El PP, a la consulta del metge

SEBASTIÀ ALZAMORA | 19/04/2015 22:22

Segueix-me

Un metge li diu al seu pacient: “Vostè hauria de deixar de masturbar-se”. El pacient, preocupat: “I fins quan, doctor?” I el metge: “Home, com a mínim fins que surti de la consulta”.

L’acudit és aplicable a la política actual, i potser sobretot al PP. El primer partit d’Espanya, que ocupa per majoria absoluta el govern de l’Estat, viu en un permanent estat d’autosatisfacció que té un punt d’obscenitat. Aquí el metge seríem els ciutadans i el pacient seria el Partit Popular, que té una malaltia en estat molt avançat que es diu corrupció. En lloc de preocupar-se’n, com seria lògic, prefereixen palpar-se a veure si troben algun motiu per excitar-se i complaure’s a ells mateixos. Congrés rere congrés, el PP s’obstina a dibuixar una estampa fictícia dins la qual ells són els bons gestors i els destinataris naturals del favor electoral de la ciutadania, mentre que tots els altres (siguin PSOE, Podem, Ciutadans o els partits catalanistes) són una mena de pesta bubònica que cal eradicar així com sigui.

Un partit de govern, i més quan es tracta del principal partit de govern, no pot viure en un estat d’autisme permanent, a l’espera que els seus adversaris caiguin davant de la seva interminable exhibició de tocaments. “ No me beso porque no me llego ” és una frase castellana clàssica per definir una persona creguda i autosuficient, que menysprea els altres perquè sobrevalora les seves qualitats. Però és que el PP ha arribat a la curiosa conclusió que sí, que hi arriba, i es passa el dia besant-se compulsivament. Com que la resta del món no acaba de valorar la seva acció de govern així com desitjarien, doncs ells mateixos d’encarreguen de fer-se els elogis que consideren necessaris.

Que el president espanyol, per posar un exemple, insisteixi un dia rere l’altre en el sermó de la recuperació econòmica, quan té al davant un panorama devastat de quatre milions i mig d’aturats, és una situació absurda que recorda molt l’acudit del començament de l’article. Deuen tenir assessors i spin doctors(com diu el Toni Aira) que els recomanen aquesta actitud de “ sostenella y no enmendalla ”, però a la resta del món encara civilitzat ens costa molt de creure aquest discurs. Poden dir el que vulguin o puguin, però els resultats són els que són. A les portes d’una intensa temporada de comicis, alguns encara recordem el sabotatge que el PP ha fet al seu propi programa o imatges com la del president Rajoy fugint literalment dels periodistes per l’escala d’incendis del Senat. Han estat uns anys francament desastrosos, en què si s’ha produït alguna millora (i molt discutible) en la vida quotidiana de la ciutadania, ha estat no gràcies sinó a pesar de l’acció de govern del PP. La reforma laboral era una enganyifa, i la política laboral ha estat una calamitat que tenia precedents però que no havia donat mai unes conseqüències tan penoses. Per favor, que prenguin nota de l’acudit i, després d’avaluar el seu propi deteriorament, els dirigents del PP esperin al moment de sortir de la consulta.

'Rodrigo Rata'

19.04.2015 15:00Andreu Barnils

'Fa dos anys, per una sèrie d'estranyes coincidències, vaig acabar anant a una festa a l'Abadia de Westminster'. Així comença un dels meus llibres de no-ficció favorit, que segueix així: 'Em sentia incòmode. No és que la resta dels convidats no fossin agradables i simpàtics, ni que el pare Graeme, l'organitzador de la festa, no fos res més que un hoste encantador i ple de gràcia. Però em trobava fora de lloc. En un moment determinat, el pare Graeme va intervenir dient que en una font propera hi havia algú que estava segur que a mi m'agradaria de conèixer. Va resultar ser una jove esvelta que segons ell tenia una bona feina d'advocada –però de les activistes. Treballa per una fundació de Londres que dóna suport legal als grups antipobresa. Segur que teniu moltes coses a explicar-vos.

Vam xerrar. Ella em va parlar de la seva feina. Jo vaig dir-li que durant molts anys havia col·laborat amb el moviment de justícia global – l'anomenat 'moviment antiglobalització' com habitualment apareixia als mitjans. S'encuriosí: evidentment havia llegit molt sobre Seattle, Gènova, les batalles pels carrers, el gas, però....bé, n'havíem tret res de tot plegat? 'De fet', vaig dir 'crec que és bastant increïble tot el que vam arribar a aconseguir durant els dos primers anys'. 'Per exemple?'. 'Per exemple una mica més i destruïm completament el Fons Monetari Internacional (FMI).

Va resultar que de fet ella no sabia què era l'FMI, així que vaig explicar-li que el Fons Monetari Internacional bàsicament s'assegura que els deutes mundials s'acabin pagant –'Podríem dir que són com els paios que vénen a trencar-te les cames, però en el món de les finances'. Vaig embrancar-me en una explicació històrica detallant com, durant la crisi del petroli dels anys setanta, els països de l'OPEC van acabar abocant tanta riques als bancs occidentals que aquests no sabien com fer-s'ho a l'hora d'invertir els diners. Els sortien per les orelles. Per això el Citibank i Chase van començar a enviar agents comercials per tal d'intentar convèncer a polítics i dictadors del Tercer Món que els demanessin préstecs (al seu temps d'això se'n va dir “go-go banking”, banca de fer diners ràpids); com van oferir interessos extremadament baixos que gairebé immediatament es van disparar; com durant els anys vuitanta i noranta això va portar a la crisi del deute al Tercer Món; com aleshores l'FMI va entrar en joc per insistir que, per tal d'obtenir refinançament, els països pobres es veurien obligats a deixar de fixar els preus dels productes bàsics. O que fins i tot haurien d'abandonar les polítiques que permetien disposar de reserves bàsiques de menjar i abandonar la gratuïtat de l'educació i la cobertura sanitària. Vaig parlar de pobresa, del saqueig de recursos públics, del col·lapse de societats senceres, de violència endèmica, malnutrició, manca d'esperança i vides trencades' (David Graeber, The Debt).

Oh, l'FMI! Pocs com David Graeber per explicar l'FMI i la seva moral de creditors. Aquesta setmana el Fons Monetari Internacional, institució venerada fins a la ceguesa i destructora de l'Àfrica, Sudamèrica i el sud de la Mediterrània, ara és notícia perquè han detingut un dels seus exdirectors, el senyor Rodrigo Rato. A Rato el diari Irish Times l'havia batejat fa temps i sense voler Rodrigo Rata i ara l'investiguen a Madrid per blanqueig de capitals. Amb aquell fi menyspreu que sempre reserven al govern espanyol, la premsa britànica ha destacat que segurament Rato va reviure la detenció que va patir son pare fa molts anys. Ho deia el Financial Times, i el The Guardian també: 'Don Ramon, el patriarca, era un franquista de pedra picada, i president del Banco Siero, un prestador provincial. Quan el banc s'enfonsà, el Banc d'Espanya va rescatar-lo i després van empresonar a Ramon i el germà gran, Moncho. Segons explica la llegenda Rato, a conseqüència d'aquesta humiliació, el pare Don Ramon va dipositar totes les seves esperances en el seu fill favorit, el petit, Rodrigo. Volia que es convertís en governador del banc central per a restaurar l'honor de la família'.

Si es descuida. Com li va passar al germà petit de la família Corleone, el germà petit dels Rato tampoc no se'n va sortir. I ara el tenim en hores baixes. Res d'estrany dins l'FMI. Només cal veure que el successor de Rato va ser Dominique Strauss-Khan (2007-2011), l'home que va ser detingut per formar part d'una xarxa de prostitució de luxe per la policia francesa. I que l'actual presidenta de l'FMI, Christine Lagarde (2011-actualitat), va veure com la policia entrava al seu apartament de París el 20 de març de l'any 2013 per regirar-li el pis. Volien saber si ella, des del govern francès, havia afavorit il·legalment a l'empresari Bernard Tapie. 

De veritat que el problema és Rato i prou? O és l'FMI sencer?

Un ministre embogit

Aquesta setmana el comissari en cap de la policia catalana, Josep Lluís Trapero, ha denunciat que la policia espanyola no comparteix amb els Mossos d'Esquadra informació que hauria de compartir i que afecta de forma important la seguretat dels ciutadans catalans. La polèmica s'ha originat arran de la detencions d'un grup gihadista per la policia catalana i la posterior manipulació dels fets pel ministre espanyol d'interior.

