Ministres que ens mostren el camí

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.


--------------------------------------------------------------------------------
Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Si superes el moment puntual de pessimisme, comprovaràs que serem independents encara que no vulguem. Per molt que ens equivoquem, els nostres adversaris ens recorden de totes les maneres possibles que l’única alternativa digna que ens queda és l’assoliment de la plena sobirania. Aquesta setmana la política d’ofec infraestructural aplicada pel Govern espanyol ha quedat retratada amb la pèrdua d’una inversió de Daimler a Tarragona, mentre el ministre de l’Interior utilitzava el gravíssim perill del gihadisme per fer una fastigosa utilització de partit. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.



Bassat, Lluís (publicista).
La força dels de sempre.
Fa mooolta mandra, de tant en tant, haver discutir-se encara a les xarxes socials amb qui afirma que el procés és un invent de la burgesia. Exactament al contrari, l’establishment està jugant ja la carta de la submissió a tomba oberta, a cara descoberta. Aquesta setmana, l’entitat presumptament subvencionada a quatre mans amb els fons reservats i els cabals dels 300 de sempre, Societat Civil Catalana, ha publicat anuncis a pàgina sencera als dos diaris principals del país. Cap novetat entre les cares que donen suport a una Catalunya sense futur: molts dels qui l’han portat a la situació actual i dels qui la volen sotmesa. L’entitat, a més, continua cridant a la delació contra l’exhibició pública de l’estelada mentre el seu portaveu, amb centenars de fosses encara per desenterrar i milers de béns per retornar a les víctimes, afirma que el franquisme és només cosa del passat.

Boix, Carles(professor de Polítiques i Afers Públics de la Princeton University).
Mirada serena.
Sempre convé llegir a un dels membres més brillants del Consell per a la Transició Nacional. A l’entrevista d’Andreu Barnils valorava el preacord de full de ruta sobre la independència signat el 30 de març. Dos elements per a la reflexió: d’una banda, fora de partidismes, la conveniència que Artur Mas abandoni quan abans el seu paper presidencial per començar a explicar obertament la seva opció de país per la independència: cal recomençar quan abans el debat i els líders del procés han d’argumentar amb solvència, seguretat i decisió. En aquesta línia, Boix ens tranquil·litza: el preacord estableix, com a punt més important, que ja no hi haurà marxa enrere; el procés és irreversible passi el que passi el 27-S. Hem de carregar-nos d’il·lusió perquè mai ho hem tingut tan a l’abast.

Borbón, Cristina de (ex-infanta del Regne d’Espanya).
Anar molt confiada.
El jutge Castro ha decidit aquests dies executar els embargaments als encausats pel cas Noos, entre els quals, l’elefanta Cristina i Iñaki Urdangarín. Ella diu que ho firmava tot, tot, tot, amb confiança màxima en el seu marit, un argument que (en un país normal) hauria de valer (que no) per a qualsevol altra parella. Entretant, els advocats de Diego Torres han demanat la compareixença de sis-cents testimonis i han expressat la total seguretat que la Casa Reial, amb el rei abdicat i el rei en exercici al capdavant de tot plegat, eren perfectament conscients de la naturalesa dels negocis (els seus mateixos, però formalitzats) del gendre/cunyat. Vaja, que el judici avança a bon ritme cap a l’exoneració total de la infanta i de la Monarquia de qualsevol responsabilitat. El Regne d’Espanya, un país modèlic.

Castellà, Antoni(secretari general d’Universitats i membre del comitè de govern d’Unió).
Esperança de juny.
Aquesta setmana, mentre recordàvem un nou aniversari de l’afusellament de l’històric d’Unió Manuel Carrasco i Formiguera, el líder del sector independentista del partit ha comparegut davant de’n Xavi Xirgu a “L’illa de Robinson” per contrarestar la nefasta roda de premsa del conseller Espadaler (el de la llista de voluntaris del 9-N que calia entregar al poder judicial espanyol) hores abans. El missatge, inequívocament independentista: el 27-S cal que sigui un plebiscit i UDC no podrà mantenir per més temps l’ambigüitat, perquè els electors han de saber exactament què voten si voten Unió. Duran i els seus acòlits continuen, a l’altre costat, omplint de dubtes milers d’electors catalans que no saben si votar CiU o les altres candidatures sobiranistes: el 24-M aquesta ambigüitat, amb la tàctica convergent de no respondre, pot acabar passant factura.

Colau, Ada(candidata de Barcelona en Comú).
Renovar amb els de sempre.
Navegació inconcreta, continua sense aclarir quin paper pensa fer jugar a Barcelona en el procés d’independència, en cas que els partits del sí s’imposin el 27-S. Després d’una nova fase de promoció intensiva a través d’una entrevista nocturna a la Sexta, dimarts saltava a la xarxa la darrera enquesta sobre els resultats municipals a la capital catalana. Tal i com es venia apuntant fins ara (encara que, potser, rebaixant expectatives) Barcelona en Comú té possibilitats de guanyar les eleccions. El més bo és que, després d’haver encapçalat una candidatura que vol amagar la llarga ombra dels seus creadors d’ICV, l’aritmètica electoral podria portar a la nova alcaldessa a governar de la mà de... el PSC! Seria, realment, l’estafa del segle. Renovació total, però del bracet dels qui han governat 35 anys Barcelona.

Fernández, David(diputat i portaveu parlamentari de la CUP-Alternativa d’Esquerres).
Parlar clar.
Amb la de Carles Boix, l’entrevista de la setmana als mitjans ha estat potser la de Bernat Dedéu a David Fernández. Senzillament espectacular: val molt la pena llegir-la. Si encara no ho heu fet, dediqueu-li deu minuts. Demostra l’alçada intel·lectual i moral del personatge. Nova política amb majúscules. Discurs que enganxa per la seva autenticitat. Fernández, el líder més ben valorat pels catalans, explica com el 10-N va haver d’agafar un taxi davant la impossibilitat material de caminar, aturat per tothom al carrer. I acaba amb una injecció d’autoestima: “Jo veig el procés molt sòlid, perquè en cas que falli la política, la lluita tornarà al carrer. Estem condemnats a sortir-nos-en. De fet, així és la nostra història. I si ho volem tot, caldrà donar-ho tot”. I atenció a la darrera frase, perquè és la clau de tot plegat

340 normatives per anihilar el català


Segons un estudi de la Plataforma per la Llengua, quatre grans empreses de l’Estat espanyol – Banco Santander, Coca-Cola, Nestlé i Danone- es neguen a etiquetar, i a fer servir la llengua catalana en els seus productes i serveis, perquè afirmen acollir-se a 340 disposicions i normatives lingüístiques que obliguen les empreses a fer servir, exclusivament, a Catalunya la llengua de Cervantes. La discriminació de la nostra llengua pròpia és espectacularment injusta. Jo em pregunto: què hi diuen a tot això tots aquells que defensen el federalisme i el confederalisme, i argumenten que la independència no és necessària ? Per què aquestes empreses no es fixen, per un moment, amb la legislació lingüística de Suïssa o Bèlgica ?

Davant d’aquesta realitat tan arbitrària, colpidora i genocida és necessari, d’entrada, deixar ben clar que no existeix una igualtat d’oportunitat entre el català i el castellà a casa nostra. Ara i aquí, tenim 340 normatives que ens impedeixen,a Catalunya, fer servir la llengua de Pompeu i Fabra. La democràcia lingüística encara ha d’arribar a Catalunya. Si us plau, només demano que aquests senyors tan ufans i tan superbs (alguns autènticament amb mentalitat molt feixista) no al•leguin mai més que el castellà és una llengua discriminada a Catalunya : és tot el contrari. En síntesi, que la hipocresia i el cinisme contra la llengua catalana està arribant a uns límits insuportables .

Contra l’escarni de la memòria de Guillem Agulló


A la memòria de Xavier Vinader.

L’onze d’abril de 1993 Guillem Agulló i Salvador, militant de Maulets, moria assassinat a Montanejos, a mans d’un escamot de l’extrema dreta. Els seus agressors abandonaren el seu cos saludant a la romana i cantant el Cara Sol. Tenia divuit anys.

Uns anys després l’Audiència de Castelló decidia que darrere de l’assassinat no hi havia hagut cap motivació política. El fet quedava reduït, doncs, a una simple baralla juvenil i, per tant, desproveït de tota la seva càrrega ideològica en un país on la violència feixista, explícitament anticatalanista o no, ha estat invisible durant dècades per a policies, jutges, fiscals i, també, incomprensiblement per una bona part de la classe política. Del que es tractava, com recorda el periodista Jordi Sebastià en el pròleg al llibre de Jaume Fuster, La mort de Guillem (Tres i Quatre), era de reduir el fet a “un accident fatal” i, per tant, admissible, de negar que “el monstre, el del feixisme, el de la intolerància, continuava viu”.

El cas és que el tribunal va condemnar només Pedro Cuevas a catorze anys de presó que van quedar finalment en quatre per bon comportament. En sortir de la garjola, l’assassí va arribar a temptar la vida política presentant-se en les llistes municipals de Xiva per Alianza Nacional. Matar Agulló li havia sortit molt barat. Des d’aleshores, l’extrema dreta no ha perdut ocasió per a fer escarni d’Agulló. Ho començaren a fer des del minut zero. A l’escarni encara cal afegir el silenci dels grups polítics majoritaris, les pintades celebrant la seva mort per “catalanista” que signaven –i encara ara- els grupuscles blavers o la persecució sistemàtica del diari Las Provincias que durant algun temps insistí a publicar informacions en què s’implicava el jove assassinat en activitats violentes que en realitat mai no va cometre. Tot plegat, l’escarni com a repugnant demostració de menyspreu cap a la víctima, però, també com a amenaça vetllada, dolorosa i repugnant.

El passat 9 d’octubre, durant la processó cívica amb motiu de la Diada del País Valencià, els nazis tornaren a escarnir Agulló, a insultar-lo pels carrers de València alhora que insultaven també els militants i càrrecs polítics de la formació nacionalista Compromís que assistien a l’acte. Es passejaren amb esvàstiques, sense por, exhibint-se obscenament davant de les càmeres, braç en alt. A la processó, juntament amb els membres de Valencia-Nacional Revolucionaria es va veure escridassar també els d’España 2000 i els del Grup d’Acció Valencianista, amb la descaradura i prepotència d’habitud, crescuts en el context d’una societat i d’una classe política estupiditzada per la por i el càlcul polític covard. La mateixa alcaldessa Rita Barberà, filla d’un notable falangista, havia convidat en el seu discurs institucional de la Diada identificar els partits anticatalanistes. Posteriorment als fets, en unes declaracions vergonyoses, d’un cinisme espatarrant, es va atrevir a posar al mateix nivell els militants de Compromís i els nazis mentre s’erigia com a la única garant del benestar dels valencians.

La setmana passada, gairebé al mateix temps que Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) convoqués una concentració pacífica en memòria de Guillem Agulló a la plaça major de Burjassot, el seu poble, l’advocat Moisès Vizcaino, denunciava en la fiscalia de València en representació de La Veu del País Valencià els fets ocorreguts el passat 9 d’octubre a València. Es tracta d’una denúncia clara, perfectament documentada amb les imatges d’un vídeo reportatge signat pel realitzador Albert Montón on es veu com els nazis fan befa de l’assassinat d’Agulló i increpen violentament els militants valencianistes. Vizcaino, editor també del diari digital, ha demanat només el que és de sentit comú: que la democràcia es protegeixi dels feixistes, que es persegueixin els que inciten l’odi. La fiscalia és qui haurà de decidir ara que és el que toca fer. Meditarà la seva decisió després de vint-i-dos anys d’escarni contra Agulló, amb els atemptats contra personalitats com Joan Fuster o Sanchis Guarner sense esbrinar, amb un polític sense escrúpols al capdavant del ministeri de l’Interior capaç de vincular el sobiranisme català amb el terrorisme gihadista, en un país on el PP impedeix qui siguin jutjats els torturadors del franquisme, on la catalanofòbia circula lliurement per les xarxes defecant sobre la memòria de víctimes innocents. I no tan sols li caldrà meditar a la fiscalia. També ho hauran de fer, sens dubte, els partits polítics, tots, començant pels que més han patit la violència en un País Valencià convertit des de la Transició en un autèntic camp de batalla del nacionalisme espanyol més assilvestrat contra Catalunya, contra els catalans tots. Del cert que sense la denúncia inequívoca i decidida d’aquests partits la impunitat feixista no només sobreviurà als canvis sinó que potser fins i tot esdevindrà hegemònica enmig del canvi mateix. Guillem som tots.

Francesc Viadel

Les elits com a garantia de la DUI

Bernat Ferrer | Actualitzat el 10/04/2015 a les 23:59h
Arxivat a: Nació.cot

En aquests moments en què Unió, MES i sectors d'ICV i EUiA estan valorant la possibilitat de sumar-se al full de ruta unilateral pactat per CDC i ERC, tothom es fa la pregunta de si realment s'atreviran tots aquests polítics nostrats a declarar la independència de Catalunya de manera unilateral l'endemà de guanyar el 27-S. Però la pregunta bona no és aquesta. En el fons, en el fons, la pregunta que tothom es formula implícitament és: quina reacció tindrà l'Estat espanyol? Quines conseqüències estan disposats a assumir els dirigents catalans en cas d'una reacció encabritada?

Aquí, un cop més, és on Mariano Rajoy té la paella pel mànec. Ho hem d'assumir. No ensenyarà les seves cartes fins que la classe política catalana no realitzi algun tipus de moviment contundent. Ja ho deia l'analista del think tank del SPD alemany Michael Ehrke: fins que des d'aquí no hi hagi una apel·lació unilateral a la comunitat internacional -amb obertura immediata d'ambaixades a Estònia, Letònia i Islàndia, per exemple- tot plegat és un afer intern espanyol.

I és tan afer intern espanyol que el ministre d'Exteriors italià es va reunir dijous a Barcelona amb el seu homòleg espanyol i els dos es van permetre no dir ni mu del procés independentista. I és tan afer intern que Artur Mas va fantasiejar a Bloomberg sobre una providencial intervenció europea en el procés, prèvia a qualsevol DUI, que la mateixa agència es va permetre estampar-li els cinc dits de la mà en la pròpia peça que recollia l'entrevista.

Es podria arribar a entendre que Mas, abans d'assumir les conseqüències de la DUI, apel·li a la comunitat internacional. Però estem sols. Si CDC i ERC s'ho creuen, i tenen majoria, a partir del 28-S s'han de dirigir oficialment al món. Ni a Repsol, ni al BBVA, ni a Enel, ni al Santander, ni a Gas Natural, ni a la Basf, ni a la Volskwagen..., no els interessa cap trencadissa al cor de la zona euro. Paradoxalment, les elits que tant vetllen perquè aquí no es mogui res, també vetllaran perquè la solució política s'acabi obrint pas. Previ cop de força del catalanisme, és clar.

L'ultra detingut en l'operació antigihadista, un ex-candidat de MSR i España 2000

El suposat dirigent de la cèl·lula s'hi havia reunit per atemptar a Barcelona



El suposat dirigent de la cèl·lula gihadista desarticulada dimecres a Catalunya, Antonio Sáez Martínez, (conegut com Alí 'el perruquer'), es va reunir a la seva perruqueria amb una persona d'ideologia neonazi, Diego José Frías, i va planejar d'atemptar amb una bomba contra una llibreria jueva de Barcelona de nom 'La Pedra', segons consta a la interlocutòria del jutge de l'Audiència espanyola Santiago Pedraz. A l'escorcoll que els Mossos d'Esquadra van fer al domicili de Frías van trobar una granada de mà, una pistola i una escopeta, entre altres instruments bèl·lics. Les escoltes telefòniques també apunten que Alí havia pensat a segrestar la directora d'una sucursal del Banc Sabadell per finançar la cèl·lula.



Diego José Frías, militant de l'ultra Moviment Social Republicà, del qual va ser cap de llista per a les eleccions al parlament el 2006, tal com informa el diari Público, que també recorda que Frias havia militat i havia estat candidat anteriorment d'una altra organització de la ultradreta, España 2000.

El jutge, que ha enviat a presó set dels deu detinguts, els imputa delictes de pertinença i col·laboració a organització terrorista i tinença d'armes i artefactes explosius. Als tres que deixa en llibertat els obliga a comparèixer als jutjats cada setmana i els prohibeix sortir de l'estat.

