FENT CAMÍ


Han passat les eleccions andaluses i a aquella gent que a Catalunya s'han activat els darrers mesos per prioritzar el canvi a Espanya, els ha pujat la mosca al nas. Resulta que de canvi, res. Només un simple transvasament de vots de l'esquerra comunista al populisme d'esquerres de Podemos. I una bifurcació del vot de la dreta tradicional entre PP i C's. El suport al PSOE ni es mou, malgrat tenir imputats dos expresidents i desenes d'alts càrrecs pels casos de corrupció en ocupació, formació, subsidis...

El pacte de la Transició andalús continua blindat pels seus principals beneficiaris: renúncia a la reforma agrària per a tranquil·litat dels latifundistes; cessió al PSOE de les plantacions de vot clientelar mantingut amb fons europeus i amb el dèficit fiscal de Catalunya, València i Balears; regionalisme andalusista de greuge comparatiu destinat a contrarestar sistemàticament les demandes catalanes.

Per tant, quan innocentment la gent es pregunta per què fa 40 anys que voten el mateix, malgrat la corrupció estesa i l'economia de bombolla immobiliària de la costa i l'agrària dels latifundis, la resposta és que voten els seus i que els diners malbaratats no són dels seus i, fins i tot, els beneficien.

Encara que l'extrapolació electoral no es pot fer a la península, es veu a venir un triomf relatiu del PP, en el seu terreny nacional propi, la Gran Castella i Galícia. I per contra, es veuen possibilitats de canvi real a Balears i València. I continuïtat del mapa electoral diferencial a Catalunya i Euskadi.

L'esperança de canvi a escala espanyola es pot desinflar electoralment o per l'evidència creixent que els que es presenten com a alternatius no qüestionen ni l'Estat unitari ni la seva forma monàrquica. És, doncs, un bon moment per tornar a la tasca de captació d'indecisos cap al procés d'independència. La base electoral amb voluntat de canvi social ha estat tradicionalment a l'esquerra. Per això, està en mans d'Esquerra i la CUP una ingent tasca d'aproximació als postfederalistes, als federalistes en trànsit i als neofederalistes. Les eleccions municipals, enfocades amb programes socials nítids i positius, i amb la voluntat d'incorporar els millors actius de la societat civil organitzada, són una gran ocasió per eixamplar la base social de l'esquerra independentista.

A la banda del centredreta cal una tasca similar entre la població reformista moderada. Per tant, no es tracta per part dels opinadors convergents de tornar a introduir el debat sobre llistes úniques al Parlament, només amb la intenció d'erosionar l'altre pilar fonamental del procés. La feina prioritària que tenen és que les bases de CiU majoritàriament optin per l'opció sobiranista. I minoritàriament, per la nova oferta post-Unió: Construïm, que s'ha posat de llarg aquesta setmana. Aquest federalisme de centre-dreta seria l'equivalent al residual del PSC, i tindria una funció que podríem valorar positivament: evitar que el vot moderat antiindependentista se'n vagi a l'ultraespanyolista Ciutadans; i, per contra, que es quedi en els llimbs dels que no desitgen la independència, però que la veuen inevitable, si Espanya no fa aviat una oferta de bilateralitat generosa.

Llavors, el mapa català es compondrà aviat de tres àmbits que contenen des del centredreta a l'esquerra alternativa, passant per la socialdemocràcia: un de sobiranista amb Mas, Junqueras i Fernàndez; un de federalista amb Duran, Iceta i Ubasart; i un d'espanyolista amb Sánchez-Camacho i Rivera situat només a la dreta i l'extrema dreta.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/836393-.html?cca=1

Un tal Carmona, clavant-la

IU FORN | 05/04/2015 19:02

Segueix-me

La secció tertuliana del nacionalconstitucionalisme ha creat una nova espècie de polític audiovisual que viu instal·lat en la frase populista. L’excreta de forma natural a la recerca de l’aplaudiment fàcil d’un espectador que es deté uns instants en la seva cara mentre transita entre consumir les facècies de Belén Esteban en un canal i la visió desenfrenada de diversos capítols de Crímenes imperfectos en un altre canal. Un d’aquests personatges és un tal Antonio Miguel Carmona, a qui la popularitat dels debats dels dissabtes a la nit li ha procurat ser cap de llista del PSOE a l’Ajuntament de Madrid, fet que exemplifica quin és el nivell del PSOE a Madrid. Doncs bé, abans-d’ahir aquest ciutadà va afirmar dues coses molt interessants: 1) “Qui vulgui passar per damunt de la Constitució haurà de passar abans per sobre del meu cadàver” i 2) “A Espanya hi ha una sola nació que és Espanya”.

La frase 1 té molta gràcia perquè, a part de ser més antiga que demanar-se dàtils amb bacon i còctel de gambes, demostra que aquest senyor està tan ocupat decidint la corbata que llueix en pantalla que no ha escoltat el líder del seu propi partit dient que cal reformar la Constitució. Una llàstima. Per al líder del partit, esclar. Bé, i per a tots els pobres federalistes convençuts. La frase 2, en canvi, dóna la raó als independentistes. Efectivament, senyor... Carmona, oi, es deia?, aquest és el tema. Com que uns quants s’han apropiat d’Espanya i només accepten la seva idea, la gent que se’n sent exclosa no té altra alternativa que marxar-ne. Moltes gràcies, ha clavat la realitat. Vostè és un crac.

El imno

"Si tanta voluntat d’integració hi ha, com és que a ningú se li ha acudit que, després de l’himne d’Espanya sonin els de Catalunya i els d’Euskadi?"

Jofre Llombart

Si teniu un quart d’hora lliure entre calçotada i calçotada us recomano fer un exercici meitat masoquista meitat surrealista: fer una recerca a les xarxes socials posant “imno” com a paraula clau. Sí, “imno”, així, sense hac. Si amb “imno” no en teniu prou, proveu una altra variant: “hipno”. En tots dos casos comprovareu ràpidament que el federalisme està calant molt fort Fraga enllà i que hi ha unes ganes boges de trobar un encaix a la nació catalana.

L’anècdota de l’imno o hipno no és més que un reflex de l’ADN conqueridor que hi ha en certs sectors de l’estat espanyol: imposar una cosa que ni tan sols es sap defensar ortogràficament. El cas és que els aficionats bascos i catalans escoltin tan sí com no l’himne espanyol, és igual si no els agrada a la majoria dels assistents. L’han d’escoltar i punt. És igual que ni tan sols es sigui capaç d’escriure bé “himno” en la llengua que, aquests mateixos sectors, volen imposar com a vehicular a les escoles catalanes (els amics bascos van pactar quedar-se al marge de la Llei Wert. Ja se sap que la llei, com el finançament/concert econòmic, no és ben bé igual per a tothom). Potser primer que s’aprengui una llengua abans d’imposar-la. Per cert, els alumnes catalans treuen millor nota en castellà que en molts dels racons de l’Estat on només hi ha una llengua.

La primera crítica, i amb raó, que es pot fer a aquesta reflexió és que no tothom a Espanya és així. I és veritat. I que és majoria la gent que sap escriure bé “himno”. També és veritat. Però al costat d’això també és cert que a Espanya ningú s’atreveix a menystenir aquests sectors dels que abans parlava: tenir-los en contra suposa no ser majoritari i per tant no guanyar mai les eleccions. En el millor dels casos es busca no irritar-los: només així s’entén que Podemos faci gestos de simpatia amb la Monarquia o la Guàrdia Civil. En el pitjor dels casos es va a buscar descaradament el seu suport per poder guanyar: per això el PP obre guerra amb Ciutadans pel seu origen català i la seva número 2, Maria Dolores de Cospedal, se’n guanya les simpaties en proposar desallotjar tot estadi en què es xiuli l’himne d’Espanya.

I fins aquí tot somni federalista. En el moment en què per guanyar unes eleccions a Espanya no pots tenir el rebuig d’aquest sector –minoritari però no petit- qualsevol idea d’equiparar políticament la nació espanyola amb la nació catalana es fon. Que a Espanya hi ha federalistes de bona fe és un fet. Que aquests sí que són minoria, també. No és una qüestió ni emocional ni subjectiva, és simplement estadística i sociològica: les opcions que proposen una visió més plurinacional de l’Estat espanyol mai han estat majoritàries i, per descomptat, mai han obtingut les tres cinquenes parts del congrés necessàries per canviar la constitució. Després de quaranta anys de votacions potser sí que ja es pot establir com a constatació: el federalisme a Espanya no és majoritari i és desaconsellable no continuar esperant una proposta integradora en aquest sentit. És més fàcil assolir la independència que una Espanya federal. Perquè, si tanta voluntat d’integració hi ha, com és que a ningú se li ha acudit que, després de l’himne d’Espanya sonin els de Catalunya i els d’Euskadi? Doncs perquè no: perquè la concepció majoritària d’Espanya és la unitària i única i si ja hi ha un himne, l’espanyol, la resta són sobrers. Imposar abans que seduir. No és d’estranyar doncs que a Catalunya hi hagi molta gent que enlloc de ser desallotjats d’un estadi el que fan és xiular per ser evacuats d’Espanya.

Mas torna als EUA després del sabotatge sofert en l'últim viatge

06.04.2015 06:00

El president de la Generalitat, Artur Mas,viatja per tercer cop des que és cap de govern als Estats Units per explicar el procés català i promoure la cooperació entre ambdós països. Un viatge que vistos els precedents preocupa molt als responsables de la política exterior espanyols. Mas, que ha hagut de suspendre la visita a San Francisco per la mort de la germana del governador de l'estat, Jerry Brown, serà de demà a dijous a Nova York; hi pronunciarà una conferència dimecres a la Universitat de Columbia sota el títol 'Catalonia at theCrossroads', que tractarà dels passos que s'estan seguint després del 9-N cap a la independència, passant per les eleccions del 27 de setembre.

El funeral per Cynthia Brown Kelly es farà avui mateix, i per aquest motiu el governador ha anul·lat la seva agenda pública dels propers dies.

El programa oficial d'avui a San Francisco, inclosa la signatura de l'acord de col.laboració entre els governs de Catalunya i Califòrnia, es mantindrà parcialment amb la participació del secretari d'Afers Exteriors i de la UE, Roger Albinyana, que assumirà els actes que es mantinguin acompanyat del delegat del govern als EUA, Andrew Davis.

Un cop a Nova York, el president pronunciarà dimecres una conferència a la Universitat de Columbia dedicada al procés polític català i als passos que s'han fet des del 9-N. El presentarà Xavier Sala-i-Martín, professor d'Economia d'aquesta universitat. Mas també té previst visitar l'oficina de la delegació del govern de Catalunya i reunir-se amb la comunitat catalana a Nova York.

Aquest serà el tercer viatge oficial del president de la Generalitat als Estats Units. El primer el va fer el juny del 2012, a Boston i Nova York, i el segon el passat mes de juny a Carolina del Nord. El viatge havia de continuar a Califòrnia, però Mas va haver d'escurçar-lo per assistir a la proclamació de Felipe VI com a nou rei d'Espanya.

Un precedent de sabotatge de l'estat

Aquest últim viatge del juny de l'any passat va començar amb un incident que ha desvelat el director de VilaWeb, Vicent Partal, en el seu llibre sobre la història secreta del 9-N. Partal explica que l'avió que havia de portar Mas als Estats Units va ser retingut durant cinc hores a l'Aeroport del Prat. Mas havia de reunir-se tan bon punt arribés als EUA amb un grup de congressistes i senadors nord-americans i amb influents membres dels lobbies més importants del país per explicar-los la voluntat d'independència dels catalans.

Aena mai no ha reconegut que la retenció de l'avió tingués motivacions polítiques ni haver rebut ordres del govern espanyol. Però els màxims responsables de la política exterior espanyols estaven molt preocupats per la reunió organitzada a Washington per escoltar Mas. Amb tot, Mas va poder arribar a la cita. Havia de ser un sopar llarg i va quedar en una reunió d'una hora.

