Hisenda i el procés

Quico Sallés | Actualitzat el 27/04/2015 a les 23:59h
Arxivat a: L'article del dia

És innegable que el PP utilitza el temut aparell tributari de l'Estat com un instrument polític. Una perversió del règim que arriba a punts del ridícul. L'exemple és la inspecció fiscal que des del mes d'octubre pateix l'Assemblea Nacional Catalana que provoca retrets entre la direcció de l'Agència Tributària a Madrid i els inspectors de Barcelona.

Després de mesos mirant els comptes d'una entitat que amb prou feines té quatre anys de vida, els tècnics tributaris no hi han trobat res. Només algun apunt comptable sense importància que podria generar algun dubte per qüestions de diferència de criteri entre l'entitat contribuent i la hisenda espanyola. Ni un error administratiu en una entitat que, tot i no tenir ànim de lucre, ha pagat fins a 250.000 euros en impost de societats.

Ara bé, per ordre de Madrid, els inspectors continuen escrutant els balanços de l'entitat per aviam si s'han deixat de declarar algun IVA d'alguna samarreta. De fet, han fet saber a l'ANC que no han trobat res però que des dels despatxos de Montoro els obliguen a trobar alguna cosa.

A la vista del poc èxit de la inspecció a l'ANC, Hisenda ha après la lliçó i lluny de fiscalitzar altres plataformes independentistes com l'AMI i fer-ho com entitat, busquen les pessigolles als seus alcaldes més representatius. N'hi ha un que ja està desitjant plegar per poder afrontar els homes de negre i les seves actes amb més serenitat.

Un idioma i un entrenador

SEBASTIÀ ALZAMORA | 27/04/2015 22:36

Segueix-me

Deu haver-hi poques coses més absurdes que posar-se en contra d’un idioma. És com posar-se en contra de la pluja, o de la sortida del sol, o de les marees del mar, que són fets inevitables. Tanmateix, hi ha gent a qui li molesta que un particular s’expressi en una llengua o en una altra, i ho donen a entendre amb reaccions exagerades.

És el que va succeir diumenge quan l’entrenador de l’Eibar, Gaizka Garitano, va tenir l’ocurrència de contestar en euskera un parell de preguntes que se li varen formular en euskera. No tinc el plaer de conèixer el senyor Garitano ni el vestidor que governa, perquè de futbol vaig molt justet. Però em crida l’atenció que, en una situació pública, sigui la que sigui, a algú se li recrimini que parli una llengua o una altra.

Sembla que això és el que li va passar al senyor Garitano, que no s’ha de confondre amb l’economista de cognom similar, més que res per una pura qüestió d’afinitats electives. El cas és que l’entrenador de l’Eibar va rebre un parell de preguntes en llengua basca i les va respondre en aquest mateix idioma, entre altres motius, perquè el sap parlar. Immediatament va rebre una resposta que va consistir que uns quants periodistes locals varen interrompre les declaracions de l’entrenador a la roda de premsa, perquè es veu que no podien suportar que Garitano s’expressés en euskera. Davant d’això, l’entrenador es va enfadar i va sortir de la sala, un gest que ha generat unes reaccions absolutament furibundes entre una certa premsa espanyola.

Ja ens hi podem posar de peus o així com vulguem, però a Espanya hi ha una certa massa social (que participa del gremi periodístic i també del polític, per no esmentar-ne d’altres) que senzillament odia la pluralitat lingüística i cultural de l’Estat, i que hi actua activament en contra. Sentir algú que parli en una llengua diferent de la seva és un fet que els repugna, i no tenen cap mena de problema a l’hora de manifestar-ho, fins i tot amb gestos públics de molt mala educació.

L’entrenador Gaizka Garitano ha estat víctima d’un fenomen molt característicament espanyol, que es diu odi lingüístic. Es tracta de gent, o de genteta, o de gentola, que identifiquen un idioma amb un posicionament ideològic i/o polític, i que actuen de mala manera en conseqüència. Per exemple, un grup de periodistes que arriben fins a l’extrem de faltar al respecte d’aquesta manera a la persona que els estava concedint una roda de premsa només pel fet de dir unes paraules en una llengua que pel que es veu no els complaïa. Hem arribat al punt final en què una persona, sigui entrenador de futbol o qualsevol altra cosa, no pot respondre a una pregunta en el seu idioma sense rebre una amonestació tan penosa com la que va haver de suportar Gaizka Garitano. L’odi contra els idiomes forma part del mal que fan els homes. I hauria d’arribar el dia, no sé quan, en què aquesta mena de situacions no es produeixin mai més.Keep calm and speak what you want, si no és demanar massa.

Decisions que no s’entenen

IU FORN | 27/04/2015 18:51

Segueix-me

S’enrecorda del Prestige? Oi que vostè i jo encara no hem entès la decisió d’allunyar el vaixell de la costa? Que sí, que vostè i jo no en sabem un borrall de seguretat marítima de petroliers a punt d’enfonsar-se, d’acord, però segurament hauríem aplicat el sentit comú també conegut com “la metàfora de la bossa d’escombraries orgànica que té un petit forat”. Si vostè i jo hem d’anar a llençar una bossa d’escombraries orgànica plena de restes que han fet suc i, just al moment de treure-la del cubell de la cuina, ens adonem que té un forat, tenim dues opcions. A) Agafar la bossa com si no passés res i anar regalimant suc pudent pel pis, el replà de l’escala, l’ascensor, el portal, el carrer i així fins a arribar al contenidor. B) Quedar-nos a la cuina amb la bossa, de manera que, si regalima, tot quedi allà i, mentrestant, decidim si la posem dins d’una altra bossa, sortim amb el cubell o què fem. L’avantatge de l’opció B és que en el pitjor dels casos, si la bossa deixa anar tot el suc sense remei, almenys tindrem el desastre localitzat en una zona concreta de la cuina.

Lamentablement, el sentit comú que usaríem vostè i jo ha tornat a estar absent. Aquest cop al Puerto de la Luz, a Gran Canària, i amb el vaixell rus Oleg Naydenov. Atracat al moll, va patir un incendi i Capitania Marítima va decidir treure’l d’allà i que anés regalimant combustible fins a enfonsar-se a alta mar. Per què? La Fiscalia de Medi Ambient ho investiga, però em temo que passarà com amb el Prestige i que la culpa serà del primer passavolant. I amb alegria fins a la pròxima i endavant les atxes!

28/4: Segur que un entrenador rus pot parlar rus després d’un partit

VICENÇ VILLATORO | 27/04/2015 19:59

Segueix-me

Però que l’entrenador de l’Eibar, després del partit a Almeria, respongui en euskera a una pregunta en euskera provoca marrameus. Per tant, no és un problema de comprensió: els periodistes que es van queixar per l’euskera segurament tampoc entenen el rus, però no s’haurien queixat. És una qüestió d’estatus de la llengua. Diuen que en un supermercat de Valladolid una senyora es va queixar indignada perquè el pot de llet estava etiquetat també en català. La dependenta la va consolar: no és català, és portuguès. La clienta es va conformar. I no sé pas si ho era, de portuguès. Però que una cosa que es ven a Valladolid estigui etiquetada en portuguès, passi; que estigui etiquetada en català és inacceptable. El que és permès en rus o portuguès -llengües estrangeres, amb el seu estat- no es pot permetre en català o euskera perquè significaria posar en qüestió la supremacia de l’espanyol a Espanya. Perquè, en el fons, alguns dels arguments sobre l’ús del castellà, en contra del català o de l’euskera, es disfressen de sofisticades teories sobre els drets individuals o la llengua compartida, però en el fons es poden resumir en una sola frase: porque estamos en España.

Doncs sembla que no podran…

28.04.2015 15:00
Vicent Partal

Podem va nàixer amb la voluntat, explicitada, de conquerir el poder per la via ràpida. No per canviar algunes coses, sinó per canviar-ho tot. No per millorar tal o tal aspecte de les coses, sinó per transformar la realitat completament. No per pactar sinó per trencar. Si més no, això deien.

Però el fenomen s'esgota en pocs mesos. Les trampes fan de mal dissimular en aquest món tan connectat, i setmana rere setmana els errors monumentals de la direcció de Podem i aquest marc polític tan canviant en què vivim, que causa estupor, van resituant clarament el fenomen. Les darreres enquestes, ahir mateix, ja l'empentaven a la quarta plaça a l'estat espanyol, darrere de PP, PSOE i Ciutadans. I els nervis no faran sinó portar-los a cometre més errors, que tornaran encara més incomprensible el seu discurs. Ahir, per exemple, també circulava un curiós debat intern sobre com haurien d'assumir la bandera franquista en els actes —diguem-ne constitucional, va… Quin espectacle no serà veure Iglesias fer-la onejar.

Hi ha, en resum, símptomes més que evidents que el globus es va desinflant i crec que és una gran notícia. No pots dir que representes la nova política amb la prepotència i amb el menysteniment als altres de què han fet gala els alegres 'profes' de la Complutense. La gent que fa decennis que defensen el país contra els lladres, els indecents o els feixistes --pense en Compromís o la CUP, per a posar-ne només dos exemples-- s'han sentit molt dolguts massa sovint per determinades actituds i gests de Pablo Iglesias i els seus que s'haurien pogut estalviar. S'han sentit ofesos amb raó. I els de Podem, embriacs de popularitat mediàtica, no han entès que no es podia canviar un país a colp de màrqueting i d'enquestes electorals. Especialment, que no es podia canviar a colp de màrqueting i d'enquestes electorals si al mateix temps et presentaves com un autèntic renovador de la vida pública. La poteta sempre es veu enfarinada quan la passen per sota la porta. Si damunt no són tan llestos com es pensen, el resultat és evident: han comès tants errors com han sabut i la cosa ja els comença a eixir cara. Al maig, arribaran a les urnes encara en unes condicions més o menys favorables. Al setembre, ja en parlarem. I quan Rajoy convoque les eleccions espanyoles seran una ombra pàl·lida d'allò que haurien pogut ser.

Entenguem-nos: dic això vist des de la perspectiva primera del seu moviment: Pablo Iglesias a la Moncloa. Ja no hi ha ningú que es crega que això puga passar. Pantalla superada.

Tanmateix, Podem, especialment si encara té temps d'enfonsar-se a un ritme més lent del que ha agafat últimament, serà un partit important en el conjunt de l'estat. Decisiu. I potser formarà part del futur govern i tot. Particularment serà important el mes que ve al País Valencià i a les Illes, on pot decidir el govern i sobretot les polítiques que farà aquest govern. Per això avui a VilaWeb us proposem d'analitzar el fenomen extensament i sobre els mapes. On va ser fort Podem a les eleccions europees, l'únic test real que ens podem mirar.

Amb aquest treball comencem un projecte, VilaWeb Mapes, que esperem que siga una gran eina per a entendre millor el nostre país. Ens fa una il·lusió enorme que Marc Belzunces haja acceptat d'ajudar-nos a descobrir com es mou la política als Països Catalans, acumulant dades geogràfiques que després, amb mapes, ens poden aclarir les coses que passen. Estic segur que aquestes setmanes vinents, sobretot passades les eleccions, els seus mapes seran una font important de coneixement i de reflexió sobre la nova realitat que se'ns obre al davant. Avui Podem…

No te canses, compa, ni le pidas manzanas al castaño.

Esto es como el Glorioso Movimiento Nacional de Franco: O piensas como ellos o eres facha.

Y asi no hay debate.

Que por otro lado, no quieren debate, porque no tienen realidades para sostenerlo. Que esa es otra.

Desinflats? Ja els agradaria

«Tota la feina que s'ha fet fins ara, tres anys seguits de presència massiva al carrer, s'ha de convertir en vots per a la independència»

Teresa Casals | Actualitzat el 27/04/2015 a les 00:00h

Com més a prop estem de poder comptar-nos, és a dir de poder votar sense que, de moment, ens impugnin la votació i ens portin primer al Tribunal Constitucional i, després, vés a saber a on... més nervis hi ha entre els qui no volen precisament que ens puguem comptar. Tan fàcil i tan democràtic com és arreu del món civilitzat!. Votar per comptar-se. Pura democràcia.

Divendres, mentre s'anava omplint el Palau Sant Jordi per iniciar un acte municipalista, que volia ser el tret de sortida d'una sèrie de consultes electorals els resultats de les quals seran llegits, també, en clau plebiscitària, ja hi havien tertulians i diaris digitals que  feien números i que consideraven que 16.000 assistents a l'acte “Ara és l'hora”, era un símptoma clar de la baixada del “suflé”. Algun periodista català, però que analitza la situació global de “províncies” des de Madrid, que per això és la capital, també hi deia la seva... tot i que confessava que no estava del tot al cas perquè això de les províncies des de Madrid quedava lluny. Tots estaven d'acord però, (el moderador també, naturalment, que per això li paguen molt bé per moderar la tertúlia) que aquí, a les “províncies catalanes”, el que acabarà passant quedarà determinat pel paper que faci el PP, el PSOE i, naturalment, Podemos i Ciudadanos.

Dracs. Malgrat haver celebrat Sant Jordi fa tan poc, han quedat molts dracs a Catalunya! Li haurem de perdonar al cavaller. Estava tan enderiat en salvar la donzella que només va anar pel drac gros. Dels dracs petits o no tan petits ens n'haurem d'ocupar nosaltres, els catalans. Si no som capaços d'assumir que el nostre futur només està a les nostres mans no mereixem sortir-nos-en. Si no som capaços d'escoltar segons quines tertúlies amb esperit crític i llegir segons comentaris amb aquest mateix esperit, val més que tanquem la tele. Perquè les veus que se senten en aquestes tertúlies fan la seva feina, algunes amb esgarips desagradables, altres amb pàtina universitària i més civilitzada, uns altres amb una aurèola anglosaxona amb tocs de pagès viatjat, però fan la seva feina... Sembrar el dubte, afeblir conviccions, fer- nos més vulnerables i més pusil·lànimes.