El cas serà cèlebre. Tot i que en l’operació es va detenir un ultra espanyolista que volia matar jueus (quina empanada mental...) el ministre va decidir acusar l'independentisme de fomentar ni més ni menys que la creació d'una república islàmica de Catalunya. Potser davant una imbecilitat d’aquest nivell hauríem riure i ja està. El beat de Fernández Díaz, un autèntic ultra catòlic, no és precisament la persona més adequada per opinar d’aquestes coses. Però quan els tècnics, els qui fan la feina, irrompen en el debat i expliquen que aquest senyor a banda de dir ximpleries frena l'accés de la policia catalana a bancs de dades substancials per a la seguretat de Catalunya, dels seus ciutadans i d’Europa aleshores la cosa pren una altra dimensió.

Perquè d'entrada tenim dret a preguntar-nos quina és, llavors, la finalitat de la policia espanyola, què fan ací? Ajudar i protegir la població catalana no ho ha de ser vist que prefereixen exposar-la a riscos innecessaris. Si no fos així s'esforçarien per millorar al màxim la col·laboració i això passa de manera inexorable perquè les tropes que tenen el control del carrer, o siga els Mossos, tinguen accés ràpid i complet a tota la documentació que siga necessària per a fer bé la feina.

El plantejament de Fernández Díaz és, doncs, il·lògic però ho és més encara intentar embrutar la feina que la policia ha fet amb fantasies polítiques que només semblen explicables per la ingestió d’alguna substància. Perquè realment la tesi de la república islàmica catalana supera tot el que hem escoltat fins avui.

L’Iphone 6 d’Ada Colau com a símptoma

Les xarxes socials han comentat sarcàsticament el “selfie” de la líder de Barcelona en Comú i el  showman “El Gran Wyoming” en un acte a Barcelona fet amb un mòbil de 800 euros després de carregar contra la casta.Un símptoma més  del “postureo” i la  manca de coherència de Coalu que predica molt i practica poc, com altres líders de la nova política.

Els Podemos, Guanyem, o fins i tot Ciudadanos, no són la nova política que venen, són la mateixa vella política disfressada de bones promeses i d’una gran capacitat de domini dels mitjans de comunicació que els permet superar el treball de base d’organitzacions com les CUP i substituir-lo per pur “màrqueting” que els situa al capdamunt de tot sense ni tant sols fer política de baix a dalt.

El boom de moviments populistes com Podemos, Guanyem o Ciudadanos necessiten de líders populistes com Pablo Iglesias, Ada Colau o Albert Rivera i el suport de poderosos grups mediàtics que els poden encimbellar i també abocar al desastre el dia que ja no tinguin cap interès pels lobbys de poder. Avui aquests tres líders no serien on són sense el suport de l’imperi del Grup Planeta que controla bona part dels mitjans de comunicació globals a l’estat, però aquesta força és la debilitat d’aquests projectes que triomfaran segons totes les enquestes en les properes eleccions perquè malgrat sumar adeptes no acabant aportant res a la felicitats dels ciutadans.

Avui mateix representants de la candidatura d’Ada Colau a l’ajuntament de Barcelona es queixaven del poc tractament de TV3 a la seva formació política i resulta que per ser com diuen una formació nova han tingut més minuts als mitjans de comunicació que la resta de candidats amb molta més representació popular, fins i tot Colau és l’únic candidat/a que ha tingut un publireportatge en un dels programes més vistos de la televisió pública, “el Convidat” quant ja se sabia que seria candidata a les eleccions municipals de 24 de maig.

Ara, la trampa dels dos terços

Entre els mil i un paranys procedimentals dels adversaris de la plena llibertat de Catalunya, darrerament, excel·leix un que els opinadors de l’statu quo repeteixen a tort i a dret: que cal una majoria reforçada per endegar el procés d’independència. Després d’haver manifestat tots els inconvenients del món als tretze intents de majories catalanes de demanar l’autorització d’un referèndum pel Govern espanyol (perquè quan ho demanàvem deien que ja sabíem que Madrid ens diria que no; es veu que no com ara que el demanen ells i sembla taaan viable); després d’haver criticat que l’intentéssim fer almenys tolerat (no tenia prou garanties democràtiques); doncs ara, resulta que tampoc estan d’acord que puguem votar l’inici o no del procés d’independència d’acord amb les regles (escons que fan majoria) d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, que són les úniques que (de moment, si no les suspenen), sembla que ens deixen fer. Alguns exigeixen que ha d’haver una majoria del 50,1% dels votants, tot i que (totes les enquestes dels darrers tres anys així ho indiquen), l’Estat independent és la preferència majoritària dels catalans, per davant de qualsevol altre model.

 

Per què, una cosa, si els partits partidaris d’una Catalunya independent aconsegueixen la majoria absoluta en escons amb el 47% dels vots, què farem, desar-la en un calaix per aplicar el programa autonomista, posem, del 26% dels votants? Però és que, ara, hi ha qui, a més, exigeix que, clar, com per a reformar l’Estatutet en vigor calen dos terços del Parlament, per a fer la independència hauria de ser el mateix o més. Divertit. Aquesta gent, realment, creu que l’Estatutet de la Moncloa actualment en vigor, trinxat al Congrés i massacrat pel Tribunal Constitucional, té el suport de dues terceres parts de l’actual Parlament de Catalunya? I del que s’escollirà el proper 27-S? De veritat? Ens prenen per directament idiotes? Per què no s’atreveixen a demanar que es porti a votació una altra vegada al ple del Parlament el text de l’Estatutet actualment en vigor, a veure quin recolzament té? De veritat, observar ex-directors del diari comtal com Joan Tapia llançant exigències de suposat rigor democràtic com a tapadora de la defensa aferrissada de l’immobilisme al servei d’una minoria fa autèntica pena.

És urgent aturar la privatització del Registre Civil

És  denigrant  i,  alhora, demolidora  la política  del PP  en l’àmbit  de  Justícia. De fet, la proposta  de  privatització  del Registre Civil  és absolutament  regressiva. El Registre Civil és un servei públic,  per excel•lència,  que ha de continuar  en l’àmbit  de l’Administració  de  Justícia. La reforma  que  pretén portar a terme  el govern central és un autèntic  frau,  polític  i  social,  ja que per  efectuar uns tràmits,  de serveis  bàsics, s’hauria de pagar. A més, també implicaria el traspàs i gestió de dades personals dels ciutadans als registradors mercantils. No hi ha dubte que aquesta  privatització  és un pas enrere en l’Estat  social i democràtic de  dret. Es pretén  destruir un servei públic universal, imprescindible  pel bon funcionament  d’una democràcia,  per tal  d’afavorir uns determinats col•lectius plutocràtics

Aquesta arbitrària privatització també comportaria un nou atac  contra  l’equilibri  territorial;  és a dir,  que per  dur a terme qualsevol tràmit  que  avui en dia es pot  realitzar en el mateix  municipi (als ajuntaments o als Jutjats de  Pau)  caldria desplaçar-se  a la capital  de la província. Per a Catalunya això representaria  una estocada de mort  contra els petits municipis  i les  comarques;  seria  com  tornar  als  anys  vuitanta del segle  passat en què, per exemple, per  catalanitzar-se el cognom  una ciutadà s’havia de desplaçar, obligatòriament, a la  capital de la província. Per altra banda, aquesta  mesura, radicalment antisocial, també  comportaria una pèrdua de llocs  de treball en un  moment en què l’atur és un drama social molt estès .

En síntesi, la privatització del Registre Civil és una autèntica aberració  antisocial que cal aturar de  totes totes. En aquests moments és molt important que es presentin  mocions  a  tots els ajuntaments, consells  comarcals  i  diputacions per  tal  fer retirar  aquesta  llei -aquesta   injusta  atzagaiada-  que pot comportar  un greu   retrocés social per a la gran majoria de  la població  catalana.

20 d’abril: 'Espanya és un dels països més nacionalistes d’Europa'

VICENÇ VILLATORO | 19/04/2015 19:19

Segueix-me

Normalment són nacionalistes aquells països que tenen un problema entorn de la identitat. Ho són les nacions que tenen consciència de ser-ho i no tenen estat. Però ho són també els estats que han volgut construir una nació a la seva mida i no se n’han acabat de sortir, perquè dins tenien d’entrada nacions diverses. França és un model amb força èxit. Espanya no n’ha tingut tant. Per això el nacionalisme espanyol és tan potent, i a la vegada tan invisible per als seus propis portadors. Espanya és tan nacionalista que si apareix un partit nou, abans d’entrar a competir pel seu espai polític, si vol tenir alguna expectativa d’èxit a tot l’Estat, ha de demostrar la seva lleialtat a la nació espanyola, ha de treure’s el carnet de nacionalista (espanyol). Podem ha donat instruccions a totes les seves organitzacions de desmarcar-se dels discursos dels altres nacionalismes, mentre adoptava el llenguatge del patriotisme espanyol. Ciutadans no ho necessita. El carnet de nacionalista espanyol, de lleial al nacionalisme espanyol, fins i tot de víctima irredempta pel fet de ser espanyolistes in partibus infidelium, se’l va treure a Catalunya. Amb aquest carnet, imprescindible, ara ja pot anar per Espanya.

