L'ofensiva espanyola contra el Barça

«L’Estat vol la rendició incondicional, vol veure de genolls el FC Barcelona i vol una autoinculpació explicita que permeti escarnir-lo»

Víctor Alexandre | Actualitzat el 28/03/2015 a les 00:02h

Diuen que la millor defensa és un atac, però sembla que la directiva del FC Barcelona s’estima més acotar el cap, acceptar els mastegots de l’Estat espanyol amb resignació cristiana i llepar-se les ferides, no fos cas que l’acusessin de victimista. És a dir, que si ha de triar entre passar per victimista i passar per delinqüent opta per la segona opció. És un tarannà molt català, el de la resignació. És allò del “calla, calla, no fem més soroll que encara serà pitjor”. I mentrestant l’Estat espanyol, un Estat on no existeix la separació de poders –ocupa el 72è lloc mundial, darrere de Botswana i Malàisia–, i on les seves clavegueres ho controlen absolutament tot, les agressions diàries i sistemàtiques a les institucions de Catalunya i als seus màxims representants continuen endavant d’acord amb el pla FAES.

El FC Barcelona, com sap tothom, és la institució més internacional de Catalunya. És, a més, una entitat de prestigi pels valors democràtics que sempre ha representat en les èpoques més tenebroses de l’Estat espanyol. L’any vinent, sense anar més lluny, farà vuitanta anys de l’assassinat franquista del president del Barça, Josep Sunyol. El Barça, per tant, és una de les institucions que l’Estat pretén dinamitar. Només cal parar atenció en les irregularitats del cas –entre les quals convertir un tema fiscal en un tema penal– per fer-se una idea de la magnitud de l’operació. D’entrada, és del domini públic que la justícia espanyola, una de les més insuportablement lentes el món, està imprimint al cas una celeritat en què les diverses fases es compten no pas per anys o per mesos, com d’habitud, sinó per dies. Però hi ha també altres elements que indiquen fins a quin punt l’assetjament al FC Barcelona és indestriable del procés d’independència de Catalunya.

Sabem, per exemple, que la persecució al Barça pel contracte amb Neymar constitueix un cas insòlit en la història de l’Estat espanyol, en el sentit que mai –remarquem-ho: mai– cap club no havia estat imputat. Ho havien estat persones de les seves directives, però mai cap club com a persona jurídica. No ha servit de res que el Barça hagi presentat una declaració amb una quantitat econòmica molt per damunt del que li correspon per cobrir les despeses de possibles responsabilitats fiscals. També són immorals i irrefutables els vincles amb el Reial Madrid dels juristes vinculats al cas. Tant el jutge Pablo Rafael Ruz, com l’exfiscal general de l’Estat i col·laborador de la instrucció, Eduardo Torres-Dulce, com l’advocadessa general de l’Estat i representant de l’Agència Tributària espanyola, Marta Silva, no són únicament socis del Reial Madrid, també hi tenen vincles significatius: el primer és un dels convidats preferents de Florentino Pérez a la llotja del Santiago Bernabéu; el segon va haver de dimitir el 1988 com a president del Comitè d’Apel·lació de la Federació Espanyola de Futbol per haver afavorit el Reial Madrid; i la tercera va ser directiva del Reial Madrid entre els anys 2004-2006 i forma part de l’òrbita de Florentino Pérez. Per la seva banda, el fiscal José Perals Calleja, tarragoní de naixement i ferotge perseguidor de l’esquerra independentista al País Basc, demana, a banda de trenta-tres milions d’euros, un munt d’anys de presó per a Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, per tal que no puguin eludir-ne l’ingrés, i pretén la inhabilitació del FC Barcelona per espai d’un o dos anys durant els quals el club no podria jugar la lliga de futbol.

Com veiem, es pretén desballestar el FC Barcelona, causar-li uns danys econòmics i esportius monumentals, afavorir de retruc els interessos del Reial Madrid i de Florentino Pérez –personatge molt ben protegit i enriquit per l’aparell de l’Estat– i vexar mundialment Catalunya a través, com dèiem, d’una de les seves institucions més representatives. Arribats aquí, penso que el Barça hauria de passar a l’atac i utilitzar tota la seva força mediàtica per denunciar la persecució de què és objecte per raons polítiques. Les llagrimetes, les bones paraules, els draps calents i la submissió no aturaran absolutament res. L’Estat vol la rendició incondicional, vol veure de genolls el FC Barcelona i vol una autoinculpació explicita que permeti escarnir-lo davant del món. Només hi ha dues opcions: ser bon minyó i posar el cap sota la destral o plantar cara sense complexos i desemmascarar les tenebroses institucions de l’Estat espanyol.

L'aeroport del Prat guanya 12 vegades més que el de Madrid-Barajas

ARA | Barcelona | 27/03/2015 17:43

L'aeroport del Prat va tancar l'exercici del 2014 amb un total de 339,2 milions d'euros de beneficis abans d'impostos. Aquesta xifra multiplica per 12 el que va guanyar l'aeroport central de Madrid-Barajas, que va obtenir un resultat de 27,5 milions també abans d'impostos. Tal com es pot comprovar en el compte de resultats d'Aena del 2014, desglossat per aeroports, en total el gestor d'aquestes infraestructures, Aena, va tancar l'any amb un benefici net de 479 milions d'euros, un 20% menys que l'any anterior. 

Sobre beneficis bruts, és a dir, sense tenir en compte l'impost de societats, els guanys de l'aeroport del Prat suposen un 52% del total de beneficis que van obtenir tots els aeroports junts d'Aena abans d'impostos. En comparació amb els resultats de 2013, l'aeròdrom situat al Prat de Llobregat ha guanyat 96 milions més en l'últim exercici i abans de restar-li els tributs. Un cop descomptats, el Prat va registrar uns beneficis nets de 168,2 milions d'euros el 2013.

Així doncs, el de Barcelona va ser l'aeroport que més va guanyar el 2014, seguit de lluny pel de Palma de Mallorca, amb un benefici brut de 158,7 milions; i els de Tenerife Sud (73,4 milions), Gran Canària (70,3 milions) i Alacant (50,5 milions). Després d'aquests aeròdroms, els de Lanzarote i Eivissa també van registrar més beneficis que el de Madrid-Barajas. 

A l'altre costat hi ha diverses infraestructures en números vermells. Els pitjors resultats van ser per al de La Palma, amb 18,16 milions de pèrdues, i el de Santiago de Compostel·la, amb unes pèrdues de 15,4 milions d'euros.

Capital d’estat, ciutat global

TONI SOLER | 28/03/2015 18:10

Segueix-me

COMPLEXITAT. Els sobiranistes i els que no ho són poden debatre hores i hores sobre si Catalunya és una nació, i sobre si mereix -o necessita- ser un estat independent. En canvi, no trigaran gaire a coincidir que Barcelona és una capital. No només en el sentit demogràfic, econòmic o administratiu; no només a un nivell simbòlic, com a cap i casal ; Barcelona és també la nostra marca mundial, i una baula important de la gran xarxa de ciutats que articula la pluralitat europea. Tot això, que fa gran Barcelona, també situa el país per damunt del nivell de representativitat regional al qual l’han condemnat durant segles. El caràcter nacional de Catalunya se sustenta en la identitat, però també en el fet de disposar d’una capital com la nostra, capaç d’atreure i irradiar persones, empreses i idees ben diverses. Dit d’una altra manera: Barcelona és força més que una ciutat catalana, però no seria el que és si no fos la capital de Catalunya. La formulació pot semblar complexa, però totes les realitats interessants ho són.

DIPLOMÀCIA. Barcelona hauria pogut ser per a Espanya el mateix que Frankfurt per a Alemanya o Milà per a Itàlia. Podria haver sigut, fins i tot, la segona capital política d’un estat compost, com somiaven els austriacistes al segle XVIII, i com encara defensen, de forma més o menys sincera, alguns federalistes. Però no ha sigut així. Espanya s’ha edificat mirant a França, amb una mirada acomplexada, conscient que la seva uniformitat va ser fruit d’una (o diverses) guerres. Barcelona, doncs, s’ha fet sense l’Estat o fins i tot contra l’Estat. I aquesta tendència, en les últimes dècades, s’ha aguditzat; d’exemples n’hi ha cada setmana. Fa uns dies em van explicar que un emirat ha demanat permís a la diplomàcia espanyola per instal·lar una delegació del seu ministeri de salut a Barcelona, perquè molts dels seus súbdits més adinerats hi vénen de forma sovintejada. (Gràcies al prestigi de molts dels seus centres mèdics, Barcelona és un destí sanitari de primera línia, amb més de 10.000 visitants estrangers anuals.) La resposta del ministeri espanyol va ser: d’acord, però la delegació ha de tenir seu a Madrid. Per anar a Barcelona sempre hi ha l’AVE o el pont aeri. Aquesta mena de suggerimentstambé els reben de forma constant empreses, entitats financeres o línies aèries.

ESPECIFICITAT. Barcelona ha prosperat pels seus propis mitjans, però és innegable que trobaria molts avantatges si en lloc d’un estat corcó tingués un estat còmplice (encara que fos l’estat espanyol). No és casual que mai cap capital d’estat hagi renunciat a ser-ho; i en el context polític actual, gràcies a l’impuls del procés sobiranista, Barcelona té l’ocasió d’obtenir un reconeixement polític que faria justícia a la seva realitat i al seu potencial. Perquè això passi, tot Catalunya ha de ser conscient de l’especificitat de Barcelona, la seva dimensió global, el seu pes en la cultura europea i hispana, les enormes possibilitats que es deriven de la seva posició geogràfica, el seu estil de vida i el seu capital humà. Això no faria que Barcelona fos menys catalana, sinó que ho sigui encara més, perquè la vocació universal de la ciutat és indestriable del seu ADN català. I pot ser la garantia que el nostre futur estat no caurà en els vicis, els recels i el reduccionisme dels quals tan sovint ens hem sentit víctimes.

Independència i 27-S: el paper de les esquerres

RAÜL ROMEVA | 28/03/2015 17:44

Segueix-me

Aquesta setmana s’ha reactivat la campanya Esquerres per la Independència (hereva d’Esquerres pel Sí-Sí). Ho considero un fet significatiu. Fa temps que tinc la impressió que, en el debat nacional, o avancem clarament en termes de sobirania o l’alternativa no és quedar-nos com estem, sinó pitjor, a tots els nivells, també el social. Per a molta gent, el debat nacional és irrellevant (i fins i tot molest) perquè considera que ens distreu dels “problemes reals” i, des d’una determinada visió procedent de l’esquerra, es considera fins i tot que entrar en el debat nacional significa fer el joc a la dreta.

Fa pocs dies llegia a Socialistworker.org una entrevista prou interessant (“Lessons from Scotland”). L’entrevistat era Neil Davidson, professor de sociologia a Glasgow, membre de Revolutionary Socialism in the 21st Century (rs21), promotor de la Radical Independence Campaign (RIC) i autor de llibres comHow revolutionary were the bourgeois revolutions. També va analitzar els resultats del referèndum escocès a la publicació New Left Review.

El context de l’entrevista té lògicament molt a veure amb el cas escocès, però moltes de les coses que hi diu Davidson escauen perfectament al cas català, almenys des de la perspectiva d’algú que, com jo, creu que les aspiracions independentistes no són en cap cas contradictòries amb les idees i les lluites tradicionalment associades a l’esquerra.

El punt de partida de la reflexió és ben clar: en el referèndum escocès els votants van rebutjar la declaració d’independència, però per un marge certament petit (55% versus 45%). Davidson n’extreu diverses lliçons, entre les quals destaca, però, el fet que el sí va estar ben a prop de guanyar quan ningú no hi comptava mesos abans: “Veníem des de darrere -diu-, i en els últims sis mesos vam recuperar molt terreny. Al principi hi havia un 30% que clarament apostava pel sí, el 50% pel no, i un 20% que dubtava. Al final vam constatar que la majoria de les persones que van votarno ja havien decidit la seva posició feia dos anys, i mai va flaquejar”. La clau, doncs, va ser convèncer el 20% de gent indecisa.

Segons Davidson, l’SNP va fer una campanya burgesa [sic] altament convencional, posant l’accent en esdeveniments mediàtics amb celebritats i no tant en continguts. Va ser l’aparició de la Radical Independence Campaign (RIC), afirma, que reunia la major part de l’extrema esquerra escocesa, el que va canviar radicalment la dinàmica de la campanya. La RIC, diu, va aconseguir portar el debat de la independència a l’esquerra, cosa que no havia aconseguit l’SNP, de perfil més socialdemòcrata. Com? Parlant amb la gent sobre, per exemple, com la independència permetria defensar millor el Servei Nacional de Salut (que l’estat britànic està retallant i privatitzant) o exigir la retirada dels míssils nuclears Trident. Van ser aquesta mena d’arguments els que van ressonar en les comunitats de la classe treballadora, i van fer que almenys una part, enquadrada en la categoria dels indecisos, s’acabés decantant pel sí.

