Forero Bloqueado
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
|
//*//
Cita:
Per assegurar la independència el #24M votem CiU, ERC i la CUP
I també a totes aquelles llistes de caire local que s’han compromès amb el procés, fem la crida des del directe!cat, pensàvem que aquesta tasca l’acabaria fent l’ANC, però sembla que la principal entitat de la societat civil catalana ha fet una pausa i està en ple procés electoral d’on ha de sorgir la nova direcció que ha de conduir uns moments transcendentals de la nostra història. Volem pensar que aquest és el motiu per no dir amb claredat a qui votar el proper 24 de maig.
Com reconeix tothom, partidaris del procés independentista i contraris, estem en uns moments excepcionals i a moments excepcionals decisions excepcionals, un motiu prou contundent per demanar el vot pels partits que clarament s’han mostrat partidaris del procés cap a la independència. El 24M ens hi juguem molt i com més ajuntaments amb majoria independentista millor, és la millor antesala per convertir en plebiscitàries les eleccions del 27 de setembre.
Votar CiU, ERC, i la CUP és garantir el procés, en contra, el vot al PSC, PP, Ciudadanos, Podemos, Barcelona en Comú o PxC, és desmuntar el procés des dels ajuntaments. Les actituds de certs partits respecte al procés, jugant amb l’ambigüitat, comporta que el vots d’aquests partits acabin sumant amb els contraris al procés, per evitar-ho ho tenen molt fàcil, dir clarament que aposten pel procés independentista com a única solució a fer un país nou, més just i més lliure.
Esperem també que abans del final de campanya l’ANC faci el mateix i demani el vot per aquelles forces clarament defensores del procés independentista. Esperem que el procés electoral dins de l’ANC acabi bé i en surtin reforçats per encarar els moments més decisius de la nostra història.
|
http://www.directe.cat/editorial/402203/per-assegurar-la-independencia-el-24m-votem-ciu-erc-i-la-cup
Bump:
Cita:
"Antes roja que rota": Barcelona, eleccions municipals i procés
Poques vegades les eleccions municipals a Barcelona hauran estat més transcendents per al futur nacional de Catalunya del que ho seran aquestes.
Desitjo, ja des d'ara, que CiU i ERC treguin els millors resultats possibles, que assegurin a l'alcalde Trias seguir-ho sent.
Fa uns dies va circular per la xarxa una portada fake de l'ABC on, amb Ada Colau a tota pàgina es titulava:«Batacazo al proceso soberanista. Ada Colau gana las elecciones en Barcelona». L'altre dia vam conèixer una enquesta del CIS on, a Barcelona, es projectaria una clara victòria d'Ada Colau.
De vegades el que ens pot semblar un deliri fake acaba estant més a prop de la realitat que qualsevol assenyat anàlisi.
L'unionisme o dependentisme sap que ara mateix l'única oportunitat de fer descarrilar el procés abans del 27S és amb una derrota de Trias a l'Ajuntament de Barcelona, i que l'única que el pot derrotar és l'Ada Colau.
El projecte polític de la senyora Colau s'edifica a partir de la columna vertebral que forma la casta progre incrustada a l'Ajuntament de Barcelona i una extraordinàriament ben finançada amb diners públics xarxa perifèrica de xiringuitos de tota mena (Fundacions, Associacions, Centres d'estudis, etc), on parasiten tots els que porten manant i remenant les cireres a l'Ajuntament des del 1979. Aquest és el nucli dur de Barcelona en Comú, de la Colau.
Però després, i en el paper de salvadora d'España, de ser una de les últimes cartes a jugar per l'unionisme o dependentisme per fer descarrilar el procés, Ada Colau canalitza un suport que va des del vot antisistema espanyolista fins les elits empresarials de la ciutat que s'apleguen en allò que es coneix com el grup del «Puente Aéreo». I d'una manera molt poc dissimulada també gaudeix de la "protecció" de tot l'ampli entramat d'influència vinculat a l'estat espanyol, començant pel mateix Gobierno de España (l'enquesta del CIS, depenent de la vicepresidenta Soraya n'és una prova) i seguint pel descomunal control que directa o indirectament exerceix en la pràctica totalitat de mitjans de comunicació (fet que explica l'extraordinària presència mediàtica que està tenint la Colau).