Uns operaris del PSOE i el PP

"El TC simbolitza, des de fa temps, l'evidència que l'actual règim espanyol potser pot caure, però no pas evolucionar"

Salvador Cot

Un dels símptomes més clars de la regressió democràtica del règim del 78 és la conversió del Tribunal Constitucional (TC) en un organ de repressió política al servei del PP i el PSOE. A diferència d'altres països, en el cas espanyol els magistrats són fruit d'un pacte de quotes entre els dos principals partits i, en general, s'eviten els juristes destacats i les personalitats amb una reputació acadèmica consistent. La prova més evident és que l'actual president, Francisco Pérez de los Cobos, és un conegut aznarista -amb passat ideològic a l'ultradreta- molt vinculat a la FAES des de sempre, on ha impartit diversos cursos i ponències. Només va deixar la militància dins del PP quan va accedir a la presidència del TC. Els dotze delegats del PSOE i el PP el van nomenar per unanimitat, ni tan sols intenten dissimular.

Per això és la manifestació contra una sentència d'aquests operaris de confiança del PSOE i el PP el que marca l'inici de la rebel·lió de les classes mitjanes catalanes contra un règim corcat des de dins per unes elits madrilenyes que, instintivament, es revolten contra qualsevol límit a la predació dels recursos públics. El TC simbolitza, des de fa temps, l'evidència que l'actual règim espanyol potser pot caure, però no pas evolucionar. Al capdavall, aquesta fossilització és el que ha acabat amb la carrera de polítics ben connectats com Duran Lleida; amb la biografia de personatges del nivell de Jordi Pujol o amb la preponderància de partits fins ara considerats sistèmics com el PSC.

Si no hi ha possibilitat d'arbitratge no hi ha democràcia, només poder i imposició. Ahir aquest diari avançava que el govern de Madrid ha impugnat el nomenament del comissionat per a la Transició Nacional, Carles Viver Pi i Sunyer, una iniciativa que acabarà davant dels magistrats del TC. Algú té dubtes sobre la sentència? Algú n'analitzarà els fonaments de dret? Algú pensa que el govern de Madrid s'arrisca a perdre? Doncs això.

La meva mare diu: "els pocavergonyes estan disposats a arribar fins allà on els deixin arribar els beneits". - En Partal, davant de la munió de casos de corrupció, fa temps que es demana: què ha de passar encara per que el PP valencià sigui considerat un grup dedicat a la delinqüència organitzada? - Jo us pregunto, amic Cot i amics lectors: què ha de passar encara per fer-vos veure que Espanya és un estat fallit? Aquesta denominació de "failed state" es refereix als estats on no n´hi ha serveis bàsics, on no n´hi ha unes forces de seguretat que els ciutadans reconeguin i respectin, on ningú, ni a dins ni a fora, sap qui mana. Tot això, per descomptat, no es dona al cas espanyol, però proposo una nova definició d´aquest terme: a Espanya l´Estat funciona com un rellotge, però no disposa d´uns ciutadans mínimament qualificats que coneguin els seus drets i els seus deures i els facin servir quan calgui. Espanya és una democràcia poblada per ciutadans zombies, ignorants culturament i política, que creuen que la democràcia consisteix únicament en votar cada quatre anys, i votar sempre als mateixos. 50 anys després d´assolir la plena alfabetització el poble espanyol no té ni p. idea de què vol dir ser ciutadà d´un estat de dret. Espanya és un estat fallit perquè té un poble fallit: la democràcia ha de ser molt més que anar a votar; representa unes normes de joc que tothom ha de conèixer i respectar; representa allò que es coneix com a "contracte social", però els analfabets ciutadans espanyols no saben llegir-lo, no tenen prou cultura per saber interpretar-lo, i a més, és obvi que no tenen cap interès en fer-ho. Per definir l´actitud del poble espanyol amb els seus governants l´expressió més adient que trobo és la que el Dret Penal denomina com "cooperació necessària". A Espanya la democràcia no interessa, ni a les elits ni al "populacho". És un joc al que no volen jugar. - Espanya sencera sap que el ministro del Interior s´inventa dossiers per difamar a l´alcalde de Barcelona. Heu vist cap crítica espanyola davant d´aquest fet? Oi que no? = estat fallit. Espanya sencera va veure dissabte a la llotja del Bernabeu al jutge, al fiscal i a l´advocada de l´Estat que porten el cas contra el Barça. Heu vist cap crítica espanyola a aquest fet? Oi que no? = estat fallit. Espanya sencera sap que l´Agencia Tributaria li va "perdonar" una multa de set-cents mil euros al fill d´en Botín, perquè, ui, se´ls va oblidar demanar el pagament i va prescriure. Heu vist que el poble espanyol hagi cremat l´edifici de l´Agencia? Oi que no? = estat fallit. Espanya sencera continua portant els estavis i les nómines al mateixos bancs que van vendre 47000 milions d´euros en preferents i encara confien en el fastigós Banco de España que va permetre aquesta "estafa de Estado". = estat fallit. Espanya sencera sap que un govern sociata va signar un contracte amb el capo Floren que deia; "si funciona els beneficis te´ls quedes, i si va malament l´Estat et reintegra tota la inversió", i tota Espanya sap que anys després un govern pepero va pagar trinco-trinco aquest dineral. Heu vist cap resposta que no sigui un "jo, ya te vale"? = estat fallit. Espanya sencera sap, per acabar, que el TC i el CGPJ són meres comparses del poder polític, i els propis jutges i fiscals ho saben, perquè la bestiesa absoluta que descriu en Salvador al seu article fa 25 que es produeix i encara ha de aparèixer algú rellevant dins la judicatura que renegui d´aquest sistema judicial digne de la República Dominicana de Trujillo. = estat fallit. Podria parlar encara de la llei mordaça, el resultat de les eleccions andaluses, el haver deixat tota la premsa en mans de mercenaris o de fatxes declarats, etc. = estat fallit. - Per sort, els catalans tenim una solució: portar a bon terme aquest procés que tant ens il·lusiona. Pels espanyols la solució seria iniciar el seu propi procés cap a la refundació del seu estat, però com que, malauradament, són una colla de beneits, votaran al Rivera o al Pablemos perquè a la tele surten molt macos i a la Ana Rosa li cauen molt bé. - Escric aquest comentari, (perdoneu el sermó), perquè estic fart de llegir sempre el mateix article-editorial. Ja sabem que Espanya és una merda, que tenen unes elits malparides que fan el que volen amb els idiotes dels ciutadans, però nosaltres hem d´anar a la nostra, i oblidar-nos d´aquest país i dels seus zombies. L´únic obstacle que té el procés català és saber quants d´aquests ciutadans espanyols zombies viuen a Catalunya, per veure si són suficients electoralment per negar-nos la nostra independència. Estic segur de que no, no en són prous, i tard o d´hora podrem llegir les notícies espanyoles a la secció de Internacional. Amunt i crits!!!

L’Espanya que ve

"Si inicies una guerra i la perds, o diem-ho d’una altra manera, que no la vols guanyar per por o manca de convicció, els fets t’acaben passant factura"

Marc Gafarot

Començo aquest escrit lamentant el terrible assassinat d’ahir comès en un institut de Barcelona. Ja se que episodis com aquest i d’altres, són fets aïllats i que de desgràcies i misèries sempre n’hi han hagut, però alguna cosa més hauríem de fer a banda de lamentar-nos i condemnar els fets. L’educació, motiu de convivència i de dignitat en tota societat, és massa important com per no esmerçar tots els recursos que siguin necessaris després d’aquests trists anys de crisi i desesperació per massa gent. La crisi no explica ni justifica res del que ha passat però, és obvi, que la manca de recursos ho complica tot més.

Aquests darrers dies s’ha conegut la notícia de la impugnació, per part del Govern espanyol, de la figura de recent creació, del Comissionat de la Transició Nacional, càrrec que recau en la persona de Carles Viver Pi-Sunyer. No és un fet qualsevol ja que ens indica que el grau de bel·ligerància per part de l’Estat no minva i que els partits que podrien convertir-se en alternativa al PP –PSOE, Podemos i Ciudadanos- no presenten alternatives, a grans trets, a la particular visió que té el partit de Rajoy sobre Catalunya i l’anomenat “procés”.

