Als desinflats

"No cal que Rajoy aixequi la veu per trinxar el poc poder polític que té Catalunya. Només cal que signi resolucions cada divendres al consell de ministres"

Jofre Llombart

Luis de Guindos assegura que a les reunions amb inversors internacionals ja no li pregunten per Catalunya. La Moncloa fa córrer que el procés s’ha acabat. El Periódico publica una enquesta en què CiU, ERC i CUP amb prou feina sumen majoria absoluta. És evident que l’estat d’ànim és el que és i que les conseqüències finals no les sabrem fins el dia 27 de setembre a la nit. També és veritat que si hi hagués hagut una candidatura unitària entre CiU, ERC i representats de la societat civil aquest cap de setmana en què ens trobem seria el primer de campanya electoral.

Però tot això són suposicions, fruit d’una barreja de fets reals (no hi ha llista unitària i la glopada del 9N s’ha congelat) i de projeccions de futur impossibles de contrastar fins que no arribi aquell 27S. El que més es pot acostar a obtenir una temperatura real de la cosa són aquestes enquestes, però el Melcior Comes ens deixava prou clar ahir en aquest mateix diari que els sondejos són una arma de doble full que les carrega i encarrega el diable.

Tinc la teoria que Espanya només pot guanyar el procés a través de dues maneres: o a través d’una dimissió dels que volen la independència o bé fer-ho a l’escocesa: provocar una votació i, immediatament després, fer campanya pel NO amb una oferta terceraviista creïble com per seduir a una majoria de catalans satisfeta en seguir en aquesta Espanya.

Mariano Rajoy creu haver superat el tsunami independentista amb una barreja d’immobilisme constitucional i de “wait and see” aznarià: “Antes se romperá Catalunya que España”. Certament, abans parlàvem d’estats d’ànim i el missatge ambiental que ha volgut transmetre Rajoy és que la independència de Catalunya ha estat un soufflé que s’ha desinflat mentre ell es fumava un puro a La Moncloa. I per ell i l’establishment espanyol és un èxit que tothom hagi percebut aquesta imatge perquè deixa entendre que els independentistes han quedat xuclats pel seu propi huracà. De fet, tothom sap que a un huracà no se’l pot combatre, només es pot desfer sol. I que acte seguit, tan bon punt es desfà, torna la calma a l’Íbex.

Tot això seria molt idíl·lic per a Espanya si no fos que és mentida. No hi ha hagut aquest immobilisme. La maquinària de l’estat ha actuat, i de quina manera, en aquests dos anys llargs que està durant el procés. No cal que Rajoy aixequi la veu per trinxar el poc poder polític que té Catalunya. Només cal que signi resolucions cada divendres al consell de ministres. A saber:

•Llei Wert. La demostració que tenir les competències traspassades és una fal·làcia. La Generalitat, que és teòricament l’administració competent, no té la última paraula ni tan sols per dir quantes hores de cada assignatura fan els alumnes. Aquesta llei és també l’arma legal per carregar-se el model d’immersió lingüística.

•Llei d’horaris comercials. Un altre exemple de competència traspassada sense poder real. Catalunya no vol liberalitzar horaris? Cap problema, fem una llei superior d’obligat compliment i que la normativa espanyola prevalgui sobre la catalana. I aquí pau i allà Glòries, centre comercial.

•Toros: tancaria el pack de competències traspassades. És la futura polèmica sobre la reinserció de les curses de braus. Catalunya va votar la prohibició d’aquests espectacles i el govern espanyol ja està elaborant, igual que amb el comerç, una llei que deixi en paper mullat la decisió majoritària del Parlament. Atents perquè el debat tornarà a ser animalista quan, en realitat, serà de poder polític. Catalunya no és sobirana ni per decidir què es fa dins de les seves places.

•Euro per recepta: novament, el debat va ser ideològic (copagament sí, copagament no) però ens en vam estalviar un de més profund. La majoria parlamentària de Catalunya aposta per aquesta fórmula i el Tribunal Constitucional ho tomba perquè considera discriminatori respecte altres ciutadans de l’estat. De res serveix tampoc tenir les competències en Sanitat. No obstant això, a Andalusia les operacions de canvi de sexe les paga l’administració i a la resta no. És evident que aquí no serveix l’argument de la discriminació territorial.

•Pobresa energètica: Un cas encara més greu. En ple debat intel·lectual sobre si Catalunya viu obsessionada només amb la independència, el govern català es va inventar una fórmula per evitar que a cap llar catalana es tallés la llum, l’aigua o el gas per impagament. El govern espanyol ho va portar al Constitucional bo i sabent que tan bon punt aquest tribunal ho admet a tràmit, la llei s’ha de suspendre pels mateixos motius: la discriminació territorial. Va passar i a més en ple hivern. España, antes fría que rota.

•Taxa d’impostos bancaris. Aquesta casta antisocial instal·lada a la plaça Sant Jaume es va inventar juntament amb els neocons d’Esquerra Republicana una taxa d’impostos bancaris per promoure la circulació de diners en un moment en què s’havia d’incentivar el consum i per tant la creació de llocs de treball. Catalunya va seguir les passes d’aquest oasi progressista al sud d’Europa que és l’Andalusia socialista col·ligada amb Esquerra Unida. Però quan Catalunya va crear el tribut, el govern de Rajoy va fer el següent: va crear una taxa d’àmbit estatal i com que competia en rang amb la taxa autonòmica, oh sorpresa, el Tribunal Constitucional va fallar a favor de la taxa espanyola i va obligar a eliminar la catalana. La cosa no acaba aquí: Montoro va rebaixar a zero la taxa, és a dir, està vigent, però a la pràctica no es cobra.

•Taxa audiovisual. Espanya ha tallat sistemàticament qualsevol intent de la Generalitat d’aconseguir ingressos. Vol tenir el monopoli d’accés als diners. Per això es va inventar el FLA: Jo, Estat, acudeixo als mercats, em deixen diners, i jo te’ls deixo a tu, pidolaire comunitat autònoma (i a més cobrant-te interessos fins fa dos mesos). Igual que l’euro per recepta o el cèntim sanitari, la Generalitat busca recursos per obtenir ingressos. En aquest cas, cobrar a les operadores de telefonia una petita taxa per cada ADSL instal·lat i així poder ajudar el sector audiovisual. Ja s’han fet informes per tombar-ho i ho portaran al Tribunal Constitucional en breu. Doble objectiu: tallar una nova aixeta financera i asfixiar una estructura d’estat comunicativa amb vocació internacional, el sector audiovisual català, no fos cas que un “Pà Negre” de torn arribés als Òscar.

•Llei d’acció Exterior: l’exemple més recent. Ahir mateix el govern espanyol va portar davant del Constitucional aquesta normativa catalana que preveu l’obertura de diferents oficines de la Generalitat a l’estranger. Aquesta llei correrà la mateixa sort que les anteriorment citades. S’admetrà a tràmit i, en conseqüència, se suspendrà de manera automàtica. És perquè quedi clar que la única veu que se sent provinent d’Espanya és la d’Espanya. Aquest recurs busca, senzillament, que Catalunya no es pugui explicar no fos cas que algú qüestionés a Madrid perquè s’oposa a un referèndum d’independència.

El llistat és més llarg. Aquí falten dues qüestions: les lleis ja existents a les que se li ha mantingut la carcassa legal però se l’ha buidat de diners (com per exemple la llei de Dependència) i la joia de la corona d’aquesta legislatura: la llei de consultes, el decret de convocatòria del 9N i la celebració del 9N. I també, evidentment, els mals estructurals: el dèficit fiscal (fixat eternament en els 15.000 milions d’euros), la manca de capacitat per decidir per on passen les infraestructures o la duplicitat d’administracions per posar en qüestió les catalanes (TV3, Servei Català de Meteorologia, Centre d’estudis d’opinió o Síndic de Greuges).

És cert que aquest rànquing no és rabiosament nou però sí és vigent. Només l’he posat damunt la tauleta per recordar que mentre es dóna el procés per desinflat els motius per crear un estat nou continuen plens d’aire.

El futur a les nostres mans

«Catalunya es vol obrir al món, interrelacionar-se, interconnectar-se, ser punt de referència, aprendre dels que vénen i projectar-se»

Marta Pascal | Actualitzat el 10/03/2015 a les 00:00h

Deixem enrere una setmana en què el govern espanyol ha decidit portar la Llei catalana d'exteriors i l'obertura de les delegacions catalanes a Viena i Roma al Tribunal Constitucional. Deixem enrere la setmana en què Barcelona esdevenia capital mundial del mòbil, el veritable hub de referència dels mòbils i les noves tecnologies. És un contrast evident: Catalunya es vol obrir al món, interrelacionar-se, interconnectar-se, ser punt de referència, aprendre dels que vénen i projectar-se cap enfora. És de sentit comú que ho fem, i més quan tenim una vocació de projecció exterior molt evident i que ve de molt lluny.

Mentrestant el govern espanyol demostra dia rere dia que no li fa patir fer el ridícul. Cultura del "no", querelles, recursos, prohibicions i tot un reguitzell de menyspreus per part d'un estat que no pot treure pit en res de res. I que fa el ridícul.

Ja fa temps que vaig escriure que els catalans serem el que vulguem ser. Depèn només de nosaltres, de la nostra capacitat d'arribar units al 27-S; de la nostra fortalesa davant les adversitats; de la nostra força i creativitat per tirar endavant el país; però sobretot de convertir el 27S en un veritable plebiscit sobre el futur del país, sobre si volem o no ser lliures.

Mai no havíem tingut de forma tant evident el futur (i present) a les nostres mans. La llibertat és a tocar. Guanyem-nos-la.

Vostès perdran, senyora Aguirre

Salvador Cot | Actualitzat el 09/03/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

Esperanza Aguirre demana al FC Barcelona i a l'Athletic Club de Bilbao que renunciïn a jugar la final de la Copa: "No tenim perquè aguantar menyspreus de ningú. I menys encara quan l'únic que volem és premiar els millors en el Campionat d'Espanya, en el qual han competit [Barça i Athletic} i s'hi han inscrit lliurement". El raonament no és nou, òbviament, però en aquest cas queda meridianament clar. De qui és Espanya? D'ells. Per això El Mundo il·lustra l'article amb la fotografia d'un afeccionat del Reial Madrid celebrant la victòria del seu club amb una bandera espanyola al coll. La Copa d'Espanya és com diuen ells perquè Espanya són ells.

En teoria, també es podria argumentar que és el Reial Madrid qui no hauria de participar en una competició en la qual poden guanyar clubs amb una massa social ideològicament contrària al seu projecte nacional. Una possibilitat inaudita, des del seu punt de vista, perquè la seva estratègia passa per exigir l'autoexclusió de qui no comparteixi la jerarquia nacional que els beneficia. Així, si un esportista individual és independentista, se li reclama que no competeixi als campionats d'Espanya. Ni, per derivació, als internacionals. Amb els clubs es tracta del mateix. Això sí, pagant religiosament els impostos que financen tot aquest entramat institucional excloent.

L'esport és un aparador d'adhesions sentimentals. Per això les competicions s'omplen d'himnes i banderes, des de les graderies fins als podis. I, sentint-ho molt -o no tant-, la seva bandera perdrà aquesta final, senyora Aguirre.

El túnel del Pertús de Florentino Pérez, a punt de ser rescatat

A.S. | Barcelona | 10/03/2015 00:00

El baix ús de l’alta velocitat a Espanya i de la connexió entre l’Estat i França està a punt de tenir una altra conseqüència dramàtica: el rescat de la concessió del túnel del Pertús, que va costar quasi 1.100 milions d’euros. Aquest túnel el va construir l’empresa TP Ferro, creada expressament per a aquesta obra i participada al 50% per ACS, de Florentino Pérez, i la francesa Eiffage. Per recuperar la inversió, els dos estats van permetre que TP Ferro cobrés un peatge pel pas de trens, tant de passatgers com de mercaderies dels usuaris del corredor mediterrani, amb la garantia d’uns trànsits mínims. Les obres del túnel de 8,3 quilòmetres van començar el 2004 i es van acabar el 2009, dins els terminis previstos. Segons explica l’estudi de Germà Bel i Daniel Albalate, la inversió es va pagar amb 588 milions de subvencions públiques, 410 milions de crèdits bancaris i 108 milions aportats pels accionistes de TP Ferro. El problema va arribar primer amb el retard en l’entrada en funcionament de la connexió de l’AVE amb França, el 2013, que va obligar els dos estats a compensar la concessionària pels quatre anys sense que hi passés cap tren, i a allargar-ne la concessió de 50 a 53 anys.

Però encara no hi passen prou trens per compensar la inversió, i els retards en la posada en marxa del corredor mediterrani encara agreugen més el pla econòmic de TP Ferro. A finals del 2014 Florentino Pérez va demanar a França i Espanya que es tornin a renegociar les condicions de la concessió, o bé que la rescatin i els compensin econòmicament. Totes les informacions apunten que a finals d’aquest mes de març es rescindirà la concessió del túnel del Pertús, que tornarà a mans públiques. Un cas similar al del magatzem de gas Castor, que també va tenir Florentino Pérez com a protagonista de l’operació.

Un aborigen insubmís anomenat Joan Laporta

"Cada vegada que un català es manté ferm en la defensa dels seus drets fa molt més que un acte de dignitat; expressa la seva lleialtat a Catalunya i demostra el respecte que sent per si mateix"

Víctor Alexandre

L'incident que dies enrere va tenir lloc en una sala de la Ciutat de la Justícia de Barcelona, en què Joan Laporta va haver de declarar en qualitat de testimoni pel cas MCM, plataforma empresarial que reclama cent milions d'euros al FC Barcelona per un suposat incompliment de contracte, només és possible en un règim dictatorial o en una democràcia totalitària. En dóna fe l'estudi elaborat pel Fòrum Econòmic Mundial del qual se'n feia ressò http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/03/el_desastre_de_la_justicia_106760.php elSingular.cat, el 2 de març passat, sobre la separació de poders. D'un total de 148 estats analitzats, Espanya ocupa el lloc 72è. És a dir, que la justícia és molt més independent del poder executiu a Barbados, Botswana, Rwanda, Malàisia, Taiwan o Malawi que no pas a Espanya. Per darrere hi trobem Iran, Indonèsia, Tunísia, Nigèria, Uganda o Sierra Leone.

Però centrem-nos en l'incident. Per la sala on se celebrava la vista esmentada van desfilar diverses persones, entre les quals Sandro Rosell, i totes, com és preceptiu en les colònies, es van expressar submisament en la llengua dels representants de l'imperi. Les normes, en aquest punt, sempre han estat clares: són els membres de la colònia els qui han de parlar la llengua de l'imperi i no pas els representants de l'imperi els qui han de parlar la llengua de la colònia. De fet, ni tan sols tenen l'obligació d'entendre-la. No es poden rebaixar fins a aquests extrems. Va passar, però, que, tot d'una, les normes es van desintegrar en arribar el torn d'un aborigen insubmís.