Nosaltres, els catalans, fa 300 anys com a mínim, que anem rebent les conseqüències de la derrota, les conseqüències d'haver perdut la capacitat de governar-nos per nosaltres mateixos. En el nostre poble hi ha de tot, com a tot arreu. Tenim virtuts i defectes com tots els pobles, però volem tenir la llibertat de decidir el nostre futur i de dissenyar el present que ens haurà de permetre acostar-nos-hi. Per això als nostres ajuntaments hem de votar persones i partits que comparteixin aquesta visió de país, que vulguin presidir i treballar  consistoris que tinguin com a prioritat Catalunya, la seva gent i amb això vull dir la gent que hi viu, que pateix les conseqüències de la crisi, que és més vulnerable per l'edat, per la falta de recursos...

Comencem la marató electoral de caire plebiscitari. Tota la feina que s'ha fet fins ara, tres anys seguits de presència massiva al carrer, onades d'estelades a places, cruïlles  i balcons, esperances, il·lusions, tot, tot això s'ha de convertir en vots per a la independència. Si no haurem perdut i trigarem anys a recuperar-nos. I els dracs que corren per tot arreu faran festa major i actuaran en conseqüència.

Primer la DUI, després la Constitució

«Cal assegurar el màxim suport primer a la independència i evitar elements que puguin crear esquerdes entre els independentistes»

Uriel Bertran | Actualitzat el 23/04/2015 a les 22:01h

El passat 30 de març vam conèixer el preacord sobre un full de ruta sobiranista a proposta, entre d’altres, de CDC i ERC. Un preacord que preveu novament la construcció d'estructures d'estat, la redacció d'una Constitució catalana i la celebració d'un referèndum dins la legalitat espanyola per aprovar aquesta Constitució catalana. El preacord també justifica el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S atès que el referèndum del 9-N no va ser possible, atès que com sabem Espanya prohibeix els referèndums a Catalunya.

Llavors, si el 27 de setembre les eleccions seran plebiscitàries perquè el 9-N es va prohibir el referèndum, perquè el preacord insisteixi a celebrar primer, dins la legalitat espanyola, un nou referèndum, aquesta vegada per aprovar la Constitució catalana, com a pas previ a proclamar la independència? Aquest referèndum serà prohibit de nou, i llavors com queda la proclamació de la independència que resta condiciona al referèndum en l’esmentat preacord? Aquest interrogant no hauria de quedar obert si el 27-S les eleccions són veritablement plebiscitàries.

També l’experiència dels darrers anys ens ha fet constatar que construir estructures d'estat sense ser estat és del tot impossible: ho hem pogut comprovar amb les impugnacions davant del Tribunal Constitucional de nombroses decrets i lleis,  també del referèndum del 9-N. Dins de la legalitat espanyola, com ha establert el Consell de Garanties Estatutàries conformat majoritàriament per membres proposats per CiU i ERC, no es pot edificar cap estructura d'estat ni es permetrà cap referèndum constitucional, com no es va permetre el 9-N original.

És per això que un acord sobre un full de ruta viable per a la independència s’hauria de plantejar en els següents termes: 1) Presentant-se a les eleccions amb el compromís de proclamar la independència els primers mesos de la propera legislatura; 2) guanyar les eleccions i portar a terme una Declaració Unilateral d’Independència com permet les resolucions del Tribunal Internacional de l’Hàia de Nacions Unides; 3) un cop independents, desplegar les eines del nou estat, redactar la nova Constitució catalana entre tots els actors polítics representatius del país (hagin estat prèviament favorables o no a la independència), i sotmetre-la a referèndum. Un referèndum on tothom podrà votar el que vulgui en relació a la proposta constitucional, hagi estat partidari o no de la independència.

L'ordre dels factors és determinant per a un resultat polític positiu. I posar el carro davant dels bous i fer votar una Constitució abans de proclamar la independència planteja seriosos problemes de legitimació democràtica que seran observats per la comunitat internacional. Hi ha, al meu entendre, almenys dos poderosos arguments que així ho justifiquen:

Vincular l'aprovació de la independència a l'aprovació d'una Constitució no és el més convenient, atès que hi haurà ciutadans que voldran aprovar la independència però no compartiran algun o alguns dels aspectes que pugui incorporar la nova Constitució Catalana. Cal assegurar el màxim suport primer a la independència i evitar elements que puguin crear esquerdes entre els independentistes. Es pot voler votar la independència i no algun dels aspectes de la Constitució i això s’ha de respectar.

D’altra banda, condicionar l'aprovació de la Constitució catalana a l'aprovació de la independència farà que una part de catalans que s'oposen a la independència no participin del debat constitucional mentre no siguem independents. En la redacció i debat sobre la futura Constitució tots els actors representatius del país hi han de poder participar, cosa que evidentment passarà una vegada la independència sigui un fet consumat, però que no succeirà mentre es mantingui lligada la Constitució a la decisió sobre la independència.

Segurament, aquestes són les raons per les que tots els estats que s'han independitzat, primer han proclamat la independència i després han redactat la Constitució del nou estat.

L’ús del gihadisme per ‘salvar Espanya’

"Som a punt de segar les cadenes, i això és més, molt més, del que pot suportar qui ens vol encadenats per sempre"

Víctor Alexandre
El 16 d’octubre de 2012 vaig escriure un article titulat L’atemptat contra Artur Mas, que es va publicar al Singular, en què parlava de la necessitat d’extremar les mesures de protecció del president davant d’un nacionalisme espanyol que és capaç de les més grans barbaritats per aturar el procés català. Ho vaig fer per esbordellar la idea, en cas que hom la tingués, de deixar Catalunya en estat de xoc, en la mateixa mesura que l’atemptat contra John Kennedy va deixar en estat de xoc els Estats Units i que l’atemptat contra Olof Palme va deixar en estat de xoc Suècia. “Li has fabricat una armilla antibales”, em va dir una amiga psicòloga. I confesso que la intenció del text era justament aquesta, en el sentit que els plans per cometre un delicte es torcen tan bon punt se’n fa un advertiment públic específic. No acostuma a passar que l’ordidor d’un delicte segueixi endavant a partir del moment que algú l’assenyala com el principal sospitós. Hi ha coses que necessiten foscor, molta foscor.

Les clavegueres del nacionalisme espanyol, concretament, són molt actives en la foscor. Van ser molt actives a l’hora de crear una banda terrorista anomenada GAL –els membres de la qual, a diferència dels membres d’ETA són tots en llibertat–, i ho seran encara més contra la llibertat de Catalunya. “Som a punt de segar les cadenes, i això és més del que pot suportar qui ens vol encadenats per sempre” –acabava dient en l’esmentat article–. I, certament, les passes que hem fet des d’aleshores són moltes més de les que l’encadenador està disposat a suportar. Concretament, les declaracions dels ministres espanyols d’Interior i d’Exteriors, Jorge Fernández Díaz i José Manuel García-Margallo –amb el suport de Ciudadanos–, relacionant el gihadisme amb l’independentisme, estan en aquest línia i responen a una vella estratègia política. Dic vella, perquè és la mateixa que la que relacionava l’independentisme català amb ETA. El problema que tenen les clavegueres és que el perill d’ETA ha desaparegut. No hi ha dubte que l’Estat, per tal de justificar les seves polítiques repressives, intenta fer-nos creure que no ha desaparegut, però sí que ho ha fet. I com que ha desaparegut, ara toca instrumentalitzar el gihadisme per “salvar Espanya”. Pensen que no els queda altre remei, després que Catalunya no ha picat l’ham de les provocacions. Provocacions judicials, policíaques, polítiques, mediàtiques i catalanofòbiques. La cerquen, la cerquen, la violència, però no la troben. Ni tan sols quan són ells els qui l’exerceixen contra ciutadans pel sol fet de parlar català o portar una estelada. La resposta catalana sempre és democràtica.

Per això vull advertir que cal extremar les mesures de seguretat davant el risc altíssim que es produeixi un atemptat gihadista o d’aparença gihadista a Catalunya. I dic ‘aparença’, perquè la història ha demostrat que la veritat, si no convé que suri –com la del 23-F–, no sura. Formulem, doncs, quatre preguntes –preguntar en democràcia no és delicte, oi? Primera: que podria haver-hi algú interessat a fer-se l’orni, en assabentar-se de l’elaboració d’un atemptat gihadista a Catalunya, ja sigui contra persones o contra un edifici emblemàtic? No cal recordar el que sempre s’ha dit amb relació a l’atemptat etarra a Hipercor, oi? Segona: que podria haver-hi algú interessat a provocar una commoció general a Catalunya arran d’un atemptat gihadista espectacular? No és necessari recordar la utilització amb intenció ‘cohesiva’ que feia el franquisme de desgràcies com la del 1962 al Vallès Occidental. Tercera: que podria haver-hi algú interessat a ‘fabricar’ perverses connexions entre els autors d’un atemptat gihadista i persones o entitats independentistes? No és precís recordar les calúmnies i els falsos informes de les clavegueres espanyoles contra el president Mas i l’alcalde de Barcelona Xavier Trias, acusant-los de tenir comptes en bancs suïssos, veritat? I quarta: que podria haver-hi algú interessat que els Mossos d’Esquadra no tinguessin la informació necessària per poder avortar un atemptat, o per detenir certes persones, o per descobrir un pastís determinat? No cal repetir les paraules del cap dels Mossos, Josep Lluís Trapero, denunciant fins a quin punt el govern espanyol impedeix que la policia catalana tingui accés a certa informació, oi que no?

De preguntes, se’n podrien fer moltes més i les farem. De moment, però, remarquem que tenim raons de pes per mantenir-nos amatents, raons de pes per denunciar al Parlament Europeu les maniobres del govern espanyol en el seu intent de vincular el procés català amb el gihadisme, raons de pes per demanar que els partits, entitats i col·lectius independentistes revisin quina mena de gent els ha entrat a dins, i raons de pes per reaccionar amb la mateixa fermesa que ho vam fer l’any 2004 quan ens deien que la cadena d’atacs amb bomba als trens de rodalia de Madrid era obra d’ETA. Repetim-ho una vegada més: Som a punt de segar les cadenes, i això és més, molt més, del que pot suportar qui ens vol encadenats per sempre.

Mortadel·lo, la TIA i el «Financial Times»

«No cal dir que l’aparició d’aquest article en un dels diaris més prestigiosos del món no ha causat cap reacció a Madrid»

Francesc Puigpelat | Actualitzat el 30/04/2015 a les 00:02h

Què té més impacte a Espanya, un llibre de Mortadel·lo i Filemó o un article al "Financial Times"? Comprovem-ho. Comencem pel darrer volum de les aventures dels personatges creats per Francisco Ibáñez, que porta per títol "El tesorero" i fa el número 200 de la sèrie. L’argument se centra en la missió que la TIA encarrega als seus agents més surrealistes: recuperar els diners que el tresorer Bárcenas s’ha endut de la seu del “Partido Papilar”. La notícia va aparèixer destacada a tots els informatius de les televisions tret de... TVE, per descomptat.

De resultes d’això, els dirigents del PSOE i es vam empipar de valent i van fer una interpel·lació al Congrés sobre l’assumpte. Els homes de Pedro Sánchez estaven molt amoïnats per una qüestió d’Estat: havia exercit TVE la censura contra el llibre de Mortadel·lo i Filemó, per castigar-lo de tractar el tema de la corrupció del PP? Els representants del PP van negar censura, hi va haver l’habitual creuament d’acusacions i tot va acabar en no res, com sempre que el partit que governa té majoria absoluta.

Mentre, el "Financial Times" publicava un article en el que criticava durament el biaix informatiu de TVE i, molt concretament, el seu tractament contra el procés sobiranista català. El diari econòmic britànic afirmava, per exemple: “En el cas de Catalunya, la manifestació del mes de setembre que va arrossegar més d'un milió de manifestants va tenir el mateix pes, per als informatius de TVE, que les minses manifestacions anti-independència que van tenir lloc al mateix dia".

No cal dir que l’aparició d’aquest article en un dels diaris més prestigiosos del món no ha causat cap reacció a Madrid. Els dirigents del PSOE no s’han apressat a fer preguntes al Congrés per tal de desgastar el govern del PP. I és fàcil d’entendre: al cap i a la fi, si governés el PSOE, el biaix antisobiranista de TVE i la seva manipulació serien exactament les mateixes que amb govern del PP. De la mateixa manera que és quasi impossible distingir la manipulació que sobre el tema fan "El País" i "El Mundo". Espanyols de dretes o esquerres, però espanyols per damunt de tot.

I torno a la pregunta inicial: què té més impacte a Espanya, un llibre de Mortadel·lo i Filemó o un article al "Financial Times"? El lector ja coneix la resposta

Resposta al ministre Catalá. L'editorial d'Antoni Bassas

Antoni Bassas | 30/04/2015 13:34

Segueix-me

Vídeo

Ahir va passar pel Círculo Ecuestre de Barcelona el ministre de Justícia, Rafael Català. Gent que l’ha tractat me l’ha definit com una persona assenyada i dialogant, i no dubto que sigui així personalment, però com a ministre ha estat un ministre més del PP, o sigui, un fidel repetidor de l’argumentari del partit. N’hi ha prou de recordar el seu trist paper la nit del 9-N, quan davant un micròfon enganxat amb esparadrap va dir que la consulta havia estat un “exercici estèril i inútil”. Tenint en compte que 2,3 milions de persones van prendre’s la molèstia de baixar a votar un diumenge, home, molt dialogant no queda dir-los que el govern espanyol creu que el que han fet és “estèril i inútil”, que és la manera fina de dir que es passa els seus vots pel forro. Però això ja és una altra qüestió.