Contactes per a atacar una llibreria jueva

Segons el jutge, els testimonis protegits assenyalen Antonio Sáez Martínez, àlies Alí 'el perruquer', com el creador de la cèl·lula i que seria l'autor d'un pamflet de captació de suposats gihadistes. A les converses telefòniques Sáez Martínez parla dels contactes amb Frías, un conegut seu que 'odia els jueus' i que havia contactat 'perquè aquest li proporcionés explosius i armes per poder atemptar en territori nacional'.

De les escoltes, vigilàncies i seguiments policíacs, a més de les declaracions dels testimonis protegits, se'n desprèn que el grup feia reunions on es miraven vídeos d'Estat Islàmic. Aquestes reunions tenien lloc a les cases de Taofiq Mouhouch i Alí 'el perruquer', i segons un testimoni protegit almenys en una ocasió aquest últim va proposar d'atemptar a l'estat i explica que va estar a punt d'atemptar contra una llibreria jueva a Barcelona juntament a un conegut i client de la perruqueria d'ideologia neonazi.

El jutge considera que Diego José Frías és col·laborador del grup gihadista i li imputa també un delicte de tinença i dipòsit d'armes i explosius. Segons Pedraz, un dels problemes de la cèl·lula és que no tenia accés a armes i explosius i Frías era la persona que els en podia proporcionar.

Proposava d'atemptar contra el parlament

Segons el jutge, Alí també valorava la possibilitat de fabricar artefactes explosius casolans mitjançant la barreja i manipulació de diferents productes químics d'adquisició legal. A les seves reunions, havia proposat com a objectius sinagogues o locals regentats per jueus, les forces i cossos de seguretat i el Parlament de Catalunya.

Alí proposava d'utilitzar una furgoneta on anessin camuflats amb armes llargues i granades de mà. Segons la interlocutòria, també havia experimentat amb diversos productes químics per fabricar explosius utilitzant el 'Llibre de la cuina anarquista'. A casa seva es va trobar llibres de la gihad i un manuscrit on explica la seva conversió.

Segons les escoltes, un altre dels conversos, Jacob Orellana, també havia parlat amb altres membres de la cèl·lula de la mort per Al·là i, segons els testimonis protegits, estava d'acord amb anar a combatre a Síria, a més de donar suport a 'qualsevol atemptat terrorista'.

Va ser ell, segons el jutge, qui va proposar d'atemptar contra els 'peixos grossos', referint-se a l'assassinat de polítics i atacs a estaments oficials com el Parlament de Catalunya. A casa seva es van trobar vint-i-cinc sacs buit de components químics i un sac de sofre que, segons els TEDAX, es podien utilitzar per crear explosius.

Pedraz sosté que Said Touay, un dels detinguts, a més de fer proseletisme i justificar l'actuació d'Estat Islàmic, 'estaria disposat a anar a Síria a combatre juntament amb la seva família' i 'a cometre un acte terrorista en territori nacional'.

Altres, com Lahcem Zamzami, feien tasques logístiques i de contacte amb persones a l'estranger, i Rida Hazem s'encarregava de captar joves per a la causa.

Fotografies d'edificis de la plaça Espanya

Els Mossos d'Esquadra també van trobar al mòbil del perruquer deu fotografies de la façana de l'Hotel Catalonia Barcelona Plaza, a la plaça d'Espanya de Barcelona. També de la façana de l'edifici dels Mossos d'Esquadra a la plaça d'Espanya, dues de l'edifici del Servei Català de Trànsit, que és al costat, i una altra de la façana del centre comercial Les Arenes.

Visita a la Volta a Catalunya

Un altre dels detinguts, el convers Gonzalo Cabezas, participava a les reunions en què es va parlar d'atemptats i hauria acompanyat altres membres de la cèl·lula en cotxe per Barcelona per fer fotografies de possibles objectius. També va assistir el passat 29 de març a Montjuïc per veure el final de la Volta Ciclista de Catalunya.

Targetes telefòniques 'segures'

Segons que es desprèn dels atestats policíacs, el grup va extremar les seves mesures de seguretat durant les trucades telefòniques i va arribar a utilitzar targetes 'segures' que només feien servir per trucar a determinats números.

Ens hem begut l'enteniment, o què?


Demà es coneixerà la proposta que fa l’ANC pel proper 11S. Hi torna a haver moltes especulacions malgrat que sembla que totes les travesses apunten a què s’intentarà omplir la Meridiana de Barcelona. Ja es veurà.


La qüestió però, és que ens trobem amb la mateixa cançoneta de cada any, i que ens defineix tant bé com a societat: abans de que es conegui la proposta (posem per cas, la de la Meridiana), els independentistes de sofà hipercrítics (alguns, dels propis moviments crítics de l’ANC!) ja s’han afanyat a menystenir-la, i a alliçonar-nos sobre què se suposa que hauríem d’estar fent (i fa mesos –anys diria jo- que no hem deixat de fer) en aquests moments. Mirin, el 2013 deien que la Via Catalana era una barbaritat entre hippie i kumbaià, tots plegats agafadets de la maneta com nens petits. Doncs ara tots aquests fanfarronegen orgullosos de tenir el DVD de la gran mobilització en una prestatgeria al costat del quadre de la Gigafoto on hi apareixen amb la seva família vestits de groc en un tram de l’Ebre (o d’on sigui).


Segurament enguany la mobilització se’ls farà a priori feixuga. Primer pensaran que fracassarà -com pensàvem l’any passat-, i els farà mandra inscriure-s’hi (o no, sort dels optimistes que sempre hi són). Aleshores s’aniran animant poquet a poquet, i l’últim dia hi haurà un allau d’inscripcions. I al carrer, l’any passat érem el triple de gent inscrita mínim. Segur que també estan decebuts perquè pensen que l’any passat ja era la de veritat, i ara ja no cola dir que ara sí que sí.


Doncs es tornaran a equivocar, perquè enguany la gran mobilització serà el tret de sortida cap a unes eleccions plebiscitàries que són legals i vinculants. Què es pensen, que un país que no només no té Estat sinó que en té un en contra des de fa 300 anys esdevindria independent amb dos o tres manifestacions multitudinàries? De debò creuen que és tant fàcil portar a la llibertat un país que en els darrers anys ha hagut de fer un canvi de mentalitat i passar-se de la militància del victimisme complaent a la mentalitat d’un país orgullós i guanyador? Que ara toqui esforçar-se a convèncer els indecisos, no vol dir que hàgim de deixar de fer demostracions de força, i més ara que estem més a prop que mai, amb un full de ruta força clar, i la resta de l’Estat fent-nos creure el contrari. Hem estat esperant vides senceres per deixar-nos desinflar per l’adversari just en el moment anhelat?


Ens hem begut l’enteniment, o què? Proposin el que proposin, aquest 11 de setembre jo hi seré. I ho faré perquè estic convençut que és la millor aportació que pot seguir fent el poble per empènyer els nostres polítics en un moment que necessitaran el nostre escalf i la nostra empenta.

Y no es que nadie en particular haya dicho que en un foro deba haber conversación/debate entre dos o más personas, no es que lo diga yo, es que es la definición de foro, de ahí mi observación.

Òmnium fa una crida per eixamplar el sí el 27-S

JOAN SERRA | Barcelona | 12/04/2015 00:00

Segueix-me

Muriel Casals entrava ahir puntual a l’escola Maristes de Sants, conscient que el sobiranisme civil enfila cinc mesos de feina intensa per contribuir a bastir una majoria que opti per l’estat propi. Al col·legi l’esperaven socis de la secció d’Òmnium de Sants-Montjuïc, disposats a participar en la primera tongada del Superdissabte, sessions de treball que l’entitat repetirà en una cinquantena de municipis catalans per explicar la campanya civil per defensar el sí el 27-S. La crida d’Òmnium per mobilitzar els seus gairebé 50.000 socis persegueix l’objectiu d’eixamplar la base social a favor de la independència, amb la vista posada en els comicis de la tardor.

L’entitat creu que, amb les forces del sobiranisme civil actives -quan les enquestes dibuixen certa somnolència del procés-, hi ha més possibilitats de convèncer els indecisos. Davant de socis, amics i simpatitzants d’Òmnium, Casals va transmetre que cal “tornar-se a mobilitzar” per fer possible la construcció d’un país independent. “Això que estem fent, treballar per la independència, és un objectiu que ens il·lusiona i que tenim opcions de guanyar, però encara no el tenim guanyat”, va apuntar la presidenta de l’entitat sobiranista. “De la mobilització de cadascun de nosaltres en depèn l’èxit”, va afegir.

Casals va instar la ciutadania a alimentar d’“il·lusió” una majoria favorable a la independència en el trànsit fins a la cita electoral del setembre. “Les eleccions les volem utilitzar per fer el referèndum que la legalitat espanyola no ens ha deixat fer. De nosaltres també en depèn que el 27-S tingui un caràcter plebiscitari”, va expressar. Òmnium ha fixat cinc cites en els pròxims cinc mesos que considera claus per multiplicar els partidaris del sí: l’acte del 24 d’abril al Palau Sant Jordi, organitzat amb l’ANC i l’AMI, que servirà per estimular el vot sobiranista; les eleccions del 24 de maig, en què Òmnium donarà suport als candidats que defensin la independència; el Catalan Weekend, programat per a l’últim cap de setmana de juny, quan l’entitat convidarà persones d’altres països europeus a Catalunya perquè coneguin el procés; la diada nacional de l’Onze de Setembre, i, finalment, les eleccions del 27 de setembre. Casals va destacar la rellevància dels comicis municipals del 24 de maig per edificar un bon resultat del sobiranisme a la tardor. “No és el mateix tenir els ajuntaments a favor de la independència que tenir-los reticents a la independència”, va puntualitzar.

La presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, preveu “una altra Diada històrica” abans del 27-S. “Aquest any a la Diada demostrarem que ens podem tornar a superar i tindrà un to més polític pel 27-S”, va expressar ahir a Catalunya Informació. L’Onze de Setembre coincidirà amb el tret de sortida de la campanya electoral oficial de les plebiscitàries.

De Qatarlunya a Cat-Al-Unya

IU FORN | 12/04/2015 20:48

Segueix-me

Es veia a venir. El nom ja ho diu tot: Cat-Al-Unya. ¿Vol un origen més àrab? Efectivament, el nostre país és un niu de salafistes jihadistes, i la prova definitiva que demostra la relació entre independentisme i terrorisme islàmic va ser publicada ahir en un nou Disneynforme del Tio Jorgito, els informes amb més fantasia: Oriol Junqueras va anar un cop a una mesquita. I, per demostrar-ho, la premsa independent en publicava una foto a la porta. De-fi-ni-ti-u!!! El racó més humil del diari (o sigui, aquest), conscient que no serà fàcil mantenir el nivell, vol aportar més proves. Apunti.

D’on era Alí Bei, el primer europeu que va entrar a la Meca? Català. ¿Com es diu l’últim poble del Principat abans d’entrar al País Valencià? Al-Canar, nom àrab, com ho és l’esc-Al-ivada, plat nacional que els catalans elaboren amb al-bergínia. I passa el mateix amb el mul·là Umar, que dóna nom a l’“Umar o muntanya”, un altre plat molt nostrat. Per no parlar de l’Ali-Oli, que agafa el nom del profeta Alí, gendre de Mahoma i considerat pels xiïtes com el primer imam. I la relació del Barça amb l’integrisme, què? Ja no és només el tema de Qatar a la samarreta, no, no. Bàssora, una ciutat molt lligada a l’islam, dóna nom a una famosa davantera: Bàssora, Cesar, Kub-Ala, Moreno i Manchón. La presidenta d’Òmnium és mora i per això es diu Muriel. Una de les cançons tradicionals nadalenques fa referència al Ramadà: “A Betlem me’n vull anar, a Betlem me’n vull anar, vols venir tu al Ramadà? Vols venir tu al Ramadà?” Bé, i no m’estenc més perquè 1) no tinc més espai i 2) és hora de l’oració de cara a David Meca.

El PP reincideix en el seu pecat més indigne

CARLES CAPDEVILA | 12/04/2015 22:19

Segueix-me

DESPRÉS DE L’11-M, després del ridícul mundial d’Acebes i Aznar manipulant la veritat sobre un atemptat per interessos partidistes, vaig pensar que aquells líders no trobarien cap país del món per amagar-se. La nàusea moral que provoca la idea de frivolitzar sobre un drama com el terrorisme havia de suposar una repulsa total a l’Espanya democràtica. No només el meu presagi pecava d’optimista, sinó que Aznar continua donant lliçons morals, la seva FAES influeix en el pensament del partit que intenta controlar Rajoy, i el PP ha decidit reincidir en el pitjor dels seus pecats, el més imperdonable. Fernández Díaz insisteix a vincular jihadisme i sobiranisme. Confirmat que no va ser una improvisació, sinó que és una estratègia tan denigrant com deliberada, amb Margallo, amb els altaveus mediàtics que ja proclamen a portada, no puc definir el que sento. No és decepció, perquè n’esperava ben poc; no és indignació: la gravetat dels fets és molt més profunda. És una enorme tristesa, que té aires de solitud. I és la solitud el que més deploro. ¿El sobiranisme no té ningú no sobiranista que el defensi? ¿Un moviment democràtic i pacífic que ha fet demostracions de maduresa i de civisme exemplars pot ser tacat i acusat de manera infame amb el silenci dels que saben que això és una mentida podrida però són rivals polítics del sobiranisme? ¿De debò que Fernández Díaz i la seva claca podran embrutar de manera impune, comptant amb complicitats directes i indirectes de silencis interessats? Digueu-me que m’equivoco, que avui mateix demòcrates de totes les tendències i procedències alçaran la veu per dir que prou i fer un bloc comú contra qui vulgui jugar amb el terrorisme.

Fernández Díaz torna a vincular sobiranisme i jihadisme

JOAN SERRA | Barcelona | 13/04/2015 00:00

Segueix-me

Només quatre dies després d’intentar erosionar el procés independentista vinculant jihadisme i sobiranisme, Jorge Fernández Díaz va demostrar que l’ombra que va intentar projectar dimecres sobre el procés -quan va qüestionar a El matí de Catalunya Ràdio la feina de la Fundació Nous Catalans, vinculada a CDC, després de l’operació antijihadista feta a Catalunya- no va ser una patinada davant d’un micròfon. El ministre de l’Interior no es va mossegar la llengua ahir a Sabadell, on participava en la presentació del candidat del PP a l’alcaldia, Esteban Gesa. Fernández Díaz va alertar del perill que suposa per a la seguretat de l’Estat integrar immigrants a l’empara del procés. “No els preocupa la seva integració sinó la seva captació per al projecte independentista”, va dir el ministre sobre l’independentisme.

Acostumat a ser al centre de la polèmica, Fernández Díaz va demostrar a Sabadell que no està disposat a fer cap viratge en el discurs. “El projecte independentista no és d’integració ni de cohesió social sinó de divisió i confrontació, i quan es fa amb determinats col·lectius es corre el risc d’integrar persones que són aquí per altres coses”, va afirmar. El titular del ministeri de l’Interior va tornar a posar com a exemple la detenció ara fa dos anys d’un membre de la Fundació Nous Catalans per “atemptar contra l’Estat”. Es referia al cas del marroquí Noureddine Ziani, que l’Estat considerava una amenaça per a la seguretat. Nous Catalans, vinculada a CDC, ja va replicar en aquell moment, el maig del 2013, que era una maniobra del Centre Nacional d’Intel·ligència -que no depèn d’Interior- per fomentar la por entre la immigració que s’interessa pel moviment favorable al dret a decidir. Tot i això, Fernández Díaz va assegurar ahir que “si callés” no contribuiria al bé comú en la mesura que gran part de la societat catalana desconeixeria “coses que s’estan fent que no van a favor del bé comú”.

