardí.

Piqué, Josep (exministre del Partido Popular).
Res a negociar.
L’home de José María Aznar a Catalunya ha comparegut envoltat dels nacionalistes espanyols Joaquim Coll i Carme Chacón per presentar un curs d’estiu super científic, equànime i moderat que la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (UIMP) organitzarà a Santander del 22 al 24 de juliol, juntament amb l’espanyolíssima Fundació Boscà, sota el títol "Dilemes de la cohesió territorial a Espanya". La seva recepta: que ha de passar el cicle electoral per veure com queden repartides les peces damunt del taulell i que, abans de començar a parlar de res, hem de començar per renunciar a la independència, simplement, perquè a ells els incomoda la nostra aspiració política. Vaja, que ens volen agenollats i que allò que en democràcia tot és possible era només un recurs dialèctic per a quan ens sabien minoria.

Roglan, Joaquim (periodista).
Matonisme al servei de l’establishment.
El senyor comte està histèric. Aquesta setmana hem vist als Godó fer una nova passa en la seva degradació moral. No em refereixo a l’eloqüent imatge de centenars de diaris, en bona part finançats amb diner públic, encara relligats, llançats tal qual a un contenidor. No. Parlem de l’espectacle lamentable, al detritus d’un article amb pseudo-arguments “ad hominem”, farcit d’insults i menyspreu, encarregat a un fidel procurador com si visquéssim en temps de vassallatge feudal. De pinxo de barri. El delicte de l’afectada, l’Empar Moliner, haver gosat fer sàtira del diari arran de l’escandalosa presentació de la darrera enquesta comtal. Arribats al punt repulsiu al qual han situat “La Vanguardia”, construir un país millor inclou també ignorar fins a la ruïna definitiva un diari que constitueix un autèntic insult a la decència. Uns quants ja no el volem, és literal, ni que ens el regalin.

Santamaría, Sergio (parlamentari del PP a Catalunya).
Gent per civilitzar.
Els darrers dies de precampanya hem presenciat una patètica recrudescència dels comportaments més obertament xenòfobs de la dreta espanyolista al nostre país. Des del candidat popular a Salt parlant de zones del nostre país que ja pertanyen a una altra civilització, criminalitzant globalment a tot aquell que no pensi i no senti com ell (sigui català, magribí, xinès o sudamericà), a una candidata del mateix partit a l’Arboç parlant a les xarxes socials del fet d’una parella interracial com quelcom del que cal avergonyir-se. Lamentablement, cal esperar que aquest recurs populista, consistent a atacar els qui són diferents aprofitant la inseguretat i el patiment de la gent del carrer, tindrà un predicament excessiu aquests dies. Un nou país com el que volem construir ha d’integrar qui vulgui i, alhora, fer un cordó sanitari i desmuntar d’arrel els “arguments” dels energúmens.

Wert, José Ignacio (ministre espanyol d’Educació i Cultura).
La darrera agressió.
L’atac sense treva del Govern espanyol contra el model educatiu, valgui la redundància, té l’extraordinari valor de la pedagogia més efectiva. Ens assenyala la porta de sortida d’aquesta Espanya excloent amb una claredat que només poden negar raons sentimentals. Diu a les clares que romandre-hi condueix directament a la nostra desaparició com a comunitat nacional, amb els nostres valors, la nostra cultura i la nostra llengua. Hem de parlar claríssim a tothom del que suposa quedar-nos a Espanya en tots els ordres. El ministre Wert ens ajuda a explicar que acceptar la submissió significa haver d’acceptar una fuetada terrible de l’extrema dreta cada vegada que, alternativament, accedeixi al poder. Per a nosaltres és un autèntic suïcidi. És ben igual quines siguin les majories i els consensos socials a Catalunya sobre cap matèria: seguir depenent de Madrid significa garantir-nos una agressió periòdica. Fins que ens matin.

Barcelona i els amics d'Aznar

"És entendridor de veure el nivell de crispació que el debat municipal ha assolit a la ciutat"

Enric Vila

És entendridor de veure el nivell de crispació que el debat municipal ha assolit a Barcelona. Quan un es mira les enquestes de satisfacció dels barcelonins dels últims anys resulta sorprenent que l'alcalde Trias pugui arribar a ésser descavalcat per un discurs que qualifica el seu govern de mafiós, entre d'altres amables adjectius. El mateix passa quan es ressegueix la política d'inversions per barris, i quan es repassa el currículum de pactes de l'alcalde amb d'altres formacions polítiques. Això per no parlar del bon paper que Barcelona fa en els índexs de desenvolupament urbà que s'han realitzat al món, els últims anys.

Diuen que la ciutat s'ha venut al turisme i al capitalisme descarnat però el model turistic i capitalista que tenim és el mateix que van desenvolupar els governs d’esquerra durant tres dècades. En aquells governs hi havia representats tots els amics i simpatitzants dels grups que ara ataquen Trias com si fos el dimoni escuat. La politica d'habitatge de Barcelona, per exemple, durant molts anys la va portar Iniciativa. Pel que fa al turisme, veient l'evolució dels últims anys, hom diria que el que realment molesta és que els visitants de Barcelona cada cop vagin més ben vestits i comprin en botigues més cares.

Barcelona s'ha convertit en un camp de batalla perquè va millor que mai. Sempre que la capital de Catalunya agafa força entra en conflicte amb Madrid i posa en perill la unitat d'Espanya. És una constant històrica. Ho sabia aquell general que, quan va arribar a la ciutat, el gener de 1939, va preguntar: "quien ha permitido esto?". I ho sabien els militars del segle XIX que es van oposar a tirar a terra les muralles -amb Espartero al capdavant, dient que calia bombardejar la ciutat cada mig segle. També ho sabia Porcioles, l'alcalde franquista que va salvar Barcelona de ser destruïda, a canvi de no recatalanitzar-la, i que abans de la guerra civil havia escrit:

"L'onze de setembre de 1714 no es una data gloriosa per a Catalunya i es prodigaren, sí, per part dels ciutadans de la noble Barcelona, actes veritablement heroics. Els hi mancava, però, a aquells braus catalans, la consciencia nacional, la voluntat decisiva dels avantpassats, perquè la seva obra es pogués veure coronada amb la victòria. En perdre la nostra pàtria definitivament les seves llibertats i en veure's completament anorreada, vençuda i humiliada, sentí l'enyorança de la seva personalitat pròpia i la vergonya d'un poble que havia jugat un tan gran paper en el concert mundial es veiés subjecte a un Estat que l'odiava "

Seguint l'exemple porciolista, Pasqual Maragall va creure que podria projectar Barcelona al món evitant el conflicte amb Espanya i al final es va trobar ell mateix embolicat amb la senyera per defensar quatre coses bàsiques. Potser cal recordar que el merder que tenim ara ve, en bona part, de l'obsessió d'Aznar per tancar el debat autònomic i convertir Madrid en el Pequín del món hispànic. Davant d'aquella política, Maragall va protestar amb un article en El País denunciant que “Madrid se va”. Trias va optar per abraçar l'independentisme amb tebiesa i mantenir un perfil baix. Ara es troba que la seva gestió no llueix prou i que, a través de l'Ada Colau, l'Estat sembla decidit a fer bona l'amenaça de l'Aznar que abans es trencarà Catalunya que no pas Espanya.