Les conseqüències de la reunió de Trias amb Bloomberg

Un altre dels viatges als EUA que va tenir conseqüències importants pel procés d'independència és el que va fer el batlle Xavier Trias el 29 de setembre amb l'empresari, polític i filantrop Michael Bloomberg a Nova York. En aquella ocasió, Bloomberg, propietari d'un dels imperis mediàtics més importants i influents, va interessar-se des del primer minut per l'auge del 'separatisme' a Catalunya.

L'ex-batlle novaiorquès havia quedat impressionat per la mobilització de l'Onze de Setembre poques setmanes abans. I Trias li va explicar la voluntat de votar en un referèndum el 9 de novembre i els impediments que posava l'estat espanyol. Bloomberg va quedar escandalitzat per la manca de sentit democràtic del govern de Rajoy i pocs dies després el seu portal d'informació econòmica va publicar un editorial molt contundent que instava el president espanyol a viatjar a Catalunya per demanar perdó pels errors comesos.

Amb aquests precedents, és lògic que ara el govern espanyol torni a posar-se nerviós pel viatge de Mas a Califòrnia i Nova York --especialment per l'agenda discreta de contactes que farà el president. La teoria que diu que el cas català és una qüestió interna de l'estat espanyol i que no interessa als països estrangers queda invalidat en cada viatge a l'estranger de les autoritats catalanes.

La independència, un camí sense retorn

06/04/15 02:00 - ORIOL FARRÉS JUSTE

Fins ara el moviment per la independència de Catalunya ha estat, en certa manera i que se m'entengui bé, una mobilització simbòlica. S'han fet declaracions, immenses manifestacions i multitud d'actes. Amb tot, encara no hem arribat a l'hora de la veritat, que és l'hora de la política. L'acumulació de forces independentistes ha estat molt notable, impressionant. Però des de fa uns mesos, sobretot després del procés participatiu del 9-N, la reivindicació per assolir la república catalana ha entrat en una fase d'hibernació. Això no significa pas que l'independentisme hagi tocat sostre o que estigui bloquejat en un estat letàrgic. Simplement, implica que el nivell d'activació al qual estàvem acostumats ha disminuït. Per ser més exactes, també es podria dir que els independentistes estem a l'expectativa.

El resultat de les eleccions municipals del 24 de maig, però, serà sens dubte llegit en clau independentista. Serà un primer pas per constatar la força real, l'arrelament territorial i el grau de consolidació social de l'opció favorable a la ruptura amb l'Estat espanyol. Tot aquest context electoral, a més, ha de reactivar el debat sobre la independència, ja que l'arena política, ara i aquí, no es pot deslligar d'aquesta reivindicació, per bé que evidentment en unes eleccions municipals hi haurà moltes més variables en joc. I a mesura que s'acostin les eleccions autonòmiques, amb la forta pressió existent perquè es converteixin en eleccions plebiscitàries i constituents, es tornarà a posar en primer pla la pregunta per la independència. Al cap i a la fi, aquesta pregunta exigeix una resposta política de primer ordre. Malgrat que des de l'Estat espanyol la tendència sigui a ignorar el plantejament obert per aquest repte democràtic, és indiscutible que haurà d'acabar trobant una sortida institucional que estigui a l'altura de la voluntat política de la majoria.

Dèiem que la fase actual de l'independentisme encara no ha reeixit a superar la condició de simulacre simbòlic. Però ho farà aviat. L'escenari polític actual està marcat pel declivi de les antigues formes i fórmules autonomistes. Així mateix, pericliten també les expressions de la vella política, fonamentades en els consensos de la Transició espanyola. En un moment en què tot es qüestiona, l'independentisme és un projecte polític que ofereix síntesis cada cop més productives entre les iniciatives per donar valor a una nova política més transparent i participativa, d'una banda, amb reclamacions basades en la justícia social motivades pels estralls de la crisi econòmica capitalista, d'una altra banda. La fortalesa de l'independentisme depèn en bona mesura de la seva capacitat per articular alternatives en la combinació d'aquests dos pols davant de les misèries de l'actual sistema. Per tot això, prèviament a la realització efectiva del procés constituent, caldrà donar contingut a un debat constituent popular i des de la base.

El debat constituent és un element imprescindible de l'autodeterminació ciutadana. Les regles institucionals de la república catalana independent no poden reproduir els automatismes del règim espanyol actual ni les derivades dels vincles entre el poder polític i el poder econòmic. Per tal de fer net i començar de nou, els mateixos ciutadans han d'estar en posició de decidir els termes a partir dels quals determinaran efectivament el seu futur. Això farà que la independència del nostre país sigui de debò un camí sense retorn i un depassament de les antigues hipoteques històriques que pesen damunt nostre. La ciutadania insurgent esdevindrà, així, ciutadania constituent.

Últimamente he entrado varias veces en este hilo, sobre todo por curiosidad, ver que se cocía y quizá intervenir, digo quizá porque no me suelen gustar los debates bucle en los que defender la postura está por encima de enriquecer puntos de vista, no digo cambiarlos, ya que por ejemplo mi punto de vista sobre la independencia lo tengo ya bastante definido.

Pero, disculpame compañero Buticular porque dejando a un lado cuales sean tus razones creo que estás saturando este hilo, desde hace bastante aquí solamente hay posts tuyos, que no digo que no puedan aportar información [...]

L'himne espanyol, un símbol d’opressió

"Recordem els 100.000 watts de potència amb què la Federació Espanyola de Futbol va intentar amagar l’esbroncada a l’himne en la final de Copa del 2011"

Víctor Alexandre
El 30 de maig proper es disputarà al Camp Nou la final de Copa del Rei [d’Espanya] de futbol entre el FC Barcelona i l’Athletic de Bilbao. Com és lògic, tractant-se del seu trofeu, el partit serà presidit pel monarca Felip VI i l’himne espanyol sonarà en el moment que entri a la llotja. Així, novament, com ja va passar el 13 de maig de 2009 a Mestalla, el públic d’ambdós equips es pronunciarà per mitjà d’una sonora xiulada. Fins aquí, no hi ha res que surti del guió o que resulti sorprenent. Hom dirà que l’esbroncada a l’himne espanyol la facilita el fet que coincideixin catalans i bascos en un mateix recinte, però no és ben bé així. Recordem els 100.000 watts de potència amb què la Federació Espanyola de Futbol va intentar amagar l’esbroncada a l’himne en la final de Copa del 2011, que el Barça i el Reial Madrid van disputar a Mestalla. Aquell any els catalans estaven sols i l’esbroncada va ser igualment monumental.

Una altra cosa és que, arribats aquí, hom digui que és incongruent que catalans i bascos es disputin el trofeu d’un rei i d’un Estat aliens. Certament és incongruent, i els nacionalistes espanyols tenen raó. Però aleshores, posats a filar prim, també és incongruent que els clubs catalans i bascos acceptin sotmetre’s a les directrius d’una federació aliena i que juguin en una lliga que no és la seva. Són qüestions, aquestes, que ens portarien a un debat molt interessant. Tanmateix, per no desviar-nos del tema d’avui, diguem només que el retret de la incongruència conté un element trampós, ja que l’espanyolisme que l’utilitza és el mateix que impedeix que catalans i bascos puguin decidir lliurement el seu destí. És com si el carceller, amb la clau en lloc segur, digués al pres: “Si no t’agrada la presó, què hi fas aquí dins?”

Amb relació al tema de la xiulada, hem sentit diverses veus –i en sentirem moltes més– que ens alliçonen sobre el deure de respectar els símbols aliens. “Jo no sóc partidari de xiular cap himne”, diuen. I, en dir-ho, pretenen que tothom faci com ells, perquè ells són la llum que ens il·lumina. Ells, que pontifiquen sobre el respecte, són incapaços de respectar el dret dels altres a expressar-se com vulguin. Al contrari, volen els altres callats i submisos davant els símbols d’un Estat que els empresona. Ells, que sempre han obeït respectuosament les normes de l’amo, se senten incòmodes i posats en evidència cada cop que milers de catalans fan un acte de rebel·lió contra l’ordre establert. “Renoi, on anirem a parar!”, deia un panxacontent.

Un altre ‘argument’ que circula és el de la necessitat de no barrejar política i esport. “Només és un partit de futbol”, repeteixen. Però, si només és un partit de futbol, per què en diuen Copa del Rei? Què hi té a veure la monarquia amb el futbol? Què hi pinta l’himne espanyol en un joc de pilota entre dos equips? Si l’esport no és política, què hi fan les banderes espanyoles en els partits de ‘la roja’? Si l’esport no és política, quin sentit tenen les seleccions nacionals? Si l’esport no és política, per què Espanya ha promogut l’expulsió de la selecció catalana de futbol sala del Mundial de Bielorússia? Si l’esport no fos política, el rei d’Espanya s’asseuria discretament a la llotja dels estadis en comptes d’anunciar la seva entrada a la manera dels antics emperadors romans.

Els himnes són símbols, certament. I tothom té dret a tenir-ne i a estimar-los. Però també hi ha el dret a blasmar-los justament per allò que representen, i l’himne espanyol, a diferència de l’himne del Japó, de Portugal o de Nova Zelanda, és l’himne d’un Estat que nega l’existència nacional de Catalunya, que nega als catalans el dret d’esdevenir un poble lliure, que els agredeix pel sol fet de ser catalans, que els espolia fiscalment, que els sagna econòmicament, que els anorrea lingüísticament, que els limita esportivament, que arrabassa les competències del seu govern, que pretén desprestigiar les seves institucions i que, de portes enfora, usurpa la identitat nacional del seu talent –artístic, científic, esportiu...–, tot fent-lo passar per espanyol, alhora que remarca la catalanitat dels qui delinqueixen. Davant d’això, que els catalans expressin la seva disconformitat per mitjà d’una xiulada en un camp de futbol, és la més suau, la més civilitzada i la més respectuosa de les manifestacions que pot fer un poble al qual se li impedeix votar per expressar la seva disconformitat. Serà, doncs, per dignitat i respecte que el 30 de maig els catalans xiularan l’himne espanyol. Per dignitat nacional i per respecte a si mateixos.

Que la ingenuïtat no ens mati el procés

"Fer l'Estat català és una tasca dura i feixuga, que requereix molta dosi de convicció i dedicació amb un enorme paraigua que tot ho aixoplugui de gran determinació"

Marc Gafarot

De vegades hom té la sensació que allò que hem decidit anomenar "el procés català" pateix d'un excés de cofoisme manifestament poc resilient davant les envestides que tot sovint, i en augment, ens fa arribar l'unionisme.

Sabut és, almenys teòricament, que fer l'Estat català és una tasca dura i feixuga, que requereix molta dosi de convicció i dedicació amb un enorme paraigua que tot ho aixoplugui de gran determinació. Si algú podia creure's que amb quatre multitudinàries manifestacions i recollida de signatures la fita ja era reeixida o almenys molt ben encarada ara, espero se'n adoni, que cal molt més que tot això, que també és necessari, per fer possible un canvi tan brusc en les nostres vides.

L'adversari unionista és potent, més que no pas molts es pensaven i que ara se'ls comencen a obrir els ulls i refredar les cames, i més que ho serà i demostrarà ser-ho a mesura que ens anem acostant a dates significatives com, primer, les eleccions municipals i després les catalanes amb aquest caire suposadament plebiscitari que ara, ves per on, ens nega l’ínclit i, cada cop, més desenmascarat Pablo Iglesias. És clar, menystenir Espanya, com Estat, i el seu particular projecte nacional és el pitjor mal que s'ha fet al sobiranisme català i que caldrà posar-hi remei si, de veritat, volem continuar fent avançar el "procés" més enllà de la retòrica ben intencionada.