L'aborigen entra a la sala, s'asseu davant del tribunal, s'identifica com a Joan Laporta i quan arriben les preguntes respon que s'expressarà en català. 'En català?! On s'és vist!';, s'horroritzen els representants de l'imperi. Però l'aborigen insubmís insisteix i diu: 'Crec que tinc tot el dret de declarar en català, perquè és la meva llengua i la llengua del meu país'. En sentir un afront d'aital magnitud, el tribunal li diu que haurà de tornar l'endemà a un quart de deu del matí, cosa que invalidarà les sis hores que avui ha hagut d'esperar per entrar a la sala. L'aborigen, que és molt insubmís, gosa dir que no hi està d'acord, i el tribunal, després de discutir-ho internament, el convoca per a l'endemà a les deu del matí, tres quarts d'hora més tard del que li havien dit abans. Tanmateix l'adverteix que 'si demà no aconseguim un intèrpret, perquè és difícil'; és dificilíssim, pràcticament impossible, trobar intèrprets de català-espanyol a Catalunya; 'aleshores el citarem per a dijous'. 'L'aviso que dijous no hi seré, marxo de viatge demà a la tarda', adverteix l'aborigen tot portant la seva insubmissió a extrems que remouen els fonaments de la Ciutat de la Justícia i fan trontollar-ne les columnes. Les columnes, sortosament, no cauen i tothom es tranquil·litza en descobrir que tot plegat ha estat una falsa alarma provocada per una remor de cadires a la sala del costat. És el moment que el tribunal, a més d'amenaçar l'aborigen dient-li que si no ve pel seu compte el faran venir d'una altra manera, aprofita per reprovar-lo: 'M'estranya la seva actitud, ateses les circumstàncies en altres judicis'.

Recomano llegir la frase dos cops per prendre consciència dels tres segles d'absolutisme i de supèrbia que la sustenten. Sense aquests tres segles de dominació, sense aquests tres segles de sotmetiment, no s'explica que un tribunal espanyol gosi dir-la en ple segle XXI a Catalunya. Però la frase és real, cosa que ens hauria d'esfereir, perquè, talment com un mirall, ens retorna la imatge d'allò que hem estat, ens retorna la imatge d'un poble submís que ha acceptat la humiliació amb la mateixa resignació amb què el bou accepta el cabestrell. Per això el tribunal que interrogava a l'aborigen insubmís no donava crèdit a aquella insubordinació. No ho havien vist mai 'en altres judicis'. Finalment, però, la insubordinació va reeixir i l'aborigen insubmís va acabar declarant en català aquell mateix dia, en aquella mateixa sala i en aquell mateix moment. I és que era mentida que no entenguessin el català. L'entenien tots, inclòs el lletrat gallec Mario Conde. Recordem que l'any 2009, Conde, va fer el pregó de les festes patronals de la població mallorquina de Caimari en un magnífic català.

Conec molt bé l'estratègia del tribunal, perquè jo mateix ho explico amb detall http://www.victoralexandre.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=2061&Itemid=28 en un dels meus llibres vaig viure una situació gairebé idèntica, ara fa uns anys, en negar-me a declarar en espanyol en un judici de trànsit en qualitat de testimoni. El membres del tribunal, intentant que em sentís culpable, em deien que no m'entenien i que la cerca d'un intèrpret implicaria aturar el judici. Però els vaig respondre que s'agafessin tot el temps que volguessin, que jo no tenia pressa. I, és clar, tot d'una, com per art d'encanteri i a una velocitat que enrojolaria els sistemes més avançats d'aprenentatge de llengües, la llengua catalana va entrar en el cervell dels membres del tribunal i ja no els va caldre cap intèrpret. M'entenien perfectament i no vaig haver de repetir ni una sola paraula. Ves quines coses! Però és lògic: si l'aborigen no es deixa coaccionar, la coacció es torna en contra del tribunal, ja que l'aturada o suspensió del judici trasbalsaria tot el programa de treball dels seus membres i no els queda altre remei que deixar que l'aborigen insubmís declari en la seva llengua. Ras i curt: entenen el català, però com dèiem al començament, és una qüestió de jerarquies. Hi ha una llengua superior, que és la llengua de l'imperi, i hi ha la llengua inferior, que és la llengua de la colònia.

Amb tot, per a l'antologia de l'estirabot, queda la resposta que Mario Conde, lletrat de la part contrària, va donar a l'aborigen insubmís, en el punt final de l'incident. L'aborigen va apel·lar a la intel·ligència del lletrat per entendre una declaració en català, i aquest li va contestar: 'Vostè també és intel·ligent, però no parla gallec'. Així mateix. Algú li hauria d'haver dit que mentre l'aborigen insubmís no tenia cap obligació de saber gallec, perquè el gallec no és la llengua pròpia de Catalunya, el lletrat sí que tenia l'obligació de respectar el dret inalienable de tota persona a declarar en la seva llengua en un judici, ja sigui al seu país o en un altre. I per tal de respectar aquest dret i de no crear indefensió s'utilitzen els intèrprets. Però, és clar, no n'hi pot haver, d'intèrprets, perquè ja ha quedat clar que per a l'Estat espanyol les colònies i els seus aborígens no tenen drets. Així és com s'imparteix justícia a la Ciutat de la Justícia.

Gràcies, per tant, Joan Laporta, per no cedir a la coacció. Cada vegada que un català es manté ferm en la defensa dels seus drets fa molt més que un acte de dignitat; expressa la seva lleialtat a Catalunya i demostra el respecte que sent per si mateix.

El PP es nega a reconèixer les víctimes del franquisme

EUROPA PRESS | Madrid | 10/12/2014 20:25

El ministre de Justícia, Rafael Catalá, ha dubtat aquest dimarts al Senat de la legitimitat del PNB per sol·licitar un acte de reconeixement a les víctimes del franquisme quan la formació basca ha participat en el Consell Sectorial de la Memòria Històrica que lidera Bildu a Sant Sebastià. "Aquest govern, aquest grup parlamentari i aquest partit que els sustenta no tindrà, amb qui ha estat negant sistemàticament drets a les víctimes, res que permeti avançar cap al tracte igual dispensat a víctimes i botxins", ha dit el ministre.

El PP ha rebutjat en el Ple del Senat una moció proposada pel PNB amb el suport de la resta de partits per reprendre l'aplicació de la Llei de la Memòria Històrica, prendre mesures per reconèixer les víctimes del franquisme i col·laborar en la recuperació de desapareguts. Tots els grups de la cambra alta han donat suport a la iniciativa defensada pel portaveu basc, Jokin Bildarratz, que ha assegurat que buscava el consens. "A totes les víctimes els devem un compromís i això tractem de buscar amb aquesta moció", ha explicat.

La iniciativa original tenia sis punts, amb els quals el PNB demanava complir les recomanacions de Nacions Unides per "promoure la veritat" i la reparació moral i econòmica de les víctimes, col·laborar en la recerca de desapareguts, elaborar un cens de símbols franquistes i permetre l'obertura dels arxius de les presons.

El portaveu del PNB ha acceptat aportacions del PSOE, l'Entesa i CiU per transformar el Valle de los Caídos en centre de la memòria, recuperar l'Oficina de Víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura i realitzar un cens de les confiscacions del govern franquista.

El senador del PP Alejandro Muñoz-Alonso ha explicat el vot en contra del seu grup. Ha assegurat que el document de Nacions Unides és només un informe realitzat per un relator "que va estar a Espanya dues setmanes i es va assabentar d'una sèrie de coses", però que també inclou algunes valoracions positives, com la importància de la Transició, ha dit . "No hem fet una comissió de la veritat ni falta que ens fa. Recordo la novel·la d'Orwell, '1984', que creava un ministeri de la veritat. En les democràcies no hi ha veritats oficials, cadascun exposa el que li sembla oportú. En aquestes qüestions la veritat l'exploren els investigadors", ha afegit.

I ha assegurat que el model de transició espanyola "no és el centreamericà", que al seu judici és el seguit pel relator de Nacions Unides. "Aquí el procés es va fer de reconciliació, que va començar pels quals deia que havien perdut la guerra. Ho sento molt, han d'escoltar això perquè és així", ha afegit el portaveu elevant la veu sobre les protestes de l'oposició.

També ha rebutjat Muñoz-Alonso el cens dels símbols franquistes, perquè ja hi ha un acord del consell de ministres de retirar-los. "Hisenda garanteix que està insistint perquè es faci la defecció d'aquestes restes del franquisme, que estan desapareixent", ha assenyalat.

"Trencar" amb el franquisme

Des del PSOE, Francesc Antich ha assegurat que una part del país "no vol donar passos a favor de la memòria històrica" i que el govern del PP ho demostra per no dedicar diners al desenvolupament de la llei. "No ens esperàvem una resposta tan radical pel PP, que no seguissin la línia dels partits conservadors de la resta d'Europa. No és possible intentar vendre aquest missatge que ja es va arreglar tot durant la Transició i que això busca la confrontació. No donar solució a aquestes qüestions és mantenir víctimes de primera i de segona", ha dit.

La senadora de CiU Maria Rieradevall ha demanat "no deixar soles les víctimes" des de l'Estat i "mecanismes per aclarir la veritat" després de gairebé 150.000 "desaparicions forçades" durant la guerra i el franquisme. "És imprescindible investigar els crims i treballar per a la reparació de les víctimes", ha argumentat, recordant l'oportunitat del debat en el Dia Internacional dels Drets Humans.

Des d'Entesa, Joan Saura ha demanat al PP "trencar" amb el franquisme com han fet altres països amb els seus passats de dictadura i ha assegurat que des de Nacions Unides es constata que a Espanya no hi ha hagut una política d'Estat per passar pàgina. "Cal llegir aquesta pàgina i el tancament del tema de la memòria històrica passa perquè el PP no faci pensar que d'alguna manera no condemna de forma clara la dictadura", ha dit.

El senador d'IU Jesús Iglesias ha assegurat que la democràcia té "un deute pendent", reconèixer que hi ha víctimes del franquisme i ha criticat que s'al·legui manca de recursos per no complir la llei.

Expulsat del consolat espanyol a Brussel·les per un escrit en català

10.03.2015 19:00

Un client de l'advocada Teresa Puig, veí de Sabadell i que viu i treballa a Brussel·les, denuncia haver estat objecte de discriminació lingüística al consolat espanyol d'aquesta ciutat. Fou divendres passat, 6 de març, quan va anar-hi a presentar un escrit. Era una manifestació de voluntat, és a dir, una declaració escrita del seu testimoniatge en un judici que s'havia de fer a Sabadell, que volia que fos enviada al jutjat per no haver de desplaçar-s'hi expressament des de Brussel·les. El problema: la declaració era escrita en català.

Segons que explica Teresa Puig a VilaWeb, en aquell escrit el seu client exposava que estava d'acord amb allò que sol·licitaven els demandants en el judici, i responia per escrit dues preguntes que li hauria formulat ella mateixa al jutjat. 'Era una cosa molt senzilla. Si no feia això, hauria hagut d'anar al jutjat.'

Així doncs, van decidir d'utilitzar aquesta fórmula de la manifestació de voluntat. L'afectat va anar al consolat a primera hora del matí per presentar l'escrit, i va lliurar-lo a un dels membres del cos diplomàtic espanyol, Hilario Sáenz Mir. Aquest li va dir que, com que l'escrit era en català, no el podien acceptar ni fer arribar al jutjat. El veí de Sabadell va protestar i va demanar si podia parlar amb un superior seu al consolat. En aquell moment van cridar el guarda de seguretat i el van fer fora. I li van dir que anés a la delegació del govern català a Brussel·les perquè li traduïssin el text a l'espanyol. 

No hi va anar, sinó que fou la seva advocada qui va acabar redactant la declaració en espanyol, perquè necessitaven enviar-la a temps al jutjat. 'Li vaig fer jo el text en castellà i ja està —explica Teresa Puig—. Perquè necessitàvem que el document arribés a temps al judici. A la pràctica, era com si ell hagués vingut el dia del judici i jo l'hagués interrogat. Ho hauria fet en català. I el judici és per un cas de família, en què intervenen els seus pares i el seu germà.' 

L'afectat ha acabat presentant un escrit de queixa al consolat espanyol, que reproduïm tot seguit:

«A les 8.30 em trobo amb el senyor Hilario Sáenz Mir per a presentar una manifestació de voluntat per al procediment verbal XXX del jutjat de primera instància número 7 de Sabadell. El senyor Sáenz es nega a acceptar-la perquè és en català. Li demano de veure una altra persona que em pugui ajudar. El senyor Sáenz s'hi nega. Li demano de veure un superior. El senyor Sáenz s'hi nega. Intento explicar que ell pot veure en el document el meu nom i DNI i donar fe que sóc jo qui presenta el document. El senyor Sáenz insisteix que el document que presento ha de ser en castellà. Pregunto al despatx de davant del del senyor Sáenz si hi ha algú que pugui ajudar-me. El senyor Sáenz crida el guarda de seguretat, que m'adreça a la sala principal. Explico la situació a la finestreta i demano si us plau si hi ha ningú que em pugui ajudar. Em responen que m'adreci a la delegació del govern català a Brussel·les perquè tradueixin el document.»

Fora màscares

«Davant la proximitat de les eleccions algunes virginitats polítiques corren un perill seriós»

Dídac Boza | Actualitzat el 11/03/2015 a les 00:01h

L'any hiperelectoral agafa velocitat de creuer. No ens n'adonarem i en poques setmanes haurem començat a fer servir el nostre "abonament de temporada" per al col·legi electoral del barri. De moment ja hem entrat en allò que podíem anomenar l'etapa del "nudisme" preelectoral. És aquell moment que, vulguin o no, candidats i candidatures estan obligats a destapar-se, a dir què pensen, què volen fer amb el país , amb les ciutats i, sobretot, com pensen fer-ho. Serà un procés progressiu. Com més a prop de les urnes, menys espai quedarà per la impostura o per la indefinició. Es clar que no hi faltaran intents de fugir d'estudi però qui intenti amagar la seva lletra petita ho tindrà, aquesta  vegada, una mica més difícil.

El joc del "fora màscares" ha començat per a tothom. És una mena de cerimònia iniciàtica on algunes virginitats polítiques corren un perill seriós. Ho han començat a comprovar els responsables de Podemos/Podem. Les opinions i posicionaments de les noves figures polítiques emergents poden ser material d'alt risc com sap ja Ada Colau, l'única candidata municipal de Barcelona que ha expressat dubtes sobre la conveniència de que la ciutat aculli cada any el Mobile World Congres. Albert Rivera, l'alternativa dretana de Podemos, també ha pogut aprendre alguna cosa ja sobre els riscos que té la sobreexposició mediàtica.

Les eleccions municipals de la primavera acaben amb la "hivernació" del procés. Que en els comicis locals es juga sobretot la partida dels alcaldes i regidors i que hi compta, sobretot, la gestió municipal és tant cert com que aquesta vegada bona part de la ciutadania votarà pensant al mateix temps en el seu Ajuntament i en el futur del país. És probable que aquest context perjudiqui seriosament els resultats d'algun candidat, que en un altre moment, i potser en un altre format polític, hauria pogut tenir més opcions.  No són bons temps per a les remuntades electorals.

Entre el 24-M i el 27-M tot es precipitarà. Amb els resultats de les municipals a la mà, tothom voldrà lluir la millor figura durant l'estiu previ a les eleccions del sí o no a la independència. Al juny Unió Democràtica afrontarà el moment segurament més decisiu de tota la seva història, amb o sense Josep Antoni Duran i Lleida. El calaix on espera el full de ruta sobiranista acordat ja entre Esquerra Republicana i Convergència Democràtica serà, forçosament, l'últim espai de cotó fluix habilitat per Artur Mas per a fer les coses més fàcils a Unió. Tot això sense oblidar que, de cara a la cita electoral del 27-M, a més de la independència, el debat sobre el combat de la corrupció ha vingut per quedar-se.