Les properes eleccions espanyoles, en principi previstes per després dels comicis catalans del 27-S està encara per veure, si suposaran la fi del bipartidisme dominant, però no sembla que hagin de suposar, tot i la fragmentació que s’intueix, cap canvi d’envergadura de la tradicional visió que, a dreta i esquerra, es té del conegut com a “problema catalán”. M’atreveixo a afirmar que amb independència dels resultats, en el millor dels casos ens trobarem davant la famosa “conllevancia orteguiana” i en el pitjor, i tal vegada més realista, amb un intent, ara sí totalment desemmascarat, de recentralització competencial i buidatge del nostre, ja de per si limitat, autogovern. Per a una determinada visió d’Espanya, la broma de les autonomies i de les extravagàncies catalanes ha anat massa lluny i dura massa temps. Si pot, i governa, el PP s’endinsarà per aquests viaranys amb l‘aquiescència més oberta o tancada del bàndol progressista i l’aplaudiment entusiasta de Ciudadanos. I en bona mesura hem de convenir que és normal que ho facin, ja que si inicies una guerra i la perds, o diem-ho d’una altra manera, que no la vols guanyar per por o manca de convicció, els fets t’acaben passant factura i amb aquestes circumstàncies l’Estat espanyol no ha estat mai ni una ventafocs ni una germaneta de la caritat cristiana. La seva victòria els farà tancar el cercle que la LOAPA no els va permetre i que la voluntat i necessitat política del moment no aconsellà. La partida és clara: o guanyem, això és la independència; o perdem dins el marc delirant i contradictori del centralisme més uniformador que menys amb el nom els efectes seran concloents i asfixiants per la catalanitat. Un clar objectiu de valencianització del Principat, em temo no exagerar, ens caurà com a dura i repressiva llosa.

No és hora de diletantismes ni de temeritats absurdes tampoc, però sí que és l’hora de convèncer-nos que molt, massa, està en joc i si no empenyem de valent l’anomenat “procés” acabarem desgastant a propis i estranys. A vells independentistes i als acabats d’arribar. Fora bo aparcar diferències que, ara per ara, són sobreres i en res contribueixen a la Catalunya plena que anhelem tots els sobiranistes i concentrar temps i esforços en tot allò que ens uneix. Altres pobles ho han fet i practicat en moments de dificultat i d’incertesa, i val a dir, que el remei els ha enfortit. Cal matar l’autonomia per fer el salt cap a la independència. L’autonomisme ha empetitit les nostres mires i horitzons i ha afeblit el nostre cor. No caiem, d’una vegada per totes, en autorebaixes tan llastimoses i estèrils i demostrem que som un sol poble i ben unit ara amb un noble objectiu d’independència nacional i prosperitat social.

Cristòfol Soler: 'Què hi faig en un estat que em considera territori conquerit?'

21.04.2015 06:00

Cristòfol Soler (1956) és el nou president de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM), la plataforma homòloga de l'ANC a les Illes Balears. Soler, que hi substitueix Maria Antònia Oliver, va ser el president de les Illes Balears pel Partit Popular (PP) entre els anys 1995 i 1996. Però es va distanciar del partit i va acabar deixant-lo. Ara no milita enlloc, és obertament independentista i ha decidit de contribuir a impulsar la societat civil. VilaWeb l'entrevista per parlar-hi dels objectius immediats de l'assemblea.

—Vós, que fa anys que éreu del PP, us heu fet independentista ara, o us ve d'enrere?
—És una evolució. N'hi ha que neixen independentistes, i n'hi ha que hi arribam a base de veure la situació. El fet d'haver estat en partits estatals ha fet que pugui conèixer molt bé el funcionament de l'estat espanyol, o Espanya. Si pensàvem que Espanya podia ser plurinacional, sentències com les de l'Estatut de Catalunya són la voladura d'aquesta possible entesa. Als cercles de poder de Madrid tenen la consideració dels territoris de l'antiga confederació catalano-aragonesa com a territori de dret de conquesta. Encara avui dia, i més gent que no puguem pensar. Si hi ajuntes l'espoliació fiscal, acabes dient: què hi faig jo dins un estat on només em consideren territori conquerit. Què hi faig aquí, si van contra la meva llengua?

—L'Assemblea Sobiranista de Mallorca seria com l'ANC?
—És equivalent a l'ANC, sí. Aquí el sentir majoritari era convertir-nos en una territorial de l'ANC. Però l'ANC va optar per circumscriure el seu àmbit d'actuació dins el Principat i prou. Hi ha gent que està molt queixosa amb aquesta qüestió. No va ser possible, i la idea es va reconvertir en l'assemblea sobiranista actual. Hi ha una expressió que diu 'cada terra fa sa guerra'. Jo la posició de l'ANC la comprenc. Sóc possibilista i entenc que la situació del Principat no és la mateixa que aquí. Nosaltres encara hem de fer passes al nostre ritme. Però el fet important és que es van fent.

—Però les relacions amb l'ANC són bones?
—Pens que les relacions seran bones. I tant. Nosaltres hem de mantenir relacions amb l'ANC i la Plataforma Valenciana per l'autodeterminació. Ens trobarem el 25 d'abril a València. Hi veuré en Jaume Marfany (ANC). Hem de respectar que cada territori té el seu ritme, però les idees i els objectius sí que són coincidents.

—Quin és el full de ruta de l'ASM?
—Les eleccions són el 24 de maig. Doncs el 25 tindrem com a interlocutors als partits de país: Més, PI i Esquerra Republicana. Els altres són partits estatals i no hi confiem perquè en la qüestió de la sobirania ja han dit la seva. Són partits espanyols i actuaran en clau estatal. I això vol dir actuar en contra nostre. Els altres partits que et dic poden ser determinats en la formació d'un nou govern. I per això demanam que ningú se'n vagi de vacances polítiques sense haver resolt quatre punts: recuperar el requisit del català a la funció pública. Recuperar el text de normalització lingüística. Revocació completa del TIL. I la recepció de Canal 33 i 3/24. Aquestes qüestions s'han de deixar resoltes. De moment la resposta dels partits ha estat bona. I després la nostra assemblea ha de continuar fent estructura territorial i sectorial.

—L'independentisme a Mallorca ha de sortit del PP, com el vostre cas?
—El PP havia tengut un planter de vots regionalistes i obtenia majories absolutes. Però en aquest noment el PP és segrestat per un grup espanyolista. De regionalistes dins el PP no en queden. Queden espanyolistes. I l'electorat ho veu. Ara, la tasca partidista no correspon a l'Assemblea Sobiranista, sinó als partits. Nosaltres som l'equivalent a l'ANC i no fem partidisme. Ara, si m'ho preguntes tan directament et responc a la teva pregunta: jo ho veuria així, sí. Però això és jo. I a la banda esquerra també falta fer feina, que és ple de jacobins.

—Hipòtesi: Catalunya arriba primer a la independència, vosaltres segons i el País Valencià en tercer lloc.
—Ha ha! Si Catalunya accelera això serà un catalitzador per al nostre procés. Pens que si Catalunya se'n va Espanya deixa de tenir sentit per a molta gent. Molta gent. Ara, això fa mal de dir quan passarà. No sé posar-hi data. Dit això, nosaltres tenim un avantatge respecte a vosaltres: no depenem de l'economia espanyola. Som la comunitat autònoma amb menys interrelació amb la resta de l'estat. Depenem més de l'economia britànica o alemanya que no de l'espanyola. La internacionalització la tenim feta, ja. I una cosa sí que et puc dir: hi ha una conscienciació cada vegada més gran. Sí que hi és. La petita i mitjana empresa, fins i tot hotelers, tenen una posició que no és gens contrària a aquests principis.

—Heu vist canvi entre la classe mitjana, doncs?
—Al Principat el govern Rajoy i Aznar han fet molta feina per l'independentisme. Aquí la fa el govern Bauzá. Per exemple, que Bauzá sigui només el govern dels grans hotelers fa que la resta d'empresaris n'hagin pres bona nota. I que només s'hagin protegir les gran superfícies en detriment del petit comerç ha fet que el botiguer hagi pres consciència de país. Es noten canvis, sí, que el govern Bauzá ha accelerat.

—Dieu que us han escollit president de l'ASM perquè vau fer una conferència sobre història que els va convèncer. Què hi explicàveu?
—Jo he format part de la Comissió del Tricentenari (1715-2015). Ens hem trobat que a Catalunya no van voler allargar la commemoració fins el 2015 (Ciutat de Palma cau l'11 de Juliol de 1715) i aquí no hem tengut el suport del Consell ni de ningú. Sols ho hem fet. I ho dic com un retret. Dit això, en aquesta conferència vaig comparar els dos sistemes. Com saps més bé que jo, tant el Principat com al regne de Mallorca com al regne de València teníem institucions històriques ja pre-democràtiques. S'elegien els jurats dels municipis (regidors), hi havia criteris de representació i el poble menut tenia participació. A Mallorca encara més perquè no teníem gran noblesa. En el sistema borbònic, en canvi, els regidors els triava el rei, l'administració era militar, etcètera. L'espoliació fiscal comença allà: els doblers dels imposts passen d'1 a 5,2. Per cada lliure que es pagava d'imposts, amb l'arribada dels borbònics es va passar a 5,2 lliures. Imagina't l'espoliació fiscal que ja van rebre els nostres avantpassats. I encara dura. I això que a vegades no hi donem compte a Espanya sí que ho tenen molt en compte. Als cercles de poder, molt en compte. Es té el sentiment que nosaltres som espanyols per dret de conquesta. Som això que anomenaven al segle XIX l'Espanya assimilada. I aquests enfocaments són els que encara es mantenen a Madrid quan parlen del Principat, del País Valencià o les Illes. Això vaig dir.