La gauche divine barcelonina que la va apadrinar en el seu salt a la política ha aconseguit així, finalment, articular una proposta política que està en condicions de fer descarrilar el procés, el seu gran enemic des que es va projectar com una força socialment dinamitzadora, creixent i guanyadora. És la mateixa lluita que en la comoditat de les boïtes de la nit barcelonina del franquisme pontificaven contra el catalanisme com a invent de la burgesia, entre copa i copa i excursió a Cadaqués...
En el seu moment aquesta mateixa gauche divine va donar tot el suport a la fundació de Ciutadans. Es pensaven, llavors, que introduint en el panorama polític català una força d'inequívoc caràcter etnicista, que apel·lés directament a l'origen per vertebrar un projecte polític, s'aconseguiria fracturar la societat catalana i així dinamitar qualsevol procés polític que intentessin impulsar les forces sobiranistes.
Ha quedat acreditat, tanmateix, que C's radicalitzava l'unionisme, però ni aconseguia fracturar la societat, ni fer-lo créixer ni frenar l'expansió dels suports al procés d'autodeterminació, de manera que Ada Colau i tot el seu entorn de la casta progre han esdevingut la gran aposta, l'última esperança, de l'unionisme per frenar el procés.Ha calgut que l'estat espanyol i les seves estructures de poder i influència es veiessin molt impotents per jugar la «carta Colau», per treure el Sant Cristo Gros de l'espanyolisme: el «antes roja que rota».
Així les coses, el sobiranisme no només competeix simultàniament contra la casta progre enquistada al poder municipal i el seu entorn des del 1979 i contra l'estat espanyol i tots els seus mecanismes de poder, sinó que també competeix contra un discurs molt difícil de combatre: la demagògia.
Si guanyés Ada Colau i pogués executar totes les barbaritats que està dient, ensorraria Barcelona en un parell d'anys, no quedaria ni rastre de la ciutat que ara coneixem. I a més a més això passaria sense que pogués portar a la pràctica cap de les mentides amb les que intenta guanyar-se gent. Podemos ja ha iniciat un procés de revisió realista de les seves propostes (p.ex. eliminant la promesa d'universalitzar una renda bàsica), però Colau continua totalment desenfrenada prometent tota quanta barbaritat creu que li pot proporcionar un vot, ja siguin pisos socials de luxe a la milla d'or de Barcelona (Diagonal/Passeig de Gràcia), ja sigui prometent que tothom tindrà un sou sense necessitat de treballar pel simple fet de viure a Barcelona.
Tot això tant se val!
Tant se val si Trias ha gestionat bé.
Tant se val si tots els mals dels que la Colau acusa a Trias són directament responsabilitat dels seus companys de viatge, del model de ciutat, etc. que va generar i executar la casta progre que s'integra en la seva candidatura, com si no tingués res a veure en el que és la ciutat després d'estar-hi remenant les cireres durant 32 anys.
Tant se val que Trias o Bosch fan propostes assenyades per a la ciutat, per a millorar-la, per a progressar de debò.
Tant se val que només Trias i Bosch garanteixin que Barcelona serà fidel al país i no es convertirà en la tomba del procés.
Tot això, tant se val.
La Colau busca captar vot que tingui com a prioritat frenar el procés. Aquest vot existeix, i per a aquest vot, si això s'aconseguís, ja res més no importa, ja es donaria per més que satisfet. Tot i que C's i PP concentrin ara mateix el gruix d'aquest vot, és evident que el plantejament de campanya de la Colau busca oferir-se com a l'únic que de debò pot frenar el procés.