L’argumentari reproduït pel ministre a Sabadell va coincidir ahir amb la publicació al diari El Mundo d’una informació que apuntava que els partits independentistes busquen el suport de col·lectius musulmans en el procés, un article il·lustrat amb fotografies del líder d’ERC, Oriol Junqueras, en una mesquita. La publicació del reportatge -i les paraules de Fernández Díaz- van provocar la reacció immediata dels republicans. El portaveu adjunt d’ERC al Parlament, Oriol Amorós, va acusar el ministre d’estar al darrere de la informació periodística. “Són incapaços de dialogar amb el procés de Catalunya i d’escoltar la veu dels ciutadans i, per tant, es tracta d’inventar insídies en contra dels polítics sobiranistes”, va afirmar Amorós al programa El suplement de Catalunya Ràdio. Amorós va carregar contra el dirigent del PP: “Està arribant a un nivell de deteriorament de la seva institució i de falta de credibilitat com jo no recordo de cap altre ministre de l’Interior”.

Per la seva banda, el director general de la Policia, Albert Batlle, va demanar al ministeri més confiança en els serveis d’informació dels Mossos d’Esquadra per lluitar millor contra el jihadisme. En una entrevista al 3/24 va assegurar que hi ha hagut “reticències de l’estat espanyol que s’han de remoure”, unes reticències que, segons Batlle, podrien tenir a veure amb el procés polític que viu Catalunya.

Catalunya ho té millor que Espanya

IGNASI ARAGAY | 11/04/2015 19:09

Segueix-me

Avui fa 84 anys, el 12 d’abril del 1931, unes eleccions municipals van girar el país com un mitjó. Ens vam despertar monàrquics i vam anar a dormir republicans. Els comicis s’havien presentat com un plebiscit a Alfons XIII. A Espanya, el tomb es va fer a les grans ciutats (als pobles encara manaven els cacics). A Catalunya, van ser molt més contundents i generals: l’ERC fundada tres setmanes abans va arrasar amb 3.000 regidors, per uns 1.000 de la Lliga. Els monàrquics en van treure 200 i escaig, i la coalició PSOE-Lerroux -com si ara s’ajuntessin Iceta i Rivera-, poc més de 100.

La història mai es repeteix literalment. Tampoc mai s’esborra del tot. Les eleccions municipals del 24 de maig tenen un caràcter especial, tant a Catalunya com a Espanya. En tots dos casos, però especialment aquí, està en joc un possible canvi de règim i aquests comicis en són l’avantsala. No són un plebiscit, però el prefiguren. La monarquia ja només és cartró pedra, per això ni tan sols és objectiu polític. El nus del debat és un altre: regeneració democràtica i canvi socioeconòmic.

A Catalunya aquest doble repte l’integra l’aposta sobiranista, impulsada des de la societat civil i amb amplis suports partidistes tant de la dreta com de l’esquerra majoritàries. És una opció que ha anat quallant sorollosament al llarg dels últims anys: no és un suflé. A Espanya, l’alternativa, més improvisada, també té caràcter dual. A l’esquerra, aprofitant l’onada 15-M (maig 2011), i a partir d’una operació de laboratori universitari, ha sorgit el Podem de Pablo Iglesias. A la dreta, aprofitant la marca regional anticalanista Ciutadans, des dels despatxos de l’elit financera i mediàtica madrilenya s’ha amplificat el fenomen Rivera.

Mentre que el repte català és a tot o res, l’espanyol no necessàriament ha de portar un trencament: es pot quedar en un renovat joc d’aliances a esquerra (PSOE+Podem) o dreta (PP+Ciutadans) que senzillament actualitzi el sistema sorgit de la Transició. De fet, les recents eleccions andaluses i les últimes enquestes apunten cap a aquest escenari. Tot fa pensar que la regeneració es quedarà a mitges. Podem no arrelarà amb prou força per liderar la transformació del país. Ciutadans podria, en canvi, aconseguir el seu objectiu de ser partit frontissa per fer valer el seu reformisme d’ordre i, de passada, neutralitzar el rol que fins ara jugava CiU, convertida de cop en un perill per al projecte estatal espanyol.

El tot o res català és més arriscat però precisament aquest factor el fa també més atractiu. Si el procés independentista va endavant, és inevitable que hi hagi transformacions estructurals de debò, un procés constituent. És una oportunitat única per a la regeneració democràtica i socioeconòmica. Si no va endavant, Catalunya restarà a mercè del previsible reformisme a mitges espanyol, amb l’agreujant que el caràcter nacional propi quedarà tocat perquè ni en el millor escenari d’un govern a Madrid realment trencador difícilment es contemplarà una Catalunya amb concert econòmic i blindatge competencial. El regeneracionisme de dretes és directament recentralitzador, i el d’esquerres, culturalment nacionalista (només cal veure la retòrica amb què Iglesias fa front a Merkel), a tot estirar és amable en les formes amb l’especificitat catalana.

Catalunya té una oportunitat més bona que Espanya per canviar. Però només ho aconseguirà si s’arrisca a anar sola. Dues preguntes. Primera: ¿la tenim clara i la sabrem aprofitar, aquesta oportunitat? I segona: si l’aprofitem, ¿la sabrem resoldre bé? El 24 de maig començarem a tenir respostes a la primera pregunta. Després del 27 de setembre, en funció del resultat, començarem a respondre a la segona.

Neguits

«Aquesta i altres línies vermelles són les que haurien de neguitejar de debò al govern espanyol i no unes breus i protocol·làries paraules de benvinguda»

Marta Lasalas | Actualitzat el 14/04/2015 a les 00:02h

Aquest cop sí. Aquest cop, el govern espanyol, que ha utilitzat el Palau de Pedralbes com a seu d’una reunió informal dels ministres d’Exteriors de la UE amb països de la ribera sud del mediterrani, ha permès que el president de la Generalitat pugui intervenir-hi.

Sembla una senzilla qüestió de cortesia política permetre que Artur Mas doni la benvinguda als participants que es reuneixen a la capital catalana. Un tema de sentit comú, encara que només sigui perquè la Generalitat és qui ostenta la titularitat del palau que acull la reunió. És tan lògic que això es produeixi així, que el més surrealista de tot és que fa un any i mig el govern espanyol no va permetre que el president intervingués en una trobada similar i en el mateix escenari.

Mas va aprofitar ahir per parlar d’arrels i identitats davant dels ministres de l’àrea euromediterrània, va explicar que és el 129 president d’una de les institucions més antigues d’Europa i, citant Churchill, va subratllar que quan més mires enrere, més pots mirar endavant. “Els catalans podem mirar molt lluny cap enrere i per això també podem mirar lluny cap a nous horitzons, horitzons que sempre imaginem mediterranis i europeus”, va assegurar. Tot, molt subversiu.

És normal el neguit del govern espanyol. El president català, en la seva brevíssima salutació d’un full i mig, pretén explicar al món les inquietuds d’una part molt important de la societat catalana, vol expressar el compromís amb unes arrels europees i mediterrànies i a més té la gosadia de fer-ho en quatre llengües. Igual algú se l’escolta... Igual algú es pregunta què està passant... Realment preocupant.

Però a l'executiu de Rajoy l’hauria de neguitejar encara més la imatge d'un govern espanyol que impedeix que el màxim responsable del territori que acull la cimera se li prohibeixi parlar, com va passar fa un any i mig, o que els ministres ahir presents sàpiguen que des de l’executiu espanyol s’ha volgut utilitzar l’amenaça jihadista per atacar el sobiranisme català. Aquesta i altres línies vermelles són les que haurien de neguitejar de debò al govern espanyol i no unes breus i protocol·làries paraules de benvinguda a les quals són els mateixos esforços per silenciar-les que n'acaben donant ressò.

Duel diplomàtic pels “horitzons” catalans

ROGER MATEOS | Barcelona | 14/04/2015 00:00

Segueix-me

Al tauler del Palau de Pedralbes s’hi jugava ahir una partida paral·lela a les disquisicions sobre fluxos migratoris i jihadisme. Artur Mas i Mariano Rajoy es tornaven a donar la mà, gairebé tres setmanes després de viatjar plegats fins a Seyne-les-Alpes per homenatjar les víctimes de la catàstrofe aèria. Aquest cop els tocava fer d’amfitrions dels ministres d’Exteriors de la Unió Europea i dels països del sud del Mediterrani, però el càlcul de riscos i oportunitats de l’un i de l’altre era diametralment oposat. Per al president de la Generalitat la cita representava un llaminer aparador per fer visible el nom de Catalunya. Per al cap de l’executiu central, l’ocasió podia servir per esvair dubtes internacionals sobre el compromís de l’Estat amb Catalunya i reivindicar l’espanyolitat de Barcelona. La col·lisió d’interessos es va traduir en un subtil duel de discursos en l’inici de la conferència, amb les tensions pel procés sobiranista com a teló de fons.

Poc després de dos quarts d’onze del matí, Mas ja estava plantat a l’entrada del palau conversant distesament amb el ministre José Manuel García-Margallo, mentre esperaven Rajoy. A diferència del 23 d’octubre del 2013, quan la Moncloa va bandejar Mas dels discursos d’inauguració del Fòrum Econòmic del Mediterrani -també al Palau de Pedralbes-, aquesta vegada el protocol sí que va tenir-lo en compte. Va protagonitzar la breu recepció d’autoritats al costat de Rajoy i la cap de la diplomàcia europea, Federica Mogherini, i després va ser el primer a prendre la paraula en la ronda de discursos de benvinguda.

“Han après la lliçó”, assenyalaven ahir fonts del Govern consultades per l’ARA. La interpretació que fan d’aquest canvi d’actitud és que a Madrid han entès que la “disputa estèril” del 2013 també els va perjudicar, perquè aquella polèmica amb la Generalitat tan sols va servir per “eclipsar” el contingut de la cimera i posar de manifest el conflicte polític amb Catalunya. I això és precisament el que volia evitar ahir Rajoy. I ho va aconseguir només a mitges. Tot i la cordialitat de les salutacions, Mas i Rajoy van creuar-se un grapat de dards més o menys implícits sobre les arrels i els anhels de Catalunya en les seves intervencions.

“Els catalans podem mirar molt lluny cap enrere, però també cap a nous horitzons, que imaginem mediterranis i europeus”, va proclamar Mas davant les autoritats presents. En els seus cinc minuts de discurs, s’ho va fer venir bé per colarprincipalment un missatge: la nació catalana no és una invenció d’ara sinó que ve de lluny. Va reivindicar les “arrels profundes” de l’autogovern català, fins al punt de recordar que ell és “el 129è president” de la Generalitat, una institució nascuda el 1359. Barcelona i Catalunya, va destacar, van “néixer i créixer” amb una vocació “mediterrània i europea”. Fins i tot va recordar que les terres catalanes van formar part de l’Imperi Carolingi, és a dir, van dependre -al segle IX- d’un espai europeu amb capital a Aquisgrà, no Madrid.

Mas va arrencar en català, per després passar a l’anglès, el francès i el castellà. Rajoy, en una intervenció íntegrament en castellà, va esmenar Mas, que s’havia estalviat tota referència als lligams entre Catalunya i Espanya. Va atorgar a Barcelona la condició de “capital espanyola del Mediterrani”, va citar Cervantes per definir-la com “l’honra d’Espanya i flor de les belles ciutats del món” i va defensar el concepte d’“unitat” davant la “disgregació”.

Als passadissos, tant Mas com el secretari d’Afers Exteriors del Govern, Roger Albinyana, van mantenir converses informals amb diferents ministres europeus. Tot i que no hi acudien amb l’objectiu de fer pedagogia sobre el procés, segons les fonts consultades, eren els mateixos ministres els qui s’interessaven per com pot evolucionar tot després del 27-S. Europa no perd de vista les plebiscitàries.

Llegiu això i feu-ho córrer tant com pugueu


Per si no el teniu aqui les declaracions del periodista Martí Anglada

PLEBISCITÀRIES
Martí Anglada: “Si el 27-S va bé, hi haurà segur negociació Catalunya-Madrid-Brussel·les”
“Alemanya ha fet estudis que busquen solucions perquè si arriba el cas Catalunya no hagi de sortir de la UE”, assegura el delegat a França i Suïssa de la Generalitat
Pep Lloveras (Barcelona)
Sense titubejar, Martí Anglada ha afirmat aquest vespre a Barcelona que si a les eleccions del 27 de setembre s’imposen els partits independentistes amb més del 50% dels vots “hi haurà segur una negociació amb Madrid i Brussel·les” per acordar la secessió. “Encara que hagin de portar el govern espanyol agafat de l’orella”, ha reblat el veterà periodista expert en internacional i actualment delegat a França i Suïssa de la Generalitat. “A Europa ho tenen clar. Saben que el problema existeix i es pregunten fins on arribarem els catalans. Projecten escenaris a l’espera dels comicis. Només depèn de nosaltres”, ha indicat Anglada.

En un acte organitzat per l’ANC a la sala Tradicionàrius de Gràcia, plena amb gairebé 200 persones, presentat per Martí Estruch, Anglada ha volgut subratllar que avui parlava a títol personal i no com a representant del govern a l’exterior. Potser per això s’ha deixat anar i ha ofert un discurs intens i sense embuts. Segons el periodista, cap dels grans països europeus, encapçalats per Alemanya i França, “no posen ni posaran pals a les rodes”al procés sobiranista. “No és que vulguin la independència ni que l’empenyin, però no en són hostils”, ha garantit, i ha comentat que el continent viu amb “estupefacció” la inacció del govern espanyol.


L'auditori a la sala Tradicionàrius de Gràcia

Pel que fa al país governat per Merkel, ha dit que la plena sobirania “la consideren una possibilitat” i que, de fet, per una qüestió pràctica ja “han fet estudis que busquen solucions perquè Catalunya no hagi de sortir de la UE”, per si arriba el cas. A Alemanya, ha apuntat Anglada, li molesta que al sud d’Europa no hi hagi una Finlàndia o Suècia, “països que funcionin, i veuen que els països petits poden aportar estabilitat”, com seria el cas de Catalunya. De França, ha assenyalat que hi ha un “interès enorme soterrat” en la via catalana. “Tenen acords sòlids amb Espanya, però no és una lleialtat forta. Podrien veure Catalunya com la Bèlgica del sud”, i ha explicat un parell d’ anècdotes reveladores per reflectir-ho.


“És un moment irrepetible i cal generositat”

Amb tot, Anglada ha recordat que el Principat “està sol” en tot aquest camí fins que no porti el mandat democràtic sobre la taula de Berlín i París. Davant d’això, ha demanat que fins el 27-S hi hagi “molta humilitat” perquè obtenir el 50% dels vots prosobiranistes “no serà fàcil”. “Hem de tocar de peus a terra”, ha afegit. “Si els partits tenen desavinences, no trenquem el carnet. Siguem generosos. Estem davant una cosa que no s’ha fet mai i per als polítics també és així. És com un nen que comença a caminar”, ha incidit gràficament.

Amb un to passional en el tram final de la conferència, Anglada ha parlat d’un moment “únic i irrepetible” i que “no tindríem perdó si no l’aprofitéssim”. “Depèn de nosaltres. No hi ha derrotisme que valgui”, ha reiterat. I, finalment, ha alertat que podria passar que hi hagués majoria absoluta per la independència al Parlament però que no s’ arribés al 50% de les paperetes: “Seria un escenari complex, però crec que en aquest cas també hi hauria un àrbitre europeu”. “Pot anar d’un vot!”, ha exclamat davant un públic heterogeni.






Quan un poble comprèn que obeïr lleis injustes escurça la seva llibertat, cultura i dignitat, cap tirania pot aturar-lo i dominar-lo... - Mahatma Ghandi, pare de la independència de la India.
¡Visca Catalunya, nou estat d'Europa!

L'aficionat de la Penya multat després d'exhibir una estelada demana ajuda a través d'un vídeo

ÀLEX GOZALBO | Badalona | 14/04/2015 08:30

Àlex Molina, l'aficionat del Fiatc Joventut que va ser multat després d'exhibir una estelada a Saragossa, demana ajuda a través d'un vídeo per poder pagar les sancions i les despeses derivades del projecte que en total sumen 8.100 euros.

"M'ha caigut una multa de 300 euros per resistència a la autoritat i una altra de 4.000 euros i un any sense poder entrar a cap recinte esportiu de la Llei de l'Esport", assegura un incrèdul Àlex Molina. L'aficionat de la Penya apareix  al vídeo de totSuma acompanyat per Biel Noguera, un seguidor acusat de fals testimoni al qual li demanen 3.000 euros.