Per a Davidson, si haguessin parlat de la nació escocesa, la gent no s’hi hauria interessat gens. El que va motivar que apostessin per la independència va ser, en canvi, l’oposició al neoliberalisme, tot i que aquest terme no es fes servir, necessàriament, de manera explícita. Gràcies a aquests esforços per dotar de contingut social la campanya del sí, conclou Davidson, molta gent es va veure impulsada a recuperar la capacitat de mobilització que 10 anys abans havia generat massives protestes contra la guerra.

Molta gent a Catalunya continua dubtant sobre si la demanda independentista ha de formar part del programa de partits d’esquerres que apel·len a la justícia social i a la igualtat. El cas escocès, a través de l’experiència de la RIC, mostra que és possible que els dos ítems (social i nacional) vagin de bracet. La clau rau a preguntar-nos: independència, per a què?

La lliçó escocesa és clara: malgrat perdre, el sobiranisme escocès va guanyar, i ho va fer en gran part gràcies al salt de l’esquerra al terreny de joc, sense por ni cotilles. Certament, el partit se li va fer curt, però tot i així van aconseguir que els opositors a la independència (liderats per Cameron) haguessin de rebaixar el to i fessin ofertes atractives per tal de reconvèncer alguns indecisos, els suficients per decantar novament la balança cap al costat del no. La lliçó, tanmateix, resta evident: per guanyar, cal convèncer. És l’hora dels arguments i, per tant, del “per a què”.

29/3: Imaginin l’escena que proposa Cospedal

VICENÇ VILLATORO | 28/03/2015 20:10

Segueix-me

Està a punt de començar la final de la Copa, a Barcelona, al Camp Nou. Desenes de milers de persones a les graderies. Els jugadors al camp. Les televisions connectades. Sona l’himne espanyol i la gent, moltíssima gent, es posa a xiular. La senyora Cospedal diu que el partit no s’ha de jugar, que s’han de desallotjar les desenes de milers de persones que hi han acudit. Imaginin l’escena, repeteixo. Com es deu fer? Baixa un delegat governatiu i li diu a l’àrbitre que enviï els jugadors al vestidor. La megafonia anuncia que el partit ha estat suspès i que surtin tots els espectadors, ben ordenadament. Les televisions van omplint amb comentaris, a tot el món, aquests instants de perplexitat. La gent se’n va tranquil·lament cap a casa seva. L’escena és literalment inimaginable perquè és senzillament impossible. La suspensió, el desallotjament, serien un escàndol tan enorme, els problemes pràctics tan colossals, que senzillament no pot passar. En moltes amenaces dels qui demanen mà dura hi ha en el fons aquesta mateixa feblesa: proposen coses que simplement no poden fer. O només serien possibles fent servir procediments impropis d’una democràcia. Quan hi ha també una altra manera d’evitar la xiulada a l’himne: no posant-lo.

Sis dies, cap detenció

29/03/15 03:00 - MARINA LLANSANA

El maig del 2014, la presidenta de la Diputació de Lleó, Isabel Carrasco, va ser assassinada. En les hores següents van aparèixer a les xarxes diverses piulades que se'n mofaven, i la reacció del ministre Jorge Fernández Díaz en defensa de la seva companya de partit va ser contundent: en només 72 hores, la Guàrdia Civil ja havia detingut un jove piulador valencià de 19 anys, un jove de Jerez per haver penjat un vídeo en què es reia de Carrasco, i un noi de 21 anys de Borriana que havia penjat al Twitter amenaces genèriques a polítics corruptes. Les detencions al cap d'una setmana encara continuaven; set dies després de l'assassinat van detenir i imputar un altre jove piulador de la Safor. Quina reacció tan diferent de la que el ministeri ha tingut arran dels insults que els catalans hem patit aquests dies de dolor per la tragèdia aèria dels Alps. S'han dit barbaritats inhumanes, que no només falten a l'honor de les víctimes, sinó que inciten a l'odi i la violència contra tot un col·lectiu pel fet de ser catalans.

Atiar l'odi per raó d'origen és un delicte tipificat a l'article 510 del Codi Penal. La llei és clara. Amb l'ajuda dels internautes, els advocats voluntaris de l'associació Drets van identificar els autors de 55 piulades delictives i dijous les van portar a la fiscalia, amb les captures de pantalla per facilitar la feina a les autoritats policials, judicials i polítiques. Han passat sis dies i res, cap detenció. La catalanofòbia tornarà a quedar impune?

Avui som una societat colpida i escarnida. I l'escarni ve no només dels qui ens han insultat, sinó també dels aparells de l'Estat, que ens haurien de defensar però que miren cap a una altra banda. Exactament els mateixos que van actuar amb diligència i d'ofici per un cartell no oficial del carnaval de Solsona. Quina vergonya.

Catalanofòbia 'low cost' 29.03.2015 06:00

La cara més visible de la catalanofòbia s'ha vist amb les aberrants mostres d'alegria pel fet que una part de les víctimes de l'accident de l'avió de Germanwings fossin catalanes. Eren tan bèsties els missatges que el Ministeri d'Interior espanyol no ha tingut més remei que fer-li obrir una investigació a la fiscalia; veurem en què queda.

Però més enllà d'això, i de l'excel·lent feina que fan col·lectius com ara Drets per evitar la impunitat d'aquests actes xenòfobs, hi ha també una catalanofòbia més tènue, menys visible, molt més impregnada, més estesa i de baixa intensitat per utilitzar termes emprats en el seu dia per parlar del terrorisme que no matava. Exemple d'això: qüestionar que Artur Mas fes la roda de premsa en català. François Hollande, president de França, la va fer en francès perquè és francès. Angela Merkel, cancellera alemanya, la va fer en alemany perquè és alemanya. Mariano Rajoy, president espanyol, la va fer en espanyol perquè és espanyol.

En canvi, Artur Mas, president de Catalunya, la va fer en català per (com és sabut) provocar. El pitjor d'això no és que es critiqui Mas per aquest fet sinó la creença absolutament interioritzada que el president de la Generalitat ha de fer la roda de premsa en castellà 'per respecte'. És a dir, hi ha el pensament íntim que Mas és, abans que res, un maleducat. Per aquí és per on plora la criatura: pensar-se que s'utilitza el català per fotre. Com si hi hagués un únic idioma oficial de compareixença i condol institucional. Com si a Catalunya tots els catalans parléssim castellà entre nosaltres i només féssim el canvi al català quan detectem un castellanoparlant només per poder tenir una conversa encriptada. Aquesta idea tan incrustada evidencia dues coses: una ignorància infinita i també la certesa que s'ha de parlar en castellà 'perquè això és Espanya'. I això, evidentment, exclou la possibilitat que el català sigui considerat un idioma espanyol. I ara, germans, federeu-vos en pau.

En defensa pròpia

29/03/15 03:00 - PERIODISTA - FERRAN ESPADA

L'acte reivindicatiu que va congregar més d'un miler de representants del món de l'esport català impulsat per la UFEC en contra dels atacs al sector provinent de les noves normes legislatives del govern espanyol va ser d'una potència extraordinària. Només cal veure la fotografia de l'acte per concloure que va ser un esdeveniment amb molt fonament que va congregar tots els estaments de l'esport català. Però on millor es pot observar la importància de l'acte és en la colèrica reacció desfermada en les files de l'executiu de Mariano Rajoy. De ben segur que la iniciativa reivindicativa ha fet saltar algunes alarmes si tenim en compte la ferotgia amb què s'ha mostrat un polític com el secretari d'estat per a l'Esport, Miguel Cardenal, que acostuma a desplegar una cortesia poc habitual en els dirigents estatals del PP en les múltiples visites que fa a Catalunya.

L'acte ha estat interpretat com un desafiament a l'estructura del poder estatal en un sector, l'esportiu, que semblava allunyat de l'esfera del procés sobiranista. Les intrínseques relacions entre les federacions catalanes i les espanyoles, amb molts interessos subsidiaris, dependències vitals d'algunes federacions catalanes respecte de les espanyoles i la participació de membres catalans en la gestió de les federacions espanyoles, feia pensar en una preservació del món de l'esport de la pugna política que viu Catalunya com a país. A la qual cosa cal afegir la dificultat per a molts esportistes de pronunciar-se sobre el tema per les moltes amenaces i pressions que reben en la seva carrera esportiva.

L'acte va ser, doncs, un encert en què, a banda de les consideracions polítiques i nacionals, l'esport català ha sentit com una amenaça col·lectiva les múltiples mesures recentralitzadores i depredadores que s'han impulsat sota la batuta del ministre Wert. I una cosa que no entenen a Madrid és que el teixit social del qual l'esport és una part fonamental és un tresor al qual a Catalunya, a diferència d'altres parts de l'Estat, no s'està disposat a renunciar amb o sense transició nacional cap a un estat lliure.

Dit això, aquesta mateixa societat civil haurà de ser conscient que la pervivència d'aquesta impressionant realitat social que hem construït amb tanta vitalitat a Catalunya no està garantida amb un memorial de greuges i un acte de protesta. I que la reacció del govern espanyol, sense ni una sola oportunitat per al diàleg, no deixarà cap altra opció que la confrontació més dura, amb mesures que facin palesa la defensa a ultrança del nostre teixit social esportiu.

30/3: El PP valencià acusa els socialistes de voler imposar els Països Catalans

VICENÇ VILLATORO | 29/03/2015 18:14

Segueix-me

Ho llegeixo als diaris i, francament, el titular em sorprèn. Busco la lletra petita. Segons l’ Abc, un comunicat del PP valencià denuncia que l’Ajuntament d’Alcoi, governat pels socialistes amb Esquerra Unida, participa en l’organització d’unes jornades “ de marcado sesgo catalanista tienen entre sus ponentes a defensores del independentismo catalán, como Vicenç Villatoro”. Jo mateix, vaja. Quedo estupefacte. ¿Això és manera d’imposar els Països Catalans? Certament, a Alcoi fa 20 anys que fan unes interessants jornades de sociolingüística que organitza l’Ajuntament, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’IEC i diverses entitats civils de promoció del valencià. I els meus amics de l’Acadèmia i de l’Ajuntament d’Alcoi em van convidar a inaugurar les jornades d’enguany amb una conferència sobre la relació entre llengua i mitjans de comunicació. Si convidar-me a fer aquesta conferència equival a imposar els Països Catalans, vol dir que, a part de fer-me sentir per un moment Superman, ja no toquen quarts ni hores. Que l’anticatalanisme electoral del PP no tan sols ha perdut el sentit de la realitat, sinó també el sentit del ridícul.

Ciutadans, un revulsiu per al sobiranisme?

DAVID MIRÓ | Subdirector | 28/03/2015 21:07

Segueix-me

Els ecosistemes català i espanyol tenen diferències importants però no són aliens l’un de l’altre, al contrari, comparteixen espais i es condicionen mútuament. Per això la irrupció del fenomen Podem va tenir una influència directa en el procés sobiranista. Va provocar l’aparició d’una expectativa de canvi a Espanya que, fins llavors, no existia i en part va estroncar l’evolució cap a l’independentisme, en molts casos a contracor, que feien alguns sectors d’esquerres.

De sobte es podia ser partidari de la unitat d’Espanya sense que això volgués dir alinear-se amb el PP o amb el PSOE, i els possibles vots podemites van començar a sortir de sota de les pedres, el no va igualar les forces amb el sí, i després el va superar. Aquí és on som ara. Doncs bé, ara ens trobem que Ciutadans es consolida com una força emergent a Espanya capaç de decantar majories i restar vots als partits tradicionals. I és obvi que aquest fenomen també impactarà d’alguna manera en la dinàmica del procés. Vegem-ho.

Per començar, el gran fet diferencial entre Podem i Ciutadans és que els catalans coneixen molt més Albert Rivera i la seva formació que la resta d’espanyols. Els catalans saben que Ciutadans és bàsicament un partit identitari, concebut per combatre el nacionalisme català i la immersió lingüística, amb una ideologia difusa que a poc a poc s’ha anat decantant cap a la dreta en qüestions com l’avortament.

Això vol dir que el líftingideològic que Rivera està duent a terme amb la inestimable ajuda dels principals mitjans espanyols té a Catalunya menys possibilitats de triomfar. La majoria de catalans saben que, si pogués, Rivera desmuntaria el sistema escolar català i convertiria la Generalitat en una simple administració supraprovincial. Això sí, aquí Ciutadans pot aspirar a concentrar el vot espanyolista, com en el seu dia el PSC va concentrar el federalista contra el nacionalisme de Pujol, i erigir-se en alternativa al pol sobiranista.

