D'aquí a un any…

«Té raó el president Rajoy quan apunta que d’aquí a un any “les coses” canviaran»

Marta Lasalas | Actualitzat el 17/03/2015 a les 00:03h

El president espanyol, Mariano Rajoy, va parlar ahir de Catalunya per diagnosticar que “les coses estan més tranquil·les que fa un any” i que “d’aquí a un any les coses estaran més tranquil·les que avui”. Segurament la valoració del líder del PP no és aliena al fet que la setmana passada el CEO publiqués una enquesta en què s’apunta que CiU, amb 31-32 escons, i ERC, amb 30-31, no aconsegueixen sumar una majoria absoluta de diputats al Parlament. No obstant, Rajoy potser oblida que, segons aquesta enquesta, la CUP passa de 3 parlamentaris a 10 o 11 i, per tant, les opcions independentistes mantenen la majoria absoluta a la cambra.

És possible que també li hagin explicat que en aquest darrer sondeig, el “no” a la independència guanya per 3,9 punts al “sí”: 48,0 enfront del 44,1. Però, en canvi, és altament probable que no li hagin detallat que, pel que fa el model d’estat, els partidaris que Catalunya segueixi sent una comunitat autònoma són només el 24% dels enquestats, mentre les opcions amb més suports són l’estat independent –39,1- o l’estat federal –26,1-. Tampoc li hauran dit que hi ha una opinió molt majoritària que, en cas d’independència, la convivència entre els catalans seria igual o millor que ara –71,3-; que el nivell de vida dels catalans seria millor o igual –56,9-; o que només un 35,9% dels enquestats consideren bastant o molt probable una sortida automàtica de la UE en cas que Catalunya fos un país independent. Li aniria bé saber-ho per ser conscient que mesos i mesos de discurs de la por segurament no han fet tant de forat com esperava –encara que l’impacte ha estat notable-.

Si s’hagués molestat a llegir aquestes dades li hauria servit per decidir que és molt agosarat afirmar, com ahir va fer, que “afortunadament” les aspiracions dels partidaris de la independència no arribaran “enlloc”. És cert, que el procés català no viu precisament els seus moments de major efervescència, però pensar que és un suflé que es desinfla és una opinió ridícula.

En qualsevol cas, té raó el president Rajoy quan apunta que d’aquí a un any “les coses” canviaran. No està tan clar, però, que li resultin més tranquil·les. El que és segur és que d’aquí a una setmana a Andalusia es començarà a veure el canvi que sacseja el mapa polític espanyol, amb la irrupció de Podem i l’empenta a Ciutadans. Que l’ona expansiva se seguirà sentint d’aquí a poc més de dos mesos amb les eleccions municipals i autonòmiques. Que el mes de setembre a Catalunya es convocaran unes eleccions –irremeiablement- de caire plebiscitari. I que, tot apunta que, finalment les eleccions generals donaran una autèntica puntada de peu a un mapa electoral espanyol encarcarat i corcat fins la medul·la. Les enquestes estan tan esverades que és difícil saber com quedarà tot plegat, però tot apunta que haurà arribat el final de l’aclaparadora majoria absoluta del PP.

Sí senyor Rajoy, d’aquí a un any les coses potser no estaran més tranquil·les, però segur que seran ben diferents.

Quin federalisme? El d'Iceta o Rivera o el de Miquel Caminal?

«Una aliança entre PSC i C’s, que alguns alcaldes socialistes de l’àrea metropolitana de Barcelona ja veuen com el darrer recurs»

Jaume Bosch | Actualitzat el 16/03/2015 a les 15:56h

El dia 12 de març va tenir lloc a l’Ateneu de Barcelona un acte d’homenatge a Miquel Caminal, que va morir l’any passat i que fou  catedràtic de Ciència Política de la UB, militant del PSUC i ICV, estudiós del fundador del PSUC, Joan Comorera, i un dels millors experts del país en federalisme.

En l’inici de l’acte Jordi Casassas, president de l’Ateneu, va voler contraposar l’homenatge a Caminal a un altre acte que s’havia celebrat al mateix lloc el dia abans, organitzat per Federalistes d’Esquerres i que havia reunit a Miquel Iceta, del PSC, i Albert Rivera, de Ciutadans. Casassas va ressaltar les diferències de contingut entre els dos esdeveniments, tot i que tots dos tenien relació, en principi, amb el federalisme.

Federalistes d’Esquerres havia convidat al PSC, C’s, ICV i UDC a parlar de federalisme. Iniciativa i Unió varen declinar la invitació amb l’argument que no volien reconèixer  com a federalista a un polític descaradament centralista com l’Albert Rivera. De fet, l’acte s’inscriu en una operació d’estat d’àmplia volada que pretén presentar Rivera com un demòcrata fins i tot progressista i que en relació a temes territorials abraçaria un federalisme moderat. L’operació gaudeix del suport de molts mitjans, començant pels de comunicació, i està aconseguint que hi hagi qui s’empassi que Ciutadans és un partit progressista que vol regenerar Espanya i que vol millorar les relacions entre Catalunya i l’Estat. Ningú mitjanament informat s’ho pot creure. Ciutadans va néixer per combatre la normalització del català i destil·la odi contra la nostra llengua. Ha esdevingut un defensor aferrissat del centralisme i de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut votat pel poble català. I el seu regeneracionisme acaba quan nega a Catalunya el dret a decidir democràticament el seu futur. I de vegades s’oblida que C’s va portar al Parlament la proposta de privar als immigrants sense papers d’atenció mèdica, i que va abandonar l’hemicicle al costat del PP el dia que s’anava a votar la condemna del franquisme. C’s és un partit de dretes, molt de dretes, com ho son els orígens polítics de l’Albert Rivera; i és una força tan centralista que tractar-la de federalista suposa un insult per a tots els que han cregut en un possible desenvolupament en sentit federal de la Constitució de 1978, començant per en Jordi Solè Tura, a qui de vegades s’atreveixen a citar de forma impúdica. La visió de l’Albert Rivera sobre la Constitució és molt més propera a la que defensava Manuel Fraga Iribarne.

Per què doncs Federalistes d’Esquerres convida Albert Rivera a parlar de federalisme? La resposta ens la donava uns dies després Joaquim Coll, un dels ideòlegs de l’actual i disminuït PSC, i un dels impulsors de l’entitat organitzadora. Escrivia Coll al Periódico: “El més rellevant és que el nivell de coincidència entre el dirigent socialista i el de Ciutadans va ser altíssim en fons i formes”. Si a algú li quedava algun tipus de dubte d’on se situa el PSC oficial en el debat nacional en pot tenir prou amb la definició d’en Coll: altíssima coincidència amb Ciutadans. Però Coll acaba l’article amb una conclusió rellevant: “Hauria d’obrir-se un horitzó de col·laboració entre PSC i C’s en la recerca d’una alternativa de govern a Catalunya”. Heus aquí el motiu de l’acte de Federalistes d’Esquerres: propiciar una aliança entre PSC i C’s, que alguns alcaldes socialistes de l’àrea metropolitana de Barcelona ja veuen com el darrer recurs per a intentar continuar a l’alcaldia.

El “federalisme” del PSC i C’s és prou conegut: disset comunitats autònomes convertides en disset “estats federats”, sense reconeixement de cap sobirania que no sigui l’espanyola, negant el dret a la secessió encara que el vulgui exercir una majoria de la població d’un territori, oposant-se a la definició de l’Estat espanyol com a plurinacional, “clarificant” les competències per sota del que feia l’Estatut del 2006, mantenint el sistema actual de finançament amb petits retocs, i impulsant una reforma del Senat del tot incerta ja que la Cambra Alta assegura el control polític de moltes províncies a PP i PSOE.

En l’acte de l’endemà va quedar clar que el màxim estudiós del federalisme a casa nostra estava en les antípodes d’aquestes polítiques. La Fundació Nous Horitzons i la Fundació Cipriano Garcia varen repartir el darrer text de Miquel Caminal que han reeditat. Escrit en castellà es titula “Trilogia federal: tres cartas de un federalista catalán”. Caminal desenvolupa en aquest document la seva teoria sobre un federalisme basat en la igualtat de tracte i el reconeixement de la sobirania de cada part. I escriu: “ ¿tan complicat és entendre que la unió voluntària tan sols  és possible si es produeix un igual reconeixement per a tots amb la seva identitat d’origen?”. Aposta per “un desenvolupament del principi federal a la Unió Europea  perquè és la única forma de frenar l’avenç dels ultranacionalismes a la majoria dels estats europeus”. I adverteix que “un federalista que assumeix un contracte desigual o de submissió no és tal. Ans al contrari, ha de contemplar l’opció de la independència o secessió quan no és possible un pacte federal en condicions de llibertat i igualtat”. Quina lliçó: per a tothom. Perquè als sobiranistes ens recorda que “el legítim exercici de l’autodeterminació no té una altra via que la consulta democràtica de tota la ciutadania”.

Vivim uns moments en els que és fàcil pervertir els conceptes. Per això el PSC, C’s i Federalistes d’Esquerres farien bé de reconèixer que no son realment federalistes, si més no segons la definició que en feia Miquel Caminal. Potser per això ni Iceta, ni Rivera ni Coll no eren a l’homenatge a Caminal a l’Ateneu. Potser per no haver d’escoltar el final del seu text: “Només una rectificació radical i profunda dels plantejaments del nacionalisme espanyol podria canviar les coses i reobrir un escenari d’entesa i concòrdia federal. No sembla que això pugui passar. En aquest cas la ruptura es fa inevitable i a la nació catalana, sempre oberta a l’acord i a la convivència amb els altre pobles hispànics, no li queda més remei que iniciar el seu propi camí, navegar pel seu compte i esperar que la seva voluntat d’autodeterminació sigui respectada i no ofegada per la força”.

Quina paradoxa: el “federalisme” conservador d’Iceta i Rivera porta a que res no canviï; el federalisme pluralista de Miquel Caminal desemboca, si els partits espanyols no mouen fitxa, en la reivindicació de la independència.

Qui té por de Podem?

Corro el risc que aquest títol ja hagi estat agafat, però l'he preferit al joc de paraules 'Por-demos', que també deu haver sortit una hora o altra. I ara anem al tema, que també té una prèvia: diumenge TV3, en el seu continu afany adoctrinador, va emetre un '30 minuts' titulat 'Precaris', que ens presentava tot un seguit d'ídems i la seua lluita per sobreviure sense feina després d'haver viscut treballant.



Anem tancant el focus i ens centrem ara en la precària més jove, una terrassenca de vint-i-sis anys, que, des que va acabar la carrera, no ha pogut exercir la seua professió d'arquitecta tècnica. Se'ns presenta: 'Em vaig quedar sense feina, sense pis, sense independència i vaig haver de tornar a casa dels pares.' També ens explica: 'Els últims dos anys [laborals] he treballat en una pizzeria per tres euros i mig l'hora i 30 cèntims de plus de nocturnitat, i de reposadora en un supermercat.' I reflexiona: 'Tot el que fins ara havien estat feines estacionals que feies de tant en tant per pagar una mica els estudis o les despeses, doncs ja és la teva vida.'