Corregint la frase de Churchill haurem de convenir que la independència és massa important com per deixar-la en mans merament d'activistes, que essent necessaris, no poden ni deuen substituir un clar, contundent i visionari lideratge polític. Hi ha lideratges pels temps de pau i d'altres per moments de convulsió. Seguint amb Churchill, ell fou "l'home" cridat a liderar els, fins aquell moment, decaiguts esperits britànics i guanyar la guerra; però el mateix Churchill fou una autèntica calamitat com a primer ministre, exemple de pèssim i excèntric gestor i malson de ministres i assessors, durant el període de postguerra.

He dit en moltes ocasions que formar part d'Espanya, i de l'Espanya autonòmica i democràtica en particular, ha empetitit enormement i terrible les nostres mires i inquietuds com a poble, al mateix temps que reduïa, les nostres ambicions nacionals i globals. Alguns dels debats que tota nació ha de participar activament com el debat de la seguretat, les aliances diplomàtiques o els grans reptes econòmics globals eren volgudament o inconscientment foragitats dels nostres interessos intel·lectuals particulars. Presentar-se al món com a més progressistes que estats que n’han fet gala dins un ordre, no només redueix les nostres possibilitats de reconeixement internacional, també ens deixa en evidencia davant d’un món, cada cop més global, on l’univers de Walt Disney poc té a veure amb les relacions internacionals i entre estats.

Fins no fa gaire, els grans temes d’alta política que ens recordava de Gaulle, formaven part únicament de l’agenda dels polítics professionals de l'estat i no pas de les nostres institucions i dels nostres polítics que, per contra, havien de vetllar per la defensa de la llengua, de la nostra cultura i el nostre teixit productiu. Un fet natural però totalment complementari amb pensar en gran i fer polítiques d'estat i no pas de regió.

Si volem, i ens creiem la independència de Catalunya, haurem de fer un gran exercici de realisme polític i esdevenir plenament creïbles davant les instàncies internacionals que ens ho exigiran. Altres, en circumstàncies diferents o similars, ho han fet i, a fe dels esdeveniments, que no se'n han penedit. Renegar d'unes forces armades pròpies, dels compromisos euroatlàntics o del capitalisme és un passaport a una tendra i perenne adolescència.

Espanya ho sap, ho conrea i esperona entre propis i estranys, i se n'aprofita. Fa de la nostra debilitat que, en part porta per nom ingenuïtat i inconsistència, la seva fortalesa i salvaguarda nacional. Suposo que saben del que parlo i no és això el que volem si del que es tracta és de veure algun dia l’Estat català independent.

Molt maques, les nenes

Salvador Cot | Actualitzat el 06/04/2015 a les 23:59h
Arxivat a: Nació.cot

La decrepitud del règim del 78 s'envernissa de patetisme polític quan intenta perpetuar-se per la via del culte a la personalitat d'una nena de nou anys d'edat. "La simpatía y la cercanía de la princesa Leonor...", titulava la revista Hola; "Palma aclama a los Reyes", deia l'ABC en una portada monogràfica d'inequívoc regust nordcoreà... I tot això quan el diari portaveu de la hipotètica esquerra espanyola és capaç de publicar articles pretesament irònics en els quals s'afirma que la reina "ha reflotat la imatge de la monarquia" i que Letizia està sempre "impecable, impressionant i impertèrrita". Què dur és ser monàrquic.

Per la part dels Borbons, cap novetat. Porten tres-cents anys procurant mantenir-se a qualsevol preu, especialment si el paguem els altres. Però crida l'atenció que al sistema polític espanyol no se li acudeixi res més que intentar persuadir l'opinió pública espanyola -i la catalana- de què aquesta família té un caràcter providencial que assegura el futur col·lectiu dels ciutadans.

L'escena familiar de Mallorca (Mallorca, precisament) requereix un pressupòsit d'enorme infantilisme polític respecte a una societat que ja no s'assembla gens a la de finals dels anys setanta. Molt maques, les nenes. Però no les necessitem.

Calma, sobretot

07.04.2015 15:00Vicent Partal

Poques vegades en la meua vida he vist tanta volatilitat política com sembla que hi ha avui. I dic 'sembla' perquè les intoxicacions també hi juguen, en aquest constant vaivé d'enquestes, opinions, imatges i previsions que encaren el mes de maig i, més enllà encara, el setembre.

Si hem de fer cas de les enquestes, el món ha embogit. Ahir un diari madrileny en publicava una sobre les eleccions a la Generalitat Valenciana que deixava mig país bocabadat. Queden dos mesos per a saber quanta veritat conté, però, curiosament, flota en l'ambient que algun bri de veritat hi ha. I que es detecten coses sorprenents. Que Podem ja s'ha fet vell, per exemple. Que Ciutadans és la nova moda. Que haver resistit el PP durant dècades potser no significarà res per a alguns partits... Que al Principat ningú no sap mesurar l'impacte de la barreja dels nous moviments amb l'independentisme. Que podria ser que la sorpresa arribàs des de l'extrema esquerra, també independentista, a Catalunya. Que Menorca i Mallorca es poden distanciar políticament més que mai... Hi insistesc: ja veurem al maig quanta veritat hi ha en els 'frames', en les imatges, que alguns ens volen crear. Però a hores d'ara no podem passar per alt que tot es mou a una velocitat inusitada. Sorprenent.

A parer meu, per això, l'única manera d'encarar una anàlisi més o menys rigorosa de la situació és separant cicles, moviments i candidatures. Hi ha uns cicles que són molt clars: els votants estan farts d'aguantar aquesta estafa que en diem crisi. O els votants, al Principat, estan convençuts que l'estat espanyol de les autonomies és un artefacte inservible. Aquests són els dos cicles principals que observe jo. Juntament amb alguns de menors, però no pas menys importants: per exemple l'ascens del màrqueting televisiu en la política --Ada Colau, dissabte a La Sexta, en va fer un ús molt ben estudiat. O el cansament respecte de la professionalització de la política.

Aquests cicles han donat pas de manera molt clara a moviments que els fan visibles i estableixen oposicions que són solucions. Tot allò que es va originar entorn del 15-M i l'independentisme català, principalment. Dos moviments coincidents en la denúncia del règim emergit en la transició. Dos moviments que duraran i duraran molt de temps, siga quina siga la concreció en forma de partits i candidatures que puguen adquirir. L'extrema feblesa de l'estat i la democràcia autonòmica espanyola reclama solucions i d'una manera o una altra arribaran. Això que es va construir després de la mort de Franco ni es pot apuntalar més ni admet reformes, ja. És qüestió de temps que acabe desfent-se. De temps i de trobar la traducció a través dels partits, que és clarament l'esglaó més complicat de tots. I per això mateix el més volàtil i el que més neguiteja la gent.

Però tranquils, que ni els cicles ni els moviments no desapareixeran. Veurem moltes coses inesperades aquests mesos vinents, n'estic segur. Aquesta febrada que veu com puja un partit i en baixa un altre, a tota velocitat, tindrà conseqüències. El caprici que siga moda el dia de les eleccions tindrà una oportunitat segurament històrica. Amb això les eleccions del maig podrien tenir tantes interpretacions que ens podrien fer perdre de vista la profunditat del camp. Els actors poden ser els que tots esperem però no necessàriament. I serà molt important que observem els petits detalls de cada candidatura. Però per entendre bé què passa cal que tinguem present de distingir entre els cicles, els moviments i les candidatures. O, més ben dit, que tinguem present de posar cada cosa al seu lloc i conservar la calma. Passe què passe amb aquesta ruleta russa en que semblen haver-se convertit les eleccions.

7 d’abril: 'El full de ruta no és un deliri'

VICENÇ VILLATORO | 06/04/2015 20:05

Segueix-me

Pot ser molt difícil, discutible, fins i tot equivocat, però no pas delirant. És una proposta per desencallar una situació bloquejada per una actitud d’escassa cultura democràtica: l’oposició a preguntar a la gent què vol, la negativa a escoltar, la inflexibilitat davant d’una demanda que té el valor fonamental de la democràcia, ser sustentada per un gran nombre de persones. Si no hi ha diàleg ni arbitratge, només una paret, alguna cosa ha de poder proposar democràticament qui vol saltar-la. Delirant? Impossible? Tot és (o sembla) delirant, inconcebible, fins que passa. En la seva divertidíssimaRonda naval sota la boira, Pere Calders caracteritza un personatge com a fantasiós perquè conspira per una empresa esbojarrada: la creació d’un estat jueu a Palestina. “I ara! No falta mai ningú disposat a lliurar-se a aventures impossibles”, se’n riu el narrador. És la manera que té Calders de relativitzar el caràcter delirant dels projectes. Allò que és una esbojarrada aventura impossible quan passa la novel·la, ja és una realitat quan l’autor ho escriu. Tot el que no s’ha fet mai sembla impossible. I després, quan ja ha passat, tots fem broma, com Calders, dels qui abans que no passés ho van considerar una aventura delirant.

La placa en català als Alps, per exemple

ANTONI BASSAS | 07/04/2015 21:57

Segueix-me

Idea fonamental: França ha sigut molt eficaç en l’operatiu posterior a l’accident aeri i mereix el nostre reconeixement. Una altra: res és més important que el respecte a la memòria de les víctimes i el tracte als seus familiars, ara i en el futur. I després, més avall en la llista d’importància, hi ha detalls com ara els idiomes d’un monòlit. Però un cop arribats a la placa en qüestió, parlem-ne sense sobreactuar: el que normalitza el teu idioma internacionalmentés que tingui un estat (o que l’estat on es parla el tingui com a propi). Des d’un punt de vista polític, per més llengua romànica que sigui, el català parlat a Catalunya és un idioma sense papers, i sense papers no es travessen fronteres. No és el cas del català que Andorra fa sonar a l’ONU cada setembre.

La casta diva

EMPAR MOLINER | 07/04/2015 20:33

Segueix-me

Pablo Iglesias, que acaba d’irrompre al panorama polític, vol salvar Catalunya reformant Espanya. Una Catalunya on, quan ell no havia nascut, hi havia gent que va ser apallissada per demanar si fa o no fa el mateix que demanem ara. Diu que ningú no pot dir als catalans si unes eleccions han de ser plebiscitàries. I jo dic: ai mugrons. Si ningú no ens pot dir si les eleccions han de ser plebiscitàries, com és que sí que hi ha algú que ens pot dir que no ho poden ser? ¿És només perquè ha sigut sempre així? A.C. (Argument de la Casta).

El partit de Pablo Iglesias, com el PSC o el que en queda, com Iniciativa per Catalunya Verds, com tots els altres partits que es diuen d’esquerres i progressistes, m’haurien de contestar una cosa. Com és que poden resistir-se, com és que es neguen a formar part d’un nou país que no tindrà ni exèrcit, ni rei? Qui pot rebutjar una oferta com aquesta, ja no pas per estalvi, sinó per dignitat, per modernitat, per higiene, per evolucionisme?

És clar que un país acabat de formar avui no cal que pagui i s’agenolli davant una institució masclista i desigual, creada fa segles, quan hi havia serfs i dret de cuixa. Però també és clar que un país acabat de formar avui no cal que pagui casernes, uniformes, tancs, escopetes i submarins, perquè en cas de guerra contra qui fos (fins i tot contra Espanya) perdríem. No estic parlant en mode irònic. Diria que per enviar soldats a pacificar l’Iraq val més la pena pagar-li un tribut a l’OTAN i estalviar-se’ls.

Qui es pot resistir a un país amb IVA cultural més baix, amb autopistes gratuïtes com les d’Extremadura i amb un sistema tributari no més injust que el que tenen ara en altres regions d’Espanya?

Parlen de reformar Espanya, i no nego que hi aspirin. Però per reformar Espanya cal que Catalunya continuï pagant. D’aquí les lliçons i l’evanescència.

La consulta pactada, explicada als nens

CARLES CAPDEVILA | 07/04/2015 21:57

Segueix-me

CREC QUE HI HA consens absolut sobre el fet que seria ideal poder fer una consulta pactada. És la millor opció, no hi ha discussió possible. El problema és que des del govern espanyol i els partits majoritaris no la volen pactar ni la voldran pactar, ja ho han dit per activa i per passiva. I aquest no és un problema petit, ni un error d’interpretació. No hi ha hagut ambigüitats, ho han subratllat amb totes les lletres. No i no i no. No la pactaran.