Però això no és el més important. El que ha canviat respecte a fa uns mesos és que l’expectativa de canvi a Espanya ja no és només Podem, sinó també un partit amb voluntat de fer de frontissa i imposar una agenda recentralitzadora i liberal. Un govern espanyol amb la participació de Ciutadans provocaria un fort rebuig a Catalunya. Al seu torn, Rivera tindria poc marge de maniobra per renunciar als seus compromisos amb la seva base electoral primigènia (funcionaris d’origen espanyol establerts a Catalunya i exvotants desencantats del PSC) i estaria obligat a complir les seves promeses, cosa que vol dir actuar contra l’opinió majoritària dels catalans. La possibilitat d’una involució autonòmica és ara més real que quan el PP va guanyar les eleccions.

En conclusió podem dir que l’eclosió de Ciutadans pot actuar com un revulsiu per al cos social independentista, que pot tornar a sentir-se amenaçat si fa no fa com si José María Aznar anunciés que es torna a presentar. En el camí, però, el sobiranisme pot perdre el suport de la Internacional Liberal, interessada a captar aquests nous socis espanyols, i està obligat a adaptar els seus missatges a la nova realitat: ja no es pot dir que Espanya no té projecte de canvi, com abans. Perquè sí que en té. I més d’un.

'Tornen les urnes, tornem al carrer!': avui s'obriran les inscripcions de l'acte d'Ara és l'hora

30.03.2015 06:00

Dins la campanya 'Ara és l'hora', el 24 d'abril es farà un acte sota el lema 'Tornen les urnes, tornem al carrer!', amb el propòsit d'omplir el Palau Sant Jordi de Barcelona. Òmnium Cultural, l'Assemblea Nacional Catalana i l'Associació de Municipis per la Independència volen explicar i difondre la feina que s'ha de fer per poder guanyar les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre.

Els organitzadors creuen que omplir el Palau Sant Jordi (amb més de setze mil localitats) serà una bona manera de començar a escalfar motors amb vista a les eleccions municipals. Per ells, aquests comicis han de servir per a reforçar el procés cap a la independència des dels ajuntaments. Per això l'acte es farà just un mes abans de la cita electoral. 

Hi haurà un seguit d'actuacions, a més d'intervencions dels representants de les entitats ciutadanes. A partir d'avui, tothom qui hi vulgui assistir pot reservar-ne una entrada per internet. Des de diversos punts del país ja s'han començat a organitzar autocars per a poder-s'hi desplaçar.

Un pas de gegant

TONI SOLER | 30/03/2015 23:16

Segueix-me

El sobiranisme necessitava recuperar la iniciativa, i ho ha fet amb un compromís i un calendari precisos; els que demanaven empenta i concreció enfront del desànim tenen motius per sentir-se satisfets. El document presentat ahir serà el centre del debat en els pròxims mesos, la qual cosa és un maldecap per a Podem i per als partits espanyolistes. Si, com sembla, la CUP i els socialistes sobiranistes s’afegeixen (amb els matisos que calgui) a l’estratègia unitària, el full de ruta començarà a caminar amb uns fonaments sòlids, possiblement reforçats a les eleccions municipals. En aquests comicis Unió Democràtica continuarà sota el paraigua de CiU, i el seu posicionament futur (que es decidirà al mes de juny) estarà fortament condicionat: ara els democristians ja saben que renunciar al full de ruta els porta a la intempèrie electoral.

Mas, Altafaj i el respecte per la lògica

CARLES CAPDEVILA | 30/03/2015 20:41

Segueix-me

EL PRESIDENT MAS viatja a Nova York, on farà una conferència sobre el futur de Catalunya. Amadeu Altafaj és des de fa poc representant del govern català a Brussel·les.  Alícia Sánchez-Camacho ha dit que el viatge del president l’hi hauria de pagar el seu partit, i que haurien d’acomiadar Amadeu Altafaj. Ciutadans diu coses semblants, en això també es nota que es disputen un mateix electorat.

Em sembla fantàstic que el president Mas expliqui a Nova York què passa a Catalunya. Forma part de la seva feina, i és una part molt important, decisiva, rellevant. És essencial en un món global que el president d’un país que exporta tant sigui conegut a les grans capitals. I que ho faci a la ciutat que acull la seu de Nacions Unides és oportuníssim en ple procés sobiranista.

Em sembla un fitxatge molt interessant, el d’Amadeu Altafaj. És una persona ben preparada, va ser un portaveu de la Comissió Europea molt ben valorat, i és evident que les relacions amb Europa són claus quan el govern català aborda un projecte tan ambiciós com el de tenir un estat propi a dins d’Europa.

Potser us semblarà que filo massa prim, però el que m’ha portat a fer aquest article és la contradicció flagrant que detecto en partits que menystenen el pes de Catalunya a Europa i al món i alhora s’irriten quan des del Govern es fan passes proactives per donar-se més a conèixer, per explicar-se. Jo si fos ells i no volgués que Mas viatgés o que Altafaj treballés, diria que Catalunya ja és respectada i valorada al món. Però si t’enrius cada dia del poc cas que ens fan a Europa i el món als catalans, estàs promovent que Mas viatgi més i Altafaj faci més feina.

Mas i Junqueras fan una oferta clara d’independència

FERRAN CASAS | Barcelona | 31/03/2015 00:00

Segueix-me

“Entrem en una fase decisiva. Històricament hem perdut oportunitats per no saber aprofitar el moment i ara no ens pot passar”. Artur Mas carregava ahir al vespre de transcendència les seves paraules, quan analitzava el moment polític, en la presentació d’Albert Batalla com a alcaldable de CiU a la Seu d’Urgell. I és que ara sí que es pot dir que està tot a punt: hi ha data d’eleccions, el 27 de setembre, i hi ha un full de ruta clar de les grans forces i entitats sobiranistes sobre com ha de ser el procés per aconseguir la independència. Ara només fa falta una gran majoria a les eleccions que doni la legitimitat necessària per fer realitat el full de ruta pactat entre CDC, ERC, l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència. El full de ruta acordat és contundent: preveu un procés per esdevenir un estat que duri com a molt divuit mesos (fins al març del 2017) i que acabi amb la ratificació en referèndum d’una Constitució catalana obviant el vetos de l’Estat si no s’avé a negociar.

D’entrada, té dues conseqüències. La primera és que es reforça el caràcter plebiscitari del 27 de setembre (“Votar les llistes sobiranistes suposa un pronunciament favorable a la independència”, diuen) i el segon és que acabarà de definir blocs i posicions. Els signants parlaven en tot moment de “preacord” a l’espera que la CUP, els socialistes de MES, Unió i EUiA hi facin aportacions i s’hi sumin. El cert, però, és que el contingut, presentat com la via efectiva per substituir la consulta del 9-N que l’Estat va vetar, dificulta que la cúpula d’Unió el secundi, atès que no avala ni la independència ni vies unilaterals. Ahir callaven. I el mateix pel que fa a ICV -despenjada fa setmanes de la negociació- i a EUiA, que ahir va donar per “mort” el procés malgrat que fins ara havia estat activa en la negociació. MES va donar a entendre que s’hi sumarà (el mateix farà Avancem) i la CUP es posicionarà avui entorn d’un text que s’incorporarà com a “punt primer i destacat”, però no pas únic als programes, i que hauria de ser de fàcil digestió gràcies als elements d’unilateralitat. L’evolució del procés fa que es passi d’un bloc pel dret a decidir que ha actuat coordinat aquesta legislatura a un bloc per la independència que ho ha de fer en la pròxima a partir del full de ruta signat.

“Declaració sobiranista inicial”

Feia setmanes que els partits negociaven. Hores després de l’última enquesta del CEO, que augurava un augment de la intenció directa de vot de CiU, ERC i la CUP però situava la independència com a perdedora, els partits es van afanyar a fer públic un preàmbul difús del full de ruta. En els últims dies, moguts per l’ànim de clarificar l’escena i combatre el desànim per la sensació d’alentiment del procés i les tensions entre Mas i Junqueras, CDC i ERC, liderades a la negociació per Josep Rull i Marta Rovira, van posar la directa. Divendres l’acord entre els dos partits i l’ANC estava pràcticament tancat i ahir al matí Josep Andreu, vicepresident de l’AMI, el donava per fet a l’ARA. EUiA se n’havia despenjat demanant temps fins després de les municipals i la CUP també volia temps i ahir estava molesta per les formes. El punt més crític entre Mas i Junqueras ha estat la cronologia (ERC pretenia que la independència fos efectiva l’endemà de les plebiscitàries) i si calia o no fer un referèndum de ratificació enmig del procés i previ a l’aprovació de la Constitució, com proposava CDC. Els uns han acceptat una “declaració de sobirania inicial” i els altres que el procés es ratifiqui només al final i per votar la Constitució de l’estat català i un 27-S amb programes amb més contingut que el full de ruta sobiranista.

El document resol algunes incògnites i en deixa d’altres en l’aire. Es parla de “la majoria de la ciutadania” però no es concreta si és més del 50% dels votants o, en tractar-se d’iniciatives parlamentàries fins a la ratificació de la Constitució al final del procés, n’hi hauria prou amb una majoria absoluta de diputats del sí. Tampoc deixa clar si el nou estat ho ha de ser sense més additius o tenir forma de república. Entre les incògnites resoltes n’hi ha bàsicament dues. D’una banda, que el procés no se supedita a la legalitat espanyola, com va passar amb la consulta del 9-N després del veto del TC. Els signants es comprometen a fer que els passos que es facin no se supeditin “a la vigència jurídica o a eventuals impugnacions”. De l’altra, que s’enterra la tercera via que defensen Unió i ICV. S’apel·la a la negociació amb l’Estat, però sempre entorn de la independència com ara per repartir actius i passius. El bloc sobiranista accepta “mantenir una actitud expectant” per si Madrid fa una oferta. Ara bé, aquesta només podria ser per acordar un referèndum vinculant sobre la independència. El sí-no queda superat al full de ruta.

Els signants esperen que revifi el procés i que animi la seva base electoral en unes municipals, el 24 de maig, plantejades com una primera volta de les plebiscitàries i en què necessiten garantir-se un amplíssim suport del món local. La proposta té també impacte a Unió, que té més difícil refugiar-se en l’ambigüitat a la seva consulta interna del 14 de juny. Mas i Junqueras tenen una relació difícil, però la coincidència estratègica i la bona química dels coronels ha sigut clau.

Un acord “obert” i “històric” per als seus signants

CDC i ERC van subratllar la rellevància de l’entesa amb les entitats del sobiranisme civil, però també van voler destacar que pretenen sumar noves adhesions al preacord sobre el full de ruta en els pròxims dies. El president de la Generalitat, Artur Mas, va admetre que en l’aliança sobiranista “no hi són tots els partits que hi haurien de ser” i que han estat negociant el full de ruta per al 27-S. Tanmateix, Mas va defensar que “s’ha deixat la porta oberta perquè durant les properes setmanes s’hi sumin” noves forces. El líder de CiU va subratllar que “és important fer pinya, gruix i sumar massa crítica”. L’alcaldable d’ERC per Barcelona, Alfred Bosch -encarregat de fer la valoració republicana-, va afirmar que aquest dilluns havia sigut un “dia històric”. “Un acord entre les grans entitats sobiranistes del país, i el primer i el segon partit de Catalunya té moltíssima força”, va destacar. En canvi, EUiA va lamentar que haguessin pesat els interessos “electorals” de CDC i ERC de cara a les municipals. I mentre la CUP i Unió optaven per guardar silenci, la líder del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, va avisar que “fer una república catalana en 18 mesos és inconstitucional” i que el govern espanyol ho impedirà.

Es burlen de la petició d'incloure el català al monòlit: «¡Nazionalistas!»

B.F. | Actualitzat el 31/03/2015 a les 10:30h

Arxivat a: Política, unionisme, espanyolisme, català, Alps, Carme Forcadell, Germanwings,catalanofòbia

Monòlit en record a les víctimes de Germanwings, als Alps. Foto: Europa Press


El monòlit en homenatge a les víctimes de l'accident de Germanwings conté missatges en francès, alemany, castellà i anglès, una situació que ha dolgut bona part de la cinquantena de famílies catalanes i catalanoparlants que van perdre-hi un familiar. Tot amb tot, la petició formulada des del catalanisme perquè la placa també incorpori oficialment la llengua que parlaven bona part de les víctimes ha estat rebuda amb menyspreu per multitud d'actors espanyols.

En un fòrum de la Guardia Civil s'assegura que la petició lingüística és de "TONTOS, pero no "pa un rato"; TONTOS mucho..... y "pa siempre"....", d'altres ho titllen de "memez", uns ho veuen com una petició "nazionalista" -amb "z" de "nazi"-, uns altres critiquen els "separataegoistas", es demana la il·legalització de la Plataforma per la Llengua per haver-ho demanat, hi ha qui assegura "Hay que joderse. El nacionalismo catalán preocupado por que una placa de una tragedia no esté en catalán. Es el colmo de la estupidez"...

La presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, també ho va reclamar en una piulada a les xarxes socials, i ha rebut tot d'improperis de gent diversa, des de qui reclama que la placa també estigui escrita en "panocho" -dialecte murcià- en tant que hi havia víctimes de Múrcia, a d'altres que asseguren que Forcadell "siempre siembra odio" i que la petició és "de vómito".

El procés torna al carrer

Salvador Cot | Actualitzat el 30/03/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

Un petit detall que ningú no sembla recordar. En les eleccions de 2012, la suma de les candidatures unionistes (PSC+PP+Ciutadans) va atraure 1,27 milions de votants. Dos anys més tard, el passat 9 de novembre, 1,86 milions de ciutadans van optar pel sí-sí a la independència. En conjunt, la diferència a favor de l'Estat Català va ser de gairebé 600.000 vots, totalment inassequibles per a l'unionisme, ni tan sols sumant-hi la totalitat dels 360.000 d'ICV. I això, interpretant que tots i cadascun dels votants d'aquell PSC s'hagin mantingut en una fèrria disciplina espanyolista.

Se sol dir, fins i tot des de l'independentisme, que al sí-sí li falten uns centenars de milers de vots per assegurar-se la victòria en un hipotètic referèndum. I és cert. Però qui necessita, urgentment, ampliar la seva base social és l'unionisme. Per cert, on para la tercera via després de l'explosió demagògica de Susana Díaz? Eo, hi ha algú?

S'obren uns mesos trepidants perquè la decisió torna a mans del carrer. CiU i ERC han entès que estan lligats esquena per esquena i que l'un no pot sobreviure políticament a costa de l'altre. A partir d'avui, el que no sigui Història són històries.

Un acord polític sòlid per la independència

31.03.2015 15:00Vicent Partal

CDC, ERC i les principals entitats sobiranistes del país van presentar ahir un pre-acord on s'estableix com creuen que hauria d'avançar el país a partir del 28 de setembre. Amb aquest text, CDC i ERC es comprometen a completar el procés d'independència en un període màxim de divuit mesos si el 27 de setembre les forces independentistes guanyen les eleccions. Des d'ahir, per tant, hi ha una data final marcada al calendari i hi ha també un camí conjunt pactat per una part substancial de la política catalana, amb la intenció d'arribar a la proclamació de la independència.

La notícia, l'acord, és molt important, transcendental. Ara caldrà fer-lo evolucionar i que més forces polítiques el discutesquen i s'hi sumen. És prou obert per a permetre-ho i és prou concret alhora per a no témer que quede aigualit de cap manera. Hi ha temps i carretera per a recórrer, especialment si el país torna a pressionar els polítics com ho ha fet fins ara.

Per als més dubitatius, cal dir que és un acord transparent: parla d'independència i dibuixa una manera d'aconseguir-la. Això no ho pot posar en dubte ningú. És un acord polític, per a fer política: és la concreció d'allò que tanta gent ha impulsat aquests darrers anys. I no hi ha ambigüitats respecte de res. Implica, això és obvi, la necessitat de guanyar les eleccions i de guanyar-les amb claredat i contundència. Però després tot s'explica sol i nítidament.

Pel que fa al temps que marca, ja hi ha qui s'ha afanyat a dir que s'hi amaga un nou ajornament. Potser els mesos que vivim ara sí que són un ajornament que ens hauríem pogut estalviar, però amb el calendari que ens dibuixa l'acord el procés de divuit mesos passat el 27-S no ajorna res, sinó que fa real la independència. El procés de redacció de la constitució republicana és clau, és la volta central sobre la qual es dreçarà l'edifici republicà. Per això aquest és un procés que no es pot fer abans de guanyar les eleccions. El fet que la ratificació de la constitució també ratifique la independència té molta importància, perquè vincula indestriablement la independència amb la renovació radical de les institucions. I marca, d'aquesta manera, un terreny de joc molt favorable al país que, pròpiament, ja significa la desconnexió de l'estat espanyol.

Hi ha un darrer element a tenir en compte, que és que facilita el reconeixement europeu. El reconeixement del nou estat es juga a Brussel·les i la tenacitat demostrada en dos anys i tres processos electorals pel poble català hi enviarà un missatge impossible de passar per alt. El poble de Catalunya s'haurà pronunciat el 9 de novembre de 2014, fent una demostració única i extraordinària de sobirania i d'estabilitat. S'haurà expressat el 27 de setembre de 2015 demostrant de manera inequívoca i contrastable que hi ha la majoria social per a la independència que justifica el procés mateix. I finalment s'haurà d'expressar a principi de 2017 ratificant la nova constitució. Si superem les tres proves amb èxit, i estic segur que ho farem, Europa no podrà dubtar gens ni mica que té davant un procés sòlid i ferm. Un procés que reclama una solució política que Espanya no pot aportar. Després de tot això, ningú no podrà invocar des de Brussel·les la casualitat, la moda o l'anècdota i serà a partir d'aquell moment que la necessitat d'una solució en l'àmbit de la Unió Europea i no en el d'Espanya caurà pel propi pes. I significarà la victòria definitiva.

Campanya per a afegir el català al memorial de les víctimes de Germanwings als Alps

31.03.2015 13:44

Avui ha començat una campanya a la xarxa, mitjançant la web Change.org, per a demanar que s'afegeixi el català en el monòlit que hi ha a la localitat provençal de Sanha de record i homenatge a les cent cinquanta víctimes de la tragèdia aèria de l'avió de Germanwings. Ara per ara, el monòlit és en quatre llengües: el francès, l'alemany, l'espanyol i l'anglès, i diu: 'En memòria de les víctimes de la catàstrofe aèria del 24 de març del 2015.' La presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, va lamentar ahir en un missatge a Twitter que no hi hagués el català en el memorial, tenint en compte que més de mig centenar de les víctimes eren catalanes.

Em dol profundament q la placa en record d víctimes de catàstrofe aèrea no estigui escrita també en català.És una greu falta de sensibilitat

— Carme Forcadell (@ForcadellCarme) March 29, 2015El conseller de Presidència de la Generalitat de Catalunya, Francesc Homs, ha expressat la voluntat del govern que s'hi afegeixi el català, i ha acabat dient que, per la informació de què disposava, s'hi acabaria incloent. 'Per la informació que tenim s'hi afegirà el català i es faran les coses tenint en compte l'origen de les víctimes', ha dit Homs.

L’espanyolíssim IBEX-35 i Catalunya

Doblegar Catalunya, derrotar  Catalunya, anorrear Catalunya. Aquest és  el primer  objectiu de l’IBEX- 35 espanyolíssim, a través del seu  braç  polític executor: Ciutadans . Per altra banda, s’ha vist clarament  a Andalusia que l’opció, teòricament, rupturista de Podemos encara està molt verda, i, a més, no és de fiar. El bipartidisme al gran sud  hispànic encara  és molt  fort. En qualsevol cas, es posa de  manifest que aquí  l’única ruptura  de debò, la veritable  sacsejada  política de l’Estat  espanyol és  la independència de  Catalunya. Per aquesta raó,  els autèntics  poders fàctics (molts dels quals  fan fàstic) pretenen  doblegar  Catalunya, per tal que es vegi en l’obligació  d’admetre la seva derrota: el seu anihilament  total.

No hi ha dubte  que davant dels esdeveniments tan durs que se succeeixen la data  del 27-S adquireix  més important  i rellevància  que mai. També cal dir que la feblesa  catalana  continua provocant ensurts. Els partits polítics  catalans que han de portar l’iniciativa continuen fent un paper  ben galdós  i la gent, la societat  civil, dona  mostres d’estar exhausta. Ara s’està produint l’autèntic  cansament del catalanisme. Però, el moviment  catalanista/sobiranista/independèntista no es pot aturar  de cap de les maneres perquè, tal com diu  molt  bé l’escriptor gallec d’origen castellà, Suso del Toro, els castellans, l’Estat  espanyol, no tindran pietat  de  nosaltres. La teoria de  l’escriptor  gallec  és totalment  versemblant, ja s’està posant en marxa : la derrota  de  Catalunya es pretén per  asfixia i la durada del combat està calculada: menys d’un any. I no  ens enganyem, aquest és un objectiu de la pràctica  totalitat de les forces polítiques espanyoles, de dins i de fora, del Parlament  espanyol. S’han viscut uns  anys  molt  intensos, 2012, 2013 i  2014, els quals  han espantat els amos  d’Espanya: Potser l’error dels catalans ha estat  que caldria  haver  fet  possible  una DUI, i  que s’iniciés  de debò un procés de negociació tripartit (Barcelona-Madrid-Brussel•les). Ara  ja  només tenim una oportunitat: el 27-S, i pel mig les municipals. Ara, tot Catalunya  ha de ser conscient que si no avancem de  debò  serem  derrotats  sense  pal•liatius; i això implicaria quedar-nos sense  res; és a dir, que la  minsa autonomia que tenim actualment  podria ser completament anul•lada per la realitat  dels  fets. No ens  podem deixar doblegar: Hem de  treballar  amb fermesa  per  fer possible  un 27-S autènticament  sobirà i alliberador . Catalunya ha de treure el seu nervi  i tirar endavant amb dignitat.

Els qui atien la #Catalanofòbia

El tràgic accident de Germanwings ha tornat a destapar la catalanofòbia a les xarxes amb comentaris insultants vers les víctimes i el president Mas per parlar en català. La celebració de la final de la Copa del rei a Barcelona també ha donat lloc a piulades en el mateix sentit, i aquesta no ha estat la primera vegada ni, lamentablement serà, l'última. Això si, la catalanofòbia ver les víctimes de l’accident als Alps ha tingut ressò internacional, mitjans de tot el món s’han fet ressò d’aquesta lamentable circumstància, fet que ha obligat mínimament a reacciona al mateix ministre de l’interior.

Però el problema no són els quatre “desgraciats” que han mostrat el seu odi vers els catalans, el veritable problema és que qui ha governat l’estat espanyol en aquests anys de democràcia ha  atiat aquest odi. El silenci del PSOE davant les actituds genocides contra la llengua catalana per part del PP,  fins i tot les complicitats, son un element clau.

D’exemples de foment de l’odi en trobem un munt, les mentides de partits com Ciudadanos o el PP de Sánchez- Camacho en són un altre mostra d’aquest cinisme, sembren la mentida per focalitzar un odi contra els catalans, i malgrat saber que menteixen segueixen endavant pensant que electoralment els beneficiarà, el seu objectiu no és Catalunya, és Espanya, una Espanya a la cua dels països europeus en qualitat democràtica.

Un darrer exemple de menyspreu vers la llengua catalana el trobem en el tràgic accident dels Alps on la majoria de víctimes de l’estat espanyol són catalanes però se és recorda en castellà.

La Marga Barjau, una de les nostres lectores ha escrit aquests sentides paraules que ho diuen tot i més.

 “Ara no és el moment. Fem silenci, no podem parlar, ni reclamar. No fora prudent, ni respectuós, ni educat. Els plorem, plorarem i ploraran. Escamparem llàgrimes en familiars terres del Nord.. enllà. Molts són plorats en ses llengües, en són gravades paraules en pedra, record d’eterna memòria. No podem plorar els nostres morts. No els podem plorar, no fora prudent, ni respectuós, ni educat, plorar-los en sa llengua, nostra llengua. Ni en pedra eterna gravar el plor català”

I com diu l’autora d’aquest poema, “els hi devem una anada col·lectiva amb una placa de record i memòria en català”, un govern espanyol respectuós ho hagués tingut en compte i segur que tindríem menys catalanofòbia.

Si el Procés és mort, per què li tenen pànic?

"Ja es veu que la famosa cantarella no és res més que l’expressió d’un desig"

Víctor Alexandre

No sé si algú s’ha dedicat a comptar les vegades que els nuncis del nacionalisme espanyol, tant de la dreta com de l’esquerra, han proclamat la mort del procés català. Són infinites. És cert que en els darrers mesos han intensificat la campanya i que ara ja ho fan cada dia, però abans de la diada de l’Onze de Setembre de 2014, la que va treure dos milions de persones al carrer i va ser seguida per tots els grans mitjans de comunicació internacionals, també ho deien. Aquí tenim una petit recull de les dues etapes, amb Alícia Sánchez-Camacho com a missatgera més abnegada de la segona:

•José Antonio Sentís, director general de l’Imparcial, 13/8/3014: “La mort dolça de l’independentisme català.”
•Juan Carlos Girauta, 27/8/2014: “El cas Pujol ha ferit de mort el procés independentista.”
•José Apezarena, editor del Confidencial Digital, 26/1/2015: “El procés català ha mort.”
•Alícia Sánchez-Camacho, 29/1/2015: “El procés català està tocat de mort.”
•Joan Tapia, 4/3/2015: “L’independentisme català ha entrat en hora vall.”
•Alícia Sánchez-Camacho, 14/3/2015: “El procés català està moribund.”
•Alícia Sánchez-Camacho, 14/3/2015: “El procés independentista s’ha acabat.”
•Mariano Rajoy, 16/3/2015: “Les coses, ara, estan més tranquil·les que fa un any, i d’aquí a un any encara ho estaran més.”
•Alícia Sánchez-Camacho, 16/3/2015: “Els catalans estan cansats de l’independentisme i volen passar pàgina.”
•José Luis Rodríguez Zapatero, 17/3/2015: “L’independentisme català va de mal en pitjor; no té espai en el projecte europeu.”