Demà Congrés dirà SI o NO als bitllets business i a altres despeses sumptuàries

Demà el Congrés del Diputats en sessió plenària s’haurà de mullar sobre un seguit d’iniciatives d’Esquerra Republicana sobre transparència i control de la despesa pública dels càrrecs de l’administració i electes. En aquest sentit, allò que es posarà a votació és la supressió dels cotxes oficials (llevat dels necessaris per garantir la seguretat de les persones), fer pública la despesa detallada de les targetes de crèdit, l’establiment d’una aplicació estricta de les dietes i altres retribucions extrasalarials que, segons la nostra opinió, haurien de ser individualment justificades a través de factura, tot indicant-hi la raó o motiu i la despesa desglossada per conceptes i avalada per la institució que la paga. D’igual manera, la cambra haurà de pronunciar-se sobre la demanda republicana que es deixi de comprar bitllets de classe business.
Completem la demanda feta al govern, que els diputats i diputades hauran de rebutjar o acceptar, instant-lo a presentar un projecte de llei que reglamenti els espais públics i privats perquè encara ara existeixen llocs (per exemple espais per a gaudi i vacances) d’ús privatiu per a funcionaris dels ministeris.
La votació de demà també afectarà als diputats i diputades en la mesura que la proposta inclou, alhora, revisar els conceptes a través dels quals es retribueix als càrrecs electes de les Corts amb uns cabals per estada a Madrid. Cal que d’una vegada per totes es clarifiqui. Si es tracta d’una dieta, s’hauria d’aplicar el concepte que els republicans defensem de dieta (és a dir presentació de factura i topall de despesa. Si, al contrari, del que es tracta es d’una part de salari encobert, que tributi a hisenda i a la Seguretat Social.
Restem expectants al debat i a la votació de demà.

Europa ha de saber l’atac al català a la Franja de Ponent

La Plataforma per la Llengua denuncia a través d'una campanya el "setge al català" a la Franja de Ponent i endega un acampanya per portar la problemàtica a Europa

Plataforma per la Llengua ha engegat una campanya per denunciar la situació del català a la Franja. "L'objectiu és clar: dividir, segregar i esborrar de l'imaginari col•lectiu cap rastre de català, en la línia d'altres polítiques equiparables que els governs del Partit Popular estan aplicant en els diversos territoris de parla catalana", asseguren. En aquest context, Plataforma per la Llengua posa en marxa a través del web estimoelcatala.cat una campanya per denunciar "l'absurd de la invenció d'aquesta nova llengua" i aconseguir adhesions per portar la problemàtica a Europa.

Els usuaris que hi accedeixin hauran de respondre una pregunta traduint una paraula del català al LAPAO, que serà la mateixa. L’acció vol denunciar "l'absurd" que suposa el LAPAO en la realitat lingüística de la zona. Es tracta d'una acció de sensibilització amb la qual l'entitat pretén alertar sobre "l'atac" al català a la Franja de "tenint en compte els intents repetits dels governs espanyol i aragonès per aniquilar el català a la zona".
 
La plataforma denuncia que el LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) "no existeix" i subratlla que és una denominació "creada artificialment" per al català pel Govern d'Aragó, amb l'objectiu "gens dissimulat d'anorrear" aquesta llengua a la Franja de Ponent. L'entitat considera el LAPAO "el primer pas per acabar amb el català en aquest territori", i denuncia que s'han començat a fer públics casos d'escoles de la zona que s'han queixat que el Govern aragonès de Luisa Fernández Rudi està substituint progressivament el LAPAO pel català en els currículums escolars.

També s'aprofita per explicar a les persones que participen en la campanya la situació del català a la Franja i se'ls demana que s'adhereixin a un manifest que es vol enviar al Parlament Europeu per "evidenciar el setge" al català en aquest territori.

Ni el dret a xiular

"Segons Aguirre, doncs, qualsevol persona i idea és legítimament xiulable excepte la idea d’Espanya i la persona que la regeix"

Àstrid Bierge

Esperanza Aguirre diu que la final de la Copa del Rei entre Barça i Atheltic de Bilbao s’hauria de suspendre perquè els aficionats tornaran a xiular l’himne d’Espanya i el rei. Que és una exhibició d’odi i que "no tenemos por qué aguantar desprecios de nadie”. Fa temps que els catalans practiquem molt menys el mira-què-fa-Espanya (ja ho sabem, ja ho hem dit tot) i ens centrem més en el què-hem-de-fer-per-solucionar-ho, però de vegades ens serveixen tan en safata la rèplica que és difícil resistir-se a la temptació. A més va bé que de tant en tant recordem el que ens estem jugant.

Repassem els antecedents. El Barça i l’Atlètic també van jugar la final els anys 2009 i 2012. Pel primer partit bona part de les dues aficions van signar un pacte tàcit per fer una gran xiulada. Durant la retransmissió de TVE, just abans que sonés l’himne, es van deixar d’emetre les imatges en directe des de l’estadi i es va connectar amb Bilbao per veure l’ambient de la ciutat. A la mitja part van demanar disculpes i van emetre l’himne obviat. Això sí, pujant el veu-en-off a tot volum per tapar l’esbronc que hi havia hagut al camp. El 2012, preveient que la història es repetiria, Esperanza Aguirre ja va sortir a dir que el partit s’hauria de suspendre. Durant la retransmissió, TVE va tornar a manipular l’àudio per amagar els xiulets amb un himne tunejat. Ja és un costum de la casa. L’altre dia van fer igual durant la final de la Copa del Rei de bàsquet entre Barça i Madrid. Després és TV3 la televisió que manipula la realitat.

No els agrada, els rebenta, que es xiuli el seu himne i el seu cap d’Estat. I és comprensible, a ningú no li agrada que es fiquin amb allò que estima. Esperanza Aguirre, però, vol prohibir. Mentrestant, en els països lliures es pot protestar de tot. Charlie Hebdo és insultant amb les religions i ningú ha posat en dubte que tingui dret a ser-ho. A Espanya pots xiular a àrbitres, jugadors i presidents de clubs, pots anar a manifestacions i cridar tan fort com vulguis, pots fer portades i vinyetes despectives, pots xiular a polítics de gira i a gent que va a testificar però no pots xiular ni burlar-te dels símbols de la nació espanyola. Segons Aguirre, doncs, qualsevol persona i idea és legítimament xiulable excepte la idea d’Espanya i la persona que la regeix. La nació espanyola és superior i per tant es mereix més respecte que qualsevol idea, fe, i persona.

El que ens diu Aguirre és que aquí no només estem obligats a menjar-nos la verdura sinó que ni tan sols podem dir que no ens agrada. Ni votar ni xiular. Nosaltres som els nens i ells són els majors d’edat. “I que no senti una mosca”.

El monstre de l'AVE

"Espanya té una xarxa ferroviària que no es rendible i alhora que és enormement voluminosa. La més gran després de la de la Xina"

Editorial

Espanya és l'Estat amb més quilòmetres d'AVE i on menys s'utilitza. Segons un estudi que ha publicat el diari Expansion, en termes relatius, posant en relació l'extensió de la xarxa i la població del país, Espanya és líder global indiscutible de la distorsió amb 54 quilòmetres de vies d'alta velocitat per cada milió d'habitants. França, amb 31 quilòmetres per milió de ciutadans; Bèlgica, amb 19; i Japó, amb 16. Tot això situa Espanya amb una xarxa ferroviària que no es rendible i alhora que és enormement voluminosa. La més gran després de la de la Xina. Un monstre. Al món només hi ha tres vies d'alta velocitat rendibles: París-Lió (França), Tòquio-Osaka (Japó) i Jian-Quingdao (La Xina). L'obsessió per l'alta velocitat a Espanya portarà problemes en el futur, perquè requerirà un manteniment molt per sobre dels diners que aportarà. Però el pitjor de tot és que els governs del PP, com abans els del PSOE, no rectifiquen. L'Estat segueix contruint més i més quilòmetres d'AVE cada any.

Esperanza Aguirre té raó

"En el seu món existeix Espanya -amb persones normals- i després bascos i catalans, unes impureses, uns cossos estranys, una molèstia irreductible"

Marçal Sintes

La final de la Copa del Rei entre l’Athletic de Bilbao i el Barça s’hauria de suspendre. El motiu? Que les aficions basca i catalana probablement xiularan l’himne espanyol i a Felip IV. Esperanza Aguirre té raó, si ho rumiem bé.

Aguirre s’autoproclama liberal –tot i no tenir una idea ni aproximada del que significa-, però realment és nacionalista espanyola. D’un nacionalisme castís, tronat, primitiu, però molt estès i influent. En conseqüència, en lloc de defensar la llibertat d’expressió, ella defensa fermament la sacralitat de l’himne i el rei.

El substrat del que diu aquesta senyora –amb aspecte de iaia, però de mala picada- és que bascos i catalans són una altra cosa. Una cosa diferent i pitjor, rara i incorregible. Per tant, el que cal és silenciar-los. En el seu món existeix Espanya –amb persones normals- i després bascos i catalans, unes impureses, uns cossos estranys, una molèstia irreductible.

El que té de bo, diguem-ho així, el seu, també diguem-ho així, raonament és que assumeix una premissa clara: bascos i catalans som una altra cosa.

Molts catalans han abraçat la independència gràcies al fet que gent com Esperanza Aguirre els han obert els ulls, els han fet comprendre que som diferents. Ni millors ni pitjors, diferents.

Com que som diferents, volem jugar la nostra pròpia competició i volem jugar amb les nostres regles, no amb les seves com ara. Així, tots contents.

També la lideresa. Ella amb l’himne i el rei. Nosaltres, dedicats al que ens plagui o ens convingui.

Revés del Parlament europeu a AENA

La cambra europea aprova una esmena de Tremosa que insta la Comissió Europea a garantir la competència en la gestió de ports i aeroports dins de cada país

Nerea Rodríguez

El Parlament Europeu ha donat avui un revés a AENA. La cambra europea ha aprovat per 526 vots a favor, 108 vots en contra i 59 abstencions l'Informe Anual de la Competència, que fiscalitza l’actuació de la Direcció General de la Competència de la Comissió Europea. En aquest informe ha estat aprovada per 396 vots a favor, 267 en contra i 32 abstencions una esmena de l’eurodiputat de CiU Ramon Tremosa, en què es reclama que aquelles xarxes aeroportuàries i portuàries (com AENA i Puertos del Estado), avui encara gestionades centralitzadament a l’Estat espanyol en un cas únic a Europa, han de canviar de model i obrir-se a la lliure competència.

Han votat a favor del toc d'alerta a AENA els eurodiputats CiU, ERC, PSC i ICV, mentre que ho han fet en contra PSOE, Podemos, IU i Ciutadans, que han defensat el monopoli espanyol. Els socialistes catalans i els socialistes espanyols han votat de forma diferenciada.

Segons la pàgina web de Tremosa, la decisió del Parlament europeu ha posat de manifest la incomoditat europea amb el model de gestió d'AENA i Puertos del Estado, que no permet la competència entre aeroports i ports d’un mateix país, i que representa un llast per al creixement econòmic i per a les tarifes que paguen els usuaris d’aquestes infraestructures.

L’eurodiputat de CiU s'ha mostrat molt satisfet pel posicionament del Parlament Europeu i ha considerat que "Europa dóna un clar avís a PP i PSOE de que l’Estat espanyol no pot continuar amb un model de gestió aeroportuària i portuària propis del segle XIX".

Tornem-hi amb el Castor

RAÜL ROMEVA | 11/03/2015 20:39

Segueix-me

Ara que s’acosta Sant Jordi, em permeto fer una recomanació literària poc habitual: es tracta del llibre de Jordi Marsal titulat*Castor: la bombolla sísmica, editat per Edicions Saldonar. El subtítol (El gran negoci gasista de l’oligarquia espanyola sacseja la terra*) ben bé podria ser una metàfora inversa del que va succeir dilluns a la comissió d’Afers Econòmics i Monetaris del Parlament Europeu, en què es va adoptar per majoria l’informe liderat per l’eurodiputat d’ICV, Ernest Urtasun, i el seu equip, en el qual hi havia un paràgraf que feia així: “[El PE] lamenta [...] el paper del BEI [Banc Europeu d’Inversions] i de la Comissió Europea en el projecte Castor, finançat en el marc de la iniciativa d’obligacions per al finançament de projectes, l’avaluació dels riscos dels quals no va prendre en consideració el risc de l’augment de l’activitat sísmica associada a la injecció de gas, malgrat l’existència d’estudis que adverteixen clarament dels perills potencials d’aquesta operació”. Així mateix, el text acaba amb: “[el PE] insta la Comissió i el BEI a prendre mesures per tal d’evitar que Espanya hagi d’abonar 1.300 milions d’euros en compensacions per un projecte precedit per una avaluació desastrosa”. Només el PP va votar en contra d’aquest apartat. Resta ara per veure què passarà quan el text arribi al plenari, d’aquí unes setmanes. Sigui com sigui, la fona de David (Urtasun) va encertar de ple Goliat (Florentino). Potser no l’ha fet caure, d’acord, però sens dubte l’ha fet trontollar.

És cert que aquest és un informe dels que s’anomenen de pròpia iniciativa (INI), és a dir, no legislatiu. Seria l’equivalent a les resolucions que s’aproven als Parlaments català o de l’Estat. Tanmateix, el pes polític que té és enorme, ja que posa de manifest que la majoria parlamentària, encara que de moment sigui només la de la comissió econòmica, està a favor de l’esmentat redactat. El primer set, per tant, se l’enduu Urtasun (i per extensió les plataformes que fa anys que denuncien les irregularitats al voltant del Castor). Un exemple més de com són d’importants les majories i les minories, i de com la correlació de forces és un tema no gens menor, especialment en moments de canvi d’era -social, econòmica i ecològica- com el que vivim.

D’altra banda, l’advertència cap al BEI és també significativa. Ara fa un parell d’anys, jo mateix vaig dirigir una carta a la institució. El motiu era que el magatzem de gas Castor havia estat seleccionat per formar part de la fase pilot dels projectes conjunts de la UE anomenats*project bonds, i que el mateix BEI finançava. L’objectiu dels*project bonds*era la implementació de l’Estratègia de Creixement UE 2020, la qual comptava amb criteris de protecció del medi ambient i sostenibilitat. En total s’havien d’emetre bons per valor de 1.400 milions d’euros a 21,5 anys, amb venciment el desembre de 2034, dels quals el BEI ja havia compromès 500 milions d’euros. El BEI va respondre que no tenia prou elements per qüestionar el projecte, i això malgrat que durant anys hem estat moltes i molts els qui hem alertat -via preguntes parlamentàries i altres- dels enormes riscos que el projecte comportava, i hem denunciat, a més, que incomplia nombroses directives europees. Fins i tot el govern espanyol havia admès que l’avaluació d’impacte ambiental (EIA) del projecte Castor inicial no preveia alguns riscos associats, com el sísmic! I malgrat tot això, el BEI i la Comissió Europea van donar llum verda al projecte sense sol·licitar-ne més informació ni escoltar la societat civil que denunciava des d’un principi la insostenibilitat i els riscos del magatzem de gas.

Llavors, el gran negoci gasista semblava lligat i ben lligat.