Ara anem al final del reportatge, on s'insinua que els protagonistes comencen a veure la llum. Es veu l'arquitecta tècnica davant un ordinador i un logo de Podem. La veu en off diu que 'ha trobat esperances en un moviment polític al marge dels partits i dels sindicats tradicionals', i la imatge següent és amb els seus pares davant la tele mirant un sermó del Pablo Iglesias: '¡Esta Puerta del Sol vio la recuperación de las libertades! ¡Vosotros sois la puerta del cambio!' I diu que s'hi va implicar moltíssim, fins al punt que 'tot el temps lliure que tenia, era de Podem.' Els 'indepes' adoctrinats vam mirar de reüll el logo de la cantonada de la pantalla: no era de La Sexta, era el de la Tevetrès.



No sé si a aquesta jove catalana estudiada, formada i intel·ligent li haurà grinyolat gaire el 'Viva las fuerzas armadas, viva la Guardia Civil, viva los agentes de policía!' del Pablo Iglesias de dissabte, una mica diferent del de fa mesos. No sé què deu pensar de les paraules d'un altre Podem, que deia que la família Botín no és casta, perquè contribueix al benestar social. No sé si haurà trobat gaire estrany que hi hagi podemistes que es qualifiquen de precaris com ella mentre acumulen estalvis milionaris. Tothom té el dret de tenir pasta, però per a presumir de no tenir-ne, no se n'ha de tenir. No sé què deuen pensar de tot això ella i la resta de precaris catalans podemitzats, però si una resident a Terrassa ha conegut abans les paraules de Podem que els fets de la CUP és perquè el seu marc mental encara és Espanya i el seu projecte de país és el mateix que el d'un podemista d'Alcorcón. Ep: i amb tot el dret. Cadascú se sent d'on vol i s'interessa fins on vol sobre la destinació dels seus impostos.



Al final, la lluita per la independència és una batalla de marcs mentals: el marc mental David contra el marc mental Goliat; el marc mental de 'un braç no es pot voler separar del meu cos' contra el marc de 'som dos caps pensants que pensem diferent'. Alguns 'indepes' som tan curts de vista que ens crèiem que a casa, tenint la CUP, els pro-revolució per a canviar-ho tot s'hi sentirien representats. Ha. No era només el marc mental, era la presentació del producte i l'esforç per a fer-lo teu. La CUP les havies d'anar a buscar activament: al carrer, a les assemblees, als plens, al canal Parlament, mentre que els Podem te'ls portaven a casa en safata, preparats per a consumir en 'prime time' des del sofà.



I així diuen les enquestes que Podem arrasarà a Catalunya, i a mi no m'estranya perquè la feina de convèncer la van fer abans de cridar 'Viva la Guardia Civil': es van fer estimar en el moment oportú i l'amor perdona moltes coses, cadascú s'ho sap de casa seua. Els 'indepes' que temem Podem els temem pel que ens ensenyen els seus votants: que són molts que prefereixen creure's el 'podeu decidir, qui us ho nega: només heu de canviar la constitució', abans que no fer comptes i saber del cert que la voluntat de Catalunya, per majoritària que sigui, sempre serà minoria en un parlament espanyol. Aquest és el nostre temor: que tanta gent formada, estudiada, inquieta, partidària ferma del dret de decidir, no sigui capaç de fer aquesta simple operació. Quina por que aquest engany, si ens l'empassem, es pugui mantenir durant generacions.


marta.rojals@mesvilaweb.cat

Un avís des de Washington

Ahir a Washington hi hagué una jornada de debat molt interessant sobre el procés polític que viu Catalunya. Va ser organitzada pel Diplocat i la George Washington University i hi van participar experts catalans i nord-americans de molt pes.



Un d'aquests experts fou Paul Williams, professor de dret i relacions internacionals de l'American University i fundador del Public International Law & Policy Group. Williams va fer una sentència que em va deixar corprès, però que ja cal que tinguem ben en compte: el problema és a Brussel·les. (Vull remarcar que Williams és conegut des de fa anys per la seua activitat negociadora i diplomàtica a tot el món, especialment en processos de pau, però també en processos d'independència.)



Concretament, Williams va dir que Madrid no era cap problema, perquè la seua posició era ben previsible, que l'Haia (la Cort Internacional de Justícia) no era cap problema després de la sentència de Kossove, que Nova York no era cap problema, perquè la comunitat internacional no posaria cap impediment especial al reconeixement de Catalunya, i que el problema únic i real que tenim els catalans és la indefinició de Brussel·les, que ja fa massa que dura.



Com va explicar ben gràficament, el reconeixement diplomàtic d'un nou estat sempre és un no d'entrada, que més o menys ràpidament passa a ser un sí quan aquell qui pot fer el senyal adequat el fa. I això aquests darrers anys ha passat trenta-sis voltes, va dir, amb trenta-sis nous estats que ningú no volia reconèixer però que avui ja no discuteix ningú.



Seguint aquesta experiència, en el cas de la proclamació de la independència de Catalunya els estats restaran quiets fins que no vegen el senyal que cal actuar. I --pense jo que molt encertadament-- el professor Williams afirma que el senyal ha de venir de Brussel·les: en el moment que la Unió Europea reconega que Catalunya en continua formant part com a estat independent no hi haurà cap estat del món que s'hi opose, tret potser d'Espanya.



Ara, Williams mateix diu que Europa, de moment, es limita a fer l'estruç i a amagar el cap sota terra. I remarca, per tant, que haurem d'obligar Europa a mirar la realitat cara a cara. Aquesta, i no cap altra, és la batalla clau que ens espera. Batalla, per cert, en què Williams creu que tenim molts punts a favor, simplement perquè ara ja som membres de la Unió Europea i el projecte continental no podria resistir l'expulsió de set milions de persones només perquè no sap com resoldre's allò que, al capdavall, no és sinó una remodelació de les fronteres interiors.



Recomane de no perdre de vista l'avís que ens arriba de Washington…

Margallo, les ambaixades i la Unió Europea

ANTONI BASSAS | 17/03/2015 21:40

Segueix-me

El ministre Margallo va venir ahir a Barcelona. No va repetir “vagaran per l’espai exterior” sinó que va fer servir el tacte post 9-N (ja es dividiran ells sols) de puny de ferro en guant de seda. O sigui, recórrer la llei d’acció exterior de la Generalitat davant el TC, però afirmar que no tancarà cap oficina de Catalunya a l’estranger. Va argumentar que era més eficaç defensar les exportacions catalanes des de les seus diplomàtiques espanyoles. Però la raó per la qual el Govern obre oficines havent-hi ambaixades espanyoles és semblant a per què continuen obertes les ambaixades espanyoles havent-hi la UE: perquè l’Estat defensa millor els seus interessos, que no sempre són coincidents. A Catalunya li passa igual. L’Albert Sánchez Piñol en podria posar algun exemple.

Albert Pont: 'La independència ja no és tan sols una qüestió identitària, és una qüestió de pura democràcia'

18.03.2015 06:00

Albert Pont és el president del Cercle Català de Negocis, una associació empresarial que vol tenir un paper decisiu com a grup de pressió, amb la finalitat que la nació catalana assoleixi un estat independent. Pont també és empresari i escriptor. En aquest camp, s'ha de destacar el llibre 'Delenda est Hispania', publicat el 2012, una obra que explica què pot passar després de la independència de Catalunya. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of Independence' de l'edició en anglès de VilaWeb, que reproduïm en català.

—Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?

—Si aquesta pregunta me l'haguessin feta ara fa dos anys, hauria dit que volia la independència perquè tots els pobles tenen el dret de tenir un estat; i si el poble espanyol té un estat propi, amb la seva llengua i els seus costums, doncs jo també vull tenir el meu. És un dret recollit internacionalment. Si, a més, parlem d'un estat viable econòmicament, encara tenim més raons. Però la pregunta no la responc fa dos anys, sinó ara. I ara ja no es tracta d'això. Ara la independència és una qüestió de pura democràcia. Ja no és tan sols una qüestió identitària, sinó de llibertats fonamentals, entre les quals el dret de vot, el dret de participació política i el dret dels ciutadans de decidir com volen organitzar-se políticament.

L'estat espanyol és absolutament bel·ligerant contra el desenvolupament econòmic de Catalunya. L'estat espanyol no ha volgut mai que Catalunya fos el seu motor econòmic i juguen contra nostre en tots els sectors. Per exemple, pel que fa als contractes públics, amb penes i treballs se'n concedeixen a empreses catalanes. O en l'àmbit de les infrastructures, que és d'una importància vital, hi continua havent una concepció radial i centralitzada. En canvi, a Europa es demana que els corredors principals de comerç siguin les rutes transnacionals, concretament l'eix mediterrani, en el nostre cas. Els interessos de l'estat espanyol no solament vulneren el desenvolupament d'algunes regions perifèriques, com és el cas de Catalunya; sinó que també atempten contra el desenvolupament econòmic a escala continental.

—Què creieu que una Catalunya independent pot aportar al món?

—En primer lloc, dins la Unió Europea Catalunya pot aportar una nova visió, un nou vot i una nova veu dels països del sud d'Europa, enfront dels països del nord. Catalunya és un país llatí i del sud però amb una mentalitat lleugerament calvinista, més pactista. Tenim un sistema productiu i som aportadors nets a la Unió Europea, amb la qual cosa som un país del sud, però un país aportador net, amb més de 1.500 milions d'euros cada any. Per tant, això ens dóna el dret de defensar també els interessos dels països del sud, cosa que avui dia l'estat espanyol no fa i no pot fer perquè, a més, és un país rescatat per la Unió Europea i per la banca alemanya. En canvi, un país petit però que aporti a la UE és un país prou fort per a fer valer també l'opinió dels països del sud.

Però la pregunta era què podia aportar una Catalunya al món, no solament a la UE. Catalunya pot aportar una veu per a tots els pobles que no tenen un estat propi si aquests pobles no troben l'encaix dins l'estat on es troben. El procés català aportarà també una nova via, una nova manera de fer. Fins ara l'única manera d'arribar a la independència era a través de les armes. Era l'única manera que el món entenia. Probablement Catalunya serà el primer país que s'independitzarà sense el consentiment de l'estat predecessor, però sense recórrer a la violència. Això obre una porta perquè el dret internacional desenvolupi mecanismes i instruments que permetin d'exercir l'autodeterminació sense l'ús de la violència.

El peculiar ascens de Ciutadans a Espanya

18.03.2015 14:00Vicent Partal

Ciutadans ha emergit aquestes darreres setmanes i ha esdevingut un partit que amenaça el domini del PP i el PSOE a Espanya. Ha estat una emergència sorprenent, inesperada potser seria més exacte. No és pas fàcil d'entendre-la, per tant. Així i tot, hi ha algunes claus ben clares a l'hora d'explicar per quin motiu, de sobte, els espanyols s'interessen tant, aparentment, per un petit partit català.