Com podem veure, la paraula ‘mort’ és la preferida. Ho era abans de l’Onze de Setembre i ho continua essent, sense que s’adonin de la flagrant contradicció que suposa anunciar la mort d’algú i dir després que està moribund, o que està en hora vall, o que va de mal en pitjor. Com s’entén que un mort vagi de mal en pitjor? De debò la tranquil·litat d’un mort es mesura pel nombre d’anys que fa que és mort? Un mort de fa un any està més intranquil que un mort de fa dos anys? Tampoc no s’entén gaire que un mort estigui cansat. Cansat de què? De dormir? De passar pàgines? Passen pàgines, els morts? Renoi, quin embolic. Tanmateix, l’embolic encara es fa més gran si confrontem la suposada “mort del Procés” amb l’immens cabal de temps i d’energia que els esmentats nuncis dediquen a parlar-ne. D’entrada, sobta que algú necessiti repetir dia rere dia, durant tot un any, la cantarella de la mort d’un altre. Amb una vegada n’hi hauria prou, oi? Per descomptat que sí, però aleshores ja no seria cantarella. Per altra banda, si el mort és mort, per què necessiten combatre’l? Que li tenen por, potser? No hi ha dubte que ha de ser un mort molt poderós, per causar tant de pànic en les files de l’analfabetisme democràtic. És el pànic que ho explica tot. Pànic dels morts i pànic dels vius, aquells vius que en tenen prou, de dipositar una papereta en una urna, per acabar amb tres segles de sotmetiment.

Arribats aquí, ja es veu que la famosa cantarella no és res més que l’expressió d’un desig. Un desig que ens ha de fer riure no només per la seva fatuïtat, sinó, sobretot, perquè el veritable destinatari és el mateix emissor. Per entendre’ns, la cantarella és la consigna que l’emissor s’adreça a si mateix en un intent desesperat d’elevar la moral de les seves desconcertades files. “No patiu”, es diuen entre ells, “l’independentisme està cansat, l’independentisme està acabat, l’independentisme està moribund, l’independentisme és mort...” I com més s’ho diuen, més demostren la necessitat que tenen de confondre el desig amb la realitat i més nítida apareix la seva feblesa. Deixem-los que vagin dient, deixem-los que ens donin per morts. Aquest setembre, que ja s’acosta, veuran la força, la vitalitat, la convicció i la fermesa que podem arribar a tenir els morts.

Súmate s'adhereix al full de ruta sobiranista per al 27-S

ARA | Barcelona | 01/04/2015 07:54

"Súmate celebra l'acord assolit dilluns passat que estableix un full de ruta de cara al proper 27 de setembre, i manifesta la seva intenció de sumar-s'hi i formar-ne part plenament, i es compromet a treballar per fer-ho extensiu a altres organitzacions i sectors de la ciutadania". Amb aquestes paraules comença un comunicat de Súmate en què l'entitat fa públic que s'adhereix al document pactat entre CDC, ERC, Reagrupament, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI).

"És important que el 27 de setembre serveixi per iniciar un veritable procés constituent, amb la participació de tota la ciutadania, que ens permeti fer un país millor. És l'única oportunitat que tenim aquells que volem canviar i millorar la societat, davant la impossibilitat que es permeti un referèndum, o es produeixin canvis o reformes dins de l'actual sistema, a causa de l'evident falta de propostes realistes per part dels fins ara partits majoritaris de l'Estat, o els qui aspiren a ocupar el seu lloc", assenyala Súmate, que també reclama que se sumin més partits i entitats al pacte.

Eduardo Reyes, president de Súmate, ja va reclamar aquesta setmana la creació del Pacte Nacional per la Independència.

Catalanofòbia

«Reclamem que des de les institucions judicials s’actuï, d’una vegada per totes, amb tota contundència per eradicar tot el que fomenti l’odi i la xenofòbia»

Josep Lluís Cleries | Actualitzat el 31/03/2015 a les 15:42h

Catalunya ha estat, històricament, un país acollidor, basat en el respecte per totes les persones, vinguin d’on vinguin, parlin la llengua que parlin, tinguin la cultura que tinguin. Un poble que s’ha construït sobre els pilars de la pluralitat, la diversitat, la integració, la convivència i la cohesió social. Un poble que sempre ha estat un sol poble. Un país on la cultura i la llengua catalanes, elements d’identitat, han estat i segueixen sent, l’espai comú de comunicació, convivència i cohesió.

Aquests dies, arran del tràgic accident d’aviació als Alps francesos, hem llegit comentaris ofensius contra les víctimes, especialment les catalanes, a les xarxes socials, que han tingut ressò internacional.

Aquest tipus d’afirmacions no són excepcionals, sinó que s’han anat repetint en el temps. Són insults contra la nostra llengua, cultura, institucions catalanes i els seus màxims responsables,... que s’han agreujat davant la voluntat de fer el nostre camí cap a l’estat propi.

Reclamem que des de les institucions judicials s’actuï, d’una vegada per totes, amb tota contundència per eradicar tot el que fomenti l’odi i la xenofòbia.

Catalunya i la seva gent, com tot els pobles, ens mereixem respecte perquè com a nació, un dels fets que ens caracteritza, és que som gent respectuosa que defensem les nostres idees i el nostre anhel de llibertat des de la pau, la convivència i el civisme.

Què és la presó per a un socialista?

Salvador Cot | Actualitzat el 31/03/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

El PSC, a dia d'avui, ja només és una ombra de la gran gestoria que havia estat. Potser era l'únic partit que havia aconseguit eliminar completament qualsevol rastre d'ideologia de la seva acció institucional. Podia pactar amb qui fos mentre, en paral·lel, denunciava furiosament qualsevol acord que els deixés fora d'algun pastís de diner públic. I el millor de tot, havia conformat un bloc de votants absolutament fidels i despolititzats. "Montilla és un gran gestor", deien. I tant.

En els bons temps, el PSC es repartia amb CiU l'administració dels cabals públics. I, en els millors temps, controlava la totalitat dels pressupostos institucionals gràcies a la col·laboració d'ERC i ICV. No només això, sinó que li tocava un lot de dos ministeris a Madrid. "Diners fan vui al món lo joc, e fan honor a molt badoc; a qui diu "no" fan-li dir "hoc"..." i cada any a la Festa de la Rosa de Gavà hi apareixien més i més càrrecs dalt de l'escenari. No hi havia límits. O no ho semblava.

Per tot això Miquel Iceta no pot entendre que Oriol Junqueras i Artur Mas s'arrisquin a anar a la presó. No pel fet en si, sinó perquè hi poden anar per creure's el que diuen, per un objectiu de país que consideren noble. Cap socialista entra en un jutjat per això.

Les Balears, el canal 3/24 i el poder

ANTONI BASSAS | 31/03/2015 21:55

Segueix-me

Des d’aquest dimarts, ja no es pot veure el canal 3/24 i el Super3/33 a les illes Balears, per raons polítiques i de substitució cultural tan llargament patides i conegudes que no cal descriure-les. Afegeixin a això la pèrdua d’hores en català a IB3 i es faran una idea del programa d’empobriment cultural i lingüístic a què el Govern Balear sotmet la població, amb l’objectiu de furtar-li la consciència de pertànyer a una àrea lingüística més gran que les Illes i donar-li com a únic referent el sistema comunicatiu amb base a Madrid. Com que som a menys de dos mesos de les eleccions, no hi ha dubte que el PP es complau a marcar perfil propi amb decisions així. I Rajoy encara diu que d’aquí al 27-S es dedicarà a buscar concòrdia. És fatigant ser tractat com una nosa i viure sense la complicitat de l’Estat.

Amigo español

Hace tiempo que te oigo murmurar cada vez que se habla del “proceso” catalán. A menudo tus murmullos se transforman en gruñidos, que no pueden ser si no una muestra de desaprobación de lo que está ocurriendo en Cataluña en los tiempos actuales. Las pocas veces que logras hilvanar algunas frases manifestando tu opinión, transmites un mensaje embrollado, donde se mezclan fobias personales, deseos, informaciones falsas y alguna ley vigente. Para poder debatir contigo, el primer paso sería que definieses tu discurso, porque ahora mismo es una extraña amalgama de elementos que a menudo son contradictorios: no quieres que nos vayamos porque tú te sientes español, con lo que basas tu discurso en un sentimiento nacional, a la vez que niegas los sentimientos de los otros. Dices que no nos iremos porque es imposible, porque es España es indivisible, como creían que lo era el átomo hace un siglo. Pero también dices que si nos vamos nos irá fatal, porque por lo visto no se puede vivir sin ser español. Y rematas la jugada diciendo que en realidad los independentistas somos pocos, que lo que cuenta es la mayoría silenciosa, a la que atribuyes tu mismo pensamiento sin ni siquiera sonrojarte.

Y cuando hablas de los catalanes te permites afirmar con aplomo un corpus de ideas a cual más falsa y mezquina. No, los catalanes no somos nazis: para que te orientes, nazis eran aquellos a quien la españolísima División Azul ayudó; nazis eran los que detuvieron a nuestro presidente Companys y lo entregaron a Franco para que lo fusilara. La bandera nazi no es cuatribarrada, es otra muy distinta, con la que a menudo se fotografían los cachorros del Partido Popular, o la que se exhibe en algunos campos de fútbol españoles; o la de algunos partidos políticos (legales) que defienden la sagrada unidad de España.

Tampoco entiendo nada cuando te indignas porque, a tu juicio, en Cataluña se impone la lengua catalana. ¿No te has parado a pensar en la magnitud del disparate? Sería equivalente a protestar porque el castellano se “impone” en Madrid. Aquella es la lengua de Castilla como lo es el catalán de Cataluña. Y tampoco es cierto que exista una fractura social entre los catalanoparlantes y los que usan el castellano como lengua única, porque, entre otras cosas, todos los catalanoparlantes son también castellanoparlantes. La única fractura social que hay aquí, es la misma que hay en todos los rincones del planeta: la económica. O en otras palabras, que los ricos se juntan con los ricos y los pobres con los pobres.

Te he visto emplear la estrategia más tramposa imaginable: cuando el independentismo no era mayoritario, era un movimiento sin importancia porque “son cuatro gatos”; ahora que parece ser preponderante, resulta que se debe a la manipulación en la enseñanza y en la televisión pública. Con argumentos así siempre se gana, ¿no? Los podrías aplicar a cualquiera que piense distinto a ti y siempre tendrías razón, por absurda que sea tu postura. Además, suponer que el pueblo catalán está manipulado simplemente porque no coincide contigo es lo mismo que partir de la premisa de que todos son tontos menos tú. ¿No se te ha pasado por la cabeza que quizá el manipulado eres tú? A juzgar por la cantidad de medios que defienden una y otra postura, apostaría por esta última hipótesis.

Y no, en los colegios catalanes no se adoctrina, salvo que pienses que enseñar en lengua catalana es adoctrinar y que el único idioma apropiado para la enseñanza es el castellano. En ese caso tienes un problema grave. Pero claro, no sólo es la escuela la que impone una doctrina nacionalista, es también la televisión pública, esa que alcanza cómo máximo un 20% de audiencia y que vive rodeada de cadenas que emiten desde Madrid y, por supuesto, en castellano. Ah, y respecto al tratamiento de la información sobre “el procés” que dan unas y otras, lamento informarte que la televisión pública catalana es la que ofrece un reparto de voces más equitativo y ajustado a la realidad de su entorno, según este informe elaborado a partir del análisis de las distintas tertulias de radio y televisión.

También argumentas que la lengua catalana en sí misma es un problema, porque nos “aísla” del mundo y crea barreras. Quizá cree barreras, pero sólo a la gente como tú, porque tradicionalmente (y ahora más que nunca) Cataluña es el territorio de la península más internacionalizado y que más visitantes extranjeros recibe, que no parecen encontrar en la lengua catalana un obstáculo para estrechar lazos con esta tierra. ¿Sabes por qué? Porque tener más de una lengua es muy normal, lo anormal es lo otro, el hablar sólo una. Hazme el favor y viaja un poco. Ve a los Países Bajos, por ejemplo. Una potencia europea del tamaño de Extremadura dónde el idioma propio (el “extrañísimo” neerlandés) está por todas partes, porque es el oficial. Pero además se manejan en un inglés perfecto y no consta que nadie (ni inversores, ni turistas, ni marcianos) hayan emitido queja alguna por esta “anomalía”, la de tener dos lenguas y que la propia sea oficial en todo el territorio. Ah, y cuando empieces a viajar comprobarás que no, que con el “español” no se va a todas partes aunque lo hablen más de 400 millones de personas. Fíjate qué mala suerte, que la mayoría de esos 400 millones están concentrados en algunos de los países más inestables, inseguros o pobres del planeta. Por cierto, resulta que presumir de los millones de castellanoparlantes en América es “hermanamiento”, pero decir que los catalanes y los valencianos hablamos lo mismo es “pancatalanismo”.