Finalment, però, sembla que les alarmes han saltat sobretot en constatar l’escàndol -llargament denunciat- que suposa la clàusula recollida en l’article 14 del reial decret 855/20082, que estableix que l’empresa concessionària del magatzem de gas (Escal UGS) tenia garantida per l’Estat la “recuperació de la inversió” en cas que es produís la seva “caducitat o extinció”, i una compensació en cas de cessament per “dol o negligència de l’empresa”. Tard, cert, i a més fa falta veure si persisteixen en l’advertència i passen a la sanció/rectificació. Però, sigui com sigui, el fet d’aconseguir que trontolli un gegant d’aquestes dimensions, que a més està protegit per la més cínica de les armadures -la impunitat-, fa de molt bon veure. Enhorabona als qui ho heu fet possible.

Un gest potent en favor del procés

12.03.2015 14:00Vicent Partal

Finalment, CiU i ERC van fer ahir un gest potent, palpable i clar, en favor del procés. Els republicans van anunciar que Gemma Calvet, Marcel Coderch i Josep Ginesta s'incorporarien al govern, com a assessors. Això no significa que ERC entri al govern, car cap dels tres no hi tindrà càrrec oficial ni cobrarà res per la feina que farà. Però implica moltes coses, totes favorables.

En primer lloc parlem de tres personatges importants, de pes. Gemma Calvet, tot i ser independent, ha estat una diputada clau al parlament. Amb Josep Rull va bastir una excel·lent llei de consultes, que el Constitucional va anul·lar pel seu criteri polititzat i prou: era massa ben feta per a anul·lar-la per cap defecte formal. Coderch és un professional reconegut que ha vist els budells de l'estat des de dins, especialment en l'etapa de vice-president de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions. I Ginesta, a qui agrada d'anomenar-se 'treballòleg', és un conegut professor precisament en les matèries de les quals s'ocuparà, concretament de dret del treball i la seguretat social.

Aquesta especialització és precisament la segona cosa remarcable de l'acord. Els tres assessors d'ERC no entren al govern per mirar què passa, sinó amb feines i responsabilitats concretes. Segons que sembla, Ginesta treballarà en els aspectes relatius a la hisenda i la seguretat social, Coderch es concentrarà en les infrastructures que el país necessitarà després de la independència i Calvet hi aportarà el seu coneixement jurídic del procés i treballarà sobretot en els aspectes relacionats amb la transparència. Per tant, ERC tindrà pesos pesants en les tres grans àrees on, d'ací al setembre, hi ha d'haver el desplegament de les estructures d'estat. Hi tindrà gent seua amb pes polític que des de dins aportarà no tan sols idees sinó sobretot confiança. Els dubtes d'aquests darrers mesos, aquells dubtes que van originar tanta desconfiança entre els dos principals partits catalans, haurien de ser simplement inexistents, d'ara endavant. ERC tindrà tota la informació disponible a l'instant, i podrà aportar també les seues idees i visions, sense necessitat, ara per ara, de formar part del govern.

I, dit això, crec que tots convindrem que la cosa més important és restaurar la confiança entre CiU i ERC, que en algun moment semblava haver-se perdut del tot. Aquest serà el primer pas d'un acord que haurà d'incloure necessàriament més partits. I des del trencament del pacte pel 9-N no havíem tingut cap mostra d'acord tan contundent com aquesta, cap gest tan decidit que demostràs que els dos partits veuen un trajecte comú per a portar el país a la independència. La mala maror no s'esborrarà d'avui per demà i el període electoral municipal no hi ajudarà gaire. Però aquest pas d'ahir l'esperàvem molts i crec que el celebrem tots. Si més no, tots els qui volem arribar al mes de setembre en les condicions òptimes per a proclamar la república catalana.

Una pinzellada sobre el racisme espanyol

«No és cap casualitat, doncs, que el general Franco signés el guió de la pel·lícula "Raza"»

Francesc Puigpelat     | Actualitzat el 12/03/2015 a les 00:02h

Llegeixo al Nació Digital que la revista Claves de Razón Práctica, promoguda per Fernando Savater, dedica un número a parlar de les formulacions racistes del nacionalisme català de finals del segle XIX i començaments del XIX. Em sembla molt interessant, i no em puc estar de complementar-ne el contingut amb algunes referències al racisme espanyol de la mateixa època, per refrescar la memòria a Savater i als meus lectors.
 
El fundador del racisme espanyol amb base suposadament científica va ser Pedro González de Velasco (1815 – 1882), antropòleg deixeble del francès Paul Broca, que va posar les bases per les teories de Federico Olóriz Aguilera (1855 – 1912). Aquest metge andalús va emprendre el 1884 la tasca de col·leccionar totes les calaveres i esquelets que pogués obtenir a hospitals, casernes i fins i tot de particulars. Vuit anys més tard havia arribat a reunir-ne 8.700 i, a partir d’aquest material, va arribar a la conclusió que el “tipus espanyol”, malgrat provenir d’un conglomerat racial, era un dels més ben definits d’Europa. A més, afirmava que s’havia mantingut inalterable d’ençà de la dominació romana i, a damunt, que era homogeni a tota la Península. Olóriz havia descobert la “raça espanyola”!
 
Olóriz va tenir nombrosos i il·lustríssims seguidors, entestats a glossar les glòries de la “raça” espanyola, el llistat dels quals ompliria algunes pàgines. A més, tots els molt progressistes escriptors de la Generació del 98 parlaven obsessivament de la “raça” espanyola. I els diaris de l’època n’anaven plens, d’aquesta idea. No és estrany, doncs, que el 1918, sota la presidència de Miguel Maura, s’instaurés el 12 d’Octubre com a “Día de la Raza”. No la va intentar Franco, aquesta festa: venia de molt abans. I tots hi van estar d’acord: des dels conservadors fins al PSOE de l’època.
 
No és cap casualitat, doncs, que el general Franco signés el guió de la pel·lícula Raza(1942). Ni que, sota l’ègida del nacional-catolicisme, el coronel i psiquiatra Antonio Vallejo-Nájera (1889 – 1960) realitzés durant la Guerra Civil, en col·laboració amb la Gestapo, experiments que tenien per objectiu purificar la “raça espanyola” del “gen rojo” (?). Pot semblar surrealista, però és autèntic. Qualsevol lector pot buscar el seu llibreEugenesia de la Hispanidad y regeneración de la raza (1937).
 
Poso aquests brevíssims apunts com a mostra que el nacionalisme espanyol, en el seus orígens, era racista. Exemples semblants es poden buscar al nacionalismes francès, anglès, alemany, italià o rus, perquè tots ells van buscar justificacions racials a finals del segle XIX i primers del XX.
 
Una comentari final, però. Jo no aprofito aquest article per dir que el nacionalisme espanyol del segle XXI és racista. És fals. No ho és, de racista. Ara: només m’agradaria que Fernando Savater i els seus amics juguessin net i reconeguessin que el nacionalisme català de primers del segle XXI no en té un pèl, de racista. Però em sembla que es massa demanar: quan es tracta de desqualificar el catalanisme, Savater i els seus col·legues no s’aturen davant detallets com l’objectivitat, la veracitat i el fair play.

Aigua en un cistell

«No passa dia que no coneguem un nou episodi del govern espanyol per a obstaculitzar la normalitat de vida nacional»

Josep-Lluís Carod-Rovira | Actualitzat el 12/03/2015 a les 00:01h

No passa dia que no coneguem un nou episodi del govern espanyol per a obstaculitzar la normalitat de vida nacional de Catalunya. Un dels darrers, perquè en surten de nous d’un dia per l’altre, és aquest intent quixotesc de lluitar, dalt de cavall, contra els molins de vent de la projecció internacional de Catalunya. Les darreres maniobres obstruccionistes, encapçalades per la vicepresidenta i el ministre de torn, han tingut com a pretext  l’anunci de la Generalitat d’obrir delegacions de Catalunya a Viena i Roma, les quals s’afegirien a les ja existents a Brussel·les, París, Londres, Berlín i Nova York/Washington. Ambdós polítics espanyols han anunciat que aquesta iniciativa és il·legal, anticonstitucional i que atempta contra la llei de la gravetat, a més d’assegurar que n’impediran l’obertura. Ah, sí? Em pregunto com pensen fer-ho. Enviaran un parella de guàrdies civils a la porta de cada delegació per a evitar-ne l’activitat regular? No crec que, a Roma o a Viena, el tricorni hi tingui una acollida gaire bona... En tot cas, és evident que es tracta d’una reacció davant el moment actual viscut al Principat, una mena d’enrabiada infantil, una marranada de nen de bolquers perquè vol cridar l’atenció i constata que no li fan cas.

La cosa té el seu què, com diria aquell. Aquestes mesures repressives només serien contra Roma i Viena, però no contra les altres delegacions? Què passarà amb la delegació a Madrid? Aquesta, la tancaran també? Aquí sí que hi poden enviar les seves forces, siguin els cossos de seguretat, sigui la legió, amb cabra o sense. I un cop feta la clausura, faran el mateix amb les desenes d’oficines catalanes obertes arreu del món, siguin de l’Agència per a la Competitivitat de l’Empresa (ACCIÓ), de l'Institut Ramon Llull (IRL), de l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), de l'Agència Catalana de Turisme (ACT) o de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD)? I com actuaran davant les més de 130 comunitats catalanes que, en forma de casals, existeixen als cinc continents? Enviaran el ministre Wert, amb casc i armilla, a les més de 150 universitats de tot el món on s’ensenya llengua i cultura catalanes?

Amb quins arguments defensen les seves tesis? Ara i tant ja han creat una gran perplexitat, tant a Roma com a Viena, on ningú no entén els motius pels quals Catalunya no pot tenir-hi la seva pròpia representació i, més encara, ningú no té idea de com el govern d’Espanya, de Madrid estant, podrà impedir una iniciativa en territori austríac o italià. Els impulsors d’aital croada contra la internacionalització de Catalunya, avesats a recollir signatures en contra i a promoure-hi dictàmens adversos, potser no es deuen haver llegit el que ha quedat de l’estatut, llei orgànica espanyola, que forma part del bloc constitucional i, doncs, està en vigor. Doncs, s’escau que l’article 192 de la criatura estatutària diu: “La Generalitat pot establir una delegació per a defensar millor els seus interessos davant les institucions de la Unió Europea”. I el 194 assegura que “La Generalitat, per a la promoció dels interessos de Catalunya, pot establir oficines a l’exterior”. I continua el 195 afirmant: “La Generalitat, per a la promoció dels interessos de Catalunya, pot subscriure acords de col·laboració en l’àmbit de les seves competències. Amb aquesta finalitat, els òrgans de representació exterior de l’Estat han de prestar el suport necessari a les iniciatives de la Generalitat”.  I, encara, el 196: “1. El Govern de l’Estat ha d’informar prèviament la Generalitat sobre els actes de subscripció dels tractats que afectin d’una manera directa i singular les competències de Catalunya. La Generalitat i el Parlament poden dirigir al Govern les observacions que considerin pertinents. 2. Si es tracta de tractats que afecten Catalunya d’una manera directa i singular, la Generalitat pot sol·licitar al Govern que integri representants de la Generalitat en les delegacions negociadores. 3. La Generalitat pot sol·licitar al Govern la subscripció de tractats internacionals en matèries de la seva competència. 4. La Generalitat ha d’adoptar les mesures necessàries per a executar les obligacions derivades dels tractats i els convenis internacionals ratificats per Espanya o que vinculin l’Estat en l’àmbit de les seves competències”.

Si Espanya fos un estat diguem-ne normal, amb aquests articles ja fórem al cap del carrer i no caldria perdre-hi ni un segon més, però és obvi que Espanya no compleix, ni respecta, ni reconeix la llei espanyola, la seva pròpia llei. Però és evident que nosaltres no tenim un problema legal amb Espanya, sinó clarament polític. Per això actuen políticament, però no pas legalment. El seu ridícul és absolut, obsedits a impedir allò que ja és absolutament normal: la internacionalització. Quan resulta que ajuntaments, diputacions, universitats, empreses, clubs esportius, partits polítics, sindicats, organitzacions empresarials, confessions religioses, etc, tenen la seva pròpia política de relacions exteriors, resultarà que Catalunya no podrà tenir-la? Tothom excepte nosaltres?

Recordo quan vam obrir la delegació de Nova York, llavors que la premsa espanyola d’Espanya i de Catalunya parlava, despectivament, de les “embajadas de Carod”, resulta que ja feia un cert temps que, a la ciutat dels gratacels, hi tenia oberta una delegació el govern de ...Múrcia! Quina diferència amb el Canadà i Bèlgica, governs de cultura, tradició i vocació democràtica, que atorgaven estatus diplomàtic als delegats del Quebec i Flandes, a qui facilitaven un passaport diplomàtic com a representants del “govern de Quebec” o bé del “govern de Flandes”, amb els quals col·laboraven lleialment, a diferència del mur insalvable d’obstacles que sempre ens alçava Espanya a Catalunya i que, potser, un dia explicaré amb detall. Mentrestant, continuen posant aigua en un cistell, gest tan estúpid, com inútil i ridícul. O com dirien ells, continuen posant “puertas al campo”, quan tothom sap que les portes al camp no serveixen de res i que l’aigua, en un cistell, hi dura just els segons imprescindibles per a escórrer-s’hi entre els branquillons de vímet.

Fora els mercaders catalans!

Salvador Cot | Actualitzat el 11/03/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

"Tú ve poniendo más dinero que yo iré quitando lo de nación" va ser la clau de la negociació de l'Estatut. José Bono atribueix la cita a Artur Mas i diu que la fa pública, anys després, amb el permís explícit de José Luis Rodríguez Zapatero. És irrellevant si la frase va ser pronunciada, o no, per l'aleshores líder de l'oposició. El que és decisiu és que el govern de Madrid va interpretar-ho així i, per tant, va obrar en conseqüència.

Aquesta percepció -de "mercaders", en diu Bono- es va estendre al conjunt de les delegacions catalanes que van participar en aquella negociació malaurada. L'exministre de Defensa es reivindica com a catòlic practicant i, per tant, li atribueix al mercadeig el caràcter impur que va fer que Jesucrist expulsés aquesta activitat del temple de Jerusalem, en l'únic cas en què l'Evangeli justifica la violència. És innoble treure benefici de la fe o les devocions. "El que dic és que teniu massa mercaders al Govern. En els governs hi ha d'haver gent que els valors com la sobirania nacional, catalana com diríeu vosaltres, no els canviï per diners", li deia Bono a Joan Puigcercós des de l'estudi deRAC1. El mercadeig us ha perdut, dit d'una altra manera.

Espanya és el temple i expulsa els mercaders impurs. Bono, Zapatero i la resta de sacerdots de l'estat consideren que qualsevol tercera via és innoble, perquè implica posar preu al que és sagrat. No hi haurà "más dinero". I la nació no arribarà des del mercadeig. Ho diuen ells.