Per això em costa d’entendre que algú estigui a favor de la consulta pactada, sàpiga que d’entrada no la podrà pactar i anunciï als quatre vents que no la farà si no és pactada. Perquè li estàs dient a qui d’entrada no la vol pactar que tranquil, que si no és pactada no la faràs. Això pot semblar un acte d’honestedat i transparència, de pulcritud democràtica ifair play exquisit, però em sembla una estratègia poc hàbil. Vaja, no conec cap progrés social al món que s’hagi aconseguit reclamant un dret però deixant clar al mateix moment que allò que reclames si no t’ho donen no t’ho agafaràs, que no pateixin. Que no hi ha pressa, que ja entens que els canvis volen calma.

També em sembla estranya aquesta divisió entre els partidaris del dret a decidir que volen la consulta pactada i els que no l’hi volen. Tothom que la vol la voldria pactada. I tothom sap que en algun moment o altre caldrà negociar, mentre el procés avanci. Però per arribar a aquest punt has de deixar clar que avançaràs fins que els sigui impossible no pactar. I no només és dir-ho, és tenir clar que ho faràs. Els pactes no es poden fer abans, sobretot amb qui no vol pactar.

Que ens ho expliquen ells

08.04.2015 15:00Vicent Partal

Avui fa un any, dia per dia, que Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera van anar a les corts espanyoles a demanar, en nom del Parlament de Catalunya, que es fes un referèndum sobre la independència acordat amb l'estat. Tots sabem què va passar. I, curiosament, ara, a les portes de les eleccions, després d'un any d'aquell debat, quan les posicions polítiques s'han aclarit tant i tant, hi ha qui vol fer renàixer el debat. Com si el 8 d'abril de 2014 no hagués existit. I, així, ens trobem amb partits polítics com ara Iniciativa, Unió o el PSC, que reclamen que dediquem tots els esforços… a aconseguir allò que no es va aconseguir fa un any.

Puc entendre perfectament que l'objectiu polític d'un partit continue intacte fins i tot després de la derrota més sonada. És lícit i pot ser enormement coherent. Des d'aquest punt de vista, doncs, no tinc res a dir-hi. Ara, pretendre enganyar-nos ja és una altra cosa. Unió, PSC i ICV saben de sobres que en qualsevol horitzó temporal que puguem imaginar no hi ha cap possibilitat real que l'estat espanyol accepte un pacte per a fer un referèndum sobre la independència de Catalunya. Saben, per tant, que fan trampa. Concretament, trampa contra el full de ruta independentista. I aquesta actitud, aquest cinisme, sí que em semblen dignes de denúncia. 

Cinisme que, a més, no és gens ni mica innocent. En una batalla política, la primera clau de la victòria és controlar qui acorrala qui. Tens mitja batalla guanyada si l'altre es posa a la defensiva. I mirem bé què passa: els federalistes i els unionistes ens reclamen als independentistes que expliquem amb tots els ets i uts com farem la independència. Però al mateix temps ells es neguen a explicar-nos com faran el referèndum acordat —que hauria de ser una cosa encara molt més senzilla d'explicar.

A mi em sembla indiscutible que, havent arribat on hem arribat, han de ser ells, els federalistes, que han de presentar una explicació clara i detallada sobre com pensen atènyer el seu objectiu. Però faig retòrica, car ells mateixos saben que la proposta és una trampa, pensada només per mirar d'evitar l'aplicació del full de ruta per la independència. I, tanmateix, ací els tenim, mirant d'acorralar-nos a nosaltres…

PD. Dit tot això, alerta amb la nostra constatable feblesa intel·lectual. Que ja hem pogut veure massa sovint que 'ells' ens acorralen amb facilitat i que són capaços d'imposar-nos discussions sense sentit amb l'única finalitat d'evitar la discussió real i definitiva. Culpa nostra.

Pues yo veo una informacion completa de Baticular, un crack de la informacion.
Cada uno es libre de expresar, y a nadie le impide opinar de lo que quiera exponer. O sea eres libre de lo que quieras intervenir.

«El Tribunal Constitucional, ui sí, quina por!»

«L'Estat ja ha gastat la jugada del TC. Després del 9-N, al govern espanyol li convindria tenir una alternativa al conegut recurs»

Dídac Boza | Actualitzat el 08/04/2015 a les 00:01h

«El Tribunal Constitucional, ui sí, quina por!»

Una imatge del temps llunyà del batxillerat ha reaparegut en les últimes hores. El record d'un professor molt jove, substitut en l'assignatura de física i química, que intentava -sense aconseguir-ho- captar l'atenció dels alumnes i fer-se respectar. Pobre! No li era precisament una gran ajuda el seu dubtós sistema per guanyar autoritat: "El primer que parli, l'apunto", amenaçava solemnement el suplent de la professora titular embarassada. Aquella clamorosa inexperiència pedagògica provocava la inevitable riota malèvola entre alumnes de 16 anys que, com és lògic, esperaven no ser tractats com a nens de parvulari. L'última "aportació" de Mariano Rajoy sobre el procés català ("una declaració de sobirania anirà al Tribunal Constitucional") m'ha fet remembrar aquella vella anècdota d'escola secundària.

Qualsevol dels 35.000 ciutadans que vam participar de forma voluntària en l'operatiu del 9 de novembre, ignorant suspensions, advertiments, ciberatacs i amenaces no podem fer una altra cosa que dibuixar un somriure sarcàstic veient l'actitud del govern espanyol davant un possible escenari sobiranista després de les eleccions del 27 de setembre. Un cop comprovat que, com a mínim, hi ha més de 2,3 milions de persones que ja han saltat el "mur" del Tribunal Constitucional, a Rajoy -o a qui ocupi el primer despatx de la Moncloa d'aquí un any- li convindria tenir una alternativa al conegut recurs a un organisme devaluat fins al límit per l'ús i l'abús polític que se n'ha fet. El desprestigi del Tribunal Constitucional és obra directa del Partit Popular, executada amb la col·laboració necessària del Partit Socialista Obrer Espanyol.

La lectura del llibre Escac a l'Estat, del periodista Pere Martí, amb la seva descripció detallada d'un dels actes de desobediència civil més importants de la història d'Europa, fa del tot evident la pobresa argumental i l'error estratègic d'una determinada forma de defensar la unitat de l'estat espanyol actual. Basar-ho tot en la cotilla constitucional de 1978 pot ser una manera de guanyar temps i o de fer exhibicions de fermesa, però, a mig termini pot ser l'error definitiu del nacionalisme espanyol envers Catalunya. Si això és una partida d'escacs, l'Estat ja ha gastat la jugada del TC. Insistir-hi és exposar-se, novament, al ridícul.

El 9-N, sense validesa jurídica, va tenir una gran utilitat política. Molta més de la que l'unionisme immobilista voldria haver de reconèixer mai. Va ser un assaig general d'emancipació política, un exercici pràcticament inèdit en la història política del món. Paradoxalment els catalans hem fet pogut assajar amb èxit la desconnexió d'Espanya  gràcies a la col·laboració involuntària del mateix Estat espanyol. Si el proper Parlament de Catalunya té una majoria clarament independentista, aquesta Unió Europea, en la qual tant diu confiar Mariano Rajoy, no quedarà gaire conforme amb una resposta del tipus "Eso no se puede hacer". Espanya haurà d'abandonar aquest llenguatge propi de mal mestre d'escola.

La llibertat no té matisos

«Aquells que naveguen en l’ambigüitat, que deixin de patir, els hem desxifrat perfectament el seu missatge»

Jordi Finestres | Actualitzat el 08/04/2015 a les 00:02h

A aquestes alçades del procés crec que, poc o molt, totes les formacions polítiques, grups socials, lobbies i opinadors han deixat prou clara la seva postura sobre el futur polític de Catalunya. I aquells que naveguen en l’ambigüitat, que deixin de patir, els hem desxifrat perfectament el seu missatge. Perquè a aquestes alçades del procés, les mitges tintes, altrament conegudes com a terceres vies, o les evasives “jo d’aquest tema prefereixo no parlar-ne” denoten una actitud –ben legítima, com l’és estar a favor o en contra de la independència- clarament favorable a que res canviï perquè tot segueixi igual.

Quan la senyora Colau o el senyor Duran i Lleida, per exemple, deixen ben clar que no són independentistes no vol dir que comparteixin les mateixes tesis unionistes de Rajoy o Ciudadanos, per exemple, però sí deixen clar que no comptem amb ells per atendre la demanda democràtica majoritària més grandiosa de la història de Catalunya, que no és altra que la voluntat de la majoria de la gent que viu i treballa a Catalunya que la nació esdevingui un estat dotat de plena sobirania, és a dir, de llibertat. Quan la senyora Colau parla que ella no vol fronteres acaba utilitzant el vell i obsolet discurs de l’unionisme, aquella cantarella insuportable de perquè aixecar fronteres en un món cada vegada més global. És a dir, el discurs clàssic –per no dir moderadament constitucionalista i una mica castós- que abraçaria també Podemos, per exemple, i tots els espanyols progres que es mullen per totes les causes del món, que aixecaven la cella i a vegades alcen el puny esquerre, però que curiosament mai no denuncien la catalanofòbia, aquells espanyols que diuen que estimen Catalunya perquè hi tenen una tieta o estiuegen a la Costa Brava, però neguen sistemàticament el dret a Catalunya de tenir interlocució directa amb Europa com té el regne d’Espanya.

Quan el senyor Iceta diu que els signants del full de ruta del procés a partir del 27-S van cap al precipici, no diu res diferent de l’articulat mediàtic dels membres de Societat Civil o d’Ibarra, Bono o Guerra, per exemple, encara que el secretari general del que queda del PSC se’n vulgui desmarcar. O quan el cantant Loquillo, posem per cas, diu en un diari de dretes que a Catalunya és perillós dir el què pensa, està validant el joc dels tertulians més tenebrosos de la caverna mediàtica espanyolista. I podem posar tants exemples com vulguem. Al final, el discurs del negacionisme independentista, tot i ser modulat per persones de formes i orígens ideològics diferents, cau en els mateixos tòpics. L’unionisme espanyol més caspós convergeix discursivament amb els partidaris de les terceres vies aparentment més conciliadores. Si escoltes una bona estona a Pablo Iglesias, Duran i Lleida, Vidal Quadras, Ada Colau i Miquel Iceta, tot i els aparents abismes ideològics que els separa, sempre acaben posant-se d’acord amb la idea que Catalunya no pot culminar la seva revolució democràtica per un motiu o un altre.

Aquestes curioses afinitats també passen, en un altre sentit, amb l’independentisme. Afortunadament. Que persones amb postulats ideològics ben diversos com Artur Mas, Oriol Junqueras i David Fernàndez, posem per cas, coincideixin en un objectiu reforça la idea que ara sí, ara és el moment de culminar la revolució en majúscules.

Esperem que el debat de les idees perduri i sigui tan enriquidor com engrescador ara que tothom ha posat les cartes damunt la taula. La ciutadania té la paraula en els propers mesos.

PS: Gràcies per la confiança, Salvador. Sort i encert!

La infàmia

Quico Sallés | Actualitzat el 08/04/2015 a les 23:59h
Arxivat a: Nació.cot, Jorge Fernàndez Díaz, Jihadisme

La relació macabra entre procés i jihadisme que va fer ahir el ministre de l'Interior espanyol, Jorge Fernàndez Díaz, és una infàmia. És miri per on es miri, és una infàmia fastigosa, perillosa i insultant. Una infàmia encara més punyent en recordar que el ministre comparteix militància i principis d'un partit que va mentir escandalosament davant el més tràgic atemptat jihadista que ha viscut Europa occidental. És del mateix partit que va mentir per aprofitar-se electoralment de gairebé 200 morts provocats per la barbàrie jihadista en uns trens de rodalies de Madrid.