Però també busca, com vam veure clarament en la darrera enquesta del CEO, fer una jugada política molt intel·ligent i agosarada: canalitzar les frustracions personals de la gent amb la seva vida cap a una opció de vot, cap a una opció política. I això ho està aconseguint. El discurs de la Colau busca mimetitzar-se amb les frustracions personals que pugui tenir la gent, buscar gratar i fer emergir en la gent aquells elements d'insatisfacció que puguin tenir amb la seva vida, per generar consciència de ressentiment i convertir-lo en poder. Un poder que es vol usar no per a oferir esperança, sinó per a estendre la insatisfacció.
Diumenge 24, quan estiguem votant a Barcelona estarem votant si volem que el procés independentista segueixi endavant amb Barcelona, com a capital de Catalunya, encapçalant el moviment sobiranista i al costat del seu Govern, o liquidar el procés, ferir-lo de mort. Però també estarem votant moltes altres coses.
Estarem votant si el «fer» i el construir és més fort que el «destruir», si la il·lusió pel bé comú té més força que el ressentiment personal, individual, convertit en proposta política.
Estarem votant si els que porten des del 1979 fent i desfent a Barcelona segueixen gaudint dels seus privilegis de casta, per més revestiment progre que s'atorguin, o aconseguim desincrustar aquestes sangoneres de la subvenció pública i que els seus xiringuitos, que els han permès viure estupendament, com han volgut, són tractats igual que la resta d'associacions, Fundacions, etc de la ciutat.
Estarem votant si combatem el fins ara totpoderós establishment del Puente Aéreo, que s'ha enriquit fent negocis amb el BOE a costa de fer possible el saqueig del país i del treball de la seva gent per part de l'estat, amb un espoli anual de 16 mil milions d'euros, o els hi donem un respir i de la mà de la seva aposta, la Colau, triomfa la tàctica del calamar de la demagògia de les retallades, mirant a una altra banda davant aquest saqueig i espoli.
Estarem votant, en definitiva, si volem un país nou del qual tots ens sentim protagonistes del seu futur, que és el que proposen Trias i Bosch, o el país de sempre, dirigit pels de sempre i sense cap esperança de futur, que és el que proposa la Colau.
Publicat per Dies de fúriaa 5/09/2015
|
http://in.directe.cat/francesc-abad/blog/13847/antes-roja-que-rota-barcelona-eleccions-municipals-i-proces
Bump:
Cita:
La letra con sangre entra
Decía Edmund Burke que, "las malas leyes son la peor especie de tiranía".
Hace escasamente un año que la Ley Wert blindaba la educación en castellano en todas las comunidades, a las que obligaba a pagar la escolarización en escuelas privadas cuando no exista una oferta de castellano en la pública, pero no protegía de la misma forma al resto de lenguas cooficiales del Estado. Una ley que recoge el procedimiento a seguir para que el Estado abone a los padres los gastos que hayan tenido por escolarizar a sus hijos en un centro privado en castellano, pero en ningún momento contempla el caso contrario, como ocurrió en la Comunidad Valenciana, donde los padres querían y quieren que sus hijos estudien en valenciano (o en cualquier otra lengua cooficial) y no tienen oferta pública. Donde a los valencianos, según ese decreto, el Estado no les pagará el colegio privado. ¿Cómo es posible que en el siglo XXI tengamos que ser testigos de semejante desplante a la democracia, a la desvergüenza política o simplemente a la convivencia incívica por culpa de ese pensamiento único y gris?
Desde el curso pasado ocho colegios catalanes por orden del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), impartían el 25 % de sus clases en castellano. Ahora el Tribunal Supremo (TS) ha hecho públicas dos resoluciones instando a todas las escuelas catalanas a impartir ese porcentaje, si bien solo afecta a la clase del estudiante solicitante, según dice el propio TS. En cualquier caso dicho tribunal desestima la reclamación que habían hecho los padres de los menores para que sus hijos recibieran hasta el 50% de las clases en castellano y también hace oídos sordos a la petición de la Generalitat, que solicitaba mantener como hasta ahora, el modelo lingüístico en los centros afectados, ofreciendo un servicio de atención individualizada a esos alumnos. La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría tras el consejo de ministros, ha reclamado al president de la Generalitat Artur Mas, que "no haga ninguna otra interpretación del fallo del alto tribunal y se limite a cumplirlo".