Un factor evident, i primordial, és el desconeixement. Què ha votat Ciutadans al Parlament de Catalunya no ho sap ningú fora de Catalunya. Ni se sap la trajectòria del partit ni se n'han vists alguns dels dirigents més peculiars. Tan sols així, amb aquest desconeixement, s'explica que algú es pense que és un partit centrista, o fins i tot d'esquerres. La imatge de Ciutadans a fora és la d'un partit anticatalanista, sobretot. I també d'un partit nou. I aquesta novetat, en un moment de desconcert notable, és la peça essencial que li va obrint camí.

Amb tot, s'ha d'admetre que Ciutadans ho ha fet molt bé. Ha sabut vendre a fora un producte diferent del que ven a dins i l'ha fet creïble. No li podem llevar mèrits, tot i que en aquest exercici ha comptat amb un suport extraordinari, que és la segona clau de l'èxit sobtat d'Albert Rivera.

Parle de la televisió. I ja és ben curiós que Rivera haja repetit l'experiment d'Iglesias. Tots dos han estat alçats descaradament des d'una plataforma televisiva que els ha ofert en safata un impacte públic impossible d'aconseguir amb uns altres mitjans. Fins i tot hi ha qui diu que Rivera, precisament, ha estat usat en veient l'alarma que creava Iglesias de primer. És a dir, que és això que en diuen el Podem de la dreta, creat amb les mateixes tècniques que van fer servir per a crear el Podem de l'esquerra. 

Siga com siga, és evident que el creixement de Ciutadans i de Podem és un fenomen bàsicament televisiu. Amb poques arrels en el país real i molt de màrqueting en tots dos casos. 

Però, dit això, crec que no hauríem de perdre de vista encara el tercer factor clau que explica aquesta insòlita posició amb què Ciutadans ha conquistat Espanya. És la destrucció del model d'estat basat en el bipartidisme PP-PSOE i l'absència d'alternatives allà --que és una gran diferència amb això que passa ací. La gent, literalment, n'està farta. I això fa que siga més senzill que mai creure en il·lusions. La gent vol castigar el PP i el PSOE perquè avui es viu molt pitjor --no pitjor, sinó molt pitjor-- que no pas fa quatre anys. I sobre això Podem i Ciutadans ofereixen la mateixa recepta: eliminar 'la casta'.

Que siga veritat o no això que avui prediquen i que diuen que faran és tota una altra cosa que els votants espanyols encara no saben. S'ho trobaran, evidentment. Però tard, perquè ja hauran dipositat el seu vot, que ara mateix és l'única cosa que compta.

... I Susana Díaz va crear 3 mil funcionaris nous

Salvador Cot | Actualitzat el 17/03/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

"Andalusia està mal finançada", ha afirmat la presidenta de la Junta en plena campanya electoral. I ha afegit la predicció que Mariano Rajoy voldrà millorar el finançament de Catalunya abans de les eleccions del 27 de setembre. Contra això, Susana Díaz diu que estarà en actitud "vigilant, com a presidenta dels andalusos, perquè la factura dels acords del president Rajoy no la paguem, com sempre, els andalusos". Aplaudiments.

Susana Díaz forma part de les elits político/burocràtiques andaluses que viuen del superàvit fiscal que els arriba pel drenatge d'altres territoris com Catalunya. Unes elits que destinen una petita part d'aquests fons (147'7 milions d'euros seran dedicats al subsidi del PER aquest any) a fossilitzar el sistema de dependència social que manté el PSOE en el poder, però que actuen com una minoria altament extractiva. Així poden gestionar un cabal de diners frescos que els permet ofertar, per a aquest 2015, més de 3.000 places de funcionaris públics de nova creació.

Això sense comptar la corrupció, amb casos de dimensions colossals com el dels ERO's. A Andalusia els jutges han imputat un total de 483 persones, dues de les quals són expresidents de la Junta. En comparació, a Catalunya hi ha 44 persones en aquesta situació processal. Tot plegat, un desastre institucional, social i moral del qual les enquestes n'anuncien la perpetuació a costa, principalment, de la pròpia societat andalusa.

Ara, Espanya es vol carregar les funcions sobiranes del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya

Continua la recentralització. Ara el Govern espanyol vol treure el poder polític al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, el DOGC, i pretén que una decisió institucional catalana només es pugui anunciar legalment i entrar en vigor una vegada publicada al Boletín Oficial del Estado.

Fins ara quan el Parlament de Catalunya aprovava una llei, aquesta entrava en vigor una vegada publicada al DOGC o en la data que el DOGC anunciés. A partir d'ara, amb el que pretenen canviar, la llei entraria en vigor quan la publiqui el BOE. Aquesta és una manera que té el Govern espanyol de controlar què és el que entra en vigor o no encara que ho hagi aprovat un Parlament democràtic, el de Catalunya. Per exemple, el decret de convocatòria de consulta del 9N que va signar el President per ser oficial ara l'hauria de publicar el BOE si és que el vol publicar. En el cas del 9N el Govern espanyol va patir molt perquè no van poder impugnar la consulta fins que no ho va publicar el DOGC i això els va fer anar una mica perduts durant uns quants dies.

Els nomenaments que faci el President d'experts per preparar estructures d'Estat per ser oficials els haurà de publicar el BOE, és a dir, el Govern Espanyol. Els canvis administratius que s'hagin de fer els haurà de publicar, per tant autoritzar, el Govern Espanyol. La convocatòria d'eleccions referendàries del 27 de setembre l'haurà de publicar el BOE una vegada el President les hagi signat. I si no ho publiquen a temps?

Aquest és un dels atacs a l'autogovern més significatiu que hem rebut com a país en molt de temps. És un atac a la nostra dignitat, a les nostres institucions... És un atac a tot el que representa la nostra democràcia. Em sorprèn que esta passant força desapercebut. El Govern Català ja ha anunciat que ho recorrerà. Veurem com continua.

De moment cal a dir que Soraya Saenz de Santa Maria ja s'ha hagut d'empassar les seves paraules de quan va afirmar que tancarien les noves delegacions catalanes a l'exterior que ha obert la Generalitat. Ahir mateix, el ministre d'exteriors, Margallo, confessava que no les poden tancar perquè són legals. Legalment tenien difícil tancar-les, i tècnicament també ja que l'Estat espanyol no té forces de seguretat a l'exterior per executar una ordre així.

Bé doncs, continua el joc. Armem-nos de paciència que encara estem als preliminars. Això encara no ha fet més que començar!

@ericbertran
www.ericbertran.cat

La fallida de l'Espanya autonòmica

"No hi ha ni un sol partit d'aquests que es presenta com a gran regeneracionista que ho vulgui canviar. No en sentireu a dir ni piu"

Editorial

L'economista Santiago Niño Becerra assenyala avui en una entrevista a Singular TV que les autonomies d'Andalusia i Extremadura de fet són insostenibles, perquè estan articulades a partir de la subvenció. No poden subsistir per elles mateixes, a partir dels impostos que generen, i per tant només ho aconsegueixen fer a partir d'un flux de diners extern. Aquesta és una primera distorsió que presenta l'Espanya autonòmica. N'hi ha una segona, que ha acabat d'ensorrar el projecte sorgit amb la Transició, i és que en les autonomies subsidiades a sobre s'apliquen mesures d'estalvi o de reducció de la pressió fiscal que les altres no es poden permetre. Catalunya ha quedat tan anèmica d'aquesta manera de funcionar a partir de la distorsió, sotmesa al dèficit fiscal equivalent a un 8% del seu PIB, que depèn hores d'ara del Fons de Liquiditat Autonòmica, crèdits de l'Estat que després s'han de tornar. El funcionament de l'Espanya autonòmica és el món al revés, un autèntic desgavell, la llei de la selva. I això no hi ha ni un sol partit d'aquests que es presenta com a gran regeneracionista que ho vulgui canviar. No en sentireu a dir ni piu.

Quin cost tenen uns ossos?

Salvador Cot | Actualitzat el 18/03/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

L'Ajuntament de Madrid deu 6.000 milions d'euros, la xifra més alta de l'estat espanyol. Però el fet de patir un deute per càpita que triplica el de la ciutat de Barcelona no ha impedit que s'hagin destinat 120 mil euros a un projecte de tan dubtosa rendibilitat social com trobar els ossos de Miguel de Cervantes. Se sabia que no queden descendents directes de l'escriptor amb qui contrastar un hipotètic ADN, de la mateixa manera que estava clar que -com ha acabat passant- seria impossible individualitzar les restes de Cervantes dins del fossar. Però res de tot això no ha aturat Ana Botella, disposada a buscar un braç sense mà per a la campanya del PP.

Són el mateix partit que només arribar al poder va retirar totes les ajudes públiques als familiars que busquen els assassinats pel franquisme al llarg i després de la Guerra Civil. Gent gran que s'acosta a les excavacions amb una fotografia dels seus pares, amb l'esperança de no marxar d'aquest món sense haver pogut dipositar aquells ossos darrere d'una làpida, de recuperar la dignitat que els van arrabassar els assassins en el revolt d'un camí o contra la tàpia d'un cementiri on se'ls va negar una tomba. A aquests cal oblidar-los, diuen. No s'ha de remoure el passat, diuen.

"Sé que la senda de la virtud es muy estrecha, y el camino del vicio, ancho y espacioso; y sé que sus fines y paraderos son diferentes, porque el del vicio, dilatado y espacioso, acaba en muerte", deia el Quixot en la meravellosa llengua de Miguel de Cervantes.

En defensa de l'esport

"És un tòpic però el projecte espanyol no té en compte les activitats que s'allunyen més dels interessos dels de la llotja del Bernabéu"
Editorial


La Unió de Federacions Esportives Catalanes (UFEC) ha convocat per aquest vespre un acte en contra dels greuges que pateix l'esport català per part del govern espanyol. L’esport de base i el sector esportiu en general es troba en una situació d’ofegament, fiscalització i intervencionisme que per la seva realitat i manca de recursos serà impossible de sostenir per les entitats esportives sense ànim de lucre. L’augment de les càrregues i obligacions imposades a les entitats esportives i la retallada en recursos i suport al desenvolupament de la seva activitat, està posant en perill l'activitat esportiva popular. És un tòpic però el projecte espanyol no té en compte les activitats que s'allunyen més dels interessos dels de la llotja del Bernabéu. La cultura no els interessa, i l'esport, pel que sembla tampoc.

L’esport català diu prou

Bartomeu, Collet, Villacampa, i diverses personalitats del món esportiu denuncien els greuges per part del govern espanyol

Bernat Vilaró

El món de l'esport català ha dit prou. Sota el lema Sortim a guanyar, diferents presidents de federacions i personalitats han llegit un manifest de color vermell per denunciar els greuges que pateix l'esport català, en un acte celebrat al Poliesportiu Estació del Nord de Barcelona, amb la presència de més d'un miler de persones.