El cas és que ahir el Rafael Català va venir a Barcelona a enviar un missatge i el vàrem escoltar amb atenció. I amb incredulitat. Va dir que “és hora que la societat catalana s’incorpori a la recuperació nacional liderant una nova etapa de prosperitat”.

Caram, senyor ministre. ¿Em pot dir què ha fet Catalunya sinó exactament això, liderar una nova etapa de prosperitat? Repassi amb mi: amb el 16% de la població, Catalunya representa el 18% del PIB espanyol, el 25% de les exportacions espanyoles, i els catalans contribuïm amb 16.000 milions d’euros d’impostos. Li recordo, senyor ministre, que ara fa un any el PP del Parlament d'Extremadura va demanar al govern espanyol que no permetés a Catalunya de sortir del règim comú del finançament autonòmic, perquè si Catalunya en sortís, Extremadura hauria de renunciar a algunes de les competències autonòmiques que té en aquests moments. Segons els càlculs del PP, la sortida de Catalunya implicaria que les altres autonomies perdrien 16.000 milions d'euros anuals. Caram, si això no és liderar una nova etapa de prosperitat nacional, ja em dirà què més hem de fer.

El ministre, ahir, va dir més: “Catalunya ha de ser novament referència espanyola d’impuls, creixement i obertura” perquè “posseeix els mitjans, la cultura i la determinació, i l’empresariat, els professionals i la societat civil educats en aquesta virtut”. Home, si jo fos ministre d’un estat com Espanya, on hi ha una regió amb gent que posseeix totes aquestes virtuts, cregui’m que procuraria no debilitar-la. I jo si notés que aquesta societat que és (segons ell) impulsora, oberta, culta i preparada no rema en la mateixa direcció que jo, em preguntaria per què deu ser. Allò que deia l’altre dia el president del Círculo d’Empresarios, que l’amoïnava Catalunya perquè aquí hi ha gent assenyada i ben preparada que està per la independència. Perquè creu que és? Potser perquè veuen que el seu esforç fiscal no millora les seves condicions de vida? Perquè augmenta la distància entre pobres i rics a Catalunya? Perquè vols fer un decret de pobresa energètica i no pots? Perquè veus que Espanya s’omple d’AVEs inútils –aquests sí que són inútils– i les teves Rodalies són lamentables? Perquè les connexions d’internacionals del Part són de segona? Perquè veus com persegueixen el català a València i Mallorca i s’inventen Lapaos a l’Aragó? No deu ser, senyor ministre, que molts catalans han arribat a la conclusió que de l’estat espanyol no en poden esperar res?

Que un ministre del PP pensi en clau centralitzadora i castellanocèntrica no ens sorprèn a ningú. El que és inadmissible és que vingui a dir-nos aquí que hem d’arremangar-nos quan jo ho fem, i que vingui amb missatges tronats sobre el fet que obertura és passar per Madrid, com si a un català el món se li acabés a Espanya.

Per acabar, el ministre de Justícia va elogiar el tarannà dialogant i avesat al pacte de la societat catalana. Un tarannà que va assegurar que comparteix el govern del PP.

La crònica no diu si llavors el públic va esclatar en riallades.

La Il·lustració i mira qui en parla

ANTONI BASSAS | 01/05/2015 02:22

Segueix-me

La fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal, diu que la institució que dirigeix es dedica a combatre “els mateixos mals que va combatre la Il·lustració: l’obscurantisme, el fanatisme, la tirania, i també els seus desviaments i errors”. Espanya ha fet tard per parlar de la Il·lustració. Dels creadors de l’expulsió dels jueus, la Contrareforma, la Inquisició, el “ que inventen ellos ”, el franquisme i el nacionalcatolicisme, lliçons d’Il·lustració, les justes. A la Il·lustració li passa com a la democràcia. La cultura democràtica no s’improvisa: demana generacions. I defensar ”l’esperit crític i la tolerància per fer un debat serè”, dit pels creadors del LAPAO o els que van recollir 4 milions de firmes contra l’Estatut, cau dins el tipus d’apropiació conceptual indeguda.

El PP vol fantasmes, però no bruixes

«Sancionar mitjans per publicar una informació és el que tradicionalment se’n diu matar el missatger»

David Bassa | Actualitzat el 02/05/2015 a les 00:02h

Sancionar mitjans per publicar una informació és el que tradicionalment se’n diu matar el missatger, però ell ja ha disparat el globus sonda. Ara diu que no, que no se l’ha entès bé, però el cert –i així està gravat- és que va dir que calia plantejar-se seriosament “sancionar amb fermesa el mitjà de comunicació que publiqui una filtració judicial que està sota secret de sumari”. Però no, ara diu que no ho va dir. Com la majoria de companys del seu partit, Català juga al garbuix i a l’embolic per amagar la mà després d’haver llençat la pedra, amb tota la intenció.

Sancionar mitjans per publicar una informació és el que tradicionalment se’n diu matar el missatger. Una imatge molt gràfica que il·lustra el grau d’injustícia i d’absurd que tindria una mesura així. El ministre ara diu que no, que no el seu govern no s’està plantejant sancionar mitjans, però el PP ja fa temps que està llençant pedres en aquesta línia. De fet, podríem dir que el PP ha engegat tota una ofensiva legislativa a l’estil de la Patriot Act nord-americana, però en versió castissa.

Vaja, que volen ressuscitar la cacera de bruixes de la Inquisició, al més pur estil McCarthy. Una cacera clarament intencionada i esbiaixada perquè si algun partit ha fet ús i abús de les filtracions judicials ha estat precisament el PP. Potser es pensen que no ens recordem de tota l’ofensiva d’en Pedro J. Ramírez, publicant filtracions i més filtracions no només de secrets de sumari sinó també de secrets d’Estat, amb l’únic objectiu de fer caure el govern de Felipe González. Unes filtracions que venien sempre del PP d’Aznar, del PP de Català.

Tenen tanta tirada a filtrar secrets que han arribat a fer-ho per motius interns. Les recents guerres entre els aznaristes, rajoyistes i aguirristes, per exemple, s’han dut a terme utilitzant "El Mundo", "La Razón" i l’"ABC" amb filtracions interessades i constants dels uns contra els altres. Vaja, que el sobtat atac de puresa legal del ministre Català no cola ni amb calçador! Perquè, de fet, el motiu no és que es compleixi la llei. El motiu és, un cop més, atemorir i amenaçar els mitjans. Coaccionar el periodisme.

I d’atemorir i coaccionar, el ministre Català en sap. Així consta al seu currículum quan, sent secretari d’Estat de Foment no només va obstaculitzar la investigació sobre el tràgic accident de tren de Galícia –amb vuitanta morts damunt la taula-, sinó que va arribar a l’extrem de pressionar i amenaçar els diputats del PP que es mostraven crítics amb la gestió de l’accident. Per tant, poca broma amb el ministre!

És realment curiós com el PP, un partit tan farcit de fantasmes, ara de cop i volta té ganes de caçar bruixes. Que els periodistes haguem començat a caçar els seus fantasmes electorals –que es compten per milers!- no té absolutament res a veure amb el seu sobtat anunci de cacera de bruixes. Res de res! Tothom sap que les causalitats no existeixen, perquè a la vida tot passa de forma atzarosa i casual. Mai causal.

De la pilota a la llengua

JOAN B. CULLA | 02/05/2015 18:52

Segueix-me

No voldria alarmar els amables lectors de l’ARA però, per primera vegada en tres dècades llargues fent d’articulista, avui parlaré de futbol.

Imaginem que un any d’aquests, després d’una bona temporada prèvia, la Unión Deportiva Almería jugués potser no la Champions, però sí l’Europa League. I suposem que, en un dels sortejos, resultés emparellada amb el Feyenoord, el Bayer Leverkusen o el Zenit de Sant Petersburg, per posar tres exemples. Naturalment, en la roda de premsa posterior al partit jugat a l’Estadio de los Juegos Mediterráneos de la ciutat andalusa, l’entrenador visitant atendria els mitjans vinguts dels Països Baixos, d’Alemanya o de Rússia, i ho faria en neerlandès, en alemany o en rus. I els periodistes locals escoltarien respectuosament sense entendre-hi un borrall i esperarien que un intèrpret els ajudés més tard a comunicar-se amb elmister forani. ¿És que per ventura els redactors d’esports almeriencs no són gent educada, capaços d’acceptar que un estranger parli en estranger amb els seus conterranis? Naturalment que ho són!

Aleshores, quin va ser el problema l’altre dia, quan els representants de diversos mitjans locals van protestar sorollosament pel fet que l’entrenador de l’Eibar, Gaizka Garitano, parlés en euskera amb els periodistes bascos desplaçats a Almeria? No, el problema no era que no l’entenguessin. El problema va ser el rebuig cultural d’aquells redactors al fet que, trobant-se a Espanya, l’entrenadorespanyol d’un equip espanyol tingués la desconsideració de parlar en una llengua diferent de l’espanyola, quan en aquestanos entendemos todos.

Òbviament, la realitat que l’incident de diumenge passat a la sala de premsa de la U.D. Almería il·lustra no és imputable ni als periodistes esportius, ni als ciutadans almeriencs ni als espanyols en general. La responsabilitat que coses com aquella segueixin passant el 2015 resideix en els partits i els líders polítics que han governat Espanya des que, el 1983, es va completar l’arquitectura bàsica de l’estat de les autonomies.

En efecte, al llarg dels set o vuit anys posteriors a la mort de Franco, Espanya va experimentar un gran canvi jurídico-formal: no tan sols de la dictadura a la democràcia parlamentària, sinó també d’un unitarisme ferotge a la condició d’estat compost o autonòmic. Tanmateix, aquest darrer canvi en la lletra de les lleis, aquesta metamorfosi teòrica de l’Espanya una, grande y libre en allò que per a alguns entusiastes és un “estat quasi federal” i per a José María Aznar “el país más descentralizado del mundo ”, no va anar acompanyada ni ha estat seguida d’un canvi paral·lel de la cultura política i simbòlica espanyola en relació al concepte, a la idea d’Espanya.

Si, des de fa una trentena d’anys, la ciutadania veiés que, al Congrés de Diputats, s’utilitzen amb normalitat el català, l’euskera i el gallec mentre aquells parlamentaris que ho necessiten fan ús de la traducció simultània, segurament Gaizka Garitano no hauria suscitat cap protesta a Almeria. Però, en lloc d’això, el que la gent ha vist és que el president del Congrés retira la paraula als transgressors que gosen emprar el català des de la tribuna. I ha observat com certa premsa madrilenya se’n fot que, un dia a l’any, les llengües cooficials siguin parlades al Senat, i això obligui ses senyories a utilitzar el pinganillo.

Si els espanyols haguessin sentit algunes vegades els presidents González, Aznar, Rodríguez Zapatero o Rajoy parlar gallec, euskera o català en l’exercici del càrrec, la força pedagògica d’aquests exemples hauria anat fent forat entre la gent. Però no hi ha hagut exemples. Si l’elit de la intel·lectualitat d’expressió castellana hagués posat el seu prestigi al servei d’una pedagogia del plurilingüisme, avui no seríem on som. Però el que aquella intel·lectualitat ha fet són Manifiestos por la lengua común plens d’arrogància castellanòfona i de menyspreu envers les llengües “ autonómicas ”.

És cert que els membres principals de la família reial, de visita a Euskadi, Catalunya o Galícia, respecten el bilingüisme vigent en aquests territoris. Però quan, en una trobada privada a Barcelona fa tres o quatre anys, se li va suggerir a l’aleshores hereu de la Corona la utilització pedagògica de les quatre llengües en actes d’estat a la capital del regne, la resposta textual va ser que “esto, en Madrid, no se entendería ”. Deu ser una creença arrelada, perquè ja vam veure quin va ser el pes del plurilingüisme en el discurs d’entronització de Felip VI, el 19 de juny de l’any passat: “Moltes gràcies. Eskerrik asko. Moitas grazas ”.

A sobre, alguns portaveus de l’unionisme organitzat a Catalunya retreuen als nacionalistes haver monopolitzat la representació de la llengua autòctona i dels seus parlants, haver-se erigit en “los únicos amos del catalán ”. No, no ens hi hem erigit. Ens hi hem trobat sols, que és molt diferent. ¿O per ventura algú ha sentit mai la senyora María de los Llanos de Luna dir una frase en català en un acte oficial?

El nostre SNP

TONI SOLER | 02/05/2015 18:35

Segueix-me

ESCÒCIA. Les altíssimes expectatives de vot de l’Scottish National Party (SNP) a les eleccions britàniques han revifat els partidaris de la llista unitària, i fins i tot han permès que els que hi són contraris s’ho plantegin, però no pas per al 27-S, sinó per a les eleccions espanyoles. La proposta és interessant, tot i que no està exempta de dificultats: d’una banda, els dos protagonistes del ball continuen en la seva particular guerra freda; CiU encara està pendent del debat intern a Unió Democràtica; i a més -detall important- no sabem quan seran, les eleccions espanyoles. Francesc-Marc Álvaro afirmava fa uns dies que si l’argument d’ERC contra la llista unitària (“Per separat arribem a més gent”) es dóna per bo, també s’ha d’aplicar en unes eleccions generals. Però hi ha dos factors diferencials: primer, en unes generals el debat s’espanyolitza de forma inevitable, i això perjudica les expectatives dels partits d’obediència catalana; segon, encara que en política interna Mas i Junqueras mantenen diferències objectives, a Madrid haurien de tenir un objectiu únic i compartit, que és defensar el full de ruta cap a la sobirania catalana. Per tant, la possibilitat d’un únic grup català al Congrés espanyol em sembla que bé mereix l’atenció dels seus protagonistes potencials.