El Ministerio de Educación siempre ha alegado que “lo que hace la ley es tratar de paliar un problema que afecta al castellano”, que no se cuida adecuadamente en alguna comunidad, y que no se ha ejercido la misma protección al resto de lenguas cooficiales del Estado porque de su cuidado “ya se ocupan las comunidades autónomas”. Aunque parezca de otra época, volvemos a aquello que el pintor Francisco de Goya dio a entender con su cuadro “La letra con sangre entra”, refiriéndose a un tipo de educación autoritaria, en la cual se creía que a base de golpes y castigos, se imponía la enseñanza más adecuada para el bien común de todos. Algo hemos cambiado desde 1780, aunque en el ideario seguimos como siempre. No se puede entender que el departamento que dirige José Ignacio Wert sostenga que no se privilegia una lengua (el castellano) sobre otras, sino que lo que hace el Gobierno es no poner el acento en proteger a las otras, cuando bajo su criterio único y unidireccional elabora una ley (contra unas lenguas cooficiales) y si no le parece suficiente, utiliza todas las argucias alégales de las que dispone el Estado como el TS, para imponerla de forma autoritaria. Esa resolución a favor de una ley, sobre algo que ya estaba normalizado y la vuelta al pasado, hace reflexionar si España realmente está en el siglo XXI, o si tan siquiera alguna vez ha estado.
|
http://in.directe.cat/el-comunicado/blog/13836/la-letra-con-sangre-entra
Bump:
Cita:
Imposar la llengua de l’imperi
Queda clar que l’enèsim incident polític del Ministre Wert contra la llengua catalana, i particularment, contra la immersió lingüística, és un intent descarat d’imposar –per terra mar i aire- la llengua de l’imperi a casa nostra.
L’objectiu és ben clar: volen exterminar la immersió lingüística, per tal de trencar la cohesió social de Catalunya. Pretenen utilitzar la justícia, com a arma política llancívola, per imposar unes prerrogatives supercentralistes. I això és un gravíssim intent de dinamitar la democràcia De fet, el govern espanyol i els partits unionistes/assimilacionistes voldrien anar més enllà; és a dir, el hi agradaria anihilar completament el procés de normalització lingüística de Catalunya –iniciat, amb moltes dificultats, ja en temps de la Generalitat provisional de Josep Tarradellas- . Es volen carregar un model d’èxit a casa nostra i canviar-lo per quelcom molt vell i molt imperialista: la substitució lingüística.
Tant el PP com C/S ens volen tornar a imposar una política lingüística, teledirigida des de l’altiplà madrileny, en què el català resti, exclusivament, reclòs dintre del nucli familiar. En aquest sentit, cal recordar -més que mai- que la llengua és un element indispensable de la política social.
|
http://in.directe.cat/josep-loste/blog/13842/imposar-la-llengua-de-limperi
Bump:
Cita:
Ciudadanos té un paper clau
El fet que, tot just després del 9-N i de la negativa de Junqueras i Fernández a una llista de país, el president Mas decidís posar el procés al congelador ha estat nefast per al manteniment de l’embranzida dins el bloc sobiranista. Deu mesos perduts per retornar, exactament, al mateix punt on podíem haver arribat per votar plens d’energia a finals del 2014. Està clar. Si volem mirar-nos-ho, però, en sentit positiu, aquest temps ha servit per certificar l’enfonsament del gran miratge Podemos. A finals de 2014, els de Pablo Iglesias es trobaven en la cresta de la onada. Haver fet les plebiscitàries aleshores hagués suposat que alguns sobiranistes incauts haguessin caigut seduïts (sí, encara, buf!) per l’oferta impossible de reformar Espanya. Ara, ja no: Podemos es reubica com a força incapaç de forçar un canvi real; sense possibilitats de guanyar les eleccions, ha caigut en intenció de vot a paràmetres al voltant del 15%. I la baixada continuarà: si no és per expulsar el bipartidisme, cada dia més, deixarà de tenir atractiu.