Barcelona genera el 30 per cent del PIB de Catalunya i ocupa el 34 per cent dels seus treballadors. Si Barcelona creix, tots els habitants de l'àrea metropolitana i de la resta de Catalunya se'n beneficien. No només això, si Barcelona continua guanyant múscul econòmic i projecció al món, com aquests últims anys, les reivindicacions sobre el port i l'aeroport, ara en mans de Madrid, guanyaran força. Una altra cosa que passarà és que Tolosa i Perpinyà miraran cap a Catalunya més del que ja hi miren ara. Com que l’Ajuntament de Barcelona és de les poques institucions que han passat la crisi sense endeutar-se –i alguna cosa hi deu haver tingut a veure l’actual alcalde-, la ciutat és un reforç per a la sobirania catalana.

Per tant, qui està interessat a introduir les baixes passions en el debat polític sobre Barcelona? Per què una candidata que es presenta amb una llista plena de veterans d'Iniciativa, un partit vinculat a empreses com Agbar, està fent ombra a la CUP? Alguns candidats s'haurien de preguntar si la seva preocupació és la qualitat de vida de Nou Barris o la unitat Espanya, i deixar de fer el joc a l'Aznar. Els qui intenten substituir les bones idees pel ressentiment social haurien de pensar que, a la llarga, ells també hi perderan.

Madrid votaria Ada Colau

"L’aparent confusió nacional de la llista de la candidata de BCN en Comú no permet situar-la en la categoria del separatisme"

Vicent Sanchis

Madrid votaria Ada Colau. I Madrid és ací sinècdoque. És a dir, la part pel tot. El Madrid dels poders de l’Estat, no el Madrid popular, que vés a saber què, votaria la candidata de Barcelona en Comú. Per què?

En primer lloc, perquè l’aparent confusió nacional de la llista d’Ada Colau no permet situar-la en la categoria del separatisme. Per molt que la candidata de Barcelona en Comú s’hagi proclamat partidària del doble sí, la llista que integra agrupa sensibilitats contradictòries. Des de la potent Iniciativa –ànima de l’artefacte– fins a la comparsa de Procés Constituent. Convé recordar-ho una vegada més. Si CiU i Esquerra no han portat al ple en tot el mandat municipal la proposta d’adherir-se a l’Agrupació de Municipis per la Independència, és perquè Iniciativa els va alertar que hi votaria en contra. L’aritmètica ho ha impedit. L’aritmètica ecosocialista.

Barcelona en Comú, doncs, és considerada com una trava en el procés sobiranista. Els poders de l’Estat interpretarien una victòria d’Ada Colau com una derrota per a l’independentisme. Algú en pot dubtar? La capital de Catalunya és una pedra angular en el camí cap a la independència. Per això cal convertir-la en una pedra a la sabata.

En segon lloc, els poders de l’Estat votarien Barcelona en Comú per accelerar l’hegemonia de Madrid. Això pretenen l’AVE i l’aeroport de Barajas. Això ha pretès sempre l’Estat. Des de Felip II. Barcelona ha fet tant com a pogut per impedir-ne la supeditació. Això vol dir per mantenir-se com a capital financera i empresarial. Contra l’Ibex 35. En la bugada contra l’Estat han anat perdent-se llençols. Què és ara mateix la Borsa de Barcelona? Una bosseta buida.

La victòria d’una candidatura que consideri l’economia de mercat l’enemic facilitaria la feina. Amb tot el plaer del món el nou ajuntament de Madrid atrauria els certàmens, els congressos i les fires que un poder municipal barceloní d’extrema economia social rebutjaria o espantaria. Barcelona es convertiria en un altre referent. Molts poden considerar-lo més còmode, més cordial, més humà. Ja ho veuríem. Menys ingressos sempre acaben equivalent a menys despeses. També socials. En tot cas, a Madrid brindarien amb sidra si la intenció “alternativa” guanyés a Barcelona.

La portada –falsa?- de l’Abc que saludava amb eufòria les enquestes que donen l’alcaldia a Ada Colau pot arribar a ser realitat. Madrid, el Madrid de l’Abc, el Madrid de la casta, agradi o no, votaria Barcelona en Comú.

L'odi al catalufo

"Un dels àmbits més productius de la sempre admirable llengua castellana és en el de la generació de termes despectius per referir-se als catalans"

Salvador Cot

Un dels àmbits més productius de la sempre admirable llengua castellana és en el de la generació de termes despectius per referir-se als catalans. Tradicionalment el més usat ha estat el de "polaco", d'etimologia incerta però clara intenció insultant. "Polaco" és la persona i ho és també l'idioma, en una amalgama que inclou qualsevol tret que s'identifiqui des de la catalanitat. Però les llengües són especialment actives quan ho necessiten i al clàssic "polacos" s'hi han anat afegint molts altres adjectius i substantius, sempre amb la intenció d'insultar els catalans o el seu idioma i cultura. Darrerament se n'ha generat una gran varietat -sempre amb la mateixa arrel- com ara "catalibán", "catalanazi", "catalerdo" o "catalino". I el més de moda: "catalufo", amb derivats que intenten incrementar encara més la càrrega insultant del tipus "cagalufo" i "cacalufo".

Tanta creativitat no és més que una expressió òbvia de la catalanofòbia popular espanyola, semblant als acudits de catalans que s'escolten als bars. Per això s'han fet alguns intents de circumscriure tots aquests insults als catalans independentistes, per tal d'alleugerir-ne la càrrega etnicista. Pío Moa, per exemple, ho intenta -sense dissimular gaire l'odi de fons- en aquest article.

Però la base supremacista i xenòfoba d'aquests termes no és fàcilment delimitable. Per això tan "catalufo" és un activista de l'ANC com un espanyol/espanyol que hagi comès la gosadia de simpatitzar amb el FC Barcelona. La pressió és genèrica, ni tan sols té res a veure amb una determinada actitud política.

Fins aquí, un etnicisme catalanòfob que ve de lluny i que, en general, s'ha respost amb el recurs de l'humor, com demostren sàtires tan populars com Polònia o Crackòvia. És cert que també hi ha catalans que insulten els "catalufos", però això ja és una afecció que es manifesta en individus aïllats i entra en l'àmbit de la psiquiatria.