De fet, no és el primer cop que aquest amic de Mariano Rajoy -és l'únic mèrit que l'ha encaminat al ministeri- relaciona el moviment independentista amb sinistres fenòmens com el terrorisme o el crim organitzat. La mentida d'un ministre d'Interior com argument polític contra els seus propis conciutadans. Tot molt catòlic.

Per això, aquestes acusacions haurien de tenir una resposta més contundent, no només a Catalunya, sinó entre els partits, les figures mediàtiques i els intel·lectuals de tot l'Estat espanyol. O potser ja els hi està bé que els catalans i el seu procés esdevinguin l'ase dels cops d'un Estat tan mediocre que fa ministre un home com Fernàndez Díaz.

Per què Fernández Díaz fa servir el gihadisme contra l’independentisme?

Fernández Díaz és un ministre d'Interior amb unes característiques destacades, com ara que és un integrista catòlic i un català furibundament contrari a la independència. Tenint en compte això, no ens hauria d'estranyar gens que ahir aprofitàs l'avinentesa de les detencions d'un grup de persones, acusades de formar una cèl·lula gihadista, per atacar simultàniament els seus dos dimonis.

Però això no és tot: Fernández Díaz ahir parlava com parlava, i manipulava les coses quan relacionava gihadisme amb independentisme, pensant sobretot en la visita d'Artur Mas als Estats Units. Mas ahir era a Nova York, en un acte públic important a la Universitat Columbia. Mentrestant, Fernández Díaz mirava de contrarestar el missatge de president posant sobre la taula un dels aspectes més subterranis però alhora més importants del procés d'independència: el factor frontera de Catalunya, enfront del gihadisme.

L'actual estat espanyol és una de les fronteres geopolítiques de la gran batalla que lliura el govern dels Estats Units contra el gihadisme. Per motius geogràfics, però també culturals. I un musulmà de cada quatre que hi ha a l'estat espanyol viu a Catalunya. Barcelona, particularment, fa anys que és al punt de mira dels Estats Units per aquesta qüestió. I hi és perquè reuneix unes característiques particulars: és terra de frontera, té un port i un aeroport importants, amb moltes connexions amb el Magrib, i és una ciutat cosmopolita amb nombroses comunitats musulmanes d'origen divers: magribina, subsahariana, paquistanesa…

Barcelona comparteix el factor de ser terra de frontera amb Màlaga i amb Palerm, per posar-ne dos exemples. El factor port el comparteix clarament amb Marsella. I el factor del cosmopolitisme, amb Londres o París, per esmentar dos llocs evidents. No és gens estrany tot això, però si Barcelona és una ciutat única és perquè acumula tots els factors. Fins ara Catalunya i Barcelona han fet una gran feina de prevenció del possible conflicte. I no parle solament de la policia. Catalunya té una gran capacitat d'integració social i de respecte a la pluralitat que no passa gens ni mica desapercebuda. Però, malgrat tot, els Estats Units continuen aguaitant amb inquietud aquesta cantonada de la Mediterrània.

I la prova més clara d'això la veiem si tenim en compte en qui recau el càrrec de cònsol nord-americà a la ciutat. Al capdavant d'un consolat que és més gran i potent que moltes de les ambaixades dels Estats Units als països europeus, la Casa Blanca hi va situar Tanya C. Anderson, una dona veterana i molt respectada del Departament d'Estat, gran experta en el món islàmic, que abans havia estat destinada a les Filipines, Egipte, Oman, el Marroc, Kuwait i l'Irac i que parla amb fluïdesa l'àrab i l'espanyol.

És en aquest context, i tenint en compte aquestes coordenades, que cal explicar-se l'intent barroer del govern espanyol d'identificar l'independentisme amb el gihadisme. Espanya està molt preocupada per la comprensió que el govern dels EUA ha mostrat envers el procés independentista català i vol incidir-hi i fer-li por. Sabent com saben quina és la preocupació primera dels americans, simplement malden per embolicar-los i preocupar-los, fer-los dubtar sobre Catalunya. Per això el missatge que repeteixen una vegada i una altra és que la Catalunya independent serà un refugi dels gihadistes. Que els americans s'ho creguen o no ja és una altra cosa: no s'enganya tan fàcilment el Departament d'Estat. Però la carta que juga Espanya és ben descarada i cal que en siguem conscients.

PD. Per cert, que aquest mateix argument és un dels que fa impossible que, en el moment de la proclamació de la independència, Catalunya quede jurídicament als llimbs. Ho arreglaran de seguida, precisament perquè els Estats Units i la Unió Europea necessiten, especialment, un estat fort amb interlocució a tots els nivells a Barcelona. I després del 9-N ja saben que aquest estat no pot ser Espanya.

Mas confia que els líders europeus convencin Rajoy perquè negociï la separació

Diu en una entrevista a Bloomberg que és positiu pels catalans que els estats europeus s'hagin mantingut neutrals


El president de la Generalitat, Artur Mas, ha dit en una entrevista a Bloomberg que confia que els grans estats europeus convenceran Espanya perquè negociï sobre la independència de Catalunya i eviti una DUI. 'Alguns països europeus s'implicaran', ha dit Mas al mitjà econòmic durant una entrevista a Nova York coincidint amb el seu viatge als Estats Units. Segons Mas, els líders europeus voldran 'convèncer les autoritats de Madrid que sempre és millor negociar i arribar a acords, perquè el que està en joc és l'economia'. 'Seria molt fàcil pels estats europeus, socis d'Espanya a la UE, donar un suport explícit al posicionament del govern espanyol, però no ho han fet', ha defensat.

En el seu article, Bloomberg informa del viatge als EUA d'Artur Mas, que assegura que pretén 'mantenir la inversió a Catalunya' i convèncer inversors i empresaris que el futur econòmic 'serà millor' amb un estat propi. També parla de la seva conferència a la Universitat de Columbia, on diu que va 'invocar el poeta Robert Frost.

Bloomberg explica que Artur Mas 'iniciarà el procés de separació d'Espanya si els partits independentistes guanyen una majoria a les eleccions del 27-S, fins i tot si el govern espanyol declara aquest pas il·legal'. En aquest sentit, el president de la Generalitat ha dit a Bloomberg que és 'positiu' pels catalans que cap estat europeu s'hagi mostrat obertament en contra del procés català.

'Seria molt fàcil pels estats europeus, socis d'Espanya a la UE, a l'Eurozona, donar un suport explícit al posicionament del govern espanyol, però no ho han fet', ha defensat Mas a l'entrevista. Bloomberg recorda, però, que en una reunió amb Mariano Rajoy la cancellera alemanya Angela Merkel va dir que 'donava suport a la visió del govern espanyol'.

L'article remarca que 'Catalunya, amb una població de 7,5 milions, es prepara per la seva segona votació sobre la independència en un any' després del procés participatiu del 9-N. Bloomberg diu que Mas vol mobilitzar l'electorat 'abans de les eleccions municipals del maig, quan gairebé 1.000 municipis catalans escolliran alcalde', i recorda la cita del 27-S. Bloomberg menciona les últimes enquestes, que mostren una disminució en el suport a la independència, i diu que CiU i ERC 'no arribarien' a la majoria del Parlament català, segons les dades del CEO.

Mas a Nova York: 'Espanya ha de ser el que vulgui ser però Catalunya també, sense imposicions'

El president de la Generalitat pronuncia una conferència a la Columbia University · Hi defensa que ara és l'hora que Catalunya creï el seu estat independent

Davant un auditori de més de tres-cents assistents, el president de la Generalitat, Artur Mas, ha pronunciat anit una conferència (pdf) a la Columbia University de Nova York, on ha defensat que ara és l'hora que Catalunya creï un estat independent. Mas ha parlat amb molta claredat quan ha descrit la situació actual del Principat i ha assegurat que si al setembre els electors voten els partits independentistes s'activarà el procés de separació. Procés que ha definit en detall, seguint l'acord recent sobre el full de ruta signat amb ERC i amb les principals associacions sobiranistes.

En una intervenció molt programàtica, Mas ha repassat com s'havia arribat a la situació actual i ha dit que el procés independentista havia començat amb l'erosió de l'autonomia. 'No he vingut a queixar-me, sinó a explicar-vos que somniem un futur diferent', ha dit; un futur en què Catalunya tingui un estat independent.

El president de la Generalitat ha presentat les eleccions del setembre com un plebiscit que substitueix 'el que l'estat espanyol no ha volgut acordar'. I ha afegit que si els catalans voten als partits independentistes, Catalunya serà independent 'tan aviat com puguem'.

Ha tingut molt cura a subratllar ara i adés que Catalunya assumiria tots els seus deures amb la societat internacional, començant per 'unes negociacions intenses' amb Espanya: 'Serem bons veïns d'Espanya i contribuïdors nets a la Unió Europea', ha subratllat. I tot seguit s'ha referit en termes elogiosos als Estats Units i ja assegurat que el govern català volia ser aliat seu. Al final del discurs, entre referències a la constitució americana, al moviment pels drets civils i al president Barack Obama, Mas ha remarcat que els catalans decidirien 'com a nació' al setembre: 'Decidirem sobre el nostre futur.'

Aquest és el vídeo de la part final de la conferència, en què explica clarament la voluntat de crear un estat independent si els ciutadans voten a favor de la independència el mes de setembre.



Debat amb intervencions espanyoles

Després de la conferència s'ha obert un torn de debat gairebé monopolitzat per gent nascuda a l'estat espanyol. Mas s'ha mostrat ferm enfront de les crítiques, ha aclarit malentesos i ha remarcat el consens que hi ha en la societat catalana a l'hora de reclamar que es decideixi democràticament i sense imposicions quina ha de ser la relació entre l'estat espanyol i Catalunya.

Sense el rigor del discurs escrit, durant el debat és quan ha aparegut el Mas més incisiu que ha respost de manera àgil i contundent. Per exemple, ha tallat una pregunta sobre la emigració: 'A Catalunya no diem emigrant a ningú: són catalans.' Arran d'una pregunta sobre ensenyament, ha dit que a les escoles de Catalunya s'ensenya català i castellà i que si volen que no s'ensenyi en català 'això no passarà'. Quan un assistent li ha demanat si no era veritat que la Catalunya independent igual que podria ser Dinamarca també podria ser Grècia, ha respost que era cert, però que ell confiava en el seu país i tenia el dret de fer-ho.

En la primera intervenció del debat el professor José Moya ha exercit de 'contrincant', segons la tradició, i ha demanat a Mas per què eren les regions riques, les Goliat, les que es volien separar de les pobres, les David, i si això no era egoisme. Mas, entre aplaudiments, li ha dit que si ell pensava que Catalunya era Goliat i Espanya David s'oferia a canviar immediatament els papers: 'Nosaltres ens quedem els poders del govern de Madrid i els donem els de Catalunya.'

Aquest és el vídeo de la resposta de Mas:

L'«allargo»

«Aquesta colla de bons minyons amb titulació universitària i cara de criatura entenimentada, a més, han rebut un tractament privilegiat»

Josep-Lluís Carod-Rovira | Actualitzat el 09/04/2015 a les 00:02h

He cercat el mot al diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i no hi apareix. Sí que, en canvi, surt al diccionari dialectal Alcover-Moll, si bé només en la forma plural: "allargos". I ho defineix com “allò que serveix per a allargar una cosa”. Ja se sap que els diccionaris, a totes les llengües del món, contenen alguns mots inexistents, vull dir que són el resultat d’algun error o un simple caprici d’algun filòleg, sense cap arrelament a la comunitat lingüística i, contràriament, deixen de figurar-hi paraules que són ben vives i usuals entre els parlants i que no sempre són, necessàriament, un barbarisme procedent d’un altre idioma. He mirat el diccionari de la Real Academia i “alargo” no hi apareix si no és com a primera persona del present d’indicatiu del verb corresponent, exactament igual que en català, però no pas com a substantiu. Per aquests verals, però, sempre hem dit “allargo” al bocí de cable elèctric que fem servir quan, en no poder arribar a l’endoll amb el cable de l’aparell que hi volem connectar, perquè fem curt, ens en cal un altre per accedir al corrent elèctric. El giny en qüestió, doncs, no té cap més utilitat que la d’allargar, amb un afegitó suplementari, la funció potencial que ja faria, per ell mateix, el cable de l’aparell si pogués situar-se més a prop de l’endoll esmentat. Dit d’altra manera, l’allargo per ell mateix, tot sol, sense res més, és inútil, ja que no pot fer cap funció i no serveix per a res.