12/3: Bono la clava quan tracta els catalanistes de mercaders

VICENÇ VILLATORO | 11/03/2015 20:03

Segueix-me

Ens retrata i es retrata. Al llibreOccidentalism Buruma i Margalit contraposen el sistema de valors dels mercaders (proclius a la negociació, la transacció, la recerca del benestar, el diàleg, el racionalisme) i el dels herois, basat en l’honor, el valor, la mística de la violència, el deure, la inflexibilitat, el culte a la mort. De la moral del mercader en surt la modernitat i la democràcia. Els totalitarismes tendeixen a adoptar, o a néixer, de la moral de l’heroi, des dels populismes de dreta dels trenta fins als integrismes religiosos. A Espanya això ve de lluny. La premsa popular explicava la guerra del 1898 com una confrontació entre “ un pueblo de soldados caballeros”, Espanya, i “ una turba vil de mercaderes”, llavors els Estats Units. Però també Anglaterra, els jueus, els holandesos, l’Europa dels mercaders... i naturalment els catalans. Bono té tota la raó de situar el gruix del catalanisme a la banda de la moral dels mercaders. I de situar-se ell mateix a la banda dels “soldados caballeros”, com son pare falangista, és a dir, d’un pensament que ja era reaccionari al segle XVII i que és el culpable de la gran tragèdia espanyola: no haver-se incorporat mai prou a la modernitat.

Albert Rivera, el doble màrtir

TONI SOLER | Periodista | 12/03/2015 20:52

Segueix-me

La catalanitat d’Albert Rivera -i de Ciutadans-és una nosa o un avantatge? Està per decidir, i quan es decideixi sabrem alguna cosa sobre com seran la Catalunya i l’Espanya del futur. Estic segur que Rivera voldria afrontar els grans reptes que té sense la seva enutjosa denominació d’origen, ser un polític espanyol més, al capdavant d’un partit espanyol normal. De fet, anant més enllà, Rivera voldria que Catalunya fos un tros qualsevol del mosaic peninsular, tan espanyol i tan diferent com Múrcia o Astúries. Aquest és l’objectiu fundacional de Ciutadans, i si Rivera aconseguís una victòria electoral a Catalunya i a Espanya, es podria dir que el seu somni començaria a fer-se realitat. De moment, però, tot això queda lluny.

Ara com ara, Rivera està atrapat entre dos focs. L’Espanya rància mostra la seva pitjor cara retraient-li fins i tot el nom de pila. No és pas un fanàtic de camp de futbol, sinó el delegat del govern espanyol a Andalusia el que ha dit que no vol que la seva terra sigui governada “des de Catalunya” per un polític que es diu “Albert”. La qüestió pot tenir més importància o menys -per als que hem desesperat del concepte de l’Espanya plural, en té molt poca-, però diria que els demòcrates peninsulars haurien de dir-hi alguna cosa, perquè per a mi l’episodi no té altre qualificatiu que xenofòbia institucional. I, si no, pensem què hauria passat si a Rivera li haguessin retret el seu origen basc, aragonès, gitano o magrebí.

Potser qui hauria d’haver dit alguna cosa és el mateix Rivera. Hauria pogut dir, per exemple, que a Catalunya vam tenir fins al 2011 un president democràtic nascut a Còrdova, de nom José Montilla. Però el líder de Ciutadans, per bé que no pot renegar del que ell sol anomenar “ mi tierra ”, tampoc no pot arribar tan lluny i elogiar-ne la diversitat interna. Això aniria en contra del seu discurs, que es basa en la descripció d’una Catalunya dominada per un nacionalisme excloent, que el seu excompany d’escó Jordi Cañas sol escriure amb z de nazi.

Montilla o Mas

Per tant, Rivera ha preferit no parlar de Montilla sinó del seu successor, Artur Mas. Mas és l’espantall preferit de l’Espanya espanyola, i qui li foti canya -es digui Rivera o es digui Bono- sempre tindrà premi. Rivera, doncs, ha respost a les invectives del PP andalús amb un eslògan dels de tota la vida (“Catalunya és Espanya”) i amb una acusació enverinada cap al PP: “¿És que pensen el mateix que Artur Mas?” És una manera de recordar a l’opinió pública espanyola que Albert i Artur són noms catalans, però que de catalans n’hi ha de bons i de dolents, de lleials i de traïdors. Rivera és dels bons, i sembla mentida que ho hagi de recordar, després de tantes hores de tele i tantes portades de diari.

I a Catalunya? Ahir tot el sobiranisme reia de bon grat pels problemes de Rivera amb el sud espanyol. I és cert que veure el martell del catalanisme atacat per la seva catalanitat convida a una rialleta sardònica. Però no dubto que un polític hàbil com el líder de Ciutadans buscarà la manera de treure profit de la situació: intentarà aprofitar l’avinentesa per centrar la seva imatge i situar-se com a víctima de dos radicalismes. Això li podria funcionar a Espanya (a certa Espanya), però a Catalunya, on Ciutadans es justifica com a dic de contenció de l’independentisme, l’estratègia no pot ser la mateixa. Si renuncia a la trinxera, Rivera corre el risc de perdre rellevància. Fa un segle, a Cambó li van dir que no podria ser Bismarck i Bolívar al mateix temps. Rivera tampoc no ho tindrà fàcil si pretén ser alhora Roca i Lerroux.

La batalla internacional

13.03.2015 14:00

Vicent Partal

No és gens sorprenent ni estrany que l'estat espanyol s'irrite tant amb l'activitat internacional que duu a terme la Generalitat de Catalunya. Espanya sap perfectament que solament hi ha dos llocs on la independència de Catalunya és en joc: al país, entre la gent que la vol, i a fora. Ells no hi pinten gran cosa. Si els partits polítics catalans són capaços de trobar la manera de proclamar la independència, Espanya no podrà fer res per evitar-la. I si els altres estats del món ens la reconeixen, Espanya no podrà fer res per impedir-la. D'ací ve que l'estat s'escarrasse a evitar qualsevol avanç, per petit que siga, en el terreny internacional. 

La Generalitat fa anys que té desplegada una important xarxa d'oficines per tot el món, però pensada amb una mentalitat autonòmica i subsidiària. Es tractava sobretot d'oficines de representació econòmica, creades per a ajudar les empreses, el turisme o la cultura, una feina prou important, però que ara reclamava un nou enfocament. En el moment de la batalla per la independència l'esforç internacional de la Generalitat no pot anar adreçat enlloc més sinó a fer veure a la comunitat internacional en quin punt som. No cal demanar res ni posar ningú en compromís. Ara no. Però sí que cal que tots els governs del món estiguen informats de què passa i siguen conscients de què podria passar a partir del setembre.

Aquest canvi d'orientació, en definitiva cap a un servei més diplomàtic, comença a ser visible, i al gener va tenir un colp d'efecte molt important: el nomenament d'Amadeu Altafaj com a representant de Catalunya davant la Unió Europea. Durant el mandat anterior de la Comissió Europea —de fet, des de fa deu anys, ja—, Altafaj va ser una de les cares més públiques d'Europa, sobretot com a portaveu del vice-president econòmic de la Unió. És un home que es mou per Brussel·les amb total seguretat i que en el curs dels anys ha demostrat fidelitat al país, una preparació excel·lent i capacitats tècniques i polítiques de sobres. Ahir Josep Casulleras l'entrevistà per a VilaWeb i m'agradaria cridar l'atenció sobre una de les seues respostes, sensata, quan diu que el procés va per etapes i que ara la que cal superar és el 27 de setembre. Que tot ha d'anar orientat a això. Que és com dir que no es pot córrer esbojarradament, sense saber en quina direcció correm, ni equivocar-se de prioritats. Però sense perdre de vista que ho diu un home encarregat d'activar una de les principals eines que haurem de posar en funcionament i fer rutllar a tota màquina passades les eleccions.

L’aventura en comú de Monedero

ANTONI BASSAS | 12/03/2015 19:36

Segueix-me

“ Son los catalanes el ladrón de tres manos” (Francisco de Quevedo, segle XVII), “ Todos los catalanes son una mierda” (Luis de Galinsoga, 1959), “ A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano” (Joan Carles de Borbó, 2001), “ No quiero que a Andalucía se la mande desde Cataluña, un partido que se llama Ciutadans, que tiene un presidente que se llama Albert” (Antonio Sanz, delegat del govern espanyol a Andalusia, 2015). La relació Espanya-Catalunya no pot ser reduïda a aquestes frases (o similars), però aquestes frases l’expliquen bastant bé. Per això quan Monedero diu a TV3 que portem “cinc segles d’aventura en comú”, fa una descripció jurídica però no sempre afectiva. Per cert, Catalunya ha tingut un president nascut a Iznájar. On és el problema?

La catalanofòbia ja els toca

"Que a Espanya sigui senzill afavorir que tampoc acceptin l'espanyolista Albert Rivera és la prova definitiva que el projecte no inclou ja Catalunya"

Editorial

L'espanyolisme és contradictori i la paradoxa ha acabat esclatant davant Albert Rivera. L'espanyolisme vol i dol. Vol incloure Catalunya dins d'Espanya, però alhora és anticatalà. Tan anticatalà que ni tan sols acaba d'acceptar com a propis els espanyolistes catalans. El president de Ciutadans ho ha vist amb els seus ulls. La contradicció ha sortit a la superfície. El delegat del govern espanyol a Andalusia, Antonio Sanz, ha carregat contra la irrupció de Ciutadans a les eleccions andaluses dient que no pot ser que els vulgui manar un partit català i amb un dirigent que es diu Albert. I el pitjor és que Sanz ha fet la declaració perquè la catalanofòbia té cotització a Espanya, i es transforma en rèdit electoral. Està clar que a Espanya no accepten el president Mas, però que sigui senzill afavorir que tampoc acceptin l'espanyolista Albert Rivera és la prova definitiva que el projecte no inclou ja Catalunya. L'Estat espanyol és l'únic de la UE que té aquestes fòbies. Al Regne Unit un escocès com Gordon Brown va ser primer ministre amb total naturalitat. França té un primer ministre nascut a Catalunya, com Manuel Valls. Catalunya va tenir un president nascut a Andalusia, com José Montilla. En canvi, Espanya cada dia es tanca més, cada dia té un projecte que exclou més gent.

Monedero no té canvi per a Catalunya

"Podemos dicta, polze amunt o polze avall, qui té dret a realitzar el seu somni i qui no"

Jofre Llombart

Aquesta setmana hem vist com el tribunal dels somnis de Podemos ha resolt que el somni de la independència de Catalunya és “irrealitzable”. Motiu? “cinc segles de vida en comú”. Són paraules de l’ideòleg de la formació, Juan Carlos Monedero, en una entrevista a TV3. Més enllà de la imprecisió històrica, sobta la profunda incoherència d’una formació que es presenta com a assolidora d’utopies i que decideix quins somnis es poden aconseguir i quins no. “Tomar el cielo por asalto”, com va dir Pablo Iglesias, sí. La independència de Catalunya, no.

El segon motiu d’incoherència és el temporal. No hi pot haver independència, diu Podemos, perquè “Cinc segles en comú” fa irrealitzable qualsevol somni. Suposo, doncs, que per la mateixa regla de tres, quaranta anys de transició encara no deu ser prou temps com per trencar el bipartidisme PP-PSOE, un dels somnis humits sí realitzables que té Podemos. O un altre exemple: amb el gust que té Podemos per Veneçuela potser podria anar a explicar-hi que, després de tres segles de vida en comú (1502-1823) no s’entén com el país va decidir independitzar-se d’Espanya.

De tot plegat, el que més carrega a molta gent a Catalunya és una doble sensació íntimament lligada: la superioritat moral des de les que es fan segons quines afirmacions i el neo-paternalisme espanyol de dir a “las provincias” com han de fer les coses. Perquè s’entengui: la majoria de ciutadans a Catalunya és molt més respectuosa cap a la defensa de la unitat d’Espanya de Podemos que no pas a la inversa. És a dir, potser és una obvietat dir-ho, però el problema no és que Podemos sigui una formació no-independentista, només faltaria. El problema és que Podemos, que psicològicament ha irromput a l’electorat com la formació capaç de transformar la desesperança en un futur millor, dicta polze amunt o polze avall, qui té dret a realitzar el seu somni i qui no.

Una cosa és dir “a nosaltres no ens agrada una Catalunya separada d’Espanya” i una altra molt diferent que això és “un somni no realitzable”. Perquè el matís deixa anar allò que deiem, un paternalisme ideològic però també territorial. És aquesta idea de que a Catalunya no sabem fer net amb la corrupció i han de venir de la Complutense de Madrid a explicar-nos com ho hem de fer. És el mateix motor intel·lectual que va portar Pablo Iglesias a criticar l’abraçada entre David Fernández i Artur Mas. Abraçar-se amb un president electe, malament, demanar audiència amb el Rei, bé. I aquí sí que no hi ha dretes o esquerres: Aquest paternalisme emocional que concep Catalunya com una propietat no té ideologies. Uns et diuen com has de rebentar el sistema, uns altres et diuen com ha de ser el mapa del temps de TV3 i uns altres et diuen si el teu aeroport pot tenir o no pot tenir vols transoceànics.

Per cert, parlant d’aeroports. Aquesta setmana Podemos ha votat en contra d’un nou sistema d’aeroports i ports i que trenqui el model actual únic espanyol, centralitzat per Madrid i monopolitzat per AENA. És a dir, Podemos, que teòricament predica una unió lliure de tots els pobles d’Espanya en un Estat plurinacional manté que el Prat ha d’estar subordinat a Barajas i que Barcelona es quedi les companyies que no vulgui Madrid. La seva idea de federalisme ni tan sols inclou que els aeroports puguin competir en peu d’igualtat. I si filem molt prim el debat aeroportuari ja ni tan sols és nacional sinó estrictament funcional. Està logísticament demostrat que si un aeroport amb el potencial del Prat té més autonomia, tant la infrastructura com la resta del territori en poden treure més suc votin qui votin els seus ciutadans. Tant és així que el model espanyol a Europa només el fa Romania, la jacobina França o la imperial Gran Bretanya tenen un sistema més descentralitzat. Com serà, que fins i tot l’eurodiputat del PSC, Javi López, va votar al costat de CiU, ERC i ICV en aquesta petició bo i desmarcant-se del PSOE (uns altres federalistes d’aeroports centralitzats a Madrid). Però Podemos no. En un gest absolutament iconoclasta i trencador, Pablo Iglesias i els seus altres quatre eurodiputats van votar al costat del PSOE, de Ciutadans i del PP. Aquest és el canvi?

Un passeig pels cinc segles de Monedero

"Apel·lar a la història per justificar el manteniment de l’estatus polític de Catalunya ignora la nostra personalitat col·lectiva i evita el mínim rigor discursiu d’un dirigent polític"

Francesc de Dalmases

Benvolgut professor Monedero,

He escoltat amb atenció l’entrevista que us van fer a TV3 el proppassat 12 de març. Us voldria dir que m'ha sorprès la vostra decidida defensa de la unitat de l’estat fonamentant-la en un profundíssim raonament: cinc segles d’aventura comuna entre Catalunya i Espanya. Atenent a la vostra trajectòria acadèmica potser no us podem acusar d’illetrat i tampoc no voldria ser injust pressuposant malícia en el vostre comentari, per la qual cosa només podem assumir que els vostres coneixements d’història tenen una curiosa llacuna que afecta, precisament, els cinc segles a què tan alegrement heu fet referència.

Us proposo, amb tota la humilitat, un breu passeig per les principals fites d’aquests cinc segles d’aventura comuna per tal que, si ho considereu oportú, reflexioneu o rectifiqueu la vostra beatífica opinió. Dic breu perquè la primera versió d’aquest article anava molt més enllà del que poden i han de suportar les persones que llegeixen aquesta columna i m’ha tocat retallar-la força. Per això ha quedat una mena de cronologia poc cartesiana però, espero, prou significativa. En tot cas, quedo a la vostra completa disposició per si voleu aprofundir en algun apartat d’aquest tomb per la història.