11 de maig: 'Fa un temps Rajoy es fotia de Cameron'

VICENÇ VILLATORO | 10/05/2015 19:19

Segueix-me

Era el moment en què el líder conservador britànic acceptava i feia seva, invocant estrictament la lògica democràtica, no les lleis ni la història, la realització d’un referèndum d’autodeterminació a Escòcia. Devia pensar, llavors, Rajoy, quan se’n reia, que el jove polític anglès s’estava ficant de peus a la galleda i que tot plegat acabaria per a Cameron com el rosari de l’aurora: amb la possibilitat de perdre Escòcia i amb el càstig de la societat britànica que li faria perdre les següents eleccions. En canvi, ell, Rajoy, amb la seva política de doctor No, immobilista i sorda, mantindria Catalunya i obtindria l’aplaudiment unànime de la societat espanyola, amb els corresponents rèdits electorals. Doncs ha passat el temps i resulta que Cameron ha aconseguit mantenir de moment Escòcia a la Gran Bretanya d’una manera més sòlida que Rajoy -amb la solidesa que dóna haver-ho guanyat a les urnes- i no tan sols conserva els resultats electorals, sinó que els millora. Certament, a Cameron no l’ha votat ningú a Escòcia. Tampoc no el votaven. Però ara han deixat de votar els seus rivals laboristes. Ara és Cameron qui pot riure. Els resultats de la seva via són molt superiors als de la de Rajoy.

Oblides els crims franquistes, i mira què passa

CARLES CAPDEVILA | 13/05/2015 22:05

Segueix-me

EL DRAMA NO ÉS que molts espanyols ignorin els crims del franquisme i el seu intent de genocidi cultural a Catalunya. El drama és que ignorant-ho pots arribar a ser ministre. El drama és que ignorant-ho pots arribar a ser ministre d’Educació. No dedicaré més d’una línia, aquesta, a especular sobre si és ignorància real o fingida, perquè en tot cas el que hi ha és molta mala fe, i un desvergonyiment total.

Però tornem al drama. La Transició va optar per mirar endavant i no enrere, els crims franquistes van quedar oblidats. Oblides els crims franquistes, i mira què passa quaranta anys després. Fa trenta anys, trenta, que Francesc Ferrer i Gironès va popularitzar, gràcies al compendi La persecució política de la llengua catalana, la tenacitat amb què en els darrers tres segles s’ha intentat eliminar el català, amb exemples esfereïdors del franquisme. Josep Benet havia escrit el 1973 L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, reeditat després de la seva mort. Si avui Benet o Ferrer i Gironès aixequessin el cap i sentissin el ministre Wert tindrien una decepció doble. La de la nàusea que provoca sentir aquestes barbaritats i entendre que la ignorància malintencionada s’assumeix com a arma electoral legítima. I la sensació que perdura l’oblit per sobre de la memòria. Que malgrat la seva bona feina, la Transició va ser un pacte que deixa el franquisme campant amb alegria i sense complexos. Toca, doncs, recuperar els seus llibres i explicar-los als nostres fills. Que no s’oblidi el que ha costat arribar fins aquí. Que no se’ls permeti fer comparacions indignes. Que la memòria i dignitat vencin la ignorància i la mala fe.

Wert i les raons per a la independència

ANTONI BASSAS | 14/05/2015 18:13

Segueix-me

Wert no és ni original. A la portada de l’Abc del 12 de setembre del 1993 titulaven, sota un primer pla de Jordi Pujol: “Igual que Franco però al revés, persecució del castellà a Catalunya”. La dreta espanyola no havia paït que Felipe González tornés a guanyar les eleccions i va optar per tirar coces contra el suport de CiU als socialistes per fer-lo caure. Ara, en comptes de valorar la manera com Catalunya va superar la humiliació lingüística del franquisme salvaguardant la cohesió social, el PP afirma que un règim criminal com la dictadura és comparable al model escolar pactat i conservat en democràcia. Ja es comprèn que un partit fundat per un ministre de Franco serà difícil veure’l condemnar el franquisme, però és indecent que ens hi compari.

Keepcalmisme XXL, però tota la fermesa

CARLES CAPDEVILA | 14/05/2015 19:14

Segueix-me

ÉS EVIDENT QUE hi ha una estratègia calculada. Que no és casualitat. I l’acumulació en plena campanya és molt delatora. Fernández Díaz menystenint els Mossos, en lloc de demanar disculpes, i dimissions, pel fet gravíssim que dos policies nacionals delatessin la policia catalana davant de presumptes jihadistes. Wert equiparant la immersió amb l’intent de genocidi del franquisme, i mentint al Congrés negant un document que l’àudio obtingut per l’ARA confirma. No parlem de coses menors, són la lluita antiterrorista i el franquisme, utilitzats de manera frívola, banal, irresponsable. I per part de dos ministres. Són fets tan greus que costa parlar de la Junta Electoral prohibint estelades, o de l’intent de fer retornar els toros. Però tot és a la mateixa estratègia. I no és altra que fomentar la divisió, la crispació. L’enfrontament. Guerra bruta.

La gràcia d’endevinar estratègies tan barroeres és que convé contraatacar-les amb intel·ligència. En primer lloc, activant l’alerta Keep Calm XXL, la de les grans ocasions. La que no surt de natural, la que requereix concentrar-nos en la respiració, comptar fins a vint en lloc de fer-ho fins a deu, la que demana maduresa, visió de futur, control emocional. Perquè no és en cap fang on avançarem. Perquè cada atac d’aquests convenç de la necessitat de nous horitzons, i per tant el màxim d’energia l’hem de dedicar a construir-los. Aquesta boira tòxica de calúmnies i traves i provocacions no mereix més atenció que la de sortir-ne, posar llums antiboira, i continuar endavant, que és el premi pel keepcalmisme. Això sí, la calma i el somriure esperançat són ben compatibles amb tota la fermesa.

Sabotatge policial a l’operació antijihadista dels Mossos La interferència en l’actuació al Raval De l’any 2004

S. BARROSO / A. GARCIA MORERA | Barcelona | 15/05/2015 00:00

¿Operació d’estat o extravagància irresponsable de dos agents enrabiats perquè un altre cos els fa la competència en una àrea que consideren que no els pertoca? No queda clar i serà difícil aclarir-ho, perquè ni el mateix conseller d’Interior s’atreveix a posicionar-se en aquesta disjuntiva i el jutge no sembla disposat a investigar-ho més. Però el fet és que els Mossos d’Esquadra han denunciat a l’Audiència Nacional que dos agents de la Policia Nacional van alertar al novembre els membres de la cèl·lula jihadista que la policia catalana estava investigant. Segons la conselleria d’Interior, aquesta “interferència” va posar en risc “l’operació i els que hi treballaven”.

Després que s’hagi aixecat el secret de sumari del cas, ahir va transcendir el conflicte obert entre els Mossos i el cos estatal i es va desencadenar una guerra de declaracions. Fonts de la Policia Nacional van negar rotundament que la xivatada s’arribés a produir i el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va parlar de “baixesa” i de falta de “sentit d’estat” des del Níger, on és de viatge. Tot i així, Espadaler va mantenir l’acusació en una roda de premsa que va fer amb el director dels Mossos, Albert Batlle.