De manera simbòlica tots els assistents han aixecat el document i s'ha format el mosaic d'una gran targeta vermella com a mostra del rebuit a les mesures legislatives del govern espanyol que amenacen la viabilitat del món de l'esport català. Gairebé 8.000 persones s'han adherit al manifest que impulsa la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC).

El president de la UFEC, Gerard Esteva, ha explicat que "ens hem reunit per reivindicar la importància del sector esportiu. La campanya té com a objectiu canviar les lleis que afecten l'esport català, que pateix uns greuges que avui denunciem".

Suport institucional

Els presidents del Barça, Josep Maria Bartomeu; de l'Espanyol, Joan Collet; i del Fiatc Joventut de Badalona, Jordi Villacampa, han assistit a l'acte, que també ha comptat amb la presència del portaveu del govern català, Francesc Homs, el secretari general de l'Esport, Ivan Tibau. També hi han anat esportistes com ara Isidre Esteve, Jordi Sans o Carme Lluveras.

Recentralització

Homs ha afegit que "el món de l'esport ha denunciat que algunes coses haurien de funcionar de manera diferent. Dels nou punts que s'han denunciat, la Generalitat de Catalunya no hi pot incidir en cap. El govern espanyol està duent a terme una recentralització".

"Volem fer costat al món de l'esport, que viu un moment de malestar", ha afegit Homs, que també ha criticat les polítiques del PP: "No és un debat teòric, són mesures que afecten les realitats de cada dia. Algú n'hauria de prendre nota. El govern espanyol no pot girar l'esquena", ha afegit.

Ahir a la nit la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes va desplegar una pancarta al Camp Nou durant el partit entre el Barça i el Manchester City: "Prou atacs a l'esport català", s'hi podia llegir.

Els grans deures a fer d’aquí al #27s2015


El darrer CEO ens mostra el camí. La derrota del Sí es fonamenta en els 21 punts d’avantatge del No entre els majors de 65 anys, essent que els partidaris de la independència s’imposen en totes les franges d’edat per sota dels 50 anys. Treballar la fiabilitat i la credibilitat del projecte independentista ha de ser una prioritat, que passa sobretot per l’àmbit de les institucions. Cal articular una proposta molt sòlida i debatre-la públicament tant com sigui possible mirant d’arribar als sectors de la tercera edat de les àrees metropolitanes. Amb presència preferent de persones de perfil tècnic: homes com ara Joan Iglesias pel que fa a la Hisenda, Carles Viver en el terreny institucional i Amadeu Altafaj en l’europeu són (i ho han de ser encara més) fonamentals. En sentit contrari, cal deixar caure, d’una vegada, el lliri de la mà i començar la nostra pròpia campanya de la por: un retrat en cru de les conseqüències polítiques, econòmiques i socials de quedar-nos a Espanya. Parlem clar: avi, sense la independència, en pocs anys no tindràs pensió.

Del punt de vista dels partits i de la societat civil cal passar el rasclet en tots i cadascun dels espais de frontera, insistint en el fet que, més enllà de l’autoengany del que ens agradaria en un món ideal, no existeix per a l’afany regenerador del nostre país cap alternativa política real a la independència. Mentre el temps ens ajuda a posar cadascú a lloc, CDC té la responsabilitat de portar de la mà Unió cap a la integració en la majoria sobiranista; això passa per posar-hi tota la paciència del món fins al vespre del 14 de juny, quan es produirà la marxa definitiva de Josep Antoni Duran i Lleida. ERC, tal i com ha estat prioritari per a l’Oriol Junqueras des del minut u del seu accés a la presidència del partit, ha de treballar les relacions amb l’antic tros socialista, especialment a les àrees metropolitanes. Finalment, la CUP ha de pentinar l’espai d’esquerra més radical i anticapitalista, fins i tot ajudant a fer el pas als sobiranistes desencantats d’altres formacions properes a aquell àmbit que han optat per fer-se l’hara-kiri amb el seguidisme d’un Podemos cada dia mes sucursalista. Tenim gairebé 200 dies per treballar en tots aquests fronts: és temps suficient per bastir la gran victòria de la nostra generació.

Un català és algú a qui sempre recorden que ho és

20.03.2015 14:00
Vicent Partal

La frase no és meua. La va escriure José Eduardo Agualusa referint-se als jueus, però supose que l'escriptor angolès, bon coneixedor de la realitat catalana, no tindria cap dubte a adaptar-la: un català és algú a qui sempre recorden que ho és. En tota circumstància i condició, com si fos un mal que arrossega de manera ineluctable.

Ho hem tornat a veure en ocasió de l'assassinat del matrimoni d'Antoni Cirera i Dolors Sànchez, a Tunis. El diari El Mundo, com qui no diu res, va escriure en el subtítol de la notícia que els dos morts 'tenien fortes conviccions catalanistes', cosa que va moure un notable enrenou. Perquè què caram tenen a veure les fortes conviccions catalanistes, que efectivament les tenien, amb el fet de caure víctimes d'una emboscada gihadista al bell mig de Tunísia?

En vista de les nombroses crítiques rebudes, el diari va retirar la definició del subtítol però, així i tot, la va mantenir dins la notícia. I la pregunta òbvia és si aquesta mateixa gent haurien posat per títol una cosa com ara 'el matrimoni tenia fortes conviccions ecologistes' o 'fortes conviccions esquerranistes' o 'fortes conviccions espanyoles'. Tots sabem que no i tots sabem, doncs, què significa aquell subtítol, en aquest context.

El fet més alarmant és que ni s'adonen de què fan. La banalització de l'anticatalanisme a Espanya ja ha arribat a aquest punt tan greu i segurament irreversible: a ells els resulta incomprensible fins i tot que ens molestem o que fem sentir el nostre descontentament per la seua actuació. Perquè ni ens entenen ni tenen la més mínima capacitat d'empatia amb nosaltres. I aquesta situació, paradoxalment, és una de les demostracions més contundents que els camins ja s'han separat i que cadascú camina en una direcció diferent.

Del "que se note el Cuidado" de Felip V a la Constitució espanyola

És famosa l’ordre de Felip V després de la derrota de Catalunya, amb la recomanació que fa al seus executors pel tracte a una Catalunya vençuda i atemorida. El seu ideari era la modernització de l’administració per fer esdevenir un estat unitari com el francès, sotmetent totes les altres cultures peninsulars a la més extensa que va trobar: la castellana. Com es va fer a França amb les nacions més petites, la nova monarquia borbònica decidí anul·lar les nacions que no fossin la castellana, que així passava a ser l’única dins el nou Estat. Sabia de la dificultat de fer-ho quan hi havia nacions més petites que tenien arrels antigues, llengua pròpia i manera de fer mediterrània molt diferent de l’estepària. I intel·ligentment va procurar fer-ho sense que les pròpies víctimes se’n adonessin. I no va estar lluny d’aconseguir-ho, si no hagués estat per la voracitat castellana i la capacitat maldestre dels seus per complir la voluntat real.

Amb tot, si que va mantenir l’embranzida repressora per la por i per la divisió dels catalans. Després, i durant segles, la repressió material i de la dignitat dels catalans va prosseguir. La millor manera que no es notés la voluntat de fer desaparèixer del mapa una nacionalitat històrica va ser la d’aprofitar diferents esdeveniments per afeblir la consciència nacional dels súbdits mediterranis. Citant algun exemple podem veure com això va funcionar. Només en el segle XX la setmana tràgica és aprofitada per assassinar Ferrer i Guàrdia i altres, després de permetre (ells eren l’autoritat fàctica) que s’emboliqués la troca amb la mesura de reclutar joves catalans obrers per a la lluita colonial. El resultat és que una bona part dels catalans van quedar agraïts a la fermesa de la Guardia Civil. L’altre part van quedar sense els fills i atemorits.

Un altre episodi va ser el pistolerisme del 1918/1922, situació dramàtica que els catalans no podien controlar perquè les autoritats eren les de l’ocupació. Primo de Rivera apareix com el portador de la Pau i aprofitant la situació reprimí tot signe que respirés catalanitat. L’estratègia seguida era que no és notés la repressió pel fet de portar la pau a una part dels catalans.

Finalment el franquisme fa el mateix, salva els catalans d’una determinada barbàrie social. Aprofita la pau militar (amb els assassinats coneguts, començant pel President Companys) per reprimir tot signe que pogués recordar que la nació catalana existia. Dividint els catalans de nou i frenant el creixement de la consciència nacional que començava a emergir.

Ara la situació és una altra. Quan el poble català comença a recuperar la seva identitat i l’Estat espanyol no troba la manera de dividir de manera significativa la societat catalana i els espanyolistes actius queden en minoria, la dissolució de Catalunya en una província no és veu possible, ni tampoc l’eliminació dels trets diferencials es pot fer sense que es noti la imposició.

Llavors només queda un camí, que és el que exerceix el PP, al qual ja no li calen equilibris. L’habilitat de Felip V de malmetre el nostre País, preferentment sense soroll i amb l’ajut de col·laboradors catalans que sempre existeixen en qualsevol ocupació ha finalitzat. Ara, a cara descoberta i amb el seu tribunal constitucional al darrera, ha començat  i accentuarà la repressió de la catalanitat. Fan una política d’excés de zel per paralitzar un poble que se’ls escapa. Com han fet altres països que han exercit barbaritats sobre altres pobles abusant de Constitucions i Tribunals addictes.

La trista figura històrica és la fotografia del vell catalanòfil Herrero de Miñon entrant al Tribunal Constitucional per votar contra Catalunya. És el toc de trompeta. Ara ja tant els fa que es vegi el “cuidado”.

L’Estat, retratat per ignorar els supervivents dels camps de concentració nazis

França ha condecorat els deportats espanyols, que porten 70 anys oblidats pel seu país

--------------------------------------------------------------------------------

Les vergonyes de l’Estat tornen a estar al descobert en matèria de memòria històrica. Els supervivents espanyols dels camps de concentració nazis com Mauthausen porten set dècades esperant algun reconeixement, i no l’han trobat fins que França ara els ha volgut reconèixer amb la condecoració més alta de l’estat. París els ha atorgat la Legió d’Honor, cosa que contrasta amb la manca d’interès que tradicionalment ha tingut en l’assumpte l’executiu espanyol, segons explica aquest bloc.


Cinisme del PSOE

Ni PP ni PSOE han estat capaços d’impulsar iniciatives semblants en els 40 anys que fa de la mort de Franco. Només aquesta setmana, després de quedar en evidència, els socialistes han demanat fer una acció similar en una mostra de cinisme inaudita. Demanen que s’homenatgi els supervivents de l’infern de Mauthausen i que se’ls entregui alguna condecoració el 5 de maig, quan es compleixen 70 anys de l’alliberació del camp de concentració. Després de 21 anys governant, se’n recorden només ara, a remolc de França, quan només queden vives 25 persones de l’Estat que van viure l’horror d’aquell escenari.