DIVERSITAT. Abans, però, tenim unes eleccions municipals i unes altres de nacionals, en què el panorama polític català s’ha d’aclarir, i en què l’oportunitat d’un front sobiranista és més difícil de justificar; al cap i a la fi, la unitat és una estratègia defensiva, i el sobiranisme català no està pas acorralat, sinó instal·lat en una majoria sòlida i amb ànim d’expansió. La pluralitat juga a favor seu. CiU té una envejable presència territorial, mentre que el PP perd terreny de forma accelerada; ERC, de bracet amb MES i Avancem, pot configurar un espai socialdemòcrata sobiranista que disputi l’hegemonia del PSC en el seu propi terreny. La CUP és la referència de l’esquerra alternativa a la Catalunya interior, i a l’àrea metropolitana de Barcelona, juntament amb Procés Constituent, ha sabut posar-se d’acord amb Podem i encaixar-lo dins d’una dinàmica política catalana, a l’espera del que passi en l’afer Monedero. (Incògnites rellevants: si Podem defalleix, ¿podrien la CUP i Procés Constituent disputar-li el lloc a Catalunya? I l’Ada Colau, ¿quin paper s’hi reserva en tot plegat?)

RIVERA. Com és obvi, això no vol dir que el vot unionista s’esvaeixi. Més aviat tindrà tendència a concentrar-se en Ciutadans, que es troba en un cicle ascendent al conjunt de l’Estat. Em pregunto què està barrinant Albert Rivera: ell sap que les seves opcions a Espanya depenen, en part, d’obtenir un molt bon resultat a Catalunya; i també sap que aquí no és percebut com un líder moderat sinó com el gran fustigador del catalanisme polític i de la immersió lingüística. Ciutadans s’ha de centrar, encara que sigui a contracor. No m’estranyaria que, murri com és, Rivera intentés apoderar-se de la vella cantarella de la tercera via, proposés un arranjament federal i deixés de qüestionar l’escola catalana; el que calgui per atreure els votants desorientats del PP, del PSC i del duranisme. És doncs eldependentisme (per dir-ho com Jofre Llombart) el que està a la defensiva i el que pot sentir la necessitat d’unir forces. El nostre SNP no el faran Mas i Junqueras; serà més aviat un Spanish National Party dirigit per Ciutadans, un front resistencialista contra un ventall ampli i vigorós de forces independentistes de tendències diverses. ¿Algú preferiria que fos a l’inrevés?

Presidents illencs i la llengua

SEBASTIÀ ALZAMORA | 04/05/2015 00:27

Segueix-me

Petita recapitulació dels presidents del Govern Balear que hem conegut dins l’etapa democràtica (els darrers quaranta anys, per entendre’ns) en relació a la política lingüística. Al president Cañellas, que com diem a Mallorca és allò que se’n diu un puta (no és cap insult, ans al contrari), el tema li era exactament indiferent, però va comprendre que el pitjor que podia fer era convertir-lo en un conflicte. Per això, sota el seu mandat, es va aprovar una llei de normalització lingüística que semblava garantir un cert equilibri social en matèria de llengua.

Cañellas fou succeït pel president Cristòfol Soler, que es va presentar com a president moderat de centredreta i que ara presideix una altra cosa, que és ni més ni menys que l’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM), que ve a ser l’equivalent sociològic de l’ANC de Catalunya. Un viatge ideològic que té valor, i que s’explica també perquè Soler va ser un president destituït pel seu propi grup parlamentari, cosa que no s’havia vist ni s’ha tornat a veure en el món que coneixem com a democràtic. Un dels motius de la defenestració de Soler van ser les seves conviccions positives sobre política lingüística, que pel que es veu veu irritaven alguns sectors no necessàriament marginals del partit dins del qual militava.

Després que el PP es carregués el seu propi president, va arribar a les Balears una alternança curiosa entre el socialista Francesc Antich i el delinqüent Jaume Matas, que a pesar de les seves diferències varen mantenir un consens acceptable pel que feia a la llengua catalana, fins i tot reforçat pel que es va conèixer com a decret de mínims, i sobretot per la feina d’entitats com l’Obra Cultural Balear, que varen aconseguir instal·lar a dalt de tot de la serra de Tramuntana, a Alfàbia, un repetidor de senyals televisius per poder sintonitzar a les Balears canals com TV3, Canal 33, Canal 9 o Punt Nou, i també per posar en solfa un seguit d’altres canals locals que emetien en llengua catalana. Tot això no va estar exempt de problemes, fins i tot hi va haver un atac violent de l’extrema dreta que va consistir en un incendi del repetidor, però la bona voluntat de la societat va fer possible la continuïtat de Voltor, que és el nom de la societat que va efectuar la connexió mediàtica entre les Balears, Catalunya i el País Valencià.

D’una manera o d’una altra, els presidents que ha tingut el Govern Balear, amb més o menys intenció, han treballat a favor de l’espai comunicatiu català. Se’ls podran recriminar altres coses, però aquesta no. Amb una excepció, és clar: l’actual president, José Ramón Bauzá, que ha treballat activament per desfer la feina dels seus antecessors, en una combinació de curtesa de mires i perversitat política que no s’havia vist a les Balears en els últims quaranta anys. Que es trobi les conseqüències d’aquest comportament a les urnes seria no tan sols raonable, sinó també recomanable. Ell ha volgut muntar una guerra que ningú no volia, però ara que està declarada, la guerra continua.

Cap a un catalanisme postnacional?

FRANCESC RAVENTÓS | 04/05/2015 00:27

Segueix-me

En un món cada cop més globalitzat, moltes persones es consideren ciutadans del món. És un sentiment perfectament compatible amb sentir-se, al mateix temps, català, europeu o de qualsevol altre lloc. Per sentir-se identificat amb un territori i la seva gent no cal ser nacionalista, una paraula, per cert, que a Europa crea un fort rebuig, ateses les barbaritats comeses en nom d’un pensament que no distingeixen del nacionalisme inclusiu.

El lloc de naixença i l’entorn cultural en què un es cria no són factors suficients per identificar-se amb un territori, una cultura o un projecte de país. El sentit de pertinença és una decisió purament personal. Per a molts, més important que el territori és el model de societat en la qual es desitja viure.

Des del seu origen a la meitat del segle XIX, el catalanisme ha passat per etapes ben diverses. Ara ens trobem al final d’una etapa esgotada que podríem anomenar de catalanisme autonòmic, basat en la Constitució espanyola de 1976 i l’Estatut d’Autonomia de 1979. Amb la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut de 2006 aprovat en referèndum pels catalans, l’elevat dèficit fiscal i la política recentralitzadora de l’Estat, el nacionalisme espanyol i la seva classe dominant expressaren clarament que no admeten que Espanya sigui un estat plurinacional.

Aquesta permanent negació ha portat a un punt d’inflexió del catalanisme autonòmic que acceptava formar part d’una Espanya moderna, democràtica i respectuosa amb les nacions que la composen. S’inicià així un nou període radicalment diferent. A Catalunya prenia força l’exigència del dret a decidir sobre el seu futur polític i al mateix temps es produïa un espectacular creixement de l’independentisme. S’ha entrat, doncs, en l’etapa del catalanisme independentista, en la qual una part significativa de la societat civil liderada per les classes mitjanes i populars està jugant un paper rellevant.

Aquest profund canvi polític ha estat possible gràcies a la convergència dels dos grans corrents nacionalistes: el progressista que ve de la tradició d’esquerres i el conservador que ha governat el país durant molts anys, juntament amb moviments postnacionalistes que posen l’èmfasi en un projecte col·lectiu de progrés social més just. Formarien part d’aquest darrer grup ciutadans que no es consideren independentistes però que veuen aquest procés com un instrument per fer la “revolució democràtica” que porti a la transformació del model polític i social.

Per aconseguir més suport en els referèndums sobre la independència, tant al Quebec com a Escòcia es va posar èmfasi en el postnacionalisme socioeconòmic, que es pot aplicar a aquelles persones per a les quals els conceptes de nació, cultura, història o llengua pròpia tenen poca significació, però a les quals per raons diverses -siguin ideològiques, econòmiques, de relació personal o de qualitat de vida- se’ls fa atractiva la comunitat en què viuen. La seva identificació amb el país no és identitària, sinó per conveniència personal. Si Catalunya pretén esdevenir un estat, necessitarà bona part del vot d’aquests ciutadans.

Les properes eleccions al Parlament de Catalunya no poden esdevenir només un plebiscit en què la independència sigui el tema únic de campanya. És imprescindible confrontar les diferents propostes polítiques, econòmiques i socials que en el futur hauran de configurar la política catalana. Els programes dels partits que proposen la independència, a banda de formular-ho clarament, han de donar resposta a les preguntes que es fan els ciutadans.

Si les eleccions al Parlament del 27-S donen una majoria de diputats a favor de la independència, s’iniciarà un procés polític que durarà un temps. Un referèndum haurà de determinar quina és la voluntat majoritària del catalans. Si la majoria opta per la independència, s’iniciarà un període transcendent en la història de Catalunya.

Tal com està evolucionant el món i les demandes ciutadanes, Catalunya, més d’hora que tard, aconseguirà ser un nou país membre de la Unió Europea. Si aquesta afirmació es compleix, el catalanisme haurà arribat al final d’un llarg procés. Iniciarà una etapa d’una nova dimensió, la d’un catalanisme postnacional, o catalanisme universal, que inclou tots els catalans, i que aspira a trobar el seu lloc a Europa i en la comunitat mundial de nacions. Un projecte de país pel progrés, arrelat en la cultura, la llengua i la història, i al mateix temps obert, inclusiu, respectuós amb les altres cultures, socialment just, col·laborador i solidari amb els altres pobles, i curós amb el medi ambient, permetrà contemplar el futur amb il·lusió.!

Boicot dels pares de quaranta escoles a les proves de primària de la LOMCE

04.05.2015 10:33

Des d'avui i fins al 15 de maig els alumnes de tercer de primària realitzaran les proves diagnòstiques que preveu la LOMCE, la nova llei d'educació impulsada pel ministre espanyol José Antonio Wert. L'exàmen no es farà en una quarantena d'escoles catalanes, perquè els pares d'alumnes han organitzat una campanya de boicot. La protesta l'organitzen els pares aplegats a la Xarxa d'Escoles Insubmises.

L'examen que contempla la LOMCE pretén avaluar la competència dels alumnes en llengua catalana, castellana i en matemàtiques. Les proves lingüístiques inclouen apartats de comprensió i expressió, tant oral com escrita. Pel que fa a l'examen de coneixements en matemàtica l'alumne ha de resoldre diferents exercicis: numeració i càlcul; espai, forma i mesura; relacions i canvi; i estadística i atzar.

Aquesta prova es fa a quart i cinquè de primària des de l'any 2001 i és la nova llei espanyola la que ha decidit avançar-la un curs. Els pares dels alumnes adherits a la Xarxa d'Escoles Insubmises s'hi oposen i per aquesta raó no portaran els seus fills a l'escola el dia que estigui prevista aquesta prova d'avaluació diagnòstica. No volen implicar els professors en la protesta per evitar que com a treballadors públics que són, puguin ser expedientats. Des de la xarxa es considera que aquest examen condiciona l'aprenentatge i fa una avaluació massa prematura dels alumnes. Per part del Departament d'Ensenyament, la directora general d'Infantil i Primària, Carme Ortoll, diu que la prova s'ha avançat un any perquè es considera positiu tenir marge per actuar en cas que es detectin mancances d'aprenentatge en algun alumne.

Les escoles en les quals no es realitzarà la prova són aquestes:

Patronat Domenech, Barcelona-Gràcia
Turó del Cargoll, Barcelona-Gràcia
Pare Poveda, Barcelona-Gràcia
Rius i Taulet, Barcelona-Gràcia
Montseny, Barcelona-Gràcia
Univers, Barcelona-Gràcia
Josep M de Segarra, Barcelona-Gràcia
Baldiri Reixac, Barcelona-Gràcia
Fructuos Gelabert, Barcelona- Eixample
Escola Tabor, Barcelona- Eixample
Patufet Sant Jordi, Hospitalet de Llobregat
Institut Frederic Mompou, Sant Vicenç dels Horts
Torrent d’en Melis, Barcelona- Horta- Guinardó
Volerany, Vilanova i la Geltrú
Lluçanés, Prats de Lluçanés
Nabí, Barcelona- Sarrià- Sant Gervasi
Escola de Robert, Camprodón
Escola Rosa Oriol, Lliçà d’Amunt
Institut Laia L’arquera, Mataró
Escola El Turonet, Sant Quirze del Vallés
Escola El Vinyet, Solsona
Escola MasRampinyo, Moncada i Reixach
Institut Antoni Torroja, Cervera
Escola Francesc Macià, Vilassar de Dalt
Escola Jaume I, Barcelona- Sants- Montjuïc
Escola Ferran Sunyer, Barcelona- Eixample
Escola del Bosc de Montjuïc, Barcelona- Sants- Montjuïc
Escola El Sagrer, Barcelona- Sant Andreu
Escola Pegaso, Barcelona- Sant Andreu
Escola Jacint Verdaguer, Sant Eulàlia de Berga
Escola Marta Mata, Vilanova del Camí
Escola Milagros Consarnau, Hospitalet de Llobregat
Institut Ermengol IV, Bellcaire d’Urgell
Institut J. Vicens Vives, Girona
Les Vinyes, Sant Cugat Sesgarrigues
Escola Sant Jordi, Vilanova i la Geltrú
Escola Llebetx, Vilanova i la Geltrú
Escola El Margalló, Vilanova i la Geltrú
Institut Escola Sant Jordi, Navàs
Escola Pompeu Fabra, Barcelona

Assaborint l'enquesta de La Vanguardia

04.05.2015 15:00Vicent Partal

La Vanguardia ha animat el debat independentista aquest cap de setmana amb dues enquestes, aparentment contradictòries. La primera assenyalava que una majoria clara del Principat era contrària a la independència i avisava, cosa que s'entenia l'endemà, que una majoria dels catalans (segons ells) no acceptaria que la independència es proclamàs si els independentistes guanyaven només en escons. L'endemà, efectivament, La Vanguardia assegurava que el bloc independentista tindria majoria absoluta, segons les dades de la mateixa enquesta.