"Estàvem celebrant a Saragossa un triple de Goran Suton amb una estelada, quan em van dir: 'Baixa amb la bandera i el DNI'. Em van envoltar amb quatre o cinc policies, que no em deixaven tornar a les graderies. Jo volia saber què passava i vaig passar entre des policies. Em van tirar al terra", recorda el seguidor.

"En acabar el partit vaig baixar al lavabo. Va venir un policia, em va agafar de la samarreta i em va posar contra la paret. Em van preguntar que d'on era i vaig dir que de Santa Coloma de Gramenet, Catalunya. Vaig notar que es posaven tensos i m'ho van fer repetir, cosa que vaig fer. «Ahora, por gilipollas, te va caer una multa de 3.000 euros», em va dir un policia", explica Biel Noguera.

La versió de la policia
"Portava una bandera catalana de dimensions considerables i va provocar una reacció adversa entre part de l’afició de l’equip local", explica la sentència, que afegeix que Àlex Molina va fer cas omís de la policia, que li va aconsellar que no mostrés més l'estelada: "Va exhibir la bandera a la vegada que proferia crits de «Puta Espanya, independència», encarant-se amb el públic i creant un gran rebombori". El seguidor de la Penya, en canvi, té una versió molt diferent.

Quan es va conèixer la sanció, Badalona es va solidaritzar amb Àlex Molina. Els seguidors de La Cantonada, grup d'animació al qual pertany Àlex Molina,van fer un esmorzar popular. Acabat l'acte, els aficionats han anat tots junts cap al Palau Olímpic, on van mostrar una pancarta: "Més llibertat d'expressió, menys repressió". Els seguidors del Fiatc Joventut, a més, van exhibit desenes d'estelades, dues de gegants, durant el partit contra el Tuenti Móvil Estudiantes.

Les aportacions econòmiques es poden fer aquí.

Una frivolitat intolerable

MARINA GARCÉS | Sociòloga | 15/04/2015 00:00

Segueix-me

Després de fer-nos ballar tant el cap amb el tema de la llei de l’avortament, ahir es votar al Congrés de Diputats una modificació de la llei vigent destinada a impedir que les dones de 16 i 17 anys puguin avortar sense parlar-ne amb els seus pares. Vaig escriure d’aquest tema a l’ARA fa un parell de mesos: la gran majoria de les joves ho fan amb el consentiment familiar, i quan no és així és perquè hi ha darrere alguna situació molt difícil: família desestructurada, violacions per part d’algun familiar, pares empresonats, marginats o absents, etc. És a dir: no consultar la família, en aquests casos, no es deu a cap caprici, a cap criaturada, sinó que és el signe d’una solitud i una desemparança que fan feredat. Són noies que haurien d’estar doblement protegides per l’Estat en aquestes circumstàncies, i no enviades a casa a tenir una criatura que no desitgen, que probablement no poden criar i de la qual és possible que es desfacin com puguin, posant en perill la pròpia vida.

I què li importa al PP, tot això? La seva motivació va per un altre camí: quedar bé amb els pro vida, dir que ha complert amb el que va prometre, procurar no perdre cap vot al centre, cap vot de dona, tenir poc mullader intern... Raons totes basades en càlculs i interessos partidistes del nivell més mediocre i més oportunista, que ni tan sols els garanteixen aconseguir no perdre suports: els pro vida estan enfadats, alguns diputats del PP també, i la gran majoria de dones d’Espanya afegirem un altre greuge als molts que ja acumulem en aquest tema. Però tant li fa, perquè tot això no impedirà el sofriment de les noies joves en les situacions més fràgils. Amb una frivolitat intolerable el PP vota contra la seva llibertat de ser mares, sense cap raó sòlida, sense aturar-se a pensar per què actua així. Només perquè li convé. Vota aquesta prohibició com en un altre moment impedeix resoldre els problemes dels desnonaments, o apuja o rebaixa els impostos, o imposa la religió a les escoles, o tantes altres arbitrarietats indefensables. Perquè qui mana, mana, i prou. Ètica? De què em parleu? L’últim que li preocupa és el patiment de les persones; tot es redueix a un joc d’interessos en el qual el patiment aliè no té cap pes enfront dels grollers maquiavel·lismes de partit. És com ha actuat durant tota la legislatura, i segur que no en podem esperar res millor. Recordeu-vos-en a l’hora de votar. Amb el nostre vot donem el permís d’actuació en camps molt diversos, i cal votar de manera que no ens n’hàgim d’avergonyir, ni fer-nos còmplices de segons què.

Tres mesos per planejar el minut zero

ROGER MATEOS | Barcelona | 15/04/2015 00:00

Segueix-me

“Ho tindrem tot preparat per a la desconnexió, només caldrà prémer el botó”. El 27 de febrer, tres dies després de ser nomenat pel Govern comissionat per a la Transició Nacional, Carles Viver Pi-Sunyer resumia amb aquestes paraules la missió que se li havia encarregat fins a les eleccions del 27-S. En les últimes setmanes, Viver Pi-Sunyer s’ha reunit amb responsables dels departaments de la Generalitat per coordinar el desenvolupament d’estructures d’estat bàsiques, amb la idea d’avançar feina per si el resultat de les plebiscitàries ratifica el rumb cap a la independència. El comissionat, a més, ha encomanat a cada conselleria que elabori un pla de contingència sobre com actuar en cas que les urnes avalin la desconnexió amb Espanya. En tres mesos, Viver Pi-Sunyer pretén tenir enllestit un “pla executiu per a la constitució de les estructures d’estat”, del qual informarà cap al 15 de juliol.

La data la va avançar ahir el conseller de la Presidència, Francesc Homs, de qui depèn orgànicament el comissionat per a la Transició Nacional. Precisament ahir Viver Pi-Sunyer va acudir per primer cop a una reunió del Govern en la seva nova condició de comissionat, per donar detalls sobre aquest pla executiu en preparació. El desplegament d’estructures d’estat, però, segueix un ritme desigual. Projectes com el de la Hisenda pròpia, clau per poder garantir la sostenibilitat de la Generalitat en el supòsit de la secessió, tot just comença a agafar múscul i encara està lluny de poder assumir la gestió de tots els impostos.

Segons va indicar Homs, cap a mitjans de juliol es farà públic el pla executiu que elabora Viver Pi-Sunyer, perquè els ciutadans, abans de les eleccions del 27 de setembre, sàpiguen com serien les estructures d’una Catalunya independent. Amb anterioritat -“en les pròximes setmanes”, va apuntar Homs-, el Govern presentarà el “llibre negre” de la recentralització de l’Estat, una compilació de les actuacions de l’executiu de Mariano Rajoy per llimar competències catalanes.

Unes relacions encara tenses

El breu contacte que van mantenir dilluns Artur Mas i Rajoy en la cimera euromediterrània, al Palau de Pedralbes de Barcelona, no va servir per estovar relacions. De fet, segons va aclarir Homs, les paraules que van intercanviar informalment abans que arrenqués l’esdeveniment van ser purament protocol·làries. El conseller tampoc interpreta que el fet que es permetés a Mas obrir els discursos de benvinguda fos un gest de bona voluntat de la Moncloa, sinó simplement un acte de “normalitat institucional” que venia a corregir el veto al president de la Generalitat en un fòrum euromediterrani de fa un any i mig.

Malgrat tot, va protestar Homs, la posició de Madrid continua sent “antitot el que es proposa des del Parlament i des del Govern”. En canvi, el portaveu adjunt del PP al Parlament, Santi Rodríguez, va retreure ahir a Mas que utilitzés la seva intervenció davant dels ministres europeus per “fer campanya política” i parlar dels “nous horitzons” que es marca Catalunya.

D’altra banda, el Govern va analitzar el document que enviarà a la Comissió Europea, que està rebent suggeriments sobre com hauria de redefinir les relacions amb l’est d’Europa i el sud del Mediterrani. El document proposa que els ens subestatals i locals tinguin “més protagonisme” en les polítiques europees de veïnatge. La Generalitat vol fer-se més visible a Europa.

Espadaler defensa una reforma constitucional

El secretari general d’Unió i conseller d’Interior, Ramon Espadaler, va defensar ahir que la posició majoritària del seu partit és “aspirar a més autogovern”, respectant el “marc legal” i plantejant una “superació” del marc autonòmic cap a un “model confederal” a través d’una reforma de la Constitució. En declaracions a RNE, Espadaler va assegurar que Unió té com un eix destacat “aspirar a un autogovern més gran” per a la “pròxima legislatura”, tot i que sempre d’acord amb la “gradualitat” necessària i la legalitat vigent.

Rajoy i els éssers humans normals

SEBASTIÀ ALZAMORA | 15/04/2015 00:00

Segueix-me

Recordem que el president d’Espanya és un home que es diu Mariano Rajoy. És un recordatori oportú perquè es tracta d’un personatge amb tendència a desaparèixer amb el pas del temps, com una taca d’humitat. Però tot i així, intenta fer exercicis d’autoritat. El cap de setmana passat va demanar el vot per al seu partit, el PP, perquè segons ell és la formació dels “éssers humans normals”.

Per pura lògica, això significa que les persones que no voten el PP no són normals. Deuen ser anormals, o bé subnormals. És més, els votants de partits que no siguin el PP no deuen ser ni tan sols ésser humans, normals o no. El president ho va expressar així, i si ho diu el president deu ser veritat.

Jo mateix, de fet, si em permeten la confessió, feia anys que em sentia raret, i ara entenc que això és pel fet que mai he votat el PP. Això em converteix, clarament, en un espècimen anormal o subnormal, i en un ésser dubtosament humà. Jo em pensava que ho era, però ara m’adono que l’única traça d’humanitat que hi ha en la meva persona és que m’agrada el cuinat de llenties, cosa en la qual em penso que coincideixo amb aquest gran estadista que és Mariano Rajoy.

Ara pot semblar que me’n rigui, però ho dic molt seriosament. Em penedesc profundament de no haver estat votant del PP en la meva vida, i per tant de contribuir a un sabotatge de la humanitat i de la normalitat que segurament explica els problemes que arrosseguem. Jo és que només de veure les cares del president Rajoy, del seu gabinet de govern i dels dirigents del seu partit, ja veig la normalitat personificada. Cospedal, Moragas, Sáenz de Santamaría, Wert, Fernández Díaz, Margallo, Báñez. Un bany de normalitat que deixa en evidència qualsevol opinió discrepant.

La simple i normal veritat és que el PP està histèric davant de les seves perspectives electorals, i que en reacció a aquesta situació aixequen la veu cada vegada més fort i de pitjor manera. Que un president que es presenta a la reelecció apel·li al vot de “la gent normal” és una anormalitat que hauria de passar als annals (mai més ben dit) dels despropòsits polítics. No tornarem a recitar l’enfilall de casos de corrupció que pengen del PP, per no fer la cançó de l’enfadós i perquè tothom ja els coneix de sobres. Però si aquest partit representa la gent normal, Al Capone també devia fer-ho. Que Mariano Rajoy hagi intentat representar la imatge de l’espanyol moderat és una altra broma que intentarem obviar. Amb el PP les hem viscudes de tants colors que ara només ens faltava que ens arenguessin sobre la normalitat. Els dirigents d’aquest partit que són a la presó o pendents de judici deuen ser un exemple del que vol la gent normal. Mariano Rajoy, el primer ministre més desacreditat d’Europa, deu ser també un model del que desitja la gent normal. Si volen poden causar-nos fàstic i mal de cap, però com a mínim que no ens causin rialles als que no som normals i mai no hem volgut ser-ho. Això sí, encara ens atrevim a autoqualificar-nos com a éssers humans.

L’Agència Tributària catalana es trasllada a la Zona Franca

ÀLEX FONT MANTÉ | Barcelona | 15/04/2015 00:00

Segueix-me

L’Agència Tributària de Catalunya (ATC) ja té nova seu. La Generalitat firmarà avui el contracte per traslladar els serveis centrals de la Hisenda pròpia al passeig de la Zona Franca, on s’instal·larà de lloguer. Segons ha pogut saber l’ARA, la nova seu serà l’Edifici T, conegut així per la seva peculiar forma. Ironies del destí, la propietària d’aquest immoble és la nacionalitzada Bankia.

La seu actual de l’ATC és al carrer Fontanella de Barcelona, a tocar de la plaça Catalunya. Tot i que el contracte es firmi avui, el trasllat no es farà fins al mes de febrer. L’ATC serà veïna d’Agbar, que aviat abandonarà la torre que porta el seu nom i traslladarà els seus treballadors al mateix complex que ocuparà la Hisenda catalana.

Els motius del canvi de seu són dos: en primer lloc hi ha el creixement de l’ATC, que cada vegada està assumint més funcions i, si es compleixen els objectius anunciats per la Generalitat, n’haurà de seguir assumint amb una certa celeritat. Les antigues oficines tenien uns 9.000 metres quadrats, mentre que les noves en tindran 10.500. A part del guany net en metres, els responsables de Patrimoni del Govern consideren que la distribució que tenen les noves oficines -més funcional- també permetrà aprofitar millor l’espai.

La segona raó per canviar és l’estalvi en lloguers. Feia temps que la Generalitat buscava un lloc per la Zona Franca per ubicar la nova seu de l’ATC. De fet, el Govern té la intenció d’agrupar tots els edificis administratius en dues àrees: al 22@ hi vol concentrar tots els serveis sociosanitaris, mentre que a la Zona Franca hi pretén concentrar tots els serveis de tipus econòmic. De fet, la Generalitat ja s’ha venut els edificis on actualment hi ha els departaments d’Economia i Empresa i Ocupació. Tot fa preveure, per tant, que després de l’ATC molt aviat aquests dos departaments també començaran a fer les maletes per mudar-se a una zona que no agrada als treballadors.

En saber que haurien d’abandonar el centre de Barcelona, els 200 treballadors de l’ATC s’han manifestat en diverses ocasions contra la possibilitat d’anar a la Zona Franca, una àrea que els desagrada perquè està “molt mal comunicada” en transport públic. “Podem entendre que ens hàgim de traslladar, però no que es busqui un lloc totalment desarrelat i amb dificultats per arribar tant per als ciutadans com per als treballadors”, protestava el desembre passat Sílvia Cegarra, del sindicat CCOO.

Però l’estalvi de la Generalitat per abandonar el centre de Barcelona a canvi de la perifèria és significatiu. A la seu actual, el lloguer és de 20 euros per metre quadrat, mentre que a la nova serà de 16 euros per metre quadrat. Una rebaixa del 20%.

El contracte que firmarà la Generalitat serà de 20 anys i s’hi preveurà la possibilitat que es facin revisions en el preu. Ara bé, en el conjunt dels 20 anys les possibles revisions a l’alça no podran superar el 20% del preu inicial. És a dir, el preu revisat mai no podrà superar els 19,2 euros per metre quadrat.

Segons els càlculs de la Generalitat, en el millor dels casos (és a dir, si el preu es mantingués en els 16 euros per metre quadrat amb què s’inicia el contracte), l’estalvi global per haver canviat de seu seria de 18,9 milions d’euros al llarg dels vint anys de contracte. En el pitjor dels casos (si el preu inicial s’elevés un 20%) l’estalvi seria de 7,3 milions.

Tot i que la planta baixa del carrer Fontanella passarà a estar ocupada per una botiga de moda, la Generalitat renovarà el lloguer per a les plantes altes, que preveu destinar a usos institucionals que ara es fan també en edificis del centre de Barcelona.

L’Estat accentua el xoc institucional a costa del jihadisme

FERRAN CASAS | Barcelona | 15/04/2015 00:00

Segueix-me

L’amenaça jihadista, que s’ha fet especialment present després de l’atemptat contra la revista francesaCharlie Hebdo, ha tingut rèpliques a Dinamarca i Tunísia i manté en alerta els cossos de seguretat, té també la seva derivada política. I en el cas català no passa per un clima de bona entesa entre els governs de la Generalitat i de l’Estat. La tensió és màxima.

Les darreres detencions en diverses poblacions catalanes de suposades cèl·lules terroristes -“amb acreditada voluntat d’atemptat”, segons els Mossos- van destapar la caixa dels trons després que el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, del PP, acusés la fundació Nous Catalans, vinculada a CDC, de ser un niu d’islamistes i el sobiranisme en general d’estar donant cobertura a idees radicals amb el pretext de la integració. Ahir es va viure un nou enfrontament encara més virulent entre els dos governs. Fernández Díaz no es fa enrere, la dreta mediàtica insisteix a vincular jihad i independentisme (vegeu la portada de l’ Abc d’ahir) i el Govern els acusa a tots plegats de “posar en perill la seguretat de l’Estat”.