Poc pont 22.04.2015 15:00Vicent Partal

Ahir es van reunir a Madrid, a la Moncloa, els membres del Fòrum Puente Aéreo amb el president del govern espanyol, Mariano Rajoy. El resultat va ser una fotografia poc original a les escales del despatx del primer ministre. Hi havia vint-i-vuit homes amb corbata i quatre dones, en teoria tots representant el poder amb majúscules i les elits de Barcelona, però també de Madrid, que voldrien evitar la independència.

Com que vaig veure que al costat de Mariano Rajoy hi havia el comte de Godó vaig anar al seu diari a veure si arribava a saber qui eren els convidats. Certament, la web de La Vanguardia travessava ahir moments difícils, de resultes de la polèmica decisió de fer públic un àudio privat d'uns xiquets de l'IES Joan Fuster. No sé si era per això o si al cas tenia cap més explicació, però és ben cert que un grapat d'hores després de la reunió no hi havia ni foto ni referència. Em va sorprendre molt. Abans aquestes coses les feien lluir.

Finalment, hi vaig trobar una nota d'aclariment i la veritat és que em va encuriosir encara més. Segons que sembla, Rajoy els va demanar que reforçassen la relació de Catalunya amb Espanya. I a qui va fer l'encàrrec? En l'àmbit dels mitjans, a l'amo de La Vanguardia, al nou cap de Planeta i als presidents d'El Mundo i de Vocento, grups que no tenen gairebé presència al Principat. La llista d'empresaris, és a dir, de gent que fa coses amb els seus diners, era tan ajustada que van haver de destacar que Sánchez Llibre representava Conservas Dani —ho jure: no és cap broma. Jo havia suposat que representava més Duran que cap altra cosa, però com que això de Duran ja és un holograma… I després hi havia hotelers, el president de Pronovias, un Xercavins i el conseller delegat del bufet Cuatrecasas. El Cuatrecasas de debò no hi era perquè, com es notori, ha hagut de moure's per evitar la presó. I tampoc no hi era, per cert, el factòtum real del Puente Aéreo, l'ínclit senyor Rato, tots sabeu per què.

El gruix de la llista, per això, el conformaven directius, els constructors, els banquers i els caps de les empreses estatals privatitzades que han fet de l'estat espanyol el desastre econòmic que és. Precisament ells. Gent que viuen de fer la rosca al govern de torn i de pactar què siga per poder continuar fent la viu-viu i embutxacant-se els diners dels contribuents. O siga, la gent a qui els ciutadans identifiquem en primer lloc com els grans responsables del pou on som. Encapçalats per Esther Alcocer i pel president del Reial Madrid, a qui no em negareu que no siga tot un detall que el cap del govern espanyol li encarregue de 'reforçar els lligams amb Catalunya'. En aquest bloc hi havia part de la cúpula industrial de La Caixa, però no el màxim dirigent. El Sabadell, aquest sí, hi enviava el seu líder, Josep Oliu. I després hi havia un parell de funcionaris representant el fòrum mateix i la peculiar patronal buida de patrons que és Foment.

La descripció no vol llevar valor, necessàriament, al grup, però supose que tots estem d'acord en dues coses. Primera, que si aquesta gent ha de convèncer els ciutadans la veritat és que és una opció molt poc atractiva. I segona, que si no es tractava d'això, sinó de fer-nos agafar por pel seu poder, la maniobra no resultarà. No conec ningú que ahir mogués ni una sola cella preocupat per l'aquelarre monclovita. Fa mesos encara hi havia especulacions sobre què podia fer tant de presumpte poder junt, contra la reivindicació del carrer i el parlament. Avui? Han passat els mesos, s'ha demostrat que ni poden fer res ni en saben, que ni tenen pla ni poden presentar cap alternativa. I jo diria, fins i tot, vista la tristor de la fotografia i el poc entusiasme que hi posaven a l'hora de lluir-la, que ells mateixos ja veuen que l'objectiu és inassolible.

Cert que era molt mala setmana per a una cita com aquesta. Cert que Rajoy comença a tenir cara de Craxi i el PP comença a pensar que només tindrà majoria absoluta a les presons. Això és veritat. Però, caram, falten cinc mesos més divuit per a la independència i no és fàcil de pensar que aquesta gent torne a tenir grans oportunitats de fer una reunió d'alt nivell com aquesta de la Moncloa. I, francament, si no poden arribar més enllà d'això que ens van fer ahir…

voleu dir que no val la pena veure la independencia







una bona independencia en tots els aspectes

Catalunya com Europa, Espanya és diferent

«L'alta responsable de la política europea de transports va enviar a les autoritats espanyoles una sèrie de missatges ben contundents»

Pere Macias | Actualitzat el 21/04/2015 a les 13:29h

La nova comissària de Transports de la UE, l'eslovena Violeta Bulc, va comparèixer divendres passat davant la Comissió de Foment del Congrés dels Diputats. No us enganyo gens, ni exagero, si us dic que poques vegades m'ho havia passat tan bé en una sessió parlamentària. L'alta responsable de la política europea de transports va enviar a les autoritats espanyoles una sèrie de missatges ben contundents.

El primer, que l'Estat espanyol ha d'implantar el pagament per ús de les infraestructures. Dit sense embuts, que el model viari dual consistent en què uns paguem caríssims peatges, mentre que d’altres gaudeixen d'autovies gratuïtes, no es correspon amb les normatives comunitàries. Tant els socialistes com els populars han obviat la transposició de l'anomenada Directiva eurovinyeta amb l'excusa del caràcter perifèric de la Península Ibèrica. Una excusa tant maldestra com inconsistent repetida una i altra vegada per a justificar una injustícia interna i un incompliment europeu.

Un segon advertiment va ser el referent al sector ferroviari. Després d'una diplomàtica referència a la xarxa d'alta velocitat espanyola, la segona més extensa del món, la senyora Bulc va cantar les quaranta al govern espanyol, tot recordant el baixíssim percentatge de mercaderies transportades per tren. En aquest aspecte, tan transcendent des del punt de vista de la competitivitat de les nostres empreses, estem a la cua dels estats europeus, superant només a Malta, per raons òbvies!

També va parlar de la necessitat d'impulsar el Corredor del Mediterrani i de concentrar-hi les inversions, cosa que està a les antípodes del que està fent l'executiu de Rajoy amb la seva dèria per acabar enguany 1.000 quilòmetres més de línies d'AVE, la major part de les quals seran una autèntica ruïna econòmica, tal com ha diagnosticat fa poques setmanes la prestigiosa institució FEDEA.

Però el clímax de la sessió va arribar quan la comissària va dedicar la darrera part de la seva intervenció a explicar que les infraestructures només són un instrument. L'important són els serveis. I les polítiques han de consistir en prestar més eficientment els serveis, no pas en presumir de qui construeix més quilometres d'unes xarxes que sempre seran infrautilitzades.

Val a dir que les cares de la majoria de diputats populars i socialistes eren un poema. El portaveu del PSOE va esmerçar tota la seva intervenció en reclamar més i més fons per a construir més i més infraestructures. Una política tan carca com fora de to, des de l'òptica europea.

I és que en matèria d'infraestructures els polítics espanyols són molt lluny d'Europa. Ben al contrari, Catalunya en comparteix plenament la nova cultura. I pensar que ens hem de sentir a dir, dia per altre, que quedarem fora de la UE. S'ha de tenir barra!

'La llei mordassa ens trasllada als dies foscs del règim de Franco', diu The New York Times

El diari novaiorquès publica un contundent editorial contra la nova llei de seguretat pública impulsada pel govern espanyol


Les crítiques contra la nova llei de seguretat pública impulsada pel govern espanyol s'internacionalitzen. El New York Times ha publicat un editorial de títol ben explícit: 'La funesta llei mordassa espanyola'. I comença fent referència a la manifestació d'hologrames que es va fer el 10 d'abril davant el parlament a Madrid: 'Ara mateix, les protestes virtuals amb hologrames no són il·legals a Espanya, però increïblement qualsevol altra protesta pacífica ben aviat ho serà si entra en vigor una nova llei, prevista per a l'1 de juliol.'

El diari novaiorquès destaca que aquesta nova llei pot prohibir protestes públiques davant el parlament o edificis governamentals, considerades actes de 'pertorbació de la seguretat pública'; penalitzar protestes espontànies prop de grans enllaços de transport i centrals nuclears; i multar 'l'ús no autoritzat' d'imatges de les forces de seguretat.