Ja he parlat repetidament del meu escepticisme sobre les enquestes i en particular sobre les de La Vanguardia - Feedback. Però, vist l'enrenou organitzat i atès que és l'única que hi ha ara mateix, us propose d'observar-la amb atenció i de tenir en compte els resultats que donava a tots els partits les tres darreres vegades que s'ha fet. Ho suggeresc perquè el resultat és molt tranquil·litzador. Pel que fa al debat fonamental en aquest país, el de la independència, no ens esperarien grans canvis, sobtades mutacions, sinó que, malgrat l'espectacle i el ball de sigles, més aviat ens trobaríem amb unes recomposicions molt fàcils d'explicar.

En primer lloc, cal constatar, i aquesta és precisament la interpretació que La Vanguardia esquivava ahir, que l'estabilitat del bloc independentista és esborronadora, a prova de bomba. En les tres enquestes d'aquests darrers anys el resultat de la suma de CiU, ERC i CUP dóna 77 escons, 75 i 74, sempre, doncs, per damunt de la majoria absoluta de la cambra —74 és, de fet, el resultat obtingut en les eleccions de fa dos anys i mig. I cal posar en relleu que això passa en el període més inestable que es recorda des del punt de vista de la dinàmica de partits i enmig dels atacs més virulents i les manipulacions més barroeres contra el sobiranisme que puguem imaginar.

Hi ha dos detalls molt importants a destacar. Primer, que ara sí que podem parlar amb propietat de bloc independentista, perquè aquesta vegada CDC anirà a les eleccions amb un programa independentista que fins ara no tenia. I qui no vulga veure que transcendental que és això, quin gran canvi implica, no entendrà res. I segon, que la recomposició interna del bloc és molt moguda i sembla lluny d'haver-se estabilitzat. ERC havia arribat a superar CiU en les enquestes ara fa un any, i en les eleccions europees, però després va caure i ja no s'acosta tant al partit de Mas. I això que CiU ara torna a caure. En canvi, el partit que augmenta espectacularment és la CUP. El bloc independentista, doncs, gira cap a l'esquerra i cap a la pluralitat creixent, però sense perdre consistència en el vot: no augmenta, però tampoc no minva i això és una excel·lent notícia quan tens els vots de sobres. Siga com siga, el setembre és molt lluny encara i, si bé amb totes les dades que tenim a la mà no sembla que hi haja perill que el bloc independentista perda les eleccions, caldrà seguir molt amb detall l'evolució de la recomposició interna i les seues conseqüències. Perquè podria haver-hi sorpreses majúscules.

A l'altre costat de l'espai parlamentari, el dels contraris a la independència, també som on érem: estabilitat i recomposició. Podem fer diversos blocs o combinacions de blocs per analitzar-ho, però la imatge sempre serà la mateixa. El fet més important és que no sembla factible que puga trencar la dinàmica imposada per l'independentisme.

El més senzill d'analitzar és el front federalista, format bàsicament per ICV i Podem. Encara que la barreja s'haja desvirtuat per les ziga-zagues demoscòpiques del partit de Pablo Iglesias, és un espai en què ICV clarament paga car el distanciament del bloc sobiranista. Agafar-se a Podem era l'esperança d'ICV per a recuperar el seu espai, però si Podem cau, com indica aparentment l'enquesta i com tothom intueix no únicament al Principat, aleshores podria passar que les dues forces es trobassen al pròxim parlament precisament com les dues formacions més petites. En qualsevol cas, la cosa més important és que ja veiem ben lluny aquella situació que alguns temien fa mesos, en què Podem semblava capaç de prendre la bandera de la renovació política i social a l'independentisme i desmuntar-lo. Crec que ja podem dir que això no passarà.

I queden, finalment, PSC, PP i Ciutadans, el bloc autonomista, per dir-ho d'alguna manera. I ací tornem a trobar-nos clarament la recomposició i l'estabilitat combinades. El 17 escons que perden PP i PSC se'ls emporta Ciutadans, i poca cosa més hi ha a explicar sobre aquest espai. Una variant interna possible seria que PP i Ciutadans al final són la mateixa cosa, i això, per tant, fa augmentar el vot directament espanyolista de dretes, a costa del tradicional espai del PSC. D'un pobre PSC que s'eclipsa sense remei i que, lluny de ser alternativa de govern, veu com la CUP és a punt d'atrapar-lo.

Dit tot això, tornaré a insistir que parlem d'una enquesta, només. El setembre és molt, molt, lluny i, si de cas, em sembla que per a afinar l'anàlisi s'hauria d'afegir que comença a haver-hi indicis clars que segurament hi arribarem en millors condicions que les actuals i tot.

En primer lloc, perquè és possible —no és segur, però és possible— que les municipals clarifiquen en part el debat dins el bloc independentista i calmen aquesta ànsia desbocada de competir que veiem. Esperem-ho. Però també perquè tot indica que passaran coses abans de l'estiu que podrien capgirar el tauler de joc i la concepció mateix del procés electoral i potser algunes catarsis de les municipals servesquen per a això. Saber com quedarà tot dins l'independentisme en unes eleccions, les del setembre, que també s'han convertit en presidencials i han agafat un component dramàtic, ara és massa arriscat de dir, amb tants condicionants. Però el fet important és que la majoria absoluta d'escons no sembla trontollar de cap manera. I, en definitiva, d'això parlem. Perquè si també volen la majoria en vots, com reclamava La Vanguardia, els serà molt fàcil: només cal que, des de Madrid i amb les condicions pactades, el govern espanyol convoque el referèndum que fins ara ens han prohibit. Anirem encantats a votar-hi.

I, en segon lloc, l'independentisme sembla que arribarà encara en millors condicions al setembre perquè les plaques tectòniques en moviment ara són al bàndol espanyolista, on —allà sí— es mou tot. Al PP el terra se li ha esbotzat sota els peus, la corrupció se'l menja i té tants problemes acumulats que fins i tot un desafiament com el català passa a ser un més. I Podem i Ciutadans ballen, ballen molt. I ballaran encara més. Podem ha passat, sobre el paper, de guanyar les eleccions i canviar el planeta a trencar-se a una velocitat supersònica, mentre s'integra en la casta. Ahir hi havia també una enquesta de Las Provincias sobre el País Valencià, on Podemos començava a desinflar-se en favor de Compromís; i la sensació generalitzada és que això va fluix, que són molt lluny d'on volien ser, com més va més.

I Ciutadans ja veurem també com acaba. En aquesta dinàmica dels partits espectacle, com hem vist en el cas de Podem, els mateixos que et fan pujar de pressa et poden fer caure en segons. I el pacte que ja s'insinua entre Ciutadans i el PSOE andalús dóna una gran oportunitat al PP per a repescar votants que havien entès que si eres del PP ara tocava votar Ciutadans. Finalment, si bé és cert que ser la segona força del parlament seria un somni per a Rivera, caldria no oblidar que en una proesa tal gairebé hi tindrien tant a veure l'enfonsament de PP i PSC i la frenada d'ERC com els mèrits propis de la formació de moda a les tertúlies de les televisions espanyoles. Però no seré jo qui els negue el dret de l'alegria…

En definitiva, no dic que tot siga perfecte, però la meua opinió és que si la realitat s'acostàs al dibuix que fa aquesta enquesta, francament ho tindríem molt bé…

Tots els impediments possibles

SEBASTIÀ ALZAMORA | 04/05/2015 22:40

Segueix-me

Les excel·lents perspectives electorals que els atorguen tots els sondejos i enquestes estan portant Albert Rivera i el seus Ciutadans a excessos de confiança. Només així s’explica que la diputada i candidata a l’alcaldia de Barcelona, Carina Mejías, s’atrevís ahir a anunciar que el seu partit “treballarà per posar tots els impediments possibles” a la manifestació sobiranista de l’11 de setembre a la Meridiana. Es tracta d’una bravata difícilment acceptable en democràcia, que s’ha d’escoltar un parell o tres de vegades per assumir que és real.

Mejías, això sí, va puntualitzar que ella i Ciutadans posarien tots aquests impediments “dins els límits de la legalitat”. És un consol, perquè si no hauríem hagut de pensar que farien servir el napalm. Potser la candidata hauria de saber que dins els límits de la legalitat es poden fer moltes coses, però una que no és admissible de cap manera és coartar el dret a la lliure manifestació.

Ciutadans, de fet, és un partit que s’ha caracteritzat per enviar representació a moltes manifestacions, gairebé totes de signe profundament espanyolista i de vegades en companyies tan poc recomanables com els militants i simpatitzants de Falange i altres espècimens d’extrema dreta. Que jo sàpiga, ningú els ha posat “tots els impediments possibles” per proclamar a la via pública les seves idees, que a molts ens repugnen però que mai discutirem que puguin ser defensades per qui les cregui.

“Estic en desacord amb les teves idees, però defensaré fins a la mort el teu dret a expressar-les”, diu una frase que suposadament el filòsof Voltaire hauria etzibat a un adversari particularment rocós. La digués Voltaire o en Pere Peixet, la sentència és sempre aplicable, si més no en un estat de dret: significa que podem discrepar completament, però que hem d’aprendre a acceptar i a gestionar aquesta discrepància.

La senyora Mejías no accepta ni gestiona la discrepància: ben al contrari, afirma que hi oposarà “tots els impediments possibles”. Dins la legalitat, perquè no ens espantem massa. Podríem enfadar-nos amb aquestes declaracions, però no val la pena: la frontera entre amenaçar i fer el ridícul és tènue, i Carina Mejías la va traspassar amb gran alegria i desimboltura. No fa ni ràbia, només una mica de llàstima. Ara bé, si una persona que diu aquestes enormitats és tot el que ha trobat el pollastre Rivera per presentar com a candidata ni més ni menys que a l’alcaldia de Barcelona, vol dir que alguna cosa no acaba de girar rodona dins Ciutadans. Fa la impressió que se sorprenguin (i amb raó) de l’èxit de la seva empresa, i que això els faci amollar la llengua fins a extrems lamentables. L’èxit, ja se sap, embriaga, i l’embriaguesa desinhibeix els individus i els porta a dir autèntiques bajanades. De manera que alerta, perquè si es confirma amb vots el creixement que se’ls augura, encara els en sentirem dir de més grosses. Aleshores haurem de decidir si hem de riure o plorar, o senzillament no dedicar-hi ni un segon més.

Sobiranisme és moderació

ANTONI BASSAS | 05/05/2015 00:42

Segueix-me

El canvi de xip de milions de catalans des de la sentència del Constitucional del 2010 contra l’Estatut convida a pensar si encara té sentit l’expressió “catalanisme moderat”. Perquè la immensa majoria de la gent que ha omplert manis els 11 de setembre i urnes el 9-N es percep a ella mateixa com a moderada. Són gent que ha vist que les seves demandes raonables de tota la vida només obtenen com a resposta el “no” de l’espanyolisme més immoderat, i ha conclòs que per aconseguir una vida digna l’única solució és una separació democràtica. Ja ho va dir el president del Círculo de Empresarios: el sobiranisme és ple de persones informades i preparades. Avui, “catalanisme moderat” remet a patologia lleu, a excepció tolerable, a vergonyeta, i milions de catalans ja han passat aquesta pantalla.

5 de maig: 'Preguntar sobre la independència divideix els catalans'

VICENÇ VILLATORO | 04/05/2015 19:26

Segueix-me

Sí senyor. Ben cert. I preguntar sobre la unitat d’Espanya també. I preguntar sobre els toros, sobre els drets dels fumadors, sobre la distribució dels impostos, sobre la monarquia i la república o sobre qui hauria de guanyar la lliga de futbol, també. I qui diu els catalans, diu els espanyols o els italians o els francesos. Fer preguntes divideix sempre la gent. Perquè en les societats lliures on la unanimitat de parers no s’imposa per la força, no és obligatòria per llei, la gent pensa coses diferents sobre totes les preguntes, transcendents o intranscendents. Sobre totes hi ha respostes diverses i per tant es provoquen divisions. I llavors, què hem de fer? En nom d’un miratge d’unitat hem de prohibir les preguntes? Més aviat el que hem de fer és trobar maneres civilitzades d’arbitrar entre les respostes, sabent que seran diferents i fins i tot contradictòries. Maneres de gestionar la diversitat d’opinions, la divisió natural dels ciutadans, sense que això signifiqui que una minoria imposa a tothom per llei el seu criteri. D’això se’n diu democràcia. Poder fer totes les preguntes, encara que provoquin divisió. Acceptar la divisió com a natural, però organitzar-la civilitzadament.

Prohibir la Meridiana?

05.05.2015 15:00

Vicent Partal

L'ex-portaveu del PP al Parlament de Catalunya, Carina Mejías, que ara serà regidora per Ciutadans, va dir ahir en un acte públic que des de l'ajuntament el seu partit posaria 'tots els impediments possibles' a la manifestació convocada per l'ANC l'11 de setembre. 