Seguramente no sepas que en las otras lenguas, las “extranjeras”, hay sonidos que nunca sabrás pronunciar, porque nadie te ha enseñado que además de las cinco vocales castellanas existen también las vocales abiertas, cerradas o neutras, así como las eses sordas y sonoras. Lástima que los catalanes dominen todos esos fonemas desde pequeños –gracias al catalán- lo que les facilita el aprendizaje de otros idiomas. Es muy posible que este sea el motivo de la proverbial torpeza de los castellanos monolingües a la hora de aprender idiomas foráneos.

Cuando te ves sin argumentos, apelas a la crisis, a los recursos escasos y a las prioridades, asegurando que en Cataluña se malgastan recursos en fomentar el soberanismo, en lugar de preocuparnos “por las cosas que importan a la gente”. Ya sabes, las “embajadas” y todo eso. Si no tuvieses pánico a la verdad, buscarías datos para constatar tus afirmaciones y me mostrarías en una pizarra cuánto dinero malgasta el gobierno catalán en tapar sus vergüenzas con la bandera. Pero no lo harás, entre otras cosas, porque quedaría patente que ese argumento también en falso. Resulta que el gasto que supone eso que denominas “embajadas” y que en realidad son oficinas de representación –porque, mal que me pese, Cataluña aún no es un estado- asciende a 2,2 millones de euros al año(presupuestos de 2014), que podemos discutir si es mucho o poco, pero que en todo caso palidece ante los gastos del sistema diplomático español, donde, por poner un ejemplo, la simple reforma de la embajada de Marruecos nos costó 6,5 millones de euros (2010). Como verás, la cifra de las oficinas catalanas en el exterior la ofrece el diario ABC, un medio que, por lo que yo sé, no parece tener interés alguno en infravalorar este tipo de gastos.

Respecto a preocuparse “por las cosas que importan a la gente”, parece que aquí lo intentamos, pero alguien nos lo impide de forma sistemática: el impuesto a la banca de la Generalitat fue bloqueado por el Gobierno de Madrid; el decreto de pobreza energética que pretendía evitar que a los abonados que no pudiesen pagar la luz o el gas se les cortase el suministro durante lo más crudo del invierno, fue llevado al Tribunal Constitucional por el Gobierno de Madrid; incluso las competencias del “Síndic de greuges” vinculadas a la prevención de las torturas han sido recortadas también por el Tribunal Constitucional. Quizá estos últimos ejemplos sean meros asuntos del nacionalismo catalán y no “cosas que importan a la gente”.

Pero ya se sabe, nacionalistas siempre son los otros; en cambio tu himno, tu bandera, tus tradiciones son las “normales”: como diría un informático, las que vienen instaladas por defecto en el sistema. En consecuencia, cualquier alternativa te parece exótica, alejada del sentido común y una muestra de “paletismo”.

Y ahora que sabes todo esto, por favor, deja de hacer el ridículo.

L’has clavat, Mariano

EMPAR MOLINER | 01/04/2015 19:30

Segueix-me

L’amic Mariano Rajoy considera que el full de ruta “és dolent”. L’expressió, que en castellà genuí seria “ es malo ”, em commou fins al moll de l’os i la part perianal, perquè em recorda la frase de Pujol Ferrusola júnior davant la comissió d’investigació del Parlament, quan va proferir: “Quin final més caca”. Mariano Rajoy també ha dit que aital full de ruta “obliga els catalans a deixar de ser espanyols i europeus”. No...

Si el full de ruta obliga els catalans a deixar de ser espanyols i europeus, n’haurem de parlar. Cap full de ruta ens pot obligar a res. Una altra cosa és que el full de ruta tingui allò que se’n diuen “danys col·laterals”. És com si el manso et diu: “Si tu vols abandonar-me, et juro que faré tot el que calgui perquè no tornis a veure els nens”. I tu, llavors, et veus obligada a pensar, molt bé, si cedeixes o no cedeixes al xantatge. De vegades passa. Vols marxar perquè no el suportes, però davant de la por de perdre els nens, et fots i continues anant-te-n’hi al llit. (Quina combinació pronominal més bonica que m’ha sortit, ves per on.)

Mariano Rajoy, doncs, que té una vocació claríssima d’espòs que ja ha perdut tot el poder sexual i que, per tant, s’aferra als poders notarials, ens diu -mentint- que el full de ruta ens obliga a deixar de ser espanyols i europeus. Quan resulta que tu, quan votes, ja saps perfectament a què t’exposes. Però es descuida la qüestió principal. Si resulta que acceptar el full de ruta ens obliga a deixar de ser espanyols i europeus (cosa que voldria dir que som panolis i votem sense saber què fem i què significa), resulta que no tenir el full de ruta suposa tot el contrari. Suposa continuar sent espanyols per força. I aquesta és una condemna que ni Dant hauria donat per bona. Ser espanyol per força és molt fort, Antònia.

Com culminar una obra de govern

SEBASTIÀ ALZAMORA | 02/04/2015 00:27

Segueix-me

Amb la supressió dels canals 33 i 3/24 dels televisors de les Balears, José Ramón Bauzá i el seu executiu (o executius, perquè el president ha cremat i acumulat en quatre anys una quantitat inquietant d’equips de govern) culminen una legislatura marcada per una política lingüística, cultural i comunicativa especialment demencial. L’antecessor més proverbial de Bauzá, Gabriel Cañellas, al qual com comentàvem fa un parell de dies l’actual president illenc intenta acollir-se sense èxit, va ser l’autor d’una frase històrica: “Tanta cultura arriba a fer oi”. Per als lectors no familiaritzats amb les modalitats lingüístiques del català que Bauzá afirma que defensa però que no coneix ni d’esquitllentes, aclarirem que oi significafàstic.

En efecte, fa molts d’anys que al PP balear, com a l’estatal, la cultura li provoca una nàusea irrefrenable, que segurament ha arribat a la seva màxima expressió de la mà d’un ministre com José Ignacio Wert. Els costa, la cultura, se’ls fa costeruda i desagradable, perceben la gent que hi treballa com a adversaris, o fins i tot com a enemics. Encara ara s’oposen a recuperar les restes d’una figura tan espanyola i tan internacional com Federico García Lorca. No diguem fins a quin punt els irrita reconèixer la pluralitat i/o la diversitat lingüística i cultural que existeix dins Espanya, començant per la llengua catalana i tot el que hi té a veure. És un conflicte ideològic que arriba a estendre arrels dins la personalitat de molts dels pròcers de l’espanyolisme.

I aquí arribem a José Ramón Bauzá, que és com la versió cadet d’aquesta mena de personatges. Bauzá és tan mallorquí com Tomeu Penya, però no ha entès ni ha volgut entendre mai què és Mallorca ni les Balears. Ha dedicat tota la legislatura a viatjar tan sovint com ha pogut a Madrid, per fer-se entrevistar a 13TV o al programa de Jiménez Losantos, on li fan copets a l’esquena i li diuen “ Muy bien, muchacho, duro con ellos y a la cabeza ”. No fa falta dir que els interlocutors del president pertanyen a una extrema dreta que de les Balears en tenen la imatge d’un cocoter i quatre pagesos executant danses tribals.

Bauzá va arribar a la presidència prometent unes “autopistes de l’educació” que han consistit en un combat sistemàtic contra la llengua pròpia del país, armat i executat des de les institucions d’autogovern de la comunitat. Tot plegat ha estat una falsificació de la democràcia tan excessivament feixuga i penosa que no necessita desqualificacions, perquè es desmunta damunt del seu mateix esquelet. Senzillament estem parlant d’un president i d’un govern pèssims, que només podem desitjar tenir com un mal record d’aquí un parell de mesos. Després ja tornarem a veure el 33 i el 3/24. Mentrestant, avui torna a tocar mani. L’Obra Cultural Balear, que havia presentat una proposta més que raonable per a les emissions de la Corporació Catalana a les Balears, s’ha vist obligada a convocar una nova protesta ciutadana en contra dels abusos d’aquest mal govern. Som-hi tots.

Una lògica diferent

FERRAN CASAS | 01/04/2015 00:00

Segueix-me

Les entitats sobiranistes, CDC i ERC van ser discrets i van evitar la pompa en la firma de l’acord. Caure-hi n’hauria allunyat la CUP, MES i partits que, com ICV, Unió o EUiA, hi poden entrar parcialment. El document, però, té una immensa rellevància política. És la constatació -i d’aquí la pèrdua de sigles al bloc del sí- que el procés passa de sumar pel dret a decidir a fer-ho per la independència. El 9-N va tancar una etapa i ara cal una majoria (per anar bé en escons però també en vots) no per votar, sinó per tenir estat. També deixa clar a qui en dubtés que Mas va a totes amb el procés: o l’enterra o acabarà la seva carrera sortint per la porta gran. I encara dues coses més: que el PSC, central a la Catalunya autonòmica, ara ja no passa de l’estirabot, i que la independència, per ser atractiva, ha d’incorporar justícia social i regeneració.

Ells no tenen full de ruta

Salvador Cot | Actualitzat el 01/04/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

Té raó la CUP quan afirma que el preacord entre ERC i CiU té algunes llacunes i moltes incògnites. Les té. Però també és veritat que permet recuperar la iniciativa política a l'independentisme, reactiva les bases socials que van organitzar i guanyar el 9-N i confirma, fora de qualsevol dubte raonable, que el procés no es morirà sol per incapacitat manifesta de les elits que l'encapçalen.

Però el calendari aprovat encara té un altre avantatge. I és que posa de relleu la inexistència d'un projecte polític mínimament viable tant per part de l'unionisme català com del govern i els partits de Madrid. No hi ha res que confrontar al procés que no siguin la policia i els tribunals. L'oferta política és prohibir-ho tot i prou.

Tot i així, aquesta negativa s'esquerdarà en el moment què les institucions catalanes prenguin decisions irrevocables sota mandat popular. Qui s'arriscarà a un conflicte obert? Les empreses de l'Ibex? Les classes mitjanes espanyoles? La Unió Europea?... Ningú que tingui alguna cosa important a perdre la posarà en joc per conservar un sistema insostenible. Ells no tenen full de ruta.

Graciosos com Ramón de España

«Sempre hi ha dos bàndols: els que insulten els independentistes i els que només els menyspreen»

Francesc Puigpelat     | Actualitzat el 02/04/2015 a les 00:02h

En el bàndol unionista, el to dels opinadors és tan agre i insultant que porta de pressa a un cert punt de saturació. Però això cal agrair el seu esforç als pocs que intenten utilitzar un to humorístic a l’hora d’exposar les seves idees. Ramón de España, des de les pàgines d’“El Periódico”, forma part d’aquesta limitadíssima nòmina de nacionalistes espanyols que saben conservar el sentit de l’humor.

Fa uns dies, titulava així una de les seves columnes: “TV3 necessita el castellà”. En ella li donava la volta al clàssic argument unionista segons el qual TV3 ha d’utilitzar el castellà (perquè a Catalunya hi ha castellanoparlants), alhora que ni TVE, ni Tele 5, ni Cuatro, etc, no han d’utilitzar mai el català, perquè, als catalanoparlants que formen part de la seva audiència, que els bombin.

L’argument renovat de Ramón de España era el següent: amb el català, TV3 només pot predicar a favor de la independència entre els ja convençuts. Si comencés a predicar en castellà tindria l’oportunitat d’aconseguir nous adeptes a la causa.

La llàstima és que Ramón De España s’aturi així en el seu graciosíssim article. Fet i fet, podria haver-hi tret molta més punxa al tema, si s’hi hagués posat. Per exemple, hauria pogut aplicar la mateixa plantilla a TVE, Antena 3, Tele 5, Cuatro, Intereconomía, 13TV, Canal + i les incomptables televisions espanyoles que cada dia ofereixen a les seves tertúlies una mostra extraordinària de pluralitat en relació al procés català. Sempre hi ha dos bàndols: els que insulten els independentistes i els que només els menyspreen.

No s’adona De España que aquestes cadenes, emetent en castellà, no fan sinó predicar entre els ja convençuts? Vol dir que no seria interessant que totes elles comencessin a emetre en català, per tal de buscar nous públics? Troba que la idea té la seva conya, senyor De España?  A més, seria, sense cap mena de dubte, un cop mortal al pervers independentisme català. En el moment que veiéssim la senyora Isabel San Sebastián, o Eduardo Inda, Ramon Tamames i tota la faràndula del nacionalisme espanyol, tots dedicats menysprear i/o insultar en català, estic convençut que a mi (i a moltes ovelles perdudes com jo) ens cauria la bena dels ulls i abraçaríem la sagrada causa de l’Espanya eterna.