Heu dit cinc segles, oi? Doncs som-hi:

L’any 1496 comença l’exclusió dels catalans del comerç amb Amèrica, que des d'aquell moment queda reservat als súbdits de Castella i Lleó. Aquesta exclusiva és ratificada el 1504 en el testament d’Isabel la Católica.

El virrei de Catalunya, Duque de Feria, adreça un escrit l’any 1629 al rei Felip IV aconsellant-li separar el Rosselló de Catalunya: “(…) sería una gran pérdida para ellos la división, porqué sólo ella enflaquecía todas las causas que tienen a los catalanes tan confiados y sobre si; porque por este medio se reducía la provincia a ser menos extendida, a ser de menos gente y cantidad de hacienda”.(Arxiu Reial de Barcelona, Corona d’Aragó, lligall 276, document 71). Així, el 1659, pel Tractat dels Pirineus, es va cedir a la monarquia francesa el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i mitja Cerdanya.

L’11 de setembre de 1714 els exèrcits espanyols i francesos varen assaltar i ocupar Barcelona. Immediatament es va suprimir, de facto, la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent de Barcelona. Poc després una gran part del barri de Ribera és enderrocada i s’hi construeix una ciutadella que, de forma coordinada amb el castell de Montjuïc, servirà per bombardejar la capital catalana quan els poders polítics i militars espanyols ho considerin convenient.

El general Josep Moragues, cap de les tropes catalanes fora de Barcelona, va ser executat el 1715 i el seu cap penjat en una gàbia de ferro dalt del Portal de Mar, a la muralla de Barcelona, fins a l’any 1727.
El 16 de gener de 1716 es promulga el “Decreto de Nueva Planta” que estableix oficialment la supressió de la Generalitat, el Consell de Cent i de les Corts. Catalunya queda incorporada a la monarquia absoluta espanyola.

El 1801, unes “Instrucciones” sobre els teatres prohibeixen qualsevol idioma que no sigui el castellà. Cinquanta-sis anys més tard, el 1857, l’anomenada “Ley Moyano de Instrucción Pública” ratifica la prohibició del català en l’ensenyament públic. Igualment, el 1862 es prohibeix l’ús del català en les escriptures notarials i el 1870 en el Registre Civil.

En instal·lar-se els primers telèfons a l’Estat espanyol, el 1896, s’hi va prohibir l’ús del català. El 1904 se'n va permetre l’ús tot i que, només faltaria, amb precises limitacions. El 1902 un Reial Decret prohibeix expressament l’ensenyament del catecisme en català.

El mes de setembre de l’any 1923 es produeix el cop d’Estat del general Primo de Rivera. Immediatament es dicten diversos decrets de prohibició de l’ús del català. L’any 1925 el dictador suprimeix la Mancomunitat, es prohibeixen els llibres catalans a les escoles i s’estableixen sancions als mestres que utilitzin el català.

El dia 6 d’agost de 1936, només tres setmanes després de l’aixecament militar del general Franco, va tenir lloc la primera execució significada que va portar a terme l’exèrcit espanyol sublevat: Josep Sunyol i Garriga, president del Club de Futbol Barcelona. El dia 9 d’abril de 1938 és afusellat a Burgos el dirigent d’Unió Democràtica Manuel Carrasco i Formiguera per decisió personal del general Franco.

El 26 de gener de 1939 l’exèrcit colpista espanyol ocupa Barcelona. Per l’ocupació de Barcelona Franco va rebre telegrames de felicitació de Mussolini, Hitler i Goering. Com a totes les poblacions que s’havien anat ocupant, es prohibeix qualsevol publicació, retolació o comunicació en català. Pel que fa a la premsa la prohibició va durar 37 anys: fins al 23 d’abril de 1976 no es va tornar a publicar un diari en català.

El franquisme odia la cultura i, de forma especialment virulenta, la cultura catalana. Es prohibeixen tota mena de llibres, es saquegen i depuren biblioteques i arxius públics i privats. El que no es destrueix va a parar a l’estimadíssim i amical Arxiu de Salamanca. Entre els cremats destaquen els llibres i papers de Pompeu Fabra, llençats a una foguera davant de casa seva, a Badalona. D’aquells anys en destaca, per grotesca, la prohibició del català a les làpides dels cementiris.

El 15 d’octubre de 1940 és afusellat Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya. Companys s’havia refugiat a França on va ser detingut per la Gestapo i lliurat a Franco. Va ser torturat a Madrid i traslladat a Barcelona. Al Castell de Montjuic va ser sotmès a un simulacre de judici i condemnat a mort. L’assassinat de Companys cal sumar-lo a les 3.385 execucions que van tenir lloc entre 1938 i 1953 dictades pels tribunals militars espanyols.

I després de quaranta anys de repressió franquista, la mai prou valorada democràcia espanyola va oferir noves fites d'aquesta aventura comuna com ara la LOAPA (1982), la LOGSE (1990) predecessora de la Llei Wert, o l’agressió als més febles a través de l’anorreament dels fons de la llei de dependència (2012). I etcètera, etcètera, etcètera (i deixeu-me parar perquè m’estic posant de mal humor).

Sr. Monedero, podria passar que una nova força política espanyola benintencionada i extremadament optimista -o directament utòpica- es comprometés a treballar per un futur d’entesa i germanor entre una Catalunya autonòmica i l’Espanya jacobina. No tindria cap fonament ni garantia d’èxit però podria ser. Però apel·lar a la història per justificar el manteniment de l’estatus polític de Catalunya ignora la nostra personalitat col·lectiva, evita el mínim rigor discursiu d’un dirigent polític, copia l’argumentari de la dreta més tronada i atempta contra la memòria totes i cadascuna de les persones d’aquest país que han estat víctimes i damnificades durant aquests cinc segles que heu tingut la curiosa pensada de definir com a aventura comuna.

La vostra formació política va començar la setmana explicant que una part del combustible per a la seva campanya seria l’odi al president de Catalunya i l’ha acabat apel·lant a la història per justificar que no tenim dret ni opció a l’autodeterminació. Doncs mireu, sort que proveniu del món universitari perquè si arribeu a sortir de l’acadèmia militar no vull ni imaginar el vostre programa ni la vostra estratègia política.

'A la final de la Copa, si es xiula el rei i l’himne espany­ols, molts brindarem amb cava per la llib­er­tat’


L’any 1925 el dic­ta­dor Miguel Primo de Rivera va pro­hibir jugar par­tits al Barça, rep­re­sen­tava val­ors massa cata­lanistes. Tot i així aquell any el club blau­grana va organ­itzar un par­tit a la ciu­tat que va ser pro­hibit. Tot i així s’hi van tro­bar molts seguidors del club i cata­lanistes en senyal de protesta. Final­ment es va jugar el par­tit i l’himne espanyol va ser for­t­a­ment xiu­lat. El dic­ta­dor va obligar a tan­car el camp blau­grana durant sis mesos.

El Pres­i­dent i fun­dador del club, Joan Gam­per, va dim­i­tir. El mil­i­tant inde­pen­den­tista Josep Sun­yol aleshores es va fer soci del club i l’any 1935 arribà a la presidèn­cia. Un any després fou afusel­lat sense judici previ per les tropes franquistes.

Explico això, que ja és conegut, perquè és molt per­il­lós inten­tar pro­hibir un par­tit de fut­bol. I jus­ta­ment aque­sta set­mana Esper­anza Aguirre, i alguns gru­pus­cles més, han dem­anat que, si es xiula el rei d’Espanya o l’himne espanyol, se sus­pen­gui la final de la Copa del Rei, que s’ha de jugar el 30 de maig entre el Barça i l’Athletic. Ho volen pro­hibir perquè no es xiuli ni a l’himne ni al rei espanyol. I vés quines coses aquest fet m’ha recor­dat l’any 1925 i 1936.

Imag­ino que no seran capaços de pro­hibir aque­sta final, inten­taran com sem­pre han fet posar els altaveus al màxim volum perquè no se sentin tan els xiulets, des de la tele­visió con­nec­taran direc­ta­ment amb la sor­tida de so i així faran veure que no ha pas­sat res. Però sí que pas­sarà, un any més el rei i l’himne espanyol s’emportaran una xiu­lada històrica, potser la més gran dels dar­rers anys. Entenc que no els agradi, però no que s’enfadin. Xiu­lar al rei o himne espanyol no ha de ser vist com una falta de respecte, ha de ser vist com un acte de protesta, com un crit de llib­er­tat. No serà la crítica a una nacional­i­tat ni cul­tura que ens podem sen­tir amiga i propera, serà la crítica a un règim amb el que volem tren­car. I és que els cata­lans i els bas­cos respectem Espanya, però no els sím­bols sota els quals som trac­tats com a colò­nia, no se’ns deixa exer­cir el dret a vot, ens expulsa jut­ges, ens imputa el Pres­i­dent, ens espo­lia fis­cal­ment cada any 20 mil mil­ions d’euros nec­es­saris per garan­tir l’estat del ben­es­tar, ens intenta destruir la llen­gua o ens fa fora d’un con­so­lat d’Espanya a Brussel·les per voler pre­sen­tar un escrit en català.

Enl­loc d’enfadar-se farien bé d’analitzar perquè és tan xiu­lat el rei i l’himne. Però això no ho faran, és més fàcil enfadar-​se i criticar-​nos. És el seu prob­lema, jo el dia 30 quan senti la xiu­lada obriré una ampolla de cava i brindaré ple de felic­i­tat i emo­ció en veure com les coses han anat can­viant en els dar­rers anys. I és que a molts no ens rep­re­senta ni el rei ni l’himne, al con­trari; ens recorda a una cadena que ens té retinguts i no ens deixa volar. La xiu­lada el dia 30 de maig serà de deses­peració, d’esperança i, sobre­tot, de llibertat.

Convivencia Cívica Catalana o l'enyor del 1939

«El nacionalisme espanyol es va treure de la màniga el terme “bilingüisme” per impedir que la llengua catalana tingués a Catalunya el mateix estatus que l’espanyol a Espanya»

Víctor Alexandre | Actualitzat el 14/03/2015 a les 00:02h

És força divertit veure el trasbals actual d’una plataforma ultranacionalista espanyola com Convivencia Cívica Catalana, nascuda el 1998 per lluitar contra la Llei de política lingüística del Parlament de Catalunya. Ho és, d’una banda, perquè el gros de la societat catalana li ha passat per damunt; i de l’altra, perquè han aparegut altres plataformes de la mateixa arrel totalitària que li han pres protagonisme i que l’han avançada per la dreta. I tot, a més, en molt poc temps. Per això, empesa pel despit, CCC cerca ara el seu minut de glòria demanant que els senyals de trànsit de Catalunya estiguin retolats també en espanyol, per més que la llengua pròpia del país sigui el català. Ells, naturalment, de Catalunya, no en diuen “país”, en diuen “territori”, perquè les colònies no són països, són possessions. I una possessió que no sembla una possessió és un afront.

L’argumentació, si se’n pot dir així, sobre la qual CCC sustenta la seva demanda diu que Catalunya “és un territori bilingüe” i que no retolar en espanyol “lesiona no tan sols els drets lingüístics de la meitat dels ciutadans de Catalunya”, o de l’Estat espanyol “que ens visiten, sinó que constitueix un obstacle per a la correcta comprensió dels missatges viaris per a conductors no catalanoparlants”. Però aquest argument fa riure, ja que es desmunta tot sol i mostra la ideologia totalitària que hi ha al darrere. En primer lloc, si Catalunya, com diuen, és bilingüe, com pot ser que hi hagi catalans que no entenen el català? Bilingüe vol dir domini de dues llengües, independentment de l’ús que se’n faci, no? És a dir, que en un país “bilingüe” totes dues llengües són enteses per tothom. Altrament no seria bilingüe. Quin gol en pròpia porta, oi, senyors de CCC? El nacionalisme espanyol es va treure de la màniga el terme “bilingüisme” per impedir que la llengua catalana tingués a Catalunya el mateix estatus que l’espanyol a Espanya i ara es troba que es torna en contra seva. D’això, se’n diu caçador caçat.

Però n’hi ha més. De fet són tan conscients que el terme “bilingüisme” els suposa un parany, que no els queda altre remei que recórrer als espanyols “que ens visiten” per intentar justificar la retolació en llengua espanyola. Els principis absolutistes de CCC són així: un senyor de Toledo ha de poder circular per les carreteres catalanes com si no s’hagués mogut de Toledo, però un vigatà no pot circular per Espanya com si no s’hagués mogut de Vic. I per què no? Quina és la diferència entre l’un i l’altre? Home, doncs que el senyor de Toledo és un ciutadà de l’imperi, un ciutadà superior, mentre que el senyor de Vic és un ciutadà de les colònies, un ciutadà inferior. Heus aquí la raó per la qual cap govern espanyol, ja sigui del PP o del PSOE, no ha volgut mai declarar cooficial la llengua catalana a Espanya.

Si hi parem atenció, veurem que tot plegat concorda perfectament amb l’intent d’obligar els mestres a impartir les classes en espanyol a Catalunya, només que hi hagi un alumne que ho demani. I és que, segons ells, un alumne de pares imperials val per trenta alumnes catalans. A l’inrevés, ves per on, no és possible. Passa el mateix amb la retolació viària. Saben que una llengua minoritzada, que no apareix mai sola en cap retolació, és a dir, que sempre va acompanyada d’una de poderosa, esdevé supèrflua, innecessària i, en definitiva, completament inútil. I això és el que pretenen. Pobre CCC, deu ser dur, molt dur, sentir tant d’enyor del 1939 i veure que el segle XXI avança indiferent. Els queda el 20-N, això sí, però és tan poqueta cosa, oi?

Mas, a 'Die Presse': "La democràcia no es pot aturar"

El president de la Generalitat escriu un article al diari austríac i remarca que les eleccions del 27-S seran "especials", perquè seran plebiscitàries

Nerea Rodríguez

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha publicat un article al diari austríac ‘Die Presse’ sota el títol: “Catalunya: La democràcia no es pot aturar”, on comença explicant que “el Tribunal Constitucional espanyol ha declarat inconstitucional recentment la llei de consultes, que va ser adoptada el 2014 pel Parlament català. Aquesta norma permetia al Govern català consultar els seus ciutadans per mitjà de referèndums no vinculants sobre diversos temes d'interès general”.

El president recorda que “quan el govern espanyol va presentar un recurs contra la nova llei, vam haver de trobar una altra manera de consultar als nostres ciutadans. Vam trobar la solució en un ‘procés participatiu’. La democràcia no es pot aturar, tal i com van mostrar els catalans el 9 de novembre d’una forma totalment civilitzada”. Alhora, afegeix que “encara que l'esdeveniment va passar fa quatre mesos, el Tribunal Constitucional ha dictaminat que les consultes són irrellevants, fins i tot si es tracta d'una enquesta no vinculant jurídicament”.

Segons escriu Mas a l’article, “això li dóna la raó als que diuen que Espanya és un país amb una democràcia subdesenvolupada i encara lluny del nivell d'altres democràcies europees. No hi ha dubte que la tradició democràtica gairebé inexistent a Espanya ha donat lloc a una mentalitat política durant els últims 200 anys, que no atribueix al principi de separació de poders, el pes necessari”. Així, opina que “la sentència del tribunal constitucional per a qualsevol persona no és una cosa inesperada, almenys per a la majoria dels ciutadans catalans”.