“Tenim indicis clars que s’ha produït aquesta interferència i és un fet extremadament greu”, va dir el conseller. A l’hora de buscar la possible explicació als fets inèdits que estava explicant, va evitar l’opció més dura, la de presentar-los com una operació més o menys orquestrada o tolerada per la cúpula de la Policia Nacional o fins i tot pel ministeri. En lloc d’això, va atribuir la xivatada a “membres” concrets de la Policia Nacional i “no pas al cos”.

Espadaler va voler evitar el xoc amb l’Estat i va subratllar en diversos moments de la roda de premsa que el cas no és “un enfrontament entre cossos policials”. També va dir que ni tan sols s’han demanat explicacions al ministeri de l’Interior i va mostrar la seva confiança en la investigació judicial. Espadaler sí que va lamentar el fet que al ministre “sembla que li sap greu que el cos dels Mossos d’Esquadra sigui eficient” en la lluita antiterrorista.

L’origen de la polèmica és en les sospites que els agents dels Mossos d’Esquadra van començar a tenir al novembre. Els investigadors que feien les escoltes autoritzades pel jutge Santiago Pedraz als suposats membres de la cèl·lula jihadista que la policia va vigilar durant més d’un any van detectar, en les converses enregistrades, diàlegs que van posar-los en guàrdia. Fins que van entendre que membres de la Policia Nacional havien fet arribar als sospitosos que els Mossos d’Esquadra els estaven vigilant i investigant. De fet, no tan sols els escoltaven les converses i els feien seguiments per gravar-los i obtenir proves dels suposats delictes comesos, sinó que tenien un agent infiltrat al grup. La posició d’aquest agent era la més arriscada, i el fet de descobrir que hi havia hagut una filtració d’informació va obligar els responsables del cos a plantejar-se de retirar-lo del cas. Tanmateix, la missió va continuar i a poc a poc les coses es van anar calmant, cosa que va permetre als Mossos continuar la investigació fins a fer les detencions a l’abril.

El moment de màxima tensió va ser quan la cèl·lula va rebre la informació i va començar a fer moviments per prendre precaucions. Les alarmes van saltar perquè tres dels presumptes membres del grup van marxar del país al desembre, però van ser localitzats i enxampats a Bulgària, quan anaven cap a Síria, suposadament amb la intenció d’incorporar-se a l’Estat Islàmic. Per a aquella operació, els Mossos van rebre l’ajuda de la CIA i fins i tot del CNI -que depèn del ministeri de la Presidència, no del d’Interior-, però les coses anaven molt pitjor en la relació amb la Policia Nacional.

Quan els Mossos van arribar a tenir prou detalls per denunciar el cas davant del jutge que dirigia la investigació i identificar els agents de la Policia Nacional que hi podien estar implicats, es va portar el cas a l’Audiència Nacional. El jutge Pedraz va estudiar el primer informe que va portar-li la policia catalana sobre la possible irregularitat detectada i va cridar els dos agents presumptament relacionats amb els fets. Va arribar a obrir una peça separada del sumari per instruir aquesta part de la investigació, que podia ser un delicte de revelació de secrets. Però al mes de febrer aquesta peça separada es va acabar arxivant.

Els Mossos d’Esquadra van continuar investigant la cèl·lula fins que van tenir prou elements i proves per plantejar el final de l’operació i detenir els sospitosos, sempre sota la supervisió del jutge i amb el suport de la Fiscalia. El dia de les detencions, el ministre Jorge Fernández Díaz va substituir les felicitacions dels polítics als cossos policials, habituals en aquests casos, per unes declaracions molt agres en què vinculava el sobiranisme amb un suposat interès de la Generalitat per potenciar la immigració d’origen musulmà -en lloc de la llatinoamericana- i ho lligava a l’auge de l’islamisme radical a Catalunya, carregant les tintes contra la relació de la fundació Nous Catalans, de CDC, amb entitats musulmanes.

En aquell moment no va transcendir, però Fernández Díaz ja sabia que els Mossos havien denunciat dos agents de la Policia Nacional per la deslleialtat institucional i professional que havien descobert. De fet, la denúncia ja havia sigut arxivada pel jutge Santiago Pedraz, però quan els Mossos d’Esquadra van tenir la informació complementària que els van proporcionar les declaracions d’alguns dels detinguts, que haurien donat dades sobre la xivatada, van enviar una ampliació de la denúncia al magistrat.

Quan ahir va esclatar públicament el cas de la “interferència” denunciada i la tensió generada, la Fiscalia de l’Audiència Nacional va fer saber a l’agència Efe que investigaria el cas. Però no es referia a reobrir la investigació per la possible xivatada, sinó que vol investigar i perseguir la “filtració”, perquè l’informe de denúncia dels Mossos conté “afirmacions gratuïtes i perjudicials” contra la Policia Nacional.

No és la primera vegada que la Policia Nacional té conflictes amb els Mossos per una operació antiterrorista. El setembre del 2004, la policia catalana va detenir un grup de pakistanesos al Raval. Agents de la Policia Nacional van anar a veure el jutge d’aquell cas, Ismael Moreno, per dir-li que la investigació no se sostenia i que el confident en què basaven el cas s’inventava coses. Paral·lelament, el confident es va anar a queixar als Mossos que agents de la policia estatal l’havien pressionant perquè canviés de bàndol amenaçant-lo de fer-li retirar el permís de residència.

Fernández Díaz adverteix els mossos i la Generalitat: 'Això que han fet tindrà conseqüències'

14.05.2015 20:34

El ministre d'Interior espanyol, Jorge Fernàndez Díaz, ha parlat de l'acusació dels mossos d'esquadra a la policia espanyola per haver avisat uns gihadistes que eren investigats per la policia catalana. Fernàndez Díaz ha dit: 'La lluita antiterrorista i la política antiterrorista han de ser d'estat i no es poden deixar en mans dels que no tenen el més mínim sentit d'estat.' Aquesta ha estat la resposta del ministre espanyol quan li han demanat si la policia espanyola havia avisat els gihadistes. Més tard ha advertit els mossos d'esquadra i la Generalitat de Catalunya que la seva denúncia contra la policia espanyola tindria conseqüències en el futur'.

L'Audiència espanyola ha decidit d'arxivar una peça separada de la denúncia dels mossos d'esquadra contra un grup d'agents de la policia espanyola de Sabadell, que sembla que van alertar un presumpte grup gihadista que era investigat pels mossos. Aquesta denúncia s'ha sabut ara que el jutge Santiago Pedraz ha arxivat la causa, després d'haver encausat uns quants policies espanyols.