Encara que fos amb karaoke, perquè ja se sap que els catalans som gent rara que ens agrada el karaoke.

Morts sense identitat

«No hi havia catalans entre les víctimes? En un vol que va de la capital de Catalunya a una destinació europea, no hi volava ningú del país d’on es va enlairar l’avió?»

Josep-Lluís Carod-Rovira | Actualitzat el 02/04/2015 a les 00:02h

El conjunt de morts i assassinats produïts en terres llunyanes afecten la nostra consciència d’éssers humans, quan en veiem les imatges. Les atrocitats d’Estat Islàmic o de Boko Haram, la brutalitat de l’acció, la irracionalitat de la seva motivació, l'utilització d’infants o menors d’edat per a fer alguns degollaments, remouen tot el nostre bagatge de sentiments i conviccions. Però, malgrat tot, se’ns fan inimaginables a les nostres latituds. Sembla com si la manca de respecte per la vida humana no sigui cosa dels europeus i sí de països més remots en el nostre univers de referències. I pensem això tot i que l’Holocaust va produir-se aquí, a Europa, com abans Turquia havia promogut el genocidi d’Armènia o l’antiga Iugoslàvia es dessagnava als nostres ulls, amb prou feines a un parell d’hores de vol de casa. Però quan l’expressió de la bestialitat humana s’expressa més a prop, com en el cas de Charlie Hebdo a París, tots quedem commocionats, com si no ens ho acabéssim de creure. Així i tot, és París i les víctimes no són d’aquí, circumstàncies que no disminueixen la nostra ira davant l’absurd, però sí que n’esmorteeixen una mica el dolor.

Però el cas del vol Barcelona-Dusseldorf ja és tota una altra cosa. Parlem d’una tragèdia que surt d’aquí, que arrenca de la capital del país en el seu viatge irreversible cap a la mort, en un vol que podria haver agafat molta gent entre la que s’ha assabentat del drama. I no són pocs els que coneixen algú, que coneix algú, amb alguna mena de vinculació amb algun dels desafortunats passatgers. Tot és, doncs, molt més immediat, més de casa i, per això, l’impacte de la notícia ha estat tan gran, tan atuïdor.  Una barreja de curiositat, interès i temença de trobar-hi algun nom proper ens ha mogut a tots a cercar el nom de les persones que volaven en el maleït vol i la indignació ha anat creixent a mesura que es coneixien detalls de la catàstrofe que ha provocat la mort violenta de 150 innocents. Llegint la premsa, hi ha víctimes de molts països: alemanys, francesos, espanyols, britànics, argentins, nord-americans, mexicans, japonesos, turcs, belgues, danesos... I catalans? No hi havia catalans entre les víctimes? En un vol que va de la capital de Catalunya a una destinació europea, no hi volava ningú del país d’on es va enlairar l’avió?

Doncs, no. Des del punt de vista polític, no. Perquè el país en qüestió, políticament, no existeix. No és cap estat, no surt en cap mapa. Les seves autoritats no arriben al lloc del sinistre amb un avió de les forces aèries nacionals, sinó com a passatgers convidats d’un altre exèrcit. Les banderes del país inexistent no onegen al vent, en senyal de dol, ni queden ertes per la intensitat de la gelor ambiental, simplement perquè no hi ha cap estat al món amb aquesta bandera. I en el monument que s’alça en terra occitana, la inscripció que fa memòria del gran trasbals és escrita en francès, alemany, espanyol i anglès, però no en català. Perquè no hi ha cap estat de la Unió Europea que tingui aquesta llengua com a oficial. Els nostres morts no existeixen, només són vius en el nostre record. Ni existeix la seva bandera, ni la seva llengua, ni la seva identitat nacional. Els catalans, fins i tot per a morir, necessitem estat per a existir, per a continuar vius a la memòria d’algú. Un dia, quan existim de debò, ens permetrem el luxe de sufragar un nou monument que no margini, sinó que incorpori, la llengua de desenes de víctimes d’aquesta tragèdia, víctimes que, finalment, hauran recuperat la identitat.

Torna el clam per recuperar papers confiscats de la Generalitat republicana

La Comissió de la Dignitat demana al ministre de Defensa que retorni documentació del govern català interceptat pels nazis a París

--------------------------------------------------------------------------------


L'Arxiu Militar d'Àvila

A la lluita pel retorn del material confiscats a Salamanca, ara se li ha de sumar la reivindicació per la recuperació de la documentació del govern català a l’exili. La Comissió de la Dignitat ha enviat al ministre de Defensa, Pedro Morenés, una carta exigint que l’Estat retorni a Catalunya papers de la Generalitat republicana confiscats pels nazis a París i que ara es troben a l’Arxiu Militar d’Àvila.



En paraules de l’entitat, el gest seria “un acte de justícia democràtica” que serviria per restablir “un acte de violència contra una institució catalana". A més, també serviria d’homenatge al President Companys quan enguany se celebren 75 anys de la seva mort. D'altra banda, la Comissió de la Dignitat justifica el seu clam dient que “la restitució immediata de béns, obres d’art, o documents quan es té coneixement que van ser requisats per la policia nazi” és un deure general assumit escrupolosament per tots els països democràtics a Europa.

La carta enviada a Pedro Morenés explica que els papers s’han localitzat recentment a l’Arxiu Militar d’Àvila, després que l’any 1940 els nazis ocupessin París i la Gestapo precintés la seu de la Generalitat a l’exili a la capital francesa. Els invasors van intervenir la documentació del govern català que van trobar només dos dies després de detenir Lluís Companys, la van lliurar a l’ambaixada espanyola franquista i després es va traslladar a Madrid.

Tancs de paper

Salvador Cot | Actualitzat el 02/04/2015 a les 23:59h
Arxivat a: Nació.cot

Descartada la política, una de les línies d'actuació que s'obren pas a Madrid és la d'inhabilitar Artur Mas i Oriol Junqueras. Una acció suau, sense èpica ni presó. Alguna cosa semblant a una sanció administrativa que escapcés els líders dels dos partits, ara que han demostrat que són capaços de posar-se d'acord per materialitzar un projecte polític compartit. No es tractaria d'exemplaritzar, sinó d'esquerdar.

Aquesta proposta és transversal al PSOE i al PP, i té una bona acceptació entre els despatxos de l'entramat institucional i financer que exerceix el poder real a Madrid. Complementàriament, aquests mateixos sectors veurien amb bons ulls que la renovació dels lideratges de la dreta i l'esquerra espanyoles projectés al primer pla els noms d'Albert Rivera i Carme Chacón. Susana Díaz, des d'Andalusia, aposta fort per l'exministra de Defensa, cada cop més identificada amb l'anticatalanisme clàssic.

En definitiva, la resposta amaga la força i es disfressa de rutina burocràtica, de document amb escut oficial, de carta certificada. Tancs de paper.

És la cooficialitat, cavallers, és la cooficialitat

A Catalunya s’han fet sentir algunes veus que consideren que no és recomanable que en una Catalunya independent el castellà figuri com a llengua oficial juntament amb el català. Aquestes veus han estat identificades per Jose Rodríguez, en un article intitulat «Es la cooficialidad, idiota, es la cooficialidad», com a procedents d’«independentistes identitaris» radicals que volen destruir l’harmonia lingüística que segons aquest autor hi ha actualment a Catalunya. Per tal de replicar breument alguns aspectes de l’article del senyor Rodríguez, considero necessari repassar breument la nostra història recent.

La transició entre el règim dictatorial de Franco i la democràcia parlamentària no va ser una revolució. És a dir, no es van destruir totalment totes les institucions franquistes, sinó que se’n van aprofitar la major part per oferir un rentat de cara amb algun vernís democràtic. Les institucions fonamentals de l’Estat (l’Exèrcit, el poder judicial, el poder legislatiu, i la monarquia restaurada pel dictador) no van ser transformades en institucions democràtiques, sinó que van ser dotades d’alguns aspectes democràtics, alhora que conservaven una inèrcia postfranquista que arriba fins avui. L’acceptació de tot això ha estat anomenada consens constitucional, i els partits nacionalistes d’àmbit estatal hi recorren per impedir l’autèntica transformació democràtica de la societat espanyola, que passa per l’eliminació de la monarquia postfranquista i el reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacions històriques, entre molts altres aspectes.

El desenvolupament de l’organització autonòmica, que forma part d’aquest consens, va ser un mitjà per impedir el reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacions històriques i es va oferir com un mal menor per apaivagar les amenaces colpistes de la cúpula militar franquista —que es van dur a terme amb divers grau de desenvolupament durant diversos anys—, una de les institucions que va supervisar la transició. Dintre d’aquest àmbit, i no pas en el del consens, cal considerar la cooficialitat lingüística que es va instaurar una vegada desenvolupada l’organització autonòmica postfranquista.

Sens dubte, el règim de cooficialitat estava pensat no pas per reflectir i harmonitzar la realitat sociològica del país —conseqüència, per cert, d’una política de persecució del català i imposició del castellà particularment cruenta i efectiva durant el franquisme—, ni tampoc com una decisió política per a la defensa de la llengua pròpia de l’autonomia, sinó com un mitjà per mantenir de la política franquista de supremacia total i absoluta del castellà. Altrament, per exemple, en l’Estatut de Catalunya no hauria calgut declarar el castellà llengua oficial, per una raó molt senzilla: si Catalunya és una part del Regne d’Espanya, i si l’espanyol hi és oficial arreu, en conseqüència també ho serà en una part i, per tant, no hauria calgut, per redundant, assenyalar l’oficialitat de l’espanyol a Catalunya. Si es va fer així va ser per una raó evident: perquè la llengua catalana no arribés a figurar sola com a llengua oficial de Catalunya en el seu Estatut.

Així doncs, a Catalunya l’espanyol (o castellà) és dues vegades oficial: una vegada perquè Catalunya és una part d’un territori (Espanya) on l’espanyol és oficial i una altra perquè està esmentat explícitament en el seu Estatut d’Autonomia. D’aquesta manera, Catalunya va quedar sotmesa a una doble imposició legal de l’espanyol, que ha estat utilitzada des del començament pel govern de l’Estat per impedir amb tots els mitjans legals possibles que el català arribi a ser la llengua dominant en el seu territori, Catalunya.

A Catalunya mateix s’han produït també —de vegades s’hi han iniciat— atacs en aquesta línia, la qual cosa ha proporcionat una justificació addicional al Govern centralista per adduir que és de la mateixa Catalunya d’on surten les iniciatives que qüestionen el paper que ha d’ocupar el català en àmbits importants, com ara l’educació. En aquest terreny conflictiu, un objectiu habitual és la política de la immersió lingüística. Aquest model va ser adoptat pels representants del poble català, que majoritàriament el van confirmar després de les deliberacions pertinents i el van adoptar amb totes les garanties democràtiques. Per descomptat, la societat catalana és plural, i no tots els representants hi van votar a favor. Però la veritat és que una majoria sí ho va fer i, per tant, aquesta majoria reflecteix la majoria del poble català. Els qui no hi estan d’acord i prefereixen que existeixin dos models d’escolarització a Catalunya, un en català i un altre en castellà, poden defensar-lo al Parlament i intentar convèncer la resta de parlamentaris que cal substituir el model majoritàriament aprovat per aquest altre —que, segons el meu parer, és un model de divisió lingüística—. Però, en comptes d’això, el que alguns ciutadans catalans fan és usar l’ardit de l’oficialitat del castellà per intentar guanyar per la via judicial, amb l’ajut de les instàncies de Catalunya heretades de la falsa transició postfranquista, el que van perdre al Parlament, amb què actuen en contra de la voluntat majoritària, democràticament constituïda, del poble català.

Aquesta batalla legal es duu a terme des de les mateixes institucions judicials de Catalunya amb l’inestimable suport del poder judicial de l’Estat, que continua sent centralista, nacionalista espanyol i estrictament unilingüe, i que no reconeix cap mena de sobirania real al Parlament ni tan sols sobre assumptes que afecten només el poble català (com ara el model educatiu que s’ha d’aplicar a Catalunya). Per aquesta raó, aquest poder judicial, defensor acèrrim i garant de la indissolubilitat de la nació espanyola, ha apartat de l’activitat judicial Santiago Vidal per haver tingut la gosadia de redactar en el seu temps lliure una constitució per a la república catalana.