Sigui dit amb el màxim respecte pel grup polític Podemos, crec que, al nostre país, aquest grup pot acabar fent la funció d’allargo. Em refereixo a aquí, no a allà. Allà s’ha beneficiat de la manca de trempera i il·lusió que representa l’esquerra espanyola, ancorada en l’antigor ideològica i formal més castissa, que no sé si ve o no de casta. Han sabut aportar una expressió política que apareix com a més nova, més fresca, més viva, comparada amb la que hi havia fins ara. Una altra cosa és si, realment, Podemos és allò que vol semblar. Aquest aspecte desenfadat, d’estètica antisistema dintre d’un ordre i ben dotats acadèmicament, pot arribar a fer-se simpàtic a certs sectors de la societat espanyola, necessitats d’una mica d’aire fresc per a respirar, més enllà de l’ambient resclosit de la parella de fet PP-PSOE de sempre. Aquesta colla de bons minyons amb titulació universitària i cara de criatura entenimentada, a més, han rebut un tractament privilegiat per part de certs canals de televisió, la col·laboració dels quals ha estat realment espectacular en la socialització de la seva imatge. Però, almenys a les eleccions andaluses, la primera oportunitat que han tingut per a contrastar l’acceptació del seu projecte, els resultats han estat força inferiors als que s’auguraven, si bé és innegable que, d’ara endavant, formaran part de l’escena institucional i parlamentària, pràcticament a pertot.

Aquí, de primer semblava una cosa, i ara tot fa pensar que n’és una altra. És curiosa la celeritat amb què han passat de defensar un referèndum on els catalans del Principat poguéssim decidir el nostre futur, a la posició mitja figa mig raïm d’ara, on cada dia en sents una de nova i no, precisament, engrescadora. Fugir d’estudi afirmant que sobirania és decidir entre sanitat pública o privada, però no dir res sobre decidir entre independència o dependència, em sembla una aixecada de camisa, salpebrada de demagògia populista, digna de la millor casta espanyola. O assegurar, sense immutar-se, que després d’uns quants segles d’estar junts (junts o junyits?) amb Espanya, no té sentit ja de plantejar una altra cosa, és tant de l’alçada d’un campanar com si algú gosés dir que, després de milers d’anys sense aconseguir la justícia social, aquesta és una causa que ha de ser abandonada, perquè ja s’ha demostrat que era impossible.

Ara resulta, però, que per a alguns compatriotes, Podemos és la darrera esperança perquè Espanya, l’Estat espanyol, el Regne d’Espanya o com romanços vulguem dir-ne de tot l’entramat extractiu (polític, militar, empresarial, mediàtic, judicial, religiós, administratiu) que viu del “cuentu” de la unitat d’Espanya, faci un pensament. El pensament que no ha fet mai al llarg de la història i que, n’estic convençut, mai no farà tampoc en el futur. Hi ha qui, de bona fe, pensa que amb Podemos al govern d’Espanya es podria fer un referèndum en condicions i, en conseqüència, poder triar el futur que volem. Per tant, el que cal és esperar el dia gloriós que la retòrica hispano-veneçolana entri amb un seat panda a la Moncloa, perquè nosaltres puguem aixecar el cap. Tanta ingenuïtat per part nostra m’esgarrifa. Perquè, de fet, l’apel·lació a un futur en mans de Podemos no sembla imaginable i, sobretot, perquè, a la pràctica, no tindria altra funció que delegar a Espanya una decisió que no li correspon, el nostre futur, ja que aquest només ens pertany a nosaltres. Ja fa temps que l’antropòleg Manuel Delgado ha teoritzat, amb gran encert, sobre el paper de Podemos com a darrer baluard de l’anomenat unionisme. Recórrer ara a Podemos no és res més que allargar, un cop més, una decisió que, tard o d’hora, s’acabarà produint. Podemos, doncs, seria l’allargo, l’últim recurs per a connectar-nos quan, de fet, el que molts volem és, justament, desconnectar-nos. Són aquestes coses que tenen les llengües, però Podemos tant pot venir del verb poder com del verb podar. I, francament, m’ensumo que la cosa té més pinta de pertànyer a la primera conjugació verbal que no pas a la segona.

Franco, Don Pelayo i els historiadors espanyols

«D’aquests mateixos deliris deriven els coneixements (!?) històrics que demostren tenir Esperanza Aguirre i Alicia Sánchez-Camacho»

Francesc Puigpelat | Actualitzat el 09/04/2015 a les 00:02h

Un dels fenòmens més graciosos del debat polític entorn a Catalunya és que, des d’Espanya, s’acusi els catalanistes de manipulació de la història. Pel que es veu, a Espanya no n’hi ha hagut mai, de manipulació. Només cal veure que ha calgut esperar 40 anys perquè la Reial Acadèmia de la Història (RAH), al seu diccionari biogràfic, utilitzi la paraula “dictador” per definir Francisco Franco. Fins fa pocs dies, la RAH encara afirmava que el règim de Franco no havia estat una dictadura, sinó només “un règim autoritari”.

Fet i fet, la biografia oficial de la RAH va ser escrita per Luis Suárez, un dels patrons de la Fundación Francisco Franco. Què es podia demanar, en un cas així? La biografia de Suárez és totalment elogiosa, amaga barroerament la repressió i els crims d’Estat i arriba a dir, literalment: “Puso en marcha, en 1963, el Plan de Desarrollo, que en pocos años colocaría a España en el séptimo puesto en la escala económica mundial”. D’això se’n diu objectivitat!

És clar que la cosa els ve de lluny, als espanyols. La seva passió per l’objectivitat es remunta a les cròniques del rei Alfons III d’Astúries: "La Crónica Albeldense" (any 881), la "Crónica profética" (883) i la "Crónica de los reyes visigodos o Crónica de Alfonso III" (911). En elles s’explica com Don Pelayo, al capdavant d’un centenar de fidels, va derrotar un exèrcit musulmà format per 178.000 sarraïns, amb l’ajut miraculós de la mare de Déu de Covadonga. L’episodi, escrupolosament objectiu, s’ha repetit durant segles a tots els manuals d’història d’Espanya.

A les mateixes cròniques s’explica a més una molt fantasiosa genealogia segons la qual Don Pelayo era, de fet, nét de Roderic, el darrer rei dels visigots, cosa que el legitimava per tenir el domini sobre tota la Península. En aquests pur deliris medievals es basa el mite de que la nació espanyola ja existia en temps dels reis visigots. I d’aquests mateixos deliris deriven els coneixements (!?) històrics que demostren tenir Esperanza Aguirre i Alicia Sánchez-Camacho per afirmar que la nació espanyola ja existia fa tres mil anys.

Ah, la historiografia espanyola! N’és tant, d’objectiva! Començant per Don Pelayo, i acabant per Franco.

Mont-rebei és de tots

«ENDESA ho segueix intentant, segurament convençuda que en el moment que agafi la societat desprevinguda ho aconseguirà»

Eduard Ribera | Actualitzat el 08/04/2015 a les 00:00h

El congost de Mont-rebei és el pas natural del riu Noguera Ribagorçana que separa el Montsec d'Ares del Montsec de l'Estall a l'Aragó; un indret de gran bellesa paisatgística i de gran valor ecològic que s'ha mantingut pràcticament lliure de la intervenció humana, si descomptem el camí de ferradura que el 1924 va comunicar la vall d'Àger amb el Pont de Montanyana, actualment inundat, i el que la companyia ENHER va excavar a la roca el 1982 per damunt de la cota màxima de l'embassament de Canelles.

Ara, per segona vegada, la hidroelèctrica ENDESA prova de tirar endavant un projecte per construir una presa 15,75 Hm3 i una central de 6.900 KW de potència màxima a 800 metres al vessant nord del congost de Mont-rebei. El primer intent el va fer el 2006 i ja aleshores una sèrie d'entitats encapçalades per IPCENA i el Centre Excursionista de Lleida s'hi van oposar i el projecte va quedar aparcat, probablement a causa de la proximitat de les eleccions de 2006 (Parlament) i 2007 (municipals).

Més antigament, entre 1985 i 1987 la mateixa Generalitat de Catalunya va voler estendre el trajecte de l'Eix Occidental des de Tortosa fins a la Vall d'Aran, passant pel congost. La forta oposició popular va aconseguir aturar aquest projecte viari i, de retruc, va propiciar la declaració de diverses figures de protecció de l'espai.

El 1987 Mont-rebei va ser declarat Reserva Natural per a la conservació de la llúdriga. El 1992 es va incloure al Pla d’Espais d'Interès Natural. El 1999 va ser adquirit per la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya amb l'objectiu de preservar-ne els valors naturals i de paisatge. El 2004 es va incorporar a la Xarxa Natura 2000 i fou declarat Zona d'Especial Protecció d’Aus per la Unió Europea. El 14 d'abril de 2005, va ser declarat Refugi de Fauna Salvatge i el Govern de la Generalitat va subscriure el compromís de declarar el Montsec com a Parc Natural. La zona també ha estat proposada com a Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO.

Tot amb tot, ENDESA ho segueix intentant, segurament convençuda que en el moment que agafi la societat desprevinguda ho aconseguirà. La Confederación Hidrográfica del Ebro, organisme dependent del Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente, ha admès a tràmit el projecte de construcció de la presa i de la central (BOP Lleida núm. 44 de 05/03/2015) i s'estableixen 30 dies hàbils de termini (fins a mitjan abril) per a presentar al·legacions.

La plataforma Stop Presa de Mont-Rebei —impulsada per IPCENA, els centres excursionistes de Balaguer i Lleida, els Amics de la Muntanya de Tremp i els Amics del Montsec de Benavarri—, ha passat ara al davant amb un manifest d'oposició que pretén recollir firmes per aturar aquest despropòsit. Una infraestructura, sigui dit de passada, projectada sota la cobertura d'una legislació esbiaixada que castiga les energies renovables i l'autoconsum i vetlla pels interessos de les grans energètiques.

Mont-rebei és de tots i no podem permetre que el malmetin. Us convido a signar el manifest de la Plataforma.

Fernández Díaz i García-Margallo, ministres marca Espanya

"Per què els líders del que ara s'anomenen forces polítiques transformadores no critiquen les mentides del PP?"

Mònica Sabata

La marca Espanya passa per hores molt baixes. Ni és el que era, ni té cap credibilitat, ni sedueix ningú. I és que el producte que anys enrere havia fet fortuna arreu del món passa per moments molt poc inspirats, tot i que els seus màxims avaladors s'entestin a defensar-ne els èxits i les bondats. Una cosa semblant passa amb alguns dels ministres de l'executiu de Mariano Rajoy, els quals tenen el mateix sabor ranci que la marca que representen. Encara més: durant els darrers mesos han demostrat tenir una capacitat important per generar i difondre una ideologia trufada de mentides i infàmies radicalment criticables que només tenen l'objectiu de malmetre tot allò que passa a Catalunya. Em refereixo, evidentment, als insignes ministres de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, i al d'Afers Exteriors i Cooperació, José Manuel García-Margallo.