El principal objectiu de la llei, diu l'editorial, és ajudar el Partit Popular a mantenir el control del poder i desinflar les protestes creixents contra l'austeritat. La llei mordassa, continua, és com un retorn als dies foscs del règim de Franco: '[La llei] no té cabuda en una nació democràtica, perquè els espanyols, com a ciutadans de la Unió Europea, tenen més drets que no pas el virtual de protestar pacíficament i col·lectivament.'

Acaba demanant a la Comissió Europea que condemni ràpidament la nova llei, tal com ja van fer les Nacions Unides.

Denuncien irregularitats en el cas de l’advocat agredit per la guàrdia civil per adreçar-s’hi en català

Segons denuncia la Plataforma per la Llengua en un comunicat


L’Audiència Provincial de Barcelona ha desestimat el recurs d’apel·lació presentat per l'advocat que el 2012 va ser agredit i vexat verbalment per parlar en català a uns agents de la guàrdia civil. La denúncia va ser arxivada el 2014 i malgrat les irregularitats viscudes durant el procés, l'audiència ha decidit rebutjar el recurs.

El 27 de gener del 2012 D. T. es disposava a agafar un vol a Madrid des de la Terminal 1 de l’aeroport del Prat. Quan va passar l’arc de seguretat del control de passatgers va mantenir una conversa amb el treballador de seguretat privada arran d’un petit incident en el detector i els agents de la guàrdia civil li van demanar si hi havia cap problema. D.T, advocat de professió, va respondre en català que no passava res i aleshores els agents li van exigir: 'Caballero, hábleme usted en español'. A partir d’aleshores la tensió va augmentar i un dels agents va dir-li 'este vuelo no lo coges', al mateix temps que el conduïa a una petita sala on va ser retingut, vexat verbalment tot titllant-lo de 'polaco de mierda'. Finalment D.T va rebre un cop de genoll a la cuixa i els agents el van picar al cap en diverses ocasions amb la mà estesa.

L’advocat va presentar una denúncia contra els agents als mossos d’esquadra, acompanyada d’un primer informe mèdic. Posteriorment es va adreçar a la Plataforma per la Llengua qui el va assessorar i va donar-li suport. El juliol de 2014 la interlocutòria del jutjat d’instrucció número 3 del Prat de Llobregat va acordar el sobreseïment provisional i l’arxivament de les actuacions. El denunciant va presentar un recurs d’apel·lació que l’Audiència Provincial de Barcelona finalment ha desestimat.

Les irregularitats del cas
La Plataforma per la Llengua denuncia greus irregularitats en el procediment. Considera que ni per part del Jutjat d’Instrucció número 3 d’El Prat, ni de la secció setena de l’Audiència de Barcelona, no hi ha hagut mai el més mínim interès a resoldre i esclarir els fets que van ocórrer aquell dia. Tot i que l’Audiència de Barcelona va ordenar fins a tres ocasions de reobrir el cas perquè no s’estava instruint adequadament, finalment el recurs no ha reeixit.

Per altra banda no es va permetre l’accés als enregistraments efectuats per les càmeres de seguretat fins al cap d’un any i mig de l’inici de la instrucció del procediment amb les corresponents queixes i recursos efectuats per la part demandant. A més a més, la jutgessa d’instrucció, va ordenar que fos la mateixa guàrdia civil la que reclamés i custodiés les gravacions efectuades amb el perill d’eliminació i alteració òbvia de les proves, atès que els denunciats per l’agressió eren agents de la guàrdia civil. Però encara més reprovable ha estat l’actuació del ministeri fiscal en aquest afer, ja que, tot i haver-hi unes lesions acreditades per uns informes mèdics, la fiscal del cas només ha desacreditat de forma vehement la denúncia efectuada i a protegir i salvaguardar l’actuació dels agents.

Ni les incoherències en les declaracions dels agents de la guàrdia civil, ni els informes mèdics de lesions aportats pel demandant, ni els enregistraments de les càmeres de seguretat de l’aeroport del Prat, ni el testimoni d’un dels agents de 'Prosegur', que acredita que el denunciant mai no va oposar resistència ni es va negar a identificar-se, tal com manifesten els agents, no han servit de base suficient per al jutjat d’instrucció per a considerar la imputació dels agents dels presumptes delictes de detenció il·legal, agressió i coaccions per motius lingüístics.
Aquest cas va ser recollit en l’informe elaborat per la Plataforma per la Llengua sobre discriminacions lingüístiques 'En español o nada' 40 casos greus de discriminació lingüística a les administracions públiques.

Últimamente he entrado varias veces en este hilo, sobre todo por curiosidad, ver que se cocía y quizá intervenir, digo quizá porque no me suelen gustar los debates bucle en los que defender la postura está por encima de enriquecer puntos de vista, no digo cambiarlos, ya que por ejemplo mi punto de vista sobre la independencia lo tengo ya bastante definido.

Pero, disculpame compañero Buticular porque dejando a un lado cuales sean tus razones creo que estás saturando este hilo, desde hace bastante aquí solamente hay posts tuyos, que no digo que no puedan aportar información [...]

Que por otro lado, no quieren debate, porque no tienen realidades para sostenerlo. Que esa es otra.

No te canses, compa, ni le pidas manzanas al castaño.

Esto es como el Glorioso Movimiento Nacional de Franco: O piensas como ellos o eres facha.

Y asi no hay debate.

Que por otro lado, no quieren debate, porque no tienen realidades para sostenerlo. Que esa es otra.

Quan Rita es mira a l'espill 24.04.2015 15:00Vicent Partal

La batllesa de la ciutat de València, Rita Barberà, va tenir ahir un dia difícil. Un de més. Compromis va fer pública la web ritaleaks.compromis.net on es mostren al públic 466 factures filtrades. Són factures de despeses de representació de la batllia en menjars, hotels i viatges, entre el 2011 i el 2014, que sumen una despesa totaln total de 278.000 euros. La filtració ha estat perfectament organitzada i avui qualsevol ciutadà pot assomar-se a les dades, entendre-les i preguntar-se per què cal pagar el que paga Rita Barberà per un hotel de luxe a Florència, per tenir un cotxe a disposició les 24 hores a Londres o per convocar de forma repetida i continua dinars i sopars a preus fora de mercat.

El 'leak' se sol traduir com a filtració periodística però en realitat és un terme que prové de la tecnologia i fa referència sobretot al fet que un fluid puga escapar-se del seu contenidor. En aquest sentit el paral·lelisme és interessant ja que per a que el fluid s'escampe prèviament s'ha d'haver omplert el recipient que el conté, tant com per a no aguantar més la pressió, causant la fuita. I tot indica que això és exactament el que ha passat a València amb el PP. No cap més corrupció sota la taula així que per un costat o per un altre ha de començar a filtrar-se i fer-se visible a la societat.

El Ritaleaks, però, arriba en un moment terrible pel PP valencià en particular i pel PP en general. És cert que no aporta cap dada de dimensió històrica com per a ensorrar definitivament la imatge que tenim de Rita Barberà. Però augmenta, fixa i fa molt visible la peculiar i despòtica manera de fer de la que possiblement ha estat durant anys la figura més coneguda del PP valencià. I ho fa reforçant la seua pitjor imatge, la de la frívola gastadora, amiga del capritx i del luxe. Això explica que Barberà reaccionarà ahir ben ràpid, atacant la filtració en un gest que no li convenia, perquè només inflava la denúncia. Però és que, de tant acostumada com està a amagar les seues misèries polítiques, és possible i tot que Barberà s'espantara en mirar de cara l'espill de les seues despeses. Perquè darrere d'això, simplement, no hi ha qui puga amagar-se.

ERC es reunirà amb eurodiputats danesos abans que el Parlament Danès debati l'autodeterminació de Catalunya

El Parlament danès debatrà el proper 12 de maig sobre el dret dels catalans a celebrar un referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya.

Per Terricabras “és molt important que els partits danesos coneguin de primera mà perquè els catalans volem decidir el nostre futur i per això aquestes reunions amb diputats danesos al parlament europeu ajudaran molt als seus companys de files al parlament danès”. Així mateix, Terricabras ha instat els eurodiputats catalans de partits que estan pel dret a decidir que facin el mateix.

Concretament, Terricabras ha demanat reunir-se amb les forces que integren el govern (Socialdemòcrates i Social Liberal), amb una que li dóna suport extern (Socialistik Folkeparti) i amb el primer partit de l'oposició (Liberal). Les forces polítiques amb les què l'eurodiputat català vol parlar representen gairebé un 70% del Parlament de Dinamarca (124 diputats sobre un total de 179). Els seus eurodiputats s'inscriuen a tres grups parlamentaris diferents: Verds/ALE (Socialistik Folkeparti), Socialistes i Demòcrates (Socialdemokratiet) i ALDE (Social-Liberal i Liberal).