Mejías, de moment, no ha aclarit com pensa dificultar l'acte de la Meridiana. Segurament perquè això no li és fàcil. Hi ha unes normes administratives que ella no pot canviar només perquè el caràcter d'una concentració no li agrade. Hi ha uns permisos que cal demanar, hi ha uns plans que els organitzadors han de comunicar i pot haver-hi unes despeses, si és que n'hi ha, que cal sufragar. Però ací s'acaba tot. Prohibir una manifestació es pot prohibir, és clar. Però no perquè a una persona se li haja ocorregut. Ha d'haver-hi una decisió en un tribunal, comunicada de la manera adequada. La resta és fantasia i publicitat electoral. I d'això es tracta.

La senyora Mejías està molt excitada. Les enquestes li van de cara i Ciutadans està convençut que pot aspirar a tot i més. Benvinguts a la competició. Amb el vots i els regidors a la butxaca ja en parlarem l'endemà de les eleccions, de què poden fer i què no.

Ara, el context en què ho va dir és ben significatiu i aclaridor. En les mateixes declaracions, Mejías deia que caldria celebrar la hispanitat i donava suport explícit a les concentracions espanyolistes. És un criteri que no cap en les institucions democràtiques, aquest que aplica la futura regidora. Però poca cosa es pot esperar d'un personatge que fa mesos que malda per fer les declaracions més virulentes de totes, les més amenaçadores, les que insinuen més obertament que cal perseguir i reprimir l'independentisme.

Per mi, cap problema. Serà incòmode, però poca més. Perquè si la senyora Mejías es pensa que tornar a un model repressiu semblant al del franquisme és l'única manera que tenen els seus de guanyar la batalla contra la independència, jo només he de recordar-li que no va ser així. Que el franquisme ens va fer molt mal, molt, però que al final, com es demostra ara, no ens va derrotar.

L'operació reformista de C's

«El lideratge a Podemos no li ha durat ni un any; veurem si el suflé de C's està millor cuinat i aguanta fins a les generals»

Pilar Antillach | Actualitzat el 05/05/2015 a les 00:00h

L' operació reformista de C's

Ciutadans és la nova estrella de la política espanyola. Una estrella dissenyada a cop d'enquesta i de "verborrea" tertuliana per eclipsar la repercussió mediàtica de Podemos; però, bàsicament, per ser alternativa al PP. La desesperació de l'Ibex 35 –per utilitzar l'expressió de moda-, que de fet és la dreta econòmica més potent, és tan gran que han hagut de recórrer a un partit de nou diputats al Parlament de Catalunya per intentar salvar els mobles de la Moncloa, on Mariano Rajoy fa la migdiada. La decadència del personatge és tanta, que han acceptat substituir-lo, encara que només sigui en format enquesta, per un candidat que va començar la cursa política nu (el primer cartell electoral d'Albert Ribera anava despullat) i en un mes ha acabat protagonitzant totes les portades del país.

Qui ho havia de dir després de tres legislatures d'inanició parlamentària de les quals en destaquen els insults i les desqualificacions sistemàtiques al president de la Generalitat i les soflames antiindependentistes amb prohibicions incloses. La darrera, l'ocurrència de la candidata municipal Carina Mejías, disposada a impedir que es faci la manifestació de l'11-S a la Meridiana de Barcelona.  

Un currículum suficient per, en quatre dies, convertir Albert Rivera en líder de la política espanyola. La qual cosa demostra el nivell  en què oscil·len la resta de lideratges polítics i el grau de control que els de l'Ibex i els de FAES tenen dels  principals mitjans de comunicació espanyols. A quinze dies de les municipals, resulta inaudit que el debat  el monopolitzin les enquestes de les eleccions generals i del 27-S que no estan ni convocades.

El lideratge a Podemos no li ha durat ni un any; veurem si el suflé de C's està millor cuinat i aguanta fins a les generals, amb el precedent de què a les europees va punxar i l'operació Rivera pot acabar com l'operació Roca i el fiasco del Partit Reformista, en les eleccions del 86. Era una altra època i el bipartidisme ni es plantejava. Però, queda el dubte perquè, en aquest país, la història, en minúscula, s'acostuma a repetir. I pocs recorden que el secretari general d'aquell Partit Reformista era Florentino Pérez, "...el mismo que viste i calza" a Albert Rivera.

La fal·làcia de la igualtat d’oportunitats a Espanya

05/05/2015 00:00

Mentre els principals polítics espanyols viuen abonats a la retòrica de la igualtat i titllen d’insolidària qualsevol demanda de millora del finançament autonòmic, les xifres demostren que l’actual sistema de repartiment de recursos a l’Estat no té ni cap ni peus. És més: resulta profundament insolidari, fomenta la desigualtat, és ineficient i castiga les economies més dinàmiques. L’estudi presentat ahir per unes institucions tan poc sospitoses de sobiranisme com la Fundació BBVA i l’Institut Valencià d’Investigacions Financeres (Ivie) demostra que la igualtat d’oportunitats és una quimera en una Espanya on un habitant d’Astúries disposa de 3.100 euros més anuals per pagar serveis socials que un de les Illes Balears, 2.800 més que un del País Valencià o 1.890 més que un de Catalunya.

¿Com s’explica una desviació tan abismal amb una comunitat, com l’asturiana, que no té concert econòmic ni unes condicions de nivell de vida que expliquin aquest diferencial? No hi ha cap explicació lògica. Els mateixos autors de l’estudi afirmen que “les diferències de despesa en serveis públics fonamentals superiors al 60% són poc compatibles amb la igualtat d’oportunitats en l’accés als serveis socials”. I afegeixen que aquestes diferències no es deuen a les seves “diferents necessitats”, com seria pertinent, sinó als seus “distints recursos financers”, que són producte de “raons històriques i polítiques, com la foralitat, o la valoració inicial de les competències transferides”. Per aquest motiu, els experts que firmen l’informe demanen, entre altres coses, un nou sistema de finançament autonòmic més equitatiu.

L’informe també posa de manifest que els ajuntaments són les administracions que més han hagut de retallar, fins a un 30%, i que el pilar de l’estat del benestar més afectat pels ajustos ha sigut l’educació, que disposa avui de menys recursos dels que tenia el 2002. Tot plegat dibuixa una Espanya desequilibrada, on es castiga les comunitats de l’arc mediterrani, i on no té els recursos qui més els necessita ni qui més els genera, sinó qui resulta beneficiat d’un sistema que és alhora opac i parcial.

Arxivada la causa contra 12 exdirectius de Caja Madrid per les targetes 'black', entre ells l'excap de la Casa del Rei

EUROPA PRESS | Madrid | 05/05/2015 12:29

El jutge de l'Audiència Nacional Fernando Andreu ha arxivat la causa per les targetes 'black' de Caja Madrid contra l'excap de la Casa del Rei Rafael Spottorno i onze exdirectius més de l'entitat, tot i que els manté en la causa com a partícips a títol lucratiu dels delictes presumptament comesos.

El titular del Jutjat Central d'Instrucció número 4 assenyala en una resolució que els 12 exdirectius als quals s'arxiva el procediment eren empleats per compte aliè de Caja Madrid, per la qual cosa no se'ls pot atribuir un delicte d'administració deslleial com als exmembres del consell d'administració o del comitè de control de l'entitat.

El magistrat –que destaca que tots els imputats van al·legar que el que van gastar amb les 'targetes black' era un complement retributiu i de lliure disposició per a l'usuari– també arxiva les actuacions, entre altres, a l'exdirector general de Caja Madrid i número dos de Miguel Blesa, Matías Amat, i a l'exsecretari general del consell d'administració Enrique de la Torre.

La caixa B del PP existeix des de la fundació del partit

'Eldiario.es' ha tingut accés a la comptabilitat secreta que va guardar durant 25 anys el primer tresorer del PP, Rosendo Naseiro

Nerea Rodríguez

La caixa B del PP i els diners en negre existeixen des de la fundació del partit, segons ‘Eldiario.es’, que ha tingut accés en exclusiva a una documentació en la qual es demostra que el moviment de diner negre en el partit que avui governa a Espanya existeixen des de molt abans del 1990, com donen per fet el jutge Pablo Ruz i el fiscal anticorrupció Antonio Romeral.

La documentació a la qual ha tingut accés ‘Eldiario.es’ la va tenir oculta durant 25 anys el primer tresorer del PP, Rosendo Naseiro, i en ella es dóna detall i s'aporten les proves sobre l'existència d'un compte corrent opac al Banc de Foment a nom d'Accions i Programes del Partit Unificat d'Aliança Popular (PUAP). El compte va romandre operatiu entre el 12 de març de 1987 i el 7 de desembre de 1988, coincidint gairebé exactament amb els prop de dos anys en els quals el president del partit conservador va ser Antonio Hernández Mancha.

Al costat de l'advertiment de “Confidencial”, en la primera de les 53 pàgines del document conservat per Naseiro pot llegir-se que conté el “Moviment del compte corrent que no apareix reflectit en la nostra comptabilitat” i la “Documentació que s'ha sol·licitat a l'entitat en la qual està oberta el compte corrent”.

‘Eldiario.es’ deixa clar però que la documentació podria estar incompleta, però afegeix: "L'última quantitat que va quedar en aquest compte ocult -vuit milions de pessetes- coincideix amb la primera anotació dels papers de Bárcenas a nom de RN, les inicials de Rosendo Naseiro".

Afables a la Castellana, durs a la Meridiana

"La batalla de les tertúlies ja té guanyador: Albert Rivera ha domesticat Pablo Iglesias"

Salvador Cot

Ciutadans és la fórmula òptima per blanquejar el règim del 78. Albert Rivera reivindica la transició en bloc, com si la corrupció estructural, les portes giratòries o el repartiment per quotes del poder fossin responsabilitat d'alguns grups de persones i no pas l'efecte inevitable d'un sistema democràtic pobre i opac. Les institucions estan bé com estan, diuen, només cal canviar els que les governen ara per Albert Rivera i els seus. Fàcil, no?

L'operació està ben dissenyada perquè aquest diagnòstic benèvol ha tingut un efecte magnètic sobre la direcció de Podem/Podemos, que ja comença a parlar bé de les empreses de l'Ibex, a acceptar el protocol de la monarquia i, fins i tot, avança ràpidament cap a l'assumpció de la simbologia oficial de l'estat, desant al calaix la bandera tricolor que els havia caracteritzat des del primer moment. La batalla de les tertúlies ja té guanyador: Albert Rivera ha domesticat Pablo Iglesias.

L'eina Ciutadans té una cara amable des dels platós de les televisions madrilenyes i, en paral·lel, una posició radical contra el catalanisme. Afables a la Castellana i durs a la Meridiana. Ells són el futur d'un règim que ha decidit enganyar els espanyols i combatre els catalans.

6 de maig: 'La senyera d’en Cesc és un triomf independentista'

VICENÇ VILLATORO | 05/05/2015 19:58

Segueix-me

Precisament perquè és una senyera, no una estelada. M’explico. Com saben, Cesc Fàbregas va celebrar la victòria del Chelsea a la Premier embolicat amb una senyera i això ha provocat una duríssima campanya de desqualificacions, mentre que no he vist cap veu espanyola que ho defensés. Aquest és el triomf independentista. Si se l’haguessin carregat per ensenyar una estelada es podria interpretar com un rebuig a la independència. Però el que ha provocat rebuig és que s’emboliqués amb una senyera perfectament constitucional. Històricament el lema de l’espanyolisme a Catalunya era: ser català és la meva manera de ser espanyol. Per tant, la senyera hauria de ser també la seva bandera. El molt jacobí estat francès accepta la gran exhibició de banderes catalanes o bretones, perquè figura que són banderes regionals compatibles i complementàries amb la bandera nacional francesa. En canvi, l’independentisme sempre ha dit que ser català i ser espanyol és incompatible i que només pots ser espanyol del tot renunciant a ser català. Els insults a Cesc per haver ensenyat la bandera catalana diguem-ne constitucional donen la raó a la lògica independentista. No cal l’estelada. El problema és simplement proclamar-se català.

Quan va deixar d’importar-los la veritat?

CARLES CAPDEVILA | 05/05/2015 19:57

Segueix-me

UN DELS MÈRITS estranys i inesperats del moviment sobiranista, sobretot de la part cívica, ciutadana, és que ha aconseguit que la mateixa gent el ridiculitzi pel seu to de cap de setmana i alhora el vulgui tacar titllant-lo de violent. Sembla del tot contradictori, i ho és. Però fa temps que la veritat no importa als que decideixen desacreditar per sistema.

Penso que es pot fer broma, i les Catalines del Polònia ho broden, sobre aquest aspecte voluntarista, a vegades d’eufòria precipitada, molt enganxat als símbols i al marxandatge, que han tingut les diverses manifestacions multitudinàries. Emociona i sorprèn alhora la capacitat d’autoorganització, la disciplina, l’alegria i sobretot el seny. En canvi em sembla gravíssim, inacceptable i que delata manca de principis, qualsevol intent de qualificar de violent i divisor i intolerant aquest moviment, quan ha demostrat exactament el contrari. L’obsessió per l’exquisidesa i els resultats, cap incident després de fer les reunions més massives de la història, inhabiliten qualsevol persona que afirmi el contrari. A sobre, l’atzar (o potser no és l’atzar) ha fet que les manifestacions espanyolistes hagin sigut minoritàries i s’hi hagin vist persones amb antecedents, i amb simbologia feixista. I els únics incidents greus d’un Onze de Setembre van ser a Madrid i els van protagonitzar falangistes, a qui els van sortir molt barats. Amb aquests precedents, als que encara intenten embrutar la imatge dels que convoquen l’11-S els hauria de caure la cara de vergonya. I no els cau, un fet que és enormement preocupant i alhora és clarament desqualificador de qui pretén accedir al poder des de la mentida podrida (demostrable) com a mètode.