L’ensorrament del darrer miratge federal ha estat propiciat, en darrer terme, per l’establishment, amb la seva aposta per l’expansió de Ciudadanos. Per a l’independentisme, la concentració del vot dependentista convençut en la llista d’Albert Rivera és una autèntica benedicció. D’una banda, assegura la inviabilitat del tradicional peixalcovisme català, perquè la crossa del Partido Popular per governar Espanya ja no podrà ser Duran, sinó els diputats de Ciudadanos. De l’altra, a nivell intern català, serveix per remarcar de manera molt accentuada (molt més que si, per exemple, el PSC en retingués l’hegemonia dins l’espai dependentista) el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S. Els votants espanyolistes es concentren davant del perill de victòria independentista. La competència per l’exabrupte i la radicalitat anti-sobiranistes, en competència per un mateix espai amb el Partido Popular, a més, constituirà una ajuda d’enorme valor a l’hora de mobilitzar i fins i tot eixamplar l’espai independentista abans de les eleccions de setembre. L’ascens de Ciutadans és una sort per l’independentisme: de fet anticipa la situació dels primers anys del nou Estat català independent amb un únic partit, cada vegada més residual, representant de la minoria espanyolista que no es resigna.
|
http://in.directe.cat/per-a-bons-patricis/blog/13838/ciudadanos-te-un-paper-clau
Bump:
Cita:
Una altra oportunitat per iniciar la desconnexió
Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.
--------------------------------------------------------------------------------
Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Mà a mà, la “Justícia” espanyola (oxímoron) i el ministre més ultra del Govern veí ens ha ofert aquesta setmana una nova oportunitat de tastar quin és el futur que ens espera si acceptem la submissió. L’atac per terra, mar i aire contra la immersió lingüística al sistema escolar català intenta blindar una minoria de bloqueig, esberlar la convivència i, sobretot, suposa un atac sense precedents a la nostra capacitat d’autogovern. A través de l’ús espuri i abusiu d’un poder judicial que aplica directrius polítiques, ben aviat, el país perdrà la capacitat de decidir sobre el seu model educatiu. Només hi ha una manera d’evitar-ho i tots sabem quina és. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.
Mas, Artur (president de la Generalitat).
Qui carrega amb l’espoli.
Fins i tot el BBVA, l’entitat que fa espots amb castellers mentre envia al carrer milers de treballadors catalans, ha hagut de reconèixer aquesta setmana que el sistema de finançament en vigor penalitza el nostre país de manera dramàticaen matèries com l’educació o la sanitat públiques i que el problema (principal) no són les prioritats del Govern (d’aquest ni dels tripartits anteriors) sinó la manca de recursos que es deriva d’un repartiment dels recursos de l’Estat concebut amb dos objectiu: escanyar Catalunya i mantenir els interessos patrimonials i econòmics de l’establishment espanyol. A la sessió de control al president, Mas i Junqueras en van fer esment en la seva intervenció. Ben fet: hem de tornar a activar la doble campanya que ha d’explicar el país que farem amb els nostres recursos, però també les conseqüències de romandre a Espanya.
Mejías, Carina(candidata de Ciudadanos a l’Ajuntament de Barcelona).
Demòcrates de tota la vida.
La veterana exdiputada del Partido Popular que fa ara de veu de Ciudadanos a la capital ha demostrat el seu tarannà feixistoide. Parlant en nom de tots els barcelonins, considera que no es poden convocar a la ciutat manifestacions de part, afirmació que portaria a demanar “eradicar” (el terme, literal, és seu) el 99,9% de les manifestacions i actes que s’hi convoquen i que, amb tota legitimitat, van adreçats a qui exactament dona la gana als seus convocants. La concentració del vot autonomista en el “hooliganisme” neolerrouxista és una gran notícia per a l’independentisme: qualsevol persona amb dos dits de front no pot més que posar-se les mans al cap davant manifestacions tan surrealistes. De fet, vista la darrera part de la compareixença, tot semblava indicar que ella mateixa se sabia dins un autèntic jardí.