Relacionar l'independentisme català i el jihadisme islàmic és una temeritat i una barbaritat, a més de ser una irresponsabilitat, que converteix aquesta gent, fent meves les paraules de l'amic David Fernández, en "un perill públic". I és que l'afirmació del ministre Jorge Fernández Díaz és un episodi més que caldrà afegir a la llarga llista de despropòsits d’aquest ministre: els papers inventats de la UDEF, el fals compte de Xavier Trias a Suïssa i l'afirmació que les famílies catalanes no podrien menjar juntes per Nadal per culpa de la mobilització sobiranista, entre d'altres perles que cal condemnar. Aquesta setmana el ministre ha traspassat la línia vermella. Utilitzar la ideologia del seu partit i el seu càrrec públic per generar por i atacar la tasca feta a favor de la integració dels nouvinguts a Catalunya és tenir molta barra. Fer-ho per atacar el sobiranisme i relacionar-lo amb la violència islamista és repugnant. És, senzillament, un atac a la democràcia que els estats de dret del segle XXI no haurien de permetre. Si, a més a més, un col·lega d'executiu dóna per bones aquesta comparances, vol dir que no som davant d’un pervertit polític, sinó d’una estratègia governamental secundada pel PP.

Tanmateix, també és greu la manca de reacció dels altres partits espanyols i els de signe unionista que actuen a Catalunya. Per què Podem, Ciutadans o el PSC (PSOE) no responen a l'embat del ministre? Per què forces que es consideren progressistes no critiquen unes declaracions que només tenen l'objectiu de minar la convivència i la cohesió social que hem construït durant una dècada i mitja? Per què els líders del que ara s'anomenen forces polítiques transformadores no critiquen les mentides del PP? Per què Podem, els suposats campions de la transparència, no destapen les infàmies del ministre?

Se m'acudeixen almenys tres motius que expliquen aquests silencis. El primer és que no tenen discurs sobre la immigració, la integració i la diversitat a casa nostra i tot el que això implica. El segon motiu pot ser que comparteixin la batalla del ministre per combatre l'independentisme, encara que sigui del PP, i més val no criticar-lo. La tercera i última raó dels silencis còmplices respon al partidisme més sectari, ja que ministre va assenyalar la Fundació Nous Catalans, vinculada a Convergència Democràtica de Catalunya, i això els convé per deteriorar la imatge del partit i, sobretot, el president Mas que lidera el procés sobiranista des del govern.

Tot plegat pot semblar surrealista i probablement ho és, però em temo que ens hi haurem d'acostumar perquè l'unionisme està disposat a donar per bona qualsevol estratègia que ataqui les aspiracions democràtiques del sobiranisme català. Si cal deixar passar una bestiesa tan grossa com relacionar el projecte independentista amb el jihadisme, es fa i punt. Això és la nova política? Caram. Almenys els de PP van de cara, oi?, encara que diguin mentides.

1938, a Burgos, un home mor

"Sisplau, avui no em parleu de línies vermelles per la llibertat de Catalunya"

Quim Torra

Són dos quarts de set del matí. Les primeres llums de l’alba d’un divendres de passió s’obren pas. La rosada ha deixat els camps d’un blanc evanescent. Fa molt fred.

L’home porta unes robes senzilles, els cabells, negres, tirats enrere. A una mà, un crucifix; a l’altra, els peücs de la seva filla petita. Al costat, el pare Ignasi Romanyà, que l’ha acompanyat tota la nit i amb qui fa poca estona han resat junt la missa pro agonizantibus, va xiuxiuejant-li: “Jesús, Jesús!”. L’home mira endavant. Els seus llavis murmuren.

A París, la seva dona i els seus fills dormen. Ella, ahir, li va acabar d’escriure una carta que no llegirà mai: “sento jo aquesta necessitat de consolar-te i alleujar-te. Vull que creguis en la meva sinceritat quan et dic que tinc absoluta confiança i que el nostre pitjor enemic és el temps, i contra aquest només queda el remei d'esperar i esperar. Certament, el mes d'abril és el teu mes, però fixa't que no és de dates desagradables, sinó més aviat de bons esdeveniments i qui sap si podrem afegir-hi el del teu alliberament. Perdona que se'm passés per alt els teus 48 anys, no tenia altra cosa al cap i en posar-me a escriure, me'n vaig oblidar!. Felicitats! Poques vegades l'havíem passat separats. Records a en Lluís. Encantades i contentes amb la llibertat de Merche. Milions d'abraçades, Pilar”. Tampoc Pilar Azemar no rebrà mai la carta que ell li ha escrit fa unes hores, juntament amb el seu testament polític, adreçat al president Lluís Companys. Cap dels dos documents no serà entregat als seus destinataris.

L’home s’entrebanca, i les seves mans toquen la terra, humida, aspra, camps de Castella, durs, eixorcs. Els recorda molt bé, fa 15 anys també era aquí mateix, al penal, aleshores pres per la dictadura de Primo de Rivera. Va deixar escrit: “La independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món”. L’home s’aixeca. Arriben a un fossat. El posen d’espatlles al talús de pedres. Al davant, l’escamot de guàrdies civils. L’home mira al pare Romanyà. I a l’escamot. No se n’adona però un soldat català és allà, terroritzat del que és a punt de passar.

L’home tanca els ulls. En un instant, tota la seva vida passa per davant. No és difícil de recordar, la seva trajectòria és una línia recta , sense revolts ni tàctiques, en la defensa de la llibertat de Catalunya. Als 40 anys ho havia estat tot: regidor de l’Ajuntament de Barcelona, conseller de la República Catalana, conseller de la Generalitat de Catalunya, diputat al Congrés… Càrrecs per sobre dels quals hi manava una moral: la fidelitat a l’ideal, a l’objectiu de la independència de Catalunya. L’home recorda una imatge per sobre de qualsevol altra: 14 d’abril de 1931, al costat del president Macià. Sí, és l’home que més ha admirat.

El capità li pregunta si vol que li tapin els ulls. Ho rebutja. El fred és intens, però no el sent. Prem amb força els mitjonets de la menuda. El capità se’n torna al davant de l’escamot, i els ordena que es preparin. Els fusells fan els sorolls mecànics de carregar.

L’home mira a l’horitzó. Una boirina de plom. Sent la seva respiració, l’aire que li bat la cara, l’olor de la terra fangosa. El silenci és absolut. Només hi és ell, entre la terra i el cel. I aleshores, en aquell moment, en aquell precís moment, l’home parla.

Què és el que el porta, a aquell home, en el darrer moment de la seva vida, a cridar “Visca Catalunya Lliure”? Ho diu, la veu surt forta, poderosa, serena, ho crida, tota la vida concentrada en aquell crit. I encara “Jesús, Jesús”, i prem amb força el crucifix i tot s’esborra de cop, ja no sent el crit de “Fuego” perquè l’home és lluny d’allí, és a la platja de Sant Pol, davant del mar, la tarda esmunyint-se i uns llaüts a l’horitzó, i ell tan sols sent el sol i els crits dels infants i fins li sembla que el vent omple les veles dels vaixells, que marxen.

L’home cau a terra. La descàrrega ha estat certera, però li disparen rutinàriament el tret de gràcia. Són les 7 del matí de Divendres de Passió.

...
...

“Visca Catalunya Lliure”. Com entendre aquell crit de Carrasco i Formiguera sinó és amb tota la força de l’ideal, la rebel·lia d’una lluita, l’esperança d’una victoria, el compromís indefugible? Sisplau, avui no em parleu de línies vermelles per la llibertat de Catalunya.

300 anys més tard

Pere Sampol | 09/04/2015 20:50

Segueix-me

L'any 2015 es compleixen 300 anys de la rendició de Mallorca a les tropes borbòniques. He escrit expressament la paraula rendició perquè l'abolició del dret civil, vigent fins aleshores a Mallorca, i la prohibició de l'ús oficial de la llengua catalana i la seva substitució pel castellà foren actes derivats d'una conquesta militar que va vèncer la resistència del poble i les institucions mallorquines. Així consta en actes de diferents ajuntaments mallorquins, en què es dóna fe de la capitulació de la corporació davant les tropes borbòniques. No fou, per tant, una simple guerra de successió, com la història oficial defensa, sinó una autèntica guerra de conquesta i posterior imposició de les lleis i de la llengua oficial castellanes, al més pur estil colonial. Foren abolides les institucions de govern i empobrit el poble amb els nous tributs que imposà la corona de Castella als ciutadans de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears.

Des d'aleshores, amb etapes de més o menys virulència, la llengua catalana ha estat reprimida i s'ha practicat l'espoli fiscal de manera sistemàtica. Fins que arribà la fi del franquisme i la transició política donà pas al sufragi universal i als estatuts d'autonomia. Pareixia que Espanya, a la fi, reconeixia la seva pluralitat. Cert que la Constitució mantenia la preeminència del castellà-espanyol sobre la resta de llengües oficials, que ni tan sols eren esmentades en la Carta Magna; que encarregava la defensa de la unitat a l'exèrcit; que prohibia la federació de comunitats autònomes, amb la clara intenció d'evitar qualsevol acostament entre els Països Catalans... Malgrat tot, ingenus –encara que alguns no votàrem a favor d'aquella Constitució– pensàvem que, amb el temps, la democràcia avançaria i que permetria la plenitud de les distintes nacions de l'Estat.

Però, des del primer moment, ja es va veure que Espanya no volia canviar. El 'café para todos' fou la fórmula per aigualir els fets diferencials amb la creació d’autonomies amb parlaments sense cap tradició històrica. Les llengües distintes del castellà continuaren sense cap suport de les institucions estatals. I s'institucionalitzà el greuge fiscal entre comunitats, entre les quals les Illes Balears ha estat la més perjudicada. A més, es dissenyà una xarxa de comunicacions radials, amb la clara intenció de potenciar econòmicament la capital i dificultar el creixement dels motors econòmics estatals, especialment l'eix mediterrani. Fins que durant la segona legislatura de José Maria Aznar, amb el 'sin complejos', deixaren les coses ben clares. Amb la frase 'cedimos demasiado', les oligarquies espanyoles, amb la veu de polítics i creadors d'opinió de tota mena, es reconeixien com a hereves del franquisme i renegaven de les “cessions” que creien haver fet durant la transició política. A partir d'aquí, comença la involució i l'assetjament a les autonomies, els recursos d'inconstitucionalitat, les lleis uniformitzadores, la voluntat d'espanyolitzar, en el ben entès que això vol dir castellanitzar.

A les Illes Balears hem tengut la desgràcia de conèixer i de patir la vertadera cara de l'Espanya més rància, personalitzada en José Ramón Bauzá. Aquest individu s'ha acarnissat amb la llengua catalana amb la complicitat d'un partit que diuen que té més de vint mil militants. Durant quatre anys, ha mostrat una obsessió malaltissa contra la llengua, consumada, finalment, amb el tancament del Canal 3/24 i del K3/33. És la gota que fa vessar la copa i que mostra les vergonyes de la democràcia espanyola, sigui governada per qualsevol dels dos partits de torn.

Diuen que el tancament dels dos canals respon a motius tècnics; però, observant les diferents ofertes televisives que tenim a Balears, entre els prop de tres-cents canals públics, canals privats, en obert i de pagament, trobam nombrosos canals en castellà, anglès, alemany, francès, italià, portuguès..., fins i tot, en àrab. Mentre que en català, únicament queden el canal internacional de TV3, les privades Canal 4 i TVEF i la bilingüe IB3. Al País Valencià, encara estan pitjor, no en tenen cap.

300 anys més tard, 'mañosamente', tornen a reprimir l'ús de la llengua catalana, en aquest cas amb armes molt més perilloses que les d'aleshores, perquè són ben conscients que, en el segle XXI, cap llengua pot sobreviure si no compta amb uns bons mitjans audiovisuals que ajudin a conèixer-la i a fer-ne difusió. Però, si hem resistit 300 anys, ben bé podrem resistir fins al 24 de maig.