El conseller Ramon Espadaler ha dit que no era pas cap 'brega entre cossos policíacs', sinó 'una actuació delictiva per part d'uns individus concrets'. 'Són fets molt greus. Tenim plena confiança en l'autoritat judicial que és la que ha d'acabar escatint aquests fets.'

Espadaler ha afegit: 'L'arxivament de la peça separada va ser el mes de febrer i hem aportat noves informacions i indicis fefaents que avalen la interferència que va fer perillar l'operació i la investigació dels mossos. Era una operació que fèiem sota tutela de l'Audiència espanyola i vam fer saber els indicis que teníem de la interferència. Són indicis de naturalesa diversa. Alguns membres del cos de policia espanyola van fer saber a la cèl·lula que els mossos els investigaven.'

A més, Espadaler ha explicat que aquell avís va canviar la manera de procedir i d'actuar dels membres de la cèl·lula: 'Els membres que se'n van anar van tenir coneixement de la nostra investigació abans d'emprendre el viatge. No ens vam posar en contacte amb la policia espanyola ni amb el ministre d'Interior perquè en matèria de seguretat antiterrorista tenim relació amb l'Audiència espanyola. I és a l'Audiència que hem d'informar. Això és el que vam fer el novembre de l'any passat.'

Com va anar?

Segons que recull Economia Digital, la brigada d'informació dels Mossos d'Esquadra va començar fa més d'un any una investigació sobre un presumpte grup d'islamistes radicals que operaven entre Sabadell i Terrassa. En va informar Santiago Pedraz, jutge central d'instrucció número 1 de l'Audiència espanyola. En la investigació, van arribar a identificar un total de dotze suposats gihadistes, preparats per a ser enviats a Síria. Però el curs de la recerca va fer un tomb quan els mossos van sospitar que un grup d'agents de la policia espanyola de Sabadell havien alertat els sospitosos.

De resultes d'això, la policia catalana va presentar una denúncia al jutge Santiago Pedraz, que va obrir una investigació a banda. Fins i tot va arribar a encausar alguns policies per motius que encara no s'han fet públics, però ara, finalment, ha decidit d'arxivar la causa.

Clima de desconfiança

La relació entre els mossos d'esquadra i la policia espanyola no s'ha pas deteriorat de poc. Fa un mes, els mossos van desarticular una presumpta cèl·lula gihadista al Vallès Occidental i a Barcelona, que presumptament tenia relació directa amb Estat Islàmic. Doncs poc després d'aquella important operació el comissari en cap dels mossos, Josep Lluís Trapero, va denunciar que la policia espanyola no compartia amb ells la informació que enviaven els serveis d'intel·ligència estrangers i que afectava la seguretat de Catalunya.

Segon Trapero, aquesta actitud dificulta la feina operativa de la policia catalana i en trepitja les competències, no únicament en la lluita contra el gihadisme, sinó també en més àmbits.

Algú que ens vol mal«I si el 27-S guanya el "no", qui n'assumeix les conseqüències? Qui se'n fa càrrec, del país que queda? Qui se'n fa càrrec?»

Eduard Voltas | Actualitzat el 15/05/2015 a les 00:02h

Aquesta setmana hem viscut un salt qualitatiu de les agressions de l'Estat i he pensat molt en un article d'en Jordi Graupera de fa molts mesos. Parlava de la necessitat de fer-te responsable del teu sí o del teu no a la independència. De prendre't molt seriosament l'assumpte i ser conscient de les conseqüències per al país del teu vot. I assumir-les, com se suposa que ha de fer un adult amb tos els seus actes.

Les apocalítiques conseqüències del "sí" ja ens les expliquen per terra, mar i aire, i em fa l'efecte que els independentistes (els líders i els ciutadans anònims) estan encantats d'assumir les dificultats que tindran al davant en cas de victòria. Els plans de contingència estan escrits en els informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional, el Govern ha nomenat un comissionat que treballa per posar en marxa aquests plans de contingència l'endemà d'una hipotètica victòria a les urnes, i en general l'actitud del moviment sobiranista organitzat és de plena consciència de la magnitud del repte. Hi ha desig indissimulat d'afrontar les dificultats del "sí": negociar un divorci civilitzat, assolir el reconeixement internacional, superar la fase de transició al nou estat amb els mínims danys possibles.

I si el 27-S guanya el "no", qui n'assumeix les conseqüències? Qui se'n fa càrrec, del país que queda? Qui se'n fa càrrec, d'una autonomia intervinguda financerament, d'un sistema educatiu intervingut judicialment, d'un Estatut intervingut políticament? Qui i com respondrà les agressions d'un Estat hostil amb moltes ganes de passar comptes? Quina és la proposta dels nostres autonomistes i federalistes en aquest escenari? Tenen pla de contingència? L'han pensat, l'han escrit? Què faran l'endemà del No? Quin és el pla? Creuar els dits i esperar que guanyi Podemos? Promoure una reforma constitucional per a la qual calen 3/5 parts del Congrés de Diputats i que per tant no es pot fer sense el concurs del PP  de Wert, del PSOE de Susana Díaz i del Ciutadans del petit Lerroux Albert Rivera? Tenen un full de ruta acordat, com sí que han fet l'esforç de tenir els sobiranistes? Com s'ho faran, perquè l'autogovern no quedi definitivament arrasat?

En un altre article també de fa mesos, en Rafel Nadal plantejava un pacte de lleialtat mútua entre federalistes i independentistes, de manera que qui acabi resultant perdedor es posi sincerament a disposició de l'altre bloc perquè, diu Nadal amb raó, ni amb victòria del "sí" ni amb victòria del "no" Catalunya no se'n sortirà si l'endemà no va molt unida. També hi he pensat molt aquesta setmana. Molt. Perquè a l'altre costat no hi tenim un adversari polític normal: hi tenim algú que ens vol mal.

Jo volia el Reial Madrid, sens dubte

IU FORN | 14/05/2015 18:24

La Catalunya blaugrana torna a estar dividida. I no entre laportistes i rosellistes, o nuñistes i cruyffistes (que, de fet, vindria a ser la mateixa divisió històrica). Aquest cop és entre els que volien el Madrid a la final de la Champions i els que preferien la Juve. Més enllà d’arguments futbolístics, el debat de fons torna a ser la pugna entre les dues Catalunyes: l’antiga i la nova. L’antiga, la que no vol ni sentir parlar dels blancs a Berlín per allò de “I si perdem?” És la Catalunya que ve de la derrota. Conformista i conservadora. La de l’“Ai, nen, no t’hi fiquis, vols dir?” La que té una oportunitat al davant dels seus nassos i, en comptes d’afrontar-la amb totes les conseqüències, s’arronsa. És la Catalunya que té a la nevera de la botiga un tros de formatge manxego florit, però no el retira per si pot vendre’l. I, mentrestant, a la cambra frigorífica se li podreix un formatge sencer sense obrir, amb la qual cosa acabarem llençant-los tots dos sense haver venut res. Possiblement la Catalunya antiga és així perquè ha rebut molt i moltes vegades i està escamada, però així no anem enlloc. I, a l’altra banda, la nova Catalunya. La que diu: “Volem el Madrid, tu! Som-hi! Els guanyem i ens traiem de sobre ja i d’una santa vegada el pes de la història. I si perdem, doncs continuarem endavant i un altre cop ho farem millor”.