Piqué, Josep (exministre del Partido Popular).
Res a negociar.
L’home de José María Aznar a Catalunya ha comparegut envoltat dels nacionalistes espanyols Joaquim Coll i Carme Chacón per presentar un curs d’estiu super científic, equànime i moderat que la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (UIMP) organitzarà a Santander del 22 al 24 de juliol, juntament amb l’espanyolíssima Fundació Boscà, sota el títol "Dilemes de la cohesió territorial a Espanya". La seva recepta: que ha de passar el cicle electoral per veure com queden repartides les peces damunt del taulell i que, abans de començar a parlar de res, hem de començar per renunciar a la independència, simplement, perquè a ells els incomoda la nostra aspiració política. Vaja, que ens volen agenollats i que allò que en democràcia tot és possible era només un recurs dialèctic per a quan ens sabien minoria.
Roglan, Joaquim (periodista).
Matonisme al servei de l’establishment.
El senyor comte està histèric. Aquesta setmana hem vist als Godó fer una nova passa en la seva degradació moral. No em refereixo a l’eloqüent imatge de centenars de diaris, en bona part finançats amb diner públic, encara relligats, llançats tal qual a un contenidor. No. Parlem de l’espectacle lamentable, al detritus d’un article amb pseudo-arguments “ad hominem”, farcit d’insults i menyspreu, encarregat a un fidel procurador com si visquéssim en temps de vassallatge feudal. De pinxo de barri. El delicte de l’afectada, l’Empar Moliner, haver gosat fer sàtira del diari arran de l’escandalosa presentació de la darrera enquesta comtal. Arribats al punt repulsiu al qual han situat “La Vanguardia”, construir un país millor inclou també ignorar fins a la ruïna definitiva un diari que constitueix un autèntic insult a la decència. Uns quants ja no el volem, és literal, ni que ens el regalin.
Santamaría, Sergio (parlamentari del PP a Catalunya).
Gent per civilitzar.
Els darrers dies de precampanya hem presenciat una patètica recrudescència dels comportaments més obertament xenòfobs de la dreta espanyolista al nostre país. Des del candidat popular a Salt parlant de zones del nostre país que ja pertanyen a una altra civilització, criminalitzant globalment a tot aquell que no pensi i no senti com ell (sigui català, magribí, xinès o sudamericà), a una candidata del mateix partit a l’Arboç parlant a les xarxes socials del fet d’una parella interracial com quelcom del que cal avergonyir-se. Lamentablement, cal esperar que aquest recurs populista, consistent a atacar els qui són diferents aprofitant la inseguretat i el patiment de la gent del carrer, tindrà un predicament excessiu aquests dies. Un nou país com el que volem construir ha d’integrar qui vulgui i, alhora, fer un cordó sanitari i desmuntar d’arrel els “arguments” dels energúmens.
Wert, José Ignacio (ministre espanyol d’Educació i Cultura).
La darrera agressió.
L’atac sense treva del Govern espanyol contra el model educatiu, valgui la redundància, té l’extraordinari valor de la pedagogia més efectiva. Ens assenyala la porta de sortida d’aquesta Espanya excloent amb una claredat que només poden negar raons sentimentals. Diu a les clares que romandre-hi condueix directament a la nostra desaparició com a comunitat nacional, amb els nostres valors, la nostra cultura i la nostra llengua. Hem de parlar claríssim a tothom del que suposa quedar-nos a Espanya en tots els ordres. El ministre Wert ens ajuda a explicar que acceptar la submissió significa haver d’acceptar una fuetada terrible de l’extrema dreta cada vegada que, alternativament, accedeixi al poder. Per a nosaltres és un autèntic suïcidi. És ben igual quines siguin les majories i els consensos socials a Catalunya sobre cap matèria: seguir depenent de Madrid significa garantir-nos una agressió periòdica. Fins que ens matin.
|
http://www.directe.cat/noticia/402076/una-altra-oportunitat-per-iniciar-la-desconnexio
|