Per tant, la cooficialitat de l’espanyol i el català a Catalunya no obeeix gens ni mica a cap intenció d’harmonitzar i igualar les dues llengües, sinó a un objectiu persistent d’arraconament i minorització del català, que procedeix de fora i de dintre de Catalunya. Si el català ha avançat significativament a Catalunya des del franquisme, en cas que ho hagi fet realment, ha estat malgrat la cooficialitat (o, millor, la doble oficialitat), i no pas gràcies a aquesta. La cooficialitat de l’espanyol i del català ha estat fins i tot més utilitzada per barrar el pas al català que no pas per promoure l’espanyol. La raó és simple: per la potència i fortalesa adquirides com a fruit del seu cultiu i expansió, l’espanyol és una llengua que no necessita ser promoguda, i el seu ús a Catalunya continua i continuarà sent vigorós en qualsevol circumstància. Fins i tot si el castellà no fos oficial a Catalunya, no perdria robustesa, però en canvi sí perdrien consistència jurídica els continus i intolerables atacs del Tribunal Constitucional o del Tribunal Suprem contra el sistema educatiu català o contra determinats aspectes de l’Estatut de Catalunya.

La perspectiva d’una possible Catalunya independent ha posat de manifest la postura del Govern central davant la circumstància que el poble català exerceixi el seu dret a l’autodeterminació. S’hi han abocat tota mena d’amenaces: expulsió de la UE, sortida de l’euro, fallida, reculada de decennis en l’economia, deslocalització d’empreses, pobresa, desastre nacional, expulsió dels organismes internacionals, etc. L’espanyolisme recalcitrant dels partits centralistes amb possibilitats de governar guiarà les actuacions de tota mena contra el dret del poble català a l’autodeterminació i en defensa de la indissolubilitat de la nació espanyola que figura a la Constitució actual i que cap partit d’àmbit estatal sembla qüestionar, atès que pertany a l’esmentat consens constitucional.

A la vista de les actuacions de qui, des de dintre de Catalunya, intenten guanyar per via legal el que van perdre per la via política instrumentalitzant l’oficialitat del castellà, no pot estranyar, doncs, que també hi hagi catalans que es plantegin la conveniència que el castellà sigui també oficial en una futura república catalana, com una cessió que permeti evitar el conflicte. Si no existís aquest comportament hostil i si a Catalunya el català tingués assegurat el paper que li correspon en la societat catalana —que és el que el poble català desitja majoritàriament que ocupi—, aleshores no hi hauria cap problema en la proposta d’una cooficialitat de castellà i espanyol en una Catalunya independent. Però no es tracta d’aquest cas: el català no només no és la llengua comuna de Catalunya, sinó que continua sent una llengua sotmesa i atacada.

En el seu article, Jose Rodríguez arriba fins i tot a afirmar que els catalans han renunciat que el català sigui hegemònic a Catalunya. Em pregunto en què es basa aquesta constatació. Per descomptat, crec raonable dir que, com a mínim, els catalans no han renunciat que la seva llengua sigui vehicular almenys en l’àmbit de l’educació i, per això, han d’estar a la defensiva en aquest terreny tenint en compte els constants atacs judicials i polítics des de dintre i fora de Catalunya provocats per l’actitud hegemonista de l’espanyolisme. La situació del català es deu a una renúncia, o a una resistència no totalment efectiva davant l’hegemonia lingüística espanyolista? L’espanyol és hegemònic no només al Regne d’Espanya, sinó també en molts països d’Amèrica. D’on prové aquesta hegemonia? De la decisió lliure i democràticament adoptada per les poblacions autòctones de tots aquests llocs, com afirmava Juan Carlos I en el seu cèlebre discurs («Mai no va ser la nostra una llengua d’imposició, sinó de trobada; a ningú se’l va obligar mai a parlar en castellà»)? No, prové de l’imperialisme lingüístic i de la imposició.

Si per ventura els catalans haguessin renunciat a l’hegemonia del català a Catalunya, com afirma Jose Rodríguez, seria, en darrera instància, per les mateixes raons per què els habitants autòctons de tants i tants països on l’espanyol és hegemònic han renunciat que la seva llengua pròpia sigui l’hegemònica, i no pas l’espanyol.

Dues de les més importants són les següents: la primera és el convenciment (induït) que la llengua pròpia és menys útil, menys avantatjosa i de menys qualitat comunicativa que l’espanyol, és a dir, una actitud de colonialisme mental que duu a menysprear o menystenir la pròpia llengua i la pròpia cultura; la segona és la renúncia a la defensa i desenvolupament de la pròpia llengua i de la pròpia cultura, derivada en part de la primera raó. Si considero que la meva llengua i la meva cultura són inferiors a les que em vénen de fora, difícilment lluitaré per defensar-la de manera conseqüent i per fer-ne un instrument plenament apte per als diversos aspectes de la vida.

Davant d’això, em pregunto: Per què han de renunciar els catalans que la seva llengua sigui hegemònica a Catalunya quan els espanyols no tenen la menor intenció de permetre que l’espanyol deixi de ser hegemònic no pas a Catalunya, sinó enlloc del món on en aquest moment ho és? Però és que resulta que, a diferència d’altres pobles sotmesos lingüísticament, el poble català majoritàriament està orgullós de la seva llengua i de la seva cultura, que, segons Jose Rodríguez, no han de considerar-se com «pròpies» del poble català —advoca per bandejar aquest adjectiu en el cas de la llengua—, i si bé és cert que ha renunciat que sigui la dominant en la seva nació, no és pas perquè consideri que això és el millor per a la seva llengua, sinó perquè les circumstàncies impedeixen que els catalans puguin atorgar-hi aquest estatus superior que té l’espanyol en tants llocs del món.

La idea que el català sigui dominant en la pròpia Catalunya no és una pretensió imperialista ni hegemonista com sí ho és la idea que l’espanyol ha de ser dominant per necessitat en una bona part del món, incloent-hi el Regne d’Espanya i Catalunya. Com pot ser hegemonista que un poble democràticament pretengui revertir una situació històrica d’injustícia i maltractament, i mantenir viva i plena la seva llengua històrica, com el principal valor cultural que de manera genuïna (i, per desgràcia, potser exclusiva) pot aportar al món?

El que proposa Jose Rodríguez és perpetuar en una Catalunya independent la situació lingüística actual de Catalunya dintre de l’Estat espanyol, on hi ha dues llengües oficials, una de les quals necessita protecció perquè està minoritzada. I per a defensar aquesta proposta presenta aquest model com a fruit d’un consens convivència de la societat catalana, utilitzant un recurs semblant a l’al·lusió al consens constitucional a què m’he referit en començar l’article, adduït, com s’ha vist, per mantenir una situació de domini polític que es considera desitjable. És a dir, Jose Rodríguez utilitza la idea del consens com a subterfugi per perpetuar la situació en què el català continua subordinat al castellà en molts àmbits, tot i que Catalunya sigui un Estat independent. El lògic seria suposar que si el poble català decideix fer passos cap a la independència, ho farà amb l’objectiu de canviar la situació legal i política actual, incloent-hi la lingüística, i no pas per continuar en la mateixa situació que en l’època de la subordinació a l’Estat central.

Jose Rodríguez admet també que el català necessita protecció com a llengua minoritzada. Sent així, no sembla que tingui gaire sentit lluitar per una república catalana en què el català continuï en la mateixa situació legal i real que té ara. Proposar aquesta cooficialitat en una Catalunya independent és continuar posant a la disposició de l’espanyolisme lingüístic centralista, que romandrà actiu entre la mateixa població de la república catalana, un instrument legal d’opressió i atac lingüístic. És proporcionar a l’espanyolisme que opera des de la mateixa Catalunya un mitjà d’intervenció que el poder jurídic del nou Estat no podrà obviar si actua com a poder democràtic i independent. El que l’espanyolisme a Catalunya no consentirà pas és una oficialitat fraudulenta, de la mateixa manera que el poble català no hauria de consentir un poder jurídic que no actuï segons la llei.

Així doncs, el qüestionament del que implica la cooficialitat no prové d’un suposat independentisme catalanista intransigent, com diu el senyor Jose Rodríguez, sinó del reconeixement d’una realitat constatada al llarg dels decennis que ens separen de la dictadura franquista: un supremacisme lingüístic espanyolista lingüicida que, procedeixi de fora o de dins de Catalunya, es presenta perversament disfressat de patriotisme constitucional democràtic i no nacionalista i ara d’independentisme noidentitari o cívic, i que té una influència internacional molt més gran que no la que pugui arribar a aconseguir una Catalunya independent.

La raó que alguns qüestionin la cooficialitat castellà-català en una futura república catalana no radica en uns suposats independentistes furibunds que volen dinamitar la convivència lingüística de Catalunya, com diu el senyor Jose Rodríguez, sinó que cal atribuir-la al nacionalisme lingüístic espanyolista que durant dècades, tant des de l’Estat central com des de Catalunya mateix, no ha dubtat ni un segon a atacar, qüestionar, ridiculitzar i impedir la promoció i el desenvolupament de la llengua catalana a Catalunya. És a les institucions i persones que defensen i promouen aquest espanyolisme supremacista a qui haurien de demanar compte els ciutadans catalans que s’asseuen indignats, molestos o amoïnats per les propostes que el castellà no sigui llengua oficial en una Catalunya independent.


[Trastocant és un col·lectiu format per lingüistes, traductors, sociòlegs, pedagogs i activistes que, amb la col·laboració de Contrastant, pretén obrir un espai de crítica i reflexió sobre la qüestió de l’estatut, gestió i ús de les llengües a la Catalunya actual i futura, des d’una posició d’absolut compromís amb la plena normalització del català.]

El 2017 serà per als valents

"No és que l'independentisme s'hagi desinflat, és que ha assumit la gravetat dels riscos i la necessitat de jugar-s'ho tot"

Odei A.-Etxearte

El desànim dels vells il·lusionats i la bilis dels opositors han rebregat l'acord sobre el full de ruta sense saber mesurar prou que ha estat l'avenç més rellevant que han fet els partits del sí d'ençà del 9-N. De la nit al dia, CDC, ERC i les entitats sobiranistes han transformat l'anomenat procés. Fa vergonya dir-ho, de tan obvi, però la majoria sembla haver-ho volgut passar per alt: s'ha passat del dret a decidir a la defensa nítida de la independència, amb terminis i compromisos inequívocs. És absurd lamentar-se de la pèrdua de suports quan respon a la lògica de la credibilitat. Un pacte així només el poden avalar les formacions independentistes. El lament, per tant, ha de ser pel viratge que algun partit ha deixat a mig fer, confiant en el miracle de Podemos en les pròximes eleccions espanyoles, encara que Pablo Iglesias no hagi assumit mai un compromís ferm per tirar endavant un referèndum a Catalunya que no sigui el d'una reforma constitucional espanyola. El fet que els partits que no s'han definit com a independentistes no s'hi adhereixin reforça l'ambició de la proposta. La independència, el 2017. Implica l'inici de la via unilateral; guardar al calaix tots els permisos i peticions reiterades de pas; rebentar la barrera.

La consulta no vindrà mai regalada, si és que ha d'arribar. Fins i tot els federalistes incorruptibles saben que, si algun dia la Moncloa s'avé a acceptar les urnes, serà perquè els independentistes hauran tensat la corda fins al final, sense plegar-se per les conseqüències jurídiques o penals d'un projecte que requereix el màxim risc, com Miquel Iceta sap molt bé encara que alguns s'escandalitzin amb la seva constatació amenaçadora. CDC i ERC hauran d'abandonar la zona de confort. La CUP també. Ningú no pot preveure si el 27-S serà un èxit o un fracàs rotund, però abans regnava el caos i almenys a hores d'ara hi ha un projecte consensuat. Tot madura, i és lògic que ningú festegi la gravetat de les decisions. Potser els líders que van iniciar aquest procés no el podran acabar. Però si en les eleccions catalanes, amb el preludi de les municipals, no es forma una majoria absoluta independentista amb prou fortalesa per tirar endavant el programa de què s'ha dotat amb aquest full de ruta, difícilment es formarà al Parlament una majoria alternativa per tirar endavant un projecte polític comú.

El punt més dèbil no és, per tant, el projecte. Mariano Rajoy ho té molt clar. Ho continuen sent els odis atàvics, la falta de confiança mai recuperada entre Artur Mas i Oriol Junqueras i les hostilitats soterrades de les respectives direccions. És l'eterna lluita de poders: l'ànsia de mantenir-se en el govern o d'assolir-lo, la llibertat de fer les coses a l'estil de cada casa, la resistència a admetre que des del primer dia aquest és un procés concertat que només avançarà a còpia de pactes entre els múltiples actors. La falta de generositat de tots els partits del vell bloc sobiranista va enfonsar el 9-N en el fang, tot i que va ser l'acte de desobediència política i civil més ambiciós des del restabliment de la democràcia. No és que l'independentisme s'hagi desinflat, és que ha assumit la gravetat dels riscos i la necessitat de jugar-s'ho tot. I això no admet lleugeresa ni proclames, sinó responsabilitat i resistència. Quan el mal d'estómac dels partits deixi pas a l'acció valenta i al retorn del debat ciutadà per definir l'estat, els anomenats indecisos, ara inabastables, potser s'hi aniran acostant. En política no hi deu haver res més atractiu que sentir que compten amb tu per repensar-ho tot.