I aquesta dualitat és tant del nostre ADN que és aplicable més enllà del futbol. Mig país amb la por de l’“ai, ai, ai” enfrontat a l’altre mig país que somia en el que aconseguirem si guanyem. I fins que no guanyem els segons, no fotrem res. O tampoc, però ho haurem intentat.

Wert i la gent a qui no li agrada que es parli, s'escrigui o es pensi. L'editorial d'Antoni Bassas

Antoni Bassas | 15/05/2015 15:24

Segueix-me

Vídeo

Com que aquesta campanya electoral és decisiva, perquè els grans partits poden perdre molt poder i hi ha molts indecisos, l’actualitat política se’ns acumula, estrident, plena d’escàndols i polèmiques, algunes d’interessades i altres d’aparentment casuals:  els Mossos van explicar al jutge que dos agents de la Policia Nacional van avisar uns jihadistes que la policia catalana els estava vigilant. Resulta que un agent dels Mossos que infiltrat a la cèl·lula antiterrorista just en la reunió en què els va arribar la xivatada policial. La notícia s’ha sabut perquè el jutge que s’ocupa del cas ha anunciat que estudiarà aquesta informació. El ministre Fernández Díaz, de qui només hauríem d’esperar la seva dimissió per tanta utilització partidista dels cossos policials sota el seu govern, va dir que l’actuació de la Generalitat, o sigui, el mosso anant al jutge a explicar la xivatada, tindrà conseqüències. És greu, perquè el ministre, el conseller i les policies al seu càrrec, tots, són al mateix bàndol. Som al mateix bàndol i el mínim que es pot demanar a la policia que paguem amb els nostres impostos és que identifiqui correctament qui és l’adversari. En la lluita antiterrorista no hi ha policia catalana o espanyola. Hi ha policia.

Aquest incident greu arriba quan encara no s’ha apagat el ressò de Wert comparant l’actual situació escolar del castellà a Catalunya amb la situació de català en el franquisme. Wert no és ni original. A la portada de l’‘Abc’ del 12 de setembre del 1993 ja titulaven: “Igual que Franco, però al revés: persecución del castellano en Cataluña”. En comptes de valorar la manera com Catalunya ha superat la humiliació lingüística del franquisme salvaguardant la cohesió social, el ministre s’atreveix a comparar un règim criminal com la dictadura amb un model d’ensenyament pactat i conservat majoritàriament en un Parlament democràtic. Ja es comprèn que un partit fundat per un ministre de Franco no condemnarà el franquisme, però és indecent que ens hi compari.

I aquí, davant tanta polèmica, és quan cal aturar-se un moment i posar ordre, i entendre que estem davant tres plans diferents de disputa.

La primera disputa és entre partits: som en campanya electoral.

La segona disputa és molt més profunda, de fet, és la mare de totes les disputes: Catalunya viu un procés polític i social per la seva independència i l’estat espanyol s’hi regirarà amb tota la força coercitiva que pugui, que és molta, però no dir tota.

Però no podem perdre de vista que hi ha un tercer pla en disputa, que no és ni de partit ni nacional. Que és cultural, que no ens pertany ni als catalans, ni a cap altre grup nacional en particular, que és el de considerar el respecte a una llengua com una part fonamental del respecte a la persona.

Per això, l’ARA ha volgut recuperar una frase encertadíssima d’Ovidi Montllor: “Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”.

Hem imprès aquesta frase en milers d’adhesius i us els regalarem amb el diari de diumenge. De franc, diumenge, amb l’ARA, trobareu aquest adhesiu.

I com que entenem que la lluita per la llibertat i la cultura no és patrimoni de cap llengua, si aneu aquest cap de setmana a la nostre web, trobareu aquest mateix text en castellà i en anglès perquè us l’imprimiu o el convertiu en fons de pantalla o el compartiu amb gent de tot el món, amb la gent de tot el món que li agrada que es parli, s’escrigui i es pensi.

No faran presoners

17.05.2015 09:55

Encara veiem opcions polítiques que somien un encaix de Catalunya en l'Estat espanyol que sigui còmode per a les dues parts. Parlen de dret a decidir per bastir un estat federal amb competències reconegudes i respectades. Altres prometen “decidir-ho tot” i bastir un nou pacte constitucional en què tots els pobles de l'estat viuran feliços per sempre més. La tossuda realitat, però, s'encarrega dia sí, dia també, de recordar-nos que estem en un procés que no admet matisos. Acabarà amb un nou estat català o amb la derrota i dissolució definitiva de Catalunya dins d'Espanya. L'Estat ha decidit presentar batalla amb les seves armes, i no està disposat a negociar. No acabarem com Escòcia, on la derrota de l'independentisme ha obert la porta a noves transferències de poder cap a Edimburg. L'Estat no farà presoners. Els poders executiu, legislatiu i judicial funcionen a tota màquina per dissoldre Catalunya. Encara recordo els líders catalans celebrant que la llei d'educació de Catalunya “blindava” el sistema d'immersió. Avui és paper mullat. Els directors han d'obeir jutges i ministres espanyols i abstenir-se d'aplicar-la. L'autonomia és paper mullat. El Congrés aprova el retorn dels toros a Catalunya. El Parlament català no té cap poder. Les forces de seguretat espanyoles rebenten una operació antiterrorista dels Mossos, que són una policia de segona. El temps s'esgota. Si no assolim la independència aviat, estem acabats.

Una mala persona

«Senyor ministre Fernández Díaz o té vostè la memòria interessadament fràgil o és vostè un cínic»

Vicent Sanchis | Actualitzat el 18/05/2015 a les 00:02h

Un diari digital de Madrid ha filtrat la notícia que el Departament d’Interior va portar a l’Audiència Nacional una delació inquietant i perillosa. Dos agents de la Policia Nacional haurien alertat els membres del comando jihadista de Sabadell que estaven sent investigant pels Mossos d’Esquadra. A instàncies de la fiscalia, el jutge va ordenar arxivar el cas. La filtració a un diari digital de Madrid ha activat el ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, un dia després d’haver proclamat a Vitòria que “la guàrdia civil no se n’anirà mai del País Basc”.