En el text del president de la Generalitat, que apareix tant en l’edició en paper del diari com en la digital, Mas avisa que “de totes maneres, ni aquesta resolució judicial o d’altres decisions adoptades per les institucions polítiques espanyoles trencarà la voluntat dels ciutadans catalans de decidir lliurement i sense coacció sobre el seu futur polític. El 27 de setembre, els catalans votaran per escollir el proper Parlament català. Per primera vegada des de 1980, aquestes seran unes eleccions especials, ja que tindran un caràcter plebiscitari”.

"Eleccions com un instrument"

Mas recorda que “des que el govern espanyol i els seus tribunals es neguen a pactar un referèndum, els catalans només poden utilitzar les eleccions com una eina per esbrinar si l'establiment d'una nació catalana té el suport necessari en la població”. Així, explica que “els partits que donen suport a aquesta opció, ho mencionen explícitament en els seus programes electorals, de manera que el nivell de suport es pot determinar amb exactitud. Si el resultat indica clarament la formació d'una nació independent catalana, el nou govern haurà de complir un mandat democràtic”.

Així, conclou: “En aquest cas, acabarem la construcció de les estructures estatals necessàries per garantir una transició sense problemes, i amb l'esperança de ser capaços de negociar amb el govern espanyol i la Unió Europea la data prevista i les condicions per a la creació d'un nou Estat, si aquesta és la clara voluntat dels ciutadans de Catalunya”.

Joan Iglesias: "No ho dubteu. Ens podrem pagar l'Estat propi"

El principal arquitecte de la Hisenda catalana explica que "ja tenim agència tributària, la desconnexió l'aconseguirem votant"

Bernat Vilaró

Joan Iglesias, el principal arquitecte de la Hisenda pròpia de l'Estat català, ha assegurat que "Catalunya ja té una Hisenda per pagar un Estat propi i capdavanter". "D’Hisenda pública en tenim, és suficient per pagar-nos el nostre Estat, ho sabem des de fa molt temps, i ara ja ho explica tothom: els experts, el CATN, el govern, economistes, i hi ha molts informes d’aquí i també internacionals".

En una conferència organitzada per l'ANC de Cornellà de Llobregat, Iglesias ha afegit que "d'Agència Tributària ja en tenim des del 2007. Té poca feina, però ja li’n donarem més. D’Hisenda pròpia ja en tenim també, perquè la Hisenda som tots els contribuents catalans. I som prou contribuents per pagar el pressupost de despesa d’un Estat capdavanter. No ho dubteu!", ha detallat. "El que no tenim és l’estructura d’Estat, és a dir, un sistema fiscal.

"Tothom sap que ens podem pagar l'Estat català, i també ho tenen clar al món. De fet, de l’informe del ministre d'Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, també es desprèn això. Ara cal saber si ho volem, i per això votarem el 27-S. Per diners no serà!", ha exclamat el director del programa per la definició d’un model d’administració tributària de Catalunya.

"Ens ho podrem pagar"

En l'acte, celebrat ahir a la nit al Patronat Cultural i Recreatiu, el també doctor en Dret ha reiterat que, "si volem un Estat propi, l'aconseguirem votant. I quan el tinguem el farem viable pagant, perquè per sort ens el podrem pagar. Tot depèn de nosaltres. No tinguem por. Si convé, a pagar i a votar", ha sentenciat Iglesias.

"La desconnexió l’aconseguirem votant, sense votar no ho aconseguirem", ha continuat, abans de matisar que "de fet no és ben bé una desconnexió, ja que a la realitat serà una mena de bypass. Seguirem fent el mateix, tot seguirà igual, menys una cosa: podrem decidir, tant la nostra fiscalitat com tantes altres coses".

Iglesias també ha valorat l'enquesta del CEO publicada avui, que indica que un 74,3% dels catalans donen suport a una Hisenda pròpia que recapti tots els impostos (inclosos quatre de cada deu votants del PP i la meitat dels del PSC): Tots sabem, i també els del PP, que la situació actual és injusta i que això es podria arreglar. Nosaltres no paguem, no manem i a sobre ens ofenen".

Espanya denega l'extradició de ministres franquistes a l'Argentina

Rafael Català argumenta que els fets es van cometre a l’Estat espanyol, que ja haurien prescrit i que la pena de mort era legal durant el franquisme

Nerea Rodríguez

El Govern espanyol ha denegat avui l'extradició a l’Argentina de vuit ministres franquistes en la causa que se segueix en aquest país contra crims comesos durant la Guerra Civil espanyola i la dictadura franquista. L'Executiu de Rajoy ha argumentat la seva decisió en què la llei espanyola atorga a Espanya competència per jutjar als ciutadans espanyols, que els fets investigats haurien prescrit i que algunes de les suposades infraccions penals que se'ls imputen no constituïen delicte en aquell moment.

En la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, el ministre de Justícia, Rafael Catalá, ha informat de l'acord adoptat avui per l'Executiu espanyol "de no continuació de l'extradició" que reclamava la jutgessa argentina María Servini de Cubria. Servini va demanar a Espanya l'extradició per ser jutjats de 20 acusats en la causa que instrueix des de 2010 contra crims del franquisme, entre els quals figuren els exministres Rodolfo Martín Vila i José Utrera Molina.

Catalá ha sostingut que el fet que les persones a les quals es reclama siguin "ciutadans de nacionalitat espanyola, que estan a Espanya" i que es tracti de "delictes comesos a Espanya, suposadament", és motiu "suficient" per no concedir l'extradició, doncs en virtut del "principi de jurisdicció preferent" correspondria a Espanya jutjar-los. A més, ha afegit que "els delictes que suposadament se'ls imputen es van cometre en els anys 70", i que el Codi Penal llavors vigent preveia la "extinció de responsabilitat" als 15 anys.

Per tant, "el 2014, estaria totalment extingida, prescrita, la responsabilitat criminal", ha subratllat el ministre. El titular de Justícia ha estimat, a més, que de donar per bons "alguns dels delictes que se'ls imputen" s'incorreria en una "doble incriminació". "Haver signat sentències de penes de mort en els anys 70 no era delictiu en aquell moment, una etapa superada, clar, però el Codi Penal vigent llavors preveia la pena de mort", ha posat com a exemple Catalá.

També formen part d'aquest grup els exministres Fernando Suárez, Antonio Carro, Licinio de la Fuente, Antonio Barrera -ja mort-, José María Sánchez Ventura i Alfonso Osorio. El 12 de novembre Interpol Argentina va demanar a Espanya la detenció preventiva amb finalitats d'extradició dels citats exministres, si bé Catalá va avançar en aquells dies que denegaria l'extradició. Espanya va sol·licitar a l’Interpol bloquejar l'ordre, que va quedar en suspens, i la magistrada argentina Servini va optar per remetre la petició d'extradició directament al Ministeri de Justícia, que avui ha decidit denegar-la.

L'estat espanyol denega l'extradició del ministre que va signar l'execució de Puig Antich

13.03.2015 15:14

El consell de ministres espanyol ha aprovat avui un informe del ministeri de Justícia que denega la petició d'extradició que la jutgessa argentina Maria Servini havia demanat contra els ministres franquistes Utrera Molina (per haver convalidat amb la seva rúbrica la sentència de mort de Salvador Puig Antich), i Martín Villa (per la mort de cinc treballadors en una protesta).

El ministre de Justícia, Rafael Catalá, ha argumentat que els crims ja han prescrit, i la pena de mort 'als anys setanta estava prevista al codi penal de l'època', i per tant 'qui signava una pena de mort no cometia un delicte'.

El govern de Rajoy tanca d'aquesta manera la porta a la extradició que la jutgessa Servini havia demanat per alguns dels responsables dels crims del franquisme. Ho fa després d'haver dilatat el procés demanant a Argentina una ampliació d'informació que ha arribat recentment. 

Rafael Catalá ha explicat en roda de premsa que ha sotmès al consell de ministres un acord per a la denegació de l'extradició en base a tres motius.

En primer lloc perquè es tracta de ciutadans de nacionalitat espanyola i de delictes 'hipotèticament' -en paraules del ministre- comesos a l'Estat, i per tant qualsevol jurisdicció per jutjar-los seria espanyola.

En segon lloc, segons Catalá, són delictes que 'suposadament van ser comesos als anys 70' i tan el codi penal d'aleshores com el vigent 'tenen una previsió d'extinció de responsabilitat penal de quinze anys' i, per tant, 'al 2014 quan es va iniciar aquest procediment estaria absolutament prescrita i extingida la responsabilitat criminal'.

En tercer lloc, el govern espanyol argumenta que el delicte que s'imputa als dos ministres que és el d'haver signat sentències de mort, 'als anys setanta estava previst al codi penal de l'època', i per tant 'qui signava una pena de mort no cometia un delicte'. 'En aquell moment no era delicte', ha conclòs Catalá.

El gendre ideal

«Mentre Podemos s’anirà desgastant l’atenció es decantarà cap a el noi acabat de sortir de la tintoreria»

Miquel Mallafré | Actualitzat el 11/03/2015 a les 00:00h

Personatge ben vestit, guapo, polit, sempre al seu lloc i que comença a fer por. La imatge moderna de la dreta més rància i la nova pròtesi pel PP.

Ciudadanos (Ciutadans, ja no es pot dir) i Albert Rivera se’ls podrien definir com una dreta transversal. La seva estratègia és molt senzilla, recollir els vots de la decepció dels votants de CiU, PSC i PP, com ara ens està demostrant, l’objectiu és obrir sucursals per tota Espanya, no en va per això és un ex empleat de la Caixa. Que ningú s’enganyi amb aquest personatge es podrà formar tranquil·lament un tripartit amb el PP i el PSOE i, així tancar la sortida Podemos. Significatiu ha estat la presència de Pedro J. Ramírez en els mítings de C’s aplaudint fins l’extenuació al seu futur pupil. Aquí a Catalunya portem ben bé deu anys escoltant el què diu i com ho diu. El seu discurs és monotemàtic amb l’anticatalanisme i, aquí rau el seu rèdit electoral. Sota una façana regeneracionista i igualitària oferta valors típics de les campanyes americanes -la cultura de l’esforç, la individualitat, menys Estat, etc.-, però tal com està Espanya en aquests moments unes mesures així només augmentaria encara més la desigualtat. És curiós que el president d’un banc (no diré el nom de l’amo del BBVA), digui de forma reiterativa que el que s’ha de fer és crear un Podemos de dretes. Doncs aquí el tenen: Albert Rivera.

No us recorda res això? Bon orador, líder amb carisma, ambigu, crisi dels partits tradicionals, tot això junt dóna com a resultat el tan temut populisme, o sigui, molta por. Li agraden i molt les entrevistes panegíriques -llevat d’honroses excepcions- de les quals se’n surt sempre amb obvietats i llocs comuns. En definitiva, C’s és un mal de cap que ja ha desbordat a l’altre que era UPyD. Ja se sap, no hi ha pitjor falca que la de la mateixa fusta. De fet, són els que equiparen el “regeneracionisme” amb el “centralisme de tipus homogeni” que vagi acompanyat d’algunes mesures de control sobre l’activitat de la classe política i poca cosa més.

Sincerament crec que Podemos ho tindrà molt cru, no pel que diguin les enquestes, sinó perquè li cauran per totes bandes. El cas del Monedero, que ningú oblidi que va ser una filtració d’algú que se suposa que està allà per “recaptar”, no per “filtrar”. El nacionalisme espanyol procedeix d’una dictadura que ja va fer els seus primers passos moderns en temps de Cánovas del Castillo, i la democràcia i l’estat de dret en aquest país esdevé com una mena de joc de saló, és molt bonic anomenar-la però res més. Els mitjans de comunicació són propietat dels grans fons d’inversió, i això de les “cues al cabell masculí” i, no portar corbata no els agrada gaire. En canvi, un noi al que li queda molt bé el vestit, té una bona col·lecció de corbates, que no és ni de dretes ni d’esquerres, que manté una ambigüitat calculada, fa que molta gent el vegi com el gendre ideal. Molta gent el votarà, cada cop més a mesura que avanci l’operació Ciudadanos que els grans mitjans han posat en solfa. Mentre Podemos s’anirà desgastant -fins al novembre d’enguany se li farà etern- i anirà rebent atacs per tots els flancs, l’atenció es decantarà cap a el noi acabat de sortir de la tintoreria.

S’ha de reconèixer que l’individu en qüestió, té una oratòria fluida i descarada, però d’aquí a pensar que són idees que ens beneficien a tota la ciutadania, hi ha un abisme. Algun cop l’heu sentit a parlar a fons d’economia? Quan alguna vegada ho ha fet, ha passat de puntetes, sense oferir cap mena de solució sòlida, només s’ha centrat en criticar els actuals gestors, però el que farà de ben segur, serà perpetuar el sistema, per tant, confiança molt poca. Tots sabem que l’economia és una ciència despietada, cruel i fosca. De fet, diuen que els taurons no es mengen els economistes per solidaritat amb l’espècie. Albert Rivera, no és un ingenu que no sap res de res, és alguna cosa pitjor. Llegiu sobre el naixement del feixisme d’Angelo Tasca, no tan sols de televisió viu l’home. Això sí, com es passi de graciós o sigui un perill molest pel PP, seran aquests els encarregats de desemmascarar-lo i posar-lo a lloc, són especialistes en arrasar tot allò que els molesta.

La independència, els de dalt i els de baix

TONI COMÍN | 15/03/2015 20:49

Segueix-me

Sovint s’explica la pluralitat de l’esquerra catalana pel que fa a l’eix nacional amb el següent argument: a Catalunya hi ha diverses esquerres perquè cadascuna participa d’algun nacionalisme, ja sigui l’espanyol o el català. Així, totes les esquerres partidàries de seguir a Espanya -ja siguin federals, confederals o autonomistes- estarien adscrites, poc o molt, al marc mental del nacionalisme espanyol. I totes les partidàries de la independència, adscrites al nacionalisme català. Dos nacionalismes oposats explicarien diverses esquerres, que en l’eix nacional, per tant, serien irreconciliables. Una explicació eficaç i que pot semblar coherent, però que diria que no ajuda gaire a comprendre bé la nostra realitat política.

Si les coses fossin així, la unitat d’Espanya seria un objectiu innegociable per a tots aquells partits de l’esquerra catalana que segueixen apostant per l’encaix espanyol de Catalunya. Però, per posar només un exemple, la mateixa ICV que fa pocs dies ha proposat una relació de tall confederal amb Espanya s’ha cuidat prou de fer saber que no exclou la possibilitat d’acabar apostant per la independència. De fet, aquesta setmana passada s’ha constituït formalment el corrent independentista dins de la formació ecosocialista. I també a EUiA i a Podem hi conviuen federalistes, confederalistes i independentistes.

Si les coses fossin realment així, la independència seria un objectiu incondicional i absolut per a l’esquerra independentista. Però els actuals líders d’ERC repeteixen una vegada i una altra que la independència només es justifica perquè és la millor manera que aquest país avanci de veritat pel camí de la justícia social i el benestar. El mateix partit que, tot i sent independentista, es va comprometre fa una dècada amb el projecte de reforma federal de l’Estat liderat per Pasqual Maragall.