Un d’ells, el barceloní Marcial Mayans, de 94 anys, ha expressat a El Diario la seva decepció: “La dreta no va fer res, això ja sabíem que seria així. Però hi ha hagut altres governs més favorables, socialistes, que no van fer res. Ni González ni altres, és el que sap més greu. Que ens ignorés la dreta, que són els fills dels que manaven amb Franco, no deixa de ser normal, però els altres...”. Els pocs deportats encara vius també han mostrat el seu desencant amb la Llei de la Memòria Històrica de Zapatero, que no s’està executant.



Porta d'entrada del camp de concentració de Mauthausen

L'aeroport del Prat, porta d'entrada d'Estat Units a Europa


L'aeroport del Prat s'està convertint en el punt d'entrada a Europa dels passatgers dels Estats Units i a l'inrevés. Això és el que van afirmar ahir el director de la companyia Vueling i el director regional de vendes a l'Estat Espanyol i Portugal d'American Airlines. Va ser en el marc de la presentació d'un acord entre les dues companyies amb el qual els passatgers que diàriament porta American Airlines des dels Estat Units, que aviat s'incrementarà en número de vols i destins, podran des de Barcelona enllaçar amb vols a curta i mitjana distància que gestiona Vueling. Concretament des del Prat podran arribar a 140 destinacions més d'Europa, Pròxim Orient i Àfrica. De fet segons el director de Vueling, El Prat, és l'aeroport d'Europa amb més destinacions de curta i mitjana distancia.

Barcelona s'està convertint en la porta d'entrada a Europa més atractiva, segurament és per això que American Airlines i US Airways donen prioritat màxima a l'aeroport del Prat.

Us en recordeu d'aquells temps que l'Estat Espanyol obligava a que tots els vols intercontinentals sortissin de Madrid? Que ofegava el nostre aeroport, no només en finançament, sinó també en capacitat i marge d'actuació? On ha quedat aquell centralisme? Doncs tot i que encara ho intenten, la llei de la demanda i la oferta és més gran que les seves conviccions centralistes. També les normatives europees en contra dels monopolis i a favor de la lliure competència.

Barcelona agrada al món, enamora als qui la coneixen. Tenim una gran ciutat i un gran país, només que tinguem un bon Estat a favor serem imparables!

www.ericbertran.cat
@ericbertran

La llengua catalana, llengua de l'ensenyament


Aquest passat 13 de març la Unió Obrera Balear, secció d’Ensenyament, ha expressat amb un comunicat la seva reivindicació de l’esperit de la “Proclama per l’Ensenyament en Català” feta el 2000 per Josep Massot i Muntaner, Josep Melià Pericàs i Gabriel Oliver Oliver (a) Biel Majoral. Aquesta reivindicació ha sorgit com a reacció de la UOB als debats que sindicats i associacions cíviques diverses sostenen sobre quin Pacte per l’Educació han de proposar per a la pròxima legislatura, i deixa ben clara la postura d’aquest sindicat: el català ha de ser la llengua de l’ensenyament. Els hem de felicitar per aquesta claredat de posicionament, claredat no gens clara (i no és un joc de paraules) en la postura dels altres agents de les negociacions pel Pacte. Fa 15 anys aqueixes tres personalitats de la cultura illenca reivindicaven allò que a un país normal ha estat sempre normal: que l’ensenyança general es faci en la llengua pròpia del país. I passats els 15 anys encara ens hem de mantenir en aquesta reivindicació, després d’un període en què, a poc a poc, pareixia que avançàvem cap aquí, i dels darrers 4 anys en què els nostres propis governants (sí, els nostres, els triats directament a casa nostra) han fet mans i mànigues per a destruir tot el resultat d’un esforç continuat de més de 30 anys per a aconseguir una presència mínima del català a la societat i una quasi normalitat del català a l’ensenyament.
El fet és que és molt important que la UOB expliciti clarament la seva postura sobre el català a escola, perquè aquests nefasts 4 anys de mal govern bauzanero no només han desfet una gran part de feina feta, sinó que han creat confusió en el pensament de molts de ciutadans que fins ara tenien les idees ben definides. Han aconseguit que fins i tot partits i entitats defensors de la nostra llengua vacil·lin a l’hora de proposar el model d’ensenyament; amb la demagògia del TIL, presentat com un avanç en l’aprenentatge de llengües estrangeres, han sembrat el dubte en moltes de persones sobre si realment és bo que tot l’ensenyament es faci en català; si no seria millor que altres llengües (de fet, quasi tothom només pensa en una altra llengua) també fossin llengües d’ensenyament, per a assegurar que els alumnes les coneixeran bé quan acabin l’escolarització. La qüestió absurda que es fa la gent, o una bona part de la gent, afectada per la maniobra confusionària del partido popular,és ¿és convenient que l’ensenyament sigui vehiculat només en la llengua pròpia del país, en català? ¿Hem de fer l’ensenyament també en altres llengües? ¿Es pot aprendre bé una altra llengua si no és vehicular o parcialment vehicular? La resposta des del punt de vista de la conveniència del país és evident: l’única manera d’assegurar que els infants escolaritzats tendran un domini suficient (i dic només “suficient”, no complet) del català en totes les matèries és haver-les estudiades en català. Si un alumne fa, posem per cas, les ciències de la naturalesa en una altra llengua ¿posseirà mai un vocabulari català relacionat amb aquestes ciències? ¿A on aprendrà que un paratge on hi ha una llacuna d’aigua salabrosa prop de la mar, amb la qual es comunica per un o més canals, es diu “albufera” o “aiguamoll”? ¿A on aprendrà els noms dels ocells o dels mamífers, si a casa seva no els hi poden ensenyar? ¿Sabrà dir mai en català les parts d’una cèl·lula? I a l’hora d’aprendre, per exemple, l’esquelet humà ¿aprendrà què és l’omòplat o l’estèrnum o l’húmer o el cúbit? ¿Sabrà què és el pistil i l’estam d’una flor? Tots els qui hem estudiat de nins en castellà hem après tot el vocabulari terminològic de totes les matèries en castellà i molt ens ha costat, als qui hem volgut corregir aquesta anomalia, arribar a conèixer els termes en català. Si la matèria que s’estudia en una altra llengua fos les matemàtiques, ni les taules de multiplicar sabrien els alumnes en català! Com no les saben la majoria dels qui passaren per l’escola franquista, que encara multipliquen en castellà. A escola els alumnes aprenen molts de coneixements que no poden aprendre a casa seva ni a la societat, i tots aquests coneixements es transmeten en una llengua, i tots tenen la seva terminologia pròpia, les seves paraules i expressions; si la llengua de transmissió d’una part dels coneixements no és la catalana, els alumnes tendran un dèficit d’expressió en català en haver de dissertar d’aquestes matèries, un dèficit que probablement no podran corregir mai. Tots els esforços de desenes d’anys per a aconseguir l’escolarització en català, com a únic mitjà de dotar tota la població dels recursos lingüístics necessaris per a poder tractar de qualsevol tema en català, serien ara menyspreats, tudats, amb l’excusa d’obtenir un domini d’una altra llengua que es pot adquirir amb els mitjans didàctics adequats, i més en aquest món globalitzat on sobren les oportunitats de sentir i aprendre altres llengües. És evident que l’ensenyament de qualsevol llengua estrangera a escola es pot millorar molt, en general, respecte a com ha estat fins ara, molt sovint basat a aprendre normes gramaticals, i hi ha tècniques ben experimentades que han demostrat la seva validesa, com per exemple omplir les classes de llengua de contenguts temàtics, sobre els quals s’ha d’exercir la pràctica lingüística (vegeu Myriam Met (1999), Impulsando el desarrollo de la segunda lengua mediante la enseñanza de contenidos, Infancia y Aprendizaje: Journal for the Study of Education and Development, 22:86,13-26). En qualsevol cas, però, allò que l’ensenyament ha de distingir bé és quina és la llengua del país, en la qual l’alumne ha de ser capaç de dissertar correctament sobre qualsevol de les matèries escolars, i quines són les llengües apreses de més a més, les segones i terceres llengües, en les quals l’alumne s’ha de saber expressar al màxim de bé possible en les situacions corrents de la vida quotidiana, en les relacions socials normals; però l’objectiu d’aquest aprenentatge no és fer especialistes en cap matèria concreta, i per això aquestes llengües no han d’ocupar l’espai propi de la llengua del país.
Benvenguda, idò, la reivindicació de la UOB de recuperar l’esperit de la “Proclama per a l’ensenyament en català” i la seva exigència que el català sigui la llengua vehicular de l’ensenyament. Ho hauria d’haver estat sempre i mai no s’havia d’haver posat en dubte que ho havia de ser, perquè l’ensenyament és un pilar bàsic del recobrament de la nostra essència cultural i nacional, manifestada sobretot en la llengua. Si renunciam a l’ensenyança íntegra en català, renunciam de fet a sostenir aquest pilar. Que aquest sigui l’objectiu del PP, és lògic; però que pugui ser l’objectiu de col·lectius (partits, sindicats i associacions cíviques) que es presenten com a defensors de la nostra identitat cultural, és absolutament irracional. Esperem que el bon criteri de la UOB s’imposarà.

PARTIDO SOCIALISTA OBRERO ANDALUZ

Amb un enorme olfacte polític, la presidenta de la Junta d'Andalusia, Susana Díaz, va dissoldre anticipadament el Parlament regional tot convocant eleccions anticipades. El seu objectiu era clar: recuperar la majoria -relativa, això sí- a la Cambra sevillana abans que Podemos fos capaç de constituir-se plenament a l'àmbit de la gran autonomia del sud peninsular i amenaçar el control socialista a la regió.

En la darrera cita electoral, el PP va malbaratar l’única oportunitat d'arrabassar-li el poder amb un candidat, Javier Arenas, viva imatge del "señorito andaluz". Ara, es troba enfonsat amb un nou candidat, un "Sorayo" de baixa experiència en la brega política i menys capacitat de remuntar la imatge d'un partit cada vegada més desprestigiat pel cas Bárcenas i que no capitalitza cap mena d'acció de govern en un dels territoris més castigats per l'atur.

No crec que m'equivoqui gaire tot predient una notable victòria del socialisme andalús. I un nou govern monocolor en una cambra més fragmentada, però sense coalició alternativa possible.

Aquesta fotografia pletòrica per un partit que encara segueix en hores baixes, i que a les properes municipals patirà molt per a recuperar posicions a pràcticament tots els altres ens territorials, reflecteix molt bé un fet prou substantiu, al meu entendre. El PSOE ha esdevingut una mena de partit nacionalista andalús. Per als habitants d'aquesta poblada regió, els socialistes constitueixen una mena de "partit de casa".

Davant de les comunitats més dinàmiques que els transfereixen finançament de forma contínua i solidàriament més que generosa, el partit socialista apareix com aquell que garanteix la continuïtat de les polítiques de subsidi, tant per part de les institucions europees com del propi Estat Espanyol. Mai els ha fallat, ni a les etapes González i Zapatero, ni quan els populars han conquerit el govern de l’Estat. Malgrat totes les facècies i presumptes malifetes dels dirigents del socialisme andalús, la gent se’n refia molt més que no pas d'un PP que ha estat capaç d'assumir el control dels grans ajuntaments, però no pas d'entrar en el complex món d'un territori colonitzat per l'eficient xarxa clientelar socialista.