Visiblement irritat, Fernández Díaz va deixar anar: “La lluita antiterrorista i la política antiterrorista han de ser d’estat i no es poden deixar en mans dels qui no tenen el més mínim sentit d’estat. L’informe dels Mossos conté afirmacions gratuïtes i perjudicials contra la Policia Nacional i valoracions un tant estranyes. S’han traspassat totes les línies que no es poden traspassar. Això demostra la inoperància i la falta de respecte d’uns dirigents que són capaços de jugar amb la lluita antiterrorista per intentar traure’n profit polític”.

“Sentit d’estat”, “afirmacions gratuïtes, perjudicials i valoracions un tant estranyes”, “inoperància i falta de respecte” i “profit polític” són expressions que convé retenir.

Ángel Acebes, ministre d’Interior: “Les forces i els cossos de seguretat de l’Estat i el ministre d’Interior no tenen cap dubte que el responsable d’aquest atemptat és la banda terrorista ETA”. 11 de març de 2004.

Mariano Rajoy, candidat pel PP a la presidència del govern espanyol: “ETA ha posat avui de dol la democràcia espanyola”. 11 de març de 2004.

Ángel Acebes, ministre d’Interior: “No hi ha restes completes de l’explosiu, però és dinamita, i per tant l’habitual de l’organització terrorista ETA. Els cossos de seguretat de l’Estat treballen amb la línia prioritària d’ETA, però cal investigar totes les línies i per això he ordenat que s’hi obri una altra investigació”. 12 de març de 2004.

Ángel Acebes, ministre d’Interior: “ETA continua sent la principal línia d’investigació. Així m’ho han manifestat les forces i cossos de seguretat de l’Estat; és a dir, els responsables de la investigació. No hi ha en aquest moment cap motiu perquè no sigui la principal línia d’investigació”. 12 de març de 2004.

Ana Palacio, ministra d’Exteriors: “Confirmar l’autoria d’ETA pel que fa al brutal atemptat perpetrat a Madrid i als esforços que fa alguna força política perquè se’n confongui l’autoria”. Nota reservada tramesa als ambaixadors. 12 de març de 2004.

Mariano Rajoy, candidat a la presidència del govern espanyol pel PP: “Tinc la convicció moral que ha estat ETA”. 13 de març de 2004.

Mariano Rajoy, candidat frustrat a la presidència del govern espanyol pel PP: “No descarto l’existència de connexions entre ETA i el terrorisme islàmic”. 2 de juny de 2004.

“Sentit d’Estat”, “afirmacions gratuïtes, perjudicials i valoracions un tant estranyes”, “inoperància i falta de respecte” i “profit polític”. Senyor ministre Fernández Díaz o té vostè la memòria interessadament fràgil o és vostè un cínic. Una mala persona.

AE: Diplomàcia de pluja fina i pedra picada

«Ara, en ple segle XXI, ens hem adonat que per a poder sobreviure com a nació i esdevenir un país amb oportunitats de progrés per als seus ciutadans, cal jugar a la lliga dels Estats»

Hadar Ayxandri i Sintorres , Amposta | Actualitzat el 08/05/2015 a les 18:27h

Dimarts 12 de maig. Copenhagen. El Parlament Danès debatrà la qüestió de “La lliure determinació dels pobles”, esperem que amb referències explícites al dret a votar dels catalans el nostre futur polític. Ho plantejarà el Grup Aliança Roja-Verda, soci del govern amb els liberals, en la sessió de preguntes adreçades al Ministre d'Afers Exteriors, Martin Lidegaard.

No es preveu cap declaració inequívocament favorable per part del govern ni cap al procés català ni cap pre-reconeixement del -possible- Estat Català. Keep calm, que tots els Estats del món acostumen a nedar i guardar la roba per allò de no quedar malament amb ningú, especialment amb els Estats col·legues europeus (i nosaltres no juguem encara en aquesta lliga). Però serà el primer parlament democràtic que debatrà i forçarà a posicionar-se públicament a un govern. Diuen que hi ha nervis a can Margallo… Not so bad.

Sobretot si tenim en compte que qui ha aconseguit aquesta fita és l'ANC Dinamarca, una colla de catalans organitzats en Assemblea Exterior i que, sense recursos econòmics ni sent un “lobby” professional, han aconseguit posar el cas català a la llum de tot un parlament.

Març i abril mogudets als Estats Units d'Amèrica. Universitats de Princeton, George Washington, Georgetown (Uni de l'exprofessora Clara Ponsatí i l'exalumne Felip de Borbó), Minnesota i Columbia, han acollit conferències acadèmiques sobre el procés català. Diplocat n'ha organitzat dues, i les altres tres han estat iniciativa privada d'ANC USA i de Columbia). L'acadèmia s'escapa, sempre que pot, de les ingerències del Ministerio, que em consta que ha fet totes les pressions possibles per evitar aquests actes. Els "Margallo boys" no se'n perden cap. Els agraden molt, es veu. I agafen sempre el micro per boicotejar la cosa. Normalment acaben la intervenció ofegats pels aplaudiments...i molts riures.

La última anècdota: La Cònsol Honorària d'Espanya a Minnesota, en acabar el torn dels conferenciants, pregunta què passarà amb el Museu Dalí (amb participació estatal) quan siguem independents. En Miquel Strubell, un dels ponents, li va etzibar: ens partirem també la part que ens correspon del Museo del Prado, no? - No, no, Goya es queda a Madrid! li contestà. Riures generals. I d'això va la cosa unionista, de grans arguments.

Dimecres, 13 de maig. Londres. Toca el torn de l'ANC England, amb el simposi “Els catalans: uns història deplorable, un futur apassionant” a la Queen Mary Universitat de Londres. I podríem seguir amb desenes d'actes fets i previstos...

Com és possible que estiguem presents a tants llocs i hi hagi tant interès en saber què està passant? Atenció a la dada: segons estimacions de la FIEC, tenim 280.000 catalans a l'exterior, a més dels 400.000 vivint a d'altres comunitats autònomes espanyoles. I els que hem viscut fora sabem que són molts més els qui han marxat sense registrar-se a ambaixades.

Aquesta gent són la verdadera punta de llança del nostre país en l'àmbit internacional, en plena era de la globalització. Són empresaris, estudiants, treballadors, professors d'universitat, funcionaris d'institucions, professionals liberals...que estan en xarxa a tots els països del món.

Dins d'aquest nombrós grup, hi ha qui participa de la xarxa de Casals Catalans, punt de trobada i de divulgació de la nostra llengua, cultura i tradicions des de fora estant, però des de fa uns anys, i en paral·lel al moviment social i polític que es viu a Catalunya, molts expatriats s'han organitzat en Assemblees Exteriors (AE) per impulsar clarament la difusió del procés polític cap a la llibertat nacional. Som unes 2.000 persones a tot el món compromeses amb la democràcia, la justícia i la llibertat i ningú com nosaltres té el coneixement i accés directe a les societats d'acollida, els seus mitjans de comunicació, les seves universitats i els seus governs i institucions.