El testimoni periodístic de Xavier Vinader

ANTONI BASSAS | 09/04/2015 20:10

Segueix-me

Xavier Vinader va explicar en  una entrevista de Carles Capdevila que “fer periodisme va ser una opció política”. Això, en els anys de la Transició, volia dir incomodar un Estat que s’havia afanyat a amagar sota la catifa de la jove democràcia les restes d’extrema dreta que encara campaven per la policia i l’exèrcit. Els reportatges que Vinader va publicar a Interviú sobre el terrorisme d’estat li van costar una condemna de set anys de presó. Vinader va fer realitat allò d’Orwell: “Periodisme és publicar el que algú no vol que publiquis. La resta són relacions públiques”.

El procés es dessssssinffffla

EMPAR MOLINER | 09/04/2015 21:10

Segueix-me

Estic feta pols. Ara ho veig clar, a Madrid veuen el procés desinflat. Quina ràbia, nens. El sobiranisme ja no els fa por. En què em baso? En els fets. En els fets cruels i implacables. En els fets inqüestionables, òndia. Tots els indepes que tenim una Carme Forcadell envoltada d’espelmes votives en un altaret a l’entrada de casa hauríem d’estar, a hores d’ara, fent-nos a la idea que potser seguirem a Espanya uns quants segles més. No, no veig l’ampolla mig buida. (Jo, les ampolles, sempre les veig buides del tot, per raons òbvies.) I per què? Doncs, amics, rendim-nos a l’evidència: perquè els nazis ja no som nosaltres. I això és molt greu. Quant fa que no ens ho diuen quan resulta que abans ens ho deien cada dia? Quan no era la Cospedal era en Rajoy i quan no eren ni en Rajoy ni la Cospedal era en Juan Carlos Rodríguez Ibarra, i quan no, eren els de TeleMadrid, i quan no, la filla d’Eduard Punset, i quan no, tots a la vegada, un dia sí l’altre també.

Però ara els nazis són uns altres. Concretament són Podem i Ciutadans. El ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, el que també ens havia dit nazis a nosaltres, ai las, ha comparat, al Cercle d’Economia, la irrupció d’aquests nous partits (no tan nous, en el cas de Ciutadans) amb les victòries de nazis i feixistes i amb la pujada del comunisme bolxevic als anys 20 i 30. I ha parlat de la pujada d’aquests dos partits “en detriment del PP i el PSOE”. Que li doni un cop de mà al PSOE, l’etern rival, demostra com n’està, de desesperat: suposo que val més descamisat conegut que chavista per conèixer.

No em consola el fet que, per al PP, gairebé qualsevol humà pot ser nazi, bolxevic i feixista a la vegada. Trobo a faltar aquells dies. Llevar-se al matí, escoltar la ràdio i preguntar-se: “Vejam, qui ens ha dit nazis, avui?” Perquè com més por fas a les enquestes, més probabilitats tens que algú del PP et titlli de nazi. Per això, ara, els nazis són ells...

Vinader

10.04.2015 15:00Vicent Partal

En la mort de Xavier Vinader els silencis són tan eloqüents com les paraules. De la seua influència professional, ningú no en pot tenir cap dubte. Cada generació té una dotzena de periodistes de referència i en aquesta llista, es faça com es faça, Vinader hi té un lloc assegurat. I tanmateix, hores després de la seua mort, encara hi ha qui l'esquiva. Qui preferiria no haver de dir res.Que passe això és, en el fons, el millor homenatge possible. Vinader va ser un periodista incòmode per a la dictadura, però sobretot va ser un periodista incòmode per a la democràcia. I això pesa molt.

Ara és relativament senzill de reconèixer el seu paper impressionant en la denúncia de la guerra bruta engegada pels governs d'UCD i del PSOE. Però quan ho va fer ell era dificilíssim. Va comptar amb el suport dels amos d'Interviú i amb l'admiració dels qui seguíem la seua feina amb un ai al cor permanent. Però es va crear, amb una tasca tan professional com rigorosa i tenaç, tots els enemics imaginables, especialment aquella gent que no va saber distingir la dignitat i el sou. I no estaven per brocs. Que Xavier Vinader resistís durant dècades qualsevol pressió i totes les amenaces, que superàs el mur de silenci amb què el van voler tancar és un mèrit pel qual tots els qui avui podem fer periodisme amb més llibertat que no ho fèiem aleshores li haurem d'estar eternament agraïts. I li estem agraïts.

I deixeu-m'ho dir des de l'enveja, barrejada d'admiració: Vinader va ser capaç de dedicar-se a la informació pura i dura. Al fet despullat i cru. A la cosa més difícil que podem fer els periodistes. Aquesta va ser la seua determinació personal i professional i crec que avui cal remarcar-ho per distingir-ho i enaltir-ho. Per distingir-ho, si m'ho permeteu, amb les paraules de Jean Daniel, un altre enorme periodista com ell, un altre gran inconformista com ell, que va escriure contracorrent: 'si hi ha en el periodisme un gènere noble no són pas els editorials ni les cròniques sinó els reportatges… sobretot aquells reportatges que fan mal de debò.' Des d'aquest editorial no tan noble el meu reconeixement més sincer i el meu condol emocionat a la seua gent.

Òmnium convoca el 'Superdissabte' amb el 27-S a l'horitzó

10.04.2015 13:02

Òmnium Cultural ha convocat els prop de 50.000 socis al 'Superdissabte', una trobada que es repetirà en una cinquantena de municipis del país durant aquest mes d'abril. Aquest dissabte, dia 11, es fa la primera tongada, oberta a amics i simpatitzants, per a explicar la campanya civil pel sí en les eleccions del 27 de setembre. 

La presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, donarà la benvinguda al 'Superdissabte' d’Òmnium Sants-Montjuïc, a l'Escola Maristes de Sants (c/ Olzinelles, 8), a un quart d'onze del matí.

S'hi explicarà aquesta nova iniciativa de la societat civil que té per objectiu eixamplar la base social a favor de la independència de Catalunya amb vista a les eleccions del 27-S. També s'hi exposaran altres projectes de mobilització com el 'Catalan Weekend', en què es convida gent d'altres països europeus a Catalunya per a conèixer de primera mà el procés que viu la societat catalana.

La trobada arriba en un moment clau per a l'entitat i per al país, recorda Òmnium, que afronta uns mesos decisius fins a les eleccions del setembre, després de la gran mobilització pel 9-N. És per això que Òmnium demana als seus associats la màxima implicació per aconseguir que les eleccions del 27-S 'siguin el primer pas per a la creació d'un nou país'.

10 d’abril: 'El ministre Fernández Díaz té una obsessió (política)'

VICENÇ VILLATORO | 09/04/2015 20:02

Segueix-me

I ja se sap que quan algú té una obsessió per alguna cosa creu veure-la per tot arreu, l’endevina a cada ombra, la sospita en cada racó. Acaba no veient altra cosa. Si algú té una obsessió pels gegants, els molins de vent li acaben semblant gegants. L’obsessió del ministre Fernández Díaz és el sobiranisme català. Tradicionalment, els ministres catalans als governs espanyols tendien a ocupar la cartera d’Indústria. O, si no, alguna altra d’econòmica o la de Cultura. Carme Chacón va ocupar la de Defensa, però suposo que es tractava de compensar el fet de ser dona i catalana amb un bany de patriotisme i fervor guerrero per si estava destinada a més altes missions polítiques posteriors. Fernández Díaz és ministre de l’Interior, i no sé si la causa o l’efecte d’aquest destí és la seva obsessió pel sobiranisme català, la idea de ser la persona destinada a derrotar-lo i la convicció que els mecanismes d’Interior són els més eficaços per aconseguir-ho. En qualsevol cas, el ministre acaba veient derivades sobiranistes en una operació antijihadista i dibuixa complicades espirals de fum per posar en una mateixa fraseindependentisme i jihadisme. Francament, prefereixo pensar que ho fa per obsessió que per càlcul.

Altafaj: "Europa no entén la manca democràtica de l'Estat espanyol"

El representant permanent de la Generalitat davant la UE assegura que "hi ha molta atenció pel procés"

Bernat Vilaró

El representant permanent de la Generalitat davant la Unió Europea, Amadeu Altafaj, ha assegurat avui que "Europa no entén que, davant d'un tema eminentment polític" com és el procés sobiranista de Catalunya, des de l'Estat espanyol "hi hagi reaccions de tot tipus menys polítiques". "Hi ha una manca democràtica que costa molt d'entendre a les capitals europees", ha afegit en una entrevista a 'La Xarxa'.

"Des que he assumit el càrrec -a mitjans de gener- puc assegurar que he tingut contactes d'alt nivell amb la Comissió Europea, el Consell Europeu, el Parlament Europeu..., i no he notat pas cap obstacle significatiu [pel tema de les ambaixades catalanes]", ha afegit Altafaj.

"A Madrid esperaven que la UE donés suport a les tesis del govern espanyol, i no ha estat així. Això és una bona notícia. Tampoc ha pres part a favor, però perquè la UE ha dit sempre que no es pot posicionar si no hi ha cap Estat membre -no necessàriament l'Estat espanyol- que ho requereixi expressament", ha reiterat.

A més, Altafaj ha afegit que a Europa "es manté una atenció i una voluntat de tenir un màxim d'informació sobre el que ha passat, el que passa i sobretot el que passarà en el futur". Després del 27-S, "la UE haurà de posicionar-se sobre les aspiracions del poble català", ha manifestat.

Sense prevenció ni vergonya

"El govern espanyol manté la prioritat en l'AVE, i manté els plans per estendre'l a Galícia"

Editorial

El president espanyol, Mariano Rajoy, i la ministra de Foment Ana Pastor han sortit en defensa de l'AVE de Galícia. El govern espanyol ha aclarit que manté la vigència dels seus plans, inclòs que Galícia estigui connectada a Madrid per AVE el 2018. La despesa que ha fet l'Estat, amb executius de tots colors, en la xarxa d'alta velocitat és monumental, tot i que cap de les vies està obtenint beneficis. La xarxa d'AVE espanyol, que és la més important del món després de la xinesa, portarà enormes poblemes de manteniment en el futur, a causa de la seva alarmant infrautilització. PP i PSOE han estirat més el braç que la màniga, sense cap mena de prevenció ni vergonya. Això sí, l'empresa Daimler ha descartat el port de Tarragona per exportar els seus vehicles, perquè l'Estat no ha construït l'ample de via europeu al corredor Mediterrani. Les prioritats del govern espanyol són esotèriques, i cada dia és més evident.

L'acte independentista del 24-A desborda totes les previsions

La campanya unitària d'Ara és l'Hora esgota les localitats del Palau Sant Jordi i ara vol omplir tota l'Anella Olímpica

Bernat Vilaró

La campanya unitària d'Ara és l'Hora (ANC, Òmnium i l'AMI) ja ha omplert les 15.500 localitats del Palau Sant Jordi, recinte on durà a terme part de l’acte Tornen les urnes, tornem al carrer el proper 24 d’abril, després que obrís inscripcions el passat dilluns 30 de març.

L’acte ha desbordat el Palau i l’organització planteja ara omplir l’anella de Montjuïc ampliant-lo a l’exterior. Així, Ara és l'Hora està treballant amb l’Ajuntament de Barcelona per garantir que l’acte es desenvolupi amb totes les condicions necessàries.

Les inscripcions continuen obertes a www.araeslhora.cat per tal de sumar el màxim de gent possible. La campanya unitària ampliarà l’acte a l’exterior amb actuacions i intervencions per tal de mobilitzar el màxim de gent dins i fora del Sant Jordi i encarar amb força uns mesos determinants fins al 27 de setembre.

Tornen les urnes, tornem al carrer reivindicarà la feina a fer per tal de guanyar les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre, posant especial èmfasi a les municipals del 24 de maig, que han de servir per reforçar el procés cap a la independència des dels ajuntaments.

L’acte, que ha de donar un nou impuls de cara als mesos determinants que afronta el país, comptarà amb actuacions i les intervencions dels representats de les entitats, entre d’altres.