Susana Díaz, tot i una previsible lleu pèrdua d'escons, veurà reforçat el seu lideratge no només a Sevilla, sinó al conjunt del socialisme espanyol. Caldrà esperar al mes de maig per veure si aquest lideratge li atorga el poder absolut al PSOE. Si la fragmentació de vot a Madrid, al País Valencià i a d'altres regions no permet un sensible avanç de les posicions socialistes, la presidenta andalusa estarà en condicions de dictar el futur. Des del seu feu, amb un sòlid suport contemplarà el hamletià dilema de Pedro Sánchez, triant entre aliar-se amb Podemos o reproduint la gran coalició alemanya, amb el PP. Qualsevol hipòtesi té uns costos molt alts pel secretari general del PSOE i augmenta el risc d'emboscada.

Ser la gran dama del sud té aquests avantatges...

Pere Macias i Arau
Portaveu adjunt de CiU al Congrés de Diputats

Lara, Justo Molinero, Grup Z i ....(publicat aquest gener)


A Madrid assenyalen l’hegemonia de la ràdio en català com una de les causes de l’augment de l’independentisme. RAC 1, Catalunya Ràdio i el Grup Flaix són l’objectiu de diverses operacions per capgirar aquesta hegemonia.

Per això el Grupo Planeta, propietat del català José Manuel Lara Bosch, ha posat un xec amb set xifres damunt de la taula de Justo Molinero. Es tractaria d’adquirir les llicències de ràdio del grup de comunicació Teletaxi per crear La Sexta Ràdio a Catalunya. Lara vol fer en l’àmbit de la ràdio allò que ja ha aconseguit en televisió: tenir un canal per a l’audiència de dretes i un altre per a la d’esquerres. Això sí, ambdues d’una espanyolitat indiscutible. El Grupo Planeta ja disposa avui d’una emissora potent com Onda Cero, però necessiten l’emissora progre i el que és més important, les seves llicències.

Però no és fàcil obtenir bones freqüències a aquestes alçades de la pel·lícula. En el seu moment, José Zaragoza pel socialistes i David Madí per part dels convergents es van repartir el pastís. Lara està aprofitant les legítimes ganes de jubilar-se de Justo Molinero i li ha fet una oferta d’aquelles que no es poden rebutjar. L’operació, però, només és possible amb el vistiplau del Consell Audiovisual de Catalunya. Però sembla que els membres d’aquest òrgan designats per CDC, el President Roger Loppacher i Yvonne Griley, no estan per donar llum verda al canvi de mans. Evidentment els representants dels partits espanyols, Daniel Cirera i Carme Figueras, estan entusiasmats. Com també ho està Eva Parera, ex-senadora d’Unió. I si no frisa prou ho farà el President del seu partit. Fa molts anys que Duran Lleida forma part del Lara Team. Ara tota la pressió és per a ERC. El membre escollit per la direcció d’ERC al CAC és el mític periodista Salvador Alsius. I serà aquest el que desequilibrarà la balança. La suma dels representants del PP, PSC i UDC no hi tenen res a fer si ERC no juga.

S’hi posarà bé ERC? No ho entendria ningú.

Una operació d’estat que té com a objectiu facilitar plataformes a les distintes opcions unionistes per frenar l’independentisme. La Sexta ràdio seria l’emissora de Podemos i el PSOE a Catalunya i Onda Cero per al PP i Ciutadans. Tal com ja es reparteixen La Sexta Televisión i Antena 3.

En una blocada anterior ja avisava que Rajoy pressionava el Conde de Godó perquè destituís Basté i d’altres periodistes de RAC 1. Vista la poca voluntat de Don Javier per carregar-se la gallina dels ous d’or, Rajoy va encarregar a la Vicepresidenta, Soraya Saénz de Santamaría, un pla alternatiu. Aquesta va recórrer al Príncep de les tenebres, Maurici Casals o com ell s’autoanomena a Madrid, Mauricio Casals, President de La Razón i l’home de Lara que dissenya totes les operacions polítiques del grup editorial. Va ser l’astúcia i la capacitat de persuasió de Casals la que va aconseguir que Rodríguez Zapatero suicidés la televisió i ràdio públiques espanyoles en treure’ls la publicitat. Només un murri com el Príncep de les tenebres, així li diuen a Madrid, podia fer que un partit socialista destruís l’únic mitjà públic d’àmbit espanyol. Es diu de Casals que és el famós negociador a l’ombra entre Luis Bárcenas y Mariano Rajoy. També se li atribueix l’invent i el finançament de l’entitat espanyolista Societat Civil Catalana. Ara el Príncep de les tenebres està treballant colze amb colze amb el govern espanyol per l’afebliment de l’independentisme català. L’operació de compra del 23% de les accions d’El Periódico de Catalunya per part del Grupo Planeta forma part d’aquesta estratègia. Encara que sembli que estem parlant d’un nou Keyser Söze, la temible mà negra de la famosa pel·lícula, Sospitosos Habituals, protagonitzada per Kevin Spacey, Maurici Casals existeix, és de carn i ossos.

La Moncloa no descansa i en aquesta línia s’ha suggerit al Grup Godó la compra del Grup Flaix Ràdio. Ni al PP, ni a Lara, ni a Godó, els ha passat per alt la força de les emissores de Miquel Calzada i el desacomplexament nacional dels seus informatius. Posar aquestes emissores al servei de la causa unionista també formava part del pla. Sembla, però, que aquesta darrera part del pla ha fracassat. Sort!

L’estat espanyol i els seus fidels servidors a dreta i esquerra no paren mai. La redistribució de l’espai radioelèctric ha perjudicat la televisió catalana a Catalunya i a les Illes Balears. I no m’oblido del País Valencià. Eliseu Climent ha guanyat sentències contra el tancament dels repetidors però ells ni reculen ni s’aturen.

Quan ERC i CiU diuen que volen construir estructures d’estat no haurien d’oblidar mai que el mentrestant és a vegades més vital encara.

Aurora Almendros
Politòloga

Catalanofòbia desbocada

«Estem atrapats en un bucle feixuc, avorrit i cansat, que no para de retroalimentar-se constantment utilitzant Catalunya»

David Bassa | Actualitzat el 21/03/2015 a les 00:02h

Finalment, ja s’ha acabat la campanya electoral andalusa. Una campanya aparentment llunyana, tan geogràficament com políticament. Si més no, en aparença. Però, malauradament, a la pràctica es veu que no estem tan lluny o, per dir-ho més clarament, es veu que els polítics andalusos cada dia es lleven i se’n van a dormir pensant en Catalunya.

L’exemple més sonat és el del delegat del govern espanyol a Andalusia, Antonio Sanz, que en un míting ha arribat a dir que no vol que “a Andalusia mani un partit que es diu Ciutadans i que té un responsable polític que es diu Albert”. No cal entrar en qualificatius ni judicis. Senzillament només cal substituir totes les connotacions catalanes, per connotacions jueves o negres. Què? Com sonaria?

Però el PP no està sol. Susana Díaz no s’arronsa en aquesta cursa de catalanofòbia. La candidata del PSOE i presidenta actual d’Andalusia no ha dubtat a preguntar “què els diran ara als catalans que tenen pares andalusos? Que els seus pares són estrangers?”.

Vaja, que ni el PP ni el PSOE no se’n recorden que Catalunya ha tingut un president andalús. Quantes comunitats autònomes poden dir el mateix? Quants països han demostrat tanta voluntat i capacitat integradora? Són preguntes directes i fàcils de respondre que ni el PP ni el PSOE sembla que no s'han fet ni volen fer-se.

Ni el PP, ni el PSOE, ni tampoc Podem, els teòrics regeneradors del sistema, que, de moment, encara no s'han desbocat com els populars i socialistes, però sí que han començat a demostrar tics semblants. Com a exemple, la sortida de Juan Carlos Monedero, el número tres de Podem, que a TV3, és a dir, adreçant-se directament als catalans, ha sentenciat que “el somni de començar de nou pot ser atractiu però no és real”. Una afirmació que, dita per un partit que precisament proposa començar de nou socialment, destronant “la casta” i donant el poder “al poble”, descol·loca tant que un no sap si riure o plorar.

Josep Pla deia que el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. Una sentència de mitjans del segle passat que continua vigent com el primer dia, com fa dos segles i com fa tres segles. Tornem a ser al cap del carrer. Estem atrapats en un bucle feixuc, avorrit i cansat, que no para de retroalimentar-se constantment utilitzant Catalunya com a arma llancívola contra Catalunya.

Catalunya pot fer president un andalús, pot aportar ministres, pot fer de portaveu d'Espanya a Europa, pot donar a Espanya escultors, pintors, arquitectes, músics, científics... Pot ser solidària econòmicament fins a extrems desconeguts arreu del món. Catalunya pot fer-ho tot mil i una vegades i de mil i una maneres diferents. Però és i serà sempre l'ase dels cops, com ho estat des de fa tres-cents anys. Vist amb perspectiva resulta desolador. I la pregunta és: fins quan continuarà sent així?

Rodalies: mal servei i inversió nul·la

ALBERT SOLÉ | Barcelona | 20/03/2015 23:22

Segueix-me

• • • •

Viatjar amb Rodalies és comprar un bitllet d’un tren que no saps mai a quina hora arribarà al seu destí. Des de l’ARA hem retratat més d’una vegada aquesta incertesa constant que es converteix en un calvari per als més de 400.000 usuaris que cada dia van a treballar o estudiar amb Renfe, però aquest cop volem anar més enllà. ¿Tenen raó els passatgers que es queixen constantment, o només és una percepció seva? 

Des de l’1 de gener hem recollit totes les incidències de totes les línies, i ho seguirem fent durant tot aquest 2015 amb una eina de la nostra pàgina web per fer-ne un recompte precís i analitzar amb lupa un problema real enquistat des de fa temps. “A Rodalies li cal un pla d’emergències urgent”, exigeix Ricard Riol, president de la Plataforma pel Transport Públic (PTP). Aquest pla que reclama Riol està redactat des de fa temps, és el famós Pla de Rodalies 2008-2015 del govern Zapatero de 4.000 milions d’euros, que havia d’acabar amb gran part dels problemes que genera una infraestructura obsoleta. El problema és que d’aquestes inversions no se n’ha executat ni una desena part, i el que és pitjor, molts projectes ni tan sols estan redactats. I ja som al 2015.