Espanya va per­dent, poc a poc, tota autori­tat a Catalunya

L'Estat espanyol deu estar molt molest perquè poc a poc va veient que ha per­dut tota autori­tat a Catalunya. No els hi fem ni cas, no ens molestem a respon­dre, i això que s’esforcen per xinxar-​nos però la nos­tra resposta és sem­pre riure’ns exager­ada­ment a la seva cara, la nos­tra resposta és la indifer­èn­cia més abso­luta, i no la poden supor­tar. I reconec que m’encanta veure com es van posant cada veg­ada més nerviosos, com no saben ni que fer ni com fer-​ho, veure els pals de cec que van fument a la deses­per­ada i que aquí ignorem.

 

Ho dic per moltes raons, de fet, ja m’hi he referit més d’una veg­ada en aque­sta edi­to­r­ial. Ara el que ha pas­sat és que just abans de Sant Jordi, la Fis­calia Supe­rior de Catalunya, que no deixa de ser un òrgan espanyol al nos­tre país, ha dem­anat noves diligèn­cies al jutge que instrueix la querella per des­obe­dièn­cia con­tra el pres­i­dent Artur Mas, la vice-​presidenta Joana Ortega, i la con­sellera Irene Rigau. Conc­re­ta­ment, dem­ana al Tri­bunal Supe­rior de Justí­cia que requereixi a la Gen­er­al­i­tat infor­ma­ció rela­cionada amb el procés par­tic­i­patiu del 9-​N i inves­tigui sobre les paperetes, la web i la ces­sió de locals per tal de deter­mi­nar el cost i els respon­s­ables de la consulta.

 

I això que ho fan perquè ens emprenyem, nos­altres hi responem a la cata­lana. Pen­saven que serien ells els pro­tag­o­nista d’una diada com la d’ahir o que sor­tiríem amb mala cara al car­rer? Doncs no, nos­altres vam sor­tir en massa al car­rer a regalar lli­bres i roses amb un somriure.

 

Té força grà­cia aque­sta situació perquè aque­sta indifer­èn­cia els mata, no poden fer res i és que els cata­lans ja hem descon­nec­tat d’Espanya. Els uns perquè volem la inde­pendèn­cia i estem con­vençuts que aviat serem un Estat, els altres perquè no poden con­fiar en el seu Estat. I és que el seu és un Estat que molt ame­naça però poc fa i ja sabeu que diuen per aque­lles ter­res “perro ladrador, poco mordedor".

 

I, bromes al marge, ja els hi agradaria a molts mossegar ja, però estan lli­gats de mans i peus, no poden. Alguns pensen que Europa no inter­vin­drà en aquest procés, però és evi­dent que ja ho està fent; cal­mant a la fera, domant-​la. I és que si aque­sta mossega l’hauran de sacrificar.

Sant Jordi 1985, Sant Jordi 2015

"Trenta anys més tard, la minoria extraparlamentària independentista s’ha convertit en una força que suma majoria absoluta al Parlament de Catalunya"

Francesc de Dalmases

L’any 1985 la imprescindible Crida a la solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes va centrar bona part de les seves accions en la reivindicació de l’ús del català a la Renfe. Cinc dels activistes que van participar en aquelles accions van ser empresonats a petició del llavors fiscal –i avui destacat defensor de Podemos- Carlos Jiménez Villarejo.

Aquell mateix any la policia espanyola va rebentar la diada de Sant Jordi atacant de forma indiscriminada les parades que s’havien situat a la Rambla de Barcelona. Era la resposta brutal i desproporcionada a la manifestació convocada pel Moviment de Defensa de la Terra.

Trenta anys més tard, Sant Jordi –la festa dels llibres i de les roses-, és una referència cultural internacional i és una mena de segona diada nacional que viu, precisament, pel fet de ser un dia laborable que la societat catalana ha convertit en semilaborable.

Trenta anys més tard, la policia nacional que campava de forma violenta per la Rambla només és visible en el ridícul dispositiu per parapetar la seu de la Delegación del Gobierno a la cruïlla dels carrers Mallorca i Llúria.

Trenta anys més tard, la minoria extraparlamentària independentista s’ha convertit en una força que suma, com a mínim, tres forces polítiques amb representació parlamentària que representen la majoria absoluta.

Trenta anys més tard, les poques –poquíssimes- persones que feien possible l’activisme de la Crida i de l’MDT, s’han convertit en riuades de determinació cívica, pacífica i democràtica que va començar omplint els carrers de Barcelona, va continuar enfilant el país de Nord a Sud amb la Via Catalana, i va acabar per guanyar el pols a l’Estat amb la consulta del 9N.

Hi ha un fil gruixut que lliga aquell activisme i la determinació de les persones que van observar impotents com els llibres i les paradetes eren destrossats a cop de porra, amb els centenars de milers de persones que fan de Sant Jordi la festa més cívica, culturalment més sòlida i quantitativament més reeixida de tot Europa.

La perspectiva d’aquests trenta anys de Diada de Sant Jordi ens explica la puixança d’una societat que s’enforteix a partir d’un civisme creixent i compromès amb el dret a decidir, i l’ensorrament d’un Estat incapaç d’entendre el seu paper a Catalunya més enllà de l’espoli, l’amenaça, el xantatge i la política provinciana del menysteniment paternalista.

Desinflats? Reunions del Puente Aéreo? Fan riure i fan el ridícul. Mireu, només, on érem i on som. No hem parat de créixer ni de millorar les nostres expectatives polítiques. El futur no el tenim guanyat, ni de bon tros. Però el destí, segur, és a les nostres mans.

Inflamats i hipòcrites

TONI SOLER | 25/04/2015 18:07

Segueix-me

EXCESSOS. El sobiranisme gesticula massa, em diu un amic. Massa clams, massa estelades, massa tensió dramàtica. Potser té raó. Potser la febrada dels últims quatre anys ha tensionat excessivament el debat, ha provocat por escènica entre els no convençuts i ha acabat per afavorir les expectatives d’Albert Rivera. No dic que no; però també penso que era inevitable. El moviment sobiranista no és producte d’una estratègia concertada entre poders econòmics i mediàtics, i per tant és més difícil de controlar. Oi que ens agrada dir que l’independentisme és de base popular, que va de baix a dalt, etcètera? Doncs això el fa també més imprevisible, més barroer, fàcilment caricaturitzable com una coalició de friquis plens de gadgets estelats i tietes enfervorides. Però això li dóna autenticitat, fa que s’assembli al país (o a una part substancial del país). I, en canvi, no ha impedit que les línies mestres del moviment estiguin clares, que la seva actitud sigui irreprotxable, que tot el seu discurs estigui amarat de democràcia i civilitat.

DEBAT. No seria just, d’altra banda, que la caricatura ens impedís veure una realitat més sòlida. En aquest país hi ha molta gent que s’ha dedicat a reflexionar sobre els avantatges i els riscos de la independència, sobre els reptes d’un nou estat, sobre la necessitat de prioritzar el model de societat per davant de l’estatus polític. Aquest diari, entre altres mitjans, ha contribuït a fomentar aquest debat. I experts com Germà Bel, Miquel Puig, Carles Boix i Núria Bosch han contribuït a portar la discussió sobiranista dels llimbs de les emocions al terreny de les realitats. Ho han fet amb articles i llibres, participant en conferències i col·loquis. Qui digui que a Catalunya no es debat seriosament sobre les conseqüències de la independència no està sent sincer. Per desgràcia, el debat està limitat perquè els partidaris de mantenir la situació actual, en general, refusen el contrast de parers. Parapetats rere una idea immutable de la legalitat, han decidit no parlar del que és saludable o perjudicial, sinó del que és possible i el que no.

FRIVOLITAT. Si la part més inflamada del sobiranisme peca d’exhibicionisme, la part més emprenyada de l’unionisme peca d’hipocresia, i sovint perverteix el llenguatge amb una gran lleugeresa. Així, els que defensen la unitat sagrada d’Espanya carreguen contra el nacionalisme; els monolingües militants defensen un país bilingüe; els inquilins dels platós se senten silenciats; els que van aplaudir que es prohibís una consulta democràtica es proclamen víctimes d’un nou totalitarisme. I en el súmmum de la frivolitat, el dia de Sant Jordi un dels líders de Societat Civil Catalana va comparar els manifestants independentistes amb l’exèrcit que va entrar a Barcelona el 1939 (una frase que, per cert, a alguns antics ultradretans presents a la tribuna els devia fer mal al cor). Si l’espanyolisme fos, també, un moviment sorgit de baix, amb base assembleària, tindrien certa disculpa. Tractant-se d’una operació d’estat, emparada pel PP, Ciutadans i el PSOE amb tot el seu entorn mediàtic i econòmic, aquesta poca traça és més difícil de justificar.

A què s’assembla més un català de dretes?