En una intervenció al Senat i a preguntes del convergent Josep Maldonado, el ministre, que s’ha caracteritzat per una gestió molt agressiva amb el sobiranisme, creant fins i tot una unitatad hoc per treure draps bruts de polítics catalans, va indicar que ell no accepta “lliçons” d’un Govern que no actua “lleialment” i que el 9-N va ser “insubmís”. Va indicar que ell sí que ha actuat correctament i que en el seu moment va compartir amb la policia catalana la informació que va permetre les últimes operacions antiterroristes. Segons el ministre és “una mitja veritat, i per tant doble mentida”, que Nous Catalans integri immigrants. “Ho reitero: Nous Catalans, una institució de CDC, no treballa només per integrar els immigrants, sinó que treballa per integrar-los en un projecte independentista”, va dir abans d’acusar el sobiranisme “de fracturar la societat catalana”.

Fernández Díaz va alertar de la situació a Catalunya i del perill que, segons ell, tenen les relacions amb la comunitat islàmica. Va indicar que al Principat s’han fet aquest any cinc de les onze operacions antijihadistes a Espanya i s’han detingut 25 dels 40 sospitosos en un territori que acull la meitat de les mesquites de l’Estat.

Maldonado el va acusar de “criminalitzar” un procés “cívic i democràtic” perquè “li molesta i li dol” la tasca de l’entitat que lidera Àngel Colom. De fet, el ministeri de l’Interior ja va expulsar d’Espanya fa dos anys un dels líders de Nous Catalans, Noureddine Ziani, a qui acusaven de treballar per als serveis secrets marroquins. El debat amb Fernández es va traslladar als passadissos, on el portaveu de CiU al Senat, Josep Lluís Cleries, va discutir acaloradament amb ell durant gairebé un quart d’hora.

El conseller de la Presidència, Francesc Homs, estava indignat per la portada de l’Abc i per l’actitud del govern espanyol en els últims dies. Tot i que va parlar abans d’intervenir el ministre al Senat, el va acusar de “posar en perill la seguretat de l’Estat” i de cometre “una temeritat” en haver caigut de nou en la temptació d’usar la seguretat “amb finalitats partidistes”. Tot plegat ho va reduir a la voluntat política de “desacreditar un moviment que no comparteixen”.

Ahir al vespre dues víctimes del ministre van protagonitzar un acte preelectoral a Barcelona. Es tracta de l’alcalde Xavier Trias -de qui El Mundo va publicar, citant suposades fonts financeres andorranes, que la policia n’investigava comptes a l’estranger tot i que mai va aparèixer cap indici- i de Nous Catalans. Trias, que va trencar relacions amb el ministre, va indicar que es dedica a “encendre mistos” per fomentar la divisió i desgastar els seus rivals polítics. Encara que sigui a costa d’un assumpte tan delicat.

ICV-EUiA demana la dimissió del ministre

ICV-EUiA considera que el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, ha de dimitir per la seva “temeritat” en vincular el procés sobiranista al jihadisme. “Han passat de dir que tot és ETA a dir que tot és Estat Islàmic”, va sentenciar el portaveu adjunt del grup, Joan Mena. Per la seva banda, el portaveu del PSC, Maurici Lucena, va advertir que és “molt greu” que per la “mala relació” entre la Generalitat i l’executiu espanyol arran del procés no es puguin coordinar els cossos policials.

Felipe i Pablo

EMPAR MOLINER | 15/04/2015 18:54

Segueix-me

“Em salto el protocol per fer-li un regal que em sembla que li agradarà”, va dir Pablo Iglesias a Felip VI. I li va fer a mans una capsa amb els devedés de la sèrie Juego de tronos. El monarca va contestar: “Em sembla molt bé, perquè no l’he vista”. I l’altre va afegir: “Em penso que li aportarà algunes claus per entendre la política espanyola”.

Per tant, el líder de Podem creu en el protocol que separa el rei dels plebeus. I se’l salta per, parlant de vostè, fer-li un regal al·legòric. Com als contes -com aJoc de trons, en realitat- ell és el jovencell que ha de salvar el regne, ell és el que ens dirà a tots que l’emperador va en calçotets. Dir que l’emperador va en calçotets és el que s’espera d’aquest polític. Res més. De cap manera ens ha de dir, posats a fer, si és normal que hi hagi un sastre que faci la roba a la casta emperadora, perquè de cap manera pensa qüestionar si hem o no hem de tenir emperador. L’hem de tenir. I per això Pablo Iglesias li fa un regal que el millori com a rei. Un regal contemporani, un regal popular, de persona que està al dia, que és com tu i com jo. Un regal amb la imprescindible doble lectura i càrrega simbòlica. Un regal des de la ironia i la frescor moral. “Em penso que li aportarà algunes claus per entendre la política espanyola”. Parteix de la base, doncs, que li falten dades, una visió perifèrica i privilegiada que ell li pot donar. Més endavant ja ho comentarem amb uns gintònics, a palau. I l’altre ho troba bé, fixa’t, perquè no l’ha vista. Saltar-se el protocol per fer-li un regal mediàtic al rei, com a declaració d’intencions per a ambdós bàndols, és a l’abast de poca gent. Quants súbdits d’aquest regne obscur han intentat regalar-li coses que segur que tampoc no ha vist. Però el protocol (figura que) només se’l salta Pablo Iglesias i algun reporter del programa aquell que es deia Caiga quien caiga. Si no, et plaquen els guardaespatlles.

La Generalitat manté l'acció exterior malgrat l'atac jurídic espanyol

16.04.2015 06:00

L'acció exterior de la Generalitat de Catalunya és una de les obsessions del PP i del govern de Mariano Rajoy. L'ofensiva jurídica contra la llei d'acció exterior de la Generalitat, aprovada fa poc, va tenir resposta ahir del Tribunal Constitucional, que va acceptar a tràmit el recurs que havia presentat l'executiu espanyol. I això implica, automàticament, la suspensió de la llei durant un període màxim de cinc mesos fins que no es resolgui el conflicte de competències presentat per l'estat. Fonts de la Generalitat han dit a VilaWeb que durant aquest temps l'acció exterior del govern no se'n ressentirà.

La suspensió cautelar de la llei no afectarà la feina rutinària en afers estrangers ni de la secretaria d'Exteriors de la Generalitat ni del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, el Diplocat, que mantindran les reunions i activitats.

D'una altra banda, el govern presentarà un recurs al Tribunal Constitucional espanyol per mirar d'aixecar la suspensió, tot adduint que la llei no és pas inconstitucional. 

Els arguments de la Generalitat

El govern considera que té l'empara jurídica d'una sentència del Tribunal Constitucional mateix de fa més de vint anys. És la sentència 165/1994, que dictaminava que les comunitats autònomes podien acomplir polítiques d'acció exterior. Aquella sentència responia al recurs del govern espanyol contra una oficina del govern basc a Brussel·les, que considerava que trepitjava competències seves. Però el TC va concloure que hi havia àmbits en què un govern autonòmic podia fer política exterior, sempre que no interferís en els tractats internacionals, en la representació exterior de l'estat, en 'l'assumpció de responsabilitat internacional' ni en 'la direcció de política exterior'.

El govern català entén l'admissió a tràmit del TC com una decisió purament política, sense base jurídica. Recorda que el PP ja va portar la llei al Consell de Garanties Estatutàries, que la va deixar intacta. I recorda també el consens polític que va tenir en el moment de l'aprovació, amb 100 vots a favor (CiU, ERC, PSC i ICV-EUiA), 29 en contra (PPC i Ciutadans) i 3 abstencions (CUP). 

En canvi, el govern espanyol, que actua amb l'aval del Consell d'Estat, considera que la llei catalana és totalment inconstitucional perquè vulnera l'article 149.1 de la constitució --que reserva a l'estat la competència exclusiva en relacions internacionals-- i també el 97 --que atribueix al govern espanyol la direcció de la política exterior.

La llei

La llei d'acció exterior i de relacions amb la Unió Europea defineix les línies generals d'actuació, les estructures organitzatives i els mecanismes de planificació i gestió de l'acció exterior de Catalunya.

A l'hora de desplegar-la, la Generalitat va impulsar les dues noves delegacions de Roma i Viena, que ampliaven la xarxa integrada per les de Brussel·les, Washington, París, Londres i Berlín.

Segons l'executiu espanyol, la llei catalana va contra la constitució i la llei d'acció exterior espanyoles. I la raó, segons el govern de Rajoy, és que la llei catalana vol desenvolupar una diplomàcia pública de Catalunya però com que Catalunya no és estat no és un subjecte internacional i no té capacitat per a establir aquestes relacions diplomàtiques.

A més, el govern d'Espanya considera il·legal l'obertura de les delegacions de Roma i Viena, la intensificació en les tasques d'interlocució exterior i bona part del decret del 23 de desembre del 2014 que modificava el grau de representació de la delegació de Brussel·les.

Els Mossos culpen l'Estat de vetar informació que afecta Catalunya

L'agent assegura que no hi ha "detectada cap altra cèl·lula que tingui intencionalitat" d'atemptar en territori català

Redacció / ACN | Actualitzat el 16/04/2015 a les 11:53h

El comissari en cap dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero, ha denunciat aquest dijous a "El matí de Catalunya Ràdio" que la policia espanyola no comparteix amb el cos policial català "informació" que envien els serveis d'intel·ligència estrangers i que afecta la seguretat de Catalunya. Una decisió que "dificulta" la feina operativa dels mossos -i que trepitja també les seves competències- no només en la lluita contra el jihadismesinó en altres fronts. 

Per això, el comissari creu que la Junta de Seguretat, que no es convoca des de 2009, entre els governs català i espanyol, és necessària perquè moltes de les coses que ara reclama el cos per millorar el seu funcionament es podran "vehicular a través d'aquest òrgan". 

En l'entrevista amb Catalunya Ràdio, Trapero també ha parlat sobre el jihadisme a Catalunya. El comissari en cap dels Mossos d'Esquadra ha quantificat en "una trentena" els ciutadans que han marxat des del territori català per incorporar-se a les files de l'Estat Islàmic. També ha assegurat que en aquests moments no hi ha "detectada cap altra cèl·lula que tingui intencionalitat" d'atemptar en territori català i ha llançat un missatge de tranquil·litat a la ciutadania.

Trapero també s'ha referit al cas Ester Quintana, la dona que va perdre un ull presumptament després d'haver rebut l'impacte d'una pilota de goma llançada pels antidisturbis. El comissari ha admès que va faltar "rigor" per part dels Mossos a l'hora d'informar sobre la qüestió, però que "no es va mentir conscientment".

La Generalitat posa al dia el governs europeus sobre el full de ruta

Envia una comunicació que serveix també per contrarestar l'acció de la diplomàcia espanyola contra el procés català

Xavier Lladó

La Generalitat vol posar al dia el governs europeus sobre el full de ruta. Informarà del preacord sobre el full de ruta que van signar el passat 30 de març ERC, CiU i les entitats sobiranistes -l'ANC, Òmnium i l'AMI- a representants diplomàtics i institucions internacionals. La iniciativa s'emmarca en les comunicacions regulars que la Generalitat té amb la comunitat internacional per explicar els diferents passos i esdeveniments que es van produir en el marc del procés català.

Aquesta iniciativa forma part de les comunicacions habituals del govern, de caràcter informatiu, amb representants de països de la UE i altres agents internacionals, amb la finalitat que coneguin les novetats del procés sobiranista català, han puntualitzat les mateixes fonts de l'executiu d'Artur Mas. Ho fa també per contrarestar els esforços que també fa la diplomàcia espanyola per condicionar l'opinió dels països europeus sobre el cas català.

El pacte subscrit per partits i entitats sobiranistes preveu una declaració d'independència en 18 mesos si les forces sobiranistes aconsegueixen la majoria al nou Parlament.

Dins o fora

«La solució política a la institucionalització de la nació catalana s’havia plantejat sempre dintre d’Espanya. I, a l’interior d’aquesta, és on es plantejaven els matisos»

Josep-Lluís Carod-Rovira | Actualitzat el 16/04/2015 a les 00:02h

El catalanisme polític contemporani, aquell que no compta amb gaire més història que un segle llarg, tenia, fins fa quatre dies, uns projectes finalistes per al país, força coincidents. És a dir, més enllà del posicionament antagònic progressista-conservador, en matèria democràtica, model de societat i drets individuals, el marc estatal on, uns i altres, pretenien edificar el seu projecte era exactament el mateix: l’estat espanyol. Pel que fa al catalanisme conservador, sempre ha aspirat a influir en la política espanyola en l’àmbit socioeconòmic, des d’una perifèria conscient i assumida, presentant-se com una mena de portaveu dels interessos de l’economia productiva, la indústria, el comerç, en definitiva, l’empresa. No és casual que, en governs de signe diferent a Espanya, fins als nostres dies, mani qui mani, els titulars de les carteres de comerç o indústria acostumin a ser catalans. Aquest catalanisme conservador, presentat generalment com a “nacionalista”, cosa que estalvia de precisar més, ha onejat un cert catalanisme cultural i, sobretot, ha anat fent ràfting per les aigües de la indefinició política la qual, si no hi havia més remei, acabava instal·lant-se, a tot estirar, en l’autonomia dintre l’estat. L’esquerra, al seu torn, ha viscut sempre sota les ales protectores del federalisme republicà, avui ja només federalisme i prou, sense cap referència a la forma d’estat, espanyol, naturalment.

És a dir, la solució política a la institucionalització de la nació catalana s’havia plantejat sempre dintre d’Espanya. I, a l’interior d’aquesta, és on es plantejaven els matisos de pertinença que, a la pràctica, no anaven més enllà, com a disjuntiva, del binomi o parella de fet autonomia-federació. La dreta, autonomista, l’esquerra, federalista, i s’ha acabat el bròquil. Més enllà d’això, a efectes pràctics, res, o gairebé res. Fóra injust, però, de no precisar que, per la banda del catalanisme conservador, la modesta tradició democristiana es reclamava confederalista i que, per l’esquerra obrera i popular, sempre hi apareixien petits grups o sigles de caràcter independentista. Però aquests matisos diferencials no van arribar més lluny d’un diputat per a UDC al Parlament de Catalunya (1932), per la banda confederal, i un per al partit Català Proletari, al congrés de diputats d’Espanya, pel que fa als independentistes (1936). Tant el confederalisme com l’independentisme, però, sempre havien estat del tot minoritaris per no dir, pròpiament, marginals, en el si de la societat catalana.

El normal, doncs, durant un segle, ha estat plantejar de quina forma Catalunya encaixava a Espanya, cosa que volia dir de quina manera Catalunya es quedava a Espanya per sempre i ja no se’n movia. Imaginar-se un altre escenari era pura ficció i els pocs que gosaven fer-ho eren, a l’instant, estigmatitzats per il·lusos, somiatruites i bufanúvols. La normalitat política, per tant, era la que es movia en un imaginari ideològic que anava de l’autonomia al federalisme. I prou. La resta, doncs, no era normal. Però tot té un límit i, en menys de cent anys, Espanya no ha acceptat cap dels quatre estatuts d’autonomia presentats per Catalunya (1918, 1931, 1979, 2005) i mai no s’ha vist per enlloc la més petita gesticulació federal, ni tan sols quan han governat els pretesos federals. Aquest rebuig permanent a tota idea de pluralitat nacional i cultural per part d’un estat atrinxerat en l’uniformisme i l’immobilisme institucional expliquen la situació d’avui.