Carina i Alícia

EMPAR MOLINER | 05/05/2015 19:58

Segueix-me

Pot passar, Carina Mejías, que siguis alcaldessa de Barcelona. (Ho va ser Joan Clos, vull dir que coses més divertides s’han vist.) I llavors, pot passar que, com has anunciat, prohibeixis la multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre, perquè “divideix els catalans”. El teu pensament, en aquest punt tan pàrvul, recorda el de l’Alícia Sánchez-Camacho. Poques dones que tenim fent política i vosaltres dues sou pastades. I pot passar que també et petis les celebracions a Canaletes de les victòries del Barça, perquè “també divideix”. No hi ha cap acte, cap, cap, cap ni un que generi consens total, excepte, esclar, els obligatoris. Ahir sentia el teu cap, l’Albert Rivera, que et donava la raó. Deia que l’acte de l’Onze és un acte “polític” i aquell dia ja estem en campanya electoral.

Per tant, jo us encoratjo a demanar-ne la prohibició. No us talleu. Perquè teniu raó: un acte “nacional” sempre serà polític, aquí, als Estats Units i a la Patagònia. Als Estats Units, el 4 de juliol se celebra el Dia de la Independència (amb perdó) i a la Patagònia l’11 d’octubre es commemora la creació de la Governació del Territori Nacional (encara amb més perdó). Per tant, ens haureu d’impedir que ens manifestem. I podreu veure quants som amb més nitidesa que si estiguéssiu degustant una enquesta. També veureu que alguns dels vostres no hi estan d’acord, en això que intenteu. Te’n dono la meva paraula d’honor.

Per a les ments més immadures i narcisistes, les coses que es prohibeixen no existeixen. De la mateixa manera, hi ha qui paga una prostituta però li demana que li digui que l’estima. I s’ho pot arribar a creure. Però, Carina, sempre hi serem. Ja hi érem quan tu eres del PP. Ja hi érem quan no et dedicaves als mítings. No marxarem a casa encara que tanquis els ulls i ho desitgis molt fort, molt fort...!

La mala sort d’un ministre

IU FORN | 05/05/2015 20:02

Segueix-me

Vostè ara mateix podria pensar: carai, quina mala sort hi ha hagut amb els informes de la UDEF filtrats a la premsa per no se sap qui, que al final tots han sigut falsos (no sabem qui, efectivament, però a tots ens ve al cap la poesia aquella que diu “ Jorge a Jorge, verso a verso ”... o una cosa semblant). I potser vostè podria afegir: i la mala sort va a més, perquè la filtració de dilluns a la portada d’ El Mundo va autodestruir-se a les 9 del matí, en un nou rècord olímpic de velocitat còsmica. I vostè ara podria pensar que el brillant argument aquell que les famílies catalanes no dinen juntes el dia de Nadal per culpa de la fractura social va ser excretat en un moment comparable al de santa Teresa fent bafs amb una varietat de farigola coneguda com la Bob Marley.

I vostè ara podria pensar: quina mala sort que un ministre relacioni repetidament sobiranisme i jihadisme i que l’única filiació política coneguda d’un (presumpte) jihadista detingut en una operació antiterrorista sigui haver anat a una manifestació del 12-O, que, ai las, tenia el suport del mateix partit del senyor ministre de les Casualitats (ho van desvelar ahir els companys d’Elcritic.cat amb foto i tot). Arribats aquí, vostè pot pensar: carai, com és possible que un senyor amb tanta mala sort hagi arribat a ministre? Ah, la divina providència és infinita. Tot i que en la tria també hi va ajudar l’obtenció d’un gran objectiu: perpetrar una feina d’intoxicació massiva de l’opinió pública que ha tingut èxit entre una part de la societat a qui anava destinada. I això no és mala sort.

De Rus a Monago

SEBASTIÀ ALZAMORA | 05/05/2015 20:02

Segueix-me

“Tres mil, quatre mil, cinc mil, sis mil, set mil, vuit mil, nou mil, deu mil, onze mil i dotze mil... dos milions de peles!” Amb aquesta franquesa presumptament s’expressava Alfons Rus, president de la Diputació de València, amb el seu home de confiança, Marc Benavent, gerent d’una cosa anomenada Impuls Econòmic Local, empresa pública dependent d’aquesta mateixa diputació. Rus és un vell mastodont de la política valenciana, per descomptat del PP, que va accedir a l’alcaldia de Xàtiva l’any 1995 (només fa vint anys, d’això) i a la presidència de la diputació valenciana l’any 2007. Males llengües fan córrer que el nostre home s’ha muntat un petit imperi a partir de les prerrogatives que li han atorgat els seus càrrecs polítics. Vaja, que hauria estat un polític corrupte prou hàbil per enriquir-se indegudament sense fer-se veure en excés. Tot això, insistesc, de manera totalment presumpta. La gravació en què se’l sent comptant diners també és presumpta, com l’origen presumptament delictiu d’aquests “dos milions de peles” que celebra dins un cotxe. Les bones transaccions acostumen a fer-se presumptament dins un cotxe o altre.

José Antonio Monago és el president de la comunitat autònoma d’Extremadura, i s’ha fet famós perquè durant una època de la seva vida va gastar fins a trenta mil euros de diner públic en viatges a les Canàries per anar a visitar una amigueta en seients de primera, i també per la seva bel·ligerància contra Catalunya i tot el que hi tingui a veure. Concretament s’ha significat amb autèntica i santa virulència contra el procés sobiranista, contra el 9-N, contra les manifestacions catalanes dels últims Onzes de Setembre i molt en particular contra la pretensió de molts catalans de celebrar un referèndum o consulta sobre el futur polític de Catalunya. Segons Monago i els que pensen (per dir-ho d’alguna manera) com ell, cap regió d’Espanya té dret a prendre decisions pel seu compte i al marge del que opinin la resta de súbdits del Regne.

No obstant això, el president Monago ha anunciat una consulta als ciutadans extremenys sobre un projecte de llei electoral que s’aguantaria en tres bases: que governi la llista més votada (de llistes obertes ni en parlem), que es redueixi el nombre de diputats a l’imprescindible Parlament extremeny i que se situï en un 3% de sufragis l’accés dels partits polítics a la susdita cambra. Està molt bé consultar els ciutadans sobre assumptes de tanta substància, però aleshores considero que tots els espanyols hauríem de poder votar-hi, perquè em sembla totalitari que Extremadura fixi la seva pròpia llei electoral sense que comptin amb l’opinió de la resta de compatriotes. Pel que fa al senyor Rus, el seu escrupolós recompte de paper moneda només puc dir que em du un record del film Huevos de oro, de Bigas Luna. D’un costat a l’altre de la geografia espanyola, com deia un altre clàssic de la cinematografia hispànica, los extremeños se tocan. L’estat de les autonomies reparteix la poca vergonya equitativament.

La mala educació del ministre Wert

CARLES CAPDEVILA | 06/05/2015 18:23

Segueix-me

TORNEM-HI. El ministre Wert, l’espanyolitzador de los niños catalanes, contraataca i ara vol obligar per llei les escoles a avisar tots els pares que tenen dret a reclamar l’ensenyament en castellà. Wert, el provocador. Wert, l’agitador. Wert, l’enemic de la convivència. Wert, el ministre de la mala educació. Wert, l’home que vol passar a la història per crear un conflicte que no existeix a l’escola. Wert, el ministre que vol posar nerviosos els mestres, enfrontar els pares, espantar els directors de centre, judicialitzar l’ensenyament, alterar els drets dels centres. Wert, el màxim responsable de l’educació a l’estat espanyol i el més irresponsable de tots. Wert, l’home que veu les aules, els alumnes, com a arma política, com a eina per servir els seus interessos. Wert, el ministre que està molt més preocupat per ser l’alumne avantatjat de la FAES que per servir els milions d’alumnes als quals hauria de protegir, que és el seu encàrrec.

Wert no aconseguirà cap dels seus propòsits. Temporalment, com em passa ara a mi, aconseguirà entristir-nos, decebre’ns encara més. Sí, farà que ens deprimeixi que la persona a qui s’encomana l’educació no cregui en les llengües i en les llibertats i en els drets, i en la gestió dels professionals. Però Wert ens agafa ja acostumats a persecucions absurdes. Sabem d’on venim, quant ens ha costat arribar fins aquí, ho devem a la gent que va lluitar en circumstàncies molt més adverses, i l’única manera d’agrair el passat i garantir el futur als nostres fills és continuar plantant cara. Sempre. Amb contundència, coratge, seguretat. I amb alegria, perquè les cultures són per fer-nos més feliços, contra els que ens volen amargar.

Mas i Junqueras culpen Madrid de les estretors socials a Catalunya

ROGER MATEOS | Barcelona | 07/05/2015 00:00

Segueix-me

Una de les batalles argumentals de la campanya de les eleccions municipals del 24 de maig girarà al voltant de qui ha sigut el principal responsable de les retallades pressupostàries en l’últim lustre. Ahir, Artur Mas i Oriol Junqueras van aprofitar la sessió de control de l’últim ple abans que arrenqui la campanya per penjar-li la llufa a l’Estat, a qui responsabilitzen de l’asfíxia financera de les comunitats autònomes. Anaven carregats d’una munició inesperada: l’informe del BBVA fet públic aquesta setmana, que situa Catalunya a la cua en despesa per habitant en sanitat i educació i que trinxa l’actual sistema de finançament autonòmic, que ha fet que el 2014 hagin disminuït les transferències netes de l’Estat a les comunitats tot i haver-se produït una recuperació dels ingressos públics.

Junqueras va fer-se ressò del document i va titllar de “paradoxal” que Catalunya sigui de les que destina menys recursos per càpita a sanitat i educació malgrat pagar “més impostos que ningú”. El president d’ERC va anticipar-se a qualsevol retret pel suport del seu partit als pressupostos de la Generalitat i va subratllar que els comptes d’enguany “destinen el percentatge més alt de la història” en l’àmbit social, “més del 70% de la despesa” total. “Hi ha un problema gravíssim de finançament, que deriva de l’incompliment sistemàtic, per part dels governs espanyols de tota mena i color, dels pactes fiscals”, va denunciar. Aquesta és una raó més, va dir, per considerar el 27-S com unes “eleccions per la independència”.

A diferència de l’anterior sessió de control, de la setmana passada, en què Mas i Junqueras van polemitzar pel model sanitari, aquest cop van carregar les tintes en la mateixa direcció. Mas va enganxar-se immediatament a les reflexions de Junqueras per l’informe del BBVA en què s’apunta que les retallades a Espanya “s’han fet principalment a càrrec de les comunitats autònomes i de les corporacions locals”. “Ho diu una gent que em sembla que no tenen la seu a Catalunya ni són catalanistes”, va posar en relleu.

Fent-se seu l’informe bancari, Mas va admetre que el pressupost per a sanitat, ensenyament i serveis socials “s’ha hagut de tocar de manera molt severa”, però va atribuir-ne tota la responsabilitat a l’Estat. Quan el primer secretari del PSC va queixar-se de “l’enorme deute” acumulat per la Generalitat amb els ajuntaments, Mas va al·legar que això seria “fàcil de resoldre” si Catalunya recaptés els seus propis impostos. Va reconèixer que el Govern depèn de les transferències de l’Estat, que ara arriben “amb comptagotes”.

De la seva banda, l’ecosocialista Joan Herrera li va retreure que hagi arribat a condicionar la convocatòria del 27-S al suport d’ERC a les seves polítiques i a unes aliances municipals en clau sobiranista, mentre que Quim Arrufat, de la CUP, va recriminar a Mas que, en lloc de convocar les plebiscitàries pel març per no donar cap marge de maniobra a l’Estat, les deixés per al setembre. Mas va insistir a assenyalar que el 24-M està en joc que hi hagi més o menys ajuntaments alineats amb el procés català.

Front comú contra el darrer atac a la immersió lingüística

CiU, ERC, el PSC, ICV-EUiA i la CUP planten cara conjuntament a l'ofensiva de Wert · Rigau anuncia al·legacions de la Generalitat pel recurs del ministeri espanyol


El darrer atac del govern espanyol contra el model d'immersió lingüística de Catalunya és el recurs que el Ministeri d'Educació espanyol va presentar al TSJC contra la resolució del govern de pre-inscripcions a l'escola pública catalana. A més, el govern de Rajoy vol que s'obri un període addicional perquè les famílies puguin demanar que l'espanyol sigui llengua vehicular a les aules 'en una proporció raonable'. Així mateix, el ministeri ha demanat al tribunal una mesura cautelar mentre no resolgui el recurs perquè es faci efectiu 'el dret' dels alumnes escolaritzats a Catalunya a rebre ensenyament en espanyol i perquè es fixi provisionalment com a mínim de referència un 25% de les hores lectives en aquest idioma.

El ministre Wert va voler aclarir que la mesura no invalidava les matrícules fetes: 'El recurs que ha presentat l'advocacia de l'estat no pretén anul·lar la matriculació, la pre-inscripció és perfectament vàlida.' La intenció del govern espanyol, va dir, és d'obrir un 'període addicional' perquè les famílies que vulguin una escolarització en espanyol puguin triar aquesta opció.

A Catalunya, les reaccions al nou recurs del govern espanyol arribaren de seguida. La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, va dir que era administrativament 'un disbarat' i políticament 'una ofensa' i va anunciar que hi presentaria al·legacions abans de deu dies. També va assegurar que el procés de matriculació es desenvoluparia amb normalitat entre el 8 i el 12 de juny, com era previst.

La consellera va dir que estava convençuda que els tribunals donarien la raó al govern i que es podria mantenir el model d'immersió lingüística a Catalunya, i no va dubtar a assegurar que la intenció política de fons del Ministeri d'Educació era fer desaparèixer la llengua catalana, perquè s'emprés només en l'àmbit familiar. Així mateix ho veu el president de la Generalitat, Artur Mas, que en una sessió de control al parlament va acusar el PP d'intentar canviar el model educatiu català a través dels tribunals perquè a les urnes no se'n surt.