Per això, crec que s’ajusta molt més als fets una tesi diferent, a saber: la gran majoria de l’esquerra catalana és, fonamentalment, no nacionalista -no tota, per descomptat, però si la major part-. I això val tant per als seus dirigents com per als seus electors. Què vol dir, això? Que per a aquesta esquerra l’eix nacional és instrumental en relació amb l’eix socioeconòmic (o eix dreta-esquerra). O, dit d’una manera més breu, que té l’eix socioeconòmic com a eix prioritari.

Per què, doncs, unes esquerres totes elles no nacionalistes arriben a conclusions tan diferents en l’eix nacional? Perquè, partint d’anàlisis diferents de la realitat catalana, uns arriben a la conclusió que la independència és massa arriscada per a una part de les nostres classes populars, mentre que els altres conclouen que en aquest país només hi haurà un progrés social sostingut si disposem d’un estat independent. Partint d’un compromís compartit amb el dret a decidir, totes aquestes esquerres opten per aquell camí que els sembla més convenient per a l’objectiu social -que també és compartit-, però acaben triant camins diferents.

Un bon amic d’ICV em deia fa poc: “El que em preocupa, en relació amb la independència, és que les elitscatalanes controlin el nou estat més encara del que han controlat les nostres institucions durant l’etapa autonomista. Si quan hem format part d’Espanya anàvem justos de contrapesos, fora d’Espanya encara ens serà més difícil evitar que aquestes elits capturin les nostres institucions democràtiques”.

Una conversa amb amics d’ERC, ja fa temps: “Les elits catalanes estan esparverades amb el procés. Perquè, tradicionalment, ja des del segle XIX, el poder d’aquestes elits procedeix de la seva connexió amb la casta de Madrid, per dir-ho a la manera de Podem. Per això la immensa majoria dels patricis catalans són contraris a la independència. Perquè sense l’ajuda de la casta espanyola ho tindran molt més difícil per conservar la seva hegemonia. El Pont Aeri, vaja. No cal ser soci del Círculo Ecuestre per adonar-se’n! Per això Duran es resisteix amb dents i ungles a l’estat propi. I per això aquestes elits estan enfadades amb en Mas: el veuen com un dels seus que els ha deixat a l’estacada i intenten, nit i dia, que torni al camí correcte”.

D’aquesta discrepància en l’anàlisi en podem treure tres conclusions, senzilles però rellevants: les diferències entre les diferents esquerres no nacionalistes són estratègiques, més que no pas substancials (o ideològiques); l’objectiu últim -la justícia social-és coincident, i, pel que fa a les diferències estratègiques, no tothom pot tenir la raó, o no tothom pot tenir-la en la mateixa mesura.

No se’ns hauria d’escapar que les discrepàncies ideològiques i les estratègiques són de naturalesa molt diferent. Les primeres tenen a veure amb els valors: com que tots els valors -si són compatibles amb els principis de la democràcia- són igual de vàlids, totes les posicions ideològiques són igual de legítimes. Les opcions estratègiques i les anàlisis en què aquestes es basen tenen a veure més aviat amb la veritat: com que de veritat, en principi, només n’hi ha una, quan les anàlisis difereixen això vol dir que algú-o tothom- està equivocat. Segur que tots aquells que creuen que el camí més curt per arribar a un mateix punt és el seu no poden tenir raó alhora.

Qui té, doncs, la raó, en aquest debat de les esquerres no nacionalistes catalanes sobre l’eix nacional? Que les elits que haurien de veure CiU com el seu referent natural s’hagin distanciat de Mas no converteix Mas de la nit al dia en un polític d’esquerres, certament, però aquest distanciament sí que serveix per desmentir la tesi -tan estesa entre l’esquerra espanyola- segons la qual la independència és un projecte funcional per a les classes dominants catalanes. Que les elits catalanes tinguin tantíssims recels a deixar l’estat espanyol fa pensar que la independència de Catalunya -com la d’Escòcia-és una oportunitat sobretot per als de baix.

A treballar nit i dia 16.03.2015 14:00

Vicent Partal

Des del 10 de novembre vivim, paradoxalment, el període més baix d'ençà que va començar el procés d'independència. L'enquesta del CEO i els dos acords del final de la setmana s'han de llegir en aquest context. L'enquesta és solament un toc d'atenció però no es pot passar per alt. L'acord entre CiU i ERC per a nomenar uns observadors republicans al govern i el pacte de mínims assolit en la Taula de Partits són dos senyals d'haver entès el perill que indica l'enquesta.

Personalment, de tot allò que hem viscut aquests darrers mesos, només hi ha una cosa que em preocupa: la virulència entre els fanàtics dels partits independentistes, que és l'única arma que tenim per a perdre. Contenir-la i limitar-la és l'objectiu més important ara mateix. Perquè ací no hi ha cap traïdor i ja n'hi ha prou d'aquesta cançoneta i d'insinuacions i acusacions fora de lloc. Ningú no vol que el procés fracasse. No conec ningú de CDC, ERC o la CUP que tinga gens d'interès que no guanyem. En tot cas, dins Unió i dins ICV-EUiA hi trobaríem de tot, gent que vol la independència i gent que no. Però el perímetre entre els uns i els altres és molt ben delimitat i enormement resistent --i cal sumar-hi, encara, els partits menors o més nous. Així doncs, consolidar la unitat d'acció, si més no, entre CDC, ERC i la CUP és la clau per a aconseguir la victòria el 27 de setembre.

I ací és on entra en joc la política. Ho torne a dir: no hi ha cap traïdor, ningú que vulga fer descarrilar el procés, sinó visions polítiques diferents. Totes legítimes i totes criticables, si és des de la lleialtat. Quan veig alguns independentistes com fan servir de manera irresponsable qualsevol argument contra un altre independentista no pas amb la voluntat de convèncer-lo, sinó amb l'única intenció de fer-li mal i afeblir-lo és quan em preocupe de veritat. Qui mira d'afeblir avui CDC, ERC o la CUP no afebleix un partit: afebleix tot l'independentisme. I això cal dir-ho clar.

Perquè, entenguem-ho bé: cap dels tres partits no tindrà majoria absoluta el 27 de setembre i és probable que ni tan sols dos puguen tenir-ne. Per tant, necessitem que tots tres obtinguen el millor resultat possible i que tots tres tinguen la capacitat de dialogar i construir la millor opció possible per a l'endemà. No ens falten els vots. Només ens sobra egoisme, amargor i males cares. Tots, en un moment o en un altre, han comés errors polítics, alguns d'especialment importants i molt transcendentals; però ni Mas ni Junqueras ni Fernàndez, per dir els noms principals, no han fet mai res amb la intenció de perjudicar el procés. Han fet allò que pensaven que era millor en cada moment i si el procés s'ha ressentit de les seus decisions és també perquè els altres no hem sabut convèncer-los que anaven equivocats. Això és tot i això ja és prou.

I és sabent això i en aquestes condicions que cal enfilar la recta final i aprendre de l'experiència. Tenim una majoria electoral disposada a fer el pas més complicat de tots, una majoria al parlament que les enquestes també diuen que es manté ferma com una roca. I només cal mantenir-la els sis mesos vinents i engrandir-la més encara, si en sabem i ho podem fer. Personalment, no sé imaginar-me un horitzó més apassionant ni més engrescador a curt termini, ni us en podria dibuixar cap de millor. Per tant, a treballar nit i dia, tant com calga i una hora més, que en tres-cents anys hem tingut molt poques oportunitats com la que ens espera aquest setembre.

Les clavegueres de l’estat omplen de “merda” Fernández Díaz

Els vincles del comissari José Manuel Villarejo amb el joc brut de l'estat contra Catalunya al descobert

Que hi fa un vell comandant policial franquista, creador de la Unitat interna policial i lligat a tot tipus d'operacions i casos obscurs en governs de l'UDC, PSOE i PP, mediant amb Victoria Álvarez, exparella de Jordi Pujol Ferrusola, perquè aquesta declarés a la UDEF sobre els suposats assumptes tèrbols del fill de l'expresident Pujol? Per què l'advocat Rafael Redondo, soci de negocis milionaris amb Villarejo, acompanya a declarar davant el jutge Ruz a Victoria Álvarez un mes després que Jorge Moragas, cap del Gabinet de Rajoy i diputat del PP, demanés a Álvarez per SMS que ho expliqués tot per "salvar Espanya"? Per què el ministri de l'interior va condecorar el comissari José Villarejo en agraïment per investigar Catalunya, condecoració que suposa 500 euros mensuals de per vida a la seva nòmina?

El "petit Nicolás" ja havia vinculat a Villarejo amb els moviments policials a Catalunya contra els Pujol

Villarejo hauria estat al capdavant de la filtració dels informes falsos que vinculaven Xavier Trias o Artur Mas a comptes a l'estranger, però els seus tentacles també guarden relació amb  la declaració de Victòria Álvarez, i de l'empresari Javier de la Rosa contra la família Pujol.

El "petit Nicolás" va declarar davant Afers Interns, que el comissari Villarejo hauria promès un pagament de 400.000 euros a l'empresari Javier de la Rosa, condemnat pel cas KIO, a canvi que l'empresari declarés contra la família Pujol.

Oriol Pujol posa al descobert el joc brut de l’estat 
 
Oriol Pujol va explicar en la seva compareixença ala Parlament que Francisco Nicolás va reunir-se amb ell presentant-se com a emissari de la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, i del ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz i que en la conversa que van mantenir el "petit Nicolás" li va demostrar que tenia informacions sobre trobades i converses que no constaven al sumari i que sabia algunes coses que pràcticament només sabia el propi Oriol Pujol.

El ministre Fernández  Diaz recorda els serveis rellevants prestats per Villarejo

Per què el ministre de l'interior, Jorge Fernández Díaz, insistia en recordar que el comissari Villarejo "ha prestat rellevants serveis a la lluita contra el terrorisme i el crim organitzat i això no es pot oblidar en cap moment", just el dia després d'anunciar que ha encarregat un informe a la Direcció General de la Policia sobre els negocis milionaris del comissari?

Rajoy, Junqueras i les profecies

ANTONI BASSAS | 16/03/2015 22:29

Segueix-me

Rajoy li diu a Carlos Herrera que “el procés no arribarà enlloc, per a fortuna de tothom”, i que “d’aquí un any les coses estaran més tranquil·les que ara”. Tothom sap que el procés arribarà molt lluny si el 27-S hi ha una majoria absoluta en vots i escons. En democràcia, els vots compten, per a fortuna de tothom. En un llibre de converses Junqueras li diu a Justo Molinero que a la campanya del 27-S podrà dir: “Si guanyo faré la independència, i si no ho aconsegueixo me’n torno a casa”. Potser no és la frase per al moment, i és més pròpia de temps convencionals que no pas dels excepcionals que vivim. Perquè ara que el projecte és col·lectiu i és al carrer, potser un dirigent pot tornar a casa si perd, però, si no hi ha majoria, bona part del país no tindrà casa per amagar-se.

Si ho diu Rajoy i el BOE em quedo més tranquil

CARLES CAPDEVILA | 16/03/2015 20:57

Segueix-me

Rajoy ha assegurat que d’aquí un any tot estarà més tranquil a Catalunya. Ho va dir d’aquella manera que ho diu ell, mig profeta de la calma, mig atribuint-se’n el mèrit, però sense detallar què farà exactament per fomentar aquesta tranquil·litat. Anava a dir que Rajoy no enganya, el seu mètode és no fer res, esperar que la calma arribi sola. Però rectifico, Rajoy sí que enganya, perquè mentre fa veure que no fa res, que espera que tot es vagi posant a lloc pel seu propi pes, la seva actitud i militància recentralitzadora són tot un exemple de perseverança. Hem sabut també que el BOE vol envair competències que fins ara tenia el Diari Oficial de la Generalitat. A algú li pot semblar anecdòtic, ja se sap, paperassa. I de fet aquest és l’argument, simplificar. I per no fer tants papers, que tot passi per Madrid. Ens venen centralitzar com a sinònim de simplificar, quan no hi ha res més feixuc que fer passar les gestions ben lluny d’allà on es prenen. En plena moda de quilòmetre zero en el sentit literal, de productes i governs de proximitat, ells continuen amb el quilòmetre zero de tota la vida, el seu. Aquests processos enxampen el sobiranisme amb el pas canviat. Alguns, pecant d’optimisme, troben que ja no cal patir-hi, i ho resolen amb un “marxem ja”. D’altres troben, esclar, que cal lluitar per no empetitir més l’autogovern, al marge que el projecte sigui l’estat propi. El que em sobta és el silenci i resignació dels no sobiranistes, federalistes, terceraviistes, els que creuen que amb l’autonomia actual milloradeta ja n’hi ha prou. ¿No els preocupa que en lloc de millorar l’autonomia empitjori? ¿No són ells els que es quedaran sense arguments?

El govern espanyol vol imposar el BOE

16.03.2015 18:47

El govern espanyol continua un procés de recentralització de competències, sense fer massa soroll però sense aturar-se. Les noves víctimes serien el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana (DOCV) i el Butlletí Oficial de les Illes Balears (BOIB). Aquests diaris oficials perdran competències a partir de l'1 de juny vinent i deixaran de tenir la capacitat de notificar actes administratius, en favor del Butlletí Oficial de l'Estat (BOE), segons que publica La Vanguardia. Aquell dia entrarà en vigor el Taulell Edictal Únic, previst en la llei espanyola de racionalització del sistema públic.

Segons aquest diari, el conseller de la Presidència, Francesc Homs, ja ha rebut una notificació del director del BOE, Manuel Tuero Secades, recordant-li l'entrada en vigor de la norma i demanant-li que faciliti el nom de cinc persones que s'encarregaran de passar les dades de la Generalitat al butlletí espanyol. De moment, el govern ha obert un conflicte de competències, que obliga a una negociació prèvia entre l'estat i generalitat, com un pas previ a la presentació d'un recurs al Tribunal Constitucional.

L'independentisme es transforma

Salvador Cot | Actualitzat el 16/03/2015 a les 23:59h

Arxivat a: Nació.cot

A diferència de la matèria, els independentistes es creen. Però un cop creats no es destrueixen, sinó que es transformen. D'aquí que els resultats del CEO, que alguns han dramatitzat amb la complicitat de l'unionisme, reflecteixin una transferència continuada de vot en la cadena CiU/ERC/CUP. La coalició governamental cedeix votants als republicans que, a la seva vegada, perden suport en direcció a l'esquerra independentista. El resultat global passa dels 74 actuals a una forquilla de 71-74. Transformació sí, destrucció no.

Naturalment, en política res no és lineal. Però, a grans trets, és raonable pensar que el centre de gravetat dels prop de dos milions de ciutadans que es van mobilitzar pel sí/sí el 9-N es desplaça de la tebior independentista d'una CiU amb Duran encara a dins fins al independentisme combatent de la CUP, passant pel gradualisme d'una ERC que intenta ocupar l'espai maragallista. De la mateixa manera que hi ha un moviment electoral que premia la contundència contra la corrupció, exactament en la mateixa direcció que l'anterior. Un tercer impuls té a veure amb els nivells de sensibilitat social i se sobreposa als dos primers per reforçar-ne l'efecte.

A l'altra banda de l'eix nacional el fenomen és paral·lel, però no simètric. La suma de PSC, Ciutadans i PP -48 diputats- es queda lluny de les expectatives del CEO -40/43 diputats-, on l'empenta de Ciutadans es veu frenada pel llast dels resultats catastròfics de PSC i PP. En definitiva, l'independentisme s'estabilitza, d'acord, però l'unionisme ni tan sols és capaç de mantenir les seves posicions.