Si bé els catalans havíem reduït la diplomàcia a una qüestió merament comercialdes dels temps dels Consolats de Mar escampats per Europa i la Mediterrània, i havíem confiat que l'Estat Espanyol ens fes la política exterior a mida dels nostres interessos; ara, en ple segle XXI, ens hem adonat que per a poder sobreviure com a nació i esdevenir un país amb oportunitats de progrés per als seus ciutadans, cal jugar a la lliga dels Estats.

Per això, més que cap Llei d'Exteriors, -suspesa o no pel TC-, més que cap Diplocat o Conselleria d'Afers Exteriors, el que ens obre les portes del coneixement i reconeixement internacional és la consciència i el compromís cívic dels nostres conciutadans expatriats, molts d'ells agrupats en Assemblees Exteriors, i són ells la nostra millor i més nombrosa diplomàcia. De pluja fina. El discret picar pedra de cada dia, impossible de boicotejar pels "Margallo boys". Posem-la en valor!

Hadar Ayxandri Sintorres
ANC USA

Ens rellisca

«La Catalunya de després del 24-M serà un tsunami de municipis per la independència amb la seva capital al capdavant»

Josep Sort | Actualitzat el 11/05/2015 a les 12:30h

Tot inspirant-me en un magnífic vídeo de l'APM, he de dir que a aquestes alçades de la pel.lícula, la guerra bruta de l'Estat espanyol contra el procés per la independència em, literalment, rellisca. I segur que no sóc únicament una servidora. A molts, cada cop més, molts més, Espanya i la seves campanyes d'intoxicació, de guerra bruta, de guerra psicològica, ens importa un rave i en passem un munt.

És cert que ja en les eleccions del 2010 i del 2012, la guerra bruta espanyola va tenir uns impactes notables, i ho van aconseguir amb la col·laboració joiosa de determinats elements. En la primera, uns van ajudar a desactivar una opció que semblava que s'ho anava a menjar tot. En la segona, uns altres van participar de forma salvatge en una vaga general en plena campanya electoral, fet del tot inaudit, i que va tenir greus conseqüències. A banda, és clar del recurs a la intoxicació mediàtica, amb la col.laboració judicial i policial.

Durant el 9-N, d'altra banda, la guerra bruta encara va anar més lluny en el seu histerisme catalanofòbic, i va arribar a posar en perill fins i tot el sistema sanitari, és a dir, la salut de molts ciutadans catalans. Però tot amb tot, a empentes i rodolons, s'ha arribat on som ara. On res està perdut, però on encara ens queda assolir la victòria definitiva.

I tot just començar aquesta campanya electoral, de fet, abans i tot, ja hem assistit a una altra jugada d'intoxicació com és la darrera enquesta cuinada, l'objectiu de la qual és marcar unes regles del joc on l'espanyolisme desacomplexat apareix com a cavall guanyador. Si es pensen que ens ho empassarem, van dats. Precisament, en unes eleccions locals, és on aquestes  intoxicacions són menys eficaces. Perquè les locals exigeixen una presència sobre el terreny. Atès que l'espanyolisme no la té, s'han recorregut a llistes fantasmes, amb agents espanyols que resideixen a centenars, de quilòmetres del lloc on es presenten.

Tal és el grau de desesperació dels espanyols. Però no podran res contra un poble alegre i combatiu. Totes les seves forces, la d'aquest poble orgullós i digne, aniran arraconant la mentida i la intoxicació. La Catalunya de després del 24-M serà un tsunami de municipis per la independència amb la seva capital nacional al capdavant, o on calgui, per aconseguir l'objectiu desitjat.

Ens rellisquen les seves amenaces. I ens excita el repte d'assolir una victòria merescuda i que la tenim a tocar. Tenim centenars, milers de candidatures compostes per patriotes de totes les ideologies que es fan i es desfan, però que tenen en comú la voluntat de fer lliure Catalunya. Començant, com sempre, des de la base, des d'arran de terra, que és l'única manera de fer una pinya que afermi un castell, un país, ben muntat, ben construït.

24-M: Barcelona, capital d'estat

«Barcelona no pot tornar a semblar-se amb allò que desitjaven els invasors del gener del 1939´

Jordi Finestres | Actualitzat el 20/05/2015 a les 00:02h

Barcelona ha d’exercir la seva capitalitat d’estat si volem que el procés cap a la independència de Catalunya sigui un èxit. Sense tebieses, sense complexes. Aquesta ciutat ja va patir massa anys d’allunyament polític amb el país. Massa anys patint les dues velocitats del discurs nacional, els discursos canviats en la no sempre fàcil relació capital-país.

Diumenge ens juguem que Barcelona es consolidi com el motor del procés democràtic més ambiciós de la nostra Història, un procés revolucionari, pacífic, modèlic, transparent, grandiós, ciutadà. I la capital ha d’estar-ne al costat. No hi ha canvi més radical que convertir una capital en minúscules en una capital en majúscules, que dir que som capital a exercir de capital.

Barcelona no pot tornar a semblar-se amb allò que desitjaven els invasors del gener del 1939: una ciutat provinciana, encerclada, amenaçada, poruga i limitada mentalment. Aquella ciutat disfressada d’urbs socialment injusta que anhelava parlar com una senyora quan no passava de ser la minyona de Madrid. Aquella ciutat que era capaç d’atreure talent i creativitat, però sempre, i amb comptades i honroses excepcions, dins dels límits intel·lectuals que marcava l’espanyolitat. Aquella ciutat on els gauche divine deien que vivien i bevien en llibertat dins un cosmos curull de gins a Tuset Street; aquella ciutat revoltada que lluitava per canviar el món, però atrapada pels murs competencials de l’estat espanyol. Amb esforç, vam passar de ser la segona ciutat grisa d’Espanya a ser la segons ciutat guai d’Espanya. Res més.

No podem anomenar capital a una ciutat si la capitalitat no és complerta, plena i sobirana. Una capital de província no és res al món. Una capital d’una autonomia no té pes enlloc. Mentre Barcelona es feia gran, olímpica i neta, el món continuava girant, admirant Barcelona sí, però una Barcelona-ciutat dins d’Espanya, la mateixa Espanya que encara avui protegeix la barbàrie contra els toros i és incapaç d’escombrar la caspa que cobreix els expedients franquistes.

Barcelona i els barcelonins van viure narcotitzats en una realitat atrapada per una administració sotmesa o dependent d’una altra, en una urbs amb visió mundial, però sense capacitat de dialogar amb el món. En el món de l’esport, com passa a la vida, ser els segons no té èpica ni grandesa. I repetir durant dècades que som la segona ciutat més important de l’estat és, vista l’Espanya coetània, l’Espanya de Rajoy, Sánchez i Iglesias, altament humiliant. Ser els segons no és agradable, però ser-ho d’un estat que històricament ha bombardejat Barcelona com no ha fet cap altre nació del món és esperpèntic. Tinguem-ho en compte aquest diumenge.