El debat polític

Llevat del PP i Ciutadans, la resta de partits també es van situar al costat de Rigau. CiU, ERC, el PSC, ICV-EUiA i la CUP consideren que és un atac polític del govern espanyol al model d'immersió i un intent de 'judicialitzar' les aules. Van demanar a Irene Rigau, que plantés cara a aquest 'nyap jurídic'. També encoratgen la comunitat eductiva a mobilitzar-se.

Anna Simó, d'ERC, va dir que el recurs era 'un atemptat irresponsable' i David Fernàndez, de la CUP, va titllar de 'cafres ignorants' els responsables del govern espanyol i els va recomanar 'una immersió democràtica i educativa urgent'.

Alícia Sánchez-Camacho (PP) va reclamar al govern que fes cas de les sentències judicials i implantés un model bilingüe a Catalunya. 'Aquest és el model que jo vull per a tots els nens de Catalunya, en què el castellà no sigui una llengua estrangera', va arribar a dir.

Segons Ciutadans, la Generalitat incompleix la llei i, per tant, el recurs és legítim. Amb tot, diu que seria 'més intel·ligent' canviar la llei per imposar un model trilingüe a l'escola pública.

A favor de la immersió

Més enllà del debat polític, bona part de la societat civil i de la comunitat educativa es va manifestar a favor del model d'immersió lingüística. És el cas de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, que critica el recurs del ministre José Ignacio Wert perquè 'pretén dividir una vegada més la societat catalana'. I del col·lectiu Somescola, que veu en el recurs un 'acte de violència institucional' i acusa el ministeri de voler 'col·lapsar' l'escola catalana i delegar la llengua vehicular 'a la voluntat d'unes famílies'. O de Plataforma per la Llengua, que va acusar Wert de 'retornar als temps del franquisme des del punt de vista lingüístic' i va recordar que el govern espanyol havia aprovat l'any passat 50 noves lleis i disposicions que imposaven el castellà.

També s'hi va pronunciar la FAPAC, que va qualificar el recurs del govern espanyol de electoralista i va donar suport al model educatiu català. Alhora va reiterar el refús de la LOMCE i es va mostrar convençuda que el PP vol competir amb Ciutadans amb l'intent d'incloure l'espanyol com a llengua vehicular.

Finalment, l'escola concertada de Catalunya va refermar el suport a la immersió lingüística i al model educatiu de la LEC enfront del recurs. Aquest sector defensa 'formalment i explícitament' el model d'immersió lingüística, un model que, recorden, ha estat avalat per les institucions europees i instàncies científiques com a eina per a evitar la segregació escolar i un factor decisiu de cohesió social.

Contra el punys i les pistoles, de nou


És ben visible la violenta escalada verbal que protagonitza la dreta espanyola, concretament PP i Ciutadans. Dos grups que, aquests últims dies, traspassen tots els límits tolerables en un sistema democràtic. No és només la immensa barrabassada de Wert, aquesta descomunal agressió que protagonitza de nou el més demencial ministre espanyol d'educació que podem recordar. Perquè aquesta gent ja han anat i va molt més enllà del debat escolar. Van començar identificant la voluntat popular, expressada reiteradament a les urnes, amb el colpisme, trampa habitual de tots els moviments feixistes. Però darrerament han fet passos com més va més greus. Les amenaces de Ciutadans contra la manifestació de l'11 de setembre, la xenofòbia de què va fer gala el diputat Santamaría a Salt o la insinuació, ahir, d'un altre candidat del PP dient que els catalans hauríem de ser deportats amb tren per la Jonquera són manifestacions simplement inadmissibles. Perquè amenacen l'essència de la democràcia.

La reacció, per tant, s'imposa. Cal denunciar amb tota contundència i sense embuts Ciutadans i el Partit Popular. Cal deixar clar que el seu comportament repugna a la gran majoria de la població. I cal bastir al voltant d'aquests dos partits un mur cívic en defensa de la democràcia i dels drets, de la convivència i la llibertat. La proposta de Ciutadans i PP és massa evident: com que no poden guanyar a les urnes consideren que cal trencar les urnes. I això simplement no ho podem consentir. La 'dialèctica dels punys i les pistoles' joseantoniana és viva avui en boca de Carina Mejías, de Sergio Santamaría, d'Albert Rivera o d'aquest peculiar personatge que es presenta per a batlle de Cardedeu i que vol que tornem a transitar el camí de l'exili que ja van fer els nostres avis.

La coneguda frase de José Antonio Primo de Rivera és una de les més terribles que recorda la història política d'Europa. El fundador de la Falange va afirmar: 'No hi ha més dialèctica admissible que la dialèctica dels punys i les pistoles, quan s'ofèn la justícia o la pàtria' --la pàtria espanyola, és clar. I el resultat de la imposició d'aquella dialèctica és ben viu encara al nostre país, fins i tot ara que han passat dècades i només falten mesos per a deslliurar-nos-en. Però no ens hauria d'estranyar. És la nostra força i la constatació que som a punt de guanyar que els obliga a descarar-se. Ara, com aleshores, ells deixen clar el menyspreu a la majoria. I ara, a diferència d'aleshores, cal que entenguem on és l'enemic de la llibertat, cal que hi fem front però cal, sobretot, que guanyem. Que guanyem nosaltres i no ells. Que guanyem pels qui som avui però també per tots aquells qui van haver de sofrir durant llargues dècades aquest ahir terrible i criminal que Ciutadans i PP, encara avui, volen que torne.

L'Espanya de la Transició només trontolla a Catalunya

JOAN RUSIÑOL | Madrid | 07/05/2015 14:19

Segueix-me

Hi havia una època, no tan llunyana, en què Catalunya era clau per decantar les victòries del PP i el PSOE a Madrid. Ara, però, les enquestes ens ensenyen dues fotografies amb ben pocs punts de contacte. Dues esferes que es comporten políticament de manera allunyada i posen de manifest que els aires de ruptura només bufen amb força al Principiat. A Espanya, els partits que defensen el model nascut de la Transició resisteixen l'embat de Podem, que perd embranzida, tret de Navarra.

Si el  baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS)es fa realitat, el bipartidisme pot respirar tranquil: el procés constituent espanyol que reclama la nova esquerra alternativa ha perdut nervi. En l'àmbit estatal, el PP de Mariano Rajoy es manté com a primera força, aferrat al discurs econòmic, malgrat els recels interns que aquesta estratègia genera. L'enquesta del CIS, corresponent al mes d'abril, constata que l'atur es manté com el principal maldecap dels espanyols i, en canvi, baixa la inquietud per la corrupció.

Aquest és un escenari que li ve com l'anell al dit al discurs de Mariano Rajoy: la seva convicció és que els ciutadans no els passaran una gran factura pels presumptes casos d'irregularitats del passat –per això la insistència a vendre "exemplaritat" en operacions com la de Rodrigo Rato– i, en canvi, que el PP és percebut per la majoria com el partit que gestiona millor l'economia. El CIS reforça l'equip del carrer Génova i fa més previsible la campanya que comença aquesta mitjanit.

Càstig a qui ha governat

Malgrat que la recuperació no arriba al carrer amb la força que voldrien els conservadors, els populars aguanten en 9 de les 13 comunitats que estan en joc el dia 24. Si això es confirma és un èxit per a Rajoy. Ara bé, li complica l'intent de frenar el debat sobre política de pactes postelectorals fins l'endemà dels comicis. Els 'barons' que veuen penjar d'un fil anomenat Ciutadans la seva continuïtat al poder hauran de mesurar molt bé les crítiques a Albert Rivera, el gran triomfador en aquest escenari. Ell té la clau per apuntalar el règim del 1978, de forma simbòlica a Madrid i al País Valencià. S'acosta un temps de diàleg, de matís i renúncies, una via poc habitual en la política espanyola, tan acostumada al blanc o negre i que les majories absolutes dels últims quatre anys havien reforçat.

L'únic vent de canvi trencador és a Catalunya. Ada Colau és la figura emergent de la nova esquerra amb capacitat real de governar, en contrast amb el Podem de Pablo Iglesias, que cauria a tercera força si avui se celebressin eleccions espanyoles. Aquesta setmana, a Madrid, Colau ha deixat clar que el 24-M ha de ser la primera parada del canvi a l'Estat i, si es compleix aquest escenari, les mirades es giraran –indefectiblement– cap a ella. Tal vegada, més important que un eventual triomf de Barcelona en Comú és la davallada tan notable d'escons de CiU, PSC i PP, els partits que han liderat la ciutat, Catalunya i Espanya en democràcia. El fet és rellevant i, si es produeix, caldrà prendre'n bona nota.

En termes nacionals, el dibuix de l'Ajuntament de la capital catalana que fa el CIS demostra una majoria rotunda en favor del dret a decidir, amb  l'entrada de cinc nous regidors per a l'esquerra independentista (ERC i CUP). Si aquestes eleccions han de ser un termòmetre del procés, els resultats de Barcelona evidencien que el sobiranisme –que alguns a Madrid voldrien donar per mort– resisteix.

El lideratge de Sánchez tornarà a ser qüestionat

Podem –que tindria la clau per decantar majories d'esquerra a Extremadura, Astúries i les Illes Balears– serà clau aNavarra, on està empatat amb UPN. Paradoxalment, a la comunitat foral el debat territorial és molt viu i el programa marc autonòmic de la formació ha esquivat fer referència a la qüestió. Amb l'horitzó del 27-S després d'aquests comicis, el partit de Pablo Iglesias, doncs, haurà de reflexionar sobre quins territoris és més fort i la conveniència o no de desdibuixar el compromís amb l'autodeterminació dels pobles.

El PSOE de Pedro Sánchez, segon a les enquestes estatals, resisteix, però el poder territorial no remunta, malgrat que pugui recuperar Extremadura. En un partit aficionat al debat intern, ho tindrà difícil per aturar la discussió sobre el lideratge si, per exemple, la seva operació a Madrid –d'on va apartar Tomás Gómez–  no té èxit i a l'Ajuntament cauen a tercera força per sota d'Ahora Madrid. I, a diferència de temps passats, el socialisme espanyol ja no troba en el PSC el salvavides per flotar a l'Estat.

Hi ha, cada cop més, dues fotografies amb ben pocs punts de contacte.

8/5: Com és que Wert ens ajuda (políticament)?

VICENÇ VILLATORO | 07/05/2015 20:05

Segueix-me

Primera, en política, qualsevol cosa que passa a tres setmanes d’unes eleccions té lògica electoral. La judicialització absurda i ofensiva que ha fet el ministre Wert contra el model català de llengües a l’escola indigna i mobilitza l’electorat sobiranista. Llavors, per què ho fa? En l’estratègia del PP, a la qual serveix Wert, la mobilització de l’electorat sobiranista en les municipals és un mal menor: en aquest front no hi tenen res a guanyar i consideren que ja està tot el peix venut. Ara el seu front essencial és la confrontació amb Ciutadans. Si no vota la investidura de Susana Díaz, Ciutadans vol combatre pel mateix electorat que el PP: dreta nacionalista antisocialista i antiindependentista. I en aquest combat han de fer mèrits. Ciutadans té més pedigrí com a resistència espanyolista a Catalunya. El PP ha de demostrar que no és tou ni complaent. Si Ciutadans vol prohibir el dret a manifestar-se, el PP porta l’escola catalana als tribunals. Aquesta és la competició de Wert. A veure qui la diu o la fa més grossa per ser la garantia de la unitat espanyola davant l’electorat de fora de Catalunya. En aquesta escalada en faran i en diran de l’alçada d’un campanar. Vaja, ja n’han fet i ja n’han dit.

L’escola catalana

EMPAR MOLINER | 07/05/2015 21:14

Segueix-me

Un lector,*@OmarJayyan, es queixa així a Twitter de la meva defensa de la immersió lingüística: “El fet que el fracàs escolar sigui el doble entre les castellanoparlants no les interessa”. Entenc que aquest “les castellanoparlants” és un error de redacció, com ho és el “no les interessa”, i, per tant, entenc que es refereix a castellanoparlants d’ambdós sexes.

No trobo enlloc les dades, però donem-les per certes. I, per tant, cal comprovar si hi ha altres variables. Per exemple, que es doni la circumstància que aquests castellanoparlants siguin, també, d’un nivell socioeconòmic més baix. Que visquin en zones industrials més massificades i amb altres problemes associats com, per exemple, atur o delinqüència. Si no, si resulta que es dóna la circumstància que a igual nivell d’oportunitats, els castellanoparlants treuen sempre pitjors resultats, hauríem de concloure que és perquè, a diferència dels nens catalans, no poden assumir l’aprenentatge de dues llengües. O millor dit: de dues llengües una de les qual sigui el català. Però si fos així, els nens castellanoparlants traurien bones notes en llengua castellana. I no és així, perquè el fet seria tan remarcable que ocuparia portades i tuits d’@OmarJayyan. Però si no és així, si els nens també obtenen pitjors resultats en llengua castellana, vol dir que la culpa no és de la immersió i hi ha potser altres problemes a detectar i solucionar. @OmarJayyan, com hem vist, té alguns problemes a l’hora de redactar. ¿Seria fins a cert punt lògic que el seu fill també els tingués?

Però com que els resultats acadèmics en llengua castellana dels nens de Catalunya no són diferents dels resultats dels nens de la resta d’Espanya, hem de concloure, doncs, que el que passa és que són els nens catalanoparlants els que, per alguna raó, treuen millors resultats que els castellanoparlants de Catalunya i de la resta d’Espanya. I la causa potser és la immersió.