El canvi més important en el si del catalanisme, produït aquests darrers anys, com a culminació d’un recorregut polític que ve de lluny i té causes molt diverses, és que la solució política per al país ja no es planteja, exclusivament, dintre d’Espanya. Si, com hem vist, fins ara, la disjuntiva era si autonomia o federació, però sempre a l’interior de l’estat espanyol, mai fora, ara les coses es formulen de manera distinta. El dilema fonamental que es planteja la societat catalana és, simplement, o independència de l’estat espanyol o dependència d’Espanya. En aquest darrer cas, la gent ja no acostuma a entrar en matisos: que si autonomia com ara, que si una mica més que ara, que si federalisme simètric o bé asimètric i plurinacional, que si confederalisme o estat lliure associat... La pregunta és més senzilla: amb Espanya o sense Espanya? Dintre d’Espanya o fora d’ella? Les solucions ja no apareixen tant com a respostes tècnicopolítiques més desitjables (autonomia, federació, etc), sinó que s’han convertit exclusivament en nacionals: o solució espanyola o solució catalana, o dins o fora, o manem nosaltres a casa nostra o bé hi manen ells. I de la mateixa manera que, fora d’Espanya, només hi ha la sortida de la independència, avui els partidaris de continuar dintre l’estat espanyol són vistos com a formant part d’un mateix bloc a l’interior del qual les diferències són vistes com a menors. L’anomenat bloc "unionista", terme equívoc que m’agradaria veure substituït per "dependentista", apareix, doncs, com si fos un tot. La qüestió, finalment, és aquesta: o ens quedem a Espanya, com sempre, per a fer el de sempre i patir el de sempre, o bé en toquem el dos i procurem construir un altre estat, amb uns altres objectius i unes altres maneres. Personalment, des de l’adolescència que penso que el tres ja és fora...

“Rodrigo, sé fuerte”

El PP, retratat en un vídeo que recull declaracions de suport a Rodrigo Rato abans que caigués

--------------------------------------------------------------------------------

Ara ningú el coneix. Ara ningú en vol parlar. Ara ningú el recorda ni el lloa. El Partit Popular s’ha fet el suec aquesta setmana quan se li ha preguntat sobre la investigació per blanqueig de capitals de Rodrigo Rato. Tanmateix, durant molts anys ha estat un dels herois del “España va bien” d’Aznar, cosa que demostra el vídeo que acompanya aquest article.


https://www.youtube.com/watch?v=yPlBwOeWddA

Rajoy ara, com si sentís ploure

“A veure qui li pot posar una pega”, deia Rajoy sobre l’expresident del FMI. “Ha estat, de llarg, el millor ministre d’Economia i Hisenda de la democràcia espanyola”, exclamava Aznar, com reflecteix el vídeo. Tot això se’ls ha girat en contra i aquesta setmana quan preguntaven al president espanyol sobre Rato després d’una sessió al Congrés, posava excuses dient que acabava de parlar “durant cinc hores”. Luis de Guindos també ha fugir d’estudi, però potser algun dirigent popular ja li ha enviat en la intimitat un SMS de l’estil: “Rodrigo, sé fuerte”. És el tuit irònic que el diputat de la CUP David Fernández ha piulat avui.

El rei d’Espanya comissionista, cobrava entre 1 i 2 dòlars per barril de petroli

El catedràtic d’Economia, Roberto Centeno explica a Ràdio 3W l'espoli del monarca espanyol Joan Carles I a les arques públiques


--------------------------------------------------------------------------------
El catedràtic d’Economia, Roberto Centeno, que va ser conseller delegat de l’empresa petroliera CAMPSA de 1977 a 1991, ha explicat segons recull el digital ‘Espía en el Congreso’, que amplia la seva denúncia contra l’anterior rei d’Espanya, Joan Carles I, per haver-se estat enduent comissions del petroli que comprava l’Estat espanyol als països àrabs.

Un parell de dòlars per barril

Concretament, segons els càlculs de Centeno, el rei Joan Carles i el seu testaferro, Manuel Prado, s’haurien endut entre un o dos dòlars per cada barril de petroli que l’Estat espanyol comprava als països àrabs, efectuant-se així un sobrecost en la compra d’aquest producte energètic per a l’erari públic. L’econimista justifica el seu argumentari d’acord amb la seva experiència al consell directiu de CAMPSA. En aquesta empresa ell era l’encarregat de pagar els subministres, i és per això que podia elaborar el càlcul

Milions de calers arribats en vaixell

El també exmembre de consells d’administració d’altres companyies energètiques afirma que en un vaixell súper petrolier hi poden arribar a encabir-s’hi fins a dos milions de barrils, la qual cosa dóna una xifra de comissió final resultant elevadíssima.

La fortuna opaca del rei

Tal i com hem vist repetidament, al Congrés són tradicionals les preguntes dels diputats d’Esquerra Republicana o d’Izquierda Unida, entre d’altres, en relació als pressupostos i les despeses d ela Casa Reial. La reiterada negativa de l’elit dirigent espanyola i de la pròpia reialesa a donar cap tipus d’explicació fa creure en la validesa d’acusacions com les que fa Centeno, que ja va denunciar al rei i ara ha ampliat la dita denúncia.

The New York Times estimava el 2012 en 1.800 milions la fortuna real del rei d’Espanya, un patrimoni dividit entre fortuna personal i béns familiars. A tenor del pressupost que rep anualment de l’erari públic, que oscil·la entre els set i el vuit milions, costa d’entendre que el rei aparegui a les llistes de persones més riques del món. Cal recordar que l’actual legislació no obliga al rei a revelar el seu patrimoni, així que qualsevol intent de treure l’entrellat sobre aquesta qüestió ha resultat i molt probablement seguirà resultant estèril en el futur.

L’enclusa Saragossa - València

L’enclusa Saragossa - València (16/4/2015)
Aquest divendres vinent, el Consell de Ministres arremetrà amb una nova eina d’assimilació territorial: la llei de carreteres. Aquest poderós instrument fixarà itineraris d’interès general i sistemes de captació de dades del trànsit arreu de la xarxa viària estatal, entre d’altres elements d’interacció territorial. Tot plegat no seria una sorpresa si no fos que la majoria de la xarxa viària catalana està en mans d’inspectors espanyols amb seu a València o Zaragoza, principalment.
La potenciació d’ambdós centres de gestió i control de la xarxa catalana de vies d’alta capacitat, amb connexió transfronterera, no va sinó donar visibilitat a una estratègia incomprensible des de la perspectiva de l’eficàcia en la prestació dels serveis públics. La logística, malauradament, en el cas espanyol, tal com ha denunciat reiteradament la plataforma Promoció del Transport Públic (http://www.transportpublic.org/), passarà bàsicament per la carretera. Una logística que promet acabar en una gran creixement fruit principalment de l’explosió comercial generada pel comerç electrònic.
Per aquest motiu, aquesta mateixa llei espanyola ja preveu facilitats per l’establiment d’aparcaments vigilats i d’àrees de servei a les grans vies de comunicació a resultes del gran volum de camions que hi circularan. La carretera, com a sector de serveis, no sols genera gran inversions en forma d’estructures de formigó i moviments de terres, en forma de conquestes del conegut i efectiu grup de pressió del ciment, sinó que també suposa grans avantatges competitius als sectors productius en funció de les facilitats logístiques (embalatge, paqueteria, expedició, preparat,... de mercaderies) que porta associades.
Tanmateix, a nivell estratègic, és una eina de control i gestió molt important, sobretot si participa en la vertebració europea, com és el cas del territori nacional, Catalunya. La precipitació d’aquest projecte de llei, per tant, més enllà de l’error de potenciar, una vegada més, la carretera per damunt d’altres formes de transport i comunicació, evidencia la urgència espanyola en mantenir, protegir i ampliar els controls administratius sobre el territori català, encara que això suposi un manca real d’efectivitat en la seva gestió. Com sempre, els criteris polítics de dominació prevalen de forma indiscutible.
Pels ciutadans, en general, aquest tipus de mesures costen d’ésser apreciades, i pels empleats públics suposa sovint un tràmit més que justifica la seva existència, però el fet és que pels dirigents o responsables socials és un greu problema. En el cas de Catalunya, la diversitat d’operadors i propietaris, així com de legislacions, complica la seva gestió com element de competitivitat. A diferència del País Basc, on pràcticament no hi ha xarxa viària de l’Estat, en el cas de Catalunya, la seva major part i la més rellevant està dirigida des de Madrid, o des de seus properes com València i Saragossa.
Sembla com si l’acció territorial i la planificació industrial de la Generalitat de Catalunya, en allò més substancial, que són les vies d’alta capacitat com cordons umbilicals d’abastiment i subministrament, no fos necessària quan són totalment imprescindibles. Vist així, costa de creure que les coses funcionin i que tot plegat no es pari de cop. Ahir, per exemple, la Ministra de Foment, per desconcert del Sr. Santi Vila (1973), que ha fet mans i mànigues per guanyar-se la seva confiança, va anunciar al Senat espanyol que la seva prioritat ara és el desdoblament de la N-340 a Tarragona quan no n’havia dit res a ningú...
Això, més enllà del que pugui semblar d’anecdòtic, és un regal emmetzinat per intentar perpetuar unes estructures de l’Estat espanyol en territori català amb versemblança d’utilitat. Quan la realitat és que mantenir una duplicitat de serveis públics de carreteres a Catalunya no té cap sentit, i sens dubte té data de caducitat.

#MarcaEspanya Els lobbies manen més que la democràcia

Un informe de Transparència Internacional apunta que l'Estat no té mecanismes suficients per evitar pressions indegudes dels grans poders econòmics


--------------------------------------------------------------------------------
Brussel·les (ACN).- Espanya és un dels estats on hi ha més "influència indeguda" per part dels lobbies o grups de pressió, segons un informe de Transparència Internacional publicat aquest dimecres i que analitza 19 estats membres de la UE. Segons l'ONG, l'Estat no té mecanismes suficients per evitar-ho. Espanya és el cinquè estat a la llista per la cua, que valora "la transparència, la integritat i l'accés just de ciutadans amb els representants polítics", amb una puntuació del 20% i només queda per davant de Xipre, Hongria, Itàlia i la mitjana del Consell de la UE.



Transparència zero d’Espanya

Si només es té en compte el criteri de transparència, Espanya és el tercer estat on menys transparència hi ha dels 19 estats analitzats, amb 10 punts sobre 100, només per davant d'Hongria (8%) i Xipre (7%). En la totalitat dels resultats, l'estat amb millor puntuació és Eslovènia, que ha aconseguit un 55 de punts sobre 100 i Lituània, amb 50 punts. La mitjana de la Unió Europea també queda per sobre de l'aprovat, amb un 53%.

Tenim la llum i l’aigua més cara i a Catalunya patim els peatges, capitalisme de BOE

L'informe 'El lobby a Europa: influència encoberta i accés privilegiat' descriu la influència dels lobbies com "una part essencial d'una democràcia saludable" i "molt relacionat amb els valors universals de la llibertat d'expressió" i apunta que segons una enquesta feta el 2013, un 89% d'eurodiputats deien que "fer pressió als lobbies de manera transparent ajuda el desenvolupament de la política". Tot i això, només 7 estats (Àustria, França, Irlanda, Lituània, Polònia, Eslovènia i el Regne Unit) dels 19 estudiats per l'informe, tenen una regulació de lobbies. L'absència de regulació en aquesta activitat de pressió "afavoreix la corrupció".

Espanya, un gran país expert en aplicar portes giratòries als seus polítics

Transparència Internacional també es fixa en el seu informe en el pas d'exmembres de l'executiu espanyol al món empresarial, "una amenaça seriosa a la credibilitat de les institucions" d'un estat. Com a exemple, l'informe destaca el cas de l'expresident espanyol Felipe González a Gas Natural com a membre de la junta de l'empresa o el de José María Aznar a Endesa com un "consultor extern" i del qui es diu que ha estat membre de la junta de cinc corporacions internacionals.

Entre els tancs i la consulta

Bernat Ferrer | Actualitzat el 16/04/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

Moltes gràcies, María Dolores. Moltes gràcies per no haver enviat els tancs a massacrar catalans el 9 de novembre. T'estarem agraïts eternament. A tu i al Mariano. Moltes mercès, també, per no haver enviat la Guardia Civil a detenir un president democràticament elegit com és Artur Mas.

Feia temps que l'unionisme català titllava de bojos els independentistes que alertaven d'una intervenció armada a Catalunya per frenar el 9-N. Tant li feia que associacions de militars retirats cridessin a les armes, o que la legalíssima Fundación Franco també hi suqués pa. "Alarmistes!", s'exclamaven des de la seva superioritat moral. "Espanya és un estat de dret!", asseguraven. "Frikis!", no s'estaven de dir.

Ara, la secretària general del partit al govern ha reconegut que aquesta possibilitat va existir. En una conferència a Madrid [penjada impúdicament a YouTube, minut 1:13:40], va atorgar la mateixa categoria moral tant a la petició formulada per un 80% dels diputats catalans d'un referèndum pactat a l'estil escocès... com a les peticions d'intervenció militar formulades per ves a saber qui! Entremig d'aquestes dues opcions moralment equiparables, enmig d'una votació democràtica i de l'ús de la força contra població civil, el blocatge jurídic del 9-N orquestrat pel PP apareix als seus ulls com una solució òptima.

L'espantall d'una intervenció militar deu ser un bon trumfo a l'hora de convèncer Angela Merkel de la impossibilitat d'organitzar un [...]

La Meridiana, a la fi

«Celebrem que dotze anys després de crear-se el tripartit el sobiranisme en el seu conjunt hagi arribat, finalment, a la Meridiana»

Jordi Bianciotto | Actualitzat el 17/04/2015 a les 00:03h

La mobilització del pròxim 11-S tindrà com a escenari la Meridiana per reforçar, s’ha dit, el missatge sobiranista als districtes de Barcelona on la causa té menys partidaris, i em pregunto si n’hi haurà prou amb què una gegantina quatribarrada humana creui l’avinguda d’una punta a l’altra perquè de sobte creixin els adeptes al Clot, la Sagrera o la Trinitat Nova. És natural que l’ANC se’n preocupi, perquè, efectivament, és a Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí on la participació al 9-N va ser més baixa, però hi ha la possibilitat que el seu gest no vingui acompanyat d’un canvi de la percepció que en aquests indrets hi pugui haver del sobiranisme com a artefacte que no va amb ells.

L’altre dia, Quim Arrufat deia, a l’Agència Catalana de Notícies, que “l’independentisme ha d’anar a buscar molta altra gent”, i posava èmfasi en l’associació del sobiranisme amb les polítiques socials de tal manera que, com passa sovint des de fa uns mesos cada cop que la CUP parla, semblava que ho hagués descobert ell. No tant per com ho deia, sinó per com ho van rebre (i aplaudir) fins i tot alguns que, creia jo, se situaven als seus antípodes ideològics. Arrufat afegia que calia treballar per incorporar “federalistes i confederalistes”, i llavors vaig notar com el dolç "déjà vu" deixava pas a una música celestial molt familiar,  ja que tot plegat s’assembla extraordinàriament al que deien Carod i Puigcercós quan, fa dotze anys, ERC va fer el tripartit. Era ben bé això: treballar per persuadir, amb fets i polítiques sensibles, als ciutadans de classes populars, refractaris o indiferents a la idea de la independència, aliens a l’imaginari tradicional del nacionalisme, que, com més autogovern tingués Catalunya, amb l’estat propi com a horitzó, de més benestar i oportunitats podrien disposar, tot deixant en segon pla els aspectes més culturals, simbòlics o romàntics. Allò del patriotisme social, se’n recorden? Així que, esclar, Arrufat, que segur que sempre ho ha pensat, això, té raó, com la tenien també Carod i Puigcercós, que no van gaudir d’un final polític gaire feliç perquè, precisament, molts independentistes amb molta pressa van estimar oportú llançar-los pel penya-segat.

Bé, celebrem, doncs, que, dotze anys després de crear-se el tripartit i gairebé cinc de la seva debacle, el sobiranisme en el seu conjunt hagi arribat, finalment, a la Meridiana, una avinguda que conec bé perquè hi vaig créixer. No és cap territori sioux, creguin-me, és poblat per catalans que d’origen o de destí que desitgen una vida més agradable i que votaran "sí", "sí-sí" o ballaran una conga amb la sanefa estelada si cal, si el projecte d’estat català els ofereix un horitzó que sentin que els inclou. I, sobretot, sempre i quan aquesta inclusió sigui creïble, que no pugui semblar la conseqüència d’una observació aritmètica en què, potser, qui sap, els números no ens acaben de sortir.