IGNASI ARAGAY | 25/04/2015 17:49

Segueix-me

Hauríem d’aconseguir aplicar-nos la famosa sentència de Josep Pla sobre els espanyols. Què us semblaria?: “No hi ha res que s’assembli més a un català de dretes que un català d’esquerres”. El dia que algú, des d’Espanya, ho escrigui consternat, l’estat propi serà bufar i fer ampolles. De moment, però, malgrat els evidents i notables avenços, malgrat l’ANC i Òmnium, malgrat el vell esperit ecumènic del catalanisme polític, el català de dretes i el català d’esquerres, abans que catalans, són de dretes i d’esquerres. I qui pretengui trencar la placidesa d’aquesta seguretat és un il·lús o un traïdor a les essències ideològiques.

Cada cop que Mas i Junqueras evidencien la seva manca de sintonia, cada cop que les peces del trencaclosques sobiranista no encaixen, la classe política espanyola respira alleujada. I naturalment també respira tranquil el català que encara creu en Espanya, al qual, per cert, i per sort, tampoc no es pot aplicar l’enginy planià. El català unionista d’esquerres i el català unionista de dretes són incapaços d’unir-se, encara els pesen molt la ideologia i el partidisme. Tot i que el PSC ja li comenci a fer el joc, Societat Civil Catalana no té (encara?) prou força cohesionadora.

I la cohesió sobiranista? Ara com ara és més estètica que real. Omplim vies i pavellons, però seguim sent més identitaris ideològics que identitaris nacionals. Quan Pla va escriure la famosa sentència, els espanyols de dretes i d’esquerres es combatien a mort. Als països oficialment existents, les rivalitats són efectivament ideològiques i el patriotisme es dóna per fet. Més aviat cal rebaixar-lo per no caure en xovinismes ridículs i nacionalismes perillosos. Ja sabem que el nacionalisme d’estat és el pitjor de tots.

Però si no tens estat, què fas? ¿Segueixes tirant-te els plats pel cap? Ara que Mas l’ha espifiat amenaçant d’anul·lar el 27-S per forçar la llista unitària, suposo que ho puc repetir sense ser desqualificat per masista: la solució és, efectivament, la llista unitària. Però, esclar, no l’aconseguirem a força d’acorralar i desconfiar del possible soci. Si ERC està bloquejada en aquest punt, no se la desbloquejarà a la força, sinó amb raons i empatia. El que és segur és que si el 27-S anem a competir ideològicament i partidísticament, vencerà el català de dretes o el d’esquerres, i el país perdrà. Ho diuen les enquestes, ho diu el sentit comú, ho diu la història i ho demostra el nerviosisme dels uns i els altres, i la consegüent dificultat per mantenir el fràgil full de ruta pactat, un pacte que s’està demostrant més fruit de la pressió cívica i de la por a fer el ridícul que no pas de la convicció mútua.

O passades les municipals algú fa un cop de cap o, en contra de la demanda popular d’unitat per avançar de debò, ens encallarem de debò en aquest soporífer terreny autonomista adobat per a la picabaralla eterna: la que ens enfronta ideològicament per la gestió d’un poder estantís -¿quan ens podrem enfrontar per un poder autèntic?- i la que ens enfronta nacionalment amb el sempitern centralisme espanyol, contra el qual sempre tenim totes les de perdre (avances per un costat i t’ho prenen per l’altre; quan amb esforç d’anys has aconseguit un sistema escolar propi, ve una nova onada identitària espanyolista, ara anomenada Wert, i el fa trontollar).

Així doncs, a què s’assembla més un català de dretes? A què s’assembla més un català d’esquerres? Doncs ara mateix s’assemblen a ells mateixos. Fan bona la tautologia del “jo sóc jo”: segurs en el refugi de la seva intimitat ideològica, espantats davant la possibilitat d’haver-se de barrejar amb l’altre. S’hi atreviran? Quant temps més haurà de passar? Ho resolem ara o ho deixem per d’aquí uns anys?

L'entrenador de l'Eibar abandona la conferència de premsa perquè no el deixen respondre en èuscar26.04.2015 20:12

L'entrenador de l'Eibar, Gaizka Garitano, ha abandonat la conferència de premsa que ha fet després del partit contra l'Almeria, que ha perdut 2-0. La raó és que els periodistes s'han queixat perquè havia respost en èuscar a una pregunta que li havien fet en el mateix idioma. Quan els periodistes han començat a interrompre'l, ha hagut d'intervenir el cap de premsa de l'Almeria per demanar respecte, i ha recordat que quan els equips visitants són catalans es formulen preguntes en català i no hi ha pas queixes. Així i tot, les increpacions dels reporters han continuat i aleshores Garitano s'ha alçat i se n'ha anat.

Espanya sense Catalunya

NÚRIA BOSCH | 26/04/2015 18:00

Segueix-me

Catalunya representa entre el 19% i el 20% del PIB espanyol. És la comunitat autònoma que aporta més a l’economia espanyola. Així mateix, cada any Catalunya contribueix en termes nets a les arques estatals amb uns recursos que representen al voltant del 8% del PIB català. És el dèficit fiscal del nostre país amb l’administració pública central. És a dir, si al total d’ingressos impositius que l’Estat detreu de Catalunya li restem el que l’Estat hi gasta (inversions, pagament de pensions, etc.), queda un guany d’uns 16.000 milions d’euros anuals (8% del PIB) per a les arques estatals.

Per tant, Catalunya és una peça clau de l’economia espanyola. Davant d’aquest fet, he trobat catalans que creuen que la independència del nostre país deixarà molt malparada l’economia espanyola i els sap greu. Són persones que consideren que deixarem els espanyols a l’estacada. Fins i tot poden arribar a creure que la independència és una mostra de falta de solidaritat, que és un acte insolidari. La majoria de les persones que manifesten aquesta preocupació estan vinculades amb la resta de l’Estat per llaços familiars i sentimentals.

Què els dic a aquestes persones? En primer lloc, cal dir que molts estudis econòmics demostren que la transferència massiva de recursos a regions pobres no ha aconseguit reduir les disparitats entre territoris rics i pobres. No hi ha hagut una convergència real. Això és el que ha passat a Espanya. També hi ha estudis que constaten que és més eficient invertir en territoris rics, ja que fan de motor econòmic i d’aquesta manera beneficien els pobres.

En segon lloc, a Catalunya hi ha bosses de pobresa importants. Amb la crisi, la pobresa s’ha fet més extensa, més intensa i més crònica. Això vol dir que la pobresa afecta més persones, és més greu i dura més. Així, del 2008 al 2012 la desigualtat entre el 10% de la població més rica i el 10% de la població més pobra ha crescut més a Catalunya que al conjunt de l’Estat i que en comunitats amb baixos nivells de renda, com ara Andalusia i Extremadura.

D’altra banda, que Catalunya aporti aquests recursos a altres territoris de l’Estat no és cap garantia que es dirigeixin als pobres d’aquestes comunitats, sinó que aquestes comunitats s’ho poden gastar, per exemple, a ampliar les seves estructures burocràtiques, que estan molt sobredimensionades. Una cosa és la redistribució personal i l’altra la territorial. La distribució territorial no ha de portar necessàriament una millor distribució personal de la renda, ja que depèn de com es gastin els recursos les comunitats receptores de les transferències. Si Catalunya vol ser solidària es poden dedicar aquests recursos als pobres que tenim dins del nostre territori, i d’aquesta manera sí que assegurem que disminuirà la desigualtat.

En tercer lloc, Catalunya pot continuar aportant recursos a l’Estat d’una manera indirecta, a través del pressupost de la Unió Europea. Com que Catalunya és un territori ric dins la UE, hauria de fer anualment una aportació neta al pressupost europeu d’uns 1.400 milions d’euros. Aquests recursos han de servir, en part, per dur a terme la política de redistribució territorial de la UE cap a les regions pobres europees, entre les quals les espanyoles.

En quart lloc, en la negociació de la secessió de Catalunya amb l’Estat es podria pactar anar disminuint les transferències de recursos cap a Espanya progressivament, per deixar més temps a l’economia espanyola per adaptar-se a la nova situació, ja que aquesta negociació s’acabarà produint més tard o més d’hora. Quan la independència de Catalunya sigui un fet inevitable, l’Estat voldrà negociar amb Catalunya perquè no podrà assumir tot sol tot el deute i li interessarà negociar perquè Catalunya n’assumeixi una part.

En cinquè i últim lloc, la independència de Catalunya pot ser el detonant que obligui Espanya a canviar de model econòmic i fomentar la indústria, la recerca i la innovació. Així mateix, la competència entre l’economia catalana i l’espanyola en igualtat de condicions, és a dir, quan totes dues estiguin dotades dels instruments d’un estat, pot contribuir a fer que Espanya utilitzi instruments per competir amb Catalunya per atreure inversió estrangera, la qual cosa ha de redundar en una millora de la competitivitat de les empreses espanyoles i en un creixement econòmic més gran. Finalment, cal dir que la fortalesa econòmica més gran d’una Catalunya independent pot ajudar l’economia espanyola mitjançant més compres i inversions de Catalunya a Espanya.