Previsions incomplertes de les obres que s’havien de fer entre el 2001 i el 2010: 21 de 71

Un pla director d’infraestructures (PDI) és la guia de les obres necessàries en el transport públic per a un període de 10 anys que totes les administracions representades a l’ATM (Autoritat del Transport Metropolità) consensuen. El primer PDI es va fer el 2001 i 10 anys més tard només s’han executat 21 obres de les 71 que hi havia previstes, i d’aquestes 21, només una pertany a l’Estat. De la resta, 23 estan en algun tràmit d’execució (només 3 de l’Estat) i 27 ni tan sols s’han començat a tramitar. Dit d’una altra manera, des del 1975, quan es va inaugurar el ramal de Rodalies que va fins a la T2 de l’aeroport del Prat, el ministeri de Foment -de tots els colors polítics- només ha fet una inversió important a la xarxa: transformar la línia de mercaderies del Vallès -de Martorell a Granollers sense passar per Barcelona- en una línia de passatgers (R8). Res més. ¿I com està el PDI 2011-2015? Doncs dels 3.368 milions d’inversió que preveu fer la Generalitat, un 60% ja està en alguna fase de la tramitació -cap d’executat encara-, mentre que dels 4.723 milions de l’Estat, encara no s’ha redactat cap projecte, i estem a la meitat del PDI. Fa un mes la ministra de Foment, Ana Pastor, i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, en un escenari de precampanya electoral, van acordar desencallar algunes inversions a Catalunya, tot i que per a Rodalies només hi havia 306 milions per millorar la senyalització i la fiabilitat de la xarxa en alguns punts crítics, i el desdoblament parcial de la R3 a Vic, de 95 milions. Molt lluny dels diners promesos per Zapatero i del que necessiten els trens de l’àrea metropolitana de Barcelona. “A Rodalies li cal una mica de carinyo, qui s’ho quedi que s’ho cregui”, afirma Cristian Bardají, director d’estudis d’infraestructures de la Cambra de Comerç de Barcelona.

Solucions: l’anàlisi està feta, però no hi ha acord en les prioritats

Tothom té força clares les inversions que necessita Rodalies per millorar la freqüència i la fiabilitat , però no es posen d’acord sobre l’ordre de prioritats, sobretot per criteris polítics. És per això que des de la Cambra llancen una idea que va funcionar fa anys per executar la construcció de la terminal T1 del Prat: crear un òrgan tècnic amb capacitat d’execució format per totes les parts (Adif, Renfe, Generalitat i Estat) que aïlli les decisions necessàries de la política. Cristian Bardají, però, és conscient que amb la situació política actual entre Barcelona i Madrid aquest escenari és inviable ara com ara. ¿I què necessita Rodalies? Per començar, millorar la seguretat de la xarxa, ja que les avaries constants provoquen molts retards. Els 306 milions promesos per Foment maquillaran aquests problemes, però només seran un pedaç per tapar l’hemorràgia. La instal·lació de l’ERTMS (el sistema de seguretat estàndard a tot Europa), que no està inclosa en els 306 milions, és bàsica. També seria important la construcció d’un tercer túnel que travessi Barcelona, ja que els dos actuals estan saturats i ja no suporten més tràfic. Aquest túnel, però, és una utopia i cal buscar-hi solucions alternatives. Des de la Cambra parlen de fer servir el de l’AVE, encara que tampoc és la solució ideal, ja que l’amplada de via no és compatible amb la de Rodalies i caldria fer-hi adaptacions importants. La Generalitat parla d’usar el corredor mediterrani de mercaderies per desviar alguns trens que no cal que passin pel centre de Barcelona. I des de la Plataforma pel Transport Públic diuen que l’obra més urgent és el túnel de la Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat. Aquesta infraestructura permetria, entre altres millores, que els trens que vénen de Mataró enllacessin amb els de Vilanova i la Geltrú, i els de Granollers amb els de Vilafranca -costa-costa, interior-interior -, per desembussar així el centre de Barcelona. Per a la Generalitat, però, aquesta obra no és urgent, com sí que ho és, en canvi, la llançadora a la T1, cosa que critica durament Ricard Riol, de la PTP.

Ferrocarrils (FGC): tres obres en marxa i el túnel d’Horta a l’horitzó

Els Ferrocarrils de la Generalitat són la joia de la corona de la xarxa ferroviària per la seva fiabilitat i puntualitat. També és cert que són xarxes que no es creuen entre si, i això minimitza els efectes de les avaries, però també li resta potencial, ja que està poc connectada amb el metro i les Rodalies per permetre els intercanvis. En el PDI 2011-2020 les obres previstes per a Ferrocarrils són mínimes i, de fet, dues ja estan a punt d’acabar-se, com el prolongament de la línia del Vallès a Sabadell i Terrassa. L’altra obra, que ja està projectada i s’ha començat a tramitar, busca precisament aquesta connexió: allargar la L8 (línia Baix Llobregat), que acaba a Plaça Espanya, fins a l’estació de Gràcia (línia Vallès). Però el gran projecte de futur dels Ferrocarrils, que ja era en l’anterior PDI i que des dels anys 70 està sobre la taula, és un segon túnel per sota Collserola -per Horta- per unir Barcelona amb el Vallès -la futura zona d’activitat del Parc de l’Alba- de manera més directa. Tots els actors coincideixen a dir que seria una obra important per alleugerir la pressió actual sobre el túnel de Vallvidrera, però també que en la conjuntura actual hi ha actuacions molt més urgents i prioritàries.

Carrils Bus-VAO: aquest PDI també inclou actuacions a la xarxa viària

Tal com explica Cristian Bardají, director d’estudis d’infraestructures de la Cambra, l’últim PDI inclou com a novetat algunes actuacions a la xarxa viària que pretenen afavorir l’ús del transport públic, com els carrils Bus-VAO, que ell qualifica de “mesures soft ”. Posar carrils exclusius per a autobusos, taxis o vehicles amb més d’un passatger -el més avançat és el de la B-23- o bé construir grans intercanviadors entre bus, metro i tren, per evitar que els autobusos entrin a la ciutat, com el que està previst a la Zona Universitària. Els carrils Bus-VAO, però, tenen mala fama pels diners que s’han gastat en el de la C-58 i que continua infrautilitzat. Per això des de la Cambra de Comerç recomanen i adverteixen a les administracions: “En el nou període cal molta pedagogia i explicar molt bé per què és necessari i com es pagarà una obra per evitar la imatge de malbaratament del Bus-VAO de la C-58”.

Tornen els embussos: l’objectiu ha de ser portar els conductors al transport públic

Tot i que últimament estan tornant a augmentar els embussos per entrar a Barcelona al matí, les administracions no tenen previst fer res per ampliar la xarxa. L’objectiu és fer que els conductors deixin el cotxe i entrin a la ciutat amb transport públic. Per això no està previst ampliar les rondes, i de fet les vies principals que travessen la ciutat progressivament aniran reduint el nombre de carrils. Segons Cristian Bardají, el problema és que durant la crisi no s’ha invertit prou en transport públic a l’àrea metropolitana per reduir la mobilitat privada, i per això ara tornen els embussos.

El govern espanyol no respon a les cartes del món de l’esport català

ÀLEX GOZALBO | Barcelona | 21/03/2015 00:00

Segueix-me

Després de l’exhibició de força de dijous, el món de l’esport català espera una resposta del govern espanyol, que apunta com a responsable dels greuges que n’afecten la viabilitat. La Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) s’ha comunicat amb José Ignacio Wert, ministre d’Educació, Cultura i Esport, i amb Miguel Cardenal, secretari d’estat per a l’Esport i president del Consell Superior d’Esports (CSD), però de moment no ha obtingut cap resposta. Les cartes i els whatsapps s’han quedat sense contestar.

“Demanem a l’administració central que canviï les lleis que ofeguen, fiscalitzen i burocratitzen innecessàriament l’esport”, recorda Gerard Esteva, president de la UFEC. “El sector esportiu ha demostrat unitat, amb representació de tots els actors significatius: esportistes, clubs, consells, federacions, empreses, col·legis professionals i ajuntaments”, recorda el dirigent, que no es cansa de reivindicar la necessitat de potenciar la figura d’un paraigua que doni aixopluc a l’esport català i lluiti per les seves reivindicacions.

33 anys d'andalusisme

Quico Sallés | Actualitzat el 21/03/2015 a les 08:02h

Arxivat a: Nació.cot

El PSOE andalús ha creat una nova elit a Andalusia. En el míting final de campanyad'aquest divendres al vespre, la candidata -i els teloners- del PSOE van dir coses d'Andalusia i dels andalusos que si les hagués dit Artur Mas avui el president de la Generalitat seria insultat amb vehemència pels mariatxis mediàtics i polítics de l'unionisme. 

L'andalusisme que ha practicat la potent federació andalusa del PSOE és digne d'estudi. L'escàndol dels ERO, anar de putes i comprar pernils amb diners dels aturats, en una zona castigada amb brutalitat per la crisi, hauria de ser clau per la fi del règim. Però la realitat és que ni dos expresidents imputats poden amb el partit nacionalista andalús en què s'ha transformat el PSOE d'Andalusia. 

Li diran patriotisme social, li diran socialisme, li diran identitat o sum sum corda, però és nacionalisme. I no passa res, perquè a la vista del que ha passat els darrers 33 anys, Andalusia és nacionalista sense adonar-se'n. Això té virtuts, però també té els seus defectes, sobretot quan es nega l'evidència que se n'és, de nacionalista.

Si la transició no ha mort, l'haurem de matar

Jordi Palmer | Actualitzat el 21/03/2015 a les 23:59h

Encara ahir l'alcaldessa de València cridava a defensar un suposat 'esperit de la transició' que estaria a punt de desaparèixer. Tant de bo tingui raó Rita Barberà i la transició mori d'una vegada per totes, amb una mica de sort avui mateix a Andalusia, o de ben segur a Catalunya el proper 27 de setembre.

Al capdavall, la transició no va ser més que un pacte per oblidar. Per oblidar la rebel·lió militar, la guerra, els assassinats, els exiliats, els purgats, la repressió, la fam, la persecució, la impunitat, la corrupció, les prohibicions, la catalanofòbia... Tot el que havia passat fins el 1975 quedava esborrat en nom d'un suposada concòrdia que no feia més que perdonar als vius i oblidar als morts, encara que es quedessin per sempre a les cunetes. I ho van donar per bo.

Tant és així que per als constitucionalistes recalcitrants, aquells que creuen que Catalunya és el que és gràcies al text del 1978, no arribarà mai l'hora de fer una ullada crítica al passat, com si la societat actual no fos producte d'allò, com si l'actual Estat hagués aparegut l'any 78 producte d'una supernova. Com si els vicis actuals no fossin producte directe de l'error de tapar els vicis del passat.

I cal recordar que la transició espanyola va ser exportada com a model a diversos països que van assolir la democràcia a partir dels anys vuitanta. Un exemple són les exdictadures sud-americanes, com Argentina o Xile, on van començar aplicant el model espanyol per descobrir, al cap de poc temps, com era d'injust oblidar la maldat dels règims dictatorials, de tal manera que van engegar processos judicials que a l'Estat espanyol no han vist ni els nostres avis ni els nostres pares, i que potser ja va sent hora que podem veure nosaltres, i no esperar a que ho reclamin els nostres fills. Per això, si la transició encara es viva, el millor que podem fer es matar-la.