Pablo Iglesias, «Joc de trons» i «Joc de Borbons»

«Després de jugar frívolament amb el republicanisme de saló, ha virat cap al monarquisme filipista»

Francesc Puigpelat     | Actualitzat el 16/04/2015 a les 19:54h

Pablo Iglesias és cada dia més patètic. Després de jugar frívolament amb el republicanisme de saló, ha virat cap al monarquisme filipista i s’ha apressat a fer-se la foto amb Felip VI. Serà que el Borbó no és “casta”?  No fotem! Però hi ha una cosa encara pitjor: Iglesias li va oferir com a regal els DVD de la sèrie “Joc de Trons”, amb l’argument que són una bona escola on el rei pot aprendre l’art de la política.

Que un senyor que es professor de Ciències Polítiques cometi aquesta barbaritat ja ho diu tot. No li ha caigut res de millor entre les mans, a Pablo Iglesias, en els seus anys de professor universitari? Tot plegat, és clar, fa tuf de demagògia barata: Iglesias aprofita que “Joc de Trons” té molt d’èxit entre els joves per fer-se el guai i esgarrapar quatre vots demostrant que està al dia.

Quin és l’art de la política que s’ensenya a “Joc de Trons”? De manera molt resumida: el de la política medieval, en la qual els reis tenien el poder absolut, l’exercien de forma despietada i organitzaven guerres i matances amb l’únic objectiu de mantenir-se en el poder i guanyar més poder. És això, ni més ni menys.

I Pablo Iglesias creu que Felipe VI ha de conèixer aquesta manera de fer política? Per això no li cal “Joc de Trons”! Els seus avantpassats Borbons han practicat aquest estil de política i absolutisme des de fa segles a França i a Espanya. No crec que a “Joc de Trons” hi hagi ni una sola situació tan cínica, ni tan criminal, ni tan cruel que abans no l’hagi realitzada algun dels il·lustríssims avantpassats de Felip VI.

Sense anar més lluny: el conegut tema dels bastards. Felip VI sap perfectament que ell pertany a una línia bastarda dels Borbons. El seu rebesavi, Alfons XII, era fill bastard de la reina Isabel II i d’Enric Puigmoltó, capità d’enginyers d’origen valencià. “Joc de Trons”? Em sembla que fóra més interessant “Joc de Borbons”.

Rato

«Era el model a seguir, era el favorit d'Aznar per succeir-lo, el més ben posicionat. Ell era el que transmetia la sensació de rigor»

Xavier Graset | Actualitzat el 17/04/2015 a les 00:00h

I Rato era el bo, era el model a seguir, era el favorit d'Aznar per succeir-lo, el més ben posicionat. D'entre Rajoy, Acebes i Rato, ell era el que transmetia la sensació de rigor, garantia i seguretat. En benefici propi pel que sembla i ara l'investiga Hisenda. D'on venien aquests diners que va aministiar fiscalment? Ara se l'investiga per pressumpte blanqueig, i això se suma a una mirada enrere que fa feredat. Especialment si arrossegues alguna preferent de Bankia, o similars. Quins líders! Quina fàbrica de valors no estan fets tots plegats.

Però la gent té els índexs de la indignació tan elevats que ara se l'esbronca a un avió que el duia de Ginebra a Madrid, que es veu que l'atracció per Suïssa ja li ve de nissaga familiar. De la mateixa manera que gent crida gent, també el diner està pel reagrupament familiar. La geografia del diner ocult té llocs comuns, paradisos. Que de perduts poden passar a retrobats com va escriure el propi Milton.

Sovint ens sentim insignificants, gotes en un oceà, o grans d'arena en un desert, i el paper d'illes o d'oasis individuals els juguen aquests grans patricis, formats en grans universitats i escoles de negocis, capaços de dirigir organismes com l'FMI, el Banc Central Europeu, governs, grans multinacionals. Grans gestors, grans cervells. També Mario Draghi ha tingut la seva protesta en forma de confeti llençat damunt del cap per una activista enfilada a la taula des d'on parlava. Segur que aquella taula devia valer una pila d'euros que devien fer gruix en el pressupost desfassadament vergonanyant de la nova seu del BCE. Les gotes i els grans d'arena es revolten. Insignificants però amb ganes d'agafar les regnes i de dir prou.

És clar que ara Montoro diu que se sabrà tot, que donarà a conèixer la llista de tots aquells que s'han acollit a l'amnistia fiscal, i si ho fan de ben segur és que hi sortiran, a més dels Pujol, alts càrrecs socialistes. Perquè això va així. és l'i tu més!. Aquest és un dels mecanismes de resposta davant la caiguda d'imatge que els suposa als populars la biografia de Rato, que al costat de la de Bárcenas no desmereix gens.

Si no reaccionen Ciutadans, més que no pas Podem, deurà rebre una pila de simpatitzants de nova fornada, que passaran el seu vot de PP a Rivera. Creixement dia a dia, des que s'ha descobert que poden trencar el monopoli de la regeneració a Pablo Iglesias que està més pel Joc de Trons.

I si això no els funciona, sempre tenen l'essència Constitucional, que si cal refer dictamens, ressolucions i sentències, sempre hi és a temps. L'última, la Llei d'acció exterior de la Generalitat. Potser si que acaben refrormant la Constitució com demana el propi president del TC Pérez de los Cobos. Ja veurem en quina direcció. En tot cas ja ho va dir el ministre Margallo, que això i TV3 ens ho haurem de pagar amb impostos nous. Tot ho haurem d'acabar pagant amb impostos nous, si volem un país nou.

17/4: Espanya tornar a negar-se a exercir d’estat dels catalans

VICENÇ VILLATORO | 16/04/2015 20:02

Segueix-me

Mentre no en tinguem un altre, figura que Espanya és el nostre estat. Però no vol exercir-ne. Se’n desentén. Tracta les institucions catalanes com si fossin alienes. Evita que arribi a la policia catalana la informació internacional que necessita per fer el paper que li atorga la legalitat vigent. Considera que garantir l’oferta de televisió pública en català no és una obligació de l’Estat sinó un vici que els catalans s’han de pagar a part, sense que es pugui ni discutir si hem de pagar també la part que ens toca de la televisió pública en castellà. Els alts càrrecs del govern espanyol es neguen a comparèixer al Parlament de Catalunya, com si fos un Parlament exterior. Es queixa de l’independentisme, però tracta la policia, la televisió o el Parlament com si li fossin estrangers (o pitjor), institucions davant de les quals no té cap obligació, que es poden ignorar o boicotejar. Si diuen que són l’Estat dels catalans i de les institucions catalanes, que n’exerceixin. No tan sols a l’hora de recaptar. Si no en volen exercir, que permetin que en construïm un altre. El que és inadmissible és la política punitiva: no us deixem marxar, però us tractem com si ja fóssiu fora.

Rato i la sandàlia de David Fernàndez

CARLES CAPDEVILA | 16/04/2015 21:59

Segueix-me

UN CATALÀ molt influent en l’establishment em va renyar una vegadaperquè a l’ARA no havíem criticat la vergonya, segons ell, de David Fernàndez ensenyant la sandàlia a Rodrigo Rato. Va arribar a dir-me que “a sobre que Rato dignifica el nostre Parlament acceptant venir a la comissió, no se li pot fer això”. I m’ho deia creient-se el que deia, fet que em va semblar preocupant i revelador del grau de pèrdua de la noció de realitat d’algunes bombolles i despatxos de poder. Ha passat el temps, David Fernàndez s’ha anat guanyant crèdit i Rodrigo Rato l’ha perdut tot. De fet, el diputat de la CUP ha presidit la comissió pel cas Pujol, per exemple, un altre signe dels temps. Es va fent evident que s’acaba sabent tot. Però encara s’insisteix a fer crítica dels espectacles i no del fons. Encara hi ha més preocupació estètica que ètica. Ens hem posat vermells, esclar, escoltant Jordi Pujol Jr., i Sánchez-Camacho, i Vicky Alvárez. Però el més greu són els seus escàndols, una manera de fer política i diners consistent a tapar-se les vergonyes. Que ara calgui passar vergonya és una conseqüència lògica, un tràmit trist i necessari, perquè hem de conèixer coses que es feien d’amagat. I quan des de la complicitat amb aquestes pràctiques algú vol donar lliçons estètiques del que és educació i el que és respecte, convé recordar que robar i estafar és el més maleducat que hi ha, i que això no ho dissimulen cap sabates de marca. I que aquesta mena de fair playmalentès no és fair play si consisteix a amagar pràctiques delictives. La caiguda lliure de Rato, exvicepresident d’Aznar, exdirector de l’FMI, expresident de Bankia, acaba donant tota la raó a aquella innocent sandàlia.

Percebre la corrupció

La primera cosa que els experts t'expliquen quan t'acostes de manera crítica al fenomen de la corrupció és que és una percepció. És important d'entendre-ho, això. La corrupció no és cap mecanisme transparent amb una pauta comptable, assentada en llibres i contrastable. La corrupció, per definició, és una cosa opaca que només apareix quan hom la descobreix i la fa aflorar. Ahir van entrar a regirar la casa de Rodrigo Rato. Fa quatre dies que enxamparen el totpoderós Cuatrecasas, del Puente Aéreo espanyolista. Ahir també unes estranyes filtracions atribuïdes a Javier de la Rosa posaven al descobert episodis relacionats amb la casa reial espanyola, amb CiU, amb el PSOE, amb el PP, que si es poden demostrar deixarien en bolquers tot això que hem vist fins ara. La corrupció hi era, corrompien o es deixaven corrompre ells quan tothom els adulava i els temia, quan la societat fins i tot els acceptava com a model? Doncs les proves diuen que sí. Eren acusats de corrupció i posats contra la paret aleshores? Sí i no. Perquè un problema que té la corrupció, i que retorna ara, és que és molt llaminera si se'n vol fer ús per perjudicar un oponent polític. Com que la corrupció és una percepció, no pas una figura, és fàcil de manipular-la, fins a un cert punt. I això fa que la intencionalitat de la denúncia sovint tape la realitat que es vol denunciar.



Segona reflexió: la corrupció necessita diners. Molts diners. La corrupció desvia molts diners de l'economia real, elimina molta riquesa pública per al gaudi indecent d'uns pocs privilegiats. Seguim el cas Rato: més de set-cents alts funcionaris de l'estat, segons les informacions, s'han acollit a la mateixa regulació de Rato. Això vol dir que set-cents alts funcionaris de l'estat espanyol tenien uns ingressos impossibles d'explicar d'una manera honrada. I parle només dels qui, pel que siga, van sol·licitar de regularitzar-los. La cúpula de l'estat, tota sencera, era podrida? Doncs ens ho hem de demanar, en vista dels fets. I d'on eixia el riu de bitllets que inundava les seues butxaques? Fa mesos que ho escric: què és el PP? Veient tot això que veiem ara, no podem preguntar-nos si no es tracta d'una organització criminal creada i engreixada per a corrompre, sota la forma de partit polític? I si la corrupció afecta tant la cúpula de l'estat, per què ha passat això?



Doncs per la tercera i darrera cosa: el riu de bitllets que inundava les butxaques d'aquesta gent, l'alimentava un sistema ineficaç i gens rigorós, ple de forats: des del finançament dels partits a l'especulació urbanística dels ajuntaments. En un país o la justícia és extraordinària i hi ha unes lleis fetes amb una cura extrema o la corrupció troba la manera d'escolar-se. La clau per a posar fi a la corrupció no és la mentalitat de la gent només —en la famosa ètica del protestantisme hi ha molt de mite, també. Contra la corrupció solament funcionen dues claus estretament coordinades i necessàriament poderoses: un marc legal implacable i un sistema judicial net, transparent i decidit. La resta són mites. Els finlandesos eren russos fa cent anys i ho podrien ser avui encara. Els uns i els altres tenen una mirada sobre el món i una mentalitat molt paral·leles. Però en qüestions de corrupció treballar a Hèlsinki o a Sant Petersburg és absolutament diferent, per bé que fa poc més de cent anys eren dues ciutats bessones en un territori veí. Les lleis i els controls han fet que els uns, els finlandesos, siguen diferents.



I arribem al rovell de l'ou. La corrupció --comencem a tenir dades per a demostrar-ho-- ha estat la marca clau de l'Espanya de les autonomies. El règim sorgit de l'acceptació de Juan Carlos s'ha aguantat sobretot a base de gastar quantitats ingents de diners en totes les formes possibles de corrupció. Diners espoliats a Catalunya o estafats a la Unió Europea, però destinats sobretot a regar una administració de la cosa pública colpidorament ineficaç.



La propaganda espanyolista vol atiar la percepció de la corrupció a Catalunya, però d'aquest conill ve aquella paella. Com que la corrupció és una percepció, no la pots fer servir, només, contra una part del galliner. I quan arribem al punt que l'escàndol és tan gruixut que no es poden tapar més les vergonyes i la ciutadania percep --'percep' és la paraula clau-- que la corrupció és la manera de funcionar i subsistir de l'estat, aleshores és l'estat que té un problema, i greu. I ací és objectivament on som.



Hi ha corrupció a Catalunya? S'ha demostrat que sí. Hi ha corrupció al País Valencià? Sí. N'hi ha a Espanya? Més que enlloc. Ho torne a dir: més que enlloc. I de què discutim, doncs? Ben senzill: de què farem demà, de com podem aturar aquest balafiament, de com rescabalar la societat, com retornar-li allò que és seu. Si hi ha ningú que es crega que Espanya pot regenerar-se, que llisca els llibres d'història, que analitze la realitat, que comprove que és un estat inviable tal com és construït i que comence a pregar, que deu ser l'únic remei que queda. Nosaltres, mentrestant, al setembre tenim una oportunitat única i això sí que no ho pot discutir ningú. I, menys que ningú, els qui ens acusen a nosaltres d'embolicar-nos amb la bandera per tapar allò que tapen ells embolicant-se encara més fort amb la seua.



PD. Llisc que, sense cap impediment --i això em sembla especialment significatiu--, sense cap classe de crítica per part dels seus companys, el mandarí Jordi Borja i alguns altres notables ex-governants socialistes de la ciutat formaran part de la llista de Barcelona en Comú. Com si ells no haguessen trencat mai cap plat, com si a Barcelona no s'hagués especulat mai, posem per cas, a la vila olímpica, com si…