La delinqüència del PP

24.03.2015 14:00Vicent Partal

El jutge que investiga la comptabilitat del Partit Popular, el jutge Ruz, va acabar ahir la fase d'instrucció i considera acreditat que entre el 1990 i el 2008 el PP 'es va servir de diverses fonts de finançament alienes al circuit econòmic legal', i gràcies a això va poder operar 'almenys durant els divuit anys investigats' amb 'diversos sistemes de comptes al marge de la comptabilitat oficial declarada pel partit i presentada al Tribunal de Comptes'. És a dir, que funcionaven com a 'comptabilitats paral·leles, caixes de diners en efectiu o caixes B'.

Sóc conscient que fa anys que en parlem i que, com passa amb tots els afers que s'allarguen, arriba un punt que gairebé no en sabem apreciar els nous matisos. Però la situació és gravíssima, car ací hi ha un jutge que acusa amb proves el que ha estat i és encara el primer partit polític espanyol de finançar-se il·legalment durant divuit anys, pel cap baix. 

Ara caldrà fer el judici, evidentment, però de moment el contingut del sumari ja hauria de tenir repercussions polítiques. Ruz hi deixa clar que el PP 'suposadament va incomplir entre els anys 1990 i 2008 els límits, requisits i condicions establertes en la llei' (de finançament dels partits polítics). I això vol dir no únicament que el PP ha violat la llei repetidament durant prop de vint anys, sinó també que n'ha tret un profit concret que taca i suscita dubtes raonables sobre les seues victòries electorals. Ras i curs: el PP competia contra els altres partits en posició de superioritat, gràcies a l'ús de diners il·legals. I això no és cap anècdota ni es pot resoldre, com sembla que volen fer, només encausant els tècnics que feien girar la roda.

Les senyes de la derrota

26.03.2015 14:00Vicent Partal

Les Corts Valencianes van aprovar ahir, només amb els vots del PP, la polèmica llei de senyes d'identitat. L'escena va ser molt insòlita, perquè els partits de l'oposició van abandonar els escons i ni tan sols van prendre part en una votació que simplement pretenia originar crispació social en favor del Partit Popular, ja en plena campanya de les eleccions del mes de maig.

La llei és un desficaci de cap a peus. No solament perquè és un desficaci legislar amb l'únic objectiu d'atacar políticament l'oposició parlamentària. Ni solament tampoc perquè el contingut de la llei és literalment absurd. També és un desficaci pel format de deliberació, amb el Partit Popular endossant-hi per la porta de darrere i en l'últim segon les esmenes més absurdes, alguna de les quals de dubtós valor legal i d'una evident manca de legitimitat democràtica. 

Tot això, solament, per a mirar de fabricar una imatge de l'oposició valenciana com una colla de 'catalanistes venuts', que cal frenar amb una victòria del PP. Victòria que cap enquesta, ni una, no veu factible. Fa decennis que l'extrema dreta i la dreta valencianes fan servir aquest mateix argument i aquest mateix parany. I, per tant, no es pot dir que sorprenga. Però aquesta volta cal dir que, finalment, hi veiem una jugada a la desesperada. I que, per sort, ja falten sols unes quantes setmanes per a desallotjar del govern, democràticament, aquest Partit Popular que ni en la derrota no sap demostrar un bri de dignitat.

27-S: un consens per arrencar la crosta

JOAN M. TRESSERRAS | 25/03/2015 22:01

Segueix-me

La crosta ha estat durant molts anys una versió nostrada de la casta. No tothom que s’hi refereix està pensant exactament en el mateix, o en els mateixos. Però ha estat una de les expressions més utilitzades per al·ludir a una minoria de bona posició social, elitista -el pinyol-, permanentment instal·lada en les esferes més influents i capaç de condicionar la vida política al servei dels seus interessos.

La ciutadania catalana, impactada per la crisi i els escàndols per corrupció o malversació, ha exigit explicacions. ¿Quina mena d’arguments poden justificar tanta desigualtat? ¿Qui ha estat responsable de tants desgavells? ¿Per què és la majoria qui pateix les conseqüències de les males decisions i les males pràctiques d’uns quants? El discurs de les classes dirigents de tota la vida no ha proporcionat cap resposta acceptable. El seu és un discurs antic i gastat, amb l’afegit d’un parell de versicles de la troica i referències als brots verds. La indignació, en conseqüència, no s’ha apaivagat. Simultàniament, l’empenta del procés sobiranista ha fet evident la nul·la disposició al diàleg de l’Estat i el seu abús sistemàtic del control dels recursos públics contra el govern català i, de retruc, contra els sectors més desafavorits i més perjudicats per la laminació dels serveis i les polítiques socials. El discurs resclosit, en aquest punt, s’ha limitat a reiterar la devoció per l’imperi de la legalitat i a incrementar els advertiments i les amenaces. I la indignació, en aquest àmbit, tampoc s’ha apaivagat.

La crosta, doncs, ha perdut qualsevol legitimitat justificadora de la seva preeminència i l’escassa capacitat de lideratge que li pogués quedar. Encara hi és i encara influeix. Però la seva espelma és curta i s’apaga. El principal factor que allarga el seu ocàs és que, davant la seva hegemonia minvant, la nova hegemonia emergent no acaba de quallar i de trobar les vies de la seva institucionalització. Però, substancialment, per la profunditat i l’amplada de l’arrelament social que impulsa el canvi, el procés del relleu en l’hegemonia és irreversible. Aquesta crosta ja trontolla. El 27 de setembre suposarà una gran oportunitat d’arrencar-la.

Les transformacions socials importants poden necessitar incubacions llargues i lentes. Poc visibles. Amb alguns símptomes esporàdics que insinuen avenços o retrocessos, però també amb períodes de calma, quan sembla que no estigui passant res. Quan sota la pell de la realitat el batec social és gairebé imperceptible. És en moments així quan els sectors més conservadors i immobilistes s’afanyen a proclamar que qualsevol sotragada ha estat un simple tremolor. Que no hi haurà terratrèmol. Que tot està sota control. Llavors, fins i tot els més agosarats actors del canvi poden vacil·lar. L’efervescència dels moments d’eufòria per unes transformacions que hem vist a tocar pot, paradoxalment i en el moment més inoportú, provocar la ressaca i els dubtes. Com en aquests mesos. Aquesta és justament la intenció del discurs de les forces socialment i nacionalment retrògrades i els seus aliats: desanimar, desmobilitzar, descoratjar, desacreditar, erosionar lideratges, dividir, confondre. Fer creure que les coses només poden ser com són. Que no hi ha alternatives.

Venim d’una època d’hegemonies molt compactes, circumscrites als segments socials pròxims al poder. Aquestes hegemonies es caracteritzen pel fet que la dominació efectiva comporta la imposició d’un consens social que li serveix de coartada. Però l’actual procés català té connotacions de classe ben explícites. El desplaçament de l’hegemonia declinant ve justament provocat per l’oposició popular majoritària a la seva continuació i a la dels sectors que l’exercien. En aquest cas, doncs, no es tracta d’accedir a una posició dominadora a benefici d’un nou grup exclusiu, sinó d’impedir que cap minoria -connectada a l’estat espanyol o no- pugui tornar imposar-se a la voluntat més general.

Aquest relleu no requereix pas que el consens sigui l’instrument que revesteixi de pacte social el predomini d’uns quants privilegiats. Tot el contrari. El propòsit d’obtenir una majoria electoral tan àmplia com sigui possible, amb unes bases socials tan heterogènies, transversals i diverses, hauria d’esperonar el moviment cívic popular i les seves organitzacions per anar teixint el consens previ necessari que impedeixi la reproducció de la vella dominació i asseguri el canvi d’hegemonia. Per això parlem de revolució democràtica. I per això resultarà tan decisiu que del 27-S en surti el mandat democràtic inqüestionable de refundar el país i construir l’estat.

Isabel San Sebastián, lul·lista

SEBASTIÀ ALZAMORA | 26/03/2015 21:44

Segueix-me

Reconeguda per la seva ponderació i equanimitat, i sobretot per la seva familiaritat amb la cultura medieval, la periodista de 13TV Isabel San Sebastián, vinculada de tota la vida a l’extrema dreta, va dissertar ahir a Palma sobre Ramon Llull. Isabel San Sebastián i Ramon Llull, un duet equiparable a Dante Alighieri i Enrique Iglesias. La periodista, ja que així es fa anomenar, va donar una xerrada intitulada El marco histórico del siglo XIII, referencia luliana: Federico de Sicilia, Pedro II de Aragón i el Gran Kan (sic, s’escriu Gran Khan). Ho va fer convidada per l’Ajuntament de Palma, dins un cicle de conferències dedicades al setè centenari de Llull, i els honoraris eren de 2.400 euros.

A molta gent li ha cridat l’atenció que un personatge com la senyora San Sebastián hagi percebut uns emoluments tan esplèndids per una xerrada sobre un personatge del qual no en té ni idea, però si ho analitzem bé tots els diners són pocs per descobrir quina relació mantenia el beat Llull amb l’imperi mongol. Segurament 13TV i altres mitjans per l’estil deuen haver desenvolupat teories al respecte. Vés a saber si Llull, primer escriptor i un dels més importants que ha donat la llengua catalana, no va tenir interessos espuris per devers Karakorum. Les referències a monarques directament relacionats amb la Corona d’Aragó deuen tenir a veure amb alguna idea sobre la inexistència de Catalunya.

Seria absurd voler inventariar en un article com aquest els motius de la importància de Ramon Llull, un dels pensadors i poetes més importants de l’Europa del seu temps. Només se’ns acudeix de dir, no sense una certa consternació, que al llarg dels segles ha hagut de suportar tota mena de vituperis a causa del seu pensament heterodox, però que segurament ni ell hauria estat capaç d’imaginar que el seu nom servís d’excusa perquè la senyora San Sebastián s’embutxaqui més de dos mil euros per fer el tonto una estona a Palma. Aquesta primera espasa del periodisme ha dedicat densos volums biogràfics a personatges tan interessants i recomanables com l’exdirigent del PP Jaime Mayor Oreja i l’exfiscal en cap de l’Audiència Nacional Eduardo Fungairiño. És obvi que el salt entre aquesta mena de figures i la de Ramon Llull és del tot lògic i raonable.

El tinent d’alcalde de Cultura de l’Ajuntament de Palma, Fernando Gilet, s’ha caracteritzat per una gestió penosa del seu càrrec durant tota aquesta legislatura, però ha decidit acomiadar-se per la porta gran encarregant una conferència sobre Llull a Isabel San Sebastián. Es veu que no hi havia ningú més indicat per alliçonar el poble sobre l’autor del Llibre de les bèsties (és una referència casual), i que no es podia fer per una tarifa inferior als dos mil euros. Potser sí que ens hem d’avesar a la circumstància que una colla d’impresentables s’enrigui de nosaltres, però almenys que deixin tranquils els clàssics. Hi ha qui afirma que Llull va morir apedregat, però la pedregada de debò li ha arribat l’any 2015, ell que sempre va ser contrari al fanatisme.