En marxa

Publicat el 16 d'abril de 2015 per raulromeva


EN MARXA
En un article publicat a El País (12.11.14), el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Valladolid, Fernando Rey, concloïa que «el nombre de persones amb idees independentistes és més un pa de pessic compacte de cert gruix que alguna cosa fràgil i passatger. I que augmentarà si no s’actua amb més intel·ligència que l’exhibida fins al moment». Ho resumia perfectament en el títol de l’article: Era un ‘plum cake’, no un ‘soufflé’. Des de llavors no sembla que les coses hagin canviat massa, almenys a millor: les amenaces continuen, el menyspreu institucional persisteix i les acusacions infundades (per exemple pretenent relacionar sobiranisme i ghihadisme) apareixen en forma de píndoles incendiàries en un relat visiblement dissenyat i executat amb voluntat de confondre i intoxicar.
La sensació que tinc és que ja fa temps que hem creuat el punt de no retorn. El nombre de gent que veu en la independència una sortida, l’única que se’ns ha deixat, no para de créixer. Massa greuges, massa retrets, massa ferides obertes. La desconnexió emocional és un fet, des de fa temps. Per molt que, eventualment, un canvi de majories a l’Estat fes possible un canvi en el to i el discurs (canvi que per altra banda veig poc probable, a aquestes alçades), difícilment el fons de la qüestió es modificaria substancialment. Ja no és una qüestió de correlació de forces, és un problema més estructural. Per a molta gent, només es percep un escenari: la derrota (novament) i la subseqüent submissió. En altres paraules: ja no hi ha marge per trobar un encaix satisfactori, i és llàstima, perquè fa uns anys, i pas massa, aquesta opció sí semblava que existia.
Ho hem intentat tot, i res no ha acabat de funcionar. Parleu, ens demanen des d’Europa. Des de la mutilació de l’Estatut, no hem aconseguit que cap porta s’obrís ni cap telèfon es despengés. Parlar? Amb qui? De què?
La conclusió és òbvia: l’status quo ja no és una opció. Quedar-nos com estem no és al menú. O bé avancem, o sinó cal reconèixer (si actuem de manera honesta) que ja ens està bé retrocedir, encara més, en tota mena de drets (socials, polítics i ambientals).
És per això que, personalment, entenc el moment que vivim amb una gran dosi d’il·lusió per un fet ben simple: el procés suposa una enorme finestra d’oportunitat. Constato de fa temps que molta gent té ganes que les coses facin un gir radical, de 180 graus. La política està massa desprestigiada, l’economia segrestada per elits i poders corruptes i les il·lusions orfes d’estendards. La demanda per iniciar un procés de canvi i regeneració política creix, i només disposem d’una eina que sigui a la vegada útil i acceptable: la Democràcia.
El cas és que a l’Estat aquesta expectativa és incerta i enormement difícil. En canvi, a Catalunya vivim un moment singular en què qui vulgui començar de nou un projecte engrescador, qui desitgi establir les bases d’un marc nou, d’un Estat modern, propi del segle XXI, hi té una gran oportunitat. Detecto, més que mai, gana de democràcia, però també d’apoderament. La gent necessita, necessitem, tenir la sensació que recuperem les regnes del nostre futur. Ser sobirans del nostre destí, a escala individual i col·lectiva.
Del cas escocès vàrem aprendre com el debat sobre l’exercici del dret a decidir en relació a les relacions amb el Regne Unit van obrir de manera subsidiària molts d’altres debats sobre la necessitat (i el dret) a decidir sobre tota mena de qüestions. En definitiva té a veure amb les sobiranies (en plural) de les quals s’ha de dotar una ciutadania cada vegada més depauperada en termes democràtics.
La gran demostració de força i vitalitat demostrada al voltant de l’organització, el proper 24 d’abril, d’un gran acte al Palau Sant Jordi (i voltants) demostra que l’esperit és més viu que mai. On és el desencís abanderat per uns i lamentat per d’altres? No el veig per enlloc.
La campanya ‘Ara és l’hora’ (impulsada per l’ANC i Òmnium) ha estat determinant per posar sobre la taula la importància del moment, i tanmateix, s’ha fet gran. Hem passat pantalla. L’infant ja no és cap promesa, ara és una realitat adulta. Entrem en un marc diferent: el de la maduresa. Hora de construir. Ja no toca parlar del si cal fer-ho, o no, sinó de com ho farem (sempre i quan el 27S la majoria, via urnes, expressi aquesta voluntat d’engegar màquines). Fins ara hem parlat del perquè, ara toca el per a què. Parlem sense embuts de regeneració democràtica, d’obrir-nos al món, de benestar, de justícia social, d’innovació, de sostenibilitat, d’equilibri territorial, de solidaritat, d’igualtat, d’educació i cultura, de diversitat.
Per a mi està més clar que mai: la societat civil escalfa motors. La cosa està en marxa. Veurem com es tradueix això en la projecció institucional, primer el 24 de maig, a escala local, i sobretot el 27S.

Montoro i l’engany als ciutadans

ANTONI BASSAS | 17/04/2015 19:25

Segueix-me

Rato encarnava el poder polític i representava els interessos financers de l’establishment. Rajoy l’ha deixat caure davant de les càmeres i Montoro s’hi refereix amb aire greu. Podria repetir, però no ho farà, el que va dir al setembre, quan va exhibir el cas Pujol al Congrés amb una delectació indissimulable: “Cap dirigent polític sensat pot tolerar la manipulació i el cinisme dels que sostenen un discurs polític i en privat treballen per l’interès d’uns pocs”. Va referir-se a Mas: “És normal que els ciutadans es preguntin si els hereus polítics no estaran contaminats per aquesta presumpta herència”. I va rematar-ho amb un “confio que els ciutadans catalans, que tenen raons per sentir-se enganyats, sabran valorar el que ha passat”. En pot estar ben segur.

Extremadura independent

Comparativa de les mesures socials aprovades per Monago amb les anul·lades a la Generalitat

Jofre Llombart

No m’agradaria amargar el cafè amb llet al personal però aquesta setmana el president d’Extremadura, José Antonio Monago, ha anunciat dues mesures: 

- Amb caràcter immediat, les dones de més de 75 anys cobraran una paga de 300 euros anuals. Té naturalesa universal, és a dir, ho cobraran totes les dones nascudes a partir del 1941 independentment dels ingressos que tinguin. La mesura s’aplica ja, a un mes i mig de les eleccions autonòmiques del 24 de maig.

- En plena precampanya electoral, Monago ha promès que si surt reescollit construirà escoles bressol per als fills dels funcionaris autonòmics als que podran inscriure de franc. Hi tindran dret totes les famílies amb nens de 0 a 3 anys per així, diu el president extremeny, conciliar la vida laboral i familiar.

Aquestes dues mesures s’afegeixen a d’altres preses durant aquesta legislatura que ara se li acaba a Monago:

- Una paga de 1.400 euros per cada nen nascut a les famílies amb rendes més baixes a les localitats de menys de 3.000 habitants (el 83% dels municipis extremenys).

- Una deducció en l’impost de la renda d’entre 100 i 200 euros per a vídues.

- Reducció del tram autonòmic per a rendes inferiors als 24.000 euros (el 43% dels extremenys).

- Ajudes fiscals per l’escolarització 0-3 anys amb una deducció del 10% de les despeses a la següent declaració de la renda.

- El 2012 el govern espanyol va treure una paga extra a tots els treballadors públics. Tots. Monago va suplir aquesta retallada amb el pagament d’un complement equivalent a 44 dies d’aquesta paga extra només per als funcionaris de la Junta d’Extremadura. 

Paral·lelament, el govern espanyol ha paralitzat -a través del Tribunal Constitucional- les següents decisions de la Generalitat:

- Pobresa energètica: El govern català es va inventar una fórmula per evitar que a cap llar catalana es tallés la llum, l’aigua o el gas per impagament. La llei està suspesa perquè el TC ho considera que hi ha discriminació territorial. 

- Euro per recepta: El TC també ho va trobar discriminatori respecte altres ciutadans de l’estat. En aquest cas, la mesura estava pensada com a font d’ingressos i com a dissuasòria per contenir la despesa farmacèutica. 

- Taxa d’impostos bancaris: Pensada per promoure la circulació de diners i penalitzar els grans estalvis en un moment en què s’havia d’incentivar el consum i per tant la creació de llocs de treball. Quan Catalunya va crear el tribut, el govern de Rajoy va crear una taxa d’àmbit estatal que tenia més rang que l’autonòmica i el TC es va carregar la catalana. L’espanyola no s’aplica. 

- Llei d’acció Exterior: no és cap secret que aquesta llei busca que Catalunya tingui veu pròpia al món per garantir un reconeixement internacional quan vingui l’hora H. Però aquesta llei també buscava inversions empresarials d’anada i de tornada: atraure empreses estrangeres perquè inverteixin a Catalunya i facilitar les coses a empreses catalanes que vulguin ampliar negoci a l’estranger. El TC l’ha tombat aquesta setmana. 

- Taxa audiovisual: La pròxima en caure: el govern espanyol ja té a punt aquesta taxa que es vol cobrar per cada ADSL instal·lat i així poder ajudar el sector audiovisual. 

Més coses:

- En el pitjor dels casos, Catalunya aporta 11.000 milions d’euros cada any a les arques de l’Estat que mai torna a veure ni en forma d’inversions, ni en forma de serveis ni en forma de pagues. Aquests 11.000 milions són els que admet Ángel de la Fuente, el catedràtic a qui el govern espanyol va encarregar l’estudi de les balances fiscals. Segons els càlculs de la Generalitat la xifra puja a una mitjana de 16.000 milions d’euros.

- La Generalitat tenia prevista una partida de 25 milions d’euros per satisfer aquell decret contra la pobresa energètica. O el que és el mateix: l’equivalent a dotze hores de dèficit fiscal Catalunya/Espanya.

- A l’altre cantó de les balances hi és Extremadura. Estalvio grans xifres. Vaig a la microeconomia perquè s’entengui. Per cada 1000 euros que paga un català en impostos (hagi nascut on hagi nascut, també els catalans nascuts a Extremadura) en rep de l'Estat en 870. Per cada 1000 euros que paga en impostos, un extremeny en rep de l'estat 1170. La diferència és de 300 euros per ciutadà i any. 

- Sobre la discriminació territorial: cadascuna de les mesures de Monago es podrien tombar pel mateix motiu jurídic que el TC ha anul·lat les mesures de la Generalitat. S’apliquen a Extremadura i només a Extremadura, enlloc més de l’Estat. 

- Parlant de discriminació territorial. Què es diria de si aparegués una notícia amb aquest titular: “Los funcionarios de la Generalitat tendrán guarderías gratis para sus hijos y los funcionarios del Estado en Cataluña no”

Conclusió:

- “Els sobiranistes només parlen de la independència i descuiden les prioritats socials”. Massa poc.

Alerta, que ens coneixen

"Sempre que lluitem per un salt en l'autogovern a una part dels nostres compatriotes els agafa per fer la revolució"

 Lluís Bou

El procés sobiranista passarà en les eleccions municipals per un moment delicat. Cada país té els seus patrons històrics i en el català hi ha escrit que sempre que lluitem per un salt en l'autogovern a una part dels nostres compatriotes els agafa per fer la revolució. Al final naturalment ens quedem sense ni una cosa ni l'altra. Creem forces que es contraresten, que s'anul·len, una suma zero. No és predeterminació, però cal estar vigilants.

 

Ni som marcians ni tenim tota la culpa d'aquest patró històric. En realitat,Catalunya només ha tingut capacitat de plantejar la sobirania i grans objectius polítics en moments de crisi institucional a Espanya. Va succeeir així en la primera i segona República, i ha estat també d'aquesta manera arran del desastre del segon Estatut i el bloqueig institucional espanyol provocat per la recessió econòmica. Primer es desperta l'anhel català de secessió, i al cap d'uns mesos s'hi suma l'efervescència d'un suposat projecte revolucionari espanyol. Ara també ha succeït, amb Ada Colau, Podemos i fins i tot Ciutadans, que s'ha consolidat com la versió regeneracionista passada per l'IBEX35. Carn de plató de televisió.

 

I és que al final, com tothom sap, Espanya no és revolucionària. Pablo Iglesias hores d'ara ja rendeix pleitesia al rei Felip VI i li regala DVD's. Però el perill és que amb tants pseudorevolucionaris al final ens carreguem el procés cap a la independència que tant ha costat construir; aquest sí que va de veritat i té solidesa. Alerta doncs, que l'Estat i el seu aparell mediàtic ens coneix. Sap fins a quin punt ara ha de tractar bé els pseudorevolucionaris. Se'n faran creus de com els arriba a cuidar el sistema.

L’escàndol Rato i la ruptura amb el passat obren un abisme al PP

JOAN RUSIÑOL | Madrid | 18/04/2015 00:00

Segueix-me

L’escàndol Rato és ja l’escàndol PP. L’escorcoll a casa seva i al despatx i la detenció durant unes hores és un punt i a part en la història política del centredreta estatal. Implica una ruptura amb el passat aznarista que l’exvicepresident encarna i obre enormes incerteses electorals de cara al futur. La seva caiguda empeny els populars a una refundació: els resultats electorals en determinaran la profunditat i les presses. El partit ja tremola i no amaga que la fotografia de dijous al vespre -una mà al cap de Rato fent-lo entrar en un cotxe de la policia- els passarà factura a les urnes. Mariano Rajoy, però, ha decidit que aquest cas ha de ser una lliçó exemplaritzant davant dels que li retreuen passivitat amb la corrupció. Vénen temps de pactes.

Els interessos de la Moncloa i de la formació no coincideixen i apareixen matisos que, en una formació tan presidencialista com el PP, evidencien la força del terratrèmol intern. La número 2 de l’executiu, Soraya Sáenz de Santamaría, va assegurar que les acusacions de frau, aixecament de béns i blanqueig de capitals són un “afer particular” i va procurar desvincular els presumptes delictes de la gestió que va fer durant vuit anys com a responsable econòmic. La seva única preocupació, va dir, és que l’Agència Tributària funcioni “amb independència del moment i del lloc, de si hi ha eleccions o no i afecti aquest partit o aquell”. Un discurs que contrasta amb la insistència dels populars a l’hora de vincular el cas Pujol amb el projecte independentista.

Aquesta estratègia -vendre neutralitat i mà dura- que han posat en marxa el president espanyol i el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, dos homes que van compartir amb l’ex director gerent del Fons Monetari Internacional tants consells de ministres, inquieta els candidats que han de donar la cara als comicis del 24 de maig, a qui, dies enrere, Rajoy va ordenar que reivindiquin amb orgull la marca PP davant de formacions emergents com ara Ciutadans. L’entorn de la presidenta del partit a Madrid i candidata a l’Ajuntament, Esperanza Aguirre, va criticar la “sobreactuació” judicial en l’operació. A diferència del secretisme o de la prudència d’altres situacions semblants, aquesta vegada els mitjans de comunicació van saber que s’estava fent l’escorcoll des de ben aviat i Rato va sortir per la porta principal de l’edifici poc abans dels telenotícies del vespre. Ahir el perímetre de seguretat policial que allunyava les càmeres s’havia relaxat. Aguirre va admetre que tot plegat pot fer “molt de mal” a les urnes. L’atur i la corrupció són, de manera sostinguda a les enquestes, els grans maldecaps dels espanyols.

El cop contra l’expresident de Bankia, sota els focus de les càmeres, és una moneda que té dues cares. L’equip governamental ho fia tot a la convicció que això reforçarà la seva imatge pública pel que fa a la regeneració democràtica: cal un antídot per a casos com el Gürtel, els anomenats papers de Bárcenas o l’operació Púnica, que toquen de ple la sala de màquines del carrer Génova i són un llast permanent. No obstant això, implica assumir la censura al polític del PP que ha arribat més alt, i que entre tots havien convertit en un símbol. Amb l’herència política de José María Aznar contestada en molts àmbits, la gestió econòmica de Rato ha sigut un element molt present en els anys d’oposició a José Luis Rodríguez Zapatero. De fet, un cop de nou al poder, Rajoy va confiar Hisenda en Montoro, deixeble reconegut de l’exvicepresident. ¿De quin costat caurà la moneda? ¿Valoraran els ciutadans l’actuació “implacable” o desconfiaran de la dreta?

El portaveu al Parlament Europeu, Esteban González Pons -un home acostumat a pensar i emetre missatges directes i clars destinats a la televisió-, va evidenciar els dubtes de portes endins. González Pons va subratllar que les investigacions “tenen a veure amb la vida professional, econòmica i privada” de Rato i que no tenen cap relació amb la feina que havia fet com a representant del partit. Per això, creu que els populars poden continuar amb el mateix “orgull” una precampanya que pivota, precisament, en l’experiència i en les polítiques desgranades. Però, tot i aquest raonament, el portaveu a Europa admet que l’ombra d’uns presumptes delictes tan greus com els que pesen sobre “un dels grans referents del PP” no els beneficia per al 24-M.

Rajoy no s’ha pronunciat sobre la qüestió, però avui i demà protagonitza actes de partit. El que no vol el president és ni una comissió d’investigació al Congrés ni haver de comparèixer ell a la cambra a donar explicacions. El govern espanyol afirma que, tot i el convenciment d’estar fent el que cal, no deixa d’estar “preocupat”. Des de les eleccions d’Andalusia del mes de març, en què la formació va patir una forta davallada electoral, han començat a aparèixer escletxes entre els posicionaments del líder del PP i del govern i els dirigents que estan a peu de territori. La més significativa, el to de les crítiques cap a Albert Rivera, a qui molts aspirants a alcaldes i presidents autonòmics veuen com a única taula de salvació. Ara, l’afer Rato torna a fer emergir diferències i incomprensions. La gestió que Rajoy faci dels resultats electorals dirà si pateix la síndrome de la Moncloa, aquell aïllament progressiu del dia a dia que sovint ha perjudicat els presidents espanyols.

Tot i que les targetes black de Bankia ja van distanciar Rato dels seus antics companys i el van convertir en una icona de les irregularitats en temps de crisi, ara hi ha hagut la ruptura formal amb tot l’àmbit conservador. Marca un abans i un després: qui s’atrevirà, a partir d’ara, a reivindicar la seva política del 1996 al 2004? L’editorial del diari El Mundotitulava ahir “El final d’una època”. Beneint l’espectacular operació de dijous, el PP ha de girar full també a l’imaginari aznarista del diner fàcil. L’oposició li exigirà que ho demostri amb fets.